“Uns diuen que són fidels a l’emperador, altres diuen que ho són a l’ordinador”:

Japó i el tecno-orientalisme – Miguel Morera Escortell

Citant els pensaments narrats durant la conferència, el sociòleg Robert Neely Bellah
considera que a l’hora d’estudiar Japó apareixen certes problemàtiques perilloses; en
especial, les minories internes i el suposat particularisme unificat de la societat japonesa.
Veure Japó com una cosa exòtica i excepcional dona lloc a una forta vinculació als
discursos orientalistes moderns, i més particularment els tecno-orientalismes originats a
la segona meitat del segle XX, on la tradició oriental i la modernitat occidental són un.
El discurs orientalista, com ja hem pogut atendre tant a classe com al llibre de Edward
Said, és un amb un grandíssim potencial de penetració, capaç de convertir a l’Altre com
allò aliè de la modernitat. L’orientalisme defineix les condicions de possibilitat de
supervivència d’un Altre colonitzat, on la seua existència queda reduïda a la reproducció
d’un sistema d’estereotips estables però també mutables. Des d’un inici del procés de
colonització, la última conseqüència de la reforma del colonitzat és la mimesis d’aquest
amb el colonitzador. Dintre del sistema colonial, la legitimació efectiva d’aquest últim és
sempre en relació amb la inferioritat intrínseca de l’Altre, el rebuig essencial de la seua
pròpia identitat transformant el dominat en una còpia del dominador. Amb la maduració
d’aquest mimetisme, es genera una presència amenaçadora entre l’imitador i l’imitat1 en
una reproducció del vall inquietant. Altra conseqüència d’aquest mimetisme va ser la
presa de les tecnologies “occidentals” a la societat de les còpies generant la major de les
amenaces: la dominació del món occidental per part dels subalterns per l’apropiació de
tecnologia de l’home modern per l’home salvatge que l’ha copiat2.
A ulls occidentals, Japó era l’alumne aplicat de l’Orient. Aquell que, tot i tindre les
tradicions incoherents pròpies del món oriental, imitava les reproduccions pròpies de la
Modernitat (exemple d’aquestes situacions es poden observar a l’exemple també citat a
la conferència de la missió Iwakura). A mesura que l’alumne avantatjat superava les
expectatives occidentals durant el segle XX, els signes de preocupació anirien augmentant
per damunt de les visions de condescendència paternalista pròpia de l’orientalisme definit
en aquells moments3. La idea d’Occident extrau la seua legitimat a la unió indivisible dels
conceptes de Modernitat i Progrés amb ell; quan aquesta exclusivitat és criticada i fins i
tot refutada – on el colonitzat trenca amb el seu rol d’Altre subaltern – es genera aquesta
amenaça al discurs4. La representació de l’Altre com una còpia inversa de la civilització
“humana” – occidental –, és la màxima expressió d’un desafiament perillós i amenaçador
on la humanitat i l’occidental són categories sinònimes que exclouen a la resta de
representacions5. El major perill de la humanitat, doncs, seria que l’home deshumanitzat
– oriental – i l’humanitzat – occidental – es pogueren confondre:
“Un de cada deu homes anava vestit a la “europea” des de la gorra fins a les
sabates. És una estranya raça. És capaç de parodiar tota classe de model humà que
pogueres trobar a una gran ciutat anglesa. El comerciant gros i pròsper de patilles

1
Guarné, Blai (2008). PP: 1-2.
2
Guarné, Blai (2008). P: 8.
3
Lozano Méndez, Artur (2009). PP: 6-7
4
Lozano Méndez, Artur (2009). PP: 2-3
5
Guarné, Blai (2008). P: 9.
 retallades, el professor de ciències de llarga cabellera, l’estudiant amb jaqueta
d’Elon i pantalons de fina tela [...]; tots ells i molts més es poden trobar als carrers
de Tokio en un passeig de mitja hora. Però quan li dirigeixes la paraula a eixa
imitació, resulta que només parlen japonès. Un els toca i no són el que
semblaven6”
El tecno-orientalisme naix com nova vessant del discurs orientalista que arreplega la
amenaça d’un Altre superior amb la incorporació de la tecnologia de avantguarda i la
eficàcia productiva com a trets essencials de la identitat japonesa. Així, el tecno-
orientalisme explicaria com, a finals del segle XX, Japó es postulava com la gran
contrincant d’Occident per ser capçalera de la modernitat i la hegemonia global7. El
tecno-orientalisme, doncs, no seria més que un altre avatar de l’orientalisme modern que
consistiria en una fugida cap al futur d’un discurs estructurat amb alguns esquemes que,
cada vegada més, quedaven desbancats8 però molts altres foren reubicats. El tecno-
orientalisme reciclaria tòpics de l’orientalisme popular àmpliament extensos per la
societat9, definint-se no només per la negació del que no és ni per la diferenciació, sinó
també afavorint l’enfrontament i, per tant, construint una violència cultural i conceptual
on els factors positius de l’altre no són suficients com per no prendre-lo com un enemic
perillós10. El tecno-orientalisme seria la resposta d’Occident davant la projecció a futur
del conflicte Occident-Orient, on l’amalgama tradicional – futurista és una realitat
intimidant11.
Molt dels productes de la industria de l’entreteniment japonesa, reforcen i apliquen les
velles conviccions en torn al particularisme de Japó. El tecno-orientalisme replena els
buits de la societat japonesa on afegeix persones estrambòtiques, obsessions compulsives
cap a la tecnologia i el materialisme, i filies sexuals excèntriques. El joc orientalista
planteja un món modernitzat però centrat – Occident – on els seus ciutadans són
“normals” davant d’un que no controla els seus impulsos més primitius12. Occident és
preservaria com la figura justa, mesurada i racional davant un Japó – o actualment, una
Àsia Oriental – abrasada pel consumisme13. Japó es transforma en el món de la hipèrbole
i de l’esperpent de Valle-Inclán, a diferència del model moderat i racional dels països
occidentals. Els models culturals que associen Occident a Japó són percebuts des d’una
admiració distanciada i un rebuig procurat, intentant adoptar una posició de superioritat14;
sinó és possible des de l’àmbit tecnològic, sent-ho des del moral.
Com ja hem presentat anteriorment, els discursos orientalistes i derivats s’han integrat al
sistema conceptual popular i han adquirit l’estatus de “casual”, formant part dels
raonaments que es fan per defecte per tota la societat. El discurs orientalista no només es
traduït per moments exageradament descarats sinó que es mostra majoritàriament amb
una presència desapercebuda i en mostres molt petites (un cas prou conegut seria el típic

6
Rudyard Kipling, Joseph (1920). P: 117
7
Lozano Méndez, Artur (2009). P: 1
8
Lozano Méndez, Artur (2009). P: 30
9
Lozano Méndez, Artur (2009). P: 36
10
Lozano Méndez, Artur (2009). P: 30
11
Lozano Méndez, Artur (2009). PP: 31-34
12
Lozano Méndez, Artur (2009) PP: 5-6
13
Lozano Méndez, Artur (2009). PP: 14-15
14
López Rodríguez, Blas i Torres Moreno, Guillermo (2018). PP: 3-4.
“bong” que s’escolta quan apareix una persona de trets asiàtics als programes de
televisió). Des de la mateixa infantesa, es comença a inculcar imatges discursives que
obrin les grans avingudes al mecanisme maniqueu on s’assenyala i marca al tercer com
l’Altre a la discòrdia15. Des d’aquesta perspectiva, Japó (i més concretament Tokio),
s’erigirien com el símbol de poder d’una cultura espectadora i on es perpetuen els
estereotips deshumanitzants i hiper-tecnològics. Tokio es convertiria en una atracció per
a visitants que quedarien agraïts i horroritzats a parts iguals de la utopia urbana
desenvolupista del Capital. Tokio es converteix en un escenari estructurat com un laberint
megalòpid envaït per sorolls tecnològics i robotitzats, llums de neó, aglomeracions
d’anuncis i transeünts. En definitiva, una ciutat creada i definida per i per a Occident com
una ciutat temàtica16.
Però Occident no seria l’únic agent en orientalitzar Japó i és que durant aquest procés, la
mateixa societat japonesa començaria a identificar-se amb versemblança al dominador:
el nihonjinron seria el resultat d’aquest auto-orientalisme. El nihonjinron és un conjunt
d’obres suposadament empíriques i acadèmiques que defensarien l’existència d’aquest
particularisme japonès essencial reciclant principis del discurs orientalista, presentant-los
com propis i reorientar-los a un pol amb connotació positiva. El discurs nacional apostaria
per una homogeneïtat cultural i social, per la cortesia com un valor col·lectiu i per la
eficiència i qualitat tècnica17. Aquestes propostes passarien a formar part del discurs
nacional nipó i es tractaria de veritats acceptades socialment. Tant l’orientalisme – i el
tecno-orientalisme – com els discursos nacionals dels nihonjinron es retroalimentarien i
reforçarien mútuament18.
Una de les majors representacions de la identificació nacional respecte a un mateixa i cap
al món es produeix a les competicions esportives internacionals, per a aquesta ocasió
posarem el cas dels Jocs Olímpics. Japó ha sigut seu de les Olimpíades en dos ocasions:
als Jocs Olímpics de 1964 i els últims a la data de redacció, els Jocs Olímpics de 2020. Si
les Olimpíades de 1964, al context del milacre japonès, varen ser la gran oportunitat
nacional de reivindicar al món la nova Japó liberalitzada i netejada de tots els horrors
passats de la Segona Guerra Mundial, valent-se d’una megalòpolis moderna i l’estrena
del Shinkansen; les Olimpíades de 2020 foren la traducció d’un valors culturals ja
essencialitats de la Marca Japó. D’aquesta manera, la cultura pop es convertiria en un
pilar indispensable de la “Cool Japan”, més amable per a l’àmbit internacional ara que
aquests productes estan en auge al mercat euroamericà. La Marca Japó trobaria en aquest
nacionalisme amigable, l’esperit del consumisme que atrau les simpaties estrangeres amb
l’aparició de personatges transnacionals d’origen nipó com Super Mario o Doraemon19
per a publicitar tant les Olimpíades com el turisme forà. Les Olimpíades serien una
ferramenta molt útil per a potenciar els símbols nacionals i afavorir l’estructura
conceptual definitòria de la seua societat. El sistema de poder japonès s’auto-

15
Lozano Méndez, Artur (2009). PP: 39-40
16
López Rodríguez, Blas i Torres Moreno, Guillermo (2018). PP: 5-6
17
Lozano Méndez, Artur (2009). P: 31
18
Lozano Méndez, Artur (2009). PP: 11-12
19
Las Provincias (2016)
orientalitzaria per formar part dels models polítics, econòmics i culturals produïts per la
globalització20.
Per la força de la repetició i la mecanització automàtica del coneixement cultural i
conceptual, s’han acceptat sense discussió uns models reforçats per altres sistemes que
han gestat tot una xarxa cultural que no necessita de suports ni arguments per reproduir-
se21. La irrupció d’aquest a l’escenari casual i quotidià ens mostra com el discurs és la
realitat d’allò que percebem, o dit d’una altra forma, la reproducció d’un discurs és la
reproducció de la realitat que crea. El discurs tecno-orientalista ha aconseguit investir-se
de realitat en tots els seues efectes.

20
López Rodríguez, Blas i Torres Moreno, Guillermo (2018). PP: 8-9
21
Lozano Méndez, Artur (2009). P: 52.
Bibliografia
GUARNÉ, Blai (2008). “De monos y japoneses: mimetismo y anástrofe en la
representación orientalista” en Digithum, num 10. Universitat Oberta de Catalunya.
Las Provincias. “Tokyo 2020 llega con Mario Bros, Doraemon, Pac-Man y Hello Kitty”.
22 d’agost de 2016. Recuperat el 27 de desembre de 2021 en: https://cutt.ly/FUTtMBT
LÓPEZ RODRÍGUEZ, Blas & TORRES MORENO, Guillermo (2018). Tokyo como paradigma
de desarrollo global. Universidad Complutense y Universidad de Granada.
LOZANO MÉNDEZ, Artur (2009). “Genealogía del tecno-orientalismo” en Inter Asia
Papers, num 7, Instituto de Estudios Internacionales e Interculturales de la Universitat
Autònoma de Barcelona.
LOZANO MÉNDEZ, Artur (2009). “Corrientes contemporáneas y diversificación del tecno-
orientalismo” en Inter Asia Papers, num 8, Instituto de Estudios Internacionales e
Interculturales de la Universitat Autònoma de Barcelona.
RUDYARD KIPLING, Joseph (1920). Viaje al Japón. Editorial Laertes. Edició de 2011.