Professional Documents
Culture Documents
L’EUROPA FEUDAL
Apunts Unitat 3
CONSOL DE LA ROSA
L’Europa Feudal: l’Alta i la Baixa Edat Mitjana
2
L’Edat Mitjana o Medieval
És el període comprès entre l' Edat Antiga i l'Edat Moderna: entre la caiguda de
l'imperi Romà, l'any 476, i la caiguda de Constantinoble el 1453 o el
descobriment d'Amèrica l'any 1492, durant el segle XV.
• La Baixa Edat Mitjana: des dels segles X-XI fins al segle XV, en què es
produeix la presa de Constantinoble pels turcs (1453).
Cap el segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix
el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins
al Sàhara, des de l'occident d’Hispània fins a Mesopotàmia.
3
La Caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la
fragmentació de l'Imperi Romà d’Occident: l’any 476, Odoacre, un cap bàrbar
va destituir el darrer emperador romà, Ròmul Augústul i a la part occidental de
l’Imperi, van sorgir els regnes germànics.
4
L’ Imperi Bizantí
Des del punt de vista geogràfic, l’Imperi Bizantí o Romania comprenia les
terres del Mediterrani oriental i el Mar Negre: Grècia fins al Danubi, Síria, l’Àsia
Menor i Egipte:
Els bizantins com a hereus de l’Imperi Romà, van mantenir durant molt de
temps el desig de restaurar la unitat política a l’entorn de la Mediterrània,
objectiu que no van poder aconseguir. No obstant això, van preservar l’herència
cultural de la civilització grecollatina, la van enriquir amb aportacions pròpies i
van recuperar el grec com a llengua oficial de l’imperi.
Al mateix temps, va iniciar una sèrie de campanyes per tal de restaurar les
fronteres de l'antic Imperi Romà i va reconquerir (color verd dins el mapa) la
Península Itàlica, una part del nord d’Àfrica i les principals illes de la
5
Mediterrània occidental, i entre els anys 551 i 624 van ocupar el sud de la
Península Ibèrica.
A la primera meitat del segle VII els àrabs ocuparen les províncies més riques
de l’Imperi Bizantí: Egipte, Palestina i Síria, amb la qual cosa les ciutats més
importants van quedar en poder dels musulmans.
L’Imperi Bizantí va quedar reduït a les terres més pobres, les que eren
agrícoles i ramaderes i tenien una indústria i un comerç poc desenvolupats.
L’únic centre comercial i artesà de l’Imperi va ser, a partir d’aleshores, la
capital, Constantinoble. No obstant això entre els segles IX i XI, l’Imperi Bizantí
va viure un període d’esplendor i prosperitat econòmica que li va permetre
convertir-se en la principal potència comercial de la Mediterrània.
Cap a finals de segle XI, l’Imperi Bizantí va entrar en una lenta decadència
quan la capital de l’Imperi va ser assaltada pels croats. Durant aquest domini,
es van reduir les fronteres de Bizanci i l’Imperi va quedar completament
arruïnat.
L’Imperi Bizantí va anar perdent gradualment els pocs territoris que conservava
davant els atacs d’un poble bel·licós i fronterer, els turcs, establerts a l’Àsia
menor. L’any 1453, els turcs, comandats per Mehmet II, van prendre la ciutat
de Constantinoble i van abatre definitivament l’Imperi Bizantí. Arran de la
caiguda de Constantinoble, nombrosos erudits grecs es van refugiar a Itàlia, on
van exercir un paper destacat en el desenvolupament de la cultura del
Renaixement.
A l'altre costat de les fronteres nord i sud de l'Imperi Romà hi havia un gran
nombre de tribus, sempre disposades a la invasió i que Roma havia pogut
6
mantenir a ratlla durant segles, a vegades mitjançant les armes i d'altres
comprant la pau.
La gran invasió dels germànics va començar l'any 406, en què sueus, vàndals
i alans van travessar el Rin, van saquejar les Gàl·lies i al 409 es van instal·lar a
Hispània. Per la seva banda, angles, juts i saxons van passar a les illes
Britàniques; els burgundis van ocupar el sud-est de les Gàl·lies i el francs s’hi
van assentar a la part nord. Els visigots van saquejar Roma l'any 410 i es van
encaminar a la Gàl·lia i a Hispània. Com ja sabeu, l'últim emperador romà,
Ròmul Augústul, va ser destronat al 476 per Odoacre i tot Occident va quedar
sota domini dels invasors.
Tant els pobles invasors considerats intrusos, sueus, vàndals, alans, com els
federats visigots, burgundis, francs..., es van constituir en regnes, molt sovint
amb el suport de les oligarquies locals, que volien alliberar-se de les tenalles de
l'administració imperial.
No obstant això, com que els germànics tenien una cultura menys
desenvolupada que la romana, ben aviat van ser dominats per l’esperit romà:
7
adoptaren el cristianisme com a religió i el llatí com a llengua. D’aquesta
manera quan la Civilització Europea o Occidental comenci a sorgir amb
personalitat pròpia, les influencies del món romà es trobaran a la seva
economia, a les seves estructures socials i en la cultura (llengües
romàniques).
Els germànics vivien a l'altra banda del Rin i del Danubi. Eren ramaders i
practicaven una agricultura de cereals molt primitiva i vivien en petits poblats en
clarianes rodejades de bosc. Emigraven sovint, obligats per les lluites que
mantenien entre ells. No van formar cap estat políticament organitzat. Decidien
els problemes de manera democràtica en assemblees generals, on cada
guerrer tenia un vot, i només escollien un cap, que podia arribar a rei si
aconseguia fama en cas de guerra. L'única llei que tenien era el costum (dret
consuetudinari).
La majoria dels pobles germànics tenien una cultura poc evolucionada. Eren
politeistes i els seus deus estaven associats a les forces de la naturalesa; els
seus santuaris eren al fons dels boscos. El seu paradís, la Valhalla, era el
domini del deu Wuotan o Odin on anaven els guerrers morts en combat.
• L'heptarquia, a les illes Britàniques, angles, saxons i juts van formar set
regnes (heptarquia), que l'any 827 es van unificar en un de sol.
• Uns altres grups més petits eren els vàndals, al nord d'Àfrica, els
burgundis a la vall del Roine o els sueus al nord-oest d'Hispània.
8
L’economia depenia de l’agricultura, però els camperols no eren propietaris de
les terres que cultivaven.
Els visigots es regien per una monarquia electiva que posteriorment van
convertir en hereditària. Un dels reis més importants va ser Leovigild (573-
586), que va fixar la capital a Toledo, va annexionar Galícia, va encunyar
moneda, reorganitzar l’administració i va començar a sotmetre els bascos, tot
fundant Vitòria.
Els visigots, com a poble d’origen germànic, no tenien lleis escrites i es regien
pel costum. No fou fins al segle VII que van compilar i afegir lleis noves en el
Liber iudiciorum.
Els musulmans van vèncer l’últim rei visigot el 711, a la batalla de Guadalete, i
van continuar l’ofensiva per tota la Península iniciant així un període de vuit
segles de presència islàmica.
Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar
Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren
nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris,
vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.
9
Els àrabs eren politeistes: cada tribu tenia els seus déus i el santuari més
important es trobava a la Meca, ciutat de l'Aràbia Saudita, capital espiritual del
món islàmic, ciutat que esdevingué un centre econòmic i de pelegrinatge. A
causa de les seves relacions comercials, els àrabs van entrar en contacte amb
mercaders cristians i jueus.
Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma (570-
632), un comerciant àrab, establert a la Meca, que va conèixer durant els seus
viatges, les religions jueva i cristiana, totes dues monoteistes.
Mahoma es va sentir cridat per Déu per revelar al seu poble una nova religió,
que té com a principi l’Islam, o submissió a la voluntat d’Al·là, l’únic déu. La
religió de Mahoma s’anomena islamisme i els qui la practiquen reben el nom
de musulmans (creients).
Durant els primers temps de la seva predicació, Mahoma va ser perseguit pels
habitants de la Meca i va haver de fugir a una ciutat propera, que va ser
batejada com a Medina (la ciutat del profeta). Aquesta fugida de la Meca rep el
nom d’hègira i va tenir lloc l’any 622, en què comença l’era musulmana,
vigent als països àrabs.
10
1. La professió de la fe: “No hi ha altre déu fora d’Al·là i Mahoma n’és el
profeta”
2. L’obligació de pregar cinc vegades cada dia en direcció a la Meca.
3. La pràctica de l’almoina.
4. El dejuni des de la sortida fins a la posta del sol durant el mes del
ramadà.
5. El pelegrinatge a la Meca una vegada a la vida.
Els elements bàsics de l’economia del món islàmic van ser l’agricultura,
l’artesania i el comerç. A més de mantenir els conreus propis de cada territori,
els àrabs van escampar el sistema de regadiu per mitjà de sínies i de molins
i van propagar el conreu del cotó i de la canya de sucre.
Les ciutat eren centres comercials i artesans. El soc o mercat era la zona més
activa i al seu voltant s’instal·laven artesans que sovint hi venien directament
els seus productes.
La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els
musulmans havien conquerit la major part del territori. L’expansió islàmica
s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de
Poitiers, l’any 732.
Les valls cantàbriques i algunes zones dels Pirineus van quedar fora del control
musulmà. La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i
11
va rebre el nom de l'Àndalus; amb el temps esdevindria una gran potència
cultural i econòmica.
Durant els primers anys l'Àndalus va ser un emirat, una província dependent
políticament i religiosa del califat de Damasc, en nom del qual era governada
pels emirs. A mitjan segle VIII Abd al-Rahman I va declarar l’emirat
independent políticament i al segle X esdevingué un califat independent,
amb capital a Còrdova de la mà d’Abd al-Rahman III.
A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials
independents i de reagrupaments parcials conegudes com a regnes de taifes
fins que l’any 1212, fruit de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa,
entrà en clara decadència. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan
els Reis Catòlics; Ferran II de Catalunya i Aragó van conquerir el regne de
Granada.
L'Imperi Carolingi
Dels diferents pobles germànics que van ocupar territoris de l’antic imperi
Romà d’Occident, els francs van ser els que van crear el regne més poderós,
primer sota la dinastia dels merovingis i més tard amb els carolingis.
El regne franc estava format per territoris amb població d’origen germànic -
Austràsia- i d’origen llatí -Nèustria i Borgonya- .
12
El primer monarca carolingi, Pipí I el Breu (752-768), va sotmetre tota la Gàl·lia,
i el seu fill Carlemany (768-814) va conquerir extenses terres de l’Europa
Occidental i aspirava a dominar l’Occident europeu, perquè es considerava
l’hereu de l’Imperi Romà i en volia refer l’autoritat.
Les bones relacions amb el papat i l’ajuda mútua van culminar quan el papa
Lleó III el coronà emperador, el dia de Nadal de l’any 800 i tot Europa acceptà
la seva autoritat. Carlemany va establir la capital de l’imperi a Aquisgrà.
Una marca era un territori de frontera, amb nombroses tropes, dirigides per un
cap militar, el marquès. Als territoris pirinencs de la Península ibèrica (Navarra,
Aragó i Catalunya) Carlemany hi va crear la Marca Hispànica que amb els
anys es convertiria en el bressol de la nació catalana.
Per poder governar bé l’Imperi, Carlemany el va dividir en comtats, que eren
governats per comtes en nom de l’emperador. A més va crear els anomenats
missi dominici, que recorrien les províncies de l’Imperi per vigilar l’actuació
dels comtes, dels marquesos i dels altres funcionaris.
13
Noves invasions
Els hongaresos es van assentar a la plana central del Danubi, des d’on
anualment penetraven a Europa, fins que el 955 foren derrotats per Otó I el
Gran (962-973), emperador d’Alemanya. Els normands, formats per danesos,
noruecs i suecs, en les seves diferents expedicions van saquejar bona part
d’Europa, van arribar a les costes de l'Amèrica del Nord i es van estendre cap a
Orient, fins a Constantinoble.
Europa cap a l'any mil era un territori dividit en nombrosos regnes i estats
independents. La dissolució de l'antic Imperi carolingi havia donat lloc al final
del segle X a dues noves entitats territorials, el Sacre Imperi romanogermànic
i el regne de França. A més a més, hi havia els regnes i comtats hispànics, els
Estats Pontificis, els països eslaus, el regne d'Hongria, acabat de crear, el
territori escandinau i Anglaterra on els normands van guanyar els saxons
anglesos en la batalla de Hastings (1066) i es van establir al país.
Tots ells, al seu torn, estaven dividits en demarcacions territorials més petites,
des dels ducats i els comtats fins a les castellanes i les senyories, en les quals
l'autoritat de l'emperador o del rei a penes era reconeguda i el poder dels
senyors era absolut.
• La religió i la cultura escrita, ja que tot Europa era cristiana i els llibres i els
documents oficials s'escrivien en llatí.
El feudalisme
14
Els reis de l’època no disposaven de prou recursos per mantenir el control
administratiu del territori i un exèrcit adient. A falta d'altres mitjans, van concedir
als nobles la propietat territorial en benefici, en pagament pels serveis de
defensa de la població.
Amb el temps, els senyors feudals van assumir funcions que fins aleshores
només corresponien al rei, com ara administrar justícia, encunyar moneda i
gravar amb impostos. Tot i ser vassalls del rei, actuaven com si fossin reis
locals. Ben aviat van començar a infeudar les propietats a altres vassalls. Així,
els senyors feudals eren alhora vassalls del rei i senyors dels seus propis
vassalls.
15
El lliurament del feu a un vassall es feia en la cerimònia d'homenatge. El
senyor concedia un feu i oferia protecció El vassall, a canvi, jurava fidelitat i
obediència i oferia respecte, consell i ajut militar quan el senyor el reclamava.
La piràmide feudal
Els estaments privilegiats els formaven tots els que tenien feus i vassalls a
les seves ordres, en qualsevol grau (la noblesa i el clergat):
16
Per sota d'aquests dos grups hi havia els no privilegiats (laboratores) que es
dedicaven únicament al treball. Se'n distingeixen dues classe fonamentals: els
vilans, que solien ser homes lliures, i els serfs, al quals no es reconeixia la
llibertat.
• Els vilans eren camperols que treballaven unes terres per les quals
pagaven al propietari, el senyor feudal, una part de la collita. Dedicaven un
determinat nombre de dies l'any a treballar en les terres exclusives del
senyor.
• Els serfs no eren lliures, pertanyien al senyor ja des del naixement encara
que en alguns casos els vilans es podien convertir en serfs si no pagaven al
senyor. No tenien llibertat per contreure matrimoni, llegar béns als fills sense
permís del senyor, no podien abandonar les terres ...
El domini feudal
El domini, paraula que deriva etimològicament del terme llatí domus, casa, era
la terra del senyor. Es dividia en una part conreada per serfs (domini directe) i
una altra de distribuïda entre els vilans (dominí útil):
• El domini directe eren les terres més bones del feu, i les conreaven els
serfs del senyor. S'hi produïa el necessari per mantenir les persones que
vivien en el castell i la resta es venia en els mercats del burg. De vegades
els dominis directes del senyor estaven especialitzats en una monocultura,
com ara la vinya (per a l'elaboració de vi) o els cereals...
• El domini útil estava dividit en parcel·les per als vilans. Cada parcel·la tenia
un hort i, amb aquest hort, el vilà alimentava la família i pagava el senyor. El
que sobrava es portava al mercat dels burgs. Uns quants dies determinats
per any, el vilà havia de treballar en el domini directe.
Per augmentar les rendes, el senyor construïa en les pròpies terres tot el que
era necessari per a la transformació dels productes del camp com, per
exemple, el molí per moldre els cereals, el forn per coure el pa, o la ferreria per
fabricar instruments agrícoles. El senyor prohibia al camperol de construir-se
utillatges propis i l'obligava a fer servir els seus, pels quals cobrava.
Els boscos del domini també pertanyien al senyor. Els camperols podien gaudir
d'aquests boscos i de les deveses. En el bosc es trobava el material
combustible per al foc, única calefacció i cuina d'aquell temps, fruites silvestres
o glans per als porcs, un dels animals més preats.
17
La monarquia feudal
Per sobre de tots els estaments hi havia el rei. Però aquest no sempre era el
senyor feudal més poderós del regne. Així, el rei de França, a començament
del segle XI, posseïa un domini tres vegades inferior al d'un dels seus vassalls,
el duc de Normandia.
El rendiment del camp era baix. Es feien servir eines rudimentàries i, quan el
temps era poc favorable, els resultats encara eren més pobres. Al vilà, doncs,
no li quedaven gaires excedents per vendre al mercat, cosa que li limitava la
capacitat per millorar el nivell de vida. A més, l’alimentació escassa provocava
malalties que delmaven la població.
Com a conseqüència d'això, durant l'Alta Edat Mitjana la vida era molt precària i
la població va romandre pràcticament estable.
18
La vida dels camperols era molt monòtona i només variava els dies de festa,
que es reunien a la parròquia, oïen missa, escoltaven el rector i conversaven i
els dies en què anaven a mercat per intercanviar els escassos excedents de la
collita.
Particularment, des de l'any 1000, els clergues van tendir a difondre la teoria
que la societat («la casa de Déu») estava dividida en tres grups: els qui oren
(oratores), els qui guerregen (bellatores) i els qui treballen (laboratores). El
primer responia a l'Església, el segon a la noblesa i el tercer incloïa els
camperols.
El feudalisme eclesiàstic
L'enorme quantitat de terres que l'Església va anar acumulant durant l'Alta Edat
Mitjana, va fer que s'integrés al procés de feudalització. Com a administradors
que eren d'importants propietats, tant els bisbes com els abats es van integrar
dins la jerarquia feudal, ja que els monarques temien deixar fora de la seva
autoritat persones amb tant poder material a les seves mans. Així, la presa de
possessió del càrrec d'abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge en
el qual el monarca lliurava el bàcul i l'anell, símbols d'autoritat, al nou titular,
alhora que el nou càrrec li retia vassallatge comprometent-se a ser-Ii fidel i
servir-lo.
Naturalment, per a un gran senyor de terres, encara que fos eclesiàstic, servir
el monarca, en una època de guerres i d'inseguretat, significava servir-lo
mitjançant les armes. Per tant, era normal que els senyors eclesiàstics
guerregessin ells mateixos i tinguessin al seu servei un cos de cavallers
vassalls.
Durant els segles X i XII, les guerres, el bandidatge, els enfrontaments entre
senyors feudals, amb les seves conseqüències de mort, destrucció i
inseguretat, van ser constants en el món feudal europeu. Per això l’Església es
19
va plantejar de fomentar la pau i de crear un model de cavaller cristià perquè
el seguís la noblesa.
Durant l'Alta Edat Mitjana la cultura va viure reclosa als monestirs. La tasca
cultural que van desenvolupar pot dir-se que estava centrada en
l’escriptorium, lloc on els monjos reproduïen els textos sagrats i algunes obres
clàssiques llatines. Com a obres originals només es produïen algunes
compilacions o síntesis científiques d'obres escrites a l'antiguitat, alguna cosa
de poesia i ja menys de teatre religiós. L'esperit cultural monàstic defensava
que tota la cultura havia d'estar encaminada a la comprensió millor de les
Sagrades Escriptures.
En segon lloc, per a la noblesa que vivia als castells, va sorgir la poesia
amatòria. El primer gran trobador és un membre de l'alta noblesa: Guillem IX
d'Aquitània (1071-1126); el van seguir durant tot el segle XII una infinitat de
trobadors, que van fer d'aquest segle el segle de la cortesia.
20
La Baixa Edat Mitjana
Totes aquestes millores van influir també en l'augment de la població; per tant,
l'increment demogràfic no solament és causa, sinó també conseqüència de les
millores del treball del camp.
Entre els segles XII i XIV l’aplicació d’aquestes millores agrícoles va tenir com a
resultat un gran augment de la productivitat (més producció per superfície
conreada) en una bona part de l’Europa Occidental.
Els pagesos, que produïen més del que necessitaven per al consum propi,
generaren un excedent o sobrant d’aliments i de primeres matèries. Aquests
excedents agrícoles es van destinar al comerç. Les ciutats es van anar
convertint en un mercat apte per intercanviar-hi excedents agrícoles per als
productes artesanals que s’hi elaboraven.
21
malalties. Això es traduí en un gran augment de la població. Europa va passar
de tenir 45 milions d’habitants al segle XII a tenir-ne uns 75 milions cap al segle
XIV.
Els monestirs
El Romànic
• Els pelegrinatges,
• L'expansió dels ordes monàstics (Cluny)
• La reorganització de l'Església.
Podem trobar esglésies a les petites ciutats; però, sobretot, al camp, als
monestirs, a les viles o als castells. Sol ser un edifici petit - si bé també hi ha
22
esglésies molt grans - construïts de pedra, amb una planta, certs elements
constructius i unes formes decoratives molt semblants a tota l'Europa feudal.
La reforma de cisteaux
L'exemple de Cluny va donar peu, als segles XI i XII, a noves reformes amb
aspiracions d'espiritualitat i d’independència temporal, d'entre les quals s'ha de
destacar, la reforma originada a l'abadia de Cîteaux (Císter) el 1097, també
d'arrel benedictina. L'orde del Císter posava molt en alça la importància del
treball corporal.
Així, dels més de 500 monestirs cistercencs existents al final del segle XII,
molts d'ells, abocats a les feines del camp, s'havien convertit en autèntiques
granges pilot, exemplars en la seva època. Des d'aquestes granges, el Císter
va desenvolupar una intensa labor de colonització agrària i d'expansió
ramadera.
23
Aquest orde també va contribuir al desenvolupament de la metal·lúrgia,
gràcies al control de nombroses mines de ferro i a la instal·lació en diversos
monestirs de forges per a la fabricació dels estris agrícoles.
El gòtic
El gòtic va suposar, a tota Europa, una antítesi del que havia significat el
romànic fins llavors, i així es va tendir progressivament a la recerca de la
naturalitat i a la representació de l’entorn percebut pels sentits.
L’arquitectura gòtica
En general, les possibilitats tècniques van permetre construir edificis més alts i
més grans que en el romànic, com ho demostra l’edifici més representatiu del
gòtic, les catedrals.
• Arc propi, l’arc apuntat o ogival. Exemples: Arcs ogivals gòtics del claustre
de la Seu Vella de Lleida, Arcs apuntats de la galeria gòtica de la Casa de
la Ciutat (Barcelona).
• Murs més prims i més alts que permeten fer-hi més obertures perquè entri
més llum.
24
Contraforts gòtics
25