HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA

1- Els orígens de la llengua catalana

La llengua catalana es va originar a l’alta edat mitjana a través de l’evolució del
llatí vulgar on es parlava al sud-est de la península ibèrica i al sud de la Gàl·lia
Narbonesa.

EL LLATÍ VULGAR: El llatí vulgar és el llatí parlat pels habitants especialment de

Roma. L'evolució del llatí vulgar va acabar per donar naixement a les llengües
romàniques.

SUBSTRAT: Abans de l'arribada dels romans altres pobles habitaven a la

Península. Les llengües que parlaven s'assimilaren a la llengua llatina i van deixar
la seva empremta en el llatí vulgar, és que es coneix com a substrat. Podem
destacar quatre tipus:
- Substrat cèltic (camisa, carro, cervesa)
- Substrat grec (oliva, esponja, escorpí)
- Substrat fenici (Eivissa o Tagomago)
- Substrat iberobasc (pissarra, esquerra, carabassa)

SUPERSTRAT: La caiguda de l'Imperi romà el 476 dC va propiciar les

invasions germàniques i musulmanes. Com que la romanització fou tan intensa i
tenien les estructures polítiques ben consolidades no se'n van ressentir. Ni uns ni
els altres van substituir la llengua llatina però sí hi van deixar una gran influència
sobre la llengua que s'estava formant en els nostres territoris, el català; és el
que anomenam superstrat.
Tenim dos tipus de superstrat:
- Superstrat germànic (bandera, guerra, esquena, blau)
- Supestrat àrab (albergínia, albercoc, cotó, carxofa)

ADSTRAT: és la influència entre llengües per motius de veïnatge o de prestigi.

En el nostre cas, les influències són diverses:

- castellà (castellanismes) amo, despedir, mentida, calvo, buscar...

- francès (gal·licismes) jardí, xemeneia, croqueta
- anglès (anglicismes) bistec, handbol, golf, vagó, esquí, tiquet, futbol,
líder…
- italià (italianismes) macarró, novel·la, piano, partitura…
- occità (occitanismes) coratge, espassa, batalla…

LA ROMANITZACIÓ: Període de 7 segles de domini en els quals els pobles que

habitaven la Peninsula (celtes, ibers, grecs, fenicis, indoeuropeus…) s’assimilaren
a la nova civilització romana, que hi havia traslladat una nova llengua (llatí
vulgar) , cultura, costums i la gestió administrativa.
El 218 a.C els romans arribaren a la península i desembarcaren a Empúries.
➔ A partir d’aquest moment, es va iniciar el procés de romanització.
➔ Els pobles indígenes adoptaven, per força, la llengua i la cultura de Roma un
cop conquerits de manera gradual, segons la resistència a l'aculturació de la
població indígena.

Les primeres incursions romanes eren purament militars, però es recompensa als
aliats locals amb terres i privilegis.

Quan neix exactament el català?

Resulta difícil poder precisar el moment exacte en què neix el català, ja que hi ha
tot un procés.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, al segle V ⇒ pèrdua de

contacte directe amb Roma ⇒ suposà la pèrdua de la unitat lingüística, de tal
manera que el llatí inicià un període de diversificació i s'anaren fins al naixement
de les llengües romàniques.

➔ Les llengües romàniques varen passar a l’escriptura quan es distanciaren tant

del llatí que aquest resultava incomprensible per al poble.

Entre els segles VII i VII tenen lloc els canvis més profunds en el pas del llatí al
català que ja estava totalment diferenciada).
En el segle IX es pot afirmar que ja es parla català , si bé fins el segle XII no en
tenim el primer document escrit.

Segle IX-X: es troben textos escrits en un llatí molt catalanitzat

● Glosses: textos escrits en llatí que inclouen traduccions de paraules o
expressions que el lector no entenia.
● Jurament feudals: textos escrits per escrivans que hi posaven en català
paraules i expressions (per error o perquè no sabien com s’escrivia en
llatí)

Segle XII: primers textos ìntegres conservats en català.

● Forum Iudicum o Llibre jutge: recopilació de lleis visigòtiques traduïda
al llatí.
● Homilies d’Organyà: una col·lecció fragmentaria de sermons de gran
interès per a la llengua.

Durant aquesta etapa preliterària, el català es parla i es comença a escriure en la

Catalunya Vella.
2-L'expansió territorial

En els segles XIII, XIV i XV es produeix la gran expansió territorial de la

corona d’Aragó cap al sud i cap a la Mediterrània.
➔ S'estén també el català, que viurà el seu moment de màxima esplendor en
desvincular-se de l’occità en la poesia.

1162⇒ s'instaurà la corona d'Aragó en forma de dues confederacions, la llengua

de les quals era la catalana i l'aragonesa, juntament amb el llatí, llengua de
cultura, i l’occità, a llengua literària.

La intenció de la corona d'Aragó d'expandir-se cap al nord, es veu frenada l'any

1213 a la batalla de Muret, quan Pere I va ser derrotat i mort.

Així, a inicis del segle XIII, quan les Illes Balears estaven ocupades pels
musulmans, Jaume I, va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular
(València) i la Mediterrània (Mallorca).

EN CONCLUSIÓ: Jaume I va conquerir Mallorca (1229), Eivissa (1235) i

València (1238) i aquests territoris varen ser repoblats per catalans que
portaren la llengua catalana.

● D’aquesta manera, el català es comença a aplicar al camp administratiu, jurídic

i cultural, es converteix en el model de llengua i es crea la Cancelleria Reial
(XIII)

3- CONSOLIDACIÓ IDIOMÀTICA
Durant els segles XIII i XIV es va iniciar la literatura catalana mediaval que va
assolir la plenitud al segle XV.

CANCELLERIA REIAL
Fins als segles XV i XVI no apareixen els primers compendis ortogràfics i
gramaticals.

Aleshores, la norma de correcció lingüística era establerta per:

➔ Alguna figura literària de prestigi, com Ramon Llull ---- O bé pels escrivans
És per això que té tanta importància la creació de la Cancelleria Reial per part
de Jaume I.

Jaume I: organisme administratiu de la corona d’Aragó encarregat de redactar

la documentació del regne en català, i en llatí, presidit per un canceller.

Els funcionaris de la cort havien de, dominar les llengües de la Cancelleria: el llatí
el català i l’aragonès.
➔ De fet, va ser Pere el Cerimoniós qui va reorganitzar la Cancelleria Reial i va
acabar de configurar el model de llengua.
PROSA HISTORIOGRÀFICA
El moment més important de la prosa històrica i on la nostra llengua farà un salt
qualitatiu és durant els segles XIII i XIV, amb les cròniques.
Aquestes obres tenen un valor literari i lingüístic extraordinari, però també
històric.

Destaquen les quatre grans cròniques a la primera meitat del segle XIX:
– La crònica de Jaume I ➡ obra de caràcter autobiogràfic.
– La crònica de Bernat Desclot ➡ destaca per la veracitat dels fets narrats.
– La crònica de Ramon Muntaner ➡ ha esdevingut una mostra de patriotisme
lingüístic per l'entusiasme que mostra l'autor cap a la seva llengua en referir-s'hi
com a «el bell catalanesc del món.
– La crònica de Pere III el Cerimoniós ➡ és la darrera de les quatre grans
cròniques. Escrita també de forma autobiogràfica, el rei Pere el Cerimoniós imita
la del seu rebesavi Jaume I.

PROSA LITERÀRIA: RAMON LLULL

Ramon Llull (1232-1316) , escriptor, pensador, teòleg i missioner, és considerat el
creador de la prosa literària catalana.
➔ Va convertir el català en una llengua apta per a l'expressió literària,
científica i filosòfica i entre les seves obres destaquen Llibre de Gentil i
Blanquerna.
➔ va escriure en llatí, àrab, occità i català per convertir els infidels al
cristianisme.

Llull no va voler limitar l’ús del català a una finalitat divulgadora. Es va preocupar
per: - L’estil, sintaxi apta per a l’argumentació, Predomini de la subordinació -
lèxic apropiat per expressar aspectes abstractes.

4-SEGLE XV: PLENITUD I FACTORS DE CRISI

Al segle XV es varen produir una sèrie d'esdeveniments polítics, socials, culturals
i literaris, que van tenir gran importància per a la llengua catalana.

El 1410⇒ mor sense descendència Martí l’Humà. Aquest fet suposa la fi de la

dinastia reial catalana i l’entronització de la castellana dels Trastàmara.

● A més, amb el temps, la unió de la corona d'Aragó i la de Castella (1479) anirà

afeblint les classes socials catalanes i n’implicarà la submissió política i lingüística
a Castella.
EL SEGLE D’OR = L’ús de la llengua i la literatura.

Tot i això, el segle XV és el segle d’or de la literatura catalana perquè la literatura

d’aquest segle XV es va caracteritzar per la qualitat, quantitat i originalitat (Tot i
això, malgrat que el català, era emprat per la població i
pels escriptors, ja s’inicià la creixent afecció de l’aristocràcia cortesana per la
cultura castellana).
Les tensions polítiques i socials que hi havia a Catalunya varen condicionar
també a les figures literàries valencianes. Valéncia es va convertir en una ciutat
d’una vida cultural intensa i és per això que la majoria d’autors d’aquest “segle
d’or” són d’aquest territori.

POESIA ⇒ durant aquest segle d'or que el català arriba a la poesia, on fins ara
s'havia mantingut al marge, ja que es feia en occità.
➔ EI poeta valencià Ausiàs March hi va trencar definitivament i va considerar que
l’única llengua adequada per transmetre la sinceritat dels seus versos era el
català.

Novel·la ⇒ La novel·la també prendrà un gran impuls en aquest segle.

Tenia caràcter realista (fets creïbles, quotidians).
➔ Culminà en dues grans obres de temàtica cavalleresca, Curial e Güelfa,
d'autor anònim, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

Els grans autors d'aquesta època s'aplegaven en grups literaris de gran vitalitat.
Cal destacar-ne dos:
- L'estil de valenciana prosa: es caracteritzava per la solemnitat, l'artificiositat
i el classicisme en el llenguatge.
- Corrent satíric valencià: grup d'escriptors burgesos.

Destaca Bernat Fenollar i Jaume Roig = L'Espill o Llibre de les dones.

La llengua popular
Al costat d'aquesta llengua catalana culta, va existir un català col·loquial i
popular molt ric.
➔ Gràcies als Sermons de Sant Vicenç Ferrer, que foren transcrits pels seus
seguidors, hem pogut conèixer les característiques de la llengua parlada
d'aquella època.

➔ L'ambient humanístic⇒ preocupació per la correcció idiomàtica.

OBRES
- Liber elegantiarum: finalitat = l'ensenyament del llatí, de fet, és el primer
diccionari bilingüe conegut.
- Regles d'esquivar vocables e mots grossers o pagesívols: intenta establir el
nivell correcte de la llengua rebutjant el
llenguatge rural.
EL CATALÀ ALS SEGLES XVI, XVII, XVIII

5- El procés de substitució lingüística segles XVI/ XVII

1516⇒ Amb la mort de Ferran el Catòlic , es va produir, amb Carles I, la

definitiva unió de lacorona catalanoaragonesa i la corona castellana en un sol
monarca.

La cort es traslladà a Castella, la qual cosa tindrà repercussions negatives per a

la llengua i la cultura catalanes, que entraran en un període de regressió que no
es recuperarà fins el segle XIX.

● Els factors que hi intervingueren foren la pèrdua d'una consciència lingüística,

la minva en la producció d'obres cultes ("Decadència" ja que la crisi afecta a la
literatura culta, però no a la popular i oral.) i la disminució de la personalitat
política dels Països Catalans.
Les causes d'aquesta crisi:
a) Segons una interpretació tradicional, que posa més èmfasi en factors polítics i
socials són:
➔ La instauració d’una dinastia castellana.
➔ La castellanització subsegüent de les capes dominants.
➔ La desaparició de la cort local.
➔ La marginació econòmica dels Països Catalans.
➔ Els conflictes bèl·lics.

b) Segons una interpretació més moderna, que posa més èmfasi en factors
culturals són:
➔ La pervivencia del medievalisme.
➔ L’humanisme mal assimilat.
➔ El barroquisme precoç i llarg.
➔ El distanciament cultural “culta” i la popular.
➔ La vida universitaria pobra

Pel que fa a les actituds i usos lingüístics s'observen diversos fenòmens com
poden ser:
➔ L'aristocràcia adopta com a llengua de cultura el castellà (conseqüència de
la Guerra de les Germanies).
➔ A València és més intensa la castellanització i la consolidació del
bilingüisme literari i de la diglòssia
➔ La difusió de la impremta afavoreix el desplaçament del català.
➔ El procés de substitució literaria pel castellà es tracta d’un fet no natural,
un fet producte del prestigi i de la imposició del castellà i d’una actitud
d’esnobisme.
➔ L’ús del llatí i del castellà és habitual a la universitat.
➔ A finals del segle XVII s’inicia la presència del castellà en l’administració
➔ La cessió de les comarques del nord de Catalunya a França. (conseqüència
de la Guerra dels Segadors (1640-1652) i del Tractat dels Pirineus (1659)
comporta un procés de substitució del català al francès en aquestes zones.
➔ La producció literaria culta en català és escassa.
 ➔ Ala segle XVII s’inicien les discussions sobre viabilitat del català com a
llengua de cultura.

SEGLE XVIII
Carles II⇒ mor sense descendència ⇒ , s’inicià la Guerra de Successió
(1702−1714).
Per tal de castigar els que no l’havien recolzat, Felip V promulgà els Decrets de
Nova Planta, pels quals suprimia les lleis i els organismes propis d'Aragó, Regne
de València, Illes Balears i Catalunya; prohibia l'ús del català en la vida
pública i establia el castellà com a única llengua oficial del país, però no
desapareguè com a llengua parlada.

Molts factors contribueixen a crear una situació de diglòssia, com per

exemple: la prohibició del català en l’ensenyament; i es desenvolupa tota una
política de dirigisme cultural, mentre es produïa una recuperació econòmica i
social de Catalunya. Continuïtat en l'ús social i escrit de la llengua.

En un principi no s'aprecien uns resultats immediats en les mesures de prohibició

del català.
➔ Hi ha una convivència de dues llengües en una situació de diglòssia: el
català( documents interpersonals,...) el castellà, en les institucionals, l'alta
cultura, etc.
➔ Hi ha un desconeixement del castellà per part del poble.
➔ En l'àmbit de l'església, l’alta jerarquia usa el castellà
➔ La producció literaria culta en català es escassa: Joan Ramis i Ramia;
Menorca i Rosselló esdevingueren centres de cultura neoclàssica.
➔ Continua existint una literatura popular en català: poesia politica, religiosa,
etc. El castellà s’usa en el teatre cultre i el català en teatre popular.

Pel que fa a les actituds del català com a llengua de cultura

➔ Els retractors són bàsicament il·lustrats que s’oposen a l’ús del català per
motius ideològics.
➔ Els defensors ho són bàsicament per motius sentimentals, estètics o
patriòtics.

L'aparició de la premsa propicia l'ús del castellà. Es desenvolupa una polèmica

ortogràfica al Diario de Barcelona: alguns autors valencians fan unes propostes
més clàssiques i arcaïtzants, mentre que els autors del Principat fan propostes
més renovadores.
EL SEGLE XIX I LA RECUPERACIÓ LINGÜÍSTICA DURANT LA RENAIXENÇA
A la primera meitat del segle XIX existí una continuïtat pràcticament total amb
l’anterior segle.
➔ Es persistí la mentalitat de prohibir la llengua catalana dels àmbits formals
i fou relegada exclusivament als àmbits informals.

➔ L’oligarquia borbònica continuà aplicant, en col·laboració amb l’església,

lleis repressives amb la finalitat de fer desaparèixer el català.
➔
Tot i això, al voltant dels anys vint es produeix un canvi social a Catalunya.

NACIONALISME ⇒ La industrialització progressiva + el naixement d’una

burgesia ⇒ provocarà una sèrie de reivindicacions nacionals, una de les quals
serà la llengua.
ROMANTICISME ⇒ amb l’interès innat envers el passat provocà el coneixement
i la sensibilització envers lesinstitucions catalanes passades i de les llibertats
nacionals que s’havien perdut.
➔ Aquests dos factors, entre d’altres, provocaran l’aparició d’un moviment
cultural conegut com a:

RENAIXENÇA que suposa l’inici d’un cert redreçament de la llengua catalana i la

reivindicació de l’ús literari de la llengua.

OBJECTIUS de la Renaixença:
➔ Reconstruir la història de l’Edat Mitjana.
➔ Descobrir i divulgar els clàssics medievals.
➔ Donar a conèixer les llegendes i la poesia popular de tradició oral.
➔ Crear una literatura en tots els seus gèneres.
➔ Potenciar institucions culturals catalanes i crear-ne de noves.

Autors més populars com: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Nacís Oller, Santiago
Rusiñol, Joan Maragall, Joan Alcover, Joan Salvat-Papasseit i Bartomu Rosselló
Pòrcel.

ELS JOCS FLORALS

Els Jocs Florals de Barcelona, reinstaurats l’any 1859 foren la peça clau per a la
recuperació de la llengua literària i esdevingueren la plataforma de llançament de
publicacions periòdiques en català.

La publicació dels poemes premiats, de les actes i dels discursos contribuí al fet
que els organitzadors adoptassin una normativa ortogràfica oficial dels Jocs.
LA POLÈMICA CATALÀ LITERARI/CATALÀ QUE ARA ES PARLA
Es generen una sèrie d’enfrontaments entre les diverses postures del model a
seguir per crear unes normes lingüístiques.
Així trobam:

1- Els partidaris del català acadèmic de tradició antiga: opció definida per Josep
Tarongí (1883).

Marià Aguiló seria un dels defensors d’aquesta tendència.

➔ Proposava que per crear el model de llengua, els gramàtics s’haurien de
basar en els estudis dels textos literaris i jurídics dels segles XIII al XV.
Popularment es coneixien amb el nom d’arcaistes.
Els partidaris del català acadèmic de tradició moderna: el defensor més destacat
d’aquesta tendència fou Antoni de Bofarull (1857).

➔ Partia de l’estudi de la llengua catalana a partir del s. XVI. Aquesta

tendència fou coneguda amb el nom de moderns.
Els partidaris del català que ara es parla:

➔ Un dels defensors d'aquesta tendència, que es coneix amb el nom de

col·loquials, fou l'autor teatral Frederic Soler (Serafí Pitarra).
➔ defensaven tantes llengües literàries com varietats dialectals; és a dir,
defensaven un model basat en la llengua del poble, encara que presentés
interferències lèxiques del castellà.
➔ creien que l'ortografia s'havia de basar en la pronúncia, en contraposició
del català acadèmic.

LA CAMPANYA LINGÜÍSTICA DE L’AVENÇ

La llengua que usaren els romàntics es caracteritzà per la presència d'arcaismes,
dialectalismes, castellanismes, dubtes i vacil·lacions de tota mena, fet que
denota una manca consciència lingüística.

SOLUCIÓ= Un dels primers intents de resoldre aquesta irregularitat és

l'anomenada “Campanya lingüística de L'Avenç" (1890-92)” que tengué el
propòsit d'esperonar l'opinió pública, amb els següents objectius:
➔ eliminar l'anarquia ortogràfica
➔ crear un diccionari
➔ unificar els models de llengua culta i popular
➔ depurar lèxic de barbarismes.

ORTOGRAFIA= Pel que fa a l'ortografia es formularen noves propostes (ex.:

plurals –es) que constituïren les bases de la futura codificació lingüística:
(Normes ortogràfiques, 1913, IEC).

➔ Els seus criteris foren el fonètic (el més important) i d'altres menys
importants (el costum, l'històric, l'etimològic, i la comparació amb altres
llengües)
EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX: LA NORMATIVITZACIÓ
Assistim al pas d’una societat tradicional de base agrícola a ser una societat de
masses contemporània.
La llengua es convertirà en un dels referents simbòlics.
Gràciesa l’IEC i a Pompeu Fabra es fixa la normativa ortogràfica, gramatical i
lèxica, i s’inicia el procés de normalització lingüística, és a dir, d’extensió d’ús
social i recuperació d’àmbits d’ús.

EL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA

Un altre pas per a la normativització fou la celebració del primer Congrés
Internacional de la Llengua Catalana (1906), en un moment de forta
efervescencia política del catalanisme amb la creació Solidaritat Catalana.

● La iniciativa sorgí d'Antoni Maria Alcover i intervingueren representants de

totes les zones de l'àmbit lingüístic català.

● S'hi proclamà que la condició de llengua del català encara no era

acceptada per tothom.
Les ponències més importants foren les següents:
➔ en l'àmbit ortogràfic, la de Pompeu Fabra titulada "Qüestions d'ortografia
catalana"
➔ en el de la sintaxi, la de mossèn Alcover titulada "Pro descastellanització
de la sintaxi catalana"
➔ en el del lèxic, la de Costa i Llobera.

OBJECTIUS :
➔ Recuperació de la vitalitat en l’ús del català;
➔ L’estudi científic de l’idioma;
➔ La reivindicació de la llengua com a eina literària, científica i periodística;
➔ La depuració de barbarismes.

CREACIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba, futur president de la Mancomunitat de
Catalunya, creada el 1914.

➔ És un organisme d'investigació científica de la cultura catalana.

➔ S'estructura en diferents seccions: la historicoarqueològica (1907), la
filològica (1911), la de ciències (1911), i la de filosofia i ciències socials
(1968).
➔ Forma part de la tasca institucional endegada pel Noucentisme: creació de
la Mancomunitat de Catalunya, de la Biblioteca de Catalunya, etc.
 ➔ La secció filològica obtingué el caràcter oficial necessari per a la
normativització.
Així, es posà fi a l'anarquia ortogràfica, amb la publicació de les Normes
ortogràfiques (1913), elaborades per Pompeu Fabra i que adquiriren un caràcter
oficial.

L'institut també inicià l'elaboració del diccionari, no publicat fins al 1995, i d'una
gramàtica normativa.

★El català es va dotar d'una normativa unificada i moderna. ANTONI

MARIAALCOVER I EL DICCIONARI
Contribuí al procés de redreçament del català amb l'elaboració i l'inici de la
publicació del Diccionari Català- Valencià-Balear (1926-1962), continuada per
Francesc de Borja Moll:
➔ obra lexicogràfica i de cultura popular que recull el conjunt del lèxic català
en tots els dialectes, registres i èpoques.
➔ També fou l'impulsor, organitzador i director del I Congrés Internacional de
la Llengua Catalana.
Les principals obres d'Antoni M. Alcover foren:
➔ Diccionari català-valencià-balear,
➔ el recull Aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi des Racó,
➔ La flexió verbal en els dialectes catalans, etc.
Va tenir contacte amb les persones més importants dins el món de les lletres, la
qual cosa li va fer veure les possibilitats literàries de la seva llengua.
Va descobrir el tresor de vocabulari i de formes idiomàtiques que es trobava en
l'esperit dels pagesos i que brollava de la boca de la gent humil i analfabeta.
Va recollir una enorme quantitat de rondalles signades amb el pseudònim d'En
Jordi des Racó.
➔ La seva producció literària, és de pocs artificis, prosa sense voluntat
estètica i propera a l'oralitat.

➔ Fortament enfrontat amb Pompeu Fabra per la seva gramàtica,

fonamentada en el català central, arribà a dir que Fabra, havia pretès
imposar una ortografia exòtica i havia creat un estat de violència entre els
estudiosos del català.

POMPEU FABRA I LA NORMATIVITZACIÓ DE LA LLENGUA

Filòleg català conegut com el «seny ordenador de la llengua catalana» per la
seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua
catalana.

Les actuacions i publicacions d'aquest filòleg foren:

➔ La seva intervenció en la “Campanya lingüística de l'Avenç” amb la
publicació del Ensayo de gramática de catalán moderno (1891)
➔ La seva participació en el primer Congrés Internacional de la Llengua
Catalana (1906)
➔ la presidència de la secció filològica de l'IEC
➔ la publicació de Gramàtica catalana (1917)
➔ la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), que
representà la fixació i depuració del lèxic català modern,
 ➔ la publicació de les Converses filològiques (1954-1956).

Els CRITERIS de la reforma fabriana foren els següents:

➔ aconseguir una llengua clara i lògica
➔ basada en llengua parlada
➔ en harmonia amb altres llengües europees
➔ una llengua supradialectal, que reculli les formes dialectals principals
➔ una llengua moderna de cultura.
Els trets més importants de la reforma fabriana són que abraça tots els camps de
la llengua (fonètica, ortografia, morfologia, lèxic), es tracta d'una reforma
adequada als grans dialectes, la modernització, i la simplificació.