Lluna Pardo Ledesma

Lluna.Pardo@autonoma.cat
1668078
Conceptes Bàsics. Perspectives Antropològiques sobre Diferència i Desigualtat
TREBALL CLASSE 2: L’ETNÒLEG DAVANT EL COLONIALISME,
MICHEL LEIRIS
El text estudiat, anomenat “L’etnòleg davant el colonialisme” va ser escrit per Michel Leiris
el 1995. Leiris fou un escriptor i etnògraf francès, el qual va estudiar filosofia a París i va
formar part del moviment surrealista europeu. Duran el transcurs d’aquest, ell va ser
subdirector del periòdic Documents, en el qual va publicar diversos articles. Va aconseguir
trencar amb l’estil tradicional d’escriptura etnogràfica, gràcies al llibre L’afrique Fantome, el
qual combinava l’estudi en el camp amb l’autobiografia. Leiris també va ser etnògraf al
Musée de l’Homme, va fundar el Collège de Sociologie, va estar profundament involucrat en
política i també va tenir temps per ser considerat actualment com a una de les figures més
destacades de la literatura francesa del segle XX.

En aquest text, Leiris parla de la feina de l’antropòleg en un context colonial, sobre quines
són les relacions que han de mantenir vers una situació de domini del qual ells mateixos en
són l’expressió.

Comença el relat explicant què és l’etnografia, al qual en diu que és “l’estudi de les societats
considerades des del punt de vista de la seva cultura” (LEIRIS, 1995: pp. 33), i com aquesta
està estretament associada al fet colonial. Això succeeix a causa que gran part dels territoris
estudiats són colonials, i l’etnògraf es veu integrat (per força) en aquest joc. Lenin
argumenta que “les societats en qüestió són sotmeses al règim colonial i que, per tant, han
sofert un cert nombre de pertorbacions” (LEIRIS, 1995: pp. 37). Així doncs, com s’ha
d’estudiar un territori colonitzat com a membre dels territoris colonitzadors? Es pot arribar
a ser objectiu i considerar-les en el seu estat real? La influència dels estudiosos fa canviar
els resultats?

Aquestes preguntes ens obren pas a parlar de l’etnografia crítica, concepte tractat a classe
que intenta donar-hi resposta. Aquesta tracta d’explicar la subjectivitat d’aquesta ciència,
atès que en molts casos, a causa del context d’una regió, els mètodes emprats per a la
realització de l’estudi s’han hagut de canviar, i s’han dut a terme moltes reflexions envers la
influència de l’objecte que estudia. Però canviant el model d’estudi s’elimina la influència?
Leiris argumenta que no. Ell diu que “no ens és possible desentendre’ns dels actes de
l’administració colonial” (LEIRIS, 1995: pp. 37).

Seguint amb aquest fil, l’autor del text també argumenta que “les intervencions s’han de fer
amb la màxima prudència per no actuar al final en un sentit contrari al lliure
desenvolupament de la cultura d’aquests pobles” (LEIRIS, 1995: pp. 47). Però, ben bé què
és la cultura? En aquest text, Leiris argumenta que la cultura és inseparable de la història, ja
que la manera d’actuar està regida (amb més o menys mesura) per les tradicions i creences
del grup en qüestió. Ara bé, durant el segle XIX, la cultura era entesa per part dels europeus
com tots els costums, que eren diferents dels seus, en els territoris que anaven conquerint
i poblant arreu del món. Això fa que molts antropòlegs actuals afirmin que per culpa del
colonialisme, la cultura s’ha convertit en un terme contaminat, el qual defensa una
supremacia per part, generalment, de la societat occidental.
En el text, també es comenta que la cultura “no és una cosa fixa sinó que es mou” (LEIRIS,
1995: pp. 40) i que seria en va conservar-la intacta. L’autor adopta aquesta postura, ja que
entén que en el món, i encara més en l’actualitat, moltes idees o conceptes es transformen
i varien en molt poc temps. Això passa a causa de la fomentació dels debats, i de les diferents
maneres de pensar que sorgeixen dia a dia, i que, per tant, modelen el món al seu pas, i per
conseqüència la idea de cultura i tot el que engloba.

Un altre a remarcar és l’etnocentrisme que moltes societats colonitzadores defensen, i que

com Leiris comenta al text estudiat: “les cultures amb fama de menys avançades que les
nostres són dignes de ser preses seriosament i que fins i tot sovint apareixen revestides
d’autèntica grandesa, no poden en efecte sinó ajudar els qui són els seus representants més
o menys directes a liquidar aquest complex d’inferioritat que ha desenvolupat entre molts
el règim colonial” (LEIRIS, 1995: pp. 49). A través d’aquest petit fragment observem que a
causa del colonialisme, s’ha produït un pensament (a vegades conscient, a vegades
inconscient) de paternalisme per part d’occident. Un paternalisme que defensa la
sobreposició d’un seguit de societat sobre les altres, estructurada d’acord amb idees
occidentals i, per tant, úniques en unes certes societats.

Leiris, al llarg del text també posa molt d’èmfasis a l’educació etnogràfica, el punt des del
qual assegura que es pot revertir la situació de supremacia per part de territoris occidentals.
Una de les propostes més interessants que presenta, tot i assegurar que és utòpica, és la
producció d’un estudi etnogràfic per part d’investigadors dels territoris que usualment són
estudiats. Aquest fet, però, no resoldria el problema, atès que com que els investigadors
haurien estat formats haurien estat formats aquí, aquests reproduirien els mateixos
mètodes. Així doncs, la solució donada al text és la de formar etnògrafs que realitzin recerca
dins la seva societat, o en societats veïnes. Aquest fenomen aportaria molta informació no
influenciada per la metròpoli, la qual actualment i seguint el model etnogràfic actual, és
impossible aconseguir.

Així doncs, podem concloure que en definitiva la feina d’un etnògraf és debatre. Debatre
sobre qüestions actuals i molts cops buscar la contrarietat de pensament envers la societat.
Debatre sobre les idees preconcebudes i generar-ne noves definicions. Però com sobretot
Leiris comenta: “debatre’s en les seves pròpies contradiccions” (LEIRIS, 1995: pp.59).

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA:
https://es.wikipedia.org/wiki/Michel_Leiris#Obras

https://www.ecured.cu/Michel_Leiris

LEIRIS M. 1995 [1950] L'etnòleg davant el colonialisme. Barcelona: Icària, pp. 33-59.