Història Moderna

Daniel Aznar → daniel.aznar@uab.cat

divendres 1 d'abril
26 i 29 d’abril
Examen → 31 de maig
Treball → 20 de maig
60% examen 40% altres

Introducció
Juan de la cosa fa el primer mapa amb les illes descobertes.
Àfrica i les índies era zones exòtiques.
Element molt important per la època és el de la religió (profetisme). Es porta cartes pel gran
kan. Es buscava un príncep cristià a Àsia per tenir un aliat i defensa del cristianisme davant
l’imperi otomà.

Dates que marquen l’inici de la modernitat:

- 1453 conquesta de Constantinoble
- 1453 fi de la guerra dels 100 anys
- 1454 es publica la bíblia impresa
- 1492 descobriment d’Amèrica, conquereixen granada i expulsió dels jueus, elecció
del papa Alexandre VI de Borja, mort de Llorenç de Mèdici.
- 1517-1521 reforma protestant,
- 1519 coronació de Carles V com emperador
- 1520 ascens al poder de Solimà el magnífic

Aquests successos ens mostren que han canviat moltes dinàmiques. L’edat moderna és una
època on l’herència cultural del passat està molt pressent (edat mitjana i antiguitat). Una de
les característiques de la modernitat és el descobriment, rellegiment, i valorament dels
clàssics. La impremta afavoreix al fet que es difongui el coneixement clàssic. L'edat moderna
no suposa amb un trencament del passat, sinó de novetats. Importància de la fortalesa del que
és antic en enfront del que és nou; les novetats són vistes de forma negativa.

Guerra dels 100 anys

1453 acaba la guerra dels 100 anys. Fonamentalment, és una guerra de Successió on
s’impliquen molts senyors i reis. Això és important, perquè, tot i que es tanca el conflicte
dinàstic, sorgeixen una sèrie de guerres civils que tenen com a punt central el conflicte
dinàstic: guerra de les dues roses a Anglaterra, conflictes amb la casa reial de borgonya amb
França que volen controlar els límits teòrics del seu mateix regne. A les corones hispàniques i
regnes també es produirà guerres civils. Per desgast, es busquen solucions per la pau a través
de la monarquia i les dinasties.
En l’àmbit polític es vol arribar al monopoli. Hi ha una concentració del poder, tan geopolític
(espanya, França…) Al Sacroimperi segueix igual de fragmentat. És una monarquia electiva,
per tant, amenaçada per la inestabilitat. A Itàlia passa el mateix. Els estats més forts és els
estats pontificis (electiu) i Nàpols que estarà controlat amb la casa reial d’Aragó. Al nord hi
ha la unió de Kalmar. Al centre hi ha Polònia-Lituània, Hongria-bohèmia.

Tot l’anteriorment és la concentració del poder geopolític i polític en Europa occidental.

Caiguda de Constantinoble
La caiguda de Constantinoble excita la cultura messiànica baix medieval. L’arribada del final
dels temps. Carles V, de totes les dinàmiques és on es convergeixen. Hereva molts territoris i
té fronteres amb tot el món: reis danesos i suecs, polonesos, sultans, nord d’Àfrica, rei
d’Anglaterra, Itàlia. Marca l’inici de la modernitat. Carles V marca una línia que traspassa →
Les Amèriques.

Conquesta de Granada i descobriment d’Amèrica

El més important l'any 1492 va ser la caiguda de Granada, ja que era l’únic regne musulmà
occidental. A més a més, és converteix en Príncep de tota la cristiandat Carles V; té els drets
al tron d’orient.

Carles V rep la primera carta de relació d’Hernán Cortès, on diu que el que s’està conquerint
a Amèrica és un imperi. També serà l’imperi del nou món. Un individu que concentra amb
diverses dinàmiques el poder en diversos continents.

Grans dinàmiques que defineixen la modernitat

1. De l'imperi a les nacions
2. De la cristiandat a Europa
 3. L’expansió mundial
4. El debat de què és antic i del que és modern

De l’imperi a les nacions

N’hi ha de diversos d’imperis en el començament de la modernitat: Imperi Otomà, SIGR,
Imperi Mongol, Imperi Persa, Regne de Portugal, Imperi espanyol, Imperi Ming…

Els turcs suposen perill per la cristiandat. Els portuguesos i els espanyols tenen una gran
rivalitat, en una carrera marítima per arribar més ràpidament al pacífic.

L’imperi és el model recuperat de les herències clàssiques. Hi ha diverses formes → El

principat, però també el senat. L’imperi servirà també com a model per l’expansió.
Amb l’humanisme, es revalora el que és clàssic. Una d’aquestes coses és l’imperi (Romà
principalment).

Formació de l’imperi → Quan els reis catòlics realitzen el matrimoni, busquen un home per
la successió. Tenen a Joana la boja i Isabel, que aquesta última estava casada amb el rei del
Portugal. En principi, la segona parella havia de ser la primera opció d’unificació del territori.
La infanta Isabel mort al part i el fill al cap de dos anys. Tenint en compte això, només
quedava Joana. Joana estava casada amb el príncep d’Àustria Ferran el hermoso. Ell hereta
tots els estats de la seva mare (Maria de Borgonya), la zona de borgonya. Ferran mort el
1506. Carles V agafa les herències dels quatre avis i les seves conquestes (Ferran d’aragó
havia conquerit Nàpols i Navarra). Quan mor Ferran i Maximilià, concentra la totalitat de
l’herència. La seva mirada era del món estava influenciada per la manera de borgonya i
francesa. Per tant, en el seu entorn van pensar que renunciar una part de la seva amb la por
que esclati una guerra amb França. Entre aquests i Erasme de Rotterdam expressaven rebuig
a la colossalitat de l’imperi.

La herederitat dels territoris del seu avi Maximilià va ser complicada, ja que la corona era
electiva. Per fer-lo de la corona, el seu avi el vol fer emperador (que també és electiu).
Finalment, serà escollit emperador gràcies a les accions del Maximilià (suborns per exemple).
En el 1519 ho hereta tot. A més a més, fiança una exploració per arribar a les illes de les
espècies amb Magallanes.
Amb la formació de l’imperi fa que marqui la modernitat. Aquest imperi és el primer que es
pot acostar a l’imperi romà (el germànic, per òbvies raons, no s’acostava). Carles V recupera
parts de l’antic imperi Romà. No estem amb la idea clàssica germànica de l’imperi. Es viu un
renaixement de la noció de l’imperi Romà. A més a més, tenint en compte l’expansionisme
romà, Carles V canvia de paradigma en la política exterior. Es passa de la concepció
humanista i afrancesada (de la branca familiar borgonyesa) a una més universal gràcies a
Mercurino Arborio Gattinara, conseller reial.
Més enllà de l’imperi a la península Ibèrica, els reis de França es consideraven successos de
Carlemany (emperador). Els capets (Valois) s’imaginen com pot ser la resurrecció imperial al
voltant de França. Diversos reis es presenten candidats a emperador. La idea d’imperi no era
privativa de Carles V. Tota la primera part del segle XVI estan lluitant per Itàlia.
L’expectativa de l’imperi és el que impulsa els reis de França a aquestes expansions.
El rei de Portugal també té una idea imperial, però amb un regust més oriental. El
desenvolupament comercial de l’imperi portuguès està influït a un messianisme baix
medieval.

D’altra banda, les formes d’organització política de l’imperi romà influeixen als imperis. Hi
ha una tensió entre l’absolutisme i el parlamentarisme. Al principi de la modernitat hi ha una
igualtat d’aquestes tendències. De la mateixa manera que l’imperi hi havia un emperador i un
senat, el príncep estava aconsellat per unes corts, parlaments, estats generals, les dietes… El
rei i les seves assemblees no lluiten a mort, sinó que l’absolutisme és una forma de governar
legítima que modula la influència dels dos factors (clarament a favor dels reis), sobretot
gràcies a les guerres. Les guerres ajuden al poder absolut dels reis. Les institucions com els
estats generals o els parlaments no es deroguen (en l'època moderna es fa una acumulació de
títols). El rei se sustenta amb l’exèrcit.
Una institució que servirà per reforçar la força dels reis és la cort reial, passant per sobre del
sistema polític existent. En les corts s’anirà formant una cultura que vol atorgar el poder al
rei, amb els diversos maquinismes que estiguin disponibles (dret romà, lleis gòtiques…). A
propòsit d'això, el senat desenvolupa la seva cultura política.

La idea de l’imperi també té una importància en les relacions internacionals → De

l’hegemonia a l’equilibri. Des de Carles V fins a la pau d’Utrecht hi ha una pugna per
l’hegemonia d’Europa. Les paus d’Utrecht marca el començament de l’equilibri; cap potència
pot ser major que l’altre.

De la cristiandat a Europa
L’Europa que entra a la modernitat és una Europa que s’imagina amb els paràmetres de l’edat
mitjana. La cristiandat és una comunitat amb uns límits; els regnes que obeeixen al Papa. Des
de Polònia, països bàltics i fins a l'estret hi ha la cristiandat catòlica. És exclusivament
catòlica, la cristiandat. Tot i això, existeix diverses minories en diversos països: musulmans,
jueus, moriscs… Depèn de la zona. Els jueus seran expulsats.
La manera en què es concep la comunitat política està molt lligada de la religió. Tot i això, hi
ha un procés: de la cristiandat (religiós) a Europa (secular). Aquest procés serà violent.
La cristiandat té una estructura heretada de l’imperi romà → El papa i l’emperador. Aquesta
estructura clàssica s’anomena el sistema de les dues espases. L’emperador seria el superior de
totes les forces seculars, el papa, a més de ser la primera autoritat eclesiàstica, té una autoritat
espiritual sobre les forces seculars. Aquest sistema comença a entrar en crisi. El Papa té tres
formes d’autoritat: espiritual, jurisdicció eclesiàstica (poder territorial, polític, econòmic;
monestirs senyorius eclesiàstics), i sobirà dels Estats Pontificis. Aquests tres poders són fons
de conflictes, en ser una institució universal. (Guerres en Nàpols, ja que també és un sobirà).
Durant la modernitat, les jurisdiccions de l’emperador i el papa es van debilitant a favor dels
prínceps i reis.
El pas d’una Europa religiosa a secular té veure amb la caiguda de l’autoritat espiritual del
papa, per tant, un trencament de la cristiandat, com pot ser la reforma protestant (1517). Es
passa des del somni d’unitat religiosa dels reis catòlics i successors en la conquesta de
granada, heretació de territoris… Cau. Aquest somni es veu confrontat per Luter. En 1555, hi
ha una batalla per unir la cristiandat, fallit→ Pau d’Augsburg. Es reconeix jurídicament el
luteranisme. Pels Calvinistes no s'acordarà el mateix acord fins al 1648 (Pau de Westfàlia). A
Europa es comença a acceptar que la religió no pot ser un element important en les relacions
internacionals. Les dinàmiques internacionals no les marca la religió.

Expansió mundial; les quatre parts del món

El trobament de les quatre parts del món.
Les dinàmiques que impulsen l’expansió són les monarquies de Portugal i Hispànica.
Busquen metalls preciosos, recuperar la ruta de la seda després de la caiguda de
Constantinoble i també hi ha un interès politicoreligiós per trobar-se amb prínceps cristalls o
possibles conversos per pressionar l’imperi otomà. (mirar mapa pwp). Es conquereix
Amèrica per part, majoritàriament per part de castellà, i zones d’Àsia per part de Portugal. Es
marquen dues zones de comerç cap a les Índies (L’espanyola i la portuguesa). Les corrents
pacífiques fan dificultós el viatge.
Tot això va generar un primer capitalisme de gran comerç internacional globalitzat que
conviu amb una economia feudal a Europa. Es comercia amb productes exòtics, cristalls,
fruits, animals, esclaus… (comerç triangular s, XVI comença i es va fent més gran. El segle
XVIII un dels trets importants del tractat de pau va ser el comerç d’esclaus)
A més de tot això, també hi ha unes conseqüències culturals a Amèrica i Europa.

El que és antic i el que és modern

La realitat del principi de l’edat moderna està marcada pel valor de què és antic. L’antiguitat
és molt important per l'aspecte polític. Les monarquies es defensaran amb el que és antic per
defensar-se dels processos nous. S’inventa, fins i tot, una mitologia sobre com es creen les
monarquies. Es fa propaganda, on les lleis es precedeixen a les lleis. La legitimitat prové de
l’antic. L’antiguitat clàssica també és un exemple. En l’estètica, el que és antic és la norma
(clàssic), de la mateixa manera que la literària (llatí clàssic, formes clàssiques)... En el segle
XVII a França hi ha un debat en el qual es planteja si des del renaixement era el referent, ja
havia arribat una nova edat clàssica. Aquest debat, en el fons és representatiu d’una cosa que
està canviant. Això coincideix amb una gran revolució científica, que procedeix del
racionalisme. Això dona un contingut més positiu al que és modern. En la secularització
d’Europa contribueix això. En el segle XVIII es veu tots aquests canvis.

La societat en l’època moderna: Un ordre natural

Demografia
És una societat de subsistència, fonamentalment rural, donant resultat a una demografia molt
dèbil, però que creix amb dificultat.
Hi havia una natalitat i mortalitat molt alta. La mitjana d’edat estava en 25 i 35 anys. Aquesta
mortalitat es deu, en primer lloc, pels bacteris i virus, parts, les curacions de l’època (humors;
líquids, es buiden aquests que representen passions)… Els prínceps i nobles podem veure
aquestes dinàmiques. A més de causes naturals, tenim també l’economia poca productiva,
sotmès a catàstrofes naturals, bèl·liques… No hi ha forma de fugir de les sequies, plagues,
inundacions, terratrèmols… I les causes humanes es deuen a guerres que passen de feudals a
grans efectius que lluiten entre ells.
A més hi ha diversos aspectes de la demografia que ajuden a comprendre l’impacte polític:
les migracions. La majoria dels habitants d’Europa viuen i moren al mateix radi de zones.
Tanmateix, els conflictes Europeus generen les primeres migracions provocades per
conflictes polítics i religiosos. El primer cas són els jueus i, després, moriscos. En la guerra
dels segadors hi ha un primer exili Filipista l’any 1640 (exili polític), i posteriorment hi haurà
els exiliats borbònics. Hi ha els exiliats Jacobites que van cap a França. També hi ha l’exili
Austriacista. L'any 1789, hi ha un gran exili, els exiliats partidaris dels reis a França.
Les conseqüències dels exilis arriben al segle XX, a la política, art i cultura alta d’Europa.
Economia
És de subsistència, agrícola, dèbil als desastres naturals i canvis climàtics extrems.
Contribueix a la fràgil demografia i la tensió social.
D’altra banda, l’organització social agrària era molt sedentària, sense grans desplaçaments a
altres llocs, per tant, l’economia no s’expandia més enllà.
El tipus de propietat de la terra és diversa. Hi ha la propietat de la noblesa i el clergat.
Després hi ha les que no pertanyen aquests estaments. Hi ha les terres abandonades, sobretot
de les religioses
Les ciutats es caracteritzen pels gremis (agrupacions comercials amb normes molt rígides;
estableixen els salaris i preus. Procedeixen de l’edat mitjana i l’edat moderna tindran molta
importància). Tindrà importància a l’ordre social i política. Els gremis a més tenen
confradiees que s’ocupen de la caritat i sosteniment de les famílies dels gremis que podrien
estar en perill econòmic.
Comença existir una pràctica que comença a trencar el monopoli dels gremis. És un sistema
que externalitza les activitats fora de la ciutat, al camp. A través de la contractació de la mà
d’obra rural escapen a les restriccions dels salaris que es viu a la ciutat amb els gremis.
A més d’aquest sistema econòmic feudal, hi ha l’aparició d’un gran comerç internacional que
podem considerar l’origen del capitalisme. Aquest està vinculat amb l’expansió mundial amb
alguns sistemes semblants al colonialisme del segle XVIII. Aquest mercat està marcat per les
espècies, metalls preciosos, productes exòtics els quals motiven les exploracions marítimes
dels grans imperis. Cal tenir compte que a finals de l'edat mitjana aquests metalls eren
escassos a Europa.
Tot aquest comerç internacional era car de sostenir i mantenir i fer. Es basava en empreses
privades molt arriscades. Les monarquies europees participen en aquest comerç. El
finançament d’aquests viatges estan patrocinats per persones, no només els reis (financers).
Això és en el context de finals del segle XV
Al segle XVII i XVIII es passa a grans companyies comercials, on hi ha participació privada i
sobretot pública. Aquestes companyies a finals del segle XVIII seran importants per entendre
els conflictes d’aquella època.

A part d’això hi ha una gran importància del sistema financer. Per fer aquestes empreses es
necessita crèdits. El creixement de les monarquies, tant de desenvolupament d'estructures
polítiques sòlides com influència, fa que es necessiti diners. Tots els estats d’Europa han de
recórrer als préstecs. No són préstecs fàcils de pagar, sinó enormes que no es poden pagar →
S’arrenda serveis públics. Aquest sistema financer dona lloc el sistema fisco-financer →
impostos arrendats a privats per satisfer els deutes del rei. Gran obstacle per la modernitat.

Organització social
Nosaltres tenim una visió revolucionària de l’antic règim. Estem en un tipus de societat que
no s’organitza en classes socials, sinó amb estaments. S’organitza amb privilegis, amb una
distinció jurídica. A més d’una societat d’estaments, és una societat d’ordres, corporacions i
classes. Aquestes últimes no són el primer criteri. Els ordres són categories que dins de
l’organització són subdivisions (ordes de cavalleria, ordes religiosos, gremis) que poden
reunir persones dels diversos estaments.

Com l’antic règim es veu a ell mateix i com es justifica? (imatge)

La noblesa és un reflex de la llum del rei (rei com a sol). El tercer estat hi ha els burgesos i
mercaders, que es miren a la classe superior. Els pagesos no se’ls distingeix, no poden
escollir. No tenen altre cosa que fer que alimentar-se del seu força de treball.
No hi ha una força de subversió que volguessin acabar amb el sistema; té uns certs concents

Hi ha diversos elements
- Sol → Més enllà de l’elogi al rei, és un element clau per entendre la societat. Hi ha un
cercle on el mig hi ha un astre que donen justícia, seguretat… S’identifica amb la idea
platònica. Els astres que estan al voltants organitzen al voltant de l’astre (la noblesa,
els seus braços. Aristocràcia representa al rei en les províncies. Es delega l’autoritat).
Això és un ordre que deu vol que sigui així, així ho diu els escrits. La representació de
deu té una representació igual
- Vestit (Aparença) →
- Conformitat

Textos:
- No podem viure en igualtat de condicions → La igualtat és un dels principis de la
il·lustració, però no és un referent per l’antic règim. La desigualtat no és els rics i els
pobres (només), sinó també la diferència jurídica. Els privilegis és el que fa diferents
dels estaments i el seu ordre. Dins de l'estament hi ha diversos privilegis que
diferència entre ells (Hidalgo, noblesa i prínceps per exemple). Són formes verticals
de privilegis. Existeix també formes horitzontals de privilegis, que són territorials, que
 distingeix ciutats o territoris d’altres. Amb els gremis també existeixen gremis, de la
mateixa manera que els ordes.

Canvis dels estaments:

- Clergat protestant amb la reforma protestant
- El paper polític i l’evolució de la cultura nobiliària en l’estament noble.

C. Loyseau, T. des ordes et simples dignitez:

- Parla dels cossos dins de l’estat. La societat es pensa com una societat organicista,
cadascú té una funció (cor, extremitats, cap…). Es concep com un cos.
- La representació clàssica d’aquesta organització és que respon un ordre (oratores,
laboratores, bellatories). És una voluntat divina i reflex de l’organització divina.
Aquesta forma de representar-ho ho veurem durant el període en moltes altres
representacions. Hi ha un cert consens social sobre aquest ordre, tot i que hi haurà
revoltes, no en la seva eliminació del ordre, sinó canviar-lo. Hi haurà episodis
subversius (principi de la reforma, revolta dels segadors de 1637, revolució
anglesa…). Normalment, reenvia la justícia de Déu i es restitueixin les institucions
corrompudes

Representació dels estats als parlaments, estats generals…

En l’imperi, que és el contrari que una monarquia cohesionada com estat-nació. En tenir tants
regnes no existeix una institució que els ajuntin. L’únic exemple és la dieta imperial del
SIGR.

Dins dels estaments hi ha diferències econòmiques que construeixen classes socials.

Estaments
Clergat: El primer estat és el clergat. Hi ha molts eclesiàstics en l’edat moderna. Ofereix una
oberta possibilitat d'ascens social. Tot i que una majoria que està a la cúpula de l'estament és
aristòcrata, hi ha procedències més humils que a poc a poc pugen socialment. Això afavoreix
la desviació de l’objectiu teològic, ja que no hi ha una vocació o devoció, sinó per interessos.
Això és un problema, perquè amb la reforma protestant es crítica aquestes accions.
La seva organització és aquesta:
El Papa és l’autoritat màxima entre les dues branques eclesiàstiques
- Clergat secular: S’ocupen de la vida espiritual dels laics (fan les misses, adoctrinen,
fan els secraments…). Tots han de ser presbiteri (poder aplicar les sagrades
escriptures. A baix d’aquest hi ha els sacerdots.
Els cardenals és un títol personal cedit pel Papa. Són els prínceps de l’església, no
han de veure amb l’organització de diòcesis. Aquests es convertiran freqüentment en
consellers dels prínceps i altres institucions. Els cardenals són la cúspide de l'estament
eclesiàstic. Aquests participaran en l’exèrcit com a generals, sobretot en França.
Els bisbes i arquebisbes posseeixen les diòcesis. Els bisbes són una de les estructures
de poder més estables i efectives que existeixen. Serà una eina per l'establiment de
l’absolutisme. Els reis donen candidats per ser bisbes, el qual el Papa escollirà. El cas
del SIGR hi ha bisbats i arquebisbats que són autònoms governats per prínceps. Hi ha
una doble condició: màxima autoritat civil i militar. Els bisbes podran integrar-se en
ordes religiosos militars. Els bisbes són presents en els estats generals. A partir del
concili de Trento s’imposa la residència a la seva diòcesi, deures pastorals… També
es reuneixen en l’assemblea del clergat, que ajuden el sosteniment de l’estat. Es podia
ser virrei i arquebisbe, sobretot a Espanya. Això és una característica de la monarquia
hispànica, el fet de donar la governança a un arquebisbe. Els bisbes, en un principi
només estan en l’Església catòlica. Luter no diu clarament si ha d’haver-hi. Alguns
princpes convertits decideixen mantenir-los, en contraposició a zones que els
aboleixen. L’Església anglicana els bisbes tenen la mateixa importància que la
catòlica. Baix els bisbes s’estructura per parròquies (Una església que dona servei a
un territori). Les parròquies també podrien tenir beneficis. Hi ha les capellanies
(capellans) i canonges. Els canonges també es podien ocupar d’altres activitats
(ascens social) Dins dels canonges hi ha els cabildes catedralicis, que són importants.
També hi ha de seculars de colegiata. El bisbe s’envolta dels canonges. Hi ha el
sistema de beneficis.
Les dones en el clergat secular és rar. Normalment eren regular. Existeix els capítols
de canonges aseculars. Es troba sobretot a l’imperi i zones del voltant Són les
abadeses. En les badies administrades per elles no han de viure en una regle molt
estricta, amb hàbits no molt restrictius… Aquestes pràcticament existeixen en el
SIGR, França, Països Baixos.
- Clergat regular: Està apartat del món laic, viu baix una norma. Viuen en claustre. És
una reserva espiritual de la societat. Aquests monestirs també realitzaran altres
accions, com la reproducció de la cultura. A més a més, tenen feus, per tant són
 senyors. En el clergat regular hi ha dones. En el segle XIII apareix els frares , que
viuen en convents tot i que surten d’ells perquè són mendicants (ordes mendicants,
franciscans i dominicans aquests últims se li confia la inquisició). Amb la
contrareforma apareixeran molts més, sobretot al segle XVII. En la reforma
protestant, es rebutjarà aquestes ordes. Això servia perquè les terres ordes paressin a
les mans dels prínceps. En el cas dels ordes regulars les dones poden entrar. Hi ha
convents on hi ha monges governades per períodes o abadesses. A partir del concili de
Trento els monestirs femenins no podien estar apartats dels nobles → Es generen
nuclis a partir de les abadies o es traslladen. Aquestes ordes creen xarxes
internacionals.
Els ordes dels jesuïtes és una de les més importants ordes masculines, les carmelites
és la femenina. Els jesuïtes tindran molta importància en la globalització. Les ordes
travessen fronteres polítiques. Volen conquistar evangelitzant.
Dins de l'orde regular hi ha canonges regulars. Aquests tenen una vida lligada a una
norma. Ells no pertanyen a ordres molt grans. En l’imperi són més habituals. En el cas
de les dones també. Hi ha abadies com a feus rellevants.
Per últim, hi ha les ordes de cavalleria/militars. Lluiten per deu. La més considerable
és els cavallers de l’orde de malta. En el segle XVII els ordes de Calatrava i Montesa
es poden casar, però els de malta no, ja que viuen amb l'hàbit. Els cavallers de malta
s’especialitzen en la marina. Els priors de les ordes s'anomenaven, tot i que els
monarques intervenien.
- Pobresa i el clergat: Ajuda al pobre. En el segle XVI, els humanistes s’escriuen
qüestions diverses sobre els pobres. Comencen a existir institucions per ajudar els
pobres, tot i que les ciutats utilitzen institucions existents. En el mateix temps que
neix la consciència social que el pobre ha de ser assistit per les ordes seculars, també
creix la imatge grotesca i negativa del pobre, que s’ha d'apartar. Fins i tot, es creen
persones de pobres i hospitals. Tanmateix, en enfront de la línia més secular, està la
línia de l’església. Es crea ordes i congregacions per ajudar els pobres. S’ha de servir
el pobre espiritualment i materialment, una visió més franciscana.

Noblesa:
“La història és un cementeri d’aristocràcies”
L'hegemonia política, econòmica i cultural noblesa no va ser exterminada amb la Revolució
Francesa. A. Mayern “la persistència de l'Antic règim” diu que abans de la guerra mundial hi
havia una preponderància de l’aristocràcia.
Pel·lícula → Quan els reben li donen honors (missa, Te Deum, donada la benvinguda, ofici
religiós, preferència en els sallents de l’esglèsia), es veu el rang i l’orde social, la idea de
llinatge (estan visitant un feu de la casa), el govern nobiliari dels feus i els seus drets,
l’aristocràcia és el vèrtex que connecta una xarxa de fidelitat, cortesia o coneixement de les
normes d’un codi de comportament que distingeix a l’elit a la resta de la població (P. Bordieu,
La distinció → Codi que li permet l'elit no ser assimilat pel poble.)

La noblesa és un estament laic amb una funció militar que es justifica la protecció. Tenen una
jurisdicció feudal, amb el sistema feudal. La noblesa en l’edat moderna es veu afectada per
l’humanisme i el renaixement, canviant certs patrons de l’edat mitjana. Adquireix la noblesa
un antropocentrisme: l’home és una creació a imatge de Déu → Reflexa de la perfecció de
Déu. Per aquest motiu, els humanistes volen abandonar la concepció medieval de la
imperfecció humana. Ja que Déu ha creat en la seva vida mortal l’home, aquest pot espirar a
ser perfecte com Déu. L’element central per l’humanisme perquè l’home arribi a aquesta
perfecció és la virtut (consciència innata del bé). La virtut és molt important en el pensament
modern. Un sinònim de virtut és ser noble (Virtus est nobilitas). La noblesa és l’estament que
disposa l'element més gran de virtut. A partir d’aquí es desenvoluparà una cultura nobiliària.
La moralitat adquireix importància = +filosofia.

La noblesa, el lloc que ocupa, els seus honors, són un reflex de la grandesa del rei. Per això la
noblesa s’envolta del rei i participa en les seves empreses. Neixen amb privilegis, que són de
diversos tipus: honor (títols, dignitats, drets a ser enterrats en certs llocs…) , servei
(desenvolupament de càrrecs en l’església, govern, administració…) i fiscals (no estan
sotmesos a impostos)
La noblesa té una representació política en les assemblees estamentals. El braç que representa
la noblesa en una assemblea té diversos noms: braç militar, estament militar, alta noblesa i
baixa noblesa, segon estament… La noblesa té una classificació vertical:
- Els grans → Són títols de més prestigi. Ducs. En alguns territoris hi ha títols de
prínceps no reals. Baix d’aquests hi ha comtes, bescomtes, marquès, baró. Aquest
últim és desigual, pot haver-hi famílies molt antigues i amb molt prestigi o altres amb
menys història i siguin intermèdies. Després hi ha la baixa noblesa que no té títols
però amb privilegis: Hidalgos, infantons… Els prínceps de la família reial s’integra a
l'aristocràcia, ja que té uns feus. En alguns llocs això desapareix. A Europa comença
haver-hi una distinció entre l’aristocràcia i els prínceps. Això es per evitar revoltes
aristocràtiques de l’alta noblesa. (Gastón, per exemple, era considerat com un membre
de l’alta aristocràcia, i ell, sent príncep, va produir revoltes i conjures)
En el principi del temps el rei és el primus inter pares, pel fet que els nobles
reconeixen a un altre noble el seu llinatge. En un principi els nobles van fer el rei.
Aquesta idea pot derivar conseqüències: demanden supervisió de les accions del rei.
Lluites entre la noblesa; posar-la sobre la sobirania de la monarquia. Algunes
monarquies podran disciplinar la noblesa o el revés (cas de Polònia, la noblesa té drets
que tenia la monarquia).

La vocació de la noblesa és la guerra, i en l’edat moderna seguirà sent així. La

dinàmica més representativa d’aquest període és un nou paper en els nous exèrcits de
la revolució militar → Ideal de l'home gentil i noble “el perfecte capità”. Els exèrcits
augmentaran de forma considerable. De cavallers del rei a capitans del rei. Els
cavallers no obeeixen autoritat (cavaller caminant), el capità ha d’obeir → Ha de
contenir la passió bèl·lica i preservar els seus homes (tot i que això desapareixerà amb
els exèrcits regulars). Aquesta vocació no ha de provocar veure els nobles com a
espectadors mentre maten la infanteria. Encara seran la cavalleria èpica. Tot i que en
el segle XVIII serà així (espectadors), tenen l’impost de servir el rei en la guerra
(impost de sang). El nombre de morts de nobles a la guerra és important.

A més del vessant militar, l’altra és ordenar, governar. Dins de l’estament hi ha la idea
del lloctinent, representar el rei en un territori. Els nobles són governadors i
lloctinents generals. Han nascut per governar. Tenen la voluntat de representar a
l’absent (rei), seguint les dinàmiques jeràrquiques de l’estament.
Tota aquesta experiència nobiliària de governar bé del govern de què és seu. De la
mateixa manera que les monarquies es constitueix, la noblesa obté, a través de
matrimonis, conquestes, drets, justícia privada (feudal) ho governen. És una projecció
en petit de què estan construint la monarquia amb l’estat modern. La dinàmica general
de les monarquies es apropiar-se, sobretot, de la justícia privada dels nobles. El poder
es pot observar amb ducats, governadors, virrei… on els nobles tenen poder. Es pot
assolir poder i autoritat sent senyor feudal i virrei d’una zona alhora.
Si la noblesa està cridada al govern del territori en representació del rei, també hi ha el
fenomen del valiment (els privats→ Mà dreta del rei). És una barreja entre un preferit
i un primer ministre. Els privats (o preferits) són descendents de grans llinatges
nobiliaris o de petita noblesa , però que el rei vol impulsar aquell llinatge. El Duc
Comte d’Olivares es un privat, del llinatge dels Guzmán. Es primer home de càmera
(està amb el rei, conviu amb ell) de Felip IV. L’educa i forma. Es converteix en un
preferit no només de la vida íntima del rei, sinó de la política (càrrecs, poder, xarxa de
clients per exemples). A través d’Olivares hi ha una xarxa de clientela (vassalls i gent
que li deuen coses; canonges que han pogut arribar allà gràcies a ell per exemple). Els
preferits són un producte de la monarquia moderna i formació de l’estat modern
(espècie de primer ministre salvant les distàncies). Retratar-se en cavall estava recollit
al rei. Els preferits podien ser retratats (el cavall representa el govern, estreta relació
amb el rei). A França té les seves particularitats; el preferit gestiona els altres
preferits, que no accediran a poders de govern (Richelieu amb Felip XIII)
La gran noblesa en la monarquia (preferits) consolida l’estat modern, integrant la
noblesa a la monarquia

El clientelisme és les xares de patronatge i fidelitat. Permet el control del poder. La

noblesa tenia vocació de servir el rei, viure a la cort. La noblesa és un estament
mediador entre els rics (préstecs) o pagesos i l’estament eclesiàstic. La majoria de
l’estament eclesiàstic prové de la noblesa. Això arriba a provocar la mobilitat
estamental (alta burgesia). Aquesta estructura evidencia que no té una estructura
burocràtica . El domini del control polític, territorial i dinàstic s’articulen en xarxes de
clientelisme noble.

Hi ha part d’Europa que la noblesa impedeix la consolidació de regnes. La República

de les dues nacions té dues càmeres nobiliàries on elegeixen els reis, primer en una
mateixa família i després de qualsevol. A més estan lligats a la noblesa. No poden fer
res. És una República aristocràtica. Això, molt semblant passa a Dinamarca i Suècia.
Les dues poden imposar en una successió dinàstica, a més que oscil·len entre el poder
aristocràtic i monàrquic.
A Rússia passa una cosa semblant → La noblesa controla els ducs de Moscòvia. Fins
al segle XVIII Rússia és un gran Ducat on la noblesa feudal és la que controla el
poder

N’hi ha repúbliques aristocràtiques sense rei: La república de Venècia (Talassocràcia)

i gènova. Aquestes dues repúbliques tenien un sistema curiós: hi ha un senat on hi ha
les famílies nobiliàries i escollen de manera vitalícia a un príncep. Tenia un paper de
representació i arbitratge. El que passa amb aquesta, de manera que les grans
monarquies creixen, s’adapten sent prestadors (Gènova) i eines de comunicació de
territoris desconnectats territorialment imperial. Províncies unides i helvètica seran
repúbliques que naixeran a l'edat moderna

Dissidència política de la noblesa

La primera observació que hem de fer és que tradicionalment la visió d’aquesta
dissidència era negativa, ja que es veia com aixecaments contra el progrés cap a la
formació de l’estat modern donat pels grans monarques. Aquesta visió s’ha canviat
com una forma de participació política activa, que defensen altres aspectes. La
llibertat nobiliària es defensada per la mateixa noblesa, que forma part de les
assemblees estamentals. Es consideren dipositaris de les llibertats estamentals que els
hi han estat donades per naixement (per un ordre natural), per tant, les defensen.
S’arriben a moments de conflictes a mesura que l’absolutisme avança. Aquesta visió
es més positiva.

La noblesa encarnarà la dissidència política (l’honor d’un mateix i de la família) de

menor a major: els duels (guerres privades, una o més persones; condició que s’ha de
fer entre iguals. Institució exclusiva dels nobles), aquesta institució desafia l'autoritat
del rei, ja que ell ha de mitjançar entre els conflictes entre els nobles (primus inter
pares) perquè el rei fa que hi hagi una pau. Atempten contra la justícia del rei, i quan
es considera així, es considera subversió del sistema. En el segle XVII es declararà
il·legal i, per jurar fidelitat al rei, s’havia de jurar que no es faria duels. Deixar els
duels és acceptar l’autoritat del rei, ja que aquest té la potestat de fer justícia entre els
nobles.
Les banderies i el bandolerisme són un dels principals problemes socials. Més
proporció d’un duel. Són guerres històriques entre famílies i faccions. Aquestes
guerres privades són una manera d'afirmar la llibertat dels nobles a agafar la justícia
per la seva mà. Això implica a persones que no són de l'estament nobiliari a través de
la xarxa de clientela de les famílies (en aquest cas és en el regne d’Aragó). A
Catalunya hi ha menys proporció de gran noblesa com a Aragó i el bandolerisme està
encarnada en la mitjana noblesa, però és igual de sagnant. Hi ha bisbes, canonges que
són clients de les famílies nobles o mateixos bisbes.

Guerres civils, sublevacions nobiliàries, conspiracions. En els segles XVII i XVIII

n’hi ha moltes. A França hi ha grans revoltes i guerres civils on la noblesa té un
protagonisme inqüestionable. França es el màxim representant del feudalisme. Amb el
període de la reforma, la dissidència nobiliària agafa noves dimensions. Quan a
Alemanya comença la reforma hi ha diverses alteracions i guerres intestines en
l’imperi Com a França, la reforma obra l'expressió del descontentament social:
revoltes de la petita noblesa alemanya, revoltes pageses…
En el segle XVII es produeix set guerres de religió on la noblesa agafa el lideratge de
cadascun dels bàndols. Dins de la branca real, els borbons, són qui agafen el lideratge
de la facció protestant. Els Guisa defensen el catolicisme. A part de la qüestió
religiosa, el que mobilitza la creació de les faccions és la noblesa. La independència
de Portugal és un exemple de la conjura exitosa.

Les guerres de la Fronda són una altra expressió del descontentament de la noblesa,
com el context de Richelieu (Lluís XIII) i les sublevacions de la noblesa amb Gastón,
príncep, al cap. En aquest cas el privat va ser el cardenal Mazarino (Lluís XIII). És
una guerra civil que afecta a tot el país, sense consideració religiosa. En aquests anys
s'expressa una gran llibertat pels nobles. La idea de la llibertat, a França, relacionat
amb les velles llibertats i lleis, però també amb la concepció humanista, amb la
revalorització del Jo i de l’individu. Això està relacionat amb l’heroisme. Quan es
teoritza sobre la virtut, l’obediència del rei no entre en joc (pel motiu de l'heroisme)
en el segle XVIII. Això desencadena el llibertinatge intel·lectual (Deistes) i
filosòfiques. Aquesta cultura sorgida no acaba d'encarnar-se en les ments de
l’aristocràcia i la monarquia aconsegueix controlar les formes de la noblesa.
3 de juny examen (60%)

Treball → Un tema, personatge, succés (40%)

- Introducció
- 3 parts
- Conclusions
- Bibliografia → Aznar, D, Titol llibre “article”, Barcelona, 2015
Ha d'haver-hi notes a peu de pàgines: Aznar, 2017: p.68
10 pàgines de mitjana (entre 8 i 12)
Times New Roman 12 senzill i Sagnat: Primera línia així:
fhusadihgdauiphbjdbnpiabfdhijpjfbdksapbfdjskammmmmmmmmmmmmmmmmmmmm
fhnjdskabdhbfhdjfjdbfjdbfjdjfbdjfbdjbfjdbfjdiwabjpw.

Cultura nobiliària
Amb l’humanisme i renaixement es reafirma el Virus est nobilitas, on s’expressen optimisme
antropocèntric, que es concreta amb els gentils homes. Aquestes qualitats es transmeten a
través del naixement i la sang. Estan més ben posicionats a tenir aquestes virtuts.
Per la noblesa, les armes és un requisit per cultivar la virtut, però també les lletres
(humanisme; fonts antigues). Tots els aspectes de l’ésser humà han d’estar cobertes (poesia,
retòrica, història, teologia, arquitectura…), pels nobles. Les armes i les lletres → Debat
clàssic del segle XVI i XVII: quan important és que els nobles estiguin cultivats i quins són
els més importants temes. L’ideal de cort al principi és una utopia amb forma d’acadèmia.
Dins de la jerarquia que s’ha d’aprendre al naixement noble, les principals són les
relacionades amb el comandament; retòrica, oratòria i virtut del comandament.

Naixement i aliances
S’ha de conèixer i integrar el llegat dels avantpassats i aliances. Les ciències de la genealogia
i l’heràldica són rellevants. En quina dinastia pertany el que ha nascut i qui són els seus
avantpassats. En l’estament nobiliari és molt rellevant. En les genealogies hi ha una part real i
una altra llegendàries (necessitat de legitimar la família nobiliària recent a través d’una
major) antiguitat. Els fets dels avantpassats són importants.
L’heràldica en un principi era per identificar els cavallers en combat, però va evolucionar per
marcar la propietat de les famílies. L’escut era la manera, també, de representar les aliances, i
també l’estatus. Canviar, com de baró a marques, canvia l’heràldica.
Referents de virtut
Herois universals que a través del cultiu de les lletres es converteixen en models a seguir i
conèixer. En la mitologia, el referent de virtut aristocràtic és Hèrcules: es concentra la
capacitat física i contenció. Hèrcules és el centre d’un debat: les passions. Com s’ha de
governar les passions. Són moltes. Hi ha moltes opinions al respecte. Hi ha qui diu que
(sobretot del segle XVII pels moviments religiosos) totes les passions han de ser reprimides.
Després hi ha qui creu que les passions s’han de controlar i saber gestionar-la (retrats
eqüestres; cavall salvatge, però domesticat per la virtut). Aquest debat de les passions és
important fins a tal punt, que Descartes escriu un tractat sobre les passions.
Altres referents són els avantpassats.
Els herois clàssics estan recollits en les vides paral·leles de Plutarc, on es compara individus
que es poden comparar amb herois clàssics (Alexandre el gran i per Cèsar). Alexandre és un
exemple d’heroi que no conten les seves passions, i Cèsar és capaç de contenir les passions
per anar progressivament la seva posició política.

Heroisme
La glòria, la fama, i la reputació mouen als nobles, amb els miralls d'herois mítics.
Un heroi necessita un públic, si no hi ha públic no hi ha heroisme.

Exercicis físics com exercici de virtut

Aquests exercicis tenen una dimensió moral. Destresa eqüestre (salvatgisme, les passions
força bruta disciplinada → Estoïcisme). Prepara per a la guerra; els tornejos són divertiments
que els nobles han de saber controlar. Fins que aquests exercicis es considerin perillosos, es
passaran a altres exercicis menys perillosos.
La caça també prepara molt bé la guerra i també és una al·legoria de les passions. La caça és
un passatemps noble. D’altra banda, els nobles tenen dret a caçar en les seves terres i els
altres hauran de pagar per fer-ho=estatus.

Hi ha altres que són totalment noves. El ballet de dour (de cort). Representació que hi ha un
drama teatral, música i dansa. Es popularitza al segle XVII. La importància d’això és perquè
té un valor al·legòric, polític i pràctic. És un passatemps cortesà honest: aquells que permeten
la diversió d’una forma formosa. Procedeix d’Itàlia i es difon per Europa per la influència
d’Itàlia per les corts europees. És un passatemps honest perquè la participació dels nobles a la
guerra, molt sostinguda (sempre hi ha guerra), fa que, quan torna la guerra en les estacions on
no es fa la guerra, fan aquests passatemps, perquè consisteix a concentrar-se en alguna cosa i
concentrar les passions. Són obres públiques, ja que molts reis organitzen els ballets, a més de
la fastuositat que comporten. La temàtica dels Ballets poden ser successos politicomilitars
recentment succeïts. A més a més aquestes representacions busquen una projecció pública.
La representació té lloc a la cort (un gran públic, nacional i internacional cortesà…) i a
vegades a l’ajuntament. En aquest últim és un dels pocs cops que els súbdits tenen
l’oportunitat de veure el rei. Les representacions tenen pretensions polítiques i de
propagandes.

També hi ha passatemps deshonestos, que tenen a veure amb les passions que no es contenen

Totes aquestes activitats físiques s’incorporaran a una cultura de com s’ha d’educar a la
noblesa. Apareixerà la idea de les acadèmies nobles (XVI a Itàlia i al XVII a Europa): escoles
on s’ensenya als nobles tot això, a més d’aprendre a escriure, els clàssics, la retòrica, oretòria
En paral·lel en el segle XVI i XVII apareix els col·legits de jesuïtes. Està vinculat a la
noblesa, tot i que admeten a gent que no ho sigui (gran burgesia per exemple). Són
institucions innovadores.
A França, on el protestantisme ha tingut força, els jesuïtes tenen la missió de reconquerir
aquelles zones per l'Església catòlica. Es innovador perquè hi ha més d’un estament

Una altra institució educativa característica és la mestrança de cavalleria, particular

d’Espanya.

La ciència i l'educació nobiliària

En el final del segle XVII i XVIII, els interessos que tenia la noblesa s’insereix les ciències.
En aquest període també es posa de moda una institució educativa singular: el grang tour →
Viatge que es fa a Europa per obtenir coneixement. La pujança de la popularitat coincideix en
una època estable.
És un viatge d’un jove aristòcrata acompanyat d’un petit entorn familiar que té com a
objectiu les ciutats i les corts d’Europa. Ciutats italianes com Nàpols, Venècia… es important
perquè està concentrat el llegat artístic. Tot això està relacionat amb l’esperit que neix entorn
del gran tour on els estrats més alts del tercer estat són abraçats.
La cortesia i les bones maneres engloba a totes aquestes qüestions de l’educació. La cultura
aristocràtica i la cort és l’origen d’una disciplina social que s’ha preservat

A més de les bones maneres hi ha una dimensió important en la cultura cortesana: la cultura
material (el luxe, el col·leccionisme, el mecenatge…) Els objectes materials, a més del valor
exòtic i exclusius, també tenen a veure amb una identitat estamental i familiar amb les
herències de familiars. La cort és un desplegament de fastuositat. La cultura material està
lligada a l’evolució econòmica, ja que els objectes extrets de luxe està lligat a l’expansió
econòmica i colonialista d’occident.
A més d’aquests objectes de luxe hi ha objectes estranys, pel seu exotisme.

Hi ha la qüestió del vestit. És rellevant perquè cada estament té una manera de vestir. Tot i
així, en el segle XVII és difícil distingir un noble d’un ric burgès. Una pràctica corrent són els
edictes sumptuaris → Lleis on s’estipula la contenció del luxe (i tributar més perquè hi ha una
guerra) i distingir els nobles i els no nobles. A Espanya, en època de Felip IV, una de les
primeres coses que fa és fer un edicte sumptuari amb els objectius de contenir les despeses
(perquè està preparant una política internacional agressiva) i marcar la diferència de qui es
noble i qui no.

El col·leccionisme i el mecenatge és una característica de la modernitat, començant sent

nobiliari. Tot i així, a finals del segle XV l'alta burgesia i l’església també col·leccionen.
Durant els segles de la modernitat aquest fenomen agafa molta importància. Articula la
cultura aristocràtica.

El mecenatge també es una forma clàssica, una virtut digna de ser emulada.

La cort en l'edat moderna

La cort és una cosa que ja existeix en l’edat mitjana: tot príncep està envoltat per una cort. La
novetat és el desenvolupament, complexitat i la institucionalització d’aquesta, amb una
representació i dimensions polítiques i socials.

L’origen del mot ve del terme llatí curia. Es pot entendre com la cort de justícia i règia.
L’edat mitjana els reis la seva funció era fer la guerra i fer justícia. En el cas de França, el rei
vivia al Palais. Tot l’entorn de la justícia estava amb ell. El rei de França al segle XV queda
abandonat pel rei, i es queda la cort judicial (Curia regis). Hi ha altres institucions com les
corts, consellers dels reis. Seguint amb la primera termologia sobre una assemblea que ajuda i
aconsella el rei, té a veure amb el govern.

L’altra terminologia de la cort és, que és l’esfera que envolta el rei en la seva vida quotidiana;
en els palaus, viatjant, en públic. Es compon d’individus de diverses institucions. Té un
significat material: pot estar instal·lat a un lloc. La cort va movent-se.

La cort integrava:
Cases reials → El príncep és el centre absolut. La casa reial és la nòmina d’oficials que dona
suport el rei en la seva vida quotidiana i els àmbits moderns. El rei té la seva casa, la reina té
la seva, l’hereu, els infants també les tenen. Estructura de moltes cases reials que donen
suport els oficials en l'existència quotidiana. Hi ha una esfera interior de la casa, i l'exterior.
En l’exterior trobaríem les cavallerisses (cria de les muntures, les carrosses, animals de
càrrega…), la caça, la casa militar del rei (tot el cos militar que defensa el rei). Una zona
intermèdia entre l’exterior i l’interior és la capella; ja que pot actuar dins de la cort o fora,
quan el rei es desplaça. Dins de l’àmbit del palau descobrim una dimensió privada (càmera
del rei) i pública (majordom o Chambellan, de cara als ulls del públic). Tot això significa que
hi ha una estructura piramidal en cada estructura (un cavallerís major, capellà major,
gentil-homes de la càmera)

Gràcies a això hi ha una domesticació de la noblesa: la convivència i interdependència,

social, política i econòmica fan que la noblesa entrin dins de l’esfera del rei. A més d’això, es
va generant una cultura estrictament cortesana. Reflecteix la pertinença d’un món exclusiu i
en la cort del poder. En la cultura, també hi ha un desenvolupament de les arts en les corts. Hi
ha dues institucions que sol·liciten la feina dels artistes: les corts i l’esglèsia. En el cas de la
cort, hi ha una mena de sol·licituds: tapissos, pintures… Aquesta cultura evoluciona: en el
segle XV les corts s’imaginaven com unes acadèmies. Progressivament, això es transforma
amb l’absolutisme regi; aprenentatge del neoestoicisme per integrar-se en les monarquies i
obeir-les.

Per últim, hi ha el govern. Hi ha una o diversos curies regis que ajuden al rei a governar. En
aquests consells és on es decideix diverses qüestions executives i legislatives. Els nobles
estan sempre en el consell, però a final del segle XVI intenta integrar altres estaments per
poder manipular.
Hasbullah

Exemple de funcionament de les grans cases nobiliàries a Europa

La casa ducal de Cardona, que en l’edat moderna uneixen els folc de Cardona (Tradicional),
Aragó Fernández de Córdoba. Utilitzen tots els cognoms per prestigi.
Si ens posem la posició d’Enric i Lluís de Cardona. Comparteix les armes reials.
El duc presidia les corts de Catalunya, ja que era l’únic duc. També ho feia a Valencià = té la
capacitat d’estar en diverses assemblees (més oficis, tenen càrrecs de govern, dignitats)
Les dones poden heretar els títols, cosa que provoca que es produeixi una concentració de
cases aristocràtiques. En el fons, aquesta monarquia internacional hispànica que només té en
comú el rei, la religió i aquests grans llinatges aristocràtics.
Un altre cas és la casa ducal de Villahermosa i comtes de Ribagorça llinatge d’Aragó. Es van
emparentant. No s’ha fusionat amb altres cases més grans. El fundador és un rei (Joan II).
Són governadors generals, virreis.

En les altres monarquies és molt similar però amb algunes diferències. Els Montmorency eren
els contestables i governadors de la Provença fins a la rebel·lió. La diferència és que les
dones no poden heretar els títols: quan s’extingeix un llinatge, ho va a un parent molt llunyà o
el rei decideix on va el patrimoni. També hi ha un altre cas singular: hi ha una tendència
feudal que tendeix la transmissió hereditària dels carrers pública. (els montmorency són
governadors perpetus i hereditaris de la província de governadors: molt poder a la província,
per això s’aixeca). Aquesta família s’unirà als condè excepcionalment per la filla.

La importància del col·leccionisme en les cases es veu en els governs: virreis espanyols a
Itàlia que esdevenen col·leccionistes i agents del rei per la col·lació règia.
En el cas de la nova espanya i el Perú, la noblesa que governa aquelles províncies és mitjana:
famílies secundàries o membres de menys categories de les cases. Fan aquestes col·leccions
amb la contextualització de les índies. Donen objectes propis de la zona

Els lobkowitz són una família txeca que serveix als Àustria. Són catòlics. Per això el rei els
engrandeix com a prínceps. En ser súbdit de reis i emperador fa que tinguin drets: són
prínceps (només el rei pot fer prínceps)
Noblesa mitjana
Noblesa menys importants ja sigui per títols, rentes, branques de famílies segones que
evolucionen de forma estancada… Tot i que poden prosperar amb les oportunitats de la cort o
amb el favor del rei.

Noblesa i els negocis

La noblesa es perd quan es fan activitat poc noble com oficis. Ser burgès en una ciutat o ser
partícip a grans empreses comercials no fan treure la noblesa. Hi ha un canvi en el segle
XVIII. Els negocis i l’estímul de les manufactures es converteix en una cosa positiva i els reis
estimula aquesta positivitat. Es deroguen restriccions comercials per la noblesa. En Espanya,
hi ha un cas a Sevilla i Cadis on la noblesa participa en el comerç (molt comerç de les índies)

La noblesa més baixa que no té títols ni vassalls. Té drets bàsics (no pagar impostos, no anar
a la guerra…) Els Hidalgo (infantons) es fan famosos pel Quixot. Podem saber sobre aquesta
gent per les executòries d’infantos o Hidalgo que feien oficials o conformaven l’estatus
d'infantons. Normalment, són els primers conquistadors d’Amèrica per tenir més riqueses
després de les reconquestes.
Aquesta petita noblesa estarà molt interessada en els ordes militars o de cavalleria.
Particularment a Espanya, per la reconquesta, poden no ser celibaris i es converteix un títol
dignitari, era una sortida per la petita noblesa, ja que obtenia rendes. L’orde de malta i la
teutònica perviuen les maneres religioses.
La part més baixa de la noblesa és els Gentry. No està clar si pertanyen a la noblesa (semblant
als ciutadans honrats). Burgesia que ha anat prosperant i que, un fill seu a través de la justícia
del rei, pugi ascendir d'estament. A Anglaterra de 1611 se'ls hi dona un títol concret els
baronets. En anar a la cambra dels comuns només van els titulars. Per això es una situació
singular.

Mobilitat estamental
A partir d’això, una forma característica d’ascensió era la milícia. També els homes de
finances, a partir del segle XVII per ser l’estat més gran i necessiten préstecs, es beneficien
de la situació. Els reis, que no poden tornar, els hi donen la de recaptar d’impostos o, fins i tot
ennoblir-los i deixar-los fer oficis nobles.
Altres formes és la cort, a l'haver-hi un immens conjunt de persones que no són nobles que a
través de generacions de servei pugen de categoria. Després es crearan les ordes de mèrits per
premiar els més baixos dels nobles i no nobles honorables.

Tercer estat (CV)

És problemàtic. En el cas del tercer estat les diferències entre els que estan a dalt i a baix són
molt grans. És un estament molt poc cohesionat. Tot i això, quan parlem de tercer estat ho
fem des de la vista de l’antic règim. L’element en comú més clar és que estan subjectes a
l’impost.
Les distincions que hi ha en el tercer estat:
- La distinció social i econòmica: al final de l’edat moderna crea una classe social única
gràcies a això. La riquesa és important.
- La distinció entre la ciutat i el camp: Molts dels pagesos que tenien contractes
d’arrendament, per la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana, es veuen beneficiats
perquè les rentes són fixes (labradors). Al costat aquests, hi ha els pagesos que,
segons la forma de propietat de la terra seran més fràgils o menys socialment. A la
ciutat podem trobar els grups emergents; patriciat urbà, artesà… Tot i això, es vincula
al camp. Al no tenir consciència de classe o estament, contra més prosperin volen
optar per la forma nobiliària de vida.
- La distinció dels honors i privilegis: La part superior són els no nobles que treballen
en la cort, o altres institucions. Copien la forma de la noblesa i, en el renaixement els
patricis.
- La distinció de l'abisme social: Tot i que la burgesia emergeix, hi ha una tendència on
els burgesos més grans s’enriqueixen més i els pobres s’empobreixen més, sobretot a
causa de les crisis de l’edat moderna. Els estaments mitjans estan en perill i són
fràgils.
Qui forma el tercer estament és:
- El Patriciat urbà → El constitueix els estrats més alts i potents econòmicament i
socialment. Des d’un punt econòmic són els rics no nobles; procedència diversa. Al
principi de l’edat moderna, els pagesos rics que s’han consolidat es traslladen a les
ciutats i tenen una millor participació en el govern. D’altra banda, procedeixen dels
comerciants enriquits per la primera globalització econòmica. Aquests, si prosperen,
es converteixen en financers. Financen empreses comercials, militars… Aquests
passarien als oficis de justícia/administració: a través d’aquests oficis liberals aquestes
persones s’ennobleixen. Com que els reis molts cops no poden pagar els salaris
s’ennobleixen o es fa la venda dels oficis; aquests es poden heretar al ser propietat.
El patriciat en una visió social, el que distingeix aquests de la societat són diverses. La
paraula de patrici té una connotació romana. D’altra banda, el patriciat és una
herència baixmedieval (humanisme). En el primer renaixement unes de les utopies és
la del Príncep (rei) i el de la perfecta república urbana (burgesia). Segons el context
polític evolucionarà. També en les grans monarquies les ciutats creixen i
s'emmirallaven amb les grans ciutats. L’ideal de ciutat és la dels patricis que
governen. En aquests governs municipals, els membres (cònsols o jurats; membres del
consell de cent). Accedir als governs dona privilegis. El govern de Barcelona
adquirirà poder, pensa que són la cúria del rei. Aquest patriciat urbà s’oposa la peble;
no tenen participació en oficis honrosos.
L'evolució política dels governs municipals respon a la utopia humanista de la ciutat
ideal, però ràpidament això es veu desbordat pels prínceps de Maquiavel (ja que grans
monarques volen ficar les seves mans a Itàlia, el retorn del papa… Provoca guerres
que fan que les ciutats hagin de contractar mercenaris. Aquests mercenaris, per la
inestabilitat a Itàlia, pugen a la noblesa). En el cas de les ciutats monàrquiques seran
aliades de la corona. En la lluita de la corona pel poder pel feudalisme les ciutats estan
al costat de la corona. La seguretat jurídica d’estar baix la corona és més avantatjós
per ells. Quan en la monarquia s’estableix i entren en la dinàmica agressiva en la
política exterior, les ciutats que han donat suport el rei es veuen més ofegades en
l’imperi amb impostos → Comuners. Les tensions als estats europeus entre les ciutats
i la monarquia serà constant, però també seran interlocutors.
Els privilegis del patriciat consisteixen: dret a fer entrades públiques, la senyoria…
Les ciutats creen els primers bancs públics.
El patriciat urbà té consciència de classe per estar en les institucions. A més tindran
més cohesió amb el calvinisme. Afavorirà una identitat urbana. El luteranisme
afavorirà als senyors feudals i prínceps. En canvi, el Calvinisme té una utopia, amb un
Jerusalem (Fonamentalisme, volta d’una ortodòxia catòlica. És un ideal confessional).
No és casual que on triomfa el calvinisme és on hi ha temptatives de crear repúbliques
burgeses (es crea ideals de la burgesia): Països Baixos i Helvètica. El calvinisme es la
causa que s’independitzi els Països Baixos. El calvinisme imagina l’organització
social i políticaa través de les ciutats, i a cada ciutats no hi ha distinció entre les
estaments (fonaments de la ideologia burgesa; governa els més savis). Un exemple és
 Ginebra. A partir d’aquí es desenvolupa un ideal de ciutat republicà, on els governants
són exemples d'actitud moral. L’ideal urbà del calvinisme és un ideal moral, virtuosa i
rígida de la conducta personal (Estem predestinats a anar al cel o l’infern, la vida
terrenal ho podem demostrar). L’enriquiment no és vist de forma dolenta, com el
catolicisme; el pobre no és imatge de Jesús. El calvinisme s’estén a França, Països
Baixos, Escòcia i Suïssa. Menys a Escòcia, els altres llocs cala el missatge perquè hi
ha una burgesia potent. En el cas dels Països Baixos, les ciutats són molt riques i
potents, i amb el Gran Privilegi agafen molt poder polític (Això és la prèvia). Quan
comença a estendre el protestantisme, els Països Baixos és una de les zones més
atractives per assentar-s’hi. S’acaba creant la República de les Províncies Unides,
independitzant-se de Felip II. Es desplega la ideologia burgesa calvinista. Es
convertirà en una potència comercial i colonial capitalista. No hi ha una evolució cap
a la noblesa, ja que tenen una consciència de burgesos relacionada amb el calvinisme.

Hi ha historiadors que parlen del patriciat urbà com a líders d’una xarxa de
repúbliques de ciutats dins de la monarquia dinàstica i hereditàries.
A partir del segle XVIII podem veure més clarament com la burgesia agafen
consciència del que són amb orgull, i no sempre es volen convertir en nobles, tot i que
encara era la tendència majoritària. La il·lustració té l’element radical de considerar
l’individu per sobre la col·lectivitat, sorgint conceptes com la igualtat.
Apareix denominacions sobre el patriciat urbà que s’assimila a la noblesa, amb els
títols de Ciutadà Honrat (Catalunya), el de Burgès (França) o Patrici (Itàlia). Són
maneres de donar privilegis a un tercer estament.
- Artesans (gremis) i petits comerciants (classe mitjana urbana) → Els gremis són
corporacions professionals que s’estructuren verticalment que comparteixen uns
privilegis. En molts casos tenen una quota de participació política. Poden protegir les
famílies dels membres dels gremis a través de les confraries a més d’afegir privilegis.
Altres institucions vinculades són les milícies o germandats que són la policia de les
ciutats

- Els criats, bracers i assalariats → Categories més baixes. Aquests són realment no
privilegiats. Només es poden beneficar dels privilegis per partànyer a un territori. Els
criats són el 10% de la població i està subjecte d’algú; si és una casa gran tindrà
millors condicions. Se’ls incorpora a la família (no com a parents), ja que
 comparteixen casa i tenen relacions amb els nobles. La major part d’aquests seran
criats sempre, però en certes cases nobiliàries hi ha més oportunitat de mobilitat
estamental. Un altre més excepcional d’ennobliment és el d’entrar en el cercle noble o
reial, establint vincles personals. Però en general el 10 % no fan ascensos socials. En
les ciutats abunda, essent més del 10% són els bracers, o els assalariats (no es poden
beneficar de cap privilegi per no estar vinculat amb cap col·lectiu com gremis).
Aquests estan sempre amenaçats en caure en l’abisme de la pobresa. S’ha de controlar
aquesta població que pot revoltar-se (milices burgeses i urbanes)
- Marginats → Seran un problema per la societat nobiliaria. En la baixa edat mitjana hi
ha un gran debat per la pobresa de crist. Al llarg de l’edat mitjana es agafa distància
amb aquesta qüestió per justificar l’existència dels pobres. Hi ha sectors que es
dediquen els pobres, ja que en cada cara dels pobres hi ha la imatge de crist patint. En
el segle XV, l’humanisme reflexionen sobre les creacions de les utopies de les ciutats i
el govern dels pobres. Creuen que no només els ordres s’han d’ocupar, sinó les
institucions de l’esglèsia i els consells municipals. Hi ha una obligació moral i social.
Un dels humanistes més influents és J. L. Vives fa el llibre sobre com les institucions
públiques s’han d’ocupar dels seus pobres. En el segle XVII amb la reforma hi ha
iniciatives sobre l’atenció dels pobres. Tanmateix, hi ha una altra dinàmica que es
consolida, i que és la concepció dels pobres com éssers improductius, els quals s’han
de controlar a través d’Hospicis (poden encapçalar revoltes). També els fan treballar,
com a mà d’obra (obrers de les reals manufactures) i militars (hospitals militars o de
veterans, on es tancaven els veterans pobres, espatllats per la guerra). Els marginats
són els protagonistes de les revoltes de l’època moderna. Aquestes revoltes demanen
l'aplicació ideal d’un ordre sobre el rei, la llei i Déu. Els governs municipals al costat
de la monarquia intenten posar en límit aquests elements subversius
- Els camperols: Són aproximadament el 80 i 90 % de la població. Genera les rentes en
la economia de subsistència. Dins del grup tenim estrats diferents. Els podem separar
a través de l’estat jurídic i les formes de propietat de la terra:
– Estat jurídic → Els lliures i serbs. La jurisdicció també la marca: poden estar en
règim senyorial i reial. En la baixa edat mitjana i el principis de la edat moderna la
població es redueix de forma tan dràstica, que alguns pagesos milloren les seves
condicions de vida perquè tenen més terres que lleurar. Això no vol dir que les
injustícies se’n vagis. Els pagesos que estan abaix la juridcció reial viuen millor. Les
revoltes antifeudals sempre demanen passar la juridicció reial. No hi ha una estructura
administrativa i la jurisdicció reial està més pròxima al dret romà. La jurisdicció
nobiliària tendeix a ser més arbitrària. També hi ha diferència entre estar en una
jurisdicció eclesiàstica i noble. Tots els camperols paguen el delme (una desena part
de la producció). A canvi d’això, l’esglesia i les ordes religioses en general tenen els
bens comunals on es permet lliurament a la població de la seva explotació. D’altra
banda, una altra justificcació és la caritat. En aquestes juridiccions ho importar és qui
administra la justícia. La jurídició senyorial pot arribar a les màximes instàncies, que
no tenen apel·lació possible, en la qual tenen decisió dels destinats dels seus vesalls.
L’interés de la corona és superposar juridicions. El que es proposa és que la justícia
del rei sigui l’última instància. Hi ha una tendència de la desaparició de la servitut; els
remences (sentència arbital de Guadalupe, llibertat, derogació dels malsusos, a canvi
d’un lluïsme). Això beneficiarà aquests caperols a enriquir-se al segle XVIII. En
canvi, a Europa Oriental la servitud ressorgeix amb la segona servitut. Allà passa
perquè hi ha una demografia molt baixa i es un lloc on la monarquia no es va poder
imposar davant els nobles. Dins d’Europa occidental també hi ha territoris que encara
es manté (Sud d’Itàlia i Espanya tenen condicions molt semblants)
– La relació de la terra i els camperols → Hi ha els labradors (pagesos rics). Són el 5
% de la pagesia. Posseeixen la terra on treballen. Es consoliden a la transició del baixa
edat mitjana i moderna econòmicament. Són els únics que tenen una possibilitat de
prosperitat social i estamental. Una forma de promoció social és la compra de terres
amb jurisdicció; hi ha terres que per elles mateixes estan registrades com espais amb
vincles jurisdiccionals (dret a construir molins, pescar, caçar…). Això és un primer
pas, i l’últim, per un gran servei fet pel rei, se li dona el títol que la terra tingui. També
poden caure.
D’altra banda hi ha els petits propietaris o els arrendataris (camperols de classe mitja).
Són el 25 % de la població pagesa. Els petits propietaris és el mateix que els grans
però tenen terres més petites. Els arrendataris són els que no tenen la propietat de la
terra, però tenen l’usufructue que en general està definit per a llarg termini. Tenen més
dificultats per no hipotecarles; tanmateix, la pugada de preus no els hi afecta perquè
està arrandada. En l’usufructe hi ha els tenant, els arrendaments ibèrics són els
enfiteusis.
Per últim, constituit pel 70 % de la població camperola, està constituit perl aparcers,
jornalers i servs. Els aparcecrs treballen terres que pertànen a altres sense un dret
establert per explotar-les; es dona una part després de explotar-la. En termes general
la meitat del que es produeix la terra es reparteix entre el propietari i els que la
treballa. Els jornalers no tenen propietat ni contracte d’arrendament o de parcelia. Són
assaleriats. De fet, amb les revoltes urbanes, són els que busquen treball a les ciutats.
Són elements subsetibles de provocar un desordre.
Pel que fa a la servitut, a europa oriental arribà fins els segle XIX. Els bens comunals
són terres de les ordes relgioses, com s’ha dit abans. Era una obligació tinguessin
aquestes terres perquè els més pobres puguin sobreviure amb ells. En l’edat moderna
va haver-hi un gran canvi, al arribar a la reforma. La reforma una de les accions que
implica les ordes religioses se suprimeixen, i tot els seus bens passen als seus
princeps. Els bens comunals són suprimits un cop passa això, ja que no aporta
beneficis =revolta pagesa a Alemanya que es reprimida amb el beneplàcit de Luter. A
Anglaterra a 1533 Enric VIII aconsegueix anular el seu matrimoni i se separa de la
catòlica i suprimeix les ordes religioses, quedant-se les terres comunals. Aquestes es
fan servir per generar rentes i les reparteix amb la noblesa lleial i els burgesos lleials
per tenir una base en la seu cisma.
En el món catòlic, en el segle XVIII es manté les terres comunals. A principis del
segle, les monarquies reformistes i il·lustrades tenen diversos espectes com el
regalisme (l’estat ha de absorbir totes les juridiccions, sobretot la eclesiàstica. La
juridició del Papa ha de quedar com una cosa procolària. Això va de la mà amb una
visió molt crítica dels ordes monàstics. En la persepctiva de la producctivitat les ordes
igual que els pobres no són útils), el lliure comerç del grà i la productivitat (idees
il·lustrades en l’àmbit econòmic i de juridicció). El llibre comerç del grà es pensa que
si hagués un comerç lliure en el regne, això estabilitzaria els preus. Tot això crea motl
rebuig en el camp. Hi ha revoltes contra les mesures il·lustrades; en moments de la
revolució francesa hi ha subelvacions que reindivica l’ordre tradicional. Durant tot el
període de l’edat moderna, tan la noblesa com la burguesia que es va enriquint
enxergeixen una gran pressió sobre els petits propietaris de la terra. Hi ha una
conquesta d’els primers per fer-se de les terres dels no-privilegiats. Quan
s’adquireixen terres comunals (amb amortitzacions), qui les compra són vallades,
tencades.

Dinàmiques de cada segle:

- Selge XVI i XVII → situació que no era dolenta, però a partir delS ANYS 20
HI HA revoltes: revolució dels preus i en molts casos (això benefícia els grans
 arrandaments) era una gran dificultat sobre qui no tenia la propietat o
l’usufructe. A més, aquesta època hi ha una petita edat de gel, a més de grans
oscilacions tèrmiques, i guerres associada a la constitució de l’estat modern.
Aquestes seran gravoses, augmentant la presió fiscal que després de
l’exepcionalitat de la guerra es manté a la pau. A més de tot això hi ha una
reació feudal amb la pugada de peus iintentant canviar o reborcar en els
contractes de arrendament, justificant els antics drets juridicionals. Tot això
crea revoltes pagedses al segle XVII(Jacquerie, Crouants)
- Segle XVIII → A principis de segles és dur per la guerra de successió. Però
després de la pau d’Utrech acaba amb una època de guerres constants que
aplica un par de dècades de pau on sorgeix la il·lustració. Les revoltes es va
fent més inusual a partir del any 1713. També hi ha una època de bonança pels
pagesos. Això durarà fins el 1766, on hi ha un augment de preus a causa de
l’espiral de guerres. No es estrany que hi hagi revoltes camperoles.

- Altres

Dones en l’antic règim

No es pot aplicar a tot el gènere femení una mateixa visió. Hi ha una gran importància en la
condició o naixement de l’estament. Determina més el fet que sigui noble que dona. Perquè el
cas de la noblesa té tant interès en l’estudi → Hi ha molts aspectes que s’han convertit en
origen en reivindicacions contemporànies.
Hi ha una obra de Joan Vives sobre l’educació humanista femenina: visió sobre la qüestió
femenina i la visió del paper de la dona. Joan Vives es un gran humanista amb influència;
relació amb la corona Anglesa (Hi ha Catalina d’Aragó). En aquest tractat no trenca amb
totalment en la concepció de la dona (reserva de la dona), també hi ha una virtut, prudència a
desenvolupar. Diu que no solament una dona ha d’existir pels afers domèstics, sinó que ha de
ser educada més enllà d’aquesta esfera i ser educada amb virtuts dels clàssics. A més de les
questions domèstiques, l’administració va més enllà de la casa, si no del patrimoni, renda,
terres… La preparació que dona Joan Lluís Vives és per aquest govern transitori de les dones
cap als fills, germans…
Una altra obra molt influent és la de Fénelon (Preceptor dels nets de lluís XVI). Els seus
llibres tenen molta transcendència. Escriu un tractat de les nenes al 1686, que el fa famós. Hi
ha una proposta molt més determinada per reconèixer el paper de la dona en la societat. Es
parla de les dones que poden rebre aquesta educació (nobles i alta burgesia: contribueix el bé
comí, son responsables de l’educació dels fills i hi ha un programa més ambiciós sobre els
idiomes, devoció religiosa)

La dona en la noblesa tradicionalment s’eduquen als convents on les eduquen dones de la

noblesa. Aquesta educació està envoltada de l’humanisme. La música i les arts seran aspectes
molt destacats. Es ressembla a l’educació noble en general.
En el segle XVIII es va apartant a les dones.

Les aficions nobiliàries es poden estendre a les dones. No es pot fer la metàfora de la guerra,
però la caça i les activitats eqüestres que hem vist també es reprodueixen aquí. Les dones de
la noblesa en aquest moment, i sobretot en l’Europa occidental, tindran un paper molt
important en la governança dels patrimonis i per la possibilitat que pugui governar com a
regenta.

En el segle XVI es crearan institucions específiques per la dona → Real conservatori de

Nàpols; acull la petita i mitjana noblesa dels soldats espanyols de Nàpols. Estructura on
amunt de tot hi ha l'esposa del virrei.
En altres casos hi ha ordes religiosos noves com les Unsulines. Es regular que neix en
l’impuls de la contrareforma i té com a funció principal donar a les dones una educació

A finals de segle XVII, la Marquesa de Maintenon governata dels fills bastards del rei. Crea
l'escola de Saint-Cyr; s’ocupa d’educar les filles de la noblesa pobra per casar-les.

Hi ha aspectes a tenir en compte: els drets jurídics per heretar patrimoni. En casos com
Anglaterra o França les dones no són titulars de les cases nobles. En el cas d’Anglaterra
poden pujar el tron. Tanmateix, hi ha excepcions: si desapareix un llinatge, a través des dels
òrguens reials, pot fer que el títol passi a una dona.

En el món ibèric i italiana és el revés, poden ser titular i heretar el patrimoni.

Hi ha un topos important en els segles XVI i el segle XVII → Les dones fortes. En França és
un debat important. Sobretot, en el cas de les dones hi ha tot una d’heroïnes clàssiques i
bíbliques que representen les virtuts d’acció, govern i, fins i tot, militars. Clàssicament hi ha
l'Amazones, les divinitats (Atenea) i a la bíblia hi ha heroïnes del poble d’Israel que salven el
poble: Judith, Ester…

Excepcionalment, es fa tractats (Manie de Governay) sobre la igualtat dels homes i de les

dones (influenciada Montaigene) feta a finals del segle XVII. Les regències en el segle XVII
hi ha diverses regències femenines → Importància de la governança de la dona en plena
pujança de la idea de la dona forta.

La bellesa, igual que l’home, es un reflex de la virtut de l’ànima. Però a mitjan segle XVII hi
haurà una apologia a la virtut de la fortalesa de la governança. De fet, en la Fronda, la dona
forta adquireix importància, ja que algunes dones ordenen accions militars en els seus
territoris.

Aquesta imatge de la dona forta reflecteix un ambient de llibertinatge filosòfic. A partir del
1660 la imatge de la dona forta cau.

Hi ha un aspecte interessant de les dones nobles que és les preferides dels reis. Tot l’univers
que barreja els vincles afectius i polítics reprodueix a les dones. A part de la part sexual,
també hi ha la dimensió politicosocial. A les preferides reials de França s’exhibeixen, són
procedents de grans famílies. A l’època de Lluís XIV això es molt característic. La marquesa
de Montespan, de les famílies més antigues de França, es casa amb el marquès de montespan.
Després es fa amant del rei i té fills amb el rei. Va haver de preparar la separació del marit
perquè quedes clar que els fills són del rei. El fet que sigui de l’alta noblesa es acceptable que
siguin fill dels reis. A més d’això, Felip XIV s’alia amb el ministre Couvert (en enfront
d’altres ministres oposats, que donen suport a un o altra de les preferides, pintors…). A la
cort espanyola tot això no es permet (els fills bastards no es reconeixen). Tot això és un
mecanisme on les família reial alimenta la xarxa clientelar.

Tot això provoca una visió negativa. Felip XIV se li nega la comulció fins que se separi amb
la seva amant. Això és una crisi que donarà una influència. Quin paper se li dona aquestes
dones: quan el rei públicament a trencat la relació la visita de cortesia, altres funden
convents…
En el segle XVIII canvien molt, es un segle de ruptura en molts aspectes (consciència
europea en la religió; teisme, ateisme…) Aquí les dones tenen presència als salons femenins.
Aquests salons de la il·lustració no solament les anima les dones nobles, sinó de la burgesia.
La paradoxa és que en el mateix segle és comença l’inferiorització de la dona. Olympe de
Gouges fa la declaració dels drets de la dona en crítica del masclisme dels constituents. Tot i
que hi ha reines importants en el segle XVIII, en general hi ha un retrocés. Felip V fa una llei
semisàlica. No es casual que moltes d’aquestes sobiranes hagin estat criticades en el moment
que vivien i els moments revolucionaris.

Hi ha altres aspectes que també canvien. En alguns àmbits de la il·lustració, es parla trets
femenins com aprofitosos en l’educació de l’infant

Per parlar el paper de la dona hem de saber que una de les funcions és administrar el
patrimoni: governar a persones i , fins i tot, deixar (préstecs). Hi ha un espai privilegiat per
les dones: convens, però també s’ah de tenir en compte els espais de llibertat femenina que
venen de l’edat medieval. Tot i això, hi ha restriccions com la del concili de Trento. En
l'àmbit imperial les tradicions medievals es mantenen les institucions de la medieval.
El col·leccionisme i el mecenatge també es fa per dones.
El món espanyol i Itàlia governaran les esposes, filles, germanes governaran els patrimonis
de la monarquia mundial. També podrien ser lloctinents per la seva condició estamental.

Marcs mentals de l’Edat Moderna

És la cosmovisió comparteixen les persones del món modern

Es veu com un concepte metafísic, el que no és mortal. És el que ve de Déu.

A partir de finals del segle XVII (1680, crisi de la consciència europea; començament del
laïcisme/deisme que s’acaba desenvolupant en la il·lustració) va apareixent una actitud
heretada del maquinisme que separa ho transcendent del terrenal: major distanciament del
que és segrat. Per arribar aquí, la reforma té una importància clau. Els moviments contra la
vida del clero comences en el segle XV, i la que té èxit és primer el Protestantisme (1517); es
produeix una ruptura de l’esglèsia i una secularització de l’esglèsia. Després hi ha el
calvinisme (1530), que s’expandeix per tot a Europa, a diferència del Prostatisme. Itàlia i
Espanya són els bastions que aguanten; els pocs moviments estan més vinculats al Erasisme.
Això és a causa del fonament de la religió; inquisició (persecució dels falsos conversos
jueus), conquesta de granada, expulsió dels jueus no conversos (1478). En Espanya hi ha la
qüestió dels musulmans: el 1492 es concedeix granada i es firma una capitulació on es
respecta la religió musulmana; tanmateix, la dificultat de la reconversió l’any 1499 declaren
proscrita la religió musulmana. Els que es converteixen no canvien els seus costums, llengua i
forma de viure. Això són els moriscos, que són vigilats per veure si s’havien reconvertit
(inquisició). Aquest comencen a ser perillosos quan, el 1553, l’Imperi Otomà conquereix el
Nord d’Àfrica, perquè es tem que les incursions impulsades pels pirates otomans creïn
l’adhesió d’aquests moriscos. Finalment, seran expulsats l'any 1609.

La confessionalitat del món modern s’ha d'interpretar com la societat es reflecteix en ella. El
centre és Déu, la Santa trinitat, després hi ha la verge Maria (per a catòlics s’ha d’adorar, els
protestants diuen que no i discuteixen). Baix la verge hi ha els apòstols/Sans i després la cort
celestial d'angles i arcàngels. La descripció d’aquesta societat se sembla a la societat
estamental; l’arcàngel Miquel és el primer dels arcàngels. En aquesta visió està contaminada
de supervisions i llegendes a final del segle XV i principis del segle XVI. Per exemple, es
venerava persones sense ser sants, no són canonitzats (com Carles magne a Girona). Aquests
últims es recopilen en el llibre de la llegenda daurada de Voragne, i serà acceptada per
l’esglèsia per tal de fixar les creences i parar aquest succés. Sant Jordi és un exemple. Això és
important perquè en els principis del cristianisme té reminiscències paganes.
Aquest univers celest hi ha la providència (Déu en acció). La sacralitat del poder és
indiscutible; l’autoritat del rei és indiscutible, el rei és un lloctinent de Déu. No hi ha una
contestació jurídica ni social, només sobre la perversió de la governança.
Des de Sant Pau, que diu en una carta als fidels que tota l’autoritat civil s’ha de respectar
(venia d’una època de paganisme). Això dona el tema de la fides. Això dona coherència i
cohesió a l’ordre. D’aquí es pot declinar en molts termes:
- Fe → La creença,
- Fidelitat → L’obediència
Tot això fa que funcioni tota aquesta cosmovisió; tots estan obligats a mirar la fides, i tots
estan ancorats de forma bidireccional (de dalt a baix i de baix a dalt.) En el nou testament
crist té fidelitat al seu pare.

Aquí hi ha uns fonaments clar; si deu ha volgut que les coses quedin plasmades així, tots els
mortals estem obligats al mateix (fidelitat i obediència). Això es transporta a l'autoritat civil.
Al rei no només se li ha d’obeir per la seva figura, sinó perquè també es creu en el rei. Això
permet que una societat tanta desigualtat i sotmesa a tants drames pugui sostenir-se i tingui
una cohesió per reconstruir-se cada vegada que té una crisi. És una societat de la fidelitat, on
hi ha uns cercles que se superposen. Les províncies, regnes juren al rei per la pàtria. A cada
cercle hi ha un cap (Pater familias, Déu, Rei …) que els uneix a través de la fidelitat. El
jurament és molt important.

De dalt a Baix, el príncep té obligacions de fidelitat

- Senyor Natural: per ser senyor ha de ser del mateix llinatge
- Jurament: per preservar les lleis i l’ordre natural volgut per deu (cristiandat), ordre
natural dels homes i les lleis (ordre jurídic que s’han donat les comunitats amb els
seus reis; els reis han de preservar les lleis.
La legitimitat del rei recau en complir la seva part del pacte; protegir i jurar (principi de la
fidelitat descendent)
Això es una economia de la fidelitat. Això aporta estabilitat perquè hi haurà creença comuna.
Per això, quan hi ha una revolta es crida viva el rei mort al (mal govern, els castellans…).
Això es crida perquè representa l’ordre natural que representa la justícia en el món.
També es considera que en el poble enfadat hi ha la justícia de Déu.

No només hi ha obediència a Déu, sinó també amor. Els súbdits han d’estimar a deu com a
Pare. Sentimentalitat de la política

La noció de cos és important. És una herència de l’edat mitjana. Es concep el món d’una
forma organicista: la societat, la cort, el regne són cossos compostos per les extremitats,
òrgans… Això té moltes implicacions en la religió, ja que el cos de crist i de l’esglèsia és un
referent de la política. Crist té el cos històric (el finit), el diví i el místic (Esglèsia).
L’organització política moderna busca referents religiosos per explicar-se a ella mateixa. El
nucli és el príncep, que assumirà la idea dels cossos; el rei té dos cossos: el físic, el místic (els
oficials de justícia i òrgans de govern comencen a configurar l’estat) i fins i tot es
desenvolupa la idea de la sacralitat del rei de forma més acusada. Això últim queda contingut
per la sang reial.
Cultura Popular
És un terme historiogràfic sorgit als setanta. És la majoria de la societat. A vegades sembla
una massa sense forma. Abans no hi havia la capacitat d’identificació d’una cultura d’aquests
individus. P. Burke és qui baptista el nom. Ell defineix el terme per donar protagonisme al
poble i rellegir la història de manera social. Vol restituir el poble la cultura pròpia que seria
diferent de la cultura de les elits. La defineix com una trama de costums, creences, imatges
populars autònomes i considerades diferent de la de les elits que sorgeix a Europa a l’edat
moderna i té les seves arrels a l’edat mitjana.

L’origen de la cultura popular és tradicions remotes, ritus ancestrals i creences mítiques. Hi

ha un pes de la superstició fora de la teologia i la lògica, que té a veure amb la por. La
transmissió és oral i pictòrica → societat illetrada. La substància de la cultura popular és la
devoció als sants locals, fet que amb l’aïllament crea realitats locals concretes. La
canonització de l’esglèsia era una manera de regular la cultura popular i la barreja amb
elements pagans. En època de la reforma, s’ha de regular també les relíquies que es veneren

A més de creences, també hi ha festes d’orígens incerts que tenen reminiscències paganes.
Això és conseqüència d’elements omnipresents que travessen la societat: la mort, l’malaltia,
la mortalitat infantil, les guerres de la modernitat. Aquesta realitat devastadora la resposta és
el conjunt de creences que donen estabilitat.

Les danses de la mort són el memento mori de la cultura popular. Aquesta omnipresència de
la mort no és una cosa que apareix o desapareix en l’antic règim. Sempre s’està morint gent.
En l'àmbit polític, on l’heretabilitat és importat, té pes: guerres de successió. La ritualització
de la mort s’encarna amb cerimònies de poder: el funeral del príncep es repeteix per les
ciutats del regne com si fos el lloc on ha mort el rei. Aquesta actitud davant la mort té l’altra
cara: la festa. La més significativa de totes és el carnaval; festa subversiva. Molts historiadors
estudien el carnaval com un exemple clar de la cultura popular i com entre en conflicte amb
les elits. Els historiadors creuen que la cultura popular vol resistir a les elits. Es una forma de
resistència en última instància a la modernitat de la burgesia. És una forma de resistència
antimoderna. Existeix una lluita entre la cultura popular i de les elits. L'última vol domesticar
i fer desaparèixer la primera. La cultura es domestica a través de l’esglèsia i el poder secular.
L’esglèsia ho fa disciplinant les formes de devoció, quines són les imatges que han de ser
resades. En el món catòlic cal esmentar l’augment de les processions com a manera
d’ordenació de la societat (Inquisició). La religió s’apropia de l’espai públic. En el món
protestant és la caça de bruixes. És una manera de lluitar contra la cultura popular i els ritus
pagans.
Per part del poder secular, la blasfèmia i la sodomia s’incorpora als codis legislatius com a
delictes seculars. És una disciplina moral que estableix el poder secular per imposar un ordre
polític en el qual el súbdit ha de ser fidel i obeir.

Tot això es revisa en l'àmbit historiogràfic. Crítiques:

1. La categorització dels blocs amb adjectius inamovibles (cultura popular, passions,
creences) dona una imatge negativa del poble sobre la de l’elit, que és positiva. Hi ha
camperols amb nocions (més o menys) dels clàssics, de la moderació…
2. La separació de les elits amb les masses populars no ho és tant. El carnaval tan en les
elits i les classes populars hi participen. Les elits organitzen carnavals. Els dos blocs
comparteixen característiques comunes. Les creences era una realitat compartida.
Sobretot en les ciutats això es fa més evident, ja que els estaments estan molt barrejats
compartint elements d'identitat comunes o privilegis comuns relacionats al territori o
la ciutat. Moltes d’aquestes formes populars no estan sempre orientades entre els
oprimits i els opressors; la religió està molt enganxada a la classe popular. A més a
més, les mateixes festes s’intercalen amb els conflictes entre les clienteles

Articulació política d’Europa

Europa s’articula diversos tipos de monarquia:
- Espanyola, Polònia-Lituània, Borgonya, Unió de Kalmar (1523), la part alemanya
dels Àustria, Corona de sant Esteve (s’ajuntarà amb Àustria) → Monarquia composta.
Aeque principaliter → Model d’incorporació de territoris en igualitat
- França és un sol regne amb una sola llei de tot el territori.
- Venècia, Gènova, Confederació Helvètica (té diversitat confessional, conviuen entre
ells) i la República dels Països Baixos després de la independència amb Felip II per el
protestantisme → Repúbliques. Normalment comercials. Aquestes repúbliques
s’articulen a través de institucions com senats on hi ha els patriciat urbà. A part
d’aquests senats hi ha un altres consells que són certes famílies patrícies que es
renoven en el poder executiu. També hi ha prínceps; els Dux-Dogo (Itàlia, a les noves
repúbliques no n’hi ha; a les Províncies Unides hi havia els Statuder). Les seves
facultats són arbitrar, representar, presentar. No té capacitat legislativa. Es vitalici.
Hi ha altres criteris durant la edat moderna per distingir les formes polítiques segons si hi ha
major o menor concentració de poder del príncep.

Per parlar del règim constitucional em de començar per el Papat i el Sacre Imperi. És electiva.
Dins d’elles hi ha estats vasalls, ciutats-estats que reconeixen l’autoritat del Príncep però està
molt limitat. A mesura que avancem en l’edat moderna es va parlant de l’imperi com una
formació monstruosa que té moltes parts entre ell i l’emperador no té poder. Les tentatives
dels emperadors de la casa d’Austria, cada vegada que intentin reforçar la seva presència en
l’imperi, provocarà molta inestabilitat política i la definitiva perdició d’aquesta idea.
El papat es un territori més petit i el papa ha de fer front a prínceps vasalls que no obeeixen
repúbliques… Després d’Avinyó, torna a Roma. Els prínceps intenten reafirmar-se en la seva
autoritat secular. A diferència de l’imperi, que és més fàcil la hereditat, el papa no ho pot fer.
Això fa que evolucioni a través de dues dinàmiques contradictories: es vol consolidar com
estat amb autoritat respectada i tallar-se parts per donar als fills il·legítims. Això fa més
dificil a través de les dinàmiques.

A grosso modo, la monarquia era la manera de governar hegemònica: principats hereditaris.

Una monarquia absoluta no és una dictadura, totalitaria… És una monarquia on hi ha un
principi acceptat que és que la soberinania resideix en el prínciep i la seva autoritat no pot ser
absoluta sinó s’ha d’acordar amb altres. Hi ha variacions; n’hi haurà que s’anirà fomentant la
idea que el prínciep en la seva forma de governar respetant les antigues lleis, és l’unic que té
la facultat d’actuar de forma extraordinaria i la derogació o suspensió d’algunes lleis. Això
genera la polèmica al voltant del terme de la Raó de l’estat (ciència que permet altres a tenir
una visió conjunta). Es precura que els súbdits acceptin la vulneració d’algunes lleis (per
l’extensió dels imperis). Hi ha les lleis i després la fides. Les lleis no limiten l’amor al rei.

França és el paradigme de l’absolutisme i Gran Bretanya (Polònia lituania, …)la de una

monarquia parlamentària. Són els dos espectres que s’arriba a Europa i els altres regnes
oscilent més o menys entre els dos. Inglaterra guanya la geurra civil el parlament. La
particularitat del parlament hi havia una separada pel tercer estat (càmara dels comuns). En
aquesta els que estan representat són els terratinents. Amb la contrareforma intenten
aconseguir poder la monarquia amb l’adquisició de les terres de l’esglèsia. La crisi dinàstica
dels Estuards debilita → El rei vol imposar la seva autoritat i el parlament es resisteix.
Bohèmia- Hongria i Polònia-Lituània són monarquies electives, però utilitzant diverses
fòrmules

Entre el absolutimse i parlemanterisme hi ha el principi que ha de governar el rei amb el

consell de la curia, tenint en compte els estements. El fet que la monarquia acomuli tan poder
també causa del concens de la societat. En aquestes dues tendències hi ha tensió. Els llinatges
d’Europa, tots, volen exercir més poder. S’utiltiza les eines juridiccionals per guanyar poder
del rei enfront del parlamentarisme. Trencar la fidelitat al rei justificava les mesures
exepcionals

Evolució de les idees polítiques en l’edat moderna

En la cultura política la continuitat de les institucions i ideocristància medieval segueix
El pensament polític del renaixement és continuista amb l’edat mitjana. Això es tradueix:
teoria de les dues espases (les dues juridiccions, seculars i religioses). La autoritat de
l’emperador, a diferència del papa, a vegades es qüestiona. L’emperador dona titols de reis,
de la marteixa manera del papa. Això es produeix dins de l’imperi.
Una altra idea immemorial amb gran conscens és el dret divií dels reis. L’autoritat del rei és
sagrat perquè és un lloctinent de Déu; el lloctintent té la delegació de la autoritat) Atemntar
contra un rei és un dels més greus del delictes, ja que toca a la cristiandat. Tothom accepta.
Dins del dret diví es pot estirar en la seva interpretació
Per ultim hi ha els reis les lleis i les corts.

També es manté la cultura filosofica i política que s’hereta de l’Aristòotil deTomas d’Aquino.
També la bíblia. D’altra banda hi ha la patristica (Escrits del papes i sants com Tonàs
d’Aquino).

Del pensament medieval previu els miralls dels princeps, llibres que expliquen com és el
princep perfecte, segons els principis cristians). També es manté el profetisme baixmedieval

L’humanisme en el renaixement derescubreix els clàssics jja que busca els exemplars més
antics. Es mira diferent el llegat clàssic. Al redescubrir plató les ides polítiques seves
serveixen per alimentar el ideari polític renaixentista . Els miralls dels princieps són
influenciats. Princep de Maquiavel (1513), Institució de princep cristià de Erasme. Un i altre
representen dues tradicions molt potents de la modernitat. Erasme és l’humanista viu més
important. Visió optimista i últim idealista de l’humanisme; home com a gran oportunitat de
la existència i el reflexe de deu. A més, és un autor pacifista. El llibre té qüestions particulars:
hi ha una obseció per la Pau. Erasme està obsecionat per la pau, fins i tot cap els Otomans. El
llibre està dirigit per inspirar la governança de Carles I. Diu també que el príncep ha de viure
entre els seus súbdits, per servir-los de pare. No és molt recomanable que no sigui titular
d’una monarquia immensa, ja que no viure a prop amb una monarquia gegant. En la
dedicatoria diu que fins i tot fos necessari renunciar una part de la seva herència per la pau
seria més convenient que ser amo d’un imperi. En el moment que Carles I agafa les herències
hi ha revoltes de les ciutats i nobles, ja que no volen un rei absent, com la problemàtica que
Erasme presentava. Un altre aspecte important, que també reflecteix la política de Carles I,
és la posició religiosa, sobretot amb la reforma d’aquesta (corrupció de les elits i monestirs,
mals habits…). Ell critica al Papa (Iulius Exclusus Paradicium) pels vícis de l’església; en
aquest llibre concretament es presenta una fàvula en la qual Juli II mort amb la armadura en
front dels soldats, i arriba al paradis i San Pere li nega l’entrada. Ell amenaça en assetjar la
ciutat santa. Hi ha una idea generalitzada en el nord i est d’europa de reformar la esglèsia,
però Luter vol refer. Erasme no qüestiona l’autoritat del papa. Carles I agafa del que diu
erasme sobre la defensa del papa però obligant-li a reformar la esglèsia, per tal que no hi
haagi montiu pels luterans. Els vol atreure a través de diàleg i la consseció. El fracàs en la
persuació dels lutarans i la reforma dels papes, abdica. L’institució del princep cristà és un
referent de l’època fins al Princep de Maquiavel.

Pel que fa a Maquiavel, procedeix d’Itàlia just en les guerres d’Itàlia. Ell, que es un jurista
florienti republicà, veu que la seva república s’ha desfet i el seu ideal republiicà es converteix
en una constant inabestabilitat en la seva reppública. Maquiavel constata que en itàlia hi ha
una serie de personatges que tenen la volcació de perpetuar-se (sobretot en la guerra d’Itàlia),
i també hi ha altres prínceps que sorgeixen la guerra que són petits en els quals aprofiten la
guerra per ser sobirans. Maquiavel no ofareix un mirall del princep cristià (com abans), sinó
que a través de l’estudi dels diversos casos del seu temps, extreu les ensenyanses per ser el
princep perfectes i conservar el poder. Ell distingeix una ciència de la política i una ètica
política pròpia separada de la moral cristiana. Ell possa en paraules el fet que per governar ha
de haver-hi la realpolitik . En una societat profundament confensional és un escandol, per
això triga tan en publicar. A partir de 1530, el llibre publicat és duriissaament aatacat pels
luterans i catòlics
Un altre element de la cultura política medieval és la cultura profètica heretada. Aquesta
difon escrits franciscans i joaquimites que són profecies que parlen del mateix: arribada de
l’edat d’or i, el fi dels temps i l’arribada d’un princep (messies).

Les altres aportacions:

- Humanisme renaixentista → No rebutgen la medievalitat, aporten el neoplatonisme i
altres autors que han interpretat a plató. Aquest ideal fa que sorgeix figures perfectes;
el princep, la república a mesura clàssica, una societat i una esglèsia. Totes aquestes
utopies són molt potents en el renaixament (Com per exempe Thomas More amb
l’obra utopia). Tanmateix, la realitat de les guerres i fam van dessfigurant les utopies.
A partir del segle XVI es consolida una visió del mon més pesimista que s’ha de
defensar en la distiplina. El 1527 amb el saqueig de Roma s’acaba l’optimisme.

Això, aquest pensament polític, evoluciona en el segle XVII, en el Barroc. Es consilida la

visió més pessimista del món per donar resposta a la crisi de l’humanisme. En l’àmbit polític
s’aporten tres qüestions:
- Els desafiaments de les monarquies modernes (s. XVI-XVII): 1. Es tracta de
monarquies immenses, dificils de governar i en un moment on els estats entren en
colisió; guerra permanent. S’ha d’assumir el desafiament de preservar la monarquia i
combatir la pujança d’altres potències. Hi ha rivalitat per l’hegemonia entre França i
Espanya. La dispersió dels territoris de la monarquia hispànica fa que sigui dificil de
defensar i car, cosa que tensa els regnes interns de la monarquia. 2. Es trenca la únitat
dels cristians amb els protestants i calvinistes. Aquest desafiament també és una
qüestió important per les monarquies modernes. Els princeps protastants
aconsegueixen que en el 1555 per la pau d’Ausburg es reconeix dins de SIGR es
pugui impossar el luteranisme 3. Tiranicidi. L’evolució de l’humanisme cristià entre
Renaixement i Barroc. Respostes poc aceptades. Jean Bodin és un autor molt
important en els VI llibres de la república. Viu en les guerres de religió a França amb
els hugonots. Aquest és un jurista francès que viu en la última època dels reis de
Valois, extingint-se (Enric III mort sense descendència) perquè els borbons pugin al
tron. El conflicte que fa entrar en debilitat la dinastia és en la regència de la joventut
de Francesc II, el qual deixa el govern als Gisa, catòlic. Els protestants, per guanyar el
poder intenten segrestar-los. A la mort del rei passa el seu germà menor, Carles IX, i
passa la regència a Catalina de Medicis. La seva posició, en un moment que la
monarquia és dèbil, és una política d’equilibri; ni els gisa ni els protestants.
Protestants tolerats. Intenten fer que els protestants tornin a reconciliar-se. Quan
Carles IX arriba la majoria la política d’equilibri no funciona, i l’última mesura és el
casament d’una princesa catòlica amb Enric IV de Navarra, protestant (legitim, els
catòliqueis intenten desligitimar-los). La seva política serà Així, es pensa que es
reconciliaran. Tanmateix, passa la matança de Sant Bartolomé. En el casament, els
gisa fan pressió del rei dient que els protestants estan conspirant contra ell (tenen por
que el rei s’encarinyi amb el seu primer ministre protestant i que sigui utilitzat).
S’assassinen milers de persones. Desencadena una guerra de religió. Com que el rei és
protestant (no valid), els Lorena-Guisa serien els nous reis. El rei és assassinat,
després que els assassinen uns Guisa. Mata un cardenal. Tiranicidi. Els guisa, ara la
Lliga Catòlica, comença a fer colepsar que Enric IV sigui rei. En el moment que els
conflictes religiosos es descontrolen acaben per desligitimar el tron. Per Bodin això
constata que s’ha de dotar a l’estat una doctrina que estigui per sobre de les qüestions
religioses. El rei ha d’estar per sobre per la religió. Ell, en un tractat de la Res Pública,
pensa sobre la matèria publica i li porta a descriure la qüestió de la sobirania. La
primera definicó que es correspon com a sobirania sorgeix aquí. La defineix en quatre
punts: 1. Es indivisible 2. No hi ha una autoritat superior a l’estat o el poder del
princep o la república 3. El príncep no pot ser obligat a complir la llei (les ha
d’observar i la virtut del rei està allà, però si no ho fa no el poder castigar) 4. Tota
forma de resistència a la sobirania de l’estat és il·legal. A més de la definició, ell parla
de set marques o signes de la sobirania: 1. Fer la llei 2. Fer la guerra i la pau 3.
anomenar oficials 4. Poder d’agraciar, el perdó del rei 5. Batre moneda 6. Imposar
impostos 7. El títol de majestat. Hi ha algunes que són evidents; fer lleis, en la època
no només les lleis les havia de fer els rei, sinó que les corts les havien d’aprovar (en la
corona d’aragó la sobirania està en el rei en companyia de les corts). La guerra i la
pau havia sempre estat una prerrogativa reial. Anomenar funcionals ho fan moltes
juridiccions; reial o del regne, molts oficials del rei actuen com a representants del rei.
La qüestió d’agraciar és una cosa reial. Batre moneda la juridicció està en els regnes i
del rei. Algunes ciutats podien fer monedes per privilegi reial. Els impostos en molts
llocs s’ha de pactar amb les corts i, a més, en l’antic règim hi ha el pensament que els
prínceps no poden posar impostos, és il·legal, i a d’impedir les imposicions dels
senyors feudals. El princep ha de virue amb el que es seus. El títol de la majestat, ve
del final de l’Edat Mitjana. El títol de majestat era per el papa, per tant no era ben vist
 que poders seculars adoptessin el títol, però amb l’herència romana els emperadors ho
fan. Carles V utilitza això i els seus succesors. El rei de França ho fa també. Els reis
se’ls hi foda la majestat. Hi ha un aspecte que s’incorpora en les marques de sobirania
que és enviar ambaixadors. Bodin, en la seva obra omèt la qüestió de la religió, de la
mateixa manera que ho fa Maquiavel. Això li genera crítiques. Bodin diu que no es
pot matar un monarca per qüestions religioses. Bodin forma part dels llibres prohibits
per l’esglèsia catòliques. En el fons, és necessari trobar una doctrina que acrediti els
plantejaments de Jean Bodin, i des d’una visió que autiritzi més al príncep i no les
estructures de poder, puguin difondre’s però passant un filtre en el context de les
guerres religioses. L’humanisme més radical (jesuïtes; tiranicidi) o l’humanisme més
ecular (bodin i Maquiavel) troben altres vies: el Tacitisme.
És una de les més importants polítiques del moment. Permet fer el filtre confessional.
Es recupera de Tàcit, amb l’edició de J, Lipsio (més ben feta). Escriu tractats de
política, per tant se’l considera pare de del tacitisme polític:
- Totes les marques de la sobirania de Bodin, però diu que tot això ha de servir a
un fi últim a la defensa de la fe de l’esglèsia catòlica. Aquestes accions s’han
de fer en l’estat. Els mitjans que el princep es dongui per fer això, poden estar
en la moral cristiana, transcendeix. Aquest mitjans no són contestats. Aquí
entra en joc la qüestió de la raó d’estat; el criteri de poder anar-se’n de la
moral cristiana per tal de arribar al bé major que la autoritat reial només està
capacitada a arribar i actuar conseqüentment a favor d’ella. Especificament, G.
Botero fa un tractat sobre la Raó de l’estat en la qual racionalitza aquesta
ciència. Els prínceps a tot aiò els hi dona molt marge de maniobra, tanmateix
aquests autors no rebutjen les lleis naturals, però poden exepcionalment
desobeir
- El neoestoicisme és una altra cosa molt important. Amb el gran poder que
conté el príncep, s’ha de aplicar per ell mateix la contenció de les passions per
donar prioritat a la raó de l’estat. No només està pensada pels governants, sinó
per tots els nobles que per abaix del princep governen. A més integren la
obediència. El subdit ha de ser tan absolut en la obedència com el seu
monarca.
Tot l’anteriorment esmentat és la síntesi de tot. Això dona ales a una noció de l’absolutisme;
és una pràctica. És una pràctica del govern polític de les monarquies de l’edat moderna, que
tendeix a un exercici disscrecional del poder reial i que està basat en una aspiració de la
sobirania absoluta. Tanmateix, en molts llocs això no és una realitat. No és alguna cosa
revolucionària. De fet s’intenta legitimar a través d’autors, sinó a través de l’escolàstica,
patrística i les sagrades escriptures. L’absolutisme no derroga les estructures anteriors, sinó
les perverteix a través de situacions de exepcionalitat on el rei es permet no veure les lleis.
Això és el règim ded la exepcianalitat que fa que es cronifiqui; mundialment esan en guerra.
S’aplica impostos, reclutament forcosos, suspensió de la vigència de lleis, privilegis… Això
es van cronificant i com que no hi ha ningú que pugui frenar-lo=revoltes de l’alta noblesa,
pageses… Aquests princeps amb la qüestió de la guerra permament, es comparen amb el
perfecte capità; el rei és el primer general del seu exèrcit, del seu regne. Els reis a més
tendeixen a un govern a través d’un consell reduït amb membres que son cada vegada menys
(princeps i nobles grans). Es configuren per juristes que no tinguin expecatives de més.
Noblesa de Toga. Tanmanteix, els gran tornen al consell a través del Valiment. Exemples de
l’absolutimse clàsic són els monarquies primers ministres: Jaume I d’ANGLATERRA i VI
d’Escòcia, Comte-duc d’Olivares (els dos preferits transmeten les seves idees polítiques,
pragmàtiques i absolutistes), Cardenal Richelieu, Lluís XIV de França, Bossuet.