Reis Catòlics

Els Reis Catòlics van ser el primer exemple de monarquia autoritària en els regnes
hispànics. Aquesta monarquia és una unió dinàstica amb la finalitat de guanyar poder i pes.

El matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d'Aragó al 1469 va originar una nova entitat
política: la monarquia hispànica. Les dues corones es van unir formant així una unió
dinàstica en la qual cada regne es va continuar regint per les seves lleis i institucions, de
manera que es va conformar un Estat plural. Les lleis, la moneda i les institucions, com
també les Corts de cada regne van romandre diferenciades i les fronteres entre els diversos
territoris obligaven al pagament de drets sobre les mercaderies. A més, les lleis i
disposicions reials eren signades per representatnts d'ambdós regnes.

Amb la intenció de augmentar poder reial, els monarques varen imposar la seva autoritat a
la noblesa i a una part del clero: primer, van vèncer per les armes la noblesa i els grans
senyors eclesiàstics a la batalla de Toro (1476); posteriorment van recuperar una part del
patrimoni reial en mans dels senyors, tot i que van acceptar garantir a l’aristocràcia i a
l’Esglèsia el seu poder i influència a canvi que se sotmetssin políticament. D’aquesta
manera, van consolidar els privilegis jurisdiccionals dels nobles i els eclesiàstics. D’altra
banda, les Lleis de Toro (1505) van generalitzar la institució de la primogenitura
(mayorazgo), que vinculava les terres als grans títols nobiliaris. Després, els monarques van
organitzar una sèrie d’institucions eficaces per refermar l’autoritat reial: un exèrcit permanent
en el qual la noblesa va conservar càrrecs, un cos d’ambaixadors que s’ocupava dels afers
diplomàtics per reforçar la política exterior, els corregidors que mantenien l’ordre públic, el
Consell Reial, les Corts que només es reunien quan els monarques necessitaven més
recursos financers i l’Audiència de Valladolid per a l’admissió de justícia. A la Corona
d’Aragó es va instituir el càrrec de lloctinent (virrei) que era un representant dels monarques
que exercia plenament l’autoritat reial, va continuar la figura del Justícia Major que exercia
d’àrbitre entre el Rei i els seus súbdits. Durant el regnat dels Reis Catòlics es desplaçaven
contínuament per tot el territori per impartir justícia i reforçar la seva autoritat sense establir
una capital fixa.

Els Reis Catòlics van crear la Santa Germandat (1476), una institució amb atribucions de
policia i tribunal de justícia per restaurar la seguretat a Castella i eliminar el bandolerisme.
Els monarques van trobar en el tribunal de la Inquisició un instrument de control ideològic i
d’heretgia; en defensa de la unitat religiosa es va expulsar els jueus que no acceptessin
convertir-se al catolicisme i el mateix amb els musulmans els quals anteriorment havien
tingut llibertat religiosa gràcies a les capitulacions signades a Santa Fe (1491).

La necessitat de completar la unificació territorial dels regnes hispànics per consolidar un

Estat fort va provocar que Castella amb l’ajuda aragonesa aconseguís annexionar el regne
de Granada a la Corona d’Aragó al 1492 i al 1512 Ferran d’Aragó va envair Navarra.

Per altra banda, tenim la política exterior: van emplear una política matrimonial mitjançant la
formalització de aliances amb diversos regnes europeus, enfrontaments amb França on
Ferran II va consolidar el domini de la Corona d’Aragó sobre Nàpols, l’expansió al nord
d’Àfrica i l’Atlàntic, l’ocupació definitiva de les Illes Canàries i la signatura del tractat
d’Alcáçovas per pacificar la relació amb Portugal.
En conclusió, el Reis Catòlics van aconseguir guanyar poder, crear un estat modern, establir
una política d’aliança’s internacionals que els otorgava poder i influència a Europa.
 Descobriment d’Amèrica
Des de la conquesta de les illes Canàries, es va formar una cursa per les espècies entre
Portugal i Castella, és per això que quan Cristòfor Colom proposa als Reis Catòlics una
nova ruta a l’oest per arribar a les Índies a la recerca d’or i espècies, Isabel de Castella
accepta i es signan les capitulacions de Santa Fe (1492) i posa a la disposició el navegant
els mitjans per a l’expedició.

La conquesta es va desenvolupar en dues etapes: la primera etapa va ser liderada per

Hernán Cortés, van desembarcar en l’habitat de la civilització asteca, aquestos es van
resistir a deixar-se dominar pels espanyols però Cortés es va vèncer a la batalla d’Otumba i
es va apoderar d’un ampli territori que va rebre el nom de Nova Espanya; la segona etapa
va ser liderada per Francisco Pizarro que es va dirigir cap a les costes de l’Equador per
iniciar la conquesta de l’Imperi inca, aprofitant-se dels enfrontaments que hi havia entre els
inques va aconseguir imposar-se sobre ells.

Respecte l'organització del territori: les terres conquerides van ser incorporades a la Corona
de Castella que va financiar el descobriment, es va instaurar el municipi i els virregnats.
Aleshores es va desenvolupar una legislació per a l’organització dels nous territoris, Lleis
d’Índies, destaca la primera que va ser la de les Lleis de Burgos (1512) creada per evitar
els abusos dels colons prohibint l’esclavitud dels indígenes, però obligant-los a treballar per
els colonitzadors. Les terres van ser repartides entre els colonitzadors als quals s’entregava
una finca i un grup d’indis, això s’anomena encomiendas. També destaca la mitja: treball
forçós dels indígenes que s’articulava en forma de sorteigs que obligaven cada comunitat
indígena a aportar un grup de treballadors. Malgrat que en teoria els indígenes eren lliures,
van acabar sotmesos i explotats, tot i que algunes persones com el pare Bartolomé de las
Casas van tractar de defensar els drets del indígenes.

La societat estava organitzada entre criolls (descendents d’espanyols), mestissos

(descendents d’europeus i indígenes), mulats (descendents d’europeus i africans) i zambos
(descendents d’indígenes i negres).

Les conseqüències demogràfiques van ser desastroses per a la població indígena degut a
l’absència de defenses en els natius contra les malalties portades pels espanyols i les dures
condicions de treball imposades pels conqueridors. El monopoli del comerç americà es va
atorgar el port de Sevilla on arribaven tots els vaixells de la ruta americana, la Corona va
crear la Casa de Contratació de Sevilla per controlar el trànsit de persones i mercaderies i
assegurar-se la recaptació de tributs reials. Els viatges a Amèrica es van organitzar
mitjançant un sistema de flotes. L’influència de metalls preciosos va provocar un increment
dels preus (400%) en el territori castellà, els diners van augmentar sense que ho fes la
producció. L’elevat endeutament de la Corona Espanyola per finançar primera expansió i
després el manteniment de l’Imperi va fer que es gastes el tresor amb molta rapidesa, a la
final els doblers van acabar en mans dels banquers estrangers.

En conlusió, l’enorme flux del comerç americà no va servir per transformar l’estructura
econòmica de Castella i va perjudicar als indígenes.
 Àustries
Carles I
Regnat de Carles I (1517-1556): se estableix definitivament la monarquia hispànica a l’unir
en la seva persona l’herència centreeuropea del seu pare Felip l’Hermós i de la seva mare
Juana La Boja.

Predomina un sentit patrimonial de la monarquia, és a dir, el rei tenia com a patrimoni

diferents regnes que mantenen la seva pròpia organització política i administrativa i lleis o
Furs. Durant el seu regnat es va establir definitivament l’Estat Moderns gràcies a la seva
victòria davant els comuners castellans i els agermanats valencians i mallorquins. A més, es
produeix una important expansió a Amèrica amb la conquesta dels imperis asteca i inca.

Pel que fa a la política exterior, va estar basada en la defensa de les “Universitat Cristiana”,
és a dir, la defensa de la unitat de la cristiandat sota l’autoritat política de l’emperador i la
religiosa del Papa. D’aquesta defensa van sorgir els enfrontaments amb França per
l’hegemonia política al continent, amb l’imperi Otomà per la seva expansió a Europa Oriental
i amb els prínceps alemanys protestants. El fracàs en aquests enfrontaments el va portar a
abdicar en 1556, dividint els seu imperi: la Corona Imperial i Àustria per Ferran i la resta per
a Felip.
Felip II
Regnat de Felip (1556-1598): durant el seu regnat culmina la unificació peninsular. La seva
política exterior continua basada en la defensa del catolicisme enfront dels francesos,
anglesos, otomans i holandesos protestant. No obstant això, la monarquia es veu impotent
per mantenir tots aquests enfrontaments, veient-se obligat el rei a decretar diverses fallides
durant el seu regnat i explotant els recursos econòmics de Castella amb una fortíssima
pressió fiscal. En política interna, es porta a terme una forta repressió interna contra les
dissidències religioses, acreixent la pressió de la Inquisició, prenent força de llei dels decrets
del Concili de Trento en 1564 i provocant la rebel·lió dels moriscos granadins entre 1568 i
1571.
Felip III (1598-1621)
Felip III “el Piadós” fou un monarca “mandrós”, al arribar al tron, va delegar el poder en un
ministre principal, el privat, primer amb el Duc de Lerma, i després amb el Duc d’Uceda. La
política interior del Duc de Lerma es va caracteritzar per traslladar la capital a Valladolid, per
buscar solucions al gran endeutament que ja tenia l’Hisenda i sobretot, per la polémica
expulsió dels moriscos al 1609 que va provocar la despoblació de moltes terres. La seua
política exterior (Pax Hispànica), es va basar en posar fi als conflictes amb Anglaterra amb
la Pau de Londres i amb els Països Baixos per mitjà de la Treva dels Dotze Anys.
Felip IV (1618-1665)
Felip IV “el rei Planeta” que al accedir al tron va elegir com a privat al Comte-Duc d’Olivares
fins que aquest cau en 1643 i aleshores Felip IV prendrà les rendes del govern. La política
interior d’Olivares es va basar en la Unió d’Armes (1625) que exigia un exèrcit de
reservistes reclutats i sufragats pels diferents regnes, apart d’una centralització d’aquests,
per això el Comte-Duc tingué els següents problemes al 1640: el moviment secessionista a
Catalunya on trobem la Guerra dels Segadors (Catalunya trenca amb Espanya) i el
moviment secesionista de Portugal. La seua política exterior fou de moltes pèrdues: el
reconeixement de la independència de Portugal, la Pau de Westfàlia que va suposar el
reconeixement de la independència dels Països Baixos, així com la fi de l’hegemonia
europea dels Habsburgs i la Pau dels Pirineus (1659).
Carles II (1665-1700)
Carles II “el Hechizado” estava malaltís, raquític i amb cert retràs mental, seria l'últim
monarca de la dinastia Habsburg. La política interior del seu regnat fou de crisis política,
econòmica i social. Carles II era estèril i el seu “confós” testament deixava la corona en
mans de Felip d'Anjou, que provenia de la monarquia borbònica francesa; amb tot, a la mort
de Carles II al 1700, s’iniciava Guerra de Successió (1702-1714) que va dividir al país entre
els partidaris de la dinastia austríaca i la borbònica. En quant a la política exterior, Carles II
tingué que soportar la política expansiva del Rei Sol, Lluis XIV de França, al .1678 Pau de
Nimega que adquiria el Franc Comtat.
 Guerra de Successió (1700-1714)
A la mort de Carles II (1700 ) s’inicia la Guerra de Successió (1700-1714), ja que Carles no
havia deixat descendència, Felip d’Anjou i Carles d’Àustria (ambdós hereus a partir de les
filles de Felip III) s’interessen per la corona.

Anglaterra aprofita la situació i ocupa Gibraltar al 1704. Es signa el tractar d’Utretch (1713)
on Felip renuncia als drets del tro de França per guanyar el suport del seu germà, rei de
França; es cedeix a Anglaterra Gibraltar,i Menorca, Illa Margarita, etc., a Portugal
Sacramento i a Saboya Sicília, Saboya i Niza. Més tard es signa el tractat de Radstadt on es
cedeix a Àustria: Flandes, Milanesat, Sardenya i Nàpols.

Felip d’Anjou rep ajuda de França i Castella; per altra banda Carles d’Àustria rep suport
d’Austria, Aragó, Anglaterra i Països Baixos. Amb la victòria de Felip d’Anjou a l’any 1707 es
crean els Decrets de Nova Planta d’Aragó i València amb la intenció de sancionar-los per
haver-lo traïcionat, posteriorment es crearan els Decrets de Nova Planta de Barcelona al
1714 i de Balears al 1715, una vegada que Carles d’Àustria es derrotat. Els Decrets de
Nova Planta consisteixen en la unificació legislativa basant-se en les lleis de Castella ja que
Felip les considera justes, a més s’aboleixen tots els furs,privilegis i costums d’Aragó i
València. Es reforça el poder reial mitjançant els secretaris que es reuneixen en gabinet i
eliminen el sistema polisinodial i l’aparició d’intendents (control de l’autoritat del país, creació
de mapes, recaptació de impostos,etc). S’eliminen els virregnats que seran substituïts per
un capità general i aparició de les demarcacions provincials

Les conseqüències internacionals de la guerra seràn tres pactes de família: el primer entre
Felip V i Luis XV (recupera Nàpols i Sicília), el segon entre Felip V i Luis XV (recuperant
Parma i Milan), el tercer on participam en la Guerra dels 7 anys (perdem Florida) i en la
guerra de 13 colònies (recuperam Florida i Menorca).
 Reformisme borbònic (1759-1887)
El regnat de Carles III (1759-1788) constitueix l’exemple espanyol de despotisme il·lustrat,
va ser partidari de seguir algunes de les idees de progrés i racionalització de la il·lustració
sempre que no atemptessin contra el poder de la monarquia absoluta.

Durante el regnat de Carles III, qui havia estat rei de Nàpols i Sicília on va entrar en
contacte amb les idees il·lustrades, s’intenta aplicar un programa de reformes seguint els
principis del despotisme il·lustrat amb ajuda de ministres italians il·lustrats, Grimaldi i
Esquilache. Al 1766 es produeix el motí d’Esquilache degut a l’increment del preu del blat
provocat per l’acaparament dels grans propietaris per protestar per la lliure circulació del
blat. S’introdueixen noves mesures com la prohibició de llocs d’azar, portar armes, la capa
llarga, etc. I la obligatorietat de netejar. A la final els ministres italians fracassen i són
substituïts per ministres il·lustrats espanyols els quals proposen una sèrie de reformes amb
l’objectiu de modernitzar Espanya.

Les reformes proposades pels ministres espanyols il·lustrats abasten la qüestió agrícola, la
qüestió econòmica, la qüestió educativa i el dèficit demogràfic. Dins la qüestió educativa: es
crean escoles d’arts i oficis, es reformen els estudis universitaris, l’educació primària és
obligatòria, es crea reials acadèmies, museus i reials col·leccions. Per solventar el dèficit
demogràfic: s’organitzen polítiques pronatalistes, s’intenta atreure migracions de famílies
estrangeres i donar-les terres per conrear-les. En la qüestió agrícola s’incrementa la
producció mitjançant la roturació de noves terres i la creació de colònies agrícoles. Dins la
qüestió econòmica, la reforma més destacable és la liberalització del procés productiu
(Decret de lliure comerç de 1768) que posa fi al sistema de flotes i propulsa el
desenvolupament de les manufactures i la creació d’aranzels per protegir la producció
nacional, en primer lloc s’amplia el mercat d’Amèrica (1765) i després el de Palma (1778).

En general, les reformes introduïdes pels ministres il·lustrats espanyols varen tenir
conseqüències positives com el creixement demogràfic, l’ introducció de conreus comercials
i l’impuls de manufactures.
 1.1 Crisi de l’Antic Règim / Regnat de Carles IV (1788- 1808)
L'inici del regnat de Carles IV (1788-1808) coincideix amb la Revolució Francesa, cosa que
impulsa a Espanya a finalitzar el reformisme il·lustrat. Carles IV decideix nomenar Godoy
com a primer ministre d'Espanya.

La situació de França impulsa a Espanya a participar en les coalicions internacionals contra

la convenció jacobina de 1793 on és derrotada i signa la Pau de Basilea (1795) en la qual la
política espanyola queda subordinada a la francesa. Godoy decideix aliar-se amb França
per entrar en guerra contra Anglaterra (1795-1801, 1804-1808), Espanya és derrotada a la
batalla de Trafalgar per Anglaterra el 1805: com a conseqüència d’aquesta batalla, la pèrdua
de la flota franco-espanyola. Portugal va continuar comerciant amb els anglesos i Napoleó
decideix la invasió de Portugal pactant amb Godoy al Tractat de Fontainebleau (1807): ⅓ de
Portugal per a Espanya, ⅓ de Portugal per a França i ⅓ de Portugal per a Godoy. El tractat
va permetre a les tropes franceses avançar pel nord de la península ibèrica per atacar
Portugal, però Napoleó va faltar a la seva paraula i va ocupar diverses ciutats d'Espanya,
entre les quals hi està Madrid.

Al març de 1808 es va produir el Motí d'Aranjuez: una revolta militar, nobiliària i eclesiàstica
que exigia la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII. En
veure's en aquesta situació, Carles IV demana la intervenció de Napoleó, qui els reuneix a
Baiona on abdiquen i es proclama rei a Josep Bonapart (germà de Napoleó). L'any 1808
Josep Bonaparte convoca corts i proclama l'Estatut de Baiona: reconeixement de la igualtat
legal, d'impostos i càrrecs públics. A més, pretén eliminar el l'Antic Règim mitjançant
l’abolició dels privilegis, desamortització de les terres de l’esglèsia i eliminación de les
primogenitures.

Alguns ciutadans espanyols van acceptar el nou govern francès, mentre que altres es van
oposar. El 2 de maig de 1808 el poble de Madrid es va aixecar contra els francesos i
l'endemà es va dur a terme els fusilamientos del 3 de maig, d'aquesta manera comença la
Guerra del francès.
 Guerra del francès (1808-1814)
La Guerra del francès (1808-1814) va ser una guerra nacional d'alliberament davant la
invasió de l'exèrcit francès que es va donar durant el regnat de Josep Bonapart a Espanya.
Va suposar el començament de la revolució liberal a Espanya que posteriorment va posar fi
a l'Antic Règim, tot i que el procés va ser molt conflictiu i durador.

La societat de l'època es va dividir en dos bàndols: els afrancesats, defensors de les idees
impulsades pels francesos, ja que les consideraven necessàries per modernitzar el país; i
els patriotes que alhora es divideixen en partidaris de l'antic règim (partidaris de tornar a
l'absolutisme) i els reformistes (partidaris del retorn de Ferran VII però amb la condició
d'aplicar reformes liberals sense restaurar l'antic règim).

Trobem tres fases dins de la Guerra del francès. La primera fase consisteix en una ràpida
ocupació de la península on els francesos pateixen una sèrie de derrotes que els obliga a
retirar-se, derrotes de Bailén i de Bruc. La segona fase significa l'arribada de Napoleó amb
el seu exèrcit imperial i la conquesta de tot Espanya a excepció de Cadis on es refugia la
Junta Suprema de Defensa que es convertirà en Consell de regència i convocarà corts;
l'exèrcit regular espanyol no va poder frenar l'avanç de l'exèrcit francès i es va produir una
guerra de guerrilles liderades per Empecinado, Laçy, etc. A la tercera fase, Napoleó inicia la
campanya russa i retirar el seu exèrcit del territori espanyol, en aquest moment el Consell
de regència signa una aliança amb els anglesos i s'inicia l'avanç amb les victòries d'Arapiles
i Sant Marcial, al 1813 s'ocupa Madrid i es signa el Tractat de Valençay pel qual les tropes
franceses es retiren i Ferran VII és nomenat rei.

Amb la invasió francesa es creen Juntes de defensa nacional d’àmbit provincial, tant
Espanya com Amèrica i aquestes seran el bressol dels moviments independentistes a
Amèrica. Les juntes evolucionen i s'agrupen formant la Junta suprema central fins que al
1810 es transformarà en Consell de regència que convoca les Corts de Cadis. Les Corts de
Cadis (1810) es convoquen en nom de Ferran VII: són unicamerals, amb igualtat legislativa i
amb representants de la sobirania nacional (Rousseau).

El 19 de març del 1812 s'aprova la Constitució “La Pepa” que assegurarà: llibertats civils,
seguretat individual, igualtat jurídica i fiscal, drets dels ciutadans i sufragi universal masculí
indirecte. Hi haurà una divisió de poders: el poder legislatiu que queda a les mans de les
corts; el poder judicial queda a les mans del tribunal; i el poder executiu que queda a les
mans del govern, s'encarrega d'elaborar lleis i sancionar-les, introdueix el dret de veto.

En conclusió, la invasió napoleònica va precipitar la crisi de l'Antic Règim i va obrir les

portes al liberalisme a Espanya.
 1.2 Crisi de l’Antic Règim / Ferran VII (1814-1833)
El regnat de Ferran VII es produeix com a conseqüència del Tractat de Valençay (1813) que
es va signar a la tercera fase de la Guerra del francès.

Al regnat de Ferran VII es distingeixen 3 etapes: el període absolutista (1814-1820), el

trienni liberal (1820-1823) i la dècada ominosa (1823-1833).A la primera etapa, les classes
altes que havien perdut poder amb la nova constitució creen el “Manifiest dels perses”
mitjançant el qual demanen la restauració de la monarquia absoluta. Al maig de 1814
s’anul·la la constitució i la legislació de Cadis, es restaura l'absolutisme a Espanya el que
significa: la persecució dels afrancesats i liberals, la paralització dels reformes de Cadis, una
situació de crisi econòmica pel fet que no es poden posar impostos als nobles ni a
l'església, i l'inici de la independència de les colònies americanes. Oposició de part de: els
liberals que creen clubs de patriotes, dins del grup dels liberals hi ha militars que faran
pronunciaments amb la intenció de fer pressió per a l'aprovació de la constitució; l'alta
burgesia que havia iniciat un procés de creació d'indústries a la lliure comercialització i el
retorn dels gremis ho dificulta; els nous propietaris agrícoles pel fet que havien comprat
terres desamortitzades i ara se'ls exigeix ​tornar-les.

A la segona etapa es pot destacar el pronunciament de Riego a Cabeza de San Juan, qui
subleva les tropes que havien d'embarcar per anar a lluitar contra la independència de les
colònies americanes. Aquest pronunciament triomfa degut a la passivitat de l'exèrcit i es
crean una sèrie de reformes: aplicació de la Constitució del 1812, reducció del Delme,
dissolució de la inquisició, intent de desamortització i increment d'impostos. Oposició de
part de: el rei que conspira en secret per tornar a l'absolutisme i demana ajuda al congrés
de Viena i a la Santa Aliança que envíen al 1823 a 100.000 fills de Sant Lluís per restaurar
l'absolutisme sota el comandament de Duc d'Angulema, el rei rep el suport de la noblesa i
crean al 1822 una regència a la Seu d'Urgell, utilitza el poder constitucional del dret de vet
per paralitzar les reformes; les condicions de vida dels camperols empitjoren ja que en
aquell moment han de pagar rendes en metàl·lic i és més fàcil expulsar-los de les terres; la
petita noblesa s'organitza en grups armats a zones del País Basc, Navarra, Aragó, etc.

A la tercera etapa, desprès del triomf de la Santa Aliança es restaura l'absolutisme a causa
de l'escassa oposició de l'exèrcit. Els liberals estan dividits en dotzeanyistes (partidaris de
la Constitució) i exaltats (partidaris de reformes radicals a favor de les classes populars).
Un cop més, continua la persecució dels liberals. El rei intenta crear un equilibri mitjançant
la col·laboració amb la burgesia moderada (aranzels per protegir els indústries catalanes de
teixits) i l'increment d'impostos a la noblesa. Oposició de la noblesa i el clergat a causa de
l'increment d'impostos, la no restauració de la inquisició i que no recuperen el prestigi social.
Al 1827 a Catalunya es produeix la revolta dels malcontents, en nom de Carles (germà de
Ferran) i dirigida pels nobles, però la revolta és sufocada. El 1830 es produeix la revolta de
Torrijos per part dels liberals, en aquest mateix any Ferran VII aprova la pragmàtica sanció,
una llei feta per Carles III, que elimina la llei Sàlica la qual impedia regnar a les dones.
 Regat d’Isabel II (1833-1868)
El regnat d’Isabel II (1833-1868) s’inicia al 1833 després de la mort del seu pare Ferran VII
que havia signat la pragmàtica sanció al 1830 per la que abolia la llei Sálica permetent que
pogués regnar. Just després de la seva mort el germà de Ferran VII, Carles es proclama rei
iniciant-se la I Guerra Carlina.

El regnat d’Isabel II està dividit en dos grans períodes: el període de les regències
(1833-1843) (on es dóna la I Guerra Carlista) i el seu regnat (1843-1868) que es divideix en
tres etapes. Durant la regència de Maria Cristina, tracta d’apropar-se als liberals i per això
substitueix a Cea Bermúdez al front del govern per de la Rosa que al 1834 proclama un
estatut reial el qual no agrada als liberals i al 1835 es anomenat president Mendizábal que
proposa realitzar una desamortització, però que no es durà a terme degut a canvis en el
govern. Al 1836 durant el govern de Calatrava i amb Mendizábal com a ministre d’Hisenda
es produeix la desamortització de terres de mans mortes de l’església, a més s’inicia una
política liberal (eliminació de la Mesta, abolició del delme i els gremis, llibertat d’indústria i
comerç, etc.). Al 1837 es proclama una nova constitució amb sobirania nacional, divisió de
poders, sufragi censatari, el dret de la corona a anomenar i destituir ministres, i dret de vet.
Al 1840 degut a una sèrie de revoltes a Espanya, Maria Cristina anomena regent a
Espartero, iniciant-se la seva regència entre 1840 i 1843. Durant aquesta haurà de fer front
a sublevacións moderades degut a la seva forma de governar sense contar amb les corts,
però la sublevació més greu és la de Barcelona al 1843 per la protesta per l’eliminació dels
aranzels que permet l’entrada dels teixits de cotó anglesos. Espartero respon a la
sublevació bombardejant la ciutat i havent de dimitir.

El primer període, la dècada moderada (1844-1854) que és caracteritza per la centralització

administrativa, la creació de la Guàrdia Civil, la burocràcia i les camarilles palatines. Al 1845
Narváez pública una nova constitució moderada on la sobirania és compartida, es
disminueix el poder de la cort, el senat és elegit per la reina, els ajuntaments estan
sotmesos al poder reial, i el sufragi censatari és restrictiu. El mateix any amb la llei Mon
Santillán s’inicia una reforma fiscal on s’incrementen els impostos directes i la llei Pidal que
consisteix en la creació d’instituts de segona ensenyança. Al País Basc i Navarra es
mantenen els drets forals per evitar una nova sublevació carlina però això no evitarà la 2a
guerra carlina o dels matiners de 1846-1849 on els carlins dirigits per Cabrera seran
derrotats i haurd’exiliar- se. Al 1850 es dissol el govern i s’inicia un govern de tecnòcrates
1850-1854 dirigit per Bravo Murillo que intentarà resoldre els problemes econòmics
d’Espanya i millorar les relacions amb la Santa Seu amb la signatura del Concordat amb la
Santa Seu de 1851 pel qual es reconeix a Isabel II com a reina a canvi de que s’aturi la
desamortització i l’estat mantingui al clero.

Entre 1854 i 1856 s’inicia el bienni progressista després del pronunciament d’ O’Donell,
anomenant-se president a Espartero. Al 1855 Madoz realitza una desamortització de les
terres comunals del ajuntaments que empitjorarà les condicions del camperols i dels
ajuntaments que perdran una font d’ingressos. Els beneficis d’aquesta desamortització
s’invertiran en un intent d’industrialització d’Espanya amb la llei de ferrocarrils de 1855 i es
reservarà una part pel manteniment del clero segons el concordat de 1851. L’’increment de
les exportacions de productes a França i Gran Bretanya degut a la guerra de Crimea
provocarà un increment dels preus agrícoles a Espanya.
Espartero és cessat al 1856 i s’inicien un procés de descomposició del regnat degut a la
situació política, social i econòmica. Durant el govern d’O’Donell s’aprova la llei Moyano
(1857) i s’inicia una política exterior d’exaltació nacional amb la campanya d’Indoxina
(1858-1863), la de Mèxic al 1862 i al nord d’Àfrica (1860-1862) on destacarà Prim. En
aquest període hi ha alguns intents de sublevacións carlines i de camperols. Al 1863
Narvaez es anomenat president i inicia un govern per decret produint-se nombroses
sublevacións com són la de Sant Daniel, la insurrecció de San Gil, etc. Al 1866 es crearà el
pacte d’Ostende entre demòcrates i progressistes, unint-se posteriorment els unionistes
amb la finalitat de derrocar a Isabel II. El 17 de setembre de 1868 es produeix la sublevació
de Topete a Cadis havent-se d’exiliar la reina.
 Sexeni democràtic (1868-1874)
El sexenni democràtic s’inicia amb la sublevació de Topete a Cadis al 1868 que derrotaran a
les tropes d’Isabel II a Alcolea i aquesta s’haurà d’exiliar.

El cop d’estat es produeix per la crisi econòmica a Espanya: la crisi financiera degut al baix
rendiment econòmic dels ferrocarrils; la crisi industrial que va afectar a Catalunya la qual
depenia del cotó americà i el gran augment de l’atur; la crisi de subsistència a causa del
període de males collites y un endarreriment en el creixement demogràfic; la crisi política
degut al desgast del govern de Narvaez, les sublevacions constants com la de Sant Daniel i
San Gil, i la creació del pacte d’Ostende al 1866 entre demòcrates, progressistes i
unionistes.

Al setembre de 1868 s’inicia el govern de Prim amb la regència de Serrano, proclamant- se

una constitució al 1869 on es donaven amplies llibertats: la llibertat religiosa encara que
l’estat ha de mantenir la religió catòlica, es proclama la sobirania nacional (només les corts
poden promulgar lleis i l’estat monàrquic no tenia dret de vet) i es reconeixien els mateixos
drets per Cuba i Puerto Rico, mentre que Filipines tindria una llei especial. Els republicans
no estan satisfets amb la Constitució i els carlistes tornan a sublevar-se. Es va produir una
renovació econòmica la qual consisteix en la defensa del lliurecanvisme, obertura del
mercat al capital estranger, el 1869 Llei de bases aranzelàries (s’elimina els aranzels
proteccionistes), s'introdueix la pesseta com a moneda. A més, la Llei de mines (1871) amb
la finalitat d’aconseguir recursos per a la hisenda i de posar en explotació el jaciments de la
península per als quals feien falta grans capitals, la majoria dels jaciments acabaran en
mans de companyies extranjeras. Durant aquest govern provisional trobem un conflicte
social: protestes de camperols que demanen terres sobretot a Andalusia, a les ciutats hi ha
protestes per la pujada dels preus dels queviures i les quintes, fracàs en las sublevacions
republicanes i comença a sorgir un moviment obrer organitzat introduint-se les idees
anarquistes i marxistes de la primera internacional.

Entre 1871 i 1873 hi ha la monarquia d’Amadeo de Saboya, que comença malament degut
a l’assassinat de Prim que era el seu principal valedor i que no contarà amb el suport real de
la majoria dels partits polítics, tenint l’oposició constant del republicans, l’aristocràcia, el
clero i les camarilles de palau. Aquesta inestabilitat política quedarà reflectida en que durant
el seu regnat hi haurà 6 governs. Al 1872 a la mort d’Isabel II s’inicia la 3a guerra carlina
que s’estengué pel País Basc, Navarra i zones de Catalunya a la vegada que continua la
guerra de Cuba (crit de Yara) de 1868 que finalitzarà al 1878 on l’oposició de sectors
espanyols a concedir reformes polítiques frustrarà la possibilitat d’una solució pacífica. Tots
aquests factors provocaran l’abdicació d’Amadeu de Saboya al febrer de 1873 iniciant-se un
període republicà.

La primera república espanyola es proclama l’11 de febrer de 1873 essent elegit president
Figueres qui intenta proclamar una constitució al 73 que no s’aprovarà i estava basada en la
del 69. Aquesta constitució proposava innovacions com una Espanya dividida en 17 estats
(incloent Cuba) que tindrien autonomia econòmica, administrativa i política; l’oposició dels
conservadors agrupats al voltant de Sagasta que prepara el retorn d’Alfons XII. Les corts
republicanes s’obrin l’1 de juny de 1873 amb Figueres com a president per tal de acontentar
a la població amb una davallada de preus i la supressió de les quintes, però la pèrdua de
recursos de l’estat i la desorganització de l’exèrcit va provocar la seva dimissió dia 10 de
juny de 1873. Figueres es substituït per Pi i Margall, moment en el que s’inicien les
sublevacions cantonalistes que no vol reprimir per les armes presentant la seva dimissió el
18 de juliol. Salmeron va iniciar una política militar per acabar amb la sublevació, resistint
únicament Cartagena i va donar grans poders a l’exèrcit per mantenir l’ordre. Al setembre
de 1873 Salmeron dimiteix perquè no vol signar les condemnes a mort dels cantonalistes i
es substituït per Castelar, que iniciarà la creació d’una república unitària conservadora i va
governar de manera autoritària amb consentiment de les corts que li concediren un crèdit.

El 3 de gener de 1874 el govern de Castelar es derrotat en unes votacions a les corts i el

capità general Pavia exigeix la dissolució de les corts i dóna el poder a una coalició
d’unionistes i progressistes encapçalada per Serrano, que intenta estabilitzar una república
unitària i conservadora, que finalitza amb el cop d’estat d’Arsenio Martínez Campos a
Sagunt el 29 de desembre de 1874 que proclama rei a Alfons XII que havia signat el
manifest de Sandhurst redactat per Cánovas del Castillo on defensava un règim de signe
conservador i catòlic amb un sistema polític liberal que restabliria l’estabilitat política i l’ordre
social.
 Restauració borbònica (1874-1931)
Al desembre de 1874 Martínez Campos realitza un cop d’estat que posa fi a la I república
(1973-1874) i reinstaura la monarquia amb Alfons XII, fill d’Isabel II, que havia signat el
manifest de Sandhurst redactat per Cánovas (líder del partit conservador), iniciant-se la
restauració borbònica (1874-1931).

Durant el regnat d’Alfons XII (1874-1885) es proclama la constitució de 1876, la qual

defensava: una sobirania compartida amb amplis poders per a la corona, ja que tria la
meitat dels senadors, te dret de vet, pot nomenar ministres i convocar o dissoldre les corts;
sistema bicameral; la confessionalitat catòlica i el sufragi masculí censitari.
El sistema polític que s’instaura és el bipartidisme polític, alternança pacífica en el poder
dels dos partits monàrquics: el partit conservador de Cánovas, recolzat per les classes altes
i format pels moderats, i els liberals de Sagasta, recolzats per les classes mitges i els petits
propietaris agrícoles. Els dos grans partits polítics varen acordar l’eliminació de l’exèrcit de
la vida política donant-los pressupostos elevats i plena autonomia en els assumptes interns;
i no aprovar una llei que l’altre partit hagués de derogar quan arribes al poder. Aquesta
alternança té l’objectiu d’impedir que altres partits aliens al règim com el comunisme o la
república poguessin arribar al poder. El funcionament del turnisme era que quan un partit
polític perdia la confiança de les corts, el rei cridava al líder del partit de l’oposició per a que
formes govern convocant eleccions en les que gracies al falsejament electoral mitjançant el
caciquisme es manipulaven els resultats electorals (tupinada).

Durant el govern del partit conservador de Cánovas (1876-1881) s’eliminen els furs bascos
al 1876 i es substitueixen dos anys després pels concerts econòmics. Al 1878 es signa la
pau de Zanjón que posa fi a la guerra del 10 anys de Cuba iniciada al 1868 amb el crit de
Yara, que incloïa una amplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud i una sèrie de reformes
polítiques que permetrien a Cuba tenir representants a les corts. La tardança en l’aplicació
de les reformes provocarà al 1879 la guerra chiquita i la insurrecció de 1895 (Crit de Baire).
El partit conservador va ser substituït pel partit liberal de Sagasta (1881-1883), aquest
govern permet la recuperació de la llibertat de premsa i amplia la base electoral; i l’inici de la
l’aplicació del liberalisme econòmic que provocarà un gran nombre de protestes. El 1883 es
produeix una sublevació republicana, raó per la qual el govern es substituït pel partit
conservador de Cánovas (1883-1885). Durant el govern de Cánovas es produeix la mort
d’Alfons XII i es signa el Pacte del Pardo (1885) per garantir l’estabilitat del règim dinàstic
durant la regència de Maria Cristina i fins que fora proclamat major d’edat Alfons XIII.

Maria Cristina és anomenada regent a la vegada que el partit de Sagasta (1885-1890)

retorna el poder. En aquest període s’aprova la llei d’associacions (1887) que permet a tots
els partits presentar-s’hi a les eleccions i s’elimina la censura prèvia de la premsa; a més,
s’aproven reformes del codi civil, la hisenda i de l’exèrcit (no s’aplicarà). Per altra, al 1890
s’aprova el sufragi universal masculí. El turnisme continuarà fins a l’assassinat de Cánovas
al 1897 que provocarà la descomposició dels partits.

Durant aquest període sorgeix amb força els nacionalismes catalans, basc i gallec fruit de la
passió per la cultura autònoma i el seu potenciament amb moviments culturals com la
renaixença a Catalunya, el rexurdimento gallec i el moviments dels euscars al País Basc.
A Catalunya Valentí Almirall va fundar al 1882 el Centre Català per defensar l’autonomia de
Catalunya. Al 1892 es creen les Bases de Manresa que és un document que propugna un
pacte amb la corona per la creació de Catalunya com una entitat autònoma, creant-se al
1901 la Lliga regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó que serà la força majoritària
de Catalunya a principis del segle XX.

El nacionalisme basc sorgeix de la mà de Sabino Arana que al 1895 funda el Partit

Nacionalista Basc, popularitzant el nom d’Euskadi, defensa les costums del poble basc ja
que te por de la immigració degut al desenvolupament industrial. En un principi es declara
independentista però després va suavitzar la seva ideologia cap a l’autonomisme.

El nacionalisme a les Balears estarà molt influenciat pel català sorgint un nacionalisme a
Menorca i les Pitiüses de caràcter antimallorqui. Els nacionalistes mallorquins s’agruparan
en torn al Centre Regionalista. Apareixen algunes revistes regionalistes com Nova Palma i
el setmanari La Veu de Mallorca.

La Guerra de Cuba es deu a que no es varen resoldre els conflictes de la Guerra dels 10
anys ni amb la Pau de la guerra Chiquita. S’estableix l’aranzel de Cánovas pel qual
s’incrementa els impostos a la importació de productes per part de Cuba. Martínez Campos
intenta mantenir l’ordre a Cuba, però fracassa i Cánovas el substitueix per Valeriano Weyler.
A la mort de Cánovas, Sagasta torna al poder i destitueix a Weyler per Blanco. Es produeix
l’explosió del Maïne i és conquereix Cuba, Puerto Rico i Filipines després de les batalles de
Santiago i Covite. La guerra finalitza amb el tractat de París (1898), es cedeix territoris a
Estats Units i venen les Carolines a Alemanya.
 Crisi del 98
Després de les pèrdues de les colònies espanyoles a Latinoamérica en 1810 i 1820,
Espanya solament disposava de les colònies al Carib de Cuba i Puerto Rico, i al Pacífic de
Filipines i altres petites illes.

Cuba era la possessió principal, doncs en ella es tenia interes en l'explotació de l’agricultura
de plantació, destacant la canya de sucre. El problema va vindre quan els criolls cubans van
desitjar el poder polític de la illa i es va produir la primera insurrecció cubana, que va durar
deu anys (1868-1878), començant amb el famós Grito de Yara i acabant amb la Pau de
Zanjón (1878), amb el qual es va pactar: l’amnistia per als sublevats, l’abolició de
l’esclavitud en l’illa, que els criolls poguessin participar en el govern cubà i que tinguessin
diputats cubans a les corts espanyoles.

Però, les promeses fetes als criolls per la Pau de Zanjón o bé es van retardar o bé
s’incompliren, per això va esclatar una segona insurrecció cubana que de seguida fou
reprimida.

A partir de 1891 el malestar de la població cubana va incrementar, l’imposició de l’aranzel

de Cánovas que elevava els impostos a les importacions que no foren per a Espanya, lo
que perjudicava al millor client de Cuba, els Estats Units d’Amèrica, que ara havia de pagar
forts arançels i el president nord-americà va amenaçar de no comprar a Cuba. Tanmateix,
en 1893 s’havia fundat el independentista Partido Revolucionario Cubano dirigit per José
Martí.

Amb tot, en 1895 es produeix el Crit de Baire. La intervenció militar espanyola va començar
amb el diàleg per part del general Martínez Campos, però fou substituït pel general
Valeriano Weyler, qui va fer ús de la repressió i fos substituït per Blanco, faria ús de
l'estratègia de conciliació decretant: l’autonomia de Cuba, la igualtat de drets entre
cubans-peninsulars i l'autonomia aranzelaria, però els insurrectes no ho acceptaren.

Amb tot, en 1898 s’iniciava la intervenció militar dels Estats Units, els qual per entrar en
combat van utilitzar com a pretext l'explosió del Maine a la badia de l'Havana, per lo que els
EUA van enviar un ultimatum a Espanya per abandonar Cuba, a lo que aquesta es va negar
i es va iniciar la guerra entre Espanya i els Estats Units que va acabar ràpidament, ja que a
Santiago la flota espanyola va quedar destruïda i, de seguida, els nord-americans van
ocupar Cuba; paral·lelament les tropes estatunidenques també havien desembarcat en
Puerto Rico, on en poc temps, també, dominaren l’illa.

A més es va perdre la illa de Filipines degut a la intervenció nord-americana en la Batalla de

Cavite (1969) . Després de les derrotes a Filipines, Cuba i Puerto Rico, al govern espanyol
no li va quedar altra alternativa que demanar la pau, la qual es va signar al desembre de
1898 en el Tractat de París, pel qual Espanya abandonava Cuba, Puerto Rico i Filipines,
que van quedar sota protecció dels Estats Units d’Amèrica, d’aquesta manera es perdien les
últimes restes de l’imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
 Regnat Alfons XIII
El desastre de 1898 va crear un fort sentiment de pessimisme a tot el país. El 1902 el nou
rei Alfons XIII va assolir la majoria d'edat, i malgrat que el sistema de torn de partits
continuava vigent plenament, els polítics influïts pels corrents regeneracionistes van intentar
solucionar els vells problemes pendents.

Una bona part de la societat exigia un canvi en profunditat, una regeneració del país. El
1902 Alfons XIII arriba al tron i comença la segona etapa de la Restauració.
El nou segle va coincidir amb una crisi de lideratge dins el partits dinàstics a causa de la
dificultat de trobar un cap de partit capaç d'aglutinar les diferents tendències. Amb Antoni
Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), va arribar al govern una generació de
polítics influïda pel regeneracionisme, que va impulsar els projectes de reforma més
importants des de l'interior del sistema.

Entre 1902 i 1905 van governar els conservadors, i entre 1905 i 1907 els liberals. Els
diferents governs demostraren la seva incapacitat per resoldre els principals problemes del
país. La inflació, la fam al camp, els salaris insuficients i l’atur a les ciutats provocaren la
intensificació dels conflictes socials i l’agitació obrera, expressades en contínues vagues i
violentes protestes. Les mesures que intentaren adoptar els governs de la nació varen
arribar tard i van ser insuficients.

El gran intent regeneracionista va venir de la mà dels conservadors que havien trobat en el

seu nou líder, Antoni Maura. Maura va emprendre un ambiciós programa de govern que va
incloure una sèrie de mesures d'inversió pública, a través de la Llei de Protecció de la
Indústria Nacional, el pla de reconstrucció naval i actuacions dirigides a millorar la situació
de l'agricultura, l'Institut Nacional de Previsió. Maura intentà acabar amb el caciquisme
modificant la llei electoral per a establir el vot obligatori. Igualment adoptà iniciatives per
aprovar una nova Llei d'Administració Local, per la qual es crearen les mancomunitats en un
primer pas descentralitzador.

L'any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política i un canvi apreciable

en el funcionament del sistema. Les repercussions de la "Setmana Tràgica" a Barcelona, va
conduir a un enfrontament entre dretes i esquerres que van implicar la caiguda del govern
Maura i la fi de la convivència pacífica que hi havia hagut fins aquell moment entre
conservadors i liberals. El rei Alfons XIII, dissolgués les Corts i va entregar el poder el
govern al partit liberal, liderat per José Canalejas, que fins el seu assassinat l'any 1912 va
portar a terme l'últim intent reformista de fet des de dins el sistema de la Restauració.

Es va dur a terme una sèrie de reformes polítiques i predomini del poder civil de l'Estat
sobre l'Església (foment de l'ensenyament públic, control de les activitats de les
associacions religioses, etc,) . En aquest darrer aspecte cal destacar l'anomenada ley del
Candado, que prohibia l'establiment de nous ordres religiosos a Espanya. També es va
reformar la llei de lleves, per la qual el servei militar passava a ser obligatori en temps de
guerra; llei de Mancomunitats, que acceptava la possibilitat d'unió de les diputacions i que
fou aprovada el 1914.
El programa reformista dels liberals va fracassar, l'assassinat de Canalejas va obrir una
lluita per la direcció del Partit Liberal. Un procés semblant es va produir en el Partit
conservador.
 Dictadura Primo de Rivera (1923-1930)
El cop d'estat militar del 13 de setembre de 1923 que va iniciar la dictadura de Primo de
Rivera (1923-1930) va ser justificat per aquest en un Manifest dirigit a Espanya en el qual
condemnava la inestabilitat política i social i la derrota de Annual (1921), declarant que
s’encarregaria de regenerar la política espanyola i recuperar l’ordre públic amb una major
presència de l’exèrcit.

La vaga revolucionaria de 1917 fruit de la greu crisi econòmica va fer que sorgeixin els
governs de concentració, destacant el govern nacional de Maura de 1918 amb la unió dels
partits dinàstics i la Lliga Regionalista que fracassarà. La situació a Espanya era complexa
degut a la conflictivitat obrera com la Vaga de Canadenca (1919) o el trienni bolxevic
(1918-1921) a Andalusia degut a la fam de terres dels pagesos. Aquest marc sociopolític
junt amb la derrota d’Annual de 1921 i la seva discussions a les corts on es podria veure
afectada la imatge d’Alfons XIII mobilitza amplis sectors de l’exercit i dels partits dinàstics,
sobretot els conservadors, que recolzaran el pronunciament militar ja que consideren que és
l’única forma de garantir l’ordre i frenar l’avanç del republicanisme. Aquest cop d’estat va
contar amb l’aprovació del rei, els partits dinàstics i les classes dirigents.

L’objectiu d’aquesta dictadura era defensar Espanya de la república i el comunisme,

recolzar els partits dinàstics i regenerar Espanya per medi de l’eliminació de l’intent de
reforma constitucional de García. La dictadura de Primo de Rivera consta de dues fases: el
directori militar (1923-1925) i el directori civil (1925-1930).

El directori militar (1923-1930) va suposar la militarització de l’ordre públic i l’aprovació de

mesures repressives com la prohibició de la constitució, ilegalització dels partits polítics,etc.
Durant aquesta fase es produeix la dissolució dels ajuntaments que van ser substituïts per
juntes vocals formades per majors contribuents. Per tal de demostrar el seu valor després
del desastre d’Annual(1921) l’exèrcit du a terme el desembarcament a Alhucemas (1925)
que provocarà que Abd el·Krim es rendeixi al 1927 ocupant d’aquesta manera tot el seu
protectorat.

El directori civil (1925-1930) es dóna com a imitació de l’ascens del feixisme a Itàlia on es
crea un règim militar de partit únic que serà imitat a Espanya amb la creació de la unió
patriòtica i la convocació de l'Assemblea Nacional de la Constitució per tal de legitimar el
règim. S’inicia en una sèrie d’obres públiques: es generen llocs de feina, es concedeixen
monopolis estatals com el de CAMPSA i Telefònica; i ajudes estatals a les empreses per
poder competir a l’estranger,etc. El món agrícola continua dominat pels grans propietaris
invertint en la creació de regadius mitjançant la creació de confederacions hidrogràfiques pel
seu màxim aprofitament. Les relacions entre els obrers i els empresaris es regulaven
mitjançant l’Organització Corporativa Nacional, on la UGT tindrà certa representativitat.
Aquest sindicat pretenia resoldre els conflictes en comitès mixtos constituïts per treballadors
i patrons amb la mediació de l’estat en cas necessari. A nivell econòmic existeixen dos
pressupostos: els pressupostos ordinaris que eren equilibrats i els pressupostos
extraordinaris per finançar les obres públiques que generarà l’endeutament del país.

Va existir una certa oposició a la dictadura de Primo de Rivera per part de l’exèrcit com per
exemple la “Sanjuanada” i el conflicte amb el règim de l’artilleria; els intel·lectuals que
s’agrupen a la Federació Universitària Espanyola; l’Aliança Republicana; els nacionalistes
d'esquerra republicana; els obrers que es divideixen en possibilistes i radicals, els quals
crean la FAI al 1927.

Degut a la elevada conflictivitat Alfonso XIII destitueix a Primo de Rivera el 30 de gener de

1930 pel general Berenguer. Durant el govern de Damaso Berenguer (1930) té lloc el Pacte
de Sant Sebastià (organització dels partits d’esquerra) i el rei acaba per substituir-lo per
l’almirall Aznar (1930-1931) qui convocarà eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (es
presenta com un plescibit entre monarquia república) i guanyarà els partits del pacte de
Sant Sebastià proclamant-se la II República el 14 d’abril de 1931.

Segona República (1931-1936)

La II República és un període comprès entre 1931 i 1936 que s’inicia el 14 d’abril amb el
triomf dels partits del pacte de Sant Sebastià a les eleccions del 12 d’abril de 1931, i que
suposa l’exili d’Alfons XIII i l’inici d’un govern provisional que convocarà eleccions el 28 de
juny del mateix any, on serà anomenat cap de govern Alcalá Zamora

La II República (1931-1936) consta de tres etapes: el bienni reformista (1931-1933) que a la

vegada es divideix en govern provisional (abril - jun1931) i govern constitucional ( jul 1931-
nov 1933), el bienni conservador (1933-1936) i el Front Popular (1936).

El govern provisional es proposa una reforma agrària i la modernització de l'exèrcit (duita a

terme per Azaña) amb l’objectiu de crear un exèrcit modern mitjançant la reducció del
nombre d’oficials, l’aprovació de la Llei de retir de l’oficialitat de 1931 (els oficials poden
jubilar-se amb el sou complet) i el tancament de l’acadèmia de Saragossa ja que era un
nucli de militars golpistas. L'Església junt amb la dreta espanyola aceptaren en un principi el
nou règim, però, després de la crema de diversos convents a Madrid, Sevilla i Màlaga per
part del poble en resposta a la negativa de l’església de destituir al cardenal Segura, això
provoca que s’oposin a la república.

El nou govern Republicano-Socialista estava presidit per Manuel Azaña i en desembre

votaren a favor de la Constitució de 1931, que era laica ja que no hi havia cap religió oficial
de l’estat, defensava la divisió de poders, i s’aprova el matrimoni civil, el divorci i els
cementeris municipals. A més, admitia les Autonomies de Catalunya, Euskadi i Galicia, per
tal de solucionar el problema del regionalisme, i proclamaba la sobirania popular i el sufragi
universal masculí i femení (aprovat per les Corts després del discurs de la feminista Clara
Campoamor).

Largo Caballero va dur a terme una reforma laboral, que va tenir com objectiu solucionar els
conflictes entre treballadors i patrons, de manera que la setmana laboral va a passar a ser
de 40h (cada dia 8 hores) i augmentaren els salaris, la qual cosa va irritar als patrons.
També una reforma agrícola impedint que els camperols puguin ser expulsats de les seves
terres, per aconseguir-ho es va crear l’Institut de Reforma Agrària i es va obligar als
propietaris a posar en cultiu les terres aptes. Marcelino Domingo inicia una reforma
educativa que en un principi prohibeix l’ensenyament als religiosos però degut a la
impossibilitat de construir els centres i contractar personal va tenir que permetre’l.

Per altra banda, es produeix l’intent de cop d’Estat de Sanjurjo (agost 1932). Al mateix any
es deroga la republicà catalana de Macià i al setembre s’aprova l’estatut d’autonomia de
Catalunya (estatut de Nuria 1932) pel qual se’ls permet tenir govern i parlament propis,
essent anomenat Macià president. També s’aprova l’estatut d’autonomia del País Basc
(estatut d’Estella) el qual es refusat pel govern central; a Galícia no es durà a terme fins el
govern del Front Popular; respecte a Balear, Guillem Roca redacta un projecte d’estatut que
no s’aprovarà degut a l’oposició de Menorca que té por del centralisme de Mallorca, el que
s’uneix a la indiferència social i a la inexistència de partits autonomista. Aquest conjunt de
reformes provocarán una forta conflictivitat social que desemboca en vagues obreres a les
ciutats, l’apropiació de terres al camp, i els enfrontaments entre partits i sindicats. A la final
Alcalá Zamora dissol les Corts i convoca eleccions.
El desprestigi del govern d’esquerres ocasionat per l’increment de vagues, ocupacions de
terres i insurreccions militars (com la de Casas Viejas) va portar a la caiguda d’Azaña i la
convocatòria d’eleccions generals al novembre de 1933, les quals donaren la victòria a la
gran coalició del CEDA de Gil Robles i el partit radical-cedista de Lerroux, iniciant-se el
bienni conservador (nov 1933- feb 1936). S’inicia una sèrie de reformes que suposen la
paralització de reformes agrícoles, l’eliminació de la llei de Rabassaires i l’indult a Sanjurjo.
Aquest gir cap a la dreta va provocar la radicalització de les forces d’esquerra
incrementant-se el nombre de vagues i conflictes (vaga revolucionària de octubre de 1934), i
l’exigència del CEDA per més poder. Les conseqüències de la vaga revolucionària varen
ser: gran repressió, l’aplicació a la censura en la prensa, bloqueig de tots els estatus
d’autonomia, Gil Robles va ser nomenat ministre de guerra i es dóna poder dins l’exèrcit
militars pocs fins a la república (Franco, heroi de la repressió d’Astúries, va ser anomenat
cap de l’estat major). La situació social i política amb el govern de Lerroux salpicat
d’escàndols com el de l’estraperlo va provocar que Gil Robles demanés ser anomenat
president de govern, però Alcalá Zamora es va negar i va convocar eleccions per febrer de
1936.

En les eleccions generals de febrer de 1936, la dreta es va presentar dividida i l’esquerra

unida en la coalició del Front Popular (a imitació del partit francès, dirigit per Lleó Blum), per
això les Esquerres van obtindre el triomf electoral amb el 48% dels vots mentre que les
Dretes amb el 46,5%. Azaña substituirà a Alcalá Zamora com a president de la república i
Quiroga serà el cap de govern. Es reinstauren les reformes del bienni progressista, s’amplia
l’amnistia pels represaliats a la vaga revolucionària de 1934 i s’ilegalitza la Falange
Espanyola. Aquest conjunt de factors provoca la preparació del “Alzamiento” dirigit per
militars (Franco, Lara, Sanjurjo,etc) i que tindrà el suport de l’oligarquia financera, l’esglèsia i
els monàrquics. A més, incrementa els atemptats tant dels partits de dretes com els
d’esquerra.

El 14 de juliol es produeix l’assassinat de Calvo Sotelo, líder monàrquic, en resposta es

produeix l’assassinat del tinent Castillo. Això va ser el desencadenant final del cop d’estat
del 17 de juliol de 1936 i l’inici de la Guerra Civil (1936-1939).
 Guerra Civil (1936-1939)
La Guerra Civil espanyola és un conflicte de caràcter nacional que s’inicia el 18 de juliol de
1936 a Espanya a causa de l’intent de cop d’Estat fruit de l’increment dels atemptats per
part de dretes i esquerres durant la II República (l’assassinat de Calvo Sotelo en resposta a
l’assassinat del tinent Castillo), i que finalitza l’1 d’abril de 1939.

La insurrecció va triomfar a la zona de Castella, Aragó, Galicia, a la vall del Guadalquivir,

Balears (excepte Menorca) i les illes Canàries. Però va fracassar a les ciutats industrials on
el obrers van exigir armes per defensar la república. Quiroga no va voler armar als obrers ni
tampoc Martínez Barrios ja que eren partidaris de la negociació, finalment José Giral els
donarà armes i amb la fidelitat de part de l’exèrcit provocaràn la fallida de l’alçament i l’inici
de la Guerra Civil.

El bàndol republicà va contar amb el suport de la URSS que va enviar material i assessors
militar, a canvi de les reserves d’or del banc d’Espanya, i el suport de les brigades
internacionals que van arribar gracies al Komitern. Havia una diversitat ideològica al bàndol
republicà que provoca fortes tensions internes. En juliol de 1936 es reuneixen el president
de França, León Blum que vol ajudar a la república, i el primer ministre britànic,
Chamberlain, plantejant el perill que podria suposar la cooperació amb la República
espanyola, i acordaren declarar-se neutrals.

El bàndol sublevat (franquistes) tindrà el suport d’’Itàlia, Alemanya (legió Cóndor), Portugal
(deixarà que les tropes passin pel seu territori), Estats Units i els capitalistes espanyols. A
més s’observa una major unitat ideològica defensora de la necessitat d’una dictadura per
restablir l’orde i evitar la revolució. Posteriorment es decidiria si es reintauraría el regnat
d’Alfons XIII, una dictadura feixista o una monarquia carlina.

Durant el govern de Largo Caballero (set 1936 - maig 1937), líder de la UGT, es vol
recuperar el control de l’Estat mitjançant la creació de governs de concentració, el trasllat
del govern a Madrid i la reorganització de l’exèrcit. Es produeix una divisió del govern degut
a que es volia crear una aliança antifeixista militaritzant les milícies per crear un exercit
popular. Això produirà un enfrontament a Barcelona en maig de 1937, que finalitza amb la
derrota anarquista i l’execució de Nin (líder del POUM), i l’afebliment del govern de Largo
Caballero. Azaña cesa a Largo caballero i anomena cap de govern a Negrín.

Les tropes franquistes van aconseguir creuar l’estret de Gibraltar gracies als avions
alemanys i iniciaren un avanç cap a Madrid, desviant-se Franco per alliberar l’Alcazar de
Toledo. Entre desembre del 36 i març del 37 trobem la batalla a Madrid i la ofensiva del
Jarama per aïllar Madrid que fracassarà, també la contraofensiva republicana de
Guadalajara. Franco a l’abril de 1936 inicia l’ofensiva del nord per conquerir la zona
industrial de la república. Destaca el bombardeig de Gernika del 26 d’abril, que consisteix en
el intent per part de la república d’afluixar la pressió amb les ofensives de Brunete i Belchite
que van fracassar, donant lloc a la conquesta del nord, que provoca la pèrdua d’una zona
d’importància econòmica i les fugides de milers de refugiats cap a les zones republicanes.
Entre novembre del 37 i juny del 38 s’inicia l’ofensiva franquista cap al mediterrani per dividir
la república en dos, aconseguint-lo. Al juliol del 37 les tropes republicanes intenten una
ofensiva, la batalla de l’Ebre, les tropes republicanes no podran evitar l’avanç franquista cap
a Catalunya. Després de la conquesta de Barcelona i la fugida del govern, la caiguda de la
república és imminent, per tal cosa, Segismundo Casado tracta de negociar la rendició amb
Franco, però aquest no accepta. Madrid es rendeix en març, finalitzant-se la guerra l’1
d’abril de 1939 amb la conquesta d’Albacete, Alacant i Valencia.

El govern de Negrín (maig del 37-març del 39) prohibeix l’entrada al govern dels
anarquistes; Indalecio Prieto (ministre de guerra) reforça el poder de l’exercit, creant l’exèrcit
popular, i es trasllada el govern a Barcelona per defensar la darrera zona industrial de la
república. Azaña s’uneix a Prieto per defensar una negociació de pau i presenten els 13
punts (sortida negociada), però Franco es va negar. Al setembre de 1938 es signa el pacte
de Munich pel qual França i Gran Bretanya reconeixen i accepten sense intervenir
l’expansió nazi als sudetes per part d’Alemanya.

La zona franquista forma un govern fort amb la creació el 24 de juliol de la Junta de Defensa
Nacional i l’1 d’octubre de 1936 s’anomena a Franco cap de govern i generalíssim dels
exèrcits, substituint-se la Junta de Defensa per una Junta Técnica del Estado, establint el
quarter general a Salamanca. L’abril de 1937 es creava un partit únic, la FET de la JONS,
que agrupa carlistes i falange essent Franco el cap del partit, adoptant els símbols d’aquests
partits i oposant-se a alguns líders falangistes i carlins que van ser condemnats a presó.

El nou govern s’inspira en el feixisme, el conservadorisme i el catolicisme, abolint la

legislació republicana i proclamant al març de 1938 el Fuero del Trabajo que és la primera
llei fonamental inspirada en el feixisme amb un sindicat únic i la prohibició de vagues.
L’església dóna suport als insurrectes i l’estat deroga el matrimoni civil i el divorci.