PREVI AL SEGLE XVIII

(Migracions indoeuropees, zones culturals, romanització, visigots,

Al-Andalus, reis catòlics i monarquia hispànica)
(1) Què foren les migracions indoeuropees i quins foren els pobles colonitzadors
procedents de la Mediterrània oriental que arribaren a la Península Ibèrica en el
primer mil·lenni aC? Esmenta algun aspecte relacionat amb aquestes colonitzacions
a les Illes Balears.

Les migracions indoeuropees foren una sèrie de migracions de pobles provinents del centre
d’Europa, amb substrat lingüístic indoeuropeu, a la Península Ibèrica des de finals del s.XI
fins a principis del s.VI a.C. Destaquen per dur a terme ritus funeraris com els camps
d’urnes. Aquests pobles van ser: els fenicis, els grecs, els cartaginesos i els tartessos.

Els fenicis van ser un poble provinent del Tir (mediterrani oriental) que en recerca de
metalls com l’or o el coure s'instal·len a la Península a finals del II mil·lenni. Van fundar
colònies comerciales a la costa mediterrània com Gadir (Cadis) o Malaka (Màlaga).
Algunes de les seves aportacions van ser l’escriptura i la producció i l'ús de la sal en
productes alimentaris. Foren reemplaçats pels grecs per la influència de Cartago al s.VIII
aC. Aquests fundaren colònies, com Rhodes (Roses) i Empòrion (Empúries), a la costa
mediterrània per ús comercial i foren derrotats pels cartaginesos (Alàlia, 535 aC) perdent el
control de la zona sur de la península.

Els cartaginesos van ser una continuació de la presència fenícia a la península, fundant
colònies com Ebussus (Eivissa) i Cartago Nova (Cartagena). Van lluitar contra els romans
a les Guerres Púniques pel control del mediterrani occidental, el que suposa, amb la victòria
romana, el final de Cartago.

Els tartessos es van establir al voltant del Guadalquivir. Van presentar una gran riquesa
minera (coure, argent i or), com es va poder observar en el tresor trobat a El Carambolo,
Sevilla. També destaquen per la seva avançada agricultura i el seu coneixement de
l’escriptura, per influència del comerç amb fenicis i grecs. El fi de la presència tartessa es
relaciona amb l’exhauriment de les seves mines i la dominació de Cartago.
(2) Quines grans zones culturals hi havia a la Península Ibèrica en produir-se la
conquesta romana i com era la seva organització política i econòmica? Esmenta
algun aspecte relacionat amb les Illes Balears anteriors a la conquesta romana o a
com es va produir aquesta conquesta.

Abans de la conquesta romana el territori peninsular es dividia en tres grans zones culturals:
els ibers (al sud i est de la península), els celtes (al centre i nord) i els celtibers.

Els ibers van ser un poble que vivia en tribus emmurallades, dirigides per un reietó, de
cases rectangulars a zones elevades o prop de rius. Destaquen per la formació de carrers,
l’utilització de la moneda pels intercanvis comercials i per tenir una llengua i escriptura
pròpies. Encara que eren artesans i comerciants per la influència de grecs i fenicis. Van
deixar mostres d’art com la Dama d'Elx i la Dama de Baza.

Els celtes van ser un poble provinent del centre d’Europa que vivia en castros: tribus
emmurallades de cases circulars a zones elevades. Es dedicaven a la ramaderia i al conreu
de cereals i van destacar per l'elaboració de peces de ceràmica i teixits de llana i per l’ús de
la metal·lúrgia per fabricar armes i estris de bronze i ferro. A diferència dels ibers, no
utilitzaven la moneda de manera habitual i no tenien escriptura pròpia.

Els celtibers van ser molt influenciats pels ibers per la proximitat geogràfica, per això,
coneixien la moneda i l’escriptura. La seva economia es basava en l’agricultura i la
ramaderia i destacaven en la producció de ferro.

Durant aquest període a les Illes Balears caldria destacar la cultura talaiòtica.
(3) Defineix breument el concepte de romanització i indica alguns exemples de com
es va dur a terme a la Península Ibèrica i a les Illes Balears.

La romanització va ser el procés de transformació dels pobles hispànics a les estructures

econòmiques, socials, polítiques i culturals de l’Imperi Romà.

Es va dur a terme en dues fases: la conquesta, contextualitzada en la 2a guerra Púnica i

divisible en tres fases, s’inicia al 218 aC quan Roma declara la guerra a Cartago i
desembarca a Empòrion i acaba dos segles més tard al 14 aC; i la integració dels pobles
hispànics al regne romà.

El territori peninsular va ser dividit inicialment en dues províncies, Ulterior (vall del
Guadalquivir) i Citerior (franja mediterrània i vall de l'Ebre), després tres, Bètica, Lusitània
i Tarraconense, i finalement cinc, Bètica, Lusitània, Tarraconense, Gal·laécia i
Cartagenense. Aquestes províncies eren governades per un pretor i tenien com a centre
administratiu, econòmic i cultural ciutats, com Cesaraugusta (Saragossa), Barcino o Tarraco.
A més, els romans van ser responsables de la construcció d’edificis públics com teatres o
aqüeductes.

En quant a l’economia, el sector principal era l'agrícola, on aportaren innovacions com la

pala o la rotació de conreus. L’Imperi Romà també va destacar en camps com la mineria
(plata a Sierra Morena o coure del Rio Tinto) i en el comerç, exportant vi i oli i important
ceràmiques i tèxtils, on van crear una important xarxa viària amb carreteres com Via
Augusta o Via de la Plata.

La societat es dividia en homes lliures i esclaus i Caracalla atorgà la ciutadania a tots ells al
212 aC. Inicialment l’Imperi seguia una religió politeista, amb Júpiter com a déu principal,
fins que es van convertir al cristianisme, sent els grans difusors de la religió per Europa.
També difonen el llatí, que es convertí en la llengua mare de la majoria de les llengües
europees actuals.

Quint Cecili Metel conquista les Illes a l’any 123 aC i l’incorpora a l’Imperi Romà. Funden
dues ciutats a Mallorca: Palma i Pollentia (Alcúdia), encara que la segona és de major
importància gràcies a la seva proximitat amb Itàlia.
(4) Defineix breument la monarquia visigòtica i indica alguna característica de la
presència vàndala i bizantina a les Illes Balears.

A la mort de l'emperador Teodosi (395) es va dividir l’Imperi Romà en l’Imperi Romà

d’Orient (de capital Constantinople), que passa a anomenar-se l’Imperi Bizantí, i l’Imperi
Romà d’Occident (de capital Roma), que posteriorment fou invadit pels pobles germànics.
Els visigots inicialment s'instal·len a Gàl·lia, però són expulsats pels francs al perdre la
Batalla de Vouillé (507 dC) i per això es desplacen cap a Hispània, expulsant als sueus i
vàndals cap al nord d’Àfrica. S’assenten al centre de la península i estableixen la capital
Toletum (Toledo).

Els monarques visigots duen a terme una unificació econòmica, cultural, jurídica i religiosa
als territoris conquerits, ja que hi havia més habitants hispanoromans que visigots. En
aquest procés unificador destaquen les intervencions del rei Leovigild, que autoritza el
matrimoni entre hispanoromans i visigots; el rei Recared, que unifica la religió al
convertir-se al catolicisme i amb ell tots els habitants visigots; i el rei Recesvint, que crea un
codi de lleis que serviria de base legal per tots els habitants (visigots i hispanoromans)
anomenat ‘Liber ludiciorum’ o Llibre de lleis.

La monarquia visigoda era electiva i contava amb institucions com l’Aula Règia, consell
consultiu del rei, i el Concili de Toledo, assemblea de bisbes on es tractaven temes de
caràcter religiós amb l'assistència i col·laboració del rei.

Al 710 dC mor el rei Vítiza, el que provoca una sèrie de disputes bèl·liques entre els
candidats a la corona: Roderic i els fills del rei Vítiza. Els musulmans participen al conflicte,
inicialment del bàndol dels fills de Vítiza, i al 711 derrotaren el darrer rei Visigot a la batalla
de Guadalete.

Els regnes visigots no ocuparen mai les Illes Balears. Al 425 dC, les Illes van ser
saquejada pels vàndals, que posteriorment al 455 dC, les van incorporar al seu regne.
Després de la desaparició del vàndals, al 534 dC, Bellisari incorpora les Illes a l’Imperi
Bizantí. D’aquesta època conservem basíliques paleocristianes con Son Bou (Menorca) i
Son Peretó (Mallorca).
(5) Defineix breument Al-Andalus. Esmenta les etapes de la seva evolució política i
assenyala alguns exemples dels canvis econòmics, socials i culturals introduïts pels
musulmans a la Península Ibèrica i a les Illes Balears.

Al-Andalus és el nom que reben els territoris musulmans que van existir a la Península
Ibèrica durant l’Edat Mitjana. Aquest període comença al 711 amb l'arribada dels àrabs a la
península cridats pels fills de Vítiza i acaba al 1492. Els àrabs van conquistar el territori
mitjançant pactes i instal·lar la capital a Còrdova.

L’ocupació àrab de la península consta de diferents etapes. Inicialment els territoris

conquerits formaven un emirat dependent de Damasc, fins que Abderraman I converteix el
territori en un emirat independent. Al 929 Abderraman III es proclama califa, convertint
Al-Andalus amb un país independent, el Califat de Còrdova. Aquesta va ser l'època de més
esplendor. El Califat acaba entrant en una guerra civil que provoca la fragmentació
d’Al-Andalus en Regnes de Taifes. Els cristians veuen la fragmentació com una debilitat,
procedint a atacar. Davant aquest atac els àrabs recorreixen a l’ajuda dels almoràvits, que
ocuparen la península. Durant la decadència dels pobles almoràvits peninsulars, es recorre
a l’ajuda dels almohades, que al ser derrotats pels cristians a la Batalla de les Navas de
Tolosa (1212), provocan la cristianització de la península, reduint el territori d’Al-Andalus al
Regne de Granada. Aquesta darrera etapa dura fins a l’arribada dels reis catòlics que
invadeixen Granada al 1492, posant fi a la presència musulmana a la península.

La societat estava dividida en tres grups: musulmans, formats per àrabs i siris (que venen
amb la conquesta), berbers (que venen amb l'exèrcit) i muladíes (visigots convertits a
l’islam); no musulmans, formats per jueus i mossàrabs (cristians), i esclaus. Tots respectats
a la societat d’Al-Andalus.

Es tracta d’una societat urbana amb grans ciutats com Còrdova o Sevilla, que es dedica
principalment al comerç, important fusta, esclaus i espècies i exportant productes agrícoles i
artesans. Cal destacar l’ús de moneda com el dinar d’or i el dirhem de plata i les aportacions
que van deixar en camps com l’agricultura (pous, cereals), la medicina o les matemàtiques.
Va ser una societat que desenvolupar molt la cultura, creant les primeres universitats,
importants edificacions com el Palau de l'Alhambra i mostres d’art com la Giralda o la
Torre de l’Ons.

L’any 902 Isam al Jawlani incorporà les Illes Balears a Al-Andalus anomenant-les “Illes
Orientals d’al-Andalus”, amb Madina Mayurqa com ciutat principal. Algunes construccions
d’aquest període són el palau de l’Almudaina o els Banys Àrabs. La presència musulmana a
les Illes durà fins el 1229 amb la conquesta cristiana de Jaume I.
(6) Elabora un eix cronològic entre 711 i 1492. Situa a una fila els principals
esdeveniments relatius a Al-Andalus i, en una altra, els relatius als regnes cristians.
AL-ANDALUS
- 711: Batalla de Guadalete. Creació
d’Al-Andalus.
- 711-718: Conquesta de la Península.
- 711-929: Emirat de Còrdova.
● Emirat depenent de Damasc
● Emirat independent de Bagdad
(Abderraman I )
- 929-1031 Califat de Còrdova
(Abderramán III )
- 1031-1232 Regnes de Taifes i dinasties
nordafricanes (Almoràvits i Almohades).
Navas de Tolosa 1212.
- 1232-1492 Regne de Granada.
Conquesta de Granada Reis Catòlics
REGNES CRISTIANS
- 722: Don Pelagi derrotà els musulmans a
la Batalla de Covadonga.
- S.VIII: creació Regne d’Astúries.
- S. IX: independència comtats Aragó,
Sobrarb, Ribagorça
- S. X: creació Regne Lleó, Comtats
Castella i independència comtats catalans
- S. XII: creació Corona Aragó i
independència Portugal
- S. XIII: Navas de Tolosa 1212.
● Expansió Corona Castella Ferran III:
Còrdova 1236, Jaén 1246, Sevilla, 1248.
● Expansió Corona Aragó Jaume I:
Mallorca, 1229, València, 1238, Eivissa,
1235, Múrcia, 1266
- 1492. Els Reis Catòlics conquereixen el
Regne de Granada.
- S. VIII-XIII Repoblament territoris
conquerits ( lliure, comunal i repartiment )
(7) Com fou l’expansió territorial de la Corona d’Aragó al segle XIII? Explica breument
el cas de les Illes Balears.

Al s.XIII, la Península Ibèrica es troba dividida en 6 regnes: Lleó, Navarra, Castella, Aragó,
Portugal i l’imperi Almohade.

La Corona d’Aragó tenia la intenció inicial d’ascendir els pirineus i conquerir occitània però
renuncien a l’expansió cap al nord arrel de la Batalla de Muret (1213). Al 1212, la vistòria
cristiana contra els almohades a la Batalla de les Navas de Tolosa obrí el camí capa la
conquesta del sur de la península.

A partir d’aquesta batalla, Jaume I comença una sèrie de conquestes per la mediterrània. Al
1229 conquereix Mallorca baix les justificacions de la localització estratègica de l’illa pel
comerç mediterrani, motius religiosos (expansió del catolicisme) i la necessitat d’aturar els
atacs dels pirates mallorquins. Jaume I demana financiació econòmica a terratinents com
Nunyo Sanç a canvi de territoris conquerits. Aquests accepten i el 12 de desembre de 1229
desembarquen a Santa Ponça i s’inicia el setge a la ciutat de Madina Mayurqa. Redacta la
Carta de Franquesa i conquereix la ciutat en un dels episodis més sagnants de la història
de les Illes. Un cop finalitzada la conquesta escriu “El Llibre del Repartiment’’. En canvi,
Menorca no va ser conquerida sinó que s'incorpora a la Corona mitjançant un tractat
d’infeudació, el Tractat de Capdepera (1231). La conquesta d’Eivissa es encomanada a
Guillem de Montgrí (1235). Altres territoris conquerits van ser: València (1238) i Murcia
(1266), que s'incorpora a Castella entregada per Jaume I. Pere el Gran conquereix Sicília al
1282, mentre que Jaume II incorpora Sardenya a la Corona al 1323. Al s.XIV també
s’incorporaren el Regne de Nàpols, Atenes i Neopàtria a la Corona d’Aragó.

Després de la conquesta de Mallorca, l’illa fou repoblada per pobladors provinents de

Catalunya incentivats per la carta de franquesa (document que marcava les bases
jurídiques del nou regne). Jaume I creà el Regne de Mallorca a l’any 1231.

Mentrés a Castella, els rei Ferran III conquereix territoris com Còrdova (1236), Jaén (1246)
i Sevilla (1248). Finalment, expulsa els musulmans, i amb ells acaba l’etapa d’Al-Andalus,
de la península al 1492 amb la conquesta del Regne de Granada.
(8) Concepte de repoblament. Explica breument els diversos tipus de repoblament als
regnes cristians de la Península Ibèrica. Com fou el repoblament de les Illes Balears?

Entenem per repoblament el moviment de població tendent a habitar territoris de poca

densitat de població. Els regnes cristians foren repoblats per mudèjars (musulmans
convertits al catolicisme), cristians, mossàrabs (població cristiana en temps musulmans) i
jueus.

Es van dur a terme tres tipus de repoblament. Durant els segles X-XI es va dur a terme un
repoblament lliure o aprisió, on els monarques entregaven terres prop de fortificacions a
pagesos lliures perquè treballessin i defensessin les terres, deixades en males condicions
pel procés de conquesta. Va ser típic de zones com el vall del Duero i el sud dels
Pirineus. En canvi, del segles XI a XII les repoblacions van ser comunals, mitjançant
expedicions organitzades de població atorgant cartes de privilegis, furs i cartes de
poblament als disposats a dur les a terme. Van ser típiques a zones com el Vall del Tajo i
l’Ebre. Finalment, al segle XIII les repoblacions es duien a terme mitjançant el repartiment
de les terres entre els nobles i clergues que havien participat en la conquesta com a
recompensa pels seus esforços.

Un exemple de repoblació per repartiment és Balears, en concret Mallorca, on les terres es

repartiren entre Jaume I, Nuno Sanç, Hug d’Ampúries i Guillem de Moncada que repoblaren
l’illa amb catalans, alguns aragonesos i occitans. Això va quedar documentat al Llibre del
Repartiment i a la Carta de Franquesa, documents que dictaven el repoblament i les
bases jurídiques del nou Regne. A la conquesta d’Eivissa no va participar el rei en la
conquesta, sinó que va ser encomanada a Guillem de Montgrí i les terres es van repartir
entre aquest, Nuno Sanç i Pere de Portugal. Menorca no va ser conquerida fins al 1287,
però es firmar un tractat d’infeudació a 1231.
(9) Quines característiques presentà la crisi de la Baixa Edat mitjana a la Península
Ibèrica i a les Illes Balears?

Als segles XIV i XV es produir a la Península Ibèrica una gran crisis, que iniciada per la
pesta de 1348, i junt amb les males collites, que provoquen fam, causen una sèrie de
conflictes socials que deriven en revoltes contra la noblesa, tant per part dels pagesos
indignats davant els privilegis de la Mesta, com de la monarquia que no accepta que les
classes privilegiades reclamin més poder.

A Castella, la guerra civil suposa l’arribada de la dinastia Trastàmara amb la coronació

d’Enric II, i posteriorment, la coronació d’Isabel la Catòlica com a resultat del conflicte entre
aquesta i Juana la Beltraneja pel tro.

A Aragó, es produeixen una sèrie de revoltes agràries, on els pagesos de remença volien
acabar amb la servitud cap als senyors feudals. El conflicte va acabar amb la sentència
arbitral de Guadalupe, on Ferran II allibera els pagesos de remença dels mals usos. A
més, l’entronació de Ferran I, després de la mort de Martí l’Humà, significa l’arribada de la
dinastia Trastàmara a Aragó.

A Navarra, amb influència d’Aragó, es produeix una guerra civil entre Joan II d’Aragó i, el
seu fill, Carles de Viana, per la successió del tro després de la mort de Blanca de Navarra.

A les Illes Balears, es produeixen una sèrie de revoltes populars per denunciar els abusos
que patien els estaments més baixos, com l’escassa representació al Gran i General
Consell i l'alta pressió fiscal. Cal destacar, la revolta de 1391, la més organitzada, on es
dugue a terme un atac al Call jueu que suposa la fugida o conversió del jueus al cristianisme
a les Balears, i la revolta forana de 1450, que va acabar amb l’execució dels líders de la
revolta i un augment de la pressió fiscal cap als pobles.
(10) Defineix el concepte d’unió dinàmica aplicat a Castella i Aragó en temps dels
Reis Catòlics, i descriu breument les característiques del nou Estat que es formà
durant aquest regnat.

L’unió dinàstica (1469) de la Corona de Castella (Isabel I) i Aragó (Ferran II) no va ser una
unió territorial. Cada territori comptava amb les seves institucions, lleis i llengua particulars.
Castella i Aragó passaren a tenir els mateixos sobirans, però els dos regnes mantenien la
sobirania política. Encara així es va produir una castellanització de la casa reial, a causa de
la imposició de Castella per la seva superioritat econòmica i demogràfica.

Aquest nou Estat es caracteritza per la imposició de l’autoritat de la monarquia a la noblesa,

com intent d’allunyar-la dels nuclis de poder. Es va dur a terme mitjançant un model de
monarquia autoritària on, a canvi del poder, la monarquia va garantir la base de la
influència i riquesa aristocràtica. A més, la nova monarquia va organitzar un exèrcit
permanent que va servir d'instrument en política exterior independent de la noblesa.

La Corona d’Aragó, a destacar els territoris d’Aragó, València i Mallorca, s’instaurà la figura
del virrei, representant del rei al capdavant de territoris; i les Corts, de tradició pactista.

Mentres, a la Corona de Castella, les Corts, de funció consultiva, perden pes i poder.
Deixant pas a que el Consell Reial es convertis en el principal òrgan consultiu de govern.
També es crea la Santa Hermandad, que representa a la reina als municipis i duia a terme
una funció corregidora.

Els objectius comuns de les dues corones van ser la implantació de la Santa Inquisició
per mantenir l’ortodòxia catòlica als seus regnes, que només tenia jurisdicció sobre cristians
i falsos conversos; l’expulsió de jueus al 1492 de Castella i Aragó; i la conquesta d’una
sèrie de territoris peninsulars, com Granada (1492) (més tard obligada a convertir-se al
catòlicisme) o Navarra (1515), que es conquereixen gràcies a la col·laboració de les dues
corones.
(11) Quines foren les causes i conseqüències principalss del ‘descobriment
d’Amèrica’?

Al 1453 Constantinople, portal entre Europa i Àsia, queda destruïda pels musulmans i
passa a mans turques baix el nom d'Istanbul, bloquejant la ruta comercial d’espècies pels
europeus, provocant la necessitat de trobar una ruta alternativa per arribar a les Índies.
Colom proposar l’idea revolucionaria d’anar a les Índies per l’oest.

Els nous avenços científics, com les millores en geografia, i l’ideal d’impulsar el catolicisme
a nous territoris fan que la Corona de Castella accepti financiar el projecte Colom, firmant
les Capitulacions de Santa Fe, contracte entre els reis catòlics i Colom que estipulava que
la Corona financiaria els viatges a canvi de que els territoris descoberts durant aquests
formessin part de la Corona de Castella , es nombres Colom virrei i el 10% de les riqueses
obtingudes serien per ell.

Colom du a terme 4 viatges. El primer surt el 3 d’agost i arriba a terra, la qual anomena San
Salvador, el 12 d’octubre de 1492. Colom mai sap que ha arribat a Amèrica, sinó que creu
fins a la seva mort que ha arribat a les Índies. Al segle XVI, Hernan Cortes descobreix els
territoris d'Amèrica central i Mèxic i Francisco de Pizarro arriba a Amèrica del sud.

Davant els descobriments de Colom, Portugal i Castella firmen el Tractat de Tordesillas,

que estableix una línia imaginària a l’oest de Cap Verd, dividint els territoris entre els dos
regnes.

Les noves terres són incorporades a Castella aplicant l’administració castellana, introduïnt
la llengua i la religió catòlica als territoris conquerits, repoblats mitjançant ‘encomiendas’,
repartició de les terres als colonitzadors a qui se’ls encomenaven indígenes. Es creen les
Lleis d’Índies, base legal d’Amèrica, i la Casa de Contractació, per regular el comerç
transatlàntic des de la península. Les malalties europees que porten els colonitzadors, junt
amb el procés de colonització, provoquen un descens demogràfic que acaba amb les
civilitzacions inca i asteca. La societat queda dividida entre criolls (descendents espanyols),
mestissos (descendents d’europeus i natius) i mulats (descendents d’europeus i africans).
(12) Què va ser la monarquia hispànica? Com era la organització territorial?

La monarquia hispànica van ser el conjunt de territoris, entre els que destaquen Castella,
Aragó, Nàpols, els Països Baixos i Amèrica, governats pels monarques de la casa d’Àustria
o Habsburg als segles XVI i XVII. Cada territori manternia les seves pròpies lleis i
institucions, però compartien monarca.

Els Àustries es poden classificar en dos grups: els Àustries majors (Carles I i Felip II)
(s.XVI), que van regnar durant l’època de màxim esplendor, i els Àustries menors (Felip
III, Felip IV i Carles II) (s.XVII), que van regnar durant un període de decadència.

Durant el regnat dels Àustries majors, el poder va créixer. El monarca concentrava

gairebé tots els poders decisius, es tractava d’un govern personal organitzat amb
institucions com els Consells (d’àmbit territorial, política exterior o temàtics), òrgans
col·legials que assessoraven al rei. A més, regnava amb l’ajuda dels Secretaris d’Estat,
que servien d’enllaç entre el rei i els virreis, que es trobaven al capdavant del distints
territoris, excepte Castella.

En canvi, durant el regnat dels Àustries menors, el rei delegava el poder en persones de
confiança (vàlids o favorits), com van ser el Duc de Lerma (Felip III) o el Comte-duc
d’Olivares (Felip IV).

La monarquia hispànica va presentar una gran extensió territorial, el que dificultava que la
monarquia tingués una forma unitària de govern. La gran diversitat institucional i legislativa
del diferents regnes va impedir la centralització i uniformitat de gestió. Finalment, cada
territori va mantenir una gran autonomia organitzativa.
(13) Quines foren les característiques polítiques bàsiques de la monarquia hispànica
en el segle XVI?

El segle XVI va representar l’etapa de màxim esplendor de la monarquia hispànica a

Europa. El cost d’aquesta hegemonia va ser una sèrie de conflictes exteriors i interiors amb
els francesos, els turcs i els protestants.

Carles V (1517-56), nét dels Reis Catòlics, fill de Joana i Felip I, va ser rei de la monarquia
hispànica i emperador alemany, al posseir els dos títols dominava molts territoris, com
Castella, Aragó, Països Baixos, Borgonya, els territoris Habsburg i la corona imperial
Alemanya. El seu projecte polític va ser la unitat catòlica als seus territoris i la lluita contra
els enemics de la cristianitat (protestants i turcs).

La seva política exterior va comptar amb conflictes bèl·lics contra França per territoris
italians, contra els turcs i contra els Prínceps alemanys protestants, que suposaren la
gran derrota de Carles I i va acabar amb el rei declarant la llibertat als prínceps per elegir
religió pels seus territoris.

La política interior de Carles I també comptar amb una sèrie de conflictes bèl·lics entre el
rei i les comunitats de Castella, que protestaven davant l’increment fiscal i el desinterés
dels consellers flamenques davant els problemes econòmics i socials del regne. El conflicte
va acabar amb l’execució pública dels líderes comuners Padilla, Bravo i Maldonado,
derrotats a la batalla de Villalar.

A València i Mallorca es van produir una sèrie de moviments populars, protagonitzats pels
pagesos, davant els privilegis de la noblesa, que es van conèixer com les Germanies.

Felip II (1556-98), ja no va ser emperador alemany, sinó que es centrar en l’imperi hispànic.
Els seus intents de mantenir hegemonia política i l’ortodòxia catòlica van conduir a una sèrie
de guerres contra França, amb la victòria de Sant Quintí (1557); contra els turcs, vençuts a
la batalla de Lepant (1571); però va ser derrotat pels anglesos amb l’expedició de
l’Armada Invencible (1588). A més, es produeix la rebel·lió de Flandes, assolint el nord
protestant la seva independència, l’incorporació de Portugal i s’impulsa l’expansió colonial
per Amèrica, incorporant les Illes Filipines a la corona.

A l’interior, estableix permenentment la Cort de Madrid, el que suposa el trasllat de la

capital, i defensa l’ortodòxia religiosa, causant conflictes com l'alçament d’Alpujarra,
revolta de moriscos discriminats on venç el rei. A més, la dissidència religiosa fou excusa
per a la regressió política i la centralització, destacant el cas de l’execució del secretari del
rei Antonio Pérez.
(14) Quines foren les característiques econòmiques i socials bàsiques de la
monarquia hispànica en el segle XVI?

El segle XVI es va caracteritzar per ser un segle d’hegemonia de la monarquia hispànica a

Europa i això queda reflexat en l’economia i societat.

El sector econòmic més important era l’agricultura, que ocupava a la major part de la
societat. Destaquen cultius com la trilogia mediterrània (blat, olivera i vinya) i la
introducció de cultius americans (patata i tomàtiga). Les terres eren injustament
repartides entre la noblesa i el clergat.

En la ramaderia destaca la llana de Castella, màxim productor d’Europa. La producció i

comerç de la llana estan controlats per l’ ‘‘Honrado Concejo de la Mesta’’, exportant llana
cap a Holanda i Anglaterra.

El comerç es troba dividit entre cantàbric, poderós gràcies a l’exportació de llana;

l’atlàntic, fonamental per l’economia amb la importació d’or i plata d’Amèrica, monopolitzat
per Sevilla; i el mediterrani, estancat degut a la ruta amb Amèrica. L’arribada massiva d’or i
plata provoquen una gran inflació coneguda com a revolució de preus.

Espanya no aprofita el descobriment d’Amèrica o la gran producció de llana per crear una
indústria tèxtil pròpia i forta.

En quant a la societat, el creixement demogràfic permet xerrar d’un període d’expansió

econòmica. La societat feudal s’organitzava en estaments (nobliliari, clergat i estat pla),
que tenen com element clau els privilegis. Els Àustries va continuar defensant els interessos
de la noblesa i de l’Església. Es tracta d’una societat desigual davant les lleis, que eren
diferents depenent de l’estament.
(15) Quines foren les característiques polítiques bàsiques de la monarquia hispànica
del segle XVII?

Els àustries menors van ser tres monarques (Felip III, Felip IV i Carles II) que regnaren
durant el s.XVII.

Aquest període es va caracteritzar per la pèrdua d’hegemonia hispànica a Europa, l’ús de

vàlids o favorits per delegar el poder del rei i la crisis econòmica general a la que es veu
sotmesa la monarquia hispànica a causa dels conflictes bèl·lics dels segle anterior.

Felip III (1598-1621), tenia com a vàlid al duc de Lerma i va signar la Treva dels Dotze
Anys amb els Països Baixos, el que suposa la independència d’Holanda. A més, durant el
seu regnat expulsa els moriscos de la península.

Felip IV (1621-65), tenia com a favorit el comte-duc d’Olivares i es torna a involucra en

conflictes europeus, com la Guerra dels Trenta Anys (1618-48) que acabar amb la pau de
Westfàlia, suposant l'enfonsament de la monarquia hispànica i l’imperi Habsburg a Europa,
l’aparició de França com a potència hegemònica, la llibertat religiosa davant el protestanime
i la independència definitiva d’Holanda. A més, la Unió d’Armes, projecte d’Olivares de
reclutació d’homes i impostos, va ser el causant de la independència de Portugal al 1640 i
de l’intent fallit de l’aixecament dels segadors a Catalunya. Al 1659, la pau dels Pirineus
amb França, provoca la pèrdua dels territoris de Rosselló i Cerdanya i l’acord matrimonial
entre el rei de França i la filla del rei d’Espanya, amb, posteriorment, l’arribada de Felip V de
Borbó.

Carles II (1665-1700) va concloure la dinastia Àustria al morir sense descendència,

provocant la Guerra de successió.
(16) Quines foren les característiques socials i econòmiques bàsiques de la
monarquia hispànica en el segle XVII?

El segle XVI es va caracteritzar per ser un segle de pèrdua de l’hegemonia de la

monarquia hispànica a Europa i això queda reflexat en l’economia i societat.

Les epidèmies, males collites i mala higiene causen una alta mortalitat, que junt amb
l’augment del clergat i, per tant, el celibat, i l’expulsió de moriscos (1609), causent un gran
descens demogràfic.

En quant a societat, la societat feudal s’organitzava en estaments (nobliliari, clergat i estat

pla), que tenen com element clau els privilegis. Els Àustries va continuar defensant els
interessos de la noblesa i de l’Església. Es tracta d’una societat desigual davant les lleis,
que eren diferents depenent de l’estament. La noblesa ocupà indiscutiblement el primer lloc
en la societat. Respecte al clergat, augmenta el nombre de persones dedicades a aquesta
activitat.

En quant a economia, es produeix una crisi agrària per les sequeres, pluges torrencials i
successives plagues, junt al descens demogràfic, provocan un despoblament i
abandonament de les terres conreades que ni la introducció de nous conreus (blat de moro i
patata) poden competir.

La ramaderia també presenta una etapa de crisi i reestructuració, pel nombre decreixent de
caps de bestiar i el desplaçament de la llana castellana dels mercats europeus.

L’activitat artesanal es va veure paralitzada degut al descens demogràfic i l’escàs poder

adquisitius de la població, provocant el decaïment de ciutats amb fire d’importància com
Medina del Camp. A més, el comerç americà baixa un 75%, encara que es continua
utilitzant per finançar les continues guerres de la monarquia hispànica.

Cal destacar la paradoxa entre la decadència de l’economia i societat i, coincidentment,

l’època d’esplendor de la cultura amb artistes com Velázquez, Góngora, Quevedo o Lope
de Vega.
(17) Explica breument els canvis polítics principals que es produïren a Espanya en el
segle XVIII. Esmenta’n algun aspecte relacionat amb les Illes Balears.

La mort sense descendència de Carles II en el 1700 dona lloc a la fi de la dinastia dels

Àustries, deixant dos candidats al tron: Felip d’Anjou de la casa Borbó, candidat segons el
‘testament’ de Carles II, i l’arxiduc Carles d’Àustria. L’elecció de Felip d’Anjou provoca la
Guerra de Successió, conflicte bèl.lic tant a nivell espanyol com a nivell europeu.

La guerra es dona per finalitzada amb la signatura de la pau entre els països enfrontats amb els
tractats d’Utrecht (1713) i Rastadt (1714), en els quals es reconeix a Felip V com a rei a canvi
de: renunciar al tron de França i les seves possessions europees; cedir Flandes, el Milanesat,
Sardenya i Nàpols a Àustria, Silicia a Savoia i Gibraltar i Menorca a Gran Bretanya junt amb els
privilegis de comerç amb Amèrica mitjançant el ‘navío de permiso’ i el ‘asiento de negros’.

Els Borbons introdueixen el centralise i Felip V, mitjançant els Decrets de Nova Planta, va
imposar l'organització polític-administrativa de Castella als territoris de la Corona d'Aragó. Amb
l'excepció de Navarra i País Basc, que conserven els seus furs a l’haver donat suport a Felip V
en la guerra, els territoris de Castella i Aragó van constituir una única estructura uniforme. Es
dugueren a terme quatre Decrets de Nova Planta: sobre Aragó i València (1707), sobre
Catalunya després de la caiguda de Barcelona al 1714 (1716) i sobre Mallorca (1715).

En els Decrets de Mallorca la Reial Audiència substitueix el Gran i General Consell, la

figura del capità general reemplaça al virrei i el castellà passa a ser la llengua oficial a
l’àmbit de la justicia, reduint el català a l’àmbit privat.

Carles III tingué contacte amb la Il·lustració i l’inici del despotisme, que influïren en el seu
model monàrquic. Mitjançant el seus primers ministres Squillace i Campomanes, aplica a
Espanya una sèrie de reformes. En la religió destaquen: la defensa del poder del rei per
damunt de l'Església, eliminació de les jurisdiccions eclesiàstiques i expulsió dels jesuïtes
(1766). Es reforma l’educació fent la primària obligatòria i es declaren tots els oficis
honestos. En quant a l’economia, destacam l’alliberació del comerç amb Amèrica, abans
monopolitzat pel port de Cadis, autoritzant ports com el de Palma pel comerç amb les
colònies.
(18) Explica breument els principals canvis econòmics i socials que es produïren a
Espanya en el segle XVIII. Esmenta’n algun aspecte relacionat amb les Illes Balears.

A l’Espanya del segle XVIII, les pèrdues territorials europees tenen com a conseqüència la
pèrdua de mercats importants. Durant la segona meitat del s XVIII, regna Carles III qui,
després de destituir a Squillace i contentar el poble, continua amb les seves reformes, que
s'apliquen en la societat, l’economia i l’educació.

A l’àmbit social es produiren reformes laborals, ja que es van proclamar honestes totes les
professions. En canvi, a l’educació, es du a terme una reforma dels estudis universitaris,
fundant escoles d’arts i Acadèmies dedicades a lletres i ciències. A més, s’ordena
l'obligatorietat de l’educació primària.

Finalment, en l’economia es limiten els privilegis de la Mesta, es fomenta la lliure circulació

de mercaderies i la liberalització dels ports (Decret del Lliure Comerç amb Amèrica, 1778) i
es liberalitza gradualment el procés de fabricació abandonant la gestió de les Reals
Fàbriques. A més, es creen les Societats Econòmiques d’Amics del País per fomentar
activitats econòmiques com l’agricultura o el comerç.

Des del punt de vista social, Espanya presentava les característiques típiques de l’Antic
Règim: la noblesa i l’aristocràcia eren molt poderoses i resistents a qualsevol tipus de canvi,
mentre que la burgesia era feble i estava reduïda a zones amb un desenvolupament
artesanal i comercial en el s. XVII.

En quant a les Balears, degut a la nova estructura administrativa,fou possible el poder

comerciar amb Amèrica través del port de Palma.
(19) Que foren la guerra de Successió i els decrets de Nova Planta? Assenyala’n
algun aspecte relacionat amb les Balears.

En el 1700, mor sense descendència Carles II. Aquest fet és el desencadenant de la Guerra
de Successió (1701-1715), on es varen enfrontar Felip d'Anjou (Borbó), amb el suport de
Castella i França, i l’Arxiduc Carles d'Àustria, recolzat per les principals potències d'Europa
(Àustria, Portugal, Gran Bretanya i Països Baixos) (Aliança de l'Haia).

1704 els britànics prenen Gibraltar i 1705 els territoris de la Corona d'Aragó juraren amb
Gran Bretanya a l'Arxiduc Carles com a rei (Pacte de Gènova). Els aliats vencen als
Borbons en la primera fase de la guerra, però la batalla d’Almansa al 1707 dona la victòria
a les tropes de Felip V i suposa la conquesta dels regnes de València i Aragó.

La mort inesperada de l’emperador d’Àustria en el 1711 suposa l’entronització de l’arxiduc

com emperador i la dissolució de l’Aliança de l’Haia pel perill que suposa que un Àustria
sigui emperador i rei d’Espanya alhora. A continuació d'aquest fet es va firmar Tractat
d'Utrecht (1713) i Rastadt (1714), en els quals es reconeix a Felip V com a rei a canvi de
que renuncii als drets a la corona francesa i les seves possessions a Europa.

Felip V, va establir els anomenats Decrets de Nova Planta ( València i Aragó 1707,
Mallorca 1715 i Catalunya 1716), què tenien l’objectiu d’imposar l'organització
politic-administrativa de Castella als territoris de la Corona d'Aragó que van perdre la seva
sobirania i es van integrar a un model uniforme i centralista. Amb l'excepció del País Basc i
Navarra, els territoris de Castella i Aragó van constituir una única estructura de caràcter
uniforme.

A les Illes Balears arriba el Decret de nova Planta a Mallorca 1715, que substitueix el seu el
Gran i General Consell per La Reial Audiència, el virrei és reemplaçat pel capità general i el
castellà fou la llengua oficial a l'àmbit de la justícia i el català quedà reduït a l'àmbit privat.
(20) Explica les diferències entre liberalisme i absolutisme i assenyala com es va
establir el règim liberal a l’Espanya del segle XIX.

El terme liberalisme agafa força una vegada produïda la Revolució Francesa i propugna la
llibertat de l'individu. Això es concreta en l'obtenció de diversos drets i en la defensa
d'aspectes com la sobirania nacional, l'obtenció de llibertats com la d'expressió, de
reunió, d'associació, etc. Tot això es concreta amb l'elaboració i aprovació d'una
Constitució, que regularà tots aquests aspectes, així com el dret de sufragi, que primer
serà censatari i, més tard universal (sempre excloent les dones durant aquest segle). El
poder emanaria del conjunt de ciutadans, que escollirien el sistema de govern que
considerin oportú (monarquia parlamentària, república...) i podran participar tant en l'elecció
dels seus representants com en la mateixa formació dels parlaments respectius.

L'absolutisme, en canvi, seria tot el contrari. Una sola persona decideix totes les coses, el
poble no té cap dret i tot li ve imposat. És l'anomenat Antic Règim, implantat de manera
intensa durant els segles XVII i XVIII a molts països europeus.

A Espanya, podem parlar de tímides innovacions durant la monarquia de Carles III, però no
serà fins la Guerra del Francès quan es produiran els primers intents de canvi a l'Estat.
(Estatut de Baiona o Constitució de 1812). Posteriorment, i amb la involució representada
per Ferran VII, s'establirà de manera molt lenta el sistema liberal durant la monarquia
d'Isabel II. Poca cosa més es podrà explicar amb l'espai destinat a la resposta.

LIBERALISME
- afaga força després de la Revolució Francesa
- llibertat dels individus
- sobirania nacional → diversos drets (d'expressió, reunió, associacions)
- se reconeix a la Constitució, carta magna d’un país.
- sufragi censatari (només poden votar certes persones) → a universal (poden votar
tots els homes de certa edat, en aquell moment tothom)
ABSOLUTISME
- tot poder en el rei (sobirania absolutista no nacional)
- societat estamental sense drets
- NO constitució
LIBERALISME ESPANYA
- Estatuts de Baiona
- s’introdueix per la Constitució 1812
 SEGLE XIX
(Guerra del Francès, Felip VII, Isabel II, Sexenni Democràtic,
Restauració Borbònica i Crisi de 1898)
(21) Què va ser la Guerra del Francès? Explica’n algun aspecte relacionat amb les
Illes Balears.

Al 1807 Godoy, secretari de Carles IV, signe amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau, que
autoritzava a l’exèrcit francès a entrar a Espanya per atacar Portugal. A canvi es repartirien
Portugal i se li donaria un principat a Godoy.

La presència de les tropes no va ser acceptat per la població, que esclata en el Motí
d’Aranjuez, revolta a 1808 amb la que expressen les seves preocupacions de que la
presència francesa acabés en invasió i pels rumors de que Carles IV i Godoy volien marxar
a Amèrica. Com a conseqüència, es destitueix a Godoy i Carles IV abdica a favor del seu fill
Ferran VII.

Napoleó aprofita aquesta crisis monàrquica per convocar a Carles IV i Ferran VII a Baiona,
on abdiquen en Josep I Bonaparte, germà de Napoleó.

La societat espanyola no acepta a Josep I, provocant una guerra de doble caràcter: d’una
banda, és un episodi bèl·lic (resistència a una ocupació exterior), però també constitueix el
primer intent de revolució liberal a la història d’Espanya. Això es deu a què la guerra suposà
l’enfonsament de les institucions pròpies de la monarquia absoluta espanyola i el sorgiment,
a la zona resistent a la invasió, d’unes noves institucions (Juntes, Corts de Cadis) i normes
legals (Constitució de 1812) típiques dels règims liberals i que vulneraven els principis de
l’absolutisme. Durant la guerra destaquen dues actituds: la dels afrancesats, que donen
suport a Napoleó i Josep I, i el front patriòtic, on es distingeix la noblesa i el clero que només
cercaven mantenir el feudalisme i el poble que volia el retorn de Ferran VII. Algunes de les
batalles a destacar a aquesta guerra van ser la batalla de Bailén, Arapiles i Vitòria.

El conflicte acaba amb el tractat de Valençay (1813), signat entre Napoleó i Ferran VII pel
qual accepta el retorn del tron espanyol al candidat del poble.

En quant a les Balears, una vegada acabada la Batalla de Bailén, Cabrera i el sud de
Mallorca varen ser usats com a presó pels soldats francesos vençuts.
(22) Quan va tenir lloc l’emancipació de les colònies espanyoles d’Amèrica? Quines
foren les causes i conseqüències d’aquest esdeveniment?

El procés d'emancipació de les colònies americanes es produí durant el regnat de Ferran VII
(1814-1833), quan Espanya era encara un enorme imperi.

La independència de les colònies es va dur a terme degut a diverses causes, com l’arribada
de les idees il·lustrades i liberals provinents de França ( Ilibertat i sobirania), a més de l'èxit
de la guerra de la independència dels Estats Units. Les colònies es trobaven en una situació
de desigualtat, degut a que no podien participar en la vida política i pagaven impostos
excessius i, finalment, degut al buit de poder creat per la invasió francesa, es van formar
Juntes de Defensa, que foren l’origen dels moviments independentistes anteriors.

Les fases de la independència van ser dues: entre el 1810 i el 1816 es crearen les Juntes
de Defensa que no acceptaven l’autoritat de Bonaparte, però tampoc reconeixen la Junta
Suprema Central. En el 1811, les Corts de Cadis declararen la igualtat dels espanyols de
tots dos hemisferis i decretaren en part la Ilibertat comercial. Així i tot, Paraguai (1811) i
Argentina (1816) aconseguiren la seva independència.

Entre el 1817 i el 1824, eIs virreis demanaren reforços a la desesperada, però el govern fou
incapaç d'enviar més tropes. Fou aquí quan es va independitzar Xile. Des del nord, Simón
Bolívar va crear la Gran Colòmbia i, en el 1821 va tenir lloc la Batalla de Carabobo, que
suposà l'origen de les repúbliques de Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà. Finalment,
Mèxic es va independitzar en 1821 i Perú i Bolívia ho feren després de la batalla de
Ayacucho(1824). Després d’aquestes independències, Espanya conservaba únicament
Cuba, Puerto Rico i Filipines (fins 1898). Finalment, Gran Bretanya i Estats Units van
reconëixer els nous països, que s'organitzaren com a repúbliques.

La pèrdua de les colònies americanes tingué un greu impacte econòmic per a Espanya, que
perdé una font d'ingressos molt important. A més, l’'impacte psicològic agreujà la crisi
política a Espanya.
(23) Quines eren les principals diferències entre moderats i progressistes a l’època
d’Isabel II?

Durant el regnat d’Isabel II, La vida política es caracteritzà per l’existència de dos partits
liberals ( els moderats i els progressistes) que ocuparen successivament el poder.

Els moderats exerciren habitualment el govern, eren els més conservadors i s’inscrivien
dins l’anomenat liberalisme doctrinari. Així, defensaven una sobirania compartida entre la
Corona i el parlament, un sufragi censatari molt restringit (limitat a un nucli molt reduït de
ciutadans amb un determinat patrimoni o renda), àmplies atribucions per a la Corona (poder
executiu i influència en el legislatiu normalment mitjançant el Senat), restriccions a les
llibertats individuals, centralisme extrem, Estat confessional, etc. Tenien el suport de
l’aristocràcia terratinent i de l’alta burgesia i el seu principal líder fou Narváez.

Els progressistes eren més avançats i defensaven una sobirania nacional plena, un sufragi
censatari més ample, menors atribucions per a la Corona, llibertats més àmplies, certa
descentralització municipal, etc. Tenien el suport de la mitjana burgesia i el seu líder
principal fou Espartero. Avançat el regnat (1849) un sector dels progressistes (els
demòcrates, d’on sorgiran els republicans) arribarà a defensar el sufragi universal masculí
(és a dir, el dret a vot per a tots els homes majors d’edat).

Al final del regnat apareixerà la Unió Liberal, dirigida per O'Donnell, que estava a mig camí
entre moderats i progressistes. L'oposició absolutista al règim liberal era representada pels
carlins (els quals a més defensaven els furs de Navarra i el País Basc).
(24) Què va ser el carlisme? (com era la seva ideologia, quins suports socials tenia i
quines foren les seves principals actuacions al segle XIX?)

El carlisme fou un moviment polític espanyol de caire tradicionalista i de ideologia

absolutista que sorgí a rel del nomenament d’Isabel II com a reina d’Espanya l’any 1833.

La seva ideologia es caracteritza per la defensa de l’Antic Règim, la monarquia absoluta i

l’Església Catòlica i el manteniment dels furs i privilegis del País Basc i Navarra. Això ho
manifesta el seu lema “Déu, Pàtria, Furs i Rei”.

El carlisme tingué suports en els sectors tradicionalistes, noblesa, el clero i pagesos

temerosos de les desamortitzacions. Durant la primera guerra carlista, països absolutistes
com Àustria, Prússia i Rússia donaren suport al candidat carlista. A Espanya, el carlisme
tingué una forta implantació a Navarra, País Basc, Aragó i Catalunya.

Al llarg del segle XIX hi hagué tres guerres carlistes. La Primera Guerra Carlista
(1833-1840) va ser provocada por l’abolició de la Llei Sàlica ( Ferran VII ) i la proclamació
d’Isabel II com a reina d’Espanya. El Conveni de Bergara, signat entre Espartero i Maroto
acabà amb el conflicte i es mantingueren els furs del País Basc i Navarra. La Segona
Guerra Carlista o Guerra dels Matiners ( 1846-1849 ) fou causada per l’intent de casar
Isabel II amb fill de Carles M. Isidre. Finalment, la Tercera Guerra Carlista (1872-1876),
alçament carlista contra l'Espanya liberal d'Amadeu de Savoia, la República i Alfons XII, va
acabar amb la derrota carlista que suposà l’abolició dels furs bascos i navarresos.
(25) Explica com es va elaborar la Constitució de 1869 i descriu-ne les
característiques principals. Per què es considera una constitució de caràcter
democràtic?

Entre els anys 1856 i 1868 en el poder s'alternen els unionistes i els moderats. Des de 1863
augmenta el descontent popular que causen la crisi del sistema isabeli, de la crisi
econòmica i la pèrdua de prestigi de la mateixa Isabel.

El 1867, mor o’Donnell i els unionistes (Serrano) s’incorporen al Pacte d’Ostende per
enderrocar Isabel II. El 1868 té lloc “La Gloriosa”, revolució que suposa l’enfonsament de la
monarquia i l’inici del Sexenni Democràtic. A continuació, es formen unes Juntes
Revolucionàries que assumiren el poder provisionalment, dirigides per el general Serrano.
Seguidament es formà un govern provisional, presidit per Serrano, que tenia un programa
més moderat i comptava amb el suport de l’exèrcit.

Al 1869, després de la dissolució de les Juntes, el govern du a terme eleccions on s’aplica

per 1ra vegada el sufragi universal masculí. Es presentaren els carlins, els moderats, la
coalició monarquicodemocràtica i els republicans. Guanya el partit monàrquicodemocràtic,
que promulga aquesta Constitució de 1869.

Era marcadament democràtica, és considerada de les més avançades del moment a

Europa. Destaca la sobirania nacional, la separació de poders, l’Estat com una monarquia
constitucional i democràtica (parlamentària) on el rei regna però no governa. El rei era el
titular del poder executiu però,l’exercia el govern. Les Corts tenien el poder legislatiu i eren
elegides per sufragi universal masculí; directe en el cas del Congrés i indirecte en el cas del
Senat (és a dir, els electors elegien uns compromisaris que designaven els senadors de
cada província). Es descentralitzava l’administració. S’establien amplis drets individuals:
llibertats d’expressió, d’associació, de cultes,religiosa, inviolabilitat de domicili…
(26) Què foren les desamortitzacions? Explica breument les de Mendizábal i Madoz.

Les desamortitzacions són els processos pels quals l'estat nacionalitza els béns,
eclesiàstics o civils, per a la seva posterior venda en subhasta pública.

A l'Antic Règim, moltes terres eren de mans mortes i de l'Església o municipis. Al s.XVIII,
els reformistes il·lustrats intentaren canviar el sistema senyorial de propietat, però no van
haver canvis fins el s.XIX, on varen desvincular els béns de la noblesa i desamortizar els
béns eclesiàstics i municipals. Amb Carles III va haver un primer intent d’oferir terres
propietat dels municipis als pagesos, en el context del motí d'Squillace, que provocarien
revoltes. Per posar en marxa les desvinculacions calia: abolir els senyorius, convertir la terra
en propietat particular i lliure i suprimir les primogenitures.

En el 1836, durant la 1ra Guerra Carlina, es va produir la desamortització de Mendizábal.

Per finançar la guerra, calia dissoldre les ordes religioses per disminuir el deute públic Com
a conseqüència, es va desenvolupar a Espanya una burgesia agrària, sensible al règim
liberal, i va rompre les relacions diplomàtiques amb Roma. Finalment, només els més
adinerats van poder participar en les compres.

El 1855 es va establir la desamortització de Madoz. posant a la venda els béns

eclesiàstics, dels pobles i dels municipis, per reduir el deute públic i iniciar la Llei de
Ferrocarrils (1855). Els objectius es compliren, però només augmentaren parcialment els
rendiments agrícoles i va empitjorar greument les condicions de vida de la pagesia. Va tenir
una sèrie de conseqüències: la falta d’equitat per repartir les terres, la superfície de cultiu va
augmentar amb la productivitat i el patrimoni eclesiàstic fou molt afectat.
(27) Quines característiques presentava la industrialització espanyola al segle XIX?
Esmenta’n algun aspecte relatiu a les Illes Balears

El s.XIX, fou considerat el del fracàs de la revolució industrial a Espanya. Al s.XX hagué un
endarreriment industrial molt notable. Les causes foren l'endarreriment de l'agricultura, la
política proteccionista, la manca de fonts d'energia i la inestabilitat política. Els principals
sectors industrials espanyols del s.XIX foren:

La indústria tèxtil, principalment a Catalunya el sector cotoner. Els conflictes polítics i

socials de finals del s.XVIII i principis del s.XIX interromperen el procés de modernització del
sector i l'inici d'una llarga crisi industrial. Posteriorment hi hagué un espectacular creixement
fins als anys 60 del s.XIX. Les fàbriques eren a les ribes dels rius (aprofitar l'e.hidràulica) o a
les costes (fàcil accés al carbó importat d'Anglaterra). Gràcies als aranzels, la indústria
cotonera catalana va copar el mercat espanyol però, va patir la manca de competitivitat dels
productes industrials catalans, la manca de fonts d'energia i primeres matèries, la
inexistència d'un sector financer fort, i una estructura empresarial amb predomini de la petita
i la mitjana empresa.

La indústria siderúrgica: inici als anys 70 al País Basc. La siderúrgia basca es va afavorir
pel ferro de gran qualitat, de fàcil extracció i pròxim a la costa, que va tenir una connexió
amb la indústria británica on el ferro basc era exportat a Gran Bretanya on era transformat.
A diferència de Catalunya, l'estructura industrial basca es basà en grans empreses.

Illes Balears: l'activitat industrial es centrà en la indústria tèxtil, cuir, sabates i l'explotació de
les salines. Va haver fàbriques a Palma (Can Maneu, Can Ribes) amb centenars d'obrers
fent feina. El 1875 es va iniciar la primera línea de ferrocarril que anava de Palma a Inca.
(28) Quines característiques presentava el ferrocarril a l’Espanya del segle XIX?

El ferrocarril s’implantà a Espanya per promoure una adequada industrialització i un potent

desenvolupament econòmic, en un intent de crear un mercat interior i vertebrar l’economia.

A Espanya, aquest procès s’inicià amb la línia Barcelona-Mataró (1848), però seria molt
dificultós. En aquest moment, el país es trobava en un endarreriment crònic, sense una
xarxa de transport fluvial i amb escassos quilòmetres de carreteres i camins en comparació
amb altres potències europees. Per aquest motiu, les matèries primeres i els productes no
es distribuïen eficientment i el ferrocarril presentava una oportunitat per, alhora, transportar
passatgers.

Durant el Bienni Progressista (1854-56), es produí la desamortització de Madoz. Molts dels

recursos obtinguts varen ser destinats a la construcció del ferrocarril. Al 1855 s’aprovà la
Llei general de ferrocarrils i s’inicià la construcció de milers de quilòmetres de via fèrria.
Entre 1866-76 es paralitzà la construcció a causa d’una crisi econòmica. La construcció va
ser accelerada gràcies a les subvencions de l’Estat.

També es van cometre molts d’errors com l’estructura radial de la xarxa ferroviària amb el
centre a Madrid, prioritzant els criteris polítics als purament econòmics o demogràfics. A
més, es va establir una amplada entre carrils més gran que el de gairebé la totalitat de les
línies europees. Aquesta decisió no fou per evitar una hipotètica invasió des de França, sinó
per motius tècnics: instal·lar calderes de vapor més potents per superar pendents més
pronunciats. El resultat fou que es dificultava els intercanvis, ja que les mercaderies s’havien
de transbordar a la frontera. Per això es va autoritzar les companyies a importar lliure
d’aranzels tots els materials per a la construcció ferroviària i, fins al 1887, la importació va
ser sense cap tipus de gravamen.

Malgrat tots els problemes i que la indústria no es dinamitzés a través del ferrocarril, les
condicions de transport a l’interior del país van millorar, abaratint a la llarga els costos i
agilitzant els moviments.
(29) Elabora un esquema sobre les diverses classes socials presents a l’Espanya del
segle XIX.
(30) Com eren les condicions de vida de la classe treballadora a l’Espanya del segle
XIX?

A la primera meitat del s.XIX, el nombre d'obrers a Espanya era encara molt reduït i la gran
majoria treballava en la indústria tèxtil catalana.

La nova indústria va donar lloc a l’organització del treball amb l’ús de mà d'obra assalariada.
El patró, propietari d'un establiment industrial, ocupava els obrers a canvi d'un salari,
normalment escàs que a penes arribava a permetre la manutenció d'una família.

A les fàbriques es treballava fins el límit de l'esgotament físic, en jornades laborals d’entre
12-14 h diàries durant sis dies a la setmana en condicions terribles. A més, es cobrava per
dia treballat o per feina a preu fet i si no es treballava per malaltia, per no tenir treball o per
dia festiu, no es cobrava. Això convertí la vida dels obrers en un seguit de feina per
aconseguir uns salaris que només permetien subsistir.

Existia una disciplina laboral molt ferma dins la fàbrica. Amb la mínima protesta
s’acomiadava el treballador i els càstigs i penalitzacions eren freqüents. No havia protecció
social en cas d'atur, malaltia i accident, ni en la vellesa. Les dones i els infants a partir dels
set anys treballaven a les fàbriques, però cobraven salaris molt inferiors als dels homes.

Després de la feina, la situació no millorava, ja que les cases eren petites i situades en
barris on els carrers no estaven asfaltats i mancaven de servei d'enllumenat, d'aigua corrent
i de clavegueram. Les malalties infeccioses (tuberculosi, cólera), es propagaven ràpidament
i afectaven una població molt vulnerable degut a la mala alimentació i el treball esgotador.
(31) Què era l’Associació Internacional de Treballadors, com es va introduir a
Espanya i quina presència hi va tenir fins 1874?

La Primera Associació Internacional de Treballadors (AIT) va néixer a Londres el 1864

amb la intenció de representar el moviment obrer i la classe treballadora com a eix de
qualsevol canvi polític i social radical.

L'AIT estava dividida en 2 grans tendències: marxisme i anarquisme. Per a Marx, el

socialisme havia de ser la conseqüência de l'existència d'un sistema capitalista altament
desenvolupat i d'una classe obrera madura i ben organitzada que sota la direcció d'un partit
obrer assoliria el triomf revolucionari. Per contra, Bakunin confiava en la possibilitat de la
revolució immediata i per a realitzar-la apostava per les masses de treballadors agraris i
urbans que s'alçarien contra el sistema. Eren postures enfrontades que dividirien l'AIT i això
també arribaria a Espanya.

En la Revolució de 1868, el comitè central de l'AIT va enviar un enviat, Giuseppe Fanelli i

va difondre els ideals anarquistes com si fossin els vertaders de la Internacional Obrera.

A Barcelona es crearia una filial de l'AIT, la Federació Regional Espanyola (FRE), de

majoria anarquista. Per contra, el 1871, vingué un representant del corrent marxista, Paul
Lafargue. Així, hi hagué dues postures enfrontades, l'anarquista i la marxista. Políticament,
la FRE fou frenada durant la monarquia d'Amadeu de Savoia i, tot i que durant la Primera
República reprengué la seva activitat, fou dissolta durant la Restauració. Marcaria, però, les
tendències anarquistes i socialistes posteriors.
(32) Com era la situació de les dones a l’Espanya del segle XIX des dels punts de
vista social, polític i educatiu?

La situació de les dones a Espanya, fins ben entrat el segle, no va suposar cap canvi significatiu
respecte segles anteriors. Fins el final de la monarquia d'Isabel II, la dona no pot votar ni ser
votada, i el seu paper continua arrelat a la llar i la família.

Trobam una escassa incorporació al món laboral, tot i que al camp fa feines similars a les de
l’home, compaginant amb les tasques domèstiques. A les zones on la industrialització comença
a desenvolupar-se, ocupa llocs de baixa qualificació i menor remuneració, i a les ciutats,
s'encarreguen del sector domèstic. A les classes més altes, la dona organitza les tasques
familiars i de la casa i és l’element bàsic per als matrimonis de conveniència. De manera
excepcional, algunes dones fadrines poden fer algunes activitats econòmiques, però en
casar-se perdien la seva autonomia.

A partir de la Gloriosa, hi ha petits intents de canvi, d’una minoria que vol canvis jurídics i
educatius, destaquen Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán i Rosalía de Castro. A Catalunya
s'inclou les dones dins el lliure pensament anarquista, per apartar-les de l’Església, però no es
planteja el seu dret de sufragi. A partir de la Institución Libre de Enseñanza es defensà la
millora del nivell educatiu de les dones per disminuir les taxes d’analfabetisme (el 1871 neix la
"Asociación para la Enseñanza de la Mujer"). Finalment, en 1857 s’intenta crear un sistema
d'escolarització obligatòria per a les nines amb la Llei Moyano, però s’obtenen resultats
mediocres.

No obstant, aquestes iniciatives no van tenir èxit fins la Segona República, quan s'atorga per
primera vegada el vot femení i la igualtat jurídica per ambdós sexes. És per això que es diu que
el s. XIX és de prova, i que fins el XX no s'aconsegueix res destacable.
(33) Explica breument les característiques dels corrents migratoris a l'Espanya del
segle XIX i primer terç del XX. Esmenta’n algun aspecte relatiu a les illes Balears
Espanya coneix moviments migratoris d’una certa importància principalment a finals de
segle XIX, tot i que aquests assoleixen un impacte molt més gran en el segle XX.

Ateses les limitacions de la industrialització espanyola del segle XIX, en aquesta centúria
els moviments migratoris interns, dins el mateix país, són limitats i es dirigeixen cap a la
perifèria mediterrània. Ja en el segle XX, hi ha una emigració molt forta cap a Catalunya,
País Basc i Madrid principalment.

En canvi, l’emigració exterior, fonamentalment cap a Amèrica Llatina i Algèria, és bastant

important des de les darreres dècades del segle XIX, afectant prop d’un milió de persones, a
les que s'afegeixen dos milions més en les dues primeres dècades del segle XX. No
obstant, aquest procés queda bastant aturat a partir de la Primera Guerra Mundial.

Respecte a les Illes Balears, la població creix lentament durant la primera meitat del segle i
creix més notablement a la segona. El desequilibri entre població i recursos provoca uns
fluxos migratoris destacats, amb Algèria com a destí principal durant la primera meitat; i cap
a Amèrica Llatina, especialment les Antilles, durant la segona meitat.
(34) Què va ser la Restauració Borbònica? Explica breument els elements essencials
del sistema polític impulsat per Cánovas.

La Restauració Borbònica és el sistema polític establert a Espanya entre 1875 i 1923, després
del fracàs del Sexenni Democràtic (1868-74). Aquest règim suposa el retorn de la monarquia
borbònica amb d’Alfons XII, una monarquia liberal i constitucional, però no exactament
democràtica.

S’inicia amb el Manifest de Sandhurst, firmat per Alfons XII, on es compromet a regnar com a
monarca constitucional i liberal, proclamat rei mitjançant el pronunciament de Martínez
Campos a Sagunt, amb Cánovas del Castillo, qui estableix un sistema polític amb una
l'alternança pacífica i pactada de poder entre conservadors i fusionistes, mentre que els sectors
republicans i socialistes es troben al marge.

Les característiques principals de la política de Cánovas són el turnisme i el caciquisme. El

“turnisme” consisteix en l'alternança pacífica i pactada del poder entre dues grans forces
polítiques: conservadors (Cánovas del Castillo), i fusionistes, (Mateo Sagasta), amb
plantejaments polítics semblants, que es comprometen a consolidar el règim front als sectors
d'esquerra (republicans, moviment obrer) i extrema dreta (carlins).

El caciquisme és el falsejament de la democràcia parlamentària amb la manipulació dels vots i

votants per part de persones influents (cacics). Assegura l'alternança entre els partits i
imposibilita l'accés al poder de les forces polítiques oposades. Aquestes pràctiques es realitzen
sobretot a les zones rurals.

Durant el sistema es crea la Constitució de 1876, amb una sobirania compartida entre Rei i
Corts, sense separació de poders, es reconeix el catolicisme com a religió oficial tolerant les
altres i el Parlament té 2 cambres (Congrés i Senat, vitalici nomenat per la Corona).
(35) Elabora un esquema sobre les constitucions de 1869 i 1876 i indica'n tres punts
en comú i tres diferències.
 SEGLE XX
(Crisi de la Restauració, Dictadura de Primo de Rivera, Segona República,
Guerra Civil, Dictadura Franquista, la transició i l’Espanya democràtica)
(36) Quines foren les repercussions de la Primera Guerra Mundial a Espanya?

La Primera Guerra mundial (1914-1918) és un conflicte bèl·lic que té lloc a Europa i al Pròxim
Orient. Aquesta divideix els ciutadans espanyols en aliadòfils i germanòfils.

Els aliadòfils són partidaris de la Triple Entesa (Anglaterra i França), mentre que els
germanòfils són partidaris dels Imperis Centrals (Alemanya, Àustria i Hongria). En general, els
socialistes, liberals i republicans són aliadòfils, i els conservadors, germanòfils. No obstant, amb
el govern de Dato, Espanya s’acaba declarant neutral dins el conflicte.

Tot i la neutralitat del país, la guerra té importants repercussions, sobretot econòmiques, on la

indústria espanyola s'expandeix per la subministració de productes als països en guerra. La
burgesia industrial es beneficia, però les classes populars es veuen afectades per l'increment
dels preus.

No obstant, el final de la guerra inicia una profunda crisi a causa de tres problemes: polítics, on
sectors contraris a la Restauració exigeixen una reforma constitucional que trenqui amb el
caciquisme i estableixi una autèntica democràcia; socials, on augmenten les vagues i protestes
obreres degut a l’empitjorament de nivell de vida; i militars, on es revitalitzen les Juntes de
defensa. Tot això desemboca amb una vaga general, contra la qual actua el govern, que
aconsegueix frenar-la. Malgrat el fracàs d’aquesta, en els anys següents augmenta la
inestabilitat del règim i l'agitació social, produint canvis de govern constants.
(37) Explica el concepte de dictadura de Primo de Rivera i descriu-ne breument les dues
grans etapes.
La segona etapa del regnat d’Alfons XIII està marcada per la substitució del sistema de la
Restauració per la dictadura militar del general Primo de Rivera (1923-1930), com a solució
temporal als problemes d’ordre públic, la Guerra del Marroc i la inestabilitat política.

El dictador té popularitat al principi del govern, però l'acaba perdent i dimiteix i, la solució de
continuïtat d’Alfons XIII amb Berenguer i Aznar, no soluciona els problemes, i acaba amb la seva
pròpia monarquia. La dictadura té 3 etapes:

En el directori militar, destaca l’autoritarisme, militarisme, regeneracionisme i paternalisme, i té

una mentalitat centralista i anticatalanista En aquesta etapa s’intenta abolir el caciquisme i es
suspèn la Constitució de 1876; es persegueix el catalanisme el que du a la radicalització i es
promou la Unió Patriòtica (partit polític). A més, es resol el problema del Marroc amb el
desembarc d'Alhucemes i s’implanten els Sometents per restablir l’ordre públic.

En el directori civil, Primo prepara la perpetuació del règim, fins ara solució temporal. Crea la
l'Assemblea Nacional Consultiva, per preparar una Constitució que no s’aprova, impulsa
monopolis i reformes socials con el Codi de Treball o els comitès paritaris per acabar amb el
conflicte social. El moviment obrer, els republicans i el catalanisme radical s’organitzen contra el
règim.

Finalment, per la falta de suport, l’esgotament de la Dictadura i la malaltia del dictador, el 1930
Primo de Rivera presenta la dimissió al rei i s'exilià a París, on morí poc després. Entre el gener
de 1930 i l’abril de 1931 (inici de la Segona República), el país fou dirigit pels governs del
general Berenguer (qui organitza un alçament militar republicà fallit mitjançant el Pacte de Sant
Sebastià) i l'almirall Aznar (qui convoca les eleccions que duen a la Segona República).
(38) Explica el concepte de Segona República i indica els principals problemes que va
haver d’afrontar. Esmenta’n algun fet o personatge relacionat amb les Illes Balears.

La Segona República fou el període comprès entre 1931 i 1936, després de la crisi de la
Restauració Borbònica i l’exili d’Alfons XIII amb la proclamació de república el 14 d’abril de 1936
durant el govern d’Aznar. Va suposar un nou intent d’establir a Espanya un sistema polític
realment democràtic.

Els principals problemes van ser la conjuntura internacional desfavorable, marcada per la
crisi econòmica dels anys trenta i l'ascens dels totalitarismes a Europa (comunisme i feixisme), i
la intolerància dels sectors extremistes de dreta i esquerra davant les reformes que impediran
la pràctica democràtica amb alçaments i alteracions de l’ordre públic.

Dividim la Segona República en tres etapes: la proclamació de la República, govern provisional i

bienni reformista (1931-33), el bienni radicalcedista (1934-36) i el Front Popular (febrer-juny
1936).

Durant el bienni reformista, s’aprova la constitució de 1931 i governen els republicans

d’esquerra i els socialistes, destaca el cap de govern Manuel Azaña i es duen a terme àmplies
reformes que fracassen per la radical oposició. A continuació, al bienni radicalcedista,
governen els partits de centre i dreta (els republicans radicals de Lerroux i la CEDA de Gil
Robles). Duen a terme una política antireformista que provoca protestes obreres i l’alçament
d’Octubre de 1934. Finalment, govenen novament esquerres amb el Front Popular que intenta
retornar a la política reformista del primer bienni, però l’alteració de l’ordre públic i la conspiració
organitzada per sectors de l’exèrcit i de la dreta desemboquen en l’alçament de juliol de 1936
que provoca l’inici de la Guerra Civil (1936-39).

Sobre els personatges balears, destaca especialment la figura del batle de Palma, Emili Darder,
important per iniciatives escolars i assassinat pels feixistes i el cas d'Aurora Picornell i les
"roges del Molinar".
(39) Explica alguna mesura en matèria d’igualtat entre dones i homes que s’adoptàs
durant la Segona República.

La Segona República fou el període comprès entre 1931 i 1939, després de la crisi de la
Restauració Borbònica i l’exili d’Alfons XIII amb la proclamació de república el 14 d’abril de 1936
durant el govern d’Aznar. Va suposar un nou intent d’establir a Espanya un sistema polític
realment democràtic.

La República destaca, precisament, per fer una legislació igualitària i democràtica, sense
qüestions de gènere. Tots els ciutadans, homes i dones, seran considerats iguals, començant
pel dret de sufragi (i a presentar-se com a candidates a les eleccions) i per l'ensenyament
universal.

Així, les dones comencen a dedicar-se a tota una sèrie de tasques públiques i polítiques com
escriure en premsa i participar com diputades. A més, es va multiplicar l'associacionisme femení
cosa que les permet relacionar-se entre elles i reconèixer-se en les companyes, desenvolupant
una consciència de classe i feminista sense la qual seria impossible entendre els corrents que,
en aquest sentit, arribaren amb la transició democràtica.

El dret de sufragi és concedit a les dones amb la Constitució de 1931, durant el Bienni
Reformista amb el govern d’Alcalà Zamora. Aquesta constitució dicta que les eleccions es farien
per Sufragi universal i es concedia el vot a la dona, tema què fou objecte d'un apassionat debat,
defensat per la diputada radical Clara Campoamor. El vot femení es presenta inicialment com un
risc ja que les dones de l’època es veien molt influenciades per l’Església. Es posa en pràctica
per primera vegada a les eleccions de 1933.
(40) Què va ser la Guerra Civil espanyola, quins bàndols s'hi enfrontaren i quines foren
les causes de la victòria franquista? Esmenta'n algun fet o personatge relacionat amb les
illes Balears?

Entenem com a Guerra Civil (1936-39) el període de la història d’Espanya comprès entre juliol
de 1936 i abril de 1939, durant la Segona República (1931-39) i anterior a la dictadura franquista
(1939-75) en què va tenir lloc el principal conflicte bèl·lic de la nostra història contemporània.

Aquest conflicte s'inicià quan una part de l'exèrcit, amb el suport de la majoria de la dreta
espanyola, es va alçar contra el govern del Front Popular (coalició d’esquerres en el poder des
de febrer de 1936). Va enfrontar dos bàndols: els sublevats (bàndol “nacional” o franquista) i
els sectors lleials al govern de la República (bàndol republicà o “roig”). La República seguirà
existint fins al final de la Guerra i, per tant, se l'ha de contemplar com el règim polític legítim dels
territoris que seguí controlant fins l'any 1939. El conflicte finalitza amb el triomf del bàndol
“nacional” i la instauració de la Dictadura franquista (1939-75).

El conflicte va tenir unes considerables repercussions internacionals, atès que s'inscriu en un

context en què a tota Europa s'enfrontaven democràcia i feixisme i que desemboca en la 2ª
Guerra Mundial (1939-45).

La victòria franquista va venir donada per la superioritat militar del bando nacional, comandat
per un comandament únic front a un exèrcit republicà desorganitzat i format per milícies; l’unitat
del bando nacional front a l’esclat revolucionari a la zona republicana ( comités revolucionaris,
Fets de Maig 1937… ) i els suports internacionals com van ser Hitler i Mussolini al bàndol
nacional.

En relació amb les Illes Balears, des del primer dia, Mallorca i Eivissa quedaren sota el
comandament del bàndol revoltat, mentre Menorca es mantingué fidel a la República. S'ha de
destacar especialment la repressió patida pels membres d'esquerra, assassinats en gran
nombre per la Falange i per les tropes italianes enviades per Mussolini (amb el "Comte Rossi").
Personatges com el batle de Palma Emili Darder foren assassinats.
(41) Sintetitza en un esquema les grans fases de la Guerra Civil espanyola des del punt de
vista militar, tot incorporant-ne algun aspecte relatiu a les Illes Balears.
(42) Quines característiques va tenir la violència política desenvolupada a Espanya durant
la Guerra Civil? Assenyala’n algun aspecte relatiu a les Illes Balears.

Entenem com a Guerra Civil (1936-39) el període de la història d’Espanya comprès entre juliol
de 1936 i abril de 1939, durant la Segona República (1931-39) i anterior a la dictadura franquista
(1939-75) en què va tenir lloc el principal conflicte bèl·lic de la nostra història contemporània.

La repressió i la violència política es va practicar a ambdues zones contra els ciutadans dels
bàndols contraris. Prop de la meitat de les víctimes totals de la guerra ho foren pels efectes de
les represàlies polítiques. A la zona franquista, les execucions eren impulsades pels Consells
de Guerra, mentre al bàndol republicà l’acció era de grups incontrolats i dels Tribunals
Populars.

A la zona republicana les víctimes de la repressió eren principalment militars, religiosos, polítics
de dretes i persones pertanyents a les classes benestants als que s’atribuïa haver donat suport
a l’alçament. A la zona “nacional” la repressió la patiren sobretot obrers, militants i càrrecs
públics d’esquerra i intel.lectuals acusats de simpatitzar amb la República.

La gran diferència és que la zona franquista fou molt més cruel i la repressió no va aturar amb el
final de la guerra. La victòria franquista tingué com a conseqüència immediata l’inici d’una
durissima repressió contra els vençuts, continuació de la que s’havia practicat durant la guerra
dins la zona “nacional”. Prop de 270.000 persones foren internades en presons i camps de
concentració, i una bona part foren sotmeses a consells de guerra sumaríssims i executats. Els
exiliats s'instal·len principalment a França i Amèrica Llatina. Foren prohibides tot tipus d’activitats
polítiques i sindicals, i s'instaura una duríssima censura de premsa.

A les Illes Balears es produí una major repressió en proporció a la seva població. S'habilitaren
presons, camps de concentració i treball o les parets dels propis cementiris i milers de persones
foren assassinades. Un exemple són les restes d'Aurora Picornell i les "roges del Molinar",
trobades recentment al cementiri de son Coletes de Manacor.
(43) Elabora un esquema amb les grans etapes dins l’evolució econòmica d’Espanya
durant la dictadura franquista, tot esmentant-ne algun aspecte relatiu a les Illes Balears.

Afegir:
*Institut Nacional d’Indústria (autarquia)
(44) Quins foren els principals canvis socials que es produïren a Espanya durant el
decenni dels seixanta del segle XX?

Abertura cap a l'exterior coincidint amb el creixement de la resta d'Europa. L'activitat turística
influencia no només l'economia, sinó les mentalitats. El fenomen de l'emigració, amb l'arribada
de divises i el canvi cultural que suposa viure en un altre país i un altre sistema.

S’abandona la política autàrquica amb l’arribada dels tecnòcrates. Destaquen els plans
d’estabilització que ajuden al creixement econòmic. Espanya deixa de ser un país agrícola i
passa a ser industrial i de serveis amb la superació dels sectors secundari i terciari al primari.
Apareix una classe mitjana, no tan polaritzada com abans.
- Abandonament política autàrquica. Arribada dels tecnòcrates. Plans d'estabilització.
Creixement econòmic.
- Sector secundari i terciari superaven el primari. Espanya deixa de ser un país agrícola i
passa a ser industrial i de serveis.
- Apareix la classe mitjana, no tan polaritzada com abans ( rics i pobres )
- Augmenta renda per càpita: augmenta el consum i millora l’alimentació ( més consum de
carn, peix… )
- Augmenta la construcció de vivendes degut a les migracions cap a les ciutats. aparició de
suburbis o xaboles.
- A les cases apareixen els telèfons, televisors, petits electrodomèstics i els primers vehicles
SEAT 600.
- Nous gusts, modes i mentalitats derivats de l’arribada massiva de turistes.
- Moviments migratoris interns i externs. Hi ha un espectacular èxode de les zones rurals
(Extremadura, Andalusia, Castella-la Manxa) cap a les industrials (Catalunya, País Basc,
Madrid) i turístiques (Illes Balears). A més, prop d’un milió d’espanyols de les zones rurals
emigren a països europeus més desenvolupats (Suïssa, Alemanya, França).
(45) Explica breument les diferents fases dins l'oposició política al franquisme.

Amb el final de la guerra destaquen l’exili i la repressió contra l’oposició al règim franquista. Es
produeix una reorganització de les forces d’esquerra (PSOE, PCE, CNT) a l’exili i a la
clandestinitat. Destaquen les vagues a Catalunya (1945) i el País Basc (1947), les conspiracions
de sectors monàrquics a favor de Juan de Borbó i l’activitat dels maquis amb l’ocupació del vall
d’Aran.

Entre el 45 i el 59, l’oposició entrà en crisi a finals dels quaranta per la repressió i pel
reconeixement internacional del règim que du a la substitució generacional dels membres de
l’oposició. El 1948 el PCE renuncià a la pràctica violenta i el 1951 es produí una important vaga
d’usuaris de tramvies a Barcelona.

Durant la fase tecnocràtica, destacan les mobilitzacions de protestes dels estudiants universitaris
per la demanda de democràcia i llibertat. El 1962 diferents opcions polítiques d’oposició
participen al Congrés de Munic i la penetració d’elements comunistes en els sindicats verticals
va originar la formació de CCOO. Va sorgir una oposició armada de caire terrorista: el FRAP i
l’ETA i el règim creà tribunals d’ordre públic TOP (1963) per tal de reprimir les manifestacions de
l’oposició.

Amb el final de la dictadura (1969-1975), el moviment obrer (CCOO i UGT i USO) augmenten les
vagues i manifestacions. Un grup molt petit de militars impulsà la Unió Militar Democràtica
(UMD) i augment de les protestes estudiantils a les universitats. ETA assassina a Carrero Blanco
i els grups d’oposició democràtica en la clandestinitat iniciaren la Junta Democràtica
d’Espanya (juliol de 1974) amb la formació d’un govern provisional, llibertats democràtiques
(vot, associació, reunió...), amnistia per als presos polítics, legalització de tots els partits polítics,
llibertats sindicals, dret a l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia PCE (Santiago
Carrillo) i la plataforma de Convergència Democràtica del PSOE (Felipe González).
(46) Què va ser la Transició Democràtica, i quins foren els principals problemes que va
haver d’afrontar?

Fer després de la llarga

(47) Elabora un esquema sobre les constitucions de 1931 i 1978 i indica tres punts en
comú i tres diferències.
(48) Quines característiques presentà l’Estat de les autonomies establert per la
Constitució de 1978? Explica breument el cas de l’estatut de les Illes Balears.

La Constitució espanyola, aprovada el 6 de desembre de 1978, fa referència a la creació i

desenvolupament de les comunitats autònomes i reconeix el dret a l’autonomia de les regions
d’Espanya.

*La fase preautonòmica 1977/1978 -Concessió provisional a les nacionalitats històriques d’uns
drets autonòmics provisionals. - ● Catalunya: restabliment d’una Generalitat provisional.
Tarradellas primer president de la Generalitat. ● País Basc: constitució del Consell General
Basc. Balears, Extremadura.. Aprovaren organismes preautonòmics.

Constitució de les autonomies a partir de la Constitució de 1978 preveu dues vies d’accés a
l’autonomia:

● Art. 151 (via ràpida).Reservada per les nacionalitats històriques: Catalunya, P. Basc o Galícia.
Referèndum, majoria absoluta. Obtenien major autogovern. També l’utilitzà Andalusia.
● Art. 143 (via lenta) Reservada a la resta de regions. Permetia un menor nivell d’autogovern.
Catalunya: Referèndum i estatut. 25 d’octubre de1979 País Basc: Referèndum i estatut. 25
d’octubre de1979. Les Illes Balears, 1983 Ceuta i Melilla 1995.

Les comunitats autònomes es regiran pels seus Estatuts d’Autonomia: norma bàsica de cada
Comunitat Autònoma que inclou la denominació de la Comunitat autònoma, la delimitació
territorial, la denominació, organització i seu de les institucions autònomes, les competències
assumides dins del marc establert per la Constitució o les llengües cooficials. Han de ser
validats pel Congrés dels Diputats. Tenen rang de llei orgànica. Transferència d’una sèrie de
competències polítiques i administratives.

L’Estatut d’autonomia de les Balears. es va aprovar per la via lenta (art. 143) pel Congrés dels
Diputats el 22/ febrer/ 1983 i fou publicat al BOE l’1 de març de 1983. (Va ser un dels darrers
estatuts aprovats. Nivell de competència inferior a les comunitats històriques) ● La llengua
catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà juntament amb la castellana, caràcter oficial. ●
COMPETÈNCIES de la Comunitat Autònoma: transport, turisme, aigües, patrimoni, carreteres.
El 1998 arribà educació i el 2002 la sanitat –INSALUD ( avui Ibsalut ) ● Institucions: ○ Parlament
és la cambra legislativa, té la potestat d’aprovar els pressupostos i de control del govern. ○
Govern realitza la funció executiva i pot tenir iniciatives legislatives. President del Govern Balear:
elegit pel Parlament Balear. Ostenta la representació de la CAIB. ○ Consells Insulars: govern,
administració i representació de les illes: Mallorca, Menorca i Eivissa Formentera. *L’any 2007 es
va reformar l’Estatut ampliant competències com la creació d’una Agència tributària pròpia o la
Creació del Consell de Formentera.
(49) Quines foren les principals característiques de l’evolució política espanyola entre
1982 i 2016? Esmenta els noms dels presidents del govern espanyol que hi va haver en
aquest període i indica entre parèntesis a quin partit pertanyia cada un d’ells i durant
quins anys ocupà el càrrec.

L'any 1982 és, per a alguns la data final de la Transició, una vegada superades les
repercussions de l'intent de cop d'Estat de febrer de 1981. Les eleccions avançades del 28
d’octubre de 1982 van donar el triomf per primera vegada en la història al PSOE.

El primer president fou Felipe González (PSOE,1982-1996). En matèria internacional destaca

l’ingrés en la CEE (1 de gener de 1986). S’aprovaren diverses lleis educatives (LODE, LOGSE,
LRU) i la llei de l'avortament, amb intenses protestes de l'Església catòlica. A partir del 1986,
amb l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea, s'establí un nou impost, l'IVA. Hi hagué una
intensa tasca de modernització de les comunicacions, amb la posada en marxa del tren d'alta
velocitat (Madrid- Sevilla). Acaba el govern amb grans taxes d’atur.

El segueix José María Aznar (Partit Popular, 1996-2004), qui intentà reduir l'atur amb una
reforma laboral, així com la lluita contra la inflació i la reducció de la despesa pública. Es
privatitzen empreses públiques. S'adopta l'Euro com a moneda única al 2002 i ocorren les
atemptats terroristes a Madrid, 11 de març 2004.

A continuació, presideix José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE, 2004-2011). Destaquen les
reformes estatuts d'autonomia (Catalunya i Andalusia i de manera moderada els de les illes
Balears). En el cas d’Euskadi, el projecte de reforma no s’aprovà. La segona legislatura de
Zapatero va començar coincidint amb el principi de la crisi de 2008.

Finalment, presideix Mariano Rajoy (PP, 2011-2016). Elgovern hagué de fer front als efectes de
la crisi econòmica. El 2015 es convoquen noves eleccions on entraren amb força al parlament
noves formacions polítiques com Podemos i Ciudadanos. Es repeteixen les eleccions (per
primera vegada en la nostra recent democràcia) el 2016 que desemboquen en el govern en
minoria de PP. El principal problema de'Estat en aquesta legislatura fou la crisi catalana.

Finalment, dia 1 de juny de 2018 es va produir una moció de censura contra el govern de
Mariano Rajoy que va permetre Pedro Sánchez, líder del PSOE, convertir-se en president del
govern fins avui.
(50) Quines foren les característiques principals de l’evolució política balear entre 1983 i
2015? Esmenta els noms dels presidents del govern de les Illes Balears que hi va haver
en aquest període i indica entre parèntesis a quin partit pertanyia cada un d’ells i durant
quins anys ocupà el càrrec.

Iniciam amb el govern d’AP i PP (1983-1999) amb les primeres eleccions autonòmiques el
1983, que foren guanyades per Aliança Popular (el 1989 passa a anomenar-se Partit Popular) i
en foren presidents Gabriel Cañellas (1983-1995), Cristòfol Soler (1995-1996) i Jaume Matas
(1996-1999). Es fan reformes parcials de l’Estatut (1994 i 1999) entre PP i PSOE, ampliació de
les competències de la Comunitat Autònoma i han tingut lloc diverses mobilitzacions populars
per exigir una ampliació efectiva de l’autogovern.

Seguidament, governa Francesc Antich (PSOE, 1999-2003) amb el govern del Pacte de
Progrés (forces d’esquerra) que governà fins les eleccions del 25 maig 2003. El govern Balear
fou presidit pel socialista Francesc Antich.

En el govern de Jaume Matas (PP, 2003-2007) es va produir un canvi en la presidència del

Consell Insular d’Eivissa i Formentera, que passà a mans del PP. Creant grans infraestructures.

El PP, força més votada, no aconsegueix la majoria absoluta pel que es fa un Pacte d’Esquerres
que aconsegueix el poder, iniciant el govern de Francesc Antic (PSOE, 2007-2011). Els
diferents Consells Insulars foren presidits per: Mallorca: Francina Armengol (PSOE), Menorca:
Joana Barceló (PSOE) i Eivissa: Xicu Tarrés (PSOE). Va ser la primera legislatura que
Formentera disposà de Consell Insular propi. En aquesta illa i el Consell estan integrats pels
mateixos membres. Gent per Formentera pactà amb el PSOE i formà un govern encapçalat per
Jaume Ferrer Ribas (GpF).

Les eleccions de maig de 2011 canviaren el partit dirigent del govern per la victòria del Partit
Popular, iniciant el govern de José Ramón Bauzá (PP, 2011-2015). Aconseguí també el control
dels Consells Insulars de Mallorca (Maria Salom), Menorca (Santiago Tadeo) i Eivissa (Vicent
Serra). Només el Consell de Formentera aconseguí seguir governat per l’esquerra (Jaume
Ferrer).

La legislatura 2011-2015 tingué dos eixos bàsics caracteristics: les retallades econòmiques
provocades per la crisi que feien perillar l'estat del benestar i el conflicte educatiu (amb la
manifestació més multitudinària mai no celebrada a les I.Balears per l’aplicació del TIL a
l'ensenyament).

A les eleccions de maig de 2015 l’esquerra tornà al poder amb una coalició de PSOE, Podemos
i Més per Mallorca i s'inicia el govern de Francina Armengol (PSOE, 2015-2019).