TEMA 1 - ORÍGENS I EVOLUCIÓ DEL CATALÀ

1. Història de la llengua catalana

Prové del llatí vulgar que parlaven els romans. Segle IX ja es parla català i segle XII el
primer document escrit.

1.1 La romanització (218 a.C - 476 d.C)

El 218 a.C el romans arriben a Empúries (123 a.C a Mallorca) i amb ells dugueren el llatí
vulgar. Aquesta romanització durarà set segles fins que cau l’imperi Romà d’Occident.

1.2 Els elements constitutius de la llengua catalana (influència llengües preromanes

al llatí)
- Substrat: (llengua no formada) influències lingüístiques de les llengües dels pobles
Península abans de l’arribada dels romans. Aquests pobles eren: iberobasc, celta,
grec, fenici i indoeuropeu.

- Superstrat: (llengua formant-se) influències lingüístiques de les llengües dels pobles

que conquistaren la Peninsula després de la caiguda del Imperi Romà.

- Adstrat: (llengua formada) influència a una llengua formada d’altre formada. (Angles)

1.3 L’evolució del llatí: el naixement del català

La pèrdua del contacte directe amb Roma suposà la pèrdua de la unitat lingüística de tal
manera que es va iniciar un procés de diversificació del llatí fins arribar al naixement de les
llengües romàniques.
És difícil precisar la data exacta del naixement d’una llengua, però al S.VII - VIII es varen
produir grans canvis profunds al llatí i al S. IX a la Catalunya Vella ja es parlava català, això
es demostra amb la Renovatio Carolíngia (Carlemany) que volia la recuperació del llatí
clàssic a l’administració pero la població ja no entenía el llatí per aixó el Concili de Tours -
813 recomana predicar la llengua del poble “rusticam romanam linguam”.
A finals del segle VIII es conquesten els territoris per part dels francs i la incorporació a
l’imperi Carolingi.
Els francs (Carlemany al front) varen fer una nova organització que era en comtats
encapçalats per un comte elegit pel monarca.
Al 897 mor Guifré el Pelós i el títol de comte passa a ser hereditari i neix la dinastia Casal de
Barcelona. Al 992 Borrel II nega fidelitat al monarca franc perquè no li ajuda amb la lluita
contra àrabs i s’inicia la independència de Catalunya dels franc i així neix Catalunya.
1.4 Les llengües de les Illes del segle XIII

En la època prerromana hi havia situacions molt diferents en les

Illes:
- Eivissa: civilització i cultura púnica. Només hi ha influències
de substrat a la seva llengua.
- Mallorca i Menorca: tenien diversitat de pobles. La llengua
que parlen és un enigma.

El romans ocupen les Illes durant 6 segles (123 a.C - 465 d.C) La romanització comença
amb la formació i fundació de les ciutats de Palma i Pollentia pel cònsol Quint Cecili Metel.
 Ens varen aportar la llengua i després de la caiguda de l’Imperi Romà, les illes varen ser
ocupades pels vàndals i bizantins (molt fugaç).
Al segle X els àrabs varen conquerir les Illes i hagué una població que parlava mossàrabs
(llengua pròxima al italià i aragonès - no català). Finalment al segle XIII Jaume I conquesta
Mallorca (1229) i Eivissa (1235). Les illes foren repoblades per catalans de la zona oriental
que portaren la llengua (els pares de Ramon Llull).

2. Del català parlat al català escrit

El pas del llatí al català va ser gradual. Primer apareixen paraules en català en textos llatins
i després, trobam una traducció d’un codi de lleis del llatí al català (Llibre jutge, 1150),
finalment, ja un text literari escrit en català (Homilies d’Organyà, 1204).

2.1 El nom del català

Al segle XII, en el poema pisà Liber Majolichus trobam les primeres formes catalania,
catalanicus, catalanensis. Es tracta, d’escrits que fan referència a la primera conquesta de
Mallorca amb Ramon Berenguer III.

2.2 Els primers textos en llengua catalana

- El Llibre Jutge (1150) és el text més antic que es conserva en la nostra llengua. Es
tracta de la versió catalana d’un codi de lleis visigòtic, conservada només
fragmentàriament. La seva importància és més històrica i lingüística que literària, ja
que no es una obra original sino una traducció. Ja del segle XIII són altres textos
jurídics com Furs de València 1261, Costums de Tortosa 1272 o Usatges de
Barcelona.
- Les Homilies d’Organyà (1204) de caràcter religiós, constitueixen el text literari català
més antic. Es tracta de sis sermons amb comentaris de diversos evangelis.
Altres textos religiosos del segle XIII son el Cant de la SIbil·la o les Vides de sants
rosselloneses.
De caràcter comercial són Les ordres dels corredors de Llotja 1271.
També del segle XIII és el Llibre del Repartiment de Mallorca 1230, on es detalla com es va
repartir l’illa després de la conquesta de Jaume I el 1229. Aquest llibre es considera l’acta
fundacional del Regne de Mallorca.

3. Els segles XIII i XIV: l'expansió i la consolidació de la llengua

Els segles XIII, XIV i XV es produeix la gran expansió territorial de la Corona d’Aragó cap al
sud i cap a la Mediterrània, és el moment de màxima esplendor amb Ramon Llull i la
Cancelleria Reial.

3.1 L’expansió de la llengua

Després de desvincular-se del poder franc, els comtes catalans iniciaren les relacions amb
Occitània i Aragó. Així el 1137 se signà el pacte matrimonial entre el comte de Barcelona,
Ramon Berenguer IV, i a filla de Ramir II d’Aragó, Peronella (d’un any d’edat), matrimoni que
no es consumà fins que la nina tengué 14 anys. El seu fill, Alfons I el Cast, pujà al tro el
1162 com a comte de Barcelona i rei d’Aragó i s’instaurà la Corona d’Aragó en forma de
dues confederacions, la llengua de les quals era la catalana i l’aragonesa, juntament amb el
llatí, que segui sent llengua de cultura, i l’occità, que era la llengua literària emprada
sobretot per a la poesia.
La intenció de la Corona d’Aragó d’expandir-se cap al nord, es veu frenada l’any 1213 a la
batalla de Muret, quan Pere I va ser derrotat i mort. El seu hereu Jaume I, renuncia a
l’expansió catalana a Occitània i dirigi els seus esforços cap al sud peninsular (València) i la
Mediterrània (Mallorca). Aquesta política d’expansió va culminar amb la incorporació de
Sicília per Pere II (1282) i la de Menorca per Alfons II (1287).

La conquesta de Mallorca (1229), Eivissa (1235) i València (1238), fins aleshores en les
mans dels àrabs, va suposar l’annexió a la Corona d’Aragó i l’adopció del català com a
llengua. La població musulmana va ser expulsada de Mallorca i d’Eivissa i van ser
repoblades exclusivament per catalans.

Després del Regnat de Jaume I, el procés d’expansió de la corona catalanoaragonesa per

la Mediterrània continuà fins al segle XV. Pere II el Gran annexionà Sicília el 1282 i el català
fou la llengua de la cort fins al segle XV. Posteriorment, Jaume II el Just inicià l’expedició a
Grècia el 1303. S’annexionà els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la corona
fins al 1388, i no es parlà català.
Paralel·lament, Jaume II el Just també incià el 1324 la conquesta de l’illa de Sardenya, on el
català fou la llengua oficial fins mitjan segle XVII.
La darrera gran conquesta fou Nàpols 1442 per Alfons II el Magnànim, de la dinastia
castellana Trastàmara.

Aquesta expansió territorial va incrementar la presència del català en tota mena de textos
escrits, especialment de caràcter jurídic i administratiu, sorgits de la Cancelleria Reial
(català, aragonés i llatí), l’organisme administratiu de la corona creada per Jaume I a mitjan
segle XIII.

3.2 La prosa historiogràfica. Les quatre grans cròniques

- Crònica de Jaume I o el Llibre del feits
- Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere
- Crònica de Ramon Muntaner
- Crònica de Pere el Cerimoniós
3.3 El naixement de la prosa literària: Ramon Llull
Ramon Llull (1232-1316) és considerat el creador de la prosa literària catalana, a més de
ser un dels grans noms de la nostra literatura i de la cultura europea ja que destaca no tan
sols com a escriptor sinó també com a teòleg, pensador i missioner. Llull elevá el català a la
categoria de llengua universal en escriure per primera vegada textos científics o teològics.
Condicionat per l’entorn en què es trobava i per l’afany de fer-se entendre, va escriure en
quatre llengües: llatí (llengua de cultura), àrab (llengua per convertir els infidels), occità
(llengua de poesia) i català (llengua de naixement).
Llull fa servir una sintaxi apta i flexible per a l’argumentació, amb predomini de la
subordinació i crea un lèxic català apropiat per expressar conceptes abstractes mitjançant la
incorporació de cultismes presos del llatí, i crea paraules noves.
Així doncs podem dir que Ramon Llull és l’autèntic creador de la prosa literària catalana en
fer-la apta per a tots els usos possibles i per totes les disciplines científiques i
humanístiques.

3.4 La Cancelleria Reial

 La Cancelleria Reial era un organisme administratiu de la corona d’Aragó. Jaume I va
disposar de tota la documentació del Regne de València fos redactada en català. A partir
d’aquest moment, la documentació de la corona queda unificada en utilitzar totes les
institucions del nostre domini lingüístic.
Aquest mateix organisme administratiu era presidit per un canceller i a les seves ordres
treballaven funcionaris de la cort que havien de conèixer, dominar i redactar amb elegància
les llengües de la Cancelleria: el llatí, el català i l’aragonés.

Pere el Cerimoniós va reorganitzar la Cancelleria Reial, l va dotar de funcionaris influïts pel

primer humanisme, entre el quals hi havia Bernat Metge, crearen un model unificat de prosa
catalana sense dialectalismes, un estàndard, amb un estil complex, madur i elegant
caracteritzat per l’ús d’oracions llargues amb predomini de les subordinades, de cultismes i
tecnicismes. Obres de la Cancelleria: Usatges de Barcelona, Furs de València 1261.

Els documents administratius arribaven a tot el domini lingüístic i aquest model de llengua
comuna i unificada fou acceptada per tots els escriptors. L’estil de la prosa cancelleresca va
influir en la prosa literària de l’època, que esdevingué també solemne, madura i elegant. La
crònica de Pere el Cerimoniós i les obres de Bernat Metge en són un bon exemple.

4. L’esplendor de la llengua a València del segle XV

Al segle XV es van produir una sèrie d’esdeveniments polítics, socials, culturals i literaris,
que van tenir gran importància per a la llengua catalana. El 1410 mor sense descendència
Martí l’Humà. Aquest fet va suposar la fi de la dinastia reial catalana i l’entronització de la
castellana dels Trastàmara, ja que en 1412, el Compromís de Casp escull a Ferran
d’Antequera com a successor (Ferran I d’Aragó, comunment anomenat Ferran el Catòlic).

4.1 L’ús de la llengua i la literatura

La literatura del segle XV es va caracteritzar per la qualitat, la quantitat i l’originalitat: va ser
un autèntic “segle d’or”. Tot i això, malgrat que el català, era emprat per la població i els
escriptors, ja que s’inicià la creixent afecció de l’aristocràcia cortesana per la cultura
castellana, l’ús del català serà molt minoritari.
Per una altre banda, els conflictes econòmics, polítics i culturals en què es troba la immersa
Barcelona ajuden a la prosperitat econòmica i política de la burgu esia de València, ciutat
que es converteix en un gran centre cultural. Hi entren en funcionament les primeres
impremtes i el 1474 s'imprimeix el primer llibre de la Península, Obres i trobes en llaor de la
Verge Maria. Els grans autors són valencians.
A més, durant el segle XV el català fou la llengua habitual de la cort pontifícia, ja que els
papes Calixt III i Alexandre VI pertanyien a la família valenciana dels Borja. El conjunt de les
cortes privades que ens han deixat es considera l’epistolari més important de la història.

4.1.1 La poesia
També al segle d’or arriba la poesia en català, on fins ara s’havia mantingut al marge, ja que
es feia en occità. El poeta valencià Ausiàs Marc hi va trencar definitivament i va considerar
que l’única llengua adequada per transmetre la sinceritat dels seus versos era el català.
Només conversa alguns provençalismes de gran tradició per tal de mantenir la regularitat
mètrica.

4.1.2 La novel·la
 La novel·la també tendrà un gran impuls en aquest segle. Aquesta novel·la evolucionà
durant tot el segle XV i culminà en dues grans obres de temàtica cavalleresca, Curial e
Güelfa, d’autor anònim i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell al 1490, considerada la gran
novel·la de la literatura catalana i la primera novel·la moderna d’Europa.
Dos estils:
- L’estil de valenciana prosa: estava representat fonamentalment per Joan Roís de
Corella. Es caracteritzava per la solemnitat, l'artificiositat i el classicisme. Es tracta
d’una prosa humanística que recrea la mitología grega i llatina i que llitinitza la sintaxi
amb l’ús d’hiperbatons.

- Corrent satíric valencià: Bernat Fenollar era el cap visible d’aquest grup d’escriptors
d’extradició burgesa que feien literatura de temàtica satírica i humorística, amb un
llenguatge planer i pintoresc. Destaca Jaume Roig i la seva narració en vers L’Espill
o Llibre de les dones.

4.1.3 La llengua popular

Al costat d’aquesta llengua catalana culta, va existir un català col·loquial i popular molt ric.
Gràcies als Sermons de Sant Vicent Ferrer, hem pogut conèixer les característiques de la
llengua parlada d’aquella època i els procediments utilitzats pel predicador.

4.1.4 Els primers tractats lingüístics

L’ambient humanístic de l’època i la construcció de les monarquies modernes feren créixer
entre els intel·lectuals catalans una preocupació per la correcció idiomàtica. Obres:
- Liber elegantiarum 1489, de l’humanista valencià Joan Esteve. Aquesta obra tenia
com a finalitat l’ensenyament del llatí, de fet, és el primer diccionari bilingüe
valencià-llatí conegut i no fou reeditat per marca d’eficàcia pedagògica.
- Regles d’esquivar vocables e mots grossers o pagesívols de Bernat Fenollar i Jeroni
Pau. Els autors intentaren establir un nivell correcte de la llengua rebutjant el
llenguatge rural.
- Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar,
de Jaume Gassull. Es tracta d’una resposta fictícia a les Regles de Bernat Fenollar i
Jeroni Pau. Els pagesos valencians es mostraren indignats pel tracte que es dóna a
la seva llengua en prohibir-los emprar moltes paraules i expressions. Aquesta obra
té un gran interès lexicogràfic.

5. Els segles XVI i XVII i l’inici del procés de substitució lingüística

Al segle XVI, amb la mort de Ferran el Catòlic suposa la unió dinàstica de la corona
catalano-aragonesa i castellana en un sol monarca, el seu nét Carles I. La cort es traslladà
definitivament a Castella. Aquest fet tindrà repercussions per a la llengua i la cultura
catalanes que entraren en un període de regressió del qual no es recuperaren fins als segle
XIX. La literatura catalana culta decreix en quantitat, qualitat i originalitat. Al mateix temps, la
literatura castellana apareix com a representant de la modernitat i n’augmenta la producció i
edició.

5.1 El procès de substitució lingüística

Quan el català, tot i continuar sent la llengua oficial, deixa de ser la llengua de la cort, l’ús
del castellà, esdevé un signe de distinció i un mecanisme d’ascensió social i política. Les
capes altes emigren a Castella i s’emparentaren per matrimoni amb la noblesa castellana.
Guayen així, prestigi i accedeixen fàcilment a càrrecs i negocis. Es produeix una situació de
diglòssia: el castellà és la llengua de la cort, de les campanyes militars i del la literatura,
mentre que el català queda relegat a l’àmbit familiar i quotidià.
En aquest mateix període, València perd la seva posició hegemònica de la capitalitat cultural
i econòmica a favor de Sevilla.

D’altre banda, cal destacar el fet que durant el regnat de Carles I es produeix a Mallorca i a
València la Guerra de les Germanies (1519-1522), una revolta social que enfronta la petita
burgesia i els pagesos contra la noblesa i l’aristocràcia, que acaba guanyant.
No ens podem oblidar tampoc que, després del descobriment d’Amèrica el 1492 el comerç
es desplaça de la Mediterrània cap a l’Atlàntic i als segles XVI i XVII Castella passa a ser
una potència mundial.
D’altre banda, la desaparició de la Cancelleria Reial contribueix a la pèrdua d’uniformitat de
la llengua i a la dialectació progressiva. Es comença a utilitzar la denominació de la llengua
llemosina per referir-se a la llengua catalana medieval (llemosí → dialecte de l’occità).

Encara que el català seguia amb les funcions de llengua alta, el procés de substitució anava
avançant cada vegada més sobretot a València on s’introdueixen més castellanismes com a
conseqüència de la immigració castellana i aragonesa. Per la seva banda, les Illes i
Catalunya eren pràcticament monolingües, ja que les classes populars no entenien el
castellà i únicament parlaven català.

Cal afegir a tot això que durant els segles XVI i XVII la literatura castellana viu en període
d’esplendor (Siglo de Oro) i els autors catalans s’hi senten enlluernats: consideren que la
seva llengua no és apta ni per a la literatura ni per a la cultura. Uns l’abandonen totalment,
com ara Joan Boscà, argumentant la major extensió del castellà. A més, l’impremta afavorí
la publicació d’obres en castellà.

Mentre que la literatura culta en català era pràcticament inexistent, la literatura catalana de
caràcter popular, anònima i de transmissió oral, amb un lèxic i sintaxi senzills, era abundant.
L’Església també va jugar un paper important el procés de castellanització a finals del segle
XVI, ja que si bé en el Concili de Tours (813) havia defensat la llengua que parlava la gent
com a llengua de predicació, ara sorprenentment s’inclinava pel castellà.

El 1609 Felip II expulsà als moriscos i un terç de la població de València s’hi veié afectada.
La repoblació d’aquestes fructífers terres es va fer, a les comarques de l’interior, amb gent
de procedència castellana que imposà la seva llengua, en canvi a la costa, aquesta
repoblació es fa amb gent que procedeix de les Illes Balears i que hi duu el català.

A aquest estat de coses cal afegir que a mitjan segle XVII, França i Espanya es declararen
una guerra: La guerra dels Trenta Anys en que Catalunya esdevingué el camp de batalla.
Amb l’enfrontament de la societat catalana contra els abusos del monarca absolutista Felip
III, la guerra passà a ser entre Catalunya i Espanya: Guerra dels Segadors (1640-1652). La
firma de pau mitjançant el Tractat del Pirineus 1659 suposà la cessió de la Catalunya Nord a
França. El 1700 el monarca francès Lluís XIV, prohibí l’ús públic del català i hi imposà el
francès com a llengua única.

5.2 La defensa de la llengua

 En aquest context sociolingüístic hi ha autors que manifestaren la seva preocupació per la
llengua. Bé per la defensa d’aquesta llengua com a totalment apta per expressar qualsevol
pensament, com fa Cristòfor Despuig en la seva obra Los col·loquis de la insigne ciutat de
Tortosa (1557).

5.3 Sobre el terme decadència

Si bé és cert que en aquesta etapa hi hagué una davallada dels usos més cultes de la
llengua però, no perdé la vitalitat. Tot i que la literatura culta és escassa, la literatura popular
es mantingué molt viva i el català continuà sent la llengua parlada de la societat.
Els escriptors renaixentistes posaren de moda el terme Decadència per desqualificar aquest
període, però no és un terme encertat.

6. El segle XVIII i els Decrets de Nova Planta

A la mort de Carles II sense descendència, la guerra de Successió (1702-1714) enfronta
l’arxiduc Carles d'Àustria i Felip d’Anjou o Felip V, de la dinastia Borbó.
Finalment va guanyar Felip d’Anjou i es va imposar l’absolutisme borbònic. En aquest
moment la llengua catalana patí el primer atac quan va ser prohibida i perseguida pels
Decrets de Nova Planta.

6.1. Decrets de nova Planta i l’atac a la llengua

Felip V promulgà els Decrets de Nova Planta, una sèrie de disposicions per les quals
s'aboleixen els drets, les institucions i lleis dels antics territoris Corona d’Aragó i
s’imposaven les lleis de Castella.
Els decrets es promulgaren l’any 1707 al País Valencià, el 1715 a les Illes (Eivissa y
Mallorca) i el 1716 al Principat. El seu objectiu era imposar unificació cultural i lingüística,
implantar centralisme administratiu i derogar sistema existent.
Les conseqüències dels decrets van ser el tractament de totes les universitats i la creació
d’una de nova a Cervesa on s’ensenyava el llatí i el castellà.

Al 1760 els diputats de l’antiga corona d’Aragó presentaren a les corts de castella el
Memorial de Gregues, un document en el qual es valorava la imposició dels decrets com a
fracàs absolut i es reclama el restabliment del sistema jurídic anterior. A més, demanaven
càrrecs administratius per gent catalana i l’ús del català a l’església.

La resposta a aquest memorial va ser demoledora. Carles III, Fill de Felip V prohibeix
l’ensenyament del català, el comerç s’obliga que els comptes siguin en castellà i prohibia el
teatre que no fos en català.

6.2 Il·lustració i actituts de defensa o menyspreu de la llengua

El segle XVIII va ser l’època de Il·lustració i de l’inici de recuperació econòmica burgesia,
que va tornar a invertir en cultura.
En aquest sentit, les apologies en defensa de la llengua foren l’inici de la recuperació i un
avanç de la Renaixença, destaca l’obra de Baldiri Reixac (educació infants en llengua
materna) i Gaspar Melchor de Jovellanos en l’obra Memoria sobre l’educació pública on
defensa l’educació en la llengua materna i l’educació pública obligatòria i reivindica la unitat
de la llengua catalana.
 En contraposició a les actituds en defensa de la llengua no faltaren les que la
menyspreaven, com ara Antoni de Capmany, que defensava el castellà com a llengua única
de cultura. Els escriptors desconfiaven de les possibilitats expressives i comunicatives del
català.

6.3. El cas de Menorca

Menorca no es va veure afectada pel Decret de Nova Planta, ja que aquesta illa era en
mans dels anglesos (Tractat de Utrecht, 1713). Els britànics respectaven i mantenien les
institucions autogovern, la religió catòlica, i l’ús oficial català (escola i administració).
L’illa va viure un moviment cultural notable pel que penetren idees de la il·lustració.

7. El segle XIX i la recuperació lingüística en la Renaixença

Els segles XVI, XVII i XVIII suposaven per a la llengua una pèrdua de prestigi social.
La Il·lustració provoca una consciència restauradora de la llengua, la literatura i la cultura
catalana, que es coneix com Renaixença.

7.1 Prohibició i l’oficialitat llengua

La Guerra del Francés (1808-1814) enfrontà l’estat espanyol ans França per les pretensions
de Napoleó de canviar el règim polític borbònic, imposat per José Bonaparte (hereder de
Ferran VII). Durant aquesta guerra, Napoleó ordenà l’annexió de Catalunya el seu imperi.
Entre 1810 i 1812, el català hi esdevingué llengua oficial amb el francés.

Finalment després de la caiguda tropes de Napoleó i el retorn de Ferran VII i de

l’absolutisme, s’imposa el castellà com a llengua única.
A la Constitució de Cadis (1812) la política era més liberal i tolerant pero no hi havia cap
referència a la qüestió lingüística.

*Catalunya del Nord → la imposició del francès sobre el patois (terme despectiu)
esdevingué implacable. Patois designava no només el català d’aquesta zona, sino tota la
resta de les llengües parlades a França.

7.2 Recuperació de la llengua

Un segle després de deixar de ser oficial, la llengua continua sent prohibida, però la
població parlava sols aquesta llengua.
Les idees romàntiques unien la preocupació per la llengua i per la pàtria, establint així les
bases del catalanisme polític.
Binomi renaixentista: Pàtria ⇄ Llengua.

El 1823 l’aparició de la revista El Europeo: primera manifestació del romanticisme a la

península, pero la publicació fou suspesa un any després.
El 1833 el diari El vapor, que recupera aquesta tasca a més de la publicació de l’oda La
pàtria, de Bonaventura Carles Aribau que suposà l’inici activitat pública de la Renaixença.
El 1841, Joaquim Rubió i Ors conegut pel pseudònim de “Lo Gaiter del Llobregat”, escriu
pròleg, fent un manifest a favor del català.

7.3 Jocs Florals

El primer diumenge de maig 1859, se celebran els primers Jocs Florals a l’Ajuntament de
Barcelona gràcies a Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.
Aquest era un certamen literari on solament es podien presentar poemes escrits en català i
el seu lema era: “Pàtria, Fe i Amor” que es corresponien els tres premis: Flor natural (amor),
Englantina (pàtria) i Viola (fe). Aquell que guanyava totes tres era nomenat “Mestre en Gai
Saber”
Els Jocs Florals suposaren un fort impuls per a la Renaixença i foren decisius per al procés
d’acceptació del català com a llengua de prestigi. Alguns autors varen ser Jacint Verdaguer,
Joan Alcover i Àngel Guimerà.

Cada any es publicava l’Anuari dels Jocs, es publicaven totes les obres premiades, però hi
havia un problema d’anarquia ortogràfica per això es va publicar “l’Ensaig de ortografia
catalana” que pretenia donar unitat a la llengua.
Problema: Quina llengua s’havia de normativizar, la parlada o escrita?

Els Jocs Florals s’hi celebraren interrumpidament fins al 1936 amb la Guerra Civil Española
pero al 1941 es recuperaren a l’exili. A partir de 1978 amb l’establiment de la democràcia
fins l’actualitat va quedar només un sol guanyador.

7.4 Intent fixació gramatical i ortogràfica

Al llarg del segle XIX proliferen les ortografies, les gramàtiques i els diccionaris amb
l’objectius: de l’ensenyament llatí o castellà, però no del català.
En la primera meitat del segle, les obres palesen la desconfiança cap a la llengua catalana i
la seva unitat.
Ja a partir de la segona meitat les obres mostren una concepció unitària de la llengua i
serviran de base per a l’elaboració dels diccionaris del segle XX. Destacam a Marià Aguiló
(autor dels Jocs Florals), que defensava la llengua catalana i publicà el diccionari Aguiló,
que influiria en l’obra de Pompeu Fabra.

7.5 Polèmica català literari o català parlat

A mesura que augmentava l’ús de la llengua en els diferents àmbits, creixia la necessitat de
la fixació ortogràfica i gramatical. La aparició de la premsa en català intensifica aquesta
necessitat i lluitaven els arcaistes i els moderns.
Els partidaris del català acadèmic proposaven un model de llengua clàssica. En canvi els
partidaris del català parlat es topaven amb la diversitat dialectal i els barbarismes.

7.6 La llengua en la literatura i en la premsa

7.6.1 La literatura
Els autors de la Renaixença s’adonaren de l’incoherència d’escriure en una llengua que no
era pròpia.
El primer gènere en recuperarse va ser la poesia. El 1833 amb “La pàtria” de Carles Aribau,
amb l’impuls dels Jocs Florals.
També la novel·la. El 1862 es publica “L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant”
d’Antoni de Bofarull, suposà la recuperació de la tradició novelesca. Però no va ser fins el
1882 que es publicà la primera novel·la catalana moderna, “La papallona” de Narcís Oller.
Per una altre banda, el teatre amb l’autèntic renovador, Àngel Guimerà.
El triomf de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà als Jocs Florals 1877, suposà la recuperació
de la literatura catalana.
 Així L’Atlàntida ha estat considerada forjadora de la llengua literària catalana moderna i el
seu autor, Jacint Verdaguer, el creador.

7.6.2 La premsa
La incorporació de la llengua catalana a la premsa també topà amb l’anarquia ortogràfica.

El 1881 “L’Avenç” fou la primera revista modernista de Catalunya ja que es la base de la

reforma definitiva de Pompeu Fabra.
7.7 Els problemes per a la normativització de la llengua
Cap a finals del segle XIX, la literatura romàntica i Renaixentista dona pas a literatura
modernista.
Problemes:
1. Prohibició llengua a àmbits públics i acadèmics.
2. Absència autoritat científica.
3. Manca institució cultural.
4. No existeix institució política per finançar esforços normativitzadors.
5. Individualisme autors modernistes.
6. Conreu de l’estil “mascle” i rural.

7.7.1 La campanya lingüística de L’Avenç

Fou la primera revista modernista publicada en catal. Va ser la eina de Pompeu Fabra per a
impulsar la reforma ortogràfica (llengua parlada = llengua escrita) I els seus objectius eren:
1. Modernització ortografía catalana.
2. Adequació gràfica ⇆ pronuncia.
3. Creació sistema ortogràfic operatiu.
4. Respecte a la etimología (cultismes).
La majoria d’aquestes reformes constituiren la base de la regularització ortogràfica definitiva
que permetia modernitzar la llengua i van ser recollides en les “Normes ortogràfiques” de
Pompeu Fabra, publicades el 1913 per l’IEC (Institut d’Estudis Catalans).

8. El primer terç del XX: la normativització a l’intent de normalització

Segle de transició de societat tradicional (agrícola) → societat contemporànea.
- Catalanisme polític (herencia del Romanticisme) → Català es fa referent.
- Normativa → IEC + Pompeu Fabra.
- 2ª República → català llengua oficial → Guerra Civil → català prohibit.

8.1 Els noucentismes i la normativització NO

8.2 El Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el naixement de l’Institut

d’Estudis Catalans
El 1906 se celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, promogut i presidit pel
filòleg manacorí Antoni Maria Alcover. L’objectiu d’aquest era la recuperació de la vitalitat en
l’ús del català, l’estudi científic de l’idioma, la reivindicació de la llengua com a eina literària,
científica i periodística i la depuració de castellanismes presents en el català.

En el congrés es traçaren les directrius de la normativització i les tesis de Pompeu Fabra.

Arrel d’això, el 1907, Enric Prat de la Riba va crear l’Institut d’Estudis Catalans, una
corporació acadèmica, científica i cultural que s’havia fixat com a objectiu la recerca
científica en tots els aspectes de la cultura catalana. El 1911 s’hi inclogué la secció filològica
de l’IEC amb l’objectiu d’elaborar les normes ortogràfiques sota la direcció de Pompeu
Fabra.

8.3 Antoni Maura Alcover i el Diccionari

Antoni Maria Alcover va ser una de les figures més destacades en el procés de redreçament
de la llengua catalana després de la Renaixença i un dels filòlegs més emprenedors de
principi de segle.

El seu interès per la llengua i la cultura popular el dugué a recollir contes de gran riquesa
lingüística. El 1896 publicà l’Aplec de Rondaies Mallorquines. Aquestes suposaren
l’inventari d’un gran nombre de paraules arcaiques i dialectals que no es trobaven
registrades en cap diccionari. Així, sorgí la idea d’elaborar un diccionari amb materials
recollits de primera mà. Aquest diccionari (Català-Valencià-Balear) no havia de ser local, ni
regional, sinó nacional i no únicament dialectològic sinó també històric.

Per dur a terme la tasca, Alcover en 1901 va fer pública la Lletra de convit, que instava a
col·laborar en l’arreplega de vocabulari i donava instruccions als col·laboradors sobre com
redactar les fitxes lexicogràfiques. L’objectiu era elaborar un gran diccionari de la llengua i
era una obra ambiciosa. L’arreplega s’enfocà cap a la llengua parlada i cap a l’escrita,
arribaren a recopilar més de 700.000 paraules (fitxes lexicogràfiques) dins una calaixera de
33 calaixos.

Quan en 1911 es creà la secció filològica de l’IEC, Alcover va ser elegit president i va dur a
Barcelona la calaixera, que ja comptava amb 900.000 fitxes. Aviat, però, començaren les
divergències entre la seva idea d’elaborar un diccionari únic dialectal, i la majoria dels
membres de L’Institut, partidaris de fer tres diccionaris distints. Aquestes discrepàncies
anaren en augment, especialment amb Pompeu Fabra, cosa que va provocar la ruptura
definitiva amb aquest organisme.

Alcover se’n tornà a Mallorca amb la calaixera, rebutjà les normes ortogràfiques de l’Institut i
esdevingué enemic del catalanisme polític.

Per tal de guanyar la simpatia de les regions valencianes i balears va canviar el nom de
Diccionari de la llengua catalana per Diccionari Català-Valencià-Balear i amb el suport del
govern espanyol (25.000 pessetes), reorganitzà la tasca.

Francesc de Borja Moll fou cridat per ser-ne el màxim organitzador i redactor. En el 1930 es
publicà el primer volum. A la mort d’Antoni Maria Alcover en 1932, tota la responsabilitat del
diccionari quedà per a Francesc de Borja Moll, qui s’encarregà de superar les grans
dificultats per continuar-lo. Finalment en el 1935, n’aparagué el segon volum. Tot i que les
circumstàncies de postguerra eren difícils, en el 1962, celebrant el centenari del naixement
d’Alcover es publicà el darrer volum del diccionari.

També conegut com Diccionari Alcover-Moll, és una obra sense precedent, de vastes
dimensions i que constitueix el major recull lexicogràfic en una llengua romànica.

8.4 Pompeu Fabra i la normativització de la llengua

Pompeu Fabra va participar activament en la campanya lingüística de L’Avenç. El 1891 va
publicar Ensayo de gramàtica de catalán moderno. En 1906 va participar en el I Congrés
Internacional de la Llengua Catalana. El 1911 es va incorporar en la secció filològica de
l’IEC on se li encarregà la tasca de normativització de la llengua. Es van envoltar d’un grup
de col·laboradors que van confeccionar les Normes ortogràfiques 1913, el Diccionari
ortogràfic 1917, la Gramàtica catalana 1918 i el Diccionari general de la llengua catalana
1932.
El criteris que va seguir Fabra varen ser:
- El respecte per l’etimologia i l’evolució de la llengua, el respecte per la tradició, la
pronunciació real dels dialectes i l’harmonia amb les altres llengües.

El seu treball normativitzador va estar dividit en quatre fases:

- La codificació ortogràfica, la sistematització gramatical, la fixació del lèxic i
l’explicació dels seus criteris mitjançant dues obres: Converses filològiques
(1918-1924)i El català literari (1932).