FETS DE L’IMPERI ROMÀ

D’ORIENT O BIZANTÍ
L’imperi Romà d’orient o Imperi bizantí es va originar a l’any 395 d.C.

A la mort de l'emperador Teodosi (al 395), l'imperi es va dividir definitivament: Flavi Honori, el
seu fill gran, va heretar-ne la meitat occidental amb capital a Roma, mentre que al seu altre fill,
Arcadi, li va correspondre la meitat oriental amb capital a Constantinoble.

L'imperi es divideix en dos importants etapes:

-L'era de Justinià (527-565) :

Durant el regne de Justinià, l’imperi es va expandir. L'emperador va començar un programa de

reformes i d'iniciatives militars amb les quals va renovar les fronteres de l'antic Imperi Romà.
Així, mentre a la frontera oriental va detenir els projectes expansionistes de l'emperador persa
Cosroes I, va emprendre una sèrie de guerres de conquesta a la part occidental:

 Entre 533 i 534, un exèrcit sota comandament del general Belisari va conquerir el
Regne dels vàndals, a l'antiga província romana d'Àfrica. El territori, una vegada
pacificat, va ser governat per un funcionari denominat magister militum.

 Entre 535 i 536, Belisari va desapropiar als ostrogots Sicília i el sud d'Itàlia, i va arribar
fins a Roma. Després d'una breu recuperació militar dels ostrogots (541-551), un nou
exèrcit romà d'Orient, dirigit aquesta vegada per Narsès, finalment va integrar tot Itàlia
a l'imperi, i va establir la capital dels territoris conquerits a Ravenna.

 El 552, els romans d'Orient van intervenir en disputes internes de la Hispània visigoda i
van integrar-se extensos territoris del sud de la península Ibèrica. La presència romana
d'Orient a Hispània va créixer fins a l'any 620.

L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars sinó que sota el seu
regnat Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de
l'acadèmia d'Atenes.

Conquestes:

 Nord d’Àfrica als vàndals el 535 d.C.

 Península Itàlica als ostrogots el 555 d.C.

  Sud de la Península ibèrica alsostrogots

-Els anys foscos i la reorganització de l’imperi:

El segle VII comença amb la crisi provocada per l'espectacular ofensiva del monarca sassànida
Cosroes II, que amb les seves conquestes a Egipte, Síria i Àsia Menor va arribar a amenaçar
l'existència mateixa de l'imperi. Aquesta situació va ser aprofitada per altres enemics dels
romans d'Orient, com els àvars i els eslaus, que van bloquejar a Constantinoble el 626.
L'emperador Heracli va ser capaç, després d'una guerra llarga i esgotadora, de rebutjar l'atac
d'àvars i eslaus i de derrotar totalment els perses l'any 628.

Tanmateix, pocs anys després, entre el 633 i el 645, la brillant expansió de l'islam va quedar-se
per sempre a l'imperi, cansat de la guerra contra Pèrsia, les províncies de Síria, Palestina, Àfrica
i Egipte. A mitjans del segle VII les fronteres es van estabilitzar; tot i que els àrabs van
continuar pressionant i van arribar a amenaçar la capital, la superioritat naval romana d'Orient,
les magnífiques fortificacions i el monopoli del foc grec, van protegir Bizanci.

Uns anys més tard, l'emperador Constantí IV (668-685) es va veure obligat a acceptar la creació
del regne independent dels búlgars a la província de Mèsia. Durant tota aquesta època, a més,
diversos pobles eslaus es van instal·lar als Balcans, i van arribar fins i tot al Peloponès. Pel que
fa a la part occidental, la invasió dels longobards va fer molt més feble el domini romà d'Orient
sobre Itàlia.