Edat moderna

L'edat moderna és la quarta de les etapes en què es divideix

tradicionalment la història a Occident segons la historiografia francesa. Història universal
L'inici de l'Edat Moderna es pot fixar entre la caiguda de Constantinoble
(any 1453) i el Descobriment d'Amèrica (any 1492), i la seva fi en la
Revolució Francesa (any 1789),[2] va començar a néixer un nou sistema
econòmic, el mercantilisme. En aquesta perspectiva, l'edat moderna
seria el període dels valors de la modernitat (el progrés, la comunicació,
la raó) enfront del període anterior, l'edat mitjana, que el tòpic identifica
amb un parèntesi històric dominat per l'endarreriment cultural i social, i
l'obscurantisme. L'esperit de l'edat moderna buscà el seu referent en un Prehistòria
passat anterior, l'edat antiga. Des d'una perspectiva més global, l'edat
moderna va marcar el moment de la integració de dos mons humans que Paleolític · Neolític

havien romàs completament aïllats durant més de 20.000 anys: Amèrica, Edat del coure · Edat del bronze

el Nou Món, i Euràsia i Àfrica, el Vell Món.[3] Edat del ferro

Edat antiga
El fraccionament polític característic del món medieval va anar deixant
pas a l'aparició de poderosos estats regits per monarquies autoritàries i Mesopotàmia · Antic Egipte

absolutes. Finalment, la ciència i la tecnologia van començar a Antiguitat clàssica

deslliurar-se dels antics prejudicis i, en conseqüència, van aconseguir un Edat mitjana

coneixement més profund de la naturalesa, per posar-la al servei del
progrés. Alta edat mitjana

Baixa edat mitjana

Imperi Romà d'Orient

Delimitació del temps i l'espai

Edat moderna
Tradicionalment es considera que les dates que marquen el final de Era de l'exploració

l'edat mitjana i l'inici de l'edat moderna són la caiguda de Renaixement

Constantinoble (1453[4]) o bé el descobriment d'Amèrica (1492). L'edat Barroc · Il·lustració

moderna acaba, al segle  xviii, amb la Revolució Francesa (1789) i obre

Edat contemporània
una nova etapa en la història: l'edat contemporània. Les dates d'inici i de
finalització cal prendre-les sempre a tall orientatiu i no pas d'una manera Revolució Francesa

absoluta. Aquests fets puntuals marcaren grans moments històrics que Revolució Industrial

canviarien la societat de l'època anterior vers noves formes socials que Primera Guerra Mundial

classifiquem a l'edat posterior. Aquests canvis de diversa índole Segona Guerra Mundial

(econòmics, ideològics, de comportaments, etc.) es produïren a mitjà i Guerra Freda

llarg termini, no d'un any per l'altre.

Història del temps present
Per exemple, la caiguda de Constantinoble o el descobriment d'Amèrica
formen part d'un mateix procés: l'obertura de noves rutes comercials a
l'oceà Atlàntic substituirà el Mediterrani com a centre comercial;[5] a
mitjan segle  xv l'imperi turc controlava tots els centres comercials
terminals de les rutes que tradicionalment havien enllaçat l'orient asiàtic
amb l'Europa occidental. Barrat el camí cap a Orient, les possibles vies alternatives passaven per les difícils
aigües de l'Atlàntic.

Pel que fa a la concepció d'una divisió del temps històric d'àmbit mundial, el període històric considerat com
l'edat moderna sol ser criticat per presentar una perspectiva eurocèntrica.[6]
Demografia
Des de finals de l'edat mitjana al segle  xviii, Europa
coneix diverses fases de creixement demogràfic i de
prosperitat econòmica. Tanmateix, aquesta expansió
sempre és successivament interrompuda per crisis
profundes marcades per les epidèmies, com la pesta, les
guerres, a saber, les noves invencions militars i els
moviments de soldats, i les caresties. Els soldats, en
època de guerra, majoritàriament no residien en
campaments, sinó en les cases de fronteres, on les
famílies es veien obligades a donar més menjar als
soldats que a si mateixos, a més els soldats contagiaven
les malalties que portaven. A Catalunya una població de
frontera era Perpinyà.

La mortalitat infantil és molt elevada, comparable a la

d'un país del tercer món actual, cada 1000 naixements
150-350 morts, la higiene continua sent generalment
desastrosa, fet que generava innombrables malalties, com
ara infeccions pulmonars, febres de tifus, i l'alimentació
continua centrada, essencialment, en els cereals.[7] La
quantitat de menjar no creix exponencialment, la
població tampoc, però el gràfic de població i d'aliment es
va separant cada cop més, a causa, en part, de l'elevada
taxa de natalitat, de mitja 35/45 naixements per cada
1000 habitants, fet que provoca que la població pugui
morir de desnutrició o que les seves defenses baixin,
cosa que deixa la porta oberta a l'acció de les epidèmies.
L'esperança de vida no era gaire elevada: depenent de la
regió d'Europa que sigui observada, generalment de
30/40 anys.
Fundació de l'observatori de París per Lluís XIV
de França (1666). Pintura de Charles Le Brun.
Més enllà de les preocupacions acadèmiques,
observen un rei protector de les arts, distant i
sever, segur de les seves col·laboracions
majestuoses, guerrer i temible. Al seu voltant els
personatges estan paralitzats i en actitud
deferent. És la imatge que el rei difon en les
diferents representacions pictòriques i que es
correspon a la imposició d'una nova sociabilitat
on es concedeix als nobles el privilegi visible de
la seva eminència social, però a canvi d'una
absoluta submissió a l'autoritat eminentíssima
del rei.[1]

Segons els càlculs d'Angus Maddison, l'Europa

occidental coneix des de l'any 1500 al 1800 un creixement demogràfic d'un 0,14%, una taxa feble però ja
superior a altres regions del món (0,02%). Europa, doncs, comença a diferenciar-se econòmicament de la
resta del món, però encara de forma limitada.[8] Encara que la població europea representava un 18,2%
sobre el total del món en 1500 i en 1800 un 20,4%, tal com explica Massimo Livi-Bacci, li faltava molt a
Europa per arribar al 60% que representava el continent Asiàtic. La població a Europa viu al camp i no a les
ciutats, el 1500 un 11% viu a les ciutats i el 1800 un 13%. Podríem estar parlant que a Europa el 1500 hi ha
de 84 milions d'habitants i el 1800, 195 milions, segons Livi-Bacci.

Els descobriments i l'expansió comercial del segle xvi

El procés de transformació econòmica va començar amb el pas d'una economia agrària i rural a una altra de
comercial i mercantil. Al final del segle xv es produeix a Europa la crisi del sistema econòmic vigent des del
segle xiii, basat en la producció feudal al camp, l'artesania i el comerç a escala local. Els esdeveniments que
porten a aquest canvi són, fonamentalment, el descobriment d'Amèrica i els viatges dels portuguesos per
Àfrica.
L'ampliació de l'horitzó geogràfic

Durant els segles XIII i XV el comerç es fa encara a petita escala,

en un àmbit mediterrani. Les ciutats comercials enviaven productes
a Síria i Egipte, i des d'aquests punts connectaven amb la ruta de les
caravanes que importava la seda de la Xina i amb la ruta que
importava les espècies de l'Índia a través del mar Roig i l'oceà Índic.
En tots els casos, els àrabs actuaven d'intermediaris.

Des de començaments del segle  xv els portuguesos, dirigits des de

l'escola de navegació de Sagres, al sud de Portugal, pel príncep
Enric el Navegant, van intentar arrabassar als àrabs aquest monopoli
comercial. El seu projecte era fer la volta a l'Àfrica i portar
directament els gèneres des dels llocs d'origen, sense intermediaris.
Després ho distribuirien ells mateixos i es beneficiarien del que
cobraven del corretatge. De Sagres sortien cada any els combois de Adam i Eva d'Albrecht Dürer, al
vaixells que anaven costejant Àfrica i hi deixaven factories que Museu del Prado. Un dels primers
servirien per anar més lluny l'any següent. El 1487 Bartolomé Dias nus de grandària natural de la pintura
va assolir el cap de les Tempestes, posteriorment rebatejat amb el alemanya; és un extraordinari estudi
nom de Bona Esperança, ja que, després de gairebé un segle de anatòmic. Els contorns fluids i les
navegar en direcció sud, la costa marcava una nova direcció cap al formes anatòmiques rítmicament
nord-est. Finalment, Vasco de Gama va arribar a l'Índia l'any 1497. assuaujades eviten la sensació
escultòrica.
Un membre de l'equip de navegants reunit a Portugal, Cristòfol
Colom, va tenir la idea de seguir el camí de l'oest a través de l'oceà
Atlàntic després d'haver llegit les obres del geògraf grec Claudi Ptolemeu. Com que el projecte de Colom
fou rebutjat a Portugal on ja tenien molt avançada la ruta africana, aquest va recórrer als reis Catòlics. En
aquell moment les possessions atlàntiques de Castella es limitaven a l'acabament de la conquesta de les Illes
Canàries, iniciada per Jean de Bethencourt a principis del segle xv i no acabada fins al 1496.

Mentre que des del començament del segle xv, els portuguesos circumnavegaven Àfrica cercant el camí de
l'Índia, Indonèsia, la Xina i el Japó, Cristòfol Colom va arribar al continent americà travessant per primer
cop l'oceà Atlàntic. El 12 d'octubre, quan la tripulació ja estava inquieta per la llarga travessia, el grumet
Rodrigo de Triana, des de La Pinta, va donar el famós crit de: Terra a la vista. Van arribar a una illa
(Guanahani), rebatejada com a San Salvador, a l'arxipèlag de les Bahames; en el mateix viatge van
desembarcar a l'illa de Cuba, a la qual van donar el nom de Joana, i la de la Hispaniola, a Haití. Fins a la
seva mort Colom va realitzar tres viatges més, en què va explorar i descobrir noves terres.

Pocs anys després ja era clar que les noves terres descobertes pertanyien a un nou continent i que calia
cercar un passatge a través d'Amèrica per arribar a la terra de les espècies. El 1513, Vasco Núñez de Balboa
va travessar l'istme de Panamà i va descobrir l'oceà Pacífic. El 1520, Fernão Magalhães, al capdavant d'una
expedició finançada per Castella, va vorejar el continent americà per l'extrem sud i, travessant el Pacífic, va
arribar a les Filipines i a les illes Mariannes Septentrionals. En aquestes illes va morir Fernão Magalhães,
però l'empresa va continuar fins a arribar a trobar-se amb els portuguesos a les Moluques. De les cinc naus
inicials només la comandada per Juan Sebastián Elcano va retornar el 1522 a la península Ibèrica. S'havia
donat la primera volta al món, s'havia provat l'existència d'un nou continent i, a la vegada, s'havia
demostrat l'esfericitat de la terra.

Per donar legalitat a l'ocupació de les descobertes, el regne de Portugal i la corona de Castella van recórrer a
l'arbitratge papal per tal d'assegurar-se la sobirania dels territoris que es descobrissin al sud de les illes
Canàries. El desconeixement del lloc on havia arribat Colom i la incertesa que encara fornia la ruta africana
van facilitar l'entesa de les dues monarquies hispàniques, i el 1494 es va signar el Tractat de Tordesillas,
posteriorment avalat per la Santa Seu. El Tractat reservava a Castella la sobirania sobre els territoris
 descoberts a
l'oest del meridià
46 i Portugal la
dels situats a
l'est. Així, les
terres del Brasil,
descobertes per
Pedro Álvares
Cabral (1500) i
ubicades fora del
domini castellà,
asseguraven la
presència
portuguesa a Làmina que representa l'arribada de Colom a l'illa
Amèrica. Pel que Hispaniola, del llibre Americae de Theodor de
fa a les Índies Bry, 1559. Cristòfor Colom va projectar seguir el
orientals, Carles camí de l'oest a través de l'oceà Atlàntic per
La caravel·la Vera Cruz en la V va renunciar arribar a les Índies. Seguidor del geògraf grec
commemoració dels 150 anys de l' als drets sobre les Claudi Ptolemeu va creure que arribaria a l'Índia,
Associação Naval de Lisboa. El Moluques i no a Amèrica, continent amb el qual no va
contacte entre les tradicions (Tractat de comptar perquè Ptolemeu va suposar que la
constructives navals de la Saragossa, 1529) Terra era un terç més petita que la realitat. Va
Mediterrània i les procedents de la a canvi d'una morir creient que havia arribat a unes illes
mar del Nord va desembocar en la suma de diners. properes a les Índies orientals, tot i que en els
construcció d'una nau, la caravel·la, Per error les seus viatges no va trobar cap rastre de
alta, resistent i capaç de navegar per Filipines, dins de presència portuguesa ni tampoc de conreus
mars oberts. A més a més, la línia de d'espècies. En qualsevol cas, ja abans de la
l'existència de grups socials demarcació seva mort, era clar que les terres descobertes
desposseïts (baixa noblesa i portuguesa van pertanyien a un nou continent.
camperols) van proporcionar el quedar sota
material humà (capitans i mariners) sobirania
capaç de cercar la fama i castellana. En resum, Portugal i Castella es van repartir pràcticament
l'enriquiment personal fora de les el món. Tanmateix, França, Anglaterra i Holanda van reivindicar el
seves terres d'origen. Reblar el clau, dret de participar en el procés colonial.
la utilització de la brúixola i del timó i
el desenvolupament dels estudis
matemàtics, astronòmics i Explotació econòmica de les noves terres
geogràfics que van permetre elaborar
portolans i cartes marines que L'escàs potencial demogràfic del regne de Portugal no va permetre
marcaven les rutes, la forma de les l'ocupació efectiva i l'explotació de les noves terres descobertes. En
costes, els ports i la direcció dels conseqüència, el Regne de Portugal es va limitar a establir factories
vents. Aquestes tècniques de comercials per realitzar els intercanvis a Àfrica (a les costes de Cap
navegació, mitjançant l'astrolabi i el Verd i al golf de Guinea) i a les Índies orientals (Diu, Goa,
sextant van permetre calcular la Calicut…) i a les illes de les espècies (Timor, Amboina…). Només a
posició dels vaixells.[9] les costes del Brasil van controlar la producció de canya de sucre
mitjançant l'explotació d'esclaus negres procedents del golf de
Guinea.

En canvi, quan els castellans van arribar a l'interior del continent americà, es van enfrontar a civilitzacions
amb un gran nivell de desenvolupament que havien assolit una esplendor semblant a la de les grans
civilitzacions d'Egipte o Mesopotàmia. Maies, asteques, inques i altres civilitzacions precolombines van ser
sotmeses a la depredació que va proporcionar el pillatge i els botins de guerra. Els enfrontaments de la
corona de Castella amb els grans imperis asteca (Hernán Cortés, 1521) i inca (Francisco Pizarro, 1531-
1533) en són paradigmàtics. El xoc va suposar el col·lapse de les civilitzacions precolombines i ha estat
considerat com el més gran desastre demogràfic de la Història Universal.[10] (diversos investigadors.[11] han
estimat que més del 90% de la població americana va morir en el primer segle posterior a l'arribada dels
europeus, representant entre 40 i 112 milions de persones).[12]

Esgotat el període de depredació i pillatge, va caldre organitzar la producció per treure un rendiment de les
noves terres conquerides. Els indis no van ser mai sotmesos a l'esclavitud, ja que els Reis Catòlics sempre
van considerar els habitants de les noves terres súbdits directes de la monarquia, però la nova classe
dominant va emprar-los en el treball de les plantacions (sucre, cacau, tabac, anyil) i, sobretot, en l'explotació
de les mines d'or i plata que a mitjan segle  xvi van ser descobertes a Potosí (Perú) i Zacatecas (Nova
Espanya).[13] Les dues formes d'aprofitament del treball indígena més habituals, com a mà d'obra barata i
abundant, van ser l'encomienda i la mita.

L'impuls comercial, l'expansió de les L'augment de l'activitat

finances i la revolució dels preus comercial

Durant el segle  xvi el tràfic comercial i el crèdit mercantil van Tomàs de Mercado (Sevilla,
experimentar una acceleració important en dues direccions. Per un 1523 o 1530 — Mèxic, 1575),
costat els nous mercats colonials, l'abundància de metalls economista, ens dona una visió
convertibles en moneda (or i plata) i el progrés econòmic general de l'activitat comercial dels
d'Europa, van incrementar el volum dels negocis mercantils. De mercaders al segle  xvi, a Suma
l'altre, s'obriren noves rutes basades en el comerç de metalls i de tratos y contratos (1569):
d'espècies. La ruta dels metalls, que des de les Antilles travessava "Primer de tot tenen contractació
l'Atlàntic en direcció a Sevilla, circulaven els galeons castellans en tots els racons de la
replets d'or i plata americana que quadruplicaven el volum de cristiandat, i fins i tot, entre els
metalls preciosos europeus. La ruta de les espècies sortia de les berbers. A Flandes duen llanes,
Índies orientals i a través de l'Índic, vorejant les costes atlàntiques olis i bastards; d'allí porten tot
d'Àfrica, arribava a Lisboa. gènere de merceria, tapisseria,
llibreria. A Florència, hi envien
Paral·lelament a aquesta expansió comercial es va produir un cotxinilla, cuirs; hi porten or,
increment del món financer. Aquesta època es caracteritza per brocats, sedes i, de tots aquells
l'aparició d'una burgesia capitalista que exerceix un paper cada indrets, gran multitud de llenços.
vegada més preponderant en la societat i en la política. L'extensió Al cap Verd, hi tenen el tracte de
dels mecanismes de crèdit i de les companyies financeres va ser negres, negoci de gran cabal i
propiciada per la creixent necessitat de capitals per finançar el molt d'interès. A totes les Índies,
comerç colonial i les despeses dels Estats moderns. La gran hi envien grans carregades de
rendibilitat del comerç colonial va afavorir la proliferació de tota mena de roba, i d'allà porten
prestadors i banquers, i també un més gran desenvolupament de or, plata, perles, grana i cuirs en
les companyies comercials i dels bancs. Moltes d'aquestes grandíssima quantitat. Per tal
institucions estaven en mans de grans famílies europees (com els d'assegurar el que embarquen
Fugger, els Medici, els Welser, els Ruiz…). Signe de la (que són milions de valor) els
importància financera és la creació de borses, primer a Anvers cal assegurar a Lisboa, a
(1531) i més tard a Londres i a Amsterdam. Burgos, a Lleó de França, a
Flandes, perquè és tal quantitat
Les necessitats de numerari de les monarquies per afrontar les la que carreguen, que no basten
seves creixents despeses pels exèrcits, la burocràcia i la els de Sevilla, ni els de vint
diplomàcia, i la pervivència d'una fiscalitat tradicional, deixava els Sevilles, per assegurar-ho (...)
Estats mancats de recursos. Això va obligar a moltes monarquies a de manera que qualsevol
recórrer als emprèstits dels banquers. El cas més paradigmàtic va mercader cabalós tracta
ser el de Carles V amb el banquer Jakob Fugger. actualment arreu del món, i a
L'obertura de nous mercats colonials van provocar un augment totes bandes té gent que el
important de la demanda de productes agrícoles i industrials, que correspongui, doni crèdit i fe a
va generar un augment de la producció. Al camp es va incrementar les seves lletres i les pagui,
la superfície conreada i es va estendre el conreu del lli. Les perquè en totes calen
activitats industrials van continuar sent gremials, però es va diners". [14]
estendre el treball a domicili, pel qual un pagès treballava unes
primeres matèries proporcionades per un comerciant-empresari que
s'encarrega de la comercialització del producte manufacturat. Tanmateix, l'expansió agrícola i industrial no
va significar cap transformació radical en les estructures organitzatives: l'agricultura no va millorar els seus
rendiments i les activitats industrials es van continuar realitzant (excepte en l'armament o la construcció
naval) dins del marc organitzatiu gremial.

Els metalls preciosos eren aleshores l'únic signe monetari, i la seva sobtada incidència en el mercat va
provocar, primer, un gran desenvolupament econòmic. Però, després, va provocar una crisi inflacionària,
amb una espectacular puja de preus (fins al 400% en alguns casos), a causa de l'augment de la demanda
americana i l'arribada d'or i plata en quantitats enormes. L'historiador Earl Hamilton ho va anomenar la
revolució dels preus.[15] Aquesta puja de preus va ser el signe més evident de la incapacitat de l'estructura
agrària i industrial europea per afrontar el creixement de la demanda, i va obrir, a la segona meitat del
segle xvi, un període de recessió econòmica que es va agreujar més durant el segle xvii.[16]

Les primeres societats capitalistes

A l'inici de l'edat moderna, la societat viu, gairebé, exclusivament de l'agricultura. Tanmateix, les primeres
activitats del capitalisme comercial i financer apareixen des del Renaixement a Holanda i al nord d'Itàlia
(Venècia). Per exemple, les grans companyies comercials marítimes, com la Companyia Holandesa de les
Índies Orientals o bé la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (1602), prefiguren, des del
segle  xvii les firmes capitalistes modernes. Constitueixen, en efecte, les primeres entitats que reuneixen
capitals, mitjans materials (vaixells), progressos tecnològics (brúixola, sextant, etcètera) i recursos humans.
Els seus objectius anuncien els de les empreses modernes: la recerca de benefici privat. Però l'economia de
mercat, en sentit estricte, és encara marginal i el sistema fabril, en el sentit modern, és gairebé inexistent. Les
manufactures establertes per l'Estat continuen sent una activitat marginal. Tanmateix, algunes activitats de
producció domèstica anuncien la revolució industrial. Per exemple, els venedors subministren als pagesos
les primeres matèries, de vegades fins i tot eines, per tal de crear un producte transformat que revendran a la
ciutat. Així, els pagesos treuen un complement als ingressos de la seva activitat agrícola. Aquest estil de vida
no és encara el dels treballadors assalariats; més aviat és una barreja inèdita d'agricultura i d'artesanat.
L'economia moderna es troba a les beceroles i només certes regions, com Flandes, progressen cap a una
agricultura productiva. És l'excepció a una pràctica agrícola tradicional fonamentada en la rotació de
conreus triennal, els camps d'explotació col·lectiva i camps oberts que permetent el moviment del bestiar
d'un terreny a l'altre. D'altra banda, a Flandes, al segle  xvii, apareixen formes embrionàries d'empreses per
esquivar les regles corporatives. És, doncs, en aquesta època quan apareixen les primeres formes jurídiques
d'empreses; és el cas de la societat en comandita.

La transició vers l'absolutisme monàrquic

En l'aspecte polític, durant l'edat mitjana el rei no sempre va tenir l'autoritat i la va haver de compatir-la amb
els senyors feudals per manca de mitjans. A partir del segle  xiii, coincidint amb el renaixement de la
burgesia comercial, va iniciar-se un lent procés d'afermament de l'autoritat del monarca sobre els nobles
feudals, procés que es nodria dels impostos que li paguen els ajuntaments burgesos a canvi de protecció dels
habitants de les ciutats dels abusos dels nobles. En arribar el segle xv, amb l'ampliació del comerç comercial,
l'autoritat es va fer indiscutible. Sorgeix un estat nou, poderós econòmicament, fort militarment, extens
territorialment, amb tot el poder concentrat a les mans del príncep:[17] és la monarquia absoluta que se'ns
presenta impetuosa a banda i banda dels Pirineus, en els dos estats francès i espanyol. S'hi afegim Enric VIII
d'Anglaterra,Ferran d'Aragó i Isabel de Castella i Lluís XI de França són els prototipus de nous
monarques.[18]

En l'aspecte social és l'amansiment de la noblesa, i la incorporació de la burgesia i del poble en el projecte

d'un estat basat en una realitat nacional com a plataforma per assegurar una política agressiva que crearà
grans imperis territorials i comercials. És la transformació de la societat feudal-corporativa en el
mercantilisme de la monarquia absoluta.[19] Per primera vegada en l'organització econòmica mundial
apareixen grans potències administrades centralment que disposen de territoris incomparablement més grans
i més mitjans que desplacen als petits estats italians. Acaba l'època inicial del capitalisme i comença el
capitalisme modern de nou estil fonamentat en la importació de metalls preciosos des d'Amèrica a Espanya i
l'aliança entre l'Estat i el capital.[20]

Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, els Reis Catòlics, representen un nou model de govern caracteritzat per
la limitació del poder de la noblesa, la centralització del poder mitjançant una administració forta, i la creació
d'un exèrcit. L'or i plata que arriba d'Amèrica hi contribuirà enormement. Els Reis Catòlics van conquerir el
regne de Granada (1492), Navarra (1512), les illes Canàries (1493-1495), Orà (1509) i Melilla (1497).
També van contribuir a la unificació religiosa forçant la conversió dels musulmans i dels jueus, sota el
control del Tribunal de la Inquisició que s'imposa a tot el territori sense atendre a les particularitats dels
diferents regnes.[21] Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, hereu de l'imperi, transforma els països
que li corresponien per herència en una potència política sense precedents des dels temps de Carlemany.

Revolució militar
Vegeu també: guerres durant l'Edat Moderna

L'estratègia militar va experimentar canvis profunds, correlatius als polítics. La introducció de les armes de
foc va marcar el final de l'època dels cavallers feudals i l'inici del predomini de la infanteria. Encara que els
primers usos de la pólvora van ser a la Xina, el seu ús militar va ser, fonamentalment, europeu durant l'edat
moderna. Va ser l'arma decisiva amb un cost que no podien assumir els nobles particulars. Només les
monarquies autoritàries podran sufragar un exèrcit modern. Al mateix temps l'enginyeria va progressar
perfeccionant les fortaleses amb finalitats defensives. En conseqüència, les campanyes medievals, com
enfrontaments de tropes reclutades pels llaços del vassallatge, es van transformar en guerres de setge i
desgast de l'enemic, utilitzant tropes professionals i mercenàries; fet que explica la immensa crueltat dels
conflictes. A partir del segle  xviii, les guerres són sotmeses a càlculs acadèmics i van experimentar un
notable canvi, transformant-se en campanyes voluntàriament limitades i amb complexes maniobres. Per
primera vegada des de l'Imperi Romà, les guerres europees es lliuraven amb una visió estratègica continental
que posava al seu servei uns aparells estatals creixents: les guerres han de tenir en compte, a més del punt de
vista tàctic, el punt de vista econòmic. I les batalles diplomàtiques seran igual de decisives que les reals.[22]

La guerra naval també coneix un salt qualitatiu amb la incorporació de l'artilleria i de millores tècniques en
la navegació. La capacitat de maniobra ràpida i d'abordatge de la propulsió a rem (encara útil l'any 1571 a la
batalla de Lepant) quedarà obsoleta, en benefici de la planificació estratègica en un escenari planetari, on
flotes oceàniques porten la presència militar a grans distàncies amb una agilitat creixent. Lepant va significar
el manteniment de l'statu quo a la mar Mediterrània: la part oriental pels turcs i l'occidental per la Monarquia
Hispànica. Tanmateix, el Mediterrani havia perdut la seva centralitat en benefici de l'oceà Atlàntic. Després
de la derrota de l'Armada Invencible (1588) s'inicia l'hegemonia naval anglesa davant la flota hispànica.
 El Renaixement i la Reforma
protestant
L'expansió econòmica del segle  xvi va renovar les
activitats comercials i financers i va estimular la difusió
del Renaixement. A partir del segle xv hi ha una voluntat
de tornar als orígens de la cultura grecoromana.
Paralel·lament, va aparèixer la reforma religiosa:
pensadors religiosos de caràcter humanístic van trencar
amb l'Església i van deixar dividia l'Europa moderna en
dos mons antagònics.
Fort Bourtange a Groningen, Països Baixos.
Fortalesa de forma pentagonal, amb 5 bastions,
un a cada un dels seus angles. El
Entre 1530 i 1550, el nou estil de fortificació es
va anar estenent per la península Itàlica i per la pensament
resta d'Europa. Les guerres cada vegada són humanista
més costoses i requereixen una major
planificació. Les noves fortaleses asseguraven Vegeu també:
que les guerres no s'estenguessin més enllà Renaixement i
d'una sèrie de setges. Ja que les fortaleses Renaixement
podien allotjar fàcilment uns 10.000 homes; un hispànic
exèrcit invasor no podia ignorar una posició
poderosament fortificada, ja que suposava un
risc molt alt de contraatac. Com a resultat,
gairebé totes les ciutats havien de ser preses, la
qual cosa suposava un llarg procés que podia
durar mesos i fins i tot anys, fins que els
ciutadans de la ciutat es rendien per gana. La
majoria de les batalles d'aquesta època van ser
La impremta, desenvolupada a
entre exèrcits que mantenien el lloc a una
mitjans del segle xv, té una
posició, i els exèrcits de rescat que tractaven
importància fonamental en el
d'alliberar els assetjats.
desenvolupament de l'alfabetització i
la difusió de la cultura.
El pensament humanista va ser un moviment intel·lectual destinat a
transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un
tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers
humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus, ja que havien
demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes van cercar en
l'antiguitat clàssica, en textos i en restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el
gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima
realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta amb sentit crític, sense la
rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era laïcista, però no anticristià perquè
defensava una religió més personal i directa, en què l'home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure
de les institucions religioses.

L'expansió de l'humanisme va comptar amb la impremta (el 1455 ja existeix a Magúncia i Estrasburg, tot i
que apareix lligada a (Gutenberg, 1448), que van facilitar la difusió dels escrits humanistes. A les corts
renaixentistes, desitjoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seves mans hi ha el
progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analitzada racionalment des del
punt de vista de l'espectador. Així neix la crítica d'art.
Alguns dels grans humanistes italians van ser Marsilio Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-
1494). Fora d'Itàlia, el valencià Joan Lluís Vives (1492-1549) va ser pioner en l'estudi de la psicologia i la
teoria de l'educació. A Anglaterra, Thomas More va escriure Utopia (1516), on descriu un Estat ideal basat
en una organització comunitària, sense propietat privada. Erasme de Rotterdam (1476-1536) va ser el més
representatiu dels humanistes europeus, i en el seu Elogi de la follia (1508) va atacar durament les
institucions eclesiàstiques.

Paral·lel al desenvolupament de l'humanisme, va aparèixer precoçment a Itàlia una nova forma artística, el
Renaixement. Aquest nou estil buscava les arrels de l'antiguitat clàssica. L'art del Renaixement va exercir
una funció d'exaltació del món i de l'home com a eixos centrals. Per aquesta raó, van tenir una important
rellevància l'estudi del cos humà, els temes profans i els fons paisatgístics i arquitectònics enfront de
l'abstracció daurada del gòtic.

L'origen de l'art renaixentista es troba a Florència, ciutat dirigida per una potent burgesia mercantil. Els
papes de Roma van protegir les arts i les van utilitzar per subratllar el seu poder. El florentí Michelangelo
Buonarrotti va aixecar la cúpula del Vaticà i va ornamentar la basílica amb nombroses escultures, com la
Pietat, i va pintar al fresc el sostre de la capella Sixtina. Venècia, ciutat burgesa i comercial, va viure una
època artística esplendorosa amb l'anomenada escola veneciana, amb compositors i pintors com Tiziano
Vercellio. Des d'aquests focus va passar a les corts dels reis europeus, substituint pertot arreu el gòtic.

Tant l'humanisme literari com el renaixement artístic es van basar en la concepció clàssica de l'home i van
superar la concepció teocèntrica medieval.

El Renaixement. El retorn a la mesura humana

Michelangelo, a La creació
d'Adam, fresc de
Michelangelo que es troba al
sostre de la Capella Sixtina
(1510). En els frescos que
recobreixen la volta de la
Capella Sixtina, Miquel
Àngel va associar la pintura
a la força escultòrica de les
formes. La prepotència del
dibuix anatòmic, les figures
cargolant-se sobre elles
mateixes i els músculs
voluntàriament inflats
mostren una tensió pròpia
del manierisme. Aquesta escenografia sembla voler passar el testimoni des del teocentrisme medieval a
l'antropocentrisme humanista, abans que la Reforma i la Contrareforma tanquessin el pas a la Utopia.
Tanmateix, d'ara endavant l'artista definirà amb la seva exclusiva personalitat la seva obra, i rarament hi
apareixeran els noms dels col·laboradors. En el cas de Michelangelo, aquest treballarà sol, i això encara
augmentarà més el mite. Per això, la història no podrà, des d'aleshores, escriure's a partir de l'obra d'art,
sinó a partir dels artistes.[23]

En canvi, El Judici Final (imatge de la dreta), del mateix autor, en el mateix edifici –el Vaticà, al pany
frontal de la capella Sixtina–, va ser pintat el 1541, al final de la seva vida, quasi trenta anys després
d'haver-ne pintat el sostre. Miquel Àngel va pintar el pany frontal amb una grandiosa composició que és
l'epíleg no tan sols de la seva obra, sinó de tot el Renaixement.
 Detall de la Capella Sixtina

La ciència moderna

L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van

preparar el camí de la ciència moderna, els avenços més importats
de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, l'anatomia, la
navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. En
medicina va destacar Andreas Vesal que va realitzar una detallada
descripció del cos humà i per primer cop va unir la teorització i els
ensenyaments mèdics amb la pràctica. L'aragonés Miquel Servet va
demostrar cap al 1553 l'existència de la circulació pulmonar. El
Representació del sistema solar
1543 es va publicar De Revolutionibus orbium coelestium, obra de
segons Copèrnic vers 1660. El nou
Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tota la resta de
model heliocèntric va suposar la
planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba primera gran fissura en la concepció
el centre del món". medieval que la Terra era el centre
d'univers.
Durant el Renaixement, les facultats de medicina italianes van
destacar pels seus estudis anatòmics. El cos humà va ser objecte de
disseccions i exploracions que, malgrat no donar uns resultats concrets en la lluita contra les malalties, van
posar les bases de l'anatomia, la fisiologia i la patologia modernes, tot començant a trencar l'autoritat clàssica
i la tradició màgica de la medicina.

A casa nostra van destacar el mallorquí Damià Carbó qui va ser un dels primers metges que van tractar
d'obstetrícia; el metge Bernadí Muntanya de Montserrat, autor d'Anatomia (1551), estudi que va servir molts
anys de text als metges espanyols; Pere Galès (1537-1559), nat a Ulldecona, filòsof, filòleg i jurisconsult,
professor a la Universitat de Ginebra i Cosme Damià Hortalà, teòleg i humanista, rector de la Universitat de
Barcelona.[24]

En general, els humanistes van conrear tot tipus d'obres descriptives que abraçaven els diversos camps de
l'experiència humana. Però la ciència dels segles XV i XVI no va crear cap gran innovació, excepte en el
sistema copernicà. Tanmateix, la descripció de la realitat immediata va obrir les portes a la revolució
científica del segle xvii.

Bula Exurge Domine, Contra Errores Martine
Lutheri et sequatium: Butlla contra els errors de
Martí Luter i els seus seguidors (15 de juny de
1520), per la qual el papa Lleó X amenaça amb
l'excomunió si no es retracta de 41 punts
inclosos a les seves 95 tesis sobre les
indulgències del 31 d'octubre de 1517, en les
quals Luter, indignat, atacava la idea que la
compra de les butlles podia ser causa de perdó
de penes espirituals; fet habitual a l'època i on la
causa ocasional va ser que el papa Lleó X havia
arrendat les butlles d'indulgències a la Banca
Fugger per obtenir cabals per la construcció de la
basílica de Sant Pere del Vaticà. Luter va cremar
públicament la butlla (10 de desembre de 1520) i
l'excomunió es va fer efectiva (3 de gener de
1521). Aquestes dates són fites de l'edat
moderna, però no haurien passat de ser una
disputa teològica si no haguessin trobat el
formidable ressò que la difusió de la impremta va
permetre, i no haguessin estat acollits per una
societat madura per rebre'ls i uns agents polítics
disposats i capaços d'aprofitar el seu potencial.
dos principis anteriors es troba el de l'autoritat de la Bíblia: es va rebutjar la tradició de l'Església i va quedar
la lectura del llibre sagrat com a única font d'inspiració cristiana. La interpretació quedava, ara, a càrrec de la
consciència individual de cada creient.
Per damunt de la confrontació ideològica, en la pràctica, aquests principis luterans van modificar
profundament l'estructura de l'Església reformada car es va negar la sobirania del papa i de la jerarquia
episcopal i van ser eliminats els ordes religiosos i el culte a les imatges, alhora que alguns sagraments van
La reforma protestant
La reforma va ser un moviment religiós que durant el
segle  xvi va dividir l'Europa cristiana medieval en dues
meitats irreconciliables, la protestant i la catòlica. Va ser a
Alemanya, on el poder de l'emperador no era massa fort,
que els defectes de l'Església van assolir característiques
alarmants: compra de béns i dignitats eclesiàstiques,
disciplina molt deteriorada, rendes gravoses sobres els
pagesos pobres, intransigència... Les crítiques es van
generalitzar entre els humanistes més conscients, com ara
Erasme de Rotterdam, però l'enfrontament definitiu es va
produir arran de les predicacions del frare agustí Martí
Luter (1483-1546). Aquest monjo va iniciar, el 1517, un
procés de revolta contra el papat i l'autoritat dels clergues
dins l'Església. Luter volia seguir només l'Evangeli; per
aquest motiu els seus seguidors foren anomenats
evangèlics o luterans. Excomunicat pel papa Lleó X el
1520, Luter va ser protegit per alguns prínceps alemanys,
especialment per Frederic III de Saxònia, que el va
acollir al seu castell de Wartburg, a Eisenach, on va
poder continuar elaborant la nova doctrina fins a la seva
mort.
La nova doctrina tenia tres principis fonamentals: la
justificació per la fe, el sacerdoci universal i l'autoritat de
la Bíblia, dels quals el primer era de fet l'eix de tot el
conjunt doctrinal. La justificació per la fe defensava,
seguint la concepció individualista renaixentista, que la
religió havia de basar-se en la relació directa amb
Déu,[25] a través d'una fe intensa que no necessitava ni la
intervenció de l'Església ni l'acumulació de "bones
obres". Ara, per Luter, en línia amb una Europa en
desenvolupament, les bones obres són les que es fan en
benefici dels altres, a partir de l'ofici que cada un té
determinat dins de la comunitat. És a dir, se serveix a
Déu mitjançant el treball, concepció que va tenir una
gran acceptació entre els artesans i la burgesia culta de
les ciutats, ja que posaven en evidència l'ociositat dels
eclesiàstics i de la noblesa feudal. Per altra banda, per al
luteranisme, el creient pot salvar-se per la seva pròpia fe i
esdevenir sacerdot d'ell mateix (teoria del sacerdoci
universal); fet que rebutjava la intercessió dels sants i que
les obres només tenien valor a través dels sagraments que
imparteixen els sacerdots. Íntimament relacionat amb els
ser modificats i altres suprimits.

Posteriorment, a Suïssa, es va propagar una doctrina més radical que el luteranisme encapçalada per Joan
Calví (1509-1564) que va rebre el nom de calvinisme. Molts capitalistes van abraçar aquesta doctrina que
autoritzava el préstec a interès (a diferència dels luterans i dels catòlics) i considerava l'enriquiment personal
una benedicció de Déu perquè triomfar en l'ofici i multiplicar les riqueses eren senyals de ser escollit per la
salvació, ja que Calví va defensar que, segons la doctrina de la predestinació, tots els homes tenen
determinat el destí després de la mort.

El monarca Enric VIII d'Anglaterra (1497-1547) es va separar també de Roma i es va proclamar ell mateix
cap suprem de la nova Església d'Anglaterra o anglicanisme per mitjà de l'Acta de supremacia on es
deslligava de l'obediència a Roma i es considerava l'única autoritat de l'Església a Anglaterra. Els ordes
monàstics van ser abolits i les terres i béns dels monestirs van ser confiscats. En essència es van mantenir els
dogmes catòlics, i es van conservar també el culte solemne i la jerarquia eclesiàstica dels bisbes i dels
arquebisbes, etc.

Finalment, cal esmentar un aspecte sociològic de la reforma protestant. Segons Max Weber, de retruc i sense
pretendre-ho, el protestantisme va generar un canvi en la percepció del treball. Weber va demostrar que la
reforma protestant, especialment el calvinisme, va canviar la concepció del treball: aquest ja no és considerat
com un càstig expiatori del pecat original com proclama l'ètica catòlica; és un valor fonamental que serveix a
cadascú per esforçar-se i acostar-se a Déu.[26] Per tant, des del segle  xvi, la Reforma Protestant de Martí
Luter i el calvinisme porta els gèrmens de nous valors que revolucionen la concepció del treball i de la vida.

Contrareforma

El protestantisme havia causat molts perjudicis espirituals i materials a l'Església catòlica. Per atallar aquest
perill va sorgir, de l'interior mateix de l'Església, un corrent renovador, que proposava de corregir els propis
errors i defensar el dogma de la fe catòlica. Aquesta reacció va rebre el nom de Contrareforma i el pes
major de la reforma va correspondre a un nou ordre, la Companyia de Jesús, fundada pel basc Ignasi de
Loiola el 1535.

La fixació dels dogmes catòlics va ésser realitzada al Concili de Trento. Les sessions, que s'iniciaren el
1545, van durar 18 anys. El concili va establir que l'únic text de la Bíblia era la Vulgata, versió en llatí de
sant Jeroni (segle iv) i que la interpretació corresponia exclusivament a l'autoritat de l'Església. Es va afirmar
igualment el valor de la tradició en l'establiment de la doctrina. Els set sagraments van ser definits i es van
condemnar les tesis de la justificació per la fe i de la predestinació. Alhora es va establir una nova
organització episcopal, i es va fomentar la formació del clergat als seminaris.

L'Europa del segle XVII

Les transformacions econòmiques del segle  xvii van fer que el centre de gravetat es traslladi d'Itàlia i
Castella a França, Holanda i Anglaterra. A les esperances del Renaixement succeeix una etapa de crisis,
desequilibris i temors. L'estat d'ànim resultant dona lloc a l'estil artístic Barroc.

La crisi econòmica i l'alternativa mercantilista

Després de la prosperitat econòmica dels inicis de l'edat moderna, el segle  xvii es va caracteritzar per una
greu situació de recessió, de crisi econòmica i d'adequació davant els canvis que havia generat l'expansió del
segle anterior. La crisi es va donar d'una manera intensa a estats com Castella, Portugal o França que
mantenien una estructura senyorial més arcaica. En canvi Anglaterra i Holanda no en van sentir els primers

Detall d'una pintura de Pieter Brueghel el Vell que
ens mostra la manera en què els camperols
realitzen la seva feina durant l'era moderna. Les
tècniques de conreu no havien experimentat
pràcticament cap renovació des de l'edat mitjana
i l'esgotament de les terres s'evitava pel vell
sistema del guaret, o mitjançant el conreu de
cereals secundaris, com l'ordi i el sègol.
L'agricultura va continuar, majoritàriament, dins el
marc de l'economia senyorial, fins a arribar a un
punt de saturació on a molts llocs la producció
agrària va disminuir i molts camps van convertir-
se en terres de pastura.
Plaça de Sant Pere a Roma, 1656, vista des de
la cúpula de la Basílica. Aquesta plaça, en la
seva concepció profundament barroca, és tot un
símbol del paper rector de l'Església Catòlica i de
la nova manera de valorar els espais
arquitectònics. Bernini, educat en l'esperit
jesuític, va captar profundament el sentit de la
Contrareforma i va reflectir les pretensions del
poder de l'Església. En la seva obra més
transcendental com a arquitecte, la columnata
que tanca la plaça de Sant Pere, de planta
eŀlíptica, parteix de la façana de la basílica com
a dos grans braços que acullen la humanitat. De
la idea universalista de Bramante, pròpia del
Renaixement, es passa a la idea paternalista de
la Contrareforma. En aquest punt, la intuïció de
Bernini és ajustada al pensament de l'època.[27]

símptomes fins ben entrat el segle xvii.

Els símptomes de la crisi va ser l'atur del creixement demogràfic europeu causat per les contínues epidèmies
i les guerres que van assolar Europa, i les crisis agrícoles provocades per les adversitats climatològiques i
unes tècniques de conreu que no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l'edat mitjana van
produir una contínua successió de períodes de gran manca alimentària en Estats que vivien essencialment de
l'agricultura. La fam constitueix una amenaça permanent (se citen sis grans fams a França entre 1629 i
1710). En aquest context, la població minva alarmantment: la meitat dels infants moria abans de complir un
any i els supervivents morien, freqüentment, entre els 30 i els 40 anys. La crisi també va afectar el comerç i
la producció industrial: la inestabilitat dels preus repercuteix en el desenvolupament econòmic. Aquesta
conjuntura econòmica de crisis cal cercar-la en les contradiccions internes en què el creixement del sector
manufacturer i dels intercanvis comercials havien tingut lloc sense que, de forma paral·lela, es donessin ni
una elevació de la productivitat agrícola, ni transformacions en l'estructura productiva agrícola i
manufacturera.[28]

A partir de la segona meitat del segle  xvii es va desenvolupar la pràctica econòmica mercantilista basada,
fonamentalment, en dos principis. El primer era que la riquesa d'un Estat depenia de la quantitat de metalls
preciosos de què disposés. El segon que per aconseguir-los calia promoure el comerç exterior i mantenir una
balança de pagaments positiva. En aquesta conjuntura, molts Estats europeus van adoptar mesures per
desenvolupar una producció industrial: privilegis fiscals, prioritat en l'aprovisionament de matèries primeres,
etc. Aquestes mesures pretenien facilitar l'exportació i frenar les importacions mitjançant els drets de duana,
El comerç d'ultramar es va controlar a través de les grans companyies privades, les Companyies d'Índies,
creades per primera vegada a Holanda.[29]

Les monarquies absolutistes

Des de la baixa edat mitjana s'havia iniciat un procés

d'enfortiment del poder dels reis que va culminar al
segle  xvii amb les monarquies absolutes. Va ser un pas
més en la centralització de tots els poders de l'Estat en
mans del monarca, qui ja no reconeixia ni les institucions
tradicionals (Parlaments, Consells...) ni les particularitats
de les diverses regions del regne. Aquest sistema polític
es va recolzar fonamentalment en la noblesa, que perdent
com perdia privilegis jurisdiccionals, es va fer cada cop
més cortesana; mentre la burgesia no tenia cap privilegi
polític i era encara massa feble, malgrat el seu èxit
econòmic, per obtenir el control de l'Estat.[30]
L'absolutisme va anar vinculat a l'expansió territorial dels
descobriments d'Amèrica i les noves rutes comercials i
va tenir els seus teòrics: Thomas Hobbes i Jacques-
Bénigne Bossuet. França, sota el regnat de Lluís  XIV
(1665-1715), encarna el nou model de monarquia
absoluta.
Gaspar de Guzmán, comte de Sanlúcar i duc
El model absolutista va tenir excepcions: Anglaterra i d'Olivares retratat a l'oli, vers 1634, per
Velázquez. La unificació de la corona de Castella
Holanda es van dotar d'un règim parlamentari, i Venècia
i de la corona d'Aragó, a finals del segle xv,
que va ser dominada pels comerciants. La República
inicialment, va significar que el rei era la clau de
holandesa havia suprimit l'antic règim i havia portat als
volta de la unitat, però que els diferents regnes
grans comerciants al govern de les ciutats i dels òrgans
gaudien d'una ampla autonomia. Ben aviat,
de la República. La revolució anglesa va ser
Castella canviarà aquesta concepció per una de
encapçalada pels fabricants i els comerciants que es van
monarquia centralitzada, on els estats no
sentir discriminats pels privilegis i monopolis de què
castellans també contribuïssin militar i
gaudien les grans companyies comercials i la burgesia
fiscalment a les grans despeses de la
que va veure en els obstacles feudals un impediment a la monarquia. En aquest sentit, és prou conegut el
seva expansió. Els errors del rei Carles I d'Anglaterra i memorial que el comte-duc d'Olivares, el 1625,
d'Escòcia (dissolució del Parlament, puja d'impostos dirigeix al rei Felip IV de Castella (1621-1665).
sense la seva aprovació...) van accelerar la Guerra Civil L'any 1640 va provocar la revolta de Portugal i
Anglesa. L'exèrcit parlamentari, dirigit per Oliver Catalunya.
Cromwell (1559-1658), va imposar la República, que
posteriorment derivar en una monarquia parlamentària,
en què el rei quedava sotmès al control del Parlament.

La reforma protestant i la consegüent contrareforma catòlica va donar lloc a una Església Catòlica que
estableix una disciplina moral fèrria en les nacions que romanen en el si del catolicisme, alhora que la
qüestió religiosa estarà al centre de la situació bèl·lica amb un paorós seguit de guerres de religió i de
persecucions religioses que ensagnaren tota l'Europa occidental durant més de cent anys. Al regne de
França hi va haver més de vuit guerres de religió. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va produir la
transformació del mapa polític europeu: el centre neuràlgic del conflicte i escenari permanent dels
 enfrontaments va ser el territori del Sacre Imperi
Romanogermànic, bressol des de la Reforma religiosa de
profunds antagonismes, on va ser eliminada un terç de la
població. La Pau de Westfàlia (1648) va significar una
recomposició del mapa polític amb l'ascens d'una nova
potència, França, i l'esfondrament del vell Imperi dels
Àustries.

A més a més, a Europa, les revoltes i la guerra civil estan

a punt d'esclatar. A França es registren revoltes
camperoles motivades per l'augment dels impostos o per
Retrat del Tractat dels Pirineus (o Pau dels la fam. La noblesa s'uneix a la burgesia en l'anomenada
Pirineus) que va ser signat el 7 de novembre del guerra de la Fronda contra la política absolutista de
1659, pels representants de Felip IV de Castella i Mazzarino. Els hugonots continuen creant problemes i
III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de l'Edicte de Nantes, el 1685, va empitjorar encara més la
Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i situació: gairebé mig milió d'hugonots emigren en massa.
Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu A la Monarquia dels Àustries, la burgesia està
Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i arruïnada i la noblesa i el clergat són amos de la terra;
posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. s'expulsa als moriscos; hi ha motins a Biscaia (1630-31);
Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser el dia del Corpus de Sang de 1640 es revolta Catalunya i
la cessió a França del comtat del Rosselló i part es desenvolupa la Guerra dels Segadors; rebel·lió de
del de la Cerdanya. Portugal (1640); revoltes populars a Sevilla (1652), la
inquisició o tribunal del Sant Ofici actua com a policia i
tribunal religiós que s'ocupa d'inquirir o buscar els
reformats, jutjar-los i castigar-los, sovint amb mort pública en els anomenats actes de fe... A Anglaterra es
van desencadenar dues revolucions i una guerra civil que va acabar amb l'execució del rei i el triomf del
sistema parlamentari.

La reordenació europea va culminar amb el Tractat d'Utrecht (1713) que posava fi a la guerra de successió
per la corona espanyola.[31] Aquest tractat va significar la liquidació de les darreres places espanyoles a
Europa la reducció de l'imperi a les colònies americanes. Per França va significar un enfortiment del seu
predomini, car aconseguia que un Borbó, Felip V, tingués el tron espanyol. Per Anglaterra va significar
impedir que novament l'expansió d'una dinastia trenqués l'equilibri continental. Pels catalans i pels
valencians va portar a l'anul·lació de les llibertats i les institucions pròpies, la repressió física, la prohibició
de la llengua i la imposició del castellà en tots els àmbits.

Racionalisme i empirisme

Els canvis que es produïen des del Renaixement van impulsar el rebuig a la concepció escolàstica i l'intent
de crear un nou mètode de coneixement, no sotmès a l'autoritat o a la tradició, més útil i adreçat a la
consecució d'objectius pràctics. El coneixement partirà del plantejament de què és el mateix coneixement i
quina és la seva causa. Les respostes donades a aquestes qüestions es troba la diferència entre el
racionalisme i l'empirisme.

Els racionalistes van plantejar un mètode deductiu conceptualitzat en el cogito, ergo sum de René
Descartes. Baruch Spinoza i Gottfried Wilhelm Leibniz, en una línia argumental semblant, desconfiaven del
coneixement sensible i només atorgaven validesa al que la raó considerava indubtable.

Els empiristes representats a bastament entre els britànics Francis Bacon, John Locke, George Berkeley i
David Hume, partien de la tesi que tot el coneixement pot ser percebut pels sentits, i negaven l'existència
d'idees preconcebudes. Propugnaven un mètode inductiu i basat en l'experiència, seguint el model de les
investigacions en ciències naturals. Però el mètode científic modern és el mètode que va plantejar Galileo
Galilei, l'anomenat mètode hipotètico-deductiu que uneix l'observació empírica i la demostració racional.

El barroc

L'art més representatiu de l'edat moderna potser no és el Renaixement sinó la seva continuació i antítesi: el
Barroc.[32] Aquest estil es caracteritzava per ser visualment recarregat, i allunyat de la simplicitat i recerca
de l'harmonia pròpies del Renaixement. Encara que es discuteix la seva etimologia, pot ser sinònim
d'"estrany", "irregular". El Barroc va néixer com una reacció a la crisi de confiança humanista i
renaixentista en l'ésser humà. Això explica el seu potent caràcter religiós i l'abandó de la simplicitat clàssica
per expressar la grandesa de l'infinit, i la predilecció pels motius grotescos o «lletjos» que contradiu la
recerca de la bellesa, ideal renaixentista. S'ha parlat també d'una cultura del barroc, de l'equívoc i de l'efímer,
coincidint amb l'anomenada crisi del segle  xvii, on es valorava més l'aparença que l'essència, l'escenografia
que la solidesa.[33]

L'Europa il·lustrada (segle XVIII)

El segle  xviii, tot i mantenir-se les característiques fonamentals de l'antic règim, l'intens impuls demogràfic i
econòmic i el pensament il·lustrat acabaran obrint les portes a una època revolucionària, marcades per les
profundes mutacions de la Revolució Francesa i de la Revolució Industrial. És, doncs, una època de trànsit,
en el qual el ritme de l'evolució històrica s'accelera.

Transformació econòmica i crisi de la societat estamental

En el segle xviii es va produir un creixement demogràfic important: de 100-120 milions d'habitants el 1700

es va passar a 180 milions el 1800.[35] Això explica que el 1798, Thomas Malthus publiqués el seu famós
Assaig sobre la població. L'economia va continuar sent fonamentalment agrària i en algunes regions
d'Europa (Gran Bretanya, Països Baixos, vall de Po…) va tenir lloc una revolució agrícola amb rotació de
conreus i millores en les eines. A l'est de l'Elba l'agricultura va seguir sent de grans latifundis i treball servil.

Els mercats colonials es van eixamplar molt més cap a Àsia, Àfrica i Amèrica. Es van obrir noves rutes i
nous ports. Els productes colonials (sucre, cafè, cotó, cacau, tabac…) es van fer d'ús habitual a Europa. A
canvi, les colònies rebien de les metròpolis productes manufacturats. El sistema econòmic que en va derivar
es va fonamentar en la producció de manufactures d'alt preu (generalment productes de luxe com tapissos,
porcellana, etc.) amb destinació a l'exportació a costs molt baixos que produïen l'entrada de pagaments en
metàl·lic, una part dels quals es va destinar a inversions en els obradors de manufactures, i va constituir una
incipient industrialització, encara que premaquinista i on la indústria ocupa un lloc secundari en l'economia
real i en les consciències. Aquest nou sistema es va inspirar en les doctrines del ministre francès Jean-
Baptiste Colbert, i va rebre el nom de colbertisme. Aquest nou sistema ja no es va basar en l'acumulació
mecànica d'or i plata. En aquest sentit va tenir molta importància la fisiocràcia, doctrina que donava una
gran importància a una agricultura moderna. Per altra part, la necessitat de l'exportació va provocar l'aparició
dels primers lliurecanvistes, o partidaris del lliure canvi dels productes, sense dificultats proteccionistes, que
van començar a propugnar el lliure dret d'exportació i d'importació capaç de superar les barreres tancades
del mercantilisme tradicional.

El segle  xviii significa la crisi de la societat estamental de l'antic règim. La societat és, fonamentalment,
aristocràtica: la noblesa i l'alt clergat monopolitzen els alts càrrecs de l'Estat, l'Església i l'Exèrcit.
L'aristocràcia anglesa gaudia de menys privilegis després de la revolució del segle anterior, però va ser la
més rica. A tota Europa, els burgesos més rics van procurar-se comprar títols nobiliaris. En resum, és una
societat jeràrquica on no hi ha igualtat a l'hora de pagar impostos o obtenir càrrecs oficials. Malgrat tot, la
societat estamental va entrar en crisi i una nova societat
fonamentada en la importància de la propietat, els diners i el capital
van soscavar al llarg de tot el segle els fonaments del sistema de
l'antic règim. Les burgesies europees, d'acord amb la seva força, van
lluitar contra un sistema polític, la monarquia absoluta de dret diví,
que els negava la llibertat d'intervenir en el govern i contra el poder
de l'Església. Alhora la noblesa s'empobreix per la nova
organització de l'economia i l'absolutisme reial els afebleix. Contra
aquesta situació la noblesa del segle  xviii reacciona a la defensiva
barrant l'accés dels burgesos als alts càrrecs i a l'Exèrcit i intenta Porta d'entrada a la Real Fábrica de
restablir la servitud dels camperols. Només a Gran Bretanya i els Tabacos de Sevilla. Les mesures
Països Baixos el poder econòmic era ja un criteri per determinar que van adoptar els governs
l'estament social. europeus en relació amb les
activitats industrials foren molt
semblants a les adoptades respecte
Despotisme al comerç colonial. Van crear un
il·lustrat nombre de fàbriques subvencionades
per l'Estat per elaborar articles de
luxe. La importància d'aquestes
activitats industrials rau en la
introducció d'una nova forma
d'organitzar el treball encara que
fonamentalment manual i van
esdevenir un graó cabdal en la
transició de la producció domèstica a
la fabril. Sota la influència de Jean-
Baptiste Colbert, a Espanya, es va
fundar la primera manufactura el
1718 dedicada a la fabricació de
teixits de llana d'estil holandès i es
va ubicar a Guadalajara. El Govern
va pensar que els seus guanys
posarien fi a la humiliació d'haver de
comprar a Anglaterra draps fabricats
El gronxador, obra mestra representativa de l'art amb llana espanyola. No va assolir
rococó. Fragonard (1732-1806) es mostra cap èxit econòmic per la manca
posseïdor d'una vivacitat irreprimible i aèria, i d'administració i els excessius
pren de la tradició italiana una plenitud sensual costos del transport a causa de la
de color i forma. És una mostra exemplar de llunyania dels principals centres
frescor i de recerca de felicitat, molt en d'esquilada de la Mesta i de tots els
consonància amb l'esperit burgès il·lustrat. L'art, grans centres comercials, tret de
en el seu conjunt, va abandonar els temes Madrid. Ni la fàbrica de Guadalajara
religiosos i es va tornar burgès o pagà; l'home, el ni les altres fàbriques reials no van
món i la natura van ser les grans passions del donar el rendiment desitjat.[34]
moment.

Mentre Gran Bretanya era la mare de les llibertats i del

parlamentarisme, al vell continent les monarquies absolutes van iniciar un procés reformador que pretenia
agermanar l'autoritat i la idea de progrés de la Il·lustració. El lema "tot per al poble, però sense el poble"
defineix el caràcter del despotisme il·lustrat. Prússia (Frederic II el Gran, 1740-1786), l'Arxiducat d'Àustria
(Josep II, 1765-1790) i l'Imperi Rus (Caterina II la Gran, 1762-1796) encapçalen aquesta nova fórmula
política. Es tracta d'estats amb una economia endarrerida, amb molt poca burgesia, on predomina l'absència
de capitals i romanen els costums feudals: l'estat vol modernitzar el país i doblegar l'aristocràcia.
En l'ordre internacional, el Regne de França i el Regne de la Gran Bretanya — nom sota el qual queden
unificats el Regne d'Anglaterra i el Regne d'Escòcia en virtut de l'Acta d'Unió (1707) — exerceixen el
predomini a Europa, a la vegada que sorgeixen dues noves potències: Prússia i Rússia. La guerra contínua
sent la forma de resoldre els conflictes. Els imperis colonials són la base del prestigi social i de l'economia
dels Estats europeus. El regne de França es va arruïnar en una guerra contra Gran Bretanya i hi perd les
seves colònies a Amèrica. Però Gran Bretanya també les perd el 1766, quan tretze colònies de l'Amèrica del
Nord, en guerra amb la metròpoli, es declaren independents amb el suport de França i Espanya. L'any 1787
es proclama la Constitució dels Estats Units, la primera de la història.

Un nou concepte religiós. El deisme

Al segle  xviii apareix un nou concepte, el deisme que accepta un Déu com a motor de l'univers però sense
tenir relació amb res que no depengui directament de la raó. Allò que no és racional en religió és,
simplement, deixat de banda: tant la Bíblia com el magisteri de l'Església eren conceptes superats. Si existeix
un Déu, no és per defensar els uns o els altres, sinó per explicar racionalment l'univers, perquè no hi ha
rellotge sense rellotger ni món sense creador. Fins i tot es parla de Déu com del "Suprem Arquitecte" o
"Ésser Suprem", denominacions que defugen formulacions tradicionals.

Resta així superat l'antagonisme secular entre reformats i contrareformistes, perquè tots obeeixen la raó.
Aquesta concepció va posar fi a les guerres de religió i va portar un nou concepte de tolerància que va
influir molt en la represa econòmica i en l'anticlericalisme d'alguns il·lustrats.

La Il·lustració i els avenços científics

Un element central de la voluntat de canvi de la realitat va ser l'elaboració d'un cos doctrinal (anomenat la
Il·lustració pels alemanys del segle xix) que pretenia arrancar els homes de la tradició i de la superstició. És
una nova cultura que té els seus orígens a Anglaterra i que es difon per tot Europa gràcies als francesos, la
llengua dels quals esdevé la llengua culta.

Malgrat tot, el segle xviii no va ser una "edat d'or" de l'art i de la literatura, encara que sí una època de gran
activitat en ambdós camps. L'art del Barroc va ser un llenguatge artístic que parlava més als sentiments que
a la raó i que intentava superar les possibilitats expressives del classicisme dominant durant el Renaixement.
No va aportar innovacions tècniques, però va trencar amb els cànons d'equilibri, simetria i estabilitat, alhora
que va manifestar una preferència pels contrastos de llum i ombra, per la barreja de les arts i per la teatralitat
de les seves composicions. Després va derivar cap a l'art decoratiu del Rococó. La música va produir
veritables genis: Bach, Händel, Mozart, Haydn i Gluck. En poesia destaquen Alexander Pope, Hölderlin i
Goethe. La novel·la tendeix vers a la sàtira social com Swift, i també Daniel Defoe. En matemàtiques
destaca Leonhard Euler. En física, Edme Mariotte i Gay-Lussac van estudiar els gasos; Luigi Galvani i
Alessandro Volta, l'electricitat; Coulomb, el magnetisme; René Antoine Ferchault de Réaumur, Gabriel
Fahrenheit i Anders Celsius inventen el termòmetre i Benjamin Franklin el parallamps. La química moderna
va ser creada per Lavoisier donant l'impuls definitiu a la nomenclatura sistemàtica i la quantificació de la
disciplina (1789),.[36] Les sistematitzacions taxonòmiques de Linné i Buffon també van ser essencials, però
va caldre esperar per desmentir teories com la generació espontània. La secularització de la ciència no va
arribar a produir-se mai del tot (com va comprovar més tard Darwin), però almenys Laplace va poder
atrevir-se a replicar a Napoleó, quan aquest li va preguntar quin paper li reservava a Déu en l'Univers, «que
no havia tingut necessitat de tal hipòtesi». En qualsevol cas una enorme activitat en tots els camps, alguns
d'ells absolutament nous.

A França, entre 1751 i 1772, es va publicar la primera Enciclopèdia, dirigida per Denis Diderot i Jean le
Rond d'Alembert, que volia informar i sistematitzar els coneixements del seu temps, i a l'hora crear una
polèmica ideològica, amb el seu rebuig de l'autoritat i el seu favor pel progrés. En la seva redacció van
col·laborar altres pensadors il·lustrats com Montesquieu,
Rousseau i Voltaire. Charles-Louis de Secondat, baró de
Montesquieu (1689-1755), enormement influenciat per la
revolució i la constitució angleses, va fer un gran elogi,
en la seva obra L'esperit de les lleis, de la divisió de
poders. François-Marie Arouet Voltaire (1694-1788), en
la seva obra Cartes angleses, també va elogiar l'ambient
de llibertat, de consciència i d'opinió de la Gran Bretanya
del segle  xviii i es va mostrar un gran defensor de la
tolerància i de la llibertat de pensament, mentre atacava
la religió en nom del sentit comú. Jean-Jacques Rousseau
(1713-1778) a través de El contracte social va trencar
amb el liberalisme de John Locke, ja que contra la idea
de contracte individual va preconitzar el contracte social,
el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis
com la millor garantia de llibertat, i va defensar el
principi de la sobirania nacional, és a dir, que el poder
emana del lliure consentiment de tots els homes,
expressat mitjançant el sufragi.
Retrat de Denis Diderot, per Jean-Honoré

Caracterització social de l'edat Fragonard, 1769, París, Museu del Louvre.

Diderot va ser un inconformista que va exercir
moderna una crítica universal: "Cal examinar-ho tot,
revisar-ho tot, sense excepció ni mirament". Cal
enderrocar tot dogma: la raó mai no ha d'aturar-
L'edat moderna va consolidar una societat estamental, un
se ni reconèixer altres límits que els propis. Creu
tipus d'organització social basada en la desigualtat de
en el progrés de la humanitat gràcies al
condicions, sancionada pel sistema jurídic-polític i
desenvolupament de la raó.
legitimada tradicionalment i teològicament pel costum i
per una ideologia de base religiosa. En una societat
estamental els individus romanen adscrits a diferents
estaments, ordenats jeràrquicament, que prescriuen les activitats a què es poden dedicar i les seves
limitacions polítiques, i que són en principi relativament inflexibles a les variacions i èxits (econòmics,
polítics, militars, intel·lectuals) dels individus.[37]

A partir de l'edat mitjana va quedar definida en els regnes de l'Europa Occidental una societat estamental,
dividida en noblesa, clergat i tercer estat. Va ser la forma típica d'organització social de l'antic règim europeu
fins a la Revolució Francesa. A l'Europa Oriental (a l'est del riu Elba) el model social es va caracteritzar pel
pes específic de la gran noblesa acompanyada per un increment de la servitud.[38] Al llarg termini,
l'economia de l'Europa Oriental fonamentada sobre la servitud va perjudicar l'economia interior per un
excessiu pes de l'exportació, perquè va obstaculitzar l'expansió de les empreses urbanes, va impossibilitar el
canvi social fixant barreres de status i va concentrar la riquesa en mans d'una aristocràcia de tipus feudal. A
l'Europa Occidental, en canvi, la burgesia i el capital comercial van créixer de forma paral·lela i els pagesos
progressaren cap a una major llibertat i mobilitat.[39]

La diferència entre els dos primers estaments, o estaments privilegiats (noblesa i clergat) i el tercer estament,
tercer estat o estat pla (equivalent a poble pla) estava en la situació de privilegi, que explicitava la condició
desigual de les persones, tant jurídicament com socialment. Els individus que pertanyien a estaments
superiors, es casaven entre ells, amb la fita de mantenir unides les herències i per no deixar-hi entrar
membres del tercer estat (en l'evolució cap a la societat de classes, els burgesos van tendir a cercar enllaços
matrimonials amb nobles perquè la família adquirís títols, mentre els nobles, que tenien terres i títols, que en
aquella època van deixar de tenir molt valor material, podien unir-se a una família rica, com eren les
burgeses). Fins al segle  xviii van ser incompatibles els oficis manuals amb les activitats de la noblesa. El
comerç, activitat sospitosa per la vinculació al pecat d'usura, es va relegar al tercer estat o fins i tot als jueus
(que podien prestar a interès).

Estaments privilegiats

La noblesa i el clergat no pagaven impostos i ocupaven els principals càrrecs de l'Estat. Els nobles
pertanyien a aquest estament per naixença i, generalment, vivien de les rendes que els donaven les seves
terres. Mentre que dintre del clergat hi havia molta diferència entre l'alt clergat (bisbes i abats) i el baix
clergat (monjos, frares i capellans).

Estament dels no privilegiats

En l'estament dels no privilegiats hi trobem la gran

burgesia de les ciutats (banquers, mercaders), la petita
burgesia (artesans, artistes), els propietaris rurals, els
pagesos amb contracte emfitèutic i els jornalers del camp,
minyones i altra gent sense recursos ni ofici. És un grup
molt divers econòmicament, però igualat per la seva
condició social: no tenien privilegis i, per tant, vivien del
seu treball, havien de pagar impostos i no podien accedir
als principals càrrecs de l'Estat. La diferenciació entre
burgesia i pagesia és encara més significativa, ja que fora
de les ciutats és on vivia la immensa majoria de la
població, dedicant-se a activitats agropecuàries de
productivitat molt escassa, la qual cosa la condemnava a
la invisibilitat històrica: per exemple, la producció
documental, que floreix de forma extraordinària durant
l'edat moderna (no només amb la impremta, sinó també
amb la burocràcia d'Estat i dels particulars: registres El pollós, de Bartolomé Esteban Murillo (1617-
econòmics, protocols notarials...) és essencialment 1682). En la seva joventut, el pintor va iniciar-se
urbana. en la tendència tenebrista; pertanyen a aquesta
època obres que reflecteixen l'ambient de
Els burgesos és el nom que es va donar durant l'edat trinxeraires i captaires dels barris baixos de
mitjana europea als habitants dels burgs (els barris nous Sevilla. La monarquia hispànica de l'antic règim
de les ciutats en expansió). Segons la historiografia van va rebre unes rendes immenses d'Amèrica que
tenir una posició ambigua durant l'edat moderna, ja que va gastar en guerres a Europa i en el luxe de la
per uns van ser un dissolvent del feudalisme i per altres, cort, lluny però de cercar la modernització i el
més aviat, un testimoni del seu dinamisme.[40] Durant canvi social, valora la pobresa per la seva
l'edat moderna europea, hi va haver ciutats molt positiva dimensió teològica.
dinàmiques, com Londres i París, que van arribar
preparades pel creixement del segle  xviii; pel camí van
quedar endarrerides, sense capacitat d'articular una economia estatal de dimensions suficients per a
l'enlairament industrial ciutats com Lisboa, Sevilla, Madrid, Nàpols, Roma, Viena… En un altre nivell
funcional van restar Ciutat de Mèxic, Moscou o Sant Petersburg, Istanbul, Alexandria, el Caire o
Pequín.[41]

Hi ha visions contraposades sobre el paper de la burgesia. Una visió que prengui com a punt d'arribada la
Revolució Burgesa, els trobarà a ells mateixos citant-se fora del sistema feudal, com a homes lliures que, a
Europa, es van fer poderosos gràcies a la creació de xarxes urbanes comercials que anaven de nord a sud.
Ciutats com Venècia i Gènova, van aconseguir una existència lliure entre l'imperi i el papat. La Hansa va

Els síndics dels drapers, Rembrandt, 1662. La
burgesia holandesa, després de la Guerra dels
Vuitanta anys, s'ha convertit per primera vegada
a la Història en la classe dominant. Als seus
interessos serveix un Estat de dimensions
nacionals. Això és excepcional no només al món
sinó a Europa, on fins i tot Anglaterra, en plena
Restauració, encara no ha solucionat els seus
conflictes socials i polítics, mentre que a la resta
triomfa l'antic règim en major o menor mesura.
Edat moderna de Catalunya
Edat Moderna als Països Catalans
Literatura a l'edat moderna
dominar la vida econòmica del Mar Bàltic fins al
segle  xviii. També es pot veure la burgesia com un aliat
de l'absolutisme, o com un agregat social sense
verdadera consciència de classe, els individus de la qual
prefereixen l'ennobliment per compra o matrimoni,
sobretot quan la ideologia dominant persegueix el lucre i
santifica la renda de la terra.[42] A l'edat mitjana el seu
paper com a agent revolucionari va ocasionar les revoltes
populars urbanes, i a l'edat moderna continuarà viu però
erràtic: algunes revoltes van ser tenyides d'ideologia
religiosa, altres de revolta antifiscal o fins i tot de motins
de subsistència.[43]
Finalment, és possible trobar la formació d'una burgesia
a Amèrica durant l'edat moderna, en les colònies
britàniques del nord, i en els criolls hispanoamericans,
que van impulsar els processos d'independència i van
contribuir decisivament al final de l'antic règim i a la
plasmació dels valors de l'edat contemporània.
Vegeu també

Referències
1. ARIES, Philippe i DUBY, Georges. Historia de la vida privada. El proceso de cambio en la
sociedad de los siglos XVI-XVIII (Volum 5). Obra citada. pàgina 197.
2. Són dues dates simbòliques que només serveixen de referent.
3. L'edat contemporània intensifica extraordinàriament la tendència a la modernització, però ho
fa amb característiques sensiblement diferents, fonamentalment perquè significa el moment
de triomf i desenvolupament espectacular de les forces econòmiques i socials que durant
l'edat moderna s'estaven gestant lentament: el capitalisme i la burgesia; i de les entitats
polítiques: la nació i l'Estat
4. Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453:
Historiography, Topography, and Military Studies (http://books.google.cat/books?id=qvvdVXc
kfqQC&pg=PA266&dq=29+May+1453+Constantinople&hl=ca&sa=X&ei=n5LdUIigHM2KhQ
eZt4CYBg&ved=0CDgQ6AEwAQ#v=onepage&q=29%20May%201453%20Constantinople
&f=false) (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.xiii. ISBN 1409410641.
5. Fernand Braudel (1999) El Mediterráneo y el Mundo Mediterráneo en la época de Felipe II,
FCE, ISBN 84-375-0095-8
6. En aquest article, s'ha optat per aquesta visió eurocèntrica i per la subdivisió "clàssica" en
segles llargs i segles curts.
7. Fernand Braudel (1985): La Dynamique du capitalisme.
8. Angus Maddison, «When and Why did the West get Richer than the Rest»
9. Carlo Cipolla, Guns and sails in early phase of european expansión, 1400-1700. Londres
1965.
10. ; Katz, S. T. (1994-2003). The Holocaust in Historical Context, (2 vols.), Nueva York, Oxford
Universtity Press
11. Cook, S. F. y W. W. Borah (1963), The indian population of Central Mexico, Berkeley (Cal.),
University of California Press; Dobyns, H. F. (1983). Their number become thined: Native
American population dynamics in Eastern North America, Knoxville (Tenn.), University of
Tennesee Press
12. Mann, Charles (2006). 1941: Una nueva historia de las Américas antes de Colón, Taurus,
Madrid, pag. 136,185
13. Bennasar, B. La América española y la América portuguesa en los siglos XVI y XVII. Madrid:
editorial Akal, 1980.
14. *Suma de tratos y contratos (http://www.hacer.org/pdf/Tratos.pdf).
15. Earl J. Hamilton, El tresor americà i la revolució dels preus a Espanya, 1501-1650, taula I,
pàgina 47
16. Kamem (1984):p.251
17. El florentí Niccolò Machiavelli va convertir l'aparició d'un príncep, és a dir, d'un monarca
autoritari que unifiqués Itàlia i donés a l'Estat un caràcter nacional, en un ideal polític.
Maquiavel. El príncep. Barcelona:editorial Laia. 1988.
18. Itàlia i Alemanya hauran d'esperar al segle xix per unificar els seus territoris
19. Jordi Monners, Introducció a l'obra de Maquiavel: El príncep. Barcelona: ed. Laia. 1988. 15.
20. Hauser, A. Historia social de la literatura y del arte (Volum II). Madrid: ed. Labor. 1983.
Pàgina 23.
21. Belenguer, Ernest. Ferran el Catòlic. Barcelona:Edicions 62, 1999.
22. Geoffry Parker. El ejército de Flandes y el camino español, 1567-1659, Madrid, Alianza.
2000. ISBN 84-206-2933-2; del mateix autor: La gran estrategia de Felipe II, Madrid, Aliança.
1998. ISBN 84-206-2902-2
23. Hauser, Arnold. Historia social de la literatura y del arte (volum 1). Barcelona:ed. Labor.
1983. Pàgina 389.
24. Ferran Soldevila (1979): Resum d'història dels Països Catalans', ed. Barcino, Barcelona,
pàgines 140 i 141'
25. . La salvació per la fe directa i personal en Déu és el fet més destacat de la nova fe (en el
catolicisme, en canvi, els cristians se salven perquè pertanyen a l'Església Catòlica. A Ariès,
Ph. i Duby, G. Historia de la vida privada. El proceso de cambio en la sociedad de los siglos
XVI-XVIII. (volum 5). Madrid: ed. Taurus. 1991. Pàgina 102 i 103.
26. Max Weber (1984): L'Ètica protestant i l'esperit del capitalisme, original de 1905. Traducció
catalana a cura de Joan Estruch. Barcelona, Edicions 62 i la Diputació de Barcelona.
27. Férnadez, A. i alt. Història de l'Art. Pàg. 217. Barcelona, Vicens Vives. 1984.
28. Kamem (1984):El capítol 9 està dedicat específicament a la crisi econòmica i política del
segle xvii. Pàgina 251 i ss.
29. Kamem (1984):p.313 a 315
30. Ariès, Ph. i Duby, G. Obra citada. Pàgina 9 i ss.
31. Alcoberro, Agustí «El primer conflicte global». Especial 1714. Monogràfic de la Revista
Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.20-23. ISSN: 1695-2014 (https://www.worl
dcat.org/issn/1695-2014).
32. Heinrich Wölfflin, deixeble de Burkhardt, historiador de l'art, va definir el Barroc com oposició
al Renaixement des d'un punt de vista artístic, en la seva obra clàssica de 1888
Renacimiento y Barroco 1977, Madrid, Comunicación. ISBN 84-7053-181-6
33. José Antonio Maravall (1975) La cultura del Barroco. Análisis de una estructura histórica,
Barcelona.
34. Herr, Richard: España y la revolución del siglo XVIII. Madrid. Aguilar, 1964.
35. Osborne, Roger. Civilization: A New History of the Western World (http://books.google.cat/boo
ks?id=oFZ3M8N73b0C&pg=PA356&lpg=PA356&dq=180+million+people+1800&source=bl
&ots=JbwudkKDBr&sig=IUvY59cqhLACd-EUKdReNr5G2Ro&hl=ca&sa=X&ei=tmpxUJyPOf
OU0QXm4gE&ved=0CFEQ6AEwBg#v=onepage&q=180%20million%20people%201800&f
=false) (en anglès). Pegasus Books, 2006, p.356. ISBN 1933648198.
36. Traité élémentaire de chimie, Tractat elemental de química, publicat el mateix any de la
Revolució Francesa
37. Fins i tot en els nuclis urbans es va desenvolupar un sistema bastant rígid d'estratificació
social a través dels gremis, amb els seus reglaments i complexes sistemes de carrera
professional i de relacions mútues. La rigidesa estamental, que prové del feudalisme, es
disoldrà lentament fins a arribar al sistema de classes de la societat industrial. La plena
utilització del terme de classe social, en el sentit actual del terme, no arriba a ser d'ús
habitual fins al segle xix, amb la Revolució Industrial. Tezanos, José F.la estratificación
social: desigualdad y jerarquización, a Tratado de sociologia. (Volum I) Madrid: ed. Taurus.
1985, pàgina 309.
38. Kamem (1984):p.168
39. Kamem (1984):p.177
40. Henri Pirenne, La ciudad medieval: del Occidente cristiano al Oriente musulmán (siglos V-
XV) Madrid. ISBN 84-206-1401-7; Rodney Hilton (ed.) La transición del Feudalismo al
Capitalismo
41. Jan de Vries (1984-1987): La urbanización de Europa, 1500-1800, Barcelona, Crítica. ISBN
84-7423-330-5; David Ringrose (1985) Madrid y la economía española, 1560-1850. Ciudad,
Corte y País en el Antiguo Régimen. Madrid:Alianza Universidad. ISBN 84-206-2443-8
42. Anderson, Perry El estado absolutista
43. Hill, C. (1983) El mundo trastornado. El ideario popular extremista en la Revolución inglesa
del siglo XVII. Madrid, Siglo XXI, ISBN 84-323-0471-9. Charles Tilly (1993) Las revoluciones
europeas, 1492-1992 Barcelona, Crítica, ISBN 84-7423-685-1

Bibliografia
ANDERSON, Perry. El Estado absolutista, 1979. A Wikimedia Commons (h
Kamem, Henry. La sociedad europea (1500-1700) (en ttps://commons.wikimedia.
castellà). Alianza Universidad, 1984. org/wiki/P%C3%A0gina_p
rincipal?uselang=ca) hi ha
ARIES, Philippe y DUBY, Georges. Historia de la vida
contingut multimèdia
privada. Madrid, Taurus, 1992.
relatiu a: Edat moderna
BRAUDEL, Fernand. Civilización material, economía y
capitalismo, siglos XV-XVIII. Madrid, Alianza, 1984.
DUBY, Georges. Atlas Histórico,. Madrid, Debate, 1995.
LIVI-BACCI, Massimo. Population and nutrition. An essay on European Demographic
History. Cambridge University Press, 1991.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Edat_moderna&oldid=30701656»