Història Antiga d’Espanya

Tema 5. Conquesta I Organització Administrativa

Romanes
I. L'ÈPOCA DE L'EXPANSIÓ TERRITORIAL

Com hem vist, no comptem amb cap prova que els romans emprengueren la invasió de la
península ibèrica amb altres finalitats que perjudicar les accions militars d'Anníbal a Itàlia i així
guanyar la guerra. Però el valor estratègic del país i la seua riquesa van acabar per modificar els
inicials plans romans. Després de la batalla de Ilipa el Senat va donar instruccions a Escipió
d'assegurar el territori sotmetent a tots aquells que no acceptaren l'aliança amb Roma. La
revolta dels ilergets també va ser ràpida i violentament esclafada pel procònsol. Una vegada
consumada l'ocupació de Gadir, Escipió fundà la primera colònia romana a Hispània, Italica,
indici que ja hi havia voluntat de permanència. En el 197 a.C es va fer el pas definitiu. Roma
decidirà la provincialització dels territoris hispànics un lustre després d'acabada la Segona
Guerra Púnica i en portes del conflicte amb Macedònia. Dos pretors es van encarregar del
govern de les zones septentrional i meridional d'Hispània, que van rebre respectivament el nom
d'Hispània Citerior i Hispània Ulterior. La resposta dels indígenes serà una gran rebel·lió,
àmpliament secundada (turdetans dels reietons Culcas i Luxí, les ciutats fenícies, la zona del
nord-est, i, de ben segur, altres gents). Davant la gravetat de la situació, Roma es va veure
obligada a enviar en el 195 a.C a un dels seus cònsols, Marc Porci Cató. La seua intervenció, que
partirà de la base d'Empúries al capdavant d'una poderosa força, es va desenvolupar
triomfalment sobre el nord-est, però va deixar incompleta la submissió de la zona meridional,
molt enfortida gràcies a les bandes de lusitans infiltrats des de l'interior. D'aquesta tasca es van
ocupar amb èxit els governadors posteriors: Escipió Nàsica, cosí de l'Africà (194 a.C), Fulvi
Nobilior (193-192 aC) i, sobretot, Emili Paule (191-189 a.C), del que tenim constància gràcies a
Bronze de Lascuta.

Si una cosa havia quedat palesa entre els militars romans després d'aquestes costoses
campanyes de pacificació era la necessitat de fixar unes fronteres interiors que asseguraren el
control intern de les dues províncies i que també actuaren de baluard davant els insubmisos
pobles de l'exterior. En aquest últim sentit, calia controlar els potents nuclis indígenes que
formaven la Celtiberia i la Lusitania, que amenaçaven el poder romà amb freqüents incursions.
Les campanyes d'aquells anys demostraren que la via militar anava a resultar llarga i penosa.
Entre el 178 i el 154 a.C, durant un quart de segle, la combinació d'accions militars amb una
intel·ligent política de pactes assegurà una relativa estabilitat en els dominis romans. Amb els

1
 Història Antiga d’Espanya

celtibers el seu artífex fou el pretor Semproni Grac. Durant aquests anys es va dur a terme també
un primer intent de racionalitzar l'explotació i administració de les províncies hispanes, sent
l'exponent més clar el famós procés del 171 a.C en què es pretendrà, sense aconseguir-lo, evitar
els abusos d'alguns governadors sense escrúpols sobre els indígenes.

Aquesta primera etapa comparativament pacífica acabà el 154 a.C. Aleshores van començar les
grans campanyes celtiber-lusitanes, que no acabaren, formalment almenys, fins al 133 a.C. Poc
més de vint anys de constant conflicte que absorbiren l'esforç romà per la conquesta dels nuclis
independents de l'interior. La guerra celtibèrica abasta en la seua primera fase entre el 154 i el
151 a.C, i la segona entre el 143 i el 133 a.C. La resistència de Numància és el fet més notable de
tots. Els intents inicials de conquistar de la ciutat, fracassats, van obligar a accions d'extremada
violència en una estratègia d'embolicar-la per a restar-li suports d'altres pobles, protagonitzada
especialment per dos governadors, Lucul·le i Galba, que el Senat no va aprovar i que, en el cas
de la intervenció contra els lusitans, provocà l'alçament de Viriat. El conflicte comportà un llarg
període de huit anys (147-139 a.C), en el qual els indígenes van aconseguir sostindre una guerra
desastrosa per als romans, tant fora com dins del seu propi territori. Encara que Viriat
aconseguí ajustar la pau, aquesta fou efímera. El cònsol Cepió reprengué la guerra i el líder
lusità, traït per alguns dels seus fidels, morí assassinat (139 a.C). Entretant, el conflicte amb els
celtibers, reobert en el 143 aC gràcies a l'ajuda que a aquest poble havia prestat Viriat, seguí
també una línia desafortunada per a Roma. El punt culminant arribà amb la humiliant derrota
del cònsol Mancí davant Numància (137 a.C). Finalment, va haver de ser enviat a la península
el cònsol Escipió Emilià, que sotmetrà la ciutat després d'un llarg setge de quinze mesos (134-
133 a.C), tancant així un llarg conflicte.

II. LES ÚLTIMES CONQUESTES REPUBLICANES

Entre la caiguda de Numància i el començament de la guerra de Sertori hi ha un període de més

rebaixada intensitat militar en el qual Roma es va dedicar a pacificar les zones recentment
adquirides fins al Duero i a completar les conquestes. Quint Cecili Metel annexionà les Balears,
un molest niu de pirates enfront de les costes de la Citerior (123 a.C). Revoltes menors de
lusitans, celtibers i vacceus van ser dominades, com demostra el Bronze d’Alcántara. Aquesta
nova guerra costà als romans cinc anys de lluita (98-93 a.C). El pretor Tit Didi dugué a terme
una feroç repressió.

La guerra civil entre populars i conservadors marcà l'última etapa de conflictes a la Hispània
republicana. Sertori, general als ordes de Mari, en aquells dies governador de la Citerior (83
a.C), es veié obligat a abandonar la seua província davant el triomf de Sul·la a Roma, però tornà

2
 Història Antiga d’Espanya

i aconseguí controlar l'interior peninsular amb el suport de lusitans i celtibers. Les grans
campanyes del 76-75 a.C en la costa mediterrània oriental i en la Ulterior, amb un dur
enfrontament contra Pompeu i Metel, impediran a Sertori triomfar ni tampoc obtindre
rendibilitat dels seus acords amb el seu important aliat, Mitrídates, el rei del Pont, però
mantingueren en suspens al govern central. L'assassinat de Sertori pel seu lloctinent Perpena
(72 a.C) posà un inesperat i poc brillant final al conflicte. Però, la guerra sertoriana comportà
canvis transcendentals en la relació entre romans i indígenes.

La pau durà pocs anys. César, que havia estat en la Ulterior com a qüestor, va tornar com a
procònsol en el 61 a.C i emprendrà una campanya amb modests resultats contra lusitans i
galaics. Els acords de Lucca (56 a.C) confirmaren, no obstant, el domini de Pompeu en atribuir-
se el govern d'Hispània, que administrà mitjançant llegats. L'esclat de la guerra civil entre
Pompeu i César ensagnà una vegada més les terres hispanes. César, després d'envair Itàlia,
considerant molt perillós tindre a la seua esquena una base de Pompeu, es presentà
personalment en la península (49 a.C) i en Ilerda derrotà fàcilment a Afrani i Petrei, lloctinents
de Pompeu en la Citerior, i aconseguí la rendició incruenta de la Ulterior, governada per Varró.
Hispània es mantindrà entre el 49 i el 47 a.C fidel a César, però després els fills de Pompeu, Gneu
i Sext, van aprofitar el descontentament de la població per a controlar el sud, en aconseguir el
suport de bona part dels naturals, obligant novament al dictador a una última i cruenta
campanya contra ells, que completà amb èxit en els camps de Munda (45 a.C). La inicial
magnanimitat de César es va bescanviar en una severa repressió contra els deslleials.

L'assassinat de César (44 aC) repercutirà inevitablement a Hispània com a la resta del territoris
de la exhausta república. Els nous triumvirs es repartiren les dues províncies. Primer
correspongueren, entre el 43-42 aC, a Lèpid. Més tard, en el 42 aC, Hispània passà a dependre
de Octavi, el futur emperador August. Durant els anys següents van haver únicament algunes
operacions militars menors sobre diversos focus indígenes aïllats.

La desaparició de Marc Antoni (31 aC) i el control únic de la República per Octavi afectà també
política i militarment a Hispània. El programa de l'emperador d'establir fronteres segures en
tot l'imperi creà la necessitat de sotmetre també el nord i el nord-oest d'Hispània. Les riqueses
d'or del país eren un atractiu afegit. Els càntabres, els àsturs i els galaics havien mantingut a
més una actitud bel·licosa en els últims temps, la qual cosa explica que en el 29 aC el llegat de
la Citerior, Estacili Taure, obrira la lluita contra l'entorn de vacceus, celtibers i lusitans. El 28 aC
li seguí Calvisi Sabí. Finalment, el 27 aC, Octavio August arribà personalment a l'escenari
peninsular encapçalant set legions. La base d'operacions s’establí a Tarragona, però la

3
 Història Antiga d’Espanya

campanya es va dirigir des de la caserna general de Segisama (Sesamón), d'on partiren les
tropes romanes en tres columnes per a atacar successivament als àsturs, els càntabres i els
galaics. Des del 25 aC August romandrà a Tarragona, fora del camp d'operacions. Donà per
acabada la campanya a l'any següent, amb el sotmetiment dels reietons indígenes –com
Corocotta– i amb l'assentament de poblacions en els plans. No obstant això, les revoltes
continuaren fins al 19 aC, any en que arribà Agrippa, gendre i successor de l'emperador, amb la
missió de pacificar definitivament el territori, cosa que va fer amb gran rapidesa, no exempta
d'inusitada violència.

III. IMPERI

3.1 L'ALT IMPERI

Durant el govern de la dinastia Julio-Claudia (31 a.C.- 68 d.C.) Hispània estigué en pau, només
alterada per la crisi dinàstica. El primer fet que cal destacar és precisament que en aquell
moment (68), el governador de la Citerior, Galba, donà suport a la revolta de Víndex a la Gàl·lia
contra Neró. Els exèrcits d'Hispània li van proclamar emperador. Des de Clunia organitzà
l'avanç cap a Roma, sent designat emperador pel Senat i deposat Neró. La guerra civil que es
desencadenà a la quasi immediata mort de Galba no tingué repercussió directa a Hispània (68-
69), encara que la victòria final de Vespasià, que va acatar la legitimitat de Galba, suposà per
al país el començament d'una època d'esplendor. La maduresa aconseguida per la península
durant la nova dinastia Flavia, fa que no resulte estrany que l'emperador Nerva triara per
successor a un hispà de la família dels Ulpis, Trajà (98-117), nascut a la ciutat bètica d'Itàlica.
El seu hereu va ser Adrià (117-138), també de la mateixa ciutat i cosí seu, però de la família
Aelia.

No gaire temps després, un altre emperador, Marc Aureli (161-180), amb vincles també bètics,
afrontà la primera ruptura de la pau interna després de molts anys. La incursió de mauritans
(mauri) procedents del nord d'Àfrica, que atacaren en dues onades, afectà el sud peninsular
(171-173 i 177-178). El seu fill Còmode (180-192) tampoc aconseguí mantindre el territori
tranquil. Des del Rin, un desertor de nom Matern, envaí la Gàl·lia i, potser, Hispània, fet que de
ser real provocaria greus problemes interns. La successió d'aquest emperador tampoc va ser
pacífica. Al breu regnat de Pèrtinax (193) seguí una terrible guerra civil, que, si bé en principi
tan sols afectà l'Orient, acabà per traslladar-se també a Occident –fins al moment governat per
Clodi Albí–, provocant un dur enfrontament entre aquest i Septimi Sever. Les tropes d'aquest
emperador, al front del qual anava el general Claudi Càndid, van derrotar al governador d'Albí
en la Tarraconensis, Nuvi Ruf (196-197). Pel que se'ns aconsegueix, la repressió subsegüent

4
 Història Antiga d’Espanya

fou molt dura, amb morts i confiscacions per tot el país, tractat com una terra enemiga per la
nova dinastia dels Severs.

El segle III constitueix una etapa de transició general de l'imperi. Encara que durant la primera
meitat del segle no tenim ressenya d'esdeveniments, la situació anava a canviar a partir de la
seua segona meitat. El moment més greu per a Hispània arribà, sens dubte, l'any 260, davall el
govern de l'emperador Gal·liè, quan bandes de francs travessaren els Pirineus i devastaren tot
al seu pas. Tarragona serà presa. La seua estada va durar dotze anys amb una seqüela de
destruccions i caresties. A més, Hispània passà a les mans de l'usurpador gàl·lic Pòstum,
apartant-se de l'autoritat central. Amb Claudi el Gòtic (268-270) i Aurelià (270-275) es va
restablir la normalitat política i militar, encara que en època de l'emperador Probe (276-282)
el país va estar temporalment davall el poder dels usurpadors Florià i Bonós.

3.2 EL BAIX IMPERI

Amb el regnat de Dioclecià (285-305) Hispània, que tan agitats anys havia patit des de mitjan
segle, es mantindrà tranquil·la, iniciant el que anava a ser una llarga època de pau. Primer
davall el mandat de Maximià, co-emperador amb Dioclecià, i del seu lloctinent, Constanci Clor;
després, durant el relleu imperial del 305, amb Clor com a emperador d'Occident i el seu fill
Constantí com a successor. Les guerres i els disturbis del segle IV en poc o res semblen afectar
la península ibèrica. Tan sols sabem que l'emperador Julià el Apòstata va bandejar al país al
rei alamà Vadomar, prova que es tractava d'un territori segur.

A la fi de segle, l'entronització a l'imperi de l'hispà Teodosi, nascut en Coca, va inaugurar una

nova època d'inquietud. Contra el seu fill, Honori, emperador de la pars Occidentis a la seua
mort, es va revoltar l'any 407 Constantí III a Britània, que obtingué després el suport de la
Gàl·lia. El seu desig d'incorporar Hispània li impulsà a ocupar-la mitjançant una expedició
militar a la qual va posar al capdavant al seu fill Constant, acompanyat del general Geronci. La
resistència que les tropes privades dels familiars de Teodosi –Dídim, Verinià, Lagodi i
Teodosiol- els van oposar en el nord es resolgué en un daltabaix i el saqueig pels invasors dels
camps palentins. El territori peninsular va ser dominat per Constant. No obstant això,
Geroncio, que quedà a la seua partida a Hispània com a governador, es rebel·là i proclamà
emperador a un hispà, Màxim. Amb la finalitat de reforçar la seua posició, Geronci demanà
auxili als bàrbars, que des del 406 devastaven la Gàl·lia, i autoritzà les tropes de la frontera
pirinenca (honoriaci) que els franquejaren el pas a Hispània (409). Sueus, vàndals i alans es
van escampar de nord a sud. Entretant, Geronci va aconseguir derrotar primer a Constant i
contraatacar després amb una invasió de la Gàl·lia, assetjant a Constantí III en Arle. No obstant

5
 Història Antiga d’Espanya

això, l'atac sobre Hispània del general Constanci, en nom de l'emperador Honori, obligà a
Geronci a tornar. Poc després moriria en la lluita.

Els intents per expulsar als bàrbars, que en el 411 s'havien dividit el territori hispà, resultaren
infructuosos. Honori sol·licità ajuda als visigots (415). A Barcino (Barcelona) van residir els
seus dos primers reis, Ataulf i Sigeric. El successor, Valia, es va federar amb l'imperi a canvi
d'aprovisionaments i el lliurament en matrimoni de la princesa Gal·la Placidia. Des d'aquest
moment els visigots van emprendre accions militars més decidides. Primer contra una part
dels vàndals (silinges) en la Bètica, als quals van exterminar (416-418). En aqueix últim any
cauran sobre els alans, als quals també derrotaren i dissolgueren. En el mateix 418, a través
del dux Constanci, Roma entregà l'Aquitània i el sud de la Gàl·lia als visigots, amb els quals
signà un nou foedus. En el 419 els visigots van reprendre la guerra contra sueus i vàndals, la
qual cosa va obligar aquests últims a traslladar-se al sud i al fet que els sueus es replegaren
sobre Galícia. En el 422 una campanya romana contra la Bètica, dirigida pel general romà Castí,
va fracassar i els vàndals saquejaren Cartagena i Sevilla, on va morir el seu rei Gunderic, succeït
pel seu fill Genseric. Poc després, en el 425, es va iniciar amb èxit una expedició vàndala contra
les Balears. El panorama peninsular s’aclarix amb la partida de aquest poble a Àfrica del Nord
(429).

Així doncs, des d'aquest moment tan sols quedaren en la península els visigots i els sueus, que
des del nord-oest van llançar en el 438 una gran ofensiva sobre la Bètica, la Lusitània i la
Cartaginensis en un clar intent per fer- se amb el domini de tota Hispània. A la mort del seu rei
Réquila (448), controlaven quasi tota la península. Les revoltes agràries que es van estendre
pel nord-est (bagaudae), van fer encara més problemàtic el domini romà-visigot. La guerra
contra les bagaúdes, activa des del 441, es tornà crítica per als visigots quan Basili, cap
bagaúdic, atacà la vall de l'Ebre en unió dels sueus (454). La situació aconseguí superar-se
(456), però en detriment del poder romà, a cada moment més precari davant la fortalesa
visigoda, que havia aconseguit invertir el panorama peninsular en el seu benefici arraconant
als sueus en el nord-oest. En el 472, quan la deterioració de l'imperi era evident, els visigots
d’Euric decidiren aprofitar l'ocasió i el seu exèrcit s’apropià de les poques zones encara
controlades pels romans, inclosa Tarragona. Aquest escenari es va fer ferm poc després amb
la dissolució de l'Imperi Romà d'Occident (476) i el reconeixement per Constantinoble del
Regne Visigot. Els sueus no van poder fer una altra cosa que resistir en el nord-oest.
Començava, sense solució de continuïtat, la Hispània visigoda.

IV. ADMINISTRACIÓ PROVINCIAL

6
 Història Antiga d’Espanya

Des de la conquesta de Sicília, Roma ideà un nou sistema d'administració per als territoris: la
província. Aquesta delimitava l'àmbit geogràfic on un magistrat superior exercia les funciones
rectores en el polític, administratiu i militar. La provincialització hispana del 197 a.C en dues
províncies, la Hispania Citerior i la Hispania Ulterior, fixà una primera frontera entre totes dues
circumscripcions en el saltus Castulonensis (Castulo, Jaén). Les capitals eren al principi Corduba
per a la Ulterior, i segurament Carthago Nova per a la Citerior. Però prompte Tarraco acabà
desplaçant a aquesta última. Després de la caiguda de Numància (133 a.C), el Senat decidí enviar
una comissió de deu membres per a reorganitzar les dues províncies. Encara que desconeixem
els resultats d'aquesta ambaixada, fonamentalment es van ajustar les demarcacions provincials
i les prestacions tributàries de les ciutats i dels seus habitants.

Durant la República l'administració era quasi inexistent, amb una gran penúria d'òrgans i
personal. Per al càrrec de governadors es van triar dos pretors (praetores), magistrats dotats
d’imperium, és a dir, amb poders absoluts tant civils com militars; com a ajudants hi havia dos
qüestors (quaestores), que s'ocupaven del control financer de la província, especialment de la
supervisió dels impostos, que quedaven en mans directes de recaptadors privats. El dictador
Sul·la, en el primer terç del segle I a.C, va dur a terme una important reforma del govern
provincial de la República en retirar el comandament suprem a magistrats en actiu i concedir-
lo a ex-magistrats, antics cònsols o pretors, dotats d'un imperium proconsular, que amb el nom
de procònsols (proconsules) i propretors (propraetores), havien de complir un mandat anual a
la província. Entre el 54-49 a.C el govern de totes dues províncies hispanes es va concentrar en
Pompeu, a conseqüència de la lex Trebonia, que li donava Hispània, entre altres regions.
Finalment, a partir del 42 a.C la constitució del Segon Triumvirat va fer que el govern de les
dues províncies recaiguera successivament en Lèpid i en Octavi. Pompeu i Lèpid exerciren el
comandament per mitjà de lloctinents (legati), mentre que Octavi August ho va fer, fins al 27
a.C, per mitjà de procònsols. A partir de llavors, els procònsols van quedar en la Bètica i els legati
en les altres províncies.

Atès que les províncies hispanes en època republicana es trobaven en estat de guerra quasi
permanent, l'atenció primordial dels governadors es va centrar en la direcció de les campanyes
militars i en la regulació i posterior aplicació dels pactes amb els indígenes: condicions de la
rendició (deditio), repartiments de terres, fundació de centres urbans, justícia, etc. El
governador s'acompanyava d'un seguici format per civils (cohors amicorum), integrat pels seus
amics, que li prestaven consell i suport. Els seus oficials de l'exèrcit (legati, tribuni), que
formaven part del seu consell consultiu (consilium), podien actuar a requeriment seu en
qualsevol mena d'assumpte. A vegades el governador podia designar autoritats especials
7
 Història Antiga d’Espanya

(praefecti) per a controlar les recaptacions extraordinàries en una ciutat aliada (ciutats
federades i immunes), si bé la seua utilització a Hispània va ser aparentment efímera donades
les protestes que van produir entre els administrats (p.e. en Gades l'any 199 a.C). El balanç
general de l'actuació dels governadors de l'època republicana a Hispània fou, en general, poc
brillant. La majoria va practicar la venalitat i les exaccions desorbitades. Les protestes dels
hispans van ser, segons hem vist, poc efectives, si exceptuem la sentència favorable de la
delegació enviada al Senat l'any 171 a.C, que va satisfer les reivindicacions provincials gràcies
a una prestigiosa comissió de defensors senatorials.

Amb el govern d'August s’obrirà per a la península ibèrica una nova fase en l'estructuració
provincial. L'any 27 a.C l'emperador dividí la Hispania Ulterior en dues províncies: la Baetica i
la Lusitania, i es va reservar aquesta última i la Citerior, que a partir d'ara es coneguerà cada
vegada més com Tarraconensis. El comandament de la Bètica el va cedir al Senat. La raó era que
mentre les primeres havien poblacions indígenes insubmises i moltes tropes, la província
meridional era una zona completament pacificada (provincia pacata). Sabem que durant un
temps va haver-hi una província denominada Transduriana, producte de la recent conquesta
de la zona galaica, astur i càntabra, que poc després passà a integrar-se en la Citerior. La
Tarraconensis i la Lusitania van quedar davall governadors nomenats i destituïts directament
per l'emperador, i que es designaven amb l'expressiu nom de legati Augusti pro praetore, és a
dir, delegats imperials de rang pretori (antics pretors). Però això resulta enganyós, perquè en
el cas de la Tarraconensis, que era una província amb aquarteraments legionaris, en realitat els
governadors eren senadors que havien exercit ja el consolat. Subordinats als governadors
estaven, primer, els comandaments de les legions (legati legionis), per a la prefectura militar, i
els procuradors (procuratores), amb funcions de recaptació per al fisc imperial. Pel que
concerneix la Bètica, per ser una província senatorial, era administrava per un procònsol
(proconsul provinciae Baeticae Ulterioris), designat pel Senat mitjançant sorteig entre senadors
que hagueren acabat la pretura cinc anys abans. Per davall dels tres governadors provincials
n’hi havia altres nivells administratius de gran relleu. En la Tarraconensis, el jurídic (iuridicus),
encarregat de l'administració judiciària com a subordinat del governador; en la Bètica estava el
qüestor (quaestor) per als assumptes financers.

Durant l'Alt Imperi existí una altra demarcació territorial per davall de la província de summa
importància: el conventus. Inicialment eren divisions judicials, però amb el pas del temps els
convents assimilaren altres funcions, tant religioses com fiscals i militars, flexibilitzant
l'administració provincial. Rebien el nom específic de la ciutat on els governadors
substanciaven les causes. Així, a la província Tarraconensis, estaven els convents Lucensis
8
 Història Antiga d’Espanya

(Lucus Augusta, Lugo), el Bracariensis (Bracara Augusta, Braga), el Asturum (Asturica Augusta,
Astorga), el Cluniensis (Clunia, Coruña del Conde), el Tarraconensis (Tarraco, Tarragona), el
Caesaraugustanus (Caesaraugusta, Saragossa) i el Carthaginiensis (Carthago Nova, Cartagena).
Els convents de Lusitania eren el Emeritensis (Emerita Augusta, Mèrida), el Pacensis (Pax Iulia,
Beja) i el Scallabitanus (Scallabis, Santarem). En la Baetica es trobaven el Gaditanus (Gades,
Cadis), el Cordubensis (Corduba, Còrdova), el Astigitanus (Astigi, Écija) i el Hispalensis (Hispalis,
Sevilla). En la Tarraconensis, donada la seua extensió, el governador comptava amb un delegat,
el llegat jurídic (legatus iuridicus Tarraconensis), de rang pretori.

En la primera meitat del segle III es va fer una revisió provincial davall el regnat de Caracal·la
(211-217) i es creà una nova província romana a Hispània: la provincia Hispana Superior, que
corresponia als dos convents occidentals de la Gallaecia, amb capital potser en Lucus Augusti i
de rang inferior a les altres en tindre assignat un governador eqüestre (procurator). La resta de
la Tarraconensis va passar a denominar-se Nova Provincia Hispania Citerioris Antoniniana.
Aquesta divisió no durà més enllà de l'any 238, quan de ben segur es van reunificar de nou totes
dues províncies.

La reforma provincial de finals del s. III, durant el Baix Imperi, determinà una sèrie de canvis en
les demarcacions i en el funcionariat. Entre les grans reformes que abordà l'emperador
Dioclecià figura una nova organització territorial de les províncies de l'imperi, que es
duplicaren. A més, es van agrupar per primera vegada en la història en conjunts provincials
denominats Diocesis, que en la península ibèrica va donar lloc a la Diocesis Hispaniarum. La
primera divisió provincial hispana comprengué sis circumscripcions: Baetica, Lusitania,
Carthaginiensis, Gallaecia, Tarraconensis i Mauritania Tingitania. Així, doncs, l'antiga
Tarraconensis va ser l'única província objecte de remodelació. Segons s'adverteix, a la diòcesi
s’incorporaren per raons militars un territori nord-africà, la Mauritània Tingitana. A la fi del
segle IV s’afegirà una nova província: les Insulae Baleares. Per tant, la diòcesi hispana aplegarà
a tindre set províncies en la seua última època. No hi ha dades precises per a conèixer amb
exactitud els seus límits. Els convents jurídics desaparegueren.

La característica essencial de l'administració tardoromana va ser el considerable augment del

nombre de funcionaris. La Diocesis Hispaniarum depenia del Prefecte de les Gàl·lies (praefectus
praetorio Galliarum). Al capdavant de la diòcesi hispana hi havia un Vicari (Vicarius
Hispaniarum), que havia davall la seua jurisdicció els governadors provincials i disposava d'una
administració pròpia (officium). La seua missió principal era la recaptació dels impostos
(collatio), encara que era també jutge d'apel·lació i cap suprem de l'administració de la seua

9
 Història Antiga d’Espanya

demarcació. Amb rang inferior als vicaris estaven els governadors provincials. Uns eren de
categoria superior (consulars), de l'ordre senatorial (clarissimi), autoritats màximes en la
Bètica, Lusitània i Galícia; la resta eren simples governadors (praesides), de rang aristocràtic
inferior, eqüestre (perfectissimi). Tots depenien directament de l'Emperador, del Prefecte de les
Gàl·lies o del Vicari, i per a assumptes específics, d'altres funcionaris centrals. Vigilaven la
recaptació, supervisaven el funcionament de les postes oficials (cursus publicus), de les obres
públiques, i exercien de jutges (iudices), funcions per a les quals comptaven amb una
administració pròpia (officium). A diferència de l'Alt Imperi, l'administració provincial només
tenia caràcter civil i els seus funcionaris mancaven de competències militars.

V. ADMINISTRACIÓ LOCAL

Quant a l'administració urbana d'Hispània va haver-hi dos grans models organitzatius. D'una
banda, els règims de les comunitats indígenes, i d'una altra, els italo-romans. Al primer grup,
respectuós amb l'autonomia interna de les ciutats, corresponen les situacions derivades dels
diferents tipus de pactes entre Roma i els indígenes: de federació (foedera), de amicitia (ciutats
liberae et immunes), i els que eren resultat d'una capitulació (deditiones). Els dos primers
atorgaven privilegis i exempcions, mentre que els últims, els majoritaris, comportaven el
pagament de tributs (stipendia) i altres obligacions, per la qual cosa se les coneixia com a ciutats
estipendiaries. En totes aquestes ciutats o territoris indígenes solien viure ciutadans romans o
llatins que coexistien amb els seus habitants, però que jurídicament formaven una comunitat
separada (vici, castellae i, sobretot, conventus civium Romanorum).

A banda d'aquests tipus de ciutats existien les colònies (coloniae), fundacions per a ciutadans,
que presentaven dues categories segons fora el rang: les romanes per a ciutadans romans de
ple dret, i les llatines, menys privilegiades. Durant l'època republicana aquestes fundacions van
ser escasses i amb finalitats militars, com després veurem. A partir de César aquesta situació
canvià radicalment. Utilitzant els seus amplis poders, van ser assentats nombrosos veterans i
es va afavorir l'arribada d'emigrants itàlics sense recursos. El resultat fou la fundació de
colònies de ciutadans romans, bàsicament amb elements militars, però en les quals
participaven també els civils. Exemples són Acci (Guadix); Carthago Nova (Cartagena); Corduba
(Còrdova), Hasta Regia (Mesas de Hasta); Hispalis (Sevilla); Tarraco (Tarragona). Entre els
municipis de dret romà (oppida o municipia civium romanorum), destacaven Gadir, Olisippo,
Dertosa i Ulia. Amb August es va prosseguir i culminar el model cesarià. Entre el 27 i el 16-14
a.C les fundacions foren majorment de colònies en la Bètica i de municipis en la Citerior, aquests
amb veterans de les guerres càntabres i civils, tant emigrants com indígenes privilegiats, uns

10
 Història Antiga d’Espanya

de manera col·lectiva i uns altres mitjançant reconeixement personal (concessions viritanes).

Destaquen entre les colònies Asido, Astigi, Barcino, Caesaraugusta, Augusta Emerita, Ilici, Pax
Iulia, i entre els municipis, Bilbilis, Clunia, Saetabis, Saguntum i Segobriga.

Durant l'etapa que mitjana entre la mort d'August i el regnat de Vespasià, la política fundacional
es va paralitzar. En aquesta època sol es pot destacar la promoció de Clunia a colònia. L'última
fase és conseqüència de la concessió per part de Vespasià als habitants d'Hispània del ius Latii,
entre el 70 i el 74. La subsegüent transformació de la majoria de les ciutats en municipia va ser
una de les mesures transcendentals en aquest marc general de beneficis per a Hispània, que
afectà l'estatus jurídic de les persones i de les col·lectivitats del país. Ho van rebre les antigues
ciutats estipendiaries, que canviaren la constitució jurídica-administrativa indígena per la
municipal llatina, per especial concessió del Senat i del poble romà, que atorgava als seus
habitants la ciutadania romana o llatina, amb tots els drets que comportava (ius sufragii, ius
honorum i dret a servir en les legions). L'emperador trià la fórmula del ius Latii minus per evitar
la ciutadania plena, la romana, que només es podia aconseguir després d'exercir una
magistratura local. La mesura de Vespasià, aplicada en realitat pel seu fill Domicià, tindrà una
repercussió immediata en el panorama urbà. Si en època d'August hi havia un 20% de
comunitats de tipus romà, ara la immensa majoria aplegaren a ser-ho.

El règim intern de les ciutats romanes d'Hispània es coneix bastant bé gràcies a l'excepcional
conservació d'alguns estatuts urbans en plaques de bronze, com ha ocorregut amb els de les
ciutats bètiques de Urso, Salpensa, Malacca i Irni. Les lleis municipals recollien aspectes molt
diversos. Així, les eleccions municipals, que es feien per votació secreta entre els ciutadans
lliures. Els magistrats municipals tenien dret de veto (intercessio), és a dir, podien paralitzar les
mesures d'un altre magistrat d'igual rang o d'un altre de nivell inferior, tenien caràcter anual, i
eren col·legiades, amb dos magistrats de la mateixa categoria en un mateix lloc. La principal
magistratura era el dunvirat. Hi havia dos dunvirs (duoviri), que abans havien d'haver passat,
successivament per la qüestura o per l'edilitat, encara que es coneixen casos d'haver accedit
sense el compliment d'aquest requisit. Els seus poders eren amplis: jurisdicció sobre certs
negocis (manumissions, emancipacions, adopcions, nomenament de tutors), imposició de
multes, supervisió de les eleccions, nomenament i proclamació dels candidats, designació d'un
substitut quan havien d'absentar-se (praefectus), presidència de les reunions de la cúria,
administració del patrimoni municipal (rendes o vectigalia i arbitris), i organització de la
defensa militar formant una militia en cas de perill imminent. Els dos edils (aediles), formaven
el segon càrrec en importància, i s'ocupaven de la distribució entre els habitants del municipi
de les contribucions que el senat local haguera decidit per al manteniment de la ciutat
11
 Història Antiga d’Espanya

(subministraments, sosteniment de temples, infraestructures urbanes, etc.). Els dos qüestors

(quaestores), última de les magistratures, s'encarregaven de l'administració de la caixa
municipal, amb dret i potestat de cobrar i lliurar les quantitats que els dunvirs i edils
determinaren. Els magistrats comptaven amb un ampli nombre de subalterns (apparitores):
secretaris (scribae), arxivers (tabularii), ordenances (accensi), escrivents (librarii), guàrdies
personals (lictores), consultors religiosos (haruspices), missatgers (viatores), pregoners
(praecones) i músics (tibicines).

L'òrgan legislatiu primordial de la ciutat romana era la cúria o senat (senatus). Els seus
integrants eren els decurions (decuriones), amb un número màxim de cent membres. Quan hi
havia una vacant eren ells els que votaven els substituts (cooptatio). El càrrec era vitalici. Les
competències del senat local eren àmplies, perquè la seua aprovació era necessària: obres,
concessió d'arrendaments d'impostos, contribucions municipals, apel·lacions, supervisió de
préstecs, emprèstits, aprovació dels pressupostos, manumissió d'esclaus públics, espectacles,
legacions davant les autoritats, assignació de prestacions personals, etc. Els decurions, a més,
havien de confeccionar la llista de jutges per a la seua ciutat (iudices, album iudicium) i triar als
seus protectors i ciutadans honorífics (patroni). Adrià decidí concedir als municipis hispans el
ius Latii maius, pel qual també els decurions que no hagueren sigut magistrats, van accedir a la
ciutadania romana.

VI. ORGANITZACIÓ MILITAR

Des de la finalització de la lluita contra Cartago en la península a partir del 206 aC, Roma
mantingué dues legions, una davall el comandament de cada governador. Estaven integrades
per ciutadans romans, per socii itàlics i per auxiliars (auxilia) hispans, reclutats forçosament
entre els habitants de les ciutats sotmeses (dediticii) o, a vegades, enrolats voluntàriament com
a mercenaris a canvi de paga i botí. El total dels efectius a Hispània va estar entre vint mil i
quaranta mil homes. Durant l'etapa republicana l'exèrcit romà no tindrà aquarteraments fixos.
Molts oppida indígenes es van veure obligats a mantindre unitats romanes estacionades en ells.
En altres casos eren campaments més o menys permanents que es coneixen en regions com
Extremadura i Castella (castra). Durant els curts períodes de tranquil·litat i els hiverns, les
ciutats de rereguarda, especialment les capitals, allotjaven la major part de les tropes en
casernes.

Amb la fi de la guerra social (91-89 a.C) els itàlics es van integrar en el cos de ciutadans. El buit
que deixaren es suplirà amb soldats no itàlics de les províncies més romanitzades. Les antigues
tropes auxiliars indígenes (auxilia) es van integrar en l'exèrcit a canvi de beneficis econòmics i

12
 Història Antiga d’Espanya

de la promesa de poder obtindre per mèrits o llicenciament la ciutadania romana. L'exemple

hispà més clar és el conegut Bronze d’Ausculum, que recull el lliurament per llorers, en la guerra
social d'Itàlia, de la ciutadania romana de mans del seu general a un cos de cavalleria integrat
per hispans, la Turma Salvitana. El pas següent va ser la progressiva entrada de ciutadans de
les províncies en les legions durant les guerres civils, fins i tot d'indígenes romanitzats, que
obtenien la ciutadania una vegada acabat el servei, com és el cas de la legió Vernacla, reclutada
per César entre els hispans de la Bètica. Aquest procés de romanització es completà amb la
política del Senat d'autoritzar la creació de colònies per a donar terres als militars llicenciats.
Com hem vist, ja en el 206 a.C Escipió fundà Italica, la categoria del qual no resulta clara. En el
171 a.C el Senat atorgà a Carteia el rang de colònia llatina per als fills de soldats romans casats
amb indígenes; en la 138 a.C el rebrà Valentia; en el 123-122 aC es fundà Palma i Pollentia amb
colons romans. Posteriorment va ocórrer el mateix amb alguns altres centres, especialment els
que César i August entregaren per a assentar als seus veterans, segons vam veure.

A partir del 29 a.C es va desenvolupar a Hispània l'última fase de la conquesta. Intervingueren

set legions amb l'emperador al capdavant. En finalitzar només tres van romandre en la
península: la IV Macedonica, la VI Victrix i la X Gemina. Adscrits a aquestes legions hi havia una
sèrie de cossos auxiliars de número imprecís, distribuïts en ales de cavalleria i en cohorts
d'infanteria. Els efectius d'aquest exercitus hispanicus es mantindria estable durant el segle I
fins al regnat de Claudi, quan la IV Macedònica i les seues auxilia van partir al capdavant
germànic. En el 63 s’envià al limes danubià la legió X Gémina, de manera que fins a la guerra
civil del 68-69 a Hispània res més va quedar una legió, la VI. La revolta de Galba obligà al
reclutament d'una nova legió, la VII, que després de diversos moviments de tropes, en el 74
Vespasià transferí definitivament a Hispània amb el nom de VII Gemina. Des del principi quedà
assentada en un campament que, amb el pas del temps, donà lloc a la ciutat castrense (canaba)
de Legio, la futura León.

L'augment del nombre de legions, de 39 a 60, decretat per Dioclecià, la nova estructura de les
tropes que va iniciar aquest mateix emperador i va culminar Constantí, amb efectius
d'infanteria (limitanei) i tropes de reserva (comitatenses), i la separació de l'exèrcit del poder
civil, assenyalen els principals canvis en l'exèrcit de l'època tardoromana. A principis del segle
V les tropes estacionades en el territori peninsular eren molt semblants a les de l'Alt Imperi:
una legió i cinc cohorts. Aquestes tropes estaven davall el comandament d'un general (magister
militum). Per davall es trobava un prefecte al comandament de la legió (praefectus legionis), i
els cinc tribuns (tribuni) al comandament de les cohorts. Les tropes hispanes havien l'estatus
de limitanei, malgrat no trobar-se a la frontera, indicatiu del seu rang inferior. Una altra
13
 Història Antiga d’Espanya

particularitat d'aquesta època fou que la Mauritània Tingitana depenia d'Hispània, no sols civil
sinó militarment. Concentrava un important contingent de tropes davall les ordres d'un cap
propi (comes Mauritaniae Tingitanae). En total, l'exèrcit hispà ascendia a uns deu mil homes,
número suficient per a una província pacificada, però feble per a oposar-se a una invasió potent
i sobtada.

14