HISTÒRIA D’AMÈRICA

1. Amèrica Precolombina

El 12 d’octubre de 1492, Colon desembarca a Amèrica a Guananí, bautitzada com El Salvador,

durant en el següents segles aquest esdeveniment serà anomenat com “el descobriment d’Amèrica”.
Aquesta definició ha sigut molt criticada per ser una visió completament eurocèntrica i errónea, els
defensors de les cultures indígenes presionaren durant una llarga estona de temps per crear un terme
de comprensió d’ambdues parts com és el de “la Trobada dels dos Mons”. El descobriment havia
sigut una invasió i una conquesta violenta que s’havia convertit en un genocidi. Aquest genocidi,
segons Feierstein en “El genocidio con práctica social”, és un concepte d’anihilament, de la
construcció d’una alteritat negativa, d’aïllament, de debilitament i d’humiliació, és en definitiva una
tecnologia de poder.

A les Amèriques (ja que eren pobles amb trets molt diferents) eren societats incomunicades, existia
una escassetat de xarxes socials i comercials en grans distàncies. Les Amèriques no tenien una
unicitat a les societats indígenes i la superficialitat europea donava una reducció d’aquesta diversitat
a la unitat, invisibilitzant aquest tret i generalitzant tota la població indígena amb el terme de “indi”.
La població no és anàloga a l’europea, tinguent distencions climàtiques, fertils i d’altura (la gran
majoria de les capitals dels pobles precolombins estaven a gran altura com Kuzco a l’Imperi Inca).
Existia una gran heterogeneïtat i diversitat cultural, lingüística, religiosa, política, social i
organitzativa, i per supost, va existir una resistència indígena enfront de la violenta expansió
europea que volia imposar una estructura piramidal i jerarquitzada, adoració a un cap de corona que
mai havien vist (primer visita a les Amèriques d’un rei espanyol en els anys 70 amb Juan Carlos I) i
de la religió cristiana.

No existeix un home autòcton americà, sinó que Amèrica va ser, des de un principi, una terra
d’emigracions. Els primer humans nómades foren d’origen mongòlic, concretament els amerindis, a
terres americanes arribaren des de l’estret de Bering, a l’Alaska, en un espai transitable a peu en un
moment de glaceació de la zona, que va descendre el nivell del mar uns 150m i posterior
desglaciació i separant els dos mons a l’any 8000 a.C o des de la Polinèsia que desembarcaria per la
zona americana del pacífic. També existirien assentaments europeus, concretament viking per
Bjarni Herjólfsson a l’any 986, descobrint Terra nova.
Els primers pobladors eren caçadors (conills, anecs, aus i a la zona andina: camèlides), recolectors,
pescadors (marisc) i agricultors (yuca, creïlla, dacsa, frijols i a la zona andina: quinoa, papa,
carabassa i llegums), desconeixien la ramaderia, al no existir grans mamífers que sí existien a
l’Europa i tenien un coneixement de tècniques d’agricultura molt intensiu (guaret, regadiu, sequies,
dics i terrasses). Aquestes civilitzacions precolombines tenien una importància a les religions
politeístes amb semblances humanes i animals que eren claus per a la mà política local i al mateix
poder polític. Desconeixien l’eïna de la roda, que junt a les arades, que tampoc foren conegudes i la
no existència de cavalls al territori americà abans de l’arribada dels europeus, provocaren que fora
molt costòs el desplaçament i el comerç de llarga distància.

1.1. CULTURES PRECOLOMBINES

La cultura maya va ser un conjunt de pobles mil·lenaris, fos més briliant a l’àmbit filosòfic,
teològic, siguent també la més homogènea i amb major dinamisme que hagué a Mesomèrica. La
artesania tenia una especial importància, produïa sobretot ceràmiques polícremes, la escultura
també era molt característica, com l’arc maya, utilitzaven una escriptura jeroglífica amb signes
silàbics i fonètics, i empraven un sístema numéric en base 20 que incloia el cero, que proporcionava
una gran eficiència a l’hora de fer estudis de l’astrologia, astronomia i matemàtiques. La cultura
maya contemplava el temps de manera cíclica, tenien un calendari on s’estipulaven les setmanes de
bonança i de dissort. S’organitzaven en ciutats-estat i senyorius i estaven afectades molt
periòdicament de guerres civils entre aquestes. Tot i que, existien aquestes crisi internes, cap a
l’exterior, no tenia la intenció de sometre cap altra potencia propera. Aquesta comunitat tan
barretjada i forjava fluixos migratoris pel nord de Mèxic.

A la zona dels Andes es van desenvolupar dues cultures: la moxicana (I – VII d.C.) i la virú (III – V
d.C.). La cultura moxicana era una guiada per sacerdots guerrers que s’establiren a la costa i
muntanyes de Perú, i que tenien molts bons coneixements d’artesania i metalúrgia. Destacaven
monuments importants com la Huaca del Sol (centre polític i administratiu) i la Huaca de la Lluna
(centre religiós).

La cultura Tiuahanaco es situava en els Andes i el desert de Xile, i va desenvolupar un extens

sistema de comunicació vial del qual es van aprofitar els inques a l’any 1000 d.C.

La cultura Huari era una civilització de caràcter militar considerada Imperial, va establir un Imperi
als segles VI fins al segle X.
La cultura inca va ser originaria de la regió de Huari, començaren la seua expansió des de la ciutat
de Cuzco. Tenien un emperador, que es deia l’Inca, que era la encarnació del déu del Sol, i
s’aparellava amb la seua germana i d’ací provenia la seua estirp. Al XVI quan van arribar els
espanyols, els Inques s’extenien des del sudest de Colòmbia fins a Ecuador, Perú (On estava la
capital) i fins als territoris dels tiuahanaco, el nord i centre de Xile i parts d’Argentina.
L’administració d’aquesst imperi era complicat. Hi havia una jerarquia de senyors locals anomenats
Kuraka, que eren funcionaris que feien informes estadístics molt detallats amb dades demogràfiques
per a determinar l’impost i les qüestions militars. També van crear una gran xarxa de vies sobre les
restes de la infraestructura huari i Tiuahanaco. Les grans vies servien no per als intercanvis
comercials (com ocorria al món azteca), sinó que servia per a qüestions estatals i per al
desplaçament dels soldats. Els inques no practicaven el comerç a llarga distància, per les llargues
distàncies i per les condicions climàtiques i geogràfiques, la zona de la costa era molt seca i la de
l’interior no tant. Per comunicar-se utilitzaven el Quechua, que era l’idioma majoritari de la ètnia
majoritaria. Els inques no tenien moneda i no pagaven tributs, però per reconèixer el sistema
jeràrquic i l’autoritat, oferien la seua força de treball a l’estat i la comunitat, açò es coneixia com
Nita. Els espanyols en arribar a Perú s’apropiaren de la Nita, feren una versió pròpia, el treball era
pels conqueridors. El que eixia d’aquest treball prestat era sobretot agrícola (dacsa, creïlles etc) que
s’emmagatzemava en magatzems (Colcas) al costat de les vies, i que servien per aprovisionar els
exèrcits. Les campanyes militars no tenien l’objectiu de conquerir l’enemic, sinó l’expansió per
àrees econòmiques. El grup parentiu s’anomenava Ayllu, que tenien una propietat comuna, aquestos
ayllu es reproudien entre ells i formaven grups pratilinials.
L’esclavitud i la presència negra

Al s. XVI pren la necessitat d’un augment de la població i utilitzaren a la població negra. A Europa
va arribar uns resultats que comentaven que els negres eren molt més productius que els indígenes i
per tant, això va centivar l’esclavitud a aquesta minoria. Aquesta situació donava desavantatge al
contintent africà amb saquetjos de productes naturals i de recursos humans patint greus problemes
demogràfics. L’esclavitut ha sigut una constum normalitzada i defensada per la doctrina cristiana.

Fonaments juridics de l’esclavitut dels negres (POWER)

Quan el tràfic d’esclaus es va massificar, l’Occident tenia a la seua disposició un aparell d’idees i
ideologies, on es podia recolçar per a justificar aquesta pràctica, era el moviment més eficaç per a la
conversió i per tant per a la seua “salvació” segons el cristianisme. Les societats esclavistes
representen el fomentament de la economia