TEMA 6: EL CALIFAT OMEIA.

LA SOCIETAT ANDALUSÍ

1. Abd al-Rahman III i la proclamació califal

*** Distinció entre emirat i califat. El període emirat: no han trencat els vincles amb
la comunitat musulmana (Umma) unità ria. Període califat: la unitat de la comunitat
es trenca.

Des de l’arribada al poder de Abd al-Rahman III, al 912, es produeixen èxits

militars i polítics rellevants. É s l’època de grans victò ries contra els cristians. A
l’any 920 venç a una coalició militar cristiana, composat per navarresos i astur-
lleonesos, un exèrcit mixt dels dos grans regnes del nord de la Península  só n
vençuts rotundament per un exèrcit califal a Valdejunquera (Navarra).

Al 924 só n sotmesos els Banu Qasi (sempre conjunturalment, però suficient). Per
tant, es reforça el poder de l’emirat cordovès al vall de l’Ebre.

É s també el període en el qual es realitzen actuacions contra els descendents de

Umar ibn Hafsun (mort al 917). Alguns dels seus descendents es van reconvertir al
cristianisme, mostrant també una intenció d’utilitzar aquesta senya d’identitat
contra el califat, a la vegada que manifesten les seves pretensions de recuperar un
moment previ amb la tornada al cristianisme. A l’any 928, les forces d’Abd al-
Rahman III conquereixen Bobastro (a la regió muntanyenca entre Cò rdova i
Mà laga), espai muntanyó s i rocó s en què els hafsunís van construir la seva capital,
els seus edificis i esglésies que conservem en funció de què el territori després fou
abandonat, quedant pel treball dels arqueò legs.

A partir de llavors, al 929 i 930, es faran campanyes contra Mérida.

Per tant, des de l’arribada al poder d’Abd al-Rahman III, és una sèrie d’èxits
militars que suposen una certa recuperació activa del califa, el qual està
aconseguint sotmetre i imposant l’obediència a Cò rdova als problemes polítics i
administratius, als rebels més consistents i ferms del seu territori. A la vegada, fa
front als cristians que durant els ú ltims anys del segle IX, tant navarresos com
astur-lleonesos, han realitzats campanyes, no només d’expansió i conquesta, sinó
sovint de pur saqueig  a principis del segle X havien arribat fins a Mèrida,
saquejant, robant i emportant-se productes. Per tant, aquesta intervenció cristiana
sense resposta, aprofitant les dificultats de l’emirat, acabarà de manera rotunda a
partir de l’exitosa campanya del 920.

Mentrestant, al nord d’À frica (zona Magreb) s’havia desenvolupat un poder polític
alternatiu, els líders del qual es pretenien descendents de Fà tima (filla del Profeta).
Só n aquests, doncs, els que a l’any 910 es proclamen califes, passant a la histò ria
donada aquesta pretensió , no realitat, de descendir de Fà tima  el califat fatimí,
l’aparició del qual modifica la situació en el Mediterrani occidental, en el sentit que
avançarà cap a l’à rea de Tunísia, on els principats islà mics realitzaven accions de
pirateria i saqueig i de control de les illes del Mediterrani occidental (arribant
inclú s a saquejar Roma el 846). Doncs bé, aquesta expansió fatimí des del Magreb
cap a la costa i, a més, cap a l’interior significa una certa amenaça sobre els omeies.
En quin sentit? En el sentit que amb la titulació califal, els fatimís podien presentar
davant d’altres col·lectius, bà sicament els berebers del nord d’À frica, una
legitimitat que els omeies no tenien. Bona part dels interessos omeia cordovesos es
jugaven al nord d’À frica  aquesta zona tenia una importà ncia, primer, econò mica
ja que allà arribaven les rutes de l’or que havien travessat el Sà hara provinent del
sud, des de la zona de Guinea portaven moderades quantitats d’or que arribaven al
Mediterrani. Aquest or, doncs, podia quedar en mans del fort poder emergent
fatimí, impedint l’arribada a mans omeies. Per altra banda, i més decisiu, hi ha una
rivalitat i una amenaça estratègica contra els omeies; si es configura un poder
solvent i fort al nord d’À frica, ocupant el Magreb i les zones costeres de Tunísia (on
estava el principat aglabí que realitzava les accions de saqueig), podia tenir un
efecte molt impactant, amb autoritat sobre els berebers (no oblidar que a al-
Andalú s hi ha famílies berebers i, per tant, amb vinculacions tribals), portant a la
preocupació omeia. A més, els omeies, probablement, estaven afrontats pel fet que
ells, que no han reclamat el califat, veuen que una família advinguda
s’autoproclamen califes. É s aquest context d’amenaça de desenvolupament polític,
moment en què aquests individus estan conquerint Fez al 929 (Fez és un espai
marroquí), per tant amb una expansió cap el nord-est i cap a l’oest molt
significativa.

Què és el que fa aquesta situació ? Per una banda, de prestigi a la Península Ibèrica,
en època d’abd Allah o al-Mundhir hagués estat més complicat autoproclamar-se
califes, però en una època amb èxits recents, com la conquesta de Bobastro i
victò ria sobre els cristians, podia resultar l’emmarcar-se dins de la línia
d’autoproclamació califal.

É s en aquest context del 929 quan Abd al-Rahman III es proclama califa. Per tant,
una situació nova que remet a una interferència; si no hagués hagut califat fatimí
no sabem què hauria passat. Però és el fet que existeixi un rival que s’atribueixi a si
mateix un títol que els omeies entenen que no els pertany; i s’ha trencat de fet la
Umma, com a unitat del mó n islà mic, degut a les pretensions fatimís, els omeies el
que fan és competir amb aquests fatimís i autoproclamar-se una dignitat que,
probablement, entenien que havien d’haver ostentat sempre. El califat és un salt
polític que es dó na a instà ncies de tercers (fatimís).

No obstant, aquesta presència d’un poder rival nord-africà actiu és la que impulsà
l’interès per a la construcció d’una flota per part dels omeies, així com el
desenvolupament de la ciutat de Pechina (zona actual Almeria), on es configura i es
construeixen flotes omeies amb una intenció estratègica clara de generar una
capacitat de resposta front la marina activa que els fatimís han heretat de les
costes nord africanes. Per tant, els omeies en só n molt conscients de tal amenaça i
responen a aquesta situació amb la proclamació califal del 929 i, també, amb la
posada en marxa d’activitats militars, inclosa la urbanització de Pechina i la creació
d’una flota que pogués enfrontar les altres que esperen que muntin els fatimí
contra al-Andalú s.

Per tant, ja tenim els motius pels quals apareix el califat omeia; per raons de tipus
secundari, no és una voluntat afirmativa, sinó que es tracta d’una espècie de
rivalitat que empenya a donar el salt  Presència del califat fatimí des del 910,
amb èxits i amenaça creixents, així com una posada de manifest que s’han de
controlar aquests territoris del nord d’À frica, els quals só n espais estratègics sobre
els quals no es pot deixar a l’albir que passin aquest tipus de coses: per la ruta de
l’or, però també per l’amenaça dels berebers que si só n units front als omeies
poden generar una amenaça considerable.

Trets de la política califal. Què és el que suposà la designació /proclamació califal?

Què va modificar en la política dels omeies a al-Andalú s? Certament, la designació
califal va anar alterant pautes polítiques i ideolò giques, però que varen anar en la
línia de la prò pia constitució d’un poder hegemò nic, ferm, a Cò rdova.

Assumir el títol de califa significa que, qui l’ostenta, es converteixen en vicaris de

Déu, assumint per tant una referència religiosa encara més ferma de la que ja tenia
l’emir de Cò rdova. En virtut d’aquesta proclamació es dota d’un laqab [una
designació de tipus religiosa, en principi només autoritzada al califa; una espècie
de segon nom o à lies], la qual cosa li atorga un prestigi. El que ell assumeix és el de
al-Nasir li-din Allah [el que combat victoriosament per la religió de Déu), sempre
amb al·lusions de tipus religiosos que reforcen el seu prestigi. Per tant, l’existència
d’un laqab que testimonia la diferenciació de la persona del califa, fent més estreta
la seva relació amb la divinitat.

Una altra mostra d’aquest poder és la constitució d’una gran residència palatina,
d’un gran palatium, molt al mode del que els omeies tenien a Síria. Fins llavors els
omeies havien viscut a l’Alcà sser, el palau de la ciutat de Cò rdova. Ara, Abd al-
Rahman III, manarà construir una ciutat palatina anomenada Madina al-Zahra 
ciutat ex novo que implica la constricció d’un espai al marge de la vida urbana; no
junt als demés ciutadans de Cò rdova, sinó que fora de la ciutat. Llavors, tenim un
personatge que se separa de la societat i s’organitza una ciutat on s’instal·larà
l’administració i el califa amb la seva família. Madina al-Zahra suposa un
allunyament físic i polític d’una persona que ja no serà vist pels cordovesos. Aquest
palau és un gran espai palatí on resideix el monarca amb l’administració ; un espai
construït al mode i manera dels palaus d’orient, però on s’incorporen elements de
l’Antiguitat. Bona part dels palaus es centren, per exemple, en els seus jardins amb
espais on hi ha fonts que usen sarcò fags de la romanitat tardana, la qual cosa no és
anecdò tica ja que els omeies busquen integrar-se en la tradició de poder imperial
romà  els omeies só n successors i utilitzen peces del passat tradicional
mediterrani. En aquest palau de grans dimensions es realitza un ritual palatí
d’enorme sofisticació que impacta als visitants que só n rebuts. Tenim notícies
d’emissaris que arriben una mica de totes les parts; de Juan de Gorze, que arriba
com emissari de l’emperador Otó n de Germà nia, el qual ens explica les meravelles i
l’impacte des d’aquests mons d’una relativa pobresa front les gales, la seda, els
brills, el luxe de l’èxit i el poder que els presenta el palau de Madina al-Zahra. Allà ,
Abd al-Rahman III i els seus successors, reben als ambaixadors, els quals só n
manats a unes viles prò ximes on esperen durant uns dies o setmanes fins ser
finalment rebuts, en una nova manifestació de protocol al mode imperial que
implica una mostra de poder rellevant sobre aquests personatges. El califa, el qual
era el gran líder de tropes i cap militar, serà cada vegada més una persona
vinculada a aquests entorns de palau on es configura el poder, estant els visirs i els
governadors però no la gent, fet que tindrà conseqü ències polítiques a mig termini.
L’allunyament eleva a la figura del califa i la seva família, convertint-los en
persones que no só n visualitzables.

Ciutat administrativa; on estan els organismes d’un administració ; on hi ha una

guà rdia que vigila i cuida el califa [só n d’origen eslau, del centre-est d’Europa:
antics esclaus –saqaliba-, fidels al califa]; on hi ha la residència del califa, el seu
harem, els seus fills, etc.

Recopilem els trets de la política califal:

1. Constitució d’un poder religió ; l’emir és príncep dels creients, amir al-muminin
[el primer, el principal, el que governa als creients], és el vicari de Déu; la seva
nova titulació apareixerà a les monedes que s’emeten a partir de la constitució
califa i, per tant, es manifesta i s’expandeix al conjunt de la societat andalusí.

2. Desenvolupament de l’aparell administratiu. Té que veure amb la voluntat de

tenir una administració desenvolupada. L’administració havia estat en mans,
sobretot en termes de cà rrecs, de l’aristocrà cia à rab, amb una gran presència de
membres de la família omeia ostentant aquests cà rrecs, en tant que significaven
dignitats i recursos a partir dels quals es pagaven i compensaven tals dignitats. Ara
es manté l’estructura de presència i de teò ric govern d’aquesta aristocrà cia à rab,
però cada vegada més es continua un procés ja existent de que l’administració
estarà en mans directes d’un col·lectiu de veritables burò crates, els quals poden
ser de condició esclava o lliberta, i prosperar com a gent experta i preparada en
l’administració . L’avantatge d’aquests personatges és la seva vinculació estreta al
califa, el quals els ha alliberat i els paga front a una aristocrà cia que pot tenir una
agenda política prò pia. É s una tendència, no es produeix una revolució en aquest
sentit, sinó que al llarg de l’emirat omeia quan ha funcionat i ara del califat tindrem
una tendència a la generació d’una burocrà cia de l’administració suficientment
preparada, formada per individus que no provenen de les elits à rabs, encara que
aquestes mantinguin els teò rics títols administratius que els suposen unes rentes i
una posició política i honorífica important. Això també hi cap dir-ho de l’exèrcit, el
qual també mantindrà aquesta línia de reforços, cada vegada més amb l’exèrcit de
berebers. La gran derrota de Simancas de l’exèrcit califal impulsarà a Abd al-
Rahman III a reforçar la fidelitat i l’estructura de l’exèrcit depenen menys dels
líders i exèrcits de frontera, generant una major consistència d’un exèrcit
mercenari, en el qual la presència dels berebers serà importants. Això implica
despeses, però la tendència serà continuada. É s a dir, l’exèrcit format pel yund, pels
exèrcits portats per les províncies (lleves provincials) i molt específicament per les
lleves de les fronteres (exèrcits que porten els líders dels districtes que fan
frontera amb els cristians)  quan l’exèrcit és derrotat amb certa disfuncionalitat,
implicant severs cà stigs als responsables (crucificacions), anima la presència cada
vegada major de grups mercenaris; els mercenaris als que s’acudeix só n eslaus
comprats al mercat d’esclaus [al-Andalú s encara funciona com una realitat que
compra esclaus als grans tractadistes d’esclaus, moltes vegades en mans de
comerciants jueus que, a la vegada, els compren als carolingis que els porten de
l’est d’Europa). Per tant, una especialització de l’administració en general i també
una certa especialització i desenvolupament de l’exèrcit com a peça d’aquest
desenvolupament del poder omeia en aquesta fase del califat.
3. L’hegemonia califal. El califat de Cò rdova al llarg de la seva histò ria exercí
l’hegemonia sobre el conjunt peninsular i també pretengué exercir-la sobre els
principats nord-africans. Aquesta hegemonia suposà la recepció d’ambaixades; a
Cò rdova arriben reis astur-lleonesos (reis de Lleó ), arriben les ambaixades del
comte Sunyer de Barcelona, també arriben ambaixades d’aristò crates que busquen
vies contrà ries als seus poders efectius regis o comtals. É s també una hegemonia
que obliga a matrimonis a aquests reis o prínceps del nord, algunes de les seves
filles o germanes foren casades amb poders omeies (al-Mansur o el propi Abd al-
Rahman III). É s a dir, una hegemonia que es manifesta en aquestes ambaixades de
sotmetiment enviades des del nord de la Península; aquests enllaços matrimonials,
utilitzant la prà ctica de la poligà mia [mà xim 4 esposes oficials, però poden tenir
totes les esposes que puguin mantenir]. Una hegemonia que es tradueix també en
victò ries continuades dels exèrcits musulmans com la de Valdejunquera (920).

No obstant, al 939, el rei Ramiro II de Lleó va vèncer als exèrcits califals en un

encontre doble, una batalla que es produí en dos espais diferents. L’exèrcit califal
avançà contra els territoris lleonesos, entrant pel Duero mitjà a l’altura de terres
de Valladolid i s’enfrontaren els exèrcits de Ramiro II i de Abd al-Rahman III a
Simancas. El combat en aquest espai acabà una mica en taules, lo qual ja era en cert
mode victorió s pels cristians ja que significava que aquesta gran operació islà mica
no havia pogut fer molt mal al ser continguda al Duero. El que succeeix és que
l’exèrcit islà mic es retira i els cristians els ataquen a les garrotxes [Amancio diu
“vericuetos”] del Sistema Central, sent allà on es produeix una victò ria més
contundent en un espai sobre el qual no sabem efectivament on es produí, però es
tractava d’un barranc. De fet, el propi califa sembla haver sentit l’amenaça de
perdre la seva vida ja que sabem que els cristians van capturar el seu Alcorà privat;
de fet, durant anys, Abd al-Rahman III intentà recuperar-lo, estant disposat a pagar
el que fos (no sabem com acabà la histò ria però segurament li el van retornar fent
pagar un alt preus). En tots cas, el desastre de Simancas-Alhá ndega (939) significà
pels cristians un moment de descans i de trencament d’aquella hegemonia que, una
mica més tard, a mitjans de segle, tornà a reproduir Cò rdova amb noves victò ries i
una confirmació ferma de la seva hegemonia. Però tenim uns anys, que
coincideixen amb el regnat de Remiro II, de certa ruptura d’hegemonia, explotació
de l’èxit suposant una aturada que seria aprofitada per Abd al-Rahman III i els seus
successors per impulsar la reformulació del poder militar cordovès.

Per tant: palau, protocol, poder religió s, hegemonia sobre els cristians amb èxits
generalitzats, però amb un fracà s notable com fou el de Simancas-Alhá ndaga que
significa, en ú ltima instà ncia, que els cristians podien competir.

4. La política nord-africana. La constitució del califat fatimí i la important presència

bereber a al-Andalú s, més el control de els rutes de l’or que arribaven a l’À frica
mediterrà nia, exigien una intervenció omeia al nord d’À frica. Això implicà que es
busquessin aliances amb tribus berebers; els omeia van establir una aliança amb
un gran mó n tribal (quasi confederació ) que és el dels Zanata, que significarà , a la
vegada, un enfrontament amb l’altre gran grup enemistat amb els Zanata: els
Sanhaya. Aquesta situació d’aliances al nord d’À frica portà als omeia a buscar uns
enclavaments per poder actuar allà ; poder eventualment desembarcar i actuar des
de a la zona. Això explica la conquesta de Ceuta i Melilla al 931, així com la de
Tà nger al 951. Sobre aquestes conquestes es produirà en els primers anys la
reacció fatimí, suposant que aquestes places vagin oscil·lant de mans entre omeies
i fatimís; en tot cas, ens mostra l’interès dels omeia en tenir enclavament des dels
quals interferir directament i manifestant un interès d’actuació potent sobre el
nord d’À frica. Aquesta actuació potent es desenvoluparà més en època del
successor d’Abd al-Rahman II, al-Hakam II (961-976), que durant anys es
mantindrà una activitat militar, amb exèrcits omeies i mercenaris berebers, al nord
d’À frica intentant establir una hegemonia omeia sobre tot aquest espai  só n anys
en què els fatimís s’estan desplaçant i els seus interessos es localitzen sobre Egipte,
i s’afirma el poder dels omeia a l’actual Marroc. Aquesta política nord-africana,
subministra gran quantitat de mercenaris berebers a disposició dels omeia, però a
la vegada suposà una enorme despesa continuada per l’administració califal.
Campanyes llargues, difícilment exitoses; des d’època d’Abd al-Rahman III però
amb una gran culminació en època d’al-Hakam II, suposant per tant un gran esforç
dels omeies en el nord d’À frica. Aquesta gran despesa econò mica era possible per
l’extraordinà ria riquesa dels omeia. Sabem que les rentes podien anar entorn als 5
o 6 milions de dinars (monedes d’or) d’entrada; és a dir, la maquinà ria fiscal
posada en marxa pels omeies significà un gran acopi de riquesa que ve, sobretot,
del control eficaç de l’espai andalusí i d’una captura fiscal sostinguda i continuada
sobre les poblacions andalusins i, en un segon paper, sobre altres conjunts
cristians.

En època d’al-Hakam II (961-976) es continuen totes les línies polítiques, amb una
hegemonia militar molt clara en l’à mbit peninsular, afavorint les crisis i les
dificultats del regnes cristians, és a dir, afavorint les usurpacions, els aristò crates
rebels. É s en època d’al-Hakam que es manifesta molt clarament aquesta riquesa
cultural, sent aquesta l’ú ltim tret del califat a destacar.

5. Durant el califat es produeix un gran auge cultural. Un auge cultural que

desenvolupa les pautes ja existents; un auge cultural que no significa tan sols la
construcció de la Mesquita de Cò rdova, una gran proposta arquitectò nica que
seguirà sent expandida i augmentada especialment en època d’al-Hakam II;
significarà també l’època de construcció dels palaus, de Madina al-Zahra; però que
també significarà una manifestació llibresca, amb la producció de crò niques, amb
un interès de desenvolupar nexes amb la tradició antiga occidental. Per exemple
tradueixen l’obra d’Orosi a l’à rab. Orosi fou el gran escriptor romà cristià del 400,
serà traduït a l’à rab a al-Andalú s com a manera de vincular el nou poder dels
omeia a aquesta tradició occidental. Al-Hakam és conegut com a gran
col·leccionador de llibres i generador d’una biblioteca, de la qual feia acopi fent-se
adquirir i copiar llibres orientals i desenvolupà a tota Cò rdova una certa moda de
col·leccionisme llibresc  idea d’una Cò rdova culte, on troben acomodament
llibres de tradició à rab, de poesia à rab, que assoleixen a al-Andalú s un gran
desenvolupament. Entre les obres orientals que recullen trobem traduccions a
l’à rab d’obres gregues, moltes d’elles de tipus científic i tècnic, llibres de medicina i
botà nica que só n coneguts, i els primers coneixements vindran a partir de les
traduccions a l’à rab de textos grecs.
2. Al-Mansur i els amirís

El període amirí coincideix amb el govern a al-Andalú s de Muhammad ibn Abi

Amir. Un personatge que va anar ascendint en l’administració omeia, escalant
cà rrecs administratius fins assolir finalment la mà xima posició dins de
l’administració , donant lloc a un període consistent en si mateix, definit, que
coneixem com l’època amirí ó d’al-Mansur i els seus descendents. El nom d’al-
Mansur era Muhammad; amirí ve de ibn Abi Amir.

Muhammad ibn Abi Amir era un individu d’origen à rab, provinent d’una família
mitjana de terres d’Algeciras, que decidí incloure’s i escalar posicions dins de
l’administració omeia. Això ens mostra coses que es podien fer al mó n dels omeia
andalusís. Individus de famílies d’un cert realç però mitjà , no era una gran família
à rab ni una família emparentada amb els omeies. Llavors, acudeix a Cò rdova i
sabem que la seva carrera fou propiciada per alguna de les dones de l’harem de al-
Hakam. A través de regals, de la seva capacitat de seducció , va anar ascendint dins
de l’administració en època de al-Hakam II utilitzant les dones de l’harem del califa.
É s aquesta escala que el promociona per ser sahib al-sikka [sahib: senyor; en
aquest cas és els senyor de la ceca, el que s’encarregava de l’encunyació de
monedes]. En aquest mó n administratiu genera aliances amb uns, desbancant a
altres en la lluita política continuada; aliant-se amb Galib [exitó s general d’època
d’al-Hakam II] i enfrontant-se a altres personatges que convé derrotar, entre ells al
propi chamberlá n al-Musafí, amb una de les filles del qual al-Mansur s’havia casat.
É s a dir, tenim un autèntic escalador administratiu; arriba a Cò rdova, es manifesta
com un personatge capaç i actiu; matrimoni de conveniència amb una de les filles
de al-Musafí; després trenca amb aquest i s’alia amb l’enemic polític de al-Musafí,
el qual, a partir d’aquesta maniobra, serà postergat; i finalment trencarà o
s’enfrontarà militarment contra el propi Galib [que morí en tal enfrontament] i
acabarà com a ú nic poder. Personatge, doncs, disposat a tot, amb ambició i de gran
capacitat política, de saber moure els fils exitosament; a més, el seu ascens es veu
afavorit per la presència d’una administració central establerta al Palau, un espai
reduït on es concentra molt poder, i que, a més, no es tracta d’un ò rgan hermètic,
en el sentit que és exclusiu d’una aristocrà cia, sinó que hi ha certa permeabilitat
per captar persones que valen en el si administratiu.

El gran salt de poder es produirà quan, a la mort d’al-Hakam II al 976, Muhammad

ibn Abi Amir es faci amb el control del jove califa Hisam II. É s a dir, al-Hakam
designà com a successor al que era el seu ú nic fill baró , el qual no sembla haver
tingut molta intencionalitat polític  Imaginem que tenim aquests espais palatins
diferents i allunyats; dins d’aquests espais palatins els joves prínceps i princeses
poden ser educats en l’alta cultura. Si tenim un jove com Hisam, més preocupat per
elements de tipus cultural, poètic o el que sigui, més que per assumir el pes de
l’Estat, l’administració i d’acudir l’exèrcit [Abd al-Rahman, després de la derrota a
Simancas ja no tornà a liderar un exèrcit; ni al-Hakam ni Hisam tampoc van
liderar-ne cap al camp de batalla]  és a dir, si un es posterga i s’allunya del
lideratge militar, de la vida ciutadana i s’aïlla en una ciutat, obre un buit polític que
pugui ser ocupat per personatges com Galib, al-Musafí o al-Mansur. Muhammad
lidera el palau, sent el lloc on habita Hisam, el qual és “l’ocell dins la gà bia d’or”, no
perquè es vulgui sollevar, sinó perquè és allà controlat, és feliç amb les seves coses,
entretingut i prioritza més altres tipus activitats que no pas liderar l’exèrcit i jugar-
se la vida aquí o allà . Aquesta possibilitat ja era present en època d’al-Hakam, però
aquest mantingué una certa activitat (encara que sembla haver estat un home de
mala salut). La ciutadania de Cò rdova, amb l’aïllament a Madina al-Zahra, ja no veu
al califa, està distanciat i tancat, possibilitant, tot plegat, que acabi apareixent una
figura que es converteixi en el que sí és visualitzat, en el que sí que serà efectiu,
desenvolupador, controlador, executor de la política amb el referent postergat de
Hisam.

Així doncs, a la mort d’al-Hakam al 976, Muhammad es converteix en qui controla

efectivament a la figura de Hisam. Só n els anys en què es va alliberant dels seus
enemics polítics. També só n uns anys en què hi haurà dues manifestacions del seu
poder. El poder d’al-Mansur tindrà dues arrels especials: 1. La seva capacitat
militar i els seus èxits militars. Inicia les seves campanyes militars l’any 977 fins el
1002, quan mori. É s a dir, les campanyes militars d’al-Mansur es corresponen al
període del 977 al 1002, realitzant més de 50 campanyes militars exitoses contra
els cristians, la qual cosa implica un gran prestigi i un acopi de botí notable (en
béns mobles i sers humans que després só n rescatats i/o venuts com a esclaus). 2.
El recolzament dels sectors religiosos. Els sectors religiosos, els alfaquís i els
ulemes, homes experts en religió corà nica i dret religió s, eren partidaris ferms de
la política d’al-Mansur. En quin sentit? Primer perquè significava la victò ria
continuada de l’islam contra els cristians, implicant l’èxit del yihad, la guerra santa,
contra els cristians; en segons lloc, Muhammad havia expurgat i, en ú ltima
instà ncia, desfet la biblioteca d’al-Hakam II, un acte destinat a congraciar-se amb
els sectors religiosos ja que la biblioteca d’al-Hakam tenia mala fama en els sectors
religiosos, entesa com una biblioteca que incorporava llibres no estrictament
ortodoxos, que s’allunyaven de la interpretació alcorà nica més a la lletra/concreta.
A més, també realitzà una gran ampliació de la Mesquita de Cò rdova, mostrant la
intenció d’obtenir el recolzament d’aquests sectors, així com per ostentar el seu
element religió s de govern.

Al 981, després de derrotar a Galib, el qual estava recolzat per un exèrcit cristià en
el castell de Sant Vicenç (potser a prop de Atienza), Muhammad pren per a sí un
laqab  es tracta d’una novetat enorme i significa un gir important, perquè els
epítets d’aquest tenor eren un tret del poder califal; el que fa al-Mansur, i d’aquí el
seu nom, és proclamar-se com “el que rep la victò ria de Déu” [al-Mansur bi-llah],
una clara manifestació de les seves pretensions para-califals. No obstant, mai no va
plantejar substituir o desbordar l’existent poder de l’omeia Hisam. A més, al-
Mansur construeix per si una altra ciutat palatina, més prò xima de Cò rdova:
Medina al-Zahira  un palau que ve a reflectir la voluntat d’al-Mansur de
constituir-se com un poder paral·lel: on està el poder efectiu, però sense desbordar
els marges que respecten l’existència de Hisam.

En aquests exèrcits d’al-Mansur tindran un pes decisiu els mercenaris berebers. En

bona mesura els èxits del seu exèrcit tenen a veure amb la manutenció , l’està ncia i
amb l’exercici de l’activitat d’aquests berebers, bà sicament Zanata. Al-Mansur, en
aquests anys de guerres en el nord d’À frica en època d’al-Hakam, havia estat com
una espècie d’intendent, de comissari encarregat d’avituallament i dels recursos,
sent així conegut pels grups nord africans, de manera que tenia al seu abast
capacitats per obtenir recursos militars del nord d’À frica.

(classe dimarts 3-11-2020)

Des de la perspectiva cristiana, al-Mansur és el gran enemic que continuadament

realitza campanyes contra els cristians. Foren més de 50 campanyes, lo que
significa una activitat anual i, fins i tot, alguna campanya de llarg recorregut amb
més d’un objectiu  Les campanyes es produeixen bà sicament en primavera
tardana i es prolonguen fins l’estiu; significa que hi ha pastures pels cavalls i que es
poden destruir les collites dels enemics (cremar-li els cereals), ocasionant un dany
econò mic. Campanyes que van tenir el mateix objectiu en và ries ocasions; sabem
que algunes de les places fonamentals pels cristians alhora de posseir i dominar
l’à rea del Duero, com Zamora o Toro, van rebre més d’una campanya o el Duero
portuguès, com Coimbra, foren enormement afectades fins el punt que alguna
d’aquestes places s’acaba abandonant perquè no es poden suportar més
campanyes; 3 i 4 campanyes en els casos mà xims sobre les mateixes ciutats. Quan
s’arribava a una ciutat s’assetjava, es rendia, es talava tota la zona, es destruïen les
garbes [cereals] i, si es conqueria la ciutat, s’obrien escletxes als murs per
desplomar part de la muralla amb la qual cosa la ciutat quedava oberta durant
alguns anys i desprotegida.

Operacions repetides. Les més famoses: Barcelona (985) i Santiago de Compostela

(997)  entre aquests dos espais (eix est-oest) ho atacà absolutament tot,
exceptuant la serra Cantà brica, la qual no travessa, sense campanyes sobre Oviedo,
un centre massa allunyat. Però sí, com veiem, tot l’arc peninsular queda a l’abast de
una i altre campanya.

En aquesta activitat política i militar, també utilitza les prò pies debilitats dels
cristians. Promociona usurpacions, a aristò crates rebels i promociona moviments
que debilitin als poders en els territoris cristians. De manera que, a la cort de al-
Mansur, trobem ambaixades de reis, però també de magnats.

Activitat continuada i sotmetiment. Un sotmetiment que passa per a que una filla
del rei Sancho Garcés II de Navarra es casi amb ell, i, probablement, una germana
de Vermudo II de Lleó es casi amb ell  és a dir, els poders cristians es veuen
forçats a establir aquests ostatges d’alta qualitat que es queden a la cort cordovesa,
a l’entorn de Medina al-Zahira [palau de al-Mansur], amb les quals, a més, va tenir
descendència  hegemonia peninsular i el desenvolupament de la mateixa.

Les campanyes militars continuades no només centraven el seu objectiu contra les
ciutats, sinó que també contra monestirs del territori. Sabem que atacà Saun (??),
el ... [no ho he entès] de la Escalada, també al Duero. Perquè aquesta direcció ? Els
monestirs signifiquen un alt contingut de material litú rgic i, per tant, or i plata
abundantment, sent saquejats; els seus animals de llaurar i el bestiar és saquejat;
els humans que viuen allí só n també saquejats, extrets i portats a al-Andalú s per
ser després venuts.

Sabem que alguns cristians col·laboraven al seu exèrcit, mantenint i desenvolupant

els elements de fricció i d’enfrontament dels aristò crates amb els seus poders regis
o comtals. Al-Mansur oferia que dins dels seus exèrcits actuessin aristò crates.
Sabem per això que en la campanya que féu contra Santiago de Compostela (897)
participaren aristò crates del Duero de l’actual Portugal, motiu pel qual no es
destruí l’església ja que els propis aristò crates cristians foren renuents a una
destrucció de l’església de Santiago, parant-se una mica allí la campanya; no
impedeix els saquejos però sí la destrucció del nucli de l’església de Santiago, la
qual es respectà per no enemistar a aquesta aliats cristians.

No es tracten de campanyes simplement religioses, sinó amb un sentit polític: les

campanyes anuals continuades li permeten debilitar l’enemic cristià i obtenir
recursos a través del saqueig, a la vegada que limiten la seva capacitat d’expansió i
obtenció de territoris  hegemonia peninsular extraordinà ria, domini militar
efectiu sobre els territoris cristians, actuació en la política dels regnes i territoris
cristians en base al poder militar extraordinà ria, el qual, a la vegada, es basa en
aquests grups mercenaris.

En la seva trajectò ria política, el títol que ostentarà al-Mansur el de Hayib, terme
que podria traduir-se com a “canceller”, entès com a gran primer ministre, el cap
de l’administració ; terme imprecís però que ve a demostrar el poder del
personatge i la seva autoritat sobre la realitat administrativa i política andalusí. No
assumí un altre títol; el que sí que succeeix és que a partir del 991 associa al poder
al seu fill Abd al-Malik i l’anomena hayib, mentre que al-Mansur assumirà solament
un ú nic títol imprecís, sense cap precisió de tipus institucional, el de malik karim
[una espècie de noble poder o noble senyor], el qual ressalta el seu poder sense
entrar en cap precisió i sense afectar cap titulació que pogués ser califal. Per tant, a
partir del 991 el que fa al-Mansur és assegurar-se la successió ; establir un règim.
En el fons el que vol al-Mansur és que el seu fill l’hereti com a hayib, i pensant
probablement que en el mó n califal un fill de Hisam el succeiria en el moment
oportú  per tant, el seu disseny és el manteniment de l’statu quo, amb una
herència que mantingués les coses més o menys al seu lloc: un actiu agent amb els
exèrcits, l’activitat militar i regint veritablement els fils de la política andalusí; i un
personatge religió s, cultura i referent polític legitimador, el califa.

Al 1002 mor al-Mansur a Medinaceli [terres de Sò ria], al retornar d’una campanya;

demostrant que fins el final de la seva vida està realitzant actives campanyes
militars amb la voluntat i interessos assenyalats anteriorment. Així doncs, al 1002,
el succeeix sense dificultats Abd al-Malik. El govern i l’activitat d’Abd al-Malik a
partir del 1002 és la continuïtat del sistema en tots els aspectes.

Darrere de les campanyes militars continuades, les quals provocaven destruccions

econò miques importants, sabem que anaven els comerciants perquè compraven;
fins i tot sabem que els exèrcits segaven el cereal i se’l quedaven ells, a l’igual que
el bestiar. No só n només campanyes militars, sinó que só n també una empresa
econò mica molt afinada, funcionant fantà sticament.
Karim és el títol de al-Mansur; al-Mansur li cedeix el títol de hayib al seu fill, és el
títol administratiu, que té solvència, afirmació , tradició i implicació administrativa.
Per tant, al-Mansur es queda sense títol, perquè li ha donat; si es queda sense títol
ha de buscar algun referent. Llavors el que es fa és buscar un referent molt laxe,
sense una correlació administrativa per a que no afecti els equilibris de poder, i
que no sigui llegit com una amenaça contra el califat.

[fins el 16:25]