Introducció a la història medieval

14/09/2021
Despatx → B7-147, CAEM
Correu → antoni.virgili@uab.cat
Coordinador → Ignasi.Fernandez@uab.cat

Ressenya
Fitxa tècnica:
- Autor
- Editorial
- Títol
- Any
Resum del contingut
- A partir de l’índex del llibre
Opinió personal
Mida: entre 3 i 5 pàgines
Entrega: 6 de desembre

17/09/2021
Introducció: Conceptes bàsics
Feudalisme o antic règim són afins/propers al concepte de l’Edat Medieval

Cronologia
Edat mitjana és una de les divisions clàssiques de la història (segle V-XV)
Tot i la datació clàssica (V-XV) no és un període homogeni o estàtic, hi ha una evolució
progressiva. Per això l’edat mitjana es divideix en:
- Alta edat mitjana (Segle V-X)
- Plena edat mitjana (Segle X-XIII) → Es desenvolupa el feudalisme. És el moment en
què les institucions feudals 1. Aquesta figura clau del feu, és el que dona lloc al terme
feudalisme
- Baixa edat mitjana (Segle XIII-XV) → Època de declivi i crisi. Es produeix
l’epidèmia de la pesta negra.

1
La paraula feudal prové de feu, que és un bé que un senyor dona a un altre, en senyal de gratitud.
El concepte d’antic règim prové dels filòsofs de la il·lustració. Ells posen en marxa un
programa de transformació política, social i econòmica. Aquests filòsofs es plantegen
construir un règim nou, tot l’anterior és l’Antic règim (edat mitjana i Moderna)

D’on bé el nom d’edat mitjana. Història de la termologia, estudi i percepció?

El primer que va fer servir el terme va ser l’humanista de l’època del renaixement Giovanni
Andrea (1496). Ell partia amb la idea de recuperar el període clàssic (Nova Aetas). Entre el
període clàssic i la Nova Aetas hi ha la Media Aetas. Ell el considerava un període intermedi
que ha estat un període de retrocés en comparació a l’edat antiga. Ells plantejaven que el
centre de tot és l’home que és capaç de pensar (antropocèntric) que pot pensar, en
contraposició a l’edat mitjana, que era deu (teocentrisme).

Després Lorenzo Valla, filòsof humanista de la cort d’Alfons el Magnànim a Nàpols. Ell va
fer una sèrie d’estudis, i entre ells en va destacar un molt important. Va descobrir que el
2
document de la Donació de Constantí que era fals. Això genera més dubtes de etapa
medieval: no només és una etapa de decadència, sinó que també de la falsedat i mentides

Malgrat tot sempre va generar un interès pel seu estudi: Cellarius (XVII) Va escriure una obre
que per primer se li dona una cronologia a l’edat mitjana (Una història de l’edat mitjana: des
dels temps de Constantí el gran a la conquesta per part dels turcs de Constantinoble 3).
Aquesta cronologia parteix des dels inicis del segle IV (amb l’edicte de milà i la permissió de
culte cristià) fins al segle XV (amb la caiguda l’any 1453 de Constantinoble).

Al segle XIX neix el romanticisme, que un dels models és l’edat mitjana. Hi havia regions
que descobrien que el seu passat gloriós havia estat en l’edat mitjana. Passa a ser una fase
d’enaltiment, per tant hi haurà més interès per estudiar-la.
A partir d’aquest moment la història serà estudiada amb altres mètodes:

2
Donatio Constantini en llatí. Donació a l’església que va crear els estats pontificis. És un decret
imperial apòcrif
3
En llatí: Historia Medii Aevi a temporibus Constanini Magni ad Constaninopolim a Turcis captam
deducta
Diferents maneres d’enfocar els estudis històrics
Escola Positivista: Recollien dades i les acumulaven per després ordenar-les sense cap
interpretació; es fa de manera acrítica. Aquesta mena d’història donava estrictament una
història política (formes de govern, guerres…). L’edat mitjana era vista com una institució: la
del feu.

Escola dels Annals: Neix a França als anys 20-30. Grans historiadors que renoven la manera
d’entendre la història (Marc Bloch 4). La novetat és que ells contemplen que s’havia de
plantejar un context: els esdeveniments no s’entenen per ell mateix. Per això aquesta escola
treballaven molt amb la geografia, economia i sociologia. Incorporen en l’anàlisi de la
història altres disciplines que serveixen per entendre-la. Quan treballen la història medieval ja
contemplen més enllà dels aspectes polítics i militars, també miren el conjunt de la societat (l.
Fan una distinció de les relacions feudovassallàtiques (ordre feudal) i les relacions de
producció i dependència; distingeixen el que és el règim feudal (relació entre dos senyors que
tenen poder, però que un té més distinció social que l’altre) amb el règim senyorial (les
relacions entra els privilegiats i els no privilegiats)

Materialisme Històric 5: Elabora un cos teòric 6. L’element principal de tot el marxisme és el

concepte teòric de mode de producció. La manera de definir les etapes històriques les
defineix el mode de producció (És un model teòric que pot variar en la realitat, però hi ha
unes regles de funcionament general). En la realitat aquest mode no existeix, però allò que es
concreta és la formació social (concret, el que es forma a la realitat, amb les diferències del
model teòric, per exemple el model esclavista romà i grec). El model es compon per la
infraestructura i la superestructura. La infraestructura es forma per la producció i les seves
relacions. La superestructura tindríem dues instàncies més: la política i la
ideològica/religiosa. La infraestructura és determinant a l’hora de definir un mode de
producció. Tenint en compte això, en l’antic règim el que havia canviat era la superestructura,
però la infraestructura era pràcticament la mateixa. Per tant els marxistes diuen que el mode
de producció feudal s’allarga entre el segle III i el segle XVIII, i segons en quins països
s’allarga fins al segle XX (Imperi Rus). Dona molta més visibilitat a la gent, la base del
4
Es va especialitzar en història medieval. Important per l’assignatura.
5
Esquemes a l’annex
6
Conjunt de conceptes totalment innovadors que ens serveix per definir els components que
intervenen al desenvolupament històric.
funcionament de la societat. Aquí entrarà una altra dinàmica: els canvis de la història no són
bruscos, són graduals. Entre el concepte de transició.

Fonts de la història
Tenim dos fons:
- Fonts escrites
- Fonts arqueològiques/materials
En èpoques passades es considerava que la història medieval amb els textos escrits era
suficient, perquè predominava aquest últim.
Fonts escrites:
- Escrits historiogràfics (cròniques): tenen la finalitat de transmetre el relat a les
generacions futures.
- Textos de notaris: Compra o venda d’immobles, testaments, resultats judicials; sense
intenció de transmetre per la posteritat. Els més antics en llatí i a poc a poc es van
redactant en les diverses llengües romàniques.
Fonts arqueològiques/materials:
- Arqueologia del paisatge (prospecció, treball de camp): Estudi del territori per treure
informació de com era el territori abans
- Arqueologia estratigràfica: delimitar un espai i excavar per trobar restes
arqueològiques. (Ceràmica, restes de murs, metalls, monedes, eines…) Són registres
que s’han d’analitzar, situar en el context i sintetitzar la informació.

La història medieval no la podem fer exclusivament de textos antics.

21/09/2021
Baix Imperi i alta edat mitjana
Baix Imperi
Els romans, amb el seu intent de donar cohesió al seu imperi, va incorporar a l’autoritat de
Roma diverses regions molt diverses en les seves conquestes. Aquest intent cohesionador és
la romanització. Aquesta es dona a terme en tres instruments: la llengua de l’administració en
llatí, el dret (serà romà), la religió (el politeisme romà) i la Res publica (Estat centralitzat).

Al segle III dC la major part de les conquestes es van paralitzar. Això provoca que la mà
d’obra esclava es redueix. La manera de mantenir la producció al camp era a través dels
esclaus. En el moment que no hi ha més conquestes el proveïment d’esclaus acaba i aquests
s’encareixen molt. Cal mencionar que l’estat obtenia molts recursos de les regions que
conqueria (botins dels saqueigs). Deixa d’entrar a Roma en el moment que no hi ha
conquestes. A més, les fronteres queden fixades. Abans la paraula frontera no existia a Roma,
però hi havia el concepte semblant que era limes: fins on arribava el domini romà. Molts dels
que estan a l’altre costat de limes volen entrar per les condicions de vida més favorables.
Abans, amb l’expansió romana, aquest fenomen estava controlat.

El món romà es trobava en una situació diferent que havia de gestionar. Algunes alternatives
als problemes derivats a la paralització de l’expansió van ser:

1. Els canvis al sistema esclavista latifundista

- El sistema d’utilització esclava comença a no ser rendible pel seu alt preu.
Molts casos els esclaus són progressivament alliberats. En el moment que se’ls
alliberava ho feien com a propietaris de la terra (entenem propietaris en termes
del dret romà; sense usdefruit). Per tant, una part de la collita era per ells i
l’altra per l’estat. Aquesta tendència d’alliberament d’esclaus produirà al
colonat (tipus de pagesia)
- D’altra banda els mitjans i petits propietaris tenien problemes per tirar
endavant les seves explotacions, sobretot perquè no podien competir amb els
grans propietaris. El que van fer va ser posar-se sota el patrocini d’un poderós
per ser protegits a canvi transferiment una part de la producció.
Cada vegada va agafant forma el sistema d’explotació de la terra el colonat, sent pels esclaus
alliberats, o petits i mitjans propietaris.

2. La problemàtica política i l’exèrcit. (crisi del segle III)

- Època molt convulsa. En cinquanta-un anys es van succeir 30 emperadors legítims i
70 usurpadors (235-286 dC). D’altra banda el senat té menys força, i l’emperador es
va convertint en un autèntic dèspota.
- Tota aquesta inseguretat política es tradueix a fora → Reformes de l’exèrcit.
Necessitat de més gent, però si feien això cada vegada hi hauria més terres que
quedaven per treballar = Contractació de mercenaris bàrbars. L’exèrcit es va dividir en
dues grans unitats: Comitatenses (comes/comites → company, medieval: comte),
tropes d’elit entorn de l’emperador. Les altres eren les Limitanei, sovint bàrbars a la
 frontera.

Davant tota aquesta problemàtica hi ha menys ingressos i més despeses. Faran reformes
administratives i fiscals
- Reforma estructural de Dioclecià (284-304 dC) → Un sistema d’imperi diferent: la
tetrarquia, on quatre persones que es repartirien el poder de l’imperi 2 augustos i 2
cèsars. També va multiplicar per dos el nombre de províncies de 50 a 100. Redueix la
superfície de les províncies perquè el front de cada província hi haurà un governador i
aquest tindrà un millor control si té un lloc més petit. La burocràcia es multiplica per
dos=més despeses. (despeses militars, administratives)
- La reforma de Constantí el gran (312-337) → Va veure que aquest sistema generava
moltes despeses i retorna al Dominat (emperador únic). A més, trasllada la capital a
Bizanci (Constantinoble) per la proximitat i la major debilitat de Roma davant dels
conflictes amb els bàrbars. Roma perd el paper com a capital

- Reforma de Teodosi (395) → Per tenir un millor control del territori, va dividir
l’imperi en dues parts: Imperi Romà d’Occident (Honori) i l’Imperi Romà d’Orient
(Arcadi). És la llavor de l’imperi bizantí

S’hi ha més despeses i menys ingressos això provoca una crisi de finances de l’estat. Les
fortunes dels grans oligarques pujaven mentre l’estat queia, per tant no era una crisi
econòmica generalitzada.
S’havia d’ingressar més diners a la hisenda per les despeses militars, administratius i de
l’augment de població (proporcionar-los pa). Es planifiquen reformes fiscals:
- Es va incrementar el nombre de persones que havien de pagar, estenent la ciutadania
romana a tot l’imperi. Si tothom era ciutadà tothom havia de pagar (s’incrementa el
nombre de subjectes fiscals). En el sistema que canalitzava el fiscal romà hi havia
fraus, gent que no pagava, impostos que arriben tard. Tot això s’havia d’arreglar.
Assegurar contribuents i que el sistema funciones bé va ser la solució.
- Al segle IV, l’estat va posar en marxa un conjunt legislatiu (lleis del colonat), lleis que
asseguressin el pagament d’impostos per part dels colons (la principal font
d’ingressos era la producció dels pagesos, el treball de la terra. Aquest impost es deia
la Annona). Aquests intentaven no pagar aquest impost. La llei del 325 és important
perquè és la primera que posa en marxa tot el conjunt de lleis. És un intent de protegir
 els petits propietaris (colons) dels abusos dels poderosos. Per tant, aquests són
subjectes fiscals (cobrar impost i ells puguin pagar; estaven tan ofegats pels grans
propietaris que no podien pagar). Aquests té la finalitat de tenir un control sobre els
contribuents cobrant-los impostos. La llei de 332 denota que hi havia pagesos que
estaven ofegats per la fiscalitat i per tant fugien. El càstig per aquests fugitius seria
que els serien encadenats com si fossin esclaus, però no ho són perquè han de pagar
impostos (responsabilitats fiscals). D’aquesta manera el pagès queda lligat a la terra,
no la pot abandonar. Després hi ha tres lleis que fan que el subjecte fiscal fos la terra;
no van poder controlar les fugues. Això és un pas a la gran propietat, qui és
responsable de pagar impostos són els senyors poderosos i no els funcionaris que
envia l’estat. D’aquesta manera el propietari té més interès a què no hi hagi fugues per
pagar l’impost ell directament. Això és un pas important perquè a poc a poc l’estat
perd el contracta sobre els contribuents. Si abans la tributació circulava a les ciutats,
ara perden les seves funcions recaptadores. La tendència és que les activitats es
traslladin de la ciutat al camp. Les ciutats s’han d’envoltar de muralles. En conclusió,
l’estat delega les seves competències als grans propietaris. Per això mentre l’estat
s’arruïna els senyors acumulen unes grans fortunes

Un problema a part era el Cristianisme. Va tenir un paper molt important en les

transformacions de l’imperi romà.
- Hi ha un personatge històric (Jesús de Natzaret) que portava un missatge que
posteriorment membres del seu entorn i posteriors va reinterpretar. Al principi el
missatge estava enfocat a introduir reformes dins del judaisme. En un principi el
cristianisme no estava perseguit, era només un problema dins de les autoritats
religioses jueves.
- El problema es va anar generant a través de la predicació de 3 punts: el monoteisme;
en aquest sentit genera un problema polític = nega el culte a l’emperador. Igualtat; diu
que tots neixen iguals davant de deu, per tant és difícil poder justificar la presència
d’esclaus. Per últim és el més enllà. El cristianisme aporta 3 novetats respecte a les
religions del món romà.
- El problema va ser l’escampada del cristianisme guanyant adeptes, amb les seves
idees a través de la predicació.
- En un moment de crisi aquest missatge donava respostes i esperança. L’estat romà
comença perseguir el cristianisme, perquè comença a ser un problema important. Els
 cristians s’amaguen, actuen en la clandestinitat (catacumbes). Malgrat tot no es va
aturar. Quan els cristians morien es posaven a resar i a cantar → Missatge potent, que
fa pensar que hi ha alguna cosa més enllà que els hi compensa. No fa l’efecte que
volien els romans a l’hora d’exhibir públicament les execucions de cristians.
Al final el cristianisme es filtra a les capes altes de la població. Un dels afectats va ser
l’emperador Constantí va emetre l’Edicte de Milà (313), on el cristianisme passava a ser una
religió tolerada = no hi ha més persecucions. De la catacumba a la basílica, tenen els seus
propis temples per fer el seu propi culte. La basílica a poc a poc canvia la funció de judicial i
econòmica a religiosa per l’ocupació dels cristians progressiva.

Al final del segle IV, Teodosi es van decretar dos edictes: de Tessalònica i Teodosi. Aquests
feien el cristianisme la religió oficial de l’estat romà (en menys d’un segle es passa a ser una
religió perseguida a ser l’oficial). A més es prohibeixen els cultes pagans. Es va donar un
temps, primer s’escriu la llei i de mica en mica s’aplica. Al 435, els espais de culte pagans
se’ls imposa la creu, només es pot practicar el cristianisme
En el moment que passa això, es passa de les basíliques a les esglésies i catedrals.

La imposició va generar moviments de resistència:

- El paganisme romà estava arrelat a la societat (alts càrrecs de l’estat, governadors)
- El paganisme indígena: (gent del món popular) qüestions de màgia, bruixaria, forces
de la natura, xamans. En moltes regions la cristianització va costar molt sobretot a les
zones rurals.
- Heretgies: qualsevol corrent del mateix cristianisme que va encontre de la línia oficial
de l’església (que marca al Papa). Tenien dues maneres d’actuar= acceptar-ho o
perseguir-ho.
Heretgies orientals → base filosòfica i teològica important (discutien la naturalesa de
Jesús, etc)
Heretgies occidentals → de base social, contra la jerarquia i la riquesa de l’església.
- El contrari de l’heretgia és l’ortodòxia: és la que sorgia del concili de Nicea; el primer
concili ecumènic (325) Es fixa l’ortodòxia.
- Creure en un Déu creador de tot
- Pecat original: misericòrdia i perdó diví (bondat, amor)
- Encarnació de Déu en Crist: martiri, redempció
- Resurrecció: sentit de la vida eterna
 - Declaració de fe i culte als Sants. La Santa Missa.
- Sagraments: baptisme i penitència (confessió)
En el moment que es genera l’ortodòxia, l’església perd aquest caràcter assembleari i passa a
jerarquitzar-se. Aquesta jerarquia es tradueix en una xarxa administrativa i territorial.
Hi haurà un bisbe (el de roma tindrà el màxim nivell de la cristiandat)
Arquebisbes, són antigues divisions romanes
el bisbe tindrà autoritat a una província romana
Els rectors que estaran en les parròquies.
Un cop a desaparegut l’imperi, l’estructura es manté amb l’església

El cristianisme en els seus inicis té una mobilitat especialment forta en les regions urbanes. A
les zones rurals costa més, S’enviaran persones compromeses amb l’adoctrinament =
Institució del Monacat → Renunciar al món terrenal. Anaven a les zones més allunyades i
estar en contacte en la població.
Es generen dos tipus de Monacat: Eremitisme (una persona sola, ermitans) i Cenobitisme
(reunió d’uns quants membres que fan vida en comú = donarà lloc als monestirs). La finalitat
dels monestirs de cristianitzar el camp.
En aquests monestirs es faran més grans, estaven dotats amb patrimonis, terres que anàvem
incrementant més amb l’argument de la necessitat de mantenir-se= grans senyors, per això hi
havia gent que ho criticava la riquesa de l’església. En aquests centres hi havia treball manual
(artesania), treball intel·lectual (monopoli del coneixement, escriptura i lectura) i la pregària
(ora et labora)

Establiment dels regnes bàrbars o germànics

Barbar → connotació despectiva (estranger) Fora de la civilització clàssica (ni llatí ni grec)
Vivien fora del limes. El concepte de barbar cal matisar-ho. Alguns d’aquests bàrbars estaven
tan acostumats a tenir contacte amb els romans que gairebé s’havien romanitzat. Els gots
s’havien cristianitzat arrians. En alguns casos van ser els continuadors del que havien estat els
romans. Avui en dia, es vol matisar els afectes destructors d’entrada del món romà (a vegades
si, però no sempre)

Pels romans els barbers eren els externs a la civilització (la seva). A l’altre punt de la frontera
hi havia societats que volien entrar a un lloc on hi havia oportunitats per una vida millor.
En un principi les autoritats romanes van reaccionar als intents d’entrada militarment.
Arribarà un moment que la pressió al limes supera la capacitat romana i entren a terreny romà
en grups grans. Fins i tot arriben a enfrontar-se militarment. Al principi guanyaven els
romans, però al final a Adrianòpolis (378), els gots derroten a les tropes romanes en camp
obert. Primera vegada que un exèrcit barbar derrota als romans. Gran augment moral pels
bàrbars, comproven que els romans no són invencibles.

476 dC cau l’imperi romà occidental. S’acaba una cosa que ja s’havia acabat abans (de iure)

Fins el 476 s’havien produït incursions dins de l’imperi

- Entrades violentes, amb incursions dures amb la intenció d’aconseguir botins i
després marxar (Alamans, francs al s. III).
- Entrades tolerades i/o pactades mitjançant foedus (pacte, federat). Aquests pactes els
feien amb faccions que volien usurpar el títol imperialment o directament l’estat.
Normalment quan entraven aquest pacte era perquè oferien serveis, majoritàriament
militar o fiscals (s’assenten un territori i s’encarregarien de recaptar els impostos en
una zona). Voluntat d’estar més temps al territori
- El Foedus es basava una pràctica de l’exèrcit romà en campanya (Hospitalitas). Les
topes romanes havia de ser abastides per la població local on s’havien de desplaçar.
Els foedus eren temporals, normalment, 50 anys. Es podia renovar o no.
- Si s’assentaven un lloc i es convertien els recaptadors a l’imperi, no tan sols l’estat
perd el control dels pagesos, sinó que també amb els propietaris. Pèrdua de
competències de l’estat.
A partir del 476 els hèruls, amb el seu cap Odoacre, posa fi al imperi d’occident destituint
Ròmul Augústul. En el moment que l’estat deixa d’existir els pobles que s’havien assentat es
queden en el mateix territori. La zona queda dividida en cèl·lules polítiques diferents.
Aleshores hi haurà pobles que s’enfortiran i d’altres desapareixeran engolits pels altres.
Aquest procés dura segles.
Europa Occidental a l’alta edat mitjana: estats bàrbars
Els pobles assentats són els hereus de l’estat romà.

Segle V → Visigots, havien entrat a través d’un feodus d’Aquitània II. Sueus, Vàndals i
Alans (asiàtics) es reparteixen Hispània des dels 411. Els vàndals passen l’estret per passar al
nord d’africà 429. Angles, Saxons (germànics que es desplacen a les illes britàniques. Això
provoca un desplaçament del nord i est dels pictes i escots, i els britans van al continent). Els
gots (Visigots; gots de l’oest i Ostrogots; gots de l’est). Els ostrogots s’implanten a Itàlia, fent
fora els Hèruls.

Segle VI i VII → El mapa canvia. Els regnes més forts es consoliden. Els francs s’havien
instal·lat a Bèlgica i s’expandeixen a la zona central de França (Regne de Soissons) i el sud,
després conquereix als burgundis. Els visigots són expulsats de la Gàl·lia i es desplacen a
Hispània, absorbint els Sueus i considerant-se.

Els estats bàrbars no van suposar una ruptura radical de l’estat romà. Aquests estats van
continuar les estructures provincials, administratives… Són els hereus de l’antic estat romà-

Encara que els estats bàrbars siguin els hereus de l’estat romà, eren una minoria en el seu
territori. La major part de la població estava acostumada l’estructura de l’estat romà, per tant
els bàrbars no la canvien. Els estats bàrbars van fer unes lleis per l’aplicació a bàrbars i altres
per la població

Pràctica → Contrarestar la info del power amb el document

- Descriure el mapa (nord oest,)
- Situar el mapa en el temps i justificar-ho
- Conclusió → Justificar-la
- (2 planes, presentar-ho amb el nom i cognom, títol) Arial format 12, portar imprès. 19
d’octubre.

L’imperi bizantí
Inicialment és l’imperi romà d’orient, que l’emperador Teodosi va crear a través de la
separació de l’imperi. Es diu bizantí, ja que la llengua grega predominava en l’ús cultural. La
tendència va ser hel·lenitzant (colònia de Bizanci).

Dels orígens fins a la quarta croada (1204)

La croada és la màxima expressió d’unes tropes cristianes ocupant una ciutat cristiana. Els
cavallers que lluitaven contra els infidels, van lluitar contra cristians. Tall significatiu en la
història bizantina.

Origen
L’emperador Constantí decideix traslladar la capital a Constantinoble (330 dC). El segon
esdeveniment important és quan Teodosi divideix l’imperi d’Occident (Honori) i d’Orient
(Arcadi). La part oriental de l’imperi va saber defensar-se a les invasions bàrbares, però
l’occidental no → Unió en l’imperi Romà.
Geogràficament Itàlia ens marca la divisió entre Orient i occident.

Marc Geogràfic
Conjunt de la península balcànica, Síria i palestina, Anatòlia i Egipte i Tripolitània. El gran
interès per mantenir Egipte és el riu Nil (és el gran productor de blat de l’imperi cap a les
ciutats.)
Grans adversaris Perses i més endavant els Àrabs

Continuador de l’imperi romà

La intenció de recuperar el que havia estat en el seu temps recuperar l’imperi romà.
Hi ha un debat historiogràfic:
- Qui pensa que l’imperi bizantí és una continuació de l’imperi Roma. Continua
mantenint l’estructura estatal (no feudal de l’occident)
- Qui pensa que l’imperi evolucionà cap a una forma feudal

Grans etapes
1. Des dels orígens fins a la quarta croada
2. 1204-1261 Imperi Llatí (Subordinació d’occident)
3. 1261-1453 Reconstrucció de l’imperi amb la dinastia dels Paleòlegs fins la presa de
Constantinoble
Primera etapa
Dels inicis fins a Justinià
L’imperi es fonamenta políticament en un estat centralitzat, amb les seves institucions de
caràcter públic que giren al voltant de la figura de l’emperador. La legislació (dret) blinda el
caràcter d’Estat. L’estat mantindrà competències com fiscals (impostos, tributs per mantenir
l’estat), judicials i militars.
Les bases econòmiques eren que la propietat de la terra estava repartida entre petits i mitjans
propietaris que paguen impostos: gràcies al treball d’aquesta pagesia es podia realitzar
abastiment de les ciutats. En segon lloc la constitució d’una xarxa urbana important
(Constantinoble, Edessa, Antioquia…) Aquestes ciutats eren importants, ja que l’estat
s’encarnava, perquè és on es recaptava impostos, residien els funcionaris… En moments
determinats les ciutats patiran perquè necessiten ser abastides.
Des del punt de vista cultural cal mencionar les llengües. El llatí s’utilitza en l’administració,
però la llengua grega té molta presència en la zona, amb un ús social important. També
s’utilitzava el copte, arameu, àrab, hebreu… D’altra banda és el cristianisme. Es manté però
amb variants. D’una banda per la forma de fer de l’emperador (intervé en els afers
religiosos). D’aquesta manera d’actuar se li ha denominat el cesaropapisme. Això va
provocar unes tensions molt fortes perquè des dels concilis primigenis el què es considerava
l’autoritat màxima era el papa de Roma. Les autoritats bizantines no consentien que
l’autoritat eclesiàstica estigués allà (són hereus). A més, el potencial intel·lectual d’aquesta
zona va fer créixer moltes heretgies (sobretot sobre la natural de Jesús):
- Arrianisme: nega la natura divina de crist i qüestiona la s. trinitat
- Nestorianisme: Reforça la natura humana de crist: La maria, no podria ser
considerada mara de deu
- Monofisisme: Crist no era humà, sinó de natura purament divina.
Període de Justinià (527-565)
Període que se li atribueix de dues grans atribucions. Coneixem la història de justinià per la
crònica de Procopi de Cesarea.

Pel que fa al dret, al segle VI s’havia de fer una renovació legislativa. Això ho fa a través
d’una redacció judicial Corpus Iuris Civilis. Molt important, s’ha anat mantenint al llarg del
segle i ha estat la base del codi civil dels regnes d’occident. Per fer això justinià es va fer
servir en experts en lleis encapçalats per Tribonià. Estava dividida en el còdex de justinià
(edictes imperials del II fins a 553), les Novellae (disposicions en grec que havien d’arribar a
la gent), Digest o Pandectas (aportacions fetes pels experts en dret) i la Instituta (compendi de
dret que anava dirigit cap als que es formaven en el dret).

Cal mencionar l’expansió territorial. Tenia com a objectiu recuperar l’imperi romà. Qui arriba
més lluny és Justinià. Per fer això va haver d’assegurar la pau amb els perses Sassànides,
negocien la pau amb la finalitat de concentrar totes les tropes per la unitat mediterrània. Per
fer això es va envoltar dels millors generals: Belisari i Narsés.
- Al 534 van ocupar el regne Vàndal més Còrsega Cerdanya i les balears
- Guerres gòtiques: ocupen tota la península Itàlica (540)
- Intervenció d’Hispània aprofitat les males relacions entre membres de les dinasties
visigodes, envaint Cadis- Cartagena.
El problema va ser el manteniment del territori (tropes permanents, estructurar-ho tot,
impostos). A més a més aquella pau es va trencar. Els successors de Justinià van ser
incapaços de mantenir el territori. De mica en mica van perdent els territoris i també algunes
regions de la part originària de l’imperi

L’imperi mitjà (610-867) → Es divideix en les diverses dinasties (l’emperador designa el

successor)

Els Heràclides (610-695)

El fundador de la dinastia va ser Heracli I.
El grec s’acaba imposant a l’administració de tal manera que els Heracli i els seus successors
es faran dir Basileus (en comptes d’Imperator)
Es produeix la reforma themàtica (prové del mot thema; una divisió militar).
- En aquest període es van trobar amb la necessitat de reforçar la frontera dels enemics.
La manera que van trobar va ser una unitat d’exèrcit que enviaven a les zones de
frontera per defensar el territori. El thema està designat al territori, que aquest també
es deia thema. Aquest cos d’exèrcit tenia un cap (Stratigos) i els soldats (stratiotas),
que són soldats colons; tenien unes funcions militars i treballaven la terra que se li
havia assignat com a compensació (poc probable). Una altra teoria és qui
s’encarregava de recollir una part del que el pagès produïa.
- Els afectes que té això és que es produeix un procés de militarització, sobretot a les
àrees frontereres. D’altra banda el Stratigos es converteix en una mena de senyor.
 (semblances al colonat romà). Això fa que l’estat perd control de la producció i
competències fiscals. Si la fiscalitat no s’articula a l’estat (ciutat), l’urbà perd
atribucions.
La política exterior està marcada per les àrees conflictives: l’imperi persa Sassànida, àrabs
(674 i 678, perden Egipte i llevant; defensen Constantinoble gràcies al foc grec. No havien
tingut en compte als àrabs com enemics), el nord de la península balcànica (Búlgars, eslaus,
avars) i Itàlia (Llombards).
El període es va acabar amb problemes per la successió. Lluites internes fins que triomfa una
nova dinastia provinent d’un militar sirià

Dinastia dels Isauris (717 - 820; VIII)

Els Isauris es trobaran amb un problema d’ordre intern que suposa un desgast: conflicte
iconoclasta. Això és l’enfrontament a Bizanci d’adorar i venerar les imatges (els centres
monàstics es fan forts gràcies a les imatges religioses que els pelegrins adoraven i deixaven
molts recursos. Els centres són partidaris de les imatges). Després hi ha un corrent, els Isauris
n’eren part, que eren Iconoclasta (gràcia a les influències àrabs o els jueus o el monofisisme).
Tot i això no deixa de ser un conflicte polític: els emperadors volen evitar que els centres
monàstics adquireixin poder. Això va acabar en un acord que diu que no es podran venerar
les figures però si presenciar. Tot el conflicte iconoclasta debilita la defensa de les fronteres.
Cal mencionar que les relacions amb roma cada vegada era pitjor, un dels aspectes que va fer
empitjorar aquestes relacions va ser aquest conflicte. Es produeix el cisma de Foci (era un
dels patriarques de l’església de Constantinoble que va trencar amb roma. Ho van arreglar).

Dinastia Macedònica (867-1056)

Els historiadors ho consideren la segona edat d’or de Bizanci. El primer emperador és Basili
I. Ell va fer un reordenament de l’imperi recuperant una gran part de les competències de
l’estat. Això ho farà reformant les lleis: Basilika (el conjunt de lleis). A més d’això, es
desmantellarà el sistema dels themes (moltes regions ja havien estat conquerides), fent que
l’estat recuperés les competències, d’entre elles les fiscals. Això últim fa que les ciutats
recuperen la seva activitat anterior. Hi ha un reforçament de la idea d’estat. Això fa que la
demanda de les ciutats creixi, fent que augmenti l’activitat comercial interior i de productes
de luxe. Les rutes comercials són: Mar bàltic al mar Negre a través dels rius (varengs; vikings
suecs), des del sud venint des del mar roig o través del golf pèrsic, per l’est (la ruta de la
seda) i la ruta occidental (la mediterrània i el nord d’Àfrica). Tot això va implicar un nou
dinamisme.

Tot i això, van tenir conflictes amb l’exterior (Búlgars sobretot). Van perdent força

Decadència de l’imperi
L’any 1054 es va produir el trencament definitiu amb Roma. Això es produeix en un moment
on el patriarca de Constantinoble (Miquel Cerulari) fa un cisma entre l’església oriental i
roma. Això implica que la cristiandat es divideix amb dues grans faccions: l’Església catòlica
romana i l’església ortodoxa. Des del punt de vista de la doctrina no hi ha pràcticament
diferència, és una qüestió de jerarquia i obediència, l’església ortodoxa no accepta l’autoritat
del papa. Fins el 1204 passen dos segles d’una sèrie de dinasties: Ducas, Comnena i Àngel.
Els Ducas van durar poc, per l’aparició dels turcs que els derroten i la pèrdua de l’Àsia
menor. Els Comnena van coincidir amb la primera croada, i van haver de gestionar tota
l’arribada de combatents. Els Àngel hi passa la quarta croada i l’inici de l’Imperi Llatí de
Constantinoble. Constantinoble seria reconquerida al 1259 per part de la dinastia Paleòleg, i
aquests durarien fins a la caiguda de Constantinoble l’any 1453.

Islam
Introducció
L’Islam és una religió, amb fort contingut polític. Emergeix al segle VII dC i s’implanta a la
Península Aràbiga i s’escampa pel nord d’Àfrica, Hispània i Pròxim Orient.

Aràbia era una zona perifèrica. L’Islam unifica les diferents tribus i forma una comunitat de
creients. Aquesta comunitat s’anomena Umma. Un aspecte que cal mencionar és que l’islam
genera un estat. Aràbia no estava unificada, el que l’unifica és la religió. Després, va donar
lloc a una espectacular expansió territorial: arriba fins al riu Indus i els Pirineus. En molt poc
temps va ser capaç d’expansionar-se. Aquest territori s’anomena Dar Al-Islam (terra de
l’islam). L’islam genera civilització molt brillant; fa una síntesi entre la civilització clàssica
(recull el llegat romà, grec, hel·lenístic; moltes de les obres dels autors clàssics són
conegudes per les traduccions àrabs). A part d’aquest paper de transmissió cultural, van
portar cap a occident noves tecnologies com la gestió i la tecnologia de l’aigua, fins i tot
noves plantes.

Què hi havia a Aràbia abans de l’Islam

Àrab és una referència geogràfica i lingüística. Aràbia, geogràficament parlant, hi ha molt
deserts, però en els punts on hi ha aigua hi ha els oasis (llocs d’aprofitament intensiu de
l’agricultura i d’altres activitats). Les zones del golf pèrsic i de Iemen amb els vents
monzonst genera paisatges humits
Socialment, s’organitzaven en tribus. Tenien unes institucions que les dirigien: Xeic
(Autoritat reconeguda a la tribu) i consells de vells (autoritat reconeguda per la vellesa).
Aquestes tribus podien fer federacions amb altres tribus, i es podien segmentar amb clans. El
clan fa més referència a una família àmplia. Encara avui, els territoris sota domini islàmic
encara es conserva una empremta tribal.

Econòmicament, eren nòmades. Tenien una economia ramadera. També, malgrat ser una zona
perifèrica, també és una zona comercial, on hi ha rutes caravaneres que passen pel desert.
Algunes ciutats s’articularan en aquestes rutes (Makka/Meca; ciutat santa i Iatrib/Medina).
Veneren pedres caigudes al cel (Kaaba, a la Meca) esperits. La Meca, entre l’activitat
comercial i ser una ciutat santa, és una zona on es genera un rendiment econòmic important.
Per tant, sempre hi ha pugna al voltant el control de la ciutat (famílies que exerciran el control
de l’activitat de la Meca)

Les societats veïnes eren més evolucionades tecnològicament: Regne de Saba, Petra, Bizanci,
l’imperi persa sassànida. La part nord hi ha grans estats molt desgastats per la lluita entre ells
per les rutes terrestres com la ruta de la seda. Aràbia no estava del tot aïllada. Bona prova
d’això, havien arribat les influències de religions monoteistes (Judaisme, el cristianisme i el
Mazdeïsme o Zoroastrisme; Pèrsia). És justament en aquest context religiós, econòmic i
social neix Mahoma.

Mahoma (Muhammad)
Neix entorn l’any 570 dC. De jove queda orfe i es dedicava a les operacions mercantils. Es va
casar amb una dona molt rica que li va permetre renunciar les activitats mercantils. El fet de
ser mercader li va permetre conèixer les religions monoteistes. Després de la retirada, es va
dedicar en una vida contemplativa. L’any 610 Mahoma es retira a la reflexió i diu que ha
tingut una revelació de deu. A partir d’aquí comença a predicar. En principi en el seu entorn
es forma un nucli de seguidors. El primer que fa és anar a la Meca, però hi ha els membres de
la tribu dels Qurays que quan ve Mahoma veuen la perillositat que se’ls escapi el control.
Mahoma el que fa és marxar i el 622 se’n van a Iatrib, després coneguda Medina (Hègira). Va
allà perquè sap que és rival de la tribu i fa seguidors a la zona. Això és important perquè
marca l’inici de l’era islàmica. Es considera l’any 1 del calendari islàmic. Al 633 ha estat
capaç de consolidar el seu predicament i fins i tot formar un exèrcit. Va cap a la Meca i
l’ocupa. A partir d’aquí el procés de conversió cap a l’islam és més intensa. Comença la
professió de fe: Mahoma és el profeta de deu i només hi ha un deu, i diu que és el darrer
profeta després d’Habraam, Moisès i Jesús. Amb Mahoma es tanca la revelació de Déu. Tots
els sotmesos a l’islam (Sotmès a Déu) rebran el nom de Musulmans (aquell que s’entrega a
Déu).

Els preceptes de l’Islam

1. El musulmà ha de fer la professió de fe
2. Ha de fer la pregària 5 vegades al dia, el dia sagrat és el divendres
3. Almoina (Zakat). Està institucionalitzada, el musulmà paga un tribut destinat a les
necessitats
4. El dejuni. Té un exponent important (Ramadà)
5. El pelegrinatge una vegada mínima a la Meca.
6. Jihad. Vol dir esforç en el camí de deu, per la salvació.
7. No es pot beure alcohol, carn de porc, joc d’atzar
Qualsevol factor humà que pugui trencar la unitat de la Umma es considera el pecat més gran
d’un musulmà (Fitna) (guerra civil)

El llibre sagrat de l’islam més rellevant és el Corà. Quan va morir Mahoma encara no s’havia
escrit el Corà, i a més a més hi ha dos llibres més; Hadit, escrits que recullen els fets i les
paraules de Mahoma. Quan el Hadit es converteix en norma, és la sunna (Sunnita).

Una de les novetats és que dona lloc un estat. La religió, a través del Corà i la Sunna, genera
la llei islàmica (Sharia). Per tant, l’estat no pot legislar, no pot fer lleis noves, perquè s’ha de
basar en els preceptes del Corà i la Sunna. La Sharia és el resultat de la interpretació dels
llibres sagrats.
L’autoritat acapara a les seves mans el poder civil i religiós: Khalifa (successor de l’enviat de
deu). Té la legitimitat per exercir la seva autoritat en el conjunt de la Umma. Quan mor
Mahoma no diu que hi hagi un successor. Això es resol buscant aquells deixebles que havien
acompanyat a Mahoma. Es va designar a Abu-bakr. Ja que no estava regulada aquesta
successió, no tothom estava d’acord amb el poder. De manera que els quatre Califes que van
succeir a Mahoma els tres últims van morir assassinats. Aquest període (632 fins al 661) es
van succeir aquests quatre Khalifa es coneix com el Califat Ortodox o perfecte. L’últim de
tots es deia Alí era un gendre de Mahoma. Li havien ofert diversos cops i ell havia rebutjat,
finalment va acceptar. Estava casat amb Fàtima (Filla de Mahoma). Va morir assassinat. Alí i
Fàtima van tenir dos fills: Hassan i Husseyn. Hi haurà a partir d’aquell moment (assassinat
d’Alí) una facció dins de l’islam que diuen que el càrrec de califa només pot ser un
descendent directe del profeta (Husseyn; Xiites). No accepten la Sunna. És la primera gran
divisió de l’Islam; Fitna. Ara bé, dins dels xiïtes hi ha moltes més branques. Hi ha un moment
de tensió per la succeció (661) agafa el poder una família emparentada em el profeta però no
era decident directe (Muwaya I), era la família dels Omeies. El que es va instituir a partir
d’aquell moment és una dinastia (successió hereditària o familiar). Hi haurà àmplis sectors de
la comunitats islàmica que aquest procedir no és legitim. La oposició es controla a través de
la repressió. A part de la novetat de la dinastia, els omeies desplacen la capital a la ciutat de
Damasc. Aquest període del califat dels omeies implica el pas d’un predomini de la religió
cap a la importància de la política, pesa el factor religiós. Això genera més oposició (fins i tot
dins dels sunnites). Finalment l’oposició es situa en entorn de la família dels Abbàsides
(fundador Al-Abbàs), que tindran fins i tot el suport dels xiites. Al 750 protagnitzen un cop
de força que enderroca els omeies i els abbàsides es poden al poder. Per tal que algun omeia
reclamés el poder, es mataven els membres més propers de la cort (els abbasides ho fan).
D’aquesta matança es va escapar Abd al-Rahman i va marxar cap a Al-Andalus, fundant una
dinastia omeia independent dels abbàsides amb el temps. Els abbàsides centralitzen el poder i
desplacen la capital a Bagdad (Orientalizació de la política).
El califat va ser molt llarg en el temps, tot i que mica en mica perd atribucions de caire polític
(no es discuteix al seu lideratge religiós). Del 750 fins el 1258 (Conquesta de Bagdad pels
mongols) el califat abbàsida és present.
Una manera d’atenuar aquesta conflictivitat va ser dirigir la població a les conquestes
exteriors (focalitzar aquesta energia cap a fora). Això explica que l’islam com a religió va
formar imperi. Hi havia interès per participar les conquestes per les riqueses.

Grans conquestes àrabs

Les conquestes parteixen d’Aràbia. Van ocupar síria (imperi bizantí) al 636, l’any següent
van ocupar irak (Ctesifon), l’any següent començaven la conquesta d’Egipte, que va durar
entre el 639 i el 642, Palestina va ser conquerida al mateix moment. Iran al 640. Amb els
quatre califes del califat ortodox conquereixen molt territori. En període Omeia es va ocupar
el nord d’àfrica i el 711 entren a la península. Cap el 720 les tropes estan als pirineus i, fins i
tot, pasen cap a les Gal·lia

Els factors que explica aquesta velocitat són:

- La debilitat i desgastat dels imperis perses i bizantins dels conflictes entre ells
- Els conflictes interns: sistema d’impostos forts, disputes religioses…
- El factor sorpresa
- La disponibilitat permanent de tropes; contínuament generaven noves tropes a partir
del moment que ocupaven territoris nous.
- L’entusaisme religiós= anar a fer adeptes
- La possibilitat d’enriquir-se amb la guerra amb un botí moble (armes, bestia, monedes
i persones) i immoble (terres, edificis, etc.). El botí moble es dividia en el camp de
batalla: ⅘ part del botí es repartia entra la tropa, i ⅕ part cap l’estat. La totalitat del botí
immoble era administrat per l’estat; la gent que podria viure en aquest territori havia
de pagar impostos.
Les regions conquerides s’organitzaven de dues maneres: per la força quan hi havia
resistència, però la forma preferida era la capitulació (rendició). La major part d’aquest
territori va ser incorporat a través de capitulacions. En els territoris en l’imperi bizantí o entre
els perses es feia una distinció entre els que practicaven una religió monoteista; els cristians i
els jueus rebien una consideració (estatut de protecció; dimmís). Els antics propietaris que
havien pactat la rendició es podien mantenir les propietats, però se’ls demanava el
sotmetiment. Els no musulmans pagaven una tributacions més alta: pagaven un impost
personal (Jizia) i sobre les propietats (kharaj). Els musulmans pagaven l’Usr, destinat a
sufragar la despesa de serveis socials.

Organització administrativa i territorial

Nivells d’autoritat:
- Khalifa (comandament suprem, funcions polítiques i religioses)
- Visir (s’encarregarà les funcions polítiques i militar
Províncies:
- Emir (governadors de la província, autoritat delagada)
Local:
- Wazir
Els dirigents religiosos:
- Ulemes (qui interpreta la llei)
- Alfaquins (apliquen la llei)
Qui tenen més poder per influir a la població són els últims (tenen més contacte amb la
població). Aquests vetllen contínuament per l’aplicació de la Sharia. Si els dirigents polítics
han comes una infracció de la Sharia, es pot haver-hi una fractura entre el poble i els
governants.
El gran problema de mantenir tot el territori era la seva grandesa. Aquí es produeixen dues
menes de problemes: les tendències centrifugués (establiments de poder polítics alternatius,
però no discuteixen la legitimitat del califa) i en el segle X es va produir una nova divisió en
el món islàmic: El califat de Bagdad es va subdividir en tres califats diferents (califat de
Bagdad, Fatimí d’Egipte era Xiïta, Omeia a al-Àndalus i nord del Marroc). La unitat de
l’islam es fractura. Entre els califats estaven enemistats.

Economia
La base de tota societat precapitalista són les activitats agràries; garanteixen l’alimentació i la
subsistència de la població. La major part de la població era rural. Hi havia ciutats com
Constantinoble, Damasc, Bagdad, Còrdova, però la majoria de la població era rural i agrícola.
En el conjunt dels territoris islàmics hi havia zones on l’agricultura era diferent; desert, valls
fluvials de l’Eufrates, Nil, Tigris. Molts tipus d’agricultura. En funció a la geografia del lloc
es fomenta uns cultius: arròs, canya de sucre, cotó. Ramaderia de camells o ovelles. Els àrabs
no gaire el cultiu de la vinya. Només cultivaven la vinya per fer la fruita.
Els àrabs han de gestionar molt bé l’aigua, perquè venen de zones seques; fer preses, canals o
tècniques per elevar l’aigua subterrània (Sínia o mina/qanat). Per tant aprenen i transmeten.
També són capaços de conèixer el conreu de certes espècies i les aclimaten a diversos llocs.
Treballen la seda; porten les moreres (per les fulles per alimentar el cuc de seda). Treballen
les flors per fer perfums. Aquests conreus no es van limitar a les seves regions d’origen.
L’activitat artesanal es realitza d’una manera molt especial a les ciutats (estan
interconnectades per rutes marines, fluvials, terrestres.). En ser les ciutats uns centres estatals
hi ha molta demanda (com a Roma). Aquesta demanda fa que en les mateixes ciutats hi hagi
tallers artesanals per treballar els materials. No tots els articles es feien el mateix lloc; els
articles de luxe com especies o esclaus. Aquest intercanvi genera aquesta connectivitat. El
món àrab estava travessat per rutes comercials: Moltes rutes acabaven a les ciutats més
importants.
Els carolingis: segles VIII-X. Formació, organització i fi de l’imperi. Els escandinaus a
l’Europa cristiana.
Introducció: Regnum francorum
1. Període Merovingi (Meroveu) → És un període llarg, que acaba al 751. El rei més
important és el Clodoveu I (481-511). És fonamental perquè:
- Clodoveu es converteix al Cristianisme catòlic. D’aquesta manera tenien el suport de
les jerarquies de l’església.
- Grans conquestes: conquereix el Regne de Siagri, el Regne dels Burgundis i expulsa
els Visigots de la Gàl·lia (Vouillé 507).=Tenen quasi tota la Gàl·lia (Regions:
Austràsia, Nèustria, Borgonya i Aquitània).
A la mort de Clodoveu, els descendents van tenir molts problemes en mantenir la unitat del
regne. La unitat militar i política depenia del rei exclusivament. La monarquia com a
institució és molt dèbil, en canvi podia haver-hi reis molt forts com a títol personal. La
tendència és cap a la fragmentació territorial.
La creació al segle VII del majordom de palau tindrà una gran importància (maior domus
palatii; el palatium té el significat de l’estat: Rex+cort) El majordom es converteix en el
principal governant, per sobre del rei (podien haver-hi varis). Arriben agafar tant poder que
podien instituir dinasties. Un d’aquests majordoms importants en aquesta època és Carles
Martell. És rellevant perquè rebutja les tropes musulmanes que penetraven cap a la Gàl·lia
(Poitiers: 732). Aquesta victòria li dona tant prestigi que se’l considera el fundador de la
dinastia Carolíngia.
2. Període Carolingis (Carlus) → Un fill de Carles Martell (que és majordom), amb el suport
de la major part de la noblesa franca i l’església, deposa l’últim rei Merovingi (Xílderic), i
Pipí el Breu arriba al poder. La legitimació del cop de força necessita la legitimació que
l’aconsegueixen amb l’aclamació popular i la unció (legitimitat eclesiàstica) = Inici de la
dinastia Carolíngia. És un període de gran transcendència, però només dura des del 751 fins a
843, que es governi el territori (Pipí el Breu, Carlemany i Lluís el pietós). Dins d’aquest
període hi ha una data clau: L’any 800 el papa de Roma, Lleó III, el va coronar emperador, a
Carlemany. Això va suposar la noció d’Imperi Cristià. L’emperador és el que executa la
voluntat de deu a la terra, en canvi el papa és el representant de deu a la terra. Això provoca
una diarquia; existència de dues autoritats. Aquí hi haurà un problema de relació, qui té
l’hegemonia. Això serà permanent en la història; problemes com l’església caigui en una
situació de crisi, fins i tot el mateix emperador treia i posava papes.
Com funciona l’imperi Carolingi
1. Organització administrativa i territorial: Institucions
- 1.1. Administració central
L’administració central està feta al Palatium; tot l’entramat que forma el Rex + l’Aula
règia configurada per la cort reial. Cada un d’aquests membres rep el nom de Comes
(company) Comites; comtes. Tenen diverses funcions: militars, administratives,
judicials, fiscals… Tot i que no podem parlar d’una seu estable, diem que el lloc que
faria com a capital seria la ciutat d’Aquisgrà (Palatium).
- 1.2 Administració territorial
El regne està dividit en comtats. Això és un territori que està sota l’administració d’un
comte (no com els anteriors), que havia estat designat pel rei. També es podia donar el
cas que un mateix comte podia administrar més d’un comtat. Aproximadament, en
l’època de màxima expansió de l’Imperi es va arribar a 350 comtats. Tots els càrrecs
eren designats i controlats pel rei o un maiordomus. Els designats tenien amb el rei un
pacte de fidelitat. El comte tenia totes les funcions del rei en el territori, però ell havia
fet un jurament. A les zones més perifèriques de l’imperi, que estaven en més
exposició, rebien el nom de marca (Marca hispànica p.ex). Eren zones molt més
militaritzades.
Tenint en compte això, com es controlava l’administració territorial? Això es
controlava a través de Missi Dominici. Eren dos Missi; un laic i un eclesiàstic. La
funció que tenien els dos eren fer una revisió de la tasca dels comtes. El rei els
enviava per separat per controlar.
El pacte de fidelitat, venia al fidel amb un Beneficium/honor que era una concessió de
béns, si el comte fa un frau se li retira el Beneficium. No és un feu perquè no es
transmet per via hereditària.

Per poder agilitzar el sistema fiscal va fer una reforma monetària. El sistema té
caràcter de tripartit monetari: la lliura, el sou i el diner. La lliura és un múltiple dels
últims. A Catalunya eren 12 diners=1 sou. L’estat emetia moneda per facilitar les
transaccions

2. Expansió territorial
El motor de la centralització és l’expansió territorial. Això és perquè ocupar territoris i
 la gent implicava que el rei tenia molts més recursos i els podia cedir en forma de
beneficis en serveis, territoris…
Tres fases:
- Època dels majordoms: En temps de Carles Martell s’expandeix a Aquitània.
Va expulsar un comte got per posar un comte seu. Després se’n van expandir a
Frísia i Turíngia. La zona de la Frísia s’havien llençat atacs a zones portuàries
carolíngies i el revés, fins que va arribar un punt que es va fer la conquesta.
- Expansió dels reis Carolingis: Són campanyes simultànies i en diversos fronts.
Aquests fronts són: Itàlia on hi havia els llombards, que no s’havien
cristianitzat, amb la victòria contra els llombards, el papa l’anomena patrici
dels romans. Després hi ha Baviera, que ja tenia un vincle amb els Francs.
Gaudia de molta autonomia fins que Carlemany va lluitar contra el comte i el
va destituir i va posar un comte Franc. L’altra és Saxònia. Era una regió més
perifèrica amb una població pagana, molt primitiva, rebutjaven el cristianisme,
tenien un símbol sagrat (un arbre). Carlemany va concebre aquesta campanya
com una guerra per sotmetre els pagans. Tenia l’objectiu de cristianitzar la
gent. Va haver-hi una resistència molt forta; no es va acceptar el domini Franc.
Va haver-hi matances massives, es destrueix l’arbre sagrat. La resistència va
ser dirigida per Widukind. Carlemany no va tenir més remei que acceptar que
es regirien unes lleis autòctones (Lex Saxonum). La cristianització va durar
dues generacions, imposant relíquies.
Per últim hi ha la marca hispànica, entre Barcelona i Pamplona.

El problema és mantenir l’imperi. Carlemany va morir el 814. Quan ell mor només té un únic
descendent: Lluís el pietós. El fet que fos l’únic descendent facilitava les coses; no hi havia
divisió del territori i conflictes i disgregacions. Però aquest últim es va trobar amb diverses
problemàtiques: S’estabilitzen les conquestes, la presència dels escandinaus (Vikings o
normands, a inicis del segle IX comencen a donar problemes importants) i les disputes entre
els fills del rei i fins i tot contra el mateix pare. Al 817 Lluís el pietós decreta una capitular
anomenada ordenatio imperii (ordre de l’imperi) que diu que la successió i el càrrec
d’emperador ha de recaure al fill primogènit. Immediatament, es crea una enemistat. Per tant
el regnat de Ludovic Pio és un regnat amb molt tens i inestable. Quan mor aquest rei, l’any
840. Al 841, Lotari (l’hereu), Lluís i Carles hi ha conflictes. Lluís i Carles s’alien per derrotar
al seu germà (batalla de Fontenoy). Els dos germans que havien derrotat Lotari es van
conjurar amb el jurament d’Estrasburg l’any 842. Segons les cròniques, en aquesta trobada
Carles va fer el seu discurs en francès i Lluís en alemany. L’any següent, 843 es divideix
l’imperi; el tractat de Verdum. Les parts en què es divideix són: Lotari agafa la part central i
nord d’Itàlia, Aquisgrà i Roma (càrrec d’emperador). Carles li va tocar la França occidental i
a Lluís li va tocar la França Oriental. Són territoris molt diferents. Aquesta divisió es fa més
gran. Lotari, quan mor l’any 855 divideix el seu territori entre els seus tres fills: Lluís II li
deixa Itàlia, Carles la Borgonya i la Provença i Lotari II Lorena. En el moment que moren
Carles i Lotari II els seus oncles (Carles el calb i Lluís el germànic) es llancen a
conquerir-los disputant-se constantment aquests territoris. Va ser tal el conflicte que al 870 es
va signar el tractat de Mersen, per establir la línia fronterera entre els dons regnes. Al 880 es
va haver de refer un altre cop les fronteres amb el tractat de Ribemont.
Quan Lluís mor al 876 divideix el regne entre els seus fills, i Carles el calb intenta conquerir
els territoris dels seus nebots (batalla d’Andernach). No ho aconsegueix.

Hi ha una capitular dins de l’imperi dels Francs que es coneix la capitular de Quierzy (877).
La va fer abans de morir el rei Carles. Una de les disposicions va dir com es podia transmetre
l’herència que el rei hauria pogut donar (el Beneficium). Els que havien rebut els Beneficia els
podien transmetre de manera hereditària.

Paral·lelament a això, l’església estava en crisi. Al 896 es va morir el Papa Formós. A

continuació va haver-hi deu Papes en vuit anys. El càrrec era inestable perquè el Papat va
estar sotmès a un sistema d’elecció. Hi havia pràctica una investidura laica, en els quals els
reis intervenien el procés d’elecció. Hi havia Papes que si postulaven per simonia.

Estructura econòmica de l’època carolingia

Aquesta estructura gira entorn la curtis o villa o el domini. L’època àlgida d’aquesta
estructura es dona entre els segles VIII i X. Rep el nom del domini bipartit:
1. Terra indominicata (Reserva senyorial) → Serà gestionada i treballada a través d’una
gestió directa, la terra que el senyor es reserva per ell
2. Terra Mansionaria (Masos; ve de manere; romandre) → Cada un mansus (parcel·la,
mas), la família que ha rebut el mas, treballa la terra i viu d’ella, però una part de la
collita l’ha de donar al dominus i a més a més estan obligats a treballar temporalment
a treballar a la terra del senyor. Aquest treball a la reserva rep el nom de corvea. Si
amb la corvea no hi havia prou els senyors reforçaven aquestes feines, o bé amb
 servus, o a través de mà d’obra contractada.
L’arribada dels escandinaus
Distinció entre escandinaus:
- Noruecs
- Danesos
Aquests dos se’ls podrien anomenar vikings o normands (homes del nord). La presència
d’aquests pobles a l’Europa occidental es deu a una resposta d’agressions en època carolíngia
o bé arriba un moment que organitzen expedicions per saquejar i obtenir recursos, ja que el
seu lloc és molt fred. La primera expedició és al monestir anglès de Lindisfarne. A partir
d’aquest moment, assalten les costes d’Europa occidental; les seves expedicions són més
atrevides atacant ciutats més enllà de les costes (remuntant els rius) o de llunyania. La seva
presència es va anar fent més constant a Occident. Van posar en pràctica un sistema d’atac
(Danegeld) que consistia a amenaçar a una ciutat que els atacarien i no ho farien si els
pagaven. D’aquesta manera es va fer una presència més forta a les Illes Britàniques. De mica
en mica aquests pobles van optar per fer establiments permanents. Un dels llocs que van
colonitzar amb aquest sistema va ser Islàndia, Groenlàndia i a la península del Labrador.
Aquests establiments permanents comences al segle X. Això tindrà uns escenaris: Illes
Britàniques, al 911 Rol·ló va establir un pacte amb el rei Carles III que deia que s’establien a
Normandia a canvi de tres condicions: garantir la defensa enfront d’altres normands, jurar
fidelitat al rei i cristianitzar-se. Això forma el Ducat de Normandia, que es va consolidar amb
el temps i es van assimilar. Aquest Ducat es va convertir en una plataforma d’expansió: des
de Normandia al segle XI es va produir la conquesta d’Anglaterra, el Sud d’Itàlia i Sicília.

L’expansió dels Suecs: des del mar Bàltic van pujar, i després van baixar cap als rius del mar
negre. Un altre poble que van entrar a Europa van ser els Hongaresos

El feudalisme
Sistema jurídic, polític, econòmic, social, ideològic que va caracteritzar l’Europa cristiania a
partir del segle X en endavant (el territori del qual havia estat l’antic imperi carolingi). A
mesura que l’Europa cristiana s’eixampli imposarà aquest model a les regions conquerides.

Context
El trencament del palatium. Es produeix una descomposició de l’autoritat pública. Guanya
poder l’aristocràcia; l’estat perd la capacitat de recaptar tributs, el destinatari final es trasllada
als senyors.
Època en què es produeix una gran inseguretat, perquè es produeixen els atacs dels
escandinaus, hongaresos… L’estat tenia molta poca capacitat de resposta, es van adonar que
els senyors fronterers que era més pràctic que ells preparessin la defensa i no esperar les
tropes del rei. De mica en mica es va formant tropes de caràcter privat. D’altra banda,
aquestes aristocràcies regionals tenen cada cop més força. Quan ens referim a l’aristocràcia
ens referim a llinatges antics amb poder (dinasties, famílies), oligarquies locals (enviats pel
rei a una zona i ascendeixen). Dins de la noblesa hi havia les jerarquies de l’església.
Aquí emergeixen famílies amb molt poder que tenen molta autonomia. Hi ha més control, un
cop el poder està fraccionat. Aquest control es va traduir en dos aspectes: van assumir
funcions que tenien l’estat i van augmentar la capacitat de sotmetre més gent.
Tot això implica l’exercici de molta violència: entre els nobles, nobles contra reis, violència a
les comunitats pageses.
L’aristocràcia, com hem dit abans, no és homogènia: és piramidal, al pic, hi ha l’alta
aristocràcia on hi ha poca gent i a mesura que baixem hi ha més famílies, però entre ells estan
relacionats. Aquestes relacions s’anomenen Feudovassallàtiques. Aquests individus tenen en
comú que pertanyen a l’aristocràcia i tots tenen privilegis. Les relacions es concreten amb
dues figures: els senyor i vassall (figures jurídiques). El vassall, a la vegada és senyor d’algú
que està per sota. Això passa successivament. Quan parlem de vassall mai és un pagès, és un
privilegiat. La pagesia s’ha d’identificar amb el Serf.

Primer àmbit del feudalisme: dimensió juridicopolítica

Aquesta dimensió regula les dimensions entre l’aristocràcia a través del feudovassallatge

(text)
1. La paraula home (homo) té el sentit de vassall, El primer procés és l’homenatge
- Volo
- Inmixtio manum en senyal de protecció
- Osculum petó a la boca
2. Declaració de fidelitat
3. Jurament: davant d’unes relíquies/sagrades escriptures
Senyor → Investidura=feu (li concedeix algun be)

Qualsevol trencament del jurament pot significar alta traïció=conflictes

Text 2
6 conceptes que són sis obligacions en negatiu (no fer…), d’aquestes se li ha de sumar
obligacions en positiu: l’ajuda militar (auxilium) i consell (el senyor pot demanar opinió
sobre les accions que portarà a terme; consilium)

Àmbit socioeconòmic
Els senyors augmenten el poder sobre la pagesia: s’apropien les àrees de recursos naturals
(aigües, boscos, pastures…)/privatització senyorial de les àrees de recursos naturals; cobrar
per accedir, sotmeten la pagesia al pagament de rendes (pagament d’una part de les collites)
(renda entenem tots els ingressos que el senyor obté en concepte de poder). La renda es pot
entendre com un element exterior (factor extraeconòmic), és una lectura parcial: a través de la
renda el senyor obliga el pagès a cultivar uns determinats conreus que interessen el senyor.
Només li interessa recaptar.
D’altra banda es pot considerar un element intern. Això vol dir que hi ha una intervenció
directa sobre els processos de treball (intervé a l’economia, ja que regula diverses coses). El
senyor li interessa el què es cultiva: cereals o conreu de la vinya/olivera. Aquests productes
interessaven perquè tenien llarga caducitat, es podien transportar amb facilitat, són productes
que tenen molta demanda (beneficis, més que l’autoconsum→ endeutament perpetu dels
pagesos a través de les llavors).
La part del treball/producció que es destina a la renda està regulat.

Es posen espais incultes en terra de conreu (zona de bosc cap a el camp; rompudes). Això
implica una tecnologia (eines o instruments; arada, arada d’orelló). Es diuen així perquè la
novetat és que aquestes recullen una pala lateral que el que fa és girar la terra cap a un costat
(la terra profunda va a la superfície i l’inrevés). Rendiment més elevat.
D’altra banda hi ha la rotació biennal (es divideix el camp en dues parts que una part està en
cultiu i l’altra a guaret), però al segle X, XI, XII hi haurà zones que es posarà en pràctica la
rotació triennal (es divideix el camp en tres parts; una part treballen cereal d’hivern, l’altra en
guaret, i l’última seria el cereal de primavera). Aquest sistema tenia l’avantatge que es posava
en repòs ⅓ de la terra.
Totes aquestes collites s’han de transformar (vinya a vi, oliveres a oli, blat a farina), per tant
es necessita instruments de transformació de la producció pagesa: molins, les premses d’oli i
de vi, forns… Eren de gran mida. Estaven en mans de grans senyors.
Els senyors controlen la producció i els pagesos perquè donin el que toca. Obliguen a la gent
treballar als grans instruments; controlen la producció de la pagesia. També hi havia els seus
agents que actuaven com administradors dels senyors. Aquests són els batlles, els senyors els
enviaven per controlar que els pagesos fessin els que tocava.

El control especial. El més habitual és més habitual la tendència del poblament concentrat
(pobles, vil·les, mesos) perquè és més fàcil el control.

Jerarquització de la pagesia. Tota la pagesia no era igual. Una minoria de pagesos podia
arribar a acumular un patrimoni considerable (pagesos grassos). Així i tot la major part de la
pagesia era molt pobre. Això depenia de la terra que tenia el pagès.

Espai rural/agrari → Antròpic. Conflueix els nuclis de residència i els camps de conreu

L’ordre feudal genera un paisatge concret: més terres cultivades, concentració en nuclis,
camps de conreu: l’examen s’ha de posar a la taula renda, ordre feudal…

Dues excavacions de dues grans carcases de mamut mab traces d’haver estat caçats i
trabellats pel consum

L’església, una institució de caràcter universal

Expressió del poder:
L’església té un caràcter universal perquè està per sobre dels regnes.
És una expressió de poder per diverses raons:
a) Motiu econòmic → L’església ha acumulat un gran patrimoni senyorial (terres,
monestirs). Grans factors econòmics. A més, no perden mai patrimoni (no es divideix,
no hi ha venda), es mantenia o creixia. El testament s’utilitza per tenir recursos. La
pressió sobre la gent era tan gran que l’església considerava que si es deixava part
dels béns del testament anava a l’església s'alliberarien dels pecats. S’arriba a
penalitzar el no fer aquest testament. Altres instruments era el delme i la primícia. El
delme és un tribut que dona 10 parts de la collita. L’altra variava. Tanmateix,
l’església es contradiu amb el missatge evangèlic. La justificació passava per
l’administració dels béns dels pobres i que les guerres contra els infidels s’havia de
 pagar. Molts moviments dins de l’església contra aquesta riquesa
b) Motiu polític → Estableix aliances amb els reis, prínceps… Els prínceps busquen
l'església perquè legitimin el seu poder i l’església rep alguna cosa a canvi. Aliança
permanent. L’església dona el Sacrum (caràcter sagrat; el governant executa a la terra
la voluntat de Déu)
c) Motiu cultural → L’església té el monopoli de la cultura, sobretot l’escriptura. Els
scriptoria era on es movia tot el contingut intel·lectual
d) Motiu ideològic → La capacitat d’influir en la manera de pensar de la gent. Això ho
fan a través de: la confessió (que és pecat i que no; guanyar el cel o anar a l’infern)
Els missatges que tenen influència ideològica a la gent
- L’any 1000 i terror apocalíptic: idea del mil·lenarisme; l’imperi de Crist de mil anys
de durada i fi del món. Atemorir a la gent sempre és una arma important de cara al
comportament i conductes.
- Els tres ordres de la societat feudal: Són els tres estaments que van regir la societat
fins a l’arribada del capitalisme. Els tres ordres són: oratores, bellatores i laboratores.
La característica és que cada ordre fa una funció per tots: els que lluiten ho fan per
tots, els que resen ho fan per tots i els que treballen ho fan per tots. Amb aquest
missatge l’església vol donar la imatge d’una societat equilibrada, harmònica; això no
es pot canviar perquè és la voluntat de Déu. La protesta no era admesa=altarava els
plans de Déu; càstigs. Així i tot, hi havia moltes revoltes.
- Les dones i la vida en parella: influeix la vida privada de les famílies. Obsessió de
l’església. Tenia un model per la dona (la considera com l’origen de vicis) que era el
model de la verge Maria. Aleshores, l’església entén perfectament que la reproducció
és absolutament necessària, però d’alguna manera el missatge de l’església voldria
minimitzar les relacions íntimes. Només amb finalitats reproductives.

El control de l’activitat dels bellatores: el moviment de pau i treva de Déu

Si l’església proclamava la pau hi havia un problema, els bellatores es dedicaven a la guerra.
La regulació de l’activitat guerrera de l’aristocràcia es feia de diverses maneres. Entre els
nobles hi havia conflictes. L’agressivitat de l'aristocràcia tenia diverses formes:
- Lluites entra la noblesa
- Agressivitat contra l'església; saqueigs de terres de l’església
- Agressivitat contra la pagesia (repercuteix conjuntament al conjunt)
L’església intenta minimitzar els conflictes, a través d’un doble objectiu: preservar els béns
de l’església i les persones i instruments que generen rendes (no destruir arades, molins matar
bestià.).
El moviment que inaugura l’església al segle X és pau i treva de Déu. Es feien assemblees de
pau. El punt de partida és el concili de Charroux (finals del segle X). Aquí, es condemnava la
guerra privada (entre nobles) i pillatge. Després hi ha altres concilis (Vic). La pau i treva té
dues manifestacions:
- De caràcter temporal: la treva. Consisteix a limitar durant un temps l’exercici de la
violència, prohibint-la uns dies a la setmana entorn el diumenge. Van dir que no es
podia lluitar entre el dissabte i el diumenge, però la tendència era allargar-ho.
- De caràcter espacial: consisteix a delimitar unes zones on la violència queda
prohibida. Espais reservats per la pau. Aquests espais se’n diuen Sagreres. És comptar
30 passes des de la paret de l’església a totes direccions.
Els nobles al final van fer cas a aquestes disposicions a través de l’excomunió. Una persona
excomunicada quedava aïllada: ningú es podia comunicar amb ella, anar a llocs sagrats… De
mica en mica perd forces.
En el cas d’excomunicar un senyor, tots els vassalls quedaven lliures de la fidelitat que li
havien jurat abans. Si excomunicaven un rei es quedava sense vassalls.
Hi havia una cosa que no es podia evitar: quin sentit tenia que un grup especialitzat en la
guerra existir si es volia regular la pau. Es desvia això cap als infidels. Això lliga amb les
croades. S’articula el discurs de la guerra justa, la guerra santa. No tota la violència ha de ser
rebutjada, fins i tot ha de ser estimulada.

Reforma pontifical/Reforma Gregoriana7/Reforma romana8

Durant els segles XI i XII, aquest moviment de renovació no és altra cosa que la necessitat de
l’església d’adaptar-se a la situació derivada del tractat de Verdun. Des d’aquell moment,
l’església s’havia feudalitzat; no era diferent del vassallatge feudal. Tot i això, un aspecte
important és que l’església estava sota la influència de l’aristocràcia; aquesta decideix
aspectes que caracteritza de l’església → Església en mans de laics. Això es notava sobretot
en la investidura laica. Això és la capacitat que tenia els nobles de nomenar i treure càrrecs de
l’església. Aquesta última intentarà superar aquesta situació; fa un triple moviment de
reforma:
- Dimensió espiritual → Si l’església ha de ser un exemple en la manera d’actuar, s’ha

7
Feia un honor al Papa Gregori VII
8
Es diu així perquè totes aquestes reformes es van fer entorn de Roma
de depurar el clero, perquè els costums d’aquestes persones s’havien anat relaxant
(vulgaritat, corrupció). Es nateiga la imatge de l’església; es posa en relleu els
defectes del clergat: Nicolaisme (els membres de l’església es podien aparellar),
Nepotisme (Aprofitar les relacions de parentius per fer concessions), Simonia
(compra/venda de càrrecs; obtenir aquest càrrec per obtenir un guany), Investidura
(molts càrrecs hi eren perquè un poder laic els havia posat a dit).
Per fer fora aquestes pràctiques, es va fer diverses accions:
a) Fundació del monestir de Cluny. Era de l’orde dels Benedictins (els que
segueixen la regla de Sant Benet; Ora et labora). Aquest model fa que es
fundin monestirs allunyats i es visqui amb comunió amb Déu. No hi ha relació
amb la societat. Aquesta renúncia del món terrenal es va veure com un
sacrifici.
b) S’escriu tractats crítics. Aquests condemnen els defectes que hi havia. Liber
Gomorrhianus (Sodoma i Gomorra; ciutats del pecat) Adversus Simoniacos
c) Es van fer compilacions i revisió de la legislació; el dret canònic. En aquest
moment es fa el Decretum de Gracià, que és la renovació del dret canònic
d) Reunió de Sínodes i concilis episcopals (reunió de bisbes per tal de tractar
aspectes de l’església). Un d’aquests concilis és el de Sutri: primera vegada
que es posa de manifest l’actuació en contra de la Simonia. Fins i tot es va dir
que es podia equiparar com una heretgia. En el Sínode de Roma, es va
disposar contra al Nicolaisme. Es considerava com a sacrifici a la renúncia
dels plaers terrenals. Hi ha la primera disposició sobre l’elecció dels papes.
Diu que els Papes han de ser escollits en un concalre per part dels cardenals;
fora la investidura laica.
Tot això té l’objectiu d’escampar totes les novetats a tot arreu (s’ha d’anar més enllà
de Roma). Tot i això, hi havia molts bisbes Simoníacs. El gran problema no era l’altre
com s’havia de fer els casos. L’avenç es fa gradualment. Per difondre les idees de la
reforma era creen seus episcopals. Això es podia fer especialment amb les croades:
conquestes d’al-Àndalus, est d’Alemanya (Drang nach Osten).
- Dimensió política: El problema principal és la investidura laica. En aquest
aspecte es contempla que en el si de la cristiandat existeix una diarquia: el
poder espiritual i el temporal. Es van començar a escriure tractats sobre
aquesta qüestió: quin dels dos poders ha de tenir l’hegemonia. Una de les
teories d’aquesta qüestió és la de Iu de Chartes, fa una adaptació de l’obra de
 Sant Agustí d’Hipona la ciutat de Déu. Es planteja la ciutat espiritual i la ciutat
terrenal. La conclusió que arriba és que la primera està per sobre de la terrenal:
el poder de deu (Papa) ha de predominar sobre el poder temporal (emperador).
Reproducció del feudalisme (el senyor el papa i el vassall l’emperador).
Aquesta qüestió s’anomena la Teocràcia Pontifícia. El Papa que porta l’extrem
aquesta situació és Gregori VII. Escriu una relació de sentències que es coneix
el Dictatus Papae. Posa les bases de la teocràcia pontifícia. La reacció de
l’emperador davant aquesta qüestió va ser l’enfrontament Guerra de les
investidures/querella de les investidures Guerra molt dura. Dues fases
La primera →Enric IV i Gregori VII Episodi de Canosa; excomunicació de
l’emperador. Aquest va decidir demanar el perdó del Papa, anant a peu.
Després de la (document)
El conflicte acaba amb un acord: el concordat de Worms (1122): Es reconeix
la validesa de la Teocràcia Pontifícia. Els càrrecs de l’església seria així:
l’aspecte espiritual estaria reservat a l’església (carracs), la investidura dels
béns patrimonials podia ser reconegut per les autoritats laiques.

- Dimensió jeràrquica: Amb la teocràcia pontifícia fa que Roma sigui on es marqui

l’ortodòxia. No s’accepta desviar la línia oficial, tot el que es desviï d’aquesta línia
seria una heretgia. L’església ortodoxa no accepta la supremacia de Roma, i trenca el
vincle (Cisma de 1054), formant-se l’església Ortodoxa, que té com a màxima
autoritat el patriarca de Constantinoble.

L’Església catòlica va justificar l’acumulació de riquesa per combatre l’infidel. En aquell

moment havia començat les croades. D’altra banda, es marca l’ortodòxia catòlica, i per tots
aquells que es desviaven es va crear el tribunal de la Santa Inquisició (en el IV Concili de
Laterà 1215). Tot això no es pot evitar que surtin opinions contràries; dins de la reforma
sorgeixen noves reformes

Clergat regular
El clergat pot ser dividit en dos grans segments: el regular (sota obediència d’una regla en
concret: els benedictins) i el secular (membres de l’església que tenen un contacte amb els
fidels
(llista d’ordres pdf)
Les croades
Quadre → Algun error. El Papa no és Eugeni II, és III. És Gregori VII. La sèptima és Sant
Lluís de França.

Les croades estan organitzades des del Papat, però estan executades per l’aristocràcia feudal.
L’objectiu és expulsar l’Islam de terra santa.

Es pot considerar un moviment religiós de dos segles, amb càrrega militar que genera la
cristiandat i que té uns precedents (gestió de l’agressivitat de l’aristocràcia).

Croada → Expedicions militars patrocinades pel Papat (predicació, butlles; document del
Papa legitimant l’expedició) i executada per la cristiandat (els bellatores; Cavalleries, peons,
ciutats) amb l’objectiu per conquerir Terra Santa als musulmans

Sentit ecumènic → El sentit general de la cristiandat. El conjunt de la cristiandat es posa al

voltant d’aquesta idea. Manera d’internacionalitzar l’esperit guerrer. Es genera els Milites
Christi = Soldats de crist, no importa d’on són.

Causes tradicionals: espiritualitat de la reforma (és real, però no és l’única raó, castigar els
pirates musulmans (no és real), l’augment demogràfic (no és real). Els beneficis que
s’obtenien de la campanya també era una raó.

La predicació estimula el combat: beneficis espirituals, mort en combat, protecció de les

famílies i béns…

En la primera croada, aquesta paraula no es va fer servir, ells es van fer dir pelegrins. La
finalitat era alliberar l’església oriental.
Aquesta perspectiva religiosa la podem sintetitzar en aquests punts:
1. Paper dirigent del Papat. L’Europa feudal es converteix la Christianitas
2. El control de la violència. Pau i treva
3. Model que converteix el cavaller cristià en una barreja d’un guerrer civil i un monjo.
Això genera els Ordes Militars. Això és unes persones que tenen aquests dos
 elements. Aquestes Ordes neixen a Terra Santa i a les croades: Orde del Temple, Orde
de l’Hospital (hospitalitat, ajudant i protegeixen els pelegrins que viatges als llocs
sagrats) i Orde del Sant Sepulcre
Aquests ordes militars, durant i després de les croades, per tenir més recursos, es van
instal·lar per tot Europa.

Cal plantejar la perspectiva dels beneficis materials. Cal considerar el paper de les ciutats,
que participin per assegurar rutes comercials, beneficis…

La croada és molt més que Terra Santa. Croades eren totes les guerres que es feien complint
els preceptes del papat per sobre qui no és cristià. Hi havia musulmans al Nord d’Africa, a la
Península Ibèriques, campanyes de l’est d’Europa, els cismàtics, heretgies, fins i tot cristians
(ortodoxes) i romans (contra Pere el Gran).
Parlar de corades és parlar d’un moviment continu d’exercici militar a terra santa. La primera
corada estableix un domini polític a la regió. La restes de les croades s’organitzava com una
reacció per la pèrdua d’un territori cristià. Per tant, parlar de diverses coades es dificil.

Altres aspectes que considerar de les croades:

- S’ha de predicar la croada amb la finalitat que hi hagi una resposta militar de
l’aristocràcia.
- Recursos financers: es busca persones i capitals
- Entusiasme religiós: Pere l’Ermitany (predicador de la croada i captador de gent
humil per precipitar la croada: si deu vol, la victòria és garantida. S’arriba a
Constantinoble i l’enfrontament amb els àrabs és desastrós.) i croada dels nens (un
adolescent va començar a captar nois i noies que anaven a fer el camí de la creu;
baixaven a peu cap Itàlia per agafar els vaixells; convertits en escalus)
- Desplaçaments molt gran: accions contra els jueus (es corre el rumor que els grans
culpables de la situació eren els jueus, perquè havien mor a jesús; missatge antisemita
molt fort.
- Matances
- L’arribada de Constantinoble es troben amb problemes de logística

Primera croada
Episodi de Pere l’Ermitany
A mitjans del segle XI l’imperi bizantí estava amenaçat per diversos flancs: Normands al sud
d’Itàlia (eren enemics perquè controlaven territoris del sud d’Itàlia), Turcs seljúcides
(diferenciats als otomans, són una amenaça perquè van formar un estat dependent del califat
de Bagdad que sestava expandint; al 1060 ocupen armènia, al 1071 es produeix la batalla de
Mantzikiert on els turcs vencen els bizantins i ocupen parts importants de la península i mor
l’emperador. Els turcs s’estableixen: sultanat de Rhum. )
Mentrestant a l’imperi bizentí es produeix un canvi dinàstic: els Commena amb Aleix I. Quan
veu el perill turc i demana ajuda a Occident. Aquí el papa veu una oportunitat per obligar
l’obediència de l’església ortodoxa. (oportunitat d’ocupar terra santa i unir les dues esglésies.
1095 es fa la predica. No participa cap rei: Catalans, Occitans, territoris de l’antic imperi
carolingi, anglesos).
Quan aquestes tropes arriben a Constantinoble han de pactar favors a Bizanci:
- Els diferents caps jurin fidelitat a l’emperador (Ramon de Tolosa no ho fa)
- Les regions ocupades les han de tornar a Bizanci (s’incompleix)
- A canvi els croats obtenen el transport i subministrament
La primera regió que ocupen és Nicea (l’única que retornen a Bizanci), el juliol de 1099
assalten les muralles de Jerusalem= matances

Formació dels regnes i principats llatins

Les conquestes croades estaven molt limitades a la costa: principat d’Armènia, Principat
d’Antioquia, Comtat d’Endesa, comtat de Trípoli, regne de Jerusalem. Estan envoltats de
territoris musulmans i s’ha de defensar fronteres grans.

Aquests estats es caracteritzaven per la seva inestabilitat:

- Tenien una base territorial poc sòlida (Kraks). Damasc, malgrat els intents, no van
conquerir mai a les croades tot i ser pròxim.
- Aquesta frontera era difícil de defensar i hi haurà atacs, contraatacs, reconquestes…
- El caràcter feudal dels croats; hi ha conflictes per ostentar el domini i la successió (qui
és el rei de Jerusalem)
- Com que no van complir amb els bizantins, els últims va haver-hi moments que no
van ajudar els croats.
- No hi va haver una gran resposta des de occident per colonitzar les terres
Balanç: Al final de les croades només queden dos territoris: Xipre i la circulació comercial
passa en mans cristianes.
Quarta Croada
Va tenir lloc entre el 1202 i 1204 i és una croada singular, sobretot perquè acaba a
Constantioble.
En primer lloc, la tercera corada havia fracassat al final del segle XII (1192). El gran objectiu
continua sent Terra Santa.
El Papa Inocenci III serà el gran avalador d’una nova corada:
- Necessitat de recaptar recursos → la resposta va ser la zona de l’antic imperi carolingi
- Campanya de la predicació → Aconsegueixen suport de Bonifaci de Montferrat i
Godofred de Villeharduin.
Saladí, qui havia ocupat Jerusalem i Egipte. L’objectiu era Egipte. Se signa l’acord de
Venècia → Qui agafa la responsabilitat d’organitzar el moviment és la ciutat de Venècia
A Venècia s’havia de congregar les tropes

Desorganització, això provoca que la data de congregació a Venècia per anar a Egipte era el
1202, però a l’hora de marxar només havia arribat una tercera part de la tropa. I a més a més
hi havia un forat financer d’un 40%. S’està a punt d’entrar a un fracàs: problema de Venècia.
Es planteja atacar Zara per complir el tracte. En ser Cristiana la ciutat hi ha desercions. Zara
és saquejada. En aquest context apareix un nou problema: a l’imperi bizantí hi havia una forta
pressió sobre Venècia –< Clima Venecià. Al 1085, a través d’un cop d’estat entra una nova
dinastia dels Àngel, per part de Isaac II (Àngel). L’últim era germà d’Àngel III, que serà
emperador, i tidrà una filla Eudòxia. Al cap d’un temps el seu germà fa un cop d’estat i Aleix
III pren el poder. Aleix IV, fill d’Isaac, va a buscar l’ajuda amb els croats que havien atacat
Zara. Per tant, els croats com a aliats d’Aleix IV (primer saqueig)
Aquest últim no el poden suportar perquè per poder pagar els croats posa uns impostos molt
grans: revolta d’Aleix IV i el tomben. Els croats fan la segona entrada a Constantinoble per
restablir el poder anterior. Estats Llatins.

Les monarquies feudals

Recuperació de les institucions monàrquiques (Clodoveu I era molt fort personalment, però la
monarquia com a institució és feble i es desfà a la mort dels personatges)
A partir dels segles XI, XII s’enforteix la institució monàrquica. Aquestes no tenien un vincle
amb les monarquies bàrbares. Naixien de zero. Això ho diem perquè el feudalisme havia tret
competències monàrquiques. La monarquia intenta recuperar tot això.

Factors que ajuden al procés de recuperació davant de l’aristocràcia:

1. Poder del rei

- Ha d’haver-hi una persona que tingui la legitimitat de rei, dins d’una família →
Llinatge regi. La tradició (reis descendents de la família carolíngia) atorga una
legitimitat. Drets per tradició familiar
- La força militar d’un candidat.
- La capacitat diplomàtica: això fa que pugui ser el cap de la piràmide
pseudo-vassellàtica, però cal que disposi de patrimoni
- La capacitat d’establir vincles familiars; polítiques de matrimonis.
- Drets de primogenitura i criteri hereditari, enfront de l’electiu: establiment d’un
llinatge. Comença ser electiu, però el pare moltes vegades incorpora el fill en la gestió
del regne i és més fàcil que pugui ser rei.

2. Recerca de suports
- L’església. Busca que la monarquia que defensi l’església; servei recíproc. L’església
defensa la monarquia amb un poder ideològic; institució de caràcter sagrat. La unció
un rei era atorgar el caràcter sagrat a la monarquia
- Grup social que gràcies a l’activitat comercial s’enriqueix. Quan el rei necessita fons
busca el suport de la burgesia urbana i les ciutats. El rei, a canvi, donava privilegis
polítics a les ciutats: institucions de govern en les quals estaven ells. La burgesia
urbana donava suport el rei, perquè aquest tenia més capacitat de fer campanyes
bèl·liques, de manera que es crearien mercats nous per la burgesia.
- La recepció del dret comú. Justinià havia fet el Corpus iuris civilis. Es va crear per
donar més força a l’emperador. A occident es basen en les lleis de l’estat; el codi de
justinià. Els reis occidentals adapten el dret. En aquesta època (XII, XIII) moltes
universitats tenien formacions de dret i estudiaven el corpus

3. Tendència de marcar uns límits territorials. El rei és un Primus inter pares i per posar un
impost s’ha de posar d’acord per posar un impost un territori d’un altre senyor. Tot i això, el
rei, per gestionar els territoris, s’envien representants regis (Administradors). S’acaba
adaptant la figura del rei al territori; la presència reial es passa a ser més sòlida → Es passa
d’un gentilici a un geogràfic. (mirar els apunts penjats). Això implica diverses coses:
- Genera la formació d’unes institucions que serveixen per regular tot això: corts. És la
reunió dels estaments: església, noblesa i representants de les ciutats (burgesia). La
convocatòria de les corts és el rei. El reconeixement de la figura reial. La paraula corts
depèn el lloc canvia el nom: Anglaterra parlament, França estats generals.

4. Instruments d’acció de les monarquies. Per poder fer tots aquests últims punts necessitaven
uns instruments d’acció.
- Van anar creant un organisme fiscal. Recaptar impostos i que arriben a l’organisme.
Sense això no hi ha estats. Això és important perquè es finança les despeses militars i
la burocràcia. Com que no hi havia un exèrcit estatal, la monarquia va recórrer als
exèrcits mercenaris: despeses. D’altra banda, el cos jurídic (administració, burocràcia)
també tenien moltes despeses. El creixement de l’estat requereix mñes necessitats
fiscals = més burocràcia

5. Límits del poder de la monarquia. L’aristocràcia no vol perdre els seus privilegis. Equilibri.
El poder de la monarquia és limitada per l’aristocràcia, la noblesa, l’església. Negocien i si no
s’arriba a acord hi ha conflicte.

França Capeta
987, l’últim rei carolingi va morir sense descendència. Per tant significa la fi biològica de la
dinastia carolíngia. En aquell moment, el conjunt de la Gàl·lia estava molt dividida en una
sèrie de principats i ducats. Tots els comtes o prínceps estaven vinculant a través de relacions
feudovassallàtiques i tot ells eren vassalls del rei. Però a la vegada també eren possibles
rebels perquè eren molt forts en els seus territoris. Quan mor Lluís V l’església es va decantar
per un dels candidats: Hug Capet. Les seves possessions estaven en una zona molt rica (île-de
-France) va ser un moment de lluites. El rei havia de ser acceptat per totes les famílies. Per tal
que la família Capeta es mantingués, es va associar un fill el tron. Això consistia en el fet que
mentre el pare mentre vivia, encarregava el fill gran que actués al seu costat. En el moment
que el pare moria ja hi havia un candidat més avantatjat. Això perfilava la successió
hereditària del fill primogènit. En alguns llocs es va aprovar la llei sàlica (França per
exemple). D’aquesta manera, enfortint la família, el rei es va convertir el suprem de tots i no
tenia sobre de tot (senyor de tots i vassalls de ningú). Això volia dir que la noblesa havia
d’estar sotmesa, lleial. Això volia dir tenir-la contenta o sotmesa per la via de les armes. El
rei havia de tenir recursos per tenir la fidelitat de l’aristocràcia.
Entre finals del segle XII i segle XIII, a la França Capeta, es produeix l’ascensió del rei Felip
II August. És important perquè va tenir un regnat molt llarg, més de quaranta anys. La seva
importància ve determinada perquè va estendre el poder del rei i els dominis territorials de
França en tres direccions:
- Sobre els feus que el rei d’Anglaterra tenia a la costa atlàntica de França.
- Conquesta d’Occitània. Tenia una cultura completament diferent, políticament era
diferent, Tolosa capital. A Occitània va haver-hi els càtars (heretgia). Roma decideix
atacar-la. El rei de França aprofita com excusa l’existència d’aquesta heretgia per fer
una croada, i Inocenci III aprova la croada. En aquell moment el rei principal era el
Pere el Catòlic (mor a la batalla de muret).
- Sobre Flandes; domini de la corona Francesa sobre el comtat de Flandes. Era molt
important; políticament estava dins l’orbita política de frança, però hi havia una
manofactura molt important. Zona molt rica economicament parlant. Si el rei de
frança tenia el domini tenia la riquesa. Sobre Flandes va haver-hi la batalla de
Bouvines (1214)
Des d’aquell moment, els grans senyorius de França, giren entorn de la monarquia capeta.
Felip August firma Rex Franciae.

Anglaterra Normanda
Anglaterra, hi ha una pugna entre els Saxons (natius d’Anglaterra) amb els nòrdics. A mitjans
del segle XI, hi ha problemes amb l’accés del tron amb la mort del rei Knut. Aquest havia
aconseguit crear una mena d’Imperi Anglodanès. Quan mort això no es va mantenir, i
Anglaterra els Saxons van voler acaparar el territori. En aquestes lluites, el que va voler
demostrar credencials al tron va ser el Duc de Normandia, Guillem, com a descendent dels
danesos anglesos… Això era una situació més complicada, ja que ja hi havia una pugna.
Aleshores, Guillem de Normandia organitza una flota de vaixells, creu el canal de la Managa
i s’enfronta en una única batalla important (Batalla de Hastings; 1066). Els Saxons són
derrotats. Ocupa els territoris. Guillem es converteix amb rei d’Anglaterra i Duc de
Normandia. És conegut com a Guillem I el conqueridor. A partir d’ell, imposa a
l’administració d’Anglaterra el francès. Això origina una situació insòlita; resulta que el rei
de l’Anglaterra, a la vegada era vassall de França per Normandia. Provoca una situació tensa.
La monarquia normanda es consolida de diverses formes:
- Introdueix les pràctiques feudovassallàtiques; si el rei volia vassalss havia de donar
 feus.
- Augment del patrimoni reial. A partir de Guillem I el patrimoni es va duplicar a través
dels conceptes de victòria; la confiscació d’una setena part dels bens.
- El rei es va reservar l’alta justícia; el rei era l’últim nivell on es podia fer un recurs
judicial. Això li donava molt de poder.
- Es va reservar el monopoli de fer monedes i la construcció de fortaleses.
Exclusivament reservat al rei
- L’obligació per part de la noblesa de fer un servei militar pel rei; assistir-lo
militarment. El rei, quan es veia en la necessitat cridava a les armes els nobles.
Aquestes coses fan que consolidi el poder a la monarquia. De totes maneres, el rei tenia
contraris, sobretot la noblesa (no vol perdre aquests privilegis), que intentarà posar límits el
poder reial. Dos tipus: s’imposa la carta magna (es firma a principis del segle XIII, que tenia
per objectiu reservar els privilegis de la noblesa), la reforma de l’església (guillem el
conqueridor i els seus successors volen intervenir en l’elecció dels càrrecs eclesiàstics. Això
provoca un enfrontament entre Guillem I el conqueridor i l’arquebisbe Thomas Becket).

Els regnes medievals al centre i l’orient d’Europa

Espai geogràfic
Escandinàvia, els mars bàltics, adriàtics, negre i la serralada dels Urals. Aquesta serveix per
dividir Àsia i Europa

Estructura social
Societats de tipus tribals (grups de persones que els membres tenen vincles de parentesc). La
principal característica d’aquestes societats és que els mitjans de producció són comunals. És
una societat igualitària i que no existeix la propietat privada. Parlaven diverses llengües. La
llengua majoritària eren les llengües eslaves. Al nord es parlava es parlaven diverses formes
del Dano-Noruec. Al centre es parlava l’Hongarès; sembla que tenien moltes similituds amb
el finès.

Economia
Economia agrària; es fonamenten amb l’explotació agrícola i ramadera, tot i que, en funció
del desenvolupament, hi ha pràctiques de caça-recol·lecció. Contra menys desenvolupada
està una societat aquesta última activitat predomina més.
Religió
Són societats paganes.

Política
Formes primitives de la política. Les societats tribals tenien una estructura que les decisions
les prenien els vells. També hi ha importància del cabdillatge; guerres que són capaços
d’organitzar campanyes. De mica en mica es va agafant autoritat aquells individus que són
capaços d'organitzar campanyes bèl·liques → Principats.
Es caracteritzen per la inestabilitat. Són formes molt primitives; canvis en el cabdillatge. La
característica principal és que no han estat capaces de formar estats. Quan es produeix i com

La formació dels regnes IX i XII

1r factor →l’extensió de l’àrea d’influència del nord; hi ha un moment, sobretot des del mar
bàltic, comences una sèrie d’expedicions que remuntant els rius del mar bàltic i canvien les
vessants per anar els rius que van a parar al mar negre. Això és una de les raons de la
formació del principat de Kíev. La presència del grup de comerciants a la zona dels rius, fan
relacions amb els nadius i dona peu a la formació dels regnes

2n factor → El més important, és el Drang nach osten → Expansió alemanya a l’est.

Comença al segle X-XI al segle XIII. Germanització de l’est. Això és l’expansió del Sacre
Imperi Romanogermànic.
Zones d’expansió: Elba, Oder i Vístula (expansió inicial). Aquesta expansió a les valls
fluvials ocupa Bohèmia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània
Els grans protagonistes són: la noblesa alemanya (X-XII). Al segle XIII té molta importància
l’ordre dels Teutons (monjos guerrers).

Mecanismes de dominació:
- Guerra; el sotmetiment a través de les armes
- Colonització dels territoris, sobretot holandesos i flamencs. (s’imposa la religió, lleis,
llengua)
- Establiment de terres, vil·les i fundacions de ciutats. S’imposa l’economia; pràctiques
agrícoles…
- Articulació d’una xarxa de senyorius i bisbats.
Conseqüències:
- Aquestes regions es van incorporant al Sacroimperi romanogermànic: influència sobre
les diverses regions.
- Aquestes regions s’integren a les rutes comercials existents

3r factor: Campanyes de cristianització des de l’imperi bizantí i des del Sacroimperi

romanogermànic. Aquests processos els podíem distingir de les iniciatives empreses per
monjos. Quan venen els conqueridors la religió cristiana no era nou.

Les conseqüències del territori oriental és l’europeïtzació:

- Les societats que reben l’impacte dels processos adopten els models dels
conqueridors. Formes polítiques occidentals (articulació de formes polítiques com els
prínceps, monarquies…). Aquestes monarquies generaran lleis escrites, pràctiques
Feudovassallàtiques.
- Es va consolidant l’expansió territorial a base de l’aplicació de la violència, i el
sotmetiment amb els pagaments de tributs
- Generació de nuclis de població estables
- Formació d’una xarxa de nuclis comercials
- Assimilació religiosa i cultural
- Destrucció de les velles formes tribals
- Malgrat tot, a l'hora de consolidar els nous regnes, hi haurà dificultat d’establir-les i
consolidar-les.

Espais
Escandinàvia (s. X-XIII)
L’imperi danès, amb la mort de Canut el gran, es desfà l’imperi. Esl vikings havien arribat en
grans onades a l’Europa occidental, i mica en mica alguns d’aquests s’havien establit a les
zones. Hi ha una adopció lenta del cristianisme. En el moment que es comença a fer
adopcions de cristianisme fa que canvi les societats. Desenvolupament dels regnes

Bulgària
Barreja de pobles que arriba aquesta zona i es comences a barrejar amb les poblacions
natives. (apuns)
Principat de Kiev
Influència dels suecs

Principat/regne d’Hongria
Polònia
…

Tota la part més oriental del territori serà afectat per la presència dels Turcs i mongols.

Ciutats medievals
El creixement medieval que es manifesta internament és el fenomen de la urbanització
(exterior; croades)

Creixement urbà
Hi ha un creixement de la població entre els segles X i XIII, aproximadament pot duplicar la
població (70Milons?). Si hi ha més recursos les parelles poden contraure matrimoni més
d’hora i més possibilitat de tenir fills.
S’ha de tenir en compte que, perquè la població creixi ha d’haver-hi un creixement dels
recursos. A la vegada, hi ha més possibilitat a posar més terres en correu i treballar (més
persones per treballar) → Rompudes; posar terres en conreu. → Colonització agrària
A mesura que hi ha més recursos i gent i la tecnologia (Agrícola, militar…), es tendeix cap a
una especialització de les activitats. Això vol dir que hi haurà persones que es dedicaran a
l’agricultura i la ramaderia i altra gent en activitats artesanals (treballadors del metall, fusta,
cuir, alfararia, sabaters…). Els oficis van agafant més protagonisme.
En el moment que hi ha un sector artesanal, es necessita l’intercanvi (ja que no es dediquen a
l’agricultura=no subsistència), al comerç.
Els intercanvis no es poden generalitzar per tot arreu, és habitual que es realitzin en llocs
concrets; mercat → Ciutats. Les ciutats són xarxes jerarquitzades que estan interconnectades.
Això implica que ha d’haver-hi vies de comunicació. Les ciutats es concentraran una sèrie
d’activitats: comercials, artesanals, serveis… Perquè tenien una bona logística.
A mesura que l’activitat comercial es fa més gran es requereix instruments que facilitin els
moviments comercials. Això implica l’existència de monedes. Facilita els intercanvis. Portar
monedes a sobre, en la societat medieval, era perillós. Per facilitar això, es va anar
generalitzant instruments de pagament que no implicaven portar diners a sobre → Girs
(s’anava a les taules de canvi)
Ciutats
Procés d’urbanització → Dos fenòmens complementaris: la fundació de nous centres urbans i
d’habitatge, i el creixement de ciutats que ja existien.
Burg → Un centre urbà que creix o un barri que creix fora de les muralles de les ciutats. Els
últims burgs es funden a l’Europa oriental.
Ciutat binària → ciutat amb dos nuclis; un nucli antic. Després deix un burg fora del recinte i
creix, creen un nou nucli. Probablement, es fa gran perquè hi ha un mercat important.

Les ciutats medievals tenien diversos elements que les definien:

1. Les muralles: la major part de les ciutats estaven emmurallades. Aquestes,
normalment, s’hi obrien portes d’accés (grans), que a la nit tancaven. No només servia
com un element defensiu, sinó també d’aïllament per les pandèmies. També hi havia
torres, baluards
2. Centres religiosos: si hi havia un bisbe hi havia una catedral
3. Edificis de govern

L’activitat agrària es manté a mesura que les ciutats es fan més grans, en canvi, les activitats
no agràries s’incrementen. Com més gran és la ciutat, menys importància té les activitats
agràries i més les no agràries. Com més gran és, més nivell d’especialització entre els seus
habitants.

A mesura que creix la població, els fills que no eren hereus emigraven a les ciutats. En els
centres urbans, en general, a la ciutat emigra persones molt properes a aquesta ciutat

Les ciutats dins del domini islàmic i antigues ciutats romanes eren les més grans. En el mapa
s’observa moltes noves fundacions. També es veu un desplaçament de l’area mediterrània al
nord.

Les activitats de l’entorn urbà i burgès

Artesanat → Totes les activitats artesanals s’organitzaven en gremis
Comerç
- Terrestre
- Marítim
 - Local
- Regional
- Internacional → Grans fires
A mesura que aquesta activitat comercial es fa més gran, cal uns mitjans que facilitin aquest
comerç → Vaixells més grans, lletres de canvi, monedes…
Tota aquesta activitat comercial s’ha de regular = Dret marítim

Grans àrees artesanals i comercial d’Europa

Mediterrani: Venècia Gènova, Constantinoble; articles d’orient (de luxe)
Mar del nord i bàltic: es desenvolupa la hansa germànica. És una agrupació de ciutats que
tenia com a finalitat marcar l'àmbit del comerç

Aquests dos centres connectaven centres amb molta activitat artesanal: Nord d’Itàlia i la regió
de flandes.
Fins a l’obertura de l’estret de Gibraltar, el punt de connexió era el Roine i les fires de la
Xampanya.

Baixa edat mitjana

Entre els segles X, XI i XIII Europa ha tingut un desenvolupament notable de les forces
productives (Creixement urbà i expansió territorial europea). Veiem que els segles XIV i XV
es produeix una inversió de la tendència.
- La població que fins aleshores havia crescut, hi ha un gran col·lapse demogràfic: la
mortalitat ordinària era molt alta. D’altra banda, també hi havia la mortalitat
catastròfica o extraordinària (es produïa per tres coses)
- Disminució de la producció agrària i retrocés de la superfície de conreu
- Època de guerres generalitzades; problema endèmic
- En èpoques de dificultats, la conflictivitat social augmenta; revoltes rurals, urbans
- Gran crisi espiritual → Problema derivat del comandament del Papa. Hi ha dos papes,
fins i tot tres. Cisma d’Occident. Un Papa a Roma i un altre a Avinyó

1.1 La pesta negra (1347-1348)

Afecta el sistema circulatori i sovint a les vies respiratòries. Aquest bacteri era molt present
entre les rates. El problema era que les puces picaven els animals infectats escampaven la
malaltia. La manera d'agafar la pesta era a través de la picadura de les puces. Era molt difícil
que es transmetés pel contacte (Zoonosi). No se sabia com es transmetia, remeis…
La primera epidèmia que tenim constància a Europa es va produir el segle VI, en temps de
Justinià. Però en aquesta època va assolir unes dimensions continentals. Comença a
Constantinoble (1347) i l’any següent s’escampa per tot el continent.
No era selectiva; l’agafaven els pobres els rics…, el segon problema és que un cop es va
passar la primera onada en venia una altra.

Això va tenir un gran impacte en la població. Amb molt poc lapse de temps es moria, patint.
La gent es pensava que era un pecat diví i s’havien de redimir. Sorgeix el moviment dels
Flagel·lants. Agafa molta força, sobretot des de la Gàl·lia fins al nord. Va arribar un moment
que es va considerar una heretgia perquè molta gent s’afegia.
En l'àmbit de manifestació popular, és l’època que va proliferar les danses de la mort.

La segona causa de la mortalitat són les fams. S’ha de fer una distingir entre fam i carestia.
Fam la gent mor, en la carestia la gent no mor, però no s’alimenta prou bé. El problema és
quan hi ha fam, la carestia es pot encadenar. Si hi ha escassetat d’aliments apugen els preus.
Tant en un cas com l’altre, el problema és que mitjans del segle XIV, s’ha entrat en una fase
de males collites; es produeix menys. No hi ha menjar.

Thomas Robert Malthus escriu un llibre anomenant Assaig sobre els principis de la població
(1789). La població creix en proporció geomètrica i la producció de recursos en proposició
aritmètica. La població és una multiplicació exponencial, mentre que la població aritmètica
no es multiplica tant. Arriba un moment que hi ha més població que recursos. Quan hi ha
aquesta ruptura ve la fam. Ell proposa la solució: si la producció d’aliment no pot pujar a la
població, s’ha de posar límits en el creixement de la població. Limitació de la natalitat.

Aquesta situació de les caresties, males collites s’havia produït perquè per posar més terres en
conreu, s’havien posat en conreu les millors, però s’havien acabat i ara s’havien posat les
menys fèrtils. En aquella època no hi havia adobs. Les terres que es van posar en conreu més
tard (terres marginals; no donaven el mateix rendiment), comencen a fer fallida; perden la
fertilitat → Rendiment decreixent (cada cop menys producció de la terra)

Al problema demogràfic s’ha d’afegir les guerres. Provocaven baixes directes i indirecte
(afectant la població civil)
Disminució de la producció agrària i retrocés de la superfície de conreu
Si mor molta gent (regions que mor al 60-50%), menys mà d’obra. Això genera un
reordenament de la població, i fins i tot s’abandonen masos i pobles. Lost villages, desertés,
Wüstungen, despoblados, Masos Rònecs…
Un altre aspecte a considerar és que no solament repercuteix a la pagesia. Els senyors feudals,
la collita ha disminuït molt, per tant, cobrarà menys. La reducció de la producció agrària
disminueix la renda feudal. Els senyors per tant gastaran menys: impacte en els productes de
luxe. El comerç es recenteix. Els senyors també intentaran recuperar les predues → Demanen
més part de la collita → revoltes.

La guerra dels cent anys

És gairebé una guerra moderna. És una guerra que enfronta el rei d’Anglaterra i el rei de
França. Comença sent una guerra feudal, i el final acaba sent una guerra entre països
(nacional)

Cal destacar:
- És un conflicte molt llarg
- Caràcter internacional → es veuen implicats, Castella, Corona d’Aragó, Borgonya…
- Repercussions religioses en el tema del cisma
- Moltes treves i èpoques sense hostilitat
- Afecta la població civil → Impostos per poder sufragar la guerra i la no arribada de
menjar → Revoltes a Anglaterra i França
- Hi ha una evolució armamentística. Era una guerra que va començar sense pólvora i
va acabar amb pólvora
- Despesa de grans recursos

Causes profundes (ja estaven enquistades)

Causes immediates (les que fan esclatar la guerra)

Els Estats islàmics (s. X-XV)

Introducció
Mahoma mor al 632, sense dir qui és l’hereter:
- Califat Ortodox → Califes electius; els que havien estat més a prop del profeta. La
 successió de Mahoma va donar lloc a molta conflictivitat (Sunnites i Xiïtes). L’Islam
genera un estat (Estat i religió són inseparables). Els estats que es configuren al
voltant de l’islam necessiten tropes mercenàries (provinents de l’Àsia central).
Tendeixen a islamitzar-se quan entren en les estructures estatals
- Es va tendir a separar l’autoritat espiritual del califa a la de la militar i política= Estats
(emirats). Aquests governs es deien (Murk, Muluk). En alguns llocs els caps d’aquests
governs eren anomenats atabegs.

- Califat Omeia
- Califat abbàssida

Hi ha dos períodes lau en l’història del califat abbàssida de Bagdad:

- Al segle X es va produïr la primera gran fragmentació del califat. Per un costat es va
crear el Califat Fatimí (Xiïta) a Tunísia i Egipte. Creació d’un nou califa al 909.
- 20 anys després es crea el Califat Omeia de Còrdova.

La manera de evolucionar al Magreb i la zona oriental és similar: els califats perden poder i
es creen en els seus territoris diversos govers

Al Magreb
Es generen diversos estats (Muluk). No es qüestionava el califat, però es generava diverses
formes de govern. En la part occidental hi ha els omeies de Còrdova que després es desfà en
taifes, fins que arriben els Almoràvits. Aquests tenen un domini de la situació en el segle XI.
Va arribar un moment que va entrar en crisi. Serà substituït per Almohades. Tenen la seva
època d’esplendor en el segle XII. Quan van entrar en crisi es va formar quatre estats
diferents: Regne Nassarita de Granada, Marroc, Algèria i Tunísia (estats actuals). Cap
d’aquests serà reconegut com a Califa (Estats diferents que no són Califats).

Orient
Passa una cosa semblant. Sobretot, els causants de la formació d’estats acostumen a ser caps
militars (tropes mercenàries). En tenir el poder de les armes era fàcil convertir-se en
governador.

A partir del segle XI, sense cap mena de dubtes, l’estat més fort que es genera a Orient és el
dels Turcs Seljúcides. Aquests venen de l’Àsia i s’islamitzen sent mercenaris. Van ocupar la
zona de palestina, Irak i Iran, zones de l’imperi bizantí. No van poder liquidar el califat fatimí
(de moment). Aquests van tenir un període d’esplendor al segle XI i XII. Tanmateix es genera
un no estat a Egipte: El sultanat Aiúbida. Els turcs, per ordre el califa de Bagdad, són enviats
per liquidar el califat fatimí. El primer membre que genera aquesta dinastia és Saladí. Després
es proposa en recuperar el territori de Palestina que estava en mans dels croats. Saladi i els
seus descendens inaguren la dinastia Aiúbida. Aquesta forma de govern no discutirà la
autoritat del califa de Bagdad. Saladí recupera Jerusalem = Prestigi. Aquesta dinastia dura
aprox. un segle. A partir d’aquell moment hi haurà un nou relleu. A conseqüència de les
baralles internes, al 1259 la dinastia dels Aiubides són substituits pels Mamluc o Mamelucs.
S’hi estaran molt de temps. També eren enviats pel califa per restutir la situació.

El segle XIII (Data clau; 1258, ocupació de Bagdad)

En l’ocupació de Bagdad i la caiguda del Califat, no es tornarà a instaurar Califat fins Daesh.

Els mongols eren unes tribus que es dedicaven a les activitats de caça recol”leció i pastors, es
converteixen engrans tropes conqueridores. Es basaven en la sorpresa i la velocitat del cavall
i es fonamentaven en el terror. Fan autèntiques masacres, no hi ha presoners. La
fonamentació dels seu poder es basa en el terror.
En el segle XII i XIII es forma el estat mongol i acava consolifant el gran Khan (el primer és
Gengis Khan). El mèrit que se li pot atribuir aquest personatge és la d’unificar les diverses
tribus mongòles i la ocupació de les regions veïnes. A cada conquesta, la població es fa servir
per campanyes futures.
El gran mèrit de gengis Khan es que no els va parar ningú. Van ocupar Xina, estats islàmics
d’Orient menys els Mamelucs. El més important que aconsegueixen és la presa de Bagdad
per part d’Olagu Khan i liquida la forma política i religiosa del Califat.
El problema dels grans imperis és que el manteinent d’aquests estats requeria molts recursos i
una autoritat central forta. Al final del segle XIII els descendents del Khan no van poder
mantenir l’imperi. Gran part de les formación mongoliques que van entrar en contacte amb
l’islam es van convertir.
L’imperi mongol va donar lloc a tres grans unitats polítiques:
- L'Horda d’Or. Arriben a ocupar al voltant de Rússia
- Àsia central. El personatge més conegut és Timur Lenk; Tamerlà
- Xina
En els dos primers casos es van convertir en l’Islam.
Els mongols van quedar frenats al territori Mameluc

Turcs otomans
Neixen a partir d’un nucli petit entre el segle XIII i XIV. Es forma una petita dinastia molt
humil al sud del mar de Màrmara. Van tenir una petita expansió territorial, però va haver-hi
una gran explosió conquerir Constantinoble. Els turcs otomans del segle XVI són els que ens
trobarem al mediterrani

Que sortirà l’examen en aquest tema → S.X. el califat abbàssida de Bagdad se subdivideix
en dos califats nous: el Califat Fatimida (s’origina a la zona de Tunísia i va a Egipte) i el
Califat Omeia d'al-Àndalus. Els califes creien que els legítims dirigents de la humma eren
ells. El califat Omeia va tenir una vida efímera; un segle. El califat fatimida va ser una mica
més llarg; és liquidat per la intervenció de Saladí (XII, dos-cents anys). El Califat abbàssida
es manté
Un segon aspecte és la tendència a distingir l’autoritat religiosa/espiritual del califa amb
l’autoritat polític i militar=generació d’estats (Muluk). Aquests estats tenen una autonomia
política diferent del califa. Aquesta realitat fa que moltes vegades entre ells estiguessin
enfrontats. Això crea successions d’estats; els turcs seljúcides cauen davant dels mamelucs…
Una altra cosa és que hi ha unes dinàmiques diferents entre l’orient i l’occident. A l’occident
(Magreb). A orient, probablement perquè l’autoritat califal està allà, contínuament necessiten
tropes mercenàries. Això també passa a occident, però d’una altra manera, ja que a orient les
tropes provenen de zones centreasiàtiques. La major part d’aquestes tropes paganes
s’islamitzen i facilita que es quedin integrades en el conjunt de la societat islàmica. Els caps
militars de les tropes mercenàries, en bona part es converteixen en els caps dels estats que es
formen.
L’últim punt és l’adveniment dels mongols. Eren societats que seguien els recursos segons
del clima (caçadors recol·lectors ramaders). Quan eren molts hi havia un excedent de
persones que s’integraven als estats islàmics. En un moment donat, un gran Kan unifica les
tribus i focalitza els objectius. Ocupació de Bagdad → Liquidació del sistema califal. Es
queden els estatals Islàmics.
Aquest imperi mongol va tenir una vida efímera. A finals de la segona meitats del segle XIII
es divideix i es formen diversos estats: Horda d’or, Horda asiàtica i la Xina
Bizanci a la baixa edat mitjana
L’imperi Llatí i el període Croat (1204-1261)
Aquesta fase és una mena de parèntesi que s’escapa de la dinàmica pròpia de l'imperi bizantí,
ja que és imposada pels croats. Dura seixanta anys.
Les dinasties dels segles XI-XII van ser els Ducas (Durant el període que van regnar es va
produir la derrota de la batalla de Mantzikiert 1071, que va donar lloc al sultanat del Rhum),
Comnena (període llarg; un segle. Revitalitzen l’imperi) i la dels Àngel (Durant aquesta
dinastia es produeix la conquesta croada de Constantinoble)

Maquenismes que van propiciar que els comnena es facin fort a l’imperi
Intenten reactivar la política imperial a través d’impostos, l’activitat de les ciutats… Van
posar en marxa dos sistemes que van fer possible explotar més terra:
- Pronoia → Cediment de terres de l’estat als pagesos (Terratinents(, a canvi de tributs
- Sistema Caristilari → Cediment de terres de l’església que no eren treballades o mal
treballades.
Amb aquests dos sistemes els nobles es veuen afavorits. Es va reactivar l’economia =es
genera molta demanda, ja que l’augment de l’activitat a les ciutats augmenta la demanda.
L’economia bizantina va atreure comercians d’origen Italià: venecians, genovesos, pisans…
Aquests eren els que feien aquesta activitat comercial. Tenient poder i privilegis. Es produeix
revoltes populars pels abusos econòmics dels mercaders occidentals.

Política exterior
A orient el gran perill de l’imperi eren els turcs. A occident hi havia els Normands; Eren els
responsables que la part mediterrània fos perduda.
l'any 1170-80, quan hi ha les diverses croades l’imperi està envoltat. Hi ha revoltes contra la
presència de venecians i genovesos. També hi ha conflictes interns. En la dinastia dels àngel
hi ha tensions per la successió: Una d’aquestes faccions va demanar l’ajuda de Venècia. En el
moment que passa això es produeix la quarta croada. Venècia aprofita. La ciutat de
Constantinoble rep dos assalts: els croats amb l’ajut del successor i l’assalt per pagar els
deutes.

L’Imperi Llatí
A partir de l’ocupació l’imperi va ser repartir (Partitio Romanie). L’emperador era Imperatio
Romaniae
A partir del 1204 hi haurà l’imperi llatí de Constantinoble (Balduí de Flandes). Després
vassalls del emperador es van establir a la zona.
D’altra banda, a Anatòlia es van formar dos imperis: l’imperi de Trebisonda i l’imperi de
Nicea (Làskari)
Amb el pas dels anys, l'any 1261 un cap militar (Miquel Paleòleg) va fer un canvi de
successió amb la dinastia dels Làskari i de mica en mica va anar recuperen l’espai perdut.
Crea la dinastia dels Paleòleg.

Paleòleg
En la reconquesta de l’imperi va tenir l'ajuda de Gènova, per la competència amb Venècia. El
nou rei va adoptar el títol de Basileus de Miquel XIII Paleòleg. Va posar la base de la
reconstrucció imperial. Intents de refer l’imperi bizantí en el moment de la 4a Croada. Els
successors de la dinastia va succeir una lenta crisi. En bona part es deu a la pressió exterior;
per una banda, la més decisiva era la dels turcs otomans. Per front aquests, Andrònic II va
contractar unes tropes mercenàries: els almogàvers. Això vol dir que aquesta contractació
suposava costos elevats → Apujar impostos. Això va fer que molts d’aquests reis fossin molt
impopulars. Per ordre de l’emperador, van fer una emboscada als caps. Venjança catalana.
La pressió dels serbis era també important, ja que havien constituït un regne fort. Van haver
d’invertir molts diners a pagar les tropes mercenàries. L’últim intent que es va produir davant
l'ofensiva turca va ser un intent, amb el papa, organitzant una croada. Es va produir una
batalla (Varna 1444). Va significar el principi de la fi, perquè amb la derrota va deixar e. camí
lliure a les tropes Otomanes.

L’imperi bizantí era la seu de l’església de Constantinoble. Amb l’ocupació turca, aquest
paper passarà a Moscou. Aquest canvi que genera l’església es coneix amb el nom de
translatio/renovatio. Moscou serà reconeguda com la tercera roma.

El perquè hi ha aquest interès de les repúbliques italianes en l’imperi bizantí és perquè

Constantinoble era una ciutat molt gran, en part perquè allà arribava les principals rutes
comercials.

Pregunta que sortirà → Batalla de Manzkiert o sultanat del Rum

Tema 6 → només la 1a i 4a
Tema 8 → Només els aspectes sobre els factors que expliquen que es formin i les seves
conseqüències
Crisi → Una cosa és la crisi demogràfica i l’altra cosa és el tema d’explicar les fams i les
males collites

Tema 11 → Factors que expliquen els canvis constants en els estats islàmics
Annex
5
Esquemes del materialisme històric