Introducció a la història

del pensament social

modern i contemporani I
El pensament, les idees i la història
PID_00286519

Manel López Esteve

Andreu Ginés i Sànchez

Temps mínim de dedicació recomanat: 2 hores

© FUOC • PID_00286519 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Manel López Esteve Andreu Ginés i Sànchez

Doctor en Història Contemporà- Llicenciat en Història per la Universi-

nia per la Universitat Pompeu Fa-
bra (UPF). Professor d’Història con-
temporània a la Universitat de Llei-
da (UdL). Ha centrat les seves recer-
ques en la història social i política de
Catalunya, Espanya i Europa durant
el període d’entreguerres. Entre les
seves obres destaquen el llibre Els
fets d’octubre de 1934 a Catalunya,
resultat de la seva tesi doctoral diri-
gida per Josep Fontana; La derrota
de la revolució catalanista de 1934,
conjuntament amb Enric Ucelay Da
Cal i Arnau González Vilalta, i Víctor
Torres. Una vida republicana. Tam-
bé ha participat en diverses obres
col·lectives i en la publicació de di-
versos articles en revistes científi-
ques. Membre del consell de redac-
ció dels Plecs d’Història Local, del se-
minari d’Història del Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC) i del
grup de recerca en nacions i sobira-
nies de la UPF.
tat de València (UV) i doctor en His-
tòria Contemporània per la Univer-
sitat Pompeu Fabra (UPF). Ha publi-
cat diversos treballs sobre el primer
franquisme al País Valencià, tema al
qual ha dedicat la major part de la
seva recerca, i també sobre els orí-
gens del feixisme, l’associacionisme
cultural i el patrimoni, entre d’altres.
Forma part del consell de redac-
ció de diverses publicacions, entre
aquestes Recerques. Història, Eco-
nomia, Cultura i Plecs d’Història Lo-
cal. Ha exercit com a periodista,
cambrer, traductor i corrector i,
actualment, treballa en l’àmbit de
l’associacionisme cultural. Des de
2019, és professor col·laborador de
la Universitat Oberta de Catalunya
(UOC) en l’assignatura Història del
pensament social modern i contem-
porani.

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

pel professor: Manel López Esteve

Com�citar�aquest�recurs�d’aprenentatge�amb�l’estil�Chicago:
López Esteve, Manel i Andreu Ginés i Sànchez. Introducció a la història del pensament social modern i contemporani
I: El pensament, les idees i la història. Recurs d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya
(FUOC), 2022.

Primera edició: setembre 2022

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Manel López Esteve, Andreu Ginés i Sànchez
Producció: FUOC
Tots els drets reservats

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
© FUOC • PID_00286519 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Índex

Introducció.................................................................................................. 5

1. Què és la història del pensament social?..................................... 7

2. La història del pensament............................................................... 10

3. Les idees i la història........................................................................ 12

4. Els paradigmes en el pensament social........................................ 14

5. Com podem entendre l’evolució històrica de les idees?........... 17

6. Com entendre els textos clàssics (i els seus autors i les

seves autores)....................................................................................... 20

Bibliografia................................................................................................. 25
© FUOC • PID_00286519 5 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Introducció

La història del pensament social és una assignatura a cavall entre la filosofia i

la història. Però no es tracta estrictament d’una història de la filosofia, perquè
limita l’estudi a una part del pensament i de les idees que han sorgit de la ment
humana al llarg del temps.

A més, no hi ha cap fet històric ni cap acció humana que es pugui enten-
dre sense tenir en compte els aspectes mentals, culturals i intel·lectuals que
l’envolten. Ara bé, saber si aquests aspectes són els causants, els motors, els
modeladors o la conseqüència dels esdeveniments històrics és més complicat.
Així mateix, també és difícil determinar quin és el lloc general de les idees i el
pensament en l’evolució de les societats humanes.

Aquest mòdul vol situar l’objecte d’estudi de l’assignatura per entendre millor
quin és el paper del pensament i de les idees en la història. Es tracta d’aportar
un marc teòric general que posteriorment serveixi per comprendre millor els
diferents períodes i conceptes del pensament social.

Per tant, el mòdul repassa com s’han interpretat el pensament i les idees al
llarg del temps, quina importància han tingut i com s’han utilitzat. També,
introdueix el concepte de paradigma i, finalment, aborda les dificultats que
presenta la interpretació de les fonts històriques per estudiar el pensament i,
en concret, els textos escrits.
© FUOC • PID_00286519 7 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

1. Què és la història del pensament social?

Podem entendre la història�de�la�humanitat com la suma de la història de les

accions dels homes i les dones (i les condicions materials que les envolten) i la
història dels elements immaterials –creences, coneixements, costums, valors,
idees, gustos, etc.– que els han acompanyat a cada moment determinat, és a
dir, que han acompanyat les accions i les condicions materials dels homes i
les dones de les societats passades.

Així, de la mateixa manera que tradicionalment s’ha separat l’ésser humà en-
tre la matèria i l’esperit per mirar de comprendre’l millor, en la història també
s’ha tendit a fer aquesta distinció a efectes analítics. Amb el temps, les dife-
rents maneres d’abordar aquesta dualitat�material�i�immaterial�de�la�histò-
ria han afavorit l’aparició i diferenciació de diverses disciplines o tendències
historiogràfiques:

• La història de la filosofia
• La història del pensament
• La història cultural
• La història de les mentalitats

Cadascuna d’aquestes s’ha especialitzat en aspectes diferents i, sovint, ha ela-

borat metodologies específiques. Segons l’època i el lloc, aquestes disciplines
han tingut més o menys pes dins de la concepció global de la història, perquè,
cal recordar-ho, el seu ús no depèn exclusivament de criteris analítics. Com
ens va ensenyar Josep Fontana ja fa temps, cap història –ni cap disciplina dins
d’aquesta– està exempta d’una intencionalitat per part de qui la fa, com tam-
poc és innocent l’elecció i l’ús d’una branca en concret: sempre responen a les
«concepcions socials i als prejudicis dels historiadors i del seu públic, tot i que
els uns i els altres tendeixin a creure [...] que els seus mites i els seus prejudicis
són veritats indiscutibles» (Fontana, 2000, pàg. 9). I això, convé no oblidar-ho,
especialment en una matèria tan ideològica com és aquesta: la història�del
pensament.

La qüestió que ens interessa remarcar ara és que la�història�no�es�pot�com-

prendre�sense�aquest�component�immaterial�i�intangible. Perquè quan mi-
rem d’entendre els resultats d’unes eleccions, l’urbanisme i els monuments
de les grans ciutats, les grans crisis i les fallides de les multinacionals i de la
gran banca, la immigració o el patriarcat, per només posar alguns exemples,
sempre cal tenir en compte l’element psicològic i cultural dels individus i de
les societats a què pertanyen.
© FUOC • PID_00286519 8 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Per tant, totes aquelles persones que han mirat d’explicar els fenòmens pas-
sats, s’han topat amb aquesta dualitat d’una manera o una altra. Per exemple,
en un clàssic de la literatura com és Guerra i pau, Lev Tolstoi parla d’una classe
d’inconscient col·lectiu que genera forces misterioses, poderoses i irresistibles,
que esdevenen moviments de masses i que donen peu a revolucions o a insur-
reccions o que decideixen el desenllaç de les grans batalles o provoquen grans
desplaçaments de poblacions:

«Als voltants de Bogutcharovo hi havia grans llogarets que pertanyien a la corona o a

propietaris els serfs dels quals pagaven arrendament i podien treballar on volguessin. Hi
havia molt pocs terratinents residents en el veïnat i també molt pocs serfs domèstics o
alfabetitzats, i en la vida de la pagesia d’aquestes contrades, els misteriosos corrents sub-
terranis en la vida del poble rus, les causes i el significat dels quals són tan desconcer-
tants per als contemporanis, van ser més clares i fortament perceptibles que en d’altres.
Un exemple, que va passar fa uns vint anys, va ser un moviment entre els pagesos per
emigrar a alguns “rius càlids” desconeguts. Centenars de pagesos, entre els quals la gent
de Bogutcharovo, de sobte van començar a vendre el seu bestiar i famílies senceres es
van traslladar cap al sud-est. Així, com els ocells migren a algun lloc més enllà de la mar,
aquests homes amb les seves esposes i fills es van dirigir cap al sud-est, a llocs on cap
d’aquests havia estat mai. Van partir en caravanes, van comprar la seva llibertat d’un en
un o van fugir, i van conduir o van caminar cap als “rius càlids”. [...] Però aquests corrents
subterranis encara existien entre la gent i van reunir noves forces llestes per manifestar-se
de la mateixa manera estranya, inesperada i, alhora, simple, natural i contundent. Ara, el
1812, per a qualsevol que visqués en contacte proper amb aquestes persones, era evident
que aquests corrents subterranis estaven actuant amb força i prop d’una erupció» (Tols-
toi, 1867, X, IX).

En el mateix sentit, quan Jaume Vicens Vives analitzava el segle XIX de la his-
tòria del Principat de Catalunya, observava «un poble avesat per costum a se-
guir la petjada del sistema social establert, amant de l’ordre, la disciplina i la
pau, es troba abocat una vegada i una altra a manifestar el seu parer davant
les modificacions subversives d’allò públic, dels gustos artístics i literaris i, en-
cara més, de la manera d’entendre el món. [...] el poble català va ser portat,
malgrat el seu tarannà propi, assenyat, tolerant i compromissari, a situar-se
davant de ruptures d’equilibris perillosos o de corbes sobtades dels serveis vi-
aris històrics» (Vicens Vives i Llorens, 1983, pàg. 190). Sens dubte, quan es re-
fereix al «tarannà», Vicens Vives està parlant d’un conjunt de característiques
psicològiques, en aquest cas col·lectives, que donaven coherència i unitat a un
conjunt que defineix com a poble, però que també pot ser com a nació.

Analitzant, precisament, la qüestió nacional i, potser, tenint al cap els matei-

xos esdeveniments que narra Tolstoi, Josif Stalin, a encàrrec de Lenin, formula
la famosa definició en què caracteritza la nació com «una comunitat huma-
na, estable, històricament constituïda d’un idioma, d’un territori, d’una vida
econòmica i d’una formació psíquica que es tradueixen en una comunitat de
cultura». Més endavant, Pierre Vilar simplifica aquesta caracterització en la va-
luosa introducció de Catalunya dins l’Espanya moderna, quan ens recorda que
l’«estudi del fet “nació” és alhora l’estudi d’una psicologia i d’una estructu-
ra» (Vilar, 1986, pàg. 31).
© FUOC • PID_00286519 9 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Podem trobar molts més exemples, però aquests que es refereixen a un

concepte central de la història del pensament, com és la nació, ens ser-
veixen per entendre la necessitat d’una comprensió global de la doble
dimensió material i immaterial de la història.

Raymond Williams, un dels crítics culturals i literaris més importants de la

segona meitat del segle XX, feia una reflexió semblant quan es referia a l’art
i la cultura que enllaçava perfectament amb la reflexió anterior sobre el pen-
sament social:

«Tota reflexió seriosa sobre l’art ha de prendre com a punt de partida dos fets aparent-
ment contradictoris: una obra important sempre és, en un sentit irreductible, individual.
Alhora, les obres d’art formen autèntiques comunitats de gènere, d’època i d’estil […] El
dramaturg individual produeix tal obra, però, tanmateix, això que ha produït forma part
d’allò més general que nosaltres ja coneixem d’una època o d’un estil» (Williams, 1973).

En resum, el component immaterial, intangible, de les idees, l’art o la cultura

forma part del procés de producció social de les societats humanes per mitjà
del temps i, per tant, resulta fonamental analitzar-lo històricament.
© FUOC • PID_00286519 10 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

2. La història del pensament

La història del pensament s’encarrega d’una part d’aquests elements que con-
figuren el cos immaterial de les societats. A grans trets, podem incloure totes
aquelles matèries que componen, per separat, la història de la filosofia, la his-
tòria de la ciència, la història de la literatura i la història de les idees polítiques.
Segurament, altres històries queden fora d’aquest conjunt, però, tot i així, les
fronteres entre aquestes categories són difuses i, per tant, no cal ser excloents
quan mirem de delimitar d’una manera estricta els objectes d’estudi de la his-
tòria del pensament. Tot allò que ens sigui útil per entendre les idees i el pen-
sament de cada època pot formar part d’aquesta disciplina.

La història del pensament és una història de la filosofia ampliada en la mesu-

ra que augmenta�el�camp�de�visió per construir una imatge més completa
de l’acció intel·lectual humana, però, alhora, focalitza�l’anàlisi en la relació
directa de les idees amb la societat, en la translació pràctica d’aquestes: inten-
ta explicar-ne el sorgiment, l’extensió, l’ús, l’èxit o el fracàs, l’abandonament
i eventual desaparició, etc., amb la voluntat de completar el coneixement
d’acord amb la resta de fets històrics.

Cal remarcar el darrer d’aquests aspectes, perquè allò fonamental no és establir

una enumeració o classificació de les idees, ni la seva descripció com si fossin
un element estàtic o mort que sotmetem a una autòpsia per conèixer les seves
interioritats i els seus possibles defectes, sinó que allò que ens interessa és pre-
cisament la vida de les idees: com es relacionen amb la resta de fets socials,
com canvien i es contradiuen, com creixen, envelleixen i com moren, si és
que ho fan. Així també ho entén Fontana en relació amb un moment central
del pensament modern que veurem més endavant:

«[…] convé observar que el llenguatge i els plantejaments de la Il·lustració francesa seran
adoptats per altres països on, en contextos diferents, els resultats també seran diferents, la
qual cosa mostra la importància de no limitar-se a catalogar les idees o buscar-ne relacions
entre els textos, sinó posar les unes i les altres en relació amb els problemes de la societat
i amb les actituds que hi mantenen els seus autors» (Fontana, 1999, pàg. 61).

Per aconseguir una comprensió dinàmica i social del pensament, cal diferen-
ciar, com a mínim, dues tipologies de fenòmens històrics:

1) Les reflexions�formulades�expressament (sovint plasmades per escrit) que

a cada moment es fan sobre determinats aspectes. Aquestes poden ser indivi-
duals o col·lectives i són la matèria preferent de la filosofia, però també de la
ciència política o de la mateixa literatura. En general, es tracta de tot el conei-
xement que es basa en el text i en l’autoria.
© FUOC • PID_00286519 11 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

2) Les idees, les representacions, les consciències, les mentalitats o les ide-
ologies que caracteritzen –o que impregnen– les societats, però que sovint són
difícils de concretar perquè no sempre tenen una plasmació material explícita.
Són eminentment col·lectives i han estat objecte preferent de la història cul-
tural i la història de les mentalitats, que han mirat de donar compte d’aquest
fet històric intangible d’una manera més àmplia de la que correspon a la his-
tòria del pensament.

No cal dir que ambdues tipologies estan estretament relacionades i que pos-
siblement allò que més les diferencia és la manera com les podem conèixer:
les segones requereixen anar més enllà de les fonts escrites o, com a mínim,
més enllà de les intencions dels autors i les autores d’aquestes. En tot cas, les
idees són els components d’ambdues categories, són la matèria primera de la
història del pensament.
© FUOC • PID_00286519 12 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

3. Les idees i la història

I quina és la relació entre les idees i la història? Com condicionen les idees
l’evolució i els fets històrics? Quin és el lloc –la importància, en definitiva– de
les idees en l’anàlisi històrica? La resposta és complexa i no està exempta de
debat. I també cal situar-la en relació amb la funció que ha tingut la història
al llarg del temps, com hem vist anteriorment. Arthur O. Lovejoy, considerat
com el primer impulsor de la història de les idees com a àrea de coneixement
específica, afirmava que la història del pensament sempre era un assumpte
bilateral:

«[…] la història del trànsit i la interacció entre la naturalesa humana, enmig de les exi-
gències i vicissituds de l’experiència física, d’una banda, i les naturaleses i les pressions
específiques de les idees a les quals els homes, per incitacions molt diverses, van donar
cabuda en les seves ments, de l’altra» (Lovejoy, 1936).

(1)
Però fins que Karl Marx i Friedrich Engels van formular i van dotar de consis- Notem aquí que el masculí
genèric estava plenament justi-
tència el materialisme�històric, els historiadors i els filòsofs havien tendit a
ficat, perquè en aquesta mena
situar les idees� en� un� nivell� superior, preeminent, de l’explicació dels fets d’històries, els protagonistes no-
més solien ser homes.
històrics. Així, en molts dels seus relats, els grans personatges, els savis en el
camp de la filosofia, els grans estadistes en el camp de la política, els grans
estrategs en el camp militar o els genis en el camp de la ciència eren els qui
havien generat les noves idees capaces de fer avançar la societat;1 o bé eren
els esperits col·lectius, els atavismes dels pobles o de les nacions els que pro-
vocaven les guerres, els canvis de govern, els endarreriments econòmics o el
progrés, entre d’altres grans esdeveniments històrics.

En aquest sentit, els idealistes alemanys Johann Gottlieb Fichte i Friedrich He-
gel van ser qui van culminar aquesta visió de la història en què les idees eren
factors preeminents. Per a Fichte, en la seva teoria�de�les�cinc�edats, la història
es reduïa a cinc èpoques fonamentals en funció del paper de la raó:

«[…] aquella en què domina la raó com a instint cec, aquella en què aquest instint es
transforma en una autoritat exteriorment imperativa, aquella en què es destrueix el do-
mini d’aquesta autoritat i amb aquest el de la raó mateixa, aquella en què la raó i les se-
ves lleis es conceben amb clara consciència i, finalment, aquella en què amb l’art acabat
s’ordenen i regulen totes les relacions de l’espècie segons aquestes lleis de la raó» (Werke,
1846).

D’altra banda, Hegel, qui va perfeccionar la idea de les etapes històriques, con-
siderava que la història estava impulsada per individus històrics universals,
com Sòcrates, Juli Cèsar o Napoleó, que havien tingut la capacitat d’influir
en les tendències històriques d’avançar cap a l’autoconsciència�de�llibertat
(l’autoconsciència de llibertat, per a Hegel, era la fi última de la història). I
aquests grans homes, si bé estaven moguts per l’interès propi, eren «usats per
l’esperit per avançar cap a l’autoconsciència» (Callanicos, 2007, pàg. 42).
© FUOC • PID_00286519 13 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

La visió històrica de Hegel i de Fichte tenia un propòsit (o, si més no,

una utilitat): servia per legitimar l’ordre social establert i la creació del
nou estat nació alemany.

Com veurem més endavant, l’experiència revolucionària francesa els va fer

distanciar de la realitat dels fets polítics per refugiar-se en les idees, fins al punt
que Hegel va escriure, el 1808, que «cada dia estic més convençut que l’obra
teòrica aconsegueix més en aquest món que el treball pràctic. Un cop el regne
de la representació es revolucioni, l’actualitat no s’hi resistirà».

Per contra, Marx considerava que:

«Tota la vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris que desvien la teoria cap
al misticisme tenen la seva solució racional en la pràctica humana i en la comprensió
d’aquesta pràctica» (Marx, 1888 [1845]).

És així com el materialisme� històric va situar les idees i el pensament en

l’esfera de la superestructura i, per tant, estaven supeditats a l’estructura, és a
dir, a les condicions materials. Tanmateix, això no significava que l’economia
ho expliqués tot, com molts detractors –i alguns aduladors– van mirar de de-
duir. El mateix Engels ho va haver d’aclarir:

«Segons la concepció materialista de la història, el factor que en darrera instància deter-

mina la història és la producció i la reproducció de la vida real. Ni Marx ni jo no hem
afirmat mai res més que això. [...] La situació econòmica és la base, però els diversos fac-
tors de la superestructura sobre la qual s’alça –les formes polítiques de la lluita de classes
i el resultat d’aquestes, les constitucions, que, un cop guanyada una batalla, redacta la
classe triomfant, etc., les formes jurídiques i, fins i tot, els reflexos de totes aquestes lluites
reals en el cervell dels participants, les teories polítiques, jurídiques i filosòfiques, les idees
religioses i el desenvolupament ulterior d’aquestes fins a convertir-les en un sistema de
dogmes– també exerceixen la seva influència sobre el curs de les lluites històriques i de-
terminen, predominantment en molts casos, la forma d’aquestes» (Marx i Engels, 1975,
pàg. 520-552).
© FUOC • PID_00286519 14 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

4. Els paradigmes en el pensament social

El que és innegable és que Marx i Engels van establir amb les seves reflexions
un nou paradigma en el camp de les ciències socials, és a dir, un corpus d’idees
que componen una teoria o visió d’una qüestió determinada –de la qual també
se sol derivar una pràctica concreta, no ho oblidem!–.

Un paradigma, en principi, s’entén que és superador d’un altre anterior i que

només pot ser invalidat per un altre posterior. Tot i així, això que està gene-
ralment acceptat per explicar l’evolució de les ciències anomenades exactes no
funciona igual en el cas del pensament.

De fet, ni en el seu moment ni en l’actualitat, aquest paradigma ha estat ac-

ceptat pel conjunt de la comunitat cientificosocial i encara menys pel conjunt
de la societat. Més aviat tot el contrari, han proliferat les concepcions que con-
tinuen negant el paper predominant de les condicions materials i que donen
preferència a les idees com a desencadenants dels fets històrics.

Potser la més coneguda de totes aquestes és la que va formular Max Weber a

la primeria del segle passat per explicar el sorgiment i triomf del capitalisme.
Tot i que no va poder establir un paradigma equiparable al del materialisme
històric, Weber va considerar que els factors culturals, especialment els deri-
vats de l’assumpció religiosa del protestantisme –i del calvinisme, en concret–
eren els factors clau per al canvi econòmic, en la mesura que van facilitar i
promoure una cultura del treball i de la «vocació» professional, a més de la
creixent racionalització de la societat. Això explicava, al seu entendre, el gran
desenvolupament econòmic dels Països Baixos i de l’Europa central en contra-
posició amb els territoris de preeminència catòlica, que van quedar ancorats
en les tradicions (Weber, 1904-1905).

L’historiador britànic Richard Henry Tawney, més endavant, va afinar aquesta

interpretació en l’obra Religion and the rise of capitalism, en què atribuïa el mèrit
al puritanisme anglès… i així va començar un debat sobre si el calvinisme o el
puritanisme havien estat els millors promotors del desenvolupament econò-
mic! Però, sense sortir de les illes britàniques, Christopher Hill ja ens va expli-
car que no solament el puritanisme tenia moltes variants –més radicals o més
moderades, segons els gustos–, sinó que la relació amb el capitalisme no era
pas tant que ho feia possible, sinó que més aviat «s’ajustava a les necessitats»
d’aquest: predicava disciplina, esforç i abnegació i, fins i tot, una adaptació
del calendari festiu que, per descomptat, convenia més a la creixent producció
industrial (Hill, 1982, pàg. 71).
© FUOC • PID_00286519 15 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

En tot cas, aquest tipus de relats, malgrat van ser rebatuts en estudis poste-
riors, s’han mantingut vigents fins a l’actualitat, i no solament en el camp
historiogràfic, sinó que proliferen popularment en l’explicació dels fenòmens
socials passats i presents: quantes vegades s’han justificat dictadures perquè
els respectius pobles «no estan preparats per a la democràcia» o s’han explicat
desigualtats socials entre classes o entre pobles per les diferents cultures?

Independentment d’això, aquest debat sobre les diferents maneres de conce-

bre les idees ens permet reparar en una altra qüestió fonamental. En qualsevol
moment donat, en una societat determinada, poden conviure idees diferents
i, fins i tot, contraposades, començant perquè els mateixos conceptes poden
tenir significats diferents segons qui els expressi o segons com o on s’expressin.
Es poden donar casos en què paradigmes àmpliament acceptats entre la comu-
nitat científica siguin rebutjats per grans sectors de la societat. Vegem, si no, el
que passa als Estats Units d’Amèrica, on les teories creacionistes estan adqui-
rint una popularitat creixent, de manera que condicionen les polítiques pú-
bliques gràcies a la promoció impulsada pels integristes de les esglésies evan-
gèliques. Tot això malgrat que avui dia, com ens explica Antonio Bardilla:

«[…] el debat entre creacionisme i darwinisme és científicament estèril. Els arguments

adduïts pels creacionistes, malgrat els seus canvis d’aparença, són els de sempre i han
estat rebatuts una vegada i una altra; manquen d’interès, tant científic com filosòfic. Els
fonamentalistes donen un valor suprem a un text escrit fa més de dos mil cinc-cents
anys en un context històric i cultural que no té res a veure amb l’actual, i tot i així el
consideren més creïble que tot el cos de coneixements, dades empíriques i estructures
teòriques que milers de ments dotades de la nostra espècie han desenvolupat treballant
en col·laboració durant els darrers cent cinquanta anys» (Bardilla, 2009).

I no solament és una qüestió d’accés a la formació, perquè, segons ens expli-

ca el mateix autor, un 48 % dels titulats universitaris «no creu en l’evolució
darwinista».

Aquest exemple ens serveix per descartar la creença que l’evolució històrica, en
el camp del pensament, és unidireccional, acumulativa o superadora. Però més
important que això és comprovar com en una mateixa societat poden conviure
diferents paradigmes, fins i tot quan aparentment un invalida d’una manera
prou raonada i comprovable l’anterior. Així i tot, no hem de deduir d’això que
no hi hagi una lògica, un sentit o una explicació a aquesta diversitat.

Quan l’historiador Joan Reglà mirava de Comprendre el món, en plena eferves-

cència intel·lectual de la darreria dels anys seixanta, feia el raonament següent:

«Cadascun dels homes pensa a la seva manera pel que fa a problemes molt variats. Pre-
cisament, les associacions humanes –societat, estats– condicionen l’agrupament, en uns
quants corrents d’opinió, dels punts de vista dels homes sobre les qüestions que afec-
ten el desenvolupament de la totalitat. Per entendre’ns –i amb totes les matisacions que
vulgueu– sempre hi ha, sobre qualsevol problema, un corrent d’opinió que aglutina els
qui se situen a la dreta, al centre i a l’esquerra, és a dir, els partidaris de mantenir l’statu
quo, els eclèctics, amb concessions a les novetats, i els innovadors. És evidentíssim que
la uniformitat en les maneres de pensar, en els homes i en les societats, no ha existit ni
pot existir mai» (Reglà, 1967, pàg. 102).
© FUOC • PID_00286519 16 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Potser, avui dia, quan la dicotomia esquerra i dreta ha perdut la força i la

presència pública d’antany, ens pot semblar una simplificació excessiva, però
sempre és un bon exercici, quan ens enfrontem a qualsevol text o idea, pensar
a quin dels tres camps el situaríem.

En relació amb aquesta diversitat d’opinions o idees, el concepte d’hegemonia

va ser usat per Antonio Gramsci per analitzar com conviuen diferents ideolo-
gies en una societat i vincular-les a les relacions de poder, és a dir, a la lluita de
classes. Gramsci no solament ens recordava la pugna entre ideologies i idees
que es produeix en qualsevol societat, sinó que remarcava el vessant pràctic
–material– d’aquesta dialèctica. Així, segons aquest teòric i militant comunis-
ta sard, l’hegemonia és la capacitat d’unificar i mantenir unit un bloc social
per mitjà de la ideologia. Aquest bloc social –un poble, una nació– no sol ser
homogeni, més aviat al contrari, està corcat per les contradiccions de classe.
Per impedir que les contradiccions esclatin, l’hegemonia funciona sufocant el
dissentiment i imposant l’assumpció de la ideologia dominant –que és la ideo-
logia de les classes dominants– a les classes oprimides o subalternes. La pèrdua
de l’hegemonia és, segons Gramsci, l’avantsala de la pèrdua del poder polític:

«Si la classe dominant ha perdut el consentiment, és a dir, ja no és dirigent, sinó només

dominant, detentora de la mera força coactiva, això vol dir que les grans masses s’han
desprès de les ideologies tradicionals, ja no creuen en allò que abans creien» (Gramsci,
1974, pàg. 313).

Amb la seva reflexió, Gramsci ens ajuda a entendre la importància de les idees
en la lluita política i social que es produeix dins de cada societat: les idees són
un instrument essencial per al manteniment de l’ordre i el control social. Al-
hora, ens ensenya que gairebé totes les idees que han implicat una ruptura han
passat èpoques de menys difusió social abans de convertir-se en majoritàries o
hegemòniques. I encara més, ens permet concloure que l’equilibri o la relació
entre les idees és una part fonamental de la història del pensament, perquè és
una part fonamental de la història.

Efectivament, estudiar per quin motiu unes idees passen de ser minoritàries a
ser majoritàries és més rellevant per a la història del pensament que analitzar
la simple successió d’idees, hagin estat o no hegemòniques.
© FUOC • PID_00286519 17 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

5. Com podem entendre l’evolució històrica de les

idees?

Si partim, com hem vist fins ara, de la presumpció que diversos significats o
paradigmes poden conviure en un mateix moment, i que ho fan perquè res-
ponen a diferents interessos socials, és lògic que descartem la visió teleològica
de l’evolució de les idees, del pensament. Tot i que no es pot negar que al llarg
de la història hi ha una evolució en el sentit d’una capacitat més gran per ana-
litzar la humanitat i allò que l’envolta (d’acord amb el perfeccionament del
mètode filosòfic, que és paral·lel al perfeccionament del mètode científic), no
podem analitzar aquesta evolució simplement com una superació o acumula-
ció unidireccional de coneixements anteriors, i encara menys podem pressu-
posar que aquesta evolució en l’àmbit de la reflexió i la teoria sigui realment
un reflex del pensament hegemònic o majoritari de les societats.

El que ens interessa des del punt de vista de la història del pensament
no és establir una genealogia del pensament social, sinó entendre per
què sorgeixen, desapareixen, triomfen o fracassen determinades idees
en determinats moments i com acompanyen els fets històrics. És així
com es pot establir un diàleg fructífer entre el camp del pensament i el
dels fets, el de l’acció humana.

Per descomptat, el punt de partida sempre és entendre aquestes idees. Però

no ho podem fer al marge dels nombrosos factors que fan referència a les
condicions materials en què conviuen les idees:

• Quines relacions humanes fan que les persones puguin dedicar temps a
reflexionar i elaborar nous conceptes o paradigmes?

• Quines estructures socials (polítiques, econòmiques, educatives, religioses,

etc.) hi ha per a la transmissió de les idees? Quines tecnologies, descobri-
ments o coneixements fan possible la seva aparició i difusió?

• Quins interessos hi ha a favor o en contra de la difusió d’aquestes idees?

• Quina capacitat tenen aquestes idees de transcendir la seva època en forma

de testimoni perquè siguin estudiades en el futur?

• Etc.
© FUOC • PID_00286519 18 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Hi ha una primera observació que salta a la vista: si repassem la història del

pensament occidental –a partir de qualsevol manual de la història de la filo-
sofia que tinguem al nostre abast, per exemple–, veurem l’escàs protagonisme
de les dones. No solament es tracta del biaix�de�gènere que hi ha en la recerca
i la producció històrica –les actuals i les passades–, sinó que la producció del
pensament, com a fenomen social, ha estat condicionat per unes estructures
patriarcals –unes condicions materials i immaterials– que han mantingut les
dones en un segon terme: les dones no han tingut accés a la formació, ni als
recursos, ni als mitjans de difusió dels quals han gaudit històricament els ho-
mes. Això és un fet innegable!

Així, tant en societats passades com en les actuals, els mitjans econòmics són
una part fonamental per entendre l’èxit o fracàs de determinades idees, i, mol-
tes vegades, més que el valor i la qualitat d’aquestes. Fontana ens explica-
va com el 1989, després de la caiguda del mur, es va promoure una ofensiva
intel·lectual per mirar de traslladar el que es considerava una victòria del ne-
oliberalisme en l’àmbit polític i geoestratègic (la desaparició del bloc soviètic)
al camp intel·lectual, amb un nou paradigma que es va denominar «la�fi�de
la�història». Amb aquest títol, el nord-americà Francis Fukuyama va publicar
un llibre en què proclamava la superioritat històrica de les democràcies libe-
rals i de l’economia de mercat. D’aquesta manera, un cop derrotats l’URSS i
els països de la seva òrbita, Fukuyama preveia un futur de pau i de prosperi-
tat creixent i generalitzada gràcies a les inèrcies pròpies de la societat «lliure i
democràtica». Aquesta obra va assolir una gran repercussió internacional, tot
i que, com ja llavors van denunciar molts crítics, era d’un nivell intel·lectual
mediocre i malgrat que els fets van trigar poc temps a desmentir l’autor: les
guerres dels Balcans o de l’Iraq van demostrar que les amenaces a la llibertat
i la democràcia persistien arreu del món, malgrat l’ensulsiada del bloc soviè-
tic. En tot cas, el suport d’una gran fundació conservadora nord-americana i
la utilitat del missatge al servei de determinats interessos expliquen l’èxit mo-
mentani d’aquelles teories mesquines (Fontana, 2000, pàg. 304-305).

Però no fa falta anar tan lluny per comprovar com s’instrumentalitzen les idees
i com d’importants són aquestes per als canvis socials i polítics. És molt cone-
gut que, a l’Estat espanyol, mentre que, d’una banda, els Estats Units d’Amèrica
feien costat al règim de Franco, d’altra banda van potenciar determinats sec-
tors intel·lectuals i polítics moderats de l’antifranquisme per mitjà del Con-
grés per la Llibertat de la Cultura (que va finançar, entre altres activitats, el IV
Congrés del Moviment Europeu, celebrat a Munic el 1962) per mirar d’evitar
que les postures més radicals que propugnaven una bona part del moviment
obrer i dels nacionalismes perifèrics es poguessin imposar durant la inevitable
transició. Tampoc és cap secret que els diners de la socialdemocràcia alemanya
van servir per impulsar fins a la Moncloa un PSOE que era minoritari, gaire-
bé insignificant, en l’antifranquisme que va combatre la dictadura. Així, si bé
el final del franquisme es va produir gràcies a l’embranzida d’una oposició
obrera i anticentralista, l’anomenat règim del 78 és més aviat fill de les moltes
maniobres intel·lectuals i polítiques a esquena de la ciutadania, i no de les
© FUOC • PID_00286519 19 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

grans ments individuals precursores de la democràcia, com ens han intentat

fer creure en molts dels relats oficials. Entre aquestes maniobres fosques, po-
dríem trobar les que van passar a territoris com el País Valencià, on la dreta
i els aparells de l’Estat van recórrer al discurs de l’anticatalanisme (un discurs
d’arrel xenòfoba) per neutralitzar els impulsos transformadors de l’esquerra i
del nacionalisme local (Cucó, 2002).

Tot això ens permet comprovar la importància de les idees per condicionar els
canvis socials i com el control dels discursos és una part essencial del control
social, amb capacitat per condicionar el nostre dia a dia.
© FUOC • PID_00286519 20 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

6. Com entendre els textos clàssics (i els seus autors i

les seves autores)

Si la història com a ciència que estudia les experiències socials passades ja té

en el seu conjunt dificultats per trobar els testimonis o les fonts que ajudin
a explicar els fets que componen la matèria històrica –i no solament quan
ens endinsem en els temps més remots!–, aquests problemes s’accentuen en
la història�del�pensament, i encara més si partim de la idea que els textos
només contenen una part del pensament de cada època.

És així com els historiadors i les historiadores han de recórrer a moltes fonts
indirectes per poder construir –o reconstruir– un mapa de les idees de cada
societat històrica: es poden trobar vestigis en l’art, la literatura, l’arquitectura,
els rituals, els objectes quotidians o, fins i tot, en els paisatges.

Els textos –la paraula escrita– són el vestigi principal de les idees en el
temps, perquè les idees són, en primera instància, paraula. I perquè
el discurs és la principal expressió d’una estructura coherent del pen-
sament. En conseqüència, la història del pensament, de les idees, s’ha
abordat tradicionalment a partir dels noms, de les persones que mar-
quen fites en aquesta història. I les fites solen ser els textos escrits que
esdevenen textos clàssics per mitjà dels quals volem entendre l’evolució
del pensament i, molt sovint, de tota una societat.

Els textos, i més concretament els textos�clàssics, ens poden semblar una font
senzilla d’interpretar, sobretot en comparació amb altres fonts, però cal no
oblidar que no estan lliures de dificultats o de paranys sobre els quals cal estar
previngut. Així doncs, com s’han d’analitzar o entendre els textos clàssics? I
quina importància hem d’atorgar als seus autors i les seves autores?

Per respondre la primera de les qüestions, hem de partir del principi segons
el qual enfrontar-nos a un escrit –qualsevol escrit!– requereix un procediment
determinat per poder arribar a comprendre’l correctament. A grans trets, po-
dem distingir entre dues maneres d’aproximar-nos als textos:

1) Posant èmfasi en el context�històric del text o l’obra (en els factors polítics,
econòmics, culturals i religiosos que han constituït el marc que resulta indis-
pensable per comprendre el text).

2) Centrant-nos en el mateix�text i atorgant-li una autonomia suficient per

poder trobar-hi les claus per a la seva comprensió.
© FUOC • PID_00286519 21 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Per tot plegat, sembla evident que la primera d’aquestes opcions és la més
apropiada per a una bona comprensió dels textos –i per a la història del pen-
sament que ens interessa construir! No obstant això, aquesta opció no està
exempta de perills, perquè a vegades el context ens pot fer oblidar el propi
significat del text i les intencions reals i històriques de l’autor o l’autora.

En qualsevol cas, és la segona de les opcions la que ha prevalgut en el passat i

continua sent la més habitual: llegir i rellegir un text per trobar determinades
respostes és una temptació que sempre es presenta davant de qualsevol lector
o lectora i en què cauen massa sovint els historiadors i les historiadores.

La ciència�històrica ha avançat molt des dels temps en què es buscaven

les veritats absolutes en els textos i documents llegats pel passat.

Avui dia som molt conscients que cal anar més enllà per assolir la història
total de la qual ens parlava Vilar: una història capaç d’englobar els diferents
àmbits de l’activitat social en el passat. No obstant això, continuem aproxi-
mant-nos als textos amb massa respecte i els atorguem una autoritat que no
els correspon si no han estat sotmesos prèviament a una lectura crítica.

Es requereix fer una mica de recapitulació històrica per veure els perills d’un
enfocament equivocat: la idolatria del text escrit potser va tenir la màxima
expressió en el camp de la filosofia en temps no gaire llunyans, cap a la dècada
dels setanta del segle passat, la qual cosa es va conèixer com el «gir lingüístic»,
un gir que posteriorment també arribaria al camp de la historiografia (Fontana,
2000, pàg. 294).

El gir�lingüístic partia de la concepció del llenguatge com a agent cons-

titutiu de la consciència humana i de la producció social de significat
i, per tant, atorgava primacia al discurs i al llenguatge per conèixer una
realitat social, fora present o passada. Així, ho reduïa pràcticament tot
al discurs, a les idees, però, paradoxalment, la sublimació del text era
tan gran que, fins i tot, negava la possibilitat d’una comprensió histò-
rica, perquè reduïa la veritat a una estratègia discursiva. Si ho duem a
l’extrem, en aquest «gir lingüístic», no hi havia necessàriament corres-
pondència entre els fets històrics i els textos que havia produït, de ma-
nera que la tasca de l’historiador resultava fútil.

Aquest corrent se situa dins dels postmodernismes de la segona meitat del

segle XX, que des de llavors han navegat en aquest camp de l’eclecticisme del
qual ens parlava Reglà i que han perdurat fins a l’actualitat amb un cert èxit
en algunes disciplines historiogràfiques. El cas també ens serveix per il·lustrar
com la mateixa historiografia està fortament condicionada per l’evolució del
pensament i, alhora, com forma part important de les ideologies que serveixen
© FUOC • PID_00286519 22 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

als interessos de les diferents classes socials. Ara bé, una cosa bona que li podem
reconèixer és que ens ha ajudat a prendre més consciència crítica del text,
qüestió especialment útil per a la història del pensament.

Un cop fet aquest recorregut, centrem-nos en el text.

El primer advertiment que hem de fer quan es considera que el text pot ser
autosuficient és que aquesta mateixa premissa requereix la convicció prèvia
de l’autor o autora de l’existència d’elements�atemporals que li puguin donar
sentit: «idees universals» o «sabers eterns» amb «sentit universal».

L’historiador Quentin Skinner, que s’ha dedicat a reflexionar sobre aquestes

qüestions, de fet, assegura que:

«[...] l’únic propòsit d’aquesta mena d’estudis [els que se centren exclusivament en els
textos] és el de trobar les “qüestions i les respostes atemporals” amagades en els “grans
llibres” per poder així demostrar la seva importància» (Skinner, 1962).

Però, tot i que no sigui així, tot i que ens enfrontem a un text clàssic d’una
manera menys pretensiosa, és inevitable que, quan ho fem, el classifiquem per
poder entendre’l i només podem classificar allò desconegut a partir del que
coneixem.

El principal defecte de mirar de trobar el significat en el mateix text és

que el lector no pot evitar que el seu aparell conceptual previ en condi-
cioni la comprensió. Per tant, no hi ha una lectura neutral o objectiva
del text.

D’altra banda, aquesta aproximació als textos fa que el lector o la lectora caigui
fàcilment en diferents paranys, que Skinner denomina mitologies:

1) Creure que cada autor clàssic formula necessàriament alguna doctrina sobre
els temes que es consideren constituents o fonamentals del seu objecte d’estudi
o anàlisi. Fruit d’aquesta pretensió, el lector o la lectora atribueix a l’autor o
autora voluntats que aquest no ha manifestat –i que, sovint, és impossible que
tingués. Per tant, no es pot criticar un autor per la incapacitat de fixar una
doctrina en un d’aquests temes que es considera propis. Com a molt, podem
valorar l’èxit o el fracàs d’un autor o autora –quant a les idees que planteja–
en funció de com va afrontar i resoldre les qüestions que es plantejava.

La mitificació també atribueix al text significats que van més enllà de la vo-
luntat de l’autor. Un error molt habitual, en aquest sentit, és mirar de trobar
«antecedents» o «anticipacions» d’idees que es desenvolupen posteriorment.
De fet, una de les motivacions que sol tenir el lector o la lectora en aques-
ta mena d’aproximacions és la cerca dels «orígens» de les idees en el temps,
amb la consegüent prospecció dels textos per detallar si «realment» hi ha de-
© FUOC • PID_00286519 23 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

terminades idees. Com ens diu Skinner d’una manera molt lúcida, fer histò-
ria d’aquesta manera es redueix a practicar una sèrie de trucs sobre els morts,
perquè intentem fer-los dir el que no van dir. Tot i així, cal advertir que el cost
d’evitar una lectura anacrònica d’un text no pot ser el de negar les semblan-
ces, les influències o les continuïtats entre els textos i els respectius autors o
autores.

2) Voler trobar coherència en els textos i en l’obra completa dels autors i les
autores clàssics. És així perquè la recerca històrica s’ha entès com la fixació de
la doctrina de l’autor o autora sobre determinats temes que se li consideren
propis i, per tant, es tendeix a buscar la coherència fins al punt de forçar�les
interpretacions; o, per contra, quan la interpretació no es pot forçar, es retreu
a l’autor o autora la incoherència o la manca d’un pensament sistemàtic.

3) Creure que un text (i un autor o autora) esdevé un clàssic per mèrits propis.
Deixant de banda que, òbviament, la condició de clàssic és una convenció
social i històrica posterior a cada text, les potencials característiques del text
per merèixer aquesta condició (la influència i repercussió, la vàlua de les refle-
xions, la qualitat literària, etc.) sempre estan relacionades amb els contextos
històrics en què es produeixen i es difonen (que, d’altra banda, no sempre
coincideixen). Tan important pot ser el que diu un text com els motius pels
quals s’ha convertit –o l’han convertit– en un clàssic.

Aquestes reserves i precaucions que hem indicat per aproximar-nos als textos
o autors i autores clàssics també serveixen per qualsevol tipus de text al qual
ens enfrontem en la nostra tasca com a persones investigadores de la història.

Tant si ens trobem davant una notícia, un text administratiu, unes me-
mòries o una esquela, sempre cal una aproximació crítica i una descon-
fiança sistemàtica de la literalitat. La història sempre ens demana anar
més enllà.

El fundador de la important escola historiogràfica dels Annales, Lucien Febvre,

era molt contundent sobre aquest tema en una ressenya d’un llibre del qual
li havien demanat la seva opinió:

«Aquest llibre està construït sobre un determinat nombre de llibres, seleccionats, natu-
ralment, i molt a consciència, però d’una manera arbitrària, dels quilòmetres de prestat-
geries d’aquestes biblioteques formidables: la luterana, la zwingliana, la calviniana, per
no parlar d’unes altres. Un cop llegits aquests llibres, els va aplicar els recursos d’una
intel·ligència clara, lúcida i lleial. Com diu en una formulació molt neta: “agrupant els
materials antics, vaig mirar de comprendre”. [...] Comprendre? Es pot comprendre pre-
nent directament dels llibres les idees polítiques dels reformadors, comparant-les, posant
en relleu les possibles combinacions, les seves contradiccions no manifestes, les seves
probables conseqüències. Però no és això allò que un historiador anomena comprendre.
Per a aquest, comprendre no és aclarir, simplificar, reduir a un esquema lògic perfecta-
ment clar, traçar una projecció elegant i abstracta. Comprendre és complicar. És enriquir
en profunditat. És eixamplar per tots els costats. És vivificar» (Febvre, 1970).
© FUOC • PID_00286519 25 Introducció a la història del pensament social modern i contemporani I

Bibliografia
Barbadilla, Antonio (2009). «Darwinisme i creacionisme». A: Arcadi Navarro; Carmen
Segarra (ed.). Treballs de la SCB: Cent cinquanta anys després de L’origen dels espècies, de Darwin
(núm. 60, pàg. 245-253).

Callinicos, Alex (2007). Social Theory. A Historical Introduction. Bristol: Polity Press.

Cucó, Alfons (2002). Roig i blau: la transició democràtica valenciana. València: Tàndem.

Febvre, Lucien (1970 [1953]). Combates por la historia. Barcelona: Ariel.

Fontana, Josep (1999 [1982]). Historia: análisis del pasado y proyecto social. Barcelona: Crí-
tica.

Fontana, Josep (2000). La història dels homes. Barcelona: Crítica.

Fukuyama, Francis (1992). El fin de la historia y el último hombre. Barcelona: Planeta.

Gottlieb Fichte, Johann (1996 [1846]). Els trets fonamentals de l’època contemporània. Bar-
celona: Edicions 62.

Gramsci, Antonio (1974). «Oleada de materialismo y crisis de autoridad». Antologìa (selec-

ció i traducció castellana d’M. Sacristán, pàg. 313). Madrid: Siglo XXI.

Hill, Christopher (1982). The Century of Revolution, 1603-1714. Milton Keynes: Open Uni-
versity.

Lovejoy, Arthur O. (1936). The Great Chain of Being. A Study of the History of an Idea. Cam-
bridge: Harvard University Press.

Marx, Karl (1888 [1845]). Tesis sobre Feuerbach.

Marx, Karl; Engels, Friedrich (1975). Obras escogidas (vol. II, pàg. 520-552). Madrid: Akal.

Reglà, Joan (1967). Comprendre el món. Reflexions d’un historiador. Barcelona: Edicions AC.

Skinner, Quentin (1969). «Meaning and Understanding in the History of Ideas». History
and Theory. (vol. 8, núm. 1, pàg. 3-53). Middletown: Wesleyan University.

Stalin, Iósif (1973). El marxismo y el problema nacional. Buenos Aires: Ediciones Cepe.

Tawney, Richard Henry (1959). La religión en el origen del capitalismo: estudio histórico.
Buenos Aires: Ediciones Dedalo.

Tolstoi, Lev (2021 [1867]). Guerra y paz. Barcelona: Alba Editorial.

Vilar, Pierre (1986 [1979]). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62.

Vicens Vives, Jaume; Llorens, Montserrat (1983). Industrials i polítics (segle XIX). Bar-
celona: Vicens Vives.

Weber, Max (2001 [1904-1905]). La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Barcelona:
Península.

Williams, Raymond (1973 [1968]). Drama from Ibsen to Brecht (2a. ed.). Londres: Penguin.