Apunts Recuperació Història

HISTORIA DEL PERIODISME A CATALUNYA I ESPANYA
Comunicació  espai de mediació entre experiència i consciència. Pot alterar o no la consciència del
receptor.
Història de la comunicació: camp de recerca jove. L’objectiu d’estudi és la comunicació des d’una
perspectiva històrica. Context històric general que s’ha d’entendre i conèixer. Història de la Comunicació –
Història del Periodisme: dues disciplines amb punts en comú però diverses en continguts i enfocaments.
Predomini de l’estudi de la història de la Premsa en detriment d’altres mitjans.
Etapes de la història del periodisme:
Les etapes en la Història del Periodisme les podem delimitar fàcilment per les seves característiques i espais,
però no en el temps.
- Periodisme antic o artesà (1609 – 1789)

- Periodisme modern o liberal (1789 – circa. 1875)
- Periodisme industrial (1875 – circa. 1994)
- Periodisme digital (aparició www. 1994 ...)
Precedents del Periodisme
Entre els segles X i XV ja es detecten algunes formes de comunicació escrita que no són encara periòdics,
però són els seus precedents.
Periòdic  imprès que apareix en intervals regulars. Té un títol, està dirigit a un públic lector, que pot ser
més o menys massiu, que és indeterminat i anònim per informar-lo d’esdeveniments recents.
La informació, històricament, s’ha transmès de forma oral a través de joglars, peregrins, soldats... i molts
cops de manera espontània. Però al mateix temps també hi ha una comunicació escrita a través de cartes:
comunicació epistolar. Els precedents del periodisme són aquelles manifestacions escrites que van tenir una
influència mínima i que són anteriors a l’ús de l’impremta. Són formes poc elaborades. Es troben
concretament en: relats d’esdeveniments, històries de fets fantàstics i miracles, en al·legats o polèmiques
públiques (libels).
Europa a la baixa edat mitjana – factors que van provocar una necessitat d’informació:
1. Es multipliquen els àmbits d’interès. Vinculat a la importància dels descobriments geogràfics.

2. Desenvolupament de l’activitat comercial. Cal tenir noticies i informació quines són les condicions
del
mercat, de l’intercanvi, etc.
3. La constitució dels estats nació. El propi aparell de l’estat, que exerceix el poder també necessita
estar
informat.
4. És un període on hi ha força conflictes bèl·lics. Sempre que hi ha un conflicte bèl·lic provoca una
necessitat de saber que està passant, tant en les jerarquies que ostenten el poder com en la població.
Hi havia un costum d’adjuntar reculls de noticies a les cartes. Així al segle XV, les notícies sobre fets
polítics i militars (avisos) circulaven per tot el continent europeu. A meitat de segle hi ha un descobriment
cabdal: l’aparició de la impremta (1450). Facilita la reproducció a gran escala d’aquest tipus de documents.
Cosa que provoca que aquestes cartes, i els avisos, constitueixen un antecedent de la premsa moderna.
L’aparició de la impremta no suposa la desaparició de les noticies manuscrites ja que tenen certs avantatges:
- La confidencialitat. En aquests avisos podies difondre un tipus d’informació concreta que interessava
només a les persones que la rebien.
- Als inicis de la impremta, era més barat comunicar-se per avisos manuscrits.
De les noticies manuscrites n’hi havia de dos tipus:
1. Oficials. Fulls que es dirigien a un públic majoritari, que estaven sotmeses a la censura exercida
pel poder.
2. Privades. Redactades per autèntics comerciants de noticies (persones que treballaven escrivint
aquestes noticies en serveis organitzats tant per elaborar com per distribuir la informació).
Aquesta es donava sobretot en l’àmbit comercial.
A Espanya arriba 20 – 30 anys més tard de la seva invenció.
La impremta va facilitar el desenvolupament de la premsa, va canviar substancialment la comunicació. Va

posar en alerta als governs i a l’església sobre el perill que podia suposar per a ells la difusió de idees i
d’informacions a través dels impresos perquè es podien reproduir mecànicament d’una forma ràpida, i en
unes quantitats molt superiors a la comunicació manuscrita.
En el cas espanyol, tot i que d’entrada els reis catòlics es van mostrar positius a l’arribada de l’impremta. Al
1502 van promulgar La Pragmàtica (una llei) que imposa el sistema de llicència d’impressió, la censura
prèvia, el dipòsit previ dels impresos per a comprovar que aquell original que s’havia autoritzar era el
mateix, i també s’establien penes per als editors que cometessin infraccions. Per tant, per a ser impressor
calia tenir el permís de la monarquia.
El sisme religiós-cristià que es produeix amb la reforma protestant i l’intent de mantenir Espanya no
protestant (de la contrareforma) va fer endurir el control als regnats dels primer austries (dinastia desprès
dels reis catòlics). Felip II va promulgar la seva pragmàtica al 1558. Deia que la censura prèvia corresponia
al Consejo de Castilla i que la inquisició podia actuar a posteriori: prohibint llibres impresos a Espanya o
que es volguessin introduir des de l’estranger.
La circulació de la informació estava controlada des del poder. Als països europeus existeixen algunes
publicacions que tenen algunes característiques del que més tard seran els periòdics:
- Les noves
- Els discursos
- Els avisos: selecció d’esdeveniments escrits de manera impersonal.
- Les cartes: adopten el model de la epístola personal privada. Aquells que s’ho podien permetre tenien
corresponsals als centres de poder polític i comercials que els informaven.
- Les relacions: narren més detalladament, i en un estil més literari i adornat, només un esdeveniment.
Són el precedent del reportatge. Al segle XVII predominen per sobre de cartes i avisos.
Els avisos i les cartes són els més semblants a la premsa, a les gasetes.
A Catalunya, un exemple d’aquests formats, es fixa a l’abril de 1493, quan un impressor de Barcelona, Pere
Posa, va publicar una carta de Cristóbal Colom va enviar a un escrivà del rei Ferran el Catòlic . En la que en
manera de crònica explicava el seu primer viatge a Amèrica. Aquesta carta va ser reeditada a altres ciutats
europees. Un altre esdeveniment que va donar lloc a la circulació de noticies impreses va ser, a finals del
segle XVI quan el rei de França, Carles VIII, es posa en guerra per a conquerir Nàpols i Milà.
La informació va arreu d’Europa gracies a una xarxa europea de correu, formada per 60 rutes que unien les
capitals i els ports comercials més importants. Entre aquestes destaquen la que unia Roma amb el port de
Ambers, perquè tenia ramificació que anaven cap a Viena i cap a París. Així mateix Madrid estava
comunicada amb Roma, s’anomenava el correu d’Itàlia, tant per via terrestre com per via marítima pels ports
de Gènova i Barcelona. La ruta més important de la monarquia hispànica era el correu de Flandès, que
enllaçava Madrid i Viena, passant per París i Brussel·les.
A finals del segle XVI s’estableix també un sistema de correu ordinari, el que s’anomena estafeta. Era un
servei setmanal que estava obert per als particulars que va abaratir l’enviament de les cartes. De manera que
augmenta la circulació de la informació. Al 1610 neix l’estafeta entre Madrid i Barcelona, que feia el
recorregut en 7 dies. L’existència d’un correu ordinari va permetre que les noticies anessin d’una impressors
als altres de forma ràpida i regular.
Europa segle XVII
Cultura  el barroc
Religió  Europa està dividida entre el catolicisme i el protestantisme.
Política  absolutisme (França) i l’aparició dels primers parlaments (Anglaterra). Màxim representant de
l’absolutisme és Lluís XIV, el rei sol (1643 – 1715).
Economia  el nord aposta pel comerç i les manufactures, i el sud encara esta enclat al model medieval. El
comerç s’expandeix cap a l’Atlàntic i el Mediterrani es queda en deteriorament. Destaquen França,
Anglaterra, Holanda.... D’aquesta manera s’està consolidant el capitalisme mercantilista.
Una Europa contradictòria marcada per la fam (males collites, guerres religioses, moltes pandèmies,
emigració cap Amèrica...). Per això hi ha una davallada molt forta de la població, excepte a França i
Anglaterra. Societat força estamental, amb gran diferència entre les classes privilegiades i la resta (sobretot
en els països catòlics, perquè en els protestants neix la burgesia).
Guerra dels 30 anys (1618 – 1648) conflicte on hi participen totes les potencies del moment: imperi
hispànic - germanic y noves potencies (França, Holanda, Anglaterra, Suècia) que va tenir lloc sobretot a la
zona de la actual Alemanya. D’entrada el motiu del conflicte era religiós entre protestants i catòlics, però
realment es tractava de veure qui dominava políticament Europa. Fins al 1635 la situació estava bastant
controlada, però França que era catòlica es canvia de bàndol i passa a lluitar amb els protestants per a
debilitar la monarquia hispànica.
Lluis XIII tenia com a 1r ministre el cardenal Richelieu. Validos  home fort que executa les tasques de
govern que ajuda als monarques absoluts.
El canvi de bàndol francès és polític, no religiós. La guerra acaba amb la pau de Westfàlia. Conseqüències:
- Afirmació de les monarquies absolutes.

- Inici del Imperi de Suècia.
- Independència d’Espanya de les provincies unides (zona de Flandès).
- Derrota dels Hasburg.
- Guanyadora: França. Representa l’inici del domini de la dinastia dels Borbons.
A partir d’aquest moment França serà la potencia europea amb Lluis XIV al capdavant. Màxima d’aquest
monarca: “L’Estat sóc jo”. Tot i que se signa la pau de Westfàlia amb Espanya continuarà en guerra fins al
1651 quan es signa el tractat de la Pau dels Pirineus.
A Versalles hi vivien 10.000 persones. Molts reis volien imitar l’estil de vida de Lluis XIV. En aquesta
època es construeixen molts palaus mirant cap a França. La llengua internacional és el francès i es busca
imitar la cultura francesa. Lluis XIV té un afany expansionista, i la resta de monarques veuen que està
guanyant massa poder i van en contra seva.
El segle XVII representa els orígens del periodisme modern.
El resultat dels avenços comunicatius del segle passat es plasma a Estrasburg. “Relation aller Fürnemmen
und gendenc” és considerat el primer setmanari del món. Era alemany, i consta que va aparèixer al 1605 a
Estrasburg. Editat per Johan Carolus. El seu títol traduït és:
“Col·lecció de totes les noticies distingides i commemorables”. Estrasburg, dins del sacroimperi romano-
germànic, tenia condició de ciutat lliure.
1690 - TOBIAS PEUCER (ALEMANYA): Relationibus Novellis
Primera tesi doctoral  funcions bàsiques de la premsa: formar, informar i entretenir.
«Jo diria –apuntava Peucer– que el fi dels nous periòdics és més aviat el coneixement de coses noves,
acompanyat d’una certa utilitat i amenitat».
A més, avançant-se en dos segles a la premsa anglosaxona, assenyalava una de les tècniques més bàsiques
de la redacció periodística: les anomenades 6W; és a dir, el què, el qui, el com, l’on, el quan i el per què.
«Caldrà atenir-se a aquelles sis circumstàncies ja conegudes que se solen tenir sempre en compte en una
acció, com són la persona, l’objecte, la causa, la manera, el lloc i el temps».
El creixement de la premsa periòdica es va produir als Països Baixos, a la zona d’Holanda , a partir de la
dècada del 1620. Allà apareix el primer model periodístic: les gasetes. Així Amsterdam, Rotterdam i l’àrea
van convertir Holanda en el centre de comunicació més important d’Europa.
Les gasetes holandeses, o fulls holandesos, tenien un contingut crític amb els monarques absolutistes
europeus. S’imprimien en francès. No hi havia censura als Països Baixos. Aquestes gasetes circulaven pel
continent.
A Anglaterra es comencen a publicar al 1622 uns fulls de notícies setmanals: “Weekly news”.
Per tant, el naixement del primer model periodístic (les gasetes) es situa en les dues primeres dècades del
segle XVII. Ja havia tingut intents abans, però es desenvolupa i s’estén en aquells anys.
Holanda: (1600 – 1620) Gasetes holandeses o fulls holandesos
- Característiques: periodicitat, continuïtat, diversificació de continguts, propòsit de divulgació de

notícies.
- Contingut molt crític amb els monarques absoluts europeus.
- Format petit, portades decorades, textos a una columna gairebé sempre i recollien una relació de les
informacions que començava cadascuna amb el nom de la ciutat d’origen i la data
- Extensió arreu d’Europa: Basilea (1610), Frankfurt (1615), París (1631), Roma (1640)
Per a omplir els buits que els quedaven quan posaven totes les informacions copiaven notícies d’altres
gasetes. Eren impreses per editors privats i eres distribuïdes per gaseters ambulants. Però això va canviar
aviat perquè els estats absoluts volien controlar la informació. Llavors concedien el privilegi reial a un
impressor.
A França: model de monarquia absoluta
- Centralització.
- Homogeneïtat.
- Estat com a titular del dret a la impressió i la informació.
- Edició = privilegi reial.
- Cardenal Richelieu
La gaseta més important es fa a França. Té el nom de “Gazette” i apareix a París el 1631 i arriba al 1915.
Als seus inicis portava el segell reial a la portada. El cardenal Richelieu s’adona de que altres gasetes
critiquen al monarca, Lluís XIII, i que controlar la informació és important, per això crea una oficina de
premsa de l’Estat, i entre les diverses publicacions la més important és la “Gazette”. També es considera el
primer periòdic de premsa política i farà de model per a la resta de monarquies absolutistes. L’Estat
encarrega a Renaudot fer la Gazette, i es considerat el primer periodista, però era un metge. Ell i els seus
fills tenen en exclusiva la publicació de la Gazette a perpetuïtat. Un cop mor Lluís XIII, Richelieu va
continuar la publicació setmanal gracies al patrocini

del cardenal Mazzarino (que fa d’home d’estat després de Richelieu). La Gazette continua al segle XVIII i al
1762 es converteix en el periòdic oficial que edita el Ministeri d’Exterior francès amb el nom de “Gazette de
France”. Això és un dels primers models de premsa política d’Estat.
Al segle XVII, a França, es crea la premsa científica amb el “Journal des Scavans”. En ell es publiquen els
esdeveniments més importants en l’àmbit de les lletres i de les ciències. És fundat per Denys de Sallo el
1665. És un altre exemple de promoció des del poder promocionat pel ministre de finances del rei sol, Jean-
Baptiste Colbert. Aquesta publicació defineix el model de premsa
cultural que s’utilitzarà per a glorificar la monarquia francesa. A
partir de 1724 es converteix en una publicació regular mensual i
passa a dependre de l’Acadèmia de les ciències de París.
França també aporta el model de premsa d’entreteniment, amb

“Mercure Galant” fundada al 1672 per Jean Donneau de Visé
(periodista, dramaturg, publicista i historiador del rei). Va agafar
d’exemple una publicació que es deia “Mercure français” que va
ser un suplement de la Gazette durant uns anys. El “Mercure
Galant” és una barreja de cròniques de la cort, victòries militars... unes noticies una mica més
sensacionalistes, també mostra les maneres i la moda francesa i presenta la cort com el paradigma del
comportament que havien de seguir els lectors. Primer tenia una periodicitat trimestral amb 300 pàgines, per
tant era cara però tenia èxit.
Visé, per tant, tenia el privilegi reial a canvi de pagar unes rendes a militars retirats. Al 1724 aquest periòdic
passa a dependre de l’Estat.
Tots tres models van servir de mitjans de propaganda de la monarquia francesa i el rei.
A Anglaterra:
A part de les guerres externes a les que va participar també va patir dues revolucions al seu territori (1642 i
1688). Allà, al segle XVII hi havia la dinastia dels Estuards, que volien seguir el model absolutista, però era
una monarquia molt dèbil amb poc suport, així que van causar dos problemes: un de polític i un de religiós:
- A nivell religiós, el cap de l’Església és el rei, no el papa de Roma. Llavors si el rei vol treure les
minories (catòlics, puritans, erasmistes...)
- A nivell polític hi ha una llei “common law” que no està escrita. Aquesta legitima l’estructura del
govern, els drets dels ciutadans i els privilegis del parlament.
Per tant, d’entrada, els Estuards no tenien un context favorable per erigir-se en monarquia absoluta. A més,
la guerra dels 30 anys, com Anglaterra és una illa, va provocar una demanda d’informació, això va fer que 3
impressors anglesos (Nathaniel Butter, Nicholas Baurn i Thomas Archer) van promoure les seves
publicacions. Els que més destaquen:
- “Weekly news from Italy, Germania, Bohemia, Bepalatinate, France and The Low Countries”,
popularment conegut com “A current of general news”, del 1622. Era un setmanari que tenia entre 8
i 24 pàgines. Es considera el primer periòdic d’Anglaterra.
El rei Carles I (1625 – 1649) intenta controlar la informació. Al 1632 prohibeix totes les publicacions
periòdiques que no fossin les oficials, imposa la censura, crea diferents organismes. A partir de 1637 obliga
a que tots els textos han d’obtenir una llicència abans de la seva publicació, a través de Stationers Company,
on estaven reunits els impressors i on havien d’estar registrats. Després concedeix el monopoli a Butter i a
Baurn per a publicar documents noticiosos.
La tensió entre el monarca i el parlament anava creixent perquè Carles I volia limitar el poder a la Cambra
(en aquell moment dominada pels calvinistes). Va haver-hi una sublevació encapçalada per Oliver Crownell,
i en conseqüència una guerra civil entre el 1643 i el 1648. Amb aquesta revolta les noticies impreses es
multipliquen. El rei compta amb un mitjà, el “Mercurius Publicus” i els parlamentaris el “Mercurius
Britanicus”. El parlament elimina el privilegi reial dels Stationers Company i es reserva per al propi
parlament les competències en matèria de premsa i impremta. Llavors el parlament restringeix la importació
de llibres. La resposta davant d’això la va donar el poeta John Newton en defensa de la llibertat d’expressió
en un opuscle sota el nom d’Aeropagitica (1644), un discurs del senyor John Newton al parlament
d’Anglaterra sobre la llibertat d’impressió sense censura i es va difondre com un fulletó. És el primer text
que defensa la llibertat d’expressió. Aquesta guerra acaba amb l’execució del rei i guanya Cromwell, que
proclama una república molt personalista (hi ha que l’identifica com la dictadura de Cromwell) que dura fins
el 1658. En aquesta etapa es combina la premsa política amb uns intents de premsa humorística.
El 1655 Crownell intenta imposar el model absolutista i es suprimeixen tots els periòdics no oficials excepte
un parell. Llavors els parlamentaris pacten restaurar la monarquia, i al 1660 tornen al poder els Estuards amb
el rei Carles II. Ell intenta maniobrar entre els Tories (partidaris de les prerrogatives reials) i els whigs
(defensors dels drets del parlament i d’un govern de tipus contractual). En l’àmbit periodístic es torna a la
intervenció i control del monarca. Carles II va endurir el control amb la llei “Licensing act”, que li donava
potestat per autoritzar o no textos, per a establir la censura prèvia... També va introduir un nou càrrec:
l’inspector de la premsa (un senyor nomenat pel rei que tenia la potestat de multar i secuestrar publicacions).
Només es van autoritzar dos periòdics: la continuació del “Mercurius Publicos” i el “Kingdom and
intelligencer” (era una continuació d’un periòdic de suport al parlament). En aquest moment (1665) neix una
gaseta: “Oxford gazette”, que l’any següent es convertirà en la “London gazette”, que fan una edició en
francès per a l’estranger. Per tant, en aquest ambient la llibertat d’expressió queda en fulles clandestines.
Amb aquesta situació, el parlament té por de que hi hagi un retorn a l’absolutisme. Al 1679 es nega a
renovar la “licensing act” i aprova una norma que es diu “Abeas Corpus act”. Amb aquesta es recuperen
certs marges per la premsa tingués més llibertat d’actuació. Va haver impressors que van aprofitar per a
ressuscitar la informació política.
Hi ha un canvi de rei, i ara ho és Jacob II, catòlic. També busca l’absolutisme i immediatament torna a
imposar el “licensing act” i aconsegueix que tories i whigs s’aliïn per a destituir-lo. Al 1688 es dona una
nova revolució, coneguda com la revolució gloriosa. Aquesta unió entre tories i whigs fa que:
- S’ofereix la corona a Guillem d’Orange

- Pacten amb el protestantisme
- Aproven una llei que es diu “Bill of rights” (estableix les bases constitucionals de la futura Gran
Bretanya). Aquesta limita el poder del monarca, dona garanties d’eleccions lliures i augmenta el
poder del parlament. D’aquesta manera es consolida un sistema de monarquia parlamentaria, de més
llibertat religiosa i de més participació a les institucions.
Malgrat aquest avenços, conscients del perill de la opinió pública, la llibertat d’expressió es va mantenir
sotmesa a la “licensing act”. El 1695, per fi s’anul·la aquesta llei i s’admet la llibertat d’opinió com una
condició de dret natural. També es considera que els periòdics poden ser gravats per impostos i 2 anys més
tard fan un impost sobre el paper.
Anglaterra és un contra-model de l’absolutisme europeu. Té llibertats formals (tot i que no reals), però que
es la llavor que serà imitada pel liberalisme burgés del segle XIX.
Els inicis del periodisme artesanal a la península ibèrica. Els inicis de la periodicitat periodística al
segle XVII.
CORONA CATALANO ARAGONESA: Règim de llibertat que

donà gran impuls a la producció de llibres i fulletons que finalitzà
amb el decret de Nova Planta del 1714. Els autors del període ho
han qualificat amb el terme "llibertat catalana".
Desde finals del segle XV els impressors catalans ja van veure que
la publicació de notícies era una oportunitat de fer negoci. Les
Corts Catalanes invitaven els impressors a imprimir molts llibres al
Principat i als comtats de Rosselló i Cerdanya (1542). No hi ha un
monopoli comunicatiu a favor d'un impressor com a França.
Úniques limitacions:
- Edicte restrictiu de 1621
- Llicència durant l’annexió a França el 1640
- Limitació per a temes religiosos: una antiga
constitució catalana havia prohibit la discussió dels
dogmes de la fe catòlica.
Primera publicació protoperiodística de cert èxit: Carta que

Cristòfor Colom envià a l’escrivà del rei Ferran II on relatava
detalls del viatge a Amèrica (1493). Segle XVII primeres dècades:
creixement a Barcelona de materialitzacions protoperiodístiques (relacions, cartes, fulls). No hi ha
periodicitat.
Guerra dels Segadors: més circulació de notícies. Primer precedent periodístic peninsular (1641).
«La curiositat dels Impressors de França me ha donat ocasió de quels imite, perque lo que es bo sempre es
imitable» Jaume Romeu. Editor: Jaume Romeu. Traducció Gazette francesa. Per tant, no es tracta de
periòdic original.
Consolidació de la premsa a Catalunya a partir de la dècada de 1680. Producció setmanal de gasetes que
venien de l'estranger, era informació internacional, no pròpia.
1695 Gazeta de Barcelona. Novetat, tot el contingut d'elaboració pròpia, no d'altres gasetes.
S'interromp la publicació i Figueró la reprèn durant la Guerra de Successió (1705-1714)
Context Espanyol:
- El siglo de oro (El Quijote, Lope de Vega, Calderon de la Barca, Velázquez...). Es considera molt
bon moment per a la cultura.
- Art barroc: a través d’aquest l’Església catòlica transmet la grandesa del catolicisme davant de
l’austeritat del protestantisme. Els estats també utilitzen l’art per a enaltir la monarquia.
- Amb l’expulsió dels moriscos hi ha una forta baixada de la població. Hi va haver zones que es van
quedar gairebé despoblades. La península perd un milió d’habitants al llarg del segle.
- Males collites i epidèmies. Hi ha molta fam.
- La monarquia hispànica surt derrotada de la guerra dels 30 anys
- Crisis econòmica. La monarquia tot i viure dels metalls preciosos de l’explotació d’Amèrica, no pot
mantenir l’estil de vida que porta tant ostentós. A més l’agricultura va patir una crisis molt forta
(poca
gent al camp, per les epidèmies i l’expulsió dels moriscos).
- La monarquia hispànica no aposta per la modernització de l’agricultura ni de l’artesania. Per això
tots
els productes que venien d’Europa eren de major qualitat i més barats.
- Bifurcació entre el que passa a la corona de Castella i a la corona d’Aragó. A Aragó, sobretot a
Catalunya hi ha més activitat comercial i Barcelona és l’epicentre de l’activitat.
- Per a finançar les despeses de l’estil de vida de la cort i les guerres, la cort va posar en venta títols
nobiliaris i càrrecs públics, però va tenir poc èxit.
- 3 reis durant el segle XVII: Felip III, Felip IX i Carles II
- La figura del valido, o secretari d’Estat, té una gran presencia: duque de Lerma, duque de Uceda,
conde duque de Olivares.
- 1665 (quan mor Felip IX)  Carles II era menor d’edat i de mentre la seva mare va fer de regent.
Mor al 1700 sense descendència, i comença la guerra de successió, que significa la fi de la dinastia
dels Austries i l’arribada de la dinastia dels Borbons.
Primeres manifestacions periodístiques a la monarquia hispànica:
A finals del segle XV i principis del XVI les relacions impreses ja s’havien consolidat arreu de la península.
Durant el regnat de Felip II (quan la cort s’instal·la a Madrid) no hi ha constància que es publiqués cap
relació. Perquè el centre més actiu de producció de noticies era Sevilla, ja que era el port més important i la
ciutat més poblada.
A finals del s. XVI un impressor sevillà, Rodrigo de Cabrera, va publicar en periodicitat anual una sèrie
d’avisos entre 1596 i 1599, alguns procedents de Roma i altres dedicats a les activitats de la Cort. S. XVII
Madrid s’incorpora a la nòmina de les ciutats, com Sevilla o Valladolid, on es publicaven relacions.
Les relacions eren narracions extenses d’un sol esdeveniment. La periodicitat, la continuïtat i l’ampliació i
diversificació de continguts i un clar propòsit de divulgació de notícies, són les característiques pròpies de
les gasetes i marquen la diferència entre aquestes i les relacions, amb les quals van conviure molt de temps.
Moltes de les relacions i les cartes continuaven sent anònimes, però en algunes ja apareix el nom de l’autor.
Andrés de Almansa y Mendoza, considerat el primer periodista de la península. Però més aviat és el
precursor dels gaseters de la Cort. Escriptor públic, panegirista del sistema. Era sevillà i es dedicava
professionalment a escriure cartes i relacions. Va viure a Itàlia un temps, i va viatjar a Flandès, pel que va
estar en contacte amb diferents centres de notícies europeus. Cartes que se li atribueixen se’n conserven 16,
estan numerades i es publicaren entre abril del 1621 i finals del 1624 (informació de manera regular, però no
periòdica). Relacions daten entre 1623 i 1626, estan dedicades a altes personalitats de la cort. A diferència
de les cartes d’estil més sobri, aquí fa descripcions detallades de roba, joies i tot tipus d’esdeveniments de la
cort, balls, corrides, jocs i esdeveniments autos de fe. Alguns dels temes que va documentar: la mort de Felip
III, execució d’un polític i militar molt important (Rodrigo Cauteron), una visita que va fer el Princep de
Gales a Madrid. Tot i no ser ben bé premsa popular, sí que consta que tenien difusió, ja que s’imprimien
varies edicions, a més s’enviaven a les colònies americanes.Aquest tipus d’informació anava dirigida a les
elits.
A diferencia del que es pensa, molta gent sabia llegir. Les noticies manuscrites continuen. Jerónimo
Barrionuevo, dramaturg, va escriure algunes cartes entre 1654 i 1658. Tant si eren comunicació privada o
semiprivada incloïen a més de notícies polítiques i de la cort, informacions de carrer com robatoris,
assassinats, delictes sexuals i protestes ciutadanes que mostren la conflictivitat social. Barrionuevo deixa
rastre de crítiques directes al desgovern i a les festes contínues de la cort, mentre les persones del carrer es
morien de gana.
El secretari d’Estat de Felip IX, al 1660, suggereix que s’hauria de començar una publicació setmanal a
l’estil de la de París. Però el rei va rebutjar la proposta. Entre el 1661 i el 1662 es publica la “Gazeta nueva”,
la primera gazeta de la corona hispànica. Està vinculada a Juan José de Austria, un dels fills del rei que va
estar a Flandès i allà va conèixer a Francisco Fabro Bremundan, el seu secretari. Ells tenen la llicència reial
quan Austria és nomenat pel rei com a cap dels exercits que ha d’aturar una revolta en el regne de Portugal,
que es vol independitzar.
La “Gazeta nueva” té 12 números i el primer es diu: “Relación o Gazeta de algunos casos particulares, así
políticos como militares, sucedidos en la mayor parte del mundo, hasta fin de Diziembre de 1660”. Per
gènere està més proper a la relació, però no ho tenen clar. Donaven noticies estrangeres, tretes d’altres
gasetes, i relatives a la corona castellana (sobretot sobre la revolta amb el regne de Portugal). Més tard ja la
titulen com “Gazeta”.
Mentre publicaven la “Gazeta nueva”, Fabro Bremundan també va publicar 36 números de periodicitat
setmanal d’una publicació que es deia “Avisos ordinarios de las cosas del norte”. La finalitat d’aquesta
publicació era oposar-se a la propaganda francesa entre el conflicte que existia entre la monarquia castellana
i la francesa. Aquí no es feia cap menció d’esdeveniment de l’interior.
Fins al 1677 Austria i Bermundan vivien a Zaragoza, i aquell any van tornar a Madrid. Llavors va ocupar el
càrrec de primer ministre del seu germà (Carles II). El 4 de juliol de 1677 apareix la “Gazeta ordinaria de
Madid”. Austria obté la llicència, en règim de monopoli d’aquesta publicació. Aquesta era una imitació molt
clara del model francès. Tenia dues seccions:
- Una de caràcter internacional, extreta de gasetes estrangeres

- Una dedicada a la vida de la cort i del rei
L’abril de 1680 es fa una ordre reial que prohibeix imprimir ni relacions, ni altres papers. Això representa un
buit informatiu fins al 1683, quan es tornen a publicar periòdics que van sorgint a diferents ciutats. És
llavors quan apareixen les primeres gasetes basques. Bremundan reapareix al 1682, ja mort Austria, que
torna a Madrid a publicar “Nuevas singulares del norte”. En aquesta etapa s’associa amb un altre llibreter, el
de càmera del rei. Las “Nuevas singulares del norte” es consideren les primeres manifestacions de la
“Gaceta de Madrid”. Quan mor Bremundan, al 1690, el rei li dona el privilegi d’impressió a l’Hospital
General de Madrid i nomena a Juan de las Hebas, com a gaseter major. Per a tenir aquest privilegi ha de
pagar algo a l’Hospital.
Quan mor Carlos II, Felip V dona a Juan Goyeneche el privilegi d’impressió d’aquesta gaseta. Aquí
comença el monopoli de l’Estat pel que fa a la informació política. Quan es mor aquest senyor, el seu fill
heretarà aquest privilegi fins al 1762.
A partir del 1762 hi ha un nou rei: Carles III. Ell incorpora aquesta gaseta a la corona. Amb això la “Gaceta
de Madrid” passa de ser un òrgan oficiós de la corona a ser un òrgan oficial de la corona. La gaseta
representa l’aspiració de seguir el model absolutista francès. Aquesta tindrà rèpliques a altres províncies.
Més tard es transformarà en el periòdic on es publicaran les lleis i les resolucions. Es dirà “gazeta” fins que a
la Guerra Civil canviarà de nom i es dirà “Boletin Oficil del Estado” (BOE).
Catalunya: A la corona d’aragó
Al 1640 comença la Guerra dels Segadors, i Catalunya és francesa. Al 1641, a Barcelona, un impressor,
Jaume Romeu, comença a reproduir la “Gazette” amb el nom de “Gazeta”. En el primer número vol posar a
les mans del lectors les noticies que arriben de París. Deixa una declaració d’intencions: “La curiositat dels
impressors de França m’ha donat ocasió de que els imiti, perquè el que és bo sempre és imitable”. Això
converteix a Jaume Romeu en l’introductor de la premsa a Catalunya. Aquesta és també la primera gaseta
que hi ha en tota la península.
La premsa al regne d’Espanya S. XVIII
Context: Carles II mor sense successió. Hi ha dos candidats al tro:
- Felip de Borbó, ve de França. Recolzat sobretot pel regne de Castella, França i Polònia.
- Carles d’Austria. Recolzat per Aragó, el sacre imperi romà-germanic (Austria), Països Baixos,
Anglaterra
Hi ha la guerra de successió. Guanya el bàndol de Felip. Va acabar el 1714.
Fins a la segona meitat de segle no es pot parlar amb naturalesa de premsa a Espanya. Això provoca un
retràs crònic d’entre 40 i 50 anys entre el periodisme d’Espanya i el de la resta de països europeus. Això no
s’amortitza fins a finals del XIX (1870-1930). Això es dona perquè a Espanya no hi ha les condicions
socials, polítiques, econòmiques ni culturals per a fer el salt a la modernitat que s’està fent a altres llocs.
A Catalunya, en canvi, sí que es donen algunes d’aquestes condicions, però no les polítiques: a partir de
1714 arriba al tro Felip V. Amb el Decret de Nova Planta s’assimilen les lleis catalanes a les castellanes, i
neix el regne d’Espanya unitari que segueix el model absolutista francès. Per tant, des d’un punt de vista
cultural, de la llengua, i polític, per a Catalunya va ser un desastre. Es perden les institucions pròpies i la
autonomia de la que havia gaudit la Corona d’Aragó. Des d’un punt de vista econòmic, l’assimilació amb
Espanya és positiva: Catalunya podrà comerciar amb la resta d’Espanya (península i colònies). Acabada la
guerra de successió el 1714 a Catalunya vivien mig milió de persones. El primer cens seriós al regne
espanyol es va fer el 1787 amb Carles III que va regnar entre 1759 i 1788, llavors a Catalunya hi vivien
900.000 persones. En menys de 50 anys pràcticament es dobla la població. Aquest creixement demogràfic
important va lligat a l’aspecte econòmic tant en l’agricultura com en la transformació artesanal.
Societat que avança molt ràpid cap a una estructura urbana i les activitats econòmiques que tenen com espai
la nova ciutat. Si ens fixem en la península l’evolució demogràfica és més modesta. Durant el 18 passa de
una mica menys de 8 milions a una mica més de 10 milions. Si a això li sumem l’èxode urbà, com a resultat
les ciutats catalanes creixen molt. A la resta d’Espanya no passa això, amb excepció del País Valencià i
Euskadi. En termes comparatius, Catalunya és molt urbana.
Pel que fa a l’estructura social, a Catalunya hi ha 1 aristòcrata cada 600 habitants. Aquesta proporció a
Espanya és molt més gran: 1 aristòcrata cada 20 habitants.
Estructura social a Catalunya s. XVIII: (barreja de tradició i modernitat)
- 10% són classes dirigents (0,5 aristocràcia, 3 clergues, 2 funcionaris, 3 alta burgesia, 1 pagesos rics)
- 35% són classes mitjanes (aquí un 15% són menestrals, petits botiguers, i 20% pagesos)
- 50% són classes treballadores (40% jornalers del camp o urbans i 10% criats)
- 5% són població marginal, pobres de solemnitat (obligats a viure de la caritat)
En aquell moment la densitat de població de Barcelona és massa alta, tenint en compte que encara es vivia
dins les muralles. A partir del 1770 Barcelona i altres ciutats catalanes comencen a experimentar una
primera revolució industrial. No amb el vapor, sinó a força de massa salarial. Es tracta d’una societat
dinàmica en la que hi ha les condicions per a que es produeixi un periodisme modern, però no va ser
possible perquè no hi havia les condicions polítiques. A més hi havia molta analfabetització.
Tot i que Felip V vol implantar el model de premsa francès, el model espanyol està empobrit: la societat
espanyola és hostil cap a la premsa impresa, concepció autoritària i centralitat de la producció (Madrid). A
més aquest model absolutista que ha triomfat tant, ja no ho fa: França es queda estancada, Anglaterra viu
l’evolució de la premsa (parlamentaria).
Mor Felip V i arriba Ferran VI, i després Carles III. Fins a la segona meitat hi ha poques expressions de
periodisme, no és fins que arriba Carles IV que a partir de 1788 quan es palpa més activitat periodística.
En el marc legal, el poder el que fa es vigilar la premsa i qualsevol producció cultural, mitjançant les
llicències i la censura prèvia. El 1785 hi ha una primera reial ordre que té relació expressa amb la premsa
amb l’objectiu de posar una mica de clarificació al sistema de censura i obrir una mica l’oportunitat a la
premsa.
1789  Revolució francesa
1791  disposició restrictiva (a Espanya): es van prohibir tots els periòdics excepte els 3 oficials: “La
Gaceta”, “El Mercurio” i “El diario de Madrid”. Amb aquesta mesura van desaparèixer gairebé tots els
periòdics que s’estaven publicant (en tot el segle van haver-hi només unes 200 publicacions).
En aquest context, els periòdics que dominen són els informatius. Cal destacar “La Gaceta” i des del 1738 el
“Mercurio histórico y político” (més car que la gaceta). El primer va tenir tirades d’entre 7000 i 12000
exemplars, i el segon d’entre 2500 i 5000 exemplars. Aquests dos monopolitzen la informació de la política
internacional i els assumptes d’estat, sent publicacions oficials (de manera que només s’informa del que
interessa a la cort).
La gaceta va començar sent setmanal, però a partir de 1778 passa a ser quinzenal i tenia entre 8 i 16 pàgines.
El mercurio va començar sent mensual, i al 1759 passa a ser trimestral, al 1784 canvia el nom a “Mercurio
de España”, tot i tenir un contingut similar al de la gaceta, tenia unes 100 pàgines, desapareix al 1830.
Durant molts anys va ser la traducció de la mateixa publicació que es feia a l’Aïa.
*A la mitologia romana “mercuri” és el missatger.
Amb l’aparició del primer periòdic cultural espanyol es torna a plasmar que copien el model de França.
Aquest és una copia del “Journal des Scavanes” amb retard. Entre el 1737 i 1742 es publica aquest diari,
anomenat “Diario de los literatos”, que inclou belles arts, lletres, ciència i filosofia. Es considera la primera
revista cultural espanyola, feta per 3 eclesiàstics. S’impremeix a la impremta reial.
El primer diari espanyol neix al 1758, es publica tots els dies excepte els diumenges i els festius, i arriba fins
al 1918. El seu títol inicial era “Diario curioso, erudito y comercial, público y economico”. S’imprimeix a
Madrid, i Ferran VI autoritza a Francisco Mariano Nipho. Un any després es simplifica el títol per “Diario
noticioso, curioso, universal”. Posteriorment segueix canviant de títols, i a partir de 1825 es diu “Diario de
avisos de Madrid”. Es coneix popularment com “El diario de Madrid”. Tenia 4 pàgines, i un mida de quart,
imprimia a dues columnes. Tenia dues seccions o articulos:
- Artícle primer: Notícies de l’estranger, informacions sobre llibres i divulgació.

- Artícle segon: Dedicat a la qüestió més econòmica i comercial. Es publicaven anuncis també.
A diferents ciutats d’Espanya es fan rèpliques d’aquest diari. A Barcelona se’n fa una entre 1762 i 1772,
amb
el mateix títol. És Pedro Angel de Tarazona qui té el privilegi i la llicència d’editar-lo.
A meitat de segle apareix una “Gazeta de Barcelona”, que no deixa de ser una reimpressió de la “Gazeta de
Madrid”. El 1792, afluixada la mesura de restricció de la premsa, se li coincideix el privilegi reial a Pedro
Pablo Huson per a fer un diari a Barcelona, anomenat “Diario de Barcelona”. Aquest es convertirà en un
dels diaris més longeus d’Europa.
També van haver-hi periòdics que intentaven fer crítica social, a finals del S. XVIII. Aquests volien difondre
coneixement, i la ideologia de la il·lustració. Els dos exemples més importants són:
- “El Pensador” (1762 – 1767, imitació del “Spectator” anglès), feia una crítica de temes polèmics del
moment com modes indecents, frivolitat en les dones, imitació que feien les classes plevelles de
l’aristocràcia, es mostra contrari als autos secramentals.
- “El Censor” (1781 – 1787). Va tenir un parell d’interrupcions per la censura. Expressa certa
condemna per les desigualtats, la intolerància i la tortura. També fa alguns articles en contra de la
superstició catòlica, dels miracles... Intenta fer una crítica moderada a la monarquia absolutista. No
va tenir gaire influència perquè tenia pocs lectors i perquè molts articles estaven escrits de manera
rebuscada, ja que feia crítica, i era difícil de entendre.
És en aquest segle que es fa gran la bretxa entre Espanya i la resta de països, que no s’homologarà fins al
darrer terç del s. XIX i el primer del XX.
Model anglosaxo (S.XVIII)
Al llarg dels segle XVIII a Anglaterra es produeixen 3 fenòmens que afavoreixen el desenvolupament de la
premsa:
- Dins del sistema monarquic-parlamentari, a mesura que avança el segle les Cambres obtenen més
poder. Londres esdevindrà capital d’influència periodística.
- S’articula el Regne Unit, l’imperi britànic. Això passa gràcies a l’impuls del capitalisme
mercantilista que també permet la colonització de territoris més llunyans. Tot això desemboca en que
Anglaterra serà el primer país en el que es produeix la revolució industrial.
- En les ciutats i altres nuclis urbans, amb la revolució industrial i la introducció del capitalisme
mercantilista la gent tenia la necessitat d’aprendre a escriure i llegir, tot i que en aquell moment no hi
havia gaire alfabetització, donat que no hi havia un sistema d’educació pública. Això provoca un
procés d’autoalfabetització. És aquí on es troba l’origen d’un públic lector que té interès per la
informació econòmica i política i per tant consumirà premsa política i econòmica.
A mesura que avança el segle XVIII Anglaterra es converteix en la societat europea més urbana. Aquesta
urbanitat marca l’inici de la modernització del periodisme.
Des de ja feia un segle, era una potencia que defenia la llibertat de la cultura impresa, com es mostra amb el
text de John Newton o amb el filòsof John Locke (que va argumentar davant el parlament la necessitat de
que hi hagués llibertat d’expressió, denunciant que la censura perjudicava la impremta anglesa en favor de la
holandesa).
A final del s. XVII Anglaterra ja té un ordenament jurídic que no és contrari a l’activitat impressora. Això
ajuda a consolidar l’activitat d’edició de llibres i de publicacions periòdiques. En aquest context, neix el que
els anglesos consideren el primer diari de l’historia del periodisme: el “Daily Courant” (1702 – 1735), és un
diari que aposta per la independència (en el sentit de concebre la premsa com una empresa), va arribar a
1500 exemplars. També es comença a imprimir “The Evening Post” (1706), és el primer diari de vespre.
Hi havia molts més mitjans, però aquests dos són els més importants. El periodisme d’aquell moment
ofereix informació política i econòmica. Però també hi ha un altre tipus de periodisme, que durant la primera
meitat de segle té més prestigi: el periodisme filosòfic i doctrinal, de debat ideològic entre els sector més
liberals i els més aristocràtics, que va provocar que alguns dels escriptors del moment es poguessin
començar a guanyar la vida escrivint en aquestes publicacions d’opinió. Hi ha 4 exemples en els primers 20
anys del segle:
Periodisme filosòfic i doctrinal anglès:
- The Weekly Review per Daniel Dafoe. (autor de Robinson Crusoe). Redactor entre 1704-1713.
Publicació bisetmanal i trisetmanal pròxima al polític conservador Harley.
- Examiner Jonathan Swift, autor de Les aventures de Gulliver (Gulliver’s Travels, 1722). Entre el
1710 i el 1713, col·laborà en diferents periòdics (particularment en el Examiner) defensant posicions
també pròximes a Harley.
- The Tatler (1709-1711) Richard Steele.
- The Spectator (1711-1712) Richard Steele i Joseph Addison. El segon arriba a tiratges de entre
20.000 i 30.000 exemplars. Triomfa a Europa.
Primeres expressions de l’anomenat “periodisme moral” basat en els comentaris sobre els costums i
conductes socials.
A nivell legal, la primera dècada, es regula definitivament el que s’entén com al model liberal-burgès de
llibertat d’expressió. Es fa al 1712 mitjançant una llei que s’anomena “Stamp Act”. S’institucionalitza, així,
tant les llibertats formals com les restriccions legals. És a dir, es reconeixia la llibertat editorial, però cada
propietari de diari havia de pagar un penic per full imprès i un xiling per anunci i una quantitat com a
depòsit previ abans d’engegar el negoci de la publicació. Tarifes que augmenten progressivament cada
dècada i que no es van suprimir fins el 1869. Per tant, no restringien la llibertat d’expressió a nivell de
pensament, però ho feien a nivell econòmic. És així com Anglaterra entrava al període de les anomenades
“taxes del coneixement” on els editors lluitaven amb els impostos i altres limitacions com que els periodistes
tenien prohibit assistir al parlament i trencar el secret de les sessions. Un clima enrarit però que forma part
d’un context liberal.
A mesura que avança el segle, canvia la premsa. A principi el prestigi venia de les publicacions més
filosòfiques, però a mesura que passen les dècades, el que donarà el prestigi a la premsa vindrà de la qualitat
de la informació. Hi ha un fet que marca el sistema anglosaxó: separar radicalment la informació de la
opinió. Amb els anys, aquesta característica s’ha heretat als sistemes periodística de la resta de països. La
primera publicació que fixa aquest concepte, i que marca una fita en la història del periodisme occidental és
“The Daily Universal Register” (1785), que al cap de 3 anys es converteix en “The Times”. Amb l’aparició
d’aquest diari, més aviat conservador, es completa el cicle de formació del periodisme anglosaxó, de
consolidació clara del sistema liberal. Aquesta tradició periodística farà un salt cap a l’Atlàntic, on
s’instal·larà i on culminarà i es desenvoluparà, als Estats Units.
El final del segle, el 1796 neix el primer dominical: “Weekly Messenger”.
A nivell legal, a partir de la revolució francesa i la declaració dels drets a França, provoca certa temor de que
es propaguin els ideals de la revolució. De manera que al 1796 s’aprova una llei que es diu “Libel Act”:
estableix una llista de delictes de premsa específics amb les seves corresponents penes i alhora atorga als
jurats la facultat de fallar els veredictes quan hi hagi casos relacionats directament amb la premsa.
Periodisme als estats units S.XIX
La ciutat que marcarà, el segle XIX, el curs del periodisme, i que esdevindrà la capital del periodisme és
Nova York. La primera meitat del s.XIX a Estats Units és on es desenvolupa el periodisme de masses. A
més, a mesura que va avançant el segle Estats Units es converteix en la primera potència econòmica,
industrial i cultural.
A principis del XX, acaba sent la primera potència militar del món, que agafa el relleu d’aquells imperis
europeus del segle XIX. L’imperialisme nord-americà no està basant en la conquesta de territoris, sinó en
l’establiment d’unes relacions i uns intercanvis econòmics desiguals (a favor de la metròpoli). Mentre la
colonització per a la resta de països comença sent militar, després econòmica i per últim la intel·lectualitat i
cultural. En el cas d’Estats Units això va al contrari, perquè es el primer país on es desenvolupa la gran
indústria cultural, el periodisme (cosa que a partir de la segona meitat del segle ja porta avantatge
comunicativa respecte la resta del món).
A Estats Units es desenvolupa un capitalisme diferent al que hi havia fins al moment: als estats del sud es
desenvolupa amb l’agricultura i l’esclavisme (concepció política autoritària que es basa en l’explotació dels
esclaus i la desigualtat); als estats del nord és un model industrial amb un caràcter més urbà que viu al
voltant de les activitats comercials on no hi ha esclavisme. És un capitalisme dual, que té una influència en
la definició de la cultura periodística del país.
Guerra de la revolució americana (1775 – 1783) i en aquesta pren força la idea de que el país serà una
república, també perquè estaven recolzats per França, i no una monarquia parlamentaria com la de la
metròpolis anglesa. A més neix en fortes tensions entre la concepció política del nord i del sud, que es
manifesten de forma bipartidista: el nord és republicà (no era conservador, era progressista i liberal), i el sud
és federalista (conservador).
1776  es signa la declaració d’independència.
Inicis de la premsa industrial de masses: les condicions econòmiques, polítiques i culturals:
1. Capitalisme dual: industrial al nord i agrari esclavista al sud. 4 milions d’habitants.

2. Guerra de la Revolució americana (1775 – 1883): independència i projecte republicà. Tensions entre
republicans i federalistes.
3. Declaració d’independència (Thomas Jefferson, 1776): “Sostenim com a evidents per si mateixes les
següents veritat, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets
inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per
garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els homes, els quals obtenen els seus poders
legítims del consentiment dels governats”. (ell representa alhora la ideologia esclavista i les idees
liberals franceses, va triomfar dins el partit republicà)
4. Definició d’un sistema polític que requereix mecanismes de creació d’opinió pública (cultura
impresa) i una nivells mínims d’alfabetització.
Per a fer possible la consolidació de la premsa da masses cal que hi hagi una llibertat d’impressió absoluta, o
quasi absoluta. Ara bé, hi ha dues normes restrictives de la llibertat d’impressió:
1. Alien Act (1788): limitació de la capacitat editora als immigrants amb menys de 5 anys de
residència.
2. Sedition Act (1788): limitació del marge de critica al govern, es considerava que segons el tipus de
crítica que es publicava es podia considerar un delicte de sedició i de traïció.
Reacció liberal: Primera Esmena de la Constitució (1791): “El Congrés no podrà elaborar cap llei quant a
l’establiment d’una religió, ni a la prohibició del seu lliure exercici; ni a la coartació de la llibertat
d’expressió, ni de premsa; ni al dret del poble de reunir-se pacíficament i de peticionar al Govern una
reparació de greuges”. És un document molt important en el reconeixement de la llibertat d’expressió.
(abans del segle XIX es considerava només la llibertat d’expressió en la impressió de llibres, ara ja inclou
premsa)
Supressió de l’Alien Act i la Sedition Act (1801, quan arriba Thomas Jefferson a la presidència)
En aquest moment ja es donen les condicions polítiques i jurídiques necessàries pel desenvolupament de la
premsa de masses. A diferencia d’Anglaterra que posa uns impostos que limiten la impressió de premsa, a
Estats Unit no passa mai.
Cap a la primera onada de la premsa de masses:
Importància de la premsa periòdica en l’arrencada del segle XIX: 17 diaris i 200 periòdics en els 13 estats.
- Definició immediata de Nova York com el centre urbà de producció periodística més important: és la
porta d’entrada de la migració i la ciutat més cosmopolita.
- Testimoni d’Alexis de Tocqueville (polític i intel·lectual francès), el 1831 fa un viatge de 8 mesos
pels Estats Units, identificant la importància d’un periodisme amb més difusió i més informatiu que
l’europeu i un nivell d’alfabetització comparativament alt. Porta aquesta idea a Europa, fent esment
que la difusió del periodisme no només té a veure amb la separació dels 3 poders, com a element
bàsic de vigilància del poder, sinó que també fa que hi hagi un nivell d’alfabetització més alt.
- Presidència d’Andrew Jackson (1829 – 1837): primer president elegit per sufragi universal i d’origen
humil, va projectar la imatge de defensor de l’home comú. Les seves diferències amb el Banc
Nacional consistien en la suspicàcia del poble davant l’ambició de polítics, banquers i inversionistes
estrangers. Era molt racista amb les indis autòctons, és ell qui propulsa la conquista cap a l’oest i cap
al sud.
Els primers grans diaris de masses
Els primers diaris de masses valien 6 centaus. Es coneix com la “Penny Press” ja que es baixa el preu a 1
centau, però finalment s’acaba estabilitzant en 2. Per a poder mantenir els preus s’incorpora publicitat en les
publicacions, així poden fer més tiratge i arribar a més població, posant així de manifest que el preu no ha de
ser una barrera per a poder consumir premsa. La premsa estatunidenca agafa el model anglosaxó: separació
clara de l’opinió i la informació. Són 3 els diaris que protagonitzaran la primera onada de la premsa de
masses als Estats Units:
1. “The New York Sun” (1833). Editat per Benjamin Day. Informació pròxima, local i no massa
explícita en termes ideològics. Notícies d’interés humà, tractament desenfadat de la política, inicis
del sensacionalisme informatiu i espais publicitaris. Acaba definint el model de premsa popular
americana. De 2.000 a 8.000 exemplars en sis mesos, i a 19.000 en dos anys. Aquest model es
replicarà en altres ciutats.
2. “The New York Morning Herald” (1835). Editat per James Gordon Bennet. Més “notícies de carrer”
(reportatges), ecos confidencials i successos. És el primer a tenir una xarxa de corresponsals. Tiratge
de 20.000 exemplars (1836), 33.000 (1839) i 77.000 (1860). Consolida el model canònic de premsa
sensacionalista. Extrema una mica més el que fa “The New York Sun” ja que dona més importància
a les notícies de carrer.
3. “The New York Tribune” (1841). Editat per Horace Greely. Es considera un diari liberal
progressista. Reacció contra el sensacionalisme de Herald, ja que es considera un periodisme moral i
ideològic. Menys difusió però més influència. Antiesclavista, socialisme utòpic, antitabàquic,
antialcholic, vegetarià i feminista. Va tenir a Karl Marx de corresponsal a Europa. Diari popular però
amb una ideologia molt clara cap a certs temes. Va ser molt criticat perquè se’l qualificava de sectari.
“The New York Times” es comença a editar al 1851 per Henry J. Raymond, i representa la consolidació de
la primera onada de premsa de masses. Raymound havia col·laborat amb Greely, cosa que el va fer ser molt
crític amb la subjectivitat ideològica del diari. Aquest diari, a més, defineix un altre model de periodisme:
periodisme de referència (model de diari ben escrit i partidari del tractament objectiu i desapassionat de la
informació política), s’inspira en el “The Times (1785) / The Daily Universal Register” anglès. Va captar
lectors decebuts pel mal gust del Herald o el sectarisme del Tribune. Donà importància a la informació
europea. Posició política pròxima al Partit Republicà (equivalent a l’actual Partit Demòcrata).
França:
La preeminència de premsa francesa passa a un segon terme el segle XIX. França el segle XIX tenia sistema
napoleònic. Passen a la segona República i millora el sufragi universal, aboleix esclavitud... Napoleó
evoluciona a un sistema mes naturalista i autoritari. Revolta de la Comuna de París - intent de govern de
classe obrera. Dona lloc a la 3a República francesa, que enceta una etapa fonamental al periodisme francès
perquè es considera l’edat d’or.
L’edat d’or de la premsa de masses: El cas francès
Hi ha moltes més capçaleres i hi ha més consum. 240 exemplars per cada mil habitants. Hi ha un augment
demogràfic i de migracions del camp a la ciutat que son un nou públic.
Nova llei de premsa del 1871, que garanteix la llibertat de premsa. Posa ordre, codifica i suprimeix coses
complicades. Text liberalitzador  editor com a responsable de l’edició i deixar exemplars a la biblioteca de
França. Novetat: qualsevol particular o institució té dret a rèpliques i rectificació als mitjans quan se’ls hagi
incriminat injustament.
Convivència entre premsa popular i política. Premsa política: Inestabilitat, debat ideològic entre diferents
tendències:
- Socialistes: L’humanité (1904) paradigma de diari polític. Fundat per Jean Jàures. És una
publicació que genera pensament. Dona una empemta al socialisme.
- Republicans Radicals (General Boulanger). Funda a partir del 1886 diferents mitjans com La
pressa, La patrie, Libre parole.
- Monàrquics Charles Maurras 1899 funda Action Française i el periòdic del mateix nom.
- Catòlics: La croix el 1880. Creixement bastant espectacular, perquè l’assemblea es posiciona contra
l’església i els catòlics utilitzen la premsa com a una de les seves armes. Es lliga amb un concepte
espanyol que és la buena prensa. Es desdobla per arribar a més gent i suavitza la seva línia editorial
ultrarevolucionaria i antisemita. La llei afavoreix a que es fundin publicacions d’aquest tipus. Polític
 crea publicació.
Afer Dreyfus: és un escàndol que dinamita els fonaments de la societat francesa 1896 - 1906. Aquest afer
potencia la premsa política. J’accusse. El capità dreyfus  acusat d’haver espiat pels alemanys... a França el
jutgen i el tanquen a una illa. El senyor era jueu. El cas Dreyfus és una de les primeres grans lluites entre
antisemitisme i semitisme, la premsa catòlica va en contra del capità dreyfus. Émile Zola reacciona i passa a
la història per la seva reacció. Quan es torna a reobrir el cas Dreyfus per la influència de l’article de Jo acuso
de Zolà i el govern francès l’absolt. És un cas que trascendeix més enllà de les fronteres. “J’accuse..!” 1898 -
(Emile Zola i el naixement de l’intel·lectual compromès amb la societat). Zola escriu J’accusse a l’Aurore
(intel·lectuals republicans, amb una actitud de suport a Dreyfus). Es consagra el naixement de l’intel·lectual
compromès amb la societat que viu, que utilitzant es posiciona en la opinió pública. És una carta on fa una
exposició dels fets que van passant i que demana veritat, acaba demanant justícia al president i les activitats
involucrades en aquest afer.
Premsa popular francesa:
1. Le petit Journal (1863-1944). Creat per Moïse Millaud perquè vol atendre a una massa de gent pobre
inculta que no tenia publicació pròpia. Diari amb vocació popular, barat, continguts més humà, es
distribuïa a mà i arribava a llocs més rurals. Exponent de la primera generació dels mitjans de massa
a França. El 1874 moren els fundadors i té competència. Gifard el gestiona i incorpora tècniques de
l’altre banda de l’atlàntic.
o Abandonar periodisme de discussió i anar al d’acció (entrevistes i reportatges).

o Joves corresponsals per tenir lectors atents.
o Provocar la informació: segueix els passos de Pulitzer.
o Suplements setmanals o dominicals. El primer serà il·lustrat, el 86 en crea un de la moda, de
música...
o Abans del 1887 arriben al milió d’exemplars.
2. Le petit parisien (1876-1944): és la competència. A partir del 1888 imita al Petit Journal i intenta
superar-lo. L’editor serà senador i es presentarà a la presidència de la republica. Produeixen
suplements La vie populaire, una revista esportiva o una il·lustrada (le miroir) potencien els quaderns
i triomfen una mica, sobretot pels esports. El director també estava a altres empreses, com
l’humanité.
3. Le matin (1883-1944): El funda un nordamericà Sam Chamberlen per explotar a París les formules
d’exit dels diaris de NY.
4. Le journal (1892-1944)
El 1863 cap diari a frança superava els 50 mil exemplars de tirada. El 1887 Le petit Journal superava el
milió d’exemplars i el 1914 hi ha 4 capçaleres (Le petit journal, le petit parisien, le matin i le Journal)
sumaven tots junts 4,5 milions d’exemplars, les 3⁄4 parts de la tirada diària de París i més del 40% de tota
l’edició nacional francesa.
Concepte de “Petit”  format físic més reduït. Publicacions més lleugeres i més frívoles que fan oposició al
grand journal. Reivindica llibertats davant dels grans, té connotació política. Amb l’èxit augmenten el
volum, continguts i es mantenen perquè es venien a un preu més baix que els grands journals que eren més
influents però amb tirades més curtes.
Le petit Journal i Le Petit Parisien assumeixen canvis tecnològics sobretot en impressió perquè ja estem en
un capitalisme periodístic i el 1800 el petit journal ja estava cotitzant a la borsa. Aquests 4 diaris seran un
oligopoli perquè tindran un acord amb la societat general dels anuncis i tenien tota la publi per poder
finançar-se.
USA: El model americà de consolidació de la premsa de masses
Anys 30 endavant: potència periodística moderna. Primera generació de la premsa de masses. Consolidació
del lideratge: segona meitat segle periodisme com a primera gran indústria cultural, sobretot darrer terç del
segle. USA converteix el periodisme en la primera gran industria cultural.
 Anys 30 i posterior: potència periodística moderna – primera generació premsa masses

 Consolidació lideratge: segona meitat segle periodisme com a primera gran indústria cultural
sobretot darrer terç del segle XIX.
Factors model Estats Units:
- Processos de migració massiva: Intensificació de processos de migració massiva (Capitalisme

com a estàndard. El nord és més industrial i el sud té esclaus. La primera migració europea que hi
ha són gent anglòfona, que ve d’Anglaterra. És una migració plurilingüistica)
- El binomi premsa – escola: entre el 1870 i 1814 arriben 17 milions de persones migrades a USA.
- Telecomunicacions (telègraf, telèfon...): facilita la creació de les agències informatives no només
a USA sinó a també de nivell mundial. També milloren la ritotipia i la rotativa, de manera que és
un impuls.
- Guerra civil nordamericana (1861-1865). La guerra crea condicions perquè el periodisme sigui
una raó social. En la guerra triomfa abolició de l’esclavatge i obertura al capitalisme del nord del
país. El partit republicà en aquell moment era el progressista.
- Conflueixen els diaris de primera generació (Sun, Herald, Tribune) i el NYTimes (com a premsa
seriosa).
- Centenars de corresponsals (gran fenomen d’aquest conflicte que esdevé matèria sensacional,
cobrir els fronts, narrar in situ, testimonis...)
- Noves tècniques informatives: entrevistes, reportatges, cròniques New journalism
- Les 5W resum o entradeta – telègraf: es fa una entradeta pel telègraf.
- Il·lustració: No tenien imatges encara per qüestions tècniques, en les revistes es començaven a
introduir, però sobretot eren dibuixos. Hi ha il·lustradors que van al front per fer dibuixos de la
guerra.
- Augment de les tirades dels diaris: La població té interès perquè vol saber què passa.
Joseph Pulitzer i el model sensacionalista:
És la persona que implanta el model sensacionalista.
- Segona onada migratòria

- S’allista a les tropes del nord
- Estudia lleis
- És hongarès immigrant a USA als 17 anys, treballa a un diari Alemany Die Westline Post (a Sant
Louis).
1878 compra el St. Lous Dispatch i el fusiona amb l’Evening Post (diaris modestos).
El 1883 compra el diari ruïnós The World (15mil exemplars) i el 1884 ja en feia 60 mil.
El 1887 edició de tarda de The Evening World.
El 1892 els dos diaris de The World i The Evening World junts sumen 375 mil exemplars.
Model sensacionalista de Pulitzer:
1. Preu de venda accessible i popular: Dos centaus de dòlar, fins i tot el va reduir a un centau davant de
la pressió del seu màxim competidor, Hearst. Potenciar el diari com a eina d’integració per als
immigrants arribats d’Europa.
2. Llenguatge clar, breu i directe: Enunciats simples, capaç de ser compres per alemanys o turcs acabats
d’arribar. Diari com a manual per aprendre anglès.
3. Sensacionalisme formal o extern: Trenca descaradament el format i els blocs, introdueix grans
titulars i fórmules més àgils d’escriptura, il·lustracions, agressivitat i fins i tot escàndol.
4. Busca provocar l’atenció dels lectors per impactar a la retina, al cervell i també a l’oïda (els periòdics
es venien a crits pels carrers). Tira còmica signada per Outcault, coneguda com a Yellow Kid, anava
a la darrera pàgina del diari.
5. Autopromoció constant: Intentar convèncer els lectors que allò que llegien tenia prestigi, projecció i
futur. Donava seguretat a un grup social que segurament la necessitava.
6. Aconsegueix la connexió entre els interessos del lector i el diari.
Pels lectors del World l’èxit ve pels titulars de primera i les il·lustracions. Era un diari molt atractiu i abans
de passar del segle 20 supera el milió d’exemplars. La resposta al model de Pulitzer és Hearts.
Randolph Hearst i el groguisme:
Fill de família adinerada. Va a la universitat i fa pràctiques al Boston Globe.

El 1887 amb 24 anys el seu pare li regala un diari, el San Francisco Examiner. Del 1887 al 1893 passa de 15
a 70 mil exemplars.
El 1895 arriba a NY i es compra per 180 dòlars un diari en ruina, The morning Journal, i el rebateja com
New York Journal amb una ofensiva contra The World. Radicalitza el model sensacionalista.
Model groguisme:
1. Neix com a contra model. Hi ha una guerra de col·laboradors.

2. Preu més barat com a enfrontament, a un centau el 1896
3. L’edició diària surt amb capçaleres exagerades grans i escabroses. Inversió en tota la maquinaria
necessària en el camp de la impressió a tot color i la il·lustració per cridar l’atenció i provocar la
curiositat dels potencials lectors.
4. Cap programa ideològic, hi ha sempre una posició radical. Depenent del cas va a una banda o una
altra.
5. Periodisme actiu: Força en extrem provocar la notícia sense esperar a què es produeixi per ella
mateixa fins el punt de la invenció. “Mentre els altres parlen, nosaltres actuem”. Es treballa amb els
rumors.
6. Tenia una gran xarxa de corresponsals. Origina situacions que es tornen en contra d’ell. Des del New
York Journal es fa una campanya contra el president, l’exageració del groguisme mina la confiança
dels lectors. Porta una reacció contrària, antigroga. S’han acabat refugiant a la premsa del cor,
sobretot.
El NY Times (1851 – Raymond) a principi del segle 20 agafa embranzida com a diari de referència.
Anglaterra: Abolició de les taxes de pensament definitivament als 60.
- 1870 llei d’obligatorietat ensenyament primari, un any més tard és gratis.
- Nou públic lector no identificat amb diaris conservadors com The Times . Sorgeixen noves
publicacions.
Les noves publicacions tenen característiques de New journalism. Viratge des de la informació política a la
esportiva, el rumor, el sexe... un nou llenguatge clar, enèrgic i amb sensacions.
New Journalism a Anglaterra:
Tot això ho va introduir W. Thomas Stead, el 1880 Pall Mall Gazette el va fitxar. Ell va radicalitzar el
llenguatge a ser mes cridaner, un canvi radical de la publicació.
El 1881 Georges Newnes arriba a Londres i edita un setmanari Tit-Bits (From all the Most interesting books,
periodicals and newspapers of the World). No fa notícies, digereix la info d’altres publicacions, compta més
la forma que el contingut. L’èxit li garanteix l’estil i la promoció. Paràgrafs breus redactats de forma simple
i clara. El 1888 T.P O’Connor funda el periòdic de la tarda The Star, l’article més llarg no feia més d’una
columna i era barat.
Eren empreses sanes que s’autofinançaven venent informació. Assentaran el triomf dels diaris de masses.
Alfred Harmsworth- Lord Northcliffe (molt important a Anglaterra)

- Envia notes al Tit-Bits. El 1888 publica el primer numero de Answers to correspondants, és tipo Tit-
Bits, però feia promos.
- Inici de Answers to Correspondants amb 12 mil exemplars i el 1890 arriba a 252mil.
- Fa més publicacions per a diferents públics però no tindran tan èxit
- El 1894 salta a la premsa primaria i aplica els mateixos criteris a un diari de la tarda. Compra
Evening News.
4 de maig del 1896 surt el Daily Mail, el que els anglesos consideren que és el naixement de la premsa
contemporània. Té unes característiques:
- Aparença formal sensacionalista

- Dirigit a tothom sobretot a lectors de classe mitjana, obrers industrials i dones
- Continguts variats i marcats per seccions. Moltes noticies d’intères humà i successos.
- Aprofita la tecnologia en la seva organització empresarial. Millora en la tecnologia de la
publicitat.
Espanya (S.XIX) la fi de l’antic règim
El periodisme romàntic. Els inicis de la prensa informativa.
La Guerra del Francès (1808-1814):
 1807 – Pacte Espanya /França per deixar passar tropes cap a Portugal.
 Debilitat Monarquia Espanyola  Napoleó fa abdicar Fernando VII i nomena rei el seu germà José
Bonaparte
 2 maig 1808 – aixecament del poble de Madrid contra els invasors, reacció a la resta del territori.
 Llibertat de impremta de facto.
 L’activitat intel·lectual es concentra al periodisme.
Constitució 1812 – La Pepa
Ocupació de les tropes napoleòniques i el replegament a Cadis (darrer reducte peninsular i principal port de
comunicació amb les “províncies” americanes).
Parèntesi liberal: Corts de Cadis (setembre del 1810). Decret de llibertat d’impremta (aprovat el novembre
del 1810 i incorporat a la Constitució del 1812).
Aspectes a destacar:
 Els impresos es podien publicar sense subjecció a censura prèvia i no cal privilegi reial per imprimir.
 S’establia a cada província una Junta Censora i una altra per a tots els territoris que es deia Junta
Suprema.
 Quedaven fora de la llibertat de premsa els temes religiosos sotmesos a la censura dels bisbes de
forma molt estricta.
Principals publicacions del parèntesi constitucional
 Semanario Patriótico. Editat per Manuel José Quintana. Publicat a Madrid (1808), Sevilla (1809) i
Cadis (1812). Periòdic polític, liberal moderat, patriòtic i doctrinal.
 El Conciso. Cadis (1810-1814). Publicació liberal defensora de la llibertat d’impressió.
 El Español. Londres (1810-1814). Editat per José Maria Blanco (Blanco White). Periòdic liberal
mensual.
La reacció absolutista Ferran VII (1814- 1833)
Objectiu: retorn a l’absolutisme.

Guerres d’independència de les colònies americanes (1810-1829).
Podem dividir el regnat en tres etapes:
 Sexenni absolutista (1814-1820)

 Trienni liberal (1820- 1823)
 Dècada ominiosa
Sexenni absolutista (1814 – 1820)

 Supressió periòdics reformistes i restabliment de l’antiga premsa oficial anterior a 1808: Gaceta de
Madrid, Diario de Madrid, Diario de Barcelona, Diario de Valencia...
 A partir de 1817, llicència per algunes publicacions de tipus literari i cultural: La Minerva, El
Revisor General, Almacén de Frutos Literarios. Podem destacar Miscelania de Comercio, Artes y
Literatura (1819- 1820).
Trienni liberal (1820-1823). Desaparició de l'autorització prèvia.
Proliferació de publicacions periòdiques. Entre 400 i 600 noves publicacions.

 La major part de vida molt efímera.
 Tirades situades en la forquilla 1.000-2.000 exemplars.
 Alta politització i irrupció de la prensa satírica i humorística.
Publicació més representativa: El Zurriago (1821-1823). Fins a 10.000 exemplars.
Dècada ominosa (1823-1833)
 1823: restabliment de l’ordre absolutista i retorn a la premsa oficial.

 1828. Malaltia del rei Ferran, regència de Maria Cristina i relaxament de la censura.
El darrer tram del regnat absolutista i la premsa romàntica. Noves publicacions:
 (1828) El Duende Crítico del Día. Mariano José de Larra. Costumisme moralitzant, reformista.
 (1831-1832) Cartas Españolas. Editat per José María Carnero. Periòdic setmanal amb ilustracions.
 (1832-1833) El pobrecito hablador. Mariano José de Larra  (1835) Larra és el principal
col·laborador i amb un sou fixe important al diari El Español. (1837) Suïcidi de Larra
Regència Maria Cristina de Borbón (1833-1840)
La construcció d'un estat liberal espanyol.
Guerra Carlina (1833-1840) i Revolució liberal (1835-1837)

Constitució de 1837. Estableix que la sobirania és nacional (sancionada al preàmbul), i consagra la divisió
de poders:
o Poder executiu: L'ostenta el rei (amb els seus ministres), que sanciona i promulga les lleis. Té
dret a veto. La responsabilitat pel mal govern són dels ministres. S'estableix la inviolabilitat de la
figura del monarca.
o Poder legislatiu: Corts bicamerals. El Congrés és nomenat per
sufragi directe censatari, mentre que el Senat ho és per nomenament reial.
o Poder Judicial: Tribunals de justícia que exerceixen la justícia en nom del monarca.
o Religió: Obligació de mantenir el culte catòlic, així com els seus ministres per part de l'Estat.
o Poder local: Els càrrecs de les corporacions locals es designen per elecció directa mitjançant vot
censatari.
Trienni moderat (1837-1840) i fi de la guerra carlina.

Revolució de 1840 i regència del general Espartero (1840-1843)
El Español (1835-1837)
El gran diari del liberalisme moderat. Es constitueix la primera empresa editorial de la premsa espanyola
(Compañía Tipogràfica S. A.)
- Maquinària de Londres
- Tipografia i intent d’inspiració en The Times
- Ordena els continguts a tres, cinc i sis columnas
- Serveix de model posteriorment de la premsa informativa-política al XIX
- Ofereix informació política nacional i internacional
- Col·laboradors d’ampli espectre ideològic
- Suplement “revista de literatura, bellas artes y variedades”,
- Tindrà una segona època (1845-1848)
Semanario Pintoresco Español (1836-1857)
Primera experiència assenyalable de premsa il·lustrada a Espanya. Fundador: Mesonero Romanos. Importa
el model francès. Segons el seu testimoni, 5.000 subscriptors.
• Línia editorial prudent, petit burgesa

• Distància del romanticisme literari
• Mostrar monuments artístics, caràcter, costums d'arreu de l'Espanya "pintoresca".
Llei d’impremta 1837
Constitució 1837, 1 de novembre: vol reconèixer la llibertat d'impremta ajustant-se a la llei.

Llei d’impremta de 22 de març de 1837: Inici de l’estabilitat de la llibertat de prensa a Espanya.
Restricció més important a la llibertat d’impressió: dipòsit de fiança i acreditació d’un editor responsable.
Aplicació desigual segons tarannà dels governs i les autoritats provincials.
Defineix per primer cop "periòdic": imprès que es publiqui en època o terminis determinats o incerts, sempre
que sigui sota un títol adoptat prèviament i no excedeixi de sis plecs d'impressió del paper de la marca del
segellat.
Regnat d’Isabel II (1844-1868). El lent emergir de la premsa industrial informativa.
Inicis del telègraf (1852), el ferrocarril (1848), les agències de notícies i la consolidació localitzada del
capitalisme industrial.
 Alt grau d’analfabetisme i majoria de població rural. El 1860, l'alfabetització encara no arribava al
20% de la població.
 Tensió constant amb l’establiment recurrent de mecanismos regressius en la legislació de premsa.
Penalització de la premsa popular.
 Capitalitat informativa de Madrid.
 Inici de la prensa industrial informativa: Las Novedades, La Correspondencia de España i El
Imparcial.
Las Novedades (1850-1872).
Primer diari informatiu, popular i barat. Editor: Ángel Fernández de los Ríos.
Diari de tarda que ja es ven al carrer. Es situa com a diari líder el 1853. 10 anys més tard li pren el relleu La
Correspondencia de España. Ofereix una subscripció quàdruple: diari, Semanario Pintoresco, La Ilustración
i llibres de la Biblioteca Universal per 13 rals almes (19a“províncies”). La subscripcióa un “periòdic polítc”
oscil·lava entre 12 i 20 rals.
La Correspondencia de España (1859-1925)
Editat per Manuel María de Santa Ana. Concebut com “diari de notícies”, inclou notes telegràfiques i
publicitat (incloses esqueles). Conservador.
 Primer diari a superar els 50.000 exemplars de difusió.

 Acusat de diari “oficialista” justificà la seva orientació amb aquesta argumentació:
“Periódico de noticias, La Correspondencia aspira a decir la verdad, y como esta solo puede saberse en los
primeros momentos donde se dispone el telégrafo y de la administración, y como tenemos la experiencia de
que de todos los apasionamientos el menos violento es el de las personas que ocupan el poder, a elles
acudimos (...). Nadie puede por lo tanto extrañar que nuestras noticias tengan el sabor ministerial de su
origen...”
El Imparcial (1867- 1933)
Fundat per Eduardo Gasset Artime. Consolida el model de premsa informativa.

Més liberal i amb contingut polític però no partidista. 1874 Suplement literari "Los lunes del Imparcial".
Molt influent en el darrer terç de segle i inici del XX.
La diferencia catalana
Transformació profunda de la societat cap a la industrialització. "La fàbrica d'Espanya".
 La Fàbrica Bonaplata (Barcelona, 1832), primera indústria tèxtil moguda per la força del vapor a
l'estat espanyol. Coneguda com a "Vapor Bonaplata" o "El Vapor”.
 (1845) Es funda la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró. Primer ferrocarril de la
península Ibèrica entre Barcelona i Mataró (1848). El 1860 es fusionà amb la Companyia dels
Camins de Ferro de Barcelona a Granollers, amb l'objectiu d'arribar a Girona.
 Creixement demogràfic: s’havia doblat pràcticament al segle XVIII la població, tendència que
continua al XIX. Cens 1877 – 1 milió 750.000 habitants. Aquest creixement no respon a un
repartiment equitatiu. Societat polaritzada.
 1854 Enderrocament muralles de Barcelona.
 Primera onada migratòria camp ciutat (no només Barcelona, també Terrassa, Sabadell, Manresa...)
 Nova ciutat industrial – simbiosi entre cultura popular d'origen rural i cultura obrera d'origen urbà.
La prensa catalana a la primera meitat del XIX
 Guerra del francès: esclat del periodisme polític, premsa arreu del territori, algunes publicacions en
català.
 Retorn Fernando VII – Diario de Barcelona, premsa oficial
 Trienni (1820 – 1823) Riego. Trencament monopoli, 46 periòdics a 10 poblacions.
 El Europeo. (1823) Bonaventura Carles Aribau. Setmanari. Introducció del Romanticisme.
 Regència Maria Cristina. (1833) El Vapor. Diari polític libera d’inspiració governamental.
 1838: Antoni Brusi Ferrer assumeix l’edició de Diario de Barcelona en el moment més crític (difusió
de 700 exemplars).
 Lo Pare Arcàngel (1841). Full periòdic humorístic considerat el primer pas de premsa en català a la
ciutat de Barcelona.
 El Telégrafo (1858). Diari populari progressista. L’any 1879 prengué el nom definitiu de El Diluvio
(1879-1939). Fundat per Manuel de Lasarte i Rodríguez- Cardoso i el seu cunyat Ferran Patxot i
Ferrer. Després de la Revolució de 1868, esdevingué obertament republicà i anticlerical.
 El 1865 Nil Fabra crea l’agència de notícies Fabra. El 1870 passa a ser filial de la francesa Havas.
 1870. Inici de la publicació de La Campana de Gràcia (1870- 1934), setmanari en català, satíric i
republicà que obtingué una àmplia difusió en els seus 64 anys de vida.
Espanya (S.XIX) la fi de l’antic règim:
La prensa amarilla  Pardo Bazán, una dona pionera en el periodismo espanyol. Arremet contra la prensa
groga americana.
A Espanya hi havia un retard econòmic, a escala cultural tampoc hi havia condicions per una premsa de
masses, però si que hi havia desenvolupaments tecnològics, com el ferrocarril 1848 o el 1852 el telègraf.
Anàvem endarrerits respecte altres països.
Culturalment el regne espanyol la població es bàsicament rural. El 1860 hi ha un nivell d’alfabetització

menor al 20%. Les condicions per a una premsa de masses són poques. Es desigual a tot l’estat, perquè a
Catalunya ja estem al 40% d’alfabetització. Això condiciona la inestabilitat política perquè des del poder es
limita la cultura impresa. Es penalitza la premsa popular. La capital informativa, Madrid, perquè era un
sistema centralista, es produeix el naixement amb 3 capçaleres. Son 3 diaris que marquen un camí de
desenvolupament.
- El primer es “Las Novedades” i dura 2 decades, 1850-1872. El ferrocarril ja era una realitat, ja hi
havia premsa de mases a Americà i a Europa la premsa
informativa. Angel de los rios era el primer diari amb
voluntat informativa, era un diari de la tarda i trencava la
lògica d’unes publis ideològiques. Esta pensada per un
públic urbà, massiu, que vagi més enllà dels sectors mes
rics. Es ven pel carrer. 3 anys mes tard de la seva fundació
era el que tenia mes difu a Espanya.
- “La Correspondència de Espanya” comença el 1859 i
arriba al 1925. Va ser fundat per Manuel Maria de Santa
Ana. Era un empresari conservador i es va fer milionari.
Surt a fer la competència a Las Novedades. Inclouen mes
notes telegràfiques i noticies. Posen les esqueles a primera
pagina, el que serà una de les claus de creixement de La
Vanguardia més endavant. A diferencia de Las Novedades,
amb un caire mes liberal, aquest era mes conservador. Era
el primer diari que supera els 50 mil exemplars a l’estat espanyol. Diari líder durant molts anys. Va
estar acusada de diari oficialista. En una d’aquestes acusacions van fer una editorial que deia que “la
correspondència aspira a decir la verdad”. Li deien també el ministerio de todos los ministerios.
Relacionen fonts amb poder i fan un periodisme en la mesura que aquelles fonts son importants i que
estan properes al poder. És un diari fet a Madrid i molt condicionat per la política oficial de l’estat, te
un gran pes.
- El imparcial neix el 1867, i dura fins el 1936. Culmina l’inici de la premsa informativa industrial. Va
ser creat per Eduardo Gasset Ortime (avi de Ortega i Gasset filòsof, el seu pare era escriptor i
periodista) Ortega té una gran presencia com a intel·lectual que escriu a la premsa. El diari neix com
a una alternativa a la Correspondència de Espanya. És més liberal i te més contingut polític però no
oficialista. Entre els dos (Corre i Imparcial) creen un bipartidisme peridistis. Es important esmentar
que el 1874 treu el suplement literari fins al 1933 los lunes del imparcial on escriu la generació del
98, del 14 i 27. Tots els escriptors volien arribar al cim del imparcial. Es un suplement a tenir en
compte.
Restauració borbònica= ja parlem de premsa de masses
A partir del 1898 el sistema entra en crisi i acaba en la dictadura de Primo de Rivera. No es un sistema que
afavoreixi a la premsa però hi ha un marc legal en el qual desenvolupar una premsa de masess. La
Constitució te un article que reconeix la llibertat d’expressió i abolició de la censura prèvia. Aquesta mira a
la de la republica francesa, hem de tenir present que des del poder s’utilitzara la suspensió de garanties
constitucionals per a imposar la censura i retallar llibertats expressió (crisi 98 i primers enfrontaments amb
classe popular perquè l’obrerisme es comença a organitzar a través de l’anarquisme, o el conflicte amb
colònies del marroc, una de les crisis polítiques mes serioses post 98). La constitució defineix un regim de
monarquia constitucional en què el rei es mes important, es una versió menys democràtica que el sistema
anglès. Canovas del Castillo va ser qui ho va establir, era conservador. Preveia el senat (membres nomenats
pel rei) i càmera baixa amb vot censatari i representació del poble, però sufragi masculí no universal fins a
finals del segle. El rei nomena el president, el sistema pivota sobre un regim bipartidista limitat amb un rei
molt important. Partit liberal moderat (Sagasta) i conservador (Canovas) i deixen fora el partit socialista o
forces republicanes. Hi ha elements relacionats amb el que era la premsa. Llei 1883  Legislació de caire
liberal amb reconeixement de la llibertat d´expressió, trenca amb la legislació anterior.
- S’aplica a qualsevol imprès (més de 6 exemplars) facilita qüestions administratives per fundar un
periòdic, s’abandona la llicencia prèvia.
- Representació de la premsa a les autoritats es del director de la publicació i desapareix el dipòsit
previ de les publicacions.
- La llei te un caràcter liberal i vinculada a la constitució que reconeix la llibertat expressió però es va
limitant.
- 2 aspectes característics que tenen a veure amb un sistema corrupte, estabilitat econòmica i estar
aprop del poder. Se’n diu el fons de rèptils per promocionar continguts de les entrevistes o algo així.
Si passa algo hi va ell, pràcticament tots els diaris en tenien un. A la Veu de Catalunya, el diari de la
lliga regionalista, pagava al director de palla. Eren dues practiques Fons de rèptils i director de palla,
que ens situen en com s’esquivava la legislació per part de la premsa.
El reconeixement formal de la llibertat expressió, eliminació censura prèvia amb la llei del 83 amb
limitacions i la suspensió de garanties constitucionals. Darrers 25 anys del segle XIX hi ha un procés
progressiu de la modernització, industrialització i creació premsa de mases, com a exemple el imparcial el
85 va comprar la primera rotativa de l’estat, tira 40 mil exemplars, té mes difusió que la correspondencia i
tenia una onda més liberal.
Apareixen nous mitjans amb una mentalitat informativa, premsa entesa com a una industria. El 1879 neix un
diari que es diu El Liberal, amb el títol deixa clar el posicionament amb la info i estarà en circulació fins al
1936. Era una escissió del Imparcial, era més d’esquerres, republicà i es mostra anticlerical. Els estatuts que
tenien el 1901 declarava que defensava els principis democràtics independentment i separats del poder. Es
va expandir fent edicions a diferents ciutats i el 1902 va comprar les provincias de Levante i el va convertí
en el libe de murcia. Feia edicions mes
enllà de Madrid.
Un altre diari a tenir en compte es El

heraldo de Madrid, neix el 1890. A
diferencia de l’anterior si qe es
produeix durant tota la guerra a
Madrid, amb unes condicions dures. El 39
també tanca perquè era un diari
popular (de la tarda) era més
d’esquerres que El liberal, però cap
dels dos eren revolucionaris. Eren
republicans. Presenta algunes innov
formals i tenia seccions al principi poc
fixes. Neix com un diari de vida
madrilenya. Es destaca el suplemento
ilustrado, mensual.
Blanco y negro (1891) va néixer

Torcuato Luca de Tena. Era liberal,
partidari de Sagasta. Va abandonar la
militància política quan va fundar
l’ABC, el 1905 com a diari i el 1903
com a setmanari. ByN era una revista
il·lustrada mensual. Abans d’acabar el segle va arribar a publicar. Era la primera revista que feia portades a
color, a dos colors el (1897). Arribara a xifres superant els centenars de milers d’exemplars. Es la porta
d’entrada, la idea, de Torcuato Luca de Tena a fundar l’ABC (1905). Vol ser el ABC del periodisme. No
tenia un format gran si no de revista, actualment també es mes petit. Un diari que millorava les condicions
de treball dels redactors. Amb BYN s’obria un camí (al 78 arribava als 70 mil exemplars). El 1895 es crea
Associació de Premsa de Madrid, no era un sindicat, sinó ajuda mútua. Perquè les condicions professionals
dels periodistes del moment era bastant precària, no es podia subsistir amb aquesta feina, el que
evolucionara.
Final segle 19. Amb la idea de que ja tenim condicions de premsa informativa industrial amb diferents
publis.
Guerra de Cuba (1895 -1898)
El journal i el Wall de Pulitzer manifesten simpatía pels insurrectes cubans i volen augmentar el seu negoci.
Octubre 1896 es nombra Weyler com a capità general de cubà amb intenció endurir la politica contra els
cubans per part espanyola. La campanya americana en la premsa sensacionalista o groga augmenta. Li diuen
el carnicero, que es molt bestia. Es que weyler era bestia, resumint. Tenia la premsa usa en contra. El world
o wall i el journal el 96 estaven fent una comparació entre Espanya i Turquia, deien que Espanya no tingues
la mateixa actitud que Turqia, feien una analogia. La premsa americana va retratar un enfrontament a
Espanya amb 3 linies: 1) atrocitats il·lustrades, 2) línia editorial (parlaven de la historia espanyola,
assenyalaven que havia inventat la inquisició, de la monarquia absoluta, parlar de la conquista americana
com un crim, posar de manifest la inutilitat d’Espanya...) 3) parlaven del garrot bil i de les corrides de toros.
Feien com una línia de la barbàrie.
Des del pv espanyol el 1895 el president d’USA rebutja intervenir en el que passava a cubà i la premsa
sensacionalista se li gira en contra. Un any més tard els republicans es posen a favor de la guerra i altres a
favor. El 6,7,8 de març en general la premsa americana informa de les manis antiamericanes que havien
tingut lloc a ciutats espnyoles, 7 unis tancades i una crida a boicotejar productes americans. En aquell
moment USA boicoteja la ceba espanyola. Comença un discurs de comparació entre forces armades,
tropes... el World envia repors realistes però el Journal fa infos més grogues. Guerra provocada sobretot per
la premsa americana i sobretot pel The New York Journal i per Hearst.
Cas d’Evangelina Cisneros: filla indepe cubà condemnat a mort

tancat a la presó al sud de cubà. La noia era a Alpino, un dia va
col·laborar amb els rebels i va fer que un coronel espanyol vagi a
casa seva i en la emboscada els rebels el fan presoner i després
l’alliberen els soldats espanyols. Es deté a la noia, se l’empresona i
comença un judici per traïció. A l’agost del 1897 hi ha una gran
campanya de premsa, hi ha manis. L’alliberen i ella queda com una
heroïna. El world, el NY Times, el Sun i el Journal treuen notícies.
Hearst tenia una idea de jo faig la noticia, jo provoco la noticia.
Octubre del 97 passava això, no veien un interès en una guerra. A
una nova campanya un rev de cubà roba una carta a un ambaixador
a Washington. Hearst el 98 torna a publicar una carta on Canalejas
parla del presi USA com a polític de poca talla, la publica Hearst i
hi ha una gran indignació. El govern de Madrid retira l’embaixador, cosa que es pitjor. 7 dies mes tard hi ha
l’enfonsament del Maine que és el moment detonant i que posa en dubte. Des de la premsa americana es
posa el terreny, augmenta la tensió fins que s’entra en el conflicte.
World  Pullitzer / Hearst  The New York journal- canvia el nom a The American i al final tanca pq no
li va be. El periodisme de referencia el fara NYT.
1898 premsa de Madrid, en xifres.

- 1887... es publiquen 1128 periodics, 339 diaris i la resta d’altre periodicitat. el 1900 hi ha 1347
publicacions. El 1892 circulaven 580 mil exemplars. En un dia Pullitzer i Hearst treien més d’un
milió de diaris populars. El 44% del que es publicava era de política a Espanya. El 1900 del que hi
havia 520 eren polítics, 342 eren com científics, 103 religiosos i 382 sobre temes diferents.
La correspondència, el imparcial i el heraldo de Madrid. En aquest ultim hi col·labora la primera dona

redactora d’un diari a espanya, Carmen de Burgos Colombin, serà la primera dona redactora a el universal
1903. Va ser la primera en treballar oficialment com a periodista, va a cobrir la guerra del marroc el 1909.
1906 neix Sociedad editorial de españa, unió entre el imparcial, el liberal i el heraldo. El Imparcial esta en
declivi i accepta formar part del liberal a formar part d la societat.neix un trust que s’ha de tenir en compte
pel desastre del 98 i l’èxit i l’auge de l’ABC. La unió es un sistema cooperatiu te 4 finalitats:
1. Unifiquen tarifes publicitàries per guanyar i tenir mes publi (premsa empresarial, d’intentar màxim
els beneficis).
2. Compren maquinaria i paper junts per tenir millors condicions.
3. Incrementar i millorar serveis informatius tenintlos en comú (abonaments i serveis d’agencies
estrangeres)
4. Tenir poder periodístic i polític per fer front a altres mitjans. Els 3 conserven la seva línia pròpia
creen la moda practica i semana il·lustrada, dos semanaris. El seu poder es veura amb el
desplegament de corresponsals a la primera GM.
Naixement ABC es un fill intel.lectual de blanco y negro i Torcuato de Tena aplica la mateixa formula. El
1903 crea l’ABC, un periòdic amb format mes petit, interès informatiu, monàrquic, indepe de diferents
grups polítics, forma moderna i conservadorisme contingut. L’1 de juny del 1905 passa a ser diari amb una
clara vocació gràfica (important) te 16 pagines i vol ser l’ABC del noi periodisme amb una orientació clara
cap a la publi com a element que generara els beneficis. El primer mes ven 50 mil exemplars i el primer any
arriba als 100 mil, son xifres de premsa de mases a espanya. Te un gran exit i als anys 20 arribara als 200
mil exemplars. El mitja formara part de premsa espanyola. Crea un grup de publicacions, innova
organitzativament, aposta per un nou estil de redacció breu, concís i mirant el que es fa a fora i garanteix
millores laborals i socials a la seva empresa. Els periodistes tenien unes millors condicions laborals que la
resta. Luca de tena veu que el periodisme es una professió, es veu clar amb les corresponsalies de
fotoperiodistes pq pagaven be. Era un mitja i filosofia moderna clarament exitosa molt aviat.
La premsa industrial a Espanya i Catalunya
(Des dels inicis de segle fins a la dictadura de Primo de Rivera)

Inicis de segle a la premsa madrilenya. Hi ha un desprestigi després del Desastre del 98.
- La correspondència de España (1859-1925) era informatiu, oficialista, era el primer diari que supera
els 50 mil exemplars. Inicia una davallada i una decadència.
- El imparcial (1867-1936) alternativa a l’anterior, informatiu, més liberal. Eduardo Gasset Artime. Va
tenir la primera rotativa de l’estat el 1875, feia 40 mil exemplars. Tenia un suplement literari
fonamental “Los lunes del imparcial” des del 1874 fins al 1933. Hi publicava la generació del 98, del
14 i del 27.
- El liberal (1879-1936). Era una escissió de El imparcial. Tenia els estatuts del 1901 “El periodico el
liberal defenderá los principios democraticos con absoluta independència y sin afiliarse a ningun tipo
de partido politico”. Era republicà i anticlerical. Va fer una expansió amb edicions a Barcelona,
Sevilla i Bilbao.
- Heraldo de Madrid (1890-1939) era un diari popular i de tardes. D’esquerres i republicà.
- Blanco y Negro (1891) era un setmanari de 70 mil exemplars el 1898, amb una importància dels
elements gràfics, l’embrió de la prensa Española. (Torcuato Luca de Tena). Va ser un model per
ABC (1903 setmanari - 1905 diari). ABC tenia un format revista, professionalització dels redactors,
llenguatge clar... va tenir un èxit immediat amb 85 mil exemplars el 1905 i 200 mil exemplars el
1930.
EL TRUST (1906): El Imparcial + Heraldo de Madrid + El liberal. L’objectiu del trust era unificar tarifes
publicitàries i guanyar més publicitat. Comprar maquinària i paper junts en millors condicions, incrementar i
millorar els serveis informatius tenint-los en comú per fer front a altres publicacions potents, a fi de tenir
poder periodístic i polític. El 1916 marxa El Imparcial i comença la decadència del Trust.
La buena prensa  Catolicisme periodístic: Premsa feta i llegida pels catòlics.
- El 1904 es fa a Sevilla un congrés per fer front als atacs anticlericals. Hi ha una obligació de censura
eclesiàstica. El 1908 es fa el segon congres Agencia de Prensa Asociada.
- El màxim exponent d’aquesta corrent és El debate (1911- 1936) d’Angel Herrera Oria. Era un diari
de masses catòlic.
- 1926 Escuela de periodisme El Debate, que segueix un esquema de l’escola Pulitzer.
- La buena prensa també editava llibres, feia mítings... volen cridar l’atenció .
- El 1909 entorn a aquest moviment es funda l’Asociacion de Jovenes Nacional de Propagandistes.
Destaca Angel Herrera Oria. Volien la unitat dels catòlics i per això va rellançar el debate. Volien atreure
grups afins i conservadors. Creix lentament i augmenta en la primera guerra mundial. Aconsegueixen atreure
catòlics de diferents tendències. I creen l’escola de periodisme.
Inicis de segle a la premsa en Català
Marcat per la diglòssia. Represa cultural de la Renaixensa. La premsa en català sobretot era periòdica i
setmanaris humorístics. La premsa comarcal i local es fa mes en català i els empresaris estan allunyats de la
premsa gran. Desapareix a partir del 1939.
- Àmplia difusió de publicacions: La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa. Son setmanaris

satírics, republicans i anticlericals.
- Primera publicació obrera anarcosindicalista: La Tramuntana
Entre 1879 i 1880 inicis de la premsa comarcal preferentment en català. Els diaris escrits en català són
minoritaris. El primer es la Renaixensa i el 1881 es fa diari, és conservadora, de públic reduït i propera al
sector menys progressista del moviment de la Renaixença. El fa Angel Guimerà.
- Diari Català (1879- 1881). És de Valentí Almirall. És el primer diari en català. Catalanista, republicà
i federalista. Va ser un diari polític i no tenia com una finalitat de beneficis econòmics.
- L’Avenç (1881-1893). Va ser una revista cultural fundada per Jaume Massó per desenvolupar les
idees radicals defensades pel diari Català d’Almirall. Representava l’esperit modernista, innovador i
catalanista. En les seves diverses etapes es va editar cada 15 dies, un cop al mes o trimestralment.
- La veu de Catalunya (1898-1936). El va fundar Enric Prat de la Riba, catalanista. Era l’embrió de la
Lliga Regionalista el 1901.
- El poble català (1904- 1918) va ser el primer setmanari, dirigit per Joan Ventosa i Clavell, i després
diari polític (1906), era l’òrgan del Centre Nacionalista Republicà.
- 1858 El telégrafo: Es converteix el 1879 en El diluvio. Va ser fundat per Manuel de Lasagarte
Rodriguez Cardoso i va durar fins al 1939.
- 1878-1922 La Publicidad: Eusebi Pascual i Eusebi Corominas, amb una orientació republicana. A
partir del 1922 passa a dir-se la Publicitat i és editada en català.
- 1888-1895. El noticiero universal, de Francisco Peris Mencheta. Surt unes setmanes abans de
l’exposició universal. Surt al vespre i li deien el Ciero. Periodista autodidacta i conservador, tenia
una agència a Madrid amb el seu germà. Diari informatiu que no es posiciona a cap partit i
conservador. Creen el primer quiosc en el qual es venia únicament premsa, només es venia el seu
diari, a la Rambla. En van posar 4 i va tenir molt d’èxit. El primer any arriba als 9 mil exemplars, el
10 uns 20 mil i entra al negoci de la publi i les esqueles. Durant un temps fa una edició matinal. Es
consolida com un diari dels Barcelonins. Tenia competència amb las noticias.
- 1896- 1937. Las noticias, de Rafael Roldós. Era un diari d’empresa. El 1903 surt al matí. Roldós va
popularitzar les pissarres Roldós, on apuntaven les darreres noticies, era davant de les seves oficines
a la rambla. El 1913 era el segon diari a Bcn amb una tirada de 40 mil exemplars. A partir del 22 es
converteix en La publicitat, en català, i hi escriuran intel·lectuals.
- 1881. La Vanguardia. Controlada des de l 1888 pels Godó, de Carlos Godó a Ramon el 1902. De
Modesto Sanchez Ortiz a Miquel dels Sants Oliver el 1906. Desvinculen el diari de la política. Amb
Ramon Godo el diari augmenta el volumen de beneficis, sobretot ho feien amb les esqueles. Miquel
dels Sants Oliver era fonamental, durant la primera guerra mundial venien 75mil exemplars, hi va
haver un salt. El propietari de LV era partidari dels alemanys i Director, no. Triomfa el director.
Gaziel assumeix la direcció d’un diari de gran tiratge a Espanya. La Vanguardia és l’únic diari
d’empresa que triomfa durant el franquisme. Era el gran diari que es feia a Catalunya i no només
triomfa a aquí sinó la resta d’Espanya, sempre estarà a la banda del poder.
Tirada conjunta de tots els diaris de Barcelona el 1920: 325 mil exemplars. Tenim la llei del 1883 vigent.
Entre el 1898 i el 1923 se suspenen 23 vegades les garanties constitucionals.
Llei de jurisdiccions el 1906: Sotmet a jurisdicció militar aquelles ofenses a la pàtria, a la bandera i a
l’exèrcit. Hi ha una legislació arbitraria que restringeix la premsa. Marca el sistema comunicatiu fins a la
segona república. La legislació del 1883 continua vigent, però la llei de les jurisdiccions restringeix i posa
pals a les rodes als MC. Els militars assalten la redacció del Cu-cut i el Diari de Barcelona per un acudit.
Sorgeix Solidaritat Catalana, un moviment transversal que fixa la tradició política del catalanisme i
republicanisme. Els parlamentaris catalans van abandonar les corts quan s’aprova la llei de jurisdiccions.
1909. La setmana tràgica: Neix el fotoperiodisme català modern. Dins de la setmana tràgica hem
d’anomenar l’article “La ciutat del Perdó”, de Joan Maragall (1909) que mai es va publicar a Catalunya.
I Guerra Mundial: És el moment en el qual neix la propaganda científica. La primera GM té com a clàssic
“La opinió Publica”
- 280 diaris a tota Espanya (20 a Madrid): Moment de davallada de la premsa de partit o política en
favor de la premsa industrial o d’empresa.
- Neutralitat oficial: Suspenen les garanties constitucionals i censura prèvia per una possible vaga
general/llei 7 agost del 1918 contra l’espionatge. Volien assegurar que la neutralitat no corria perill.
- Aliadòfils (El heraldo de Madrid, El liberal, la correspondència de España, El socialista...) i
germanòfils (ABC, El debate, El mundo, El Siglo futuro) a la premsa espanyola. Van perdre publi
estrangera. El bloc periodistic format per Luca de Tena agrupava mitjans per garantir la neutralitat.
ABC tenia germanofils i alguns col·laboradors que no.
- La importància de la figura del corresponsal a la premsa d’arreu de l’estat espanyol: Agustí Calvet –
que firmava Gaziel a París La Vanguardia. Sofia Casanova (primera dona corresponsal) per ABC.
- Forta pujada del preu del paper i baixada de publicitat. Els diaris que no eren forts d’empresa van
desaparèixer. Els empresarials van resistir. Entre el 1913 i el 1916 el paper augmenta un 80% el preu.
Per això fan el “anticipo reintegrable” (26 de setembre de 1916 - ajut econòmic preu del paper que es
converteix en llei). Subvencions a la premsa dels països en conflicte. Per influir a la opinió pública,
sobretot ho van fer els aliats. La correspondència accepta diners dels dos bàndols. No hi ha cap mitjà
que no s’escapi dels ajuts, també hi ha ajudes als periodistes.
- Els diaris comencen un procés d’integració vertical amb empreses cinematogràfiques. També sorgeix
la ràdio. Coincideix amb oligopolis comunicatius.
A Espanya el govern conservador de Dato anuncia la neutralitat a la guerra. Va afavorir a sectors estratègics
i a la premsa com a empresa i perquè hi ha un conflicte que fa que se’n venguin més.
- Neix El Sol el 1917, diari madrileny de Nicolás M. De Urgotiti. Nova esquerra burgesa, Manuel
Azaña i Ortega i Gasset. Urgoiti volia comprar el imparcial, però agafa els col·laboradors i engega El
Sol, un diari de qualitat al doble del preu normal. Vol influir en els intel·lectuals, la classe alta i no
publica ni la loteria ni info de toros (LV tampoc no publica toros mai pq la dona del Godo no ho
suportava). A nivell econòmic mai va ser rendible i no feia gaires exemplars. Urgoiti va crear La voz
per arribar a més gent i compensar pèrdues, era un diari de tardes. El sol tenia una idea liberal, no
antimonàrquics, però simpatitzen moderadament amb el republicanisme, despres serà republica.
Volien el laïcisme quan la majoria eren catòlics. Urgoiti no estava a favor de la llei del anticipo
reintegrable.
Trienni Bolxevic:
- 1918- 1920: confrontació social directa. Moltes vagues.

- Censura Roja: 7 de març de 1919, la Canadenca: no publicar cap info contrària als treballadors (ho
feien els mitjans. Nomes el diari de Barcelona va publicar info i va haver de pagar multa als
sindicats)
- 25 de març de 1919: suspensió de garanties constitucionals a tota Espanya: la reacció a l’arribada de
la Censura roja de Madrid va ser no treure el diari el 28 de març.
- 1921: Assassinat de Dato al març, desastre d’Annual a març.
El fotoperiodisme
França declara l’inici del fotoperiodisme. Els primers temps eren demostracions tècniques que impactaven
en la societat del segle XIX, que era positivista i fascinada per la tècnica. Entendre la càmera com un ull, i
imatge de la realitat. Fotografia de retrat  actitud reservada a les classes més altes, que amb la fotografia és
a l’abast de les més populars. Pictorialisme és el primer moviment de la historia de la fotografia. Pretén
integrar la fotografia a les arts plàstiques.
Paral·lelament sorgeix la premsa il·lustrada, “The Illustrated London News” es el primer que dona mes
importància a la fotografia que al text. Desapareix el 2003. “The Illustration” a París, el 1843. “Harper’s
Weekly” a NY... pràcticament a tots els països hi ha aquestes revistes. Les il·lustracions es fan amb dibuixos
i gravats en fusta. Fets a partir de pintures o fotos, però no com ho entenem ara. Voluntat de testimoniar per
part dels fotografies.
Introducció de la fotografia a la premsa  molt important en la comunicació de masses. Canvia la visió com
a receptors. La gent pot veure els esdeveniments i els personatges públics son familiars. Inauguració dels
mass media audiovisuals. Les primeres fotos de premsa no tenen un gran impacte pq son a les revistes
il·lustrades i els diaris no les publicaran fins a finals de segle.Poca qualitat, però amb avenços perquè els
fotògrafs sortissin de l’estudi. La mobilitat va permetre que naixés el fotoperiodisme al fenomen de la
guerra. Primeres fotos bèl·liques al conflicte d’USA i Mèxic el 1846 a Texas. Mostren retrats d’oficials.
Tècnica del daguerreotip.
- La guerra de Crimea són d’interès per la fotografia, son de Roger Fenton (finançat per no fotografiar
imatges molt doloroses de la guerra). No capta l’instant a causa del temps de l’exposició.
- Guerra de secessió americana, per Mathew G. Brady: Mostra horrors de la guerra a la distància, no hi
ha implicació del fotògraf.
- Durant la Comuna de París el 1870 neix la fotografia com a confident de la policia. Molts
revolucionaris es fan fotos a les barricades i la poli les utilitza per exercir la repressió.
“Ilustracion” revista hispanoamericana: revista espanyola amb imatges. Reportatge d’un terratrèmol,
temàtica molt comuna. No presenten imatge aïllada sinó agrupacions d’imatges. El 1880 neix la “Il·lustració
catalana”.
Finals del S.XIX amb la Guerra de Cuba  avenç tècnic que facilita introducció la foto de la premsa als
diaris. A la guerra de Cuba neix el mite de fotògraf de Guerra.
James Her (primera vegada que anava a una guerra x la revista Holliers i altres) i Robert Capa (fotògraf de
guerra civil espanyola, més endavant). La cobertura de la guerra eleva a Her com a fama mundial.
1898  revistes americanes i europees més importants fan el salt a la fotografia, neix el mite de fotògraf de
guerra. “Daily Mirror” neix com a publicació femenina però, primer que li dona importància a la imatge. Era
anglès. Es crea “Excelsior” a França com a copia també com a diari gràfic. “Illustrated Daily News” a NY.
- ABC: diari gràfic però que agafa el model de la revista gràfica, no diari. No seria el mateix model del
Daily Mirror.
Primera guerra mundial: es va fotografiar des de dins per part de molts soldats. Quan van arribar a casa. Les
van difondre al llibre “Guerra a la Guerra”, que mostrava molt la mort. Finals del XIX i principis del XX a
part del ByN (1891) arriben Nuevo Mundo i Mundo gráfico, setmanaris il·lustrats que seran gràfics. La foto
periodística s’incorpora mitjans com el Cu-cut!. Il·lustració catalana treu Feminal, dirigit per Carme Karr .
Suplement mensual dedicat a qüestions de la dona burgesa. Defensa molt els drets a la dona.
- L’esquella de la Torratxa, El gràfic: introdueix fotos

- La hormiga de oro: setmanari catòlic que acaba amb la Guerra Civil.
Setmana tràgica→ naixement del fotoperiodisme modern a Catalunya. Els fotògrafs de Madrid cobreixen el
marroc, que es on fan el salt del fotoperiodisme. La setmana tràgica te una foto publicada per La actualidad
on es veu la crema de convents i coses. Moltes imatges i la Actualidad lo peta, havien esgotat el paper.
Naixement primera generació de fotoperiodistes.
- Josep Brangulí: fotògraf. Participa en les imatges de postals. Es va fer una sèrie sobre la setmana
tràgica.
- Frederic Balell: fotògraf.
- Alessandro Merletti: imatge important sobre el judici de Ferrer i Guàrdia. Merletti fa una càmera ell
mateix i aconsegueix la foto.
Merletti i Brangulí eren veterans, Josep Maria Segarra era el nou i debuta a la setmana tràgica.
Imatge mòmies religioses al carrer  típica imatge setmana tràgica . Les imatges de les mòmies al carrer
anticlerical. Els fotoperiodistes no podien viure d’aixo. Associació de Premsa Diària el 1909 es crea i ells en
formen part. No tenen condicions laborals definides i feien altres coses. Brangulí treballa com a fotos de la
Caixa, Segarra serà fotògraf de Macià i Companys... ningú es podia mantenir amb aquest ofici.
Prefiguració del model de reporter gràfic  Agafen aprenents i seran titulars. Grans nissagues de
fotoperiodistes, Brangulí amb els seus dos fills, Pérez de Rosas, Sagarra i Merletti. Ofici que passa de pares
a fills. Les dones tenen paper important a les empreses, que és d’arxiu. Tasques de laboratori i arxiu. Per
portar al mitjà.
1911 es batalla per reconèixer l’autoria dels fotògrafs a les imatges a la premsa, es complirà mes o menys.
Brangulí guanya la corresponsalia del grup de l’ABC i comprava fotos als seus companys i a ABC sortien
publicades amb el nom de Brangulí, que és a qui pagaven.
Diaris gràfics  “La tribuna” es converteix en un diari gràfic, era de tardes. Els va anar bé i van treure “ El
día gráfico” (jefe de fotografos es Josep Badosa, amb col·laboradors de tot arreu de Catalunya + fotografies
Agència Internacional). Fan reportatges i es converteix en la referència fins al 1929, que és quan La
Vanguardia treura les primeres imatges.
La imatge cada cop té més importància, la fotonotícia. Les revistes il·lustrades són la base on creix el
fotoperiodisme, però la premsa esportiva també és important. Branguli, Merletti i Badosa.
Primo de Rivera va tenir suport social i intel·lectual per part dels regeneracionistes perquè hi havia
cansament del sistema i impopularitat de politics per la corrupció i per la manera de ser: era paternalista,
populista.
El Sol comença oposició total al règim, cada cop es mes antimonàrquic i mes republica. El Debate, es catòlic
(moviment de buena prensa) creia que els catòlics triomfarien en un regim com el de Primo de Rivera. Es
van mostrar partidaris a la censura prèvia, el moviment de la buena prensa s’autocensurava amb la censura
eclesiàstica i per tant pues no sorprèn. L’ABC era el mes important i va tenir un augment de difu durant la
dictadura, el 29 arriba a 100 mil exemplars. El liberal sempre està en contra i El Heraldo de madird (diari
popular, de tardes i més lleguer) jugava amb les paraules x fer front política comunicativa del regim.
No a tot arreu de l’estat la dictadura de Primo era ben vista. A Catalunya Primo volia erradicar el
separatisme (a la gaceta escriuen Represion del separatismo) cosa que provoca un distanciament heavy. Als
inicis semblava que hi havia potser una mica de bon rollo amb la Lliga regionalista, però no. I la corrent
catalanista més nacionalista passa amb Macià i Estat Català. La premsa catalana estava sotmesa a control
absolut, van desaparèixer publicacions com Estat Català. La Veu de Cat (de la Lliga Regió) mostra primer
satisfacció amb Primo però després és moderat. La publicidad es catalanitza perquè Accio Catalana (de
diferents tipus de catalanisme i escissió esquerra de joves de la lliga) el compra. El diari que es mostra més
en contra la dictadura escrit en català és la publicitat.
Hi ha publicacions periòdiques suspeses definitivament, sobretot comarcals. La premsa en català esta

pressionada pel regim però es manté, mentre augmenta la difusió i neixen noves capçaleres com La Nau
(Rovira i Virgili) i El matí. Concloem que Primo de Rivera no va fer un atac frontal tancant diaris en català.
Va creure que si es feia una censura rigorosa i que no fos suficient a través de suspensions i multes podria
tenir la premsa controloda, a nivell legislatiu tenim la llei de jurisdiccions, que permet sancionar a través de
jurisdicció militar els delictes de premsa i llibertat d’expressió. El diari que més circulació té és La
Vanguardia, industrial, rep ok amb la dictadura pq a Bcn hi ha molta confrontació (pistolerisme) i La
Vanguardia vol pau social, com que no passa, es distancia de la dictadura i forma part de la oposició.
Diari que desapareix durant la dictadura és important pq era un gran mitja de comú anarquista, comença el
1907 amb diferents periodicitats, es Solidaridad Obrera. 10 anys més tard anava malament, la línia editorial
de diferents tendències... el 17 canvia la direcció i funciona més. El 1919 la redacció pira a Valencia, el 23
tornen però es prohibeix per la dictadura. Es tornara a editar agost 1930 i Joan Peiro en serà director.
Solidaridad obrera arriba a ser important durant la revolució i la guerra.
El règim del Primo era molt ambigü, en la seva política comunicativa. No trenca amb l’evolució ni
modernització de grans diaris d’arreu de l’Estat, això no s’atura sinó es consolida. Els anys 20 la societat es
dinàmica, la dona es comença a incorporar a la vida publica, es passa del cine mut al sonor... en resum,
cultura de masses.
2 revistes de Madrid arriben a superar 200 min exemplars. Dictadura a nivell comunicatiu: se centralitza al
voltant de la presidència. A Madrid s’instal·la una oficina (de Información y Censura) no hi havia criteris
clars però es va nombrar un responsable. Eduardo Hernandez (conegut com a celedonio de la Iglesia) és
responsable. Escriu la censura por dentro on explica per què és necessària la censura, com s’aplica...
A la resta de províncies la tasca de censor la podia fer qualsevol, no hi havia unitat. Per triar la persona que
aplicava la censura no es feia selecció, de manera que hi havia molta arbitrarietat i contradicció. S’afavoreix
a La Nación, un diari oficiós de règim que es funda el 1925.
Característiques del regim de Primo de Rivera:
- Intentar establir una censura prèvia.

- Notes oficioses: articles que Primo escriu i que els diaris han de publicar. Opinava del que li donava
la gana. Eren gairebé obligatòries, però podien multar, suspendre o tancar el diari i la revista. El 1929
el govern fa un decret on obliga a posar a la seva disposició una setzena part de l’espai per incloure
continguts, notes oficioses sobretot.
- Pel que fa a la censura, també es va aplicar als llibres. Crida l’atenció que es feia en llibres de menys
de 200 pàgines, perquè consideraven que la gent no llegia gaire.
- No es va notar un descens de les publicacions perquè moltes obres contraries al règim van poder
circular perquè no passaven per censura.
- Naixement nou mitjà massiu: ràdio (1897 - 1922 aprox). La primera estació de radio del món es la de
K de K de Pitsburg. Obre el sistema de ràdio nordamericà qe es basa en titularitat provada, però a
Europa la radio serà mes aviat publica. La primera emissora legal va ser radio BCN emet el 14 de
novembre del 1924, despres radio espanya de Madrid, radio cadiz... en total, no hi ha cap d’Estatal.
A partir del 1925 Unión Radio va ser TOP (promogut per un enginyer que volia una cadena de radio
a l’estil americà) volia crear emissores a 20 ciutats espanyoles i tenir una central a Madrid. Des de
barna es va veure amb recel pq creien que seria un monopoli. Però va tirar endavant i és l’embrió de
la cadena SER actual. Ràdio iberica, radio bcn, radio espanya i union radio (1925-SER) son
importants.
Predomina l’aspecte musical en un primer moment i després coses esportives. La palabra de Union Radio es
el primer informatiu, s’emet el 7 octubre del 1930, era un diari parlat.
Les condicions laborals dels periodistes no estaven regulades, però va canviar i els diaris es van deixar de
publicar el dilluns. Els que eren de la tarda, el diumenge ja no apareixien. Es va crear la hoja oficial del
lunes, que dependrà de les Associacions de Premsa. Els diners que recollien eren beneficis per aquestes
associacions. El dll era dia de descans per periodistes. Es va millorar també amb els comitès paritaris per
millorar les condicions laborals, el 1928 es fixa com una base mínima a que s’havien d’ajustar a contractes
de treball obligatori, pq si algu es posava malalt havia de rebre el sou igualment i conservar el lloc de treball
en un any. Hi havia vacances pagades. En cas d’acomiadaments injustificats es podien indemnitzar.
S’estrableixen les bases de la professionalització de l’ofici. Els comitès paritaris seran jurats mixtes amb la
republica, li canvien el nom.
Censura / Notes oficioses / Naixement de la radio / Millores de la professió / Posicionament dels mitjans.
No son dictadura no volia q es parles d’anys d’anar darrere per la premsa pq socialment ja son anys que
estem a una cultura de masses. No ser contrari al dictador, però podries parlar d’altres temes. Republicà a la
premsa ok, però el 29 hi ha l’expo unvi de bcn i de sevilla i no es podia parlar que a Sevilla feia molta calor
pq no hi aniria públic però si ser antimonàrquic. Un tema dels més prohibits: campanyes del marroc. Feia
mal, però obria la porta a altres temes, a jocs de paraules... La dictadura del primo acaba pq presenta la
dimisio (1930). Damaso Berenguer es el responsable de la dictablanda. Ortega i Gasset escriu un article q es
diu “El error Berenguer”, és un dels mes importants mai escrits a espanya “delenda est monarquia”, la
monarquia ha de ser abolida.
Article Ortega Y Gasset a El Sol: Manifest fundacional de la agrupación al servicio de la republica es

publica a El Sol el 10/2 del 1931, mes abans que hi hagi una escissió i hi hagi gent que dimiteixi i se’n vagi
del Sol per tenir una linia independent. La agrupación al servicio de la Republica no es un partit, sino
intel·lectuals. Es presenta a les eleccions del 28 de juny del 31 dins del gruix republicà socialista, amb un
programa liberal. Ortega està dins de les corts espanyoles. L’agrupació mostra públicament el seu desencant
davant del seu nou règim i fan un manifest que es funda amb el diari Luz. Ortega farà un article explicant
que la Republica estava consalidada el 32 i que es dissolvia la agrupació al servei de la republica. Ortega no
es va vincular més a cap partit polític. (II Rep  31 al 39 aprox)
Constitució del 31. Article 34 parla llibertat de premsa.
- Supressió de la censura prèvia

- Delictes per qüestions de premsa són comptencia de tribunals ordinaris i no els militars.
- Prohibir suspensió de llibres i periòdics si no hi ha sentència ferma
Obre la porta a un sistema comunicatiu de democràcia occidental, republicà i encarat a una llibertat de
premsa absoluta. A la pràctica es tracta d’un govern de l’estat que exerceix el control. El maig del 31
despres d’una mani el govern suspen l’ABC durant 25 dies, El debate (catòlic) i Mundo Obrero (setmanari
partit comunista).
Cop estat de Sanjurjo  Govern suspen publicacions x colpistes. El 1932 suspenen ABC fins al novembre.
La llei de defensa de la republica es derograra el 1933, quan el bienni progressista esta en descomposició. El
govern esta format per una majoria republicana socialista. El 28 de juliol del 33, promulgava la llei d’ordre
públic que pretenia suavitzar lleis de defensa de la Republica. Marcava supòsit Estat de prevenció, alarma i
emergència.
Primeres eleccions que voten les dones  guanyen les dretes, que utilitza la Llei d’ordre públic contra la
premsa d’esquerres. El bienni negre havia començat. En el període amb influ a la premsa tenia el debate com
a buc insígnia. Rev asturies, fets octubre del 1934.
El període d’entreguerres: una societat de masses fascinada per la imatge reproduïda tècnicament
Es coneix com a edat d’or de les revistes perquè ofereixen oportunitats de novetat en el discurs periodístic i
en la visualització de la informació perquè és quan hi ha un salt del fotoperiodisme modern.
Models de revistes:
- Magazins de notícies (newsmagazine): Time (era el referent) (NY), Henry Robinson Luce i Briton
Hadden. Time era setmanal que donava importància a la selecció de noticies, pensada per un públic
informat que vol entendre el context. Públic que superava la dicotomia entre info i opinió.
- Revistes de condensació: Reader’s digest (mensual i oferia articles de llibres. Tenia una visió
conservadora, va ser la més llegida a nivell internacional). 1922, Dewit Wallace. 1938, tres milions
d’exemplars.
- Revistes especialitzades: diversitat temàtica i rellevància de les revistes femenines. Es multipliquen
moltíssim. Destacar revistes de successos, detective.
- Revistes gràfiques: dels model alemany (MIZ, MIZ, AIZ) i francès (VU, Regards) a l’americana
Life.
Naixement del fotoperiodisme modern.

Alemanya – República de Weimar (1918- 1933)
Context socio- cultural: Escola de Frankfurt, Bauhaus. Nova visió (Lazlo Moholy) / Nova objectivitat
(Albert Renger Patz): Nous fotògrafs, renovació del llenguatge fotogràfic. Nous punts de vista com el picat,
el contrapicat, la fragmentació, el pla detall o els fotomuntatges, elaborant un nou vocabulari fotogràfic.
- Nova visió: informació representada visualment de la manera més precisa.

- Nova objectivitat: Qualitat decisiva de la foto recau en representar visualment la realitat. Aliena
a la manipulació.
Relació amb altres avantguardes europees fotogràfiques (Unió Soviètica, França).
- URSS: desenvolupa fotomuntatge al voltant del constructivisme. Destaca Alexander Ròdtxenko,

aportava nous punts de vista a la imatge.
- París: Domina el pictorialisme. Entra el surrealisme, destaca Man Ray. Tindrà molta influ en els
radiogrames, per ser interpretats en l’àmbit de la memòria.
Difusió de les fotos:
- Exposicions (Film Und Foto): Nova cultura visual representada pel cinema i el fotografia. Es deia
FIFO, era l’arribada de la foto nordamericana a Alemanya, dedicat a la fotografia directa, que
trencava amb el pictoralisme. Declivi de la nova visió, es parlava de fotoimpresió. És un dels camins
a la objectivitat.
- Fotollibres: Permeten plasmar una nova mirada i concepció creixent al disseny gràfic.
- Premsa: el més important. Modernització del fotoperiodisme, no es pot entendre només a través del
mon de l’art. A través de la premsa arriba a un públic massiu.
Nous avenços tecnològics: Càmeres petites (fenomen Leica), incorporació de la pel·lícula en substitució
progressiva de la placa, flaix de làmpada, impressió en rotogravat.
Perfeccionament del setmanari gràfic d’actualitat (BIZ. Berliner Illustrierte Zeitung, 2 milions exemplars
abans del 1930. Müncher Illustrierte Press. MIP. Més d’un milió i mig d’exemplars) o La figura de l’editor
gràfic (Kurt Korff (Biz) i Stefan Lorant (MIP). La fotografia no és un element d’acompanyar el text sinó
informativa en ella mateixa, és una idea que es consolida durant aquesta època.
El reconeixement de l’autoria (Erich Salomon (1886-1944). Circulació internacional d’imatges-Agències

fotogràfiques: Dephot (1928). Es consoliden les agències fotogràfiques, eren diferents perquè s’ocupaven de
la producció, seguiment, difusió dels reportatges, com les imatges i el text.
Publicació VU  Evolució en els setmanaris francesos. Acaba el 1940, tiratge de 50 mil exemplars. Model
d’inspiració per un altre setmanari, compaginació sofisticada, imatges de fotògrafs independents,
d’agència... modernització i aplicació del llenguatge fotogràfic noves mirades.
Flux constant d’informació, mirada de diferents autors d’orígens i estils diversos. Boom de la imatge durant
la segona meitat dels anys 20 - conformar una opinió pública burgesa. Les revistes oferien constantment
sensacions, totes elles alienes a la immensa majoria dels seus lectors i des d’una línia editorial dirigida a
mantenir una actitud no política. Terratrèmols i catàstrofes naturals, o per la nova visió d’una torre emissora
de ràdio que s’alçava cap al cel.
Resposta obrera: Arbeiter Illustrierte Zeitung AIZ, era d’esquerres i va entendre la imatge com a una arma
de lluita política, per fer propaganda. Més de 500 mil exemplars. Heartfield publica moltes portades a l’AIZ,
després s’han d’exiliar. Vinculada al partit comunista alemany, però espai que articula el moviment de la
fotografia obrera. S’estableixen forts lligams amb la URSS. La premsa il·lustrada de la URSS afavoreix
arribada nous fotògrafs soviètics “cap informació sense foto ni dibuix” era la revista Korsov. Crea moviment
de foto obrera amateur. Una altra revista és SovetsKoe Foto, el 39 comença el declivi. Tot fa una davallada
quan puja Stalin al poder. Dècada dels 30 perfeccionament de la propaganda. En el pensament occidental és
ocasional a la guerra i en canvi a allà no. Urss na stroike (URSS en construcció). Mentre la Urss stalinista
amagava la situació a alemanya i una nova guerra eren debats constants a la premsa. Arribada Hitler al poder
transfigura sistema comunicatiu existent i de propaganda constant a la població. 13 de març crea Ministeri
Cultura Popular i Propaganda, per Goebbels. Les revistes il·lustrades serveixen a la causa.
Molts fotògrafs s’exilien. Dephot també té molts membres que marxen. Revista Voila, amb molts fotògrafs.
Menys politc que VU, que era antifeixista. Revista Regards  vinculada al partit comunista francès. Era
bimensual i el 33 era mensual. El 34 era setmanal. Era en rotrogravat per abaratir el cost. Agafava el model
de la IZ, però no tenia característiques de partit. Copia el disseny de VU i seran els dos grans setmanaris per
fer reconèixer els fotoperiodistes. El magazín gràfic modern prioritza el plaer de la mirada. L’illustration o
The illustrated London News s’han d’actualitzar, algunes no es modernitzen i desapareixen.
Hi ha noves agències fotogràfiques a les agencies internacionals. La difusió d’un nou llenguatge fotogràfic
amb epicentre Alemanya de la republica de Weimar però continua arreu del territori europeu. Parlem
d’intercanvi i fluxe internacional que culmina a USA quan apareix Life, creat pel mateix que el Time, Luce.
Sense el precedent de VU o altres publicacions no haurien tingut la mateixa repercussió. Life és capitalista.
Presenta una nova qualitat de material i importància i reconeixement que aconsegueixen els fotoperiodistes
fa que hi hagi un lligam ètic tant per part de fotoperiodista pel fet com la relació del lector amb
l’esdeveniment.
Guerra civil espanyola→ nova forma de comunicació audiovisual de la fotografia, posara les bases a un
conflicte modern.
El naixement del periodisme audiovisual:

El cinema trenca el monopoli de la informació. L’impacte cultural de la fotografia i el cinema en una
societat de masses és molta. Per fixar inicis del perio audiovisual mirem l’inici del cinema, que trenca el
monopoli informatiu dels diaris i les revistes. El cinema mes primitiu es un vehicle d’informació. El cinema
es veu com un espectacle i divertiment, en poc temps es veu una certa voluntat d’informar a través de les
imatges. Pathé i Gaumont van filmar les primeres notícies cinematogràfiques. Fins al 1907 les sales
projectaven pelis curtes de temes dramàtics o còmics. El periodisme audiovisual neix amb els noticiaris, es
parlara de premsa filmada.
Un noticiari era un periòdic audiovisual de fets desvinculats l’un de l’altre, te una aparició regular,
normalment setmanal, amb un curtmetratge estàndard i amb temes relacionats amb l’actualitat.
No hi ha gaire interpretació. Es passa de l’explotació ambulant a la fixa i cal canviar més sovint el programa.
Les pelis ja es llogaven i podien anar canviant. Primer noticiari cinematogràfic es el 1908, es deia PATHÉ
JOURNAL, d’Albert Godeau. Va ser setmanal, quinzenal i entre el 13 i 14 diari. Va tenir èxit i altres
productores franceses en van fer. Les empreses volien les millors noticies en exclusiva.
Naixement del noticiari a França. D’allà va al Regne Unit, a Russia, a Alemanya... Els americans eren
reticents i Pathé no entra fins al 1911. El noticiari conquereix el públic més ràpidament que els diaris pq era
de més fàcil comprensió i cumplia una funció informativa en un moment en que anar al cinema era l’unic
oci que tenien les classes populars i l’unica manera de reviure els esdeveniments. Era un negoci per les grans
productores, però el negoci va perillar. Les grans companyies van subsistir, van aparèixer PARAMONT
NEWS, THE NEWS OF THE DAY (Hearst), però no van acabar amb les productores.
Oligopoli americà:
- Fox Movietone News

- Metrotone News
- Paramount News
- Universal Newsreel
- RKO News
- PATHÉ News
Els països mes petits no podien fer front a les grans companyies, que fins la 1a guerra mundial els noticiaris
francesos van manar el context. Despres de la GM prendra el relleu la industria nordamericana.
El 1927 hi ha cine sonor, el 28 entra als noticiaris: hi ha efectes, musica i paraula. Coincideix amb
l’expansió de la ràdio, la premsa filmada n’aprofita les formes d’expressió.
- Impacte de la nova tècnica de producció cinematogràfica.

- Increment del cost de producció.
- Impacte de la crisi econòmica del 1929.
Hi ha més control per les companyies multinacionals a partir del 1929  Crack. El cine sonor és mes car.
Epoca daurada de noticiaris internacionals.
Característiques noticiari:
- Només so ambient dels discursos, plans basics esdeveniment. No eren tan ràpids com la premsa, però
informaven de fets que la gent ja solia saber.
- No tenien interès en tenir darrera hora informativa però si que eren competitius, era un mercat que
donava diners i les grans companyies volien dominar.
- Quinzenals normalment però també setmanals.
- Adapten l’estructura de la premsa escrita. Fets noticiables dividits en: Imprevisibles, Predeterminats
(agenda), al marge de l’actualitat estricta.
- Estructura entre 4 i 8 temes ordenats per seccions inspirades en les de la premsa escrita. Duren entre
12 i 15 min.
- Definició, en paral·lel a la radiodifusió, d’un llenguatge informatiu pròpi.
- Setmanal o bisetmanal. Projecció en ciutats i sales de més a menys rellevància al llarg de 4 a 5
setmanes. Les millors sales de cine tenien primer el noticiari, de manera que tenien mes beneficis. Es
feien mes copies de noticiaris que llargmetratges, pel que era mes car.
El cinema passa a ser un mitja de comunicació que pot manipular i deformar la realitat amb finalitat
ideològica i política. Els noticiaris es van fer servir com a mitja de propaganda. S’enfronten a la censura,
igual que la resta de pelis. Les grans productores no entraven a estats totalitaris on aquests serveis eren a
servei del govern. Eren un dels mitjans de propaganda
preferits. URSS, ITALIA van nacionalitzar aquests
serveis. Alemanya amb el nacionari de la UFA es
nacionalitza amb el regim nazi. El LUCE a Italia també
va per aquesta línia.
Amb les grans companyies no hi havia llocs per

noticiaris nacionals. A Espanya anàvem retrassats, van
intentar a finals dels anys 10 intenten a Cat fer algo, però
mal. La Guerra Civil a Espanya es el naixement d’una
nova manera de comunicació audiovisual però també
que tot el que ha passat a nivell d’entreguerres.
Nous mitjans de comunicacio que hi ha a la guerra civil:
- Totes les productores internacionals van venir aquí. Eren el preludi de noticiaris de la 2GM.
- A Espanya enmig d’un procés de revolució i guerra es crea SIE Films (CNT-FAI) Documentals, van
col·lectivitzar la producció i distribució a Catalunya. Feien documentals guays però no gaires
noticiaris. Jaume Miravitlles i Pere Català Pic. LAYA Films (1936-38), Joan Castanyer. Comissariat
de propaganda “Espanya al Día” o Popular Films (1937) del Partit Comunista.
- 2GM  totes aquestes grans companyies dels països democràtics s’uniran amb finalitats
propagandístiques en favor dels aliats.
Després de la guerra (a partir del 45):
- Es manté domini grans companyies internacionals

- Sorgeixen noticiaris àmbit nacional, molts subvencionats per l’estat.
- Sorgeix la televisió, que els hi fa competència i provoca una gran crisi.
- Davallada de la rendibilitat econòmica durant els anys 50: ja no hi ha qui els sostingui, però les
companyies ho volen fer per prestigi i per fer publi indirecta d’altres pelis que fessin ells. Ajustos per
poder continuar (menys duració, imatges gratis d’organismes oficials, publi encoberta...).
- 20% del material dels noticiaris nordamericans propi i el 80% compartit amb altres companyies
nacionals o estrangeres. El contingut passa a ser una mica més homogeni.
- Darrer intent davant la competència de TV (International Newsreel Association): agrupar societats
editores de noticiaris, no va servir de res. En els 60 van desaparèixer els noticiaris i la premsa
filmada va quedar tocada de mort.
Excepcions per motius propagandístics. El cas espanyol (NO-DO, del 1942 al 81, està a RTVE) RTVE
també te “España al Día”, que era lo de la propaganda. N’hi ha de republicans o franquistes.
El NODO comença el 42. Abans era el de la UFA alemanya que feia versió en espanyol i el de la FOX
(massa liberal), també s’emetia l’italià (LUCE). El de la UFA els anava be però quan van veure que la
Guerra anava mal pels alemanys ja no els hi anava be i el van treure. El 42 van crear el NODO, noticiarios y
documentales cinematograficos, estaven controlats, tot i que formalment eren els mateixos. Era difusió del
regim, però un organisme autònom vinculat a vicesecretaria d’educacio popular i passa al Ministerio
d’Informacio i Turisme mes endavant, s’emet el 43 i fins al final de la dictadura te el monopoli de la
producció audiovisual a Espanya. Era obligatori que es projectes abans de la peli i els cines havien de pagar
per emetre’l. Tenia dèficit i l’estat ho solventava. Aguantava pq era obligatori. Va acabar el 81.
Durant el franquisme controlen el cinema. l’autoritarisme venia de la censura general de la cultura. Es feia a
teatre, cinema, anuncis i llibres. Amb el doblatge aplicaven censura a pelis estrangeres. Cas de MOGAMBO,
volien censurar l’adulteri i van posar un incesto. No es podia dir ensaladilla russa, o utilitzar cartells de
restaurants o sales de ball.
El franquisme: un sistema comunicatiu segrestat
A partir del 39  franquisme.
Etapa blava  fins als 50. Feixista i dominat per les conseqüències d’aquest. Moment de màxima repressió.
Autarquia, molt de mercat negre. Retrocés econòmic. 1945  Entra al govern acción catòlica. Es promulga
el Fuero de los Espanyoles y la Ley de Sucesión.
1951-60  Espanya s’introdueix al món, pacta amb USA, concordat vaticà, entra a la ONU... Hi ha intents
de revolta (manis universitaris 1956, descontentament mitjans catalans, el 57 Ley fundamentales del
movimiento. Una mica institucionalització del règim, entren els tecnòcrates i canvia la política econòmica
que salva l’estat de la fallida.
1961-1973: desenvolupament econòmic, conflictivitat obrera i universitària, distanciament clar de l’esglesia,

promulga llei orgànica de l’estat. Procés de burgos, Carrero assassinat, el 73 crisi política interna i
econòmica mundial. Govern Arias, oposició al règim. Mor Franco.
Control exhaustiu sobre la majoria de la població, jefatura del estado franquista el febrer del 39 promulga
Ley de Responsabilidades Politicas. Els colpistes no tenien mitjans de comunicació. Plantegen estratègia de
conquesta. La premsa del front popular era boti de guerra i a mesura que conquerien s’ho quedaven.
Juliol 36  Junta de defensa nacional. El 28 el nombren cap de govern de l’Estat. 1937  creen delegacion
del estado de prensa y propaganda. Fernando Suñer, cunyat de franco. Premsa i radio per separats. Futura
prensa del movimiento: A través de les incautacions. El movimiento nacional neix el 1937 eren falange i un
mes.
Revistes: Vértice (magazín il·lustrat), Fotos (setmanari gràfic), La metralladora (humor), Flechas y Pelayos
(infantil)  Sistema orientats a diferents públics.
Creació RNE. 1939  ley de responsabilidades politicas. L’estat esdevé propietari de tots els bens
(periòdics, emissores de ràdio...) que haguessin pertingut a partits o organitzacions afectades per aquesta llei.
1940  Falange destinatària de qualsevol material o impremta o editorials encautats els anys anteriors.
Els principals diaris de Madrid i Bcn desapareixen i es transformen en mitjans nous que son propietat de
l’Estat. A Madrid nomes es queden ABC, Ya, Informaciones i a Barcelona La Vanguardia Española, que
reprèn enumeració de juliol i oblida els tres anys.
Premsa del movimiento  excemcio impostos, cupos de paper...
44 diaris i 20 revistes  premsa del movimiento al servei del regim. Tiratges discrets menys Pueblo,
Solidaridad Nacional... Hi havia un periòdic a cada provincia. Arriba, Amanecer, patria, la nueva españa.
A arriba escriuen de literatura i economia. Destaca com a col·laborador Eugeio d’ORS, Ramon Gomez de la
Serna. Diari Marca neix el 38 i diari el 39.
ABC i La VANGUARDIA. Diaris d’empresa.ABC manté propietaris. El director era nomenat pel govern.
Era monàrquic i se li aplicava la censura. Qualificat com a enemiga del regiment. Al principi Luca de Tena
era drector però el van destituir i en van posar un ells. La Vanguardia  Luis Martinez de Galinsoga del
1939 al 60. Objectiu castellanitzar la població. Manuel del Arco col·laborava. Premsa catòlica oficial 
diòcesi i accion catòlica. Mala relació amb el franquisme.
La legislació de premsa era autoritària sota el regim. La buena prensa estava en desacord perquè creien que
nomes es podien censurar ells. Pugna de poder, perquè el sector catòlic no en tenia gaire. Guanya el regim.
El Debate desapareix el 1939, el regim no el treu. Acció de censura i nomenament dels directors.
Ràdio:
- Encautació emissores
- El bàndol franquista li dona molta importància, no necessites gaires diners ni recursos. Durant la
guerra donaven el parte de guerra a la mateixa hora. Queipo de Llano conquereix andalusia i anava a
la radio. Feia xerrades per radio sevilla incendiaris.
- Crea RNE el 37. Una unica cadena gracies a l’assessorament dels nazis que proporcionen l’emissora.
A l’octubre se li dona informació nacional i internacional. Les altres emissores s’havien de connectar
pel butlletí fins al 1946. Les emissores privades es van dedicar a l’entreteniment 1940 neix cadena
SER, d’union radio d’urgoiti. Es nodrien de publi i el 39 estaven debastats, entre 39 i 45 feien
propaganda del regim. La radio es nodreix de la publi per tirar endavant entreteniment. Mes endavant
hi ha fenomen Radionovel·les.
AGENCIA EFE  neix amb el 10% d’accions estat, els 60 era 67%. Segons tipus informació: EFE para
internacional, Cifra per nacional. Alfil per esports i el 1968 posa Fiel per temes laborals. Depèn dels
ministres que tallen info.
Regim autoritari controla mitjans de producció i necessita controlar als periodistes. Una de les professions
mes reprimides. Periodista no ho era però sel considerava funcionari de l’estat.
Ley de prensa (1938- 1966) sistema comunicatiu autoritari i personalista:
Elimina llibertat de premsa i impremta. Preàmbul diu que la funció de la premsa era transmitir a l’estat les
veus de la nació i comunicarli les veus de l’estat i del seu govern. Ha de ser òrgan decisiu de la cultura
popular. Article 2n deixa clar que es sistema basat en la censura:
- Estat diu extensió i número de publiacions.

- Escull el director
- Reglamentació de professió de periodista.
- Vigilància de l’activitat de prensa.
- “La censura, mientras no se disponga su supresión”
Articles 15 a 17: El registro Oficial de Prensa (ROP)  es podia inscriure qualsevol a tenir el carnet de
periodista. Declaració jurada i mitjans que s’havia treballat des del 34.
Censura prèvia: Segrestar tot el sistema cultural. Fins als 60 s’anul·la opinió publica. Delegat de premsa
(Juan Aparicio al principi). Consignes: prohibir/ incloure continguts obligatoris. Abordar temes
obligatòriament. Culte personalitat i mania persecutòria  conjura judeomasonicacomunista. Culte a la
personalitat, origen diví ciutadania.
Primo de Rivera era millor a nivell comunicatiu era millor que Franco. Se li deia el presente o ausente, tot i
q estava mort. Acaba 2a GM i Espanya no queda neutral. Retirada ambaixadors i aïllament internacional.
Adoctrinament total a la població. Creuada propagandística diari Arriba. Hukin Borg fa articles. De cara fora
reofrça anticomunisme i postular espanya com a guardia occident. Hi ha canvi de govern de Suñer i Franco
intenta fer equilibri entre accion catòlica i falange. Continua campanya església demanant canvi a la llei de
premsa.
Intent de canvi 1951  Comunicació té presencia en aquesta etapa. Es crea Ministerio de información y
turismo, Arias Salgado (catòlic integrista), agafa a Juan Aparicio, falangista. El període es carectaritza per
nacionalcatolicisme 39-66 continua censura. Doctrina Arias parla de teologia de la información
(remodelació llei del 38 pero des del pv triuma nacionalcatolicisme del regim). Continua tenint problemes
amb l’església. Visió del regim oficialista en aspiració accion catòlica i església.
1951 Creació del Ministerio de Informacion y turismo
- Tenia a Gabriel Arias Salgado al capdavant (1951-1962)

- Intent de doctrina acord amb la llei de 1938 (apoteosi del nacionalcatòlica) intent de canvi de llei.
1952  Seu Escuela Oficial de Periodismo a Barcelona fins al 1958. 1953  Ràdio: Decret que regularitza
les emissores de la Falange (La voz d’algun lloc). Creació de la COPE. Èxit indiscutible de la Ser. Cadena
Azul de la Radiodifusion (CAR), Cadenas de emissores Sindicales (CES) i La voz d’algun lloc, cadenes de
la falange.
1956  Inauguració televisión española. 1959 inauguració estudis Miramar a Barcelona. 1960 xarxa
europea. 175000 receptors. Continuació del NODO als cinemes. 1957: Creació Europa Press 1959: Plan de
estabilización 1962: Creació OJD.
Als anys 50 apareixen moltes emissores parroquials. Van negociar per regular-ho i va sortir la COPE, cada
bisbe nombrava el director. L’objectiu era difondre la doctrina de l’església i feien continguts culturals.
Tenien 45 emissores i la SER (continuació unión radio) tenia èxit. Es va erigir la xarxa privada més
important d’espanya i europa. La SER innova en programa d’espectacles, radionovel·les... el 1972 creen
informatiu Hora 25. RNE tenia el monopoli informatiu fins que es moria Franco, però hi havia molts
mecanismes al final de la dictadura per blindar al poder. La SER es connectava amb RNE però idea formula
mixta d’informació a través d’emissores locals. Servien informació amb entrevistes i reportatges, no feien el
butlletí però amb això donaven info política. Els locutors de radio son personatges públics.
Arias volia fer una doctrina per la premsa. Espanya era insostenible, el que ho va salvar era potenciar el
turisme. 1956  vagues a Madrid d’universitaris, primera confrontació directa amb el règim. Als 50 acaba
l’èxode rural del camp a la ciutat. Molta gent marxa d’Espanya per buscar-se la vida i enviar diners a la
família a Espanya. Entren al FMI, hi ha un viratge econòmic. Es fa el pla d’estabilització el 1959. Es
fomenta la recuperació del consum i augment de producció. Es millora la imatge i perspectives d’Espanya.
Etapa de desarrollismo dels anys 60.
29 octubre 1956 s’inaugurava la programació regular de TVE. Pocs mitjans i recursos. Improvisació.
Programació de documentals cedits per l’ambaixada nordamericana, adaptacions teatrals i programes de
varietats... el 1957 comença el telediario. Feien publicitat en directe els presentadors a davant la càmera, hi
havia programes patrocinats. S’inauguren els estudis i es crea competència entre les dues capitals. El 60
s’entra a la xarxa europea. La TV era un producte car, els 60 es convertirà en el mitja popular i massiu.
Augmenta la publicitat, control ideològic als informatius. TVE neix com a la clau per legitimar el règim
davant de la societat i per continuar al poder del regim. La Tv es el mirall i el símbol del desarollismo però
te un conflicte de valors contraposats i importants: valors del règim nacionalcatolics i conservadors, però a
través de la publicitat i influencia del sistema de vida americà es parla d’una societat en què hi ha lloc per
l’èxit, es basa en el consum i hi ha una secularització. La publicitat als 60 arriba a tenir un pes molt
important com a sector en l’aparell comunicatiu. Es legisla i l’estat inverteix molt, és la recuperació.
El 1957 es crea Associated Press com a iniciativa privada alternativa al monopoli d’EFE. Tendència
monàrquica i liberal. Era independent a diferència d’EFE i guanya prestigi i credibilitat. La sancionaven i
tenia expedients, se la sanciona al 69, demanen que s’incorpori a EFE.
El 1962 es crea OJD, relacionat amb la importància de la publicitat. No existia un control de difusió i neix
fruit dels anunciants i les agències que impulsen el projecte. Rebran el suport per part del règim per
professionalitzar el sector publicitari. Les grans agències americanes arribaven en aquell moment. El 1962
nomenen a Fraga Iribarne com a ministro de información y turismo. Fins al 1969. Llei de premsa el 1966,
coneguda com a Ley Fraga. Lema Spain is different. Entrada de nous estils de vida.
Ley de prensa 1966:
- Principis d’inspiració liberal i es reconeix que la del 1939 ha quedat antiquada

- Llibertat de premsa vigilada o limitada. (Era com que donava molta llibertat a la premsa) La clau de
la llei és l’article 2: Reconeixia i concedia llibertat a la premsa, però ho limitava de la següent
manera: el respecte a la veritat i a la moral. La ley de principios del movimiento nacional y demás
leyes fundamentales (no democràtics), les exigències de la defensa nacional, la seguretat de l’estat el
manteniment de l’ordre públic interior i la pau exterior, el respecte a les institucions i les persones en
la crítica política i administrativa, la intimitat i l’honor personal i familiar, la independència dels
tribunals.
La llei de principios fundamentales era aprovada per les corts franquistes, eren els principis del règim. A
nivell polític feien un reconeixement a la falange. L’article 2 castrava qualsevol intent de llei de llibertat
d’expressió tal com l’entenem i es desenvolupava als països democràtics.
Característiques:
- Supressió de la censura prèvia i de les consignes. Però es passa a l’autocensura perquè no sabien a
què estaven exposats. Les consignies van desaparèixer però l’administració tenia dret de posar notes
enviades quan consideraven que eren d’interès general.
- Llibertat d’empresa es va permetre crear empreses periodístiques i designar els directors de les
publicacions. Però l’administració ho seguia controlant perquè van crear el Registro de Empreses
Periodisticas, per inspeccionar-les, cancel·lar-les del registre mentre funcionaven. L’administració
podia segrestar una publicació perquè el dipòsit previ estava vigent, la censura prèvia no.
- Continua vigent el Registro Oficial de Prensa.
- Responsabilitat jurídica pel que fa al sistema comunicatiu: la penal, la civil i l’administrativa.
Estaven sancionades pels tribunals de justícia.
Multa de 50 mil a 200 mil pessetes o suspensió de dos mesos del periòdic també la suspensió
profesional.1966-1975: 1270 sancions la majoria a revistes 881. D’aquest total, 871 eren per l’article 2.
Altres legislacions complementàries:
- Expansió d’EFE a recer de la llei Fraga i l’aposta del govern

- Abolició de la llei Fraga 1 abril 1977
Hi ha moltes revistes al final del franquisme, la llei de la premsa s’aboleix el 1977, a la transició. Hi ha
algunes de complementàries a ella; La Ley de Secretos Oficiales (1968, l’estat te la facultat de declarar
classificades com a secretes les matèries que vulgui. No es podia publicar sobre corrupció del franquisme,
períodes històrics anteriors. Actualment hi ha restriccions donades per aquesta llei per accedir a
documentació del franquisme...) un altre aspecte que es va limitar va ser la publicitat de les sentències del
tribunal del orden publico. Només es podia informar d’aquelles que el Tribunal Suprem considerava que
tenien verdadero interès. Limitava la informació el TS.
La Llei de Premsa preveia la lliure creació d’agencies informatives, però al poc d’aprovar-se, el setembre del
66 es fa una ordre per concedir el monopoli de la informació internacional a EFE, afina al règim (distribuir
les noticies estrangeres). EFE tenia paper important a hispanoamèrica i nombra a Carlos Mendo el 65 i el 66
retransmet a llatinoamerica. Ho aconsegueix perquè dins del plan de desarrollo rep molta pasta del règim.
Unes xifres considerables per l’època, es volia desoficialitzar l’agència. Ampliació de capital que permeten
millores tècniques, com teletips, més redactors... amb l’ordre de donar la info internacional les autoritats
asseguraven hegemonia de l’agència del règim. Fraga acaba i es canvia el director fins al 1976, que continua
apostant pels avenços tecnològics i crea ACAN Agencia Centro Americana de Noticias, arribava a allà per
satèl·lit i la resta de països nordamericans. EFE neix al voltant de Falange, fa un salt a la professionalització
amb aquest fet.
La Transició:
Creació de la premsa del movimiento. El 1975 perdia moltes pessetes. Dels 35 diaris que la formaven
(prensa del movimiento) nomes n’hi havien 10 de rendibles. El règim havia guanyat premsa independent (en
contraposició a l’oficial en una dictadura). La llei de premsa fa que sorgeixin nous mitjans autoritzats,
sobretot revistes. Durant el franquisme hi ha algun estudi sobre la premsa clandestina.
La premsa del movimiento mor. La TV era el canal del regim per controlar la població. Afegeixen més
temes profans, com la mala gerència. Regim en crisi política + crisi econòmica = quan el movimiento es
dissol el 1977 s’intenta transformar. El govern d’union centro democratico subhasta els periòdics pq eren
moltes pèrdues.
- El diari Arriba és una pèrdua molt important.

- El diari Pueblo (Madrid) era el tercer + top de l’estat els 50-60. Ho era pq combinava caràcter
popular amb informació. Signes de progressisme, però criticaven altres mitjans, sobretot ABC.
Pueblo perdia diners i va iniciar una etapa de declivi. El 1984 va desaparèixer.
- Cuadernos para el dialogo: revista mensual temes polítics, religiosos i culturals. Demòcrata cristià
progressista. Es mostra a favor de la democràcia i el diàleg, també amb els comunistes. Te
expedients i sancions per ser massa crític amb el règim.
- Triumfo: existeix des del 1946- 62 revista gràfica de reportatges i temes populars. A partir del 62
setmanari d’info liberal que defensa la llibertat. És un dels grans mitjans antifranquistes.
- Cambio 16: Informació general amb influència de crear opinió publica. Setmanari economia i
societat, despres s’introdueix en política i pren a Time com a model. Va arribar al mig milió
d’exemplars. És perseguida. La suspenen tres mesos perquè contravenia l’article 2, fet que li va
donar més tirada i prestigi.
- 4 de maig del 1976 EL PAÍS surt al carrer. Esta concebut com a empresa Orteguiana, liberal,
independent i de qualitat (d’Ortega i Gasset) es van plantejar rememomerar el diari El Sol. Miraven
Le Monde com a model. Juan Luis Cebrián: primer director. Neix amb ànsia de democràcia, llibertat
d’expressió.
A Barcelona hi havia sistema comunicatiu diglòssic, a partir del 39 el català esta prohibit, també als MC.
Intent d’aniquilar cultura i llengua catalana. Es queden pocs mitjans. Fins al 1966 amb la llei Fraga es
permet publicar MC de comunicació en català dins del registro de empreses. Durant anys 50-60 la tendència
de la premsa de BCN es distanciarse dels diaris del movimiento. El Noseque I LA PRENSA. Era una premsa
que feia perdre prestigi. Els diaris privats miraven d’enriquir informacions oficials per separar-se de la
premsa franquista. Èxit La Vanguardia espanyola: diari mes llegit de Catalunya i el segon més important de
l’estat.
Un dels diaris que més va créixer va ser El Correo Catalán, era religiós i carlí. Abandona posicions
conservadores quan nomenen a un director, Ibaño Escofet. fa progressiva marxa a la informació útil.
Noticies properes a dferents entorns que ho capgiren tot. Telexpress va ser el primer diari d’iniciativa
privada que es crea després de la guerra civil. Inspirat en François. Es va destituir ràpidament el primer
director.
Premsa barcelonina en castellà. Durada dels primers directors proposats pel règim: Mundo Deportivo 27
anys, solidaridad nacional 24...
Cas Galinsoga: El diumenge 21 de juny de 1959, Luis Martinez de Galinsoga, director de La Vanguardia, va
anar a sentir la missa de nou a la parròquia de Sant Ildefons. No li va semblar bé que la missa es digués en
català i es queixà a Mossèn Luis Gómez, fins que sortint de la església va cridar: “¡Todos los catalanes son
una mierda!”. L’endemà mateix de l’incident, el rector Narcís Saguer enviar una carta a Galinsoga. Aquest
contestà insistint en el seu desacord que el sermó es digués en català. Fins a tres cartes es creuaren aquests
dos personatges. Però a finals d'any un grup de persones va decidir emprendre una campanya contra
Galinsoga. Segons Jaume Fabre "el nucli organitzador va estar principalment a l’Acadèmia de la Llengua
Catalana que funcionava a la Congregació Mariana, i que els qui més van treballar a estendre-la foren Jordi
Pujol, que era feligrès de Sant Ildefons, Xavier Polo, Jaume Casajoana, Ramon Fuster, Josep Escar Ticó i
Josep Benet.”
El 7 de febrer de 1960 Galinsoga fou destituït i el seu nom deixà de sortir en la capçalera del diari. Als pocs
dies, el grup de l’Acadèmia feia córrer el full Victòria per Catalunya: " L’expulsió d’en Galinsoga
constitueix una gran victòria per Catalunya. Es una victòria perquè no ens ha estat regalada.”
- Destino: revista a Barcelona. Neix el 1937 a burgos liderada per catalans falangistes. Segueix model
setmanari mirador. Evoluciona com a revista contraria al regim. Serà revista cultural i passara a tenir
caràcter privat. Hi escriura Josep Pla “calendario sin fechas” era la seva columna. Era la senyal
identitaria. El 1978 nestor lujan assumeix la direcció. Caire liberal, problemes amb la censura. Fins
al 75 sera una referencia molt cultural.
- Serra d’or:revista en català.
- Fotogrames: 1946 neix a Barcelona. El cinema era recurs propagandístic i distracció pel regim.
Fotogramas connecta amb un públic que es vol evadir.
- Moda: dedicada a la premsa del cor
- Interviu: revista de la transició publicada en castellà. Embrió del futur grupo Z. Portada de Marisol.
L’intenció que hi havia en aquesta revista era fer-la d’investigació, però va ser mes novedosa per
exhibir dones en topless. Investigacions sobre corrupció, bebes robats. Primer periodista exiliat en
democràcia eren d’un periodista de l’interviu. Es deia noseque Vinabé. Van treure també el tema dels
GAL.
Entrevista a Abat de Montserrat: 14 novembre del 63. Deia que espanya no era del tot democràtica perquè
no complia els requisits de ser catòlic. Pare Abat es va s’exilia. Assalten montserrat. Entre el 64 i 66 Serra
D’or passava per censura quan normalment els de l’església no hi passaven. Multes i expedients fins al final
del franquisme. Serra d’or volia ser inventari de la cultura catalana, producte de qualitat i de cultura.
Projecte de transformació del país des de sensibilitat cristiana i d’esquerres. Plataforma de debat, pluralitat
política que no existia a la realitat però si a la clandestinitat. A traves de la llengua es retraten els països
catalans, volien escola, mc i tv en català.
Orifama. Presència: publicació local el 62 a Girona. És el suplement del punt Lenta recuperació de la cultura
catalana. En els anys del final del franquisme i la transició hi ha la premsa comarcal i local com a
vertebradors de la recuperació de la llengua catalana.
Avui: Primer diari en català des del 1939. Es publica a BCN entre 76- 2011. Es fusiona amb El Punt. Actual
El Punt Avui. Qui fa les gestions per aconseguir el diari es Carlos Sentís. Te exit pq hi ha una campanya de
subscripció popular.

Apunts Recuperació Història

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Recuperació Història

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

HISTORIA DEL PERIODISME A CATALUNYA I ESPANYA

Etapes de la història del periodisme:

- Periodisme antic o artesà (1609 – 1789)

Precedents del Periodisme

1. Es multipliquen els àmbits d’interès. Vinculat a la importància dels descobriments geogràfics.

A Espanya arriba 20 – 30 anys més tard de la seva invenció.

La impremta va facilitar el desenvolupament de la premsa, va canviar substancialment la comunicació. Va

Europa segle XVII

- Afirmació de les monarquies absolutes.

El segle XVII representa els orígens del periodisme modern.

1690 - TOBIAS PEUCER (ALEMANYA): Relationibus Novellis

Primera tesi doctoral  funcions bàsiques de la premsa: formar, informar i entretenir.

Holanda: (1600 – 1620) Gasetes holandeses o fulls holandesos

- Característiques: periodicitat, continuïtat, diversificació de continguts, propòsit de divulgació de

A França: model de monarquia absoluta

continuar la publicació setmanal gracies al patrocini

França també aporta el model de premsa d’entreteniment, amb

- S’ofereix la corona a Guillem d’Orange

CORONA CATALANO ARAGONESA: Règim de llibertat que

Primera publicació protoperiodística de cert èxit: Carta que

Primeres manifestacions periodístiques a la monarquia hispànica:

- Una de caràcter internacional, extreta de gasetes estrangeres

Catalunya: A la corona d’aragó

La premsa al regne d’Espanya S. XVIII

Context: Carles II mor sense successió. Hi ha dos candidats al tro:

Hi ha la guerra de successió. Guanya el bàndol de Felip. Va acabar el 1714.

Estructura social a Catalunya s. XVIII: (barreja de tradició i modernitat)

1789  Revolució francesa

- Artícle primer: Notícies de l’estranger, informacions sobre llibres i divulgació.

Model anglosaxo (S.XVIII)

Periodisme filosòfic i doctrinal anglès:

El final del segle, el 1796 neix el primer dominical: “Weekly Messenger”.

1776  es signa la declaració d’independència.

Inicis de la premsa industrial de masses: les condicions econòmiques, polítiques i culturals:

1. Capitalisme dual: industrial al nord i agrari esclavista al sud. 4 milions d’habitants.

Cap a la primera onada de la premsa de masses:

Els primers grans diaris de masses

L’edat d’or de la premsa de masses: El cas francès

Premsa popular francesa:

o Abandonar periodisme de discussió i anar al d’acció (entrevistes i reportatges).

USA: El model americà de consolidació de la premsa de masses

 Anys 30 i posterior: potència periodística moderna – primera generació premsa masses

Factors model Estats Units:

- Processos de migració massiva: Intensificació de processos de migració massiva (Capitalisme

Joseph Pulitzer i el model sensacionalista:

És la persona que implanta el model sensacionalista.

- Segona onada migratòria

Model sensacionalista de Pulitzer:

Randolph Hearst i el groguisme:

Fill de família adinerada. Va a la universitat i fa pràctiques al Boston Globe.

1. Neix com a contra model. Hi ha una guerra de col·laboradors.

New Journalism a Anglaterra:

Alfred Harmsworth- Lord Northcliffe (molt important a Anglaterra)

- Aparença formal sensacionalista

Espanya (S.XIX) la fi de l’antic règim

El periodisme romàntic. Els inicis de la prensa informativa.

La Guerra del Francès (1808-1814):

Constitució 1812 – La Pepa

Principals publicacions del parèntesi constitucional

La reacció absolutista Ferran VII (1814- 1833)

Objectiu: retorn a l’absolutisme.

Podem dividir el regnat en tres etapes:

 Sexenni absolutista (1814-1820)

Sexenni absolutista (1814 – 1820)