Professional Documents
Culture Documents
Tema 39
L’HUMANISME.
BERNAT METGE I ANTONI CANALS
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
1. Introducció
2
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
3. Bernat Metge
3.1. Vida
La producció literària de Bernat Metge es troba, en bona part, lligada a
aspectes importants de la seua personalitat, caracteritzada per la seua condició
d'administrador àulic i la seua relació directa amb la Casa reial. Va nàixer a
Barcelona entre els anys 1340 i 1346. El seu pare, Guillem Metge, que era apotecari
de la família reial, va morir essent Bernat Metge un xiquet, i Agnés, la seua mare, es
va casar cinc anys més tard amb Ferrer Sayol, escrivà i després protonotari de la
reina Lionor de Sicília, i traductor a més del tractat De re rustica de Pal·ladi. Amb
tota probabilitat, aquest el va estimular envers la literatura llatina mentre l’iniciava en
la seua carrera de funcionari reial.
L'any 1371 Bernat Metge jurava el càrrec de notari i entrava en l’escrivania de
la reina Lionor com a ajudant de registre. Açò vol dir que sabia escriure correctament
en llatí, català i aragonés, que eren les llengües de la Cancelleria, i que posseïa a
més una bona cal·ligrafia. El 1375, morta la reina, és adscrit com a escrivà a la casa
del primogènit i Duc de Girona, el futur Joan I. Uns anys més tard, es casa per
primera vegada amb Eulàlia Vivó, de la qual va tenir un fill anomenat Guillem Martí
Metge.
Quan Joan I ascendeix al tron, Bernat Metge continua exercint la seua feina
d'escrivà i s'enfronta a acusacions de delictes dels quals sembla que no és
condemnat. Amb tota probabilitat, tant el rei com la reina Violant de Bar, dama
d'afinats gusts literaris, van intercedir perquè aquestes acusacions, bastant freqüents
entre la cúria cortesana i els representants de les ciutats, no reeixiren.
L'any 1390 ascendeix a secretari, un càrrec de gran responsabilitat i que
implica la confiança reial, i contrau segones noces amb Eulàlia Formós, amb la qual
va tenir almenys quatre fills.
El 1395, Bernat Metge viatja a la seu papal d'Avinyó com a ambaixador
extraordinari i entra en contacte amb les novetats culturals pròpies de la capitalitat
de l’aleshores ciutat pontifícia, on coneix l’hel·lenista aragonés Juan Fernández de
Heredia. Segons Martí de Riquer, és possible que fóra també a Avinyó on llegira el
Secretum de Petrarca, obra que l'influirà tant en la seua inacabada Apologia com en
Lo Somni.
Aquest mateix any viatja amb la Cort a Mallorca, que s'instal·la a l’illa fugint de
la pesta, i on sembla que els homes de la Cort i de la Cancelleria es van lliurar a tota
mena d'excessos que augmentarien l’opinió adversa de molts nobles de les ciutats
cap a Joan I i els seus consellers. Després de l’estada a les Illes, la Cort es trasllada
al Rosselló i a L’Empordà, on els Consells de Barcelona i València envien sengles
ambaixades que imputen els curials del rei a causa d'irregularitats administratives
comprovades. Simultàniament, es descobreix una conjura del consell reial contra el
monarca.
El 19 de maig del 1396 Joan I mor d’una manera sobtada i mai no esclarida,
per bé que oficialment es va dir que va ser a causa d'una caiguda del cavall. La
relació de forces es va capgirar absolutament, i el grup dels funcionaris reials, entre
els quals es trobava Bernat Metge, va ser jutjat en l'anomenat procés de 1396 sota
l’acusació d'irregularitats greus, com la d'haver permés la mort del rei, així com la
possible condemna de la seua ànima.
6
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
3.2. Obra
3.2.1. La literatura com a joc
L'Ovidi enamorat6
Segons Martí de Riquer, Bernat Metge degué escriure aquesta obra en la
seua joventut, encara que no es pot datar amb certesa. Aquesta obra, que
segurament es va conéixer també com La velletona, és una traducció en prosa del
llibre segon d'un poema llatí en hexàmetres, De vetula, falsament atribuït a Ovidi.
El tema que tracta és molt atrevit per a l'època; ja parla de l'amor a una dona
vella com a solució pràctica davant la impossibilitat d'obtenir l'amor de la donzella
desitjada, en un moment on la moral no admetia parlar de la cosmètica femenina.
Per a Lola Badia, el tractament de l'amor en L'Ovidi enamorat té més a veure amb la
passió sensual, amb les estratègies que ha d'usar l’home per a obtenir plaer de la
dona, que amb la tensió espiritual ennoblidora pròpia de l'amor cortés.
Pel que fa al lèxic que empra Metge, Martí de Riquer assenyala alguns
llatinismes curiosos, com ambages, cibar (alimentar) i especiós (bell), que
divergeixen dels criteris de traducció que utilitza al Libre de Fortuna e Prudència.
Sermó7
La data d'escriptura del Sermó tampoc no es pot determinar amb precisió. El
poema, compost de 211 versos de codolada, és una paròdia irreverent dels sermons
dels predicadors. Segons Martí de Riquer, és una paròdia, sembla que intencionada,
dels dos sermons del Bisbetó medievals que es conserven en català, ja que el
Sermó segueix la mateixa forma estròfica que aquestes peces.
Pel que fa al contingut, els consells del Sermó constitueixen també una
paròdia dels bons consells cristians, un «món al revés», però no tan sols amb una
actitud humorística, sinó també amb una intenció satírica, amb ironies sobre les
dones de l'època, el matrimoni, certs jocs sexuals, consells de tipus moral (ex. Siats
de natura d'anguila / en quant farets...) i, el que és més rellevant des del punt de
vista moral, la negació directa de la transcendència.
Des del punt de vista literari, el Sermó no té un interés especialment rellevant,
però sí en el seu contingut, donat que Bernat Metge va ser objecte d'acusacions
públiques i açò es veu reflectit a l'obra.
6
Vegeu Riquer, pàg. 368-369.
7
Vegeu Riquer, pàg. 369-370.
8
Vegeu Riquer, pàg. 404-405.
7
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
Sembla que el poema va estar escrit, tal com ho deixen entreveure alguns
versos, en un moment difícil en la vida curial de Bernat Metge. També hi ha
al·lusions al seu entorn, com ara el descrèdit dels banquers -entre el 1381 i el 1383
van quebrar algunes banques privades barcelonines-.
Pel que fa als aspectes lèxics, cal destacar L’abundància d'occitanismes, una
característica que es repetirà també en les seues obres en prosa.
Valter e Griselda
Aquesta obra és la traducció d'una de les epístoles llatines de Petrarca,
inclosa al Rerum senilium i intitulada Griseldis o De insigni obedientia et fide uxoris,
la qual és alhora una traducció de la darrera novel·la del Decameron de Boccaccio,
una circumstància que Metge coneixia.
El Valter e Griselda és escrit en un moment en què Bernat Metge ha estat
acusat d'irregularitats en el seu comés i necessita el favor d'amics i valedors. És per
açò que adreça a una amiga seua, Isabel de Guimerà, filla del tresorer Berenguer de
Relat, la traducció esmentada en forma epistolar.
Segons Martí de Riquer, «el contingut narratiu del Valter e Griselda és un
conte ingènuament inversemblant i arbitrari, on la fidelitat conjugal és exemplaritzada
a base de les dures i inhumanes proves amb què el marqués de Saluça sotmet la
paciència de la seua humil esposa. No passa d'ésser una "novel·leta exemplar", de
tipus medieval o de rondalla popular, que contrasta amb les narracions de caràcter
realista, alegre i llicenciós que tant abunden al Decameron de Boccaccio»10.
La importància, però, de la traducció d'aquesta obra resideix, en opinió del
mateix erudit, en la bellesa i novetat de la prosa de Bernat Metge i el seu entusiasme
pel Petrarca humanista, donat que el Petrarca poeta en italià tardarà més temps a
influir els nostres poetes. El fet de conéixer i admirar la tasca d'aquest humanista ja
és per ell mateix un important tret de modernitat, ja que Petrarca feia ben just set
anys que havia mort en el moment que Metge tradueix el Valter e Griselda. Poc
temps abans, un altre escrivà de Joan I, Pere de Pont, havia escrit un elogi d'un
conjunt d'epístoles de Petrarca intitulat Rerum Senilium, la qual cosa vol dir que
l'ambient i l'activitat de la Cancelleria van produir importants conseqüències d'ordre
literari i cultural, com ara la precocitat del coneixement de Petrarca entre els seus
membres, quan la fama d'aquest encara no s'havia estés per Europa.
Pel que fa al lèxic de la traducció, hi ha abundants llatinismes, com
inextimable, inopinable, infamis, magnitat, puerícia, etc., però en cap moment
resulten recarregats o excessius. L'elegància de L’estil, a més, és pròpia de la prosa
de la Cancelleria.
Apologia
L'Apologia, obra de la qual només es conserva el començament, és la imitació
del Secretum de Petrarca, obra que probablement coneixeria Bernat Metge durant la
seua estada a Avinyó. El Secretum és la narració d'un somni que Petrarca narra que
va tenir quan la seua estimada Laura encara estava viva, i consisteix en un diàleg en
llatí que el poeta manté amb diversos personatges, com Sant Agustí, davant la
veritat personificada. L'Apologia és, doncs, una peca anticipatòria del que temps
després seria Lo somni, i no tan sols pel que fa al tema, sinó també a la causa que
motiva la seua escriptura, que no és altra que defensar-se d'acusacions. Un altre tret
que l’Apologia comparteix amb el Secretum és la personificació del llibre mateix,
10
Vegeu Riquer, pàg. 376.
9
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
mitjançant el recurs del tuteig, al qual l'autor s'adreça com si l'obra fóra un
interlocutor.
Un dels principals mèrits del text és la recuperació d'un gènere clàssic, el
diàleg filosòfic a l'estil de Plató i de Ciceró, en una llengua romanç, la qual cosa
constitueix una novetat en les lletres europees.
L'Apologia comença en primera persona i situa L’acció a Barcelona (igual que
el Libre de Fortuna e Prudència), amb un elogi de l'autor, que es troba al seu
"diversori"11, als seus autors antics predilectes, on es fa palesa la consciència
d'aquest de pertànyer a una minoria intel·lectual. Un amic seu anomenat Ramon
(probablement el seu amic Ramon Savall), acudeix a visitar-lo, i inicien una conversa
al voltant de diversos temes, que havia de constituir el contingut de l'obra.
Lo somni
Bernat Metge escriu Lo somni durant el primer quadrimestre de l’any 1399, ja
en llibertat després del procés del 1396 que el va conduir a la presó, i probablement
a la seua casa barcelonina del carrer de la Corretgeria. L'objectiu de l'autor és fer
una defensa de les acusacions que sobre ell i els seus companys es van formular
arran del procés esmentat
Lo somni està escrit en forma dialogada, en un estil platonicociceronià que ja
havia fet servir a l'Apologia i es divideix en quatre llibres:
Llibre primer. Bernat Metge, quan era a la presó, va tenir un somni on se li
van aparéixer tres personatges, un dels quals era el rei Joan I, amb el qual inicia una
discussió sobre la immortalitat.
Llibre segon. Bernat Metge li formula a Joan I quatre preguntes, i el rei va
responent-li-les.
Quina ha estat la causa de la seua mort?
On es troba el rei?
Per què se li ha aparegut a ell?
Qui són els dos homes que L’acompanyen?
El rei li contesta que es troba al purgatori purgant la seua afecció a la caça, a
la música i a L’astrologia. També ti explica el seu judici davant Déu i que obté la
salvació gràcies al fet que ell sempre va creure en la puresa de la Mare de Déu, i
que la reina Lionor de Sicília és a la glòria, mentre que Pere el Cerimoniós es troba
al purgatori. Si se li ha aparegut, és perquè Déu li ho ha permés per a evitar la
condemnació de la seua ànima. A més, el rei ordena a Bernat Metge que pose per
escrit la conversa que estan mantenint. Els dos homes que l’acompanyen són Orfeu
(músic) i Tirèsias (endeví) i van amb ell per recordar-li les seues culpes.
Llibre tercer. Orfeu explica la seua vida, i és représ per Tirèsias, que també
narra la seua. Aquest segon personatge censura Bernat Metge perquè estima una
dona que no és la seua. També profereix una vehement diatriba contra el gènere
femení en general i contra la dona estimada per Metge en particular, de la qual
descriu els vicis i defectes.
Llibre quart. Bernat Metge, en resposta, desenvolupa un llarg elogi de les
dones, tot lloant diverses dones famoses de l'antiguitat i sis reines catalanes
(Elisenda de Montcada, Lionor de Sicília, Lionor de Xipre, Sibil·la de Fortià, Violant
de Bar i Maria de Luna). En aquest elogi exclou la Mare de Déu per la seua
singularitat. Després d’una altra discussió amb Tirèsias, Bernat Metge fa una llarga
invectiva contra els homes. Tirèsias Ii aconsella que no estime sinó a Déu.
11
Diversorium: cambra retirada (M. R.)
1
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
Finalment, els falcons, astors i cans que acompanyen els apareguts, es posen a
cridar i Bernat Metge es desperta del seu somni.
Tots aquests diàlegs serveixen per a bastir una defensa de Bernat Metge
contra les acusacions que el van conduir a ell i a la resta de consellers a la presó,
per boca de Joan I. Així, el monarca hauria mort perquè els enemics de Bernat
Metge mostraren la seua vertadera cara i alhora aquest i la resta dels acusats
pogueren demostrar la seua innocència. L'al·lusió a les reines té també una
intencionalitat política, sobretot els elogis a Maria de Luna, muller de Martí L’Humà i
reina regent durant les investigacions que van conduir al procés del 1396.
Un dels trets que Martí de Riquer destaca de Lo somni és l'aparent renúncia
de Bernat Metge a L’escepticisme que l'ha caracteritzat al llarg de la seua trajectòria
anterior pel que fa a la immortalitat de l'ànima i en qüestions de fe, una renúncia que
en la seua opinió és només aparent, i que una vegada més respon a una
intencionalitat política: el rei Martí era bon cristià, i per tant a Bernat Metge Ii calia
demostrar un canvi d'actitud si volia reingressar a la Cancelleria, cosa que va
aconseguir. Per a Lola Badia aquesta conversió és una ironia, ja que els passatges
on Metge defensa el seu epicureisme són molt més consistents des del punt de vista
argumentatiu, que els que fan referència a l’existència de vida eterna, els quals són
considerablement més simples.
Fonts i originalitat
La manera amb qué Bernat Metge utilitza les diverses fonts literàries i
filosòfiques de Lo somni condiciona la major o menor originalitat dels llibres. Així, per
a Martí de Riquer el llibre primer és el que té més interés filosòfic, però també el que
posseeix una menor originalitat, perquè la major part del seu contingut prové d'obres
d'autors llatins, cristians i en menor proporció, moderns, els textos dels quals
apareixen sovint al peu de la lletra. Les dues fonts més significatives del llibre primer
són:
El Corbaccio de Boccaccio i el Secretum de Petrarca, d'on Bernat
Metge agafa el somni i l'aparició de Joan I i els altres dos personatges.
Aquestes serien les principals fonts literàries de tota l'obra.
Les Tusculanes de Ciceró, que constitueixen la base filosòfica del llibre
primer. Com que els texts ciceronians es troben escrits en un llatí molt
culte i ric estilísticament, la seua traducció dóna com a resultat una
prosa en català molt elegant.
D'altres fonts filosòfiques que destaca Martí de Riquer en aquest llibre
primer són els Dialogi de Sant Gregori Magne, la Summa contra
gentiles de Sant Tomàs, el De anima de Cassiodor, l’Opus Oxoniense
de Duns Escot, el De anima rationale de Ramon Llull, el De amicitia i el
De senectute de Ciceró, anècdotes preses de Valeri Màxim, versicles
de l'Antic Testament i de L’Alcorà, etc.
El llibre segon és el més breu, però també el més original, doncs és el que
Bernat Metge fa servir més intencionadament als seus propòsits amb el tractament
de temes actuals com la mort de Joan I, el seu propi procés i posterior
empresonament, el cisma d'Occident i la creença en la Immaculada Concepció. Tan
sols hi apareix una breu cita del De remediis utriusque Fortunae de Petrarca,
esments d'alguns passatges bíblics i algunes reminiscències del Corbaccio.
El llibre tercer no resulta tan original com el segon. Les fonts més destacables
són les següents:
1
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
Estil
Tant els temes que apareixen a Lo somni com les fonts que l'autor hi empra
són ben diversos, la qual cosa afavoreix la riquesa d'estils a la seua prosa. Els trets
estilístics més significatius de Lo somni són:
Abundància de llatinismes lèxics i de construccions llatinitzants, tant de
textos literaris com jurídics i filosòfics. En el nivell morfosintàctic, cal
destacar la presència d'ablatius absoluts, participis substantivats,
absència d'articles i transposicions i verbs col·locats al final, tot açò
sense perjudici del rigor sintàctic. En el nivell lèxic, alguns dels
llatinismes emprats per Bernat Metge resulten molt moderns.
Recerca de recursos estilístics eficaços, com ara la utilització de frases
ben equilibrades i simètriques o l’ús d'enumeracions caòtiques al servei
del que l'autor vol expressar a cada moment.
Diàlegs generalment pausats i discursius, sobretot en el llibre primer.
Un dels aspectes més meritoris de Lo somni és la utilització d'un diàleg
platonicociceronià en una llengua vulgar, el català, en comptes del llatí, cosa que va
fer Bernat Metge perquè els destinataris de la seua obra pogueren entendre-la amb
claredat i precisió.
4. Antoni Canals
4.1. Vida
Antoni Canals va nàixer a València cap a L’any 1352. Molt jove va ingressar
en l’orde dels dominics, on va ostentar diferents càrrecs al Ilarg de la seua vida. Va
ser deixeble de fra Vicent Ferrer, i va estudiar diverses disciplines com lògica,
filosofia, gramàtica i teologia.
1
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
4.2. Obres
Scala de contemplació
La Scala de contemplació es divideix en tres llibres, a més d'un pròleg adreçat
a Martí I l’Humà. Cadascun dels llibres és la descripció de la pujada de l'ànima per
una escala que la duu a diversos destins. Al pròleg hi ha una al·lusió a la cartoixa de
la Vall de Crist, que es trobava a punt de ser consagrada, i a la vida dels cartoixans.
Segons Martí de Riquer, en aquesta obra és on trobem el més autèntic d'Antoni
Canals, un home que aspira a dur una vida contemplativa lluny de la ciutat.
Una altra obra original de Canals és el Tractat de confessió.
4.3. Traduccions
Scipió e Anibal
Scipió e Anibal és una traducció de l'Africa de Petrarca amb passatges
literalment idèntics al model, amb l'excepció de l'epíleg, que és pres de diversos
autors llatins, i el passatge de la mort d'Anníbal, que sembla procedir de Titus Livi.
Probablement Antoni Canals va llegir tant l'obra de Titus Livi com la de Petrarca, i es
va decantar al final per traduir aquesta darrera, encara que al pròleg assenyala que
s'ha basat en totes dues narracions.
Al pròleg hi ha cites de Valeri Màxim, de Sant Agustí i del mateix Petrarca. La
intenció que argüeix el dominicà per fer aquesta traducció és la demostració de la
inestabilitat de la fortuna, la variabilitat dels èxits militars i la misèria del món terrenal
en el cas d'Anníbal, mentre que Escipió representa la victòria militar i la mort
gloriosa. Tot i que Canals va acabar probablement subjugat pel valor literari dels
clàssics, convé tenir en compte que les seues intencions com a traductor d'obres
profanes llatines obeïa a una intenció d'apostolat entre els racionalistes de la cort.
1
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
De providència
La traducció del tractat de Sèneca De providentia la va fer Antoni Canals entre
els anys 1396 i 1407, i la va dedicar a Ramon Boyl, governador del Regne de
València. Per bé que la traducció no és exacta en alguns punts, Martí de Riquer
remarca que el més interessant de l'obra traduïda es troba al pròleg, on Canals
tracta un tema semblant al que aborda Bernat Metge a les darreres línies del
fragment conservat de l'Apologia: de vegades Déu premia els homes dolents, mentre
que els bons pateixen tribulacions. En aquesta part, el dominicà també confessa la
seua temor enfront de persones d'elevada condició, pertanyents a L’ambient de la
Cancelleria, que Ii plantegen qüestions relacionades amb la dialèctica entre fe
revelada i raó natural. De fet, traduir aquest tractat de Sèneca és per a ell un bon
exemple per a convéncer els racionalistes i els escèptics, ja que es tracta d'un autor
clàssic, un filòsof, que mitjançant la raó natural mostra l'existència d'una providència
divina.
De arra de anima
El Soliloquium de arra animae és una versió d'Hug de Sant Víctor, dedicada a
una “dona Maria, regina d'Aragó”12, que probablement era Maria de Castella, muller
d'Alfons el Magnànim. Si açò és això, la traducció estaria feta entre els anys 1416 i
1419. Té una gran qualitat i bellesa, i destaca una observació que fa Canals al
pròleg, on critica l’hàbit de les "corts de les grans senyores" de llegir "lo tractat de
12
1
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
TEMA 39
L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
Venus". Segons Martí de Riquer, aquest llibre podria ser el Vénus, la déesse de
l’amour, del segle XIII. El mateix autor destaca que la bellesa de l’estil del De arra
anima es deu al fet que Canals, tot i traduir els clàssics amb intencions moralistes,
en el terreny on es troba més còmode és en la prosa religiosa.
Conclusió
Bernat Metge i Antoni Canals són, junt a Francesc Eiximenis, els autors més
reeixits de la literatura catalana del segle XIV, una centúria esplendorosa de les
nostres lletres. Cadascun d'ells, a més, representa dues cosmovisions antitètiques,
perquè Metge era un escèptic i Canals un creient. Tots dos van compartir, però, en
harmonia amb els horitzons d'espectatives dels lectors de l'època, la fascinació pels
clàssics i un important treball de traducció i adaptació d'obres llatines al català que
va donar fruits d'una inestimable qualitat literària en la nostra llengua.
1
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------