HISTÒRIA D’AMÈRICA

1
TEMA 1: ​AMÈRICA​ PRECOLOMBINA
Actualment, estem canviant el discurs sobre el ​descobriment d’Amèrica, anteriorment, es deia
que van ​conquistar o envair ​Amèrica donant un prestigi a tota la part d’Europa, mentre que
actualment, el discurs s’ha estructurat com l’​encontre entre dos mons. Però realment el que va
ocórrer fou una conquesta violenta que finalment es va convertir en un ​genocidi​.

GENOCIDI
Segons l’antropòleg i sociòleg Daniel Feierstein, un genocidi no és la pèrdua del sentit de la
humanitat, si no que és la tecnologia del poder. Té diverses fases:

1) Aniquilació.
2) Otredad ​negativa ​ ​ Otredad: és el reconeixement de l’altre com a un individu diferent.
3) Aïllament.
4) Debilitament sistemàtic físic, valor, etc.
5) Humiliació del punt de vista simbòlic.

El treball dels historiadors ha de ser fred, és a dir, sense mostrar la nostra ideologia/opinió.

Aquest genocidi s’inicià i es facilità degut a que les anteriors civilitzacions estaven
incomunicades i no creen xarxes socials i comercials en les grans distàncies, això provoca una
facilitat per al món homogeni europeu degut a la no unicitat dels indígenes, com a conseqüència
de la conquesta hi va haver una reducció de la diversitat a la unicitat.

DEMOGRAFIA
Es difícil conèixer el nombre exacte d’indigents que hi havia quan van arribar els espanyols,
aquests estableixen en el segle XVI uns censos.

Les xifres sobre la població indígena varien entre 11 milions, mentre que altres diuen que 110
milions. Les xifres més raonables sobre la població indígena entre 60 i 80 milions d’habitants
que estan distribuïdes de nord a sud.

PRIMERS POBLADORS
Aquestes distribucions estaven influïdes per:

- La distribució poblacional no és anàloga a l'europea (clima, fertilitat de la terra, altura

on situen els poblats).
- Resistència indígena front a les invasions europees (Mèxic és el lloc més poblat).
- Hi ha una heterogènia lingüística, cultural, religiosa, econòmica, política i social.

2
Després de la conquista del territori, els espanyols van voler imposar l’obediència cap a un rei,
imposar una nova religió i a l’igual que obeir a un papa que no coneixen.

A més a més, els indígenes no usaven la moneda, ja que practicaven l’intercanvi. La societat no
estava tant escalonada com a Europa (societat estamental).

No es perd tota la cultura o costums indígenes, sinó que aquesta evoluciona. Ressorgeixen en
formes reivindicatives en el segle XIX i XX.

Els ​primers pobladors van venir d’Àsia, aquests després d’una gelada i van morir.
Posteriorment, van tornar a Amèrica uns altres pobladors d’Àsia, els mongols, gracies al període
de la desglaciació on va fer possible creuar l’estret de Bering que connecta Rússia en Alaska.
Aquests van arribar del 40.000 aC – 8.000 aC.

Per tant, podem dir que Amèrica és un territori d’emigrants, ja que tenen una descendència
asiàtica.

Els ​pobles prehistòrics es van extingir, però posteriorment, van arribar pobladors indis i
asiàtics, tots aquests van arribar des de diverses rutes:

- L’estret de Bering ​ ​ 100% segura

- Des del pacífic central, Polinèsia
- Des del nord d’Europa
- Des del sud continental connectant Austràlia i Sud-Amèrica
- Des del nord d’Àfrica

Els ​primers pobladors vivien de diverses formes​:

- Caçadors (conills, ​patos,​ aus. Àrea Camelida)

- Recol·lectors
- Pescadors (marisc)
- Agricultura (​yuca, creilla, maíz, frijol​. Àrea andina: Quinoa, papa,calabaza, llegums).
- Coneixement de tècniques d’agricultura intensiva​: barbecho, regadío, acequias, diques
y terrazas.
- No ramaderia. No de la forma en que la coneixem a Europa.
- Utilització de les figures religioses en la vida política.
- Sobre la mitologia adoraven a animals jaguars i altres que tenien formes humanes.

3
ALTRES DESCOBRIMENTS?
Un explorador víking, Bjarni Herjólfsson, va narrar un assentament víking a Amèrica, conegut
com Terranova. Aquest també va estar en Groenlàndia, aquets va anar en el segle X. En les
seues anotacions data que va visitar Terranova en el 986, assentament de ​l’Anse aux Meadows​.

CIVILITZACIONS PRECOLOMBINES
Cultura Chavín, Andes, 800-200 aC.

No es va desenvolupar la ramaderia, per això Perú s’especialitza en l’agricultura.

La cultura Maya van ser un conjunt de pobles mil·lenàries, segurament la més brillant en l’àmbit
filosòfic i polític, a més a més estaven concentrats en un àmbit geogràfic, zona de Yucatán,
Chapas, Guatemala, EL Salvador. La cultura Maya era avançada en la ceràmica.

Sobre l’arquitectura utilitzaven el fals arc o arc maya i sobre l’escriptura aquests usaven una
escriptura jeroglífica, es basaven en els nombres o símbols.

Punt de vista simbòlic: ciutats-estats regides per un rei sacerdot amb un relació política. En el
segle VII es viu un època d’esplendor, mentre que, el declivi ve de l’enfonsament de les
activitats.

Molt abans de l’aparició dels inques van aparèixer altres cultures com:

la ​Mochica, ​Andes, (s. I – VII) i la ​Virú (500 aC – 300 dc) que estaven governats per sacerdots
guerrers. Tenien uns grans coneixements ceràmics.

La cultura ​Tiahuanaco, Andes centrals- Xile, (200 aC- 1.000

dC) va desenvolupar un sistema diari que després es van
aprofitar els inques al conquerir-les.

4
La cultura ​Huari​, Perú, VI-XIII (declivi en el X), aquesta era una cultura guerrera.

Els ​Inques​, Andes Centrals – Xile, segle XII- XVI a partir del regnat de Cuzco. El moment
d’expansió es en el segle XVI. Una prioritat va ser una xarxa per connectar les ciutats degut al
seu llarg territori, aquesta no estava destinada als intercanvis comercials, aquests no practicaven
els negocis a llarga distancia. No tenien monedes ni tributs, però si donaven ofrenes o
donacions, que eren motiu de festa amb coca i chica, fent entendre la seua fidelitat oferint part
dels seus guanys, la mà d’obra ​Ayllu,​ per al govern, per al bé de la comunitat i així poder
construir infraestructures. Els espanyols utilitzaran aquestes mesures per a esclavitzar-los i
poder guanyar diners, ​Mita.

Els grans magatzems de gra dels Inques estaven al llarg dels camins imperials, aquests
posteriorment servien per a donar de menjar als exercits.

Per últim, l’imperi ​Asteca, Mèxic​, en el segle XIII-XVI, el primer temps es va caracteritzar per
guerres entre veïns per veure qui havia de tributar a quí. Les exigències d’expansió del mojica
tenen a veure per unes males collites i van tindre que anar a buscar recursos en zones pròximes.
Per tant, els asteques estaven coberts per un gran exercit que els oferia l’oportunitat de controlar
els tribut dels pobles del voltant.

Els motius d’expansió asteca:

- Els motius religiosos​, eren principalment, els esclaus que eren utilitzats posteriorment
per als sacrificis humans, al augmentar el territori van necessitar més sacrificis, hi ha
cerimònies que van sacrificar fins a 20.000 persones. La religió asteca era un caràcter
obert, ja que el seu parteó acceptava les religions dels pobles veïns o inclús adoptar
nous deus. Mirar ​Apocalypto, pel·lícula del 2007.
- Els motius econòmics​ eren posseir nous territoris.

5
L’organització social asteca:

- Es tractava d’una societat piramidal, en la cúspide estava el ​Tlatoani de Tenochtitlan

que era l’encarregat de governar. Els successors, altres ​Tlaotani, d’aquest estaven
emparentats entre sí.
- Al següent graó estava la noblesa, ​Pipiltin, estava diferenciada en la resta de la societat,
en l’administració tenien el cobrament del impostos, sacerdots, militars, governants. Hi
havia un altre tipus de noblesa, ​Pochteca, que es dedicava sobretot al comerç de llarga
distancia (una mena de burgesia).
- També hi havia artesans i camperols, ​Macehualtin.
- Per últim, i els més baixos eren els​ Tlatlacotín, ​que eren els esclaus.

6
TEMA 2: LES PRIMERES EXPEDICIONS
COLOM I LES PRIMERES EXPEDICIONS
Les primeres expedicions foren facilitades per una sèrie d’avanços i successos que provocaren la
necessitat d’obrir la via marítima. En primer lloc es van produir una sèrie de canvis en la
mentalitat europea que van alterar la seua concepció del món (descobriment que la terra es
redona) i van despertar el seu desig d’exploració. Aleshores es produeix el control marítim de la
Mediterrània pels turcs, que conquisten Constantinoble, tancant així la ruta de la seda que
connectava Europa amb el continent asiàtic i que Marco Polo va recórrer en els seus viatges.
Aquests turcs van imposar una sèrie de aranzels que van fer molt difícil la comercialització amb
el continent asiàtic, cosa que va produir la nova expansió cap a l’atlàntic i en aquest context es
produeixen els primers viatges a Àfrica en busca de una ruta alternativa per arribar a les índies.
També és causa d’açò la diversitat de canvis tecnològics que es van produir a Europa, com per
exemple la renovació de les tècniques agràries que va augmentar la producció d’excedents, cosa
que va estimular el comerç. El món de la manufactura també va evolucionar notòriament amb la
creació dels gremis, organitzacions que agrupaven els artesans d’un mateix ofici per estipular el
preu dels productes, cosa que també va contribuir al comerç. En Venècia es va desenvolupar el
comerç de manera més elevada que a la resta d’Europa gràcies a la invenció de l’activitat
financera referida al desenvolupament de les lletres de canvi i la comptabilitat. Finalment,
aquesta expansió europea impulsà canvis tecnològics en la indústria naval. La brúixola, la
cartografia per elaborar mapes i sobre tot la caravel·la seran descobriments molt importants en
les expedicions posteriors.

La caiguda de Constantinoble en 1453 va ser el punt d’inflexió que provocà la necessitat

europea d’expandir-se cap a la mar a causa del tancament de les rutes comercials que
comunicaven Àsia i Europa. A més, la reconquesta del territori peninsular per part de la Corona
de Portugal, la Corona de Castella i la Corona d’Aragó va potenciar la seua capacitat militar,
cosa que va afavorir el conseqüent moviment expansionista.

És en aquest moment quan els portuguesos i els castellans es llancen a l’Oceà Atlàntic i
descobreixen els arxipèlags de les Canàries, les Açores i les Madeira, zona a partir de la qual els
portuguesos dirigiran la seua conquesta dels territoris de la costa africana, d’on extrauran mà
d’obra esclava, a banda de nombrosos materials com el marfil, molt cotitzat a Europa. Aquestes
expedicions tenen intenció econòmica majoritàriament ja que necessitaven un altra via
d’ingressos ja que la via asiàtica va quedar tancada pels turcs.

7
Per una altra banda, Espanya rep molts d’esclaus des d’Europa de l’est, mentre que Portugal
buscava l’exploració i ocupació de noves terres. Un exemple, pot ser la implantació al Brasil per
part dels Portuguesos dels mateixos mecanismes que a aquestes illes (tall de fusta) fonamental
en Brasil, en els primers temps, així com després la canya de sucre.

Aquestes illes van servir de laboratori, com també ho foren les illes Canàries per part
d’Espanya. Aquests s’entrenaren primerament per després fer el gran salt.

Els mecanismes que utilitzen els castellans són:

- El repartiment de terres a aquells que es van llançar a la conquesta.

- La resistència indígena i les expedicions de castics
- Mà d’obra indígena
- Reconeixement de privilegis als conqueridors.
- Figura del governador per servir de col·laborador i àrbitre de la conquesta.

Les expedicions foren possibles gracies als diners dels comerciants venecians, florentins,
aquests atorgaven crèdits a les monarquies espanyoles i portugueses. Per a tot això, calia el
desenvolupament tecnològic i astrolabi. També fundaven escoles de navegació nàutica, i
s’avançava en els coneixements sobre la boira o com anar prop de la costa.

Cristòbal Colom va ser un navegant genovès que va formar part durant molt de temps de la flota
expedicionista portuguesa. ​Aquests, els portuguesos amb Cristòbal Colon foren una empresa cap
a l’Àfrica i arribaren al Congo i Angola, després, en 1478 va estar com corresponsal de la casa
comercial genovesa ​Centurione,​ dedicada al cultiu i comerç de la canya de sucre. Es va casar
amb la filla d’un destacat colon de Porto Santo

En el 1483, Cristòbal Colon va a la cort portuguesa per intentar convèncer al rei portuguès, Juan
II, de realitzar la empresa que ell portà temps pensant, la d’arribar a les índies navegant cap a
l’oest, ja que la terra era redona es deuria poder fer. Els portuguesos no van voler finançar
aquest viatge, ja que era massa perillós, ja que anaven a fer una altra empresa pegar tota la volta
a Àfrica per anar a l’Índia.

Colon va anar en busca dels reis catòlics, però no sabem si a Córdoba o a Alcalà d’Henares.
Colon va rebre l’acceptació de la seua
proposta dels reis catòlics, no obstant, aquests
es van comprometre a finançar la seua
expedició després de conquerir Granada, i com
això Colom s’esperava que tardés anys, va

8
anar a proposar la seua teoria als reis de França i Anglaterra però sense exit.

Colon deia que anant cap a l’oest hi havia una ruta de menor quilòmetres, però es va equivocar
en uns 10.000 quilometres.

Així en 1492 amb Granada conquerida pels reis catòlics, els preparatius per a emprendre el
viatge en busca de la Índia cap a l’oest estaven en marxa

Les capitulacions de Santa Fe nombraven a Colon, amb caràcter vitalici i hereditari, Almirant
Major de la Mar Oceàna i Virrei i Gobernador General de totes les illes i terres per descobrir,
títol per el qual el 10% dels beneficis obtinguts en la empresa serien destinats a ell.

Les tres caravel·les (​Pinta, Santa María i la Niña​) van partir el 3 d’agost de 1492, des del Port
de Palos, primerament, van arribar a les illes Canàries, fins que posteriorment, van arribar a un
arxipèlag, Guanahaní, però que ell anomena San Salvador. Posteriorment Colon va seguir
explorant i va arribar a les costes de Cuba i Santo Domingo. A més va descobrir la illa de Haití,
on es va fundar el primer assentament espanyol fortificat. A l’illa, batejada com ​La Espanyola
es va crear l’assentament de la Nativitat.

Els tripulants estaven preocupats per si no tindrien suficient menjar, provocant diferents motins,
provocant alhora una disminució de poder de Colón.

Colón va fer 4 viatges entre 1492 i 1502. Després del primer viatge va deixar 40 colons, i portar
animals, fruits i verdures diferents, demanant reforços. Els portuguesos es veuen afectats per
l’expansió de la geografia espanyola. En eixe moment el papa Alejandro IV (Rodrigo de
Borgia), acorda el ​Tractat de Tordesillas ​després de diverses conflictivitats entre els regnes,
que establia un planisferi més complet, on hi ha un meridià i que permetia que Portugal anar a
explorar nous territoris, és a dir, va permetre als portuguesos colonitzar la zona de l’actual
Brasil.

Els primers colons havien fundat les diverses colònies, la Isabel, és la primera colònia però a
causa de la fam i un huracà els espanyols l’abandonen prompte, a més a més, s’ha de dir que hi
van haver diverses revoltes per la mala planificació de Colón. Per una altra banda, els indígenes
es veuen obligats a fugir cap a les muntanyes. La reina Isabel pensava que els indígenes eren
persones que es podien convertir a l’església catòlica, mentre que Colon seguia perdent la
confiança del colons, fins que va ser substituït com a governador per Francisco Bobadilla.

Els germans Pinzon (capitans de la Niña i la Pinta), López i Juan de Cosa, pensaven que Cuba
era una illa, mentre que Colon pensava de forma diferent. Juan de la Cosa, fa el primer mapa
mundi en el 1500. A Cuba va posar un Sant, una efígie, perquè connectava amb el pacífic.

9
Giovanni ​Caboto (John Cabot), va ser el descobridor de ​Canadà (1497). El seu viatge va ser
finançat per Anglaterra, pensant que anava a trobar una ruta septentrional que connectés
l’Atlàntic amb el Japó. Des de València va proposar una nova ruta per arribar a Àsia, la segona
ruta possible. El primer intent de Colón va fracassar al trobar les illes Antilles, va rebre una
resposta negativa dels reis castellans, i Enric d’Anglaterra li va dir que sí a la seua empresa. Al
rebre eixa noticia a Anglaterra, es van començar els preparatius del segon viatge, finalment, va
fracassar. Els anglesos deuran esperar-se al segle XVII per assentar-se en la zona nord.

En el 1497, els portuguesos, guiats per Pedro Alvares Cabral, volien anar a Àsia per la ruta de
Vasco de Gamma, però pels forts vents van arribar al Brasil per error. La zona costanera de
Brasil, va ser ràpidament explotada dels portuguesos.

En 1499 els reis catòlics en donar-se compte de la necessitat d’exploració, finançada per capitals
que no tenien, van anular les Capitulacions de Santa Fe, permetent així que qualsevol
emprenedor explorés el nou continent mentre que ell mateix trobés la seua pròpia financiació.
D’aquesta manera els exploradors espanyols van començar la colonització del nord d’Amèrica
del Sud i Central, cosa que va permetre a la Corona espanyola rebre beneficis del Quint Reial
obligatori per a tots els expedicionaris.

Amèrico Cespuccio va ser un geògraf florentí que en els diferents viatges tant espanyols com
portuguesos en que va participar va investigar sobre les terres descobertes i va arribar a la
conclusió de que allò que Colon va descobrir era un nou continent, la quarta part del món que
faltava per descobrir segons Ptolomeu. Així, el nom que va rebre aquest nou continent a ser
Amèrica, en honor a Vespuccio.

Fernando de Magallanes, qui va ser un excel·lent mariner portuguès que es va passar a les
expedicions de descobriment espanyoles, va plantejar al rei Carles I d’Espanya i V d’Alemanya
una proposta que quasi arribava a donar la volta al món. Magallanes va convèncer al rei de que
les illes Moluques, a l’altra banda d’Amèrica a la costa del Pacífic. Aleshores, el rei va acceptar
finançar aquella expedició en la qual Magallanes hauria de trobar el pas des de l’Atlàntic al
Pacífic. La expedició de cinc naus i 240 homes va partir el 20 de setembre de 1519. Aquesta
expedició va suscitar diverses tensions i motins dins del grup expedicionari. Al fi arribaren a
l’estret que connectava el Pacífic amb l’Atlàntic, conegut hui dia com Estret de Magallanes en
el seu honor. Després continuaren remuntat la costa xilena i després continuaren en busca de les
illes Moluques, cerca on la falta de vivers, de vitamina c i de grans tensions afectaren greument
la navegació. Finalment van arribar a les illes Marianes i a les illes Filipines on Magallanes
trobà la mort atacat pels indígenes. El 7 de novembre Elcano, capità en funcions de l’expedició,

10
arribà a les illes Moluques i després va voler retornar a Espanya donant la volta per la costa
africana, és a dir, donant la volta al món.

TEMA 3: LA CONQUESTA I ELS CONQUERIDORS

La colonització en sí mateixa començà en l’illa de La Espanyola amb l’arribada per a fer-se amb
el càrrec de governador de Fray Nicolàs de Ovando qui anava a relevar a Bobadilla i arribava a
Santo Domingo, colònia espanyola en la illa, amb unes ordres concretes dels reis catòlics. Així
comença l’abandonament del sistema colombí d’administració i es comença a tractar a les
colònies com a la resta de ciutats de la Corona Espanyola. Així Ovando començà a ordenar la
societat colonial mitjançant la encomienda: institució socioeconòmica mitjançant la qual un
grup d'individus havien de retribuir a un altre en treball, espècie o per un altre mitjà, per a gaudir
d'un ben o una prestació que hagueren rebut. Aquesta nova societat es va caracteritzar per:

- L’explotació dels jaciments aurífers que van reportar grans beneficis però es van esgotar
ràpidament, cosa que va provocar la mobilitat de la població i l’abandonament de certes
colònies dedicades només a aquesta empresa.
- Problema climàtic. El clima no era favorable per als conqueridors ja que les condicions
extremes i les sovint turmentes i tifons feien de les colònies a ultra mar un inconvenient.
- Guerres fratricides. Eren usuals les guerres entre colonitzadors i colonitzats, cosa que
repercutia enormement tant en la demografia americana com en la ma d’obra indígena
que necessitava ser suplantada per ma d’obra esclava africana que s’importava.

El sistema plantejat per la corona va ser virtuós perquè va aconseguir les seus finalitats. Aquest
és un dels mecanismes heretats pel feudalisme medieval.

Es van realitzar nombroses expedicions per sotmetre el carib primerament. Aleshores destaquem
personatges com Juan de Garay que va conquerir Jamaica, Ponce de León que va ocupar Puerto
Rico i Diego Velázquez que va conquerir Cuba

11
EXPEDICIONS I COLONITZACIÓ

(El capità un colp tenia el reforçament financer, el capità devia buscar qui li construeix la nau, i
la seua tripulació). Els hidalgos també necessitaven crèdits per comprar armes i cavalls i això
crea que la conquesta fos marcada per l’endeutament.

LOPE DE AGUIRRE:

Fou un militar basc, explorador i conqueridor a Sud-Amèrica. El 1544 va arribar a Amèrica

Blasco Nuñez Vela amb les lleis reials (Leyes Nuevas) que pretenien acabar amb el sistema de
comendes i regular l'explotació dels indígenes americans. Als conqueridors no els agradaven
aquestes regulacions i per això hi hagué un alçament contra el rei espanyol per part de Gonzalo
Pizarro i Francisco Carvajal. Agirre no es va sumar a la rebel·lió i hagué de fugir a l'actual
Nicaragua però amb el títol, concedit pel rei, de sergent major.

El 1551 Lope de Aguirre tornà a Potosí. El jutge Francisco de Esquivel l'arrestà, sota l'acusació
d'haver infringit les lleis de protecció dels indis i Aguirre va ser assotat públicament cosa que
ferí el seu orgull i després de molts mesos va assassinar Esquivel.

12
L'expedició en cerca del daurat va ser un estratagema a càrrec del virrei Andrés Hurtado de
Mendoza per allunyar la gent problemàtica pobre i desenganyada. Al seu front hi anava Pedro
de Ursúa i partiren el 26 de setembre de 1560 navegant pel riu Marañón, eren unes 1.000
persones comptant-hi els esclaus, i entre elles hi era Lope Agirre i la seva jove filla, mestissa,
Elvira. Agirre i els seus homes arribaren a l'oceà Atlàntic (probablement pel riu Orinoco) fent
estralls en les poblacions nadiues al seu pas. El 23 de març de 1561 Agirre instà al seu exèrcit a
signar una declaració de guerra a l'Imperi espanyol que el proclamava a ell ​Príncep del Perú,
Terra Ferma i Xile.​ Envia una carta a Felip II signant com a "El traïdor".

El 1561 pren l'Illa Margarita (on la platja de "El tirano" recorda la seva presència) a sang i foc i
envia una nova carta a Felip II signant-la com a "El pelegrí". Veient-se envoltat pels seus
enemics matà a punyalades la seva filla Elvira i ell morí per arma de foc. El seu cos fou
esquarterat, donat com a menjar pels gossos i el seu cap engabiat. Va ser jutjat i declarat
culpable post-mortem.

DESCOBRIMENT I CONQUESTA DE AMÈRICA CENTRAL

Amb la insistència de la monarquia espanyola de trobar una ruta cap a Àsia, els exploradors
espanyols van trobar la zona que hui dia es coneix com Amèrica Central i que ells van
denominar com Terra Ferma. Arran d’aquest descobriment comença una nova etapa de
conquesta i colonització caracteritzada per la cerca dels recursos minerals valuosos i l’extermini
de milers de indígenes de la zona.
La zona d’Amèrica Central fou dividida en dues governacions: Urabà i Veragua, i es va procedir
a la seua conquesta, la qual va ser encetada a la zona del Darien per Alonso de Ojeda i Diego de
Nicuesta. A partir de la conquesta d’aquesta petita zona van començar les expedicions cap a la
zona d’influència Maya al nord i cap a Amèrica del Sud.

EMIGRACIÓ ESPANYOLA A AMÈRICA (1493- 1600)

Els indígenes si van ajudar a

la conquesta, mentre que als
jueus i musulmans no se’ls

13
va permetre anar al nou continent.

Entre les guerres trobem les que van ocorre entre els indígenes i els espanyols, aquest últims van
sofrir els atacs sorpresa per part dels indígenes, per exemple, en el 1511 a Puerto Rico, els
Tainos van assassinar als colons, va previsible reacció dels espanyols va provocar la fugida dels
atacadors cap a altres illes cap a zones habitades per pobladors caníbals.

Els ​Tainos ​en el carib van sofrir un extermini casi total. Dels 400.000 que hi havia al
començament del segle XVI sols hi havia alguns milers.

Isabel I, en el 1503 ordenà que els indis haurien de ser tractats com a vassalls lliures i no ser
esclavitzats ni maltractats ja que haurien de mantenir la població de les colònies. Aquesta ordre
va ser mal rebuda pels colons, entre els quals va causar gran malestar.

Els esclaus morien pel dur treball imposat i per uns anticossos que no tenien, a causa de les
epidèmies, els europeus eren immunds perquè ja tenien aquests anticossos, al igual que els
africans d’Àfrica.

LA CONQUISTA I ELS CONQUISTADORS

- Desplom demogràfic
- Ecomienda i ​encomenderos.
- Esclavitud indis i prohibició real no respectada
- Treball duríssim
- Epidèmies: infermetats europees a les que els nadius no estaven preparats, debilitament
dels natius.

14
 - Drama psicològic: suïcidis col·lectius, infanticidis, avortaments provocats

Deien que tots els indígenes eren caníbals, una altra creença era que tenien terres on en algun
lloc tenien fonts d’or i riquesa.

VASCO NÚÑEZ DE BALBOA

Aquest fou un governador del Darién, la qual va saquejar, ja que les seues incursions en territori
indígena demostraren l’existència d’or a la zona: La cerca de ​El Dorado, f​ ou una empresa que
va intentar encetar i per a la qual va sol·licitar ajuda reial, no obstant, pels propis interessos del
rei a la zona, la corona va voler desplaçar a Nuñez de Balboa del control militar, així que van
nombrar a Pedro Arias Dàvila governador de la zona del Darien. En conseqüència i per a no ser
jutjat, Balboa va encetar la seua cerca de l’altre oceà que hi havia a l’altra banda de la regió, el
qual va anomenar “Mar del Sud”. El 1514 Balboa va tornar per la mateixa ruta i aprofità per
sotmetre l’interior de l’actual Panamà i en arribar a El Darien va contar la seua experiència al
rei. No obstant, això no va evitar que Balboa sigui jutjat per la seua apropiació de territoris que
no corresponien a la seua demarcació governamental, ja que en la seua conquesta s’apropià de
territoris procedents de l’altra demarcació governada per Fernàndez de Enceso. Aleshores es va
produir el juí i Vasco Nuñez de Balboa va ser ahorcat el 1519. En el seu procés de sotmetiment
de la zona d’interior, Balboa va encetar un programa d’acords amb els indígenes que
posteriorment va ser rebocat per Dàvila, no obstant, en eixe període de temps va proliferar el
mestissatge indi-espanyol.

Aquesta competència i ànsia entre colonitzadors espanyols eren molt recurrents i no facilitaven
l’estructura social dels nou vinguts.

També és curiós perquè comencen els naixement de xiquets mestissos, fills d’europeus i
indígenes. Posteriorment, en el segle XIX, en Panamà, es construirà el Canal de Panamà, que
connecta el Pacífic i el Mar del Carib.

TEMA 4: EL FINAL DE LA CONQUESTA

És un fet evident que els Asteques i Inques estaven acostumats a les batalles campals, això
indirectament ajuda als europeus, ja que gràcies a això sabien qui era el seu cap. D’altra forma,
les altres tribus, no tenien una estructura firma en la que establir una negociació, vivien de
forma expansiva i en poblats reduïts que portava diverses dificultats .

15
La conquesta dels territoris continentals d’Amèrica va abarcar un període de temps que va des
de 1520 fins 1549 quan el rei prohibeix la conquesta per part dels expedicionaris i només es pot
conquerir amb autorització explícita del Consejo de Indias o de les Audiències.

HERNAN CORTÉS. (Medellín, Extremadura, 1485- Castilleja de la Cuesta, Sevilla,

1547)

Primer Marquès de la Vall d'Oaxaca fou un conquistador castellà que va encapçalar l’expedició
que va causar la caiguda de l'Imperi asteca i de gran part del continent de Mèxic en favor de la
Corona de Castella, a començament del segle XVI. Cortés va ser part de la generació de
colonitzadors hispans que va iniciar la primera fase de la colonització castellana de les
Amèriques. Va arribar a ser escrivà de la vila.

Nascut a Medellín (Extremadura), en una família noble aragonesa, Cortés va optar per dedicar la
seva vida al Nou Món. Va ser a la Espanyola i més tard a Cuba, on va rebre una encomienda i,
per un curt temps, es va convertir en alcalde (jutge) de la segona ciutat espanyola fundada l'illa.
El 1519, va ser elegit capità de la tercera expedició al continent, una expedició en part
finançada.

La seva enemistat amb el governador de Cuba, Diego Velázquez de Cuéllar, qui va convertir
aquesta illa en el centre de l’expansió continental, es va traduir en la retirada de l'expedició a
l'últim moment, una ordre que Cortés va ignorar. Arribat al continent, Cortés va executar una
estratègia reeixida d'aliar-se amb alguns dels pobles indígenes contra els altres. També va
utilitzar com a intèrpret una dona nativa, Malintzin coneguda com “La Malinche”, que més tard
tindria un fill amb Cortés.

Conquesta de Mesoamèrica:

Abans de encetar la expedició d’Hernan Cortés, hi van haver dues expedicions encapçalades per
Fernando Hernàndez de Córdoba i Juan de Grijalva, no obstant no van resultar un fracàs i va ser
amb la tercera expedició, la de Cortes, quan es va aconseguir plantar peu ferm en el continent.
Cortés es va fer a la mar des de Cuba en 1519.

Posteriorment en l’illa de Cozumel va recollir a Jerònimo Aguilar qui havia quedat 9 anys
retingut pels indígenes i en coneixia la llengua maia. Posteriorment en l’illa de Tabasco, es va
produir la batalla de Centla, on segons les cròniques, 40 000 indígenes van ser derrotats a mans
de 410 espanyols. A més un cacic li va oferir 20 dones del seu poblat en símbol de pau entre les
quals estava Malintzin.

16
Finalment també va recollir a Gonzalo Guerrero, un expedicionari que va quedar capturat i que
posteriorment es va convertir en pare del mestissatge emparentant-se amb una indígena i
formant una família en l’actual Hondures. Gonzalo, posteriorment i per defensar la seua nova
familia es va haver d’enfrontar amb els conquistadors, morint així en una batalla contra els
espanyols.

Malintzín, La Malinxe, Marina​. La Malinxe parlava en nàhuatl, la seua

llengua natal, i podia traduir eixa llengua al maia, mentre que Aguilar
traduïa del maia al castellà. La malinxe es va convertir en la traductora
d’Hernán Cortés.

El Malinxisme​, en el segle XX, és un terme pejoratiu de la cultura

popular mexicana que s'utilitza per caracteritzar la permeabilitat d'un grup
social o ètnic enfront d'un procés d'assimilació cultural de costums o
hàbits aliens a la cultura d'origen. És el símbol d’una dona que és una
figura dialectal entre dos pobles enfrontats.

Cortés va fundar la ciutat de Villa Rica de la Veracruz i seguint el model de població castellà va
nomenar un cabildo que a la vegada nomenava Cortés alcalde major i capità general de l’exèrcit
expedicionari, cosa que marcava la ruptura definitiva amb Velàzquez i el feia dependre només
del rei Carles I a qui li va escriure una carta explicant els motius de la seua actuació i pregant-li
que el deixés continuar amb l’expedició. Ací comença la conquesta de Mesomèrica.

CREMA (O ENFONSAMENT) DE LES NAUS PER HERNÁN CORTÉS

Van arribar notícies que Diego Velázquez havia aconseguit pels seus companys en la Cort el
nomenament d'avançat de Yucatán, per la qual cosa va enviar per a contrarestar aquestes
influències als seus fidels Portocarrero i Montejo amb el millor del botí obtingut fins llavors, per
a aconseguir el nomenament per a Cortés. Va prendre a més la decisió d'inutilitzar les naus,
excepte la qual havia d'utilitzar Portocarrero a fi de mantenir contacte directe amb Espanya, per
a evitar qualsevol fugida dels homes que no secundaven la seua rebel·lió enfront de la legalitat
del governador de Cuba.

Sobre la forma física real en què es van inutilitzar les naus, les fonts utilitzen les expressions
«barrinar» (obrir forats amb un barrine o broca) i «donar de través» (bolcar, tombar, posar en
adreça transversal el vaixell per a encallar-ho). Possiblement el que es va fer va ser una
combinació de tots dos processos, i en qualsevol cas és important dir que les peces de les naus

17
van servir per a propòsits posteriors que van tenir importància decisiva en la conquesta de la
capital mexica.

Amb les informacions rebudes per part dels indígenes i gràcies a les traduccions de Malintzin,
Cortés va poder conèixer l’imperi Asteca abans de arribar-hi, cosa que va ser determinant per a
la seua conquesta.

Cortés va eixir en 1519 de Cempoala i en la seua marxa va trobar diferents grups que en
constatar que no eren aliats dels Asteques, es van aliar amb Cortés, cosa que debilità
Motecuhzoma, cap dels Asteques. Aquest creia que els espanyols eren divinitats i era partidari
d’oferir-los regals, cosa que va contrariar a la noblesa Asteca. Cortés va avançar cap a la capital
de l’imperi Asteca, Tenochitlan, amb una oposició escassa ja que l’emperador asteca no tolerava
els atacs als espanyols considerats divinitats, no obstant si que es van donar algunes hostilitats.

La matança de Cholula, en 1519, Llenç, de Tlaxcala, fou una de les primeres guerres de la
primera fase de l’expansió de Cortés. En el seu pas cap a Tenochtitlan Cortés va arribar a
Cholula, aliada de l'Imperi mexica, que era la segona ciutat més gran després de
Mèxic-Tenochtitlan, amb 30 000 habitants. Bernal Díaz del Castillo explica en la seua crònica
que després d'haver rebut a Cortesa i el seu enorme exèrcit, les autoritats de Cholula van
planejar tendir-li una emboscada i aniquilar als espanyols. Díaz del Castillo explica que ell i les
tropes van veure a un costat dels temples les vares amb collarets que va suposar destinades als
espanyols per a ser portats captius a Tenochtitlan. Díaz del Castell també explica que una
anciana i uns sacerdots dels temples de Cholula van alertar a Cortés, qui va manar
immediatament al seu exèrcit a atacar, causant el que es coneix com la matança de Cholula, en
la qual més de 5000 homes van morir en cinc hores. El contingent va romandre en Cholula
durant octubre i novembre i en eixir Cortés va manar incendiar la ciutat.

En arribar a Tenochitlan, Cortés va ser rebut com un deu, no obstant, els espanyols horroritzats
amb les formes de culte dels indígenes van decidir prendre el control i van tomar com rehen
Motecuhzoma. Davant les rebel·lions dels indígenes, Cortés va decidir a més saquejar el palau
real i el temple com a càstig, cosa que va ficar més en contra als asteques. A més se li afegia un
altre problema, Pànfilo de Narvaez, enviat per Velàzquez, va desembarcar a la península de
Yucatàn cosa que va obligar a Cortés a reunir-se amb ell i va deixar a Alvarado, el seu
lloctinent, a Tenochitlan. Finalment els soldats de Narvàez es van unir a Cortés però va haver un
altra rebel·lió a Tenochitlan que va obligar Cortés a fer-se fort en torn al palau reial. Davant la
situació insostenible de la rebel·lió, Cortés va optar per la retirada, aquesta és la coneguda Nit

18
Trista (30 de juny de 1520) en la qual Cortés i el seu exèrcit van haver de fugir deixant molts
morts i ferits a la seua esquena.

Pocs dies després es produeix la major batalla en terres mexicanes. En el pla de Otumba es van
enfrontar desenes de milers de soldats asteques contra 300 espanyols i prop de 2000 indis aliats.
Els espanyols van guanyar la batalla perquè van matar el general indígena i aleshores es va
produir la desbandada de l’exèrcit, cosa que va donar temps als espanyols per buscar refugi en
Tlaxcala, des d’on Cortés va preparar la conquesta definitiva de Tenochitlan que es produiria en
agost de 1521, gràcies a que una infermetat europea (la verola) va acabar amb la força militar
indígena. Tenochitlan es va convertir aleshores en la ciutat de Mèxic que seria el cap de la nova
organització política, la Nova Espanya.

FRANCISCO PIZARRO (1475- 1541)

Francisco Pizarro va néixer a Trujillo (Càceres). La

infància de Francisco Pizarro González va ser molt pobre i
difícil, fet que va provocar que es dediqués a cuidar porcs,
cosa que a més va provocar que no aprengués a llegir ni a
escriure.

En la seva etapa de joventut, entre el 1498 i el 1501, va lluitar al costat del seu pare a les
campanyes italianes de Gonzalo Fernández de Córdoba. Poc després d'arribar les primeres
notícies del descobriment del Nou Món, Pizarro vivia a Sevilla. Va salpar cap allà el 1502.

La empresa de Pizarro es va originar a Panamà, on Pedro Arias Dàvila, governador del Darién,
va impulsar nombroses expedicions cap a l’Amèrica del Sud. Una d’elles va ser la que va dirigir
Pizarro, juntament amb Diego de Almagro i l’eclesiàstic Hernando de Luque, qui va aportar
gran part del capital per a la empresa.

Així Pizarro aconseguí una nau i cent homes per a partir des de Panamà en 1524 cap a la zona
que seria el Perú, i va deixar Diego de Almagro en la recerca de més homes per a l’expedició.
No obstant la primera expedició no va ser molt lucrativa i dos anys després es va encetar un
altra en la qual, al arribar a les costes de Quito, els indígenes van obligar a Pizarro a replegar-se
a l’illa de Gallo.

El governador de Panamà l’ordena retirar-se però no ho va fer i va endinsar-se en Amèrica

juntament amb 13 homes (els 13 de la Fama) amb quins va descobrir les meravelles del Perú.

19
Així Pizarro va tornar a Espanya per aconseguir el permís reial de conquerir el Perú, cosa que va
obtindré mitjançant les Capitulacions de Toledo de 1529.

En gener de 1531 eixiren de Panamà tres embarcacions cap a les costes de Colombia i Ecuador.
Els espanyols arribaren a l’imperi Inca en una situació de guerra civil que debilità
considerablement l’imperi inca. Pizarro va penetrar en el Perú i va trobar Atahualpa, un dels
aspirants al tron inca, que a més es va batejar per tal d’agradar al conqueridor, i que va ser
executat després d’un juí totalment amanyat que debilitarà la posició del monarca espanyol
Carles I.

Al igual que va passar amb l’imperi asteca, una llegenda parlava de que els fills de Viracocha,
deu suprem dels inques, arribarien per a castigar els inques pels seus pecats. Aleshores
l’arribada dels espanyols en el moment de la guerra civil va ser considerada com un
esdeveniment diví en el qual els espanyols eren deus i arribaven per donar-los el càstig que es
mereixien per haver-se enfrontat entre ells.

Després d’açò, Cuzco la capital inca, va ser conquerida el 14 de novembre de 1533. Concluida
la conquesta es van produir el repartiment de les terres i la creació de noves ciutats com Lima i
Trujillo.

Pizarro va posar al capdavant del govern de l’imperi inca al germanastre d’Atahualpa, Manco,
qui havia d’estar sotmès a les indicacions espanyoles. No obstant, amb la decepció causada per
aquesta subordinació, Manco es va rebel·lar en contra dels espanyols i va assetjar Lima i Cuzco.
No obstant, amb l’arribada de reforços des de Xile, l’exèrcit inca hagué de replegar-se als Andes
on uns anys després en 1572 es va produir al fi la conquesta definitiva del Perú.

GUERRES CIVILS PERUANES:

● En primer lloc va sorgir una espècie de guerra civil entre els conqueridors a causa de
l’assassinat de Diego Almagro “el viejo”. Aquesta primera guerra es va iniciar en 1537
a causa de que Almagro va ocupar la ciutat de Cuzco pensant que era de la seua
jurisdicció governacional, i en conseqüència, davant d’aquesta ocupació les forces
pizarristes van recuperar l’antiga capital inca i van executar a Almagro.
● En resposta a l’execució d’Almagro “el viejo”, els seguidors d’Almagro van assassinar
Francisco Pizarro en 1541 donant lloc a una segona guerra civil en la qual la monarquia
espanyola van suportar els seguidors de Pizarro, consolidant així la derrota del bàndol
que suportava al fill d’Almagro “el viejo”, Diego de Almagro “el mozo”.

20
 ● La tercera guerra civil es va produir a causa de la negació a les “Lleis Noves” per els
conquistadors que no la volien acceptar i marcà els conflictes de la Corona amb els
​ n 1544 va arribar a Lima el primer virrei del Perú, Blasco Nuñez de
encomenderos. E
Vela, qui tenia l’ordre d’aplicar les Lleis Noves que prohibien el caràcter hereditari de
les encomiendes i a més, el virrei va ordenar la retirada de les encomiendes dels que van
participar a les guerres entre pizarristes i almagristes. En 1548 i després de nombrosos
enfrontaments, els pizarristes foren derrotats per Pedro de La Gasca “el pacificador” i
aleshores el Perú va quedar al fi en pau.

Després es va passar a la reorganització territorial del Perú que va ser a càrrec de Francisco de
Toledo.

VENEZUELA I COLOMBIA

Cap a aquests territoris es van encetar diverses expedicions a causa de que hi va haver un mite
que parlava de grans ciutats repletes d’or, el mite del daurat, cosa la qual va motivar a diversos
expedicionaris, finançats per banquers alemanys annexos al rei Carles I d’Espanya i V
d’Alemanya. Aquesta relació financera és la que va promoure diverses de les expedicions cap a
tota l’Amèrica colonial i que va resultar gratificant per a ambdós bàndols.

A més van convergir en la zona de Colombia diferents expedicionaris diferents, entre ells va
haver un expedicionar alemany, Nicolàs Federman, qui va negociar en els conqueridors
espanyols de la zona el repartiment del botí.

FRANCISCO DE OROLLANA (Trujillo, Extremadura, 1511 – ríu Amazonas, 1546). Fou un

explorador, conquistador i adelantado espanyol. Participà en la conquesta de l'Imperi inca i
posteriorment fou nomenat governador de diverses poblacions. El 1542 va completar la primera
navegació sencera del riu Amazones. Se’n sap poc dels inicis d’aquest explorador però el primer
que es sap es que va acompanyar Pizarro en les seues expedicions.

Posteriorment, en una expedició organitzada pel mateix Francisco Pizarro i comandada pel
germà d’aquest, van procedir a explorar el que després es coneixeria com riu Amazones. No
obstant, els expedicionaris de Gonzalo Pizarro es van retirar deixant a soles els fidels a
Francisco de Orellana qui va realitzar una gran gesta. Francisco de Orellana amb només 50
homes va recórrer tot el riu Amazones sense quasi vivers i evitant totes les tribus indígenes

21
hostils que es va trobar. Després tornà a Espanya per preparar una altra expedició per conquerir
aquest bast territori, no obstant aquesta empresa va fracassar i Orellana va morir.

SEBASTIANO CABOTO (Venecia, 1484 – Londres, 1557) fou un navegant i cartògraf

venecià. Segon fill de John Cabot, continuà l'exploració anglesa de
l'Atlàntic septentrional. Al servei de la monarquia hispànica, explorà el
Riu de la Plata i el Paranà, i també el Paraguai (1526-1530).

En un principi, Sebastià Cabot va voler explorar les costes de Brasil, no

obstant li van arribar informacions d’un cacic indígena que posseïa molt
d’or en un lloc remuntant el conegut Riu de la Plata, cosa que va fer que
es centrés en eixa expedició. Així Cabot va remuntar el Paranà, el Uruguai
i el Paraguai en busca de la mítica Serralada de la Plata.

PEDRO DE VALDIVIA (1497-1553). Va ser un gran explorador i

conqueridor que va retomar la iniciativa de Diego de Almagro de conquerir la zona de les
cordilleres andines. Aleshores, Pedro de Valdivia en 1539 va demanar autorització per sotmetre
la zona i en 1540 va fundar la ciutat de Santiago del Nou Extremeny, la qual seria la seua base
d’operacions en les posteriors expedicions per reduir la tribu hostil dels araucans, els quals van
causar molts problemes als expedicionaris i a les noves ciutats en creixement. No obstant, amb
la ajuda de La Gasca, Pedro de Valdivia va continuar i va fundar les ciutats de Concepción
(1550), La Imperial (1551) i Villarrica (1551).

FRONTERA AL NORD DE MÈXIC

Amb la zona d’Amèrica Central ja conquerida i establerta com un nou virregnat de la Corona
Espayola, van sorgir problemes amb els funcionaris de la corona i els conqueridors. No obstant
això, en solucionar-se aquest problemes i amb la zona pacificada, es van retomar les
expedicions, aquesta vegada cap al nord de la zona d’Amèrica Central, arribant a les zones que
hui dia conformen els Estats Units.

Les tribus d’aquesta zona eren molt més hostils que les d’Amèrica Central i el territori era molt
més extens, cosa que va produir que les expedicions fallaren molt sovintment. No obstant

22
d’aquestes derrotes, les expedicions continuaven enviant-se gràcies al mite de les 7 ciutats de
Cíbola que l’expedicionari Àlvar Nuñez Cabeza de Vaca va començar a extendre.

ÁLVAR NÚÑES CABEZA DE VACA (Jerez de la Frontera, 1488/1490 – Sevilla, 27 de maig

de 1559). ​Fou un expedicionari espanyol que va resultar capturat pels indígenes després de
l’expedició fallida de Pànfilo de Narvaez cap als Estats Units i que va viure 8 anys entre els
indis, cosa que va provocar que a la seua tornada començarà a estendre el mite de les 7 Ciutats
de Cíbola.

Les expedicions cap als EEUU, solien fracassar fins i tot de manera tràgica, estàn animades per
la Corona espanyola per dos motius:

1) Contrarestar el salt d’altres potencies cap a l’Amèrica, Anglaterra i França, contrarestar

l’arribada de les minories religioses com el hugonots.
2) Per un altre mite. Parlava dels jaciments de les 7 ciutats de Cíbola. És basava amb un
altre mite portuguès, segons el qual hi havia 7 bisbes que estaven en 7 ciutats riques fora
de Portugal amb grans riqueses. El mite dels indígenes tenia una gran relació amb el
dels portuguesos.

Quan Núñez de Vaca i Estevanico a l’escriure les seues memòries van dir que van veure una de
les 7 ciutats de Civola des de lluny, el van encarregar de vigilar tot el sud d’EEUU.

Mentrestant, a Mèxic continua el procés de civilització controlar el poder dels commenderos,

apareixen uns funcionares reials a partir de 1535. A partir de 1542, es promulguen les Lleis
Noves a Perú, però també per a Mèxic.

23
TEMA 5: L’EVANGELITZACIÓ I L’ESGLÈSIA

Els indis i la seua religió ha sigut un tema de debat al llarg d’aquests anys, on participen els
teòlegs. No es coneix amb certesa totes les diverses religions politeistes dels indis, no obstant el
que si es sap es que la conquesta d’Amèrica fou motivada en part per la religiositat i l’esperit
missioner. La conquesta va adquirir un clima de creuada, cosa que potenciarà la rapidesa i la
brutalitat de la conquesta. És ací on intervé el papat, qui va animar la conquesta per part dels
espanyols amb el Tractat de Tordesilles i les bules, donant dret als espanyols per expandir-se en
el Nou Mon.

24
SEPARACIÓ DEL DRET ESPIRITUAL DEL TEMPORAL. CORRENTS DEL
PENSAMENT:
1) Teoria teocràtica
- Indistinció dels dos drets, l’espiritual i el temporal.
- Papa, hereu de Jesucrist, hereta les potestats divina (espiritual) i humana (temporal).
- Facultat papal de fer donació
- Superioritat en els arguments invasor enfront dels drets de l’envaït.
- Aquest corrent historiador és el que opta per que la evangelització només fou una
excusa per sotmetre els indis i privar-los de drets i plenar la seua d’esclavitud.

2) Teoria de la temporalitat humana:

- Distinció entre el dret diví (de la gràcia) i el dret temporal (de la naturalesa humana).
- El Papa té només el poder espiritual
- Els pobles tenen dret natural a governar-se.
- Aquesta és la proposta de que el sentiment evangelista no vindria donat per interessos
econòmics sinó que va ser en realitat una llavor evangelista real que contemplava els
drets dels indis i que no es tractava d’una excusa per emprar-los en treballs forçats.
D’aquesta banda en tenim als sacerdots Las Casas i Montesinos que foren defensors
dels drets indígenes i tractaren de comprendre’ls millor aprenent el seu idioma i les
seues cultures.

Des del punt de vista religiós, és veu bé per l’expansió de la ideologia cristiana, la recerca de
nos feligresos, era una obligació moral per a la cristiandat.

TEORIA ARISTÒTELICA
Els bàrbars (=els indis= pagans eren considerat com intel·lectualment homes inferiors) es poden
sotmetre a l’esclavitud.

Requeriment i p​ rincipis de la “guerra justa” a causa de la insubmissió indígena.

LLEIS DE BURGOS 1512

25
 REPARTIMENT

Els indis, considerats com pagans, haurien de ser sotmesos pels cristians, intel·lectualment
superiors, i aleshores les terres que eren dels indis passaven a mans espanyoles i començava la
llavor d’adoctrinament religiós i de conversió. Els indígenes passaven a ser esclaus mentre que
els espanyols dominarien les seues terres. Aquest era el panorama fins que en 1503 Isabel I
prohibirà l’esclavitud dels indis ja que aquest mal tracte era considerat immoral i antireligiós,
cosa que hagué de consultar-se en el si de l’església catòlica espanyola, encarregada de la
colonització

En 1512, un junta d’experts convocats a Burgos pel monarca devien considerar que era legal o
que no, s’estipula que el treball forçós dels indis era acceptable, al igual que reunir-los en
poblats per fer possible la seua educació. L’important era redactar que no arribarien a l’extinció
dels indis, sinó la seua formació. Molts indis morien pel ritme de treball, o pels assassinats de
dones als seus fills, o el suïcidi individual o col·lectiu també era comú. A més amb les Lleis de
Burgos es va arribar a l’acord definitiu del repartiment de terres indígenes cosa que va afavorir
notòriament a la corona.

PRIMERS PENSADORS

Es ací on apareixen els primers pensadors religiosos que defensaran per escrit els drets dels
indis. Un dels primers pensadors a favor dels indis fou el frare ​Antonio​ ​Montesinos​.

ANTONIO MONTESINOS:

(Espanya, c. 1475 - Veneçuela, 27 de juny de 1540), ​Antonio Montesinos va ser un missioner i

frare espanyol. Al costat de la primera comunitat de dominics d'Amèrica, encapçalada pel vicari
fra Pedro de Còrdova, es va distingir en la defensa i denúncia en contra dels abusos als
indígenes per part dels colonitzadors espanyols en l'illa L'Espanyola, i que va causar la
conversió posterior de Bartolomé de les Cases a la defensa dels indis.

Montesinos, a Santo Domingo, es va preocupar de defensar als indis. Va predicar per encàrrec
de fra Pedro de Còrdova i la seua comunitat religiosa els sermons del 21 i 28 de desembre de
1511 denunciant els abusos i maltractaments que s'estaven cometent en el sistema d'encomanes
que arribaven a esclavitzar als indis, saltant-se les obligacions que aquest sistema els imposava
als colonitzadors.

BARTOLOMÉ DE LAS CASAS

Bartolomé de las Casas va ser un encomendero espanyol i després frare dominic, cronista,
bisbe de Chiapas (per aquell temps, territori sota jurisdicció de la Capitania General de

26
Guatemala) i escriptor. Va ser el principal apologista dels indígenes i va ser nomenat
«Procurador o protector universal de tots els indis de les Índies» hispàniques. Bartolomé,
després d’haver participat en diverses guerres expansionistes espanyoles a Amèrica, al setembre
de 1515 Bartolomé de les Cases va embarcar rumb a Sevilla juntament amb fra Antonio de
Montesinos qui li va fer donar-se compte de que els indis eren persones amb pena capacitat
intel·lectual, i que, com a tals haurien de tindre els mateixos drets que la resta, encara que la
seua cultura i religió els hagen portat pel camí de la ignorància. Es aleshores quan Bartolomé
comença a escriure sobre Amèrica, els indis i el tracte que els varen donar els espanyols, fent
crítica aleshores del comportament dels espanyols. A la seua obra ​Brevisima relación de la
destrucción de las Indias, ​tracta els següents temes.

- Tracte dels indis pels conqueridors i colons

- Abusos dels ​encomenderos

- Plena capacitat intel·lectual i dignitat humana dels nadius
- Genocidi.
Defensava la dignitat i la seua categoria humana dels indígenes i denunciava el genocidi (a pesar
de no haver usat aquesta paraula). La ​Brevíssima té un estil repetitiu i hiperbòlic, va ser una
crítica sobre la violència, preservava el rol dels monarques destinats a parar el mal tracte dels
commenderos.​ Va provocar protestes a Mèxic i Espanya, pels commenderos i conservadors,
mercaders, juristes, tots aquells que tenien interessos econòmics.

BARTOLOME DE LAS CASAS VS JUAN GINÉS DE SEPÚLVEDA

Juan Ginés de Sepúlveda, un jurista format en Alcalá d’Henares, juntament en Las Casas entre
1551-52, tingueren un debat (La controvèrsia de Valladolid) que va permetre la publicació
d’aquest llibre, ​debat sobre la naturalesa dels indis.​ Las Casas, deia que els indis són humans i
per tant, tenen plena capacitat per decidir. Mentre que, Sepúlveda, deia que els indis són besties
i, per això, són serfs per naturalesa, argumentant coses com:

1) Imposar dret i tutela a aquells que no tenen autoritat.

2) Havien de penalitzar el crim de menjar carn humana.
3) Havien de castigar el cometre delictes contra els innocents.
4) Havien de batejar abans de convertir-los, bautissos forçosos.
JUAN GINES DE SEPULVEDA
Juan Gines de Sepulveda (Córdoba, 1490 – 17 de novembre de 1573) fou un sacerdot catòlic
espanyol conegut també per el seu paper com filòsof, historiador i jurista, i pel seu paper en
defensa de la conquesta de les noves terres americanes i de la inferioritat dels natius front a los
espanyoles, lo que justificava el seu treball com a esclaus en les explotacions imperials.

27
Aquestes idees el van dur a l’enfrontament amb el frare Bartolomé de Las Casas, on van tindre
diverses polèmiques en la Junta de Teòlegs de Valladolid que va convocar el monarca en 1550
per definir els límits de la ​guerra justa​ i sobre el tracte que es mereixien els indígenes.

PECULIARITATS DE L’ESGLÉSIA AMERICANA

-D
​ ependència de la Corona​: L’església catòlica americana tenia una fort dependència de la
corona espanyola a través del Patronat Universal Indià
- ​Patronat Universal Indià​: Aquest patronat va ser el conjunt de privilegis que obtenia la
Corona a través de l’església i que va conformar la dependència de l’església catòlica americana
a la Corona Espanyola en les colònies.
- ​Sentencies eclesiàstiques no apel·lables a Roma​, és a dir, el màxim òrgan de justícia al
que es podia apel·lar era la monarquia hispànica, la qual tenia el control de la religió catòlica a
Amèrica gràcies al Patronat Universal Indià
- ​Passe Regi o ​exequàtur:​ ​és el conjunt de regles conforme a les quals l'ordenament jurídic
d'un Estat verifica si una sentència judicial emanada d'un tribunal d'un altre Estat reuneix o no
els requisits que permeten reconeixement o homologació.

De la mateixa forma es denomina a l'autorització que atorga un cap d'Estat a agents estrangers
perquè en el seu territori puguen exercir funcions pròpies dels seus càrrecs (exequatur consular;
vegeu cònsol); i, així mateix, en el context de les relacions entre Església i Estat pròpies de
l'Antic Règim, era el terme utilitzat per a designar la passada que donava l'autoritat civil d'un
Estat a les butlles i altres disposicions pontifícies perquè foren observades dins del seu territori
- ​Paper ordres religiosos: ​Els ordres religiosos tenien com a paper fonamental la instrucció i
la educació dels indígenes en la cultura i la religió cristiana, per tal de convertir els anomenats
“bàrbars” o “pagans” en bons cristians.
- ​Establiments eclesiàstics: parròquies, doctrines, missions
- ​Inquisició no jutjava els indígenes i, en general, menys severa cap als cristians
vells i nous. ​Açò vol dir que, els indígenes al desconèixer la religió cristiana abans de que
arribaren els colonitzadors, tenien una dispensa judicial ja que els missioners ja s’estaven
encarregant de l’ensenyament en la doctrina catòlica. A més la prohibició de que els moros o els
jueus viatgen al nou món fa que l’òrgan judicial eclesiàstic sigui més laxe i no calguin tant
esforç per aplicar la llei del bon cristià.

28
REQUERIMIENTO DE PALACIOS RUBIOS

De parte de Su Majestad Don N. Rey de Castilla, etc., yo N., su criado, mensajero y capitán, vos
notifico y hago saber cómo mejor puedo que Dios Nuestro Señor, uno y eterno, creó el cielo y la
tierra, y un hombre y una mujer, de quién nosotros y vosotros y todos los hombres del mundo
fueron y son descendientes procreados y todos los que después de nosotros vinieren; más por la
muchedumbre de generación que de éstos nos ha procedido desde cinco mil y más años que ha
que el mundo fue creado, fue necesario que los unos hombres fuesen por una parte y los otros
por otra, y se dividiesen por muchos reinos y provincias, que en una sola no se podían sustentar
e conservar.

De todas estas gentes Dios Nuestro Señor dio cargo a uno que fue llamado San Pedro, para que
de todos los hombres del mundo fuese señor y superior, a quien todos obedeciesen, y fuese
cabeza de todo el linaje humano, dondequiera que los hombres viviesen y estuviesen, y en
cualquier ley, secta o creencia, y diole a todo el mundo por su señorío y jurisdicción.

Y como quiera que le mandó que pusiese su silla en Roma, como en lugar más aparejado para
regir el mundo, mas también le permitió que pudiese estar y poner su silla en cualquier otra
parte del mundo y juzgar y gobernar todas las gentes: cristianos, moros, judíos, gentiles y de
cualquier otra secta o creencia que fuesen. A éste llamaron Papa, que quiere decir admirable
mayor padre y guardador, porque es padre y gobernador de todos los hombres. A este San Pedro
obedecieron, y tomaron posesión Rey y superior del universo [sic] los que en aquel tiempo
vivían; y asimismo han tenido a todos los otros que después de él fueron al Pontificado elegidos;
así se ha continuado hasta ahora y se continuará hasta que el mundo se acabe.

Uno de los Pontífices pasados que en lugar de éste sucedió en aquella silla e dignidad que he
dicho, como señor del mundo, hizo donación de estas islas y tierra firme del mar Océano a los
católicos Reyes de España, que entonces eran Don Fernando y Doña Isabel, de gloriosa
memoria, y sus sucesores en estos reinos, nuestros señores, con todo lo que en ellos hay, según
se contiene en ciertas escrituras que sobre ello pasaron, según dicho es, que podéis ver si
quisiereis. Así que Su majestad es rey y señor de estas islas y tierra firme por virtud de la dicha
donación, y como a tal rey y señor, algunas islas más y casi todas a quienes esto ha sido
notificado, han recibido a Su Majestad y le han obedecido y servido, y sirven, como súbditos lo
deben hacer.

Y con buena voluntad y sin ninguna resistencia, luego sin ninguna dilación, como fueron
informados de lo susodicho, obedecieron y recibieron los varones religiosos que les enviaba
para que les predicasen y enseñasen nuestra Fe; y todos ellos, de su libre y agradable voluntad,

29
sin premio ni condición alguna, se tornaron cristianos y lo son; y Su Majestad los recibió alegre
y benignamente, y así los mandó tratar como a los otros súbditos y vasallos: y vosotros sois
tenidos y obligados a hacer lo mismo.

Por ende, como mejor puedo, vos ruego y requiero que entendáis bien esto que os he dicho, y
toméis para entenderlo y deliberar sobre ello el tiempo que fuese justo, y reconozcáis a la Iglesia
por señora y superiora del universo mundo, y al sumo pontífice llamado papa en su nombre, y a
Su Majestad en su lugar, como superior y señor y rey de las islas y tierra firme, por virtud de la
dicha donación, y consintáis que estos padres religiosos os declaren y prediquen lo susodicho.

Si así lo hiciereis, haréis bien, y aquello que sois tenidos y obligados, y Su Majestad, y yo en su
nombre, vos recibirán con todo amor y caridad, y vos dejarán vuestras mujeres e hijos libres sin
servidumbre, para que de ellas y de vosotros hagáis libremente todo lo que quisiereis y por bien
tuviereis; y no vos compelerá a que os tornéis cristianos, salvo si vosotros, informados de la
verdad os quisiereis convertir a la santa fe católica, como lo han hecho casi todos los vecinos de
las otras islas; y a más de esto Su Majestad vos dará muchos privilegios y excepciones y os hará
muchas mercedes.

Si no lo hiciereis, o en ello dilación maliciosamente pusiereis, certifícoos que con la ayuda de

Dios yo entraré poderosamente contra vosotros y vos haré guerra por todas las partes y manera
que yo pudiere, y os sujetaré al yugo y obediencia de la Iglesia y de Su Majestad, y tomaré
vuestras mujeres e hijos y los haré esclavos, y como tales los venderé y dispondré de ellos como
Su Majestad mandare, y os tomaré vuestros bienes y os haré todos los males y daños que
pudiere, como a vasallo que no obedece ni quieren recibir a su señor y le resisten y contradicen;
y protesto que las muertes y daños que de ella se recrecieren sea a vuestra culpa, y no de Su
Majestad, ni mía, ni de estos caballeros que conmigo vinieron y de cómo os lo digo y requiero,
pido al presente escribano que me lo dé por testimonio signado.

30
TEMA 6: DEMOGRAFIA COLONIAL.

La conquesta ibèrica va tenir un fort impacte demogràfic en les societats americanes,

especialment entre els segles XVI i XVII. Les causes de la debel·la demogràfica foren diverses,
entre elles l’existència de patògens europeus als que els indígenes no estaven preparats i que van
delmar la població. A més, l’arribada dels europeus, que a la seua vegada portaven esclaus
d’Àfrica, van provocar el canvi total de la demografia americana.

Aquestes dades han arribat als nostres dies gràcies als informes sobre les encomiendes, als
registres parroquials i als registres tributaris que han contribuït en gran mesura a aquest
recompte aproximat de la demografia americana en aquests segles.

31
Aquestes son les estimacions de la població en milions que hi vivia a Amèrica abans de la
colonització dels europeus.

Amb aquestes dades i les dades que se’ns aporten amb la colonització ja establerta, trobem el
resultat de baixes que els americans van patir. Els historiadors debateixen sobre quina va ser la
gravetat de la colonització. Alguns parlen de que de 100 milions d’americans que hi vivien a
l’Amèrica precolonitzada, es van passar a ser només 10 milions. Altres historiadors pensen més
positivament i parlen de entre 32-25 milions d’habitants abans de la conquesta. El fet és que la
conquesta va produir una debel·la demogràfica important. I aquesta no es només la única
conseqüència que va comportar la colonització:

La conquesta d’Amèrica va generar en els americans una desgana vital, conseqüència de

la esclavitud i del dur treball forçat a que es veien sotmesos, que a més va propiciar un
descens de la natalitat indígena, suïcidis, avortaments i infanticidis.
Els efectes socioeconòmics que va comportar la conquesta són la innovació en noves
tècniques de producció agrària i un nou repartiment de la terra que beneficiaria als
espanyols front els indígenes que serien esclavitzats.
En quant als efectes culturals, es produeixen la pèrdua de les cultures indígenes i la
pèrdua a més dels valors propis d’aquests, cosa que comporta l’abandonament
progressiu dels rituals i les pràctiques religioses indígenes fins que es van perdre.

32
 La qüestió bacteriològica va ser una qüestió molt decisiva alhora de la demografia
americana amb la colonització ja que nombroses infermetats europees (la verola, el
tifus, el sarampió, la grip porcina, la pesta, etc) van causar milions de morts en tota
l’Amèrica.
Es clar, la guerra també va ser un factor clau en els canvis de la demografia americana
per raons obvies. En aquest cas, la mort dels homes indígenes i la supervivència de les
dones va originar situacions en que ​les dones eren les cacics de les tribus.
I també es van produir, a causa de tots aquests factors, migracions indígenes de diversa
índole:
- Migracions espontànies provocades per la guerra i la fugida d’aquesta
- Migracions forçoses a reserves naturals d’indígenes.
- Migracions religioses que a voltes es confonen amb les anteriors ja que les
parròquies de missioners treballaven amb els indígenes de les reserves per
tal d’instruir-los en el dogma cristià.

A més la demografia americana es va veure afectada per les nombroses emigracions espanyoles
cap a l’Amèrica Espanyola motivades per l’expansió territorial i les riqueses. Aquesta migració
va estar enormement controlada en cerca de una migració de qualitat (no s’acceptaven ni moros,
ni jueus i el viatge era realment car i controlat per la Casa de Contractació, òrgan que es va

33
encarregar de controlar la migració cap a Amèrica). Aleshores el perfil de espanyol colonitzador
estava en un home entre els 20 i els 30 anys i que era cristià fidel als evangelis. Els espanyols
que més es van fer notar en el Nou Món van ser els andalusos i els castellans, com s’aprecia en
el següent quadre sobre l’emigració espanyola.

A més, la destinació dels colonitzadors també era variada i hi havia destins de preferència com
veurem en el següent gràfic.

34
TEMA 7: L’ESCLAVITUD I LA PRESÈNCIA NEGRA

Amb Nicolas de Orlando van arribar els primers 50 esclaus, probablement artesans. Aquesta
s’escaparen cap a la muntanya.

Els conquistadors veuen necessària la presencia dels negres. Degut a que els indígenes estaven
desapareixent i necessitaven mà d’obra barata. El lloc de menys presencia de negres fou Xile i
La Plata, però arribaren de forma clandestina.

A Europa s’havia consolidat l’idea del alt rendiment dels negres, un negre faria el treball de 5
indígenes. Per això els negres els substituirien en les mines, plantacions de sucre, tabac, coto.

El genere humà esta pagant la crisis d’identitat i de reconstruir un camí cap a la llibertat,
societats que són racistes pel color de la pell. El tràfic dels éssers humans, el saqueig de recursos
ambientals fins al punt de partir greus problemes demogràfics de les poblacions.

Les noves formes d’explotació mitjançant les quals es van abolir l’esclavitud creen noves tipus
d’esclavitud. Les disculpes formals van arribar del papat en 1942 quan Joan Pau II, deia que
l’esclavitud era un drama de la civilització, també van arribar disculpes d’Estats Units cap a la
població afro-americana del país per la seua explotació.

L’esclavitud ha sigut una acció justificada per la societat cristiana, inclús pels papes. Van haver
personalitats eclesiàstiques que se van oposar a l’esclavitud (Bartolomé de Las Casas).

DEBAT INTEL•LECTUAL ENTORN DE L’ESCLAVITUD

- Política d’Aristòtil (s.IV.): existència dels esclaus per naturalesa, bàrbars de pobles no
civilitzats, poc dotats i freturosos d’intel•ligència; nascuts per a obeir i fer treballs manuals
gràcies a la seua força física.

- Religió cristiana: ambigüitats en les Sagrades Escriptures

Episodi de la maledicció de Cam (fill menor de Noé):

L’esclavitud sempre ha existit, Roma, Grècia, menys en la primera part de la Edat Mitjana i ja al
final del segle XIII, XIV, els venecians portaven esclaus eslaus. En l’època Moderna es
continuava practicant l’esclavitud.

35
La societat americana és una societat esclavista, americà fomenta l’economia en la mà d’obra
esclava, mentre que Europa no usava aquests recursos. Per exemple, en Brasil la societat
esclavista formava una estructura social en que hi han propietaris i esclaus, aquests propietàries
podia tenir milers d’esclaus, per exemple, per a usos agraris i culinaris. També confiaven dels
esclaus, pel motiu de coneixements mèdics.

Traslladar els esclaus d’Àfrica a Amèrica tenia un cost molt alt, per aquesta raó l’esclavitud va
tardar en consolidar-se per la gran despesa. Aquests els portaven com a complement de la
població indígena. A diferència d’Europa, els esclaus indígenes no tenien drets com antigament
a Europa. Portugal, Anglaterra i Holanda van ser els països predominants en el tràfic de negres.
Els espanyols firmava pactes entre companyies o nacions per a rebre’n.

Després en el segle XV, en el descobriment de les Canàries i les Açores, van anant portant
esclaus africans a aquestes illes. On farien plantacions de sucre i talls de fusta.

TEMA 8: UNA SOCIETAT MULTICOLOR.

La societat en l’Amèrica colonial espanyola s’estructurava en tres grans blocs dels quals sortien
una sèrie de relacions d’interconnexió que generaven els anomenats mestissos.

En primer lloc tenim el bloc que englobava als europeus, la majoria espanyols a causa del
tancament de la frontera i dels passatges per a que la colonització espanyola de les amèriques
sigui molt exclusiva. Aquest bloc estava compost en gran mesura pels encomenderos i els
benemèrits els quals dominaven els estrats socials més alts i pretenien estructurar Amèrica en un
format de societat feudal per a que aquells que tingueren la terra siguin els que tinguin el poder.
Amb el temps, alguns mercaders i miners es van enriquir i van formar una mena de burgesia que
es va vincular amb els encomenderos. En un nivell inferior en l’estructura piramidal de la
societat es trobaven el clero i els funcionaris de la corona que van consolidar les corts entorn a
la figura del virrei. Es així com es fa la majoria de la repartició dels espanyols en la societat, ja
que són els que governen sobre el indígenes als que han desplaçat en la societat fins al punt de
subordinar-los als interessos propis espanyols.

El poder dels encomenderos va estar ràpidament censurat per la Corona de manera que la
Corona va dictaminar que cada encomendero podia fer-se càrrec només d’un senyoriu indígena,
de manera que es limitava el nombre de encomenderos al nombre de senyorius indígenes,
tancant així la principal via d’ascens social en l’Amèrica colonial. No obstant els encomenderos

36
foren el centre de l’activitat local, sobre tot en quant a l’agricultura i la ramaderia, les quals
controlaven gràcies a la força de treball que oferien els indígenes i els esclaus.

Un altre estrat important serien els hisendats, els quals sorgeixen d’antics encomenderos que
mitjançant argúcies s’apropiaven il·lícitament de la terra i l’explotaven, generant així la seua
pròpia riquesa. No obstant, aquesta no va ser la única manera de generar hisendats, ja que la
corona, en repartir les terres conquistades al seu funcionariat, també donava terres, les quals
podien ser emprades per a la gestió i explotació dels seus beneficis agraris. A més aquells que
reuniren una quantitat x de diners es podien permetre comprar-se una parcel·la per a la seua
explotació.

En definitiva, els blancs estaven de qualsevol forma a la cúspide de la piràmide social, no

obstant, en aquest grup les diferències entre homes i dones eren prou marcades. El lloc de la
dona en la societat colonial era semblant al que tenia en la Península, és a dir, les solteres
depenien dels seus pares i es dedicaven a les tasques de la llar i les casades el mateix però
depenent del seu marit.

En conclusió, les jerarquies socials peninsulars es traslladaren pràcticament iguals cap a

Amèrica. La noblesa agrària espanyola serien els encomenderos, els mercaders, funcionaris, i
miners enriquits constatarien la burgesia i també hi ha una classe obrera, que no obstant no
estava sotmesa a tanta pressió laboral com a Espanya a causa del treball d’indis i esclaus.

En segon lloc tenim el bloc dels indis, el qual constituiria un món a part del món dels espanyols
(inclús en algunes obres es parlaria a banda de “república dels espanyols” i “república dels
indis”). En les ciutats que es van erigir sobre les poblacions indígenes com Mèxico i Cuzco, a la
societat destacaven grups importants d’indígenes, els quals feien la seua vida al marge dels
espanyols, encara que comercialment es relacionaven ambdós grups. En altres ciutats de nova
fundació, també es van instal·lar indis encara que en aquestes ciutats, el centre estava reservat
per als espanyols i en els afores residien els indis en nuclis urbans estructurats de manera que es
va procedir a una continua espanyolització.

El control blanc sobre la vida política, econòmica, judicial i cultural produïa una situació social
hegemònica, de manera que es van controlar les diverses formes d’explotació indígena, cosa que
es va constituir en pilar del seu poder.

Les societats indígenes no hispanitzades (relegades cap al interior en reserves indígenes)

mantenien les estructures socials precolombines. No obstant, la influència europea es fa de notar
amb la constant explotació laboral d’aquests i la constant evangelització, cosa que fa que ja no
construïen temples als seus deus, sinó que construïen esglésies catòliques, no empraven utensilis

37
d’ós, sinó que l’acer ja se’ls havia mostrat, en el comerç no recorrien a l’intercanvi ni usaven
monedes indígenes sinó que usaven la moneda hispana i comerciaven amb mercaderies
europees.

En tercer i últim lloc tenim als negres, els quals estaven únicament relegats a l’àmbit de
l’esclavització i el treball forçat. Ací es fa distinció entre els “Bozales”, els quals són els negres
que arribaven directament des d’Àfrica i no coneixien la llengua dels europeus, i els “Ladinos”
esclaus que havien passat per Europa i per l’esclavitud abans de ser destinats a l’Amèrica
colonial. Molt rarament hi havia negres que aconseguien la alliberació per part dels seus amos ,
cosa que fa que aquests foren molt inusuals.

Els naixements de xiquets de raça mesclada eren molt sovint, donant lloc a unes diverses
interconnexions que van rebre nom. Per exemple el xiquet fruït del coit entre un home blanc i
una dona índia s’anomenen “mestissos”. Aquests foren molt comuns a causa de l’escassesa de
dones europees als primers moments de la colonització, cosa que produeix la seua acceptació en
la societat depenent de si el pare l’accepta i l’educa com a europeu o es queda a càrrec de la
mare, la qual li instrueix en la cultura indígena. No obstant d’aquesta possible acceptació, la
Corona legislava en contra d’aquests fets ja que pretenia que la raça espanyola segués sent
purament espanyola, i per tant s’excloïen a aquests dels llocs de prestigi i dels càrrecs socials. A
continuació estan els “mulats”, que són mescla entre blancs i negres. Aquests no tenien
possibilitat d’acceptació en la societat europea ja que eren fills d’esclaus i això no era tolerable
en la societat espanyola. Per últim la mescla entre negres i indígenes es nomenava “zambos” i la
única via possible per a aquests era la submissió o l’esclavitud.

Per tant la societat americana quedava distribuïda en el següent esquema:

Aristocràcia americana: conqueridors protagonistes, alts funcionaris, cortesans, alt

clergat (i noblesa indígena)
Encomenderos.
Corregidors d’indis (encarregats del governament de les reserves indígenes
Estancieros (lloctinent de l’encomendero en la respectiva encomanda)
Hisendats
Composició del poble urbà segons el patró europeu.

L’organització familiar aristocràtica americana es caracteritzava per:

- Patriarcal, el pare governava la família.

- Endogàmica, és a dir, es prohibien o estaven mal vists els matrimonis
interracials.

38
 - Es practicava el ​mayorazgo​, és a dir, l’herència familiar era sempre per al fill
baró major

TEMA 9: ECONOMIA COLONIAL

Amb la conquesta del territori americà, els espanyols es van centrar en l’extracció del continent
de tota mena de metalls preciosos en busca del seu enriquiment econòmic i primerament no van
barallar altres possibilitats d’explotació. Mites com el del Daurat feien d’Amèrica una zona que
per als espanyols no tenia un altra utilitat que la de l’espoli. Fins els descobriments de Potosí i
Zacatecas, la agricultura i la ramaderia van ocupar un lloc destacat en l’economia americana,
amb la qual cosa els repartiments de terres eren respectuosos amb l’organització inca. No
obstant, amb el descobriment de Potosí, la repartició de la terra només es va regir per criteris
econòmics.

La presència dels conquistadors va des estructurar els sistemes econòmics indígenes a causa dels
repartiments de terres en peònies i cavalleries que van afectar a la jerarquia indígena. També es
va veure afectada la producció ja que es van introduir en Amèrica cultius d’origen europeu (i
viceversa). Aleshores a Amèrica van arribar els conreus de vinya, blat, l’olivera, la canya de
sucre, etc. A més de l’arribada del bestiar europeu que va afectar greument els principis
agricultors dels indígenes que no coneixien aquestes noves espècies. A Europa es van exportar
cultius de creïlla, tomaca, dacsa, cacau, cafè, tabac, etc.

Sector agrari

En l’àmbit del sector agrari, podem dir que va ser la principal activitat econòmica de l’Amèrica
colonial i la base de la riquesa colonial, tant per la renta generada com per la població ocupada
en aquest sector. En els primers anys, la producció agrària va seguir les tècniques i criteris
organitzatius indígenes, per tant, cal diferenciar la producció agrària dels productes autòctons
dels portats pels europeus. Dins dels conreus autòctons, diferenciem entre els cultius destinats a
l’alimentació (dacsa, creïlla, etc.) altres especies que produïen una estimulació natural del cos,
les quals van ser condemnades per l’església com “vicis” (coca, herba mate o maguei) i les
especies utilitzades amb fins industrials (henequén i cautxú). També hi van haver plantes amb
finalitats medicinals (quina i bàlsam de Perú)

Els indígenes empraven la coca al·legant que els donava força física, cosa que va ser entesa per
la societat europea com que era una planta del dimoni que els creava eixa falsa il·lusió.

39
La primera empresa agrària pròpiament espanyola va ser la producció de sucre que va començar
a destacar en Santo Domingo en 1515 i des d’on es va propagar a tota Amèrica.

La Corona va intentar en tot moment no desplaçar la cultura feudal a Amèrica, ja que aquests
territoris eren molt valuosos per a la Corona com a font de finançament i territori d’evolució de
la producció agrària centralitzada en mans de la Corona. Es ací on destaquem les instruccions
que va donar Carles I a Hernàn Cortés, per les quals el monarca pretenia crear un grup de
grangers propietaris enfrontats als terratinents i latifundistes en que es volien convertir els
conqueridors. No obstant això, dins de la pròpia burocràcia colonial es van conformar alguns
grans terratinents, propietaris de grans extensions de terra, cosa que contradeia la intenció inicial
de la monarquia espanyola.

La ​hisenda era la propietat rural de un propietari amb aspiracions de poder i un petit capital, que
explotava la seua unitat productiva en benefici propi. La hisenda permetia acumular capital i
consolidar l’estatus social de l’hisendat.

Sector ramader

La ramaderia fou fruit de la penetració de la cultura europea en l’àmbit de la colonització

americana. En tota l’Amèrica colonial, només a la zona del Perú es coneixia la tècnica
ramadera, la qual ací era emprada amb la llama, l’alpaca i espècies semblants. Així en tenim que
des d’Europa es van portar els animals domèstics (bovins, ovins, equins, caprins i porcins) els
quals es van reproduir amb gran velocitat i van ser criats pels europeus. Només els camèlids
andins foren criats per natius. La presència de ramats es va estendre molt ràpidament per tota
Amèrica, quasi a la mateixa velocitat amb que s’estenia la població europea. A conseqüència
d’açò també va baixar la inflació causada a Amèrica en el preu dels animals europeus.

A mesura que s’estenia la ramaderia, augmentaven les queixes sobre la destrucció dels conreus
indígenes a causa dels ramats de bestiar. El conflicte es va solucionar ordenant als hisendats el
cercat de les seues terres. En el cas del ramat salvatge, aquest cercat es feia mitjançant barreres
naturals com rius, rierols, i quan es requerien cercats artificials es cavaven rases per mantindré
el ramat en el perímetre establert.

Es va estendre a més la cria de mules a causa de la seua gran utilitat i fiabilitat per al transport
de mercaderies pels ports de muntanya, a causa de la seua gran passivitat i afabilitat. El nord de
Nova Espanya i el Riu de la Plata foren importants centres productors de mules.

40
Manufactures

El seu origen està en les activitats domèstiques indígenes que treballaven i transformaven
productes de la terra en elements artesanals. No obstant amb el creixement econòmic que
afavorí l’expansió dels mercats, les manufactures tradicionals indígenes es van comercialitzar en
petita mesura fins que la Revolució Industrial arribés a Europa, cosa que va produir que s’obrís
una gran bretxa tecnològica entre ambdós continents.

Les manufactures locals eren destinades a abastir la demanda popular, no a competir amb les
europees a causa de l’escàs desenvolupament en alguns sectors de les manufactures.

La producció artesanal no cobria tota la demanda urbana i minera, cosa per la qual a partir del
segle XVI es van desenvolupar la industria tèxtil que requeria una inversió de capital major que
els tallers artesanals i orientaven la seua producció a mercats més grans. Aquest és l’inici de
l’evolució manufacturera cap a una societat industrial, cosa que esdevindria molt endavant.

Mineria

Les dècades posteriors a la conquesta van estar marcades en definitiva pel signe de l’or, que es
va convertir en el principal motor de l’emigració espanyola cap a les Amèriques a causa de la
cerca de riquesa i poder dels espanyols. Així doncs en tenim la cerca de “El Daurat” així com
molts altres mites sobre reserves enormes d’or soterrat. No obstant, el metall per excel·lència de
l’Amèrica colonial fou la plata.

Després del descobriment de Potosí (1945) i Zacatecas (1946) la plata va començar a tindre un
paper protagonista en l’economia colonial, sobre tot a partir de la dècada de 1570 quan es va
difondre el sistema d’amalgamació amb mercuri o “mètode de pati”.

Parlant de l’obtenció de l’or primerament, van ser pocs els jaciments que van donar una gran
quantitat d’or perquè l’obtenció d’aquest era majoritàriament gràcies a rescats o tributs en or
oferts pels indígenes. No obstant, en l’àmbit de la mineria hi van haver dos mètodes d’extracció:
l’or de filó o veta (extret en les muntanyes) o l’or d’al·luvió (plaers aurífers els quals es trobaven
als rius)

L’objectiu de l’obtenció de l’or era principalment eixugar el deute públic contret per la Corona,
encara que servia també per finançar guerres (sobre tot guerres religioses en contra dels
protestants)

Però com hem dit, l’or va perdre l’interès en favor d’un altre mineral, la plata.

41
Com veiem en el quadre, la plata va començar a cobrar importància cap a la dècada de 1530, no
obstant el seu rendiment va ser encara més alt a partir de 1570, quan la tècnica d’extracció de la
plata mitjançant l’amalgamació amb mercuri, tècnica que es va desenvolupar en la mina peruana
de Huancavelica. Tanta va ser la importància de l’extracció de la plata en la mina de Potosí, que
fins 1736 es pagava el quint reial (el 20% de la producció) en compte del delme (el 10%) en
l’Alt Perú. Les mines americanes destacaven sobre les europees per allò que l’historiador
Guillermo de Humboldt va anomenar “gran facilitat d’explotació”. Açò es degut a que encara
que els jaciments estigueren a 4.000 metres d’altura i el treball d’extracció dels minerals sigui
un dels més perillosos, de manera que Potosí era anomenada “la boca de l’infern” i
Huancavelica fora denominada “un matadero público”, el baix cost d’explotació i la
disponibilitat de ma d’obra feien la tasca molt rentable.

No obstant la escassa aportació de la mineria a la renta, aquesta tenia una gran capacitat
d’arrastrar sobre la economia colonial. Açò vol dir que va ser considerada de vital importància
per als governs colonials i la seua economia a causa de la quantitat de demanda laboral que
provocava. Per tal d’evitar el monopoli d’aquesta activitat laboral, es va prohibir als particulars
posseir mines contigües, encara que les companyies podien explotar fins quatre mines i els
individus descobridors d’alguna veta en podien tres.

La producció de la plat es centrava en dos operacions: una, l’extracció del mineral i altra el seu
posterior refinament per obtenir el mineral plata. En aquest procés participaven dos empresaris:
el miner o propietari de la mina i el azoguero, el que aportava l’ingeni que molia el mineral.
També hi havien dos tipus de treballadors: els barreters i els cargadors. La aparició de la pólvora

42
a partir del segle XVIII va suposar l’aparició de un nou especialista encarregat de la seua
manipulació i detonació.

A mitjans del segle XVI comença la extracció de plata obtinguda per fundació. Per a aquesta
fundació s’utilitzaven uns xicotets forns anomenats ​huayras​. El mètode requeria minerals molt
rics o de alta llei i tenia dos inconvenients: no extraia tot el metal i era molt car per el consum
d’energia vegetal, carbó i fusta.

Posteriorment en 1555 es va desenvolupar el “mètode de pati” que hem anomenat abans i que va
ser experimentat i introduït en les mines americanes per Bartolomé Medina. Aquest mètode
revolucionà l’activitat minera, de manera que es professionalitzà la mineria i començà a exigir
majors inversions per a la construcció de molins hidràulics o de tracció animal.

Les exportacions de plata van causar efectes importants en l’economia i el comerç amb Europa.
El caràcter dominant de la producció minera no fa al·lusió a la seua aportació a la renta, sinó que
va ser un principi de comerç exterior, cosa que va potenciar la evolució de les societats de les
colònies americanes.

Comerç

La realitat del comerç colonial era molt més complexa del que ens imaginem d’aquest comerç ja
que es va establir una xarxa de pactes i rutes a nivell local, regional i intercontinental que
abastava una grandíssima zona geogràfica. Així cal distingir entre comerç exterior i comerç
interior.

El comerç exterior amb els nous territoris de la Corona es va desenvolupar segons les
Capitulacions de Santa Fe, però amb el temps es van modificar les condicions dels intercanvis
per oferir un major benefici comercial. En 1493 es va establir una duana en Cadis per controlar
la eixida i l’arribada de les mercaderies del Nou Món i en 1503 es va establir la Casa de
Contractació per controlar les relacions comercials i laborals amb Amèrica. Gràcies a la Casa
de Contractació, Sevilla es va convertir en el centre de la economia atlàntica. El comerç amb
Amèrica es basava principalment en que des d’Amèrica s’enviaven matèries primeres i
alimentaries cap a Espanya, i Espanya manava productes terminats per a la vida cap a Amèrica.
Amb aquesta relació comercial anomenada informalment com “Pacte Colonial” Espanya rebia
matèries primeres per a la seua indústria, la qual també tindria el seu mercat principal en
Amèrica.

43
A partir de 1520, els atacs continuats a flotes mercantils espanyoles farà sorgir la necessitat de
protegir les embarcacions provinents de les Índies. Aquest fet es va més evident amb la captura
d’una part del tresor d’Hernan Cortés pel corsari francès Jean Flury. Des d’aleshores els caudals
de les Índies foren protegits per embarcacions armades mitjançant un sistema de flotes i galeons.
L’Armada de Nova Espanya es dirigia a protegir les aigües de Mèxic i la Flota dels Galeons
s’encarregava de les transaccions entre el Perú i Terra Ferma. Aquesta defensa de les
mercaderies es va finançar amb l’impost de l’averia (Veure Administració de l’Imperi primera
part)

El monopoli de Sevilla en el comerç amb les colònies transatlàntiques va excloure la resta de

ports peninsulars, cosa que va canviar entre 1765 i 1778 amb l’aprovació del Reglament de
Comerç Lliure. Gràcies a aquest monopoli principal, Sevilla va experimentar un gran canvi des
de ser una petita ciutat de 45.000 habitants a ser una gran ciutat europea de 130.000.

El principal destí de les flotes era Veracruz, en Nova Espanya mentre els galeons arribaven a
Terra Ferma per connectar el Virregnat del Perú amb la metròpoli. No obstant d’aquesta mesura
protectora de les flotes, el comerç experimentava un altre problema, el frau. Només un terç del
comerç amb les colònies era legal i els altres dos terços corresponien al contraban. Les
declaracions de mercaderies eren falses i la quantitat de plata declarada oficialment a la arribada
de les flotes era inferior a les noticies publicades per la prensa estrangera, cosa que se explicaria
amb aquest contraban il·legal. La Real Hisenda, que ja coneixia aquestes activitats, va establir
un impost com a mena “d’indult” que equilibrava allò declarat amb el suposat frau sense cap
protesta per part dels mercaders.

El contraban

El contraban es defineix en l’àmbit del comerç amb les colònies com les violacions a les Lleis
de Índies en matèria comercial i hisendística. També es pot denominar comerç il·lícit o directe.
Encara que associem el terme contraban a una activitat il·legal, molt sovint era confosa una
activitat de contraban legal amb un fet il·legal, cosa per la qual hi ha que especificar be el
concepte. El comerç dels estrangers estava prohibit en l’Imperi Espanyol, però això no passava
en la resta de països que suportaven el comerç amb les colònies (sempre que fora possible eludir
les autoritats espanyoles).

El monopoli sevillà imposava series restriccions als mercaders europeus per negociar amb
Amèrica. No obstant hi havia diverses formes i estratagemes per trencar les restriccions
espanyoles i accedir al comerç americà. Així en 1686 els comerciants francesos dominaven la
exportació de manufactures de la “Carrera de Índies” amb el 39% dels productes exportats,

44
seguits pels genovesos (16’7%) i amb els espanyols en últim lloc amb un 5’5% dels productes
exportats.

Als comerciants estrangers els resultava més rentable i segur enviar les seues mercaderies a
través dels viatges comercials espanyols, no obstant, hi havia ocasions en que era estrictament
necessari recórrer al comerç directe amb les colònies, cosa que es podia tornar molt perillosa.

Amb la crisi de mitjans del segle XVII es van produir canvis que alterarien aquesta facilitat dels
europeus per comerciar legalment. Els viatges comercials cap a Amèrica van escassejar i no van
ser tan segurs, cosa per la qual els comerciants europeus van recórrer al comerç directe que es
feia a través dels dominis holandesos, britànics i francesos de les illes Antilles. Gràcies a aquests
dominis propers als territoris de l’imperi, el comerç directe va experimentar en aquella època un
creixement molt important.

Amb aquest creixement del comerç colonial, va créixer també l’interès de situar colònies
comercials properes a les zones de l’Imperi Espanyol. Així els francesos que volien comerciar
amb Xile i Perú, van intentar apropiar-se d’algunes illes al Pacífic. Aquests projectes mostren
l’interès europeu per comerciar amb les colònies europees al marge del sistema de flotes i
galeons.

La firma dels tractats coneguts com “Asiento de negros” al segle XVIII amb els diferents països
europeus facilitaren les coses en el comerç exterior europeu amb Amèrica, cosa per la qual
l’interès va créixer encara més i es va potenciar l’apropament comercial amb les colònies
espanyoles.

Les exportacions de metalls preciosos van ser les principals mercaderies enviades a Espanya ja
que la seua importància estratègica les feia molt importants.

Comerç interior

En Amèrica existien fluxos comercials locals, regionals i inter colonials que aportaven una gran
activitat comercial dins del medi colonial. Aquests fluxos comercials eren destinats a abastir les
ciutats i centres miners i a satisfer la necessitat de les oligarquies locals i regionals de contar
amb la plata suficient per pagar les importacions europees i fer front a altres despeses. Per
facilitar el comerç es va construir una xarxa de comunicacions, de postes, posades i camins que
permetien als transportistes els seus viatges comercials.

A més també, i a pesar de les prohibicions explícites de la Corona espanyola, es va recórrer a la

via marítima per al comerç interior en mars com el Carib i el Pacífic. Donada la existència de
duanes interiors i l’alt cost de les flotes mercantils, només determinats productes recorrien

45
aquests circuits marítims interiors. Un circuit molt freqüentat era el circuit del Carib, el qual era
emprat per comunicar les colònies terrestres amb les moltíssimes illes d’aquest mar.

També era emprada la ruta del Pacífic per connectar Mèxic i Perú, que eren dividits per Panamà,
zona on la Corona havia establert una duana molt restrictiva, per la qual cosa, l’alternativa era
l’oceà. Aquest tràfic tan intens es va veure afectat pels pirates, que van obligar a replegar les
rutes en moltes ocasions. També son de mentar les rutes transandina i la ruta de l’atlàntic
meridional, és a dir, la que connectava les colònies espanyoles del sud d’Amèrica amb les
colònies portugueses

Per últim tenim el comerç local, el qual va estar caracteritzat per la escassa circulació de la
moneda i per la comercialització de productes bàsics de primera necessitat com poden ser els
aliments càrnics o vegetals. A més cal dir que era molt freqüent que la població indígena tingués
el seus propis mercats on comercialitzaven amb els seus propis productes tradicionals.

Canvis en l’economia colonial dels segles XVI, XVII i XVIII.

Durant el segle XVI l’expansió de l’imperi va tenir un gran avanç, no obstant, aquest avanç de
la política imperialista espanyola va ser el que propicià que les potències rivals (Holanda,
Anglaterra i França) ocuparen algunes zones limítrofs amb l’imperi colonial espanyol. Açò a
provocar que es sentis com una amenaça als territoris de la Corona Espanyola. Amèrica no va
ser totalment conquerida i colonitzada sinó que algunes zones, per falta d’interès econòmic, van
romandre en mans dels indígenes que van encetar el seu propi model de vida amb economies
locals de poca importància.

Es aleshores quan Felip II promulgà les “Ordenanzas de Poblamiento” per a regular el

descobriment i la fundació de ciutats noves al territori americà. Durant l’últim quart del segle
XVI es completà l’estructura política de l’imperi, el qual es basava fonamentalment en
l’extracció i exportació de metalls preciosos com a principal font econòmica. Les mines de plata
de Potosí i Zacatecas van donar una gran producció a l’imperi que va ser de gran ajuda a
l’economia de l’imperi.

La resta d’activitats econòmiques en aquest segle van passar per un període expansiu per la
demanda d’aliments, de productes d’artesania, etc. Cosa que va afavorir l’aparició i formació de
grans hisendes especialitzades en la producció de consum.

A finals del segle XVI i principis del XVII les coses es desenvolupaven be per a la metròpoli,
beneficiada per les remeses de plata que arribaven d’Amèrica. No obstant aquesta aparença de

46
bonança econòmica, a les primeres dècades del nou segle van aparèixer els primers indicis de la
crisi. En primer lloc l’economia colonial entra en fallida a causa del progressiu esgotament de
les mines de plata, de les quals la primera en esgotar-se va ser Zacatecas.

Aleshores el panorama adquireix un perfil catastròfic per a l’economia colonial. La tracta

negrera també va experimentar una davallada important que va contribuir a la ja mermada
demografia experimentada en les colònies americanes.

La correlació entre el descens demogràfic que experimentà Amèrica des de mitjans del segle
XVI i la caiguda de la producció de metall va ser molt alta, donant així com a resposta a la crisi
que aquesta davallada demogràfica va ser la causa del dèficit econòmic miner. La crisi minera
es va produir per falta de ma d’obra, i aquesta manquesa de ma d’obra afectà també a
l’agricultura.

El descens de la recaptació fiscal, en conseqüència va ser desastrós per a l’economia colonial. El

comerç atlàntic es va aturar quasi per complet per la falta de capital per a realitzar els viatges i
per la manquesa de productes per a exportar d’Amèrica. Les flotes es van mantenir constants
fins 1620, no obstant a partir d’aquell moment es van anar posposant per la falta de cargaments
que portar. No era només Amèrica la que experimentava la crisi, Europa també era producte
d’una crisi econòmica, no obstant que va ser molt menor per als països amb menys colònies que
mantenir.

El comerç controlat per la Corona va decaure greument, no obstant el comerç americà va

augmentar a causa del contraban. El contraban en aquest moment de crisi va esdevindré de vital
importància per a la pervivència econòmica individual de les colònies, les quals sense la
autorització de la governació centralitzada de la Corona no podien comerciar entre elles ni amb
altres colònies. Aquest monopoli del comerç per part de la Corona va potenciar l’existència del
contraban com a mesura per a prendre davant d’una crisi com aquesta. Així les colònies
americanes van aconseguir desenvolupar un comerç al marge de la llei que va permetre
l’evolució d’aquestes colònies cap a una mentalitat menys tancada.

Els indicadors fiscals mostren una caiguda aparent de l’activitat econòmica colonial durant el
segle XVII, originada per la contracció del comerç atlàntic, la producció minera i la producció
agrícola orientada al mercat. Aquesta caiguda es ​aparent a causa de que va caure només el
comerç legal amb la corona, però el contraban va augmentar en gran mesura.

Al mateix temps en el continent augmentaren les despeses de l’administració, cosa que limitava
els sobrants per a remetre a la metròpoli. Açò es va fer notar en l’àmbit burocràtic que va créixer
en els segles XVI i XVII a causa de la compra generalitzada de llocs destacats en la màquina

47
burocràtica del sistema imperialista. La Corona va començar a vendre els càrrecs públics de
Hisenda en 1633 per a aconseguir el finançament necessària per a resoldre els problemes
econòmics i en 1687 els càrrecs en les Audiències Generals.

La mineria ofereix un panorama desigual, tant per a l’or com per a la plata ja que en alguns llocs
es produeix la caiguda definitiva de les mines de minerals com per exemple Zacatecas i no
obstant açò es compensa amb l’aparició de nous jaciments més al nord. Potosí continuà sent la
mina per excel·lència de tota Amèrica Llatina. De qualsevol manera ha sigut objecte d’estudi
aquest tema, del que s’ha conclòs que la crisi de les colònies espanyoles al segle XVII no va ser
propiciada únicament per la caiguda de l’activitat minera.

La resposta que van oferir les diferents regions d’Amèrica va estar orientada cap a l’agricultura
d’autoconsum, ja que aquesta era la millor opció que tenien les economies regionals per a
superar el moment de crisi amb la baixada dels preus al comerç internacional. Aquesta
agricultura d’autoconsum serà la que donarà el pròxim segle un notori creixement econòmic que
es basarà en l’especialització agrària regional, és a dir, la plantació específica de productes
autòctons amb bona recepció al mercat per a, per una banda auto abastir-se i per altra, produir
un comerç important en matèria agrícola.

Aquest nou sistema agrícola va tractar de competir amb la indústria sucrera de Portugal, França
i Anglaterra. Gràcies al creixement dels conreus industrials de sucre en Cuba, la resta de regions
van seguir el seu exemple i es van especialitzar, alhora que mantenien una producció
d’autoconsum, en conreus amb bona recepció als mercats internacionals, de manera que li feien
competència a la resta de potències colonials europees.

L’impacte de les reformes borbòniques, sobretot en matèria d’aranzels, va ser tant negatiu per a
la Corona com positiu per a la Corona i per a Amèrica. Per una banda, el lliure comerç que es va
declarar va enfortir l’economia tant de les regions d’Amèrica Llatina com de la Corona
espanyola, cosa que és molt beneficiària per a ambdues parts, no obstant algunes reformes que
van instaurar els Borbó després de la Guerra de Successió Espanyola van afavorir les diferències
socials amb els criolls, els quals van aprofitar la crisi per fer-se amb alguns dels càrrecs públics
que abans els eren vedats. Així es com es començà a desenvolupar una mentalitat nacionalista
per part dels criolls. A causa de la ineficiència de la monarquia durant el segle XVII, els criolls
van començar a experimentar amb aquesta mentalitat nacional, cosa que en el segle XVIII es va
tornar tant beneficiosa com perjudicial. Beneficiosa en el sentit de que l’economia va renàixer
gràcies a les aportacions dels polítics criolls que creien en la seua terra i perjudicial en el sentit
de que es va produir un enfrontament social entre els criolls i la monarquia hispànica.

48
No obstant, el principal motor de l’economia americana en el segle XVIII va ser el comerç
exterior amb la resta de potències europees i amb un nou país, els Estats Units, que es va crear
arran de la seua independència d’Anglaterra. Aquest comerç internacional va aportar nous ports
i nous fluxos comercials molt beneficiosos per a l’economia colonial americana que encetava el
seu camí cap al progrés.

TEMA 10: EL BRASIL COLONIAL

Portugal a finals del segle XV havia establert diverses expedicions cap a Àfrica que hi
reportaven mercaderies totalment desconegudes per als europeus com una gran varietat
d'esclaus negres trets d'Àfrica. No obstant, els portuguesos el que buscaven era trobar una ruta
alternativa cap a la Índia, igual que ho buscava tota Europa. Els espanyols, en la seua cerca
d'aquesta via alternativa cap a la Índia, es trobaren amb un nou continent. Es aleshores quan en
1500 Pedro Alvarez Cabral, un navegant europeu es va desviar de la seua ruta rodejant Cap
Verd i, per accident o amb intenció, va arribar a Amèrica, concretament a les costes del que hui
coneguem com Brasil. Les fonts indiquen que el destí de Cabral era la Índia i que es va desviar
accidentalment.

Els portuguesos trobaren a Brasil una població bastant homogènia dividida en dos grups donat
la llengua que parlaven. Per un costat els tupí-guaranies, dos tribus diferents que parlaven la
mateixa llengua i per altre els tapuyas, paraula guaraní per a definir els que parlen altra llengua.
Aleshores els portuguesos enramaren en la zona un sistema de ​feitorias,​ és a dir, localitzacions
dedicades a la producció de bens per a la seua comercialització. La colonització portuguesa del
Brasil va ser sobre tot amb fins comercials, no va ser una colonització per establir població en
les zones colonitzades. No obstant això, amb el temps es va procedir al seu poblament.

Aleshores la població brasilera va estar composta per tres grups fonamentals: els indígenes, els
blancs europeus i negres importats com a esclaus d'Àfrica, dels quals després van donar origen a
altres grups com els mestissos i mulats. La demografia en el Brasil té una clara tendència a
disminuir des de la conquesta i colonització dels portuguesos a causa de les epidèmies portades
pels europeus i la pròpia conquesta, que se'n va portar per davant la vida de molts indígenes. A
més, es van succeir episodis de fam absoluta com el de 1564 que va realimentar el cicle de mort
amb greus conseqüències.

49
Cap al segle XVII el descens de la població va desaccelerar-se, de manera que els indis es van
integrar en la població de les colònies europees per mitjà del mestissatge, o van ser fets esclaus
o es van recluir en missions religioses. Un altra part de la població indígena va retirar-se cap a
l'interior del continent, ja que els portuguesos es van mantenir en les zones costaneres, més
productives que les de l'interior. No obstant, la creixent demanda de treball en les plantacions
costaneres va donar lloc a la necessitat d'expandir-se, cosa que es va fer a través de les
bandeiras​, expedicions militars organitzades per població portuguesa que exploraven els rius de
la conca amazònica. Aquestes ​bandeiras van mermar encara més la població indígena, de
manera que només un 8% de la població indígena en el moment del descobriment quedà en el
món colonial.

La inmigració cap al territori brasiler va ser en un principi exclusiva per als portuguesos, no
obstant no es va poder frenar el constant flux de població d'altres potències europees cap al
Brasil. Així en tenim que els espanyols que també havien colonitzat la zona podien passar la
frontera cap als territoris colonials portuguesos i que potències com França, Holanda i
Anglaterra establiren petites colònies en territori portuguès.

El descobriment de l'or a finals del segle XVII provocà la primera migració massiva de la
història brasilera, ja que el descobriment de jaciments d'or en Minas Gerais provocà la
emigració de la població en cerca de la riquesa que donava l'or. Cerca de 400.000 persones
viatjaren a Brasil en cerca d'aquesta riquesa.

El tercer grup de població foren els negres africans importats com esclaus, dels quals arribaren a
Brasil prop de 500.000 esclaus només en el segle XVII. No obstant, enfront de les pèssimes
condicions de vida dels esclaus, molts optaven per la fuga i la rebel·lió. Per detenir les fugues es
contractaven caçadors d'esclaus. Els pocs negres que aconseguien fugir amb vida eren
anomenats quilombos, i la seua vida no solia ser llarga a causa de les dures condicions de
supervivència a les que s'enfrontaven. La més gran societat de quilombos formada fou la de
Palmares, una comunitat d'esclaus fugats que van desenvolupar una mentalitat comuna i unida
en la seua lluita per la llibertat. Els seus líders foren Ganga, qui va morir traït pels portuguesos
quan van intentar una negociació d'una treva, i Zumbi, qui lluità contra els portuguesos fins la
seua mort. Palmares es va fundar a principis del segle XVII i va resistir els atacs portuguesos
durant aproximadament un segle fins que va ser destruït en 1695.

Durant un temps es va pensar que Brasil era una gran illa, cosa que va fer que no hi hagués
interès en la colonització de la zona més que per a la industrialització productiva del territori.

50
Aleshores la primera colonització del Brasil es va fer mitjançant el sistema de ​Feitorias menat
abans, que consistia en la explotació productiva de la terra per a la seua comercialització.
Aleshores, el control sobre aquestes ​feitorias es va arrendar durant tres anys a un grup de
comerciants de Lisboa, comandat per Fernando de Noroña, no obstant, la Corona va quedar
insatisfeta amb els resultats i va retomar el control en acabar el contracte.

No obstant de les dificultats per a situar la frontera entre els dominis espanyols i els
portuguesos, problema que es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas, l’amenaça
principal sobre les possessions portugueses no venia de la Corona Espanyola sinó de França, qui
va llançar nombroses incursions en terreny portuguès per tal d’intentar fiançar-se en aquestes
terres ja que no reconeixia la validesa del Tractat de Tordesillas. La Corona Portuguesa va
creure que la millor opció per defensar el territori era reforçant la seua presència al Brasil, cosa
que provocà que s’encetés una expedició que tenia com a missió patrullar la costa, fundar una
colònia en Sao Vicent i explorar la zona.

La estructura colonial tenia el seu cap en el rei i es complementava amb una sèrie d’organismes
metropolitans i altres que executaven la política sobre el terreny. Les autoritats careixien de
límits clars en les seues jurisdiccions respectives. El territori de Brasil es va dividir en 15
capitanies generals de caràcter hereditari, regides per un capità donatari. Les capitanies es

51
fixaren mitjançant les línies paral·leles al equador que anaven des de la costa al meridià de
Tordesillas. Entre els capitans donataris hi havia membres de la baixa noblesa, buròcrates i
comerciants, encara que més endavant es va requerir una certa experiència administrativa.

Els donataris eren posseïdors però no propietaris de la terra que rebien per donació de la Corona.
Aquesta donació els atorgava poders econòmics, administratius i inclús tributaris, cosa que els
permetia beneficiar-se d’una part dels impostos pagats per l’explotació del “palo brasil”, la
extracció de metalls preciosos o la pesca. També tenien el monopoli de la justícia i podien fins i
tot fundar noves ciutats, enllaçar els colons en l’exèrcit amb fins militars, o donar ​sesmeiras,​
extensions de terra que donaren origen als latifundis. Teòricament els ​sesmeiros es
comprometien a explotar la seua propietat durant cinc anys i a pagar el corresponent tribut a la
Corona.

En 1548 la Corona va establir un govern general en Brasil. El primer governador va ser Tomé
de Sousa, un Hidalgo amb experiència en Àfrica i la Índia. Tomé va fundar Salvador que fins
1763 seria la capital de Brasil. La administració de justícia estava en mans dels ​ouvridores o
jutges reials. En 1588 es va establir en Bahia un tribunal d’apel·lacions o ​Relaçao.

52
Amb Tomé de Sousa arribaren també els primers jesuïtes del Brasil, que es transformaren en la
primera ordre religiosa i en la major propietària de terres i d’esclaus. Per una banda ells es
mostraven com els defensors de la llibertat indígena, radicalment oposats a la seua esclavització,
però al mateix temps tenien milers d’esclaus negres.

Amb la crisi dinàstica de finals del segle XVI en la Corona de Portugal, es va donar lloc un
període de temps en el qual la Corona de Portugal i la de Espanya van romandre sota un mateix
govern. Aquest fet provocà que els limes dels territoris colonials d’ambdues potències
estigueren obertes durant aquest període de temps, cosa que va facilitar la presència espanyola
en el comerç colonial portuguès i al contrari, la presència comercial portuguesa en les colònies
espanyoles. No obstant aquesta cooperació també va tindre una part roina, la de l’enfrontament
amb els Països Baixos, que encetaren una sèrie d’invasions en territori portuguès. Els
holandesos van prendre diferents punts comercials en la costa del Brasil, no obstant a meitat del
segle XVII, Portugal va recuperar tots aquests territoris.

Des del punt de vista institucional, es destaca la creació en 1591 del ​Conselho da Fazenda y en
1604 del ​Conselho da India​. El Consell d’Hisenda contava amb un veedor i quatre secretaris,
un dels quals era responsable dels assumptes colonials, però, en donar a les colònies una
organització molt més desenvolupada es quan se va crear el ​Conselho Ultramarino​ en 1642.

També es va procedir a la creació de diferents estats per a dividir les capitanies generals de les
colònies, com fou el cas de l’Estat de Maranhão creat en 1621. També es va procedir a
començaments del segle XVIII una reorganització territorial de la divisió en capitanies del
Brasil.

En quant a l’economia, el primer motor econòmic fou l’explotació del sucre, que es va
començar a fer de manera importat en les dècades de 1930-40 i entre 1580-1680 Brasil es va
convertir en el seu principal productor i exportador a nivell mundial. Les capitanies de Bahia i
Pernambuco es transformaren en els principals centres sucrers per raons climàtiques,
geogràfiques, polítiques i econòmiques, encara que hi havia plantacions e ingenis en totes les
capitanies de Brasil.

A partir de 1640 es va produir una caiguda de la producció, encara que entre 1640 i 1660 les
exportacions augmentaren per la fi de l’ocupació holandesa de Pernambuco i la reorganització
del sector sucrer.

53
No obstant del seu major preu, els esclaus negre resultaven més atractius que els indígenes per a
realitzar el treball ja que resultaven molt més eficients, aquesta eficiència s’explica a causa de
les pèssimes condicions de la tracta d’esclaus, cosa que potencià la por en els negres. No
obstant, aquesta rendibilitat seria motiu de discussió perquè a causa de la falta de condicions
higièniques, els negres no sobrevivien molt de temps a les infermetats. Entre 1500 i 1870 Brasil
fou el major importador d’esclaus.

El moment d’auge del sistema d’ingenis o ​Engenhos,​ va tindre lloc a les dècades finals del segle
XVI i fins 1630. Posteriorment els plantadors brasilers afrontaren la competència de la
producció del Carib sense dominar els mercats atlàntics com en el passat. El tabac, fins el segle
XVIII va seguir en importància al sucre.

Els grans plantadors o latifundistes i els comerciants dedicats al comerç ultramarí estaven a la
cima de la piràmide social gràcies a que els ingenis eren el centre del comerç colonial. Els
plantadors no solien ser d’origen noble i veien en el sucre una forma d’ascens social i una
important font de riquesa. Però encara que els ​senhores de engenho eren una poderosa
aristocràcia colonial, no van poder convertir-se en noblesa hereditària a causa de les imposicions
de la corona que preveia aquest situació. El seu poder a més depenia del ​engenho,​ el qual
canviava de mans contínuament, de manera que molts comerciants es van convertir alhora en
propietaris de terres i consolidaren el seu ascens social.

Aquest ​engenho dividia la seua tasca productora en diferents especialitzacions: en primer lloc la
majoria dels esclaus eren destinats a la collita de la producció agrària i al seu manteniment, cosa
que era la tasca més important, la de mantenir la rendibilitat de la plantació, després tenim la
compressió del sucre, per la qual s’obtenia el producte net que s’enviava a grans fàbriques de
sucre on es produïa la tasca d’ebullició, molt més especialitzada ja que requeria de grans
coneixements industrials. Després de l’ebullició, un procés molt important per tal d’obtenir una
mena de pasta que constitueix el sucre pur, ve la seua cristal·lització o dessecació, per la qual
aquesta mena de pasta es transforma en granets de sucre, tal com el coneixem hui dia.

54
Aleshores, aquesta seria la manera en que s’obtenia el sucre per a la seua comercialització i com
seria un d’aquests ​engenhos.

En Brasil durant els segles XVI i XVII es va produir una expansió de les fronteres del que abans
eren les feitories amb l’intenció de conformar el posterior imperi colonial, d’aquesta manera
l’expansió es va orientar cap a 4 zones diferents:

● El sur, els actuals estats de Rio Grande Do Sul, Santa Catarina, Paranà, São Paulo i
Mato Grosso.
● El centre, entorn a la regió de Bahia.
● El interior nord-est
● El Amazones, explotat des de Maranhão i Parà

D’aquesta manera es va consolidar el posterior imperi colonial en Brasil i es van descobrir

noves terres que la Corona no tardà en apropiar-se. En les diferents expedicions, potenciades per
el declivi de la producció sucrera tradicional, es van descobrir algunes vetes d’or, cosa que va
provocar que Brasil conegués una autèntica febre d’or. Els jaciments d’or es van trobar en
Mines Gerais, en Bahia, Goiàs i Mato Grosso. També es van descobrir diamants al nord de
Minas Gerais. El cicle de l’or va tenir un gran impacte sobre el comerç atlàntic, cosa que va
permetre equilibrar la balança comercial amb Anglaterra, va solucionar a més els problemes
financers de Portugal i va incidir de forma especial en la tracta negrera, potenciant-la.

En Mines Gerais, de 1752-1762 es va recaptar una mitjana de 108 arroves anuals. El cicle de
l’or va viure el seu major esplendor entre 1733 i 1748 per a després començar a declinar, cosa
que va afectar no només als centres miners sinó també a les ciutats de la regió.

55
Es va fundar una nova ciutat, la ciutat de Sacramento que durant la Guerra de Successió
Espanyola va caure en poder de Espanya. No obstant, el conflicte pel domini del Riu de la Plata
es va reiniciar en 1723. Tres anys mes tard els espanyols fundaren Montevideo i frenaren
l’ambició portuguesa de controlar la vora nord del Riu de la Plata. Davant d’aquest conflicte es
va haver de firmar un nou acord que reemplacés els de Tordesilles i Utrecht que delimitava la
frontera entre les possessions americanes d’Espanya i Portugal.

Encara que els portuguesos contaven amb una gran experiència en quant a comerç internacional
es tractava, mancaven dels recursos necessaris per a monopolitzar el comerç de manera que van
haver de recórrer a la venda dels drets del comerç a altres potències europees. En primer lloc
van donar a Espanya una llicència de ​Asiento de Negros per a facilitar la tracta d’esclaus
africans entre Portugal i Espanya. També la limitada capacitat de transport dels portuguesos van
obligar a la Corona a obrir els ports a mercaders estrangers als quals se lis atorgava una llicència
comercial. Un exemple d’açò seria la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals, amb la
qual Portugal va tenir una gran pugna a causa de les guerres Holandeses. L’Imperi Espanyol
practicava l’auto proveïment de matèries gràcies a les bones relacions comercials existents entre
les colònies portugueses i les espanyoles. Per últim es va conformar un estatus social de l’home
de negocis comercials, però també es va conformar molt el comerç il·legal, del qual eren molt
importants els holandesos, ja que al ser Holanda el centre comercial més important del sucre, es
va haver d’assegurar el seu abastiment mitjançant la pirateria i el contraban.

La situació del comerç brasiler va ser molt complexa amb diferents etapes que el caracteritzen.
Amb la unió dinàstica amb Espanya, es va intentar aplicar un model més estricte en quant al
monopoli, cosa que va canviar per complet amb l’arribada al poder de Juan IV amb la
Restauració. Aquest rei va proclamar, el 1649, el lliure comerç, finalitzant les activitats de
comerç il·legal que es van produir amb la situació monopolista. Es van produir acords
angloportuguesos en 1642 i 1654 que reafirmaren l’expansió comercial i amb la fi de les guerres
Holandeses es va restaurar el comerç amb Holanda.

A més un personatge, el marqués de Pombal va crear dos companyies monopòliques en el

marge de les seues polítiques mercantilistes que portaren a abandonar el sistema de flotes
establert el 1649: ​La Companhia Geral do Comercio do Grão Parà e Maranhão ​(1755), la qual
havia d’introduir esclaus negres en la conca de l’Amazones després de l’abolició de l’esclavitud
indígena, i la ​Companhia Geral do Comercio de Pernambuco e Paraíba, l​ a qual havia de
reanimar la economia agrària del nord-est.

Encara que el sucre va ser el producte d’exportació més important del comerç portuguès, altres
dos productes d’elaboració brasilera molt importants per a l’economia brasilera van ser el tabac

56
i el cotó. El tabac es va emprar principalment per a l’intercanvi d’esclaus en les costes africanes,
no obstant va ser també emprat per l’elit en descobrir el seu ús.

El cotó comença a cultivar-se amb fines comercials cap al 1760, quan la companyia de
Maranhao va realitzar algunes petites compres. En principi el seu cultiu es va limitar al delta
dels rius Mearim i Itapicurú, però després es va estendre i en la dècada del 1790 el seu centre
productor es va establir al voltant de Caxias, al sud-est de São Luis.

Sebastià José de Carvalho e Melo, Marquès de Pombal va ser un polític il·lustrat del segle XVIII
el qual va encetar un programa de reformes en el seu mandat com secretari general de les
possessions portugueses a Amèrica. El seu programa de reformes incloïa:

● Reorganització administrativa de Brasil amb el principal objectiu de augmentar

l’explotació colonial. Creació de noves capitanies en els territoris mes extensos i de
difícil administració directa. L’estat de Maranhão es va dividir en dos governacions per
a facilitar la seua administració.
● Canvi de capital de Bahia a Rio de Janeiro en 1763.
● Major centralisme i dinamisme metropolità impulsat des del govern.
● Modernització de l’àmbit judicial.
● Creació de la ​Junta do Comercio​ contra el contraban en 1755.
● Espenta cap al laïcisme estatal feta des del govern mitjançant les següents mesures:
- Tolerància cap als cristians nous.
- Debilitació de poders de la Inquisició (encara que no es va aconseguir la seua
dissolució.
- Expulsió dels jesuïtes en 1759.
● Es van prendre mesures fiscals contra la sobreproducció, l’escassetat i l’especulació
conformant així l’intervencionisme de l’Estat en l’economia.
● Afavoriment de les grans empreses capitalistes i monopolistes de l’Estat.
● Apertura comercial als estrangers mitjançant el lliure comerç, encara que les empreses
comercials portugueses es van fer fortes i tenien més facilitats per al comerç amb Brasil.
● Prohibició de la llengua ​Geral, u​ na mescla de llengües natives amb el portuguès.
● Es va prohibir la esclavitud dels indígenes per a fins privats, és a dir, els indígenes
aconseguiren drets propis.

57
 TEMA 11: MODELS COLONITZADORS

El procés de colonització europea d’Amèrica es va encetar de manera que va afectar a 56’7

milions de km2 sobre els 150 milions de km2 de terra ferma que hi ha al planeta, és a dir, el
38% de la superfície terrestre del planeta va ser zona de colonització. D’aquesta manera també
el 70% de la població mundial té en el seu llinatge un avantpassat que va ser colonitzat. 130
països sobre 193 van ser escenari de colònies. Dins d’aquest procés de colonització de la resta
de potències europees cal destacar una sèrie de dates clau que ens ajuden a entendre els
processos de colonització.

1760​: En aquesta data se’ns presenten els primers elements que anuncien el món contemporani
colonial. Un d’aquests elements seria la Revolució Industrial i les seues conseqüències sobre la
colonització que es va transformar en un objectiu productiu a més de l’objectiu primordial
d’ocupació. La Batalla de Plassey en 1757 també anuncia l’arribada del món contemporani per
ser una batalla entre dos potències europees pel control de la colonització d’Àsia. Es van
enfrontar l’exèrcit indi amb agents colonials francesos i l’exèrcit colonial anglès, dels quals va
vèncer el bàndol anglès donant-li la supremacia de la colonització de la Índia.

Amb la Guerra dels 7 Anys va ocórrer una cosa semblant: els contendents foren per una banda
la coalició composada per Anglaterra, Portugal i Prusia, i per altra banda la coalició composada
per França, Àustria i Rússia . Aquesta guerra va produir que, en acabar la guerra, es realitzés un
tractat, el Tractat de París de 1763, en el qual es va redistribuir l’ocupació colonial a nivell
mundial. Aquesta guerra va tenir una conseqüència que va ser el desplaçament de la importància
colonial des d’Amèrica a Àsia, cosa que provocà que Anglaterra, en tenir més domini colonial
en Àsia que cap altra potència, es consolidés com la successora d’Espanya en la supremacia del
món colonial. Açò va provocar nombrosos conflictes entre Anglaterra i Espanya.

1830: ​Entorn a aquesta data es va produir en les potències europees una modificació política de
la jerarquia colonial. D’aquesta manera, l’Imperi Espanyol va desaparèixer a causa de les
independències dels seus territoris colonials i es va limitar només a les escasses colònies que va
originar al nord d’Àfrica. Aquesta desaparició de l’Imperi Espanyol va provocar l’ascens
d’Anglaterra que es va consolidar com primera potència colonial mundial. També entre
1775-1783 es va produir la guerra que donà la independència a les 13 primeres colònies
angleses a Amèrica, consolidant la primera descolonització americana amb la independència

58
dels Estats Units. La segona descolonització es va produir amb l’alçament d’esclaus a Haití en
1791 que va donar quatre anys després a la seua independència amb la derrota definitiva dels
espanyols a la Batalla de Ayacucho. Aquesta independència provocarà les successives guerres
d’independència en tota l’Amèrica Espanyola.

Les successives independències americanes que afectaren, en major o menor mesura, a totes les
potències europees provocà que la colonització es destinés fora d’Amèrica, és a dir, el nou
panorama colonial es centrarà en Àsia i Àfrica. Entorn a 1815 600 000 km2 de superfície
terrestre i 2 milions d’indígenes pateixen una mena de “canvi de propietari”, alguns per a passar
a governar-se ells mateixos.

1880: ​A la segona meitat del segle XIX és quan es produeix la colonització de l’Àfrica
Subsahariana per part de les potències europees, de les quals n’han sorgit de noves com per
exemple: Holanda, Alemanya, Itàlia, etc. Es produeix l’anomenat “Trade after the flag” que va
ser un impuls a la colonització per part dels europeus ja que es va descobrir la potència
comercial que tenien els països d’Àsia i Àfrica. Açò va donar lloc a un imperialisme colonial
amb molt de nacionalisme europeu, és a dir, els europeus es creien superiors davant la resta de
nacionalitats i colonitzaven arreu del món donant lloc a unes condicions de vida pèssimes per
als colonitzats.

El desenvolupament econòmic i industrial va donar lloc a la cerca de matèries primeres i nous

materials en aquests països colonitzats, cosa que, fomentada per l’augment de població europea,
va generar la desocupació en Europa, i el trasllat del treball a Àfrica i Àsia amb les noves
colonitzacions.

En Amèrica es va impulsar la Doctrina Monroe al 1823, que va ser un impuls a la defensa de la

independència de la resta de territoris americans, i aquest fet va provocar la independència de
les colònies d’Amèrica del Sud i Central i l’ajuda nord-americana als països que a més
volgueren aconseguir la independència de les seues corresponents metròpolis. En 1880 el
president dels Estats Units, Rutherford Hayes, va aconseguir per als Estats Units el control
exclusiu sobre qualsevol canal interoceànic, aconseguint així el domini del Canal de Panamà, de
vital importància per al comerç i per a la logística dels països americans.

En 1898 Estats Units, després d’una batalla naval contra Espanya en la guerra entre Espanya i
Cuba, aconsegueix el domini de Puerto Rico, Guam i Filipines, cosa que provocà en Espanya la
coneguda crisi de consciència del 98.

1913: ​Entorn a aquesta dat es va produir la consolidació definitiva dels nous estats colonitzadors
com potències a tenir en compte en el món, ja que en finalitzar el conegut “Scramble”, la carrera

59
de conquesta de l’Africa, les noves potències havien aconseguit una sèrie de territoris molt
valuosos. No obstant, fou amb la fi de la I Guerra Mundial que es va produir una major
redistribució colonial. En conseqüència a aquesta guerra, va desaparèixer l’Imperi Otomà, cosa
que va fer que els seus territoris anaren a parar a mans dels vencedors de la guerra: Regne Unit i
França. Alemanya també perd les seues colònies que seran redistribuïdes entre aquests dos
països guanyadors, França i Anglaterra.

Espanya també decau definitivament com a potència colonial ja que només roman en el seu
poder els territoris de l’alt Marroc.

COMPARACIÓ DE COLONITZACIONS.

A l’Amèrica, la colonització no es va produir de manera igualitària a causa de diferents factors

que provocaren que no es colonitzés en igualat de condicions. A més les mentalitats de
cadascuna de les nacions/potències colonitzadores crearen un model propi de colonització.

Les característiques de la colonització d’Amèrica són:

Insuficiència mediambiental d’Amèrica del Nord, cosa que provocà un desavantatge

inicial de la colonització d’aquest territori per francesos i anglesos.
En Amèrica va sorgir un sentiment panamericà que traspassà la subdivisió en Amèrica
del Nord, Amèrica Central i Amèrica del Sud. Arran d’aquest sentiment, amb l’arribada
de la Revolució Industrial i el ferrocarril a Amèrica, es va intentar construir una línia de
ferrocarril que connectés tota Amèrica de cap a peus. Aquest intent va fracassar, però
hui dia s’ha construït una autopista en la mateixa intenció que aquesta darrera línia del
ferrocarril.
Europa considerà Amèrica com un apèndix econòmic dels europeus, subestimant el
potencial racial, laboral i social d’Amèrica.
Aquesta influència europea va ignorar les diferències i els drets de indígenes i negres,
cosa que determina el racisme existent hui dia.

En conseqüència d’aquests i molts altres factors es van consolidar diferents models

nacionalitzats de colonització europea d’Amèrica. Hi ha que tindre en compte les etapes
cronològiques de la colonització, esmentades abans, per a entendre les diferències.

Hi ha múltiples factors que condicionen la colonització:

1. Geogràfic (clima, distància, relleu...)

2. Humà (caràcter de la població indígena, forma de la seua explotació laboral...)

60
 3. Geopolític (organitzacions polítiques indígenes de la zona, nova organització del model)
4. Econòmic (recursos econòmics existents: mines, capacitat agrària, etc)

TIPUS DE COLÒNIES:

De poblament: El colon fuig de la pobresa o dels problemes al continent

europeu buscant una nova forma de vida. A vegades emigren famílies senceres.
Desig de terres per a viure i cultivar-les. En estes colònies es casual la falta de
ma d’obra. El capital és escàs. Les institucions polítiques son de caire més ben
democràtic que a les megalòpolis per afavorir la igualtat i les condicions de
vida.
De explotació. Hi ha dos tipus:
● Colònies en latituds baixes, clima tropical, comerç de sucre, cotó,
ramaderia extensiva, etc.
● Colònies d’explotació minera dels jaciments de plata i or

Es busca explotar els recursos beneficiaris per a l’economia que s’exportaran a Europa amb
preus molt alts. Extensa explotació de terres. Societat esclavista i
multiracial. Estructura jerarquitzada.

De enquadrament: és on les autoritats eclesiàstiques reunien els indígenes per a

la seua evangelització (Reserves d’indis).

MODELS DE COLONITZACIÓ.

1. Model Castellà​: Basat en una mentalitat senyorial, en el qual es buscava la població

massiva per donar lloc a una gran colònia comercial, poblacional, amb un fort sentiment
evangelitzador per part de les autoritats eclesiàstiques. Oficialment les colònies
americanes van ser considerades regnes dins de la Corona Espanyola. Conquista per la
força de la religió.
2. Model Portuguès​: Model econòmic basat en el sistema de ​feitorias,​ pel qual
s’empraven els recursos obtinguts en la producció i comercialització de productes
manufacturats o productes agraris. Demografia escassa pel seu caràcter de colònia
d’explotació. Amb el temps Brasil passà a ser una mena de colònia de poblament però
sense la transcendència que van tindre les colònies portugueses en Àfrica.
3. Model Holandès​: Els holandesos no van encetar mai un programa de conquesta i de
colonització sinó que només van establir els seus negociants en tota la resta de colònies.
La seua “colonització” va ser estrictament comercial i es va desenvolupar mitjançant
companyies mercantils com la “Companyia Holandesa de les Índies Orientals”. Només

61
 destaca la fundació de Nova Amsterdam, fundada en 1626 com una colònia temporal
nòmada en la qual es va desenvolupar el ​Groot Desseyn​, un pla per afeblir els dominis
portuguesos i espanyols. Els holandesos foren grans transportistes, comerciants i
financers que es van assentar amb la seua activitat comercial en l’Amèrica colonial. Els
seus dominis més estables foren en Curaçao, Surinam i les Illes Antilles.
4. Models Menors​:
Suècia: Fundació de Nova Suècia al riu Delaware. Comerç amb tabac i pell.
Dinamarca: Illes Verges. Companyia Danesa de les Índies Occidentals i de
Guinea. Comercialització de sucre.
Rússia: Va arribar a posseir Califòrnia, Hawaii i Alaska, tot venut als EEUU.

5. FRANÇA: Caracteritzada per les tensions polítiques que va viure arran de la seua
expansió colonial entre nobles i monarques. Les Guerres de Religió van afavorir que la
colonització tingués un paper secundari fins que es van acabar aquestes guerres, cosa
que va provocar el retard francès en la colonització.
Colonització de Canadà per Jacques Cartier, Giovanni da Verrazzano i Samuel de Champlain.

Jacques Cartier: va ser un navegant i explorador francès que va realitzar tres viatges a Amèrica
del Nord al servei de la corona francesa, que li van convertir en el primer explorador
d'aqueixa nacionalitat en el Nou Món. Va ser el primer explorador del golf de Sant
Lorenzo (1534), el descobridor de l'homònim riu Sant Lorenzo (1535) i també
comandant de la colònia de Charlesbourg-Royal (1541–42). Els mapes que va realitzar
van permetre que el golf i el riu Sant Lorenzo aparegueren per vegada primera en les
representacions cartogràfiques del món. Cartier, en els seus ​Relations (relats o
testimoniatges), va anar el primer europeu, després del portuguès Pedro Reinel (1504), a
descriure i nomenar aqueixes aigües, les seues ribes i visitar el territori que ell va cridar,
també per vegada primera, Canadà.

Giovanni da Verrazzano: va ser un navegant i explorador italià que, al servei de Francesc I de

França, va explorar la costa atlàntica d'Amèrica del Nord a la recerca d'un pas pel
nord-est cap a l'Índia. És conegut per ser el primer europeu, després de la colonització
víking (1000 a. D.), que va explorar, en 1524, la costa atlàntica d'Amèrica del Nord
entre les Carolines (Sud i Nord) i Terranova, incloent l'actual port de Nova York, la
badia de Narragansett i el riu Hudson. En 1527 va partir cap a Brasil en una nova
expedició, en la qual va morir a l'any següent.

62
Samuel de Champlain: va ser un navegant, cartògraf, dibuixant, soldat, explorador, geògraf,
etnòleg, diplomàtic i cronista francès. Va realitzar 21-29 viatges per l’Atlàntic [3] i va
fundar Nova França i la ciutat de Quebec el 3 de juliol de 1608. És important per a la
història canadenca perquè va fer el primer mapa precís de la costa i va ajudar a fundar
els assentaments. Aquest personatge va establir aliances amb els indígenes coneguts
com els ​hurons,​ no obstant així es va guanyar l’odi d’altra tribu indígena coneguda com
els ​iroquesos,​ els quals van oferir una gran resistència als colonitzadors francesos.

Cavelier de la Salle: va ser un explorador francès, cèlebre per les seues incursions a Amèrica
del Nord, on va recórrer la regió dels Grans Lagos dels Estats Units i de Canadà, i
després el riu Mississipí, explorant els territoris situats entre la vall del riu Sant Lorenzo
i el delta del Mississipí. Es amb aquests viatges d’aquest explorador que es va fundar la
regió de Louisiana.

DIFICULTATS DE LA COLONITZACIÓ FRANCESA.

Les dificultats a que es van enfrontar els colonitzadors francesos en el seu procés de conquesta i
colonització del territori recent conegut com Canadà foren:

● Escassetat demogràfica provinent de la metròpoli que atorgava massa pocs treballadors i

soldats per a la conquesta i la colonització dels territoris.
● Desequilibris entre els homes i dones colonitzadors, hi havia massa homes i gran
escassetat de dones, cosa que provocà que els francesos accediren a les dones indígenes
que trobaven.
● Rius i canoes com mitjans de comunicació. A causa de l’estructuració fluvial de
Canadà, el mitjà de transport més comú i més útil va ser la canoa, no obstant, açò
requeriria uns coneixements de navegació en aigua dolça dels quals no desponien els
europeus.
● Amb la creació de la ​Compagnie des Cent-Associés (1627-1663) es va estructurar una
activitat monopolística entorn del comerç de la pell, que va recaure en aquesta
companyia, cosa que va afeblir el comerç colonial de Canadà a causa de que aquesta
companyia no era comparable a les companyies holandeses i britàniques.
● Les mesures poblacionals amb el monarca Lluís XIV van intentar acabar amb les
limitacions de les oportunitats de colonització de Canadà:
1. Cessió de terres als soldats desmobilitzats, per continuar amb el poblament.

63
 2. Passatges gratuïts a les joves franceses per a possibilitar la reproducció dels
colonitzadors.
3. Subsidis als matrimonis amb més de 10 fills per afavorir la procreació.

Les possessions colonials franceses a tot el món van ser:

Canadà (principis segle XVI-1763)

Louisiana (fins 1800)
Haití (1697-1795)
Guaiana francesa (principis segle XVI- avui dia)
Guadalupe i Martinica (1636-avui)
França Antàrtica (1555-1567)

6. GRAN BRETANYA.

La colonització de les colònies per part dels anglesos va estar greument condicionada per les
guerres comercials amb els holandesos i per les guerres colonials amb els francesos i els
espanyols.

Va ser gràcies a tres figures fonamentals que la colonització anglesa va tenir l’efecte que va
tenir en aquell moment. En primer lloc cap destacar la eina de Giovanni Caboto (1450-1500) ,
qui va ser el descobridor del territori d’América del Nord, lloc on la colonització anglesa i
francesa es va establir.

En segon lloc la figura de Francis Drake (1540-1596), corsari i explorador al servei de la Corona
anglesa qui en una de les seues expedicions va donar la volta al món, descobrint la cara est
d’Amèrica del Nord on va fundar una mena de colònia portuària, encara que prompte va ser
abandonada. Francis Drake va ser un genial corsari que va assetjar constantment les vies de
comunicació espanyoles a Amèrica.

Finalment la figura de sir Walter Raleigh (1554-1618), fou un aristòcrata anglès, escriptor,
poeta, soldat, cortesà, i explorador que en gran part es coneix també per popularitzar el consum
de tabac a Anglaterra. Sir Walter va ser l’encarregat de la colonització de Virginia, cosa que
provocà el descobriment del tabac i la seua popularització. També va ser protagonista de una
expedició en cerca del mite del “Daurat”, de la qual ell va escriure un llibre amb anècdotes

64
totalment falses i fantàstiques. Sir Walter va ser empresonat diverses vegades per atemptats i
motins contra la Corona fins que després d’atacar una guarnició espanyola en la seua segona
expedició al Daurat va ser executat per la monarquia anglesa.

Les característiques de la colonització anglesa d’América del Nord foren les següents:

- Individualisme expansiu. Creació de 13 colònies sense mandat únic que van ser
governades pels propis conqueridors a través de patents emeses per la Corona Anglesa.
- La colonització es va dur a terme un segle més tard que la colonització de l’Amèrica
espanyola, per la qual cosa es va notar el retard en l’àmbit econòmic, administratiu i
expansiu.
- El protagonisme i la iniciativa de la colonització va romandre sobre tot en les
companyies comercials que van encetar els processos colonitzadors.
- SALUTARY NEGLECT​: Terme que vol dir “Negligència saludable” i que va ser
encunyat per primera vegada en la Cambra dels Comuns, en el debat sobre la forma de
govern de les colònies. Aquest debat va tindre com a resultat la no intervenció directa
en els assumptes colonials ja que, en paraules del primer ministre Robert Walpole “si no
se imponían restricciones a las colonias, florecerían”. D’aquesta manera el govern de les
noves colònies es va dur a terme d’una manera federal, és a dir, sense la intervenció
centralista de la Corona.
- No obstant del primer impuls inicial de “autogestió” de les colònies, en la dècada dels
anys 60 del segle XVIII es va fer notòria la necessitat de la recaptació d’impostos i del
control de la monarquia sobre les colònies, cosa que a donar lloc a manifestacions i
inseguretat social que van desembocar posteriorment en la Guerra de la Independència.
- Les colònies es van independitzar i es van conformar com a models per a la lluita per la
independència de les colònies iberoamericanes.
- Es va consolidar ràpidament la ruptura entre les antigues 13 colònies inicials i la
metròpoli.
- Es va donar molta importància a la propietat privada de la terra des d’un primer moment
(arraïment del capitalisme).
- Societat més o menys homogènia amb unes pautes de comportament comunes segons
sectors.
- A l’Amèrica del Nord hi van haver pocs nadius, i els que hi havia van ser expulsats.
(ciutadania indígena tardana -1924-).
- Societat de les colònies britàniques del Sud altament agrària i depenent de l’esclavitud.

65
En comparació amb les colònies espanyoles cal dir de les colònies britàniques:

Les ciutats de les colònies espanyoles eren molt més grans i més riques a causa del
temps, l’avanç cultural de les civilitzacions precolombines en Amèrica del Sud, i la
riquesa de la pròpia terra.
L’imperi Britànic va ser al començament merament comercial mentre que a l’imperi
Espanyol es va encetar des del primer moment un programa de conquesta.
El creixement de les colònies després de les independències a les antigues colònies
britàniques va ser un creixement sostingut tant en matèria política com econòmica,
enfront del caos que significaren les antigues colònies espanyoles.
En l’imperi Britànic es va mantenir la llibertat religiosa i de consciència, cosa que no va
ser així en l’imperi Espanyol.
En l’imperi Britànic va romandre la separació de l’Església i l’Estat, cosa que no va ser
així en l’imperi Espanyol.

WILLIAM PENN​. (14 d'octubre 1644 – 30 de juliol 1718) Fill de l'almirall anglès William
Penn (23 abril 1621 - 16 setembre 1670) i de Margaret ​Jasper, va ser el fundador de la
colònia britànica de Pennsilvania, que més tard es van convertir en dos dels Estats Units
d'Amèrica (Pennsilvania i Delaware). Fou un defensor de la democràcia i llibertat religiosa i
famós pel seu tractat amb els indis Lenape. Els principis democràtics que va mantenir
durant tota la seva vida van ser una important font d'inspiració per la futura Constitució dels
Estats Units.

Penn es va unir a la societat religiosa dels quàquers, una societat de caràcter pacífic i que es va
crear al segle XVII, i com aquests eren rebuigats per la societat, amb la concessió que la
Corona Anglesa li va donar per colonitzar una zona d’Amèrica, va fundar una ciutat que es
va convertir aleshores en la principal zona d’influència d’aquesta societat. Aquesta ciutat és
la ciutat de Filadèlfia.

GUERRES ANGLO-HOLANDESES:

- 1652-1654
- 1665-1667 (Va tindre com a resultat la donació de Nova Amsterdam als dominis
d’Anglaterra i de Surinam als dominis holandesos.
- 1672-1674
- 1780-1783 (consolidació del domini angles sobre América del nord)

66
Aquestes guerres es van succeir per la voluntat d’eradicar el predomini marítim i comercial de la
potència rival. Un pensador neerlandès, Hugo Groció va denominar el mar com “lliure”, es a dir,
no subjecte a cap tipus de propietat, oposant-se així a aquestes guerres estúpides i trivials que no
tenien cap sentit.

Amb la signa de les “Navigation Acts” es va declarar que la diplomàcia i l’armada havien
d’estar sotmeses al comerç, es a dir, que tant l’armada, la qual havia d’escoltar els vaixells
comercials i no tenia un altra eina, com la diplomàcia, havien d’estar destinats a suplementar el
comerç intercolonial. També s’estipulava que el comerç colonial s’hauria de fer en vaixells
únicament britànics. A causa de la signa d’aquest pacte les colònies espanyoles, portugueses i
franceses d’Amèrica es van inserta lentament en el comerç internacional.

Es va establir també la llibertat de comerç amb les seues colònies als anglesos, però no a les
altres potències, cosa que es transforma en un doble raser. La intenció d’aquestes “Navigation
acts” era crear una gran dependència de les 13 colònies respecte a la metròpoli.

En definitiva aquest tractat va suposar l’establiment d’una dura política proteccionista

d’Anglaterra que va adoptar la política del mercantilisme, es a dir, una política per la qual els
comerciants anglesos estaven autoritzats a negociar amb totes les potències i colònies però es
buscava mantenir els beneficis i el producte interior dins de la pròpia economia anglesa.

Els principals impulsos de les Actes de Navegació van ser la ruïnosa deterioració del comerç
anglès després de la Guerra dels Vuitanta Anys i el consegüent aixecament dels embargaments
espanyols al comerç entre l'Imperi espanyol i la República holandesa . El final dels
embargaments en 1647 va deslligar tot el poder de l'Amsterdam Entrepôt i altres avantatges
competitius holandeses en el comerç mundial. En pocs anys, els comerciants anglesos
pràcticament es van veure aclaparats en el comerç en la Península Ibèrica, el Mediterrani i el
Llevant . Fins i tot el comerç amb les colònies angleses (en part encara en mans dels realistes,
com la Guerra Civil Anglesa)estava en les seues etapes finals i la Mancomunitat d'Anglaterra
encara no havia imposat la seua autoritat a través de les colònies angleses ) va ser "absort" pels
mercaders holandesos. El comerç directe anglès va ser desplaçat per una afluència sobtada de
mercaderies del Llevant, Mediterrani i els imperis espanyol i portuguès, i les Índies Occidentals
a través del Entrepôt holandès, portat en vaixells holandesos i per compte holandès.

La solució òbvia semblava ser tancar els mercats anglès i escocès a aquestes importacions no
desitjades. Un precedent va ser la Llei que la Companyia de Groenlàndia havia obtingut del
Parlament en 1645 que prohibia la importació de productes de balenes a Anglaterra, excepte en
els vaixells propietat d'aqueixa companyia.

67
Com ja hem esmentat la colonització anglesa es va dur a terme mitjançant cartes que atorgava la
Corona Anglesa i mitjançant les quals els destinataris estaven autoritzats a colonitzar en pro de
la Corona Anglesa un cert territori.

Així distingim diversos tipus de colònies:

● Colònies de propietaris: es basaven en les donacions de certes colònies a persones

particulars. En aquestes colònies normalment s’establien relacions senyorials amb els
colons, dirigits pel senyor a una mena de direcció feudal. El ​Lord of the manor,​ com es
deia aquest senyor feudal, era l’encarregat de la justícia i d’altres funcions
administratives locals. Estaven subjectes a una llei que establia que en cas de trobar or o
plata, el 20% dels beneficis anirien a parar a les arques de la Corona
● Colònies de reialenc: Aquestes colònies eren propietat de la Corona i només aquesta
exercia el govern sobre aquestes. Aquest govern era per mitjà d’enviats reials que es
dividien el poder i l’administració local. Sovint aquestes colònies eren colònies
d’explotació directament controlades per als interessos de la Corona.
● Colònies de poblament: en les quals s’establien aquells colons que provaven sort al nou
món.
● Colònies d’explotació: destinades a l’explotació dels recursos de la terra (agricultura,
ramaderia, mineria, indústria...)

Els òrgans polítics eren electius però les lleis aprovades no es podien oposar en cap manera a la
legislació anglesa. Els Estuart concebien territoris grandíssims com hereditaris, de manera que
influïen greument en la política social anglesa. No obstant de les restriccions esmentades, les 13
colònies tenien prou independència en quant als assumptes sobre la seua pròpia governació

EL CAS DE MASSACHUSETS.

La Companyia de la Bahía de Massachusets va ser una companyia comercial amb filiacions

religioses que va fundar una colònia en la pròpia bahia de Massachusets, de la qual tenien
jurisdicció gracies a una carta patent. Es va fundar la colònia de Massachusets com una colònia
puritana calvinista. Aleshores aquesta colònia es va tornar molt intolerant amb a resta de
religions, cosa que propicià la fugida de la població cap a altres colònies de nova fundació més
tolerants.

El segle XVIII a les 13 colònies va estar marcat per un ample creixement demogràfic i
urbanístic en totes les zones colonials, cosa que va afavorir la iniciativa d’intentar establir llaços
forts entre la metròpoli i les colònies per part de la primera. No obstant no es va fer de la manera
correcta ja que al augmentar la pressió fiscal sobre les colònies i establir una política

68
proteccionista i monopòlica es van produir revoltes socials que van derivar en la Revolució per a
la Independència de 1776. Els valors que van caracteritzar aquest procés d’independència van
ser: Justícia, Tolerància, fi dels abusos i dels privilegis, nous drets ciutadans, Llibertat i
Democràcia.

MODELS GEOSOCIALS A LES 13 COLÒNIES

1. NORD: Connotacions religioses marcades, es a dir, alt desenvolupament de la

religiositat. Participació en els circuits comercials de l’atlàntic. Ciutats mitjanes-petites.
Parcel·les de terra de grandària mitjana o petita. Discreta igualtat social. Alternança en
l’administració política. Mobilitat interna elevada. Falta d’una aristocràcia elevada.
2. CENTRE: Corresponen a les colònies més recents. Varietat lingüística, cultural i
religiosa. Més tolerància. Alt nivell d’urbanització. Vocació comercial amb els circuits
comercials de l’atlàntic. Vocació financera (establiment d’empreses dedicades als
préstecs i de més activitats financeres).
3. SUD: Poques ciutats. Mon rural amb grans plantacions. Dedicació a l’agricultura en
massa. Producció de cereals, cotó i tabac. Exportació massiva d’esclaus. Societat molt
jerarquitzada. Mentalitat poc empresarial i molt conservadora. Semblança amb el model
feudal francès.

TEMA 12: INDEPENDÈNCIES.

1. REVOLUCIÓ O INDEPENDÈNCIA D’AMÈRICA.

La segona meitat del segle XVIII va estar baix el signe de la Il·lustració, fet que també va
arribar a Amèrica a través de pensadors francesos i anglesos que van transmetre les idees
d’aquest corrent. Les idees de la Il·lustració van inculcar als americans concepcions de política
que xocaven amb el model de govern que posava en marxa l’administració colonial britànica. A
més la primera concepció de les colònies que es va fer al parlament britànic deixava un ampli
marge de llibertat legal a les colònies, cosa que va canviar amb l’arribada del segle XVIII i els
diferents conflictes que van obligar a la Corona Anglesa a establir una forta pressió política i
econòmica en les colònies.

69
Així doncs podríem dir que la gestació de la Revolució per a la Independència dels Estats Units
va començar amb la signa del Tractat de París en acabar la Guerra dels 7 Anys. Aquesta guerra
va ser un conflicte bèl·lic que enfrontà a Anglaterra i Prússia contra Rússia, França, Àustria i
Espanya. Aquest conflicte es va desenvolupar tant a Europa com als imperis colonials
d’Amèrica i Àsia, cosa que va comportar el canvi total del panorama polític i territorial colonial.

El canvi de política que es va dur a terme a partir de 1763 en l’Amèrica colonial britànica es va
fer sentir amb força ja que, amb la política centralista i proteccionista que s’impulsava des del
parlament britànic, es canviava totalment el model polític amb que es van crear les colònies.
Aquest canvi va comportar la mobilització social de tots els sectors de població en les 13
colònies. Amb l’arribada de governadors britànics a Amèrica la població de les colònies es va
sentir ofesa i pressionada, de manera que es van encapçalar diferents moviments de revolta.

Aquests moviments de revolta clamaven per més llibertat, més participació política,
representació al parlament britànic i autogovern, més individualisme i llibertat de comerç, etc.
Aquests moviments van tindre el seu origen en els pensaments il·lustrats i la nova tradició
republicana que va tindre un breu període en Anglaterra, la tradición ​WHIG.​

El terme ​whig​ correspon a l'antic nom del Partit Liberal britànic.

​ del gaèlic escocès “cuatrero”— va ser una manera despectiva de

En política, el terme ​whig —
referir-se als ​covenanters presbiterians que van marxar des del sud-oest d'Escòcia sobre
Edimburg en 1648 en el que es va conèixer com el ​Whiggamore Raid​, usant els termes
Whiggamore i ​Whig com a sobrenoms derogatius que designaven al ​Kirk Party (Partit de
l'Església), facció presbiteriana radical dels ​covenanters escocesos, que efectivament va acabar
fent-se amb el poder.

Els ​whigs van dominar la política anglesa al llarg de pràcticament tot el segle XVIII, amb
figures tals com Robert Walpole o William Pitt (el Vell).

La Junta de Comerç (​Board of Trade)​ és un departament del govern britànic relacionat amb el
comerç i la indústria, actualment dins del Departament de Comerç Internacional . El seu títol
complet és ​Els Senyors del Comitè del Consell Privat designat per a la consideració de tots
els assumptes relacionats amb el Comerç i les Plantacions Estrangeres​, però es coneix
comunament com la Junta de Comerç , i anteriorment conegut com els Senyors del Comerç i les
Plantacions o ​Lords of Trade​. És un comitè del ​Privy Council del Regne Unit . Primer es va
establir com un comitè temporal del Consell Privat d'Anglaterra per a assessorar sobre colonial (
plantació) preguntes a principis del segle XVII, quan aquests assentaments s'estaven formant
inicialment. La Junta evolucionaria gradualment cap a un departament governamental amb un

70
poder considerable i una gamma diversa de funcions, inclosa la regulació del comerç nacional i
estranger, el desenvolupament, la implementació i la interpretació de les Actes de Comerç i
Navegació , i la revisió i acceptació de legislació aprovada en les colònies. Entre 1696 i 1782, la
Junta de Comerç, en associació amb els diversos secretaris d'Estat durant aqueix temps, es va
fer responsable dels assumptes colonials, particularment en l'Amèrica britànica . L'oficina
recentment creada de ​Home Secretary després va tenir la responsabilitat colonial fins a 1801,
quan es va establir el Secretari d'Estat per a la Guerra i les Colònies.

ROBERT WALPOLE: va ser un destacat polític anglès, considerat com el 1º primer

ministre de Gran Bretanya. Va ocupar el poder durant quasi 21 anys, des de 1721 fins a
1742. Es molt conegut pel seu comentari en el parlament anglès sobre la manera en que
s’haurien de governar les colònies americanes que comportava una gran llibertat de
governació en les colònies.

No obstant d’aquesta política inicial enunciada per Walpole, la política colonial va donar un gir
amb les diverses guerres que va mantenir Anglaterra amb Espanya, França i de més potències
europees. D’aquesta manera, i a causa de la necessitat que es va superposar a Anglaterra de
comerç i beneficis econòmics, es va encetar una política colonial proteccionista i de gran pressió
fiscal orientada al centralisme i al mercantilisme. La participació militar d’Anglaterra la va
conduir a l’endeutament públic i no van aconseguir cap avantatge colonial, així que tota aquesta
frustració política va anar a parar a la política governamental de les 13 colònies trencant
l’equilibri pactat entre la metròpoli i les colònies.

Amb el Tractat de París després de la Guerra dels 7 Anys, Anglaterra va guanyar tot el territori
francès a Amèrica, és a dir, la part de Louisiana a la bora nord del riu Mississipí, i la resta de
Canadà que encara romania en mans franceses, expulsant d’aquesta manera als colons francesos
de la zona. Així doncs, a les 13 colònies es va obrir un nou període caracteritzat per l’exploració
del nou territori descobert, cosa que donà lloc a una major incidència del poder reial anglès i,
per tant, d’una centralització encara major del govern de les corresponents colònies.

Aquesta centralització amb les seues corresponents reformes va ocasionar una oposició radical
per part dels afectats colons de les 13 colònies que s’havien acostumat a viure amb plena
independència governamental. Els aspectes de que van tractar aquestes reformes són:

- L’establiment d’un major control econòmic, polític i judiciari produït per part del
govern anglès a les colònies.
- Creació de noves províncies de mandat estrictament reial.

71
 - Establiment d’un sistema proteccionista de duanes molt més rígides al comerç exterior.
Monopoli d’Anglaterra en molts aspectes.
- Creació i imposició de nous impostos. ​Stamp Acts (1765), Sugar Acts (1763),
Declaratory Acts (1766)​,​ Tea Act (1773)

Totes aquestes resolucions van ser votades a la cambra dels comuns del parlament anglès i van
conduir a gran conflictivitat social​. ​La Llei del Segell, Llei del Timbre o Stamp Act​, en
anglès, de 1765 va ser una llei del Parlament Britànic que va suposar un impost directe i
específic per a les tretze colònies de l'Amèrica britànica que requeria que la majoria dels
materials impresos en les colònies es publicaran en paper segellat i produït a Londres, timbrats
amb un segell fiscal en relleu.

L'objectiu de l'impost era ajudar a pagar a les tropes estacionades a Amèrica del Nord després de
la victòria britànica en la Guerra dels Set Anys i controlar la creixent llibertat de premsa en les
colònies. El govern britànic va considerar que les colònies eren els principals beneficiaris
d'aquesta presència militar, i havien de pagar almenys una part de les despeses. Va acabar amb
moltíssims periòdics, que no van poder assumir els costos d'aquest censura econòmica.

Aquesta llei va provocar una gran resistència en les colònies, que no podien enviar representants
al Parlament, i per tant no tenia cap influència sobre els impostos, la seua elevació, aplicació o
forma de despesa. Molts colons van considerar una violació dels seus drets com a membres de
l'Imperi Britànic el ser gravats sense el seu consentiment, que només les legislatures colonials
podien concedir. Les assemblees colonials van enviar diverses peticions i protestes. El Congrés
de la Llei del Segell celebrat a Nova York, va ser la primera gran resposta conjunta colonial a
una mesura britànica, on es va sol·licitar la seua revocació tant al Parlament com al rei Jorge III.
Grups locals de protesta, liderats pels comerciants i terratinents colonials, van establir
connexions a través de la correspondència que va crear una coalició àmplia que s'estenia des de
Nova Anglaterra a Geòrgia. Les protestes i manifestacions iniciades pels fills de la llibertat
sovint es van tornar violentes i destructives. Molt ràpid tots la que renunciaren a les seues
comissions, i l'impost mai es va cobrar de forma efectiva.

El rei Jorge III va ser l’impulsor de totes aquestes mesures i impostos de les quals la més
coneguda fou la creació del ​Tea Act​, en 1773 que va ocasionar una gran revolta popular al port
de Boston coneguda com “La Festa del Te” o (​Tea Party).

A continuació en 1774 es va produir el ​Primer Congres Continental: El Primer Congrés

Continental va ser un cos de representants triats pels cossos legislatius de les colònies
americanes de Gran Bretanya en 1774, excepte Geòrgia. Es va reunir breument i va designar al

72
seu successor, el Segon Congrés Continental, que va organitzar als nord-americans en la guerra
contra la metròpoli.

El 5 de setembre de 1774, els representants de les assemblees de les colònies es van reunir a
Filadèlfia. El dilema que enfrontava al Congrés no era simple perquè havia de mostrar fermesa
davant el Govern anglès i, al seu torn, havia de posar fre als desitjos independentistes dels ​Fills
de la Llibertat​, que alarmaven als sectors conservadors, més proclius a arribar a un acord amb la
Corona.

El Congrés va aprovar una Declaració de Drets i Greuges dirigida al poble de Gran Bretanya i
de les colònies, i també va aprovar una petició al rei. En tots dos documents es reconeixia el dret
del Parlament a regular el comerç exterior però es defensava el dret de les colònies a manejar els
seus propis assumptes interns sense intervenció del govern imperial.

Aquesta decisió no va agradar als grups més radicals, que sostenien que el Parlament no tenia
cap dret sobre les colònies, que els colons havien d'estimar i honrar al rei, recolzar-ho en les
guerres i respectar els tractats internacionals que aquest signara i que les colònies havien de
governar-se per mitjà de les seues assemblees. Aquesta doctrina no anava a ser acceptada pel
Govern britànic, ja que acceptar-la significava la fi de la relació colonial.

A conseqüència d’aquest conflicte polític i del malestar social generat per les diferents accions
britàniques es produeix la declaració d’independència el 4 de juliol de 1776. Una de les figures
clau d’aquest procés d’independència és Thomas Paine.

Thomas Paine (Thetford, Norfolk, 29 de gener de 1737-Nova York, 8 de juliol de 1809) va ser
un polític, escriptor, filòsof, intel·lectual radical i revolucionari nord-americà d'origen anglés.
Promotor del liberalisme i de la democràcia. És considerat un dels Pares fundadors dels Estats
Units. Paine va emigrar a les colònies britàniques a Amèrica en 1774 per a participar en la
revolució americana. Les seues contribucions principals van ser el tan llegit assaig ​Common
Sense (1776), on advocava per la independència de les colònies i ​The American crisis
(1776-1783) una sèrie d'escrits a favor de la revolució.

La Declaració d'Independència dels Estats Units de América​ (el títol oficial de la qual és ​The
unanimous declaration of the thirteen United States of America)​ ​ és un document redactat pel
segon Congrés Continental —en la Càmera Estatal de Pennsilvània (ara Saló de la
Independència) a Filadèlfia el 4 de juliol de 1776— que va proclamar que les Tretze Colònies
nord-americanes​ —llavors en guerra amb el Regne de Gran Bretanya— s'havien auto definit
com tretze nous Estats sobirans i independents i ja no reconeixien el domini britànic;​ en el seu
lloc van formar una nova nació: els Estats Units. ​John Adams va ser un dels polítics que va

73
emprendre el procés d'independència, aprovat el 2 de juliol pel Congrés en ple sense oposició.
Un comitè es va encarregar de redactar la declaració formal, la qual es va presentar quan el
Congrés va votar sobre la mateixa l'endemà passat.

Adams va persuadir al comitè perquè s’encomanés a ​Thomas Jefferson la tasca de dirigir la

redacció de l'esborrany original del document,12​ que el Congrés va editar per a produir la versió
final. La Declaració era fonamentalment una explicació formal de per què el Congrés va trencar
els seus llaços polítics amb Gran Bretanya el 2 de juliol, més d'un any després de l'esclat de la
Revolució nord-americana. No obstant, la celebració del dia de la Independència és el dia 4 de
juliol perquè va ser la data en que aquesta Declaració es va aprovar.

Després d’una llarga i dura guerra entre la metròpoli, Gran Bretanya, i les 13 colònies
revolucionaries, la qual van guanyar els revolucionaris, es va procedir al debat sobre quin havia
de ser el model correcte d’autogovern, és a dir, com havia de ser la nova forma estatal i qui
havia de ser el successor legítim de l’autoritat britànica.

Aleshores en aquest debat sobre la forma de govern del nou estat van sorgir de clara
coincidència entre les diferents parts en el debat. Aquests punts intocables eren:

● El respecte dels drets fonamentals amb molta importància de les llibertats individuals.
● La forma de govern de república parlamentària.
● L’elegibilitat de les magistratures públiques.
● La igualtat jurídica i social.
● La separació dels poders executiu, legislatiu i judicial.
● La independència plena del poder judicial respecte els assumptes de govern.
● El principi de sobirania popular representada mitjançant una reforma electoral.
● Dret al vot secret.
● La rotació dels càrrecs.

Aleshores, després d’una llarga discussió sobre la forma en que es duria a terme el govern al
nou Estat anomenat Estats Units d’Amèrica, es van establir les següents bases per al
funcionament del govern estatunidenc mitjançant una constitució redactada el 17 de setembre de
1787:

Sistema bicameral format per una cambra i un senat que formarien el congrés.
Poder executiu molt fort en el qual el president tindrà poder de vet limitat sobre el
congrés.

74
 La independència del poder judicial i la supremacia de la constitució davant qualsevol
fet.

També es van redactar a continuació diverses esmenes dedicades a la complementació de la

constitució i que es van anomenar ​Carta dels drets dels Estats Units.

No obstant d’aquesta fomentació dels drets individuals i universals la discriminació de raça,

sexe i econòmica va continuar molt latent. La esclavitud no va ser abolida definitivament fins
1865, quan el president Abraham Lincoln, durant la Guerra Civil Estatunidenca, va signar la
Proclamació de Emancipació.

També la discriminació a la dona i la seua exclusió social va estar present fins el segle XX. Els
indígenes van estar reclosos en reserves on eren obligats a treballs forçats fins el seu
reconeixement com a ciutadans en el segle XIX. I encara després d’aquests fets, i fins hui dia es
van notar els efectes de la discriminació i de l’exclusió social.

2. REVOLUCIONS INDEPENTENTISTES DE L’AMÈRICA ESPANYOLA.

Del procés d’independència de les colònies espanyoles a Amèrica hi ha poques fonts

documentals a causa de que amb les revolucions, el correu entre les colònies i la metròpoli es va
veure interromput, és a dir, les colònies van quedar incomunicades davant la rebel•lió.

Hi van haver clars elements previs que evidencien la posterior ruptura:

● Causes polítiques: Pèrdua d’autonomia al llarg del segle XVII a causa de la nova forma
de govern coneguda com el despotisme il·lustrat, el qual proclamava una forma de
govern centralista. Espanya envia funcionaris i deixa de costat el govern indígena
● Causes econòmiques: mesures proteccionistes de caràcter mercantilista. Monopoli
espanyol, cosa que dona lloc a que es practique el contraband per a comerciar amb
altres potències. El reformisme borbònic va alterar tot el conjunt governamental americà
i va imposar nous impostos més agressius. Sentiment d’explotació en les colònies que
va conduir a la revolució.
● Convulsions prèvies: revolta de Tupac Amaru II (1780-1781), Comunera de Nova
Granada (1781). Revolta de Salvador de Bahia (1789), Coro, Veneçuela (1806), etc.
● Motius culturals: formació de xarxes intel•lectuals afins a la il•lustració i a les seues
idees que donen lloc a una conscienciació de la seua situació.
● Context internacional de conflictes bèl·lics. Atacs d’altres potències europees i diversos
motins i revoltes a tota l’Amèrica Espanyola:

75
 Revoltes indígenes que reivindicaven el retorn de la seua cultura.
Revoltes de criolls que clamaven per més participació política.
Revolta de esclaus que volien la llibertat.

Insurreccions amb finalitats concretes i unes demandes.

La Declaració de drets del ciutadà francesa va arribar a Amèrica i inspira la seua lluita. La
Revolució Francesa va ser en tot moment el referent de lluita de les independències americanes.

La Espanya de Carles IV es trobava afeblida per la guerra del Roselló contra la França
Revolucionaria i les guerres anglo-espanyoles (1802-1804, 1804-1808) les quals van tenir un
efecte molt important sobre el comerç atlàntic amb la destrucció de la flota espanyola en la
Batalla de Trafalgar.

Gran Bretanya va ocupar Buenos Aires i Montevideo on, a causa d’aquesta precisa conquesta
augmenta el nacionalisme a l’Argentina i s’expulsen als anglesos per la força.

Van haver motius culturals de les elits intel•lectuals, revoltes dels obrers i també per guerres,
que també afectaren les colònies, ja que mostraven desinterès per part de les metròpolis
(Trafalgar, Roselló, etc.).

CAS DEL BRASIL.

La Independència de Brasil comprèn una sèrie d'esdeveniments polítics ocorreguts entre 1821 i
1824, la majoria dels quals van incloure conflictes entre Brasil i Portugal. Donant així pas a la
proclamació d'independència presentada per l'Imperi de Brasil el 7 de setembre de 1822. Va ser
un període important en la història del país i es diferencia de la resta de guerres d'independència
hispanoamericanes en què el procés va ser dirigit per un membre de la de família real ,el príncep
hereu Pedro, que es convertiria en emperador. El règim resultant va ser l'Imperi de Brasil, una
monarquia constitucional que va perdurar fins a 1889 sent així el règim monàrquic independent
més durador d'Amèrica.

En 1808, l'exèrcit de l'emperador francès Napoleó Bonaparte va envair Portugal i va forçar al fet
que la família real portuguesa s’anés a l'exili. La cort portuguesa va ser establida en la ciutat de
Rio de Janeiro, que es va convertir en la seu no oficial de l'Imperi portuguès.​ Aquest canvi de
seu va generar un gran gir en les relaciones metròpoli-colònia.

En 1820, la Revolució liberal de Porto va esclatar a Portugal. El moviment iniciat per

constitucionalistes liberals va resultar en la reunió de les Corts, que crearien la primera
Constitució del regne.​ Al mateix temps, les Corts van demandar la tornada del rei Dom João VI,
que havia fixat la seua residència a Brasil des de 1808, per a açò havia elevat a Brasil com a

76
regne com a part del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve en 1815 i havia nominat al seu fill
i príncep hereu Dom Pedro com regent per a governar el Regne de Brasil en el seu lloc el 7 de
març de 1821.​ El rei es va marxar a Europa el 26 d'abril i va deixar a Dom Pedro a Brasil perquè
governés el regne amb l'ajuda dels ministres de l'interior, d'afers exteriors, de guerra i marina i
de finances.

En 1822 Dom Pedro va rebre el missatge de que era reclamat a la Cort de Portugal, missatge al
qual Dom Pedro, confós pels consells dels seus més afins generals, va contestar amb el conegut
discurs del ​fico (me quede) declarant així la independència de l’imperi de Brasil i nombrant-se a
ell mateix emperador del Brasil.

La solució brasilera va ser bastant ben acollida a Europa. A l'agost de 1825, sota l'enèrgica
pressió d'Anglaterra, Portugal es va resignar a reconèixer la independència de la seua colònia. El
Vaticà la segueix en 1826 (aquest reconeixement va evitar en el Brasil les llargues absències
dels bisbes, com va passar en el cas de l'Amèrica espanyola).

A diferència dels seus veïns, el nou estat brasiler va començar la seua existència amb el
considerable privilegi que suposa el naixement de la seua unitat política i territorial, herència del
període colonial.

Entre 1821 i 1831 Pedro I va incorporar el model polític britànic, ratificat en la Constitució de
1824, però no va poder solucionar els problemes la incorporació brasilera al comerç i a la
política internacional, per la qual cosa va renunciar en favor del seu fill, Pedro II.

LES GUERRES D’INDEPENDÈNCIA HISPANOAMERICANES

Les guerres d'independència hispanoamericanes o guerres hispanoamericanes d'independència

van ser una sèrie de conflictes armats que es van desenvolupar en les possessions americanes de
l'Imperi espanyol a principis del segle XIX, en els quals es van enfrontar el bàndol que es va
auto denominar patriota, independentista o revolucionari — que va lluitar a favor de
l'emancipació de la corona espanyola — contra el bàndol que es va conèixer com a realista o
virregnal — el qual va defensar la lleialtat al rei d'Espanya. Segons la postura historiogràfica,
aquests processos poden ser vistos com a guerres d'independència, guerres civils o bé, una
combinació de diverses formes de guerres.

La independència de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord en 1776 i les abdicacions dels
reis Borbó en 1808 davant la invasió francesa d'Espanya, constitueixen dos fets que van
incentivar l'independentisme en l'afeblida Monarquia espanyola.

77
Com a resposta a l'entronització del rei José Bonaparte a Espanya, entre 1808 i 1810 es van
instal·lar juntes de govern que van exercir la sobirania en nom de l'abdicat rei Fernando VII, tant
en la península ibèrica, com en els territoris americans. La resistència de les juntes americanes a
sotmetre's la Junta Suprema Central formada a Espanya, va radicalitzar les posicions i va portar
a la lluita armada entre realistes i patriotes. A partir de 1810 diversos territoris americans van
començar a declarar-se estats nacionals independents sota règims republicans, formant grans
exèrcits "llibertadores" d'abast continental, entre els quals es van destacar els comandats pel
“rioplatense” José de Sant Martín i el veneçolà Simón Bolívar. La independència dels nous
estats es va consolidar en la dècada de 1820, després de la victòria en la batalla de Ayacucho.
Després de perdre El Callao al gener de 1826, els únics territoris dominats pels espanyols a
Amèrica eren Cuba i Puerto Rico.

L’AMÈRICA ESPANYOLA ARRAN DE LA INVASIÓ NAPOLEÒNICA

Napoleó va conquerir Espanya amb l’excusa de voler conquerir Portugal, un colp en
Espanya, Napoleó va obligar al rei Carles IV abdicar en 1808 i no ho va fer a favor del
seu fill sinó que va ser obligat a donar la Corona Espanyola a França. Finalment, Ferran
va haver de renunciar al seu tron en benefici de Napoleó, el qual nomenarà a José I de
Bonaparte. Els qui no volien acceptar aquestes qüestions es traslladen a Sevilla o Cadis,
on la conquesta napoleònica encara no hi arriba i on estaran baix la protecció dels
britànics.

78
Per una altra banda, les colònies van buscar una substitució del rei que faltava, una
opció fou la infanta Carlota Joaquina filla de Carles IV, germana de Ferran VII, casada
amb Joao VI de Portugal.

Durant l’època del domini de Napoleó i el seu germà, Josep, sobre Espanya, aquest no
s’interessa per les colònies, degut a la falta de recursos. Mentre l’oposició de Cadis tenia
contacte amb les colònies, però faltaven forces militar que mantingueren el control.

Les Corts de Cadis van defensar el seu domini a les colònies, van conservar alguns
escons als criolls americans. A això s'afegeix la legislació impulsada pels liberals en les
Corts de Cadis, com la llibertat de premsa, l'abolició del tribut indígena, dels privilegis
jurisdiccionals o de la puresa de sang per ingressar en l'exèrcit, en molts casos normes
recollides en la Constitució de 1812, que van ser mal vistes per algunes oligarquies
locals.

En els anys de l’ocupació francesa, va animar als territoris de pronunciar-se i tindre un

govern autònom, es van crear juntes que substituïen als virreis. Declarats baix el poder
de Ferran VII, però no de les seues juntes.

En 1814, torna al poder Ferran VII anul·lant la constitució de Cadis, aleshores se parla
de la Restauració de l’antic règim. Espanya se sentia preparada per enviar un exèrcit i
controlar la situació de govern a Llatinoamericà, els seues soldats s’amotinen baix el
poder Rafael de Riego.

Per aquest motiu, quan es va produir la restauració de Fernando VII en 1814, assistim a
un re alineament de les oligarquies de Mèxic i Perú amb l'absolutisme de Ferran VII.

La tornada dels liberals al poder a Espanya durant el trienni constitucional va amenaçar

la continuïtat d'aquelles polítiques que garantien el manteniment dels privilegis
oligàrquics, la qual cosa va conduir a aquestes elits a considerar que havia arribat el
moment d'emancipar-es. Era una espècie de sortida <<gatopardista>> que intentava
canviar alguna cosa perquè la composició social de les antigues colònies no es veiés
afectada.

Aturada de l’avançament liberal a Espanya ​ Ritme inferior dels processos

d’independencia.

79
Trienni liberal a Espanya ​ ​ Acceleració independències

Això es produeix perquè el liberalisme, a l’Amèrica Llatina es considerava massa

radical, sobretot per les oligarquies tradicionals. Les últimes colònies en alçar la
independència són Perú i Bolívia.

1. MÈXIC.

La lluita comença en 1810 amb el crit de Dolores en l'estat de Guanajuato. El crit va ser donat
pel capellà Miguel Hidalgo i Costella, formador de la conspiració de Querétaro. El pla d'Hidalgo
era formar una Junta de Govern Autònoma fidel a Fernando VII. La insurrecció va créixer
ràpidament i va ser a punt de prendre per assalt la ciutat de Mèxic, ja que l'exèrcit realista va ser
derrotat i Hidalgo comptava amb més de 80.000 homes; però va decidir anar al nord rumb a
Guadalajara, on va ser atacat per sorpresa pel nou exèrcit realista de Félix María Calleja, un dels
millors generals en el virregnat. Després d'aquesta derrota a Guadalajara, Hidalgo i el seu
exèrcit van marxar al nord rumb a Estats Units però van ser atacats per sorpresa novament i
empresonats en Chihuahua, on Hidalgo va ser afusellat en 1811.

Miguel Hidalgo i Costella: ​va ser un sacerdot i revolucionari novohispano que va destacar
iniciant la primera etapa de la Guerra d'Independència de Mèxic amb un acte conegut en la
historiografia mexicana com a Crit de Dolores. Va dirigir militar i políticament la primera part
del moviment independentista, però després d'una sèrie de derrotes va ser capturat el 21 de març
de 1811 i portat presoner a la ciutat de Chihuahua, on va ser jutjat i afusellat el 30 de juliol.

Un any després, en 1812, un soldat i ex alumne d'Hidalgo, José María Morelos i Pavón, amb un
grapat d'homes que van escapar a Guadalajara i reforços del sud de la Nova Espanya, va
organitzar una nova campanya independentista i va aconseguir derrotar al recentment nomenat
virrey Calleja. Amb la victòria va organitzar un congrés independent i una constitució en
Apatzingán entre 1813 i 1814. Però després del retorn de Fernando VII al tron van arribar nous
reforços realistes, i comandats pel virrei Calleja van derrotar i van afusellar al General Morelos
a principis de 1815. Els seus oficials van començar llavors una guerra de guerrilles al sud de la
Nova Espanya. A partir de 1816, el nou virrei Apodaca va intentar pacificar el virregnat, i en
1818 la Nova Espanya estava quasi en pau. L'expedició de Francisco Xavier Mina va donar una
esperança que prompte va ser derrotada, i solament quedava una Guerrilla al sud del país, la de

80
Vicente Guerrero; aquest ex-soldat de Morelos va resistir fortament als realistes durant anys en
la serra del sud. Però en 1820 es va donar la notícia que Fernando VII havia acceptat la
Constitució de Cadis, la qual cosa va causar un descontentament general en el virregnat. Un de
tals descontentaments era Agustín de Iturbide, general realista que tenia la missió de derrotar a
Guerrero però que va decidir unir-se al moviment i va proclamar el Pla d'Iguala declarant la
independència.

Agustín de Iturbide: va ser un militar i polític novohispano. Durant les primeres etapes de la
guerra per la independència de Mèxic, Iturbide va militar en l'exèrcit realista combatent als
insurgents. Posteriorment, durant el marc del trienni liberal a Espanya, va ser designat
comandant per a combatre a Vicente Guerrero, cap dels rebels en la Serra Mare del Sud. Amb
ideologia oposada a la implementació de la Constitució de Cadis, va decidir pactar amb les
forces insurgents. Va proclamar el Pla d'Iguala el 24 de febrer de 1821. Més endavant, a l'agost
del mateix any va signar els Tractats de Còrdova amb Juan O'Donojú. D'aquesta manera es va
aconseguir consumar la independència el 27 de setembre de 1821.

A la fi de 1820 tothom estava recolzant el Pla d'Iguala, i el nou cap polític superior, Juan
O'Donojú, ho va acceptar. El 27 de setembre de 1821, 10 anys i 12 dies després que el capellà
Hidalgo proclamés la llibertat de Mèxic, Agustín de Iturbide va entrar triomfant en la ciutat de
Mèxic i va declarar la fi de 300 anys de virregnat espanyol i el començament de l'Imperi Mexicà
amb ell com Emperador, el qual no va durar més que escassos mesos. Caigut l'imperi es va
convocar als ex-territoris espanyols, en aqueix moment províncies, a crear una república, la qual
cosa va donar lloc a la formació dels Estats Units Mexicans.

2. REPÚBLICA FEDERAL DE CENTREAMÈRICA.

Es denomina com a Independència de Centreamèrica a la commemoració —per part dels actuals

països de Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Costa Rica— de la signatura de l'Acta
d'Independència d'Amèrica Central el 15 de setembre de 1821. Tal Capitania estava
conformada, en aqueix llavors, per la Província de Guatemala, Chiapas, Comayagua, San
Salvador i la Província de Nicaragua i Costa Rica. La subscripció del document va portar com a
conseqüència la independència del Govern Español.

A diferència dels altres països americans, exceptuant a Panamà, la Independència de

Centreamèrica va ser un procés relativament pacífic. El moviment independentista
centreamericà va prendre com a exemple la independència dels Estats Units, i la revolució

81
francesa que va acabar amb desigualtats i privilegis, a més de ser influenciat per les idees del
reformisme il·lustrat espanyol i de la il·lustració racionalista europea.

La independència centreamericana va prendre impuls després de l'ocupació francesa de 1808 a

Espanya, la qual va crear un caos polític en la península ibèrica que va acabar amb la formació
de diferents grups de resistència popular millor conegudes com a Juntes. Aquestes van crear un
govern espanyol clandestí i van promulgar la Constitució de 1812 la qual va tenir un efecte
directe en tota Amèrica. El primer moviment independentista a Centreamèrica es va donar en el
5 de novembre de 1811, quan una conspiració encapçalada pels capellans José Matias Delgado i
Nicolás Aguilar va intentar apoderar-se d'unes armes que existien en la casamata de San
Salvador. A aquest moviment li van seguir revoltes a Nicaragua, la conjuració de Belén i altres
moviments de 1814 a 1821. Una reunió entre les mateixes autoritats colonials, i una junta de
notables composta per líders religiosos i criolls il·lustrats, va acabar el 15 de setembre de 1821
amb el domini espanyol en l'antiga capitania general de Guatemala, que comprenia l'actual
territori de l'estat de Chiapas (Mèxic) i les repúbliques de Guatemala, Hondures, El Salvador,
Nicaragua i Costa Rica. Així es va conformar la República Federal de Centreamèrica.

3. ARGENTINA.

En la Història de l'Argentina es coneix com el Període de la Independència al transcorregut entre

la Revolució de Maig de 1810 i l'Anarquia que va dissoldre totes les autoritats nacionals, l'any
1820.​

Durant aquest període, les Províncies Unides del Riu de la Plata —nomeni inicial de l'actual
República Argentina— van iniciar la seua existència com a país sobirà, la van sostenir
reeixidament per mitjà d'una perllongada Guerra d'Independència i van declarar la seua
independència. Però també durant aquest període van fracassar a donar-se un govern central i
una constitució que anaren acceptats per totes les seues províncies en forma permanent​

Va ser també durant aquest període que diversos territoris que havien format part del Virregnat
del Riu de la Plata es van separar definitivament de l'Argentina: el Paraguai, per haver sostingut
el seu propi processi independentista;​ l'Alt Perú, per continuar sota poder espanyol, del que més
tard s'independitzaria com a República de Bolívia; i la Banda Oriental, per haver caigut sota el
poder de Portugal, que ho heretaria al Brasil, del com s'independitzaria com a República
Oriental de l'Uruguai.

82
La independència d'Argentina en el temps de la colònia anomenat virregnat del Riu de la Plata,
s'inicia quan la flota anglesa ocupa Buenos Aires (1806) i el virrei Sobremonte es refugia a
Còrdova. El crioll Santiago de Liniers, al comandament de la milícia de la ciutat, venç als
marins britànics i és nomenat virrei per la Corona, a proposta del cabildo. Els anglesos van
enviar a l'any següent un exèrcit més poderós, van sotmetre Montevideo i es van disposar a
conquistar Buenos Aires, però no ho van aconseguir. Liniers va ser reemplaçat per Cisneros, un
virrey addicte a la monarquia.

Els criolls, conscients del seu poder militar i de la seua autonomia comercial, van establir en un
cabildo obert al maig de 1810 una Junta Provincial a nom de Fernando VII, quan van conèixer
la desaparició de la Junta de Sevilla. El 25 de maig de 1810, després de múltiples dissensions,
va eixir a la llum la Junta de Govern, primer òrgan autonòmic de la província rioplatense. El seu
secretari, Mariano Moreno, va expulsar al virrei i als realistes i va afusellar a Liniers, que s'havia
alçat a Còrdova.

Moreno va tractar d'incorporar la Banda Oriental (Uruguai) i Paraguai a la Junta. El general

Manuel Belgrano, amb l'exèrcit del nord, va intentar annexionar per la força l'Alt Perú, però va
ser derrotat en enfrontar-se als realistes peruans en Tucumán i Salta. Així, el 9 de juliol de 1816
el Congrés rioplatense va declarar la independència de les Províncies Unides i va nomenar
director Suprem a Juan Martín de Pueyrredón. Al seu torn, el general José de Sant Martín es va
establir a Mendoza i va concebre un pla per a alliberar Xile, Perú i l'Alt Perú.

4. XILE.

La Independència de Xile o xilena va ser un procés històric que es va estendre des de 1810 fins
a 1818 i que va portar a la independència de la capitania general de Xile de la Monarquia
espanyola i a la creació de la nova nació xilena.

Aquest procés historiogràficament es divideix en tres etapes:

Pàtria vella 1810-1814

Reconquesta 1814-1817
Pàtria nova 1817-1823

Xile mentre ocorre l’onada independentista està vivint a l'etapa de la Pàtria Vella, història de
Xile compresa entre la Primera Junta Nacional De Govern, creada per a donar suport a Ferran
VII, (18 de setembre de 1810) i la batalla de Rancagua (1-2 d'octubre de 1814), esdeveniment

83
que va significar la derrota del moviment patriòtic en mans de les forces realistes i que va donar
pas a la Reconquesta.

Durant aquest temps hi ha disputes internes entre moderats, fidels a Ferran VII, i liberals o
patriotes, a favor de la independència. En aquesta circumstància, el Virrei del Perú, Fernando
d'Abascal, va iniciar una campanya de contrarevolució per sotmetre als insurgents, enviant
forces militars per enfrontar-se a les forces patriòtiques. Durant un temps les forces del virrei
sotmeten als patriotes, en canvi un colp José de San Martín creua la serralada dels Andes
s’aconsegueixen victòries per als patriotes, destacant la figura de San Martín.

José de San Martín: José Francisco de Sant Martín i Matorras (Yapeyú, Virregnat del Riu de la
Plata, 25 de febrer de 1778 - Boulogne-sud-*Mer, França, 17 d'agost de 1850) ​ va ser un militar
i polític rioplatense, les campanyes revolucionàries del qual van ser decisives per a les
independències d'Argentina, Xile i Perú. És reconegut com un dels Libertadors d'Amèrica per
les seues importants contribucions a l'autodeterminació d'una gran part de l'Amèrica espanyola.

El 18 de febrer de 1817 es va convocar a un cabildo obert que va proposar a Sant Martín com a
director suprem de la naixent república, però est va rebutjar l'oferiment per evitar sospites sobre
un possible sotmetiment de la Províncies Unides del Riu de la Plata sobre l'autonomia de Xile.
L'endemà passat el cabildo va nomenar a O'Higgins com a director suprem, designació que Sant
Martín va avalar.

Bernardo O’Higgins: Bernardo O'Higgins Riquelme (Chillán; 20 d'agost de 1778-Llima, Perú;

24 d'octubre de 1842) va ser un militar, pintor i polític xilè reconegut com el «pare de la pàtria
de Xile» per la seua participació crucial en el procés d'independència de l'Imperi espanyol, tant
en la respectiva guerra com en el càrrec de Director suprem entre 1817 i 1823, en el qual va
consolidar el seu inici com a nació.

5. PERÚ.

En 1820, l'Expedició Llibertadora procedent de Xile va desembarcar en el Perú sota el

comandament del general José de Sant Martín. Aquest fou molt important per a la alliberació de
Perú, la més dura i llarga, perquè la resistència dels imperialistes va ser molt forta fins que
finalment es van retirar les forces. Finalment, el 28 de juliol de 1824, San Martín declara la
independència de Perú.

84
 6. COLOMBIA.

Des de feia anys, Simón Bolívar ja havia declarat la República a Veneçuela a 1811, l’any
següent a un terratrèmol va provocar uns danys molt roïns. Durant aquesta època viatja a
diferents llocs, com Jamaica, on té contacte amb els britànics en 1823 torna a Veneçuela i
declara el Decret a Mort, podien matar a tots els espanyols fidels a Espanya, una vegada
alliberada Veneçuela aquest va per l’alliberació de Colòmbia en 1819 i Equador en 1822 es van
anomenar com la gran Colòmbia.

Per aconseguir aquestes independències fou necessària la participació dels esclaus, amb la
promesa de Bolívar dels alliberaments si es completava la independència. Aquest ha tingut un
gran paper, en l’actualitat se’l ha mitificat. José de San Martín no va reconèixer aquesta
República, fins i tot la rebutjava.

85