DESCARTES (s.

XVII)

1. Introducció.

1.1 Context històric del segle XVII.

1.2 Característiques generals del racionalisme.
1.3 Biografia i obra de Descartes.
1.4 El projecte filosòfic cartesià.

2. El mètode.

3. La metafísica (Meditacions metafísiques).

3.1. Primera meditació: el dubte metòdic o radical.

3.2. Segona meditació: el cogito i la distinció ment-cos.
3.3. Tercera meditació: l’existència de Déu.
3.4. Quarta meditació: el criteri de veritat.
3.5. Cinquena meditació: l’essència de les coses materials i la prova a priori
de l’existència de Déu.
3.6. Sisena meditació: l’existència de la realitat externa, les dues substàncies i
la unió ment-cos

4. La física.

1. Introducció

1.1. Context històric del segle XVII

▪ Les transformacions econòmiques i polítiques del segle fan que el centre de gravetat cultural
d’Europa es traslladi d'Itàlia i Espanya (centres culturals del Renaixement) a França, Holanda i
Anglaterra.

▪ Després de l’optimisme del Renaixement, el segle XVII és una etapa de crisi, que es dóna en els
diferents estaments socials i culturals. Els eixos de la crisi són:
-Econòmic: amenaça constant de la fam.
-Social: s’acusen els antagonismes entre els diferents estaments (lluita monarquia/ noblesa)
-Religiós: agitats conflictes entre protestants i catòlics; menys a Espanya i Itàlia, on es dóna la
contrareforma.
-Cultural: s’enfonsa la imatge aristotèlica del món; l'escolàstica i les universitats estan en
decadència.
▪ Totes aquestes dificultats suposen un trencament de la unitat europea i l'aparició de constants
divisions i conflictes (guerres permanents).

▪ L'estat d'ànim que provoca aquesta situació troba la seva forma d'expressió en Barroc (fugacitat del
temps, contingència, atzar, aparença...)

▪ En la crisi, però, apareixen propostes a diferents nivells: el mercantilisme com a nova doctrina
econòmica, l’absolutisme dels monarques com a solució política i racionalime i empirisme en
el camp del pensament i de la ciència.

1.2. Característiques generals del racionalisme

▪ Confiança plena en la raó humana: creuen que la raó és la única facultat que pot conduir l'home
al coneixement de la veritat, la raó és l’origen del coneixement: les veritats primeres i fonamentals
les troba la raó en si mateixa a partir de principis o capacitats innates (idees innates), sense l’ajut
del sentits i, a partir d’aquestes veritats innates, dedueix les altres veritats fins a construir el sistema
del món, si convé amb l’ajuda dels sentits, encara que aquests sempre es mantenen en un segon pla.

▪ Recerca d’un nou mètode: es tracta de trobar una estratègia de raonament que permeti descobrir
i deduir noves veritats. El mètode el troben en el model de definicions, axiomes i demostracions de
teoremes de la matemàtica, concretament, en els Principis de Geometria d’Euclides. Aquesta
fascinació per les matemàtiques és deguda a la seva claredat i certesa, la qual consideren com a
model de tot coneixement vertader.

▪ Nou concepte de realitat: estructuren la realitat en dos substàncies: l’extensa (cossos) i la pensant
(ments). Sobre la substància extensa, d’acord amb l’anterior, creuen que la que mostren els sentits
no és la veritable, sinó la que comprèn la raó, és a dir, la realitat formada per partícules extenses,
que segueixen lleis mecàniques inexorables, sense causes ocultes i misterioses, que donen lloc al
món sensibles quan afecten als sentits (mecanicisme) Sobre la substància pensant, els racionalistes
defensen l’existència d’una realitat pensant (l’ànima dels grecs i medievals), immaterial, i que no està
sotmesa a les mateixes lleis que les coses físiques.

▪ Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz són els autors racionalistes més importants, i també
alguns dels filòsofs més importants de tota la història del pensament occidental, al mateix nivell que
Plató i Aristòtil, els autors antics més destacats. Tot i que comparteixen grosso modo les tesis
assenyalades en l’apartat anterior, tenen un pensament completament singular i aporten solucions
originals a totes les qüestions filosòfiques importants.

1.3 Biografia i Obra.

▪ Neix el 1596, a Turena, en el si d’una família noble i acomodada.

▪ Als vuit anys ingressa al col·legi de la Flèche on rep una formació escolàstica aristotèlica, renovada
per Suárez. Hi cursà estudis d’humanitats, matemàtiques teòriques i aplicades, i filosofia. El 1616
obté el títol de llicenciat en dret a la universitat de Poitiers.
▪ Després dels estudis va quedar molt decebut per la inconsistència i la confusió del saber del seu
temps i es va dedicar a viatjar. Mentrestant li sorgeix la necessitat de buscar un fonament sòlid per
al saber. Així a partir del 1618 es dedica a buscar un mètode racional que serveixi per a totes les
ciències.

▪ S’instal·là a Paris entre 1625 i 1628 on hi cursà estudis d’òptica. Es relaciona amb el món de la
cultura tot contrastant i perfilant les seves idees. Escriu una obra que deixa inacabada i que no es
publicarà fins després de la seva mort: les Regles per la direcció de l’esperit.

▪ El 1629 s’instal·la a Holanda, on residirà durant 20 anys, període en què publicarà les seves obres
més importants.

▪ La primera obra que va a escriure va ser el Tractat del món (1633), una visió global de la física, que
no va publicar degut a què hi defensava l'heliocentrisme i per aquelles dates l’església va condemnar
Galileu per defensar aquesta teoria. El 1637 va publicar, de forma anònima, tres assaigs polèmics:
Diòptrica, Geometria i Meteors, precedits pel Discurs del mètode, que era la primera exposició pública
de la seva filosofia, en forma autobiogràfica i amb un estil molt senzill i clar . Els Discurs del mètode
s’ha considerat com l’obra inaugural de l’època moderna.

▪ El 1640 escriu les Meditacions metafísiques, la seva obra filosòfica més important, on vol
demostrar l’existència de Déu i la immaterialitat de l’ànima (dualisme metafísic-antropològic). El
1644 publica Principis de filosofia, on tracta de metafísica i sobretot de física: la matèria, el cel
(estrelles) i la Terra.

▪ Després dels Principis de filosofia, estableix una fecunda relació epistolar amb la princesa Elisabeth
de Bohèmia, exiliada a Holanda, a instàncies de la qual va escriure una obra sobre ètica: el Tractat
de les passions o Passions de l'ànima.

▪ La reina Cristina de Suecia també va establir relació epistolar amb Descartes i va encomanar a
l’embaixador francès que aconseguís que el filòsof es traslladés a la cort de Suècia, per fer-li de
mestre.

▪ El 1650, als 53 anys, va morir a Suècia a conseqüència d’una pulmonia (hi ha qui diu que va ser
enverinat per enviats francesos que veien amb mals ulls la seva relació privilegiada amb un estat
protestant).

1.4. El projecte filosòfic cartesià.

Finalitat pràctica de la filosofia

[1] (...) és possible d’arribar a coneixements molt útils per a la vida, i que, en lloc d’aquesta filosofia
especulativa que s’ensenya a les escoles, se’n pot trobar una altra de pràctica, per la qual, coneixent la
força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos que ens
envolten, tan distintament com coneixem els diversos oficis dels artesans, podríem aprofitar-les de la
mateixa manera per a tots els usos per als quals són pròpies i fer-nos així mestres i posseïdors de la
natura; cosa que cal desitjar, no solament per a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetran
de fruir sense cap pena dels fruits de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó
principalment també per a la conservació de la salut, la qual és sens dubte el primer bé i el fi de tots els
altres béns d’aquesta vida; (...) podríem alliberar-nos d’una infinitat de malalties, tant del cos com de
l’esperit, i fins potser de la debilitat de la vellesa, si tenim un coneixement suficient de les seves causes i
de tots els remeis de què la natura ens ha proveït. Tenint, doncs, el propòsit d’esmerçar tota la meva
vida en la investigació d’una ciència i havent trobat un camí que hem sembla que si hom el segueix,
infal·liblement hem de trobar-la (...) convido als esperits disposats a intentar arribar més enllà,
contribuint, cadascú segons la seva inclinació i la seva capacitat, a les experiències que caldrà fer (...) a fi
que, començant els darrers on els primers haguessin acabat, i ajuntant així les vides i els treballs de
diversos, anéssim molt més enllà d’on cadascú en particular podria arribar (...) (DM6)

Exercicis:
▪ Tria dues paraules del text que sintetitzin la finalitat de la filosofia de Descartes.

▪ Com es caracteritza a la filosofia que critica Descartes? Quina és aquesta filosofia?

▪ En quins objectius o camps principals es focalitza la filosofia cartesiana?

▪ La filosofia cartesiana era un projecte individual que s’havia d’acomplir en vida del filòsof? Si no és
així, què és?

L’arbre del saber

[2] (...) voldria explicar aquí l’ordre que em sembla que s’ha de seguir per instruir-se. Primerament,
un home que només té encara el coneixement vulgar i imperfecte (...) ha de mirar, abans que res, de
formar-se una moral que pugui satisfer de cara a regular les accions de la vida, perquè aquesta no s’aturi
i perquè sobretot hem d’intentar de viure bé. Després d’això, hom ha d’estudiar la lògica, però no pas
la de l’Escola (...) sinó aquella que ensenya a conduir bé la pròpia raó per descobrir les veritats que hom
ignora; i, com que ella depèn molt de l’ús, és bo que hom s’exerciti un llarg temps en la pràctica de les
regles de les qüestions més fàcil i més simples, com són les de les matemàtiques. Després, quan hom
ha adquirit una certa habitud en trobar la veritat sobre aquestes qüestions, hom s’ha d’aplicar de ple a la
veritable filosofia, la primera part de la qual és la metafísica, que conté els principis del
coneixement, entre els qual hi ha els principals atributs de Déu, de la immaterialitat de les nostres
ànimes i de totes les nocions clares i simples que es troben en nosaltres. La segona és la física, en la
qual, després d’haver trobat els veritables principis de les coses materials, s’examina en general com està
composat tot l’univers; després, en particular, quina és la natura d’aquesta terra i de tots els cossos que
es troben més habitualment entorn d’ella, com l’aire, l’aigua, el foc, l’imant i els altres minerals.
Seguidament és necessari examinar la natura de les plantes, la dels animals, i sobretot la de l’home, a fi
que sigui capaç, a partir de tot això, de trobar les altres ciències que li són útils. Així, tota la filosofia
és com un arbre, les arrels del qual són la metafísica, el tronc la física i les branques que surten
d’aquest tronc són totes les altres ciències que es redueixen a tres de principals, a saber, la
medicina, la mecànica i la moral; i considero la més elevada i perfecta la moral, que pressuposa un
coneixement sencer de les altres ciències i és el darrer grau de la saviesa.
Ara bé, com que no és de les arrels ni del tronc dels arbres que es cullen els fruits, sinó solament
dels extrems de les seves branques, de la mateixa manera la principal utilitat de la filosofia depèn
d’aquelles parts que no es poden aprendre sinó les darreres. (LPP-Let. Pref.)

Exercicis:
▪ Representa gràficament -de manera esquemàtica- l’arbre del saber de Descartes i, a la dreta del
dibuix, amb claus i fletxes, indica el saber o ciència que correspon a cada part de l’arbre (la moral i la
lògica=mètode serien els nutrients que hi ha dessota les arrels) i, a més, els continguts temàtics
complets de cada saber o ciència.

▪ On es reflecteix de l’arbre la finalitat de la filosofia cartesiana? Hi ha un àmbit de saber útil que no

apareix al Text 1: quin és?

▪ Busca un exemple concret de resultat útil de cadascuna de les tres branques de l’arbre.

2. El mètode
La Raó i el Mètode.
[3] (...) la facultat de jutjar correctament i de discernir el ver del fals, que és el que
pròpiament s’anomena bon sentit (bon sens) o raó, és igual de manera natural en tothom (...).
Perquè no n’hi ha prou de tenir un bon esperit, el principal és aplicar-lo bé. Les ànimes més
insignes són capaces dels majors vicis així com de les majors virtuts, i els qui alenteixen el pas poden
avançar molt més, si sempre segueixen el camí dret, que no els qui corren i se n’allunyen.
Quant a mi, mai no he presumit que el meu esperit fos en res més perfecte que el de la gran majoria;
fins he desitjat sovint tenir el pensament tant a punt, o la imaginació tan nítida i distinta, o la memòria
tan àmplia o tan actual com d’altres. I no conec cap més qualitat fora d’aquestes per a la perfecció de
l’esperit; perquè pel que fa a la raó, o al sentit, que és l’únic que ens fa homes i ens distingeix
dels animals, vull creure que és entera en cadascú de nosaltres (...)
Però no temo dir que crec haver estat de molta sort en haver-me trobat d’ença de la meva joventut
en certs camins que m’han dut a consideracions i màximes amb les qual he elaborat un mètode que
hem fa l’efecte de ser un mitjà d’augmentar gradualment el meu coneixement i enlairar-lo pas
a pas fins al punt més alt que la mediocritat del meu esperit i la brevetat de la meva vida li
permetin atènyer. Perquè ja n’he recollit tants fruit que (...) no deixo de tenir una enorme satisfacció
pel progrés que crec haver fet en la recerca de la veritat ... (DM1)

Exercicis:
▪ En què consisteix la “raó o bon sentit” segons el text?

▪ Quines són les característiques de la raó? De quines altres facultats mentals es diferencia la raó?

▪ Què és en termes generals el mètode respecte la raó?

Regles del Mètode.

[4] Em trobava llavors a Alemanya, (...) i (...) l’entrada de l’hivern em retingué en un quarter, on
sense cap conversa que em distragués ni, sortosament, maldecaps ni passions que em torbessin,
romania el dia sencer sol, reclòs, prop d’una estufa, disposant tothora de lleure per entretenir-me amb
els meus pensaments. (...)
Evidència. El primer era no admetre mai res com a veritable que no sabes de manera evident que ho
era, és a dir, evitar curosament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis sinó allò
que es presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que no tingués cap ocasió de posar-ho
en dubte.
Anàlisi. El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i
que es requerissin per tal de resoldre-les millor.
Síntesi. El tercer, conduir amb ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i
fàcils de conèixer per tal d’enlairar-me poc a poc, com gradualment, fins al coneixement dels més
compostos, i, fins i tot, suposant ordre entre aquells que no es precedeixen dels uns als altres de manera
natural.
Enumeració. I finalment, confeccionar enumeracions tan completes i revisions tan generals de tot, que
estigués segur de no ometre res. (...)
Aquestes llargues cadenes de raonaments simples i fàcils, que els geòmetres tenen el costum de fer
servir per assolir les demostracions més difícils, m’havien donat peu a imaginar-me que totes les coses
que poden caure sota el coneixement humà s’encadenen de la mateixa manera i que només que
hom s’abstingui de rebre’n com a veritable alguna que no ho sigui, i que hom guardi sempre l’ordre que
cal per deduir-ne les unes de les altres, no n’hi pot haver cap que estigui tan allunyada que no
s’aconsegueixi o que estigui tan amagada que no es descobreixi. (DM2)

Exercicis:
▪ Exposa, amb paraules teves, però properes al text, l’essencial de cada regla del mètode?
 ▪ Descartes considera “universal” el mètode en relació al coneixement humà? Per què?

3. La Metafísica (MEDITACIONS METAFÍSIQUES)

3.1. Primera meditació: El dubte metòdic o radical.

L’exigència de fonamentació: la destrucció de totes les opinions

[5] Ja fa temps que em vaig adonar que, des dels meus primers anys, havia rebut moltes falsedats
com a vertaderes, i que tot allò que després havia fonamentat sobre uns principis tan mal assegurats no
podia ser sinó molt dubtós i incert; de manera que, una vegada en la vida, em calia emprendre
seriosament la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia rebut fins llavors en la meva
creença, i començar de nou des dels fonaments, si volia establir quelcom ferm i constant en les
ciències. Però aquesta empresa em semblava que era massa difícil, i he esperat fins assolir una edat que
fos prou madura que no en pogués esperar cap altra de posterior en què fos més capaç de realitzar-la; la
qual cosa m’ha fet ajornar el projecte tant de temps que ara creuria cometre una falta si encara emprés
en la deliberació el temps que em queda per actuar.

Exercicis:
▪ Quin és la decisió inicial per començar la metafísica segon Descartes? Per quina raó cal adoptar
aquesta decisió?

Regla o principi del dubte

[6] Ara que tinc l’esperit lliure de tota ocupació i que m’he procurat un repòs estable en una
calmosa solitud, m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir de manera general totes les meves
antigues opinions. Ara bé, no serà pas necessari, per arribar a aquest objectiu, que provi que són totes
falses, cosa que potser no s’acabaria mai; sinó que, en la mesura que la raó em persuadeix ja que no he
de donar creença amb menys convicció a les coses que no són del tot certes i indubtables que a aquelles
que em semblen manifestament falses, per això, el més mínim motiu de dubte que hi trobaré serà
suficient per rebutjar-les totes (=considerar-les com a falses).

Exercicis:
▪ Quin procediment no és correcte per tal de destruir les opinions o prejudicis?
 ▪ Quina és la regla que cal aplicar en la tasca de destrucció de les opinions o prejudicis?

1er Argument de dubte sobre els sentits: errors o enganys dels sentits.
[7] Tot el que he rebut fins ara com a més veritable i sòlid ho havia après dels sentits o mercès als
sentits; ara bé, he comprovat alguna vegada que els sentits eren enganyadors i que és prudent
no refiar-se mai del tot del que ens ha enganyat alguna vegada.

Resistència al dubte: les percepcions clares

[8] Però, encara que els sentits ens enganyin alguna vegada pel que fa a les coses poc perceptibles i
molt allunyades, se’n troba potser moltes altres sobre les quals no és raonable dubtar, encara que les
coneixem a través seu. Per exemple, que sóc aquí, assegut prop del foc, vestit amb una bata, tenint
aquest paper entre les mans, i altres coses semblants. I com podria negar que aquestes mans i aquest cos
siguin meus, sense que em compari a aquells insensats que tenen el cervell tan torbat pels negres vapors
de la bilis, que asseguren constantment que són reis, quan són molt pobres; o s’imaginen que van vestits
d’or i de porpra, quan van nus; o s’imaginen ser càntirs o tenir un cos de vidre. I què?, aquests estan
bojos, i jo no seria menys extravagant si em basés en els seus exemples.

Exercicis:
▪ De quines opinions es dubta en el Text 7? Exposa sintèticament l’argument de dubte.

▪ A quines opinions afecta el 1r argument de dubte? A quines opinions no afecta (=es resisteixen)

2on Argument de dubte sobre els sentits: el somni.

[9] De tota manera he de considerar aquí que sóc home, i que, per consegüent, tinc per costum de
representar-me en somnis les mateixes coses, o algunes de menys versemblants, que aquells insensats
quan vetllen. Quantes vegades he somiat, a la nit, que estava en aquest lloc, que estava vestit així, i que
hem trobava prop del foc, encara que estès un a dins del llit? Em sembla clar ara que no és en absolut
amb els ulls adormits que miro aquest paper; que aquest cap que bellugo no està endormiscat; que és
amb una intenció i propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento. Allò que em succeeix en el
somni no em sembla en absolut tan clar i distint com això. Però pensant-hi amb més atenció, recordo
haver estat enganyat sovint per il·lusions semblants. I, aturant-me en aquest pensament, veig tan
manifestament que no hi ha pas indicis concloents ni marques prou clares mercès a les quals es
pugui distingir netament la vetlla del somni, que quedo totalment astorat; i la meva estranyesa és tal
que quasi és capaç de persuadir-me de què dormo.
Suposem, doncs, que estem adormits, i que totes aquestes particularitats, a saber, que obrim els ulls,
que belluguem el cap, que estenem les mans, no són sinó falses il·lusions; i pensem que potser ni les
nostres mans, ni tot el nostre cos són tal i com els veiem. (...)

Exercicis:
▪ De què es dubta exactament en el Text 9? Exposa la idea principal del 2n argument de dubte.

▪ On es detecta al text l’aplicació de la “regla o principi de dubte”?

Resistència a l’argument del somni: les veritats matemàtiques.

[10] (...) cal admetre, no obstant, que hi ha encara coses més simples i universals que són
vertaderes i existents (...) l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquesta naturalesa, que no
tracten sinó de coses molt simples i generals, sense fer atenció a si estan o no en la naturalesa, contenen
quelcom cert i indubtable. Perquè, sigui que vetlli o que dormi, dos i tres fan cinc, i el quadrat no
podrà tenir mai més de quatre costats; i no sembla possible que unes veritats tan manifestes
puguin ser sospitoses d’alguna falsedat o incertitud.

Exercicis:
▪ A què no afecta l’argument del somni? Per què?

3er argument de dubte sobre les veritats matemàtiques: el Déu enganyador (o la incertesa del
meu origen).
[11] No obstant, tinc gravada en la ment una antiga opinió, i és que hi ha un Déu que ho pot
tot i pel qual he estat creat tal i com sóc. ¿I com sé que aquest Déu (...) no hagi volgut que jo
m’enganyi sempre que faig la suma de dos i tres, o que compti els costats d’un quadrat, o
alguna altra cosa més fàcil, si és que pot imaginar-se? Però potser Déu no ha volgut enganyar-me
d’aquesta manera, perquè es diu, en efecte, que és immensament bo; però, si repugna a la seva bondat el
fet d’haver-me creat talment que sempre m’enganyi, també semblarà que li és contrari el permetre que
m’enganyi alguna vegada, la qual cosa no es pot dir pas que no sigui així.
 Hi haurà persones que potser s’estimaran més negar l’existència d’un Déu tan poderós que creure
que totes les altres coses són incertes. (...) No obstant, sigui quina sigui la manera que ells creguin que
he arribat al ser que tinc, ja l’atribueixin a algun destí o fatalitat, ja a l’atzar, ja per una sèrie contínua de
les coses, el que és cert és que, donat que errar i enganyar-se és una imperfecció, llavors, com menys
poderós serà l’autor que ells atribuiran al meu origen, més probable serà que jo sigui talment imperfecte
que m’enganyi sempre.

Exercicis:
▪ De què es dubta exactament en el Text 11? Exposa la idea principal del 3r argument de dubte.

▪ Explica també la segona versió de l’argument per a aquells que no volen suposar l’existència
d’un Déu omnipotent.

Resistència a l’argument del Déu enganyador: l’hàbit o costum d’assentir a les antigues
opinions.
[12] Però no n’hi ha prou d’haver-me adonat d’això, he de procurar recordar-ho; perquè les
opinions quotidianes em retornen sovint al pensament, i el tracte llarg i familiar que han tingut
amb mi els hi dóna dret d’ocupar el meu esperit a contracor i esdevenir quasi mestres de la
meva creença. I no em desacostumaré mai d’assentir-les i de confiar-hi, mentre les consideri tal i com
són, és a dir, en cert sentit dubtoses, tal i com acabo de mostrar, i malgrat tot, molt probables, per la
qual cosa es té molta més raó en creure-les que en dubtar-ne. És per això que penso que obraré
prudentment si, actuant amb la voluntat en sentit contrari, m’enganyo a mi mateix i fingeixo
durant algun temps que tots aquests pensaments són absolutament falsos i imaginaris (...)

Exercicis:
▪ Exposa clarament quina és la residència a l’argument del Déu enganyador.

▪ Aquesta resistència és conceptual o psicològica?

Argument final del dubte: el geni maligne
[13] Suposaré, doncs, que hi ha, no pas un Déu vertader que és la font sobirana de la veritat, sinó
un cert geni maligne, no menys sagaç i enganyador que poderós, que empra tota la seva
destresa en enganyar-me. Creuré que el cel, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses
exteriors que veiem no són sinó il·lusions i enganys dels quals se serveix per temptar la meva credulitat.
Em consideraré a mi mateix com a no tenint mans, ni ulls, ni carn, ni sang, com si no tingués cap sentit,
però creient falsament tenir aquestes coses. Restaré obstinadament lligat a aquest pensament; i si per
aquest camí no està en el meu poder d’arribar al coneixement d’alguna veritat, almenys està en el meu
poder de suspendre el judici. És per això que em guardaré curosament de rebre en la meva creença cap
falsedat, i prepararé ten bé el meu esperit per a totes les trampes d’aquest gran enganyador que,
poderós i trampós que sigui, no em podrà imposar res.

Exercicis:
▪ De què es dubta exactament en el Text 9? Exposa la idea principal de l’argument del geni
maligne.

▪ Quina és la finalitat de l’argument del geni maligne?

Resultat final del dubte

[14] Davant de tots aquests arguments, no tinc res a respondre, sinó que em trobo obligat a
manifestar que, de totes les coses que abans havia rebut per veritables, no n’hi ha ni una de les quals no
pugui dubtar, no per desconsideració o lleugeresa, sinó per raons vàlides i meditades. Per aquest motiu
és necessari que aturi i suspengui a partir d’ara el meu judici sobre aquests pensaments i no me’ls cregui
més, tal com faria amb les coses que em semblessin falses si vull arribar a alguna cosa certa.

Exercicis:
▪ Quin és el resultat final de l’operació del dubte cartesià?

▪ Elabora un esquema amb tots els passos (resumits) de la primera meditació cartesiana.

3.2. Segona meditació: el “cogito” i la distinció ment-cos

La primera certesa: la pròpia existència

[15] Però, estic segur que no hi ha res diferent de tot el que ja he esmentat, del qual no hi hagi la
més mínima possibilitat de dubte? No hi ha pas, potser, algun Déu, o algun altre poder, que em posi
aquests pensaments en el meu esperit? Per què penso així, si potser jo mateix sóc capaç de produir-los
en mi? I jo, almenys, no sóc potser alguna cosa? Però ja he negat que posseeixi cap sentit ni cap cos.
Estic confús, no obstant; perquè, què se segueix de tot això? Sóc tant dependent del cos i dels sentits
que no puc ser sense ells? Però ja m’he persuadit que no hi ha res en el món, que no hi ha cel, ni terra,
ni esperits, ni cossos. No m’he persuadit també, llavors, que no sóc? No, certament, perquè jo era, si
m’he persuadit d’alguna cosa. Però, hi ha un ésser enganyador, màximament poderós i astut,
que empra tot el seu enginy per enganyar-me sempre. Llavors no hi ha dubte que sóc, si
m’enganya; i, m’enganyi tant com vulgui, que no podrà fer que jo no sigui res mentre penso
que sóc alguna cosa. De manera que, després d’haver pensat i examinat totes aquestes coses,
finalment cal concloure: Jo sóc, jo existeixo és necessàriament vertader mentre ho pronuncio o bé
mentre ho concebo en la ment. (MM2)

Exercicis:
▪ Cap a quin element nou es dirigeix l’atenció de les preguntes inicials del text?

▪ Com s’aplica la regla o principi del dubte al text?

▪ Quina és la primera veritat trobada gràcies a l’operació del dubte?

▪ Per què l’hem d’admetre com a veritat?

Naturalesa pensant del jo

[16] Però no conec encara prou clarament quina cosa sóc, jo que sé certament que sóc ; de
manera que ara cal que vagi amb compte per no prendre imprudentment una altra cosa per mi, i així no
enganyar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i evident que tots els que he tingut
anteriorment. (....) Veig el següent: el pensament és l’única cosa que no pot ser separada de mi. Jo
sóc, jo existeixo; això és cert. Però, quan de temps? Certament mentre penso, car potser podria succeir
que si cessés tot pensament, deixés al mateix temps d’existir. No admeto res, ara, que no sigui
necessàriament vertader: no sóc, doncs, parlant amb precisió, sinó una cosa que pensa, és a dir, un
esperit o raó, termes dels quals desconeixia anteriorment el significat. Sóc una cosa vertadera i
vertaderament existent, però, ¿quina cosa?, ja ho he dit, una cosa pensant (res cogitans). I què
més? Estimularé encara més la meva imaginació per buscar si no sóc també altra cosa. No sóc aquella
organització de membres que s’anomena cos humà; no sóc un aire delicat i penetrant, estès per tots el
membres; no sóc un vent, un alè, un vapor, ni res de tot allò que pugui fingir ni imaginar, perquè he
suposat que tot això no era res, i, malgrat aquesta suposició, tot i així no deixa d’ésser cert que sóc
alguna cosa. (MM2) (...)
Què sóc, doncs? Una cosa que pensa. I què és això? Certament, una cosa que dubta, que
entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina, també, i que sent. Perquè, com ja
he fet notar abans, encara que les coses que sento i imagino potser no es trobin de debò fora de mi ni
existeixin en elles mateixes, estic segur que aquestes formes de pensar que anomeno sentiments i
imaginació, en la mesura que només són maneres de pensar, certament resideixen i es troben en mi.
(MM3)

Exercicis:
▪ Què es planteja de diferent en el Text 16 respecte al Text 15?

▪ Quina és la naturalesa o essència del jo? Anomena tots els termes que la designen. Quin és
l’argument principal amb que la demostra?

▪ Especifica el elements de què es composa la cosa o naturalesa pensant.

3.3. Tercera meditació: l’existència de Déu

Prova gnoseològica

[17] Seguidament, fent reflexió sobre el fet que jo dubtava i que, per tant, el meu ésser no era del tot
perfecte, puix que veia clarament que era una perfecció més gran conèixer que dubtar, se’m va ocórrer
d’investigar d’on havia après a pensar en alguna cosa més perfecta que jo; i vaig conèixer que havia
d’ésser d’alguna natura que fos, en efecte, més perfecta. Quant als pensaments de diverses altres coses
fora de mi, com el cel, la terra, la llum, el calor, i altres mil, no em preocupava per saber d’on venien,
perquè, no veient-hi res que em semblés fer-les superiors a mi, podia creure que, si eren veritables, eren
dependents de la meva natura, per tal com aquesta tenia alguna perfecció; i si no ho eren, procedien del
no-res, és a dir, que eren en mi perquè hi havia algun defecte. Però no podia ser el mateix per la idea
d’un ésser més perfecte que el meu. Perquè era manifestament impossible que aquesta idea procedís del
no res; i per tal com no hi ha menys impossibilitat de pensar que allò que és més perfecte sigui una
conseqüència i una dependència d’allò que és menys perfecte, que de pensar que de no res procedeix
quelcom, no podia tampoc procedir de mi mateix; de manera que només restava que hagués estat
posada en mi per una natura veritablement més perfecta que jo i, fins i tot, que tingués en ella totes les
perfeccions de les quals jo pogués tenir alguna idea, és a dir, per explicar-me en un mot, per Déu.
(DM4).

Exercicis:
▪ Què significa conceptualment la idea de Déu.

▪ Fes un esquema de tots els passos que conté la prova gnoseològica.

Prova de la causalitat

[18] A la qual cosa afegia que, puix que coneixia algunes perfeccions que no tenia, no era jo l’únic
ésser que existia (...) sinó que calia per necessitat que n’hi hagués un altre de més perfecte, del qual jo
depengués i del qual jo hagués adquirit tot allò que tenia; puix que, si jo hagués estat sol i independent
de tot altre ésser, de manera que procedís de mi mateix la poca cosa en la qual participava de l’ésser
perfecte, hauria pogut tenir per mi mateix també, per la mateixa raó, totes les altres coses que coneixia
que em mancaven, i així jo ésser infinit, etern, immutable, omniscient, omnipotent i posseir, en fi, totes
les perfeccions que podia remarcar en Déu. (...) (DM4)

Exercicis:
▪ Enumera les propietats o atributs de Déu.

▪ Exposa l’argument del text de manera esquemàtica.

3.4. Quarta meditació: el criteri o regla de veritat

Déu no és enganyador
[19] Perquè en primer lloc observo que és impossible que Déu m’enganyi, ja que en tot frau i
engany hi ha alguna mena d’imperfecció. I tot i que sembla que poder enganyar sigui una marca de
subtilesa o de poder, voler enganyar és sens dubte senyal de feblesa o de maldat. I per tant no es pot
atribuir res d’això a Déu.
A més a més experimento dins meu una certa facultat de jutjar que sens dubte he rebut de Déu,
com també la resta de coses que posseeixo; i com ell no voldria enganyar-me, no me l’ha donat
certament de manera que jo pugui errar quan l’uso bé. (MM4)

Exercicis:
▪ Per què Déu no pot ser enganyador?

▪ Què implica per a la facultat de jutjar que Déu no sigui enganyador.

Causa de l’error
[20] (...) m’adono que ni la facultat de voler que he rebut de Déu no és per ella mateixa la causa
dels meus errors, ja que és prou àmplia i perfecta en la seva espècie; ni tampoc no ho és la facultat
d’entendre o concebre, ja que només puc entendre les coses per mitjà d’aquesta facultat que Déu
m’ha donat, i per tant tot el que entenc sens dubte ho entenc com cal, i no és possible que en això
m’equivoqui. ¿Quin és doncs l’origen dels meus errors? Doncs només el fet que no retinc la
meva voluntat dins dels límits de l’enteniment (ja que és molt més àmplia i extensa que
aquest) i l’aplico a coses que no entenc. Coses respecte a les quals la voluntat és per ella mateixa
indiferent, i per aquesta raó es desvia fàcilment i tria el mal pel bé, o el fals pel vertader. I això és el que
em fa equivocar... Perquè la llum natural ens ensenya que el coneixement de l’enteniment sempre ha de
precedir la decisió de la voluntat. I és en aquest mal ús del lliure albir on es troba la privació que
constitueix l’essència de l’error. I afirmo que la privació es troba en l’operació de jutjar en quant aquesta
procedeix de mi; però no en la facultat de jutjar mateixa en quant l’he rebut de Déu... (MPP4)

Exercicis:
▪ Per què Déu no pot ser enganyador?

▪ Què implica per a la facultat de jutjar que Déu no sigui enganyador.

Regla o criteri de veritat
[21] (...) en això consisteix la màxima i principal perfecció de l’home (...). I, certament, no pot ser
cap altra que aquella que he explicat; perquè, sempre que al fer d’un judici retinc la voluntat de tal
manera que només s’estengui a aquelles coses que li siguin presentades per l’enteniment amb
claredat i distinció, és completament impossible que m’equivoqui, perquè tota percepció
(=concepció, intel·lecció) clara i distinta és sens dubte alguna cosa i, per tant, no pot ser a partir del no-
res, sinó que ha de tenir necessàriament a Déu per autor; Déu, dic, aquell sobirà perfecte que és
contradictori que sigui fal·laç i, per tant, sens dubte, és vertadera. I avui no he après tan sols allò que he
d’evitar per a què mai m’equivoqui, sinó, al mateix temps, també allò que he de fer per assolir la veritat;
cosa que aconseguiré, de fet, només si faig suficient atenció a totes les coses que entenc perfectament i
les separo d’aquelles altres que aprenc com a més confuses i obscures. I a això em dedicaré a partir d’ara
amb molta cura.

Exercicis:
▪ Exposa les dues formulacions de la regla o criteri de veritat que apareixen al text.

▪ Sintetitza, seguint l’ordre del text, la cadena d’idees de la quarta meditació cartesiana.

3.5. Cinquena meditació: l’essència de les coses materials

i la prova a priori de l’existència de Déu

L’essència de les coses materials: l’extensió

[22] (...) ara res em sembla més urgent (ja que m’he adonat del que s’ha d’evitar i del que s’ha de fer
per assolir la veritat) que intentar sortir dels dubtes en què vaig caure els dies anteriors, i veure si hi pot
haver quelcom cert sobre les coses materials.
I, certament, abans que busqui si tals coses existeixen fora de mi, he de considerar les seves
idees, en tant que són en el meu pensament, i veure quines d’aquestes són distintes i quines
són confuses.
Sens dubte, imagino distintament la quantitat, que vulgarment els filòsofs anomenen contínua, o
sigui, d’aquesta quantitat, o més aviat, de les coses que tenen quantitat, l’extensió en longitud, amplada
i profunditat; i compto en ella vàries parts, a les quals assigno diverses magnituds, figures i llocs,
moviments locals, i a aquests moviments, diverses duracions.

Exercicis:
▪ Quin és l’objectiu inicial de la cinquena meditació?
 ▪ Quina és l’estratègia per aconseguir aquest objectiu?

▪ Quina és la veritat que s’aconsegueix amb aquesta estratègia? De què depèn aquesta veritat?

Innatisme i veritat de les idees matemàtiques

[23] I no només em són totalment conegudes i evidents aquestes coses considerades així de manera
general, sinó que després també, quan hi poso atenció, percebo moltes altres particularitats sobre
les figures, sobre el número, sobre el moviment i altres coses semblants, la veritat de les quals és
fins a tal punt manifesta i tan conforme amb la meva naturalesa que, quan les descobreixo per primera
vegada, no em sembla que aprengui res de nou, sinó més aviat que recordi coses que sabia
anteriorment sobre elles, és a dir, que adverteixo per primera vegada unes coses que ja fa temps que
estaven en mi, però encara no hi havia dirigit abans cap a elles la mirada de la ment.
(...) I quan, per exemple, imagino el triangle, encara que una figura d’aquesta mena potser no existeix
en cap altre lloc del món fora del meu pensament, ni hagi existit mai, tot i així hi ha veritablement
d’ella una determinada naturalesa o essència, o forma, immutable i eterna, que no ha estat
produïda per mi, ni depèn de la meva ment, com és evident pel fet que poden demostrar-se
diverses propietats d’aquest triangle, certament, que els seus tres angles són iguals a dos rectes, que
l’angle major s’oposa al costat major, i altres semblants, les quals, vulgui o no vulgui, ara conec
clarament, tot i que no hagi pensat de cap manera en elles abans, quan he imaginat el triangle
i, consegüentment, no han estat produïdes per mi.
I no importa per al cas si dic que potser aquesta idea de triangle ha arribat de les coses exteriors a
través dels òrgans dels sentits perquè de vegades he vist cossos que tenen figura triangular; en efecte,
puc pensar altres innombrables figures, de les quals no hi pot haver cap sospita què hagin estat
mai obtingudes a través dels sentits, i, tanmateix, puc demostrar diverses propietats d’elles, no
menys que del triangle. I aquestes, certament, són totes vertaderes, ja que les conec clarament (...).

Exercicis:
▪ Quina nova gamma de veritats afegeix aquest text a les del text anterior? Quina relació
tenen aquestes noves veritats amb les anteriors?

▪ Com és demostra la veritat de les idees matemàtiques?

▪ Quin és l’argument principal amb què Descartes demostra l’innatisme de les veritats
matemàtiques? I l’argument secundari o complementari?

La prova a priori sobre l’existència de Déu (argument ontològic)

[24] Però, a més, si pel sol fet que puc extreure del meu pensament la idea d’alguna cosa se
segueix que tot el que percebo clarament i distintament que pertany a aquesta cosa,
veritablement li pertany, ¿no hi pot haver, a partir d’aquí, un argument amb què es provi
l’existència de Déu? Certament no trobo menys en mi la seva idea, a saber, d’un ens summament
perfecte, que la idea de qualsevol figura o número, ni entenc menys clarament i distintament que
pertany a la seva naturalesa que existeixi sempre, que allò que demostro d’alguna figura o d’algun
número també pertany a la naturalesa de la figura o del número (...).
De la mateixa manera que no és necessari que imagini mai cap triangle, però cada vegada que vull
considerar una figura rectilínia que només té tres angles, és necessari que li atribueixi aquelles coses a
partir de les quals s’infereix correctament que els seus tres angles no són majors que dos rectes, encara
que en aquell moment no m’adoni d’això. (...) I per això hi ha una gran diferència entre aquesta mena de
falses suposicions i les idees vertaderes que hi ha innates en mi, de les quals, la primera i
principal és la idea de Déu. Perquè entenc de moltes maneres que aquesta idea no és quelcom
fictici que depengui del meu pensament, sinó la imatge d’una naturalesa vertadera i
immutable: primer, perquè no puc pensar cap altra cosa, a part de Déu, a l’essència de la qual pertanyi
l’existència; després, perquè no puc entendre dos o més Déus que siguin d’aquesta manera; i perquè,
suposant que ara n’existeixi un, veig que és absolutament necessari que hagi existit abans des de
l’eternitat, i que hagi de romandre per l’eternitat, i, finalment, perquè percebo moltes altres coses en
Déu de les quals no puc eliminar ni canviar res.
 Exercicis:
▪ Fes un esquema de tots els passos que conté la prova ontològica.

Prioritat del coneixement de Déu: tots els altres coneixements en depenen

[25] (...) pel que fa a Déu, si no s’interferissin els prejudicis i les imatges de les coses sensibles no
obstruïssin en part el meu pensament, no hi hauria res que es conegués primer ni més fàcilment que Ell;
car, què hi ha que sigui més clar per si mateix que existeix un ens que és suprem, és a dir, Déu, a la sola
essència del qual pertany l’existència?
Però, encara que hagi necessitat una consideració atenta per a conèixer això, amb tot, ara no només
en tinc una certesa igual que de tot allò altre que em sembla més cert, sinó que, a més, també
m’adono que la certesa de totes les altres coses en depèn fins a tal punt que sense ella no es
podria saber mai res perfectament.
(...) després que he conegut que Déu és i perquè també he entès al mateix temps que totes les altres
coses depenen d’ell, i que no és fal·laç, i que d’això he deduït que totes les coses que conec clarament i
distintament són necessàriament vertaderes; encara que no posi més atenció a les raons per les qual he
jutjat que això era vertader, mentre recordi tan sols haver-les conegut amb claredat i distinció, això no
em pot introduir cap raó contrària que m’impel·leixi posar-les en dubte, sinó que de tot això en
posseeixo una certa i veritable ciència.

Exercicis:
▪ Per què l’existència de Déu no és coneguda com la primera veritat si és la més clara?
 ▪ Quin paper té el coneixement de l’existència de Déu en relació a les altres veritats?

▪ Quin tipus de coneixement determina l’existència de Déu envers les altres veritats?

3.6. Sisena meditació: la distinció real ment-cos, l’existència de les coses materials i la unió
íntima de la ment i el cos

La distinció entre intel·lecció (l’acte d’entendre) i imaginar

[26] (...) examinaré primer la diferència que hi ha entre imaginació i intel·lecció pura. Així, per
exemple, quan imagino un triangle, no només entenc que és una figura compresa per tres línies, sinó
que, a més a més, al mateix temps intueixo o veig amb la ment aquestes tres línies com si estiguessin
presents, i això és el que anomeno imaginar. Però si penso un quilògon (=polígon de mil costats),
entenc igual de bé que aquesta és una figura que consta de mil costats com entenc que un triangle en
consta de tres; però llavors ja no imagino aquests mil costats, és a dir, no els imagino com a presents. I
encara que potser, per causa del costum que tinc d’imaginar quelcom cada vegada que penso una cosa
corpòria, em representi aleshores confusament alguna figura, és evident que no es tracta d’un quilògon,
perquè aquesta figura no difereix en res de la que em representaria si pensés un miriàgon (=polígon
d’un milió de costats) o en qualsevol altra figura de molts costats (...). Però si es tracta d’un pentàgon,
puc entendre la seva figura, com s’esdevé amb la del quilògon, sense ajuda de la imaginació; però també
puc imaginar-la, aplicant la mirada de la meva ment als seus cinc costats i al àrea continguda en ells; i
adverteixo aquí clarament que per a imaginar necessito una peculiar tensió de l’ànima que no utilitzo per
a entendre; i aquesta tensió de l’ànima mostra clarament la diferència que hi ha entre imaginació i
intel·lecció pura.

Exercicis:
▪ Quines dues diferències hi ha, segons el text, entre la intel·lecció i la imaginació?

La distinció real ànima-cos (sent el cos només probable encara)

 [27] (...) com que ja sé que Déu pot fer totes les coses que entenc clarament i distintament tal i com
les entenc, n’hi ha prou amb què jo pugui entendre clarament i distintament una cosa sense un altra
perquè sàpiga amb certesa que una és diferent de l’altra, ja que almenys Déu pot posar-les per separat;
(...) per tant, a partir del fet que sé que existeixo i, alhora, que no adverteixo que a la meva naturalesa o
essència li pertanyi absolutament res més que sóc una cosa pensant, de tot això en concloc
encertadament que la meva essència consisteix únicament en això: que sóc una cosa pensant. I encara
que potser (o més aviat, com diré després, certament) jo tingui un cos que està estretament
unit a mi, això no obstant, ja que d’una part tinc la idea clara i distinta de mi mateix en tant
només que sóc una cosa pensant, no extensa, i d’una altra part, la idea distinta de cos en tant
que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i
que puc existir sense ell.

[28] Adverteixo aquí, en primer lloc, que hi ha una gran diferència entre la ment i el cos, ja que
el cos sempre és per naturalesa divisible, mentre que la ment és absolutament indivisible;
perquè quan la considero, és a dir, quan em considero a mi mateix en tant que sóc només una cosa
pensant, no puc distingir parts en mi, sinó que entenc que jo sóc una cosa completament unitària e
integra; i encara que sembli que tota la ment està unida a tot el cos, això no obstant, quan se talla un
peu, un braç o qualsevol altra part del cos, no veig que per això es tregui res a la ment. I tampoc
poden anomenar-se parts de la ment les facultats de voler, sentir, entendre, etc. perquè és una i
la mateixa ment la que vol, la que sent, la que entén. Per contra, no puc pensar cap cosa
corpòria, és a dir, extensa, que no la divideixi fàcilment en parts amb el pensament, per la qual
cosa entenc que és divisible; i amb això sol n’hi hauria prou per ensenyar-me que la ment és
completament diferent del cos si no ho sabé bastant bé per altres raons.

Exercicis:
▪ Quina és la regla (o criteri) exposada al principi del Text 27? Com s’aplica a la distinció
entre la ment i el cos?

▪ Quin és l’argument principal per distingir la ment del cos?

 ▪ La distinció entre la ment i el cos ja implica que s’hagi demostrat prèviament l’existència del
cos o no?

La demostració de l’existència de les coses materials

[29] Hi ha també en mi una certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i conèixer les idees de
les coses sensibles, però no podria fer cap ús d’ella si no existís també, ja sigui en mi, ja sigui en alguna
altra cosa, una facultat activa per produir o causar aquestes idees. Però aquesta facultat no pot estar en
mi perquè no pressuposa cap intel·lecció i perquè aquestes idees es produeixen sense que jo hi cooperi
i, a vegades, fins i tot contra la meva voluntat: per tant, ha d’estar en alguna substància diferent de mi. I
ja que tota la realitat que hi ha objectivament en les idees produïdes per aquesta facultat ha d’estar, o bé
formalment, o bé eminentment, en tal substància (com he advertit abans [v. MM3, textos complementaris]);
llavors, o bé tal substància és el cos, és a dir, la naturalesa corpòria, havent-hi continguda formalment
(=realment, efectivament) en ella tot el que hi ha objectivament (=representacionalment, en tant que
contingut mental) en les idees, o bé és Déu o alguna criatura més noble que el cos, en la que s’hi
continguin eminentment. Però com que Déu no és fal·laç, és completament evident que Ell no
m’envia aquestes idees ni immediatament per si mateix, ni per mitjà d’alguna criatura en la
que es contingui tan sols eminentment, però no formalment, la realitat objectiva de tals idees.
Així, doncs, com que no m’ha donat cap facultat per conèixer això, sinó a contrari una
propensió a creure que aquestes idees procedeixen de les coses corpòries, no veig per quina
raó podria entendre que Ell no és fal·laç si procedissin de quelcom que no fossin les coses
corpòries. Per tant, les coses corpòries existeixen. Tanmateix, potser no existeixen totes tal com jo les
percebo pels sentits, perquè aquesta percepció dels sentits és molt fosca i confusa en molts casos; però
almenys hi ha en elles tot el que entenc clarament i distintament, a saber, totes les coses, considerades
en general, que són objecte de la pura matemàtica.

Exercicis:
▪ Fes un esquema ordenat d’idees (exposades sintèticament) de tot el procés argumentatiu del
text.
La unió íntima de la ment i el cos

[30] I no hi ha dubte que tot el que m’ensenya la naturalesa té quelcom de veritat, perquè per
naturalesa en general entenc ara o bé Déu mateix o bé la coordinació de les coses instituïda per Déu; i
per la meva naturalesa en particular entenc el conjunt de totes les coses que Déu m’ha concedit.
Ara bé, no hi ha res que aquesta naturalesa m’ensenyi més expressament que això: que tinc un cos,
que es troba malament quan sent dolor, que necessita aliment o beguda quan tinc fam o set, etc.; per
tant, no he de dubtar de que hi hagi quelcom de veritat en això.
La naturalesa també m’ensenya, per mitjà d’aquestes sensacions de dolor, fam, set, etc. que
jo no només estic en el meu cos com el mariner en la seva nau, sinó que no tan sols estic unit
al meu cos com un mariner amb la seva nau, sinó que hi estic unit estretíssimament i com a
barrejat amb ell, de tal manera que formo una sola cosa amb ell. Perquè si no fos així, quan el cos
es lesiona, jo, que no sóc més que una cosa pensant, no sentiria dolor, sinó que percebria (=concebria)
aquesta lesió amb el pur enteniment, com el mariner percep amb la vista si alguna cosa es trenca a la
seva nau; i quan el cos necessita aliment o beguda, ho entendria manifestament en comptes de tenir
sensacions confuses de fam i set. Perquè certament aquestes sensacions de set, fam, dolor, etc. no són
res més que certs confusos modes de pensar que sorgeixen de la unió i d’aquesta espècie de mescla de la
ment amb el cos.

Exercicis:
▪ Com es defineix “naturalesa”, al text? I la “meva naturalesa”?

▪ Que m’ensenya la naturalesa del cos?

▪ Quina és la veritat obtinguda d’aquest ensenyament?

Eliminació de l’argument del somni

[31] (...) ja no he de témer que les coses que els sentits em mostren diàriament siguin falses, i els
dubtes hiperbòlics d’aquests últims dies han de ser rebutjats com a ridículs. Principalment aquell tan
gran al voltant del somni, que no distingia de la vetlla; perquè ara adverteixo que hi ha una
diferència molt gran entre ambdues coses, que consisteix en què la memòria mai no uneix els
somnis amb les altres accions de la vida, com s’esdevé quan s’està despert; perquè, si mentre
estic despert, se m’aparegués algú de repent i a continuació desaparegués, com passa en els somnis, de
manera que no veiés d’on ha vingut ni on anés, jutjaria que és un espectre o un fantasma fingit pel meu
pensament, més aviat que no pas un veritable ésser humà. Tanmateix, quan succeeixen coses que
adverteixo distintament des d’on, cap a on i quan se’m presenten, i la percepció de les quals enllaço
sense cap interrupció amb la resta de la meva vida, estic completament cert de què no em succeeixen en
somnis, sinó estant despert. I no he de dubtar el més mínim de la seva veritat si, després d’haver
convocat tots els sentits, la memòria i l’enteniment per examinar-les, cap d’aquestes facultats em mostra
res que contradigui a les altres. Puix que, com que Déu no és fal·laç, jo no m’equivoco en això. Però
com que la necessitat d’actuar no sempre concedeix temps per a un examen tan curós, s’ha de confessar
que la vida humana està subjecta sovint a errors en les coses particulars i a reconèixer la debilitat de la
nostra naturalesa.

Exercicis:
▪ Quina és la diferència essencial entre les representacions de la vetlla i les del somni?

▪ Què implica aquesta diferència respecte a l’argument del somni de la primera meditació?
 SUBSTÀNCIA
DEFINICIÓ GENERAL: “Quan concebem la substància, concebem solament
una cosa que existeix de tal manera que no té necessitat sinó de si mateixa per existir”(PP1,
Art. 51).
DÉU: SUBSTÀNCIA INFINITAMENT PERFECTA
-“parlant pròpiament només Déu és així (=és una substància), i no hi ha cap cosa
creada que pugui existir un sol moment sense ésser sostinguda i conservada pel seu poder”
(ibid.).
-“Ell és etern, omniscient, omnipotent, font de tota bondat i veritat, creador de
totes les coses, i, finalment, que té en si mateix totes aquelles coses en les quals
podem advertir clarament alguna perfecció infinita, o, millor dit, no limitada per
cap imperfecció” (PP1, Art. 22).
SUBSTÀNCIES CREADES (PER DÉU)
-“La noció que tenim de SUBSTÀNCIA CREADA es refereix de la mateixa
manera a totes, és a dir, tant a aquelles que són immaterials com a aquelles que
són materials o corporals; perquè tan sols és necessari, per entendre que són
substàncies, que ens adonem que poden existir sense l’ajuda de cap cosa creada” (PP1,
Art.52).
RES COGITANS (SUBSTÀNCIA RES EXTENSA (SUBSTÀNCIA
PENSANT) MATERIAL)
DEF. D’ATRIBUT: “Però encara que tot atribut serveixi per fer conèixer la substància,
no obstant n’hi ha un que constitueix la seva naturalesa i la seva essència, i del
qual tots els altres depenen” (PP1, Art. 53).
ATRIBUT PRINCIPAL: ATRIBUT PRINCIPAL:
COGITATIO (PENSAMENT) EXTENSIO (EXTENSIÓ)
-“el pensament constitueix la natura de -“l’extensió en longitud, llargada i
la substància que pensa” (ibid.). profunditat, constitueix la natura de la
substància corporal” (ibid.).
ATRIBUTS SECUNDARIS: ATRIBUTS SECUNDARIS:
IMAGINACIÓ, VOLUNTAT... FIGURA, MOVIMENT...
-“totes les propietats que trobem en la cosa que -“tot allò que hom pot atribuir al cos
pensa no són sinó maneres diferents de pensar pressuposa l’extensió, i no és sinó una
(...) així, la imaginació, el sentiment i la dependència d’allò que és extens (...)
voluntat depenent talment d’una cosa Així, per exemple, no sabríem
que pensa que no els podem concebre concebre la figura si no és en una cosa
sense ella” (ibid.). extensa, ni el moviment sinó en una
cosa extensa” (ibid.).
4. La Física
▪ Descartes, des d’una òptica científica, és un autor que s’ha d’emmarcar en la “Revolució científica o
copernicana” dels segles XVI i XVII, en la qual destaquen els noms de Copèrnic, Kepler, Galileu, i
 Newton. La contribució de Descartes a la física té més un caràcter de fonamentació teòrica que de
descoberta específica de lleis importants (tot i que hi fa alguna aportació important). De fet és la
primera filosofia veritablement moderna, és a dir, que té en compte la nova ciència física-
matemàtica i que deixa de banda l’aristotelisme, que era una física merament explicativa i que
recorria a causes ocultes.

▪ L’aportació matemàtica de Descartes és molt rellevant, ja que és el creador de la geometria analítica

i el que posa les bases modernes de l’òptica, que en aquells temps encara era una disciplina de la
matemàtica.

▪ L’aportació concreta més destacada de la física cartesiana és que, per primera vegada a la història de
la humanitat, aporta la formulació correcta del principi d’inèrcia (Galileu havia realitzat una
definició errònia en un punt clau: creia que el moviment era circular) i de la conservació de la
quantitat de moviment, contribuint a les bases de la mecànica, una part de la física a la qual Newton
va donar una forma definitiva. El model global de l’Univers físic o Sistema del Món descrit per
Descartes era molt ambiciós d’objectius, però molt especulatiu (per exemple: la matèria subtil i la
negació del buit, la teoria dels remolins ...), i va ser substituït ràpidament pel de Newton, que va ser
acceptat com a definitiu durant els segles XVIII i XIX. Paradoxalment, Einstein, a principis del
segle XX, deia explícitament que restituïa d’alguna manera Descartes davant de Newton quan
proposava la seva Teoria de la Relativitat General.

▪ La física cartesiana es dedueix de la metafísica, que ha possibilitat distingir les substàncies extenses
(cossos) de les substàncies pensants (ànimes) posant, així, les bases per a la comprensió de la
matèria, és a dir, la reducció d’aquesta a extensió, amb la consegüent negació del buit i l’explicació
del món físic en termes geomètrics (mecanicisme). Queden excloses les forces animades i el
finalisme defensats per Aristòtil i els medievals. No solament s’aplica, doncs, el mecanicisme als
éssers inerts, sinó també als éssers vius i al cos humà. Les lleis fonamentals de les coses extenses
són tres, a partir de les quals es dedueix tot el Sistema del Món:
- 1a llei: LA INÈRCIA: tota part de la matèria resta sempre en un mateix estat mentre
que l’encontre amb d’altres no l’obligui a canviar-lo. Això pel que fa a la mida, pel que
fa a la forma, pel que fa al lloc, de manera especial, pel que fa al moviment (si és mou,
continuarà movent-se mentre res no l’aturi)
- 2a llei: CONSERVACIÓ DE LA QUANTITAT DE MOVIMENT: quan un cos
impulsa a un altre, no pot donar-li cap moviment si ell no perd simultàniament igual
quantitat del seu, ni restar-li si el seu no augmenta en igual quantitat.
- 3a llei: TENDÈNCIA AL MOVIMENT RECTILINI: quan un cos es mou, encara
que el seu moviment es faci freqüentment en línia corba i encara que no se’n pugui
efectuar cap que no sigui circular en cert sentit, no obstant cadascuna de les seves parts
en particular tendeix sempre continuar el seu en línia recta.

▪ ANTROPOLOGIA: L’ésser humà serà, per tant un compost, una unió de dues substàncies (hi ha
un cert paral·lelisme amb Plató) radicalment diferents, una substància extensa, el cos, i una altra de
pensant i immaterial, l’ànima. Queda salvada la llibertat, perquè l’ànima no pot estar sotmesa a les
lleis mecàniques, perquè no és un cos. També “postula” (no pretén demostrar) la immortalitat de
l’ànima. Ara bé, el problema d’aquesta distinció substancial el constitueix la comunicació de les
substàncies, de la qual tenim experiències inqüestionables, com és la percepció i les passions (del
cos a l’ànima) o com són la voluntat i certs sentiments (de l’ànima al cos). Descartes postula que
l’òrgan on es produeix la comunicació és la glàndula pineal, que seria el punt central del cervell.