HISTÒRIA MODERNA

L’Edat Moderna es va desenvolupar entre els segles XVI i XVIII.

4 dates possibles per l’inici de l’Edat Moderna:

Europa:
➔ 1450: invenció de la impremta
➔ 1453: caiguda de l’Imperi Romà d’Orient (Constantinopla)
Espanya:
➔ 1474: unió de Castella i Aragó
➔ 1492: arribada a Amèrica

Final de l’Edat Moderna:

Europa:
➔ 1774: es patenta la màquina de vapor
➔ 1789: Revolució Francesa
Espanya:
➔ 1808: inici de la guerra de la independència/crisi de la monarquia hispànica
➔ 1833: caiguda definitiva de la monarquia absoluta i inici del periode liberal

El problema de la periodització:
- Convenció acceptada pels historiadors
- Arbitrària, criticable
- No sempre consensuada
- Cal tenir en compte els diferents àmbits

Els trets històrics de l’època Moderna:

a. Àmbit econòmic
i. Pas del feudalisme al capitalisme mercantil
ii. Es manté la dependencia de lagricultura
iii. Gran dinamisme de la societat urbana
iv. Ascens de mercaders i comerciants (futurs burgesos)
b. Àmbit social
i. Creixement demogràfic
ii. La majoria de la població viu en entorns rurals
iii. Pèrdua de poder dels estaments privilegiats
iv. Enfortiment de la burgesia i de la classe mitjana
v. Es mantenen les desigualtats
c. Àmbit polític
i. Naixement de l’Estat Modern. La Pau de Westfàlia dona fi a la Guerra dels Trenta Anys i
suposa una derrota del Sacre Imperi Germànic: alguns dels estats que el conformaven
s’acabaran de reconeixer i adquiriran un govern propi
ii. Triomf de la monarquia sobre la noblesa
iii. Hegemonia de l’absolutisme. L’Estat esdevé quelcom més jerarqueritzat i més relatiu a la
monarquia
iv. Evolució cap a l’absolutisme reformista
d. Àmbit religiós
1
 i. Crisi dins del cristianisme i sorgiment de les Esglésies reformades → provoca la Guerra dels
Trenta Anys
ii. Inici de la Reforma protestant
iii. La Contrarreforma (Trento, 1545-1563)
e. Àmbit cultural
i. Humanisme
ii. Renaixement
iii. Barroc
iv. Il·lustració
f. Àmbit científic
i. La revolució científica (s. XVII)
ii. El segle de les Llums (s. XVIII)

Les claus de la transició cap a la modernitat:

- Influència del Renaixement i l’Humanisme
- Augment del món conegut
- Divisió de la cristiandat
- Superació del feudalisme polític
- Triomf de l’absolutisme i de l’estat Modern
- La fi de l’Antic Règim:
- La Revolució Industrial: canvis econòmics i socials que comporten la modificació de les
estructures agràries i una millora de l’economia i de les condicions de vida.
- La Revolució Liberal: triomf de la burgesia per sobre la noblesa. Llibertat per sobre dels
privilegis.

SESSIÓ 1. L’HUMANISME I EL RENAIXEMENT

1. Què va ser l’Humanisme renaixentista i quins foren els seus trets principals?

L’Humanisme és un moviment intel·lectual originat a Itàlia i estès per tota Europa durant el segle XVI. Tenia
com a objectiu recuperar els valors culturals i literaris propis de l’època clàssica, alhora que oblidar els ideals
religiosos medievals.
Aquest concepte és sovint confós amb el de Renaixement. Mentre que el Renaixement és el període històric
—en un sentit més ampli—, l’humanisme és la corrent de pensament que el caracteritza.
L’origen de l’Humanisme està al segle XIV (trecento italià). Tot i ser autors tardomedievals, obres d’autors
com Dante, Petrarca i Boccaccio deixen entreveure un canvi ideològic que prefigura el Renaixement.
Algunes de les característiques de l’Humanisme són:
- Com ja s’ha dit, pretén recuperar els valors de l’antiguitat. Per aconseguir-ho es fan servir les obres
d’autors clàssics romans com Ciceró, Virgili i Terenci.
- Defensa els ideals d’harmonia, unitat i proporció.
- Exalta de la grandesa de l’ésser humà —qui es converteix en una mena de divinitat o heroi. En
contra del teocentrisme medieval, l’Humanisme reivindica l’antropocentrisme. L’ideal humanista
d’individu comptava tant amb la plenitud física com amb la intel·lectual, l’estètica i la religiosa.
- Optimisme.
- És un moviment racionalista (importància de la raó per sobre de la fe); reivindica el lliure albir (el
control sobre les pròpies accions).

2
 - Sorgeix una nova manera d’entendre la relació entre fe i raó. Els humanistes comencen a aplicar la
raó sobre els esdeveniments quotidians. És a dir, es comença a questionar que tot tingui una
explicació divina.
- Es vol alliberar l’individu de la dependència religiosa (individualisme).
- Es dona preponderància a la filosofia de Plató, a partir de la qual sorgeix el neoplatonisme. D’aquest
corrent destaca Ficino i l’Escola Neoplatònica de Florència.
- Es mostra un interès pel llenguatge en general, presentat en els studia humanitatis —el programa
educatiu de l’Humanisme—, que combinaven els estudis de gramàtica, retòrica, poètica, història i
filosofia moral. Es creia que aquestes disciplines contribuïen al perfeccionament físic, estètic,
religiós i intel·lectual de l’home.
- Concretament, els humanistes van centrar el seu estudi lingüístic en el llatí clàssic, el grec, l’hebreu i
l’arameu (aquests dos últims en menys mesura). El més important era la gramàtica llatina,
considerada com la porta d’accés a totes les ciències.
- La seva difusió es veuria reforçada a través de la cultura de la impremta, la qual va representar un
canvi de mentalitat davant l’estil de vida tradicional, i va ampliar els horitzons d’informació a l’abast
dels ciutadans.

Es diferencien dos tipus d’Humanisme:

a. Humanisme cívic. Propi de les ciutats-Estat italianes (Venècia i Florència), perseguia aplicar els nous
postulats de l’Humanisme a la gobernabilitat. És un Humanisme laic, que s’aparta de la religió i
s’acosta a tot allò més tangible.
b. Humansime nòrdic. No trenca amb la religió, sinó que postula la necessitat de reformar l’Església.
Representa l’origen de la Reforma protestant.

Alguns dels grans humanistes foren Erasme de Rotterdam1 (qui va criticar, sobretot la mentalitat
eclesiàstica, les ordres religioses i la superstició), Pico della Mirandola2 (defensador de la diversitat cultural i
religiosa i del dret a discrepar). A Espanya destacaren Antonio de Nebrija (1411-1522), autor de gramàtiques
i diccionaris utilitzats a les universitats i escoles, i el valencià Lluís Vives (1492-1540).

2. Quines van ser les principals aportacions del Renaixement a la ciència i a la tècnica?

El Renaixement també és conegut per ser un període fructífer quant a avenços científic-tecnològics,
produïts en part gràcies a la difusió de tractats científics de l’antiguitat. No obstant això, al segle XVI,
l’aportació en l’àmbit científic és menor en comparació al segle XVII.
En aquest segle encara se seguien interpretant els fenòmens naturals en base a la religió. D’altra banda, es
destaca la pervivència de disciplines antigues, com l’alquímia, i de la influència d’autors clàssics, com Galè o
Ptolomeu. Quant a l’astronomia, els instruments de medició encara eren molt rudimentaris; no existeix el
telescopi, que permet demostrar de forma empírica els postulats teòrics d’aquesta ciència.
Encara així, cal destacar alguns avenços duts a terme en aquest període. En el camp de la medicina es va
produïr la progressiva substitució dels mètodes antics (d’Hipòcrates i Galè) per altres de més empírics. Va
destacar també l’empirisme anatòmic del flamenc d’Andreas Vesalius, a més dels avenços en el camp del
corrent sanguini per part de Servet.
En l’astronomia, Nicolau Copèrnic (1473-1543) va publicar Sobre les revolucions dels cossos celestes (1543),
on va defensar la teoria heliocèntrica de l’univers, que anava en contra de la teoria geocèntrica tradicional

1
Elogi de la bogeria (1511) i De libero arbitrio (1524)
2
Discurs sobre la Dignitat Humana (1486)
3
defensada per l’Església catòlica. Aquesta nova visió no serie acceptada fins el segle XVI per mitjà de la
invenció del telescopi.
En l’àmbit bèl·lic també es van dur a terme diverses innovacions tècniques —com la invenció de l’armament
de foc individual, del galió i el desenvolupament de la infanteria—, com també en la metal·lúrgica i la
nàutica —sobre aquesta destaquen els tractats de navegació renaixentistes. Aquests avenços van permetre
el domini europeu del món.
Alhora, els descobriments geogràfics van impulsar el sorgiment d’una nova cartografia. Hi destaca el mapa
de Mercator de 1569 i el Quadrant de Davis. També es va inventar l’astrolabi, que permetia deduir l’hora i la
latitud segons la posició dels astres.
Les aportacions en el camp de les matemàtiques van estar enfocades a la geometria. S’ideen fòrmules
vàlides a nivell universal, que permeten formular hipòtesis per interpretar el món de forma objectiva.
Aquestes van permetre interpretar el món amb criteris quantitatius. Arrel d’això va començar a tenir
importància la filosofia mecànica o mecanicisme.
D’altra banda, el Renaixement també va presenciar innovacions tècniques més presents en la vida
quotidiana, com la invenció de les ulleres o dels rellotges de butxaca. Aquesta darrera innovació va ser
decisiva en l’establiment de la racionalitat temporal pròpia de l’època.
Per acabar, una de les figures més importants vinculades al Renaixement és la de l’enginyer-artista,
exemplificada perfectament per Leonardo da Vinci. Aquest era un personatge multidisciplinari, que
s’interessava tant per les disciplines científiques —mecàniques i experimentals— com per les artístiques.
Posseïa una sensibilitat estètica especial, la qual l’impulsava a ser creador en diversos àmbits.

3. Com es va desenvolupar el Renaixement a Itàlia i quines són les seves principals manifestacions
artístiques?

El Renaixement va néixer a Itàlia a partir del segle XV, i va estendre’s fins a mitjan segle XIV. Concretament,
va sorgir al centre i nord d’Itàlia, sent quatre els centres responsables: Florència, Nàpols, Roma i Venècia. El
naixement del Renaixement coincideix temporalment amb la creació de les ciutats-Estat, alhora que amb
l’apogeu dels intercanvis comercials entre Itàlia i el Mediterrani oriental.
Aquest moviment artístic i cultural representa un intent d’imitar les formes clàssiques en tots els sentits i,
més globalment, de restaurar la Roma antiga a la Península. Així doncs, i per causa de les arrels culturals de
la civilització, els renaixentistes van mostrar més interès en la cultura romana que en la grega —sense
deixar-la totalment de banda.

L’art renaixentista està molt lligat als valors culturals antics. En primer lloc, l’arquitectura va ser una tipologia
molt desenvolupada, en part gràcies als tractats artístics publicats a l’època, els quals van consolidar els
principis teòrics de les arts visuals. En aquests també es postulen les qualitats d’harmonia, ritme i ordre, tot
vinculant-les als sabers clàssics de la gramàtica, la retòrica, la matemàtica i la geometria. L’arquitectura
renaixentista també té molt en compte la perspectiva i la cerca de la unitat espacial.
L’escultura també pren els principis de proporcionalitat, simetria i harmonia propis de l’arquitectura, i els
aplica a temes clàssics com la representació d’herois mitològics o genets. Finalment, sense tenir gaires
referències de pintures clàssiques, els renaixentistes van haver d’inspirar-se en les posicions escultòriques o
descripcions literàries per les seves creacions. D’aquesta manera es va desenvolupar el retrat com a gènere
pictòric independent. Paral·lelament, els valors renaixentistes es van reflectir en la pintura l’any 1500 amb
l’elaboració de les lleis de la perspectiva lineal.

És important destacar les qualitats més importants de cadascun dels centres urbans renaixentistes, doncs
cadascun comptava amb trets característics.

4
En primer lloc, a Florència cal destacar el mecenatge, sobretot de la família Mèdici. El Cosme de Mèdici
(1389-1464) i el seu net Lorenzo el Magnífic (1449-1492) van donar un gran impuls a la cultura de la ciutat.
Aquests dos personatges formaven part d’una de les famílies oligarques més enriquides de Florència, i que
tingueren el poder de la ciutat fins a finals del segle XV.
Els Mèdici van patrocinar Marsilio Ficino, un estudiós de l’obra de Plató.Un deixeble de Ficino fou Pico dela
Mirandola, considerat un dels prototipus del Renaixement. També van patrocinar obres tant importants
com la cúpula de la caterdal de Florència (Brunelleschi), El David de Donatello i El Naixement de Venus
(Boticelli). Alhora, van estar relacionats amb l’Acadèmia Platònica de Florència (1459).
En segon lloc, a Roma hi destaca el mecenatge de la Santa Seu. El Papat va patrocinar la Basílica de Sant
Pere, encarregada pel Papa Juli II i construida per Donato Bramante i Michelangelo Buonarroti. En aquest
context també cal parlar de Leonardo da Vinci, que representa el prototip de l’enginyer-artista. El seu Home
de Vitruvi representa la mentalitat racional del Renaixement.
Després, a Nàpols hi havia el regnat d’Alfons el Magnànim (1442-1458). Sent un rei de la Corona d’Aragó,
tenia un contacte molt estret amb Barcelona i, per aquest motiu, molts dels valors renaixentistes van arribar
a Catalunya prematurament al segle XVI.
Finalment, a Venècia és important la figura d’Aldo Manuzio, l’impulsor de la impremta al segle XVI a Itàlia.
La impremta va tenir molta rellevància en la difusió de les idees renaixentistes arreu d’Europa.

SESSIÓ 2. L’EXPANSIÓ TERRITORIAL EUROPEA

1. Què va fer possible, des d’un punt de vista tecnològic, l’expansió territorial europea i quin impacte
va tenir per la resta del món?

L’expansió territorial europea va ser possible gràcies als avenços cientifíc-tecnològics en diferents camps.
Alguns dels més rellevants són la cosmografia, la cartografia, les matemàtiques i la navegació. Algunes de
les innovacions concretes més destacables són:
- La invenció de la caravel·la, tipus de nau que va ser àmpliament utilitzada en les navegacions
transoceàniques durant l’Edat Moderna. És un vaixell de vela quadrada amb més capacitat de
càrrega, que permetia incloure més armes de foc.
- L’astrolabi va ser substituït pel Quadrant de Davis. Aquest instrument permetia saber la distància
dels astres sobre l’horitzó i calcular la latitud.
- A partir del segle XVIII es va utilitzar el sextant i, posteriorment, l’octant.
- El compàs de ruta va substituir la brúixola.
Després, el colonialisme va tenir diverses conseqüències, tant per la població colonialista com per la
colonitzada. La teoria de l’intercanvi colombí d’Alfred Crosby (The Columbian Exchange, 1972; Ecological
Imperialism, 1986) defineix el procés d’intercanvi cultural entre Europa i Amèrica a partir de 1492 i defensa
que aquest no només va implicar persones, animals i plantes, sinó que també idees i malalties. Així doncs,
els europeus van introduir a Amèrica noves formes de cultiu i d’explotacio, utilitzades per l’explotació de
productes com el cafè, la canya de sucre, la patata, el tomàquet, el tabac i el cacau, que s’entendrien
ràpidament per tot el món.
Així doncs, l’impacte del colonialisme a Amèrica va afectar en diversos nivells:
- L’entorn natural americà es va veure modificat pel nou model d’explotació agricola importat pels
europeus. Això va provocar una forta disminució de la massa forestal.
- Els microbis d’origen europeu van causar un gran daltabaix demogràfic (agreujat per les condicions
de treball)
- El descens de la població i la manca de mà d’obra va originar el tràfic d’esclaus procedents d’Àfrica.
- La poblacio americana va ser substituïda per la que provenia d’Europa, pels criolls i mestissos.

5
 - Colonització religiosa de base cristiana (catolicisme a Amèrica del Sud, protestantisme al Nord).
Un dels impactes més significatius que va tenir l’expansió europea —el colonialisme— per a la resta del món
va ser la inclusió de les colònies en l’economia mundial. Entre els segles XV i XIX, les grans potències
marítimes europees —Espanya, Portugal, Països Baixos, Anglaterra i França— van colonitzar el món sencer.
El comerç de metalls preciosos —sobretot la plata— va consolidar el tràfic intercontinental, i va establir el
ral de 8 espanyol com la moneda internacional del moment. Així doncs, el mercantilisme va esdevenir la
doctrina economica oficial.

2. Quan es va iniciar la colonització ultramarina portuguesa i quines eren les característiques del seu
model?

La colonització ultramarina portuguesa va començar el 1415 amb la conquesta de Ceuta, i va continuar amb
l’ocupació de Madeira (1418) i les Açores (1427).
Els principals objectius de les empreses portugueses a Àfrica foren:
- El domini turc a l’est d’Europa bloquejava les rutes tradicionals. Així doncs, els portuguesos tenien la
necessitat d’arribar a la Índia sense haver de passar per territoris turcs, per tal d’aconseguir
espècies.
- Aconseguir or: el país estava travessant una forta crisi econòmica per culpa de la insuficiència
monetària.
- Augmentar la quantitat de terres conreables al seu servei —i la mà d’obra que les conreés—, ja que
l’augment demogràfic també estava provocant una crisi alimentària important.
El model colonialista portuguès es va basar en una tàctica que anomenaren «la Volta». Es tracta d’una
estratègia de navegació que, abandonant el litoral i girant cap a l’est, els va permetre accedir al golf de
Guinea i, posteriorment, aconseguir l’expansió africana de Portugal.
Per tal de preveure possibles conflictes colonials, el 1494 es va signar el Tractat de Tordesillas, que establia
el repartiment del Magreb Occidental entre Castella i Portugal. A més, va fixar una “línia divisòria” de l’oceà
atlàntic, per tal de determinar els territoris en els quals la conquesta estaria permesa únicament per part
d’un dels dos imperis ja mencionats. Un dels territoris en la «zona portuguesa» era el que avui dia
anomenem Brasil, que va ser conquerit el 1500.
Des d’allà, els portuguesos van assegurar-se l’expansió territorial més enllà del Cap Verd: van arribar al Cap
de Bona Esperança, a l’Índia i la Xina. Així doncs, els portugesos van aconseguir finalment el comerç amb
Àsia sense intermediaris.
Una figura important en l’expansió portuguesa fou la d’Enric el Navegant (1394-1460), fill del rei Joan I de
Portugal. El model colonial portuguès fou força diferent de l’espanyol:
- Les expedicions comptaven amb mitjans humans reduïts
- La conquesta es desevolupava prop de la costa. Aspiraven al control de rutes maritimes; és a dir, a
establir ports estratègics al llarg de les costes per tal de controlar les xarxes comercials marítimes.
- El seu model es basava en les «factoria» o places comercials fortificades (establertes a punts com
Ghana, Goa, Macau…). Tot i tenir finalitat comercial, també ajudaven a defensar-se dels atacs.
- Els portuguesos no perseguien culturitzar amplis territoris, sinó que només pretenien controlar la
costa. Creaven ciutats a imitació de la metròpoli (les capitals portugueses).
- Aquest model va entrar en crisi al segle XVII per la pressió holandesa. Països Baixos va esdevenir la
potència marítima més important: va conquerir factories portugeses i va aconseguir controlar el
comerç asiàtic gairebé totalment.

3. Quins eren els trets del model colonial hispànic i quins foren els principals problemes que va haver
d’afrontar?

6
En un primer moment, l’objectiu del Cristòfol Colom fou trobar arribar a l’anomenat «imperi de les espècies
d’Àsia»; és a dir, idear una ruta que connectés Occident amb Orient.
L’inici de l’expansió castellana va tenir lloc amb l’ocupació de les Illes Canàries entre 1492 i 1496. Al llarg del
seu projecte colonial, l’imperi espanyol va haver d’afrontar diversos contratemps. El primer d’ells té a veure
amb el càlcul erroni de la distància que separava les costes europees de les asiàtiques. Colom va
determinar-ne 2400 milles, quan realment hi havia 10600 entre les illes Canàries i la costa asiàtica. És més,
quan Colom va plantejar el seu projecte a Joan II de Portugal, la seva junta el va rebutjar probablement
degut a la desconfiança al voltant de les xifres que havia estimat el navegant.
Finalment, l’empresa va ser acceptada l’any 1492 pels Reis Catòlics —mitjançant les Capitulacions de la
Santa Fe—, i Colom va capitanejar diversos viatges en cerca de l’Orient. El primer va ser al 1492, i va tornar a
la Península amb informacions esperançadores sobre la riquesa de «les Índies» —el territori on havia arribat
és realment el què avui dia anomenem Amèrica central.
La segona empresa (1493-1496) va suposar un punt d’inflexió: Castella va optar per colonitzar la terra
descoberta. En aquest viatge ja es varen traslladar uns 1200 homes repartits en 17 naus, que van iniciar un
desmesurat sistema d’esclavitud i de tràfic d’indis. Les sospites de l’enviament d’un visitador real van obligar
el navegant a tornar a la Península sense poder continuar l’expansió territorial.
La colonització castellana comptava amb un ampli projecte cristianitzador, dut a terme pels ordres religiosos
majoritàriament. Quan la Santa Seu aprova les intencions dels castellans, el Papa demana a canvi
l’evangelització dels habitants del Nou Món.
Són rellevants les Butlles de donació d’Alexandre XI (1493), les quals van aportar els fonaments legals de la
conquesta castellana. Aquestes butlles tornaven a estipular l’obligació d’evangelitzar.
D’una banda, la intenció civilitzadora dels castellans venia legitimada per la teoria aristòtelica, que afirmava
que «hi ha certs homes que necessiten ser governats» (Sepúlveda). Així doncs, aquesta visió legitimava la
superioritat moral europea, i el seu deure de colonitzar els indígenes per tal de garanitzar el progrés
d’aquestes comunitats.
D’altra banda, els abusos contra els indígenes va motivar la necessitat de protegir els indis. Aquesta lluita va
estar liderada per Bartolomé de las Casas.

L’estructura colonial hispana

La colonització per part dels castellans no es va portar a terme amb soldats regulars, sinó amb mercenaris.
Tampoc es va produir amb diners públics, sinó que van ser els burgesos i nobles qui van invertir en aquest
projecte amb la intenció d’obtenir un benefici a curt termini.
Per explotar els terrenys conquerits es concedien llicències a colons privats.
La Casa de la Contratación a Sevilla (1504) fou una entitat important que esdevingué el monopoli del
comerç a Amèrica. D’altra banda, el Consejo de Indias (1524) s’ocupava de les decisions polítiques al Nou
Món.
L’encomienda va ser la fòrmula d’explotació i de repartiment de la mà d’obra —en règim d’esclavatge—
emprada pels espanyols. Cada encomendero tenia un territori d’explotació agrícola i una sèrie d’esclaus al
seu servei.
En contra d’aquesta encomienda, es van signar les Leyes de Burgos (1512), que reconeixien els indígenes
com a súbdits de la Corona Castellana. Per tant, no se’ls podia esclavitzar, sinó que els castellans tenien el
deure d’evangelitzar-los i alimentar-los. Aquestes lleis van aportar els drets i deures dels indigenes: el seu
deure principal era treballar al servei de la monarquia castellana. Alhora, s’estableix el Requerimiento
(Palacios Rubios), que es llegeix a les colonies per deixar clar els drets i deures dels indígenes a Amèrica.
D’aquesta manera s’assegura la submissió de les comunitats autòctones al conqueridor.
No obstant, aquest model comportava alguns problemes. En primer lloc, els intents de protegir els indis van
fracassar: l’esclavitud i explotació seguia sent present. Després, l’elevada mortalitat va provocar una falta

7
permanent de ma d’obra i la disminució de l’obtenció de metalls preciosos. Aquesta manca de mà d’obra es
va resoldre amb la importació d’esclaus africans (asiento de negros).
Després, les Leyes nuevas de Índias (1542) representaven una revisió del sistema de l’encomienda, que va
topar amb les reticencies dels colons. En conseqüència es va produir la revolta dels encomenderos contra
las Leyes de Índias el 1545. Un dels punts proposava la substitució progressiva del sistema d’encomienda
per la mita (treball forçat retribuït).
Finalment, l’últim dels problemes del sistema colonial espanyol té a veure amb l’excés de plata, que va
provocar l’increment dels preus.

SESSIÓ 3. POBLACIÓ I ECONOMIA AL SEGLE XVI

1. Quines són les característiques demogràfiques del segle XVI?

Tot i no comptar amb fonts primàries que estudiïn directament la demografia al segle XVI, diverses fonts
que esmenten aquesta qüestió indirectament han ajudat a tenir una idea sobre la població en l’Edat
Moderna. Els instruments que ens ajuden a calcular la demografia en l’epoca protoestadística són, entre
d’altres:
- El nombre de cases d’una ciutat o poble.
- Les llistes de repartiment d’impostos.
- Les llistes sagramentals (en què s’apuntaven el nombre de matrimonis, bateigs, òbits…).
- Els censo de la població a partir de finals del segle XVIII van permetre accedir a informació més
detallada sobre la demografia del moment.
Aquestes fonts ens permeten afirmar que, a l’època Moderna, Àsia era el continent més poblat (250
milions), seguit d’Àfrica (90 milions) i Europa (80 milions). No obstant això, aquesta classificació va canviar al
llarg del temps: a causa del tràfic d’esclaus, Europa es va col·locar en segon lloc poc després de l’inici de la
colonització. Després, Amèrica va patir una forta recessió demogràfica relacionada amb l’arribada dels
castellans, que van portar amb ells diversos agents patògens contra els quals els indígenes no tenien
defenses biològiques. La seva població es va reduir a 40 milions d’habitants.
L’epidèmia de la Pesta Negra a Europa l’any 1348 es va veure plasmada en un daltabaix demogràfic
important; la tasca al segle XVI fou iniciar un procés de recuperació demogràfica a través de les millores
econòmiques i de les tècniques de conreu. Així doncs, la població europea va passar de 80 a 110 milions en
poc temps. El país més poblat era França, amb 15 milions d’habitants. Espanya comptava amb 6 milions;
Catalunya, amb entre 300.000 i 400.000 habitants.
El repartiment de la població era molt desigual: hi havia zones on la densitat de la població era molt gran
—en ciutats com Londres i París, i les terres al voltant de Roma i Nàpols—, mentre que altres patien
despoblació. Malgrat la població europea sigués gairebé rural en la seva totalitat, cal destacar el creixement
de les ciutats com a nous centres d’innovació en els terrenys econòmic, social i polític, que van contribuir a
la modernització d’Europa en tots els sentits.
El model demogràfic de l’Edat Moderna es va caracteritzar per una tendència general al creixement: lent
però sostingut. Al segle XVI es va produir un increment sostingut de la natalitat, probablement degut a l’ús
reduït de mètodes anticonceptius, que únicament eren utilitzats en l’àmbit de la prostitució o en casos de
relacions irregulars. La mortalitat també era força elevada, sobretot l’infantil: l’esperança de vida se situava
entorn dels 40 anys.
El segle XVII es va caracteritzar per un fort increment de la mortalitat, relacionat amb la fam —excessiva
dependència europea dels cereals—, la pesta —malgrat s’apliquessin mesures de confinament— i les
guerres —va ser un dels períodes bèl·lics més mortífers de la història.

8
D’altra banda, la demografia moderna va patir alguns canvis relacionats amb els moviments migratoris. A la
Península, l’expulsió dels jueus de 1492 va afectar unes 100.000 persones. Després, cal destacar la migració
intercontinental:
- La migració a Amèrica va traslladar unes 250.000 persones d’Europa al Nou Món.
- En relació amb el tràfic d’esclaus, es van traslladar uns 10 milions de persones d’Àfrica a Amèrica.
A Catalunya, les migracions van tenir a veure amb les guerres de religió: es va produir un èxode de
protestants francesos a terres catalanes. A escala europea, foren importants els moviments migratoris per
raons comercials. Finalment, destaca un fenomen migratori generalitzat, del món rural a l’urbà.

2. Quines són les especificitats del sector agrari al segle XVI?

El sector agrari era, al segle XVI, el més important. D’ell depenia la bonança o la penúria de les poblacions. A
més, un 80% de la població preindustrial vivia del conreu de terres.
La Petita Edat de Gel viscuda entre els segles XIV i XIX va tenir un efecte en l’agricultura: el risc d’episodis de
pobresa i fam era més elevat.
Al llarg de l’època Moderna, a Europa es va viure un moment d’increment de la producció agrària, la qual
pretenia alimentar a la creixent població. Aquesta producció agrària va destacar, sobretot, en el conreu de
cereals —els quals provoquen un ràpid esgotament de la terra. Es van començar a establir àrees de
monocultiu d’alguns cereals com el blat, la civada i el sègol. Per tal d’augmentar la superfície conreable,
molts boscos van haver de convertir-se en camps de conreu.
Així doncs, l’increment de les superfícies conreades i l’augment de la productivitat del camp —causat per les
millores en les tècniques de conreu, com el regadiu— va provocar la intensificació de l’activitat productiva.
En últim lloc, cal destacar que el domini europeu de nous territoris va incentivar canvis en el sector agrari, ja
que es van introduir nous conreus, que alhora van modificar els hàbits de consum de les societats europees.
Aquesta modernització de l’agricultura es va produir sobretot a Anglaterra i els Països Baixos:
- Es va apostar per una disminució del conreu de cereals i per un augment de la ramaderia: aquest
canvi va provocar una transformació dels camps.
- Va sorgir el mètode de la rotació de cultius (rotació triennal), que substituïa el guaret, i l’ús de
fertilitzants naturals.
- Els nous mètodes d’irrigació foren la xarxa de canal i els molins de vent.
- Es van contruir polders, terrenys pantanosos guanyat al mar que, un cop dessecat, s’empra pel
conreu.
Pel que fa a la propietat de la terra, gran part d’aquesta pertanyia a la noblesa o a l’Esgésia, als quals els
generava rendes importants. Els camperols eren qui havien d’explotar les seves terres, a règim de servitud
—fins al segle XV, posteriorment s’anomenaria règim de lloguer o masoveria.
A Espanya, el punt d’inflexió per la qüestió de la propietat va ser la sentència arbitral de Guadalupe de 1486.
Aquesta resolució jurídica va permetre alliberar els camperols dels senyors feudals a canvi d’una
indemnització. A partir d’aquell moment va sorgir una nova modalitat de propietat: l’emfiteusi. Aquesta
afecta tant al camp com al sector immobiliari: pagant una quantitat annual, n’esdevenia propietari útil qui
pagava les terres. Així doncs, els camperols poden esdevenir propietaris de la terra pagant un cens annual.
Tot i així, el senyor feudal n’era el senyor natural: si no rebia beneficis, podia reclamar la propietat de la
terra.
Aquest nou mètode va aconseguir disminuir els ingressos dels nobles i, per tant, alleugerar les diferències
econòmiques entre classes socials.

3. Com es desenvolupava la producció manufacturera i el comerç a l’època Moderna?

9
La producció manufacturera en el segle XVI va patir diversos avenços, que la van permetre desenvolupar-se
tant qualitativament com quantitativament. Fins i tot, alguns experts fan referència a aquesta època com la
“primera revolució industrial”.
En primer lloc, cal parlar d’una important diversificació artesanal; hi destaquen els calderers, velers,
agullers, assaonadors, abaixadors, argenters, freners i mestres d’aixa. En l’àmbit urbà van proliferar els petits
artesans. Els artesans s’agrupaven en confraries o gremis, amb caràcter assistencial. Els gremis van adquirir
una gran importància social i política: van començar a tenir representació al Consell de Cent, la qual cosa els
va permetre interferir contra el lliure comerç, en defensa dels seus privilegis.
El sector tèxtil fou la base del sector manufacturer de l’època, sobretot la manufactura de llana i els petits
fabricants de draps. També van prendre importància els mercats interiors o fires.
D’altra banda, destaca la industria extractiva. L’objectiu d’aquesta fou, sobretot, l’obtenció de metalls
—metalls preciosos, com l’or, en el cas de les colònies. Les empreses extractives van gaudir de millores
tècniques, les quals van millorar la qualitat de les extraccions, alhora que la seva productivitat. D’altra
banda, destaca la nova indústria de la impremta de tipus mòbil creada per Joan Gutenberg, que va provocar
un increment de la publicació de llibres.
Les grans potències comercials del segle XVI foren Espanya i Portugal, amb les seves seus a Sevilla i Lisboa,
respectivament. Al segle XVII, Holanda —Amsterdam— va agafar el relleu, en part degut a la seva posició
privilegiada, equidistant entre Lisboa i el mar Bàltic. Després, al segle XVIII, Anglaterra va esdevenir la gran
potència comercial.
Quant a comerç marítim, destaca una tècnica anomenada comerç triangular: les potències marítimes
europees enviaven vaixells carregats de productes manufacturats de baixa qualitat —sobretot draps— al
sudoest d’Àfrica. Després, aquests productes manufacturats eren canviats per esclaus, que eren transportats
amb els mateixos vaixells cap a les colònies americanes. Llavors, els productes conreats a les colònies
—principalment cotó, sucre, cafè i tabac— eren portats cap a Europa.
Finalment, l’augment demogràfic, urbà, de la demanda i de la producció —tant agrària com industrial— va
causar, clarament, l’augment dels intercanvis. Així doncs, el segle XVI va ser escenari d’un nou sistema de
comerç. Una novetat van ser les borses, on es negociaven productes i capitals contínuament —i es va
proliferar la participació de particulars en les companyies comercials. Així doncs, van tenir molta
importància les finances, que tenien com a objectiu acumular les finances d’or i plata.
Alhora, l’expansió territorial europea va donar lloc a una «economia món», és a dir, es va produir l’obertura
del mercat europeu a escala global.

SESSIÓ 4. L’ESTRUCTURA SOCIAL A L’ÈPOCA MODERNA

La societat de l’època moderna fou majoritàriament agrària (en un 80%). En general, aquest període va
viure el desenvolupament de les xarxes urbanes, que cada vegada es tornaren més dinàmiques.
La societat moderna fou estamental, jeràrquica i desigual; és a dir, estava organitzada en estaments, que
seguien la divisió clàssica tripartita (clergat, noblesa i tercer estat).
Finalment, cal destacar també que en el món modern encara va tenir molta rellevància la tradició, la religió
—en què destacava el temor a Déu—, els costums i la família. Foren importants les corporacions o gremis,
sobretot per l’estament mitjà.

1. Quines persones o grups conformaven l’estament privilegiat durant l’Antic Règim? Explica la
composició d’aquest estament i les seves particularitats.

L’estament privilegiat estava conformat per tres grups socials diferenciats: nobles i cavallers, l’alt clergat i els
ciutadans honrats.

10
En primer lloc, la noblesa era el grup principal que conformava l’estament privilegiat. Era un estament
minoritari: a escala europea, representava només entre l’1 i el 2% de la població. La formaven ciutadans
amb origen militar, terratinents amb títols nobiliaris, els quals els havien estat concedits pels reis en algun
moment anterior. La condició nobiliària era hereditària, però el títol no: era la monarquia qui els atorgava.
Així doncs, la noblesa aconseguia la seva riquesa gràcies a les seves propietats, tant rurals com urbanes.
Molts d’ells eren rendistes. Gaudien de diversos privilegis; d’entre ells, comptaven amb altres propietats
com molins i ferreries. La venda dels seus productes era prioritària a la dels altres camperols, i també tenien
drets exclusius sobre la caça i la pesca. Eren senyors jurisdiccionals: tenien la potestat de cobrar impostos,
alhora que el monopoli de la justícia i l’ordre públic —capacitats criminal i civil— dins les seves terres.
L’estament nobiliari tenia un estil de vida que, a més d’uns ingressos elevats, demandava unes despeses
igual d’elevades. La seva forma de vida, anomenada “liberal”, era luxosa a més no poder: comportava, per
tant, la contractació d’un elevat nombre de criats i la construcció i manteniment de nombroses residències i
palaus.
El segon grup social és l’alt clergat, format per bisbes i abats. Aquests també eren senyors jurisdiccionals,
alhora que rendistes. Gaudien de la capacitat de participar en política: era el braç eclesiàstic.
Finalment, els ciutadans honrats estava format pel patriciat urbà i els gaudints. Aquests darrers foren
l’exemple d’ascenció social en la societat moderna a Catalunya: doctors en lleis i medicina que, només
gràcies a la seva formació universitària van passar a formar part dels ciutadans honrats. Es tractava d’un
estament considerat superior perquè gràcies al seu enriquiment havia assumit un pes important en la
societat: era una oligarquia enriquida. Eren rendistes i inversors; alguns d’ells arribaren a aconseguir títols
nobiliaris mitjançant prèstecs a la monarquia. A nivell polític, representaven l’estament dominant.

2. Quines persones o grups conformaven les capes mitges? Explica la seva composició i particularitats.

Aquesta capa social és la més complicada de delimitar. Els ciutadans de classe mitjana podien ser
mercaders, artistes o artesans, d’entre altres professions.
En primer lloc, els mercaders foren un estament vinculat al capitalisme mercantil. El formaven, d’una banda,
grans comerciants enriquits; d’altra, petits comerciants que s’encarregaven del mercat interior. Eren
emprenedors —i, per tant, generaven riquesa— però també rendistes. A Catalunya, eren representats pel
gremi de la Llotja de Mar. Poden ser considerats l’embrió de la futura burgesia.
Després, els grup dels artistes el conformaven tots aquells que duien a terme professions liberals. És a dir,
oficis més intel·lectuals que manuals —es diferenciaven dels artesans, i estaven millor considerats
socialment. Algunes de les professions més rellevants en els artistes foren la de notari, barber (cirurgià),
apotecari o adroguer (venien de tot: tabac, espècies, etc.). Agrupats en col·legis, són considerats l’embrió de
la petita burgesia
Finalment, els artesans foren totes aquelles persones que vivien dels oficis manuals (menestrals): fusters,
ferrers, sastres, sabaters, paraires, assaonadors… S’agrupaven en cofraries. En l’Edat Moderna, van
aconseguir una certa participació política en el govern i, a més, alguns d’ells van assolir una bona posició
econòmica.

3. Qui formava part de les capes baixes? Explica la composició d’aquest estrat social i les seves
particularitats.

La pobresa constituïa un element essencial de la societat europea moderna. Una bona part dels pobres eren
pagesos i, com s’ha dit, aquest grup conformava la majoria de la població. Els pagesos, no obstant, es
diferenciaven en dos. D’una banda, els pagesos benestants eren els que tenien terres en propietat. Aquests
tenien un pes polític i no es consideraven del tot pobres. En canvi, els jornalers o bracers eren la mà d’obra:
treballaven al servei dels seus senyors, ja sigui al camp o a la ciutat.
11
No obstant això, els pagesos no representaven l’escalafó més baix de la pobresa. Aquest el formaven els
mossos i criades, els exclosos i els soldats de lleva. Aquesta pobresa era institucional: una vegada s’era
pobre, ja no es podia sortir d’aquell estament. Sovint vivien de la caritat de les institucions.
Són considerats exclosos els vagabunds, bandolers i delinqüents. Ell fenomen del bandolerisme fou molt
important a Catalunya. Malgat posteriorment fou tractat com una forma de delinqüència, en el seu origen
no es tractava d’això, sinó que va néixer fruit de les lluites d’entre bàndols i propietats de terres.
Finalment, els soldats de lleva eren els soldats que acabaven de ser integrats (moltes vegades per
delinqüents) en els exercits. Dins de l’escala social militar, aquests quedaven exclosos. D’altra banda, el
miquelet era la figura de soldat mercenari que vivia de lluitar a la guerra: estaven acostumats a viure del
pillatge —quan arrassaven amb ciutats— per tal d’aconseguir menjar. Els miquelets eren, molt sovint,
bandolers que van passar a esdevenir mercenaris quan aquest col·lectiu es va condemnar. Quan es tornava
a la pau en un territori, ells seguien vivint del pillatge, fet que els donava aquesta mala reputació.

SESSIÓ 5. LES REFORMES RELIGIOSES

Abans de començar amb el tema de les reformes religioses, cal una breu contextualització sobre el Sacre
Imperi Romano-germànic. Aquest fou hereu de l’Imperi Carolingi, el qual tenia la seu a Aquisgrà. El
Romano-germànic fou un conglomerat format per unes 350 entitats, organitzat políticament per mitjà de la
monarquia electiva.

1. Quins foren els motius que van provocar l’aparició de la Reforma protestant i quins van ser els
factors que van contribuir a la seva expansió?

La Reforma protestant va representar un desig de retorn a la doctrina cristiana primitiva, purificada dels
abusos de la institució. Alguns d’aquests abusos tenien a veure amb negocis il·lícits al voltant de les
indulgències. És a dir, la Reforma volia reprendre l’autèntica ensenyança de la fe que va promoure Jesucrist.
El luteranisme va sorgir, en part, gràcies a la influència del moviment humanista: aquest va promoure un
neguit per la salvació. L’Humanisme deia que s’havia heretat de l’Edat Mitjana un temor a Déu. A més, la
mala formació dels clergues provocava que aquests no sabessin explicar els creients què havien de fer per
salvar-se. Després també va impulsar-se per una crítica generalitzada a l’Església romana, degut a la seva
manca de devoció, a la poca preparació del clergat (el seus coneixements escassos en llatí feia que els
manqués autoritat davant els textos sagrats), l’actitud negativa dels bisbes i abats i els abusos de poder de la
Santa Seu. L’Església es caracteritzava per la seva corrupció i el seu excés de participació en la política.

El detonant de la Reforma es remonta a la construcció de la Basílica de Sant Pere del Vaticà l’any 1506, duta
a terme amb els diners que l’Església aconseguia mitjançant les indulgències. Martí Luter, frare i teòleg
agustinià, va considerar inadmissible el fet de pagar per la salvació, i va protestar contra això en les seves 95
Tesis, que el 1517 va penjar a les portes de l’església del Palau de Wittenberg. El príncep de la regió, Frederic
III de Saxonia, va mostrar suport a Luter. Després, amb la mort de Maximilià I, el 1519 va esdevenir
emperador de l’imperi Sacro-Germànic Carles V, que alhora era Carles I —rei de Castella. Va optar per
l’autoritat, tant política com religiosa, del sacre imperi.
En el terreny doctrinal, el papa Lleó X —qui dona suport a Frederic de Saxonia— publica una butlla
condemnant Luter. Demana que es retracti de les seves idees, però aquest no ho fa: publica diverses
protestes i prepara una nova proposta doctrinal que servirà de base pel protestantisme. Finalment, el papa
excomulga Luter l’any 1521. Aquell mateix any es du a terme la dieta de Worms per proposar Luter que es
retracti, pero no ho fa. Arrel d’això, es declara Luter heretge i s’il·legalitza el protestantisme.

12
Paral·lelament, el sacre imperi es fragmenta per la meitat, cosa que va provocar el sorgiment del
luteranisme. Fruit de la formació de la lliga d’Esmacalda va esclatar una guerra, que va derivar en la guerra
d’Esmacalda (1546-47). Carles I es va endur la victòria a la batalla de Mülhberg. Just després, l’any 1555 es
va signar la Pau d’Augburg, que va encetar un període de pau relativa: en els llocs majoritàriament catòlics,
els luterans podien professar la seva religió i viceversa, però hi seguia havent discriminació i enfrontaments.
Estava vigent del principi de cuius regio, euis religio, el qual dictava que els súbdits havien d’adoptar la
religió dels seus amos.
Conseqüència de la partició religiosa al sacre imperi fou la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Es van
enfrentar els dos bàndols ideològics majoritaris. França, que es mantenia neutral quant a religió, es va posar
a favor dels protestants per anar en contra dels Habsburg (corona castellana, amb la qual entra en guerra el
1635). Aquest enfrontament va acabar amb la Pau de Westfàlia; en el cas franco-espanyol, amb el Tractat
dels Pirineus del 1659.

L’expansió de les idees protestants es va poder dur a terme gràcies al suport de prínceps i nobles, els quals
van aprofitar el sorgiment del luteranisme per anar en contra de la monarquia. També hi va influir la
supressió de la jurisdicció eclesiàstica: l’Església va perdre molts béns materials i capitals.
Finalment, un altre dels factors que van contribuir en l’expansió del luteranisme va ser el desenvolupament
de la impremta. Aquest invent va facilitar la difusió tant dels textos sagrats —en edicions llatines i en llengua
vernacle— com de textos relatius a les idees reformistes —com els de Martí Luter. A més, l’auge de
l’humanisme i un coneixement més ampli de les llengües bíbliques van permetre que els humanistes
tinguessin una noció de les Sagrades Escriptures diferent de la medieval. Paral·lelament, aquest canvi
religiós també va estar parcialment provocat pel desenvolupament econòmic i social de l’època.

2. Quines van ser les esglésies reformades més importants que van aparèixer al segle XVI i quins eren
els seus trets principals?

En primer lloc, la luterana va ser l’església reformada majoritària en el seu inici. Liderat per Martí Luter,
aquest moviment de reforma també solia anomenar-se “protestant”. Aquesta ruptura amb l’Església de
Roma va tenir el seu origen en el 1517, amb la publicació de les 95 Tesis de Luter, en què protestava en
contra de les indulgències.
Els seus principis bàsics era la justificació de la fe. És a dir, defenien que, per aconseguir la salvació no valen
les bones obres, sinó la pròpia fe que es tingui en Déu. Així doncs, defensaven una relació més directa i
personal amb Déu, a través de la seva Paraula —a la Bíblia— i no a través d’interpretacions alienes o cap
mena d’intermediari. Això comporta el canvi de la figura del sacerdot per la del pastor: un mediador o
acompanyant. Només tenien en compte dos dels sagraments tradicionals: el Baptisme i l’Eucaristia. Alhora,
advocaven per una Església menys jerarquitzada i uns ritus que comptessin amb més participació per part
dels creients.
El luteranisme està molt lligat al desenvolupament de la impremta: aquest invent ajuda a que la població
pugui llegir els textos sagrats en llengua vernacla pel seu propi compte, sense necessitat d’intermediaris.
En segon lloc estaven els calvinistes, liderats per Joan Calví. Aquest moviment —fundat cap a l’any 1536—
reivindicava una reforma que representés un perfeccionament i una purificació de les doctrines
eclesiàstiques. Pels calvinistes, el més important és la predestinació de les ànimes: creuen que Déu ha
atorgat cadascú de nosaltres el destí de salvar-se o ser condemnat, amb independència dels nostres actes
individuals. És a dir, ja naixem predestinats a ser salvats o condemnats. El calvinisme es va estendre de
diverses formes: a França va sorgir el moviment dels hugonots; a Escòcia, el dels presbiterians.
En tercer lloc es troben els anabaptises, un moviment reformista de segona generació del tot radical. Era un
corrent revolucionari, liderat per Thomas Müntzer. Es tractava d’un grup de “purs, escollits” que se senten

13
moguts directament per l’Esperit Sant. Entre ells no existia cap mena de jerarquia. Els anabaptistes
defensaven que el baptisme no s’havia de fer en nens, sinó quan les persones adquirien ús de raó.
D’aquesta manera s’arribava a la puresa del Baptisme. D’altra banda, presentaven un rebuig a l’autoritat i la
propietat privada.
Els anabaptistes van iniciar la guerra dels camperols (1524-1525), una revolució en què s’oposen a la
servitud, al feudalisme, a la pressió nobiliar, en que s’hi barreja la religió. És a dir, no només es propugna
una revolta que canviï la situació social, sinó que es vol instaurar una nova religió. Luter va ser molt dur
contra aquesta revolta: fins i tot escriu textos en contra dels camperols i a favor dels senyors.
Finalment, l’Església anglicana va ser fundada per Enric VIII d’Anglaterra (1509-1647) després de trencar
amb la jurisdicció de l’Església de Roma: va anul·lar el seu matrimoni amb Catalina d’Aragó, neta dels Reis
Catòlics —amb la qual no podia tenir descendència masculina—, per poder casar-se amb Ana Bolena.
Mitjançant l’Act of Supremacy, Enric VIII es converteix en el cap de l’Església anglicana d’Anglaterra. Aquesta
fou una ruptura més política que religiosa, que inicialment es va posicionar en contra del luteranisme.

3. Què va ser la Contrareforma i quines foren les mesures més importants que va adoptar?

La Contrareforma va ser el moviment reaccionari de l’Església de Roma contra l’aparició de la Reforma.

Mitjançant el Concili de Trento es va produir una renovació interna del catolicisme. Aquest concili ecumènic
—una reunió de tots els bisbes, on es van reunir amb la intenció d’arribar a un acord amb els protestants—
va representar l’inici de la Contrarreforma. Es va dur a terme en tres sessions entre 1545 i 1563; després de
1555 es va poder avançar. Així i tot, no es va poder arribar a un acord perquè els bisbes de la Santa Seu van
seguir imposant la seva visió doctrinal. Es van establir les següents doctrines:
- Es va rebutjar la justificació per la fe i es va seguir insistint en la importància de les bones obres, dels
actes individuals.
- Es va afirmar que l’ésser humà no està condemnat, i és, per tant, lliure de buscar la salvació.
- Es van establir les Sagrades Escriptures com a font principal de la fe cristiana. No obstant això, es va
refusar la seva lliure interpretació: l’únic que està capacitat per interpretar la Bíblia és el sacerdot.
D’aquesta manera es reforça la figura del sacerdot.
- Els set sagraments foren constituïts com el signe suprem de Crist, alhora que la institució
eclesiàstica va ser nomenada «el cos místic de Crist», però mai deixant de ser una organització
jerarquitzada.
- Es va implementar el celibat obligatori per a tots els membres de l’Església.
A nivell pràctic, aquest Concili també va tenir una sèrie de repercussions:
- Es va produir la unificació del ritual: es va establir la missa tridentina en llatí com a única forma
vàlida.
- Es va iniciar un control dels llibres liturgics. Els missal romans eren la única manera de seguir la
missa.
- Es va establir un ensenyament obligat de la doctrina cristiana pels nobles. Per poder-se casar, havien
de demostrar que sabien la doctrina cristiana.
- Es va elaborar un índex de llibres prohibits. E va començar a controlar que aquests no s’imprimeixin
ni es venguin. En els casos dels llibres que contenien heretgia, aquests s’expurgaven (es censuraven
algunes parts) o directament es cremaven. Aquestes pràctiques les organitzava la Inquisició romana,
una institució creada pels Reis Catòlics. La seva missió era la persecució de l’heretgia i el control de
la circulació de llibres.
Així doncs, el Concili de Trento buscava arribar a un acord amb els protestants. Però més que buscar punts
comuns, es van desautoritzar els punts de la reforma protestant, cosa que va consumar en el trencament
definitiu del cristianisme.

14
SESSIÓ 6. LA CULTURA DEL BARROC

1. Quins foren els dos sistemes polítics que es van desenvolupar a l’Europa del segle XVII i sobre quina
base teòrica es van fonamentar?

Els dos sistemes polítics que funcionaren com a antagonistes en l’Europa del segle XVII van ser l’absolutisme
i la monarquia parlamentària. Tot i ser ambdós monàrquics, son molt diferents.
En primer lloc, la monarquia absoluta o absolutisme representa la màxima expressió de la voluntat
autoritària de la monarquia. Va ser el sistema polític hegemònic a Europa al segle XVII. França fou l’exemple
més representatiu, amb el regnat de Lluís XIV.
- Defensava la idea de poder centralitzat en la figura del rei o monarca, que tenia la potestat
absoluta.
- El seu poder li venia donat per Déu (dret diví: tant la naturalesa humana com la raó són creacions
divines).
- La noblesa quedava totalment supeditada al rei.
Els fonaments teòrics d’aquesta doctrina foren diversos. En primer lloc, El Príncep (1513) de Maquiavel, obra
dedicada a Lorenzo de Mèdici. A França, destaca l’obra de Jean Bodin, Els sis llibres de la república (1576) i la
Declaració de les llibertats de l’Església gal·licana (1682) de Jacques Bossuet. En aquesta, s’estableix que el
rei de França està per sobre del Papa. A Anglaterra destaca la figura del filòsof Thomas Hobbes. A la seva
obra Leviatan (1651), reivindica l’origen diví del rei i la submissió voluntària dels individus al rei a canvi de
pau i seguretat —amb el seu lema «l’home és un llop per l’home».
En segon lloc, la monarquia parlamentària o parlamentarisme va sorgir com a resposta al fracàs de
l’absolutisme. Es va desenvolupar a Anglaterra al llarg del segle XVII (1608-1688) amb l’arribada al poder de
la monarquia dels habsburg com a resposta al taranna autoritari dels Estuard. Aquesta dinastia va començar
a aplicar l’autoritarisme desenvolupat a França, cosa que provoca una pugna amb la noblesa i el Parlament.
Aquest no accepta la retallada de poders per part del rei, cosa que deriva en una guerra civil entre
parlamentaris i absolutistes. Aquest enfrontament acaba amb l’execució de Carles I, moment en què
s’imposen les forces parlamentàries i s’estableix un règim republicà anomenat Commonwealth (1649).
Aleshores, Oliver Cromwell adopta una forma de govern dictatorial. No serà fins el 1660 quan es tornarà a
restaurar la monarquia amb Carles II. Finalment, la Revolució Gloriosa provoca l’expulsió de Jaume II
(catòlic), qui havia intentat instaurar el catolicisme a Anglaterra. D’aquesta manera s’assoleix el triomf del
model parlamentari.
La Revolució Gloriosa representa el triomf del paralamentarisme a Anglaterra. L’espurna que va iniciar la
revolució va ser l’actitud autoritària del rei Jaume II, dels Estuard, qui va abolir les lleis que afavorien
l’esglesia anglicana (ja que era catòlic i volia restaurar el catolicisme a Anglaterra). El temor al retorn del
catolicisme va augmentar després del bateig del seu fill. Anys després, Jaume II aboleix les lleis que donaven
preponderància a l’anglicanisme per sobre del catolicisme. Aleshores, el Parlament anglès contacta i signa
un pacte amb Guillem d’Orange, estatúder d’Holanda (protestant), qui accepta convertirse en rei
d’anglaterra.
En aquest moment s’estableix una norma en què el rei goberna amb el parlament (King in Parliament), base
de la qual està en el Bill of Rights de 1689. Aquest document és molt important perquè influeix a la
Declaració d’Independència dels EEUU i a la Declaració dels Drets de l’Home de 1789.
Els seus fonaments ideològics es troben en Edward Coke, jurista que formula la base del corpus jurídic del
parlamentarisme en base al dret consuetudinari —s’estableixen lleis a base de costum— i la jurisprudencia
(common law) —s’enriqueix la llei a partir de les sentències judicials, les quals marquen com s’han de
regular diversos aspectes de la llei.

15
Una altra figura important en el parlamentarisme fou John Locke. Fou defensor del iusnaturalisme i del dret
natural —el contractualisme, la base del sistema parlamentari anglès. Segons ell, els individus signen un
contracte amb el rei en benefici del col·lectiu, cosa que es tradueix en una forta divisió de poders i
processos electorals. No reconeix l’origen divi de la monarquia.

2. Qui va protagonitzar l’anomenada Revolució Científica i quins foren els principals avenços que va
aportar?

La Revolució Científica representa el naixement de la Ciència moderna, succeït a mitjan segle XVII. Es va
tractar d’un procés de canvis accelerats que van transformar completament la realitat precedent. Les dues
corrents filosòfiques que van marcar el desenvolipamemy de la ciència van ser el racionalisme —s’arriba al
coneixement a través de la raó, René Descartes, El discurs del mètode, 1637— i l’empirisme —s’arriba al
coneixement a través de l’experiència.
Primer de tot, cal destacar el important paper que van tenir les acadèmies de la ciència —sent les més
importants la de París, Berín i la Royal Society de Londres. Aquestes van ser acadèmies finançades pels
estats, que vetllaven per l’expansió de la revolució científica a través de la transferència de coneixement.
En primer lloc, l’aportació més significativa del segle XVII en l’àmbit de la ciència va ser el mètode cartesià o
científic. Es tracta d’un sistema que busca apropar-se al coneixement de forma sistematitzada: a partir de
certeses simples, s’intenta arribar a certeses més complexes a través de la deducció. S’articula al voltant del
dubte metòdic: no s’ha d’acceptar res que no sigui evident i que no es pugui raonar. Això remet a la idea de
què la raó és el criteri suprem de la veritat.
Alguns dels avenços van tenir a veure amb l’astronomia, com les teories de l’atomisme i el buit. Una de les
més importants va ser la desenvolupada per Nicolau Copèrnic i confirmada posteriorment per Galileu: la
teoria heliocèntrica, que defensava la rotació de la Terra al voltant del Sol —en contra del teocentrisme
postulat per Aristòtil i recolzat de manera generalitzada durant l’Edat Mitjana. Johannes Kepler també va
realitzar investigacions relacionades amb les òrbites planetàries, les quals es van determinar com
el·líptiques en comptes de circulars. Newton va dur a terme la llei de la gravitació universal, vigent fins a la
publicació de les lleis de la relativitat d’Einstein tres segles després, i va desenvolupar el càlcul infinitesimal.
Les seves aportacions van posar en pràctica el mètode cartesià —mitjançant la formulació d’hipòtesis i la
verificació empírica—, alhora que van suposa la fi definitica de l’aristotelisme i l’escolàstica medieval.
Paral·lelament, es van realitzar innovacions en la indústria del vidre —entre elles, l’invenció del telescopi i el
microscopi— i de la navegació. Es va inventar el filibot, un vaixell de càrrega holandès que serviria com arma
defensiva i de càrrega, ja que que rendibilizaria la capacitat comercial. Els holandesos, gràcies a aquest
invent, van poder esdevenir la potència comercial del segle XVII.
D’altra banda, es va inventar el molí de vent, el qual seria utilitzat de forma massiva. Té la particularitat de
què la part de dalt és movible, i permet ser orientat en funció de la direcció del vent. Va provocar un
desenvolupament de l’agricultura i de la indústria: va permetre moldre gra, espècies, serrar fusta… També
va ajudar a portar aigua a zones on hi havia sequia. Finalment, la revolució científica també va aportar petits
avenços en altres camps, com la química (gasos), anatomia, electricitat i vapor.

3. De quina manera el poder va posar l’art al seu servei durant el Barroc? Posa tres exemples i explica
quina era la seva funció.

El Barroc defineix un moviment artístic i cultural, però a la vegada defineix un període històric generalment
situal al segle XVII. El concepte de barroc neix com un concepte pejoratiu, per designar l’aberració que havia
representat l’oblit dels principis clàssics en l’art. És a dir, representa la fi de la puresa que tenia l’art clàssic.
L’art barroc és un art recarregat, molt ornamentat, ple de dramatisme i irracionalitat. Alhora, en el segle
XVII, l’art comença a veure’s com quelcom que no només és creat com a un gaudi dels sentits, sinó que ja és
16
concebut com un objecte de consum, que pot transmetre idees determinades a la societat. La passió
barroca anava adreçada a influir les masses: les imatges havien de simbolitzar missatges, que influirien en la
població analfabeta.
Així doncs, les classes socials altes van començar a emprar l’art com una forma d’adoctrinar les masses:
mitjançant una iconografia molt concreta —visual: ús de la imatge per sobre del text— es transmetien
missatges o se suscitaven emocions de manera directa. Posen ènfasi en l’autoritat, la riquesa i l’estil de vida
gloriós.
D’una banda, els artistes van treballar al servei de la noblesa; sobretot a Anglaterra i França —on es construí
el Palau de Versalles. Aquest representa la màxima expressio de l’ús de l’art com a instrument per
demostrar la grandesa d’una monarquia. El Palau també va servir per controlar la cort (la noblesa), que va
ser obligada a anar a viure amb ell al palau. Allà es duien a terme festes molt ostentoses; eren un element
molt important en la societat barroca, podien ser ordinàries, religioses, polítiques o inesperades; totes elles
tenien un ritual determinat.
Mentre que a França van predominar els retrats, en el cas espanyol el poder es veu reflexar en els retrats
eqüestres de membres de la monarquia o la noblesa.
D’altra, l’Església va fer servir l’art per dignificar la institució en un moment posterior la reforma. Es va
augmentar la utilització d’imatges de la Verge, Sants i màrtirs; contràriament, es va prohibir la representació
d’escenes paganes i d’imatges impúdiques. Aquest fou el cas de països com Itàlia i Espanya.

SESSIÓ 7. EL SEGLE DE L’ABSOLUTISME

1. Quines eren les principals característiques del model absolutista francès sota el regnat de Lluís XIV?

El regnat de Lluís XIV (1638-1715) es caracteritza, en primer lloc, per ser un dels més llargs de la història
política europea: setanta-dos anys (1643-1715). Alhora, Lluís XIV —també conegut com Lluís el Gran o el Rei
Sol— representa el màxim exponent de l’absolutisme. Va ser un membre de la Casas de Borbó, fill de Lluís
XIII i Anna d’Àustria —de la monarquia espanyola, conegut per la seva personalitat carismàtica i ambiciosa.
El seu regnat pròpiament absolutista va començar el 1661, després de la mort del seu primer ministre. El
projecte absolutista francès havia estat molt influït pels efectes de la Fronda (1648-1653), una de les
revoltes nobiliars més importants de França en resposta al tarannà absolutista de la monarquia en aquell
moment. No obstant això, Lluís XIV va tirar endavant amb el seu desig d’ordre i unitat social i territorial.
- Va centralitzar l’administració, creant una organigrama —una estructura de govern— totalment
dependent de la corona.
- Es va dur a terme una supressió de les estructures i autoritats intermitges: d’aquesta manera, el rei
controlava totes les decisions polítiques del país.
- Va ordenar la modernització de l’administració (sobretot de l’aparell fiscal, que s’encarregava de
recaptar impostos per finançar els costos de la guerra).
- Va enfortir l’exèrcit permanent.
Quant a l’estructura de govern, la figura del primer ministre es va suprimir. Així i tot, el monarca tenia un
consell superior d’Estat, format per ministres de confiança, i un consell de finances.
Els parlaments provincials no es van suprimir, però no es va convocar cap assemblea durant del regnat de
Lluís XIV. Després, hi havia zones que tenien privilegis històrics —parlaments— que van ser convertits en
corts de justícia: el seu paper era dictar sentències i vetllar pel compliment de les lleis que es dictaven des
de París. A nivell de territori, eren importants els intendents i les autoritats locals (els alcaldes).
La Cort, paral·lelament, va ser un sistema d’organització social l’objectiu del qual va ser enfortir l’autoritat
reial. Aquest mateix objectiu també va perseguir la construcció i restauració de diversos palaus i
monuments vinculats a aquesta Cort, com el Palau de Versalles.

17
 2. Quina va ser l’actitud de Lluís XIV en relació a la religió?

La concepció absolutista del poder de Lluís XIV vincula la religió amb un obstacle que impediria el
desenvolupament del poder reial. És per aquest motiu que el monarca va adoptar el següent lema per a
descriure el seu model polític: “un Déu, una fe, una llei, un rei”.
L’hostilitat de Lluís XIV envers la religió va provocar disputes entre la corona francesa i l’Església catòlica fins
el 1688, moment en què va esclatar la Guerra dels Nou Anys. Aquestes es van solucionar parcialment amb
la institució de les Llibertats gal·licanes, que permetien l’Església francesa gaudir de certa independència
davant l’autoritat papal. El Gal·licanisme —nascut com a resposta a l’ultramontanisme— va posar el rei
damunt del Papa: seria el sobirà tant dels temes terrenals com dels espirituals.
A Espanya, el patronat regi van ser una sèrie de prerrogatives que el papa va atorgar als reis, com la
capacitat d’elegir bisbes. A França, Bossuet amb els Quatre articles del Gal·licanisme (1682) va manifestar la
voluntat de crear una Església adaptada a les especifitats culturals del país. Aleshores, el rei de França va
adquirir capacitats especials, en què el Papa no hi podia intervenir: podia nomenar bisbes i retenir les seves
rendes.
Després, Lluís XIV va manifestar rebuig cap al jansenisme, un moviment de renovació post tridentí fundat
per Cornelius Jansen. Aquest va recollir l’essència del Concili de Trento: buscava arribar a un consens amb
els protestants. Defensava el puritanisme i la moral estricta, mentre que tenia elements en comú amb el
protestantisme, per exemple, en la qüestió de la salvació.
Els jansenites no eren ben vistos ni per Lluís XIV ni per la Santa Seu, doncs feien perillar la unitat de
l’Església i de l’Estat; és per aquest motiu que van ser acusats d’heretges pel Papa.
Alhora, la unitat confessional era essencial per l’enfortiment de l’Estat; això va fer necessàriala revocació de
l’Edicte de Nantes de 1685 —el qual reivindicava la tolerància religiosa envers els hugonots i posava fi a les
guerres de religió franceses— amb l’Edicte de Fontainebleau. Lluís XIV va ordenar l’expulsió dels hugonots,
que van exiliar-se cap a Holanda. Aquesta forta migració va provocar un gran perjudici econòmic a França.

3. Quins eren els trets principals del model polític espanyol al segle XVII?

El model monàrquic espanyol va estar caracteritzat per ser una monarquia composta; composta de multitud
de territoris que conservaven certs privilegis, lleis i costums propis. Aquests territoris havien estat adquirits
per mitjà de polítiques matrimonials, herència o conquesta. Hi havia un respecte teòric cap a ells i les seves
particularitats.
La monarquia espanyola comptava amb un sistema polisinodial (multitud de consells). Destaca la
importància del valido o primer ministre (duque de Lerma, conde-duque de Olivares), que ajudava al
monarca a prendre les decisions més importants.
A Catalunya, el pactisme era la doctrina que definia la relació entre les corts catalanes (representació de
Catalunya) amb el rei. Les constitucions catalanes eren lleis pactades entre el rei i les corts. El rei d’Espanya
no podia imposar lleis sense que haguessin passat per aquestes corts.
Per influència del creixent absolutisme a França i Espanya, aquesta forma de monarquia va inspirar el regnat
de Felip IV al segle XVII —tot i tenir com a obstacle les particularitats dels diversos territoris que
conformaven la corona.
El moment de màxima tensió va arribar amb el govern del Comte-duc d’Olivares (1622-1643). L’any 1625, va
presentar la Unión de Armas, que tenia la finalitat de crear un gran exèrcit format per diferents persones
dels diferents territoris de la corona. En el cas català, va provocar un enfrontament perquè no s’havien
convocat corts. Es van convocar el 1626 però van fracassar, i van derivar en la Guerra dels Segadors de
1640-1652. Dintre del marc de la Guerra dels Trenta Anys, aquest enfrontament es va solucionar per mitjà

18
del Tractat dels Pirineus (1659). Al final de la Guerra dels Segadors es va aconseguir una tornada al
neoforalisme, al respecte pels furs territorials i els privilegis de Catalunya.

Carles II va ser el darrer de la dinastia dels Àustries, i el que va regnar de forma més característica. El seu
regnat va col·locar la Casa d’Àustria en un moment de declivi, ja que existia la por a què Espanya es quedés
sense hereu.
La curta vida del rei va estar marcada per les diverses deficiències de salut, tant físiques com mentals, com a
culminació de l’extrema endogàmia de la Casa dels Àustries. Això provocava una desconfiança del seu
regnat a escala europea.
Va accedir al tron quan tenia quatre anys, però seria la seva mare —Mariana d’Àustria— qui ostentaria el
títol de reina governadora. Així doncs, es va envoltar de persones de confiança, que l’ajudarien a regnar el
país. Quan Carles II complí els catorze anys, edat amb la qual s’arribava a la majoria d’edat legal per
governar a Espanya, la seva immaduresa va provocar un enfortiment de la figura del primer ministre
(Nithard, Vanenzuela, Joan Josep d’Àustria…). Es va tornar al sistema polisinodial.
La por a la inminent mort de Carles II va portar al sorgiment de dos bàndols entorn la successió: el
proaustríac —en defensa de Mariana d’Àustria— i el profrancès o proborbònic —que defensa la unitat de
l’Imperi Hispànic i aposta pel net de Lluís XIV, Gelip d’Anjou.
Carles II estava a punt de morir sense descendència quan va iniciar-se una lliuta pel tro. Destaquen els
tractats de repartiment (entre 1698 i 1699). Les potencies volien repartir-se la corona espanyola, però el
partit profrancès es va imposar per evitar la partició de la monarquia hispànica (Portocarrero). Aquest va
aconseguir, en el llit de mort de Carles II, el seu testament a favor de la successió del Duc d’Anjou (1700).

SESSIÓ 8. LES GUERRES DE LLUIS XIV

1. Quines foren les anomenades “guerres de Lluís XIV” de la segona meitat del segle XVII i per què es
van produir?

El regnat de Lluís XIV es va caracteritzar per un fort programa d’autoglorificació. A més d’obres d’art,
cerimònies i propaganda, calia construir un fort exèrcit que assegurés els triomfs bèl·lics del país en el desig
expansionista del monarca. Aquest exèrcit no es va basar en les innovacions armamentístiques i tècniques,
sinó en la seva bona organització administrativa i burocràtica: va augmentar el nombre de soldats, alhora
que va aguditzar el seu entrenament i disciplina.
Les anomenades Guerres de Lluís XIV foren:
- Guerra de Devolució (1667-1668). Tractat d’Aquisgrà
- Guerra franco-holandesa (1672-1678). Tractat de Nimega
- Guerra de les Reunions (1683-1684). Treva de Ratisbona
- Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Tractat de Ryswick. Va esclatar per culpa de la intolerància
religiosa de Lluís XIV i la consegüent expulsió dels hugonots del país. Alhora, l’expulsió de Jacob II
del tro d’Anglaterra i la seva substitució per Guillem d’Orange va provocar una guerra europea en
contra de Lluís XIV.
Malgrat no estar totalment motivada pel desig expansionista del rei absolutista francès, la Guerra de
Successió Espanyola (1701-1714) - Tractat d’Utrecht també va dur-se a terme durant el seu regnat.

Grosso modo, les guerres van estar motivades per:

- La desconfiança de Lluís XIV en els seus veïns, Espanya i Àustria.
- El desig de millorar la seguretat a les fronteres de França.

19
 - Territoris en disputa: Flandes, Franc Comtat, Milanesat, Alsàcia, Luxemburg... (revisió dels acords
presos a Westfàlia)
- L’ambició personal de Lluís XIV.
- Les pretensions dinàstiques sobre els territoris hispànics.
- La política expansionista agressiva que defensava Lluís XIV. Tenia una visió absolutista.
- La importància del comerç i de la doctrina mercantilista.
En conjunt, el balanç de les guerres va tenir més conseqüències negatives que positives per a Lluís XIV:
- Pocs guanys territorials (algunes ciutats frontereres amb Flandes, Franc Comtat, Estrasburg…). Així i
tot, França va aconseguir un dels seus objectius: apliar les seves fronteres.
- Desgast econòmic per França (increment dels impostos, pobresa…).
- Divisio d’Europa en dos blocs (França i la Gran Aliança).
- Interferències en el comerç mundial.
- Pèrdues territorials per a Espanya.
- Impacte important a Catalunya (Setge de Girona a 1684, de Barcelona de 1697).

2. Per què va esclatar la Guerra de Successió, com es va desenvolupar i com va afectar a Catalunya?

La guerra de Successió va esclatar a causa de la mort sense descendència per part del rei d’Espanya Carles
II, l’any 1700. Aleshores, hi havia dos possibles successors al tro: Leopold I, governant de l’Imperi
Sacro-Germànic —de la casa dels Habsburg— i Lluís XIV de Borbó, rei de França.
L’emperador va defensar els drets dels Habsburg a la Corona Hispànica. Anglaterra i Holanda també van
donar suport a Àustria perquè volien evitar una «monarquia universal» per part dels Borbó; és a dir, una
monarquia que abarqués més d’un territori, com la de Carles V del Sacre Imperi i I d’Espanya.
Per contra, els defensors de la causa borbònica (proborbònics) volien evitar la fractura de l’Imperi Hispànic:
donaven suport a Lluís XIV i, per tant, als borbons. Aquests van aconseguir un testament en el llit de mort a
favor del duc d’Anjou, nét de Lluís XIV.
En aquells moments, Anglaterra era la gran potència comercial marítima. Alhora, ambicionava monopolitzar
el mercat colonial americà per tal de tenir el control mundial del comerç: va entrar a la guerra per
aconseguir aquest objectiu.

Alguns dels successos de la guerra foren:

- 1701: Àustria envaeix el Milanesat. Campanya d’Itàlia.
- 1702: la Gran Aliança de la Haia (Àustria, Holanda i Anglaterra) va declarar la guerra a França i
Espanya.
- 1703: l’arxiduc Carles d’Àustria va ser autoproclamat rei d’Espanya a Viena.
- Balanç favorable als aliats a Europa en els primers anys, destaquen les de Blenheim (1704) —les dos
corones perden Baviera— i Ramillies (1706) —els aliats recuperen Flandes.
- 1705: pacte de Gènova. La guerra es va traslladar a l’interior d’Espanya.

Després de la mort de Carles I, la majoria de potències europees van reconèixer com a hereu Felip V de
Borbó. El seu avi, Lluís XIV, va fer esclatar un enfrontament degut a què va reclamar els drets del país al tron
francès. Aleshores, Europa es va dividir en dos bàndols; internament, Espanya també va patir una guerra
civil per la qüestió successòria.
A Catalunya es va apostar per què el successor del tro sigués l’Arxiduc d’Àustria. Tot i que Felip V va viatjar a
Catalunya el 1701 i es van celebrar corts, una part dels catalans desconfiava dels borbons. Generalment,
existia un fort sentiment antifrancès a Catalunya. En part, va aflorar degut a la desconfiança dels
comerciants catalans —partidaris del model anglès i holandès— després de veure que el monarca afavoria

20
els comerciants francesos. Quant a política, els catalans peferien el model d’Anglaterra (parlamentarista)
abans que l’absolutisme —model també utilitzat a França.
Una de les espurnes que va condicionar la guerra va ser la repressió de la dissidència austríaca per part del
Virrei Fernández de Velasco a Catalunya. Aquest va adoptar diverses mesures anticonstitucionals (va anar
«contrafuero») en qüestions de control de comerç, a més d’expulsar un ciutada honrà de Barcelona —que
no podia ser expulsat segons els furs locals.
La guerra a la Península va iniciar-se el 1705 amb el desembarc dels aliats a Barcelona. A la regió es creen
unes noves constitucions i Carles iii esdevé rei. L’any 1706 es produeix ofensiva aliada: Carles III entra a
Madrid de forma simbòlica, doncs poc després torna a sortir —no envaeix el territori.
La batalla d’Almansa de 1707 va suposar la victòria total del bàndol borbònic: Felip V va ocupar els regnes
de València, Aragó i part de Catalunya. El 1710 es produeix una reacció aliada: arriben un altre cop a
Madrid, però ràpidament es du a terme una contraofensiva i guanyen els aliats a les batalles de Brihuega i
Villaviciosa. En aquests moments, els anglesos inicien negociacions secretes amb França. L’any 1711,
l’arxiduc Carles d’Àustria esdevé emperador i, dos anys més tard, la sortida d’Anglaterra de la guerra i la
mort de l’emperador fan que es convoqui el Tractat d’Utrecht i s’acabi definitivament la guerra.

3. Què va suposar per a Europa, Espanya i Catalunya la signatura del Tractat d’Utrecht, el 1713?

El Tractat d’Utrecht va comportar diverses conseqüències a escala europea:

- Reorganització política d’Europa.
- Inici d’una etapa de desequilibri. El tractat va suposar la derrota definitiva de Lluís XIV i el fi de
l’hegemonia francesa. Amb la mort del monarca, França va quedar totalment arruïnada, no va
aconseguir els territoris que pretenia aconseguir.
- Alguns dels territoris europeus pertanyents a Espanya —Països Baixos, Luxemburg, el ducat de Milà,
la Toscana, el regne de Nàpols i Sardenya— van passar a ser d’Àustria.
- Anglaterra esdeveniria la primera potència en l’àmbit comercial.
- Anglaterra va aconseguir el «navío de permiso» —un permís per enviar productes anglesos a
Espanya per tal de trencar el monopoli del comerç espanyol a les colònies espanyoles— i l’«asiento
de negros» amb Espanya —companyia/monopoli comercial de tràfic d’esclaus.

A Espanya:
- Felip V va aconseguir mantenir-se en el poder.
- Es va produir la definitiva implantació de l’absolutisme a Espanya (encara no a Catalunya).
- Va produir-se el desmembrament de l’imperi: la pèrdua dels territoris europeus (només conservaria
territoris ultramarins a Amèrica i Filipines).
Com a conseqüència dels anys posteriors, no immediatament del Tractat d’Utrect, Espanya:
- Va combatre en la reacció borbonica: irredemptisme mediterrani 1717. Felip V intentaria
reconquerir allò que havia perdut: invasions de Sardenya i Sicília…
- Va iniciar la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) contra Holanda, Anglaterra, Àustria i
França. Espanya perdria la guerra i seria obligada a retirar-se dels territoris italians.

A Catalunya:
- Es convoca la Junta de Braços —representació de les corts catalanes—, en què es va resoldre no
acceptar el Tractat d’Utrecht i continuar la guerra (juliol de 1713).
- Entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714 començaria el Setge de Barcelona. Tropes
francoespanyoles envolten la ciutat fins la seva rendició.

21
 - Després d’això, Felip v suprimiria les institucions catalanes (Generalitat, Consell de Cent) i
s’implantaria el model absolutista a Catalunya.
- Aquest model comportaria el Decret de Nova Planta de 1716, en què es reformularia el cos polític
de Catalunya, sobretot quant a poder municipal (comportaria la supressió dels consells, la
insaculació…)

SESSIÓ 9. EL SEGLE DE LES LLUMS

1. Què va ser la Il·lustració i quins foren els seus ideòlegs principals?

La Il·lustració va ser un moviment filosòfic i cultural sorgit a Europa occidental al segle XVIII, i que va
comportar un canvi de mentalitat i estil de vida. Aquest moviment va estar lligat als valors de racionalisme,
progrés, civilització, tolerància i unitat. No era un moviment totalment original, sinó que recuperava valors
renaixentistes. Estaria també lligat a l’utilitarisme de Bentham, que buscaria procurar la felicitat al màxim
nombre de persones. La seva diferència substancial amb l’Humanisme radica en el trencament amb el
dogma religiós: és en aquest moment que es comença a qüestionar l’existència de Déu. Es propaga un
racionalisme que derivaria cap a l’agosticisme. Per tant, seria una època de tolerància religiosa.
Generalment, va representar una tornada a la raó com a explicació per a tot. Defensava que, gràcies a la raó,
la humanitat aconseguiria progressar tant de forma material com espiritual, i ens portaria a la civilització. Va
suposar el procés social en què la societat va abandonar totalment la creença en els dogmes preestablerts i
va atrevir-se a pensar, a la llum de la raó (per aquest motiu, el XVIII va ser anomenat el Segle de les Llums o
el Segle de la Raó). En l’àmbit artístic, aquest període va correspondre’s amb el neoclassicisme.
En paraules de Kant, la Il·lustració va ser el moment històric en què «la humanitat va assolir la majoria
d’edat». La Il·lustració va tenir com a base la raó com a font de coneixement; era una fe optimista en la raó,
que pensava que els salvaria de qualsevol problema. Aquesta idea va trencar-se amb el terratrèmol de
Lisboa de 1755, fet que va demostrar els pensadors que la raó no representa la salvació en últim terme.
Reivindicava el valor del sentit crític i del progrés de la civilització, entesa com un espai ideal de
coneixement i valors socials, on a més es cultivava el desenvolupament tecnològic i polític.
La natura seria molt respectada des de dues vessants diferents: per una banda, seria vista com allò superior
a la raó, i contra el qual no es pot lluitar; d’altra banda, com allò que ens proporciona la bondat a l’ésser
humà —principi contra el qual pensadors com Hobbes estarien en desacord: pensa que és la civilització la
què corromp l’ésser humà.
En tot moment, la Il·lustració es va vincular únicament a les classes benestants, a la burgesia, creant així una
elit que es diferenciava cada vegada més de les formes de vida de la població camperola.
Els seus principals ideòlegs van ser:
- Pierre Bayle: precursor de la Il·lustració i del qüestionament de la religió (Diccionari Històric i Crític,
1697).
- Montesquieu: defensor de la separació de poders (Cartes perses, 1721; L’Esperit de les Lleis, 1748).
- Denis Diderot: la seva obra és considerada la més important de la Il·lustració (L’Enciclopèdia,
1751-1772 amb d’Alembert).
- Voltaire (Càndid o l’optimisme, 1759; El Segle de Lluís XIV, 1751).
- Jacques Rousseau (L’Emili, El contracte social, 1762)
- Escola Escocesa: David Hume i Adam Smith (La riquesa de les nacions, 1776).
- Kant: entès com el pensador de la Il·lustració.

2. Quins van ser els progressos científics més importants del segle XVIII?

22
En el segle XVIII es va donar molta importància a la ciència, com a disciplina que fomentava l’augment de
coneixement.
- Avenços en el terreny de la química, sobretot per part de Lavoisier i Cavendich.
- Lleis de l’electricitat: invenció de la pila i avenços en electromagnetisme (pols positius i negatius).
- Avenços en astronomia: Sistema Solar, descobriment del planeta Urà. Exposició del sistema del món
(1796).
- Invenció del cronòmetre, que va permetre el càlcul longitudinal.
- Descobriment de noves espècies (Buffon).
- Invenció de la màquina de vapor (James Watt, 1769), que va ser utilitzada com a nova font d’energia
i va permetre un avenç tecnològic i econòmic sense precedents. Fou l’invent més revolucionari.
- Ampliació dels coneixements geogràfics i de flora i fauna gràcies a les expedicions al Pacífic i al Nou
Món.
- James Cook (1728-1779), explorador i cartògraf, va explorar les costes d’Austràlia, les Illes
de Hawaï i va navegar prop de Nova Zelanda i l’Antàrtida (va demostrar que aquest
continent que anomenaven «Australis», estava tan al sud que era impossible que hi hagués
vida)
- Els viatges de Cook van permetre perfeccionar les cartes nàutiques i també millorar els
coneixements sobre botànica.
- Arran d’aquí, Anglaterra va enviar més expedicions a Austràlia. El seu objectiu inicial no era
establir-hi colònies comercials, sinó fer-hi presons per empresonar els presoners anglesos i
rebaixar l’excedent de presoners del país. Sydney (1788).
- La Índia va esdevenir la joia de la corona de la Gran Bretanya (1757).
- Al final del segle XVIII va començar la cursa per la colonització d’Àfrica.

3. Com es va desenvolupar el fenomen de la premsa a l’època Moderna? (NO TEMA D’EXAMEN)

La Il·lustració també va suposar la transició de la cultura de transmissió oral a l’escrita. El llenguatge escrit va
adquirir molta importància, en part, gràcies al foment de l’alfabetització generalitzada. Per altra banda,
també va ser essencial l’expansió de nous medis de comunicació de forma escrita, com ara diaris i revistes, a
més de la mitigació de la censura en algunes regions.
Va ser en el segle XVIII quan es van fundar alguns dels primers diaris i gasetes setmanals. Hi havia que eren
d’informació general, però d’altres revistes que se centraven més en qüestions especialitzades: hi havia de
ciència, cultura, economia o moda, entre d’altres temes.
Sent el francès la llengua hegemònica en el moment —degut al prestigi artístic i polític que va adquirir el
país durant el regnat de Lluís XIV—, no és una sorpresa que aquest fos també l’idioma predominant en la
premsa.

SESSIÓ 10. L’ABSOLUTISME REFORMISTA

1. Què va ser el “despotisme il·lustrat” i quins foren els seus trets principals?

El “despotisme il·lustrat” va ser un concepte polític vigent en el marc de les monarquies europees del segle
XVIII. Aquest terme pot ser controvertit; és més adequat parlar d’absolutisme reformista.
Relacionat amb el pensament racional il·lustrat, el despotisme buscava enfortir el poder del monarca alhora
que permetre un desenvolupament social ordenat i equilibrat. No obstant això, la monarquia absoluta i el
principi de llibertat de la il·lustració són totalment incompatibles. Només es tractava d’una justificació del
poder absolut a través d’una cara més “amable”.

23
L’objectiu dels monarques seria possible gràcies a una sèrie de polítiques que reivindicarien la disciplina
social, la centralització política i la instrucció cultural:
- Legitimació de la monarquia a través de la cultura.
- Obertura a canvis i millores en l’acció de govern.
- Voluntat explícita dels monarques de procurar la felicitat als súbdits.
- Polítiques encaminades a reduir els privilegis (ex: reforma agrària).
- Secularització: separació de l’Església i l’Estat. Tolerància religiosa.
- Increment del regalisme; és a dir, de la voluntat de conservar les regalies del rei, la prerrogativa reial
per sobre de l’Església.
- Reforç de la centralització administrativa, burocràcia més eficaç.
- Fiscalitat més efectiva en l’àmbit de la recaptació.
- A través dels principis humanistes, es va procurar fer la justícia més justa i menys arbitrària.
- Aplicació de la ciència per millorar l’economia.
- Promocionar l’educació: creació de noves institucions en nom del progrés i la civilització.
El despotisme va estar present des del 1740, amb l’inici del regnat de Frederic II de Prússia i Maria Teresa
d’Àustria, fins al 1790 amb la fi del regnat de Josep II i l’esclat de la Revolució Francesa.

2. Quins van ser els principals representants del despotisme il·lustrat a Europa i quines foren les
polítiques que van adoptar?

Els principals representants del despotisme il·lustrat foren els monarques Frederic II de Prússia, Catalina la
Gran de Rússia, l’emperadriu austríaca Maria Teresa, el seu fill i successor Josep II, Carles III d’Espanya, a
més de ministres de reis europeus com el marquès de Pombal (a Portugal), Bernardo Nanucci (a Nàpols) i el
Gran Duc Pietro Leopoldo (a la Toscana).
Les polítiques il·lustrades que van adoptar van inspirar-se en l’absolutisme del segle XVII i principis del XVIII.
Tots els monarques il·lustrats van tenir en comú l’aplicació d’una sèrie de polítiques:
- Per tal d’aconseguir ordre social van optar per dur a terme una centralització política i una
reorganització de l’aparell fiscal.
- Van modificar els procediments judicials, aplicant principis il·lustrats —humanistes i utilitaristes— al
camp penal.
- Van afavorir el desenvolupament tecnològic i científic per tal d’incrementar l’activitat econòmica
dels països.
- Van impulsar diverses polítiques en favor de l’educació i la promoció cultural: els governs buscaven
formar la població en sabers morals, tecnològics, científics i econòmics perquè aquests ajudessin al
progrés social.
- Van adoptar un paper més tolerant quant a la religió, alhora que es va produir una separació entre
monarquia i Església.
Aquestes mesures van ser dutes a terme per tots els seguidors d’aquest corrent polític. A part, cadascun
d’ells va adoptar algunes mesures concretes. Per exemple, Frederic el Gran de Prússia:
- És el més destacat dels dèspotes il·lustrats. Es definia com el «primer servidor de l’Estat».
- Presumia d’«amor a la pàtria» —va popularitzar aquest mateix terme en un intent d’assegurar la
cohesió territorial.
- Tolerància religiosa (va protegir els jesuïtes).
- Va realitzar una reforma dels sistemes judicials (prohibició de la tortura i limitació de la pena de
mort).
- Va realitzar una reforma del dret civil per acabar amb alguns privilegis (pero va mantenir la divisió
estamental i va protegir alguns nobles).

24
 - Va impulsar un programa d’ensenyament primari, fins el punt que Prússia va esdevenir el país amb
un índex d’alfabetització més elevat a tota Europa.
- Fou un amant de les arts, destaca la seva faceta d’escriptor. Va escriure L’Antimaquiavel (on
desmunta l’obra de Maquiavel).
- Es va caracteritzar per la seva política cínica i calculadora. Va impulsar la invasió de Silesia (1740),
donant lloc a la guerra de Successió austríaca.
- Moltes de les seves polítiques les va imposar a través de les armes i la força.
Després, Caterina la Gran de Rússia:
- Va manifestar preocupació per la felicitat i l’educació dels seus súbdits.
- Va fomentar la participació política creant la comissió legislativa (1767), formada per representants
de tots els estaments.
- Va impulsar una important descentralització administrativa. Es va dividir el país en 50 províncies,
amb competències pròpies en educació, sanitat i benestar social.
- Va impulsar la separació de poders. La Justícia i la Hisenda no eren àmbits de l’acció del govern.
- Com Frederic el Gran, també tingué tolerància religiosa, va acollir els jesuïtes expulsats.

3. Quina va ser la política il·lustrada del rei Carles III de Borbó?

Carles III de Borbó (1716-1788) fou el fill de Felip V i Isabel Farnese. Abans de ser rei va esdevenir Duc de
Parma (1731-1735). Fruit de la guerra de successió de Polònia va esdevenir Rei de Nàpols i Sicília
(1734-1759). En aquest càrrec fou succeït pel seu fill Ferran. Finalment va ser proclamat Rei d’Espanya
(1759-1788).
La política il·lustrada de Carles III es va caracteritzar, d’una banda, per la funció de l’Església com a element
impulsador de les doctrines inspirades en la Il·lustració.
➔ Va governar d’acord amb el regalisme, una política que feia prevaldre els drets del monarca per
sobre dels de la Santa Seu —d’aquesta manera, s’assegurava de què l’Església no intervingués en
qüestions que no siguessin espirituals. Així doncs, el sobirà va exercir control per sobre de l’Església
espanyola i va transformar la Inquisició en un instrument de poder reial. També va expulsar l’orde
dels jesuïtes l’any 1767, per por a què prenguessin massa control de l’Estat.
A més, Carles III va voler alliberar l’activitat productiva espanyola per tal d’afavorir al creixement econòmic.
➔ Va imposar restriccions en torn als privilegis gremials per afavorir el lliure comerç.
➔ Va impulsar una reforma agrària —que no es va acabar de materialitzar—, liberalitzant el comerç
d’alguns productes, com cereals (aquesta acció va estar influenciada per la fisiocràcia, una doctrina
contrària al mercantilisme que defensava el potenciament de l’agricultura i la seva liberalització).
D’altra banda, va accelerar el procés centralitzador del govern i l’administració en la línia absoluta.
➔ Va ordenar la reducció del sistema polisinodial —diversos consells— a mínims (només Consejo de
Castilla) en detriment de les Secretarias de Despacho (ministeris). Això va comportar la recuperació
la figura important del primer ministre.
Finalment, va impulsar una reforma universitària (en el sentit elitista) —contrària als principis il·lustrats. A
partir d’aquell moment, nomes podrien anar a la universitat les classes més privilegiades.

SESSIÓ 11. L’ECONOMIA AL SEGLE XVIII

1. Què va ser el Mercantilisme i quines foren les principals potències que el van posar en pràctica?

El mercantilisme fou la doctrina econòmica imperant a Euroopa entre els segles XVI i XVIII. Era un corrent
de pensament econòmic que defensava que la riquesa d’un estat depenia del seu nivell d’exportacions en

25
tots els àmbits de l’activitat econòmica, des del comerç a l’agricultura —sobretot, en les seves reserves d’or i
plata. Sent una política “de tots contra tots”, es va adoptar per resoldre les necessitats econòmiques dels
Estats.
El principal objectiu del Mercantilisme fou aconseguir una balança comercial positiva. També volia fomentar
la producció local i exportar-la el màxim possible. Per fer-ho possible, calia aplicar mesures proteccionistes
per dificultar l’entrada de productes estrangers (aranzels duaners).
Aquest sistema va provocar un gran creixement de les flotes navals de transport i guerra, alhora que la
creació de grans companyies mercantils.
Després, estimulats pels principis mercantilistes, al segle XVIII es van reprendre les voluntats expansionistes
i explotadores de les colònies per part de les potències europees.
Com a principals potències mercantils estaven:
a. Holanda (segle XVII). Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Monopoli concedit pels Estats
Generals. Destacava la Borsa d’Amsterdam.
b. Anglaterra (al segle XVIII, Londres fou el gran centre financer mundial). Companyia Britànica de les
Índies Orientals. Colonització de la Índia. Model lligat a l’imperi colonial.
c. França. Colbertisme. Forta intervenció estatal, sobretot a nivell de proteccionisme. Subsidis a la
indústria local. Foment de matrimonis per incrementar la mà d’obra.
d. Espanya. Arbitrisme. Privilegis reials en règim de monopoli. Asientos.

2. Quins factors van afavorir el creixement econòmic d’Europa al segle XVIII?

El segle XVIII es caracteritza, en l’àmbit econòmic, per l’expansió de l’economia de mercat, un sistema basat
en la propietat econòmica més que en la propietat de terres. És a dir, es va produir una universalització del
comerç:
- Gràcies a l’increment de la informació i del coneixement dels mecats, el comerç es va convertir en el
sector més dinàmic del segle XVIII —sobretot gràcies al creixement de les finances.
- Va intensificar-se el comerç gràcies a l’augment de la seguretat, tant en vies terrestres com
marítimes. També va influir el fet que s’eliminessin les traves duaneres jurisdiccionals.
- El comerç marítim va ser el què va patir més transformacions: van construir-se diversos vaixells
comercials nous, alhora que les flotes de guerra permanents. Va haver un augment tant qualitatiu
com quantitatiu de les flores navals: es va rendibilitzar aquest transport.
- El comerç ultramarí o atlàntic es va consolidar com el més important: malgrat moure menys
quantitat de productes, era el que estimulava una major quantitat de capital. Les colònies
americanes es van convertir en mercats potencials, on col·locar els productes manufacturats a
Europa.
- Londres i Hamburg van esdevenir els ports més importants (rellevant Amsterdam).
- La poblacó mundial va ser cada cop més depenent del comerç. L’origen de la societat de consum
està en el segle XVIII.
El creixement econòmic del segle XVIII va ser donat també gràcies al creixement demogràfic:
- La població va créixer: es va doblar o triplicar durant la segona meitat del segle XVIII.
- L’explicació principal va ser la disminució de la mortalitat: la tríada de la mort van desaparéixer.
- Les guerres eren menys mortíferes.
- Les epidèmies de pesta van disminuir, l’última tenint lloc a Marsella el 1720. S’havien pres
mesures importants per prevenir les epidèmies, com millores en la higiene i en la
distribució de medicaments, cosa que va contribuir a disminuir el risc de contagi de pesta i
altres malalties.

26
 - La població estava més ben alimentada: el comerç mundial va permetre abastir aliments a
molts més territoris, cosa que va disminuir els episodis de fam.
Finalment, el creixement econòmic també va ser donat a una millora del sistema financer:
- Es va generalitzar l’ús d’instruments de pagament: es va estabilitzar la moneda, cosa que va evitar
devaluacions en el seu valor.
- Va augmentar la quantitat de diners en circulació.
- El sistema financer va desenvolupar-se gràcies al descobriment de nous jaciments d’or i plata.
- També es va produir un desenvolupament del mercat borsari, on hi podien invertir tan empreses
com particulars.
- Londres es va convertir en el centre financer més important.

3. Quins van ser els factors que van propiciar l’expansió agrícola i industrial al segle XVIII?

Les principals produccions industrials del segle XVIII foren la construcció, la industria tèxtil i la metal·lúrgica
de ferro. En aquest segle es va produir una intensa expansió industrial:
- Va tenir-hi molt a veure el putting-out system, sistema originat a Anglaterra i estès ràpidament per
tota Europa. Es tractava d’un sistema de treball a domicili que pretenia esquivar les normatives
gremials dels artesans a la ciutat. Els artesans volien portar la producció a les cases de pagès.
- Fruit de la deslocalització de la industria, els pagesos i artesans es van convertir progressivament en
obrers.
- Desaparició dels gremis.
- Quant a producció tèxtil, el cotó va substituir la llana: era un teixit molt més fàcil de treballar, i amb
el qual s’obtenien més beneficis.
- Quant a la indústria metal·lúrgica de ferro, la seva expansió es va donar gràcies a la forta demanda
d’armament, que va augmentar degut a l’expansió marítima, a la demanda de construcció civil,
militar i de màquines i eines per l’agricultura.
- Les indianes tindrien gran èxit a finals de segle XVIII. Eren uns teixits de cotó estampats per una
banda; motivaren una preindustrialització, que va estar acompanyada d’una concentració de la
producció. Va propiciar el naixement de les fàbriques.
- A Anglaterra, es va produir la mecanització de la indústria. La invenció de la màquina de vapor
portaria, anys després, a la revolució industrial.

D’altra banda, l’expansió agrícola va ser estimulada per la fisiocràcia, un corrent de pensament que tractava
l’agricultura com l’origen de tota riquesa i defensava la liberalització del sector. Aquesta va propiciar:
- La progressiva eliminació dels privilegis d’origen feudal.
- L’elaboració de polítiques destinades a fomentar l’agricultura i els grans cultius: rendibilització de la
producciós per metre quadrat de la superfície útil de conreu (amb fertilitzants, noves tècniques…,
va comportar un desenvolupament tècnic de l’agricultura)
- L’impuls de les societats agrícoles, agrupacions entre les quals es compartien maquinàries i
coneixements.
- Anglaterra va ser on es va desenvolupar més l’agricultura i va rellevar les anterior innovacions
d’Holanda. Volent augmentar la productivitat de la terra, els inglesos van inventar un nou sistema
de conreu: el Norfolk system (basat en la rotació quadriennal de blat, lleguminoses, tubercles i
ferratge).
- L’any 1760 a Anglaterra va tenir lloc la signatura de l’Enclosure Act (lleis de tancament): va suposar
la conversió de les terres comunals en privades i compartimentades. D’aquesta manera, es pretenia
intensificar la producció, cosa que va provocar especulació, d’una banda, però va propiciar un

27
model d’agricultura intensiva, d’una altra. És a dir, a nivell individual va tenir conseqüències
negatives, però a escala general positives, doncs es va optimitzar la producció.

28