T. 23. Del neolític a les societats urbanes del Pròxim Orient. Fonts arqueològiques.

Fa 10.000 anys, en una etapa geològica postglacial (l'Holocè) l'ésser humà va passar
d'una economia depredadora a una economia productora d'aliments. Aquest fenomen es
coneix com a Neolític ("pedra nova"), terme encunyat per l'investigador Lubbock el 1865
per l'ús de la pedra polida en contraposició a la pedra tallada del Paleolític. El Neolític va
suposar una sèrie de transformacions com el sedentarisme, la producció d'aliments i
d'artesania (ceràmica, metal·lúrgia), el comerç, etc. Tot això va portar l'investigador
Childe a parlar de "revolució neolítica", en comparació amb la revolució industrial i els
canvis que va suposar. La producció d'aliments i la divisió del treball després de l'aparició
dels "especialistes" (terrissaires, metal·lúrgics) van aguditzant la complexitat de les
estructures socials i van provocar una altra important "revolució", la urbana. Les societats
segmentàries neolítiques s'aniran configurant en prefectures i, posteriorment, en estats
com el d'Egipte o les ciutats-estat mesopotàmiques. Gràcies a l'arqueologia i a ciències
afins (paleobotànica, antropologia, etc.) podem acostar-nos al nostre passat com a
espècie humana.

Les teories sobre l' origen del neolític abasten diversos àmbits. La primera hipòtesi
plantejada a la de l'Oasis de Childe (avui molt discutida). Per a ell, el clima més sec
que va afectar el Pròxim Orient va fer que els humans i els animals es concentressin als
oasis, on començaria l'agricultura i la ramaderia. A més, en aquesta mateixa zona
començarien els primers assentaments estables ("revolució urbana"). A finals dels anys
cinquanta del segle XX, Braidwood va proposar la hipòtesi de les zones nuclears. Ell va
estudiar l'àrea del Kurdistan iraquià (Jarmo) plantejant que les espècies domesticades
(cereales, ovicaprins) ho haurien estat a les àrees d'on procedien (les muntanyes). Un
altre equip va fer el mateix a Amèrica i va descobrir que a Mèxic s'havia domesticat
plantes com el calabací cap al 7000-5000 a.C. Per tant, van arribar a la conclusió que la
domesticació de les plantes es va realitzar en diferents llocs de forma autònoma. Als anys
seixanta es va plantejar des de l’arqueología processual la hipòtesi de les zones marginals
(Binford i Flannery). Aquesta teoria defensa que a l'Holocè van augmentar els recursos,
la població es va sedentaritzar i va augmentar el seu nombre. A causa de la pressió
demogràfica, una part de la gent va haver d'emigrar a zones menys pròsperes i dedicar-se
a produir aliment (agricultura i ramaderia).

Segons l'arqueologia, els jaciments neolítics més antics s'han documentat al Creixent
Fèrtil com a conseqüència de l'assentament de poblacions mesolítiques (natufià). En
aquesta zona el Neolític es divideix en dues fases: preceràmic (9500-6500 a.C.) i ceràmic
(6500-5000 aC) en virtut de la consolidació de l'ús de la ceràmica. El preceràmic al seu
torn conté dues etapes A i B. En la primera (PPNA), la principal zona va ser el "corredor
llevantí" (Jericó, Mureybet). L'ésser humà se sedentaritza (poblats entre 100 m2 i 2-3 ha.,
amb edificis comunals que es van poder utilitzar per a finalitats religiosos). L'agricultura
no era una activitat important, sent un complement de la caça i recol·lecció. S' estén l' ús
de la pedra polida. En la segona (PPNB) es produeix la consolidació de l'agricultura i de
la domesticació d'animals (ovella, cabra, vaca, porc), estenent-se el nombre de jaciments

1
més enllà del Creixent Fèrtil. La mida dels assentaments ascendeix entre les 2 i les 12 ha.,
els majors formant tells (Chatal Hüyük). En aquesta etapa a més apareixen estructures
emprades amb finalitats rituals (alguns investigadors les consideren temples). La vida
espiritual d'aquesta gent està posada en relació amb les estàtues antropomorfes i les
figuretes d'animals, aquestes últimes trobades als habitatges el que seria un indici dels
cultes de caràcter domèstic. Al Neolític ceràmic es consolida l'ús de la ceràmica i es va
produir el que Sherratt va anomenar la "revolució dels productes secundaris", és a dir,
l'aprofitament de la llet (formatge , iogurt), llana o adob. Es va gestant una jerarquització
social i divisió del treball Van destacar ara la cultura de Halaf a l'Alta Mesopotàmia, la de
Samarra als Zagros i les d'Anatòlia (Chatal Hüyük).

L'arribada de l'economia neolítica a Europa s'explica d'una forma més satisfactòria a

partir del model de front d'avanç de Cavalli Sforza i Ammerman (teoria difusionista).
Aquesta teoria respon a un progressiu moviment d'activitat migratòria en petites
proporcions (confirmat per estudis genètics). Els agriotips cultivats (blat, ordi, etc.) i
explotats (ovella) eren oriünds de la zona asiàtica. A més, la cronologia va descendint
segons s'avança cap a occident (ratificat pel carboni 14). Aquest moviment lento i
progressiu de població i d'idees va donar lloc a una autèntica colonització on no es coneix
un substrat epipaleolític previ (Creta, Xipre, Sardenya), o a una aculturació on els
epipaleolítics adopten la cultura neolítica (Lepenski Vir, llevant espanyol). Després de
la neolitització d'Europa s'expandeix el fenomen megalític (V mil·lenni a.C.) repartit
principalment per la façana atlàntica europea (també a l'Egeu i l'Àfrica mediterrània),
amb un sentit funerari (tombes monumentals) i socioeconòmic (delimitació de terres
segons la teoria de la cohesió social de Renfrew).

En altres punts del globus terraqüi el Neolític va aparèixer de forma independent. A

l'Àsia es produeixen canvis mediambientals després de la fi del període glaçat que
donaran lloc a una nova base econòmica. Des del 7000 aC es consolida a la Xina el
cultiu de l'arròs i la domesticació de l'ovella i el porc. La cultura Jomon al Japó va
desenvolupar abans la ceràmica que l'agricultura, amb cultius de mill cap al 6000 aC.
A la vall de l'Indo es van documentar restes d'animals domesticats (ovicaprins, bou),
així com de cereals (ordi, blat) i cases construïdes en el VII mil·lenni aC. A Amèrica
trobem diversos punts on es van domesticar plantes com els fesols o el carbassó cap al
VII mil·lenni a.C. La ramaderia d'aquest continent està representada per la llama i l'alpaca
(IV mil·lenni a.C.), les cobaies (conillet d’Índies) i els galls dindi.

A finals del Neolític al Pròxim Orient (VI mil·lenni a.C.) l'ésser humà va descobrir
la metal·lúrgia del coure. Com tots els grans descobriments, en primer lloc es va
plantejar una difusió cap a occident (la teoria "ex oriente lux" de Childe), però s'han
datat jaciments als Balcans (Vinça) i al sud de la Península Ibèrica (Cerro Virtud) on
es verifica l'adquisició del coneixement metal·lúrgic de forma autònoma (teoria
poligenista de Renfrew). Va començar ara l'Edat dels Metalls, sent el Calcolític (coure)
el primer d'ells. A partir d' aquesta època es produiran una sèrie de transformacions en
el terreny econòmic i social que modificaran les poblacions neolítiques donant lloc als
anomenats nuclis protourbans. En el camp econòmic es van implementar els sistemes
d' irrigació. Com a conseqüència d'això es va incrementar la població, que va passar a

2
residir en nuclis que presentaven obres d'infraestructura defensives (muralles, fosses).
L'augment d'excedents agrícoles va afavorir l'aparició d'especialistes, la funció dels
quals era l'elaboració d'artesania com la ceràmica, peces metàl·liques , etc. que van
fomentar el comerç. Aquests canvis van produir una comunitat estructurada socialment
en funció de la divisió del treball –cosa que va desplaçar la dona de les principals
activitats productives, afermar-se el patriarcat– amb una jerarquia de comandament.
Tot això va desembocar en la violència institucionalitzada: la guerra. Les evidències
directes les trobem en els testimonis arqueològics de morts violentes (tombes
col·lectives sincròniques). A més, és possible que les natges activitats, especialment la
metal·lúrgia, produïssin canvis en els aspectes simbòlic-religiosos. Segons alguns
historiadors és probable que arrenqués aquí la substitució de les divinitats femenines
per les masculines. El que acabo de descriure no va ser un procés homogeni ni en el
temps ni en l'espai.

El pas de les comunitats neolítiques a nuclis urbans ha generat un debat entre els
investigadors. Childe va plantejar una "revolució urbana" gradual que parteix de
transformacions en l'estructura econòmica i social de les comunitats. La producció
intensiva d' aliments i l' existència d' excedents donarà lloc a l' existència d' una classe
dominant, que ell considera regressiu perquè parteix de la teoria marxista de la lluita de
classes. A la seguda meitat del segle XX, Wittfogel va proposar l'aparició de l'urbanisme
com a causa de la utilització del sistema d'irrigació a gran escala. I l'urbanisme donarà
lloc al naixement de l'estat. Altres autors van considerar que els conflictes bèl·lics
provocats per la pressió demogràfica i els factors econòmics van ser els mecanismes que
van estimular l'agrupació en nuclis urbans fortificats on van sorgir organitzacions
administratives. Als anys 60 Adams creia que eren diversos els factors que van donar lloc
a l'urbanisme: augment de terres cultivables, naixement d'una elit religiosa,
desenvolupament administratiu, importància de l' entorn geogràfic, etc. Per la seva banda,
Renfrew va proposar un model basat en el paper que va tenir l'intercanvi en el procés
d'organització social i administrativa, que és l'origen de l'estat.

El Calcolític al Pròxim Orient va suposar l'inici del procés d'urbanització com a

conseqüència de la conjunció de les condicions naturals (conques de grans rius) i de
factors, econòmics, socials i religiosos. Les cultures protohistòriques (L'Obeid a
Mesopotàmia o Nagada I i II a Egipte cap al V-IV mil·lenni a.C.) van aportar
els elements bàsics que defineixen l' estadi de civilització, que es correspon amb la
formació de l' Estat. No obstant això, és a l'Edat del Bronze quan les societats del Pròxim
Orient es configuren plenament. En aquestes societats trobem una sèrie de característiques
comunes.

• Transformacions polítiques: La mida dels nuclis urbans augmentarà, com a

conseqüència de la consolidació i expansió del poder polític. És ara quan van
aparèixer els primers regnes i imperis de la història.
• Transformacions socials: Trobem una major estratificació social, amb l'esclavitud
institucionalitzada.

3
 • Transformacions econòmiques: Van augmentar les xarxes comercials a causa de
la demanda d'objectes de luxe per part del poder polític.
• Transformacions tecnològiques: Es van introduir noves tecnologies com l'or, la
metal·lúrgia del bronze... La roda va facilitar el comerç i es va utilitzar per a la
guerra.
• Transformacions culturals: La religió va ser el primer catalitzador de la formació
de les societats urbanes. Els sacerdots van ser els primers governants, sent el
temple el centre de la vida política, econòmica i cultural. L'art va estar vinculat
amb la religió, destacant l'arquitectura monumental (zigurats, piràmides). Es va
inventar l'escriptura i es van aconseguir avenços en astronomia, matemàtiques
(sistema sexagesimal sumeri), etc.
• Aquesta organització política, econòmica i social és defensada per una
organització militar que substitueix el "poble en armes" de les societats tribals.

L'evolució política de Mesopotàmia va començar a finals del IV mil·lenni aC, a

l'Edat del Bronze, de la mà dels sumeris. L'origen d'aquest poble es desconeix, però van
desenvolupar a la Baixa Mesopotàmia obres hidràuliques, van introduir l'oratge, el
torno del terrissaire i la metal·lúrgia del bronze. La consolidació de les societats urbanes
s'esdevé durant el Protodinàstic (ca. 2900-2350 aC). En aquest període les ciutats-estat
van florir. La ciutat d'Uruk va ser la més antiga ciutat sumèria, sent el primer nucli
urbà important de Mesopotàmia governada pel mític Gilgameix. A més, en aquesta
ciutat es va inventar l'escriptura . A finals d'aquesta etapa, Lugalzagesi d'Umma va
aconseguir la primera unificació política i territorial de Sumer. Posteriorment, Sargon
de Acad va derrotar Lugalzagesi i va instaurar el primer imperi de la història, l'acadi.
Aquest imperi va ser efímer ja que a finals del III mil·lenni aC., les revoltes internes
i la invasió dels "guti" (nòmades procedents de l'Iran) van acabar amb ell, tornant el
sistema de les ciutats-estat. En aquest moment es va produir un renaixement sumeri
gràcies a la III dinastia d'Ur, que es va fer amb l'hegemonia de la regió, titulant-se els
seus reis "rei de Sumer i Akkad" i "rei de les quatre parts del món". La invasió dels
amorreus va acabar amb els sumeris. Entre els regnes amorreus va destacar Babilònia
sota el govern de Hammurabi (segle XVIII a.C.), qui va estendre el seu poder per tota
Mesopotàmia. En aquesta regió es van desenvolupar altres civilitzacions com l'Assíria,
que es va fer amb el control de la zona a finals del II mil·lenni a.C. El renaixement
babiloni amb la dinastia caldea va posar fi a l'Imperi assiri (612 aC). Al seu torn,
Babilònia va caure davant l'Imperi persa primer (539 a.C.), i davant els macedonis
després (331 a.C.).

Al cap de la societat mesopotàmica se situava el rei (Ensi o Lugal), que era un vicari
de la divinitat. Després hi havia els grans dignataris i sacerdots, després els pagesos,
artesans i comerciants, i finalment els esclaus. En època sumèria la família era la cèl·lula
de la societat. Després de la invasió dels amorreus van predominar els esquemes socials
de tipus gentilici. La dona quedava sota l'autoritat del marit o del pare. Es creu que a
Babilònia les dones tenien dret de propietat, tot i que era el batlle el que les administrava.
L'economia mesopotàmica va ser agrària, afavorida per les construccions hidràuliques

4
als rius Tigris i Èufrates, i comerciant. La seva religió girava al voltant de la natura, sent
An (déu del cel), Enki (déu de l'aigua) i Enlil (déu del vent) els principals.

L'altre gran focus urbà contemporani a Mesopotàmia va ser Egipte.

Després d'una fase neolítica durant l'època predinàstica (V-IV mil·lenni a.C.) fruit
de les influències del Pròxim Orient (El Fayum, Merimdé, Badari), es van configurar
el que podem anomenar protoestats tant al delta (Baix Egipte) com a la vall (Alt
Egipte). En aquest període sorgeix a la vall l'anomenada dinastia 0 (Protodinàstic o
Nagada III) a la qual van pertànyer els reis Escorpió i Narmer, que van dur a terme la
unificació. A Hieracómpolis es trobaun cap de maça cerimonial que representava una
victòria d'Escorpió davant ciutats del delta i l'anomenada "paleta de Narmer", que
presenta aquest rei amb la doble corona del Alt i Baix Egipte. Aquests reis es van fer
enterrar a Abidos, on es va enterrar en aquesta època les primeres evidències d'escriptura
a Egipte. Alguns egiptòlegs consideren Narmer el fundador de la primera dinastia,
identificant-lo amb Menes, l'unificador segons la tradició egípcia. El període dinàstic
egipci comença a l'Edat del Bronze amb l'època tinita (dinasties I i II, 3100-2700
a.C.). Va començar una incipient centralització de l'Estat basada en l'escriptura, la
irrigació i la religió. Per controlar millor el país, els monarques tinites van dividir el
país en 42 noms i van establir una cancelleria pròpia per a cada regió, la vall i el delta.
No obstant això, fins al Regne Antic (dinasties III-VI, 2700-2200 a.C.) no es va produir
una centralització efectiva, constituint la primera fase d'esplendor en la història d'Egipte.
La història d'Egipte alterna fases d'esplendor (Regne Antic, Mitjà, Nou) amb altres fases
de decadència (els tres períodes intermedis i l'època saíta). Egipte va basar la seva
economia en les crescudes del Nil i en un actiu comerç amb Pròxim Oriente. La societat
s'organitzava al voltant de la família nuclear, prenent com a model la família sagrada
Osiris-Isis-Horus. La posició de la dona a Egipte era més favorable que en altres
civilitzacions veïnes. La dona pot fer negocis, heretar, sol·licitar el divorci i litigar.
Així mateix, algunes dones van arribar a ocupar el tron (Hatshepsut, Cleopatra). La
religió egípcia identificava els déus amb elements de la natura que complien un cicle
biogràfic natural. Així, Osiris era el déu de la vegetació que mor i ressuscita. El mateix
rei era un déu en vida (Horus) i després de la mort (Osiris).

A Anatòlia els poblats neolítics van evolucionar cap al Calcolític (Çatal Huyuk). No
obstant això, cal esperar al III mil·lenni a.C. (Edat del Bronze) per trobar un
desenvolupament de les societats urbanes, com la de Troia, una ciutat fortificada que va
concentrar gran riquesa controlant les rutes comercials. A la zona de Síria-Palestina, entre
finals del IV mil·lenni a.C. i el 2000 a.C. es va generalitzar l'uso del metall i es van crear
xarxes comercials per la Mediterrània oriental. Biblos va ser el principal punt que va
controlar el comerç amb una destacada flota que comercia amb Egipte. També es
documenten rutes interiors des de Síria fins a Mesopotàmia a través de la important ciutat
d'Ebla, amb Ugarit com a centre difusor.

A Àsia cal esperar el III mil·lenni a.C. (Edat del Bronze) per contemplar l'avanç de
la civilització de la vall de l'Indo a les ciutats de Harappa i Mohenjo Daro. Era una cultura

5
autòctona que va evolucionar cap a l'urbanisme (sistemes avançats de desguàs) i l'estat,
amb ciutats centre d'importants xarxes comercials amb l'Iran i el Turquestan.

Per parlar de societats urbanes a Europa hem d'esperar al segon mil·lenni a.C. (Edat del
Bronze). En aquesta època a Creta va començar el període palatí (2000-1400 a.C.),
caracteritzat pel desenvolupament urbà –conseqüència d'un augment demogràfic– i la
construcció de palaus, sent el de Cnossos el més antic. Aquests palaus van poder cap a
residències reials o grans temples com els trobats a Mesopotàmia. Les comunitats de
l'occident Europeu van continuar vivint en règim de prefectures i no es van integrar en
la civilització fins ben entrat el I mil·lenni aC (Edat del ferro), gràcies als contactes
iniciats pels fenicis i els grecs.

A Amèrica, l'aparició de l'estat i de l'urbanisme es deu a la civilització olmeca (1200-

400 aC). Els olmeques van inventar el calendari, els grans temples, la planificació urbana
i la societat teocràtica.

Com a conclusió cal dir que el procés de neolitització constitueix una de les grans
revolucions de la humanitat, perquè va significar el pas de les societats depredadores a les
productores. L'esplendor d'algunes d'aquestes societats va possibilitar l'augment de la
producció i va afavorir que alguns individus es dediquessin a les artesania (metal·lúrgia,
ceràmica). Amb el temps, les societats metal·lúrgiques es van anar urbanitzant i van donar
com a resultat les primeres societats urbanes, caracteritzades per un conjunt de
transformacions econòmiques, socials, polítiques, tècniques, religioses, culturals i
artístiques que van configurar els primers estats i primeres civilitzacions, com les de
Mesopotàmia i Egipte. L'aportació de les fonts arqueològiques ha estat fonamental en
aquest estudi, ja que manquem de documentació escrita. Els primers anys del segle XX
van veure el naixement i el desenvolupament de nous mètodes d'excavació, sent un dels
pioners Petrie a Egipte. Durant el període d'entreguerres es van realitzar grans
excavacions a l'Orient Pròxim com les de Woolley a Ur, Breasted a Meggido o Howard
Carter a Egipte. Finalment, poc després d'acabada la II Guerra Mundial, l'aparició del
mètode de datació del radiocarboni (o carboni 14), desenvolupat pel químic estatunidenc
Libby va suposar una autèntica revolució en el món de l'arqueologia ja que, gràcies al
mateix, va ser possible obtenir dates absolutes.

Com a bibliografia per elaborar el tema he utilitzat:

González Wagner, C. Història del Pròxim Orient. Salamanca, Universitat de Salamanca, 1999. L'autor
aborda de forma rigorosa la història de les primeres civilitzacions sorgides al Pròxim Orient. Comença amb
una descripció de la geografia pròpia de la zona i de les cultures neolítiques més destacades, per analitzar
posteriorment els aspectos polítics, econòmics i socials dels estats més significatius del Pròxim Orient.

Redman, CH., Els orígens de la civilització. Des dels primers agricultors fins a la societat urbana del
Pròxim Orient. Barcelona, Crítica, 1990. L'autor pretéuna anàlisi de l'evolució de la civilització al Pròxim
Orient. El primer pas és l'estudi de l'entorn. A continuació aborda l' estudi de les cultures paleolítiques.
Posteriorment se centra en la "revolució neolítica", posant en qüestió les teories que expliquen l'origen del
Neolític i l'evolució de les primeres comunitats camperols. Finalment analitzarà la formació de les societats
urbanes, centrant-se en els processos viscuts a Mesopotàmia i Egipte.