ENTORN ECONÒMIC MUNDIAL

BLOC I: CAPITALISME. Conceptes i dinàmica

TEMA 1. Anàlisi econòmic. Metodologia i conceptes

1.1. Introducció
L’economia és una ciència en transformació constant. Tota ciència està sempre en construcció, però en el cas
de l’econòmica aquesta provisionalitat deriva de límits que van més enllà de la capacitat dels investigadors
corresponents i que estan arrelats en la seva naturalesa.

1.2. Ciència econòmica: objecte d’estudi i mètode

Ciència: activitat intel·lectual que mitjançant l’aplicació d’un mètode intenta explicar alguna parcel·la de
la realitat objectiva.
La ciència és històrica (canviant al llarg del temps) i també és un producte sociocultural, atès que els científics
viuen en una societat i comparteixen amb ella una cultura, valors, etc.
En definitiva la ciència és una activitat intel·lectual que permet validar les lleis que governen la realitat
objectiva (objecte d’estudi).
1. Mètode científic: activitat intel·lectual
a. Mètode inductiu:
• Es comprova diverses vegades amb múltiple comprovacions/ experiments
• S’elabora una teoria i es corrobora
• D’allò particular a allò general
• Propi de les ciències experimentals
b. Mètode deductiu:
• Fases:
1. Observem realitats
2. Abstraiem
3. Proposem hipòtesis
• D’allò general a allò particular
• Propi de les ciències socials
• Sabem el què busquem abans de començar a investigar
• Dirigida per qui finança la investigació
• Examinem que es compleixen les lleis en casos particulars

Problemes ciències socials:

1. El mètode deductiu és el que NO s’ha d’utilitzar. L’economia es veu abocada a emprar el mètode
deductiu, ja que, en no poder experimentar, no li resulta accessible el mètode inductiu, que és el que
utilitzen les ciències experimentals. No és una qüestió d’opció no és possible fer experiments amb les
societats.
2. L’observador és a la vegada objecte d’observació. La persona investigadora forma part de l’objecte
d’estudi, i això li fa perdre distància i objectivitat en la recerca. En definitiva, senzillament pot deixar
de veure la realitat (almenys en la totalitat d’implicacions).

Finalment l’economia aborda la gestió de problemes en què hi poden haver interessos contraposats. És freqüent
que una solució afavoreixi una part de la societat i en perjudiqui d’altres. Les societats tenen interessos diversos:
de classe, de país, de sexe, d’edat.
Aquesta contraposició d’interessos acaba afectant metodològicament les ciències socials en general i
l’economia en particular.
2 enfocaments plantejats:
• La finalitat de les ciències socials és que no canviï res, que es mantingui l’ordre existent.
Maquiavel: El príncep (com assegurar que res canvia)
• Les ciències socials han de buscar les propostes de canvi que permetin millorar les condicions
de vida de la majoria social. Es tracta d’enfocaments reformistes o revolucionaris que
entenen que la funció d’aquestes ciències és canviar el món i no conservar-lo tal com és.
Thomas More: Utopía (com organitzar una societat millor per a tots)
Els dos enfocaments poden tenir un desenvolupament metodològic correcte com a ciència, però arribaran a
resultats diferents, contraposats i sovint polèmics. Cal distingir entre la polèmica científica de la polèmica dels
interessos que es troben al darrera de cada posicionament.

1.3. Evolució de la ciència econòmica

Es tracta d’una ciència que no disposa d’un únic paradigma compartit, sinó que està escindida en diverses
escoles, les quals han polemitzat i polemitzen entre si sobre molts aspectes relacionats amb la creació i la
distribució de la riquesa. Aquesta ciència es va desenvolupar a partir de l’aparició del capitalisme.
Visions:
* MERCANTILISTES S. XVIII
Intenten fer ciència, però confonen conceptes.
“Un país és més ric com més metalls preciosos tingui”
S’equivoquen de teoria
* FISIÒCRATES
Quesnay, 1758
Circulació de la renda (procés circular) i consideren que en la transferència de serveis i mercaderies
entre classes socials es transformen els objectes, tot i que normalment no es crea nova riquesa.
Objectiu: fer més ric el seu país.
Van tenir un gran èxit i la seva escola va superar i desplaçar l’anterior.
El cercle tancat de la renda podria augmentar si augmentem l’actitud agraria.
* CLÀSSICS
Entre altres fenòmens, l’economia política intenta explicar les lleis de l’acumulació de capital.
Adam Smith, 1776, “L’origen de la riquesa de les nacions”
Nova formulació: els fisiòcrates expliquen només una part de la realitat.
“Una economia creix com més treball s’utilitzi”. Llei del valor. S’ha d’estimular que la gent treballi.
“També creix gràcies a l’agricultura, tal i com diuen els fisiòcrates.
Vivia a Anglaterra, un país molt pobre.
Explica que el treball és l’origen de la riquesa.
Va explicar el valor de canvi de les mercaderies, deia que tenia el seu origen en el treball humà que
s’havia utilitzat per crear-les, i així va formular la teoria del valor-treball. El que calia era promoure
el treball no només en l’agricultura, sinó també en la indústria, i aoblir al mateix temps totes les
limitacions que podien obstruir-la: permios, prestacions caritatives que podien desincentivar treball,
etc.
L’escola clàssica va establir molts conceptes econòmics, com ara els de classe social, capital, treball,
producció, etc., que van donar un impuls definitiu a l’economia com a ciència social.
De fet, va enunciar les les més generals del funcionament del capitalisme, com també va intentar
explicar la producció i la distribució de la riquesa i els avantatges del lliure canvi i de la divisió del
treball.
* ECONOMIA POLÍTICA DE MARX (1867), la plusvàlua
El capital és una deducció de l’origen de la riquesa de les nacions.
Publica: El capital, que va causar el trencament conceptual que ha marcat l’esclat posterior de
diversos paradigmes de la ciència econòmica (escola marxista).
 Marx va desenvolupar sota una òptica nova la teoria del valor-treball i va concloure que el sistema
capitalista obtenia el seu excedent a partir del treball aportat pels treballadors, i no retribuït en el
salari, una idea que va conceptualitzar com a plusvàlua.
El concepte de plusvàlua trencava la imatge que el capitalisme havia creat de si mateix com un
règim econòmic en què no existia explotació. També va revolucionar la noció d’evolució històrica i
canvi social mitjançant el paradigma de la lluita de classes com a motor de la història.
Va explicar les lleis de l’acumulació de capital i del desenvolupament capitalista, que, a diferència
dels clàssics, considera com a lleis històriques i, per tant, no eternes.
Va caldre reconstruir la ciència econòmica des dels fonaments, i va implicar un esclat d’escoles
alternatives a diversos indrets, anomenades escoles heterodoxes de l’economia.
S’ha de qüestionar la societat
Explotació clara i transparent.
* NEOCLÀSSICS
Marshall, 1885
Valor: preu de mercat
• Historicistes: proposen abandonar les teories i fer registres històrics
• Estructuralistes
• Institucionalistes
Marshall és l’autor dels Principis d’economia (1980), l’obra emblemàtica dels neoclàssics. L’escola
propugna canviar la base de la ciència econòmica i no pretén explicar el capitalisme de manera global,
sinó que en tracta aspectes parcials: la teoria del consumidor, la de la producció, la del cost, etc., que
culminen amb les teories de l’equilibri parcial i l’equilibri general dels mercats. El preu de les
mercaderies és determinat per les preferències psicològiques dels consumidors, i no pel procés de
producció.
Els neoclàssics havien teoritzat que era impossible planificar perquè l’economia era massa complexa.
Keynes, 1936, Teoria general de l’ocupació, interès i el diner. Tot i que es manté en l’aproximació
psicològica de les preverencies dels consumidors, nega que això obligatòriament porti a un equilibri
general i reconeix la necessitat reguladora de l’estat per redistribuir la riquesa, orientar la inversió,
evitar espirals especulatives, etc.
El keynesianisme serà la teoria econòmica dominant dels anys de més creixement econòmic dels països
del Centre. L’obra de Keynes va inaugurar la macroeconomia.
La revolució keynesiana s’ha d’entendre com una resposta a les grans dificultats teòriques que
l’economia convencional estava tenint a l’hora de donar una explicació (i solucions) a tot el que estava
passant l’economia real.
Entra en crisi amb els efectes de l’anomenada crisi del petroli, a finals dels anys setanta. Caiguda de
la taxa de guany i estancament que en qüestiona el funcionament.
Escola Neoliberal de Chicago, Friedman (1976)
Sraffa, 1960, Producció de mercaderies mitjançant mercaderies

Tècniques de càlcul econòmic:

• Comptabilitat
• Matemàtiques
• Dades reals
• Estadística
• Taules In-Output
• Econometria
• Informàtica

Economia: ciència provisional

• Diversos paradigmes: neoliberal, marxista, institucionalista, etc
 • Tècniques semblants
• Interessos diferents: classes, països, sectors econòmics, etc
• Mètode deductiu (no experimental -> sabem el què volem trobar des d’un principi)
• Alta complexitat
• Actuen moles variables diferents

1.4. Conceptes d’estructura econòmica

Estructura econòmica: conjunt de relacions econòmiques estables que es produeixen entre els membres d’una
societat.
• Relacions de producció: les que regulen la manera específica en què cada individu s’insereix en el
procés de producció
• Relacions de distribució: les que determinen la part del producte i de l’excedent que correspon a
cada individu o col·lectiu d’individus en el repartiment social
• Relacions de consum: les que determinen la manera en què s’utilitza la part corresponent a cada
individu en funció de la distribució i, en darrer extrem, de les relacions de producció

Forces productives: conjunt dels recursos humans, les condicions naturals de la producció, les matèries primes,
els medis de producció, etc.

1.4.1. Mode de producció

Mode de producció (MP): model macroeconòmic en el qual s’estructura una societat determinada per la
producció.
Karl Marx va definir amb aquesta expressió la manera en què s’estableixen les relacions de producció en una
societat, que per a ell depenen del període històric i defineixen el seu model macroeconòmic i social.

Modes de producció dominants:

• MP Comunitat primitiva: basat en la caça i la recol·lecció
• MP tributari: basat en l’explotació agrària
• feudal
• asiàtic (avançat)
• MP capitalista: basat en la producció industrial i el comerç

Modes de producció subordinats

• MP esclavista: es basa en la propietat de les persones per part de la classe dominant
• MP mercantil simple: obté l’excedent del tràfic comercial de productes
• artesanal amb mercat local
• artesanal amb mercat llunyà

Altres MP:
• Comunista o Soviètic: l’Estat regula la vida econòmica i distribueix l’excedent entre inversió i consum
• Socialista o Domèstic: dones

Atributs dels MP:

• Forma de la propietat dels medis de producció
• Estructura de les classes socials
• Forma de la divisió del treball
• Forma d’apropiació i distribució del producte i de l’excedent (derivada de les formes de propietat)
• Nivells quantitatius de producte social i de l’excedent (determinats pel progrés) i les formes
quantitatives de l’excedent (tribut, benefici…)
1.4.2. Formació social
Formació social: combinació de MP que es donen a un territori. Són concretes i canvien en el temps, està en
formació.
Instàncies no econòmiques -> SUPERESTRUCTURA única (les llengües, les lleis, etc)
Caràcter de la formació social: en tota formació social hi ha un Mode de Producció Dominant que determina
la Superestructura en últim terme.
La formació social és una comunitat estructurada, determinada espacial i històricament. És un conjunt
articulat de modes de producció.

1.4.3. Sistema econòmic

Sistema econòmic: conjunt estructurat de Formacions socials que mantenen entre si interrelacions fortes,
profundes, estables i tals que la seva posició en el sistema defineix la seva dinàmica interna. Existeix en un lloc
i en un moment determinat. La infraestructura del sistema no és només la suma d’infraestructures de cada FS.
La superestructura té entitat pròpia (ex: organismes internacionals), no és una simple suma.
Poden existir subsistemes o agregar-se sistemes per donar cos a un sistema d’ordre superior.

1.4.4. Dinàmica estructural

Canvi estructural: es realitza una descripció sincrònica però les estructures econòmiques estan sotmeses a canvi,
és necessari un enfocament del canvi diacrònic.
Segons Marx, Prólogo de la Contribución de la Economía Política, 1859.
• Les forces productives avancen contínuament
• Les relacions entre les persones són independents de la voluntat individual
• Estan condicionades pel desenvolupament de les Forces Productives
• Les FP condicionen les relacions econòmiques i el mode de producció en un moment determinat
• Les FP sempre es desenvolupen
• Arriba un moment que les relacions de producció en lloc de facilitar el desenvolupament de les FP,
l’empitjoren.

1.5. Idees claus

• La divisió en escoles de pensament econòmic reflecteix el fet que en el debat econòmic es dirimeixen interessos
diversos, sovint contraposats, entre els col·lectius que formen la societat. Efectivament, la societat està
dividida en classes diferents. països o sectors econòmics que són afectats contradictòriament pel funcionament
econòmic o per les mesures de política econòmica que es poden adoptar.
• No existeix unanimitat a l'hora de delimitar i precisar l'objecte d'estudi de l'economia. De fet, es pot afirmar
que en la història del pensament econòmic existeixen —en termes generals— dues formulacions alternatives,
fonamentalment antagòniques, d'aproximació a l'economia. L'una es pot identificar amb el terme anàlisi
econòmica (Economia) i amb el d'economia política.
• L’enfocament de l'economia política presenta l'avantatge que permet considerar activitats econòmiques totes
les relacionades amb la producció, la distribució i el consum de béns materials; i, per tant, assenyala que allò
rellevant és la capacitat de produir els béns i reproduir-los. L'activitat econòmica és un procés que adopta
formes de creixement, evolució, adaptació, assimilació i canvi. L'economia, com a estudi de les condicions de
reproducció social, ha de reunir elements axiològics, materials i institucionals (en un conjunt al més coherent
possible).
• L’estudi de la realitat econòmica no es pot segmentar i cal intentar prendre en consideració el màxim
d'elements possible per tal de poder incorporar tots els aspectes essencials de la realitat que es pretén estudiar.
Per tal de fer-ho, l'opció metodològica escollida per abordar el nostre objecte d'estudi (l'economia mundial) és
el mètode economicoestructural.
• L'estructura econòmica d'una societat és el conjunt de relacions de producció, distribució i consum establertes
entre les classes socials. Aquestes relacions estan definides per les relacions de propietat dels mitjans de
producció i les d'apropiació del producte i de l'excedent social.
• L'estructura econòmica es basa en la utilització de les forces productives, que són el conjunt de recursos
materials i humans de què disposa una societat per a la seva subsistència i reproducció. Així, incorporen la
població com a força de treball, les condicions de producció que ofereix la natura —terra, jaciments, entorn
mediambiental, etc.—, els mitjans de producció, l'àmbit científic i tècnic, etc. En definitiva, el desenvolupament
de les forces productives configura el progrés d'una societat.
• El conjunt articulat de l'estructura econòmica i el desenvolupament de les forces productives (que, de fet,
constitueixen la base econòmica d'una societat) és el que s'ha denominat mode de producció. Es tracta d'un
concepte teoricoabstracte que explica com s'organitza una societat per poder produir i com du a terme el seu
progrés.
• Per tal d'incorporar aspectes no estrictament econòmics a cal considerar que una formació social és definida
com la combinació de modes de producció i d'instàncies no econòmiques que hi ha en una societat histèricament
determinada. Aquesta formació social és l'estructura que articula els tres nivells de la societat:
TEMA 2: Estructura econòmica capitalista

2.1. Introducció
En primer lloc cal estudiar les relacions econòmiques que regeixen la manera de produir, distribuir i consumir
del sistema econòmic: el mode de producció. Seguidament a partir de la llei del valor es defineixen es defineixen
les relacions estructurals bàsiques del capitalisme, les quals sintetitzen els primers motors de l’estructura
capitalista: el progrés tècnic i la rendibilitat.
Es tracta de veure com es reprodueixen les relacions econòmiques i les forces productives com un tot articulat
en el procés de producció i de generació i distribució de la plusvàlua, és a dir, el que anomenarem procés
d’acumulació capitalista.
Aquesta acumulació de capital es regeix per un seguit de lleis que impliquen un conjunt d’efectes o
conseqüències sobre el procés de reproducció mateix i que han caracteritzat de manera molt important
l’evolució del capitalisme.

2.2. La circulació capitalista en mercaderies i la valorització del capital

Sovint el capitalisme és definit com una economia de mercat, i, certament, el mercat esdevé central en
l’economia capitalista, a diferència d’altres societats precapitalistes en què, si bé el mercat ja hi era present, no
tenia el protagonisme que té en el capitalisme.
Gill diu que la producció capitalista és la producció mercantil generalitzada-
Amb el treball obtenim productes, béns útils per la societat. Les mercaderies són productes que es venen al
mercat.
Podem diferenciar tres grans formes d’intercanvi mercantil, tenint en compte que en qualsevol relació mercantil
l'intercanvi sempre que té per objectiu l’obtenció d’un nou valor (d’ús) per al consum, de manera que allò que
venem sigui diferent d’allò que comprem.
La forma més bàsica d’intercanvi mercantil, o de circulació de (M) per una altra (M’,) comprem. La forma més
bàsica d'intercanvi m amb diferent valor d'ús: M-M'. Ara bé, amb el desenvolupament de les societats
mercantils, en què es van presentant noves necessitat noves mercaderies, es va fer necessari trobar una nova
mercaderia que facilités les transaccions i que actués com a intermediària entre comprador i venedor. Calia
trobar una nova mercaderia que fos un equivalent general de qualsevol mercaderia i que fos acceptada per
tothom per tal que funcionés com a mecanisme d'equivalència.
Així, el diner (D) apareix com a mercaderia equivalent general actuant com a intermediari en l'intercanvi de
mercaderies, mer-de manera que qualsevol productor pot canviar la seva mercaderia (M) per la mercaderia
equivalent (D) i comprar posteriorment la mercaderia que necessita (M'). En aquest procés M-D-M' —
denominat circulació simple de mercaderies— en què s'ha produït un intercanvi de mercaderies però no s'ha
creat un nou valor, la finalitat de la transacció és obtenir una nova mercaderia (M') amb diferent valor d'ús de
la mercaderia venuda (M). Com es pot deduir, en la producció mercantil simple, característica de les societats
precapitalistes, l'objectiu principal de la producció i de la circulació de mercaderies és la satisfacció de
necessitats.
En la tercera forma d'intercanvi mercantil, en la circulació capitalista de mercaderies, l'objectiu de satisfer
necessitats queda àmpliament superat, de manera que en aquest cas la finalitat ja no és vendre la mercaderia
produïda per comprar-ne una altra, sinó que en la circulació capitalista el punt de partida és el diner i l'objectiu
és comprar per vendre.
En aquest cas, però, D-M-D no té sentit si 1a quantitat de diner no varia, ja que en la circulació capitalista de
mercaderies l'objectiu és «comprar per vendre més car», de manera que en el procés quantitat de diner obtinguda
al final del procés ha de ser superior a la quantitat inicial, és a dir, D' > D. En la circulació capitalista de
mercaderies aquesta diferència entre el volum de diner inicial (invertit) i el volum de diner final (obtingut de la
venda en el mercat de les mercaderies produïdes) és el valor excedentari generat en el procés de producció, el
guany capitalista.
1.2.1. La llei del valor
Llei de valor: les mercaderies s’intercanvien segons el Temps de Treball Social Necessari (TTSN), que difereix
entre persones.
El treball pot tenir un valor qualitatiu diferent, que depèn de la formació.
El valor de les mercaderies
• Valor de l’ús: és subjectiu. Definit per les propietats del producte i les característiques específiques que
li corresponen, i una utilitat, que fa referència al nivell de satisfacció que genera el seu consum.
• Valor de canvi: és objectiu però depèn del criteri. Valor amb què cada producte és intercanviat en el
mercat, motiu pel qual cada é esdevé una mercaderia.
Adam Smith relaciona les mercaderies amb el treball necessari.

El mercat: si no hi ha engany, el mercat serveix per intercanviar mercaderies entre persones especialitzades en
diferents activitats.
Per a facilitar l’intercanvi, apareix el diner, que és una mercaderia de referència.

El diner: representant del valor. És una mercaderia que ens serveix per a realitzar els intercanvi més fàcilment.
Per representar el Valor adequadament s’ha de:
• Medir el valor: unitat de compte, subdivisible
• Atesorar: que no deteriori amb el temps
• Permetre transaccions requereix més maneig: molt valor en poc pes
L’or compleix bé aquest fi.

Circulació simple de les mercaderies: entre dos agents, en un mercat sense engany canviaran les seves
mercaderies per: M - D - M’
El seu valor és equivalent: M = D = M’
El seu valor és equivalent: D < D’
El objectiu és augmentar D (Capital en forma diner), per això entra en el mercat

Procés de la producció capitalista

D -> medis de producció i força de treball -> Mercaderia M -> Mercaderia M’ -> D’

Producció del nou valor: només una mercaderia necessita menys hores de treball per a produir-se, que les que
poden aportar en el procés de producció: el treball.

Plusvàlua: diferència entre el temps de treball realitzat pel treballador i el valor del salari que rep a canvi
d’aquest treball.
Augments:
• Absolut: més hores o més treballadors
• Relatiu: més eficiència a través d’inversió

Formes de capital:
• La realització del capital suposa el manteniment de la circulació permanent entre les seves diverses
formes.
• El Capital és una relació de propietat, expressió de la propietat privada en el Mode de Producció
Capitalista, que adopta diverses formes:
• Capital Diner: D, D’
• Capital Productiu: MP, FT (produint)
• Capital Mercaderia: M, M’
Relacions estructurals bàsiques
• Llei del valor: V = c + v + pl
• Taxa de plusvàlua: pl’ = pl/v
• Composició orgànica del capital: c’ = c / (c+v)
• Taxa de guanys: g’ = pl / (c + v)

c = capital constant: inversió en medis de producció (maquinària, recursos, etc)

v = capital variable: inversió en salaris
pl = plusvàlua, nou valor creat a partir del procés de producció

Preu de Producció (Pp) vs Preu Mercat (Pm)

• El preu de mercat oscil·la entre el preu de producció en funció d’oferta i demanda
• ….

Situacions possibles entre Pm vs Pp

• Pm > Pp -> G’(c + v) + B (es produeixen beneficis extraordinaris)
• Pm = Pp -> G’(c + v)
• Pm < Pp
• (Pp - Pm) < G’(c + v) -> g > 0 ; g < G’(c + v)
• (Pp - Pm) = G’(c + v) -> g = 0
• (Pp - Pm) > G’(c + v) -> g < 0 (deixen de produir)

Les lleis de la dinàmica capitalista

Lleis fonamentals que regeixen aquesta acumulació de capital afecten factors diferents, com ara la desocupació
estructural de la força de treball i Cl desequilibri entre la capacitat d'oferta i la capacitat de demanda generades
en aquest procés, com també 33. Les de la dinàmica capitalista la pressió que provoca la tendència a la caiguda
de la taxa mitjana de guany, clarament contradictòria amb la maximització dels beneficis, que és un dels motors
fonamentals del capitalisme.
• La llei de sobrepoblació relativa: els capitalistes es veuen obligats a introduir el progrés tècnic en els
processos de producció com a manera d'augmentar la taxa de plusvàlua i l'escala de producció, així
com per obtenir més guanys en tot el procés. Aquesta necessitat, manifestada de manera individual
entre els diferents capitalistes, ha fet que el capitalisme hagi suposat el màxim desenvolupament de
les forces productives respecte d'altres modes de producció preexistents. La manifestació més evident
 i contrastada d'aquesta incorporació de progrés tècnic s'ha concentrat en les activitats de
transformació, és a dir, en el sector industrial. Un sector que, a la vegada, és el que aparentment
presenta menys limitacions per a la seva expansió si es considera la relació que manté amb la natura.
• La reproducció ampliada del capital i la proporcionalitat:
o Oferta > Demanda (sobreproducció)
o Oferta < Demanda (Escassetat)
• La tendència decreixent de la taxa mitjana de guany: G’ = Pl? (1-C’)
G’ = taxa mitjana de guany
Pl’ = taxa de plusvàlua global
C’ = composició orgànica del capital global

Els defectes de la dinàmica capitalista: l’actuació de les lleis de sobrepoblació, de la proporcionalitat i de la

tendència decreixent de la taxa mitjana de guany, donen com a resultat un seguit d’efectes o fenòmens i
modificacions en la dinàmica capitalista que caracteritzen de manera molt important l’evolució del
capitalisme, ple de contradiccions i conflictes.
Els cicles tenen durades diferents en funció de les causes. En general s'acostumen a classificar en tres tipus:
• Cicles llargs o de Kondratiev: d'una durada variable, al voltant de cinquanta anys, i vinculats a
diferents factors segons els autors, es relacionen bàsicament amb la dinàmica de la inversió o el ritme
de les innovacions tecnològiques e puguin afectar nous mitjans de producció, de transport o de
consum. Alguns autors més recents, com S. Amin, E. Mandel, G. Frank i I. Wallerstein, han parlat
d'ones llargues.
• Cicles mitjans o de Juglar: són cicles pròpiament econòmics i es deriven de l'acumulació de capital
individual que genera l'anarquia de la producció i la no adequació entre l'oferta i la demanda al
mercat. La seva durada també és variable oscil.la entre els set i els dotze anys.
• Cicles curts o conjunturals: són el resultat de processos d'adequació de l'oferta i la demanda al mercat
en períodes breus, que moltes vegades poden estar vinculats a conjuntures polítiques o altres factors
no estrictament econòmics.

Els tres cicles es combinen, se superposen i caracteritzen conjuntament la situació econòmica concreta de cada
període. Pel que fa als cicles mitjans, els pròpiament econòmics, es poden distingir quatre fases en el seu
desenvolupament:

• Auge: és quan es dona una utilització màxima de les forces productives, la qual cosa fa que l'atur sigui
mínim i la utilització de la capacitat instal.lada, màxima. El crèdit s'expandeix per tal de facilitar la
inversió i el consum, o fins i tot per mantenir «artificialment» aquesta fase o fer-ho amb una imatge
falsa.
• Crisi: moment d'interrupció generalitzada del procés d'acumulació. A mesura que el capital invertit
no es pot rendibilitzar, s'inutilitzen ràpidament parts del capital constant i el capital variable es
redueix. La materialització més evident és el tancament d'empreses, l'augment de la desocupació, la
disminució de la utilització de la capacitat instal.lada, etc.
• Depressió: és el punt més baix del cicle i el període en què es remodelen les for,ces productives i van
prenent posicions els nous capitals emergents. En gen:e; es tracta d'eliminar les traves a la recuperació
de la taxa de guany i de super desajustos en la proporcionalitat entre la capacitat de produir i la
capacitat de consumir.
• Recuperació: suposa la progressiva posada en marxa de les noves forces productives, la millora de les
condicions per a la inversió i la realització dels beneficis, etc., fins que s’arriba a un nou auge.

La repetició d’aquests cicles mitjans al llarg del capitalisme ha donat lloc a canvis substancials en el
funcionament del capitalisme.
Concentració i centralització del capital
Procés sobretot físic o material amb repercussions econòmiques com aa l’augment de la dimensió de les unitats
productives, de les fàbriques, en definitiva, de les empreses. Es caracteritza per un augment de la dimensió
mitjana de les empreses, tant per treballador ocupat com per unitat de capital utilitzada. En definitiva:
augmenta el capital.
Com s’ha vist, el desenvolupament cíclic genera la contínua marginació, desaparició i expulsió d’empreses.
El segon efecte de les lleis de l’acumulació capitalista es basa en el fet que el desenvolupament cíclic dona lloc
a un procés que té connotacions tant materials com socials.
materials perquè les masses de capital necessàries per resistir els cicles i rellançar l’acumulació són cada vegada
més grans
socials perquè el nombre de persones que controlen aquestes masses creixents de capital és cada vegada més
petit
Es tracta d’un procés en el qual es concentren més capitals per tal de controlar més mitjans de producció i força
de treball, produir més mercaderies i obtenir més guanys, i tot amb un decreixent nombre de persones que
centralitzen la posessió i la presa de decisions d’aquest capital engrandit.
La concentració i la centralització de capital, dirigides en gran mesura pel capital financer, són la base del
capitalisme monopolista.

L’expansió exterior del capital

Algunes de les forces que pretenen contrarestar la caiguda de la taxa mitjana de guany ho fan intentant superar
els límits del mercat intern. Parlar d'expansió exterior del capital significa, en aquest context, l'ampliació del
marc de l'acumulació de capital cap a altres mercats i altres economies. Aquest procés d'expansió és dirigit pel
capital financer, fruit del procés de concentració i centralització de capital.
La internacionalització del capital és el mecanisme de l'expansió exterior (--> Formació històrica del sistema
capitalista mundial). L'expansió exterior no només es dóna com a resposta al problema de la caiguda de la
rendibilitat i al problema de la sobreproducció, sinó també per les necessitats pròpies de la reproducció
ampliada del capital.
Dintre del procés d'internacionalització del capital cal distingir:
• Internacionalització del capital-mercaderia: fa referència a l'expansió exterior de la circulació de M
(mitjans de producció i força de treball) i M' (mercaderies produïdes). En termes concrets, es manifesta
en forma del comerç exterior i les migracions econòmiques.
• Internacionalització del capital-diner: es tracta de l'expansió exterior de la circulació de D i D. En
termes concrets, aquest procés es manifesta en la inversió exterior directa i en el sistema monetari i
financer internacional.
• Internacionalització del capital productiu: fa referència a l'expansió exterior del procés de producció
mateix. En termes concrets, es manifesta en la producció transnacional amb plantes productives en
diferents països (muntant components o repetint el mateix procés productiu), per vendre en un mercat
mundial. Aquesta forma d'internacionalització pressuposa la internacionalització de les dues formes
anteriors, ja que implica la inversió estrangera (internacionalització del D-M) i el mercat mundial
(internacionalització del M'-D').

Pel que fa a la internacionalització del capital com a relació social, implica l'expansió de la relació salarial i
de la competència intercapitalista, així com la multinacionalització de la propietat. De fet, aquest és el veritable
contingut de l'expansió exterior i les seves manifestacions tenen una gran importància:
• La cultura del valor de canvi i del benefici individual es va estenent a totes les activitats i els modes
de producció, destrueix les que s'hi oposen i subordina les que poden ser útils durant un temps segons
les necessitats del acumulació de capital
• La subsistència dels treballadors es vincula al mercat capitalista de força de treball i elimina
progressivament la producció per a l'autoconsum, ja sigui privat o col·lectiu.
 • La tendència a convertir tots els recursos del món (naturals o humans) en recursos generadors de
plusvàlues, de manera directa o indirecta, que seran apropiades per unes minories socials,
progressivament més reduïdes, a causa del procés de centralització.
• La segmentació de la classe treballadora entre els grups que es beneficien de expansió exterior del
capital i els que no.

Fases del desenvolupament capitalista

Els efectes de les lleis que regeixen el funcionament del capitalisme han implicat for-tes modificacions en el
sistema capitalista, tant des del punt de vista de les relacions econòmiques com des del punt de vista del
desenvolupament de les forces productives que caracteritzen el mode de producció capitalista.
• Fases estructurals: definides des d'un punt de vista abstracte, de forma històrica i sincrònica de cada
fase. Això significa que les tres fases representen tres formes diferents d'acumulació del capital. Així
doncs, ens podem trobar que en un moment determinat es reprodueixen totes tres a la vegada.
• Periodització o fases definides des d'un punt de vista històric, és a dir, una visió històrica i concreta
dels canvis operats en el desenvolupament capitalista en formacions socials específiques.

Les tres fases estructurals que defineixen la forma de desenvolupament del capitalisme són, des d'un punt de
vista abstracte i no històric:
1. La fase concurrencial o de lliure competència, caracteritzada per la lliure mobilitat de capitals i de
força de treball.
2. La fase monopolista de base nacional, que significa l'existència de diferents mercats interns protegits
i l'expansió exterior de caràcter imperialista.
3. La fase monopolista de base mundial, que es desenvolupa a partir de expansió exterior del capitalisme
monopolista (presenta característiques de la fase anterior). En aquesta fase s'unifiquen tots els
mercats capitalistes en un únic mercat mundial. Ara, la mobilitat dels diferents factors de producció
s'adequa a les necessitats d'acumulació a escala mundial (exceptuant la força de treball).

2.4. Idees claus

•La producció i circulació de mercaderies és regulada per la llei del valor , la qual postula que les mercaderies
s’intercanvien segons el temps de treball socialment necessari que s’hi ha incorporat i, per tant, el treball humà
és la font de valor. En la circulació capitalista de mercaderies l’objectiu ja no és només satisfer necessitats (típic
de la circulació simple), sinó bàsicament obtenir un guany, necessitats g partir de la generació d'un nou valor
o plusvàlua en el procés de producció. El cicle del capital expressa el procés de valorització del capital a partir
de les característiques de les relacions de producció capitalista: propietat privada dels mitjans de producció i
força de treball assalariada.
•D'acord amb la llei del valor, els components del valor en l'estructura capitalista són la plusvàlua (p1), el
capital constant (c) (mitjans de producció, matèries primeres, etc.) i el capital variable (v) (el que es paga al
treballador), a partir dels quals definim les tres relacions estructurals bàsiques en el capitalisme: composició
orgànica del capital, taxa de guany i taxa de plusvàlua. • En el procés de concreció progressiva, la primera
transformació en el terreny del valor és el preu de producció (cost de producció + guany esperat pel capitalista),
i posteriorment s'arriba al preu de mercat, segons d'oferta i demanda al voltant del preu de producció.
•El mode de producció capitalista es reprodueix dinàmicament mitjançant el que s'anomena acumulació de
capital o creixement.
•Aquesta acumulació de capital està regida per lleis econòmiques objectives, entre les quals se n’han assenyalat
específicament tres:
o La llei de sobrepoblació relativa o força de treball sobrant, generada pel més gran creixement de
capital constant respecte al capital variable. La seva manifestació més evident és la desocupació o
atur, que té, per tant, un caràcter estructural, i no conjuntural, en el capitalisme.
 o La llei de proporcionalitat queda reflectida en els desequilibris entre el valor produït i la demanda
solvent generada a conseqüència de l’anarquia existent en el capitalisme pel que fa a les decisions
d’inversió i de consum. Desequilibris que manifesten en situacions de sobreproducció o de subconsum.
o La tendència decreixent de la taxa mitjana de guany, ja que, a mesura que augmenta la massa de
capital, cada vegada és més difícil rendibilitzar-la (la taxa de guany existent). Hi ha factors
contrarestants d’aquesta tendència que aconsegueixen augmentar la plusvàlua i/o frena el creixement
de la composició orgànica de capital.
•La forma de creixement capitalista és cíclica, per la qual cosa experimenta fases d’auge, crisi, depressió i
recuperació. La durada d’aquest cicles és variable i dona lloc a cicles curts (o conjunturals), cicles mitjans
(pròpiament econòmics) i cicles llargs (vinculats als aspectes tecnològics).
•En aquesta dinàmica capitalista, i fonamentalment a conseqüència de les crisis, es genera un procés de
concentració i centralització del capital que fa que la dimensió de les empreses sigui cada cop més gran, a la
vegada que el capital engrandit és controlat per cada vegada menys capitalistes. Les formes de centralització
principals són la constitució de societats anònimes, la borsa i la banca i el sistema financer, que han contribuït
a generar una situació de monopoli, i l’aparició d’una oligarquia financera.
•Les dificultats d’acumulació de capital en el mercat intern generen l’expansió exterior com a resposta a
aquestes dificultats. Aquesta expansió es desenvolupa mitjançant la internacionalització del capital (tant com
a relació social com en les seves formes diferents, és a dir, mercaderia, diner i capital productiu). Aquesta
expansió exterior comporta l’articulació dels modes de producció no capitalistes al capitalista, per tal de
disposar de les seves rendes primàries. Però a la vegada en plateja els límits, un cop el capital ha ocupat tots
aquests espais.
•La periodització del mode de producció capitalista permet identificar les formes (o fases) del desenvolupament
capitalista,, tant des d’un punt de vista històric com des d’un punt de vista estructural.

Extres tema 2:

Llei de la sobrepoblació relativa

• Perquè el treballador accepta un salari inferior al valor que aporta?
• Els capitalistes competeixen augmentant la productivitat reduint la necessitat de treball
• La mecanització redueix les necessitats de mà d’obra
• Existeix desocupació tecnològica, cíclica, estacionària…
• Al capitalisme la desocupació és estructural, en cap altre MP hi ha gent sense feina
• Necessita que existeixi un Exèrcit de reserva
• El capitalisme necessita que la població creixi amb l’acumulació de capital
• En el passat, privatitzo el camp, per omplir les ciutats de campesins
• Ha incorporat esclaus, dones i nens a la població assalariada
• Avui, des de la destrucció de l'agricultura de subsistència, es nodreix de l’emigració des de la perifèria
• Aquesta sobrepoblació és relativa al sistema capitalista. Dins d’ell, una part no té cap altra funció
que ser Exèrcit de Reserva
• Però aquesta població excedent pot ser útil socialment. Sota un altre sistema econòmic pot produir,
generar serveis, etc.

Llei de la reproducció de capital

• El capital tendeix a acumular-se i ampliar-se
• És possible una senda d’equilibri si hi ha proporció en la distribució de la inversió per sectors
• Però a c/t no hi ha incentius ni orientacions per a que es compleixi aquesta relació d’equilibri
• Lo normal es que hi hagi desajustaments entre oferta i demanda: escassetat o sobreproducció
• Per sobreviure davant dels seus competidors, cada capitalista intenta augmentar el seu excedent,
millorat la tècnica productiva i expandint la producció
 • Decisions individuals: l’oferta agregada sobrepassa a la demanda agregada. SA>DA, això provoca
una SOBREPRODUCCIÓ.
• La tendència no és l’equilibri, l’equilibri és excepcional i inestable.

Llei de la tendència decreixent de la taxa de guanys

• Taxa de guanys -> g’ = pl/(c+v) o bé g’=pl’(1-c’)
• Per augmentar g’, hem d’augmentar pl’
• Però si invertim i augmentem c’, encara que augmentem pl’, reduïm g’
• L’efecte final depèn de què augmenta més, pl’ o c’
• El gestionar aquestes variables contradictories ha suposat un dels problemes més importants del MP
capitalista
• Marx va predir que la taxa de guanys es reduiria, però fins avui el MP Capitalista ha aconseguit
resoldre el problema mitjançant mecanismes com:
• Augments absoluts de Plusvalía
• Ràpida i eficient innovació tecnològica
• Ús massiu de recursos naturals (energia)
• Extensió a altres economies no capitalistes
• És dubtós que pugui diferir-se el problema eternament
• El MP Capitalista necessita l’expansió per tal de mantenir l’equilibri

Els efectes de les lleis del MP capitalista

• El cicle econòmic
o El capitalisme acumula, però sense un sistema de planificació ho fa de forma desordenada,
apartant-se de les equacions d’equilibri
o La formació de creixement del capitalisme és cíclica
o No hi ha coincidència entre l’oferta i la demanda (sobreconsum i sobredemanda)
o Tipus:
§ Llargs: innovació tecnològica
§ Mitjans: inversió
§ Curts: comerç
o Fases
§ Recuperació
§ Auge
§ Crisis
§ Depressió
o En el capitalisme, el creixement no és lineal, ni regularment exponencial, sinó mitjançant
cicles
o Efectes
§ En cada cicle sobreviuen només les empreses més eficients (autodepuració=
§ Tots perden en la crisis (es tanquen empreses, baixa l’esperança de vida,
l’educació…) i tots guanyen en l’expansió
§ Sense planificació, és inevitable

• Concentració i centralització del capital: Per efectes de la crisis, la dimensió de les empreses és major.
Les que sobreviuen acaparen el mercat i freqüenment la capacitat productiva de qui la “quiebra”. La
nova inversió és més eficient i productiva, ja que no només es produeix més, sinó en mans de menys
capitalistes i amb més eficiència.
o Concentració: És l’augment de la dimensió física de les empreses (+ tamany d’empreses, +
escales de producció, + capital constant, + desenvolupament de forces productives). En la
última crisis, aquest augment és menys evident, la informàtica permet “fracturar” la
 producció en diferents factories de la mateixa empresa i mantenir un control centralitzar
virtualment.
o Centralització de la propietat: Menys capitalistes controlen cada vegada més capital. Les SA,
la Borsa i la Banca són Institucions que han permès la centralització econòmica
§ SA: neixen per emprendre projectes pels que ningú tenia suficient capital. Permeten
resoldre la transmissió de l’empresa (venta, herència…). Permet limitar la
responsabilitat. Actualment és la forma hegemònica.
§ La Borsa: Mercat de propietat de les empreses a través d’accions. Valor objectiu i
valor especulatiu (sempre que algú guanya especulant, hi ha algú que perd. És un
joc en que guanya qui té més informació). Actualment, serveix a més com
a mecanisme per captar estalvi de petits inversors, que cíclicament tendeix a
perdre.
§ La Banca: va ser un servei i avui en dia és un negoci que dóna interessos als seus
dipositats (Id) per la seva inversió. Guanya diners cedint préstecs a c/t i ll/t,
invertint en SA, creant Sa i creand diners amb el crèdit.

• Expansió exterior: El continu creixement de capital (D), precisa de les noves possibilitats d’inversió:
o Millores tecnològiques, dintre de l’empresa
o Creació de Mercats Nacionals
o Expansió Internacional: internacionalització

Internacionalització del capital: es tracta de la internacionalització d’unes relacions de producció, d’una

determinada relació social:
• Internacionalització del Capital - Mercaderia (M)
• Internacionalització del Capital - Diner (D)
• Internacionalització del Capital Productiu (factories). Mitjans de producció.
Conseqüències:
• Hegemonia de la cultura del valor de canvi
• Subsistència només a través del salari
• Incorporació de tots els recursos de producció
• Segmentació dels treballs
• Globalització del comerç i la inversió

Periodització del desenvolupament capitalista: les fases estructurals que defineixen la forma del
desenvolupament del capitalisme són, des d’un punt de vista abstracte i no històric:
• La fase concurrencial o de lliure competència
• la fase monopolista de base nacional, que significa l’existència de diferents mercats interns protegits
i l’expansió exterior de caràcter imperialista
• La fase monopolista de base mundial, es desenvolupa a partir de l’expansió exterior del capitalisme
monopolista (presenta característiques de la fase anterior). En aquesta fase, s’unifiquen tots els
mercats capitalistes en un únic mercat mundial. Ara, la mobilitat dels diferents factors de producció
s’adequa a les necessitats d’acumulació a escala mundial (exceptuant la força de treball)