Juan Hidalgo Brenes

1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

LA RECONQUESTA
LA HISTÒRIA D’UN DEBAT HISTÒRIC
Juan Hidalgo Brenes

En el següent treball disposat a realitzar s’exposa un dels debats més importants que ha vist la
historiografia, especialment a la historiografia medievalista ibérica. Aquest debat de la
“Reconquesta” ha recorregut tots els racons de la historiografia, inclòs des d’abans de la
mateixa aplicació del terme: des del providencialisme, passant pels temps il·lustrats, temps
del romanticisme, fins a un sentiment nacionalista segellat per diverses ideologies d’Estat.

Introducció.
Ens posem davant d’un terme que s’ha esdevingut com la “pedra a la sabata” d’historiadors i
historiadors medievalistes, i què ve a fer referència a un període que comença a obrir-se pas a
partir del segon quart del segle VIII, amb el gran paradigma i alhora mite de la batalla de
Covadonga, on la cronística cristiana tendeix a magnificar (a posteriori) els aconteixements,
mentre que la cronística àrab tendeix a restar-li major importància. A partir d’aleshores s’ha
creat un relat històric de la recuperació del territori amb un caire de lluita contra l’invasor, del
gran alliberament de la població cristiana, una lluita fervorosa en favor de la unitat i el mite
de la legitimitat i continuitat visigoda. Una lluita que s’ha venut com a incessable fins el segle
XV amb la presa de Granada.
Aquest document exposa la realitat d’un terme que va molt més enrere de la seva mateixa
implicació en el cas històric que tracta. Parlem d’una realitat esbiaixada per qüestions d’àmbit
socio-polític que s’escapen d’un ús literal del terme per acollir-se en la versió més interessada
per aquells que són dipositaris del poder.
En aquest camí veurem el desenvolupament històric i historiogràfic del terme, alhora què es
mostarà la seva inexactitud científica i històrica. Veurem els seus antecedents, la referenciació
que ve precedida al moment històric que vol remarcar, és a dir, anteriorment al segle XVIII,
on s’esmenten diferents conceptes per incidir en aquest període de la història què, actualment,
doten d’un discurs enarbolat per la concreció i l’exactitud històrica de molts medievalistes.

1
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

A partir d’aleshores ens endinsarem en les diferents interpretacions que ha rebut el terme,
unes interpretacions que han volgut definir un terme grandiloqüent que ja forma part de la
dialèctica històrica a l’hora d’haver de referenciar tota una època que, ni més ni menys, ocupa
gairebé vuit segles. Un concepte magnificat no sols per la historiografía del XVIII i XIX, sino
que també magnificat per una suposada identitat unitària que pretén recollir els antecedents
dels espanyols en un sentiment nacional, religiós i patriòtic “únic”.
Veurem també les propostes de substitució del terme on un sector dels especialistes medievals
estan predisposats a canviar, a causa de les inexactituds que comporta a banda de tota una
idea disgregadora que no fa més que dividir els nuclis socials culturalment.
Amb una síntesi introductòria del desenvolupament d’aquest treball ens capfiquem en una
estructura històrica que és tan homogènea en cultura i diversa en arrels socials com per
identificar les concepcions actuals d’un debat històric ple de polèmica.

Antecedents.
Segons l’autor Martín Federico Ríos Saloma1 podem definir en tres etapes la disposició del
terme en la història. El primer període es troba entre el segle XVI i finals del XVIII on ens
trobem un aspecte més propagandístic del concepte, tot i que veiem que encara no s’ha
emprat “reconquesta” com a terme referenciador. En aquests temps un dels conceptes que
més s’ha utilitzat és el de “pèrdua i restauració d’Espanya”, en un context de propaganda i
d’alçament d’un sentiment nacional envers el protestantisme que es veia arreu d’Europa,
enaltint el territori hispànic com el bastió cristià catòlic que lluita de manera ferotge contra la
blasfèmia i la dissidència; tant islàmica com protestant. El segon període abarcaria gairebé la
última década del XVIII i tot el XIX, sent aquest el període de major impacte i de sorgiment
del propi terme de “reconquesta”, ve de la mà d’un sentiment identitari espanyol acompanyat
d’un context liberal conservador com és el de Cànoves del Castillo. El tercer període pretén
consolidar-se com un discurs esbiaixat pel franquisme de manera que els hi permet justificar
una “recuperació d’Espanya” front el republicanisme espanyol.

1. Martín Federico Ríos Saloma: És un historiador mexicà especialista en història medieval hispànica,
Universitat Complutense de Madrid.

2
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus
El període que ens ocupa tracta aquesta primera etapa del XV-XVIII. En aquest període es
parla constantment d’un fenòmen cronístic en aquest segles, el qual en cap moment arriba a parlar de
“reconquesta”, l’autor en aquest cas ens assenyala què la idea establerta en el discurs astur era
l’alliberament del poble cristià i no la conquesta d’un territori perdut. S’establiran idees, representades
en les cròniques cristianes, com fou per exemple la Crònica albeldense2, dins els cercles de poder
catòlics a la Península Ibérica que, décades després, justificaran l’expansió territorial amb una línia de
continuïtat directe que vincula els regnes asturs-lleonesos a un passat visigot. Una de les tendències
què tracta el tema és la historiografía providencialista fou la culpable d’instaurar la idea de
“la pèrdua i restauració d’Espanya”. El teòleg Juan de Mariana3 va ser un dels grans
providencialistes que justificà el càstig diví en forma d’invasió musulmana, alhora que la
seva redempció en forma de Restauració. L’escriptor i diplomàtic Diego Saavedra Fajardo4,
contemporani al mateix Juan de Mariana, va regentar un escrit de la història d’Espanya des
del segle VIII amb la fi de que el monarca disposès d’un antecedent històric per a la gestió
del seu regnat, i amb la conclusió d’una legitimació consagrada en la no ruptura de la línia
successòria entre la Corona i els gots.
Tanmateix ens trobem davant d’un període d’estudi de la península andalusina que es veu
influit per un context de fractura dins el mateix cristianisme. Europa es troba davant un
conflicte religiós dut a terme a causa de versions del protestantisme, i això va suposar una
oportunitat de reafirmament ideològic del territori hispànic; com a bastió del cristianisme més
pur, aquell qui ha lluitat en armes contra la dissidència religiosa musulmana i que va ser
garant de la llibertat i alliberador pel poble cristià que, lluny de la realitat i quotidianitat,
estava sotmès al “infern” andalusí.

Orígen de l’aplicació del terme “Reconquesta”.

A partir del segle XVIII veiem un canvi de fase o la identitat espanyola queda rellevada a un segon
pla i sotmesa al concepte de pàtria, qué ara pren un caire més polític que no pas geogràfic.

2. La Crònica albeldense fou un document del 882 que tracta la història d’Espanya des de temps bíblics fins el
regnat d’Alfons III redactada en llatí pel fenòmen cronístic cristià.
3. L’autor Juan de Mariana fou un teòleg jesuita i historiador providencialista que va tenir com a obra principal
la Historia General de España.
4. L’escriptor, diplomàtic i historiador Diego Saavedra Fajardo va tractar el període que coneixem com a
Reconquesta en Corona gótica, castellana i austríaca.

3
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

Però, no obstant, el mite de la perdua i restauració d’Espanya va quedar lligada en la historiografia,

i a més inclou un nou concepte on la recuperació d’Espanya era una qüestió de defensar la pàtria.
Amb la incorporació dels ideals il·lustrats i l’establiment de la Casa Borbó hi ha un canvi de
plantejament on es renúncia a la idea d’aquesta necessitat legitimadora que ve dotada per la línia de
continuïtat amb els visigots. Una part d’aquesta nova forma de plantejament ve donada per Juan de
Ferreras5, el qual comença a desenvolupar la idea de que la lluita contra l’islam passa a ser una
lluita incansable dels cristians per recuperar un territori que havia sigut pres pels musulmans. A més
podem veure que es comença a tractar als cristians com un poble únic, homogeneitzat i compacte
que no pas un poble divers, amb cultures i procedències diferents com en realitat: asturs, lleonesos,
càntabres, vascos, etc. I en aquest nou plantejament ens hem d’afegir que estem parlant de l’intent
de creació d’una identitat nacional espanyola i col·lectiva.
L’aportació més cabdal pel terme de “reconquesta” que hem de tractar és l’obra de José Ortiz y
Sanz6 anomenada Compendio cronológico de la historia de España, la qual ha concebut la lluita
cristiana com com una “guerra de Reconquesta” i esmenta per primer cop aquest terme davant la
historiografia. Un terme sotmès a la idea de unitat identitària lligada a la creació i l’adversitat contra
els “altres” (els musulmans).

Impacte del terme “Reconquesta”.

L’impacte que té el terme s’escapa de la realitat terminológica que implica la seva definició. Un dels
autors a tractar, García Fitz, ens explica que el fet de concebre el concepte en temps moderns tardans i/o
contemporanis ha fet que la seva construcció gravés el segell dels autors que el van implementar, així com
les seves idees, identitats, inquietuds i prejudicis, i això dificulta el debat historiogràfic. D’altra banda el
terme com a tal, segons Ríos Saloma es consolida en el discurs històric al segle XIX, amb fortes càrregues de
nacionalisme i romanticisme.

5. Juan de Ferreras i García va ser un religiós d’origen lleonés que va publicar una edició de Synopsis o Historia de
España.
6. Joseph Ortiz i Sanz va ser un sacerdocio valencià que durant la década final del segle XVIII va publicar els toms de la
Historia de España.
7. Francisco Garcia Fitz és un medievalista sevillà que treballa a la Universitat d’Extremadura.

4
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

La invasió musulmana ha vingut una peça clau per a l’enfortiment que necessitava la unitat nacional
espanyola, necessari també per imposar-se el vincle amb la religió catòlica en aquest sentiment tan
unitari. Al final, el terme ha sigut emprat per la historiografia com a instrument polític i ideològic
per fer d’un discurs històric un judici de què és la llibertat, qui és el seu dipositari, qui s’oposa a la
mateixa, i finalment qui la legitima. La historiografía empra aquest període històric en el benefici del
poder. Allò que va haver de “recuperar” contra els musulmans hauríen instaurat un sentiment d’unitat que
seria utilitzat pel poder com un comodí en el seu discurs en qualsevol moment de conflicte polític, bél·lic,
però també religiós; com fou contra el protestantisme, contra la França napoleónica o bé contra el contingent
republicà al 1936.
En aquest mateix cas del franquisme explica molt bé García Fitz què: el règim pretenia que el terme
de la “reconquesta” pogués pasar a formar parte integral de la historiografía oficial del franquismo
y convirtiéndose en una de las bases del adoctrinamiento de la sociedad española (p.147. La
Reconquista: un estado de cuestión).

En realitat, els fets històrics han demostrat que el contingent astur encapçalat per Pelai no va
pretendre allò que tant volia enarborar el sentiment nacional-catòlic del franquisme. Per tant no va
ser partícip d’una recuperació del regne i de la unitat política dels temps visigots, ni molt menys per
la restauració d’un culte cristià comunitari. Totes les intencions dels asturs es venien a satisfer un
ordre socioeconòmic, i no fou fins décades més tard que es dona pas a un discurs unionista i cristià.

Cronologia i interpretacions del terme “Reconquesta”.

Es poden identificar cinc etapes en la integració destinada a l’apropiament ideològic d’aquest
terme i de la seva procedència històrica, quatre d’aquestes es troben al segle XIX, mentre que
la cinquena es troba ben entrat el segle XX. En primera instància ens trobem amb l’etapa que
encapçala la invasió napoleónica, on l’adversitat contra el contingent francès s’agermana amb
el sentiment d’unitat nacional que significava historiograficament expulsar els musulmans.
Ambdós casos suposen per a la població cristiana i nacional d’Espanya l’alliberament de tota
forma de domini extranger que vulnera la suposada llibertat que guareix el poble espanyol.
D’aquesta manera ens trobem amb una segona etapa, la qual encabeix la década dels anys
1830’s. Aquesta es determina com la data cabdal per entendre la construcció d’una identitat
nacional a partir de la seva història, cultura i religió.

5
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

Seguint en aquesta línia arribem en una tercera etapa a partir de meitat del segle XIX, on
trobem un dels grans historiadors de l’escola espanyola com és Modesto Lafuente8 el qual es
va atrevir a definir el concepte com un “eixamplament de fronteres” i es va esdevenir des
d’aleshores quan el concepte de “reconquesta” comença a agafar un impacte molt notable. En
la quarta etapa que ens disposem a tractar ens trobem entre els anys de l’últim quart del segle
XIX de la mà d’una una historiografia al servei dels que són dipositaris del poder, com el
mateix Cànoves del Castillo, que aparellant fets històrics amb el període que es refereix la
Reconquesta, continúa amb la idea de ruptura i restauració, i de diversitat i unitat. Per últim,
en cinquè lloc hem de fer referència a la etapa que cobreix el franquisme, a partir de 1936,
sobretot en la seva etapa més inicial, on Franco i la ideologia feixistitzada de la seva cúpula
adopta el terme “reconquesta” en la seva lluita, endinsat en una idea on s’havia de recuperar
la unitat d’Espanya i recuperar la llibertat que va quedar arrebatada pel domini polític
republicà, sotmès a la teca de les idees dissidents a la naturalesa de l'espanyol estrangeres (el
comunisme).

En el que són les postures i les interpretacions del terme “reconquesta” trobem tres postures
molt ben definides per Ríos Saloma. En primer lloc trobem la postura que guarden alguns
historiadors com Derek Lomax o Manuel González que entenen que a la Reconquesta ja des
del regnat d’Alfons III la intenció militar estava molt clara, a més d’un projecte espiritual,
material i econòmic. En una segona instància vol destacar a Thomas Deswarte que ens
explica que la conquesta militar va ser la fase prèvia a la restauració política i eclesiàstica
establerta per monarques asturs que es trobaven condicionats per un passat visigot i
tardo-romà. Finalment, la postura que defensen Abilio Barbero i Marcelo Vigil, els quals han
defensat que estem parlant d’una fase d‘un procés final de l’expansió de l’Occident cristià.
En aquesta línia Ríos Saloma dona una série d’interpretacions pròpies on defensa que el
projecte polític-militar d’Alfons III proposava una restauratio que no una recuperatio. A
partir d’aquí reconeix que és un terme sense validesa científica ja que ve a representar
diferents realitats històriques, el que porta a l’autor a establir un ordre pel que ell mateix
enten com a significat de “reconquesta”.

8. L’historiador Modesto Lafuente y Zamalloa va ser el escriptor de la Historia General de España desde los
tiempos más remotos hasta nuestros días amb gran impacte al món de la historiografia.

6
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

Situa en primer lloc la conquesta militar d’un castell, d’una vil·la, ciutat… En segon lloc
distingeix un procés històric de lluita secular de cristians contra musulmans. En tercera
posició enten per “reconquesta” una época marcada pel conflicte a l’Edat Mitjana ibérica. De
seguida afegeix que, en quart lloc, identifica una ideologia construida com a métode de
justificació i legitimació. I reserva el cinquè lloc per a mostrar aquest terme en forma d’una
categoria historiogràfica medievalista.
Les conclusions que extreu Ríos Saloma són; en primer lloc, és innegable que la idea de que
al regne astur–lleonès es va formar la concepció de recuperar el territori, seguidament la idea
de que la identitat unitària espanyola és herència directe del cristianisme i en la confrontació
contra els “altres” (els musulmans, el protestantisme, els francesos…). Finalment cal afegir
com reconeix l’autor el terme on esmenta:

“es necesario reconocer que el término “reconquista” es un vocablo que define a la vez un
mito identitario y una categoría historiográfica, y que la simbiosis entre uno y otra es difícil
de deshacer”
(p.216.La Reconquista: génesis de un mito hsitoriográfico)
D’altra banda ens trobem autors com García Fitz, el qual destaca dos posicions en les
interpretacions que es donen en el terme de “reconquesta” on ens trobem “reconquesta” com a
sinónim d’expansió territorial del contingent cristià, i d’altra banda es veu la “reconquesta”
com a període històric. La primera resalta la trascendència que rep a nivell militar la guerra de
desgast, i no pas una batalla campal. Mentre que en la segona interpretació mencionada que
parla de l’expansió com un joc de fronteres i què depen de la capacitat organitzativa militar
del contingents, on tracta que els cristians de la península en época medieval es veu una
capacitat cristiana molt ben estructurada i capacitada en base a la guerra.

D’altra banda Benito Ruano9 es veu bastant contrari al ús del terme “reconquesta”, de fet és
sovint despectiu amb el concepte i ho assimila tan sols com una adopció social-cultural del
terme de lo que defineix com “ingenuo patriotismo”.

9. Eloy Beito Ruano va ser un medievalista contemporani i membre de la Real Academia de la Historia.

7
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

Benito Ruano parla de la Reconquesta com a mite, on afegeix: La desmitificación es el mito

de nuestro tiempo visió amb la que aquest autor critica les visions historiogràfiques
mitificadores que havíem vist fins aleshores. A partir d’aleshores tracta tres negacions que
s’oposen al terme: la desmesura en temps quantificable en el que es va emprar el terme, la
dubtosa existència d’una idea premeditada orquestada pels astur-lleonesos d’una recuperació
cristiana i alliberadora, i per últim afegeix la discontinuitat dels enfrontaments en combats i
els enfrontaments entre els mateixos musulmans.
Atenent en aquest mateix autor veiem com menciona al professor Maravall, el qual ratifica
que el terme no representa la realitat sino el sistema de creença i simbologia que consagra,
una idea a la qual s’adreça també Benito. Aquest autor distingeix molt bé els dos àmbits
d’estudi de la Reconquesta com a període, en primer lloc com a categoria història, on tracta el
fet de la manera més científica possible, mentre que d’altra banda ho tracta com a categoria
historiogràfica.
En el cas, més anterior, de Derek Lomax10, veiem interpretacions interessants, com per
exemple destaca una visió de la “Reconquesta” com a un punt de trobada on ciència, art,
medicina i traduccions agafen un caire universal com a punt de flux en la Península Ibérica
entre Europa i l’Islam. Lomax diu: “La Reconquesta és important [...] perquè és el primer
exemple de reversió de la conquesta islàmica y perquè va accelerar el pas de la cultura grega
i asiàtica a Europa”. Pel que va afegir que a més va suposar el primer escenari europeïtzació
de cara a la posterior experiència iberoamericana.

Realitat i problemàtica actual del terme.

Una de les idees que extreu Ríos Saloma és que es poden trobar tres problemes entorn al
terme “Reconquesta”: estem davant un context historiogràfic molt convuls i marcat per la
socio-política en el qual neix, ens trobem davant també de la multiplicitat del seu significat i
la impossibilitat de deslligar-lo de qualsevol d’ells, i davant del seu caràcter històric vinculat a
política i ideologia. Per tant, s’evidencia que hi ha un cert grau complexitat en el terme i
requereix d’una reflexió constant amb els objectius de millorar la capacitat d’anàlisi del passat
i investigar el mitjà pel qual el passat es converteix en un discurs identitari.

10. Derek Lomax és un medievalista britànic, format a Oxford, especialitzat en el cas hispànic.

8
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus
Sánchez Saus11 és un catedràtic en història medieval i rector de la Universitat de Cadis, que
rere unes jornades d’estudi medievalista molt recents ofereix una entrevista a El Debate de
hoy. En aquesta entrevist una de les preguntes a Sànchez Saus és si està en dubte el terme
“reconquesta”. En lo que ell respon: des de fa décades és un terme que no satisfet a la
historiografia, i el que més es debat és la seva adequació per a definir la realitat de la vida
quotidiana. Afegeix que el debat és molt nominalista, un dels arguments que proposen els que
són contraris al terme “reconquesta” és que es tracta d’un neologisme de finals del segle
XVIII. A més evidencia que les noves propostes terminològiques estan normalment
segellades per algún tret ideològic. El terme de “reconquesta” segueix plenament vigent i
operatiu, ja que aquest s’ha establert com un concepte per a fer referència a tot un període
històric, a banda d’una expansió militar. Tot i així s’admet la inexactitud històrica que té el
terme i tracta propostes de substitució del terme “reconquesta” per restitució” donat que
aquest era el que s’emprava abans del segle XIX.

Anàlisi final i conclusions.

Acabem per concebre un seguit de qüestions fonamentals, totes encapçalades per la clara
evidència de la inexactitud científic del terme. És clar que les múltiples interpretacions s’han
hagut de sotmetre a un mutu enteniment social que ha provocat que sigui impossible deslligar
el mite que és la Reconquesta de l’estricta i quotidiana realitat. La quotidianitat de la que
parlem, que no reflexa pas la idea que es volia transmetre amb el concepte de “Reconquesta”,
evidencia que el procés de recuperació del territori no va ser progressiva i gradual sino que
amb salts territorials a nivell regional molt escalonats en el temps i en el territori. A més, la
unitat de la que parlava la historiografia medievalista, si més no també és un mite, doncs la
pluralitat cultural i socials dels regne del nord era palpable. Podem afegir en aquí, una de les
teories que proposava Derek Lomax que tracta que hi havia un odi generalitzat a l’invasor; en
el cas astur als francs, i en el cas musulmà als berebers, pel que es podia intuir un cert marge
(salvant les distàncies) d’acceptació amb els andalusins. Però l’argument eminencial que s’ha
utilitzat per revocar un terme, que s’ha aferrat més a una acceptació social que no pas a una
adecuació terminológica, ha sigut la relació del concepte amb un contingent que ha passat uns
vuit segles a la Península Ibérica.

11. Rafael Sànchez Saus és un historiador medievalista espanyol catòlic que va ser rector de la CEU San Pablo.

9
 Juan Hidalgo Brenes
1564213
Regnes Hispànics i Al-andalus

Aquesta acceptació en l’àmbit i en la mateixa història per definir tota una etapa històrica en
un territori tan definit com la Península Ibérica ha fet que els opositors que renuncien a la
denominació d’aquest terme tan inexacte hagin fracassat en les propostes de substitució del
propi terme. Un d’aquests que era candidat a la substitució d’aquest paradigma de la història
va ser el de “Restauració” (poc acceptat també) però que retorna a la referenciació que es feia
abans del segle XIX, intentatnt desfer-se d’aquest sentit més nacionalista o patriòtic que
intenta forjar una identitat ilusòria, alhora una referenciació que aludeix a la idea d’Alfons III
Restauratio que no pas la de Recuperatio. Tot i així no deixarà de ser un debat molt polèmic
que en l’actualitat dona molt de sí, per les peculiaritats religioses, socials i culturals que té i
que traslladen un discurs històric al dia d’avui que segueix generant interés, ja no sols històric
sino que també polític.

Bibliografia.

- BENITO RUANO, Eloy. La Reconquista. Una categoría histórica e historiográfica. (2002) Real
Academia de la Historia. n.12.
- GARCÍA-FITZ, Francisco. La Reconquista: un estado de cuestión (2009), Clío & Crímen 6:
142-215.
- LOMAX W., Derek. La Reconquista. (2000) El Argutorio, Año 3, Nº 4.
- RÍOS SALOMA, Martín F. “La Reconquista: génesis de un mito hsitoriográfico” (2008) Historia
y Grafia 30: 191-216.
- SÁNCHEZ SAUS, Rafael. La Reconquista: un debate histórico. (2019) El Debate de Hoy
(Podcast).

10