BLOC INTRODUCTORI

1. Explica el context Històric en el qual va viure Descartes

Descartes va viure en un moment clau de la història europea,

conegut com a Renaixement i també com a començament de la
modernitat. Va néixer el 1596 i va viure fins al 1650. Aquest període
es caracteritza per canvis significatius en molts aspectes de la vida,
incloent-hi la ciència, la filosofia, la religió i la política.

Durant el temps de Descartes, Europa es trobava immersa en canvis

importants. El Renaixement va marcar un augment en el
coneixement científic i l'exploració. Va ser una època d'aprenentatge
i redescobriment de les obres de l'antiguitat grega i romana, que van
influir en la manera de pensar i de veure el món.

En l'àmbit de la ciència, va néixer una nova mentalitat caracteritzada

per l'observació, l'experimentació i el raonament lògic. Descartes
mateix va contribuir significativament a aquest canvi en la manera
de veure el món amb el seu mètode de dubte i la seva insistència en
la raó com a via per aconseguir el coneixement.

A nivell social i polític, es van produir transformacions importants.

Els sistemes de govern van començar a ser qüestionats i hi va haver
un augment dels moviments que defensaven la democràcia i la
separació del poder polític i religiós.

En el terreny religiós, el Renaixement també va marcar el

començament de la Reforma Protestanta i la divisió de l'església
cristiana. Això va conduir a una diversificació religiosa i a tensions
entre les diferents confessions.
2. Context Filosòfics: (Aquesta època està marcada per dos corrents filosòfics que seran
vigents fins a l’actualitat, explica les característiques i els autors principals)

Racionalisme:
Context històric (segle XVII):

Aquesta filosofia es desenvolupa durant el segle XVII, un període caracteritzat per

grans canvis en la política, la religió i la ciència a Europa. La Revolució Científica va
influir en la manera com la gent veia el món i buscava comprensió.

Racionalisme:

Segons Descartes, tot coneixement vàlid prové de la raó humana. En altres paraules,
les persones poden arribar a la veritat a través del raonament i la reflexió.

Model deductiu-matemàtic:

Descartes defensa l'ús del raonament deductiu i la matemàtica com a fonament del
coneixement. Creu que les veritats matemàtiques, que es poden demostrar de manera
irrefutable, serveixen com a model per a altres formes de coneixement.

Idees innates:

Descartes sosté l'existència d'idees innates, no donades per Déu sinó pel mateix
raonament humà. Entre aquestes es troben la idea de "jo penso = jo existeixo", la idea
de Déu i la idea de món.

Raó com a única font de coneixement:

Descartes afirma que la raó és l'única facultat humana capaç de portar-nos al

coneixement de la veritat. Aquesta raó és autònoma, no depèn de res més que d'ella
mateixa i no necessita la intervenció divina.

Les veritats fonamentades en la raó, segons Descartes, són universals i necessàries. Són
vàlides per a qualsevol ment racional i el seu contrari és impossible.

Autors principals (René Descartes, Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz, Nicolas
Malebranche, Benedicto de Spinoza)
 Empirisme:
Context històric (segles XVII i XVIII):

Aquesta postura filosòfica es desenvolupa a Anglaterra durant els segles XVII i XVIII,
destacant per una orientació empírica envers el coneixement.

Font i límits del coneixement en els sentits:

Els empiristes afirmen que la font principal i els límits del coneixement resideixen en
els sentits. Això significa que la informació sobre el món exterior es deriva de
l'experiència sensorial.

Mètode de les ciències naturals:

Aquesta perspectiva segueix el mètode de les ciències naturals, el qual implica

observació, inducció i anàlisi de fets. La confiança en l'experiència directa i l'observació
sistemàtica caracteritzen aquest enfocament.

Negació de les idees innates:

Els empiristes neguen l'existència d'idees innates, sostenen que la ment és una "Tabula
Rasa" (full en blanc) sobre la qual l'experiència escriu.

Límits de l'experiència:

Tot i que l'experiència és la font del coneixement, els empiristes reconeixen que té
límits. Aquests límits es presenten en dues formes:

Extensió: No es pot conèixer res més enllà del que l'experiència proporciona.

Universalitat i necessitat: Les idees no tenen per què ser universals ni necessàries; la
seva validesa depèn de l'experiència particular.

3. Escriu breument la bibliografia de Descartes

René Descartes, filòsof i matemàtic del segle XVII, va llegar una sèrie d'obres
fonamentals que van marcar una fita en la filosofia, la ciència i les matemàtiques
del seu temps. Entre els seus escrits més influents es troben:

La seva tractat "Regles per a l'adreça de l'esperit" (Regulae ad directionem

ingenii, 1628), escrit en llatí, explorava els principis per a aconseguir la veritat i el
coneixement precís, establint les bases per al seu posterior treball. En el seu
famós "Discurs del mètode" (*Discours de la *méthode, 1637), Descartes
presenta el seu mètode filosòfic, així com les seves idees revolucionàries sobre
la geometria i la ciència.

Les "Meditacions metafísiques" (Meditationes de prima philosophia, 1641) són

una sèrie de meditacions en les quals Descartes intenta establir fonaments
segurs per al coneixement, arribant a la cèlebre frase "Cogito, ergo sum". En la
seva obra "Principis de la filosofia" (Principia Philosophiae, 1644), Descartes
explora la física i la metafísica, abordant temes com la naturalesa de la matèria,
el moviment i la ment.

Finalment, en "Les Passions de l'ànima" (Els Passions de l'âme, 1649), Descartes

s'endinsa en l'estudi de les emocions i passions humanes, intentant explicar-les
des d'una perspectiva fisiològica i mental. Aquestes obres, entre altres
contribucions, van consolidar la reputació de Descartes com un dels pensadors
més influents de la història, i les seves idees han estat pilars fonamentals en
innombrables debats filosòfics i científics posteriors.

4. Descartes el primer filòsof de la Modernitat: (ja us ho explicaré jo a classe)

Bloc 1: Punt de partida, objectius, criteri de

certesa i arbre de les ciències (Meditació 1)
1. Copieu i intenteu entendre el punt de partida i els objectius de Descartes (diapo 16)
 René Descartes buscava transformar la manera d'abordar la filosofia,
equiparant-la al rigorós mètode que observava en altres disciplines científiques.
A través de la seva obra "Discurs del Mètode" (1637), va establir principis
metodològics que van establir les bases per a un nou enfocament en la recerca i
el coneixement. El seu objectiu era aplicar un mètode clar i sistemàtic en la
filosofia, similar al que observava en les ciències naturals, amb la intenció
d'aconseguir consensos més sòlids i raonaments més robustos. El seu cèlebre
principi "Cogito, ergo sum" (Pinso, després existeixo) reflecteix la seva
insistència en la certesa i el dubte metòdic com a fonaments per a la
construcció del coneixement filosòfic. Descartes aspirava a elevar la filosofia a
un estatus comparable al d'altres disciplines científiques, fent-la més rigorosa i
sistemàtica.

2. Criteri d’evidència: Serà el criteri que nosaltres hem de tenir per considerar un
coneixement vàlid, el que no el tingui no el considerarem vertader (diapo 17)

3. Expliqueu tot intentant entendre’l quin serà el criteri d’evidència per Descartes: quan
una idea és clara i quan és distinta (diapo 19)

Una idea serà clara si la percebem sense dubtes i serà distinta si no es pot confondre.

3.1. Defineix Intuïció per Descartes (diapo 18)

Per Descartes, la intuïció és la percepció directa, immediata i clara de veritats o

principis evidents per la ment. És una forma de coneixement immediat que no
requereix raonament o demostració extensa, ja que la ment la perceb de manera clara i
evident per sí mateixa. Descartes considerava la intuïció com una font de coneixement
primordial, juntament amb la deducció, en la seva recerca de la veritat i la certesa en la
seva filosofia.

4. L’arbre de les ciències: Descartes considera que tots els coneixements estan
connectats, ja que sorgeixen de la mateixa raó, la raó humana.
4.1. Digues quina o quines disciplines representa les arrels, el tronc i les
branques (diapo 20)
4.1

- Arrels:

Les arrels de l'arbre simbolitzen les disciplines essencials que actuen com a
base per a totes les altres. Dins de la filosofia cartesiana, aquest lloc sovint és
ocupat per la metafísica i la matemàtica. La metafísica ofereix els fonaments
per entendre la naturalesa de l'ésser, mentre que la matemàtica proporciona
una certesa clara i distinta que serveix de model per a la resta de les ciències.

- Tronc:

El tronc de l'arbre simbolitza la física, vista per Descartes com la ciència bàsica
que indaga la naturalesa i les característiques dels objectes materials. És en la
física on es fan servir els principis matemàtics per explicar i predir els
fenòmens naturals.

- Branques

Les branques de l'arbre simbolitzen les diverses ciències particulars o

aplicacions derivades de la física. Encara que Descartes no va especificar totes
aquestes extensions, podrien abastar àrees com la biologia, la química i altres
ciències naturals que es consideren extensions de la física. També es podrien
contemplar altres camps més distants, com la psicologia, l'economia o altres
ciències socials, com a branques secundàries.
BLOC 2: El mètode (meditació i)
1. Digues quina és la finalitat del mètode

Conduir la raó correctament

2. Explica què és el mètode (diapo 13)

El mètode consisteix en un conjunt de normes segures i senzilles. Aquestes

normes asseguren que qui les segueixi amb atenció mai confongui el fals amb el
veritable i, sense malgastar innecessàriament les forces de la seva raó, arribi al
coneixement autèntic de tot allò del qual és capaç.

3. El mètode el basarem en l’estructura de la raó.

4.1. Digues una forma d’actuar de la raó: que ens porta a l’Evidència.

Les evidències sempre es revelen a través de la intuïció. Segons René Descartes,

la raó actua per aconseguir l'evidència mitjançant una "deducció clara i
distinta". Descartes sosté que, mitjançant un raonament metòdic i precís,
podem arribar a conclusions tan clares i distintes que no deixin espai al dubte.
Aquesta claredat i distinció són els pilars de l'evidència en la perspectiva
cartesiana.

Per exemple, a les seves "Meditacions Metafísiques", Descartes utilitza la noció

del cogito, "Pienso, luego existo" (Penso, per tant, existo), com un principi
evident i indubtable. A través d'aquesta reflexió, Descartes argumenta que
l'existència mateixa esdevé indiscutible, ja que el pensament mateix implica la
existència del qui pensa.

4.2. La següent forma d’actuar de la raó és la deducció que consisteix en:

 En el procés deductiu, no només reconstruïm el complex a partir dels seus
elements simples i veritables, sinó que també ampliem els nostres
coneixements amb noves veritats: a partir del que ja es coneix (els elements
simples), accedim al desconegut mitjançant un procés ordenat i rigorós de
connexió d'idees.

Són, com veure’m més endavant, només a través d’aquestes dues formes com
Descartes pensa arribar al coneixement vertader.

4. El mètode es basa en una sèrie de regles que ens meten dirigir bé la raó,
aquestes regles es basen en les matemàtiques. Explica-les (diapos 25, 26, 27,
28, 29)

- Evidència:

Tot allò que ens apareix a la nostra ment de manera clara. Sempre derivades de
la intuïció

- Anàlisi:

Separar qualsevol problema en parts tan petites com sigui possible és clau.
Aquest procés ens permet fer que aquestes parts es converteixin en evidents.
Com diu Descartes, "dividir cada dificultat que examinem en tantes parts com
sigui possible i necessari per resoldre-les millor".

- Síntesi:

Un cop hem arribat als elements bàsics d'un problema, és necessari

reconstruir-lo en tota la seva complexitat, deduint totes les idees i
conseqüències que deriven d'aquests principis primers absoluts. La síntesi és un
procés ordenat de deducció, on les idees es connecten de manera necessària.
En el procés deductiu, no només reconstruïm la complexitat a partir dels seus
elements bàsics i veritables, sinó que també expandim els nostres
coneixements amb noves veritats: a partir del que ja sabem (els elements
bàsics), accedim a l'inexplorat mitjançant una concatenació ordenada i rigorosa
d'idees.

- Enumeracions i revisions:

L'objectiu és verificar i revisar que no hi hagi hagut cap error en tot el procés
analítico-sintètic. Aquesta revisió busca comprendre de cop i de manera
intuitiva la globalitat del procés que s'està estudiant.
BLOC 3: El dubte (meditació 1)
1. Digues les característiques principals del dubte (diapo 32)

- Provisional:

Es considera una tàctica temporal per arribar a certeses indiscutibles. Encara que dubti
de tot provisionalment, la seva meta última és establir bases sòlides per al
coneixement.

- Teòric:

Es de naturalesa teòrica, ja que es fonamenta en la consideració filosòfica i no en

dubtes pràctics o situacions del dia a dia. Es tracta més d'una qüestió de reflexió i
anàlisi que de casos pràctics.

- Universal:

És universal en el sentit que s'aplica a tot allò que pot ser objecte de dubte. Es tracta
d'una forma de dubte radical que abraça totes les àrees del coneixement per
garantir-se de no deixar de banda cap possible font de dubte.

- Metòdic:

Empra un procediment sistemàtic per aconseguir certeses indiscutibles. Empra el dubte

com una eina per purificar el coneixement de tot allò que pugui ser considerat incert.

- No escèptic:

Malgrat que Descartes s'endinsa en una operació de dubte radical, no es converteix en

un escèptic total. La seva meta és descobrir certeses indiscutibles que puguin actuar
com a fonaments sòlids per a la seva filosofia. La seva conclusió final, "Cogito, ergo
sum" (Penso, així que existeixo), reflecteix la troballa d'una certesa que no pot ser
qüestionada.

2. PASSOS DEL DUBTE: De què podem dubtar i per què. (diapos 34, 35 i 36)

2.1. Per què dubtem dels sentits?

Descartes qüestiona la fiabilitat dels sentits, ja que considera la possibilitat que

puguin ser enganyosos i que les percepcions que obtenim a través d'ells no
 sempre siguin fiables en relació amb la realitat externa. Aquest dubte és part
del seu esforç per trobar una base indiscutible per al seu sistema filosòfic.

Engany dels sentits: Descartes suggereix que els sentits podrien ser enganyosos. Les
il·lusions òptiques, els miratges i altres fenòmens poden conduir a percepcions que no
coincideixen amb la realitat. Aquesta possibilitat d'engany fa que els sentits siguin
susceptibles de ser posats en dubte.

Experiències oníriques: Descartes destaca que, mentre somien, les persones

experimenten situacions i percepcions que semblen totalment reals, malgrat que no
tenen una base en la realitat física. Això planteja la qüestió de com podem estar segurs
de la realitat de les nostres experiències quan estem desperts.

Experiències extranyes o anormals: Descartes també considera la possibilitat

d'experiències excepcionals o anormals que puguin induir-nos a creure en coses que no
són reals. Aquesta és una altra raó per la qual dubta de la fiabilitat dels sentits.

Dubte sobre la consistència del món físic: Descartes s'imagina que potser tot el món
físic que percebem podria ser una il·lusió creada pel geni maligne o dimoni enganyador.
Aquesta idea posa en qüestió la pròpia consistència del món extern.

Uniformitat de la natura: Descartes observa que les persones poden tenir diferents
percepcions d'un mateix objecte. Per exemple, algú podria trobar una fruita dolça
mentre que una altra persona la troba àcida. Aquesta variabilitat en la percepció fa que
Descartes dubti de la uniformitat de la natura.

2.2. Perquè no sabem distingir entre el somni i la vigília:

Descartes dubta de la distinció entre el somni i la vigília com a part del seu mètode de
dubte radical en les "Meditacions sobre la primera filosofia". Hi ha diverses raons per
les quals Descartes posa en dubte la diferenciació entre el somni i la vigília:

Experiències similars en el somni i la vigília: Descartes destaca que les experiències

que tenim en el somni poden ser molt similars a les que tenim quan estem desperts.
Per exemple, durant el somni podem veure coses, sentir, tocar i tenir altres
experiències sensorials que són molt semblants a les que experimentem quan estem
desperts. Això planteja la pregunta de com podem estar segurs de la realitat de les
nostres experiències quan estem desperts, ja que podrien ser tan il·lusòries com les del
somni.

Absència de criteris segurs per a la distinció: Descartes argumenta que no hi ha criteris

segurs que ens permetin diferenciar entre el somni i la vigília en el moment en què els
estem experimentant. No podem confiar plenament en les nostres percepcions per
discernir si estem somiant o desperts.

Geni maligne: Descartes planteja la possibilitat que un geni maligne o dimoni

enganyador pugui manipular les nostres percepcions durant tota la nostra vida,
fent-nos creure que estem desperts quan, en realitat, tot és una il·lusió. Aquesta
possibilitat de ser enganyats fins i tot en les experiències més quotidianes fa que la
distinció entre somni i vigília sigui qüestionable.

2.3. Explica què és el Geni Maligne

El concepte del "geni maligne" representa una figura clau en la filosofia de René
Descartes, sobretot en el marc de les seves "Meditacions sobre la primera filosofia".
Aquesta representació es fa servir com a instrument de dubte radical dins del mètode
cartesià, amb la finalitat d'arribar a certeses indiscutibles.

En el seu recorregut per trobar fonaments indiscutibles, Descartes planteja la

possibilitat d'un "geni maligne" o "dimoni enganyador" que empra tot el seu poder per
induir-lo a l'error. Aquest entitat té la capacitat de generar il·lusions, manipular
percepcions i confondre la raó humana. Descartes utilitza aquesta hipòtesi com a
forma d'hiperdubte, qüestionant fins i tot les veritats més fonamentals que podrien
semblar indiscutibles.

BLOC 4: Trobada de la primera VERITAT

innata, la res cogitans -El JO- “cogito ergo
sum“ (meditació ii)
1. Per què Descartes la considera veritat? (diapos 38)

La percepció és clara i distinta. Per tant, la seva existència com a ésser pensant
és indiscutible. Aquesta noció es resumeix en la frase "Cogito, ergo sum" o
"Penso, llavors soc". Descartes considera aquesta primera certesa com el
fonament del seu sistema filosòfic, ja que és una veritat autoevident i
 inqüestionable. A partir d'aquest punt, pretén reconstruir el coneixement cert i
establir les bases de la seva filosofia racionalista.

2. Quin argument dona? (diapo 38)

Diu: ‘’tot el que percebo amb claredat i distinció és vertader’’, Basant-se en aquest
argument, es pot evidenciar una veritat. Descartes fa servir l'escepticisme radical com a
punt inicial per a la seva recerca de la veritat. Volia eliminar qualsevol creença que
pogués ser dubtosa o equivocada. Va concloure que tot podia ser objecte de dubte,
incloent-hi les percepcions sensorials i fins i tot els conceptes matemàtics. Excepte una
cosa: la seva pròpia capacitat de pensar.

3. Ell ja ha descobert la primera veritat, el jo, però no sap si existeix res més. Per
això cau en el solipsisme. Defineix solipsisme:

Solipsisme:

Actitud intel·lectual, derivada d'una combinació d'escepticisme i idealisme, segons la

qual es creu que només existeix un mateix, és a dir, la pròpia ment i les seves
representacions. Deriva del punt de vista que sosté que l'únic criteri de veritat és la
veritat coneguda immediatament pel subjecte entès com a substància pensant.
Descartes, per a evitar el solipsisme, va recórrer a l'existència de Déu, com a garantia
de la veritat de les idees, tant innates com adventícies.

BLOC 5: Les idees que té el jo (TIPUS)

Digues quines són les idees i explica-les (diapo 41):

TIPUS D’IDEES Explicació

Adventícies
Les idees adventícies per a
Descartes són aquelles que
provenen de l'experiència
sensorial i que es formen a
partir de les impressions del
món exterior.
Sorgeixen de la experiència i
es manifesten a través de les
sensacions captades del món
exterior. Exemples inclouen el
calor i el fred, així com el
dolor físic...
Factícies
Les idees factícies són
productes de la ment que no
tenen una correspondència
directa amb la realitat
percebuda i, per tant, estan
subjectes a dubte i
especulació.
Innates
Cal notar que la idea d'idees
innates ha estat objecte de
debat en la història de la
filosofia, i altres filòsofs han
presentat perspectives
diferents sobre aquesta
qüestió.
No provenen directament de
la percepció sensorial ni de la
introspecció. Aquestes idees
són generades per la ment i
no es corresponen
directament amb cap objecte
o qualitat específica de
l'experiència. Exemples
inclouen els unicorns, els
universos paral·lels...
Són idees que són innates i
no provenen de l'experiència
sensorial. Aquestes idees
estan presents a la ment des
del naixement, i Descartes
sosté que no es poden
derivar de l'experiència.
Exemples inclouen la idea de
Déu, la idea de la veritat...