TEMA 6 EL MON MEDIEVAL OCCIDENTAL Compressed

TEMA 6:EL MÓN MEDIEVAL OCCIDENTAL:
L'ART BIZANTÍ, L'ART PREROMÀNIC

➤ L'ART BIZANTÍ: LA BASÍLICA BIZANTINA.
➤ ART PREROMÀNIC: ART VISIGOT, ART ASTURIÀ, ART CAROLINGI
➤ ELS CODIS MINIATS. LA IL·LUSTRACIÓ EN PERGAMÍ.
TEMA 6: EL MÓN MEDIEVAL OCCIDENTAL: L'ART BIZANTÍ
LA FI DE L'IMPERI ROMÀ D'OCCIDENT.
L'Imperi Romà va constituir una

estructura política i social que es va
estendre enormement a l'espai i en el temps
(des del segle V a.n.e fins al V d.n.e) de
manera que va unificar la cultura i les
expressions plàstiques i artístiques
d'Europa, Nord d'Àfrica i el Pròxim.
Orient
La llengua oficial i la del poble va ser el
llatí, encara que la llengua de cultura va
ser el grec. A partir del segle V d.n.e
l'Imperi es dividirà en dues meitats:
1. La meitat oriental constituirà l'Imperi
Bizantí, d'arrel grega, que es
perllongarà fins ben entrat el segle XV i
es caracteritzarà per la religió cristiana
ortodoxa i una cultura d'herència
clàssica.
2. La meitat occidental sofrirà les
invasions dels pobles germànics o
bàrbars (sueus, Alans, vàndals, visigots,
francs, burgundis, etc.), que constituiran
a cada regió un estat propi que
evolucionarà, amb el temps, cap el
feudalisme.
A Occident, les rutes comercials es van col·lapsar i els contactes

culturals van cessar gairebé per complet, de manera que els intercanvis
de tot tipus tenen un curt radi d'acció perquè no havia una autoritat que
garanteixi la seguretat dels camins. Les monarquies deixen de tenir un
poder efectiu i són els senyors de cada regió o comarca els que dicten i
executen la seva pròpia llei. La llengua es va compartimentant i aïllant,
amb el que evolucionaran a cada regió les modernes llengües d'arrel
llatina (com el francès, el castellà, el català, el romanès, etc.), germànica
(com l'anglès, l'holandès, etc.) o eslava (rus, ucraïnès, búlgar, etc.).
Durant segles el poder s'atomitzarà i no serà fins ben entrat el segle VIII
o IX quan comencin a aparèixer les primeres monarquies fortes, com
l'Imperi Carolingi, fundat per Carlemany a partir del Regne Franco.
Aquests regnes germànics seran l'origen de molts dels estats nacionals
Anticlàssic. En art, és qualsevol obra, europeus actuals.
expressió o manifestació que s'allunya de A més, aquest període estarà marcat per les constants lluites en el
les proporcions o tradicions artístiques del
món clàssic (grecoromans). Pobles Mediterrani entre els cristians i els musulmans, ja que des de l'aparició
germànics. Conjunt de pobles de Mahoma i la fundació de l'Islam com a nova i puixant religió, el món
centreeuropeus, la llengua dels quals i mediterrani es divideix en dos àmbits: el cristià a Europa i en Bizanci
costums tenien llaços comuns, establerts al
nord del límit (frontera) de l'Imperi Romà, i l'islàmic a Àsia i en el nord d'Àfrica.
que a partir del segle III ho van envair i
desmembraren, fundant una sèrie de Cristianisme ortodox. En 1054 es va separar oficialment l'església Catòlica Romana de
regnes sobre l'anterior territori d'est. la resta de confessions cristianes orientals. Les diferències teològiques són poques, però
Dàcia. Província romana el territori de la administrativament, l'església Ortodoxa es divideix en realitat en 15 esglésies autònomes,
qual coincideix en gran part com l'actual cadascuna regida per un bisbe metropolità o patriarca que no ha de respondre
Romania. jeràrquicament davant els altres. Mentre es va mantenir en peus l'Imperi Bizantí, el més
Hispània. Nombre romà de la península important de tots ells va ser el Patriarca de Constantinoble.
Ibèrica.
Al món cristià, l'única institució amb caràcter universal serà l'Església

Catòlica (Catòlic, significa universal), on es concentrarà tota la cultura i per tant
l'art.
L'art fa un pas enrere torna a l'expressionisme de principis de l'art grec i
allunyat del classicisme (proporció, mesura, ordre i antropocentrisme), l'únic
important aquí seria que el missatge de Crist arribes al poble, que era
essencialment analfabet.
Aquesta és una època convulsa, de gran desordre social, econòmic i polític.
Davant d'aquesta confusió social el poble es refugia en les anomenades
religions mistèriques, d'origen oriental i que propugnaven la salvació a través
del més enllà. (a l'altra vida).
La religió que més èxit va tenir fos el cristianisme que es va estendre per tot
l'Imperi. A pesar de ser una religió proscrita i perseguida durant quasi tres
segles, va consolidar el seu poder gràcies a la conversió de grans Bust de Constantí
personatges de l'administració imperial.
Un d'aquests va ser Constantí el Gran, influenciat per la seva mare, va
impulsar la llibertat religiosa a l'Edicte de Milà l'any 313. Concili de Nicea. Un concili és un
sínode o reunió de bisbes. El de
Això va suposar una ràpida expansió del cristianisme. Pocs anys després es Nicea es va celebrar en aquesta
convertí en la religió oficial de l'imperi amb l'Edicte de Tessalònica ciutat en 325, i va aprovar la divinitat
promulgada per Teodosi I l'any 380. de Jesucrist i el dogma (o veritat
Encara que Teodosi I establí les bases del cristianisme i el seu dogma (la teològica inqüestionable) de la Santa
Trinitat, establint que Déu era únic,
santíssima trinitat), van sorgir diferents interpretacions considerades heretgies.
però amb tres persones: Pare, Fill i
En Hispània va aparèixer amb força dos vessants: L'arrianisme (negava la Esperit Sant.
divinitat de Jesucrist) i el Priscil·lianisme que predicava l'austeritat, la Heretgia. Conjunt d'idees religioses
pobresa, condemnava l'esclavitud i revalorava el paper de la dona com contràries a un dogma.
igual a l'home entre altres coses, l'any 375 que amb pocs anys van ser Teocràcia. Forma de govern en la
qual els dirigents governen en nom
abolides. de déu o de la religió.
L'IMPERI BIZANTÍ
L'any 395, l'emperador Teodosi va dividir l'Imperi Romà en dos: el d’Occident per Honori i el d'Orient per a
Arcadi. Encara que l'Imperi Romà d'Occident va caure en mans dels pobles germànics i va desaparèixer
oficialment en 476, data de la mort de l'últim emperador, Ròmul Augustal, el d'Orient va sobreviure i es va
transformar en un fort estat teocràtic on l'emperador es va recolzar en el cristianisme ortodox. La nova
capital seria Constantinoble, rebatejada amb el seu antic nom grec, Bizanci. L'Imperi Bizantí va arribar a
sobreviure mil anys més, fins a 1453, data en la qual Bizanci va ser presa pels turcs, que la van fer la seva
capital rebatejant-la com Istanbul. La màxima esplendor de l'Imperi es va aconseguir amb Justinià, qui cap a 550
va arribar a reconquistar àmplies parts de l'Imperi Romà d'Occident, incloses les Balears i una àmplia franja de
territori en el sud de la península Ibèrica. En aquest període es van dur a terme les obres de la basílica de Santa
Sofia a Constantinoble, o els grans revestiments de mosaic daurat de sant Vital de Ravenna, obres mestres de
l'art bizantí que van exercir gran influència en l'art occidental de segles posteriors.
L'eix cronològic de l'art bizantí compren gairebé 1000 anys, durant
els quals podem distingir tres grans períodes:
1-El Segle d'Or (V-VII), coincideix amb el regnat de Justinià
(527-565)
2-Període Iconoclasta (726-843) Durant el qual es va prohibir
exhibir i reproduir imatges religioses i es van destruir les que hi havia
3-Període posticonoclasta (843-1453) en el qual es va produir el
cisma d'Orient (1054) separació de les esglèsies cristiana romana
d'occident i ortodoxa d'orient.
Durant aquest període destaquen dues etapes molt importants per a
l'art:
a)La dinastia macedònia (867-1056) la pintura i els mosaics
d'icones va ser molt important
b)La dinastia dels Paleòlegs (1259-1453) l'art bizantí arriba als
Mosaic amb Justinià i el seu seguici pobles eslaus
L'IMPERI BIZANTÍ. ARQUITECTURA
Inspirat en els models clàssics del món místic, l'art paleocristià i en tradicions artístiques orientals
provinents de Pèrsia, aquest estil suposà una fusió entre Orient i Occident exercint una força influència
sobre l'art contemporani occidental. La seva petjada és visible en l'art de zones properes a Bizanci com ara
Rússia i els Balcans. L'art bizantí està molt vinculat al poder polític i religiós; de fet, aquest art és
profundament espiritual, l'objectiu del qual és transmetre la fe religiosa i consolidar el poder d'un
emperador divinitzat.
L'arquitectura bizantina es va caracteritzar per l'ús de l'arc de mig punt (de forma semicircular), la planta
de creu grega (amb braços de la mateixa longitud) o planta basilical (planta rectangular amb una o més
naus), per l'ús de la cúpula (coberta de forma semiesfèrica), així com pel luxe en la decoració dels
interiors.
Església, basílica Santa Sofia (Istanbul)

L'IMPERI BIZANTÍ. ARQUITECTURA
Les principals construccions en van ser palaus i coves, entre les quals destaquen la de Santa Sofia, a
Constantinoble, i la de Sant Marc, a Venècia.
Els murs i les cúpules es van recobrir amb mosaics, que constitueixen un tret emblemàtic de l'art bizantí. Els
artistes, en el seu desig de ressaltar l'espiritualitat dels personatges, els representaven de manera idealitzada
sobre un fons de color daurat, tant en els mosaics com en les icones, pintures menudes sobre fusta. Les
figures són rígides, apareixen disposades de front i no s'hi observava profunditat ni volum.
Des de començaments del segle XI, es va creant un llenguatge formal artístic propi i diferenciat del que es manté
en l'Imperi oriental. Més tard, en l'època de Justinià I (527-565), s'inicia la primera etapa específicament bizantina:
és la Primera Edat d'Or que comprèn els segles VI i VII, és l'etapa de formació de l'art bizantí en els seus aspectes
formals bàsics.
Interior dorado de la Basílica

Basílica de San Marcos de Venecia
de San Marcos de Venecia
Capitel Santa Sofía

EL REGNE VISIGOT.
Des del segle III l'Imperi Romà va haver de

combatre constantment a la frontera contra les
incursions dels bàrbars, que es desplaçaven en
pobles sencers. Tal era la situació que en 271
Aurelià va abandonar el Dacià a la seva sort.
Per enfrontar la situació, l'Imperi va recórrer a
alguns d'aquests pobles bàrbars perquè
lluitessin com a mercenaris a canvi de terres
dins de l'Imperi.
A Hispània, cap a l’any 409: una sèrie de bandes
d’Alans, sueus i vàndals (pobles d'origen
germànic) van envair i van saquejar la
Península amb una forta resistència per els
hispanoromans que habitaven la zona, produint-se
greus rebel·lions i el caos general.
L’Imperi va sol·licitar l'ajuda dels visigots, els
qui entre 416 i 476 van arraconar als sueus en
Gal·lècia i van expulsar a vàndals i Alans.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà
d'Occident en 476, els visigots van fundar un
regne amb capital a Toulouse, totalment
independent. Cap a l’any 507, després de ser
expulsats de la Gàl·lia pels francs, van fundar el
Regne Visigot de Toledo.
EL REGNE VISIGOT.
Arrianisme. Varietat del

cristianisme acceptada
per alguns pobles
germànics que parteix de
la idea que el Fill ha estat
creat pel Pare, i per tant
no és etern i és inferior al
Pare. El seu nom ho pren
d'un prevere d'Alexandria
anomenat Arrio, la
doctrina del qual va ser
condemnada en el Concili
de Nicea.
Representació dels bisbes al Concili de Toledo
El regne visigot de Toledo poble invasor practica l'arrianisme mentre que el poble acceptava el Concili
de Nieva. Amb l'arribada de Recareu, el catolicisme va passar a ser la religió oficial.
El regne de Toledo va ser un estat dèbil amb una economia precària basada en l'agricultura i
ramaderia. La qual només produïa per la subsistència generant una població rural i empobrida.
Els camperols tenien gairebé la condició de serfs dels terratinents visigots, que concentraven la propietat
de dos terços de la terra. La monarquia era electiva i eren freqüents les guerres civils. A més, la unitat
peninsular només es va aconseguir sota Leovigild (572-586) i el seu fill Recareu (586-601), quan van
aconseguir subjugar al Regne Sueu i expulsar als bizantins de la costa sud.
En 711, enmig d'una de les disputes dinàstiques que enfrontava a Rodrigo contra Agilà (fill de Witiza), els
musulmans, al comandament de Tariq ibn Ziyad, van envair la Península i, en sol deu anys l’havien
conquistat a excepció d'alguns enclavaments del nord, origen dels futurs comtats i regnes cristians.
L'ART VISIGOT.
Amb la caiguda de l'Imperi Romà també es van perdre

moltes de les tècniques artístiques, així com les
proporcions i els cànons clàssics. No obstant això, va
perdurar un sentiment d'admiració per la cultura
grecollatina, per la qual cosa va ser freqüent la
reutilització de materials procedents de temples i
edificis públics romans, i es van imitar les formes
clàssiques amb mals resultats en general.
L'escultura, per exemple, es va fer tosca i
expressionista. Les obres d'embalum rodó resulten Quintanilla de las Viñas
desproporcionades i grotesques pel que fa a les
romanes, i els relleus decoratius s'aplanen i es fan a
bisell. Els motius decoratius són simples i tendeixen a
la simplificació i a la geometria. Destaca la decoració en
bandes o frisos de roleus (sèrie de motius enrotllats en
cercle), clipeus (motius tancats en cercles) o capitells
historiats (aquells que mostren figures narrant una història o
un fet concret). Els motius solen ser geomètrics (de
tradició germànica, com a esvàstiques, línies
entrecreuades, etc.), vegetals o animals, molts d'ells
presos de la iconografia cristiana.
Talla a bisell. Talla en la qual les vores no es fan a 90°, sinó de

manera obliqua.
Esvàstica. Motiu decoratiu en forma de creu gammada o amb aspes típic
de l’art europeu en general Va ser pres com a símbol pels nazis. Santa Comba de Bande
L'ART VISIGOT.
Quant a l'arquitectura, queden poques obres ben conservades, ja

que moltes tenen restauracions i addicions posteriors. Solament
queden algunes esglésies i restes d'altres edificis. Solien tenir
planta basilical o de creu grega, i s'usen voltes de canó i d'aresta.
També apareixen algunes novetats: per exemple, solen tenir un
iconòstasi, una espècie de mur d'obra, fusta o pedra, que separa
les naus de l'església del transsepte o zona reservada als
sacerdots.
En la capçalera de les esglésies l'absis (exedra de les antigues
basíliques paleocristianes) sol fer-se de planta quadrada, i de Cripta de San Antolín, Palencia
vegades tenen dos absis, un a Orient i un altre a Occident. Les
columnes i pilars solen perdre les proporcions clàssiques i tenen
en general un ampli cimaci (cos tronco piramidal invertit) sobre un San Juan de Baños, puerta de acceso.
capitell corinti, moltes vegades reutilitzat d'obres romanes o
bastament copiat. Solen aparèixer pòrtics als peus dels temples o
adossats als laterals. Els murs són massissos, i se solen construir
amb carreus (blocs de pedra ben escairats) col·locats sense
argamassa, encara que de vegades s'utilitza el maó o el carreuó
(forma de construir el mur amb blocs de pedra no necessàriament ben
escairats i de petit o mitja grandària, units mitjançant argamassa).
La principal novetat és l'arc de ferradura, que s'usa amb gran
profusió i que serà adoptat per l'arquitectura islàmica.
Caboixó. Pedra tallada amb formes suaus i arrodonides, que generalment té forma lleugerament el·líptica i una cara (la posterior)
plana. En joieria, és la tècnica de talla oposada a la facetada, mitjançant el qual s'obtenen superfícies llises i planes, com la dels
diamants.
LA JOIERIA VISIGODA.
Fíbula aquiliforme
Si hi ha algun camp artístic en el qual els visigots van sobresortir, aquets

és el de l'orfebreria.
S'han trobat importants troballes arqueològiques formades per rics
conjunts de peces exquisides d’or repujat i encastat amb perles i
caboixós.Els més famosos són el Tresor de Guarrazar (Guadamur) i el de
Torredonjimeno, a Jaén.
Entre les peces trobades destaquen les corones votives, lliurades pels
reis a l'Església el dia de la seva coronació. També hi ha gran quantitat
d'anells, braçalets, pendents, creus, fíbules, etc.
Els motius solen ser geomètrics, vegetals i zoomorfes, sempre molt
estilitzats. Destaquen les fíbules en forma d'àguila i les empunyadures
d'armes. De vegades les pedres encastades tenen valor simbòlic, com
els granats, que representen la sang de Crist.
Les creus generalment tenen cos de fusta i estan folrades en or,
encastat en pedres o esmaltat, utilitzant la tècnica de cloisonné.
Aquestes creus seran imitades pels orfebres dels regnes cristians del nord
de la península Ibèrica, com veurem en el cas de l'art àstur.
LA TÈCNICA DEL CLOISONNÉ.

El cloisonné o esmalt alveolat és una tècnica utilitzada per decorar metalls, com el coure, l'or o la plata,
mitjançant incrustació de gemmes, vidres, perles, etc., o aplicant esmalts de colors a força de separar-
los en compartiments còncaus.
Els pobles germànics, i especialment els visigots, solien encastar cabuixòs i perles en planxes de metall
preciós, allotjant-les en alvèols (concavitats). Per fixar els elements decoratius, fos esmalt o un altre
element, primer s'elaborava la xarxa d'alvèols, que es realitzava amb fi fil d'or o plata que en fondre's en el
forn deixava la superfície compartimentada. Una vegada obtinguda la base, s'aplicaven esmalts diferents
a cada àrea delimitada o es fixaven les gemmes envoltant-les amb fil d'or o plata que, una vegada en la
mufla (forn de baixa temperatura), se soldava i donava solidesa.
Mitjançant aquesta tècnica es van realitzar fíbules, anells, pendents, o les riques corones votives del
Tresor de Guarrazar. No obstant això, no es pot parlar en tots els casos de l'encast de joies visigodes de
cloisonné en el sentit estricte, ja que hauríem de parlar de champlevé, tècnica molt semblant, però que
s'ajuda d'esquerdes o buits per fixar millor els elements.
El cloisonné és una tècnica molt antiga, utilitzada ja en l’Egipte faraònic i desenvolupada fins i tot a la
Xina, on es van decorar bells bronzes i altres metalls. Però no es tracta d'una tècnica morta, ja que se
segueix usant tant en joieria com en ornamentació industrial, com es comprova en els diversos logotips de
cotxes i motos avui dia.
Joyas modernistas de Lluís Masriera
Pectoral de SesostrisII, realizado con
cloisonné.
Fibula aquiliforme visigoda. Logotipo-bmw-Cloisonne-Pin-de-Solapa

TEMA 6: EL MÓN MEDIEVAL OCCIDENTAL: L'ART ISLÀMIC
L'ART ÀRAB EN LA PENÍNSULA IBÈRICA. L’ISLAMISME. CONTEXT HISTÒRIC
Abans de l’aparició de l’Islam, els habitants de la

Península Aràbiga practicaven el politeisme. Un
dels ritus més populars era l’adoració de la kaaba a
La Meca.
El profeta Mahoma (571-632) va tindre una revelació
d’Al·là i va fundar una nova religió monoteista. Els
seus deixebles recolliren els preceptes de la religió a
l’Alcorà.
Mahoma era perseguit pels politeistes i va haver
de fugir a la ciutat de Medina (Hègira) i, d’aquesta
manera començà l’extensió de l’Islam, que en
menys d’un segle arribaria fins a Pèrsia a l’est i fins a
la Península Ibèrica a l’oest.
Els dominis geogràfics de l'art islàmic s'estenen pel Pròxim Orient, per una gran part d'Àsia, per Àfrica i
per la península Ibèrica. L'art islàmic comprèn des del naixement de la religió islàmica (S. VII) fins a
l'actualitat.
➤ A la península Ibèrica, l'art islàmic comprèn l'època del domini mulsumà entre els anys 711 i 1492.
➤ A partir d'aquí podem dividir l'art hispanomusulmà en quatre etapes:
1. ETAPA OMEIA (segles VIII-IX).
2. ETAPA CALIFAL (segle X).
3. ETAPA ALMOHADE (segles XI-XII).
4. ETAPA NASSARITA (segles XIII-XV).
L'ART ÀRAB EN LA PENÍNSULA IBÈRICA. L’ISLAMISME. CONTEXT HISTÒRIC

Al segle VIII, el regne visigòtic de l'ibèric estava dividit entre els partidaris d'Àkhila i els de Roderic. Hi
havia una guerra oberta i Àkhila demanà ajuda als musulmans, que van desembarcar a la península
(encapçalats per Tarik) al 711. Els musulmans van vèncer Roderic a la Batalla de Guadalete i ocuparen la
península sense resistència.
La seva permanència s'allargà durant vuit segles, durant els quals la península va ser coneguda com
Al-Andalús, que durant l'ocupació musulmana es va islamitzar i va adoptar els costums musulmans. En el
terreny cultural, el poble àrab va aportar avenços en tots els camps de la ciència: astronomia, medicina,
història....
Paral·lelament, a partir dels primers anys de la invasió musulmana, a les muntanyes asturianes comença
al segle IX la recuperació del territori per part dels cristians conegut com a Reconquesta.
La recuperació de territoris per part dels cristians i la permanència de musulmans a les zones
conquerides ocasionà l'aparició d'un estil artístic que barrejava el romànic i el gòtic amb l'art islàmic.
Aquest estil és conegut com a mudèjar.
L'ART ÀRAB EN LA PENÍNSULA IBÈRICA. L’ISLAMISME.
L'Islam és una religió basada en el

cristianisme i sorgida després de les
revelacions de l'arcàngel Gabriel a un
mercader de la Meca (ciutat propera a la costa
del Mar Roig, en l'actual Aràbia Saudita),
Muhammad (en espanyol, Mahoma), que
fundarà una nova religió basada en la Bíblia
jueva, el Nou Testament cristià i les
revelacions rebudes pel mateix Mahoma,
recollides en un llibre sagrat per als musulmans
(seguidors de l'Islam), l'Alcorà, que no només
serveixen com a guia religiosa i de
comportament moral per a qualsevol fidel
islàmic, sinó que és font del dret i regula
gairebé tots els aspectes de la vida.
Un art condicionat per la Religió: L’Aniconismo i la prioritat arquitectònica en l'art islàmic
L'art islàmic estarà condicionat per les seves creences. El seu déu Al·là és immutable, etern, incorpori, no
localitzable i per tant no representable. Tampoc no es pot imitar la natura, ja que seria un intent blasfem
d'imitar l'obra de Déu. El resultat d'aquestes idees és que en l'art musulmà es prohibeixen absolutament
les imatges, i els artistes han de decorar sense figures humanes o animals. Això es coneix amb el nom
d’aniconisme, és a dir la negació de les icones i, per extensió, de l'escultura i de la pintura figurativa.
Això dóna prioritat absoluta a l'arquitectura sobre les arts plàstiques, de manera que la pintura o el mosaic
van ser sempre arts aplicades al terreny ornamental, per recobrir les superfícies amb riques decoracions
abstractes.
L’ISLAMISME. INFLUÈNCIES I CARACTERÍSTIQUES ARTÍSTIQUES
UN ART SINCRÈTIC
La majoria d'àrabs eren nòmades i no tenien tradició
arquitectònica pròpia, d'aquí que l'art musulmà rebi el nom
de sincrètic, és a dir, recull sempre part del bagatge artístic
de les civilitzacions precedents al territori que la seva
expansió va adquirint. L'arquitectura islàmica va començar
assumint com a pròpies algunes de les característiques
constructives de l'art romà, com l'ús de les columnes, l'arc
de mig punt i les dovelles bicolors. L'art bizantí va heretar
l'ús de la volta i la cúpula per cobrir part dels edificis. Del
pròxim orient l'arc apuntat i el lobulat. I, en el cas de l'art
hispanomusulmà, l'arc de ferradura de l'art visigot.
UN ART FONAMENTALMENT POBRE PERÒ DECORATIU

D'altra banda el medi geogràfic d'origen, el desert, influirà
també en l'art. La pobresa de materials de construcció, es
compensarà amb una gran riquesa interior mitjançant la
decoració. L'aigua i la vegetació (jardins) seran elements
indispensables en les seves construccions. Molts han volgut
veure en els boscos de columnes de les mesquites un "record"
dels palmerars dels oasis.
L’ISLAMISME. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.
En aquesta decoració artística cal diferenciar quatre tipus bàsics d'ornamentació:

1. L’atauric.
➤ Consisteix en una tija vegetal continua que es divideix regularment per donar origen a tiges
secundàries, que poden al seu torn, escindir o reintegrar a la tija central.
2. Les llaceries.
➤ És una decoració geomètrica en la qual les formes geomètriques s'entrecreuen o enllacen de
manera infinita.
L’escriptura aràbiga no va ser utilitzada Els motius geomètrics van ser un

La decoració abundant i minusiosa
només per l’alt grau decoratiu, sinó dels models més repetits en l’art
dels edificis àrabs s’acostumava a
també perquè substituïa les imatges islàmic, i es van caracteritzar per
fer amb materials tous com el guix.
prohibides per la religió l’extraoridinària fantasia.
L’ISLAMISME. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

3. Els motius epigràfics (cal·ligrafia).
➤ Això ja és típicament àrab, ja que es basa en la
representació de les lletres del seu alfabet i en
plasmar, generalment, frases de l'Alcorà.
Abunda en la majoria de les obres artístiques
islàmiques. Hi ha dos grans tipus d'escriptura:
a) El cúfic, de caràcter sobri, monumental,
angulós i molt rectilini
Arcuació tribulada amb adorns d’atauric i llaceria de la
b) El nasji, molt menys solemne i de sentit mesquita de Còrdova. Amb el temps, aquest tipus d’arc
cursiu. S'usa molt més en els llibres que en les va arribar a subtituir l’arc de ferradura.
arquitectures, i a més d'època relativament
tardana.
4. Els mocàrabs.
➤ Són prismes col·locats en posició vertical que
pengen del sostre, a la manera d'estalactites,
que cobreixen l'interior d'arcs, voltes i
cúpules.
A més la llum i l'aigua serveixen per modificar Un mocàrab (també denominat almocàrab) és un element
l'espai arquitectònic amb contrastos lumínics arquitectònic decoratiu a base de prismes juxtaposats
movibles al llarg del dia i parets reflectides en (l'un al costat de l'altre) i penjants, que semblen
estalactites soltes o arraïmades. Acostumen a disposar-
els mantells aquosos. se revestint les cúpules o l'intradós dels arcs.
L’ISLAM: L’ARQUITECTURA. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
➤ Els edificis solen ser de poca alçada, però tenen una gran
extensió superficial.
➤ El maó i la fusta són preferents com a materials de
construcció.
➤ Les cobertes són generalment adovellades, però presenten
petites cúpules (significat de poder i majestat diví) en parts
destacades, per exemple sobre el mihrab.
➤ D’entre voltes i cúpules, les més destacades són la volta
nervada, la volta de mocàrabs de guix i la cúpula gallonada.
➤ S’utilitzen pilars i columnes com a elements de sustentació,
normalment prims, ja que no havien de suportar sostres molt
pesats.
➤ Els capitells de les columnes són variats, predominen els
corintis, cúbics, amb mocàrabs, de vesper.
➤ S'utilitza l'arc de ferradura en la majoria de les obres, a més
dels arcs de mig punt, lobulats o polilobulats i engrelats.
➤ La decoració exterior és molt austera en contraposició a la
rica i variada ornamentació interior, realitzada fonamentalment a
base de guix, ceràmica, marbre, fusta, etc.
L’ISLAM: L’ARQUITECTURA.URBANISME I EDIFICIS.
En realitat no hi ha organització
urbana. Per formar una ciutat es
limiten a aglutinar cases sense pla
racional i a deixar que aquestes
creixen de forma espontània, és el que
s'anomena "creixement biològic".
Els carrers són estrets i tortuosos,
sense orientació definida, i alguns
fins i tot sense sortida (adarbs). Les
parts de què consta una ciutat
musulmana són:
a)La medina, nucli central de la
ciutat. És el recinte emmurallat
que conté la mesquita major A la
medina també hi ha els principals
barris i el palau del califa.
b) El soc, sector pròpiament
comercial.
c) L'alcassaba, ciutadella
defensiva del conjunt urbà, aïllada d) Els ravals, barris exteriors a la medina per on va
de la resta per una muralla i que creixent la ciutat. Quan van adquirint importància es
alberga l'habitatge de l'autoritat van emmurallant i incloent en el recinte. En aquests
civil. barris, la població s'agrupa per professions.
L’ISLAM: L’ARQUITECTURA.URBANISME I EDIFICIS.
➤ Minaret: des d’on el muetzí crida a l’oració

La Mesquita. ➤ Sala d’oracions: es divideix en varies sales mirant cap el mihrab
És el lloc de reunió de la ➤ Quibla: mur principal on ets el Mihrab
comunitat musulmana per a
l'oració dels divendres. Les parts ➤ Mimbar: l'imam dirigeix l'oració i les lectures de l'Alcorà.
fonamentals d'una mesquita són: ➤ Mihrab: exedra oberta que indica la direcció de la Meca
➤ Patí porticat: Gran pati central on està la font
TRETS GENERALS DE L’ESCULTURA, PINTURA, CERÀMICA I MOSAIC.
L'escultura i la pintura estan molt minvades per motius

religiosos i apareixen sobretot en edificis civils.
➤ Destaquen les pintures que il·luminen llibres científics o
contes (miniatures). A Pèrsia es donaran les més importants.
➤ La ceràmica és molt suggestiva, sobresurten les peces de
fang cuit vitrificat, amb brillantor metàl·lica.
➤ El mosaic es presenta com enrajolat dels murs i parets. Les
peces tenen diverses formes i estan disposades amb ritme
regular. Reben el nom d'enrajolat o rajoles.
Detalle de los mosaicos del mihrab de la

mezquita-catedral de Córdoba
Miniatura persa - tomado del libro “Maznawi

Yamshid wa Jorshid” - del Poeta persa Botella de peregrinación (British Museum,
Salman Sawoyi (siglo XVI) Londres). Procedente de Siria y elaborada
entre 1330 y 1350
EVOLUCIÓ DE L’ART HISPANOMUSULMÀ.
➤ PERÍODE CORDOVÈS (APROX. SEGLES VIII-X). OMEIA I CALIFAL.

En l'època Omeia l'art hispanomusulmà va evolucionar sota la influència dels estils artístics anteriors i
va culminar en l'etapa califal (segle X) amb solucions tècnic artístiques molt belles i complexes com les
arqueries i voltes de nervis de la mesquita de Còrdova.
➤ PERÍODE INTERMEDI. (CORRESPONENT AMB ELS REGNES DE TAIFES, APROX. SEGLES XI,
XII). ETAPA ALMOHADE
Posteriorment, en el període almohade, es va impulsar una arquitectura més austera i sòbria, que
potenciava l'estructura arquitectònica, però que no descuidava la decoració ornamental.
➤ PERÍODE NASSARITA (APROX. SEGLES XIII, XIV, XV)
En l'última època nassarita, es va definir un llenguatge artístic propi excepcional, caracteritzat per
una gran riquesa decorativa en l'interior dels edificis, que dissimulava la pobresa dels materials
utilitzats en construcció.
L’ART HISPANOMUSULMÀ. MESQUITA DE CORDOVA
➤ PERÍODE CORDOVÉS (APROX. SEGLES VIII-X). OMEIA I CALIFAL.

Una de les obres supremes de l’art hispanomusulmà del període Omeia i de l’art islàmic és la Mesquita
de Cordova. Es va construir en diverses fases, des del segle VIII al segle X.
L’edifici en l’actualitat
Fases-Ampliacions
➤ És un edifici funcional, sense simbologia en planta i destinat només als fidels (temple grec, cristià i
islàmic) i necessita només sòl i la quibla cap a la Meca, encara que aquesta i totes les
hispanomusulmanes miren cap al sud, símbol d’independència religiosa.
Entibo
doble arcada
➤ La sostrada és de fusta, costum musulmana, amb 19 fileres de teulada a doble vessant, una per
cada nau. Cada filera de columnes i pilars a l'interior sosté un canal de desguàs a l'exterior,
com si es tractés de 19 aqüeductes.
➤ L'arc de ferradura serà el majoritari en l'art califal i el prenen dels visigots encara que la
ferradura musulmana és més pronunciada. Les columnes són corintis toscs. Per igualar en
alçada unes porten basa, d'altres no i es va col·locar a sobre d'elles un cimaci més o menys
desenvolupat. Els pilars s'adornen en la seva arrencada amb uns cavets o permòdols de
rotlles o encenalls enrotllats, element decoratiu propi de la basílica paleocristianes.
19 fileres de teulada a doble vessant

Els pilars cavets o permòdols
de rotlles o encenalls enrotllats
➤ Aquest és l'arc califal del Mihrab. La novetat no és només l'arc més tancat sinó que
l'extradós i l'intradós ja no són paral·lels. La llargada de les dovelles és més gran en la clau
que en les impostes. Aquestes dovelles van decorades amb estuc pintat, el típic atauric
cordovès i que no són més que ornaments vegetals entrecreuats. Els carcanyols també es
decoren amb cercles d’atauric i tot es tanca amb un doble arrabà també decorat.
➤ Davant del Mihrab hi havia un espai tancat i luxós reservat per al califa, és la Maxura. els
brancals són lloses de marbre amb columnes en negre.
Arc del mirhab


➤ Cúpula Maqsura És una altra solució musulmana: la
cúpula de nervis que no suporta res i no creuen en el
centre. És la fórmula més refinada de cobriment i va
començar a usar-se a partir d'Al-Hakam II. Hi ha quatre
a la Mesquita i totes estan decorades amb atauriq
amb aquest sentit “d’horror vacui". Els nervis
descansen en columnes agrupades en huit cantons.
Però el pes real de la volta descansa sobre les
trompes que converteixen l'octògon en quadrat. Al
centre remata el conjunt una cúpula gallonada.
➤ El Minaret és on el muetzí crida els fidels a l'oració.
L'original està revestit per una torre renaixentista i era
de planta quadrada.
Altres edificis de l'època califal cordovesa.

Palau de Medina Azzahara, situat als afores de la ciutat. El
va manar construir Abd al-Rahman III per la seva favorita i
actualment es troba molt destruït. Amagava una
enlluernadora bellesa. Cúpula Maqsura
Mesquita toledana de Bab-el-Mardum, que al segle XII
es va convertir en una església cristiana amb el nom de "El
Crist de la Llum". Sobre una planta quadrada s'acoblen una
voltes de creueria d'estirp cordovesa.
L’ART HISPANOMUSULMÀ. PERÍODE INTERMEDI
Durant el segle XI Al-Àndalus es disgrega en regnes taifes. Aquests regnes pretenen continuar el
luxe califal però amb menys diners, amb materials més pobres i redundant en la decoració, arribant
amb els arcs entrecreuats a un barroquisme total. A aquesta època pertanyen l’Aljaferia de
Saragossa, les Alcassabes de Màlaga, Almeria i Granada. Del 1075 al 1146 tot el sud ibèric és unificat
pels almoràvits, poble magribí i xiïta que va suposar una frenada en l'evolució artística
hispanomusulmana. Del 1146 al 1212 un altre poble va aconseguir unificar tot Al-Àndalus, els
almohades. El seu art, purità al principi, va acabar caracteritzant-se per una decoració total que arriba
a encobrir el sistema arquitectònic: mocàrabs, arcs, arc de ferradura apuntat. D'aquesta època és la
mesquita de Sevilla de la qual només queda el minaret: actual Giralda, i les torres defensives o
albarranes d'entre les quals destaca la Torre de l’Or.
L’Aljafería de Saragossa La Giralda La Torre del Oro

L’ART HISPANO-MUSULMÀ. L’ART NAZARÍ DE GRANADA.
Des de 1212, per la batalla de les Navas de Tolosa, Castella conquereix tot el sud peninsular tret del
regne nassarita que comprenia les actuals Jaén, Màlaga, Granada, la capital, i Almeria. Aquest
període final va, doncs, del segle XIII al XV, quan Granada és presa pels Reis Catòlics. És en aquesta
ciutat, centre polític i administratiu del regne, on sorgeixen els millors exemples artístics destacant
l’Alhambra.
Característiques Generals
➤ A la planta observem com no existeix
l'urbanisme dins de l'Islam, ni en les
ciutats ni en complexos palatins com el
de l’Alhambra.
➤ Les sales s'adossen sense ordre sense
estructura urbanística, sense un pla
orgànic, només limitades per l'espai del
turó.
➤ No obstant aquesta manca d'unitat
urbanística queda pal·liada amb
l'harmonia, l'atmosfera general creada a
partir de la relació entre dos o tres
conjunts d'espais, estanys amb façanes,
jardins amb passejos, etc. És un sentit
més oriental de la bellesa.
L’ART HISPANO-MUSULMÀ. L’ART NAZARÍ DE GRANADA.
➤ També és normal la diferència entre la

sobrietat exterior i la profusa decoració
interior. No només passa en els palaus sinó
també a totes les cases i això està lligat al
sentit íntim i sagrat de les famílies
islàmiques.
➤ Els materials són pobres: maçoneria
tapiada i guixos per a les llaceries calades.
L'arc de ferradura se substitueix pel peraltat
lleugerament acampanat.
➤ El sistema arquitectònic és de llinda
encoberta, ja que tots els arcs són
decoratius.
➤ Les columnes són esveltes, adornades
amb fines motllures o collarins al fust i
originals capitells amb dos cossos: un
cilíndric amb decoració de cintes i un altre
cúbic amb mocàrabs d'origen bizantí
(capitell i cimaci).
➤ Els murs estan enrajolats en els seus
sòcols amb llaceries o figures
geomètriques o parts baixes i els sostres es
cobreixen amb increïbles voltes de
mocàrabs. L’Alhambra. Palau Nazarí
EL PALAU EN L’ARQUITECTURA ISLÀMICA: L’ALHAMBRA.
L'Alhambra de Granada, és l'únic

palau àrab medieval que no ha sofert
transformacions posteriors, si
exceptuem la construcció a principis
del segle XVI d'un palau
renaixentista, el de Carles V.
L’Alhambra, construïda en un dels
turons que dominen la ciutat de
Granada, constitueix una autèntica
ciutat-palau formada per una
ciutadella o alcassaba. La seva funció
era la defensa militar i avui està
pràcticament destruïda i el palau
pròpiament dit.
Tot aquest conjunt està circumscrit per
un vast recinte emmurallat que li
dóna un aspecte exterior de fortalesa
i que impedeix endevinar
l'estructura interna del palau.
Aquest té una planta complexa que
està articulada al voltant de tres
unitats pràcticament independents
entre si.
1.El mexuar. És la part del palau oberta a tothom.

2.El diwan. És el sector veritablement palatí, ja que estava reservat per a les recepcions.
3.L’harem. Està constituït per les habitacions privades del monarca.
LA DECORACIÓ DE L'ALHAMBRA: CREACIÓ D'UN ESPAI IL.LUSORI.
A Granada, la decoració no té la simple funció de ressaltar algunes zones de l'edifici, com passava a
Còrdova, sinó que s'estén per tot arreu fins arribar a transformar totalment l'aspecte original de
l'edifici.
A l'Alhambra s'ha utilitzat una estructura arquitectònica molt simple. El conjunt del palau està
format per recintes petits coberts amb sostres plans. Els materials utilitzats són pobres, maó,
fusta i guix. En això també es diferencia de Còrdova, on es combinaven la pedra i el marbre. No obstant
això aquesta pobresa de materials ha afavorit l’exaltació decorativa en contra del que és
estructural, ja que la pobresa havia de ser dissimulada. Això s'ha aconseguit ocultant els materials
originals amb una sumptuosa decoració que cobreix totes les parts de l'edifici, i fins i tot arribant a
crear algunes d'elles
➤ El Mexuar és el més antic i, fins i tot, pogués ser almohade. Els sòcols del mur van enrajolats
amb ceràmica vidriada de llaceries, línies que s'entrecreuen formant polígons i organitzacions
simètriques i pures. Amb aquests arabescos o llaceries es pretén acostar-se a “l’horror vacui". La
coberta sempre és de fusta, decorada amb llaceries o ataurics o bé repujada o llaurada.
➤ Pati dels Arrayanes. Pati rectangular amb estany envoltat de tanques als costats llargs i amb dos
pòrtics en els fronts sobre columnes i arcs peraltats amb decoració de guixeria calada. Sobre les
columnes hi ha pilars que separen cada arc i que formen, amb una motllura horitzontal sota el ràfec,
sengles arrabàs. Al fons la torre de Comares en perspectiva. Aquest és un d'aquests conjunts
d'espais aïllats que tenen vida pròpia, que no necessiten dels altres per donar sensació d'unitat. A
cada conjunt s'estudia l'efecte de perspectiva comptant amb diferents elements: vegetació, aigua i
arquitectura, la real i la reflectida. Els dos primers són tradicionals en l'Islam per ser un bé escàs a
Aràbia.
Pati dels Arrayanes El Mexuar Capitell nassarita

➤ Saló dels ambaixadors de la Torre de Comares. Torre de gruixuts murs de maó (es veu en les
finestres que són gairebé cambres després de l'arc peraltat, en una d'elles s'allotjava el tron). Els
murs es cobreixen amb sòcol d’enrajolat geomètric. A la zona mitjana apareix l’ataurique omplint tot
l'espai i una banda d'escriptura cúfica (versicles de l'Alcorà) al centre. A dalt una filera de finestres
cobertes amb fina gelosia entre dos frisos de decoració epigràfica.
➤ Pati dels Lleons. Posterior, del segle XIV. Pati rectangular amb pòrtics en els quatre costats. En
els curts avancen sengles porxos. Tot això sostingut sobre columnes molt fines, amb nombrosos
collarins superiors, capitells amb dos cossos, cilíndric i cúbic amb atauric en guix. Els suports
són en llinda i els arcs només pengen com a decoració en guix, peraltats o en v invertida. Al centre
una font circular se sosté sobre uns lleons d’esquemàtica execució. L'efecte de llum tamisada
entre la guixeria calada, aigua i perspectiva converteix aquesta obra en una de les millors de tots
els temps.
Pati dels Lleons Sala dels Mocàrabs Torre de Comares

➤ Sala de les Dues Germanes, volta de mocàrabs. També serveixen aquests tacs per formar voltes
impossibles, de meravellosos efectes ornamentals. Els artistes no es preocupen dels elements
constructius sempre simples sostres de fusta, llindes, murs de maó i tot el talent es bolca en una
decoració que encobreix la pobra estructura. Els interessa només la part sensual de
l'arquitectura, la bellesa perceptible pels sentits. Aquesta volta està confeccionada amb milers de
tacs i és (tot) molt sòlid perquè es conserva perfectament. En els vèrtexs hi ha unes falses trompes de
mocàrabs, només decoratives, i una banda de finestres inunden de llum la volta creant jocs de llums i
ombres.
➤ Jardins del Generalife. Formant un tot però separat per un camí natural s'aixeca un palauet de
descans, residència d'estiu, envoltat de jardins, tanques i fonts. És del segle XIV i té dues ales
edificades a banda i banda d'un pati rectangular amb un estret estany al centre i pòrtics granadins en
els costats curts. Ací la vegetació i l'aigua s'apodera de l'arquitectura (havia de ser un lloc més fresc).
Sala de les dues germanes Jardins del Generalife

L'ART HISPANOMUSULMÀ. L’ART MUDÈJAR

➤ El terme mudèjar deriva de l'àrab mudaiyan (a qui se li permet quedar-se). Pel que fa a l'art és el nom que es
donarà a l'estil de les obres, arquitectòniques, que es desenvolupen en les zones dels regnes cristians
"recuperades" als musulmans, d'estil bàsic romànic o gòtic, però amb clares influències de l'art hispano-
musulmà.
➤ Així els edificis mudèjars combinaran elements constructius com l'arc de mig punt i l'arc apuntat
("cristians") amb l'arc de ferradura i l'arc lobulat ("musulmans").
➤ Pel que fa als materials, en l'art mudèjar és característic l'ús del maó (maçoneria), el guix i la fusta; el maó és
fonamental en la construcció de murs i pilars, el guix i la fusta són utilitzats clarament en la decoració i en les
sostrades.
➤ Cronològicament es distingeixen dos períodes coincidents amb els estils artístics predominants en el món
cristià:
➤ Romànico-Mudèjar (segles XI-XII)
➤ o Gòtico-Mudèjar (segles XIII-XVI)
Mudèjar Castellano- Torre del Sol a Toledo .Mudéjar Torre campanar de San Martín Reales Alcázares de
Lleonés, en què predomina To l e d à , q u e b a r r e j a e l s (Terol).Mudèjar Aragonés, Sevilla.Saló d’Ambaixadors.
el romànico-mudèjar. Un elements arquitectònics destacable fonamentalment per Mudèjar Andalús, localitzat
exemple és l'Església de cristians i almohades a partir la rica ornamentació tant principalment a Sevilla i
San Tirso a Lleó. del segle XIII. interior com exterior, Còrdova.
TEMA 6: EL MÓN MEDIEVAL OCCIDENTAL: L'ART ASTURIÀ
L'ART ASTURIÀ
L’art asturià es va desenvolupar en el petit Regne d’Asturies, després que els cristians fossin obligats a
refugiar-se a les muntanyes del nord pels invasors àrabs (S. VIII-IX)
L'ART ASTURIÀ: ARQUITECTURA

L’arquitectura asturiana està fonamentalment dedicada a l’àmbit eclesial, encara que l'arc peraltat,
també es van construir edificis civils, com petits palaus i hospitals, la majoria dels quals
estan desapareguts o estan molt modificats.
➤ En l’arquitectura asturiana es diferencien tres períodes o etapes:
➤ Preramirense: correspont al regnat d’Alfons II (792-842). En aquesta fase se
segueixen tant les formes com els elements de l’arquitectura romana.
➤ Ramirense: que correspont al regnat de Ramir I (842-850). Es tracta de l’etapa de
plenitud de l’art asturià.
➤ Postramirense: propi del regnat d’Alfons III (866-910). En aquesta fase s’aprecia
una certa influència islàmica, en especial a traves d’elements de l’arquitectura
mossàrab.
Les esglésies preromàniques asturianes mantenen la planta basilical d'una nau o amb tres, transsepte, que
generalment manté l'iconòstasi visigòtic, i absis rectangulars. Generalment l'absis correspon a la capella
principal i té una cambra secreta on se solia amagar els tresors.
L'element més característic és l'ús de la volta de canó, l'arc de mig punt romà en substitució de l'arc de
ferradura visigòtic i l'arc peraltat, element arquitectònic de l'art asturià.
A l'interior les columnes són substituïdes per pilars i no solen tenir capitells.
Reales Alcázares de
A l'exterior, els murs presenten petits blocs de pedra tallats de manera irregular (carreuó
Sevilla.Saló o maçoneria) en
d’Ambaixadors.
les quals destaquen les finestres geminades molt ornamentades amb Mudèjar gelosies Andalús, localitzat
i motllures, així com
principalment a Sevilla i
contraforts que recullen el pes de les cúpules. Còrdova.
Santa Cristina de Lena (s. IX). És d’una sola nau disposada a tres
Santa María de Naranco (s. IX), Oviedo. Presenta planta
nivells i presenta triple arcada en forma d’iconòstasi, de clara
rectangular, dos pisos, volta canó, arcs peraltats i columnes
influència bizantina, que separa el prebisteri. Hi ha decoració
amb decoració funicles, és adir, en forma de cordó o corda.
funicular o de cordes en columnes i capitells.
San Miquel de Lillo (s.Ix), Oviedo. Tenia planta basilical,

però només en queda l’entrada i l’arrancada de les naus.
Destaquen les gelosies i la decoració escultòrica bizantina.
ESCULTURA, PINTURA I ORFREBRERIA.
En escultura destaquen les produccions vinculades a les construccions arquitectòniques (capitells, motllures,
medallons, columnes,...)
En pintura hi havia producció de pintura mural, de les que s’han conservat les de San Julián de los Prados.
A l’art asturià hi ha importants mostres d’orfebreria, de les que es poden destacar la Creu dels Àngels i la Creu
de la Victòria, d’època d’Alfons III, conservades les dues a la Cambra Santa de la Catedral d’Oviedo
Medalló: baix relleu de forma

rodona o ovalada que servia
d’element decoratiu en l’arquitectura.
Iconòstasi: manpara o parament

que separa l’espai del temple on se
siyuen els fidels que assisteixen a
les ceremònies litúrgiques que les
esglésies ortodoxes orientals de
l’espai en què es troba habitualment
el sacerdot que les oficia
San Julián de los Prados (S:IX), Oviedo. Té tres naus, arcs sobre pilars i frescos
d’influència bizantina i romana.

TEMA 6 EL MON MEDIEVAL OCCIDENTAL Compressed

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

TEMA 6 EL MON MEDIEVAL OCCIDENTAL Compressed

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TEMA 6:EL MÓN MEDIEVAL OCCIDENTAL:

L'ART BIZANTÍ, L'ART PREROMÀNIC

LA FI DE L'IMPERI ROMÀ D'OCCIDENT.

L'Imperi Romà va constituir una

LA FI DE L'IMPERI ROMÀ D'OCCIDENT.

A Occident, les rutes comercials es van col·lapsar i els contactes

LA FI DE L'IMPERI ROMÀ D'OCCIDENT.

Al món cristià, l'única institució amb caràcter universal serà l'Església

L'IMPERI BIZANTÍ. ARQUITECTURA

Església, basílica Santa Sofia (Istanbul)

L'IMPERI BIZANTÍ. ARQUITECTURA

Interior dorado de la Basílica

Capitel Santa Sofía

Des del segle III l'Imperi Romà va haver de

Arrianisme. Varietat del

Representació dels bisbes al Concili de Toledo

Amb la caiguda de l'Imperi Romà també es van perdre

Talla a bisell. Talla en la qual les vores no es fan a 90°, sinó de

Quant a l'arquitectura, queden poques obres ben conservades, ja

Si hi ha algun camp artístic en el qual els visigots van sobresortir, aquets

LA TÈCNICA DEL CLOISONNÉ.

Fibula aquiliforme visigoda. Logotipo-bmw-Cloisonne-Pin-de-Solapa

L'ART ÀRAB EN LA PENÍNSULA IBÈRICA. L’ISLAMISME. CONTEXT HISTÒRIC

Abans de l’aparició de l’Islam, els habitants de la

L'ART ÀRAB EN LA PENÍNSULA IBÈRICA. L’ISLAMISME. CONTEXT HISTÒRIC

L'ART ÀRAB EN LA PENÍNSULA IBÈRICA. L’ISLAMISME.

L'Islam és una religió basada en el

Un art condicionat per la Religió: L’Aniconismo i la prioritat arquitectònica en l'art islàmic

L’ISLAMISME. INFLUÈNCIES I CARACTERÍSTIQUES ARTÍSTIQUES

UN ART FONAMENTALMENT POBRE PERÒ DECORATIU

L’ISLAMISME. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

En aquesta decoració artística cal diferenciar quatre tipus bàsics d'ornamentació:

L’escriptura aràbiga no va ser utilitzada Els motius geomètrics van ser un

L’ISLAMISME. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

L’ISLAM: L’ARQUITECTURA. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

L’ISLAM: L’ARQUITECTURA.URBANISME I EDIFICIS.

L’ISLAM: L’ARQUITECTURA.URBANISME I EDIFICIS.

➤ Minaret: des d’on el muetzí crida a l’oració

TRETS GENERALS DE L’ESCULTURA, PINTURA, CERÀMICA I MOSAIC.

L'escultura i la pintura estan molt minvades per motius

Detalle de los mosaicos del mihrab de la

Miniatura persa - tomado del libro “Maznawi

EVOLUCIÓ DE L’ART HISPANOMUSULMÀ.

➤ PERÍODE CORDOVÈS (APROX. SEGLES VIII-X). OMEIA I CALIFAL.

L’ART HISPANOMUSULMÀ. MESQUITA DE CORDOVA

➤ PERÍODE CORDOVÉS (APROX. SEGLES VIII-X). OMEIA I CALIFAL.

L’ART HISPANOMUSULMÀ. MESQUITA DE CORDOVA

L’ART HISPANOMUSULMÀ. MESQUITA DE CORDOVA

19 fileres de teulada a doble vessant

L’ART HISPANOMUSULMÀ. MESQUITA DE CORDOVA

Arc del mirhab

L’ART HISPANOMUSULMÀ. MESQUITA DE CORDOVA

Altres edificis de l'època califal cordovesa.

L’ART HISPANOMUSULMÀ. PERÍODE INTERMEDI

L’Aljafería de Saragossa La Giralda La Torre del Oro

L’ART HISPANO-MUSULMÀ. L’ART NAZARÍ DE GRANADA.

L’ART HISPANO-MUSULMÀ. L’ART NAZARÍ DE GRANADA.

➤ També és normal la diferència entre la

EL PALAU EN L’ARQUITECTURA ISLÀMICA: L’ALHAMBRA.

L'Alhambra de Granada, és l'únic

EL PALAU EN L’ARQUITECTURA ISLÀMICA: L’ALHAMBRA.

1.El mexuar. És la part del palau oberta a tothom.

LA DECORACIÓ DE L'ALHAMBRA: CREACIÓ D'UN ESPAI IL.LUSORI.