APUNTS TEMA 2

Índex
1. L’època del Renaixement
2. Tradicions i canvi científic al segle XVII
3. La ciència en la Il·lustració i els inicis de la Revolució Industrial

1.L’època del Renaixement

Renaixement: Moviment cultural que va sorgir a Itàlia durant el segle XV (Quattrocento) i
que es va estendre per tota Europa fins al segle XVI (Cinquecento). S'inicia a Florència
(Itàlia). Va cristal·litzar un canvi o procés que venia de temps enrere, transformacions que
es van anar creant durant l‘Edat Mitjana. Aquests canvis tenen a veure amb tots els àmbits
de la vida.
• Floriment de les ciutats.
• Nous grups (comerciants, burgesia, artistes).
• Es va deixant pas a les diferents llengües en oposició al llatí.
• A l’època medieval tot girava entorn a Déu. En el Renaixement, l’ésser humà és el centre.
• Recuperació de la cultura grecollatina.
Perquè es recupera la cultura clàssica? Hi ha un rebuig conscient de l‘Edat Mitjana, un
passat que es vol superar. Paral·lelisme entre les dues èpoques (renaixement-època
clàssica).

1.2 PAS DE LA BAIXA EDAT MITJANA A LA EDAT MODERNA

Transició del feudalisme al capitalisme mercantil (Venècia, Gènova, Florència i Milà).
• Caiguda de Constantinoble (1453).
• Invenció de la impremta: durant l’Edat Mitjana l’Església era clau per modelar l’opinió
pública. Ara es produirà una batalla per la paraula impresa, una emigració d’editors catòlics
a països protestants.
• Els descobriments geogràfics: noves geografies, noves naturaleses.
• Progressos en metal·lúrgia, mineria i bombejament d’aigua.
• Inicis de la manufactura química amb la producció industrial de la pólvora (la noblesa perd
la seva funció militar).

1.3 LA REVOLUCIÓ DEL RENAIXEMENT

Individualitat renaixentista
vs
Concepció medieval jerarquitzada

Odi per l’anonimat: retrats, autoretrats, biografies i autobiografies

Sorgeix la figura de l'artista modern:

1. Reivindica el caràcter intel·lectual del seu treball.
2. Es converteix en un teòric de la seva obra d'art, teoritza sobre ella.
3. Comença a firmar les seves obres.
4. Està desvinculat del gremi.
5. Persona polifacètica.

Alberti (s. XV) exigeix 3 atributs perquè algú pugui ser considerat artista:
Des del punt de vista estètic ha d'inventar. Ha de tenir un comportament ètic. Ha de ser
elegant, culte, saber desenvolupar-se en una vida refinada.
Es vol definir l'artista com aquella figura oposada a l'artesà de l'època medieval.
● L’art medieval era considerat bàrbar, “gòtic”.
● S’allunyen de la temàtica religiosa medieval i s’inspiren en mites grecoromans.
● Retornava així el realisme que havia caracteritzat a l’art grecoromà.

Leonardo Da Vinci (1452-1519)

L'any 1466 comença a practicar diverses activitats al taller de l’escultor Andrea Verrocchio.
Allà comença a pintar, a esculpir i a dissenyar. Leonardo da Vinci va esdevenir pintor,
escultor, enginyer, inventor, músic, escriptor i arquitecte i se li considerava un gran geni.
Sempre va tenir molt d'interès en els estudis anatòmics del cos humà.

Tanc de combat: A nivell tècnic, constava d'una carrosseria cònica de fusta, revestida de
planxes de metall superposades a imitació de la protecció natural de la closca d'una tortuga.
Açò permetia desviar els projectils amb una gran efectivitat.
Metralladora: Leonardo va estudiar com augmentar la intensitat de foc de les armes
lleugeres; va dissenyar una màquina amb deu cilindres que poden disparar-se un a un o
simultàniament segons la necessitat.
Gràcies a les disseccions de cadàvers, Leonardo va realitzar dibuixos de l'interior del cos
humà d'una precisió que no s'igualaria fins a segles després. El dibuix reproduït en aquesta
pàgina mostra els òrgans de tòrax, l'abdomen i el sistema vascular d'una dona i data en
1507.

1.3 CULTURA I FILOSOFIA DEL REANIXEMENT: L’HUMANISME

L’humanisme s'acosta a la cultura mitjançant el posicionament de l’ésser humà com a
centre de l'univers. L’humanista és la persona que es dedica a l’estudi de la llengua, els
autors i la cultura de la Grècia i Roma clàssiques. En general, eren seguidors d’escoles
de l’antiguitat: escoles ètiques de l'hel·lenisme (estoïcisme, epicureisme, escepticisme),
platònics, aristotèlics.

• Una característica de les filosofies renaixentistes que les diferència de les filosofies
modernes del segle XVII (racionalisme i empirisme) és l’interès per qüestions pràctiques,
temporals i locals.
• No es tractava d’estudiar els grans problemes filosòfics, com van fer Aristòtil, o com farà
després Descartes.
• Es va definir un currículum de matèries escolars (Studia Humanitatis) orientat a l’estudi de
les “lletres humanes”, contraposades a les “lletres divines” (Sagrades escriptures).

Característiques centrals de l’Humanisme:

a) Interès per l’antiga cultura clàssica.
b) Recuperació del llatí.
c) Arquetipus de la perfecció en la bellesa.
d) Dissolució de la ideologia teocèntrica i substitució per l’antropocentrisme.
e) Trencament entre filosofia i teologia.
f) Auge de les ciències humanes i les ciències naturals.

Racionalisme i empirisme. el món del pensament es torna més empíric, aquest és l’origen
de la ciència moderna.

Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494)

Situa a l’ésser humà al centre de l’univers.
Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae.
Formula tres dels ideals del Renaixement:
1. Dret inalienable a la discrepància.
2. Respecte a les diversitats culturals/religioses.
3. Dret al creixement i enriquiment de la vida a partir de la diferència.

Michel de Montaigne (1533-1592)

Parteix de la parcialitat de tot punt de vista humà, tant pel que fa al coneixement de les
coses com del subjecte coneixedor. Postura escèptica per a fugir del fanatisme, el
dogmatisme i la credulitat. Invita a la tolerància.

Giordano Bruno (1548-1600)

Astrònom, filòsof, matemàtic i poeta italià. Representant de la filosofia de la natura. El món
és infinit i s’ha d’entendre com a un conjunt en què tot s’explica dins el món mateix.
Partidari de l’heliocentrisme. Va proposar que el Sol era un estel i que l'univers contenia un
infinit nombre de mons habitats per animals i éssers intel·ligents. Va ser cremat a la foguera
per la Inquisició.

1.4 CIÈNCIA DEL RENAIXEMENT

Interès per l’observació del món i la naturalesa (la vida ja no és un trànsit cap a la vida
eterna).
Es fan els primers jardins botànics i zoològics i neix la ciència natural moderna.

Francis Bacon (1561-1626)

L’experiment és el vertader instrument de la ciència. La ciència porta al domini de la
natura. El pensament humà és pràctic si es basa en una lògica de la inducció. Critica els
prejudicis que impedeixen l’avanç de la ciència.

Novum Organum. S'han d'abandonar tots els prejudicis per conèixer al realitat:
• Ídols de la tribu (inclinacions naturals).
• Ídols de la caverna (l'educació rebuda o el caràcter individual).
• Ídols del fòrum (limitacions del llenguatge).
• Ídols del teatre (errors deguts a acceptar sistemes filosòfics anteriors).

2. Tradicions i canvi científic al segle XVII

2.1 LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA
Domini intel·lectual de l’ésser humà sobre la natura (composada d’un llenguatge matemàtic
susceptible de ser desentranyat pel saber humà).
1. Els científics centren la seua atenció a aquelles qüestions que es poden mesurar amb
precisió.
2. No hi ha continuïtat empírica amb la ciència antiga que es basava en qualitats no
quantificables.
3. La matemàtica es converteix en el llenguatge de la realitat.

Contextualització
• Inicis del s. XVII: adquireixen poder emergent França, Anglaterra i Holanda i decauen
nacions del Renaixement com Itàlia i Espanya.
• Guerres de "religió": les estructures feudals (agrícoles i estamentals) frenaven el
desenvolupament burgès capitalista.
• Contrareforma: resposta catòlica a la Reforma protestant de Luter.

2.2 DESCARTES: RACIONALISME I MECANICISME

René Descartes (1596-1650)
Educat com a catòlic pels jesuïtes, va passar gran part de la seua vida a l’Holanda
protestant. Prolegòmens de Christoph Clavius. Pretenia fer una reforma del saber humà que
presentés a totes les disciplines com a rames d’una única ciència.
El Racionalisme
1. Primacia de la raó en l’acte de conèixer el món.
2. Desconfiar dels coneixements que provenen dels sentits.
3. Aplicació d’un mètode matemàtic universal per a conèixer el món: no té possibilitat
d’error. Així, les veritats que assolim a l’aplicar el mètode, seran veritats universals.

Mathesis universalis
En 1619 té un somni durant una campanya militar: la necessitat d’un mètode unificat com
a fonament del saber

Convicció de la unitat de les ciències Acord essencial entre les lleis naturals/físiques i les
lleis matemàtiques

Mathesis universalis: El seu objectiu principal seria formular les veritats i organitzarles
segons un ordre vertader, així com establir una ciència general que pugui ser aplicable a
tots els àmbits de la realitat.

Descartes elabora la metàfora del coneixement com un arbre:

Característiques del mètode
• Permet adquirir la veritat de les coses més enllà de les diferents propostes filosòfiques.
• Elimina el dubte i ofereix un fonament consistent sobre la veracitat del coneixement humà.
• Les regles del mètode es fonamenten en la importància de la raó.
• Estableix la unitat sistemàtica de la ciència.

Regles del mètode

Evidència (clar i distint)
Anàlisi (divisió dels problemes en parts)
Síntesi (d’allò a senzill a allò complex)
Enumeració (revisions per evitar l’error)

El dubte hiperbòlic
Dins del mètode cartesià podem trobar dos parts principals:
• La primera té un sentit negatiu: EL DUBTE.
• La segona, que té un sentit positiu, comença quan arribem als límits del dubte, on podem
trobar la primera veritat: EL JO.

PRIMERA PART DEL MÈTODE (SENTIT NEGATIU)

1ª meditació. El dubte com el primer principi de la filosofia.
No es fia de l’experiència, busca la veritat i per això necessita preguntar-se per tot allò fals
que ens rodeja.

Però, ¿per què ficar-ho tot en dubte?

No ens podem fiar dels sentits com a eina de coneixement, de vegades ens enganyen.
1. Hipòtesis del somni: no disposem d’un criteri de distinció absolutament evident que ens
permeta distingir el somni de la vigília, podem dubtar de l’existència del món exterior a
nosaltres.
2. Hipòtesis del geni maligne: suposem que hi ha un ser maligne poderós que té com a
única funció enganyar-nos. Podem dubtar de les veritats independents de l’experiència,
com les matemàtiques.
Puc dubtar de tot, puc negar-ho tot.
Però si trobe una veritat dins d’aquest dubte, serà una veritat absoluta.

SEGONA PART DEL MÈTODE (SENTIT POSITIU)

2ª meditació. En els límits del dubte comença la part positiva i podem trobar la primera
veritat: el JO.
El fet mateix de dubtar de tot em fa adonar-me’n de que estic dubtant. Açò significa que
hi ha alguna cosa que dubta: COGITO, ERGO SUM (Penso, llavors existeixo).
RES COGITANS = substància pensant.
Ho percebem de forma intuïtiva, de forma clara i distinta.

3ª meditació: El cogito és una veritat indubtable, però en aquest moment Descartes es

troba en el solipsisme: l’única cosa que puc afirmar és que jo existeixo. Es veu
empentat a seguir investigant per tal de trobar més veritats. En què pensa el ser pensant?
En què pensa el ser pensant?
1. Idees adventícies, que procedeixen de la nostra experiència externa. Per exemple, cavall
o home.
2. Idees factícies: les formem unint diferents idees, per exemple sirena o unicorn.
3. Idees innates, idees que ni provenen de l’exterior ni depenen de nosaltres, s’imposen per
elles mateixes de forma necessària sense que hi puguem fer res. Per exemple, la idea
d’infinit o de perfecció.
Per a seguir trobant veritats, tindrem que centrar-nos en aquestes últimes.

Les úniques idees a partir de les quals podem construir el coneixement són les innates,
mitjançant aquestes troba la segona veritat: L’EXISTÈNCIA DE DÉU.

1. Argument de la infinitud: la idea d’infinit necessita una causa adequada, jo no la puc

haver creat perquè sóc finit, per tant, només la pot haver causat una substància infinita:
Déu.
2. Argument de la causalitat aplicada al JO: és evident que jo no m’he creat a mi mateix,
si no, m’haguera fet infinit i perfecte. Per tant, he d’haver estat creat per aquell ser que
posseeix les característiques que jo conec de manera innata: he estat creat per Déu.

4ª meditació. Inicia l’estudi de la naturalesa de Déu. El jo és imperfecte perquè dubta, però

Déu és perfecte, i si és així ha de ser necessàriament veraç. Açò vol dir que no m’enganya
quan faig ús de la raó.
Amb aquesta reflexió s’anul·la la hipòtesi del geni maligne, el dubte hiperbòlic deixa de
ser-ho, i Déu, en tant que substància veraç i perfecta, passa a ser el criteri d’evidència. Déu
passa a convertir-se en el criteri de veritat.

5ª meditació. Descartes ofereix l’argument ontològic (proba a priori). Constitueix una idea
a priori per la qual Déu en tant que un ésser perfecte implica la seua existència necessària,
ja que és més perfecte existir que no existir.

6ª meditació. Després de demostrar l’existència de Déu, Descartes demostra la 3ª veritat:

l’existència del món i de les coses materials.
1) L’ésser humà és una ment pensant (res cogitans): la ment està unida al cos.
L’essència de la ment és la consciència (pot adonar-se dels seus pensaments i objectes).
Dualitat.
2) La matèria és extensió en moviment amb les propietats geomètriques de forma,
grandària, divisibilitat, etc. (res extensa). Té una visió mecanicista del món, el món és una
gran màquina.

2.3 HUME: EMPIRISME

David Hume (1711-1776) va nàixer a Ninewells, dins d’una família de la gentry o noblesa
rural escocesa. Tractat de la natura humana: va tenir un gran nombre de crítiques. Els seus
plantejaments empírics el porten a negar la possibilitat de la metafísica i del coneixement
absolut del món.
El principi bàsic de l’empirisme va ser formulat per Locke al segle XVII:
No hi ha res a l’enteniment que no haja estat rebut pels sentits. La ment és, doncs, una fulla
de paper en blanc, que va acumulant experiències i en la qual es van formant, directament,
principis racionals en virtut de les experiències que rebem de mode regular.
Hume afirmarà que només podem conèixer els fenòmens, allò que és susceptible
d’experiència; i només podem conèixer-lo de manera probable i no absoluta.

Punts fonamentals de l’empirisme modern

1. Subjectivisme del coneixement: per a conèixer el món s'ha de partir del propi subjecte,
no de la realitat en sí mateixa.
2. L’experiència com a font principal del coneixement: l'origen del coneixement és
l'experiència, la percepció dels objectes sensibles externs i les operacions internes de la
ment respecte a aquestes percepcions.
3. Negació de les idees innates: si tot coneixement prové de l'experiència això suposa que
el coneixement ha de ser adquirit.
4. El mètode experimental i la ciència empírica: per als empiristes el mètode més
adequat és experimental i inductiu.
5. Negació del valor objectiu dels conceptes universals: accepten el postulat
nominalista de que els conceptes universals no fan referència a cap realitat en sí (objectiva),
sinó que designen un conjunt de percepcions simples vinculades.
6. Els predicats com a bo o dolent no es donen a partir de l'experiència: coneixem les
coses i les seves qualitats físiques però les qualitats morals no es poden percebre.

2.4 DE COPÈRNIC A NEWTON

Fins a la Revolució Científica, va ser admesa la teoria dels epicicles de Ptolemeu (s. II,
Alexandria).
El seu sistema va anar fent-se més i més complex, fins que va esdevenir insostenible a la
llum de les noves observacions.

La Revolució Astronòmica
1. Nicolau Copèrnic formula una teoria heliocèntrica.
2. Brahe, Kepler i Galileu observen estels nous, creen l’astronomia telescòpica, amplien el
coneixement observacional del cosmos, destrueixen l’astronomia de Ptolemeu i la física
d’Aristòtil.
3. Isaac Newton fa la síntesi final de la nova astronomia i de la nova física, sistematització
de les idees i descobriments anteriors.

Nicolau Copèrnic (1473-1543)

Rescata l’heliocentrisme d’Aristarc de Samos (distància entre la Terra i el Sol). Assoleix
explicacions simples per als moviments de tots els planetes. Per estalviar-se problemes
amb la Inquisició, va proposar els seus resultats com una hipòtesi matemàtica.
L'obra de Copèrnic començava amb una carta anònima al lector titulada “Sobre les hipòtesis
d'aquesta obra", i redactada per l’editor Andreas Osiander, qui pretenia evitar una actitud
hostil i de rebuig a l'audàcia de les tesis de Copèrnic. Luter el va titllar d'heretge, i
l'Església catòlica va posar el llibre de Copèrnic en l‘índex Librorum Prohibitorum, arribant a
condemnar a un dels seus defensors, Giordano Bruno, a ser cremat a la foguera.

El gir copernicà
Canvi en la cosmovisió del món: una determinada forma de veure el món pròpia d'una
cultura i època concretes.
Gir copernicà: canvi radical en la concepció de l'univers i també de l'ésser humà. Com que
la Terra ja no és el centre de l'univers, l'ésser humà, tampoc. Trenca amb la idealització del
saber inqüestionable de l'antiguitat.

• L’univers és esfèric.
• Dos elements immòbils: l'esfera de les estrelles fixes (molt distanciades del centre) i el Sol
al centre.
• Els planetes (de Mercuri a Saturn) giren al voltant d'ell amb moviment circular i
uniforme.
• Amb els dos moviments de la Terra: rotació i translació, va explicar l'aparent rotació
diürna del cel, l'aparent retrogressió dels planetes al llarg de l'any i l'aparent moviment anual
del Sol entre les estrelles. És a dir, qualsevol moviment que s'apreciï des de la Terra és
només aparent i producte del seu propi moviment.
• En el sistema heliocèntric resultava molt més senzill realitzar el càlcul correcte de les
posicions planetàries.

Però la teoria també afrontava problemes:

• Copèrnic canvia de lloc els planetes, i açò entra en conflicte amb la concepció aristotèlica
de l’univers.
• Manté les òrbites circulars (després Kepler parlarà de les òrbites el·líptiques i Newton les
comprovarà).

Tycho Brahe (1546-1601)

Observació sistemàtica dels cels. Rigorositat i mínim error de les seues observacions.
Elaboració de taules planetàries (Taules Rudolfines). Trajectòries el·líptiques.

Johannes Kepler (1571-1630)

Fe pitagòrica en les matemàtiques. Afegeix una potent teoria matemàtica a les dades de
Brahe. Com ell, va rebutjar que l'univers estigués format per esferes i va defensar el
concepte d'òrbita el·líptica. El moviment dels planetes no és ni circular ni uniforme.

Les lleis de Kepler

1. Els planetes giren al voltant del Sol seguint una trajectòria el·líptica, estan el Sol situat en
un dels focus de la el·lipsis.
2. La línia que uneix els centres de Mart i del Sol travessen àrees iguals en temps iguals.
Amb aquestes dues lleis, Kepler trenca amb la tradició anterior a l’afirmar un moviment
celeste que no és circular ni uniforme.
3. El quadrat del temps que cada planeta tarda a recórrer la seva òrbita és proporcional al
cub de la seua distància més allunyada al sol. (Açò es deu a la massa del Sol, ho
comprovarà més tard Newton).

Galileu Galilei (1564-1642)

La seua obra suposa la divulgació i fiançament de l’astronomia copernicana. Inaugura l’era
de l’observació telescòpica. Acaba amb la visió aristotèlica i ptolemaica del món.

• Va descobrir que la Lluna tenia una morfologia pareguda a la de la Terra.

• Va descobrir taques en la coberta del Sol.
• Es va adonar que Júpiter estava acompanyat en la seva òrbita per petits satèl·lits.
• L'estudi de les estrelles permetien imaginar que eren objectes de mida indeterminada
situats a grans distàncies, obrint així la reflexió cap a l'univers infinit de la física moderna.

En 1616 la Congregació General de la Inquisició va declarar el sistema heliocèntric herètic,

incompatible amb la fe. Galileu Galilei va ser jutjat.

En poc més d'un segle, 3 astrònoms havien aconseguit canviar la visió que es tenia sobre
l'estructura de l'univers.
Però van deixar pendents algunes qüestions de naturalesa mecànica que plantejaven un
repte a la investigació i a la originalitat explicativa.
Si la Terra es mou: Com és que no es percep el seu moviment? Què trajectòria
descriuen els cossos en la seva caiguda? Què mou als planetes i què els manté en la
seva òrbita?
1) Refutació de la llei de caiguda lliure aristotèlica. Aristòtil va defensar que els cossos
pesats cauen més de pressa que els lleugers.
Galileu va sostenir que els cossos en caiguda lliure es mouen amb acceleració constant. Si
hi ha diferència en la caiguda es deu a la diferent resistència d'aquests cossos a l'aire, i no
tant al seu pes. I aquesta resistència desapareix si la caiguda lliure és en el buit.

2) Aristòtil havia defensat que tot cos en moviment s'atura si no hi ha una causa que el
mantingui en moviment. Tot cos en moviment exigeix un motor que ho impulsi estant en
contacte directe amb ell.
Pla lleument inclinat: va servir a Galileu per comprovar que les boles d'acer, després de
rodar per ell, continuaven movent-se per un pla horitzontal amb una velocitat constant fins
que el fregament o l'aire les detenia. Amb això va poder demostrar que un cos en moviment
continua movent-se sense que es necessiti una força per mantenir-lo.

Isaac Newton (1642-1727)

Va demostrar que tot l’univers funciona segons la llei natural de la gravitació.
Principis matemàtics de la filosofia natural: teoria matemàtica que explica com els cossos es
mouen en l’espai absolut.
Formulació d’un sistema axiomàtic i correlació d’aquest sistema amb les observacions
(aplicació empírica).
Primera llei de Newton o llei de la inèrcia: un objecte en repòs roman en repòs, o si està
en moviment, roman en moviment uniforme, a menys que una força externa actuï sobre ell.
Un objecte lliscant al llarg d'una taula o del pis perd rapidesa a causa de la força neta de
fricció que actua sobre ell. Però en una taula d'hoquei d'aire, on l'aire manté el disc separat
de la taula, el disc continua movent-se aproximadament a velocitat constant fins que una
força actua sobre ell, com quan colpeja un costat de la taula.
Segona llei de Newton o llei de la interacció i la força: les acceleracions que
experimenta un cos són proporcionals a les forces que rep. L'acceleració depèn de la
resistència del cos a moure’s, de la seua massa.
Tercera llei de Newton o llei d’acció i reacció: a l’aplicar una força sobre un cos sempre
es genera una altra d’igual magnitud però en sentit contrari. A cada acció li correspon una
reacció igual i contrària.
Llei de la gravitació universal Dos cossos s'atreuen l'un a l'altre amb una força que és
directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de
la distància que els separa. Ex.: Quant més prop estiguem de la Terra, més força ens
atraurà cap a ella. Quan més lluny estiguem, menys força d’atracció. A més, la massa
també serà important, ja que quant més gran sigui la massa, major força exercirà i major
serà el pes.

Conclusió
• Amb el Renaixement, la concepció del món i del lloc que l’ésser humà hi ocupa canvia
radicalment.
• La ciència es desvincula de les hipòtesis filosòfiques i es torna empírica, matemàtica i
descriptiva.
• S’abandonen l’autoritat aristotèlica i ptolemaica.
• Ens endinsem en l’àmbit de l’astronomia heliocèntrica.

3.La ciència en la Il·lustració i els inicis de la Revolució Industrial

3.1 LA CIENCIA EN LA IL·LUSTRACIÓ
La Il·lustració inaugura la Modernitat Modes de vida u organització social que van sorgir a
Europa al s. XVIII, havent-se convertit més tard i degut a la seua influència, en mundials.

Nou projecte d’ésser humà i de societat

Valors: individualisme, llibertat, universalitat, contracte social, tolerància, propietat, lliure

canvi i capitalisme.

Principis
1. Anticlericalisme i hostilitat cap a la religió
2. Negació de les explicacions espirituals dels fenòmens
3. Refusar l’autoritat de la tradició
4. Empirisme
5. Creença en la raó com a guia de la vida
6. Creença en el poder de la educació
Sapere aude!
Atreveix-te a pensar!
La valentia d’utilitzar la teua pròpia intel·ligència!
Immanuel Kant (1724-1804) va ser el pare de la Il·lustració, la seua principal preocupació es
trobava en esbrinar quins eren els límits de la raó.
La concepció que l’ésser humà il·lustrat té del món:
• El món es troba governat per lleis matemàtico-físiques.
• Escissió entre raó i fe.
• Progrés: es vincula la història i les civilitzacions amb el desenvolupament científic. Donarà
inici a la tríada Modernitat-Raó-Progrés.
Imperatiu: ús reflexiu de la raó
El progrés com un moviment necessari cap al millor a través de l’exercici de la raó, i el
domini de la natura.
1. Es racionalitza la Història. Sorgeix la teoria evolucionista: salvajisme, barbàrie i
civilització.
2. Ciències i positivisme: deriven al segle XX en diverses injustícies i una visió
totalitzadora que serà l’avantsala de la crítica a la Modernitat.

L’Enciclopèdia és una via per a difondre el coneixement i llevar-lo de les mans de les elits,
així, s’incita a la població a pensar i reflexionar per ells/es mateixos/es. Aquesta educació és
necessària per tal d’empentar la transformació social que es volia dur a terme.

Resum: principals trets de la Modernitat

Característiques socials
• Primacia de l’individu i privatització de la vida privada.
• Increment del benestar individual.
• Increment en la mobilitat de les tècniques.
• Xarxa de comunicacions.
• Velocitat del canvi.
• Sentiment de soledat: es perd el sentit d’allò sagrat (avantsala de la Postmodernitat).
Característiques polítiques/tècniques
• El desigual desenvolupament adquireix un nou aspecte: allò tècnic es converteix en
quotidià.
• Increment de la industrialització.
• Ritme frenètic dels avanços científics.
• Desenvolupament de la societat del consum.
• Predomini del consum i els béns materials.
En el camp de la ciència… Es produeix un reviscolament de les societats científiques com
la Royal Society (1660, Londres) i l’Académie des Sciences (1666, París) que promocionen
l’activitat científica de diverses formes. Cal esmentar a més l’expansió dels jardins botànics i
la proliferació d’observatoris astronòmics. Als preexistents de Greenwich i París (s. XVII)
s’afegeixen els de Berlín, Sant Petersburg o Estocolm, per esmentar sols els primers.

3.2 LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Conjunt de canvis que es van produir a Anglaterra i Escòcia a la segona meitat del segle
XVIII. Els avanços tècnics —sobretot la màquina de vapor—, l'explosió demogràfica que
s'inicià a partir del 1750 i l'èxode rural per la mà d'obra excedentària a l'agricultura van
encapçalar canvis profunds.
Gran canvi social, tecnològic i comercial
• Substitució de l'agricultura per la indústria.
• Enclosures (cercats de camps oberts). La creació de la màquina de vapor a mans de
James Watt (1769), es pren com a punt de partida de la Revolució Industrial.
Es poden traslladar major quantitat d'objectes i materials necessaris. Redueix els temps de
producció i distribució. Es va millorar la comunicació entre diferents ciutats.

El sistema fabril
• Sistema de fàbriques (a les grans ciutats).
• Inversió econòmica en la tècnica.
• Cadena de muntatge: tasques simples.
• Alienació dels individus.
• Gran massa de treballadors disponible (procedents dels agricultors desposseïts).
Diferències entre classes socials (Karl Marx):
• Burgesia: propietaris dels mitjans de producció i dels recursos econòmics.
• Proletariat: venen la seua força de treball a canvi d’un salari.

Es produeix un augment de les problemàtiques socials i les desigualtats en un escenari

social completament nou:
• Jornades laborals de 12 h., 6/7 dies a la setmana.
• Dones i xiquets treballen en condicions deplorables.
• Salaris paupèrrims.

Ludisme
Atacs a les fàbriques, la màquina es converteix en l’enemic de la classe obrera i proletària.
Poc a poc van sorgint les associacions de treballadors. Negociació de salaris i hores de
treball.