HISTÒRIA I CULTURA

La romanització de la península ibérica:

No fou el mateix conquerir Hispània que romanitzar-la. El procés de conquesta va

ser més ràpid mentre que el procés de romanització va ser lent i gradual en funció
de la resistència que hi posaven els pobles conquerits pels romans.

La romanització és el procés pel qual els pobles indígenes van adoptar la llengua i la
cultura de Roma.

La conquesta de la Península:

Cap a mitjans del segle lll a.C, els cartaginesos van ampliar la seva presència a la
Península per compensar els territoris que havien perdut a Sicília i també per obtenir
recursos i pagar els tributs que els havia imposat Roma.

Davant d'aquesta expansió dels cartaginesos a la Península, Roma va promoure un

acord, el Tractat de l'Ebre, segons el qual aquest ri u marcava el límit de l'expansió
d'uns i altres: els cartaginesos només podien expandir-se des de l'Ebre cap al sud i
el a romans, d'Ebre nord enllà. Més tard, els cartaginesos van considerar que els
romans havien trencat el pacte, llavors començà la Segona Guerra Púnica (218
a.C- 197 a.C).

La ciutat de Tàrraco va ser el centre d'operacions militars. L'ocupació romana

continuà i va provocar les guerres celtibèriques (154 aC-133 aC) perquè alguns
pobles van resistir-se a la dominació. El líder lusità Viriat es va convertir en el
símbol de la resistència. Els romans, però, van subornar tres homes de Viriat:
havien d'assasinar-lo a canvi d' una recompensa. El van matar mentre dormia però
quan van anar al campament romà a buscar la recompensa, els van executar
després de dir-los "Roma no paga als traïdors".

L'any 133 aC va caure la ciutat de Numància. Amb la conquesta de Numància, es

consolidá la presència romana al centre de la Península. Anys més tard, hi hagué un
nou intent d'insurrecció contra Roma, protagonitzat per Quint Sertori, però l'any 72
aC va ser assasinat. No va ser fins a l'any 19 aC, amb les anomenades guerres
càntabres (29 aC- 19 aC), en les quals va intervenir el mateix emperador August,
que els romans van aconseguir completar la conquesta de la Península.
Els factors que van impulsar la romanització:

Una de les vies més efectives de la romanització va ser la implantació del model de
vida urbana dels romans i la fundació de colònies o ciutats de nova creació.

La primera colònia, fundada pels veterans de la Segona Guerra Púnica, va ser

Itàlica i una de les més importants va ser Emèrita Augusta, fundada pels veterans de
les guerres càntabres. La creació d'aquestes ciutats noves va comportar la
destrucció de les formes d'organització política i social primitives.

Els nuclis indígenes que van modificar la seva manera de viure i van supeditar els
òrgans de govern a l'administració de Roma van rebre el nom de municipis. Un
exemple d'aquests va ser la capital dels ilergets, Iltirda, que va passar a ser municipi
romà amb el nom d'Ilerda (Lleida).

Un altre factor que va accelerar la romanització va ser l'exèrcit. El reclutament

d'indígenes per a les tropes auxiliars va propiciar el contacte i la solidaritat entre els
legionaris i els indígenes que, en acabar el servei militar, rebien terres i podien
obtenir la ciutadania romana amb tots els privilegis que això comportava. En el segle
lll dC es va estendre aquest dret a tots els habitants de l'imperi.

Sovint, al costat dels campaments romans, sorgien ciutats d'indígenes que vivien
dels serveis que prestaven als soldats romans. A més, molts d'aquests s'havien
casat amb dones hispans i havien format una família. També va propiciar la
romanització l'extensa xarxa viària creada pels romans que permetia fer una ràpida
incursió militar. A Hispània es va crear una xarxa viària que cobria tot el territori
penínsular, la més important era la Via Augusta, que la única directament a Roma.

I finalment, la llengua llatina. L'utilitzaven en les relacions comercials i culturals

amb els romans i, per aquest motiu, el llatí va anar substituint les altres llengües
menys la basca.

La divisió de la Península en províncies:

Al començament, Roma va dividir Hispània en dues províncies: la Hispanaia Citerior,

amb capital a Cartago nova (Cartagena) i la Hispania Ulterior, amb capital a
Corduba (Còrdova).

El govern d’Octavi, que l’any 27 rebria del Senat el títol suprem d’August, es
caracteritzà per una notable activitat reorganitzadora a tot arreu de l’Imperi, que es
va notar intensament a les terres hispàniques. El mateix 27 aC s’acordà una nova
organització provincial, a partir de la qual les províncies pacificades quedaran sota
la tutela del Senat, mentre que aquelles en què encara hi havia disturbis, eren
administrades directament per August. Mitjançant una lex provinciae, es va
reorganitzar Hispània en tres províncies: la Hispania Citerior Tarracinensis, la
Hispania Ulterior Lusitania, i la Hispania Ulterior Baetica.

Les dues primeres foren províncies imperials, és a dir, estaven sota la tutela de
l’emperador i eren governades per un legatus Augusti de rang senatorial nomenat
pel mateix emperador. Aquest governador comptava amb l’ajut d’un procurator sobre
el qual queien les responsabilitats financeres.