Literatura catalana

El Llibre del rei En Pere o crònica de Bernat Desclot se centra en el regnat de Pere II el
Gran, que historia amb gran detallisme i rigor, fins i tot en els fets més cruels i despietats.
La narració és impersonal i de l'autor, segurament funcionari de la cort, no en sabem
gairebé res. El rei hi apareix com un heroi cavalleresc. Fou escrit entre 1283 i 1288.

Ramon Muntaner (Perelada 1265-Eivissa 1336), funcionari reial i soldat, visqué una vida
d'aventures, viatges i lluites al servei de la dinastia catalanoaragonesa. La seva Crònica
(1325-1328) abraça el període històric que va des del naixement de Jaume I (1208) fins a
la coronació d'Alfons el Benigne (1328). Un dels episodis més interessants és la narració
de l'expedició catalana a Orient, en què va participar. És el cronista més entusiasta i
directe, i el seu relat és molt novel·lesc.

Pere el Cerimoniós (1319-1387) va controlar la redacció de la darrera gran Crònica (1375-

1383) que, com la de Jaume I, està escrita en forma autobiogràfica i usa el plural
majestàtic. La figura reial ja no és heroica i cavalleresca, sinó més aviat absolutista, més a
prop de la política subtil i la sang freda que de l'alè èpic.

1.4. Prosa moralitzant (segles XIV-XV)

En un ambient religiós i moral de crisi, produïda per factors diversos (mortaldat ocasionada
per les epidèmies de pesta, guerres, divisió de la cristiandat en un Cisma que dura prop de
quaranta anys, relaxament dels costums), s'enfonsen els esquemes ideològics medievals.
Alguns autors reaccionen amb una obra que intenta influir en la societat, corregir els
costums, aturar els canvis i fins i tot aconseguir una incidència política. Entre ells
destaquen tres frares procedents de convents urbans.

Francesc Eiximenis (ca.1330-1409), gironí que viatjà per Europa i residí a València i al
Rosselló (fou bisbe d'Elna), és autor d'una obra extensíssima i de les més divulgades de
l'època. Amb l'objectiu central d'instruir els seglars en la religió, i amb gran destresa
descriptiva, crea un magnífic retaule de costums, ple d'exemples, contes populars i
anècdotes. La seva obra més ambiciosa és Lo crestià, un vast catecisme enciclopèdic que
no va acabar.

Vicent Ferrer (1350-1419), predicador valencià que congregava multituds a la Corona

d'Aragó i a molts altres llocs (sembla que predicant sempre en català), prou influent també
en el món de la política i canonitzat el 1458 per un papa Borja, ens ha llegat una col·lecció
de devers tres-cents sermons, gràcies a la còpia que en feien uns escrivents mentre ell
predicava. Es tracta d'una mostra única de la llengua oral del seu temps, viva, acolorida i
rica, plena d'exclamacions, onomatopeies, frases fetes, expressions populars, gests
teatrals, contes, faules i notes pintoresques.

Anselm Turmeda, nascut a Ciutat de Mallorca cap al 1356, és una figura insòlita, fruit
emblemàtic del moment de crisi. Entrà a l'orde de sant Francesc i devers el 1285 partí a
Tunis, es convertí a l’islam i arribà a tenir fama de savi i de sant entre els musulmans.
Mantenint una actitud ambigua, va escriure en català obres en vers (Llibre de bons
amonestaments, Cobles de la divisió del regne de Mallorques) i en prosa (Disputa de l'ase)
que van dels consells morals a la sàtira i l'anticlericalisme.

4
 Literatura catalana

1.5. L'humanisme. Bernat Metge

L'humanisme és un moviment iniciat a la Toscana per Francesco Petrarca que pren els
escriptors clàssics com a referents estètics i models a imitar i assimila els valors culturals
de la civilització grecollatina, convertint l'home en la mesura harmoniosa de totes les coses,
en contraposició al teocentrisme medieval. Suposa un gran canvi cultural, base del
Renaixement.

La nova sensibilitat penetra molt prest a les lletres catalanes a causa de l'expansió per la
Mediterrània i els contactes amb les repúbliques italianes i la cort papal d'Avinyó. Hi influí
decisivament un organisme burocràtic, la Cancelleria reial, reorganitzada profundament
durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Els escrivans de la Cancelleria havien de dominar
les dues llengües de la Corona d'Aragó, el català i l'aragonès, i també el llatí, llengua de
comunicació internacional. A partir de 1380 es nota un canvi d'estil en els documents, fruit
de la imitació dels grans clàssics i la intenció de crear bellesa. Els documents reials
crearen un model de llengua culta que es va estendre arreu dels territoris catalans. Entre
els funcionaris de la Cancelleria hi trobam els primers traductors d'obres llatines i un
escriptor de primera línia: Bernat Metge.

Bernat Metge (Barcelona, ca.1346-1413) arribà a ser secretari reial. Involucrat en diversos
escàndols públics, va saber utilitzar les habilitats com a escriptor en benefici dels propis
interessos. La seva obra cabdal és Lo somni (1399), escrita amb intenció política i de
defensa personal després de la mort del rei Joan I. Tracta temes relacionats amb la crisi
política i religiosa de finals del segle XIV. Adopta la forma del diàleg a l'estil ciceronià, amb
una prosa de gran qualitat. Metge hi mostra el seu coneixement d'autors clàssics i
humanistes com Petrarca i Boccaccio.

1.6. La poesia dels segles XIV i XV. Ausiàs March

La poesia catalana dels segles XIV i XV continua, en general, el model trobadoresc en els
aspectes temàtic, retòric i lingüístic, amb poques innovacions. Els autors més rellevants
són els germans Jaume i Pere March (oncle i pare, respectivament, d'Ausiàs March),
Gilabert de Próixita, Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, un dels poetes més originals, la
composició més remarcable del qual són els Estramps (versos sense rima).

Ausiàs March (Gandia? ca. 1397-València, 1459) és una de les grans figures de la poesia
catalana i universal. Procedent d'una família de cavallers i de poetes, ell mateix va practicar
ambdues activitats, sempre lligat a la cort. De jove va participar en diverses campanyes
militars, més endavant es casà dues vegades i va tenir cinc fills bastards.

En coneixem 128 poemes de gran coherència interna, que se solen classificar en quatre
blocs: "cants d'amor", "cants de mort", "cants morals" i Cant espiritual. Encara que les
seves composicions tenen un format tradicional (vers decasíl·lab, estrofes gairebé sempre
de vuit versos, senyal que oculta el nom de l'estimada), suposen un trencament amb la
poesia trobadoresca en diversos aspectes: la llengua és completament catalana, sense
occitanismes; el to esdevé personal i íntim, confidencial, cosa que el fa molt modern; la
dona no és per a ell la senyora feudal a qui es deu vassallatge, sinó un ésser humà, amb
virtuts i febleses. L'autor es mostra com un home turmentat que parla de les seves
obsessions: l'amor –sobretot–, la relació amb Déu, la mort, els problemes ètics. Angoixat
per les tensions entre amor i raó, carn i esperit, plaer i patiment, passat i present, ideal i
5