Història social i econòmica de l'edat antiga

Economia i societat
No es pot entendre l'economia sense la societat: hi ha uns valors, procediments socials…
Hem d’estudiar les economies en el seu context

Treball relacionat amb la societat i economia: tesi, quines fonts primàries serviria i les
secundàries. Metodologia que es farà servir

Quan tractem la economia de l’antiguitat, surten conceptes clàssics:

- Economia clàssica → Teories clàssiques del funcionament de la economia. Es un
pensament que neix al segle XVIII. Els promotors són Adam Smith (La riquesa de les
nacions) i David Ricardo. Aquesta teoria neix de la il·lustració. Neix de l’empirisme
de personatges de Newton. Es fan grans lleis universals i es posa en qüestió el
pensament anterior. En aquesta línia hi ha autors (Adam Smith i Ricado) que
comencen a pensar lleis universals amb l’economia (llei de la oferta i la demanda
estava també al passat segons ells). Tot això es basava que s’assumia que l’ésser humà
era egoista de naturalesa. A finals del segle XVIII es posa en qüestió; hi ha èpoques
en la història que no s’aplica aquestes lleis.

Economia prové de Oikonomia, que vol dir la gestió administració i organització de la

propietat familiar, en una perspectiva de subsistència. Per tant, quan Xenofont escriu el seu
llibre Oikonomia parla sobre la gestió de la casa.
Tanmateix, això no vol dir que no es tractés sobre com gestionar la res pública. Amb els
tractats aristotèlics parla de quatre formes de gestionar la hisenda pública (pressupostos i
estratègies fiscals). Els estats antics s’havien trobat amb la problemàtica del finançament i les
despeses.
- Despeses i gestions reials
- Governadors sàtrapes perses, descentralitzat a governadors per fer la gestió
econòmica
- Hisenda de la ciutat, la política
- Hisenda privada
Davant això, la recomanació bàsica o principi general era que les despeses no podien superar
els ingressos. Tot i que les problemàtiques econòmiques eren molt presents no es va generar
literatura complexa sobre la qüestió. L’economia no era una categoria que portés a la reflexió.
També podem anar a autors importants com Tucídides. Ell fa a més d’altres raonaments
polítics, filosòfics i historiogràfics, en fa d’econòmics. Ell (en el document penjat en el CV)
és conscient de la importància del comerç, ja que identifica que el poder i els poderosos
apareix amb el comerç i la producció de la riquesa.

K. Bücher, K. Polanyi, M. Weber i Finley diuen que no es pot estudiar independentment del
seu entorn històric, polític i cultural. La economia està integrada a la societat. La manera la
qual està lligada és a través de l’intercanvi, el qual no sempre passa pel mercat: hi ha
mecanismes per no passar-hi, com la reciprocitat, redistribució i l’economia domèstica. Això,
agafat de la mà amb l'autarquia i la autosuficiència. L’economia domèstica autosuficient,
entesa amb els termes anteriors parteix d’Aristòtil. Per ell, la imperfecció de l’ésser està en la
dependència exterior, per aquest motiu veu bé l’autarquia. La ciutat que no pot tenir els
recursos del seu entorn és imperfecte. Ho ideal per ell és no dependre del comerç.
Polanyi, per no passar pel mercat, proposa la reciprocitat, en la qual ningú perd si està fet
entre iguals. Això ell ho diu a través del do i el contrado; jo et regalo el que necessites i ja
m’ho retornaràs quan jo ho necessiti amb el mateix valor. Polanyi diu que, en les societats
antigues, aquest sistema era més freqüent perquè es podia fer aliances polítiques i relacions
de poder, a més d'intercanvi de productes. En canvi, el comerç no donava aquests beneficis.
Per aquest motiu, Polanyi argumenta que les lleis universals suggerides pels il·lustrats a
l’antiguitat no funcionaven.
La redistribució és quan un gran estat acumula els excedents i els redistribueix a mesura que
els subordinats ho necessiten. Quan es necessiten els excedents es donen als individus.
En alguns casos quan no funciona els dos últims mètodes esmentats s’utilitza el comerç;
tanmateix, no és l’ideal. Per exemple, en societats bèl·liques el botí de guerra aconseguit a
través de la pugna té molt més prestigi que el comerç, ja que el producte ha estat aconseguit a
través d’uns mètodes pacífics.

Article sobre mètodes d’estudi de l’antiguitat

Se cita K. Bücher; és un dels pares o pioners de la economia de l’antiguitat. Parla que en
l’història de la humanitat hi ha tres grans etapes:
- Economia domèstica o economia de l’Oikos: ho ideal és produir tot el que es
necessitava. L’intercanvi era vist malament, un contratemps que s’intentava evitar. Per
tant, productor i consumidor és el mateix. Aquesta etapa inclou tota l’antiguitat per
Bücher.
 - Economia ciutadana: productor és diferent de consumidor. Això inclou a finals de
l’imperi romà i l’edat mitjana. Els elements de subsistència estan al camp i es venen a
la ciutat, i l’inrevés. El camp està governat pels senyors feudals i la ciutat està fora del
sistema feudal.
- Economia nacional: Sota un mateix govern polític, de les nacions estats. No hi ha
petits governs comercials. Hi ha el productor, un consumidor i un intermediari.
Aquesta categoria intermèdia és el comerciant, estructures estatals d’intercanvi. Es
necessari perquè la producció s’ha tornat per molt complexa

Eduard Meyer segueix les teories de Bücher. Defineix sociològicament les tres categories
d'economia. Desenvolupa aquestes idees.

Finley recull aquestes idees i la incorpora l’antropologia funcionalista. El funcionalisme té la

idea que l’estat funciona com un estat humà. Cada part de la societat és un òrgan que formen
un tot perquè funcionin. Han d’actuar unides. Això vol dir que l’economia s’ha d’entendre de
les altres característiques de la societat: religió, política… S’ha d’estudiar tot en un sentit
global, holístic. Per aquest motiu, no serà fins que la societat estamental caigui, el comerç no
sorgirà de manera homogènica. Amb la societat de classes les relacions de producció i
adquisició de béns la legitimació prové de la riquesa i no la guerra.

L’autora no està d’acord amb aquestes tesis: diu que l’arqueologia contradiu a les tesis de
l’economia domèstica, ja que era molt més complexa. També introdueix les tesis de
Rostovtzeff: diu que la societat clàssica era una de molt complexa a punt de saltar al
capitalisme. Tanmateix, en la societat clàssica, on hi ha una burgesia urbana va caure gràcies
a una revolta generalitzada del camp a la ciutat que va enfonsar la economia. Davant aquest
debilitament els pobles germànics van conquerir endarrerint el procés.

L’autora diu que les tendències actuals s’allunyen dels plantejaments funcionalistes i apuntant
a un nou classicisme amb una nova teoria econòmica. Autors comencen a utilitzar termes
actuals sobre l’economia, de la ortodòxia econòmica (producció, distribució, consum…).
L’escola anglesa utilitza l’arqueologia per estudiar l’economia anglesa, cosa que porta a
utilitzar termes de la ortodòxia. D’altra banda, l’escola francesa usa de forma més acusada
l’antropologia per aquest estudi.
A partir d’aquí l’autora fa un repàs a les fonts primàries en la teoria econòmica. En aquests
escrits hi ha més racionalitat econòmica de la que s’hauria d'esperar en societats estamentals.
A més a més, parla dels negotiatores. Coneixem el funcionament gràcies a l'epigrafia
amfòrica; hi ha diferents marques arqueològiques: propietari del taller, de l’artesà, propietari
del contingut de l’àmfora. Totes aquestes marques reconstrueixen els sistemes complexos de
transacció econòmica que per alguns és una prova sobre que sí que hi havia una mentalitat
d’enriquiment.

Els formalistes són els que creuen que l’antiguitat feien servir les lleis clàssiques de
l’economia. També se li diu modernistes. D’altra banda, hi ha els substancialistes, perquè es
basen en el suport; la manera que cada comunitat obté el seu sostén primari= ha d’haver-hi
una organització econòmica enfocada a obtenir aquest sostén . Tanmateix, per la vida social
necessitem altres objectes, com vestits, que variaran segons les diferències i característiques
socials. Cada societat, pel sostén necessari, té estratègies que no per força passen per les lleis
de l’economia sinó per l’estructura social de les comunitats. Aquests també són anomenats
primitivistes. Consideren que tenen unes formes econòmiques més endarrerides que
actualment. Primitivistes i modernistes no són sinònims dels altres termes; són els primers
termes que surten. Primitivistes és Bucher i Modernistes E. Meyer. Pel motiu que Polanyi va
revisar i contestar als modernistes, no tenia sentit utilitzar aquests termes i posa els noms
actuals.

Els primitivistes parla d’unes etapes: prehistòria, antiguitat… Cada una d’aquestes etapes té
unes característiques pròpies que no es poden comparar; no es pot esperar que la antiguitat
segueixi les mateixes dinàmiques econòmiques que el segle XIX. Si les societats volien
arribar a la modernitat havien de passar per l’edat mitjana i les altres etapes.

Els substancialismes ho enfoquen d’altra manera. No veuen una escala ascendent, sinó que
són iguals, perquè cadascuna s’adapta al seu entorn social i polític. Aquests s’assemblen a les
teories antropològiques dels funcionalistes; cada aspecte de la societat té una funció que fa
funcionar a la societat en un sentit holístic. El defecte és que no pot explicar la transformació
de la societat. Tot canvi provenia de l’exterior. Això el marxisme ho soluciona explicant que
les contradiccions internes mouen el canvi de les societats.
Economia en el Pròxim Orient i Egipte - subsistència i casa
Mesopotàmia practica una economia agrícola. La subsistència amb aquestes planes fluvials
estava assegurava, ja que podien crear terra fèrtil amb canals gràcies a la modificació del curs
de l’aigua. La fusta era un bé escàs, per tant, molt valuós per la necessitat d’aquest producte.
L’havien de buscar cap al nord o a l’interior del golf pèrsic. La pedra de qualitat també era un
producte el qual a mesopotàmia no n’hi havia. Per la construcció això era molt important; es
veuen obligats a fer cases de fang i canya, molt susceptibles a les inundacions. Egipte tenia
abundància de pedra, a diferència de Mesopotàmia. Per les característiques de la construcció
mesopotàmica, aquests van inventar la volta de canó. En canvi, Egipte són tintells.
Les petites comunitats al Pròxim Orient i Egipte eren autosuficients. No els hi calia el
comerç. Però els poders centrals, per mantenir la jerarquia social i diferenciar-se del camperol
sí que necessiten aquests productes. Bona part del comerç a llarga distància està dirigit,
potenciat i organitzat per les elits polítiques. És discutible si hi ha un marcat de productes de
primera necessitat o no n’hi ha.

En les cases egípcies la planta baixa es fa activitats diverses i a la alta s’hi dorm. Cada casa és
una unitat familiar i econòmica. Les formes rodones a mesopotàmia són més primitives.

Seguim la idea que les petites societats agrícoles són autosuficients; però els grans estats
necessiten materials foranes (pedres precioses, estany, coure, bronze plata, fusta,
ceràmiques…). Tot això no forma part de la subsistència, sinó del manteniment de l’estatus
de l’elit. El mapa és de 1764 aC, i es correspon de l'època d’esplendor de Mari. Entre la ciutat
d’Assur i les ciutats hitites (kanesh) s’han trobat els arxius comercials de la ciutat kanesh.
Aquí es veu el tipus de comerç es fa entre els dos nuclis. Segurament aquest comerç es
realitzava per tota la extensió del mapa.
- (Document 2) Quan surt d’Assur se segueix el camí natural, però s’arriba a les
muntanyes del Taurus. Depenen a l’època de l’any hi ha algunes rutes més fàcils que
altres. Una vegada arribada a la Meseta anatòlica el camí és més fàcil. Així l’estany
arriba als mercats anatòlics per convertir-se a coure. Això es manté des del 2000 fins
al 1700 aC.

Dins de Kanesh hi havia el Karum, la ciutadella (palau de les ciutats locals), el palau, el
temple.
El Karum era establiments extraemurallats, en forma de concessions dels indígenes als
estrangers comerciants. En aquests karums, que n’hi havia diversos, se’n coneixen 20.
Aquesta tradició d’establir colònies comerciants bé del tercer mil·lenni: quan es va formar les
ciutats sumèries es van formar també, al curs alt dels rius, colònies de les ciutats de la baixa
mesopotàmia per tal d’assegurar els productes de luxe. Els assiris utilitzaran aquestes
mateixes rutes. Aquestes colònies seran importants, per aquest motiu els accadis
conquereixen les diverses colònies, per tenir el domini de tots els recursos. L’imperi i la idea
de domini dels recursos fracassa, ja que es molt cost mantenir les colònies. Quan cau
l’imperi, els assiris s’independitzen dels sumeris i creen els seus propis sistemes de colònies,
com el que hem vist amb la ciutat de Kanish; un d’aquests sistemes indígenes és el Karum,
semblant a les colònies sumèries.

Pel que fa a la documentació oficial dels comercials assiris, se n’ha conservat dos: carta
comercial d’un assiri a Kanish i un contracte de transport del mateix comercial.
El viatge no es fàcil, no es pot fer per via fluvial; normalment es fa en caravanes de rucs. El
viatge dura dos o tres mesos amb les bones condicions climàtiques, a principis de primavera.
Aquestes caravanes es fan a través de l’acumulació de molts mercaders.

La carta comercial comença amb un esment als representants d’Enlil-bani (gran representant
assiri que viu a Anatòlia) els quals han de ser assabentats que Enlil-bani diu que el
transportista porta 30 mines de plata amb les taxes pagades (que servien per mantenir els
barris comercials i el poder local), amb els seus segells (sinó ho tenen vol dir que és il·legal,
es necessita la seva documentació). Es diu que el comerciant ha contat la plata. A Assur diu
que els representants es posin al costat del transportista i que compri aquest últim les teles i
estany. El transportista acabarà intercanviant la plata pels productes de la millor manera, no
l'autor de la carta o els representants. Això es fa perquè el transportista sap quin és el valor de
la plata i els teixits i l’estany a les seves respectives ciutats. Per aquest motiu, pot arribar al
millor tracte. Això ens indica que hi ha una fluctuació dels preus d'oferta i demanda. No hi ha
un poder polític que controli la ruta comercial. No sembla que hi hagi una llotja on es compri
i es vengui; sinó que hi ha grans famílies de comerciants que interactuen entre ells.
(Carta d’Enilbani cap als seus representants)

El contracte de transport:
S’ha pagat 30 mines amb les seves taxes al transportista. Dadaya és un intermediari entre el
capitalista (propietari de la plata) amb el transportista. Dadaya ha de ser algú del Karum, que
conegui als transportistes i li pot assegurar a Enilbani un bon transportista (a un preu).

A Iran, l’interior, hi ha les mines d'estany que arriba a través de les rutes comercials a Assur.
A Assur arriba els teixits de Babilònia. A Anatòlia no hi ha plata i or, sinó que a la zona de
Tràcia i els Balcans en general (Dàcia, Bulgària també n’hi havia). El sistema de transports i
contactes comercials i cartes és molt gran.

Aquest comerç durarà fins que políticament estiguin lliures d’una potència estrangera. En el
moment que els hitites controlin Kanesh no permetran que els assiris es puguin quedar a les
colònies, com a molt deixaran el comerç amb el preu que l’estat ha establert. A més a més,
també s’estableix l’estat de Mitani, a la zona del taurus. S’estableix aquí perquè hi ha la zona
comercial que genera la riquesa i els hurrites controlen la riquesa del comerç de la zona.

Egipte
2400 aC. Aquesta tomba reprodueix una escena de mercat. Hi ha representat dos funcionaris
de l’estat: encarregant a la manicura i pedicura. Són alts funcionaris i gais (o bessons).
Estaven casats. En la primera imatge hi ha els dos fills grans i una escena de construcció
naval

Tenir els peus i les mans netes eren pròpies de la alta societat, de la mateixa manera que anar
depilats. La depilació altres coses es feia al marcat. Els babuïns eren els gossos policies.

Les escenes de marcat només se situen a tombes; Saqqara i Abusir, a prop de Memphis i les
piràmides de Guiza. Aquestes escenes no les trobem de l’imperi mitjà, nou… No hi són en la
tercera i quarta dinastia. El fet que les escenes de marcat es situïn aquí ens pot fer pensar que
pot ser un fet exclusiu de Memphis. També ens surt els dubtes si era un comerç per les grans
elits o pels pagesos i gent corrent. També sembla representar un barri d’artesans

Una altra representació podem veure presoners que els porten, això no sembla una escena de
mercat. L’entorn, igual que l’altre exemple, és un barri artesanal, a prop del riu.

Per últim, en aquest exemple més extens les escenes de mercat són totalment recurrent.
Totes aquestes escenes de la dinastia V i de Memphis s’ha interpretat de dues maneres: hi ha
un lliure mercat on els artesans i pagesos intercanvien dins de la llei de l’oferta i demanda.
Però altres creuen que això es produeix dins d’un dirigisme estatal.

Posteriorment, trobem escenes de mercat de l’imperi nou, però d’un tarannà diferent. Aquí
estem a Tebes.
- La primera escena: els vaixells provenen del Pròxim Orient (Cananeus). És una
expedició important, que han remuntat una gran ciutat. Un dels personatges estan
cremen incens per donar gràcies als deus del viatge. Després veiem tres registres. El
primer hi ha una trobada familiar i una rebuda. A sota de tot hi ha el desembarcament
de l’equipatge que ha estat encarregat per l’estat o han portat a vendre. En el registre
mitjà estan fent ofrenes o tributs al faraó. La primera es els passatgers; egipcis que
 han fet una estada al Pròxim Orient. Els personatges que estants al mig són
comerciants, però , a diferència del segle V, tenen una diversitat de productes, i no
estan encaixats en una sola casella. A més sembla que tenen un lloc fix a prop del port
de la ciutat. Dos tenen balances, menys la dona. Aquesta tenia la funció de mesurar el
metall a pes. Aquesta flota ha vingut fins a Egipte, aquests comerciants estan allà
aprofitant-se de la zona. Segurament aquests venedors paguen una taxa per estar allà.
Cap d’ells fan un registre, sembla que no són tan importants. Els navegants estan allà
per menjar després del viatge, renovar els equipaments personals… Tot això són
productes de primera necessitat; d’ús habitual. Tot això, sembla que es fa sota el
control estatal, sobretot pel fet de pagar taxes per estar allà. Els comerciants, cal dir,
són intermediaris, és a dir, no es dediquen al que ells venen
- La segona escena es mostra unes grans flotes de vaixells. Aquestes naus són egípcies;
naveguen pel riu per recollir les collites i portar-les al graner. Hi ha un egipci i un nubi
estan discutint intercanviant els productes. No hi ha cap cobertura i sembla més
improvisats.
- Les que estan intercanviant, en una part són dones egípcies. Els navegants, per un dia
de descarregar es dona una part de la càrrega, i després aquesta càrrega es
intercanviada per aquelles dones. No hi ha un preu fixat, perquè es fa competència. És
molt diferent del què hem vist en la V dinastia (productes diversos, improvisionalitat,
no regulació)

Papir Harris I
Era una expedició oficial.
El gran mar d’aigua invertida. Pot ser el mar roig.
Confusió entre una expedició guerrera i comercial.
En el viatge de tornada van acompanyar pels fills del cap de la terra dels deu plens de mirra.
No parla de cap monarca. Pels egipcis és un país llunyà, que obliguen pagar tribut, segresten
el seu fill. Ens fa pensar que aquest lloc és on descansa els deus.
L’expedició cap al punt central se’n va de forma excepcional, només els faraons poden
organitzar això. Es porten moltes mercaderies i es treuen moltes altres. Això mostra una altra
manera de comerç on no hi ha una regulació de les lleis universals.

D’altra banda, pel que fa a Atika (Península de Sinaí) ja no és tan excepcional, ja que el
material (coure) no és tan rar. El retorn és per ruta marítima. Aquesta expedició és un
esdeveniment propagandístic; el faraó mostra el seu poder. El fet que envia els missatgers vol
dir que, o bé ja està sota control egipci, o que està en estret contacte.

Hi ha una tercera expedició envia majordom i funcionaris. És un lloc on no està controlat

directament pels Egipcis. El material buscat és malaquita. Hathor és una divinitat. En el país
de la malaquita es deu adorar a una divinitat femenina o en forma de vaca. Els funcionaris
porten productes de qualitat al país. Aquesta malaquita no és egípcia; hi ha poblacions que
extreuen la malaquita des d'allà i els locals ho intercanvien pel que els interessa. Segueix fent
propaganda d’un intercanvi comercial.

Tot això és un exemple de comerç internacional, la qual està controlat pels grans estats i
poders. Tanmateix, pel que fa al comerç local, això no està molt clar.

Societats del Pròxim Orient (temple-palau)

Relleu d’Ur-Nanshe
Gravat del III mil·lenni. Es de pedra calcària, per tant, es de luxe, ja que a Mesopotàmia no es
troba. En el cistell porta fang. S’està construint un edifici. El rei va construir diversos
temples, segons el text. Això és una placa per adornar la paret. Es presenta com el rei
constructor. Ens dóna la seva família, perquè és una dinastia.
És acompanyat per la seva filla i els seus set fills. El primer fill és l’únic que porta un objecte,
una copa; és el successor. Porta la copa per fer un sacrifici, una alivació o cremar incens. Però
davant de tot hi ha la filla, que no heretarà el regne, però té una presència important. Podria
ser que la sacerdotessa del temple de Apsubanda.

Després es torna a veure el rei, i en primera fila hi ha com una espècie de primer ministre, un
dignatari. El text del costat diu que li ha arribat la fusta (provinent del golf pèrsic) per
construir. Hi ha presència d’una expedició comercial.

Tots els personatges no van vestits iguals; la filla porta mantells de llana teixits amb un patró
d’ornaments. Els noms, com per exemple, descendent de les grans muntanyes (Akurgal) fa
pensar que els sumeris provenien de les muntanyes del voltant.
Presentar-se com qui repara i construeix els temples és una manera de legitimació dinàstica.
El fet de fer l’expedició per aconseguir fusta també ajuda a aquest objectiu.

Unificació de la baixa Mesopotàmia per Lugalnzegesi

El dirigent busca la benedicció dels déus quan s’han de reconstruir els temples.

La conquesta de Sargó també busca la benedicció divina alhora que demostra la força del seu
exèrcit; el text té un to més bèl·lic.

Pel que fa a Naram-Sim comença a trobar el conflicte de les poblacions velles de sumèria i
sempre troba en les seves accions expansionistes les seves conquestes.

Comerç internacional: estatal

Comerç local i mercats improvisats: intercanvi, lliure comerç?
Grans mercats de Menhpis: discussió;
1. Mercats lliures producte de la debilitat de l’estat
2. Mercat regulat per l’estat (babuins)
3. Mercat per les elits

Codi d'Hammurabi
El codi no està dividit en capítols, però està explicat majoritàriament sobre blocs de temes
(1-5 litigies). Cal tenir en compte que la legitimitat de la família era fonamental: les qüestions
parentals i de parentiu era molt important. Esclavitud; respondre en la mateixa persona els
deutes d'una altra família (temporal): Dependència per deutes.

El pròleg és la propaganda; és la manera que el rei es presenta com un rei just amb el
beneplàcit des Déus. L’epíleg són tots els càstigs i les penes que cauran qui malmet o trenqui
les lleis (trencar l’estela, posar el seu nom i esborrar el d'Hammurabi).

El rei sempre es presenta qui garanteix l’ordre natural i social; la funció dels reis és emetre
lleis per mantenir l’ordre. L’ordre és una categoria ontològica (l’ésser en quan a ésser; no
s'entén una societat sense llei i ordre) Un rei que no restauri l’ordre perd la categoria de rei,
no té cap valor. L’ordre és una obsessió. Des de les primeres societats mesopotàmiques tenen
aquests edictes.

No trobarem una recopilació de lleis tan complerta fins al còdex de Justinià.

Relacions internacionals
Tractat de pau egipto-hittita (1278 aC)
Es anys després de la batalla de Qadesh. La batalla la coneixem per tres fonts egípcies: els
temples de Luxor; que mostra el temple egipci i la batalla, Ramesseum (tomba de Ramsès II);
campament egipci i fragment de la batalla, i Abu-simbel, campament i batalla. Pels egipcis,
això vol dir, que va ser un gran esdeveniment, i també, una gran oportunitat per fer propagada
del poder. L’estat egipci dona una altra imatge de l’emperador egipci que havia fet abans;
faraó guerrer, heroic. En aquest regne nou egipci, el perfil de legitimitat faraònica ha canviat.

És la primera gran batalla de carruatges representada de l’antiguitat. No trobem cavalleria,

però si infanteria i carruatges. La cavallaria, es pensa, que s’adoptarà amb les incursions
escites a l’imperi nou Assiri. El motiu és el control del llevant mediterrani i els seus recursos

Ramsès II es presenta com a victoriós, però la veritat és que no va poder passar d’hittitia, i
això acaba amb el seu expansionisme: per això firmen un tractat de pau, que es conserva.
El tractat té importància, ja que és el tractat internacional més antic que es conserva. A més,
tenim la versió Egipcia esculpida en una estela a Tebes i la versió Hitita a l’arxiu de la
capital.

A part de la legitimació política de la introducció, és un tractat d’amistat que es segella amb

el casament de princeses hitites, es fan extradicions, amnisties retorn dels expatriats amb
garanties i s’estableix de no acceptar fugitius dels dos bàndols (reflecteix la política de l’elit
hitita, que la família lluita per poder.). Aquesta amistat es forma contra un enemic que no surt
esmentat, però són els Assiris. Aquests estaven agafant cada vegada més força.

Conflictes internacionals en societats organitzades en estructures jeràrquiques

Una elit existeix perquè controla una cosa, per tant, és important detectar què controla perquè
està allà (mines, arribada de l’estany i coure, la població). D’on treu la capacitat de dominar
una societat. En tot conflicte s’ha de saber quines són les elits i quins són els seus poders.
S’ha de tenir en compte l’acumulació del poder entre els diversos membres de l’elit, ja que
amb la competició d'acumulació fa que puguin caure en la jerarquia de la societat. Els sectors
d’un conflicte internacional, no són entitats abstractes ni institucions, són grups de poder o
individus concrets que tenen l’habilitat de concentrar recursos.
Els motius de conflictes d’aquests sectors pot ser el control d’un recurs, que pot ser essencial
per un actor per seguir competint. Un recurs abundant no vol dir que no sigui desitjat. Un
recurs escàs pot no ser la causa d’un conflicte. En ser una competició relativa, aquestes
relacions de poder no tenen fi, són circulars. La finalitat es sempre estar per sobre de l’altre
grup de poder. L’elit d’egípcia i l’elit hitita lluita per controlar els recursos de fusta i estany al
llevant.
Un altre recurs de poder és la població, mà d'obra. Tanmateix, la població sap observar les
seves necessitats i convertir-se en un actor actiu amb el seu poder lineal. Un exemple és que
el poble es mobilitza per controlar la terra o el conreu. Una vegada aconseguit aquest recurs
vital acaba la relació de poder (es lineal, no circular)

El conflicte és la relació de poder entre dos actors que es disputen un o diversos recursos de
poder. Han de controlar el recurs de poder perquè la seva posició jeràrquica no caigui.
En un conflicte hi ha dos tipus de recursos de poder: l’usat (població és usada pel conflicte.) i
disputats (el petroli, coure i estany, rutes comercials, control de la terra).

El complex conflictual és un que hi ha una multitud d’actors , amb els seus recursos de poder
que teixeixen una xarxa de conflictes i recursos de poder.

Anàlisi d’un complex conflictual

Saber els actors; individus o grup d’aquests que tenen la capacitat de mobilitzar prou recursos
de poder. Cal detallar quins sons els recursos de poder i avaluar-los respecte altres actors en
conflicte
En totes les societats hi ha elits primàries i secundàries, les quals depenen uns dels altres. Pot
ser que les elits secundàries tinguin més recursos que l’elit primària d’un país. Si la elit
primària que és feble pot passar que la elit secundària del mateix país per un cop d’estat.
L’afebliment de la elit primària pot fer passar això.

Hem de mirar sempre quin és el conflicte dominant, el que està sotmès a les dinàmiques de
les altres relacions de poder. Això afecta la conducta dels actors.
Polis (Grècia) i Civitas (Roma). La ciutadania: drets i deures
Què és una polis, ciutat… Combinació de diversos poblats. L’autosuficiència (autarquia) és
molt important; la ciutat ha de viure sense ajuda d’algú (segons Aristòtil, si no és així no és
una polis). Un ésser viu per Aristòtil (text comentat) que viu per ell mateix. La diferència
entre el poblet i la ciutat és que la última pot viure per ella mateixa. L’home neix nen, el nen
no pot valdre's per ell mateix, però una vegada s’ha desenvolupat ja és autònom; autàrtic. Una
comunitat humana, fins no és completa, no és perfecte → La ciutat autàrquica és, per
naturalesa, perfecte. S’ha dut a terme naturalment. Les comunitats humanes neixen i creixen
per ser ciutats.

L’home és un animal social i polític. L’home per ell mateix no és perfecte. Sinó que necessita
la societat. Per aquest mateix motiu s’ajunta en societats humanes. Viure en societat és el
grau superior de l’home, és el desenvolupament màxim d’aquest. Per aquest motiu, els
nòmades es consideren inferiors.

La polis grega i la civitas romana tenen molts trets semblants, a la vegada que tenen molts
trets diferencials pel que fa a societat i economia. Quan parlem de civita (ciutat) de Roma
abraça tot el Mediterrani. Tindran una economia bastant homogènia. A partir del s.I d.C la
civitas forma part d’una unitat política (dividida per províncies, diòcesis i administracions)
central. Aquest fenomen de l’imperi romà no es troba a la polis grega. La polis grega és una
ciutat estat, la ciutat per ella mateixa i sense necessitat de res més. Roma genera una
estructura de govern nova en el Mediterrani.

(Aristotil 2 text)
Relaciona natura i societat; la casa perfecta està composta per esclaus i homes lliures. Hi ha
una dualitat del qui governa i el governat, dominat i dominant. L’home respecte a l’esclau té
una relació heril de poder (l’esclau és inferior i irracional), l’home respecte a la dona té una
relació conjugal (menys racionalitat que l’home) , però els fills és tot diferent, ja que no es
pot governar un fill com un esclau. El fill esdevindrà racional, per això se l’ha d’ensenyar, i
no obligar.

Aristòtil posa dues teories de l’esclavitud:

 - La que ella defensa que l’esclavitud és natural; hi ha éssers destinats o de naturalesa
feta per ser governats o governar. Segons ell, és més bona la vida de l’esclau que del
bàrbar, ja que l’últim no viu en un contracte social.
- Pel fragment sabem que hi havia altres teories sobre l’esclavitud: aquesta va en contra
la naturalesa, per tant, els esclaus i els lliures ho són per convencions, per condicions
jurídiques.

(sobre la guerra d'Aristòtil)

Relaciona en defensar la ciutat en les armes en el dret polític o ciutadà (de ser-ho clar, de
participar en el govern). Abans, l’importància de la cavalleria feia que només de l’aristocràcia
pogués participar en el govern. Quan els hoplites van guanyar més importàncies, van poder
participar en el govern.
La guerra hoplita es caracteritzava per la formació hoplita (ja saps el que és això), que
superarà la cavalleria.
La formació necessita molts soldats, cosa que diferencia a les dinàmiques aristocràtiques, ja
que tots els ciutadans que poden pagar-se l'armament podent formar part dels hoplites,
igualant als ciutadans entre els aristòcrates.

- La polis segons Aristòtil

Per Aristòtil, la polis és com un ésser humà, format de tres parts: la intel·ligència (el que
controla i vigila les passions a través de la força), la força (braç armat de la polis) i la passió
(el més baix de l’ésser humà). Només els virtuosos tenen accés a les idees pures, només els
reis filòsofs poden guiar les ciutats. La visió teocràtica del poder no discrimina en gènere. Els
que no tenen ni la força ni la virtut de la intel·ligència, han de treballar per la polis.

La ciutat necessita aliments, oficis, armes, recursos, religió o culte diví, òrgan de justícia.

Aristòtil, al contrari de Plató, el qual defensa que només amb la virtut per sobre de tot la polis
pot sobreviure, sinó que Aristòtil classifica les diferents polis depenent de com cada polis
prioritza les seves parts, virtut, força o passions.

(fragment de Plató)
Plató té una concepció de ciutat ideal, la qual està governada pel filòsof, els guerrers que
imposen la disciplina ordenada pel filòsof i per darrere de tot hi ha els treballadors, no per
convicció sinó per temor, treballen. És una ciutat teocràtica. Els guerrers no poden tenir
riqueses, perquè corromp. Per plató la polis s’ha de governar de la mateixa manera que les
persones: tenim baixes passions (treballadors), el control de les passions (guerrers) i la raó
(filòsof). Si es prima la força o les baixes passions davant la virtut (la raó), aquesta polis no
funcionarà.

La segona obra de les lleis de plató dicta les lleis per una ciutat ideal, impossible per la
imperfecció dels humans. Aquestes lleis volen substituir els rei filòsofs.

Xenofont
Per Xenofont, els treballadors han de contribuir amb la seva força de treball i la seva vida,
però els rics han de contribuir amb tot el que tenen, tota la seva riquesa pel manteniment de la
seva ciutat, perquè si només dona la seva vida no té mèrit, ja que això ho poden fer els
treballadors i gent pobre de la polis. S’espera que tots els habitants donin la vida per la polis.

· Per tots aquests Pensadors i filòsofs, el treball manual corromp, pagesos, artesans i
comerciants no poden ser virtuosos, per tant, contribuir a la polis ho han de fer els adinerats,
els que disposen d'oci i temps per les activitats polítiques i tenen temps per reflexionar,
treballar la ment.

- Civitas Romana
·Pol. VI, 11, 11-12
Polibi és de la ciutat de Megalopolis, al Peloponès, capital de la Lliga Aquea que s’enfronta a
Roma el s. II-III aC i perden la guerra. S’emporten alguns dels derrotats a Roma, entre ells
Polibi, un grec virtuós, i tots ells són acollits per les grans famílies romanes, no seran tractats
com esclaus. Aquí aprendrà com es Roma. Tot el que aprèn de roma ho plasma en una obra
escrita en grec, és a dir, pels grecs, perquè sàpiguen qui són aquests “bàrbars”. La visió grega
sobre roma reconeix la superioritat de Roma sobre Grècia, era un règim que se li podia
atribuir tres conceptes: si ens fixem en els cònsols, era una monarquia, ja que tenien un ple
poder, si ens fixem en el senat, era una aristocràcia, però si considerem el poder del poble,
ens trobem davant d’una democràcia.

Roma:
- Gens
 - Paters (caps de les grans famílies): aristòcrata que governava com un rei el seu clan
- Senat: on es reuneixen els paters per evitar conflictes entre clans i després es
transmet al poble, i d’aquest s’espera que ho accepti o ho rebutgi.
-Rex: és un cap militar escollit per la gens davant d’una amenaça exterior.
Etruscos:
De règims monàrquics que anteriorment eren aristocràcies, però derivaren en monarquia a
l'enriquir-se gràcies al comerç que feien amb els recursos miners.

Etruscos i llatins s’uneixen i creen Roma i són governats per un rei etrusc que finalment
derrumben i fan fora els etruscos. Ho substitueixen per els cònsols, que són reis escollits
durant un any.

Els estrangers (metecs a Atenes i pelegrinus a Roma) no poden ser ciutadants de la civitas on
viuen, però són lliures. Per tant són uns membres la ciutat de segona categoria.

Polis i civitas- Metecs, periecs, peregrins, incolae

Els metecs (a Esparta es diuen o s’equipara als Periecs) es concentren en llocs on hi ha molta
activitat, sobretot comercial. Són gent que normalment estan allà temporalment, però altres
tenen residència perquè són comerciants, negociants, representants d’una altra ciutat, dedicats
al transport marítim. També poden estar allà per estudiar o donar classes als joves rics
d’Atenes. Hi ha ciutats que atreuen els estrangers. S’imposa un impost més gran, perquè, en
el cas dels comerciants, obtenen un benefici en vendre i comprar allà. Tampoc es jutja igual.

En el dret romà hi ha diverses graduacions de la ciutadania. Una d’aquestes és els peregrinus.

La millor traducció és d’estranger. Un peregrinus és un celta, númida, grec… Es a dir els
vençuts que se'n van integren l’imperi. Aquests són residents sense ciutadania.

Un esclau és un propietat privada. Hi ha la possibilitat d’alliberar-lo, desentendre’s d’ell o

matar-lo. A més puc concedir la ciutadania romana. Amb els peregrinus la autoritat pertinent
només pot concedir la ciutadania romana. Aquesta distinció només s’acaba el 212 dC, quan
Caracal·la dona a tots els ciutadans LLIURES la ciutadania. Els peregrinus es converteixen.

Categories de Peregrinus:
 - Hostes: enemics no sotmesos a Roma. Conquerits o entren a Roma es converteixen
en:
1. Socii/foederati: No tots els peregrinis volien la ciutadania romana, molts grecs
no volien perdre la ciutadania atenenca
2. En el cas de les ciutats hi ha les ciutats peregrines Civitates liberae (no paguen
impostos ni es posen dins de la seva política interior, la exterior s’ocupa roma.
Així es rendien) i les Civitates Stipendiariae (aquestes paguen un impost.
Aquestes són conquerides i han de pagar un tribut més o menys gran segons el
pacte que s’ha fet). No tots els peregrinis volien la ciutadania romana, molts
grecs no volien perdre la ciutadania atenenca.

Els ingenuitas no poden participar en política, per les altres coses ho fan en ple dret. Per
aquest motiu la ingenuitas era una porta per entrar al dret llatí. Són lliures, però es regeixen
pel dret llatí i no romà.
El dret llatí és diferent del romà. Aquesta diferència bé de les diferències entre els itàlics i
roma, ve de la conquesta cap als llatins. Els romans necessitaven homes per lluitar a les
ciutats gregues, grups celtes i més endavant els cartaginesos donen totes les característiques
de la ciutadania romana sense el dret a vot, ja que si es feia això, els llocs del senat podia ser
ocupat per les conquestes.

Després de tot això hi ha els clients. En les grans famílies romanes, molts patricis tenen
clients. Hi ha ciutadans romans que són clients d’altres romans. El patró el protegeix
jurídicament, econòmicament, judicialment, a canvi que el client l’ajuda a les finances a la
política…

(Dionis de Halicarnàs, text)

Parla dels principis de Roma. Explica les funcions dels patricis i plebeus. És una creació a
posteriori. És una explicació dels savis grecs i viatges fan a través de veure això i parlar sobre
el tema. Els hi expliquen que sempre és així, tot i que no és veritat. Per aquest motiu diu que
tots els plebeus eren en condicions de clientela

(Tit Livi, textos)

Diu que patricis i plebeu estan en pugna. Els patricis volen controlar les magistratures, de la
mateixa manera que els plebeus. Dins del relat podem veure que una part dels plebeus era
clients d’un patrici, però no tot.

A les gens romanes, a part dels seus membres, hi havia afiliats els clients, segons Tit Livi una
bona part dels plebeus.

Tenim uns patrons i, per altra banda, uns clients. Aquests últims són ocupació d’una gran
família que segueix el seu patró (text). Ser client és una manera d’entrar i estar sota la
protecció d’un patró. Les grans famílies romanes la clientela és una manera de dependència;
gent que necessita això s’apropen. Quan Api Claudi passen a Roma, els clients agafen la
ciutadania romana i esdevenen plebeus.
El patró procura tenir un ventall de gent que depenguin d’ells, sigui gent amb recursos i
menys.
Tenir molts clients vol dir ser més fort. Això crea un contrafort molt gran; això fa que
l’emperador hagi de ser el que més tingui.

Els Incolae són ciutadans romans que no estan en la seva ciutat de naixement.
(Gràfica de metecs)
Es barregen ciutadans, metecs i esclaus.

Esclavitud al Pròxim Orient, comparada amb l’esclavatge clàssic

Estructura social (Paleobabilionic 2000-1500 aC)

Sabem a partir de textos (com el codi de Hammurabi) que la societat babilònica estava
separada en tres classes:
- Awilum → Els homes
- Muskenum → Aquell que s’inclina
- Wardum → L’esclau
El problema arriba quan intentem explicar qui formava part d’aquest col·lectiu, perquè no ho
sabem. Hi ha diverses hipòtesis:
1. Proposta d’inspiració marxista que considera que la classificació que es fa a través de
la relació que tenien aquestes persones en relació amb els mitjans de producció
- Awilum són els que tenen els mitjans de producció
 - Muskenum qui no els té i depèn d’uns altres
- Wardum són els esclaus o servents
2. És la més acceptada. La qüestió no té a veure amb els mitjans de producció, sinó que
estarà relacionada amb la proximitat o no del poder
- Awilum → Alts funcionaris a prop del rei
- Muskenum →Totes aquelles persones que no formaven part a l’elit política al
voltant del rei
- Wardum → Esclaus
3. Aquesta considera que la triple classificació que trobem als codis legals són a través
de la procedència.
- Awilum → Naturals de Babilònia
- muskenum → Aquells que no són de Babilònia i procedeixen d’altres ciutats
- Wardum → Esclaus

De tot això, tenim segurs qui són els esclaus.

- Com una persona a babilònia podia convertir-se en esclau?
- Tothom que tenia l’etiqueta d’esclau tenia les mateixes condicions?
- Era vitalici o es podia repartir d’alguna manera?
- Van aparèixer formes de resistència contra l’esclavitud?

Com es pot convertir una persona en esclau

En la inscripció ens parla el rei Su-Sin, que ha tingut una gran victòria. Una de les principals
fonts d’esclavitud són els presoners de guerra. Aquest text també ens diu indirectament, que
les condicions d’esclavatge són diferents. Les dones es destinen al taller tèxtil i els homes al
camp. A més, els homes els hi treuen els ulls perquè els homes estan a un espai obert i tenen
més facilitat d’escapar que les dones, que estan tancades a un edifici. Es prioritza el control
que l’efectivitat en el camp de treball.
A Mesopotàmia els presoners de guerra només poden ser del Palau.
El segon text administratiu d’Umma la mortalitat en el viatge era molt alt. Aquest text diu qe
167 dones capturades arriben 121; de 28 nens (...)

L’altre text, que és una sentència, no hi ha els classificadors d’esclaus, home o sotmès.
Esdevenen esclaus perquè el dret penal reconeix convertir-se en esclau a través d’un càstig
d’un membre de la família. Un assassí és executat i tota la seva família convertida en esclaus.
Aquest text ens mostra que es pot convertir en esclau per pagar un deute. Aquesta és la
màxima causa d’esclavitud. Era la millor manera d’esclavatge, perquè la seva condició és
reversible i forma part de la comunitat. El pare de família serà l’últim de perdre la llibertat;
primer vendrà els fills i després la dona.

Com es recupera la llibertat

Els esclaus tenen dret a tenir propietats i tenir recursos. Això els que era per guerra no podien
tenir aquesta opció (si no és un gran mandatari), i els criminals no ho sabem. L’esclau podia
comprar la llibertat. Aquest és l’únic document que tenim; ens indica que això és una
possibilitat, però que es dona poc. En aquest cas hi ha la condició de servir fins a la mort dels
seus propietaris.
Una altra manera és que l’amo doni la llibertat.
El rei emet un Misharum, que és un edicte de remissió de deutes. Això ho acostumava a fer el
rei a principis de regnat per guanyar-se el favor del poble.
Al codi de Hammurabi també concep que el rei pot establir un límit temporal a l’esclavitut
per deutes de tres anys si no es paga el deute abans. Hammurabi va establir aquesta disposició
reial durant un temps.

Formes de resistència
Fins a aproximadament l’any 1400 no tenim testificades formes de resistències. En aquestes
dates apareix individus que s’anomenen habiru en acadi. Segons alguns diccionaris això vol
dir assassí. Altres diccionaris diuen que es fugitius. Habiru és aquell que ha traspassat alguna
barrera, per tant, un fugitiu (anàlisi filològic). La millor definició la trobem a la Bíblia. En el
passatge en el qual David cau en desgràcia i fuig, troba 400 fugitius; persones per tal no caure
a l’esclavitud per deutes, se’n va allà on no arribi la vigilància del palau.

Perquè apareixen aquestes bandes tan nombroses perquè, quan acaba el període
paleobabilònic, els reis acaben el costum de perdonar els deutes. Abans la gent tenia
l’esperança de llibertat, però quan no hi ha esperança dels decrets reials es revolten.

A les cartes de Marna, ens parla dels habiru. Ens diuen que es dediquen a saquejar per
subsistir, sobretot edificis públics. A vegades, també són mercenaris fora de la seva pàtria
d’origen. Tot això és un problema d’ordre públic, de primer ordre. Habiru=habreu. Part dels
fundadors d’Israel són habiru.

Comparació amb l’esclavitud clàssica

No és el mateix un esclau a Roma que a Mesopotàmia. El nombre d’esclaus de Roma era
enorme, ja que la forma de producció és esclavista. A Mesopotàmia no coneixen la
compravenda en marcats d’esclaus, això a Roma es dona sistemàticament. A Roma un esclau
no és un subjecte jurídic, sinó que és el mateix que un armari, a diferència de Mesopotàmia.
A Babilònia hi havia un estadi jurídic de transició, però a Roma no hi ha aquesta concepció.
Els presoners de guerra a Mesopotàmia són exclusivament propietat dels poders públics.

Dependència i esclavatge a Grècia (ilotes, penastes - Dependència i esclavatge a Roma

(lliberts)
En el món antic es prefereix parlar de formes de dependència, que l’esclavatge és una d’elles.
El terme esclau no es coneix en l’antiguitat; els romans parlaran de servus, els grecs doulos.
El terme prové dels genovesos i venecians, que compraven esclaus en el mar negre (eslaus).

Grècia: esclaus a Homer i nombre d'esclaus en època clàssica

Estem a època arcaica (S. XIII aC), on Homer relata la guerra de Troia (1200 aC). Tanmateix,
Homer parla de la societat que ell coneix, i no de la del segle XVIII aC.
En el context de la guerra de Troia, comenta la festa que estan preparen; compren vi. El
paguen, uns amb andròpods; éssers amb peus d’home: esclaus. Una manera que tenen a la
Ilíada per referir-se els esclaus, és com dir com éssers que caminen. Els que assetjaven Troia
havien adquirit esclaus a través del botí de guerra. Aquí l’esclavitud no sembla que sigui una
institució particular, que es depengués pel treball de la terra.

L’altre fragment Hècuba, esposa del rei Príam, es queixa que no li tornen el cadàver d’Hèctor
i la sort que ha patit, assassinat per Aquil·les. Els presoners de guerra formaven part del botí i
eren venuts com esclaus en diversos llocs. Darrere de les expedicions hi ha tot un mercat
d’esclaus, i es reparteixen diversos punts de la geografia grega. Aquests entren al servei de
grans famílies gregues.

Un altre exemple d’esclaus com a presoners de guerra el tenim amb la conversa d’Hèctor
amb Andròmaca, que aquesta serà presonera i patirà la sort de ser esclava i ell és lamenta,
perquè tindrà l’infortuna de rebre el tracte dels esclaus: anar a buscar aigua tot el dia, rebre
bastonades, teixir (feina elemental) tot el dia i patir fred i fam tota la vida. El que va ser la
dona d’Hèctor, la princesa troiana, viurà la sort de l’esclau. Tenir a casa com a serventa a la
dona de l’enemic és de gran prestigi. Aquí s’empara el nom de doulos; nom dels esclaus en
època clàssica. L’esclavitud s'entén com una prerrogativa del vencedor.

En època clàssica la situació diferent.

Per últim, hi ha Ateneu. Aquest és un autor tardà, intel·lectual de l’època romana (II-III dC).
És de la segona sofística. Recull cites com les de Timeu (VI aC), que diu que els grecs no
tenien esclaus. Segurament es refereix que no tenien esclaus- mercaderia, sinó que tenien
altres formes de dependència, com l'esclau de guerra. Tanmateix, si que hi havia esclaus, a
tall d’exemple, al segle IV dC, Mnasó de Fòcida (amic d’Aristòtil, del segle IV aC) tenia
1.000 esclaus, a Corint hi havia 460.000 esclaus, a Atenes, en el cens del s. IV-III aC hi havia
20.000 ciutadans de ple dret, 10.000 metecs i 400.000 esclaus. 470.000 esclaus diu que hi
havia a Egina. A la Xina hi havia 470.000 esclaus. Aquestes xifres poden ser exagerades, o
no, però s’han de matisar. El que tenen en comú és que són portuàries: Corint, Atenes i Egina.
Pot ser que pel comerç, el transport, el treball de les mines, els ports que tenen en diferents
punts del Mediterrani. Entren en el cas d’Atenes: els 20.000 ciutadans hem d’excloure els
menors de vint anys o les dones. Les dones podrien ser 30.000 i les 10.000; aquest poden ser
lliures=60.000. Pel que fa als metecs, 10.000 són, possiblement els caps de família.
Perfectament poden ser 20.000. Matisen aquestes xifres, Atenes pot haver-hi 100.000 lliures.
Diu als territoris controlats per Antenes; colònies, mines, zones controlades…
Els esclaus devien fer moltes feines: des de treballar a la mina i l’artesania fins a l’instrucció.
Tot i això, l’esclau era la força de producció de les zones productives; per això mateix les
zones portuàries hi ha molts. També hem de sumar els esclaus que no són hel·lens, que són
bàrbars. Tot això ens fa pensar que ja en època clàssica hi ha un mercat d’esclaus,
normalment foranies. També hi ha els pirates que traficaven amb esclaus que ells capturaven.
Pel treball agrícola també hi havia un altre tipus d’esclau. Els dardians tenien esclaus que
cultivaven la terra en temps de pau, i amb temps de guerra seguien en les armes al seu amo.
Això ja no és esclau-mercaderia, sinó que és un tipus de dependència; no són del tot esclaus,
però tampoc lliures, estan lligats a la terra. Però aquí se’ls anomena esclaus, perquè per ells
un esclau és algú sense persona jurídica.
Grècia: tipologies i termes referits als esclaus
No és el mateix l’esclau mercaderia que l’esclau comprat amb diners. El text de Teopòn (III
aC, parla dels habitants de Quios i els espartans. Ell, sobre aquests últims, diuen que tenen
esclaus hel·lens. Els lacedemonis i espartans tenen els ilotes, i els tessalis tenen penestes;
antics habitants de la regió. En canvi, la illa de Quios tenen esclaus estrangers i han pagat un
preu. Els altres no han pagat cap preu, sinó que són presoners de guerra que han passat de
generació en generació. Aquest tipus de dependència depèn del territori= al sotmetiment dels
pobles. Són obligats a treballar les terres dels conqueridors. Són esclaus de l’estat espartà o la
comunitat tessàlia. Estan lligats a la terra. Aquesta diferència ja la tenen clara els grecs

El segon text de Timeu del segle III aC es demostra que ells són conscients que l’esclau
mercaderia, comprat amb diners, és una invenció recent, que l’antiguitat hi havia servents,
però no esclaus. Diu que el servei domèstic no es feia amb esclaus comprats. Diu que els
lòcrids i Focis, en el robatori del tresor sagrat de Delfos (que provocaria la tercera guerra
sagrada) es van fer riquíssims i amb aquella fortuna es va comprar esclaus. Un dels, Nasón en
tenia mil. Això va ser criticat perquè va treure la feina als joves que treballen al servei
domèstic. Podem deduir que hi havia una mena de sector jova dependent dels locris que es
dedicaven al servei domèstic. Amb la compra d’esclau desapareix aquesta funció.
Aquest és un tipus d’esclavitud diferent que el de producció.

Hi ha un altre text d’Ateneu, que ens fa un llarg llistat de termes relacionats de Doulos i
oiketes. Oiketes és el que serveix a la casa, a diferència del Doulos (terme usual) que té
funcions variades. L’Oiketes pot ser servent o esclau, al cap i a la fi, és el servent de la casa.
Però hi ha una gran varietat de noms: un per cada funció que pot tenir l’esclau. No hi ha un
sol terme per esclau, aquest pot ser el servidor, acompanyant, ministre, pedagog, l’ajudant,
l’assalariat, el guardià, el criat, el cuidador. Cada regió té noms variats per anomenar
l’esclau. També reben el nom segons la funció o el tipus d’esclau (comprat, rural, heretat,
alliberat) Un altre nom de denominació és pedes; nen, encara que tingués més edat.

Després hi ha uns fragments d’Aristòtil per veure la natura de l’esclau. Parla d’Atenes. Diu
que els pobres eren els esclaus dels rics, en el sentit que aquests primers depenien del treball
que oferien els rics. No depenien jurídicament. És l'esclavitut per deutes. És pròpia d’època
arcaica, en el qual el deutor respon els deutes acumulats amb la seva persona.
En el cas d’Esparta intenta explicar el sorgiment dels ilíotes, que són hel·lens que no es
volien sotmetre a les condicions dels periecs, i que foren reduïts a condició d’esclau de tipus
espartà (lligats a la terra i propietat de l’estat).

Pausànias fa una descripció de Grècia adreçat als nous viatgers romans. Ell fa una descripció
d’Esparta, en la qual diu tots els altres territoris conquerits per esparta es redueix a la seva
població a les mateixes condicions que els ilotes.
D’altra banda, es menciona que hi ha un sotmetiment d’una població bàrbara de forma
voluntària per ser governat pels grecs d’Heraclotes. Aquests no poden ser venuts pels grecs i
treballen la terra. No són estrictament esclaus, sinó poblacions tributàries. A més, veiem a
Grècia tot un sentit de

Els filòsofs arriben a què l’esclavitut és un fenomen inevitable, però que cap grec hauria de
caure. El grec format i culte no és per naturalesa esclava. Ara bé, hi ha poblacions bàrbares
que l’esclavitut és el millor dels béns que poden tenir, perquè entren en contacte amb les
virtuts de l’home civilitzat En les lleis de plató, hi ha un diàleg on està malt vist els ilotes dels
espartans. Veuen que els espartans han d’estar perpètuament en peu de guerra perquè els
ilotes no es revoltin. Això ho veuen i ajuda al raonament. Plató diu que l’esclavitut està
justificada si l’amo és virtuós perquè l’esclau se civilitza. L’esclau, per ser civilitzat, ha de ser
obedient.
En aquests aspectes, Aristòtil també insisteix. L’ànima humana ha d’evitar ser gestionada per
les passions, per tant, ha de ser governada per la raó. Ell argumenta que l’esclau es deixa
emportar per les passions, i per això mereix l’esclavitud, perquè ha de ser contingut per l’amo
virtuós. L’esclau no té facultat de raó. La dona la té difosa. Això justifica dient que en la
procreació l’home aparta la forma (insereix el que serà, la potència. Si la potència arriba al
final serà un mascle, si no, està a mitges i és una dona) i la dona la matèria (la dona gesta).
Amb això, justifica la submissió de la dona i el nen, ja que no han arribat a la seva potència.
El nen, en el futur serà un home, per tant, amb tota la seva potència. S’ha de governar d’una
manera, i a la dona i l’esclau d’una altra.

Aristòtil diu que també té ànima. Té virtuts obeir i entendre les ordres de l’amo. La seva
virtut serà complir les ordres donades. Diu que l’artesà ha d’entendre les ordres. Malgrat
treballar com amb les mans com un esclau, i per ell el treball manual corromp, priva del
temps necessari per complir amb la virtut.
Un cas concret:
- Cefisodor era un metec, estranger que viu a Tebes, en plena guerra del Peloponès. En
aquestes dates va haver-hi els Hermes. Piles amb el cap d’Hermes que estaven a les
cantonades de la població per protecció. Alcibíades estava a punt de marxar a Sicília a
conquerir-la i derrotar Siracusa i emprendre la guerra contra espartà. Abans de fer
l’expedició apareix els Hermes vandalitzats, i es va culpar a Alcibíades i els seus
seguidors. Cefidor pateix aquesta persecució. En la llista de venda dels seus bens, els
esclaus són venuts són bàrbars, cap grec. Els preus estan determinats per les funcions
que poden fer; del benefici.
- Aquests tal Cefisodor, es pensa que podria tenir un taller tèxtil i els sirians eren els
capatassos… Una cosa és la justificació dels filòsofs i l’altra és l’epigrafia que és més
pragmàtica.

Esclaus públics i privats

Segons les seves habilitats, els esclaus eren emprats en diferents tipus d'activitats. Alguns van
romandre al servei de l'Estat i es van utilitzar per a obres d'interès públic (construcció de
carreteres, ponts, aqüeductes, cases, etc.): eren anomenats esclaus "públics".

D’altres, en canvi, servien en cases particulars i, per tant, eren anomenats esclaus “privats”.
Depenent de les possibilitats financeres, les famílies romanes podrien mantenir un o més
esclaus al seu servei. Alguns, molt rics, van arribar a ser propietaris de diversos milers
d’esclaus. El complex d’esclaus privats al servei del mateix amo constituïa l’anomenada
“família”.

Els esclaus "privats" feien totes les tasques domèstiques. A cadascun d’ells se li confiava una
feina específica: hi havia qui s’encarregava de la neteja de les habitacions, qui s’ocupava de
la cuina, qui servia a taula, qui mantenia la roba dels amos en ordre. Alguns esclaus eren els
encarregats d’acompanyar l’amo quan sortia de casa, d’altres de portar-lo en palanquí
(lectica) i recordar-li els seus compromisos.

El treball al camp també es confiava a esclaus "privats". L'esclau que mostraven intel·ligència
i docilitat s’utilitzaven per a feines més exigents: administraven els béns de l’amo, tractaven
la correspondència, copiaven llibres, etc. Fins i tot hi havia esclaus que eren metges i
professors. Al mestre (paedagogus) podien treballar també per altres famílies. Tot i això, no
tenien la possibilitat de disposar dels beneficis que obtenien de la seva activitat, sinó que
havien de lliurar-los al seu amo, que, així i tot, els podia recompensar com cregués oportú.

Esclaus a Roma
Gairebé tots els pobles de l'antiguitat reservaven un d'aquests dos destins als presoners de
guerra: o els mataven o els convertiren en esclaus. Els esclaus, botí de guerra, eren propietat
de l’Estat, que tenia la potestat de vendre-les a ciutadans particulars. Els milers i milers de
presoners capturats pels romans durant les seves guerres de conquesta van augmentar
gradualment el nombre d’esclaus. S'estima que al segle I aC a la República Romana hi havia
gairebé dos milions d’esclaus. A Roma, però, des de temps remots també hi havia esclaus que
no eren presoners de guerra. Segons la legislació romana anterior a la Llei de les XII Taules
(454 aC), els desertors i els que no pagaven els seus deutes també eren considerats esclaus.
Aquests últims fins i tot es convertien en esclaus dels seus creditors.

L’ergastulum
Segons el dret romà, l’amo tenia un domini absolut sobre el seu esclau. Podia disposar del
dret de vida i mort sobre ell. De fet, l’amo el podrien sotmetre als tractaments més inhumans
sense que la justícia li ho impedís. Els pitjors tractats eren els esclaus del camp: obligats
molts d’ells a treballar encadenats, segons les feines, perquè no intentessin escapar, estaven
mal alimentats i amb menjar de mala qualitat. Alguns d’ells dormien en estances subterrànies
humides i insalubres (ergastulum). L'ergastulum era una presó subterrània que servia per
castigar esclaus revoltosos o per allotjar esclaus dedicats a feines especialment feixugues.
També s’utilitzava per tancar les grans masses d’esclaus que hauria estat perillosa fer viure en
la mateixa vil·la. Probablement, l’etimologia del terme ve del grec ἐργαστήριον, amb el
significat original de "taller, fàbrica"; per tant, des d’un bon inici, la noció de treball és
central en l’ergastulum

Varró, de agricultura
Diu que hi ha tres instruments: l’esclau, les eines i els animals. Per ell, l’esclau és un objecte,
una eina. Aquesta és la condició de l’esclau rural.
Historia , Augusta, Hadrianus
És un recull de vida dels emperadors romans del segle IV. Aquí es veu que l’emperador limita
que es pugui fer el que vulgui amb l’esclau. A partir de l’imperi, els emperadors intenten
suavitzar les condicions dels esclaus. Els emperadors també limiten que s’allibera l’esclau. Es
parla d’aquestes mesures per la falta d’esclaus. Semblaria que, amb Adrià i l’aturada de
l’expansió, els esclaus són més cars i difícils d'aconseguir. No tothom està convençut d’això,
ja que abans ja hi ha corrents filosòfics que parlen de suavitzar com l’estoïcisme

Cartes morals de Sèneca

Considera als esclaus com éssers humans. Parla dels esclaus domèstics. Justifica l’esclavitut,
ja que tots ho som d’un vici, esperança o alguna força aliena a nosaltres. Atenua l’esclavitud
jurídica. No nega l’esclavitud, sinó que com que tots som esclaus d’alguna cosa, ser esclau
d’un amo virtuós no és tan dolent.

Valeri Màxim, fets i dits

Autor del segle I dC que recull fets de Roma. Diu que hi ha esclaus virutosos, però aquesta
virtut resideix pel fet que obeeix

Estoïcisme
Diuen que s’ha de tenir un tracte humà amb l’esclau i l’amo ha de ser virtuós i no ha de ser
esclau de les seves passions. Només podem aspirar al que està en les nostres mans.
L’estoïcisme accepta l’esclavitut com una debilitat humana. Diu que tots som iguals (venim
dels àtoms) i tots arribarem al mateix lloc. En una visió cristiana, tots som esclaus de Déu.

El cristianisme promou les virtuts esclaves de l’obediència. El cristianisme en cap moment va

prohibir l’esclavitut. Va estar en contra dels maltractes, reconeixien la seva ànima…

Sant Agustí es planteja on prové i si és una creació divina o humana. Com som pecador
esclavitzem a la gent. Déu va crear l’home lliure, i no esclaus. No va voler que l’home
dominés a l’home, sinó les bèsties. Com som pecadors, som esclaus de les nostres passions i
dels nostes amos.

Institucions de Gai
Prové d’un Palimpsest. És un tractat de dret romà del segle I dC.
Aquí s’evidencia el procés d’alliberació dels esclaus. El dret és clar: diu que un pot ser lliures
i esclaus. Entre els lliures poden ser in gens (ingenus) i els lliberts. O tenen la plena
ciutadania o la ciutadania llatina o estrangers.

Un esclau torturat, si és alliberat mai no adoptarà el dret de la ciutadania, serà considerat com
a estranger. S'allibera l'esclau perquè és una càrrega econòmica, es converteix l'esclau en un
individu salvatge. L'Estat intentarà limitar aquests esdeveniments, però no ho podrà prohibir,
ja que l'esclau és una possessió pròpia de l'amo. Perquè un amo alliberi un esclau deu tenir
més de trenta anys, que sigui un esclau propi de l'amo, i que tingui una vindicta, un cens o un
testament. Abans dels trenta anys també es pot alliberar, però aquest fet deu passar per un
judici (hi ha intencions d'alliberar un menor de trenta anys si l'individu és un fill natural de
l'amo que ha tingut amb una esclava o quan l'amo es volia casar amb una esclava, perquè ja
no estigui sota el concepte d'esclau, ni ella ni els seus fills), cada cinc anys es fa un cens cada
5 anys. Per testament, és si a la mort de l'amo aquest demana que s'alliberin els esclaus
(l'alliberament suposa un benefici per a l'amo).
Hem de tenir en compte una situació única en les circumstàncies de l'esclavitud: un esclau no
té drets jurídics, per tant, un esclau no pot recórrer a cap institució superior, a l'hora
d'encarregar una feina abans posaràs per gestionar un esclau lliure (que només respon a l'amo,
i no hi pot haver problema legal), si poses un esclau has de posar una condició d'interessos
perquè treballi bé. Per tant, heu de convèncer d'alguna manera, una sortida és la llibertat,
l'amo proposa un cert període de treball a canvi de la llibertat. Hi ha una forma molt més
rendible que l'alliberament per testament, el peculium, en una família que mana és el pater
famílies, quan aquest es fa gran cal que el fill es prepari per ser el nou pater famílies, per tant,
el pater famílies dóna uns recursos al seu fill perquè el gestioni, això és el “peculium”
(qualsevol cosa tants diners com un negoci). S'utilitza el mateix sistema per a l'esclau, l'amo
esclau que escull li concedeix un capital i els beneficis que obté és la majoria per a l'amo i
una part per a l'esclau, per comprar-se la llibertat, l'amo sempre hi surt guanyant. El preu de la
llibertat depèn de l'amo, no entra al sistema jurídic.
Gayo ens planteja algunes normes, l'habitual és alliberar un esclau a partir dels 30 anys, un
esclau alliberat d'una manera legal es pot convertir ciutadà romà, un pelegrí per obtenir la
ciutadania romana es pot vendre com a esclau, és un negoci entre l'amo i el pelegrí que
ofereix els seus coneixements a canvi del “peculium”. Altres maneres d'aconseguir la
ciutadania si ets pelegrí són que l'estat romà t'ho pot concedir, també es pot aconseguir a
través de ser un auxiliar militar. El dret romà només afecta els romans, les normes no en
tenen els altres (per exemple, a un ciutadà romà no se'l pot torturar i al pelegrí no). L'últim
paràgraf mostra que es vol evitar que els alliberaments vençuts que acudeixin a les ciutats de
Roma es converteixin en un problema social. Deditio, pacte de roma amb els conquistats,
condicions de la rendició, cada deditio pot ser diferent.

Lliberts a Grècia i Roma

Grècia
Els lliberts no és un invent romà, a Grècia ja existia. La manumissió a l'Atenes clàssica tenia
múltiples modalitats. Un simple anunci públic de part del propietari seria suficient perquè el
seu esclau fos alliberat. D'altra banda, hi havia l'opció que l'esclau comprès la llibertat amb
els diners guanyats per la feina. En aquesta modalitat podem recordar els esclaus
“independents” (l'andrapoda misthophoron, quan eren emprats per un contractista, i choris
oikuntes si treballaven pel seu compte), els qui vivien fora dels oikos de l'amo instal·lant-se
amb un negoci propi, representant al seu amo o treballant pel seu propi compte, sempre tenint
en compte que tot el que guanyessin pertanyia al seu amo.
No obstant això, la manumissió es podia revertir mitjançant un procés anomenat dike
apostasiou (“situar-se lluny de la llei”). Aquí, l'ex-amo acusava el llibert de no complir els
deures associats al deute contret amb qui havia estat el propietari, potser per l'elecció d'un
patró diferent de l'antic propietari. Si era declarat culpable, l'acusat era venut públicament;
però si era absolt, la connexió cessava per sempre i el llibert tenia dret a tots els privilegis
d'un metec.
Un esclau artesà, treballant als tallers de l'amo, trigaria uns quatre o cinc anys a reunir el que
calgués per comprar la seva manumissió. Una forma usual de reunir els diners necessaris era
un tipus de “mutualisme” esclau, anomenat préstec erenos (“amistós”). Aquest consistia en
un estalvi reunit per un grup d'esclaus, tenint com a garant un ciutadà, permetent que quan
existís la suma requerida per a la compra de la llibertat del primer de la llista, se li atorguessin
els diners. Els qui obtenien la manumissió mitjançant aquest procediment, continuaven
subministrant part dels seus estalvis en el préstec col·lectiu, possibilitant la recol·lecció més
ràpida dels diners necessaris per alliberar els propers a la llista.

Roma
Hi havia diversos procediments de manumissió. Una de les manumissions més comunes era
l'anomenada manumisi vindicta, la qual consistia en una transacció fictícia i ritual on una
tercera persona, a més de l'amo i l'esclau, tocava amb una vara a l'esclau davant d'un
magistrat declarant-lo lliure. Aquest procediment simulava una venda en condicions normals.
D'acord amb Tito Livio (II, 5, 9-10), la manumisi vindicta datava de fins de la Monarquia i
començaments de la República, a partir de l'honor concedit a Vindici, un esclau que va
denunciar la conspiració en contra de la República.
El segon tipus de manumissió era l'anomenada comunament "informal" ja que no implicava
una validació davant d'un magistrat o una altra autoritat. El propietari declarava que el seu
esclau era lliure i signava un document que autentificava la manumissió. Tot i això, la
llibertat que s'atorgava mitjançant aquesta modalitat era limitada, sense el dret a la ciutadania,
garantint els drets de l'antic propietari sobre qualsevol tipus de propietat que el llibert posseís
en el moment de la seva mort.
Els altres dos tipus de manumissió eren per via testamentària i per mitjà de cens. La primera
consistia en l'alliberament de l'esclau com a voluntat del propietari, duent-se a terme quan el
propietari morís; la segona, en canvi, es donava quan l'amo permetia que l'esclau fos inscrit a
les llistes del cens, teòricament efectuat cada cinc anys, passant automàticament així a
incorporar-se al cos de ciutadans romans.
Després de ser manumitis, els esclaus es transformaven no sols en ciutadans, sinó també en
clients, mentre que el seu antic amo es transformava en patró. El llibert devia al seu antic amo
obsequium i operae. La primera era equivalent al respecte que un fill devia al seu pare, i
s'expressava en els honors que el llibert li rendia al seu antic amo, incloent-hi oracions,
ofrenes i inscripcions religioses. A més, prohibia el llibert declarar contra el seu patró davant
de la justícia. La relació de dependència entre antic amo i llibert quedava segellada amb la
permanència del nom de l'esclau en forma de cognomen, al qual s'hi afegia el nomen de
l'amo. D'altra banda, les operae eren obligacions materials definides amb tota precisió.
Consistien en un cert nombre de jornades de treball que el llibert prometia complir cada any
per al seu patró. El llibert, per tant, seguia treballant per a l'amo.

Els esclaus que tenien habilitats especials, oficis relacionats amb les finances, la producció de
manufactures, o aptituds intel·lectuals, tenien més possibilitats de ser manumits pels seus
amos. Una de les ficcions legals per excel·lència de l'esclavisme romà, i que els va permetre
estalviar als esclaus per comprar la llibertat, era el peculium. Originalment, es tractava d'un
procediment que permetia al filius tenir propietats mentre estava sota el poder del
paterfamílies, mecanisme que també va passar a formar part habitual de les operacions
financeres dels esclaus a partir del segle III aC, permetent la formació d'un capital , un
patrimoni i l'estalvi suficient per comprar la seva llibertat.
El dret romà no reconeixia la capacitat jurídica a l'esclau, però admetia la institució del
peculium. El propietari responia de les obligacions que contreia l'esclau fins a la suma del
peculi, però també tenia la possibilitat en tot moment de recuperar aquests béns cedits.
Es vol evitar que les classes dirigents polítiques controlin alhora l'economia del país per
aquesta raó el 218 a. C apareixen dues classes dirigents els senadors i els equits.
Aquest comportament econòmic i social s'explica principalment per la mentalitat econòmica
de la societat clàssica: els negocis, les finances i tota mena de riquesa obtinguda a través del
comerç i la banca, eren activitats impròpies i indignes d'un ciutadà i, per altra banda, estaven
prohibides per als senadors. Els seus esclaus i lliberts permetien a l'ordre senatorial fer-se ric
sense tacar el seu honor i dignites.
Era habitual per a aquests esclaus, futurs lliberts, treballar sense la supervisió de ningú,
gaudint de llibertat de moviment i acció. La denominació d'aquests esclaus era institutors
(d'institor: el que comercia per compte d'altri), i fins i tot podien posseir i administrar altres
esclaus, anomenats vicarius.
A més de trobar-se sota el patronatge perpetu del seu antic amo, el llibert estava subjecte a
una sèrie d'impediments i limitacions legals i socials. Entre elles, la més rellevant és la
prohibició de dedicar-se a la política i accedir a magistratures o càrrecs honorífics (aquesta
prohibició desapareix a la segona generació); tanmateix, tenien dret a vot, tot i que
pràcticament va desaparèixer a l'època imperial, arran de la despolitització de la societat
romana.
Tot això explica perquè la durada de l'esclavitud a l'antiguitat i la nul·la presència de revoltes
d'esclaus. Durant tot el període d'esclavatge només hi va haver dues revoltes d'esclaus a
Sicília, que volien crear una monarquia independent, ia Esparta els gladiadors creen una
revolta en la qual s'uneixen altres classes i poblacions descontentes de les muntanyes que
aprofiten per alliberar-se de la seva condició .
Fragment de Dionís Halicarnàs. Ens parla dels esclaus de roma i els lliberts i es queixa de la
magnanimitat dels romans alliberant els esclaus. Considerava com els esclaus justos els
derrotats en guerra, trobava indigne que l'esclau pagués per la llibertat. Desvirtua la situació.
Són arguments buscats per desqualificar la situació de l'alliberament dels esclaus. El pillerus
era el barret que utilitzaven la majoria dels lliberts, a la Revolució Francesa es va convertir en
un símbol d'alliberament (la llibertat al·legòrica al quadre de “la llibertat guiant el poble”
porta posat un “pillerus”. No està en contra de la migració, però proposa que l'encàrrec
d'admetre el no ciutadans controli l'entrada d'aquests, frenar el control de l'estat respecte a la
llibertat dels esclaus.
Text de Gai Plini a l’emperador Trajà (II dC) → Li encarrega, el primer al segon, la
governança de Bitínia, a la riba occidental de Bòsfor. Hi ha un grup social anomenat
Threptoi. Entenem que a roma hi ha un arxiu central on hi ha els edictes emesos per el
emperadors.
En la segona carta poden saber qui són els Threptoi → Nascuts lliures, van ser abandonats i
recollits amb el tracte d’esclaus. Això passa molt freqüent, ja que ha sorgit una discussió
sobre si són lliures o esclaus. Ell busca exemples a Grècia, concretament a Esparta, perquè
busca comparació als ilotes. Trajà ha buscat correspondència amb l’edicte de Domicià amb
els procònsols. Però Bitínia no correspon. Ell resol dient que un nen abandonat i criat fins a
l’edat adulta, encara que amb condició d’esclau, ha de pagar per la llibertat reclamada, que ve
de natura. Trajà diu que no s’ha de pagar per la llibertat i va en contra als individus que volen
retenir amb els esclaus. Intenta imposar-se a les elits locals. A Bitínia devia haver-hi un tipus
de relació de dependència peculiar, semblant, però no exacte, dels ilotes. Sembla que allà està
institucionalitzat cedir fills, perquè no poden ser alimentats pels seus pares o pels deutes dels
pagesos. Aquesta massa de Threptoi que, segons el dret romà, diuen que són lliures. Trajà és
clar → Intenta acabar amb aquesta institució. Però sembla que no és fàcil lluitar contra
aquelles elits locals, i Plini busca la recomanació de Trajà.

Chora/Territorim: L’oeconomicus de Xenofont i els Agrònoms llatins

Amb Hesíodes, en l’obra treballs i dies, podem observar de manera més clara les condicions
dels pagesos i la manera de treballar al voltant 850 aC.
El primer que fa és mostrar la visió del món dels camperols, amb els mites i llegendes. Cal
mencionar que ell és de Beòcia, que és molt rural en temps de Hesíodes.
Abans de parlar de com conrear la terra, ens explica com ha de ser la família que conrea la
terra. Es parla de les feines que ha de fer a cada estació. Com no pot obtenir tot pel seu propi
compte, es fa un calendari de navegació. Finalment ens mostra la conducta i administració
familiar.
Això s'exemplifica una manera de veure el món.

L’altra obra que podem passar en paral·lel és l’Oeconomicus, de Xenofont. Aquesta explica
com ocupar-se i gestionar l’Oikos.
Xenofont va participar a l’expedició dels 10.000, i ho va deixar escrit en l’Anabasi. De jove
era un mercenari que va anar a lluitar a les guerres civils de l’imperi persa; Cir el jove
contracta mercenaris grecs. Són 10.000, i s’endinsen dins del territori persa. Amb la batalla
de Cunaxa, no gaire lluny de Babilònia, Cir el Jove és mort i els mercenaris queden sense
patró al mig de l'imperi Persa. Aconsegueixen arribar al mar negre, ja que cap tropa de
l’enemic no pot amb els grecs.
També escriu una història de Grècia que continua a la de Tucídides. Escriu sobre la
constitució d’Esparta. També fa tractats d'economia, com el present.
L’hisenda de Xenofont és un hisendat absent. No viu en l’Oikos. Ell està a la ciutat practicant
les seves virtuts. Tot això està, la majoria, en diàleg.
Diu que l’agricultura és la millor tasca per preparar-se la guerra. L’agricultura reforça el cos
del fred i la calor. Fa servir l’arada i es desplaça a peu. A més, l’agricultura requereix
planificació. En canvi, l’artesà no es veu com una feina d’exercici. Es veu un menyspreu a
l’artesania, de la mateixa manera que el comerç.
També explica com ha de ser la dona en l’àmbit econòmic. Ha de ser verge i que respecti el
marit. La dona s'ocupa de gestionar la casa (a l’antiguitat no hi ha indústria tèxtil, es feia a les
cases) i respectar el marit. El marit li ha d’ensenyar a manar sobre les criades.
Per la hisenda, necessita un capataç. Diu com ha de ser, com ha de manar…
Després hi ha l’art de l’agricultura. En aquest tractat sobre l’economia, l’agricultura és un
capítol més. Denota que la dona està per la procreació. A través d’aquests tractats, podem
veure com s'organitza la vida de la societat.

Les dues obres a la seva manera ens apropa a una realitat que l’historiador i l’epigrafia ens
apropa; la gestió i producció del camp.

En el fragment d'Hesíode, que es constitueix com uns consells d’agricultura, explica que
l’astronomia ens marca quan hem de sembrar. L’hora de sembrar és quan faci calor i t’hagis
de treure la roba. El consell que dona Hesíode és que no tingui mandra, perquè si no tindrà
recursos i haurà de demanar i morirà de misèria. Diu que el primer que has de tenir és una
hisenda i una dona que es preocupi per la gestió i un bou per la terra. La dona ha de ser verge,
perquè l’has de formar.

En canvi, Xenofont, té un altre tractat anomenat, econòmic. Diu que l’agricultura és la base
de la societat. És entrenar el cos (preparar-se de la guerra), motiu de plaer (el camp, veure els
fruits…), fer créixer l’hisenda i fa que hi hagui perfums i flors per fer els sacrificis necessaris
per tenir els deus al teu lloc.
També ens diu que l’agricultura és incerta. Allò depèn dels déus, per tant, ha de ser una
persona pietosa, ha de fer les obligacions religioses.

Demografia de l’imperi romà.

Hi ha gran població el centre d'Itàlia, la costa de l’Àsia menor, la Palestina, la vall del Po, la
costa cartaginesa…

L’obra fonamental és la de Julius Beloch, del 1886. És el primer que intenta fer una estimació
real i objectiva de la població de l’imperi romà. Ell diu que es 19 milions. La demografia
romana és molt difícil d’establir, ja que les ciutats es podia saber, però el camp no. Altres
autors han fixat en 12 milions. Aquestes donen una densitat baixa a occident, i altra a
oriental. Només Itàlia i Sicília tenien una densitat comparable amb orient. En zones amb tan
poca densitat, estaven descomunicats, la ruta terrestre era poc recomanable, en enfront de la
marítima.

Deditio
El general, en nom del senat i el poble romà, manté la possessió de les terres i el nucli
d’habitatge als habitants de la torre. Els Hastienses són una tribu ibèrica, tenien una tribu
dependent. A la arribada dels romans, la tribu dependent es passaren als romans. Per tant, els
hi passa la possessió de les terres.

L’altre exemple el poble Seanoci es rendeix al poble romà. Després, els últims, entren en una
relació de fidelitat (fides), i de subordinació. Però en acabat, segurament per un aixecament,
han d’entregar les armes, reus (no és un presoner, es tractat bé), presoners, cavalls i egües
(possiblement de la meseta) capturades. Segurament, Roma s’encarnà en les lluites tribals
com a àrbitre. Després es va fer lliure el poble de Seanoci i entrega els camps i altres
propietats, com a institucions i elit; com abans que eren lliures. Aquests Seanoci queden com
peregrini; es governen per les seves pròpies lleis, institucions, però estan sotmesos a Roma.

Agrònoms llatins: els tractats d’agricultura

Un per exemple és el De agri cultura de Cató el Vell (s. II aC). Estem en context de la II
Guerra Púnica. Els guanys de la agricultura generen respecte. Aquests es poden preveure, la
terra es pot mantenir durant generacions. Si ets constant, pots fer fruits de la terra. Ocupa
molt de temps i és honrat En canvi, amb el comerç, la seva riquesa és inestable. Pots passar
de ric a pobre per culpa d’un cicló. A més requereix l'engany. En general, és una exaltació del
treball agrícola i el camp.
En l’índex, observem ja l’ús d’esclaus en el camp, sempre per l’excedent. Se centra molt en
el vi i oli (vil·les especialitzades), en comptes del cereal, ja que surt més en compte
l’exportació d’Egipte per exemple, que la producció pròpia. També hi ha un apartat per la
protecció divina a través de sacrificis i conjurs.

Varró (I aC) escriu en plena guerra civil, en la qual l’imperi ja és una realitat que abraça tot
l’imperi.
El to de Varró és més històric. Ell era partidari de Pompeu. Cèsar li perdona la vida, i ell, per
precaució es retira la vida política. Com Cató, exalta la vida d’abans, amb els camperols i la
seva feina i la vida de ciutat corromp. Hi ha un altre motiu de crítica de la corrupció romana;
les virtuts romanes s’han vist corrompudes pels grecs. Varró mostra una economia
cosmopolita i global, en què el cereal bé d’Àfrica, i el vi ve de les illes gregues. Ell es
pregunta que passa amb els productes itàlics. Per això escriu aquest tractat. En general,
rebutja el comerç, ja que defensen una riquesa agrícola, però que generin beneficis.
Cató i Varró parteixen que la vida del camp forja la virtut, en canvi, la de la ciutat afebleix
aquests atributs. Hi ha molta ideologia. Hi ha molta defensa del camp en un moment on la
societat romana hi ha molta vida en la ciutat per l’imperi mediterrani que s’ha format.
El camp de batalla és tot l’arc mediterrani. El ciutadà soldat s’ha acabat. A partir de la
reforma de Marius només hi ha soldats professionals. La pagesia que era ciutadà soldat, se’n
va a la ciutat, i qui treballava la terra era els esclaus. I a més a més, els seus propietaris són
els senadors. En aquest ambient, surten veus com les de Cató i Varró que volen la forma
d’abans, sempre amb una producció agrícola amb vista de l'excedent i treballada amb esclaus.
L’índex podem observar una major diversificació; en aquest cas hi ha ramaderia i agricultura.

Columel·la escriu I dC, en les dinasties d’August i Vespasià. En el títol ens reflecteix un tipus
de forma agrícola diferent. Aquí els patricis no han de patir per posar-se a la màxima quota
del poder. La riquesa de la classe dirigent es va diversificant. Això aquí ho explica. Segueix
exaltant el treball ancestral dels camps i no el treball de les ciutats. Diu que els civites
(ciutadans) sabins i llatins (...) L’agricultura s’ha expandit amb la pax romana.
Pal·ladi escriu el segle IV-V dC on ens mostra una realitat de l'agricultura i l’administració de
l’imperi diferent. El propietari ha d’estar a la finca, i no a la ciutat. Ens està parlant una finca
autàrtica. La ciutat és innecessària. Per això a la finca ha d’haver-hi tota mena d’oficis
necessaris per la vida quotidiana; per no dependre de la ciutat. La terra demana treballar
constantment. I diu que no has de posar algú de confiança. A diferència dels interiors, aquí no
hi ha producció per l’excedent, sinó per l’autosuficiència.
En l’índex se centra en com construir les vil·les i després en els mesos què fer.
Les fonts dels tractats d’agricultura, es basen en tractats grecs i cartaginesos (sobretot per la
irrigació).

En època de Cató i Varró està pensat el camp per crear excedent en una estructura ja imperial.
És un treball agrícola en un mercat global. Aquests tractats, està pensat per l’Itàlia. Després
d’això, està pensat per una vil·la de colons, i no d’esclaus. A més els esclaus està canvien;
Començà a imposar-se la figura del colon (Esclau alliberat que no pot abandonar la terra o
gent de pocs recursos que, per deutes es posa sota una persona.)

Negotium- Moneda, inflació i comerç

Aristòtil, a la política, parla de la crematística (l’acumulació de riquesa). Fa una hipòtesi de
com apareix la moneda i l’enriquiment. Diu que hi ha una natural i artificial. La crematística
natural és l’intercanvi: tot objecte té un valor d’ús (la raó natural de ser) i un de canvi
(aquesta no és la raó natural pel qual s’ha creat). L’últim l’accepta, perquè forma part de la
vida en societat. En aquesta crematística lícita introdueix la moneda; per evitar el transport
per productes voluminosos, es va crear la moneda amb un valor del metall, que després va ser
encunyada. La moneda, diu, és la causa de la crematística il·lícita, perquè es converteix un bé
per ell mateix. Hi ha gent que acumula moneda, i per ella mateixa no serveix per res (l'or no
te’l pots menjar). Els mals de la societat prové d’aquí, a més de la destrucció de la vida en
comunitat: quan apareixen aquelles persones que s’enriqueixen amb la moneda. El fet de
jugar amb el valor de les monedes és il·lícit.
Aristòtil evidencia com en la mentalitat antiga costa d'acceptar el fet que una sola persona
conté per ella sola molts diners. Continua dient que els diners no té cap valor d’ús, en la
natura no té cap funció. Aristòtil, quan ho compara amb la terra, ell diu que la terra sempre hi
és, i es pot fer riquesa d’ella sola. En canvi, la moneda pot perdre el valor durant una l’altra
polis, en no tenir valor allà. La moneda té un sobrecost per la encunyació. Per tant, valdrà
més que el metall que conté.
La realitat de tot això és una altra. Un exemple és la carta de Demetri a Apol·lini. Observem
com a Alexandria ha arribat 57.000 monedes d’or per reencunyar-los. És a dir, la fonen per
encunyar-la amb el nou regne. Tanmateix, el cap Alexandrí no accepta tanta quantitat. Això
es fa perquè el faraó està preparant un canvi en la quantitat d’or en la moneda i el valor de la
moneda. Per això no accepten monedes. Això perjudica els comerciants, ja que necessiten
que el capital monetari flucuteixi i es converteixi en la moneda local perquè funcioni a la
zona local. (mirar el PDF per la fórmula d'irving Fischer) Tanmateix, els antics, no se’n
fiaven. Els estats antics sempre van tenir dificultat per emitir molta necessitat de monedes. El
que van fer va ser mantenir el valor de la moneda però amb menys plata o or. Per aquest
motiu, els antics, no se’n refiaven i es fien de la quantitat de plata. Per aquest motiu apugen
els preus; perquè els comerciants es regeixen per la quantitat de plata i no en la encunyació.

Negotium a Roma: Tit Livi

Estem en guerra púnica. Es limita les propietats dels senadors. Veiem com el començament
de la guerra púnica, es vol evitar que els fills senadors visquin del negotium, però no del
negoci de compravenda al per major, que donava més beneficis. No fabricaven res,
compraven per preus menors i els venien a zones on no hi havia per majors preus. Això ho
prohibeixen perquè hi ha senadors que s’enriqueixen més d’això que d’altres.

Plató explica la diferència entre comerciant i mercader. Partim d’una economia simple. Es
planteja la situació on el camperol va al mercat a vendre el producte, però no hi ha aquí
vendre. Per això es contracte a algú que es quedi per vendre el producte del camperol. Els
mercaders, per Plató són els més ineptes, perquè només esperen que algun compri.
L’economia i venta a l’engrós són els comercials (grans viatges comercials) i els mercades al
menor. Els comerciants tenen prestigi, en canvi, els altres no. Això es produeix perquè el
comerciant va a altres terres, entra en relació amb altra gent, arrisca la vida i el capital i porta
productes forans. Plutarc, explica que en temps d’Hesíode que el comerç tenia prestigi,
perquè felicitava la civilització de terres barberes, es posava en contacte amb regnes forans,
fundaven fins i tot colònies (oikestes, aquestes persones). El comerç en època arcaica, en el
qual hi ha un risc personal, té dret a obtenir un benefici.

Ciceró ens presenta una altra realitat. Ciceró, influenciat per l’estoïcisme, ens proposa un
dilema ètic. Posa l’exemple d’un comerciant d’Alexandria que va cap a Rodes amb blat. A
Rodes hi ha fam i el blat, per tant, va car. Ell ha de decidir amb quin preu vol vendre; més
barat perquè ell sap que els vaixells arribaran demà a Rodes i el preu baixarà. Ha de dir la
veritat i vendre el preu baix i dir-li a la gent, o no dir res i vendre el preu al preu més gran
possible. En aquesta qüestió hi ha dos pensadors que tenen opinions diferents. Un és
Diògenes de Babilònia i Antipatro (personatges inventats). L’últim diu que s’ha de dir al
comprador que demà vindrà més blat i el preu del blat baixarà. A Diogenes diu que ha
d’exposar els defectes en la seva mercaderia (de quina qualitat del blat i les mesures són
correctes) segons el dret civil, però no cal dir que el preu baixarà. Com que és un venedor,
que el vengui al millor preu. Ell no està obligat a dir que vindran vaixells. Es respon a través
d’una vista estoica: l’individu ha de procurar per la felicitat de tots. La resposta a això és que
calla i no encobreix; diu que no està obligat dir tot el que és útil escoltar. No s’arriba cap
conclusió.

Demòstenes planteja una controvèrsia entre advocats. En aquest cas parla el comerç de gra
d’Alexandria a Atenes passant per Rodes. Hi ha uns mercaders majoristes atenencs que
compren gra d’Alexandria (hi ha escasetat). Quan arriben a Rodes, els representants
d’Alexandria diuen que el preu del gra ha Baixat, perquè han arribat vaixells de sicilia amb
grà. El seu grà es pagarà menys. Aquests comercians descarreguen el gra a Rodes perquè el
preu és més alt. El cereal no es pot descarregar per contracte.

La moneda també serveix per transmetre idees. Hi ha imatges simbolicomitològiques (oliva i

atenea). El fet que es porti a altres llocs, tot i que si se’n va una altra polis s’imposi la moneda
local, hi ha altres regions en les quals no hi ha monedes i les accepten. Les accepten per la
quantitat i qualitat de plata. La moneda serveix per fer propaganda i prestigi a la teva
comunitat. Quasi totes les monedes tenen una divinitat en una cara i un signe representatiu de
la polis en l’altra cara. Això també passa en les monedes Romanes i Cartagineses.
L’emissió de moneda, quan s’augmentava el volum de monedes en el marcat quan es
necessitava per l’augment de despeses, s’havia de rebaixar la relació de quantitat de plata en
la moneda. La gent no accepta aquella moneda, i sorgeix l’inflació. Per això es fa un edicte de
preus; fixar-los.

Dioclecià: Edicte sobre el preu de les coses que es poden vendre (301 dC)
Després de pacificar i reorganitzar l’imperi, es trobarà una gran crisi econòmica. Per frenar
això, fa aquest edicte. Amb la plata de l’argeneus es fa nummus per frenar l’inflació; puja el
valor nominal, però baixa la plata que porta. Es vol encunyar molta moneda (nummus) per
pagar les transaccions. Per tant, és baixa la producció d’Argentus i puja la de nummus, que té
menys plata i, en conseqüència, se’n poden fer més.

El text, que s’emmarca en plena tetrarquia, menciona que guanyen la guerra (anarquia
militar) i han aconseguit la pau i unitat (venç l’Imperi Gal i Palmira) de tots els emperadors
il·liris. Quan entra al poder vol fer reformes per mantenir la pau i l’estabilitat, i no hi ha prou
plata per encunyar tanta moneda. Per aconseguir això, no permet l’iniciativa privada, el
comerç lliure… S’ha acabat. Tot està organitzat com un campament militar. El fet que es
divideixi en diòcesi, províncies, prefectures… Per la fiscalitat, sobretot per l’impost en
relació amb la terra (Iugatio; segons les hectàrees de la terra) i sobre el treballador
(Capitatiu; segons la necessitat de mà d’obra per cultivar la terra). El resultant és el que la
província ha de pagar. Amb la falta de moneda, es paga en espècie els impostos (anona).
L’edicte de preus va afectar desigualment en el territori; al limes hi havia molta inflació, com
també les ciutats. En canvi, a zones rurals no es devia notar. Al cap i a la fi, això demostra
una gran capacitat d’intervenció en la macroeconomia de l’imperi. Amb aquesta reforma
l’imperi romà aconsegueix mantenir-se un segle. Però amb la mort de Teodosi ja comença a
decaure definitivament.
El mateix document ens evidencia els principis d’aquest procés. Hi ha zones de l’imperi que,
com la moneda ha baixat tant de la quantitat de moneda que té, els preus han pujat molt. El
transport marítim deu fallar també: problemes d’aprovisionament.
En el text es menciona que el transportista no ha d’encarir el producte. Es castiga també qui
amaga el producte perquè vol esperar que pugi el preu.

Els edictes de preus no van funcionar. Des del 212, tothom és ciutadà romà perquè tothom
pagui impostos

Otium- Esport- Espectacles: teatre

Areté
Hi ha l’areté i l’hibris. Areté és ser virtuós a nivell moral, espiritual, corporal… Hibris, en
canvi, és l’orgull; qui vol sobresortir sobre els altres, ser el millor.
Les característiques de l’areté son la valentia (per defensar la polis), moderació (amb una
societat com l’atanenca democràtica i la justícia (acords, reprocitats) L’Hibis és el pitjor
comportament d’un ciutadà.

A nivell romà, l'equivalent és la virtus (valentia), i el contrari és la saevitia (crueltat),

superbia (soberbia) ambitio (ambició). Les característiques relacionades amb la virtut és la
laboralitat, la pietas (respectar els deus, l’estat i la familia), temperament fidelitat, prudència,
saviesa vital, no abusar de la dèbil, la clemència.
Tot bon ciutadà té com a meta la virtut o la areté. Els negocis són a l’altra categoria. Tenir els
diners no ajuda ha ser virtuós. El que ajuda ser virtuós, dins d’una ciutat, es conversar amb
els conciutadans; discussions polítiques, la moderació amb vestir i el menjar, la moralitat en
l’actuació (el teatre ajuda aquesta tasca).

La història pot ajudar a aconseguir la virtut, perquè posa exemples de virtut i com
aconseguir-les.
Aristòtil, en la seva obra poètica, diu que la poesia (literatura) és superior que la història.
Això perquè la poesia parla el que una persona pot fer o dir en un moment determinat; no cal
que una persona ho hagi fet de veritat. Això mou a la reflexió i aproximar a la virtut. En
canvi, la història tracta el que ha fet o dit una persona concreta. Això dona com a
conseqüència que estigui més limitat. Tanmateix, això no vol dir que la història no ajudi a la
meta de la virtut.

Isòcrates explica que, respecte als altres éssers vius, som inferiors. Però com ens és innat el
fet de dialogar, ens allunyem de la naturalesa i ens encaminem a la virtut. Viure en comunitat
(els barbers no ho fan), vol dir tenir i fer servir la paraula i el diàleg. La virtut és aprendre a
parlar i la Parresia és la llibertat de paraula davant l'assemblea. Fou un dret molt valuós pel
grec, assegurava la pau.

Pseudo-Plató diu que el paradís és on no hi ha preocupacions, on els filòsofs poden xarrar, hi

ha teatres pels poetes i hi ha el col·loqui ben ordenat abans del banquet (Simposium). Dins
d’aquest simpòsium hi ha el simposiarca, qui dirigeix fa d'amfitrió en aquest simpòsium.
Això és el paradís dins del politeisme clàssic.

Paideia
És l’aprenentatge que rep el nen quan comença a ser autònom, fins a la majoria d’edat.
L’objectiu és arribar a la virtut, car és necessari per ser un bon ciutadà.
És un ensenyament per començar a aprendre parlar i cuidar-se físicament. L’home virtuós ha
de defendre la polis, per aquest motiu es necessita un cos en forma per ser un bon ciutadà
(gordofobia).

Aquest vessant físic, hi ha els jocs olímpics. Ja a la Grècia arcaica (776 aC) es feia, l’exercici
per la preparació per la guerra ka formava part dels grecs. Fins el 390 aproximadament amb
l’época de Teodosi. La gimnàstica i l’atletisme és anterior al segle romà. Dins de la societat
arcaica dels basileus, l’heroi era virtuós. Amb la democràcia a Grècia, juntament amb la
virtut física s’uneix la virtut oratòria. Dins de l’ensenyament físic s’uneix a l’ensenyament de
l’oratòria. Els jocs eren bastant generalitzats, però de forma local. Les “nacionals” eren
quatre.

Les més importants es feien a Olímpia. En la imatge estan barrejats diferents restes
arqueològiques de diferents cronologies. L’estadi les mides eren variables segons els jocs. Al
final, les proves estaven destinades a la vista bèl·lica. Els santuaris panhel·lènics sempre van
ser llocs religiosos, de jocs olímpics, i de reunió i discussió. El premi que es rebia a la prova
atlètica era simbòlic (una corona) i als millors una estàtua a un lloc públic.

La prova amb més renom és la carrera de carruatges, ja que només els grans aristòcrates
podien tenir els carruatges i els cavalls. Més endavant això es perdrà, perquè era perillós pels
accidents. Els rics pagaven els cavalls i pagaven un auriga que els representés.

Pel que fa a la lluita, hi ha àrbitre. Eren molt populars, ja que hi ha representacions en

ceràmica. Des d'època arcaica sembla. Es fa despullat.

Xenofont de Colofó
En un moment donat l’esport es converteix en professional. Ara, el bon esportista, és el que
es dedica només això. Es passen el dia entrenant-se, dormin i menjant. A causa d’això,
intel·lectuals grecs qüestionen que aquest sigui el camí de la virtut, ja que no entrenen el do
de la paraula, el do de convèncer a altre a través del debat. Amb la paraula ensenya molt més,
el diàleg és més profitós; saber argumentar permet solucionar conflictes, per tant, aporta més
a la polis que els atletes. Tanmateix, aquests els hi paguen molts diners i són rebuts com
herois, i els bons oradors i filòsofs no.

Això ens permet veure una fissura en aquesta virtut → L’atleta i l’intel·lectual són diferents i
difícilment reconciables. Així mateix, són els dos professionalitzats i no es poden dedicar a
altres àmbits.

Lucià de Samosata
Samosata és un regne de l’actual Síria, per tant, estem en el món hel·lenístic. Ens recull un
diàleg entre Anacarsis (escita que vol aprendre filosofia) i Soló. Justifica els exercicis com
virtut. Aquests elements tenen molta repercussió en la guerra. En aquest cas podem veure una
visió positiva de l’esport.

En els teatres no tots els llocs es fa el mateix. En el limes germànic no es farà una
representació d’Aganmenmón. Però a la Grècia continental i les illes predominen els teatres.
No només les ciutats de la magna grècia, sinó tota la itàlia ha adoptat la vida de ciutat de la
Grècia (mapa). Poc a poc aquesta vida s’ha filtrat a tot l’imperi. El teatre a zones més foranes
de la península servia per fer una agrupació de persones. El teatre massivament juga un paper
important.

Un teatre té l’escena (Skené, el fons), les grades (Koilon, reben diferents noms segons si
estàn més lluny, més aprop. És una representació de la societat; els ciutadants més importants
seuen més endevant, i al fons els estrangers, dones, solters en alguns casos… En temps de
guerra els vidus i vidues de guerra estan davant de tot.) L’orchestra és l’espai que té el cor i
ballerins per desenvolupar les seves actuaccions. El Parodos és l’entrada i sorida dels actors i
el cor.

Tota polis important i després tota ciutat romana capital de província havia de tenir teatre. A
Grècia molts cops aprofitaven les pendents per fer les grades de pendents (no podien aixecar
amb voltes fins als romans). Les primeres eren representacions folklòriques i religioses.
Després observem l’Odeó, on es fa representacions musicals, però no una obra de teatre. El
teatre grec és el més semblant a la òpera, que va néixer per recuperar el teatre grec com ells
creien que era. Els romans construïren a partir del segle I aC (teatre de Marcel) teatres aixecat
amb voltes. El teatre més rellevant és el teatre d’Epidaure; en caben 12.000 persones.
En el teatre es podia menjar, anar i tornar… L’argument ja se’ls sabien, perquè eren mites. Hi
anaven pels diàlegs, els cants, les variacions que el dramaturg fes.
L’actor sempre portava una màscara, per tant, els gestos i les paraules eren el més important, i
no les expressions facials. Pocs actors feien tots els personatges i les veus.

Una representació teatral hi havia:

- UN proleg on s’explicava la introducció: podia ser un cor, un personatge secundari.
Posen en situació el públic. Podia ser un ball d’alguna escena mítica. D’aquest cor
inicial apareixen els actors
- La pàrade era el cant d’entrada del cor, que entren cantan i ballant fins ocupar el seu
lloc
- Hi ha els diversos episosdis, recitats pels actors, que fa avançar l’acció
- Entre episodi i episodi hi ha els estàsims, que n’hi havia entre 3 i 6, que són la
intervenció del cor entre els episodis, cantant i ballant. Aquests permetien als actors
canviar-se
- Èxode, es l’abandó de l’escenari (...)

ELs dramaturgs clàssics són:

- Èsquil → Viu les expedicions perses a Grècia. ELs Perses és de les poques tragèdies
que tracta d’un tema que no és mitològic. L’acció succeeix a la cort dels perses; els
temes és d’actualitat. Èsquil s’arrisca presentant una situació de dilema: perquè els
perses declaren la guerra als grecs. En general, els grecs senten curiositat per saber
com són els perses i perquè actuen així. Després hi ha els set contra Tebes, que
s’emmarca amb la pentecontècia. Aquí ens explica les lluites a mort entre germans.
Dins de la ciutat hi ha moltes tensions entre aliats. Posa en escena una situació actual
a través d’un situa sentenció mitològica.
- Sòfocles →En Antígona, que és el mateix que els set contra Tebes, es fa d’una
perspectiva diferent, des de la d’Antígona. Ella, tot i que estava penat per mort
enterrar el seu germà, ho fa per la llei divina (llei de sang). Hi ha membres de la lliga
de Delos que s’han aixecat i han estat castigant per la llei. Però s’han aixecat potser
per un motiu just. Aquest tema crea el debat. De fet, Sòfocles vol crear aquest debat i
lliçons de vides a través de dilemes morals.
 - Eurípides →És el més ric, perquè és el contemporani a Pèricles i la guerra del
Peloponès. Un dels misates que ell dona és que no es pot mantenir al marge de les
lluites, perquè les conseqüències es arribaran a tots: els innocent també patiran

Espectacles
L’otium a Roma no era el temps lliure. Els fenòmens de massa estan en totes les societats
antigues: grans desfilades del faraó (demostració del poder). Els circs i els amfiteatres també
apareix com una forma de poder: veus l’emperador en un civic. Hi ha la mostra de la virtut en
l’oci. L’emperador des del seu balcó pot veure lees curses de quadrigues i pot anar amb pocs
metres a l’amfiteatre. En el circ es pensa que ja des d’època dels etruscos es fa espectacles en
aquella zona. Els espectacles no es feia a la periferia de la ciutat. L’emparador no podia sortir
de l’imatge públic, sempre amb unes regles en la seva presentació en els espectacles. De fet,
aquests era una excusa per l’emperador volia mostrarse. A diferència del circ, el coliseu és
relativament recent (dinastia flàvia). A orient l’amfiteatre no és comú veure, només a zones
molt romanitzades. El món grec les curses de quàdrigues si que és popular. A bizanci donarà
molt que parlar a l’amfiteatre

Gladiadors:
Es repeteix que els jocs de gladiadors arriben a roma a través dels etruscos. Els antiquaris
romans ja en parlen d’això. Tota societat aristocràtica guerrera té aquest tipus de fenòmens:
per preparar-se per la lluita o per humiliar a l’enemic.
(text) Els grecs mentres no lluiten organitzen jocs. No és un combat a mort, sinó per ferir. Hi
ha una multitut i unes regles, un premis i un donador (Aquil·les) Es una societat de basileus.
Els etruscos també tenien aquest costum: bé perquè eren una societat aristocràtica o bé per
influència grega (més probable; període orientalitzant). Una societat que es legitima a través
de les armes necessita aquestes activitats. Estrictament, no és una lluita de gladiadors, però si
que és alguna cosa semblant. Realitat de 1200 fins als 800.

La lluita de gladiadors, en la seva influència etrusca, hi ha historiadors romans que parlen de

jocs funebres. Feien lluitar fins a la mort dos enemics (presoner celta amb un samnita). Els
etruscos arriben fins a la Campània. Allà s’ajunten tres tradicions: la grega d’occident,
l’etrusca i la samnita. En allà pot ser que sorgeix la tradició etrusca dels gladiadors
(fragment de plutarc) Es tribut de la pleb. A finals del segle II hi ha combats de gladiadors,
però es fa al foro republica, a la zona del poder polític. Els senadors van construir tribunes
per benefici (espectacle com benefici). Cras va fer, amb obrers, treure les grades. Els altres
tribuns de la pleb no el va agradar. Veiem una relació clara entre la lluita de gladiadors i el
poder polític. Hi ha especulació; qui promou els jocs obté vots → Propaganda política. Ara
bé, l’espectacle de gladiador no és un pilar de la legitimació, sembla ser una moda etrusca.

(appiar) Època de Cèsar i la guerra civil. Els jocs pagaven els particulars. Qui havia estat
escollit edil o altra pagava els gastos per qui l’havia ficat en aquella posició. Estem a la mor
de juli. Els dos maxims son brut i casi. Son els tiranicides (ben vist pels grecs). La idea de la
conspiració es que amb la mort de cesar la dinàmica de la república continuaria. Tanmateix,
entre els cesariants s’organitzen: marc antoni i octavi. A roma hi ha els tiranicides i els
cesarians que volen continuar el llegat de cesar. En això brut organitza uns jocs de gladiadors
per tal de reunir el poble i aprofitar això per fer un aixecament a favor seu. S’utilitzen els jocs
pel missatge polític, però fracasa. Els dos tiranicides decideixen continuar la lluita a través de
les provincies que havien gobernat, en comptes de convence el poble.

Examen
Triar una de les dues opcions:
- A) farà referència al PO i Egipte (economia i societat)
- B) Període Clàssic (economia i societat)
Hi haurà un document: mapa, gràfica, text, un relleu, objecte arqueològic, text epigràfic.
Després hi haurà quatre preguntes de puntuació variable

Triar una de les dues preguntes que s’ha de desenvolupar