Tema 3: Renaixement i Barroc

Concepte d’Universitas Christiana

És un concepte que pretén reunir baix la tutela del cristianisme un conglomerat de
territoris que formen les monarquies d’aquell moment. Carles V pensava que com
emperador tenia la responsabilitat amb tota la cristiandat. Per tant, aquest concepte
està basat en la combinació de la diplomàcia i exèrcit. Carles V representa el darrer
intent de mantenir viu el concepte i establir la uniformitat religiosa a Europa. Ha de
servir per unir diferents prínceps a l’hora de lluitar contra el perill que representa
l’imperi turc a partir de la segona meitat del segle XV. La idea fracasa quan
l’emperador Carles V es veu obligat a signar la pau d’Augsburg (1555) per la qual
cada príncep establirà la religió en els seus territoris.

Monarquia universal: pensament recollit en la universitat de Bolonya: un monarca,

un imperi, una espasa. La teoria està basada en Dante que considera que
l’emperador ha de tenir la supremacía temporal sobre el papa. I es concep l’imperi
com a braç armat per l’Església (concepció medieval).

Herència europea de Carles V

Mort Maximilià I (1519) queda un vacant per ser emperador del Sacre Imperi Romà
Germànic. Francesc I, monarca gal, sent també jove i havent mostrat la seva valia
militar amb la conquesta de Milà va donar bones credencials per un cabdill que
hauria de batallar prompte contra l’amenaça turca. El papa Lleó X pareixia
decantar-se pels Valois. I Enric VIII d’Anglaterra també es presentà com possible
candidat.

Amb la dieta de Nuremberg (va ser una reunió duit a terme per Carles IV), Carles IV
promulga la butlla d’or de 1356 que estableix i fixa el procediment d’elecció imperial
que dictamina que l’elecció es realizarà a Frankfurt i els electors seran:
- Bisbes de Magúncia, Treveris i Colònia.
- Rei de Bohèmia.
- El compte palatí del Rin.
- El duc de Saxònia.
- El margrave de Brandeburg.

Carles I, gràcies a les aportacions econòmiques dels banquers italians i alemanys

assoleix el títol d’emperador i reuneix un conglomerat de territoris baix el seu
reialme. El fet de ser el nét del darrer emperador ajudà també a la seva elecció i rep
el títol de rei dels romans fins que el 1519 és coronat com a emperador a la ciutat de
Bolonya pel papa Climent VII.

La idea imperial de Carles V

Quan Carles V és proclamat emperador, el seu imperi es pot entendre de dues
maneres:
1. Com a restauració de l’imperi de Carlemagne (Restauratio Imperii) i per
tant com a una dignitat que li confereix una autoritat moral sobre les demes
monarquies cristianes. Es fonamenta en la seva educació borgonyona i el
porta cap a la monarquia universal: un monarca = un imperi, una espasa. Una
teoria basada en el pensament de Dante en què es decanta per la
supremacía temporal de l’emperador sobre el papa. Desperta reticències
entre els distints estats europeus que no volen sotmetre’s a l’autoritat
imperial. La seva concepció imperial té una base medieval i entè l’imperi com
a braç armat de l’Església. No obstant, el papat no accepta la seva
intervenció en les qüestions temporals. Des de finals de l’Edat Mitjana
aquesta concepció d’imperi ja era una utopia política. L’acció política de
 Carles V pretenia mantenir la pau entre els prínceps cristians i coordinar
l’acció contra el perill turc. La idea imperial s’enfronta a la realitat política de
finals del segle XV. Ara s’imposava l’ideal renaixentista. Ni Castella ni Aragó
no són partidàries de l’empresa imperial, a la qual hauran de destinar homes i
doblers.
2. Com a un conjunt territorial en què hi forma part el Sacre Imperi Romà
Germànic i la resta de terres heretades.

Origen de l’Ideal Imperial

Per la forta influència de la cultura borgonyona degut a l’exaltació de la concepció
medieval de l’imperi com a braç armat de l’Església i l’Imperi Universal com
continuador de l’obra de Carlemagne. Per la influència de l’Erasmisme, corrent
renaixentista. Destaca l’obra Elogio de la locura que postula el prínceo com a
moderador o àrbit del món, restablir l’ordre moral i l’ètica política i com a príncep just
per assegurar la pau i la pervivència d’Europa front del perill turc. Finament, l’deal
dels reis catòlics amb la política matrimonial; unió matrimonial amb altres
monarquies per augmentar el territori controlat.

Fracàs de la idea Imperial

Va fracasar per l’oposició de França més la llunyanis i la dispersió dels territoris.
Seguidament, per la concepció renaixentista de la política, en la qual destaca l’obra
El príncep, de Maquiavel (1469-1527) que postula que els governants han d’actuar
amb astúcia, que suplanta l’ètica. El príncep ha de fer seves les raons d’estat i
formula el concepte de raó d’estat, basat en:
1. Pesimisme antropològic: la maldat natural de l’home, el príncep val més que
sigui temut que estimat.
2. Sociologia del coneixement: els fins de l’acció política justifica els mitjans
utilitzats. El subdit només recorarà els resultats finals de l’acció política.
3. El poder de l’estat no té límits.
També, va fracassar pel sorgiment de la reforma protestant que impossibilita la
necessària unitat religiosa. La amenaça i pressió per parts dels turcs. El problema
de la política dels papes a Itàlia que dificulta el control del nord de la península.
Finalment, els interessos dinàstics dels habsburgs pel que fa a la divisió de l’imperi
entre el seu germà i el seu fill (fracassa la idea de Carles V d’alternància de les dues
branques dels habsburgs al capdavant de l’imperi).

Fases de la política imperial

- 1519-1530: lluita pel control d’Itàlia: És anterior al nobrament imperial.
Destaca la Batalla de Pavia (1525). El rei Francesc I és capturat i duit a
Espanya. Posteriorment, és alliberat a canvi de la renúncia del tro i els seus
drets sobre el ducat de borgonya i Flandes. Cedeix casar-se amb la germana
de Carles, Leonor, i ha d’enviar els seus dos fills com a garantia. Una vegada
alliberat, incompleix el tractat de Madrid (1526). Seguidament, el papa
Climent es posa de part de Francesc I i es crea la Lliga de Cognac formada
per França, el papat, Venècia, Anglaterra, el ducat de Milà i Florència. Que
durà a terme la guerra de la lliga de Cognac (1526-1530). A més, al 1527 es
du a terme el Saco di Roma (1527) que és el Saqueig de Roma. La diversitat
dels seus homes fa que quan arribin a les portes de la ciutat, junt amb la falta
de subministres, fa que es produeixi el saqueig. Al 1529 es du a terme la Pau
de Cambrai; el papa se refugia al castell de Sant Angelo. I l’any 1530 ha de
coronar a Bolonya a Carles com emperador. El 2 de Febre rep la corona de
ferro de Lombardia i el 22 de Febrer els terços li acompanyen. Carles jura ser
defensor de la cristiandat i li donen l’espasa, el ceptre i la corona imperial.
Serà el darrer emperador coronat com un pontífice.

- 1530-1541: lluita en la mediterrània: Francesc I s’alia amb l’Imperi Otomà

per por a la superioritat de Carles V. Al juny del 1535 es du a terme la
Conquesta de Túnez, donant així el punt més àlgid del seu imperi. Al 1541 es
du a terme el major fracàs de l’imperi sobre Argel, obligat a retirar-se. Carles
abandona la lluita contra els turca que retomarà posteriorment el seu fill Felip
II.
- 1541-1556: control del problema alemany: Sorgeix el protestantisme, una
nova orientació religiosa. Martí Luter, frau agustinià, publica les 91 tesi on
critica les indulgències (pagar per obtenir el perdó diví). Lluita contra la
corrupció de l’Església catòlica i proposa una biblia que pot ser traduïda als
diferents idiomes d’Europa per arribar a la població europea, postulat així que
Jesucrist és l’únic intermediari. Anteriorment, al 1521, es va dur a terme la
 Dieta de Worms en què Carles i Luter s’enfronten personalment fins que
Luter es reafirma. El 14 d’Abril de 1547 es du a terme la Batalla de Mühlberg
que va consistir en la lluita contra els prínceps d’Alemanya. S’alien amb
França contra Carles. Maurici de Saxònia intenta capturar-li amb tota la seva
família i ataca la ciutat de Metz (darrer gran fracàs). Després, el 25 de
Septembre de 1555, es du a terme la Pau d’Haugsburg o Pau dels prínceps,
resumeix el lema de Cuius regio, eios religio (tal príncep, tal religió). El
príncep tenia el poder d’imposar al poble la seva religió. A partir d’aquí es veu
obligat a acceptar la llibertat religiosa.
- Finalment tenim l’Humanisme amb la figura d’Erasme de Rotterdam que
postula una fe més evangèlica, defensa del cristianisme i veu la degeneració
de l’estructura de l’Església.

Les reformes protestants i la seva incidència

La situació de partida degut als abusos morals i eclesiàstics per la corrupció dins
l’Església. La falta de preparació del clero secular en comparació amb l’Època
Medieval. La vida terrenal dels religiosos és una vida pecaminosa no regida a la
moral cristiana que té com a conseqüència el malestar generalitzat en la població. Hi
ha una demanda d’una religió més pura i autèntica. Per tant, superar el sentit
religiós medieval que es fomenta en el sentit de culpabilitat, temor a la justícia
divina, menyspreu a la vida terrenal i preparació per l’eterna que té actituds
supersticioses i negoci de les indulgències.

Cal remarcar la devotio Moderna (corrent espiritual que neix en l’Edat Mitjana als
Països Baixos i pretenen deixar clar que cerquen una elevació de la vida
religiosa, una modernització de la concepció religiosa seguint els nous canvis
de mentalitat i una pietat més intimista, més personal que comunitària i una
devoció més directa i expontànea que subordinada a mediacions eclesials
(mescla humanisme i cristianisme).

Les circumstàncies polítiques, socials i tecnològiques caracteritzades pel rebuig a

l’Església de Roma, es basa en un sentiment d’independència del Sacre Imperi, un
sentiment patriota. El poder secular aprofita els canvis religiosos per extendre el seu
poder. El recolzament dels prínceps alemanys a Luter per augmentar la riquesa i
aspiren a influir sobre les noves esglésies. La reforma triomfa pel recolzament dels
prínceps i fracasa per l’oposició de les autoritats imperials.

El recolzament de Carles V i Felip II a Roma els permet aconseguir concessions

econòmiques i control sobre l’església. Per acabar, el paper fonamental de la
creació de la impremta de Johannes Gutemberg al ca. 1440. Ajuda a la difusió de
teòlegs i humanistes que desenvolupen els seus ideals. Encara que molta gent no
pot arribar a elles de manera directa per l’analfabetisme. Destaca l’èxit de les
edicions d’obres de Luter:
- Catecisme (1529-1563)
- Traducció alemanya de la Bíblia (1534-1574)

La reforma protestant
El fundador de la reforma luterana va ser Martí Luter (1483-1546), és un frare
agustinià. De jove va viatjar a Roma i considerà que l’Església catòlica no
representa els ideals del cristianisme. Va ser difusor i recuperador de textos sagrats.
També, va ser professor de sagrades escriptures i gran predicador. Al 1517 va
publicar les seves tesis a Wittemberg i al 1520 és condemnat per Roma. Amb la
Dieta de Worms de 1521 és condemnat per Carles V.

Les propostes teològiques i dogmàtiques

1. La justificació només per la fe.
2. Relació més personal i directa amb Déu.
3. La Bíblia com a font de revelació del missatge diví.
4. El sacedoci universal dels fidels.
5. Reducció del nombre de Sacraments.
6. La verge i els Sants només són models a imitar i no mediadors.
7. Presència de la llengua vernacle.
8. Litúrgia més participativa.
9. Desapareix tota ostentació en els temples.
La reforma clavinista
El fundador va ser Joan Calvino (1509-1564), nascut en el si d’una família burguesa,
rebé educació universitària i evolucionà des de postures erasmistes. Publicà la
Instituto Christiana (1536) i aplica a la ciutat de ginebra la seva reforma al 1541. És
una tendència més radical del luteranisme. L’home està predestinat per a la salvació
o la condemnació. Es nota per:
● Autoconvenciment.
● Prosperitat econòmica.
● Austeritat i treball.

La reforma anglicana
El fundador va ser el monarca Enric VIII, fill del primer rei de la dinastia Tudor. Casat
amb Catalina d’Aragó (1509), es divorcia per no tenir decendència masculina. Es va
casar 5 vegades més i va tenir 3 fills:
- Eduard VI (1547-1553)
- Maria (1553-1558)
- Isabel I (1558-1603)
La seva proposta era que el poder polític serà el desencadenant de la reforma.
Rebrà el recolzament de la noblesa, desitjada de fer-se amb els béns eclesiàstics.
L'anglicanisme es basa en un indefinició doctrinal deliberada. El manteniment de les
jerarquies eclesiàstiques. I per la denominada acta de submissió del clergat el 1534
que considerava Enric VIII cap de l’Església anglicana. Durant el regnat d’Eduard VI
(1547-1553) es varen anar adoptant postulats claraments luterans com:
 - Ús de l’anglès a la litúrgia.
- Gran importància de la predicció.
- Només es reconeixen om a sacraments el baptisme i l’eucaristia.
- Matrimoni dels eclesiàstics.

La contrareforma o reforma catòlica

Els primers moviments de reforma van ser a Espanya, Itàlia i la reforma de les
ordres religioses. Amb el Concili de Trento que tenia per finalitat la condemna de
l’heretgia, acabar amb els abusos dins l’església i aconseguir la unitat dels cristians.
A més, la lenta gestació i les successives fases:
● 1545-1549
● 1551-1552
● 1562-1563
L’obra concilar fomentada en les fonts de fe (la Bíblia com a font principal, però
interpretada pel magisteri de l’església). La justificació per la fe i el valor de les obres
(reafirma el lliure albir de l’home i la necessitat de les obres per obtenir la salvació).
Els saacraments (són 7 i l’eucaristia és exaltada com a signe del sacrifici de Crist,
on es fa present) i l’Església considerada com a cos místic de Crist, és la reunió
d’una comunitat de creients i de ministres consagrats. A més, la figura dels bisbes
amb obligació de residència, control de la diòcesi mitjançant les visites pastorals i la
realització de sinodes diocesans. Finalment, el paper dels sacerdots amb obligació
de celibat, cura de l’aspecte exterior i la funció catequitzadora de la comunitat amb
control documental sobre els sacraments i necessitat de rebre formació als
seminaris.
L’Europa de la Reforma

Les guerres de religió

La religió, a partir de la reforma és la causa d’enfrontaments entre estats cristians i
motiu de guerres civils. La idea de monarquia nacional com a comunitat d’idees i
creences d’un mateix territori. Segons Maquiavel la religió ha d’estar al servei de la
política.

L’actuació imperial
La implicació de l’emperador en la reforma sorgida als seus territoris que destorba el
seu ideal d’Universitas Christiaa i es considera una sublevació dels seus súbdits. A
més, les limitacions polítiques en les seves actuacions de l’imperi. Ha de mantenir la
unitat religiosa i política. Adopta una actitud conciliadora i vol un diàleg entre Luter i
Roma. L’elector Frederic de Saxònia ampara Luter i intenta solventar el problema
mitjançant les dietes. La situació internacional impossibilita la solució militar. Per tant,
s’imposa la solució negociada: la Pau d’Augsburg 1555 en què es renuncia a qualsevol
intent d’armonitzar qüestions de dogma i culte. Cada príncep i elector imposarà en el seu
territori les seves creences. Els béns eclesiàstics romandran en mans dels seus actuals
propietaris i és un intent de mantenir la unitat política de l’imperi a expanses de reconéixer la
diversitat religiosa.

L’actuació en els territoris hispànics tenim la unificació religiosa:

- Conversió dels jueus (1492)
- Conversió dels musulmans (1502-25)
Els primers moments de permissivitat a través dels erasmistes i les actuacions més
enèrgiques ajudat per la Inquisició.

Felip II i la seva actuació al continent

Felip II (1527-1598), un emperador sense corona, va succeir el seu pare en les

terres hispàniques el 1556 i serà rei de Portugal el 1580. Tenia gran capacitat de
feina i profundament religiós.

El govern de la corona
Va dur a terme canvis en la forma de govern degut a la pèrdua de la dignitat imperial
però mantindrà relacions polítiques i familiars. Du el seu govern des de la distància i
estableix la capital a Madrid el 1561. Du a terme un manteniment de l’organització
polisinodial (creació de noves institucions). I es caracteritza pel govern dels consells.
Destaquen els funcionaris i la seva actuació amb la figura dels virreis.
La política internacional
Destaca la lluita contra els infidels que marca els primers 20 anys del seu regnat
(1559-1578), aprofita la pau amb França el 1559 amb la Pau de Cateau-Cambrésis.
Al 1560 es du a terme els inicis desafortunats en l’atac a Tripoli i emprèn una
ambiciosa política de construcció naval amb ajuda d’impostos eclesiàstics.
Es succeeixen els primers èxits a Orà (1563) i Malta (1565). També, la batalla
definitiva amb la Gran Lliga Catòlica, Pius V i Venècia, contra els turcs al golf de
Lepant el 1571. Va ser el darrer gran combat de galeres i una oportunitat perduda.
Els contandents signen una treva el 1578.

Els turcs representen una amença econòmica per la seva acció corsària a la
mediterrània basada en una potent flota que opera al llarg de la mediterrània, la
pèrdua d’enclavaments venecians i genovesos (Rodes el 1522 i Xipre el 1570), la
política expansiva de la monarquia hispànica en el nord d’Àfrica. La submissió de les
repúbliques barbaresques a la política turca, el corsarisme com a guerra econòmica
per part d’ambdós contendents. La batalla de Lepant (1571) va ser una ocasió
perduda per reduir el perill. També, representa una amenaça religiosa per l’església
catòlica, ja que, són considerats com a infidels i enemics de la religió catòlica.
S’intenta reactivar el model de croada per lluitar contra ells, però fracassà
majoritàriament. Els renegats representen el fracàs del model religiós i social
europeu. La creació de les ordres de redentors per afavorir els rescats de captius i
evitar la seva apostasia.

La lluita contra França amb la intevenció en les guerres de religió recolzant el partit
catòlic (1562-1598) i la guerra oberta quan Enric de Navarra és coronat nou rei de
França el 1594. Felip II havia proposat la seva filla Isabel Clara Eugènia, filla
d’Isabel de Valois. Després, catòlics i calvinistes francesos s’uneixen contra la
intervenció espanyola que culminarà amb la Pau de vervins del 1598 que posa fi a la
contesa i es reconeix al nou monarca francès.

La lluita contra Anglaterra, finalitzen les bones relacions mantingudes per Carles V,
Felip II casat amb Maria Tudor entre 1554-1558. La importància d’Anglaterra en el
tema de la rebel·lió dels països baixos al 1568. Isabel I (1558-1603) es converteix
amb l’única oposició a l’hegemonia de Felip II. Els primers descontres el provoquen
les accions corsàries de Francis Drake a Amèrica. Hi ha una guerra declarada el
1585-1604 amb l’aventura de l’Armada invencible del 1588 que serà un fracàs.

La lluita contra els protestants, el problema religiós de l’imperi ja no és problema

seu, la reforma s’extén a territoris baix la seva sobirania (1566: la rebelió del nord de
Flandes) i el control ideològic en les terres hispàniques s’encomana a la Inquisició.
La lluita per la renovació de l’Església que aconsegueix iniciar la tercera fase del
Concili de Trento (1562-1563) gràcies al bon enteniment amb el nou papa Pau IV; ja
no es cerca l’enteniment amb els protestants perquè ara ja és impossible. Es
debaten qúestions de dogma i de moral.

El pensament europeista de Joan Lluís Vives

Identifica Europa amb la crisdiantat, el perill que amenacen Europa són les seves
dissencions internes i el poder dels turcs. La pau es fa necessària per superar el
perill turc i proclama la unitat dels regnes europeus per fer front al perill. Postula
establir un clima de diàleg entre l’emperador Carles V i Francesc I. I la reconciliació
de catòlics i luterans.
Les propostes per convocar un concili són la cuidadosa selecció dels assistents en
vistes a la seva moderació. No cedir a les pressions externes i determinar el que era
essencial i el que era accessori. La necessitat de fer concessions mútues. Deixar
que les qüestions acessòries siguin discutides a les universitats i no atacar a les
persones sino les seves opinions.

Els conflictes armats

La precària pau entre els distints estats a finals del segles XVI i començament del
segle XVII i una lent decliu dels grans imperis.
La guerra dels 30 anys (1618-1648)
És el primer gran conflicte europeu. La guerra dels 30 Anys va ser una guerra
politicoreligiosa que va tenir lloc a Europa Central i de la qual van participar les
principals potències europees de la primera meitat del segle XVII. Va ser aprofitada
per França i Suècia per enfrontar-se a l’emperador i la monarquia hispànica.

Va començar com un enfrontament de caràcter religiós entre protestants i catòlics al

a Bohèmia, però en estendre's, va arrossegar al camp de batalla les principals
potències europees de la primera meitat del segle XVII.

En aquesta guerra es van enfrontar 2 grans bandes:

Catòlics: integrats pel Sacre Imperi Romà Germànic, Espanya i la Lliga Catòlica
Alemanya. Els líders d'aquest bloc van ser l'emperador Ferran II d'Habsburg i el
comte duc d'Olivares, vàlid del rei d'Espanya, Felip IV.
Protestants: integrats per Bohèmia, Dinamarca, Suècia, els Països Baixos, la Unió
Evangèlica i Transilvània. A més, van ser recolzats per França, que tot i ser un país
catòlic, es va involucrar en la guerra per lluitar contra la dinastia dels Habsburg, que
governava el Sacro Imperi. Els líders d'aquest bloc van ser el rei de Bohèmia
Federico I, el rei Cristian IV de Dinamarca, el rei suec Gustavo Adolfo II i el cardenal
Richelieu, primer ministre del rei de França, Lluís XIII.
L'episodi que va desencadenar la guerra va ser la «defenestració de Praga», fet que
va tenir lloc el 23 de maig de 1618 a Bohèmia.

Els principis són aconseguir un prinicpi d’equilibri que eren dificultats per manca
d’àrbits vàlids. La inestabilitat aprofitada per França, la Santa Seu perd el paper
mediador i reconeixement dels particularismes nacionals i rebuig de l’universalisme
ordinador i finalitzen les guerres de religió.

Les seus eren Münster pel que fa a l’emperador i Suècia i, Osnabrück pel que fa a
l’emperador i França; Espanya i Holanda.
Les fases de la guerra:
Fase bohèmia (1618-1620): va tenir caràcter de guerra civicoreligiosa, ja que va ser
una insurrecció dels protestants txecs de Bohèmia contra l'emperador catòlic Ferran
II. Es va iniciar amb l'anomenada «defenestració de Praga», durant la qual els
protestants van llançar per les finestres del palau reial diversos representants de
l'emperador. Després, van organitzar un govern provisional que van oferir al
calvinista Federico V del Palatinado, qui va ser coronat com a Federico I de
Bohèmia. Els txecs van demanar ajuda a la Unió Evangèlica, que agrupava els
Estats alemanys luterans i calvinistes. Ferran II, va sol·licitar l'assistència de la Lliga
Catòlica alemanya i d'Espanya, amb les forces de les quals va vèncer els
protestants a la batalla de la Muntanya Blanca i va aixafar la rebel·lió bohèmia.

Fase palatina (1621-1625): després d'haver pacificat l'est del Sacre Imperi, Ferran II
es va tornar cap a l'oest i va ocupar el Palatinat. La Unió Evangèlica es va dissoldre i
Federico V va partir cap a l'exili als Països Baixos.

Fase danesa (1625-1629): es va iniciar quan el luterà Cristià IV, rei de Dinamarca,
va atacar el Sacre Imperi. Ferran II va reclutar un exèrcit de mercenaris que va
contenir els danesos i després va envair Dinamarca. Aquesta fase de la guerra va
acabar amb la signatura del Tractat de Lübeck (1629), a través del qual Cristià IV va
renunciar a donar suport als protestants alemanys.

Fase sueca (1630-1635): va començar amb la invasió del rei de Suècia, el luterà
Gustavo Adolfo II, al Sacro Imperi. Entre 1630 i 1633, els suecs van vèncer diverses
vegades les forces imperials, encara que van haver de lamentar la mort del seu rei.
Aquestes victòries van forçar Fernando II a signar la Pau de Praga (1635) amb els
protestants. El calvinisme va ser legalitzat, a canvi del compromís de tots els
prínceps alemanys d'integrar un exèrcit comú per enfrontar-se als suecs.

Fase franc-sueca (1636-1648): la Pau de Praga va ser repudiada per França. En

aquesta fase, durant la qual la guerra es va tornar internacional, la balança es va
inclinar cap al costat de suecs i francesos que amb les seves victòries decisives van
obligar l'emperador Ferran III, successor de Ferran II, a negociar la pau.
Els resultats van ser:
- Territorials: França aconsegueix territoris a Alsàcia i Suècia a l’Imperi i la
independència de Suïsa i Holanda.
- L’imperi alemanys: reconeix el calbinisme i els electors passen de 7 a 9, amb
la incorporació del duc de Baviera i l’elector de Hannover.
- La desintegració dels poders imperials: la dieta controla els actes de govern
capacitats de fer aliances i declarar guerres dels territoris amb plena
autonomia interna dels estats.
La guerra finalitzà l’any 1648, con la firma de la Pau d’ Westfalia. La Pau de
Westfàlia va introduir el concepte de sobirania nacional. Segons aquest, la integritat
territorial era un principi fonamental dels Estat Nació, establint la fi de les formes de
poder supranacionals que fins al moment havien recaigut sobre la figura del papat.

Europa després de Westfalia

Va destacar per la importància de l’economia en les relacions entre estats; la guerra
posa de manifest la importància d’una economia sanejada per guanyar la contesa i
per evitar rebelions dels súbdits. Forma part de les preocupacions dels governants i
les negociacions diplomàtiques. Cal destacar l’aparició del mercantilisme.

Les propostes de pau universal en el segle XVII

Destaca la figura de Emeric Crucé (segle XVI-1648) amb l’obra La nova Cyneè o
discurs d’estat. Representant les ocasions i els mitjans per establir una pau general
(1623). Vol recuperar la idea d’arbitratge polític i la tolerància religiosa. La creació
d’una assemblea o senat permanent dels estats representats per diplomàtics i
presidida pel representant del papa. El proposa Venècia com a seu de la institució i
la solució de les disputes es farà mitjançant sentències, d’obligat compliment.
● L’assemblea imposarà per les armes les seves decisions als contraventors.
● Estableix la lliure circulació de bens i persones com a fonament de la pau
universal.
● L’imperi turc membre permanent com a passa per superar els enfrontaments
seculars.

Tenim també la figura de Maximilià de Bethune, comte de Sully (1559-1641) amb

l’obra Mémories des Sages et Royales economies d’etat on proposa la creació de
sis consells provincials i d’un consell general europeu que representarà la república
cristiana. El formarien 70 delegats, renovables cada tres anys. El papa i les majors
potències comptarien amb quatre delegats presents, la resta només dos.
- Exclou Turquia i Rússia.
- La seu del consell general estaria situada en alguna ciutat centreuropea, que
canviaria cada any.
- La pau s’ha de basar en la tolerància religiosa.
 - Concreta la formació d’un excèrcit i una armada comuna per evitar les
agressions externes.
- Les decisions del consell general sran d’obligat compliment pels estats
membres.
- La pau es basarà en el lliure comerç.

Seguidament, tenim la figura de Jan Amos Comenius (1592-1670) amb

Despertador Universal (1666) proposa la superació de l’ambient bèlic a partir d’un
confederació europea. Es basarà en la creació d’un sistema escolar comú que
suposarà la unificació del saber. I proposa la creació d’unes institucions
internacionals encarregades de la coordinació política d’Europa. Planteja la
necessitat de la reconciliació de les diferents esglésies.

A més, Willian Penn (1644-1718) postula una constitució d’una assemblea europea
formada per 90 delegats que representaria a la lliga europea. Els acords s’adoptaran
per una majoria de les tres quartes parts. I la utilització de la força només per fer
complir els acords de l’assemblea. I la representació condicionada per la
importància de l’estat. Afegeix que l’idioma oficial seria el llatí o el francès i que la
pau permanent que es vol assolir serviria per millorar l’economia i els beneficis per
ser destinats a obres públiques, ensenyament i caritat. La pau farà possible la lliure
circulació per la geografia europea. No descarta la presència de l’imperi turc i el rus.

Les illes britàniques als segles XVI i XVII

Es caracteritza amb l’arribada de la dinastia tudor al tron anglès, els problemes
d’Enric VIII per aconseguir un successor i la qüestió de matrimonis. La implantació
de l’anglicanisme i el breu regnat d’Eduard VI (1547-1553) i el retorn al catolicisme
amb Maria Tudor (1553-1558), l’arribada al poder d’Isabel I i la ruptura definitiva amb
Roma. Els enfrontaments internacionals amb França, Felip II i Escòcia. El problema
de la successió amb l’arribada al poder de la dinastia estuard que declara a Jaume I
rei d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda (1603-1625). També, el regnat de carles I.
(1625-1649) i el govern sense parlament que desencadenarà una guerra civil i un
període republicà.

Tema 4: Humanisme i cultura barroca

1.Trets generals de l’humanisme
L’europa de l’humanisme es caracteritza per una recuperació demogràfica, un
enfortiment econòmic i la superació del model medieval.

Les característiques de l’humanisme són l’home com a centre d’interés:

antropocentrisme vs teocentrisme. L’optimisme exaltat del ser humà, recuperació de
la tradició clàssica per tal d’ampliar el ventall d’influències amb un esperit crític com
una revisió de les fonts clàssiques. Cal destacar l’àmplia difusió gràcies a les
innovacions tecnològiques com el paper de la impremta, la importància de les
acadèmies i els viatges.

La nova visió del fet espiritual, destacant la devotio moderna, va ser un moviment
religiós de la baixa edat mitjana, relacionat amb l'humanisme cristià, una barreja
d'humanisme i cristianisme. El llibre La imitació de Crist, escrit per Tomàs de
Kempis, un defensor d'aquest moviment, esbossa els conceptes més importants de
la devotio moderna basats en la connexió personal amb Déu i les mostres actives
d'amor cap a Ell, per exemple en el sagrament de l'eucaristia durant la missa.

L’aparició de noves formes de fer política amb el tret característic de la

monarquia autoritària i la seva expansió territorial i els descobriments geogràfics, la
sumissió de la noblesa, la millora de les fonts de finançament, major complexitat de
l’aparell de l’estat, la importància de la burocràcia, els exèrcits permanents, la
importància de la diplomàcia i la influència de la nova filosofia política.

Les influències sobre l’art que tenen l’antiguitat com a model i el patronatge dels
burgesos. L’humanisme resalta les qualitats de la naturalesa humana. Per una part,
es desenvolupen les arts en un “renèixer” de l’antiguitat clàssica en una recerca de
la bellesa idealitzada de l’home i el món terrenal. Destaca Erasme de Rotterdam,
Michel de Montaigne, Leonardo Bruni i Antonio Martínez de Cala, entre d’altres.

Període de Vigència (1453-1517), són dates molt rellevants, la primera significa la

caiguda de Constantinople i la segona, seguint la idea que l’humanisme tanca el
període medieval i l’inici de l’edat mitjana) tot i que hi ha exemples d’humanistes
previs a aquesta data; la data de 1517 significa la primera manifestació de rebeldia
de Luter en contra del poder de roma i en les 95 tesis manifesta la seva oposició al
fenomen de les indulgències (salvar ànimes a canvi de diners), això suposa el fi de
l’humanisme ja que els humanistes estan a favor de la reforma però sempre dins de
la pròpia església catòlica, no entenen la ruptura de part d’europa amb l'església
catòlica.

2.Humanistes més trascendentals

Erasme de Rotterdam (1466-1536): Humanista neerlandés de expresión latina.
Clérigo regular de san Agustín (1488) y sacerdote (1492), pero incómodo en la vida
religiosa (que veía llena de barbarie y de ignorancia), Erasmo de Rotterdam se
dedicó a las letras clásicas y, por su fama de latinista, consiguió dejar el monasterio
como secretario del obispo de Cambrai (1493).

Neix dins un context econòmic favorable i representa la importància de la figura de

patrons (interés de personatges de poder que financen els humanistes i els
converteixen en elements presents en els seus acords) del patronatge del bisbe
de Cambray i del príncep carles, futur emperador.
Té una necessitat d’una reforma moral, encara que també reclama canvis en la
política europea que reflexa en les seves obres.
La importància de l’obra Elogi de la bogeria (1511), obra escrita durant una estada
a Londres i dedicada a Tomàs Moro, humanista rellevant, és una obra irònica en què
critica els mals del seu temps: la guerra, la cobdícia, la intolerància, la incultura.
Adverteix de les incongruències de l’església i proposa una reforma gradual i
pacífica de la mateixa per tal d’evitar mals majors. Proposa un nou perfil de cristià
sotmés a l’esperit evangèlic, lluny del dogmatisme i la tradició. Proposa retornar a
les fonts primitives i la proximitat a les tesis luteranes, però rebutja la ruptura amb
Roma. Manté una postura incompresa per un bàndol i l’altre. Per tant, recalcar la
importància de l’Erasmisme.

La seva idea d’Europa és pacifista a ultrança i lluny del fanatisme i adopta la postura
de mediador davant del poder. És partidari de mantenir el statu quo enfront dels rics
d’una guerra. Seguidament, no accepta el concepte de guerra justa. El futur
d’Europa s’ha de basar en l’acord i no en el conflicte, posar en valor els valors
europeus de la cristiandat i la tradició clàssica. Es decanta per l’ús del llatí com a
llengua comuna d’unió. Creu en la cultura europea i se sent ciutadà europeu. El seu
concepte de príncep cristià lluny del de Maquiavel. Recolza l’idea d’imperi de Carles
V i supera l’europa única de tipus carolingi i accepta la presència de diversitat
nacional sotmesa a una idea política comuna. Postula ´que l’obligació dels
governants és procurar el benestar dels seus súbdits. Té el focus irradiador del nou
model cultural, és a dir, l’humanisme italià, com una distribució geogràfica.
El que ens separa del regne animal és la racionalitat que va lligada a la
llibertat.

ROMA
Eneas Silvio Piccolomini és un model d’humanista polític, molt afectat per la
caiguda de Constantinople, hereva de la cultura grega, un perill que amenaça la
cultura europea i Pius II convoca una croada contra els turcs l’any 1459 a Màntua.
La fallida de la convocatòria significà el fracàs definitiu de la plenitudio potestatis
papal i la fragmentació política europea. Intenta aconseguir la conversió de Mehmet
II en comparació amb Constantí.

NÀPOLS
Lorenzo Valla (1405-1457) és un exemple d’humanista filòleg i és un rebat
l’autenticitat de la donació de Constantí. És un recuperador del llatí clàssic a través
de la Reditio ad fontes (
Té un interés per la traducció del nou testament i utilitza un mètode comparatiu del
text grec amb altres escrits coetanis per comprovar fidelitat, una crítica traducció de
Sant Jeroni a la vulgata i, l’aparició de bíblies políglotes.

FLORÈNCIA
Marsilio Ficino (1433-1499) és un model d’humanista filòsof, va ser memebre
destacat de l’acadèmia platònica de Florència. Va dur a terma la important tasca de
traducció de Plató i Plotini al llatí. Va intentar sintetitzar i armonitzar el llegat. Es
basa en la filosofia de l’Antiguitat amb els valors cristians i té per objectiu armonitzar
raó i fe.
Trets generals de la cultura barroca
La cultura barroca es caracteritza per un segle en crisi demogràfica, econòmica i
sociopolítica. El Barroc s’inicià en un moment de depressió i d’angoixa. A la segona
meitat del segle XVI l’home europeu perdé l’ímpetu, la vitalitat i la confiança de
l’home del Renaixement. La brutalitat de les guerres de religió havien degradat la
vida de relació social. Les bancarrotes de la monarquia hispànica dels Àustria (1556,
1557, 1596 i 1607) i de la monarquia francesa (1559) havien estat cops gairebé
mortals per a la naixent burgesia financera, complementades amb la pràctica del
mercantilisme, mitjançant la qual l’estat es reservava els grans negocis. En la
profunda crisi religiosa, política, econòmica, social i cultural de la segona meitat del
segle XVI, s’inicià un nou ordre en diversos plans i corrents que s’interaccionaren.
La importància qualitativa de les transformacions és subratllada pel fet que es
produïren en un període d’estancament econòmic i demogràfic.

Pel que fa al pensament polític destaca Jaques Bousset (1627-1704) va ser

defensor de la teoria de l’origen diví del poder per justificar l’absolutisme de Lluís
XIV. Per a Bossuet la immutabilitat és el signe més clar de la legitimitat dels poders
establerts, el canvi i l’error es confonen, i la tradició és la base més segura de
l’ordre. Influït, en part, per sant Agustí, cregué en un determinisme històric guiat per
la Providència. En economia es decantà cap al mercantilisme. Les seves
concepcions polítiques el portaren cap al gal·licanisme (Declaratio cleri gallicani,
1682), però adoptà en aquest sentit posicions moderades. La seva obra política més
important és Politique tirée des propres paroles de l’Écriture Sainte (1709).
● Monarquia sagrada
● Monarquia absoluta
● Monarquia paternalista

Després tenim a Thomas Hobbes (1588-1679) va postular que l’ordre polític només
és possible quan els éssers humans abandonen la seva condició natural de jutjar i
perseguir allò que els sembli millor i deleguen aquest judici a una altra persona.
Aquesta delegació s’efectua quan molts contracten junts per sotmetre’s sobirà a
canvi de la seguretat física i un mínim de benestar. Cadascun dels molts efectius diu
a l'altre: "Transfereixo el meu dret de governar-me a X (el sobirà ) si tu també ho
fas".
I la transferència només s’inicia de manera col·lectiva entenent que fa que sigui un
objectiu d’atac o despossessió menys del que es trobaria en el seu estat natural. Tot
i que Hobbes no va suposar que hi hagués un fet històric real en què es fes una
promesa mútua de delegar l’autogovern a un sobirà, va afirmar que la millor manera
d’entendre l’ Estat era concebre’l com a resultat d’aquest acord.

Per tant, una renúncia absoluta i irreversible, el poder com coercitiu de l’estat i
assegurar la seguretat dels súbdits.

Seguidament, John Locke (1632-1704) justifica la Revolució gloriosa del 1688 (va
ser un cop d'estat sense sang que va tenir lloc entre 1688-1689, en què el rei
catòlic Jaume II d'Anglaterra va ser destituït i succeït per la seva filla
protestant Maria II i el seu marit holandès, el príncep Guillem III d'Orange.
Motivada tant per la política com per la religió, la revolució va portar a
l’adopció de la Declaració de drets anglesa de 1689 i va canviar per sempre
com es governava Anglaterra. A mesura que el Parlament adquiria més control
sobre l’autoritat anteriorment absoluta de la monarquia reial , es van sembrar
les llavors de la democràcia política moderna). Postula l’estat natural i
l’existència dels drets naturals i la necessitat d’establir un pacte per tal d’evitar els
enfrontaments i crear la institució de l’estat. A més, de l’aparició de l’estat civil. Es
basa en la cessió del dret natural de defensa a l’estat, responsable de defensar la
resta de drets. El poder legislatiu és fonamental en l’estructura del poder i dret a la
rebelió contra els que fassin un mal ús del poder. Pel que fa al pensament
econòmic, es basa en el mercantilisme amb un intervencionisme estatal, la
importància del comerç i la balança comercial.