APUNTS ART ALT MEDIEVAL I ROMÀ NIC

L’EMPRENTA DEL UNIVERSO ROMANO

TEMA 1. EL PRIMER ART CRISTIÀ

L'art paleocristià sorgeix després de Constantí. Hi ha una sèrie de circumstà ncies que ens
faran veure que aquest primer art paleocristià neix aproximadament d'acord amb els
testimonis que queden a la segona meitat del segle II. É s un art primitiu en les seves
manifestacions i es desenvolupa més enllà de la caiguda de l'imperi de Constantinoble . Hi
ha una etapa que aquesta entre el paleocristià o el primer art bizantí i és una etapa que
coincideix amb les invasions gots. Va portar amb si canvis culturals en tots els à mbits. -
L'art clà ssic arriba al segle II després de Crist però no va més enllà , i per tant aquest art
paleocristià neix al segle II, hi ha la pintura al fresc, escultura, arquitectura però no en el
sentit clà ssic estricte.

El final de l’antiguitat(310-500aprox.)no coincideix histò ricament ni artísticament,

sobretot amb el mon clà ssic. Com tampoc ho fa amb l’època “PALEOCRISTIANA”, ja que
aquesta fou una manifestació més entre la resta de les expressions de la cultura romana.

Molt més diversa fou la diversa fou la realitat cultural de les tribus germà niques, ja que hi
havia moltes, poc o gens romanitzades depenent del seu nivell de cristianització (que, a
més a més era arriana). Els visigots eren el poble més romanitzat, depenent de on
s'establissin aquests pobles absorbirien una sèrie d'influències per part dels romans. El
roma no sols influïa de portes cap a fora sinó també cap a dins, però amb distints nivells de
influencia. Fent que quan alguns bà rbars entren a Roma, ja els ha afectats completa o
parcialment, com els Visigots, els quals no conceben a Deu com a ser sagrat, anomenats
Arrians.

El 476 Odacre deposava l'emperador Rò mul, el que significa la fallida absoluta de l'estat
occidental i s'obria el procés de repartició del territori per als germà nics durant el segle VI
Això significa el punt i final del que havia suposat l'imperi romà nascut amb august i
prèviament amb la repú blica romana i evidentment amb aquesta caiguda cada poble
s'estableix en un lloc diferent de l'imperi.

Xoquen la cultura tradicional hel·lenística i la nova religió jueva – cristiana. Unió

religiosa(antic testament). La religió cristiana es va anar adequant en relació a la cultura
clà ssica,circumstancia que va recaure en els intel·lectuals formats en el “vell
sistema”procés que s’inicia en el s. IV al desembarcar en el cristianisme una part
important de l’aristocrà cia romana, qui té molta importà ncia i influencia, força que hi ha
molta gent al seu voltant, com esclaus, seguidors, amics... No té una manifestació clara
perquè tampoc té textos impresos, per tant l'església era com era per una sèrie de
personalitats cristianes que després l'església romana catò lica i apostò lica dels ha fet
persones importants dins de l'església. Per tant tenien una cultura clà ssica que só n els que
com a cristians van donar el cos teò ric que necessitava la religió que practicava la gent del
poble. L'aristocrà cia que eren els més cultes i tenien més possibilitats, aquests van formar
el vell sistema, i van començar al segle IV desembarcar al cristianisme.

En este contexto Constantino convoca el primer concilio de Nicea para definir el primer
dogma: la relació n entre crist y dios padre.-En este contexto Constantino convoca el
primer concilio de Nicea, convoca a los obispos de su imperio para debatir temas
importantes respecto a la religió n pero que tiene un trasfondo en la organizació n del
sistema. Por lo que en este concilio uno de los temas má s importantes que se tenía que
debatir era la relació n entre cristo y su padre, es decir, combatir el arrianismo.

Al s. IV es va fixar la relació entre la cultura “clà ssica”(pagana) i la nova religió grà cies a 3
intel·lectuals, hui en dia pares de l’església; AMBROSI DE MILA, JERONI D’ESTRADO I
AGUSTI D’HIPONA, encarregats de rellegir i acabar de establir els conceptes del
cristianisme

Durant el govern de Constantí es produeix una agrupació ideolò gica, però no tipologia en
concret(l’art), agafant com exemple la basílica i començant a modificar-la per a poder
solucionar els problemes i les necessitats dels ritus cristians

La primera novetat del s. IV fou la multiplicació de capitals de l’imperi amb

Dioclecià , a la que es va unir el desplaçament del poder cap a Orient amb Constantí.
Segü ent Bizanci la Nova roma. El paisatge urbà es va cristianitzar, particularment Roma,
però sobretot Constantinoble com a nova capital sobre l’antiga Byzantion. Constantinoble
demostra la idea d’una religió d’Estat en què el cristianisme era un component més.
L’esplendor que havia sofrit roma temps arrere se va extendre a la nova roma, creant una
tipologia molt similar, amb la aparició de basíliques, circ palau...

La ciutat imperial fou inaugurada al 330, on comptava amb escultures colossals de

Constantí( perquè era hereter de la tradició pagana en la que el mà xim sacerdot divinitzat
era el emperador), en les que no interessava la identificació naturalista sinó la
sobrenatural (a la manera d’un Helios rediviu).

Com August, Constantí era el Pontifex Maximus, premi de la construcció dels grans ports,
per tant estava obligat a dirigir, mantenir i propiciar el culte als deus. L’edicte de Milà
(312-313), responia a eixa obligació , així com l’edificació de la “basílica Salvatoris” (sant
Joan del Laterà ) dintre del pomaerium de Roma. Es construeix una Basílica perquè és el
que manté la tipologia del culte, per acollir en massa a nous fidels, però d'altra banda té
una gran simbologia perquè és on s'impartia justícia.

Les preferències religioses de Constantí estaven adreçades cap a Christos a qui devia la
seua victò ria en el pont Milvi de la ciutat eterna. La catedral de Roma fou erigida sobre les
casernes de Majenci, el seu oponent vençut , i junt a l palau imperial del Sessorium- doble
simbologia. Per a aquesta església es va buscar el model no en la tipologia tradicional
romana per motius prà ctic com simbò lic, adoptant-se un edifici emblemà tic de
l’administració de l’estat: La Basílica.
LA BASILICA

Sabem que roma esta partida en occidental i oriental, les primeres basíliques seran el punt
de referència del art paleocristià . A partir d’aquest moment trobem el auge en Orient, ja
que la part de Occident esta sotmesa a invasions bà rbars, la part occidental cau i aguanta
la part oriental, considerant-se romans també. Amb santa Sofia encara se considera roma
ja que l’emperador i el sistema administratiu te les bases romanes. Després trobem art
oriental a la península ità lica degut al seu interès en conquerir ciutats en la part occidental
per marcar el seu domini.

Els inicis de la religió cristiana, quan encara no estava acceptat se crea la necessitat
arquitectò nica, fent que els llocs de reunió estiguen amagats, en les catacumbes, on
s’amaguen els cristians per defensar-se de les persecucions als que só n sotmesos

Un altre fenomen só n la Domus eclesie, es la adaptació de cases adaptades per conformar

la necessitat de la oració . Va ser a partir del edicte de Milà quan començen a aparèixer les
basíliques. Se convertirà en un lloc de reunió per celebrar y commemorar el sacrifici de
crist, començant a utilitzar l’art per substituir la necessitat de sacrifici.

La planta de la basílica s’adequa amb la fisonomia antropomò rfica, la idea de crist

crucificat, l’à pside el cap, el transversal els braços i la longitudinal el cos de crist i el nà rtex
els peus. Creant així la basílica com a lloc de reunió sense cap contacte de ritual paga. Les
basíliques apareixen per guardar relíquies o venerar els primers mà rtirs

La basílica esta conformada per:

 El à pside, una volta cupulada, on se feia la eucaristia.
 El cos central se troben els distints tipus de fidels d’aquesta església primitiva
dividit entre homes i dones, encara que tots devien estar batejats
 El nà rtex estava la gent que no estava batejada i volia seguir l’ofici, esta part ha
segut una de la més desenvolupada degut a la gran quantitat de fidels sense
batejar.
 El Atrium, que es un pati als peus de l’església un pati perimetral amb una font
central de les ablucions ja que calia purificar-se abans de entrar al temple cristià .

-SAN JUAN DE LETRÁ N: es una església de

tres o cinc naus ja que el espai entre columnat
se pot donar una nau lateral entre dos
columnes, es una estructura de doble
columna creant distints espais. La decoració
també es molt característica degut a l’ú s del
marbre de diversos colors i el mosaic amb
una base daurada que limita ja les influencies
bizantines i só n posteriors a la construcció de
la basílica. Els usos dels marbres son basics
de la arquitectura romana.
-SAN PERE DEL VATICA: Comporta destruir s'uneixin necrò polis per aïllar la qual es creia
que era la tomba de l'apò stol Pere. Va ser una construcció pensada al voltant del sepulcre,
és a dir, al centre de la circumferència de l'absis. Es va realitzar entre els anys 324 i 329
amb el patrocini imperial. Pensen en una construcció que envolti un sepulcre molt
especial, el de sant Pere. I pensen que l'absis, el santa santorum, la part més important, és
on ha d'estar la tomba ia partir del 324 i 329 es comença a construir la basílica de sant
Pere que amb una transformació o altres es va mantenir quan juliol segon demana que es
vagi a tombar la basílica de sant Pere i es construeixi l'actual.
De les primeres basíliques paleocristianes sorgides a Roma, la més important de totes va
ser la de Sant Pere, a Roma, avui desapareguda. Enderrocada a finals del segle XV, pel seu
estat ruïnó s, al solar que ocupava es va construir a partir del segle XVI la gegantina basílica
que actualment constitueix la major expressió del poder de l'Església romana. Però no és
aquesta la que ens interessa, sinó aquella altra, l'antiga basílica paleocristiana, construïda
a partir de l'any 326 per ordre del propi emperador Constantí. L'emplaçament no era
casual en absolut, sinó tot el contrari, no lluny del circ de Neró , sobre el lloc que la tradició
situava el martiri, la crucifixió i l'enterrament de l'apò stol Sant Pere.
L'església va ser consagrada l'any 329, i la seva estructura constitueix el prototip de
basílica paleocristiana. Com es pot comprovar, estava composta per una planta
longitudinal de cinc naus, separades per columnes i arcs. La nau central era el doble
d'ampla que les laterals i més alta. Precisament aquesta major altura, permetia situar a la
part alta una filera de finestres a través de les quals rebia l'edifici la seva il·luminació . La
coberta era de fusta.
Una de les particularitats que presenta la cristianització de la basílica és la incorporació
del transsepte, o nau que creua transversalment les naus longitudinals, i que donarà lloc a
l'aparició de la característica planta de creu llatina. Aquest element, després tan familiar,
apareix ara en les
primeres basíliques que podem qualificar com de peregrinació , per fer més visible i
accessible, com en el cas de Sant Pere, tant l'altar com la tomba de l'apò stol. En ell s'obre
un nínxol semicircular o absis, al voltant del qual es col·locava un banc, i que constituïa el
presbiteri, lloc reservat per als sacerdots. Encara que en la majoria dels temples cristians
aquest absis s'orientava en direcció a l'est, cap a Jerusalem, en el cas de Sant Pere,
condicionada per la posició de la tomba del sant, s'orienta cap a l'oest. Com pot apreciar-se
en la reconstrucció venia precedit per un gran arc de mig punt, a manera d'arc de triomf,
que com els erigits pels romans significava el triomf, en aquest cas de l'església cristiana
Un altre centre que també va ser intervingut a part de Roma va ser Jerusalem: els
complexos de la Nativitat i del sant sepulcre, en principi no esglésies. Só n conjunts
arquitectò nics que exalten heroicament els fets fundacionals de la nova religió (espais
concebuts per visitar i venerar).

-SAN PABLO D’EXTRAMURS, un altra església

de època constantina, on se veneren les
relíquies de san pau, enterrat després de ser
martiritzat Trobem una visió molt clara per
observar la arquitectura, amb un estil clà ssic,
amb les columnes corínties i dona pas a altres
naus, el canvi de altura serveix per crear llocs
on obrir finestres per a enllumenar el interior.
Tant el marbre com la pintura o mosaics actuaran com a element fonamental per donar
lluentor a la basílica. vegem com l’à pside esta emmarcat per un arc de triomf on se situen
les pintures, i destaca el daurat, de influencia oriental.

-SANTA MARIA LA MAJOR, 4 de les grans esglésies

constantines, primera església dedicada a la mare de
Deu, es de les ú niques que conserven una estructura
original paleocristiana. Amb el concili d’Efes, mostra i
fixa el dogma de la mare de deu de la maternitat de la
verge i d’ací suposa que ella es la mare de Crist i la
regina dels cels. A partir d’aquesta església comença la
iconografia mariana. La base es de tres naus amb la
zona de columnes que divideixen les naus. Aquest va ser el lloc de residencia del papa,
abans de la construcció del Vaticà per tant al costat del à pside trobem espais reservats per
a tindre aguardats a membres del clero.

-SANTA SABINA se conserva i encara que no els seus mosaics, se conserven els marbres,
l’estructura i segueix les mateixes bases de les basíliques anomenades abans

Constantí ha de buscar el poder mitjançant escultures colossals, o inclú s el seu arc

triomfal, on se ajunten moltes influencies, encara que segueix tenint unes característiques
romanes i amb temes pagans, o culte a l’emperador, estem ja a les portes del s. V on
apareix la decadència del imperi romà.

Basílica de San Joan de Latera, primera basílica que se realitza en roma convertint-se en
una de les més importants, amb les característiques semblants a les de la basílica romana.
Per exemple al principi a l’à pside se trobava la imatge de l’emperador, encara que amb el
temps se va canviar per la imatge de Crist. A questa església pot considerant-se de 3 o 5
naus amb el seu nà rtex al principi de l’edifici. L’edifici compta amb dos laterals més
baixets per dotar de llum a l’edifici i la central el doble de tamany. Aquestes
característiques se repetiran en totes les basíliques sorgides a partir de aquesta època.

Altres centres que també foren intervinguts van ser Betlem i Jerusalem per mitja dels
complexos de la Nativitat i del sant Sepulcre, en principi no esglésies. Son conjunts
arquitectò nics que exalten heroicament els fets fundacionals de la nova religió
oficial( espais concebuts per a visita i veneració ).

A Constantinopla, l’edifici cruciforme, creat quan veu que s’acosta la mort del emperador,
la mare de Constantí construeix els sants Apò stols té un afegit simbò lic: al centre fou
ocupat per la tomba del ISOKRISTOS, el emperador cregut com a 13ºapò stol, a partir d’ací
totes les tombes de mà rtirs, persegueixen la tradició de san Pere.

Es dignifiquen les tombes dels mà rtirs del cristianisme en les catacumbes, associat al desig
dels fidels de ser soterrats el més a prop d’aquests: caementeria subteglara(cementeris
coberts amb forma de grans basíliques de 3 naus, cobertes amb fusta i una mena de
deambulatori)

Es construeixen mausoleus com el de Tor Pignattara (potser en origen per a Constantí,

però on fou soterrada sant Elena), de Constança (c. 350). Aquest edifici se estructurava en
3 cercles concèntrics, una columnata exterior, encara que hui desapareguda. Un segon
cercle, delimitat per un mur macis el qual se veu mes lleuger per els nombrosos nínxols
oberts en ell, cobert per una boveda de canó i separat per un tercer per una doble
columnata. El tercer cercle, presidit pe una cú pula, que acollia en el centre el luxó s
sarcò fag de la princesa. L’edifici, plantejat com una rotonda respon a una concepció
espacial diferent a la del Panteó Romà . Si la cú pula de aquesta descansava sobre un
cilindre macis, la de Santa Constança se eregix sobre un anell de columnes que apareixen
que busquen la ingravidesa, tant de influencia oriental
L ’origen de les catacumbes es remunta al s. II, pel costum d’inhumar els cossos. Eren
cementeris per a romans de qualsevol religió . Des del s. III, l’increment de la població
cristiana les féu créixer i cristianitzar-les (de forma absoluta ja des de el s. IV).
El ventall decoratiu d’aquestes és variadíssim: mosaics, pintures, temes de l’Antic
Testament, alguns del Nou…
Els millors exemples só n. Priscila, sants Pere i Marcel·lí i de Via Llatina.
També hi ha sarcò fags, l’iterés dels quals no radica en la seua tipologia sinó en ser
contenidor del cos en espera de la resurrecció , com els d’Adelfia o Iunius Bassus.
A través dels sarcò fags s’entén com el cristianisme no es pot entendre sense la civilització
romana...

2 L’ART PALEOCRISTIÀ : ELS ORIGENS

L’eucaristia, acte central de la religió cristiana, es celebrava al principi en una habitació
alta d’una casa privada en presència d’un nombre reduït de deixebles selectes, ja que no es
disposava de cap lloc pú blic per al culte.
Els primers textos cristians foren les Epístoles de sant Pau. L’Evangeli de sant Marc és
potser el més antic (65-67), seguit del de sant Mateu (80), el de sant Lluc i els Fets dels
Apò stols foren escrits ben entrat el segle I, com el de sant Joan.
No hi va haver llibres litú rgics abans del segle IV. Ni tampoc hi hagué cap ritus
extravagant.
No hi ha cap prova de l’existència d’altars fixes a Roma abans del segle V, ja que degueren
d’usar-se altars portà tils, per tant no hi ha llocs concrets per a realitzar el culte.

En els processos que seguien a les persecucions de cristians se’ls acusava de no tenir
temples, està tues ni efígies de la seua divinitat, ni altars sobre els que oferir sacrificis,
encens, libacions, à pats sagrats… no podia tindre res de açò perquè no existien textos i tot
era transmet de manera oral
Sorgeixen les ecclesia i domus dei, però abans de Constantí no hi ha no res que faça pensar
que l’Església pretendrà desenvolupar una arquitectura monumental prò pia. A principis
del segle III, cap bisbe disposava d’una maquinà ria administrativa tan ampla, organitzada i
eficient com el patriarca d’Alexandria.

Durant els primers III segles, el cristianisme era una secta minorità ria, limitada a les
classes baixes i mitjanes. Quan el cristianisme passà a oficial, va coincidir amb un canvi
social que encimellà als homes d’aquestes classes, és com una mena de revolució social
adaptant-se a la societat de nous temps.
La cultura, no el paganisme, era el que mantenia allunyats del cristianisme als homes de
lletres de la vella aristocrà cia. En el segle II, els cristians adquiriren els seus propis
cementeris fora de les muralles de Roma. No hi ha testimonis visuals del cristianisme en
les catacumbes abans de finals del s. II.

En el segle III, a més de catacumbes, havien nombroses tombes en superfície, els cristians
no sempre estigueren perseguits, ja que hi van haver governs que per circumstà ncies no
els van perseguir.
La negativa cristiana a participar en el culte a l’emperador es considerava com un acte de
sedició i era considerada com a perillosa per a l’imperi. Tot conflicte o circumstà ncia
negativa per als interessos romans provenia dels cristians. La qual cosa provocà la pitjor
persecució de totes, la qual quasi enfonsà a l’Església, per part de Dioclecià en el 303 el
origen de estes persecucions eren produïdes sobretot perquè se consideraven als
cristians subversius respecte al govern, perquè no considerava al emperador sagrat y en
Roma tenia eixe honor perquè també tenia responsabilitats espirituals.

La pau arribà en els anys 312-313 quan Constantí pretén que el cristianisme fó ra la fe
oficial. La qual cosa comportà que es concedirà a l’Església un privilegi darrere d’un altre.
Constantí descobrí aviat que els cristians no estaven units i en pau entre ells mateixos.
El Concili de Nicea va obrir més que tancà la histò ria de l’arrianisme a gran escala. Però
fou Ambrosi qui va assenyalar la teocrà cia medieval del papat.

Entre finals del segle IV i els inicis del V es desenrotllà l’edat d’or de la teologia i l’
humanisme paleocristià . La teologia llatina, que li ho devia tot als grecs, triomfaria com a
poder
independent i vida espiritual.

3 ROMA I EL SEU LLEGAT

Els mosaics murals més antics fins ara descoberts es troben e un petit mausoleu a prop de
la tomba de sant Pere: el de la família dels Julis. Data del segle II, però els mosaics só n més
tardans (mitjans del segle III) i só n una curiosa mescla de simbolisme pagà i cristià :

o A)La vinya de Dionís s’ha convertit en la Vinya Vertadera de Crist, és un

tema pagà cristianitzat. Hi ha temes pagans i hi ha una simbologia pagana
també que es readapta una mica al cristianisme, també parlem d'una art
popular no elitista.
o B)Un peix pescat per un pescador mentre un altre escapa nadant (Crist és
el Pescador d’À nimes, i l’à nima representada en la figura d’un peix es llava i
renaix, mercè a l’aigua del baptisme, a una nova i divina vida de Gràcia, una
idea nova per al mó n pagà . una idea nova però al mó n pagat, en el mó n
pagà no hi havia aquesta creença.
o C)Jonà s en la boca de la balena (paral·lelisme de la resurrecció del cos,
creença que anava més enllà de les esperances de qualsevol pagà ). Art
popular inspirat en les tècniques de l'art romà i missatges clars. Pintura al
fresc
o D)Crist com a Bon Pastor. Recorda als Mosco fò rums. El missatge que
s'intentava representar era a Crist com un bon administrador, missatge per
als pagans. Hi ha alguns més romans d'altres que só n més paleocristians
que ja apareixen amb el nimbe
o E)Un home de pell fina que condueix un carruatge, vesteix tú nica, capa al
vent amb el cap envoltat d’un nimbe de rajos en forma de creu (nou Sol
Invictus, Sol Salutis, Sol Iustitiae), com una mena d’adaptació de l’apoteosi
d’un emperador o d’un heroi.
o F)Temà tiques: resurrecció , salvació , vida més enllà de la mort. En aquest
moment del cristianisme convé ser molt clar, pel que agafen el que pensen
que poden utilitzar de la simbologia pagana adaptant i el missatge és molt
clar. L'important no era a estètica sinó que tingués un missatge clar. Pel
que no era molt elaborat ni complex en alguns casos. (Nou art sense
tipologia, poc a poc d'una forma més formes i d'una forma més popular es
va construint l'art cristià ).
Altres exemples interessants ho só n: les catacumbes de Lucina en la Via Apia (primeres
dècades del segle III) i la de Domitila: representacions de Jonà s i Daniel.
El tema dels pastors, habituals en la decoració de les viles paganes, representen l’ideal
d’un estil de vida bucò lic i el mèrit d’una bona administració i economia. Tema que
s’adaptà bé al simbolisme cristià.
La retratística funerà ria fou molt important, amb llegendes afirmant que l’à nima viu en
pau, de la redempció … se pretén el mateix en els retrats que ens han quedat, que en aquest
no té característiques idealistes, sinó realistes
Van apareixent noves temà tiques en les catacumbes dels sants Pere i Marcel·lí, Via Llatina
(Noé, Pas del Mar Roig, Sermó de la Muntanya, els soldats jugant-se els vestits de Crist en
la Crucifixió , Resurrecció de Llà tzer… entre d’altres pagans com Ceres-Abundà ncia, els
Treballs d’Hèrcules…).

L’estil de totes aquestes pintures és el propi de l’art decadent de la Roma cosmopolita. No

es va formular un nou estil que trencarà amb la tradició del passat. É s a dir que l’ú nic que
tenia era el missatge clar i per tant tenia que aprofitar-se del que hi havia

Els primers cristians varen limitar-se a adoptar i “batejar” el simbolisme pagà i jueu per a
expressar les seues prò pies creences i esperances.
Com no hi havia suficients arquitectes, artesans… Constantí va concedir immunitats als
que eres destres i qualificats, va subvencionar tot el àmbit del art però perquè a ell també
l’interessava.
Quan es van construir les primeres esglésies es va concedir gran importà ncia a la
lluminositat, la incrustació de metalls preciosos, els mosaics d’or i colors vius, l’estuc… La
representació de la divinitat no és tan important com narrar els esdeveniments per tal
d’edificar l’à nima del contemplador, per tant el missatge un altra vegada es realment el
més important.
Altres exemples molt importants dels segles IV i V ho foren:
o El mausoleu de Constança: escenes de la verema (segle IV) . Los amorcillos pastors
i els vendimiadors, simbolitzen el paradís i l’eucaristia, i les guinardes a la
immortalitat
o La catacumba de Giordano: “Crist ensenyant els apò stols” (segle IV)
o L’església de santa Prudenciana: “Crist en Majestat” ( segle V) Veiem com és més
complex i elaborat ja hi ha un paisatge arquitectò nic, apareix ja crist amb barba,
una creu daurada .. A més hi ha una representació del cel i dels evangelis. Ja hi ha
un missatge molt elaborat es nota que ja és del segle IV O V. Crist porta un llibre,
després en el romà nic també donant a entendre que Crist és la llum. Estaríem
parlant d'un art elitista segurament cultura i econò mica també el més possible.
o L´esglesia de sant Vital (Ravena): “Sant Llorenç” i el “Bon Pastor” (segle V)
o Església de santa Maria la Major: “Adoració dels Mags” (segle V)
o Baptisteri de sant Joan de la Font (Nà pols): símbols dels evangelistes (362-408),
els quals foren pensats per sant Jeroni.
o Capella de santa Matrona (a prop de Cà pua): símbols dels evangelistes (segle V)
o Mausoleu de Gala Placídia (Ravena): símbols dels evangelistes (425-426)
o Basílica de santa Maria la Major: símbols dels evangelistes (c. 432-440)

En el 431, el concili d’È fes* declarà a la Verge com a Mare de Déu i, a conseqü ència
d’això , es deu la construcció de la gran basílica de santa Maria la Major a Roma, sobre els
fonaments d’una església anterior. Els mosaics de la nau daten de l’equador del segle V i
manifesten la iconografia imperial, l’influxe grec de Constantinoble i la influència jueva.
TEMA 2 LA IMPRENTA DEL UNIVERS ROMÀ
REGNES GERMÀ NICS
1 Els epígons de l’univers artístic romà d’Occident: els
primers regnes germà nics(art visigot, asturià i de
repoblació )
Com afecta la caiguda de l'imperi romà en altres parts del mó n, especialment en els
visigots els quals van ser el poble gots més civilitzat de tots.
Moltes cultures dins de l'imperi romà que es veuran influïdes per aquests, a la vegada que
també ells influiran als romans. Cada un tenia unes particularitats artístiques i cultures
diferents, de manera que també quan l'imperi es cristianitza algunes d'aquestes cultures
també es faran cristians. Els visigots só n heretges, só n arrians.
Entre els anys 476-1000, la Península ibèrica viu una llarga etapa de commocions
histò riques. També d’una gran activitat artística i cultural. Una llarga etapa durant la qual
es crearen les bases de l’art espanyol, superat el mestissatge romà.
En aquest període es distingeixen 3 etapes:
A) Regnum Visigotorum
B) Regnum Asturorum
C) Influxos orientalistes (à rabs, mossà rabs i conversos)

Un període en què l’art hispà prendrà carta de naturalesa, començarà a desenvolupar-se

dintre de la Histò ria de l’Art i ocuparà un lloc en la posterior creació i evolució de l’art
europeu.
Els visigots foren el poble indogermà nic més culte de tots, així com el regne més poderó s
del moment. Europa, després de l’Imperi romà , es divideix i subdivideix en petits regnes i
cabdills d’índole ostrogoda, longobarda, merovíngia, bà vara, saxona, angla…
A Espanya hi ha un Regnum Visigotorum unificat, fort i organitzat que es manté durant 3
segles, amb una capitalitat: Toledo, i una cort que pretén emular a la de Constantinoble,
sabien que l’imperi romà d’orient se mantenia en tot el seu esplendor, els visigots só n
l’ú nic regne unificat que podia fer-li competència els bizantins dins del context
internacional. De fet ningun dels pobles anteriors tenen la potencia de com estan
organitzats els visigots.

Entre els anys 586-711, Espanya viu per primer cop una unificació territorial sota un
mateix règim monà rquic, un mateix Dret i una capitalitat i un ú nic dogma comú . Perquè els
que hi havia abans dels visigots eren catò lics.
En Occident queden els visigots i a l’Orient els bizantins.
El contingent visigot que s’estableix en la Península és molt escà s comparat amb la
població hispanoromana.

Des de finals del s. VI, els recels degueren de desaparèixer, produint-se una autèntica fusió :
la conversió dels gots a la fe dels hispanoromans, la unificació jurídica i l’aparició en els
textos de la paraula hispani i la desaparició de godi i romani. É s a dir: unificació espiritual,
unificació del
Dret i unificació socio-racial.
La prova decadent d’aquesta mescla és el renaixement d’allò godo després de la invasió
musulmana que es produeix al nord peninsular, origen del Regne d’Astú ries i
començament de la Reconquesta que comença en el mateix moment que entre els
musulmans perquè ja estava tot unificat amb els godos i els hispans.
La creativitat artística es desenvolupa sobre les bases de l’art popular romà , les
pervivències de la iconografia cristiana, les influències bizantines i les aportacions godes
en una simbiosi que germinarà en el primer estil medieval hispà al llarg del s. VII i els
primers anys del s. VIII: arquitectura, escultura, metal·listeria, vidre i cerà mica. Continuen
les mescles que seran el que forma el primer art cristià de la península
A pesar de la seua força i esplendor, el regne Hispano - visigot no va poder superar tres
esdeveniments catastrò fics:

o La pesta entre el700-702

o La guerra civil provocada pels witizans en el 710
o La gran sublevació basca del 711

Tots estos fets que van fer a la població estar indefensa, els va aprofitar els musulmans per
a la seua entrada. Artísticament les 3 grans etapes seran d’aquest període histò ric só n

o Etapa del regne Visigot(primer estil medieval cristià )

o Etapa del regne d’Astú ries(coincideix amb l’anterior període durant 180 anys)fase
de desenvolupament d’un segon estil sobre les bases de l’anterior i aportacions de
més enllà dels Pirineus.
o Etapa del s. X (de forta immigració mossà rab).

El regnum Asturorum comença el seu caminar com a renaixement del visigot, amb la
voluntat de restaurar en la península l’ordre que la invasió musulmana havia destruït;
tradicions jurídiques i institucions, la implantació de la figura del Rex i la capitalitat.
El nou art gestarà es de base visigò tica amb decoracions mantingudes en aquelles regions
des de la Protohistò ria (asturs i cà ntabres) a més d’influències franques, nord italianes,
orientals sota els tamís bizantí, mercè als objectes sumptuaris. En definitiva un art
precursor del futur art romà nic universal el romà nic no naix del art godo sinó que apareix
de moltes més particularitats de la geografia de on se desenvolupa.

L’art astur és un producte directe dels monarques, que es financen, dirigeixen i deixen
constà ncia d’això per a memò ria futura com a Opus regis. El rei esta sobre l’església (Rex
Aedificator, Excelsusu conditor), com a arquitecte, fundador, mecenes...

Les ciutats sorgeixen com a “ciutats sagrades”, (centres urbans religiosos i al voltant
d’elles es desenvolupen edificacions civils i ciutadanes). Só n ciutats, on se centre la millor
gent de la societat. É s un nucli central i se centra els millors tècnics i estètics a mes
d’albergar els tresors més importats.

A Oviedo es junta el caràcter de “ciutat sagrada”al de “Urbe Regia”(el palau junt a

l’església). Mentre que el Rex encapçala tota acció bèl·lica, política i artística del Regne,
capaç de conformar un estil arrelat profundament al sentit cristià del nord, traspassar els
Pirineus i sent una de les bases del futur romà nic universal.
En el primer terç dels segle X es patentitza que Oviedo ha quedar prou desplaçat en el
nord, i a més aïllat, pel que el centre polític es desplaça a Lleó des de Ramir II (Reges
Legionis). Amb aquest panorama, al que s’uniran els del Comtat de Castella, el
Comtat d’Aragó , el Regne de Navarra i els Comptats catalans, sorgí el que s’ha anomenat
art mossà rabs, art de repoblació i art fronterer...
Aquest estil té el seu origen en la repoblació i les onades
mossà rabs. Així va succeir en el Regne de Lleó i, en general, en els altres territoris. Un estil
que es perllongarà fins més enllà de l’any 1000.

Arribats ací, qui era l’estat cultural de la mossarabia? Fou una massa repobladora de zones
de frontera, més o menys fèrtils, i mà d’obra barata. Tanmateix, les primeres onades foren
comunitats religioses, per tant diposità ries de la fe, cultura i art hispano-got, amb
influències coptes del nord d’À frica, Bizanci i els cristians d’Ankara i Síria. Per consegü ent,
portadors
d’una rica cultura.

Aquest 3 estils hispans tingueren influència en l’estil nascut i expandit per Cluny: cal no
oblidar el caràcter de creuada de la reconquesta i de peregrinació per la tomba de
Santiago. A mitjans del s, XI els esmentats estils es van fusionant amb els corrents
europeus, donant lloc: -L’art comtal català

-L’art navarrès - aragonès de Sanç el major

-L’art castellà – lleonés de Ferran I, connectats amb el Romà nic.

2 GERMANITZACIO ROMANA D’HISPANIA

El pas d’allò prò piament romà (EDAD ANTIGA) a allò indogermà nic(edat mitjana) no fou
brusca en el camp de l’art. Des del segle III van confluir en l’imperi un art oficial (fidel a les
directrius greco-romanes) i un art popular( rú stic i expressiu respecte al primer que el
posava a la mà i comprensió del poble). É s a dir: un “bilingü isme plà stic”.

Tant histò ricament com artísticament, hi hagué una continuïtat en l’època baix-imperial
romana. L’aportació germana mantingué la posició conservadora del mó n romà, germen
de l’art medieval. El seu gran exemple fou el Regne Visigot.
Juntament a les diò cesis gales, la hispà nica era una de les zones de l’imperi millor
romanitzades i de major alçada cultural.
Alans, và ndals i suevs no arriben a fusionar-se i penetren a Hispania des de l’any 409.
Pobles que buscaven terres que habitar i no tenen per objectiu acabar amb les estructures
imperials.
Fou una invasió passatgera, tret de la dels suevs (els quals conformaren el Regne de
Galicia fins el 585). Els và ndals emigraren en el 429 a À frica i els alans foren destruïts pel
visigot Walia entre el 411-418 per ordre de Roma.
Els visigots es trobaven en la província gala d’Aquità nia, al marge de la seua població i
mantenint els seus costums, llengua i lleis.

En el 475, Euric es declara independent de l’Imperi romà , estenent-se cap a Hispania i

Lusità nia. Alaric II governarà sobre la totalitat del territori, tret de Galicia i les muntanyes
basques.
Quan els visigots só n expulsats per Clodoveu i els francs en el 507, aquests queden
confinats definitivament a la península Ibèrica.
Com ja s’ha esmentat, del tronc indo-germà nic del sud, la goda fou la branca més culta:
 Els ostrogots s’establiren a Ità lia des del 493 (amb capital a Ravena).
 Els visigots a Espanya des de finals del segle V.
Els visigots eren apel·lats “els grecs” per la resta de pobles germà nics. La seua presència
no suposà un trencament amb el passat, més bé fou una suma d’elements que originarà
l’art medieval, basat en “l’art popular” romà .
La diferència més gran fou la seua professió de fe arriana, en contrast amb el catolicisme
de la població hispanoromana (superior a la goda en una proporció de 10 a 1). Amb
Recared i la seua conversió s’homogeneïtza religiosa i artísticament.
Es poden diferenciar dues etapes:
 Període Gòtica-Arriana (fins el 586), de mescla. Els visigots es converteixen al
cristianisme abans del Concili de Nicea, però abraçaren l’arrianisme (considerat
heretgia). A Hispania, el catolicisme havia arrelat profundament des de el 313,
encara que es tolerava malament els jueus.
L’actitud dels reis visigots fou de tolerà ncia no exempta de friccions.
Al principi, el Regne Visigot es va mantindre al marge de l’exterior, encara que va
mantenir relacions amb Ità lia, França, el nord d’À frica i Bizanci (de fet, entre els
anys 552-624 hi hagué una província bizantina entre els rius Tú ria i Guadalquivir.
En aquest clima sorgeixen unes creacions artístiques que es poden estructurar en:
o Obres visigodes: la joieria, l’orfebreria i els treballs en metall a petita escala
i ú s personal conformen la producció més prò pia. Só n originals i de gran
perícia tècnica. Els visigots tenien fama entre els romans de ser artífexs de les
joies més vistoses (símbol de riquesa i poder), de les armes de parada més
acurades (símbol de noblesa i valor) i dels aparells de cavall més rics (prestigi
social). S’han trobat molts exemples sobretot en la part de Castilla la vella i la
nova com a aixovar funerari:
-Necrò polis de Carpio de Tajo (Toledo)
-Necrò polis de Castiltierra (Segò via)
-Necrò polis d’Herrera del Pisuerga (Palència)
-Necrò polis de Deza (Sò ria)
-Necrò polis de Daganzo de Arriba (Madrid)
o Obres tardo -paleocristianes per influència del nord d’À frica: els visigots
foren
molt permissius amb la població hispana catò lica. Les estructures
constructives
Nord- africanes van a fer-se un lloc per l’estret contacte de les comunitats a
ambdues parts del Mediterrani. Es detecta l’influeix tardo -paleocristià
d’influències africanes (rajoles estampades, dibuixos geomètrics, crismons,
raïm, palomes, titots reials flanquejant àmfores i calces). Alguns exemples ho
só n:

-Basílica de Cabeza de Griego (Segò briga, Saelices, Conca), inicis del segle
VI
-Basílica de sant Pere d’Alcá ntara (Mà laga), primer terç del segle VI
-Basílica de Alcaracejos (Cò rdova), primer terç del segle VI
-Basílica de Casa Herrera (Mèrida), primer terç del segle VI
-Basílica de La Cocosa (Badajoz), primer terç del segle VI
-Basílica de Algezares (Mú rcia)

o Obres d’influència bizantina: el segle VI és el període de mà xim esplendor

 de Bizanci, el del regnat de Justinià i d’una gran creativitat artística. Un temps
en què els intel·lectuals hispans més preclars (sant Leandre de Sevilla, Joan de
Biclar i Licinià de Cartagena) viatjaren a Constantinoble i en què els bizantins
ocupaven part del llevant peninsular. La seua influència apareixerà en algunes
construccions i elements figuratius (relleus de sarcò fags, pilastres, cancells i
capitells bizantins-ravenesos. Mérida fou el focus més important a l’haver una
important colò nia grega, a més de dos bisbes d’eixa origen. Exemples d’aquesta
fase:
-Catedral de santa Jerusalem (Mérida)
-Ampliació de l’església de santa Eulà lia (Mèrida)
-Sarcò fag de Briviesca
-Sarcò fag de l’església de la santa Creu (È cija)
-Sarcò fag d’Alcudete
-Sarcò fag d’Ithacius (catedral d’Oviedo)

o Obres d’inspiració romana amb aportacions godes: aquesta influència fou

mitjançant les obres d’enginyeria i de fortificació , encara que els visigots es
trobaren un territori “urbanitzat”. Aportacions godes só n l’arc de ferradura,
l’ agatillat de les dovelles… Exemples:
-Pont de Pinos (Granada), segle VI
-Porta de Sevilla (Cò rdova)
-Vila Daragoleja (Granada), segles V-VI

o Obres d’influència no determinada: pertanyen a les darreries del segle VI.

S’estenen per Catalunya, Aragó i Castella. Exemples:
-Església de sant Cugat del Vallès (Barcelona)
-Església monacal de Fraga (Osca)
-Restes de la ciutat de Recò polis (Guadalajara)

 Període Gòtic - Catòlic (586-711) Amb Recaredo hi ha un gran impuls per tal de
fusionar a hispans i gots: unificació religiosa, nou principi jurídic i equilibri social.
En el 586, Recared i la seua cort es converteixen al catolicisme. L’arrianisme és
proscrit i perseguit. S’unifica Galecia (regne dels suevs) i s’expulsa els bizantins de
l’Est- sud
peninsular. Només els bascos queden al marge de l’Estat visigot.
En aquest context, el comerç i la prosperitat s’adverteix a Tarragona, Sevilla,
Cò rdova i Mérida, molt especialment a Toledo, capital del regne des de l’any 546.
Hi ha un renaixement cultural (particularment representat en la figura de sant
Isidor de Sevilla). Aquest moment es quan venen dels visigots i se converteix en un
fort pilar per als cristians. Artísticament, la producció baix-medieval romana es
connectarà estretament amb la iconografia tardo-paleocristiana.

Durant el segle VII tindrà lloc el desenrotllament del primer capítol de l’art
medieval hispà . La primera constà ncia de la conversió de Recared fou la
proliferació de monestirs, un moviment, el monà stic que havia tingut els seus
orígens en el segle IV. En el segle VII ressorgeixen amb força, convertits en
vigorosos centres de cristianització i cultura.

Els més importants (integrants per l’església, dependències per a la comunitat,

escola i biblioteca) s’estableixen en les proximitats de les ciutats episcopals.
 Durant el segle VII, el patrimoni dels monestirs adquireix total autonomia, ni tan
sols el bisbe tenia poder sobre estos, sinó que la màxima autoritat era el Abad,
sent administrat amb independència del poder episcopal. Dels grans monestirs no
res ha arribat a l’actualitat, però sí d’innumerables comunitats petites; les quals
triaven llocs poc accessibles i estaven formades per homes o dones i també per
comunitats mixtes. Eren llocs de cultura, ja que era el lloc on passaven molts llibres
els quals eren llegits i copiats, sent dels llocs on se conservaven grans biblioteques.
Seguint d’aquesta manera el estil grec.
Sorgeix igualment l’anacoretisme, una vessant que l’eremita, segueix una vida molt
pèssima, com una espècie de vagabund, vivien apartats amb una força que arribarà
a preocupar a la prò pia Església.
. Alguns exemples d’aquests conjunts monacals foren:
-Sant Pere de les Roques (Esgos, Ourense), 611
-Sant Millà de la Cogolla (Logronyo)
-Cova dels Set Altars (Sepú lveda, Segò via)
-Monestirs d’Ovarra i Alahó n (Aragó )
-Monestir de Montserrat (Catalunya)
Tampoc ens han arribat molts exemples de temples visigots de la primera meitat
del segle VII. Això fa pensar que les antigues basíliques tardo-paleocristianes
seguiren en ú s, així com les construccions cruciformes bizantines del segle VI.

En aquest període s’imposa l’absis quadrat, potser per influència forana:

-Basílica de sant Pere de les Roques(Mèrida), c. 600
-Basílica d’Ibahernando (Càceres), 635
-Basílica de Medina Sidonia (Cadis), c. 630-648
Els absis, en conseqü ència, adopten la volta de canó en vegada del quart d’esfera.
També la volta de canó de ferradura, pò rtics als peus, en els costats laterals o de
manera combinada. É s una etapa de consolidació d’arquetips.
Juntament amb les esglésies hi ha restes d’altres edificis: edificacions de grans
famílies nobilià ries i necrò polis (amb tombes en l’interior i exterior dels temples).

L’etapa d’esplendor de l’art visigot fou la segona meitat del segle VII. En la qual es
distingeixen 6 variants constructives:

CARACTERISTIQUES GENERALS; Apareix el trifò ric, tres arcs dintre de un, i el

material característic es la pedra solida. També hi havia ermites i esglésies de tipus
rupestres i es un lloc potencia per soterrament Basílica de sant Pere, en el fons hi ha
moltes tipologies, però les característiques son tres naus amb à pside, es un manteniment
dels visigots del art roma.

a)Esglésies integrants d’un santuari: sant Joan de Bañ os (Palència) la seva forma original
era la d'un quadrat d'uns onze metres de costat a què s'afegien un pò rtic, la capella central
de la capçalera i els dos extrems del transsepte amb dues capelles laterals a la capçalera
separades de la central, el que li confereix una estructura de gran originalitat,
L'interior, d'una gran bellesa, és de tipus basilical de tres naus, molt més gran la central
que les laterals i l'altura és aproximadament el doble que l'amplada, separada per quatre
arcs de ferradura sobre columnes cilíndriques, possiblement reutilitzades d'algun
monument romà , la primera adossada al mur de la testera. Sobre cada un dels arcs hi ha
una finestra a l'exterior aprofitant la diferència d'altura entre la nau central i les laterals.
A l'altura de l'ú ltim arc, es perllongava a banda i banda una mena de transsepte,, que
acabaven en dues capelles separades de la central i que havien de ser iguals a aquella. El
fet que hi hagués triple capçalera sembla ser degut a una triple advocació del temple més
que a la possibilitat de concelebració donada la situació independent dels altars.
Adossat al mur de ponent hi ha un petit pò rtic de clara reminiscència oriental, al que
posteriorment se li va afegir una espadanya, amb una porta adovellada interiorment i un
arc de ferradura a l'exterior. Aquest tipus de pò rtic amb porta exterior d'arc i porta
interior amb llinda, que apareix per primera vegada a Sant Joan de Bañ os.

Serà molt comú en l'arquitectura posterior visigoda i en l'asturiana. La capella central, que
és l'ú nic de la capçalera que es conserva en el seu estat original, està coberta per volta de
canó amb generatriu de ferradura com a continuació de l'esplèndid arc toral que la
comunica amb la nau. Aquesta volta, així com la finestra que hi ha al mur de capçalera,
també en forma de ferradura,just a sobre dels dos arrencades del transsepte hi ha dues
finestres, per la qual cosa podem assegurar que aquest, en el seu punt més alt, no podria
superar l'altura del començament de la teulada de les naus laterals, sembla com a ú nica
solució possible que tant les dues ales del transsepte com les capelles laterals de la
capçalera tinguessin teulada a dues aigü es com la central i a la mateixa alçada que aquesta,
que és la part més alta de les naus laterals.
A part mereixen els deu arcs de ferradura que es conserven al monument. Só n els més
antics d'aquest tipus que es coneixen en Españ a però la seva perfecció és segur que van
tenir multitud d'antecedents avui desapareguts.
 
Els de les arqueries divisò ries de les naus estan prolongats en un terç del radi per sota del
centre, sent els salmers comuns als dos arcs que es recolzen en cada columna, el que
augmenta la robustesa del conjunt.
L'arc toral de l'absis central, prolongat en dues setenes parts del radi, sense clau, sobre
impostes decorades està prolongat com ja hem dit per la volta que cobreix la capella. La
sensació que produeix la vista interior amb les dues arcuacions als costats i l'absis al
capdavant, serviria per considerar a aquesta església com un monument excepcional.
Finalment l'arc d'entrada al pò rtic, un dels més interessants de tota l'arquitectura
visigoda, està també prolongat en un terç del radi, amb el extradó s vertical, impostes
decorades com la franja de l'interior i amb clau en la qual hi ha esculpida una creu patent.
É s de gran interès la motllura de decoració que contorneja tot l'arc.

b)Esglésies particulars de soterrament: sant Fructuó s de Montelios (Braga, Portugal)

estructura és clarament la d'una església cruciforme, sobre una planta en forma de
creu grega en la qual cada braç té la forma exterior d'un quadrat, mentre que interiorment
cada un d'ells, excepte l'occidental en el qual hi ha la porta, allotja un absis de planta de
ferradura molt acusada. Els braços s'uneixen en el transepto, comunicat amb cada un d'ells
mitjançant tres arcs de ferradura, més ample el central que els laterals, que es recolzen
sobre dues columnes exemptes i sobre els murs laterals. Aquests tres arcs estan inscrits
dins d'un altre gran arc cec, també de ferradura sobre el qual s'eleva cada mur del
transsepte format una llanterna, coberta per unacú pula sobre petxines construïda amb
maons. Els braços excepte el d'entrada, que es cobreix amb volta de canó , també es
cobrien amb cú pules, en aquest cas suportades per columnes, sis a l'absis i quatre en les
laterals que, formant un petit deambulatori, deixava molt reduïts els espais per a el culte.
La il·luminació s'aconsegueix per mitjà de finestres de doble arc de ferradura, situades a
cada costat del transsepte i en cada braç excepte el d'entrada. Construïda amb aparell de
carreus escairats, posseeix una interessant decoració exterior formada per frontons
triangulars, arqueria cega en els murs laterals alternant triangles i arcs de mig punt sobre
un sò col de tipus clà ssic, un estret fris amb sogueado ia la torre del creuer una cornisa amb
decoració d'arcs i triangles petits cecs, que sembla ser que es recolzaven sobre petites
columnes avui desaparegudes. Tota la decoració exterior és independent de la forma dels
carreus, com tallada en ells.
A l'interior hi ha també un fris semblant a l'exterior, els capitells só n de tipus corinti
llaurats expressament per a aquesta església així com el gran fris que recorre l'església a la
mateixa altura que els capitells. Tota la decoració és d'imitació del tipus romà , però d'una
qualitat molt superior a l'existent de l'època romana en aquesta zona

c)Esglésies monacals amb alberg: santa Comba de Bande (Ourense) Molt ben conservada i
sense grans modificacions respecte al seu disseny original, planta de creu grega a la qual
s'afegeix un absis en el costat oriental i un pò rtic a l'occidental. L'esquema del temple
s'organitza al voltant d'un cos central elevat cobert amb volta d'aresta, del qual parteixen
les quatre estances que formen els braços de la planta de creu grega. Les naus presenten
voltes de mig canó construïdes de maó de tipus romà i acaben en el quadrat central en arcs
de ferradura, "que rematen directament a la paret sobre lleixes decorades i s'ajunten a
parells a cada cantonada de manera que només dos d'ells só n complets, mentre que els
altres dos arrenquen enjarjados amb aquellos.Por sobre dels arcs arrenquen els murs que
suporten el cimbori, l'altura és aproximadament el doble de la seva amplada i amb una
finestra a cada costat, cobert per una volta d'aresta capialzada, .
A la banda oriental s'obre l'absis de planta quadrada i cobert per volta semicircular, al qual
s'accedeix a través d'un arc toral sense clau i perllongat sobre impostes que continuen al
llarg dels murs i es recolzen en parelles de columnes amb peculiars bases i fustos llisos. A
sobre hi ha una petita cà mera a la qual només es pot accedir per una finestra interior hi ha
al mur de la nau oriental. Podria tractar-se d'una estada que serviria per guardar els
objectes de valor de l'església, convertida en precedent de l'anomenada "cambra del
tresor", característica de l'arquitectura asturiana
Al centre de l'església se situa un cimbori aixecat sobre quatre arcs de ferradura, amb una
línia d'imposta decorada amb motius de sogueado i que serveix de partida per als quatre
trams que formen l'esquema de creu. Presenta una finestra a cada costat que aporta
lluminositat al temple i es cobreix amb una volta d'aresta realitzada amb maons a la
manera romana.
En funció de la cronologia estudiada, el realment important d'aquest edifici és que es
tracta d'una de les primeres esglésies cruciformes de l'arquitectura visigoda. Per la seva
situació i cronologia, Santa Comba de Bande representa la troballa definitiu pel que fa al
disseny de les plantes i sembla que partint de l'estructura que per a la seva tomba va
importar Sant Fructuó s, imitant models de Ravenna i Bizanci, es va adoptar la mateixa
forma per a les esglésies posteriors, "per la qual cosa l'esquema de dues naus creuades i el
cimbori sobre el seu creuer n'hi havia prou afegir la capella major, i perquè el conjunt
conservés aquesta simetria, se li afegia també en el costat oposat un pò rtic de les mateixes
dimensions d'aquella "
sant Pere de la Mata (Toledo)
Malauradament d'aquesta església no queden més que les restes, en molt mal estat,
d'alguns murs, dels quals part d'ells pertanyen a reconstruccions posteriors que no han
respectat ni el sistema de construcció ni l'estructura original.
Seguint a escala 4/3 el disseny de Santa Comba de Bande, Sant Pere de la Mata constava
inicialment de dues naus que es creuaven en el creuer formant una llanterna sobre arcs de
ferradura, dels quals només queda el del costat sud que, a diferència de Bande, en comptes
de reposar directament sobre lleixes en el mur, arrenquen sobre pilars adossats al mateix i
impostes de marbre decorades.
La major diferència que s'observa en la seva estructura respecte a les altres dues esglésies
del grup és que l'altura del mur de la testera i els dos laterals que es conserven sembla
indicar que l'absis, en comptes de ser més baix que les naus, era com una prolongació de la
nau principal, encara que com els murs que el formen só n més amples que la resta de
l'estructura, l'efecte interior havia de ser semblant al de Bande. Com ja hem fet referència
en l'estudi de Bande, les estances laterals eren un afegit posterior, el que s'observa
clarament en els plà nols de separació que hi ha a les restes de la capçalera, entre el mur
que correspon a l'absis i els de les estances laterals.
e)Esglésies conventuals femenines: santa Maria de Quintanilla de las Viñ as (Burgos) El seu
aspecte original: el temple presentava tres naus amb pò rtic als peus, capçalera
quadrangular i creuer, que albergava en ambdó s extrems dues sales annexes a manera de
sagristies. Parlem ara de la seva decoració . Es tracta d'relleus, i mostren un variat
programa iconogrà fic.
Escassa, si. Escassa i unida a l'arquitectura. Com en l'església de Sant Joan de banys, com
en totes les construccions visigodes, la decoració se centra en els relleus. Així, en el temple
s'adornen dovelles, capitells, capelles ... així veiem decoració vegetal a força de raïm,
pinyes o arbres de la vida a les dovelles de l'arc triomfal. D'altra banda, en dos capitells es
representen al sol i la lluna com a figures humanes, totes dues inserides en un clípeo
sostingut per à ngels.
A la Capella Major tenim una là pida en la qual s'esculpeix una figura masculina amb nimbe
i creu que es troba flanquejada per dos à ngels. Aquesta figura podria ser el mateix Crist, o
potser un sant o un devot. En la mateixa capella tenim una altra là pida, però es representa
una figura femenina. A l'exterior apreciem nombrosos frisos que mostren cercles decorats
amb figures vegetals i zoomorfes. Tenim el corb, representat diverses vegades, i que
simbolitza la resurrecció , la immortalitat, i tenim nombroses aus, totes simbolitzant el
sagrament de l'eucaristia.
A més, veiem un dels animals fantà stics més representats en la histò ria de l'art: l'aixeta.
L'aixeta prova que a Santa Maria de Quintanilla de les Viñ as, església visigoda, es deixa
entreveure influències orientals: perses i bizantines.

f)Esglésies monà stiques masculines: temples d’Alcuéscar (Càceres)

Hi ha molta quantitat de exemples amb diverses característiques, amb distintes tipologies,
encara que en totes apareix la forta influencia romana modificades amb tocs visigots, ja
que estos no feien edificis i art més fi, característic roma, sinó que era un art molt tosco i
no hi ha un treball molt especialitzat, segü ent el preludi del que serà el romà nic.

L’ART DEL REGNE D’ASTÚ RIES

Amb la invasió musulmana en l'any 711 i la rà pida ocupació de la Península Ibèrica per
aquests, es va produir la desaparició del regne visigot. No obstant això , va romandre un
petit grup de resistència cristià en les allunyades terres de la serralada Cantà brica, en el
vessant de sobrevent, constituint el denominat regne d'Astú ries.
La victò ria de Covadonga (amb don Pelayo) cap a l'any 722 va suposar el seu inici, en certa
manera amb la pretensió de ressuscitar la desapareguda monarquia visigoda. La seva
capital es va establir a Oviedo (destruïda pels musulmans a la fi del segle VIII) en l'any 794
per Alfonso II el Cast, traslladant-se a Lleó l'any 931. Oviedo es va convertir en una mena
de ciutat sagrada a la qual va arribar un important nombre de relíquies.

Periodo prerramirense: durant el reinat de Alfonso II el Casto (791-842). (San Juliá n de

Prados, Cá mara Santa de Oviedo, Santa María de Bendones, San Pedro de Nora y San Tirso
en Oviedo). En temps d’Alfons II el Cast, Oviedo:
-Passa a ser seu bisbal,S’alça una muralla,Es construeix un palau (la “cambra secreta” de la
catedral d’Oviedo seria part de la capella palatina)
-Als voltants de la ciutat es construeix l’església de sant Julià dels Prats o Santullano (planta
basilical, transsepte, 3 absis rectes, frescos…). La seua planta va servir de model als temples
de sant Pere de Nora, san Tirso o santa Maria de Bendones.
-La “creu dels Àngels”, reliquiari de creu grega: a l’anvers pedres encastades i al revers un
camafeu romà i una inscripció en lletres d’or.
Pot ser d’origen italià.
Periodo ramiresne: amb Ramiro I (842-850). Moment culminant. (). L’ascens de Ramir I
en el 842 marcà un gir radical en l’art, com per exemple: la construcció de santa Maria del
Naranco i sant Miquel de Lillo, com a capelles palatines.
Amb Ordoni I (850-866) es basteix santa Cristina de Lena (Vega del Rei), la qual té
connexions amb santa Maria del Naranco.
Periodo postramirense: L'art asturià es va desenvolupar entre els segles VIII i X.
Es diferencien tres etapes al llarg de tres regnats:,
L'art asturià és un clar precedent de l'estil romà nic que es va estendre per Europa des del
segle XI. Posseeix una gran personalitat i originalitat, amb manifestacions artístiques
noves i independents, d'aquí la seva singularitat. Es fon, recull i uneix aspectes de tradició
romana (clà ssica), elements decoratius visigò tics, influències arribades d'Europa (art
carolingi), aportacions mossà rabs i elements orientals de l'art bizantí.
El primer autèntic monarca del regne de Astú ries és Alfons I, en la primera meitat del segle
VIII. Ell i els seus successors començaren a preocupar-se per crear una cort estable i un
aparell à ulic i administratiu al seu voltant. Procés inseparable del progressiu avanç
repoblador i la consegü ent transformació de la societat.

Característiques generals.
- Edificis de aconseguides proporcions, de gran alçada i verticalitat. Ocupació de
contraforts i arcuacions cegues a l'exterior del mur i arcs faixons a l'interior que
contraresten les embranzides de les voltes.
- Els murs dels edificis solen combinar els grans carreus de pedra i la maçoneria.
- Gran varietat de suports: ocupació de l'arc de mig punt clà ssic bastant peraltat, amb
capitells corintis o de tronc piramidal, sostingut per pilars de secció quadrada, atrevint a
l'assaig de cruciforme. També van emprar els arcs de ferradura i l'aparell de maó .
- Coberta generalitzada de voltes, especialment de canó , encara que en la primera etapa va
predominar la sostrada de fusta.
- Predomini de la planta basilical de tres naus amb ampli creuer. La capçalera és triple,
d'absis rectangulars a l'interior ia l'exterior. A sobre de la capella major sol 8 trobar-se una
cambra secreta (cà mera del tresor) accessible des de l'exterior, per una finestra. A la part
dels peus ia la zona alta destaca la tribuna a la qual s'accedia el monarca per assistir a la
litú rgia sense ser vist.
- Al cos de l'edifici normalment se li afegeix un pò rtic lateral o porxo.
- Escassetat d'obertures i ú s de finestres geminades.
- Riquesa ornamental. Motius de cintes i discos, sogueado decorant el fust de les columnes,
medallons i gelosies d'origen romà . En la primera etapa destaquen les pintures murals a
l'interior (especialment en Sant Julià de Prats, encara sense desxifrar-se i de gran
semblança a la pintura de Pompeia).
- En l'etapa ramirense l'arquitectura presenta els segü ents canvis: o construccions més
estilitzades o edificis totalment volta o ú s de l'arc de mig punt peraltat o ú s de contraforts
o el parament es treballa amb més minuciositat o segueix apareixent la tribuna.
- En el període postramirense es van incorporar elements de l'art musulmà com l'alfiz,
capitells d'influència islà mica, arquets de ferradura, etc.
Arts figuratives:Tant l'escultura com la pintura estan al servei de l'arquitectura.
L'escultura va tenir un paper secundari o va ser gairebé inexistent. Destaquen els relleus
dels brancals de Sant Miquel de Lillo amb escenes de circ i els relleus en els medallons de
Santa Maria del Naranco, amb temes orientals. Igual passa amb les representacions
pictò riques, sent les més importants les de Sant Julià de Prats amb temes de perspectives
d'esglésies, palaus,
•contemporani a l'Imperi carolingi.
• Els seus fundadors no tenien res a veure amb els visigots, i molts d'ells probablement ni
tan sols van ser cristians.
• Els protagonistes de la batalla de Covadonga (718) van ser els propis muntanyencs
asturs, qui abans s'havien oposat a romans i visigots i ara també als musulmans per evitar
pagar tributs.
• L'arribada, molt minorità ria, de refugiats germans vindria més tard i van ser els que van
inventar un nexe entre els antics reis de Toledo i els seus "Successors" asturians.
• Ni Pelagi ni Fà fila van arribar a coronar -reis. De fet, la iniciativa del segon de fundar a
Cangas de Onís una església sobre un antic dolmen neolític parla de les pervivències de
cultes atà vics.
• Seria Alfons I el primer autèntic monarca del regne, a la primera meitat del segle VIII. Ell
i successors van començar a preocupar-se per crear una cort estable i un aparell à ulic i
administratiu al seu voltant. Procés inseparable del progressiu avanç repobladors la
consegü ent transformació de la societat.
• La capital va passar a Santianes de Pravia i d'aquí a Oviedo en temps d'Alfonso II el Cast
(estricte contemporani de Carlemany).
• Les manifestacions artístiques d'aquests primers temps van ser molt limitades (petites
esglésies vinculades al patrocini regi).• La monarquia capitalitzarà les iniciatives
constructives imitant el model visigò tic.
• El renaixement de la cort toledana va ser el leitmotiv del desenvolupament de l'art
asturià.
• No obstant això , alguns trets de l'arquitectura asturiana es distanciaran de l'arquetip
visigò tic: la mida de la pedra no va tenir la mateixa qualitat, les columnes van ser
substituïdes per pilars quadrats de maó , els arcs van deixar de ser de ferradura per ser de
mig punt, guanyar importà ncia la pintura mural.
• En temps d'Alfonso II el Cast, Oviedo passa a ser seu bisbal i s'aixeca Una muralla

L’ART DE FRONTERA I DE REPOBLACIÓ (art mossà rab)

La invasió de la Península Ibèrica per part dels musulmans a principis del S. VIII va
suposar que una gran part de la població hispà-visigoda es quedés sota el seu domini
conservant la seva religió i culte. A aquests cristians se'ls va cridar mossà rabs. La
convivència d'aquests cristians amb els musulmans va produir un procés d'islamització en
la comunitat cristiana, que va donar com a resultat la cultura i l'art mossà rab.
En sentit més ampli també reben el nom de mossà rabs els cristians que abandonen
AlÁ ndalus i marxen a poblar les terres conquerides pels reis cristians en les seves diverses
campanyes contra els musulmans, moguts pel desig d'escapar de les persecucions
religioses que es van donar en determinats moments o atrets per les promeses fetes pels
reis cristians als que acudissin a repoblar les noves terres. Aquests fets ens expliquen la
dispersió d'aquest art (Sud de Galícia, Valls del Duero i Ebre, Catalunya i Andalusia) i
justifiquen el que alguns autors denominen art de repoblació al realitzat fora d'Al-Andalus,
no només per cristians vinguts de territori musulmà sinó també per cristians procedents
del Nord de la Península.
L'art mossà rab es concentra en territoris de l'antic regne de Lleó (principals mostres). El
seu període d'esplendor va ser el segle X (segle de transició i d'escassa brillantor artística
a Europa). Cronolò gicament va succeir a l'art asturià, que al seu torn va reemplaçar a
l'visigot a la zona cristiana de la Península Ibèrica. É s un art amb clares influències
islà miques i bizantines. A més les zones repoblades per aquests mossà rabs seran les terres
per on s'introdueixi el pelegrinatge del romà nic.

El respecte dels edificis visigò tics retrobats va ser tan gran, i les restauracions tan fidels,
que sovint es plantegen dubtes sobre la cronologia de cada part. La influencia visigoda es
prolongava .

La influència visigoda es prolongava sense solució de continuïtat (només hi trobem

novetats d’influx andalusí: major tancament dels arcs de ferrarura, la seua disposició
encavalcada, l’ú s d’alfiz o les voltes nervades).
Exemples só n antics cenobis:
-Sant Miquel d’Escalada, Lleó (segle IX) l’església, basílica de tres naus amb
tres absis, orientats canò nicament cap a l'est, que tenen planta interior en forma de
ferradura on contraforts a l'estil asturià en les línies de separació dels absis. Al
llarg de tot el seu costat sud hi ha un pò rtic, de construcció en dues fases, ambdues
alguna cosa posteriors a la de l'església, suportat per dotze arcs de ferradura sobre
columnes amb capitells, emmarcat tot el conjunt dins d'un alfiz. La seva imatge
exterior és la clà ssica d'una basílica amb pò rtic però que, a diferència d’esglésies
asturianes del mateix tipus, no presenta la façana principal al costat oest sinó que,
segons costum en l'arquitectura mossà rab, la porta principal, acabada en arc de
ferradura prolongat en 1/2 del radi, està dins del pò rtic, al costat sud. Existien
altres dues portes, també laterals, en els extrems del creuer, de les quals només es
conserva la del costat sud.
per un pla ú nic que cobreix els dos espais, enlletgint l'estètica de l'edifici. Pel que fa
a la capçalera, presenta teulada a tres aigü es a la capella central i d'un sol pla en les
laterals, els tres de menor altura que la de la nau corresponent, amb la curiosa
particularitat que, com en les esglésies asturianes i en algunes visigodes, també hi
ha una cà mera aïllada entre la cú pula i la teulada de l'absis central. Les teulades de
la nau i l'absis central acaben en rà fecs suportats per grans permò dols de rotlles
habituals a les esglésies mossà rabs.
Disset finestres il·luminaven l'interior de l'església
-Sant Cebrià de Mazote, Valladolid La barreja d'elements de diferents estils
no acaba aquí, ja que mentre l'estructura del tram segü ent és la d'una basílica
clà ssica de tres naus, de major amplada i de molt major altura la central que les
laterals, sobre les que s'obren quatre finestres en arc de ferradura a cada costat en
els murs de la nau central, l'ú ltim tram és un sorprenent absis occidental. El
resultat final és un conjunt molt complex però harmonió s, format per quatre
volums centrals de diferents altures i altres tres a cada costat, amb deu teulades
perfectament diferenciats a una, dues i tres vessants. Posteriorment es va afegir a
l'absis occidental una enorme cadireta medieval i un compartiment adossat al
costat nord del creuer, que deformen l'aspecte actual del conjunt.
En accedir al seu interior ens trobem amb un ambient tan eclèctic i alhora tan
harmò nic com el que produeix el seu aspecte exterior. En principi, sembla que
estem en una església clà ssica de tipus basilical, amb tres naus separades per altes
arcuacions suportades per columnes de marbre sobre bases, en tots dos casos
possiblement reutilitzades, acabades en magnífics capitells mossà rabs. Les tres
naus estan cobertes, també a l'estil clà ssic, per sostrada de fusta, a dues aigü es la
central, que va ser refeta al segle XVI i arriba als 11m d'altura, i d'un ú nic pla les
laterals, que només arriben fins als 6 m , el que permet l'obertura de les quatre
finestres a cada costat de la central a les que ja hem fet referència, que
proporcionen una magnífica il·luminació a tota l'església. Però aquest aspecte
 clà ssic canvia a l'observar que els arcs só n d'àmplia ferradura, perllongats fins 3/5
del radi, i amb l'extradó s de corba excèntrica, molt d'acord amb l'estil califal
-Santa Maria de Lebeñ a, Cantà bria (924) Construïda en maçoneria, té
forma de creu grega inscrita en un rectangle, gairebé un quadrat, del que
sobresurten tres absis plans, una mica més llarg el central, que és de la
mateixa amplada que la nau central, sent els laterals en forma de trapezi,
una mica més estrets que les naus corresponents. influència de l'art asturià
en la forma de la seva capçalera tripartida, plana i irregular, així com els tres
compartiments que hi ha al costat oposat, que recorda els pò rtics de les
esglésies asturianes, i en què possiblement estigués l'entrada principal,
substituïda posteriorment per la porta lateral actual en afegir el pò rtic del
costat sud.
Però més impactant és el seu interior, dividit en dotze quadrats, tots
comunicats entre si excepte els dos compartiments laterals del costat oest i
els dos absis laterals, que en ambdó s casos estan separats de la central per
murs tancats.
En la seva estructura interna tornem a observar una interessant simbiosi
entre l'art visigot, l'asturià i la influència à rab.
Columnes de diferent longitud adossades al mateix pilar, totes elles de fust
cilíndric sobrebasas à tiques, acabades en capitells de tipus corinti, amb
decoració vegetal i collars de sogueado asturià , i sobre elles cimacis en
forma de tronc de pirà mide invertida. El resultat final, d'una estètica
sorprenent, és que a cada costat d'una pilastra hi columnes i capitells molt
semblants, però situades de forma esglaonada, formant una espècie
d'espiral ò ptica que augmenta la sensació de lleugeresa del conjunt.
-Sant Millà de la Cogolla (segle X)
-Sant Joan de la Peñ a, Osca
Especialment enigmà tic és el cas de sant Baudeli de Berlanga, a Sò ria (primera
meitat del segle XI), la qual presenta: dues cambres, la més gran amb un pilar al
centre del que eixen 8 nervis oberts com una palmera, tribuna elevada i decoració
al fresc posterior probablement.
Altre temple d’interès és el de sant Quirze de Pedret: amb 3 naus rematades per
sengles absis.

L’ultima etapa del art asturià es per els cò dexs sobretot el de d’Apocalipsis, enllaça la
miniatura que va potenciar Carlemany, així tots els monestirs aconseguien biblioteques
amb llibres il·lustrats Les creacions més originals só n les manifestacions plà stiques:
especialment la miniatura. Una realitat a banda de l’herència carolíngia.

El llibre de l’Apocalipsi tingué molta fortuna per:

-El seu ú s visigò tic durant la Pasqua

-Els musulmans eren identificats amb el regne de l’ Anticrist

El carà cter hermètic dels missatges de l’Apocalipsi va fer necessà ries explicacions i
comentaris. Els de més èxit van ser els del Beat de Liébana, ja que els seus comentaris van
ser l’obra més copiada i il·luminada de l’alta Edat Mitjana hispà nica. Els il·luminadors
hispans apareixen envoltats d’una aurèola de prestigi. Alguns arribaren a retractar-se, ja
que segurament, no eren mossà rabs.

En aquest període trobem un conjunt de esglésies i basíliques dignes del període Asturg,
on só n característiques molt semblant als visigots, una planta basilical amb tres naus amb
absis i transsepte, esta molt influenciat per els visigots, però no al 100%.

Una petita mostra de art en miniatura es la Creu dels À ngels és de tipus de creu grega i de
forma puntada. La longitud dels seus quatre braços és gairebé idèntica, i tots ells parteixen
d'un disc col·locat al centre de la creu.

Està formada per dues peces de fusta de cirerer silvestre, unides al centre de la creu
mitjançant un disc central, folrades amb una prima làmina d'or subjecta mitjançant petits
claus elaborats també amb or. En cadascun dels braços de la creu hi ha una petita capseta
inserida,destinada a guardar diverses relíquies, i cadascuna de les quatre capsetes compta
amb la seva corresponent tapa corredissa.

L'anvers de la creu està adornat amb quaranta-vuit pedres, en forma de cabujó n, sent cinc
d'elles entallis d'època romana reutilitzats, i també està ornada amb labors de filigrana
que incrusta pedreria policromada. Algunes de les pedres só n semiprecioses, com a
granades i à gates.

El revers de la creu està recobert amb una là mina llisa d'or, i en cadascun dels quatre
braços de la creu apareix una inscripció en lletres d'or. Així mateix, en cadascun dels
quatre extrems de la part posterior de la creu hi ha una gemma envoltada per dos cercles
de petites pedres. En el disc central del revers hi havia un camafeu romà d'à gata, envoltat
per un cercle amb perles i pedreria

Temple de santa maria de Naranco.

Consta de dues plantes i traçament rectangular de 20 metres de longitud per 6 d'amplada,

resultant una planta força allargada. En els seus costats més grans existeixen dos sortints
dels quals el del costat nord, correspon a una escala de dos tiratges per la que s'accedeix a
la planta superior.

La planta baixa consta d'un ampli cos central cobert de volta de canó recorregut per arcs
faixons que descansen directament sobre el mur, per la qual cosa presenta grans
similituds amb la capella inferior de la Cámara Santa d'Oviedo, a la catedral d'Oviedo. Va
ser possiblement utilitzat com a oratori palatí, encara que s'especula que es tractés d'una
cambra règia on es rebés audiència, aquesta teoria es recolza a la bancada que recorre les
parets, i està flanquejat per dues cambres laterals amb coberta de fusta. D'aquestes
cambres laterals la del costat est, comunica amb el cos central i va tenir funcions de sala de
bany (interpretació controvertida) o cisterna, conservant la seva pila. La del costat oest
només és accessible des de l'exterior, desconeixent-se la seva funció , podent haver acollit
una garita.

La planta superior va ser planta noble, presentant una distribució similar a la de la planta
baixa. La gran sala central, rectangular i coberta per volta de canó peraltada entravessada
per sis arcs faixons que es recolzen en mènsules. Està recorreguda en els seus costats més
grans per una arcuació cega que es recolza en dobles columnes de fusts d'origen cèltic. Es
troba flanquejada en aquest cas per dos miradors o tribunes també coberts amb volta.

A l'exterior, en el seu costats més grans, só n visibles els contraforts que es corresponen
amb els arcs faixons interiors. Als costats més petits la façana s'estructura a tres pisos,
corresponent el central a la planta noble, els miradors del qual s'obren a l'exterior
mitjançant tres arcs de mig punt peraltats, en els que el central és lleugerament més gran.
Aquest mateix esquema, a una escala molt més reduïda i estilitzada, es repeteix per
damunt d'ells, formant el finestral de dues cambres a les quals no existeix accés excepte
amb l'ajut d'una escala i la seva utilitat era de guardar el tresor del noble.

El resultat és un edifici elevat, esvelt i elegant, modulat per la simetria dels contraforts i la
grà cia dels seus arcs de mig punt peraltats, alguna de les solucions constructives i
decoratives del qual, com ara les voltes de canó , els arcs faixons, els contraforts exteriors o
la supeditació de la decoració escultò rica a l'arquitectura, suposen un clar avenç de l'art
romà nic.

San miquel de Lillo Originalment va tenir planta basilical de tres naus, però només es
conserva una tercera part de la seva longitud, perquè durant el segle XIII o principis del
XIV es va arruïnar possiblement a causa de les males condicions del sò l. Es conserva
ú nicament el vestíbul i l'arrencada de les seves tres naus. Sobre el primer es troba la
tribuna reial, flanquejada a banda i banda per dues petites estances.
La coberta és de volta, mitjançant un sistema complex de voltes de mig canó . Les naus
estan separades per arcs que descansen en columnes, fet inusitat ja que l'habitual en l'art
asturià és l'ú s del pilar com a suport. Aquestes columnes es recolzen en altes bases
quadrades que alberguen decoració escultò rica d'arquets que s'enquadren figures.
Està realitzada en la seva major part a força de sillarejo, encara que les cantonades dels
murs i els contraforts só n de carreus. Les finestres presenten belles gelosies tallades en
pedra. La construcció resulta esvelta i mostra cert interès del seu autor per les
proporcions, ja que la seva altura és el triple de l'amplada de les seves naus.
Molt destacable és la decoració escultò rica en relleu; especialment la dels brancals de la
porta d'entrada, possiblement inspirada en un díptic consular bizantí del segle VI,
pertanyent al cò nsol Areobindo, que es conserva al Museu de Sant Petersburg. Presenta
escenes circenses amb un saltimbanqui fent acrobà cies i un domador de lleons.
Tota la decoració escultò rica en brancals, bases i capitells denota una forta influència
bizantina, oriental i fins i tot llombarda, presentant un cert encant primitiu i
antinaturalista.
Queden restes de la decoració pictò rica mural en la qual podem distingir dos tipus. La
decorativa imita la de l'època d'Alfons II visible a Sant Julià dels Prats, però hi ha altres
totalment noves amb la figura humana com a tema principal. Aquestes pintures só n
visibles en el mur Sud de la nau sud i al mur Est de la mateixa nau. conserva una petita
part del complexe, després de dir Tretes Arqueolò giques s'ha descobert com era i 1
Principi
A l'interior es troben decoracions sobre els arcs, que só n elements de la naturalesa
estilitzats, però també hi ha uns Altres que parlen del seu culte paga, és una decoració n'hi
ha prou i no segueix cap perfecció , com l’ aconseguida per la romana. Les naus tinença
unes columnes molt elevades i uns arcs petits, desproporcionant la imatge, encara que al
MATEIX temps li dó na una Fragilitat

Església de santa Cristiana de lena Aquest petit edifici amb un pla de creu grega,
inhabitual en l'arquitectura asturiana, segueix els parà metres tradicionals: consta de cinc
segments en forma quadrangular, definits pels arcs faixons que es recolzen en una
arqueria cega que recorre els murs laterals, sent un ells, el més gran, el que conforma la
nau principal del temple. El sò l es troba a dos altures amb l'entrada més baixa respecte a
l'altar. El tipus de volta usada és la volta de canó que descansa sobre arcs faixons reforçats
a l'exterior per contraforts. Està dotada de nà rtex i de iconostasis, format per tres arcs de
pedra que descansen sobre quatre capitells amb les seves respectives quatre columnes de
marbre tancades per gelosies calades en forma rectangular, que separa el presbiteri de la
nau principal. En el fons es pot veure el iconò stasi que segueix les pautes de l'art de
Ramiro I tot i que es poden contemplar motius visigots en la decoració . Per dins ja no se
troba l’arc de ferradura, cancel·la que separa el altar. Tots els exemples tenen la volta de
canó de pedra. L a major part dels capitells só n molt toscos

San Salvador de Valdediós El traçat de la planta respon a l'esquema basilical de tres

naus, més ampla la central, constituïdes per quatre trams d'arcs de mig punt, i rematades
en les seves capçaleres per sengles capelles absidals rectangulars. No posseeix transsepte,
per més que dues dependències annexes, una a cada un dels seus costats, poden donar una
impressió equivocada. Als peus de la nau central es disposa un nà rtex o vestíbul al qual
s'han adossat dues estades en correspondència amb les dues naus laterals. Sobre el
conjunt munta una tribuna a la qual s'accedeix per una escala interior. Recolzant-se en el
mur sud de l'església es va construir més tard un pò rtic que preludia les galeries
porticades que en el període romà nic van proliferar en les esglésies castellanes. A través d'
ell s'accedeix a l'interior del temple per la seva porta meridional.
Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó que carreguen sobre els murs exteriors amb
contraforts i sobre les dues arqueríes que separen longitudinalment les naus. Estan
formades aquelles per arcs de mig punt suportats per forts pilars de secció quadrada. El
pò rtic lateral també posseeix volta de canó , però en aquest cas reforçada per arcs faixons.
Els absis só n així mateix de volta a una alçada inferior a la de la nau respectiva.

A l'exterior es reflecteix l'ordre compositiu de l'edificació : la nau central excel·lent en

altura sobre les laterals; els contraforts ben marcats en el mur nord i en la façana
occidental separant les naus; la prolongació de la capçalera de la nau principal sobre les
contigü es; l'espadanya amb què culmina el imafront acabada en un merlet d'estil califal;
les obertures d'accés al nà rtex i al pò rtic lateral, ambdó s sota arc de mig punt; i el gran
nombre de finestres per a proporcionar una adequada il·luminació a totes les estances:
n'hi ha de simple espitllera, senzilles d'un sol arc, geminades d'arcs visigò tics emmarcats
per un arrabà , amb gelosia de primerenca traceria, i una finestra de triple arc en l'absis
central.

Els arcs que trobem só n una mescla de arc de ferradura i mig punt. L’interior es molt
senzill, i una decoració molt bastorra, perquè per a les dimensions del complexe, la
construcció es molt tosca.

San Miquel d’Escalada,Lleó La planta del temple és basilical de tres naus, separades per
arcuacions sobre columnes, algunes reaprofitades, sobre les quals descansen arcs de
ferradura. La capçalera, recta a l'exterior, alberga tres absis de planta ultra semicircular.
Entre les naus i les capelles es troba un lloc delimitat per cancells i un airó s iconostasis. La
seva il·luminació segueix la tradició de les esglésies paleocristianes, amb finestres
practicades en el mur volat de la nau central i en els absis. Cada capella es cobreix,
interiorment, amb voltes ultra semicirculars i gallonada, a la manera dels vells models
orientals i islàmics. La resta, es cobriria amb armadura de fusta vista, substituïda, en
l'actualitat, per una altra més complexa i una mica més modern. A l'exterior, es corona
amb teulada a dos i un vessant, amb amplis rà fecs suportats per permò dols de rotlles.
Posterior de l'edifici, on es distingeix l'afegit romà nic a l'original temple mossà rab.
Cada un dels espais descrits tenia la seva funció específica en l'activitat quotidiana del
monestir. La nau era el lloc que ocupava el poble durant la celebració litú rgica. Els absis,
amb els seus altars, eren recintes sacralitzats als quals tenien accés només el clergat
oficiant, mentre que la zona intermèdia es destinava, probablement, al cor.
Aquesta distribució tan jerarquitzada de l'espai interior es deu, en part, a la reminiscència
del passat, que al seu torn, recull aspectes de la litú rgia oriental. Així queda encara patent
en la litú rgia ortodoxa bizantina i en el cerimonial copto. Físicament s'observen vestigis de
tal compartimentació en els bells cancells, ornats de relleus, al costat de les arcuacions del
iconò stasi. Dell penjava el velum o cortina que s'obria o tancava segons el moment del
culte per deixar visible o encegat l'altar als fidels allà presents
Interior del temple.
El pò rtic rematat en arcs de ferradura que recull la tradició del model de l'Art asturià
perquè vegem un art més primitiu i bast, com el de Sant Salvador de Valdedió s i, al seu
torn, va poder servir de precedent a altres posteriors romà niques de les terres del Duero.
Especial atenció mereix la finestra geminada situada al mur que tanca el pò rtic en el seu
costat occidental. Es tracta d'un va doble amb columneta central i dos arquets de
ferradura. S'emmarca en un alfiz que interromp la línia d'imposta.
Els arcs d'aquesta finestra, així com els de la resta del temple só n de ferradura molt
pronunciada, un tipus d'arc utilitzat amb anterioritat, com a element decoratiu, en esteles
romanes paganes, de les que tenim algun exemple, en el museu de Lleó . Des del punt de
vista constructiu es va emprar en les esglésies visigodes, si bé, la seva peralt no era tan
acusat i alguns altres elements del seu traçat diferent d'aquests models del segle X. No hi
ha dubte per tant que, a la tradició del passat hispà es van afegir els nous esquemes de
l'arc de ferradura desenvolupat dins el mó n islà mic, tant peninsular com nord-africà . Les
cobertes só n de fusta, estant la central decorada amb pintures del segle XV.
L'ornamentació esculpida és molt rica, centrant-se en frisos, capitells, cancells, gelosies,
etc. Hi predomina la decoració vegetal com ara raïms, fulles o palmeres, tot i que també hi
ha motius geomètrics com malles i trenats i zoomò rfics com aus picotejant raïms de vinya i
molts fan referència a símbols pagans

San Juan de la penya, el seu origen era mossà rab, el complex es pot apreciar a els tres
absis, encara que ara és més romà nic De finals del segle XI só n un conjunt de capitells
d'influència jaquesa del claustre amb temes d'animals fantà stics i alguns motius
geomètrics i vegetals on destaquen els roleus. Un segon grup, format per vint capitells, va
ser encarregat en l'ú ltim terç del segle XII. El petit recinte oferia un tancament dià fan en
forma d'arcades separades per columnes. Els arcs es veien rematats amb sanefes amb el
típic taqueado jaqués.
Es un programa sobre escenes bíbliques on apareixen entre altres l'Anunci als pastors, la
Nativitat, l'Anunciació , l'Epifania, el Baptisme i la Circumcisió de Jesú s, el Sant Sopar,
episodis sobre Caín i Abel, la Creació d'Adam i Eva, així com la seva Reprovació i posterior
condemna a la feina. Segurament el mestre d'Agü ero només va elaborar els capitells per
dues ales del claustre ja que a finals del segle XII el monestir va entrar en franca
decadència. El programa iconogrà fic que plantegen els 26 capitells que conservem sembla
enfocar la salvació a través de la fe escollint els episodis més significatius per a ell,
Es treballa amb baix relleus gairebé tots dominats per un “horror vacuo” molt accentuat
que provoca contorsions en algunes figures que superen el propi marc traient un braç com
en l'escena de Jesú s i els Apò stols. Els gestos só n exagerats, gairebé teatrals, accentuant els
ulls i la boca, i conferint narrativitat a les escenes. Pel que fa a les formes, aquestes se
sotmeten a esquemes geomètrics que dominen des de la configuració de la cara o els plecs
dels draps, fins als moviments de cavalls o de la mateixa aigua que s'aboca d'un gerro a un
altre.

San Baudeli de Berlanga, L'ermita està formada per dos cossos rectangulars, el més petit
corresponent a l'absis i el major a l'ú nica nau principal de l'església. Els murs, realitzats en
maçoneria recolzada sobre carreus, tenen aproximadament un metre d'ample i só n d'una
gran simplicitat. S'accedeix a l'ermita per una petita porta amb arc de ferradura i per una
petita porta que dó na accés directe al cor de la tribuna.

La volta està formada per vuit arcs de ferradura, recolzats sobre mènsules en les parets de
la nau central, quatre en els angles i quatre en els murs, partint d'una pilastra central molt
robusta, com fulles d'una palmera, element aquest molt influït per les formes
arquitectò niques islàmiques d'Al-Andalus. Sobre aquesta pilastra central s'obre una petita
i inaccessible càmera que fa de llanterna i està coberta per una cupula de sis nervis
creuats.

É s aquesta llanterna un element molt original, opinant alguns autors que pogués tractar-se
d'una espècie de ostensori d'obra que custodiés en el passat una relíquia, potser
corresponent precisament a Sant Baudelio, o potser textos sagrats.

La nau principal es connecta per mitjà de cinc graons sota un arc de ferradura amb l'absis
quadrat, de testera recta i que està coberta per volta de canó . En aquest absis s'obre una
petita finestra de ferradura per on entra la llum que il·lumina l'altar major de pedra.

Només hi ha una altra finestreta oberta a la paret oposada. A l'absis hi ha un petit altar de
pedra i està decorat amb pintures de Sant Baudelio, Sant Nicolau a banda i banda de la
finestra i l'Esperit Sant, invertit, al centre.Arcs de ferradura que sostenen la tribuna.

Als peus del temple, a l'extrem de la nau principal, una tribuna obre les seves arcs de
ferradura recolzats en senzilles columnes formant un cor semblant a una petita mesquita
de cinc estretes naus. situat a la part superior de la tribuna s'accedeix per una escala
adossada al mur contrari al de la porta d'entrada formada per esglaons incrustats a la
paret.
La columnata d'arcs de ferradura acull l'accés a la cova eremítica excavada a la roca que
possiblement va donar origen a la congregació monà stica.

decoració pictò rica feta al tremp sobre un arrebossat de guix que revesteix completament
l'interior, quedant coberts totes les parets de l'ermita , tant les verticals com les
abovedades, les columnes i les nervadures. Les pintures es troben entre les mostres més
antigues de pintura romà nica al país, i sorprenen per la seva excel·lent factura i perquè
combinen la temà tica religiosa i la profana, amb inspiració segurament en cerà miques i
ivoris de l'època califal cordovesa.
Les grans escenes bíbliques i les pintures de l'absis; Mestre de Sant Baudelio, qui va haver
de pintar les escenes cinegètiques de la zona baixa, que só n les pintures més originals, i un
tercer mestre, de més modesta competència, a qui s'atribueixen les pintures de l'interior
del cor.

El Renaixement Artístic Carolingi

TEMA 3 L’Europa dels Carolingis
TEMA 4 L’art de l’any mil
Carlemany, prové d’una successió de nobles, i va ser coronat emperador del sacre imperi
romà nic, baix el seu mandat a altura dels Pirineus era una marca defensiva del imperi,
format per nobles, vassalls de Carlemany per o deixar passar als musulmans en cas de un
altra oleada.

Carlemany pretén conservar i unificar la Gàl·lia i estendre-ho cap a orient, és una faena
complexa ja que durant la majoria del territori sols te territoris i es més difícil de
aconseguir, i seguir la línia i la grandesa romana.

Després de l’any 794, Carlemany feu D’Aquisgrà el seu lloc principal i permanent de
residencia. El “nou Constantí”, com ell li agrada anomenar-se tindria un “palau sagrat” un
complex palatí degut als botins enormes tret de les victò ries,com el tenia l’emperadriu de
Constantinoble, prenent com a referència Roma. Sempre tindrà la referencia de constantí

Segons la tradició , el Laterà havia estat cedit per Constantí a l’Església, per la qual cosa
Carlemany batejà el seu palau com “Laterà ” (en què en el seu vestíbul apareixia una lloba
en bronze imitant la lloba capitolina), precedit en el seu avant pati per una està tua a cavall
de Teodoric o de l’emperador Zenó portada des de Ravena, semblant a la de Marc Aureli i
que va estar al propi Laterà .

Es probable que la capella del palau d’Aquisgrà (finals del segle VIII) s’ inspirara en el
Crisotriclinium de Justí II com a saló oficial en el complex del Gran Palau de
Constantinoble. L’edifici, no conservat, de planta octogonal amb fornícules en els costats i
profusament decorat amb mosaics, fou dissenyat per Odó de Metz i consagrat l’any 805.
Sovint se’l compara amb sant Vital de Ravena (547).
En ell es va donar especial relleu al culte imperial. En l’interior de la cú pula de la capella,
els mosaics representen a Crist entronitzat entre els 4 símbols evangèlics i els 24 ancians.
El tron imperial estava col·locat per sota.

Palau de Aquisgrà

El més famó s dels palaus construïts per Carlemany es troba a Aquisgrà , (Aix -la Chapelle, o
Aacheen) lloc reconegut per la seva aigua. El conjunt, que constava de diversos edificis,
estava ordenat seguint un pla geomètric que recorda els models urbanístics clà ssics, amb
dos carrers principals (nord -sud; est -oest), en el encreuament estava l porta principal del
palau, mentre que en els extrems sud i nord es trobaven la capella i la sala règia
respectivament. Un corredor elevat permetia el pas d'un edifici a un altre. L'aula règia és
un edifici amb un absis semicircular a una banda, i dues absidioles (absis petits), en cada
un dels flancs. Aquesta forma, bastant usual en les viles romanes, va acabar per
caracteritzar l'espai à ulic en totes les corts europees i orientals. La seva importà ncia ve
subratllada per la seva gran mida: 940 metres quadrats.
No obstant això , la part més rellevant del conjunt és la capella privada de l'emperador. S'hi
conservava un fragment de la capa de Sant Martí, entre altres relíquies. Se sap que
Carlemany buscava aixecar "segons disposició original", com va fer notar Eginardo,
supervisor d'obres reals.

CAPELLA PALATINA D’AQUISGRÀ

La catedral d'Aquisgrà és una catedral a la ciutat alemanya d'Aquisgrà , a l'oest del país i a
prop de la frontera amb Bèlgica i els Països Baixos. La catedral d'Aquisgrà és considerada
la catedral més antiga del nord d'Europa. El seu origen es remunta a la capella Palatina
construïda per l'emperador franc Carlemany a la fi del segle VIII. A partir d'aquest nucli
original, el temple va anar creixent i engrandint-se durant els segles posteriors fins a
formar el conjunt actual.

La capella Palatina és considerada el monument principal de l'art carolingi. Va ser

originalment l'església privada del palau d'hivern que va fer construir l'emperador
Carlemany a Aquisgrà a la fi del segle VIII. La capella Palatina adquiriria una aurèola mítica
en la seva època a causa de la seva espectacularitat, que no tenia comparació al nord dels
Alps (va ser durant 200 anys l'edifici més alt d'aquesta part d'Europa), i al prestigi del seu
promotor, Carlemany, que a la seva mort l'any 814 seria enterrat en aquesta capella. Amb
el pas dels anys i després de ser abandonada Aquisgrà com a residència dels emperadors
francs, la capella seria l'ú nic edifici del conjunt palatí que sobrevisqué.

Successives ampliacions, al llarg dels segles, a l'entorn de la capella originà ria

configurarien l'actual catedral d'Aquisgrà . Fins al segle XVI la capella seria utilitzada com
el lloc tradicional de coronació dels emperadors del Sacre Imperi romanogermà nic, que es
consideraven successors de Carlemany. Per això , la catedral d'Aquisgrà rep també el nom
de Kaiserdom ('catedral Imperial').

L'elecció d'Aquisgrà com a seu de la principal residència imperial carolíngia es va deure a

diversos factors: Aquisgrà ocupava una zona central en l'Imperi carolingi, es trobava a
prop de les terres patrimonials de la família carolíngia i, a més, tenia aigü es termals que
eren conegudes des de l'època romana. Carlemany va fer construir un gran complex palatí
i dintre va edificar una església de planta octogonal per al seu ú s privat. En aquesta
església es guardava com a relíquia un tros de la capa de sant Martí. L'església construïda
per albergar aquesta relíquia adoptaria el nom de la capella i pel prestigi que va adquirir la
capella Palatina de Carlemany, aquesta paraula es convertiria en sinò nim dels oratoris
privats de prínceps i nobles. Posteriorment, la paraula capella aniria adoptant un significat
més ampli.

La construcció de la capella Palatina va començar cap a l'any 790 i va ser finalitzada en

l'any 805, quan l'església va ser consagrada pel papa Lleó III.

La capella Palatina és un edifici de dues plantes coronat per una cú pula. La seva planta,
com correspon a un edifici destinat a albergar una important relíquia religiosa en el seu
interior, és una planta centralitzada, formada per un octà gon circumdat per un
hexadecà gon. Entre ambdó s polígons es forma un deambulatori, delimitat per columnes.
L'edifici està inspirat en l'església bizantina de Sant Vital de Ravenna, feta construir per
l'emperador Justinià I al segle VI i que Carlemany havia conegut i admirat. L’altar contra
més ric, més poder té i representa, tot fet en orfebreria i ivori, transformant-ho al disseny
artístic que calga (miniatura)

La capella Palatina d'Aquisgrà va ser el més clar exponent artístic del poder polític
aconseguit per Carlemany, al capdavant de l'Imperi franc a principis del segle IX. Com una
expressió de l'ideal imperial de Carlemany, la capella va ser decorada amb sumptuosos
mosaics, marbres i bronzes, i fins i tot columnes, que van ser espoliats d'edificis de les
velles capitals imperials, les ciutats de Ravenna i Roma. Aquesta reutilització d'elements
artístics pot entendre's com un intent d' entroncar-se amb la tradició imperial romana,
tradició que Carlemany pretenia recuperar i, fins i tot, renovar. El resultat artístic és una
barreja d'estils clà ssic, bizantí i francogermà nic.

Les columnes originals van ser espoliades durant l'ocupació francesa en les guerres
napoleò niques i portades a París. Algunes van ser-ne recuperades, però moltes van haver
de ser reconstruïdes totalment a partir de 1840, utilitzant-se per a això granit d'Assuan.

L’oratori de Germigny-des-Prés (806), edificat per Teodulf –visigot de Septimà nia,

bisbe d’Orléans i abat-, era una imitació de la capella d’Aquisgrà , circumstà ncia dubtosa
atenent a la seua planta, ja que en ella, en l’alçat i la decoració (amb arcs de ferradura) la
font d’inspiració és visigoda.
Des del segle XIX fou transformat en una mena de “falsificació moderna”. En aquest
context, els francs concedien molta més importà ncia a l’abadia de Saint-Denis que a la
capella d’Aquisgrà . Els monarques merovingis tenien allí el seu panteó i havia rebut
constants donatius.

Després del 754, durant el regnat de Pipí, es va construir una nova

església consagrada en el 775 davant Carlemany.

La posició dels abats carolingis com a consellers i ambaixadors del monarca augmentà el
prestigi de l’abadia. Més tard, es va afegir una capella destinada a allotjar nombroses
relíquies.
La planta de l’església-santuari corresponia a la d’una clà ssica basílica romana de tres
naus, amb dues torres. Com succeí a l’església de Saint-Denis, van compartir aquesta idea
de
planta els temples de Fulda (819) i del monestir de Cèntula (Saint-Riquier), de l’any 790.

ABADIA DE SAN DENÍS: L'oratori carolingi de Germigny-des-Prés és un antic oratori

francesa de fundació medieval, en el departament de Loiret. É s una de les esglésies més
antigues de França, un dels rars exemples de l'arquitectura carolíngia que encara es
conserven.
L'oratori va ser construït entre segons un esquema de planta central en creu grega. Al
segle XV, l'edifici va ser transformat en basílica afegint-li una nau. A l’Interior de l'església
adopta una planta en forma de creu grega (amb quatre absis semicirculars en els quatre
costats del quadrat, sent l'absis oriental el del mosaic), imitació de l'oratori del palau
imperial d'Aquisgrà .
La part més antiga (en creu grega) està construïda per arcades peraltades (és a dir, la
curvatura és més gran que la de l'arc de mig punt) d'estil visigot. La cú pula no és l'original.
Està coronat per un tiburio amb dos nivells d'obertures: quatre sèries de tres arcs per sota
de les finestres amb rajoles d'alabastre que tamisen la llum.
El mosaic es situa per sota d'una sèrie de petits arcades cegues, però l'interior estava
clarament decorat amb mosaics dels que encara es poden les traces. El mobiliari és escà s.
Hi ha essencialment una pietat de l'escola borgonyona, situada prop de l'oratori.
L'església conté, a la volta de forn de l'absis, l'ú nic mosaic bizantí de França, representant
dos à ngels que envolten l'Arca de l'Aliança. Aquesta escena s'inspira clarament en els
mosaics de la basílica de Sant Vitale de Ravenna. Aquesta representació és particularment
interessant pels estrets vincles que que té amb la crisi iconoclasta que assolava en l'època
de la seva realització . Frescos, ens recorden a l’art bizantí o el paleocristià , te una forta
influencia d’aquest

ESGLÉSIA DE FULDA: no se conserva l’antiga, solament coneixem la planta de creu grega

que tenia un cimbori damunt, es una planta centralitzada, i pot ser que tinga influencia de
la capella d’Aquisgrà . Contenia grans contraforts en l’exterior, per llà stima no s’ha
conservat.

D’influència romana serà n les pintures al fresc de:

o La cripta superior de l’església de Saint-Germain d’Auxerre (c. 859-865):
amb escenes de la vida del sant.
o L’església de sant Joan Baptista de Mü stair (780-790): amb escenes amb
Crist en peus, sant Esteve, sant Gregori el Gran i els retrats dels donants.
o La cripta de sant Maximí (Tréveris), reconstruïda c. 933: amb escenes de la
Crucifixió .

Carlemany no tenia dubte en que l’Església devia ser un model de vida per a la resta de la
cristiandat, per tant una bona formació i amplis coneixements capacitarien als bisbes i el
clergat per a servir a Déu i a l’Imperi.

El propi emperador havia rebut certa educació en la cort del seu pare, orava en llatí i llegia
alguna cosa de grec. Desitjava estar envoltat de savis, conscient que no anava a trobar-los
entre el seu propi poble. La ignorà ncia i l’analfabetisme del clergat l’inquietava, així com la
magnitud del problema i la forma de solucionar-lo. Per a això va requerir a professors
anglosaxons, irlandesos i espanyols per a formar un cercle literari estretament lligat a
l’escola reial. A ella assistien els seus propis fills i els de tota la noblesa, fins i tot el propi
Carlemany.
Aleshores van tindre molt de relleu Pere de Pisa i Alcuí de York, els estudis dels quals
tenien una finalitat teolò gica. El conseller principal de Carlemany va ser Alcuí de York, se
considera la pedra on se sustenta la cultura de l’imperi. Va fundar església i escoles regies,
per fomentar la cultura per establir cal·ligrafies i que no arribarà solament al clergat, sinó
també al poble. Alcuí sempre apareixerà amb llibres i així apareix representat en alguns
frescos.

Les millors contribucions carolíngies a la civilització europea procedeixen de la

literatura a través de les arts menors: il·luminació de manuscrits, talla en ivori i orfebreria.
La literatura cristiana - llatina i part de la grega van constituir la base real del
ressorgiment carolingi. Els textos i personatges dels autors pagans es re interpretaven a la
fi de fer-los acceptables al lector eclesià stic del segle IX, capaç de concebre l’univers des
d’una ò ptica cristiana. Carlemany volia funcionaris instruïts per a governar decididament
l’imperi. No hi hagué, per tant, reforma religiosa ni un elevat to moral.

Tanmateix, l’ambient en la cort palesava refinament. Per exemple, Einhard, biò graf i
arquitecte de Carlemany, Einhard, que també va ser important, ja que se li atribueix la
planificació del complexe de Aquisgrà , era arquitecte. Així que s’envolta d’un equip per
distribuir el territori, sempre apareixerà escrivint.Teodulf d’Orléans, o l’autor dels Libri
Carolini. O les segü ents obres:
 Evangeliari de Godescale (781-783): miniatures Destaca l'Evangeliari de
Godescalco (781-83), a la Biblioteca Nacional de París. Va ser un encà rrec imperial
d'una compilació d'extractes de Evangelis, d'acord a models iconogrà fics i
figuratius bizantins però amb decoració i tècnica insulars. Presenta una pà gina
il·lustrada amb la Font de la Vida (tema paleocristià de Síria del segle VI), amb un
pò rtic columnat, decoració de motius animals (sobretot ocells), vegetals i
geomètrics, amb una creu a la cú spide. Els Evangelistes segueixen la tradició
figurativa bizantina. El grup d'il·lustradors d'aquest Evangeliari de Godescalco va
ser substituït i no es coneixen altres obres seves.
 Evangeliari de Saint-Médard-de-Soissons (segle IX): miniatures
 Evangeliari d’Abbeville (c. 790-814): miniatures.
 Salteri de Dagulf (abans del 795): ivori
 Evangeliari de Lorsch (segle IX): ivori
Queda també fora de tot dubte la presència d’artistes bizantins en la Cort Imperial:
 Evangelis de la Coronació
 Evangeliari de l’arquebisbe Ebbo de Reims L'Escola de Reims té l'Evangeliari de
Ebbon (o Ebbone), que ens mostra el mateix model classicista bizantí del llibre
anterior, al Sant Mateu, escrivint de perfil, però amb un traç nervió s, apassionat,
expressiu. É s de principis del segle IX. Destaca el paisatgisme.
 Salteri d’Utrecht (c. 820) El Primer Saltiri d'Utrecht (c. 820-830), és un treball
monocrom, a la ploma, amb juxtaposició d'escenes en una mateixa pà gina, el que
és un tret anticlá sico. Pacht explica que es deu al contingut del Saltiri, un recull de
salms, de llenguatge al·legò ric i metafò ric, el que implica explicar i il·lustrar idees
soltes, sense continuïtat del text. Schapiro explica el dibuix nervió s per l'intent
d'exposar l'excitació mística del pintor, amb expressivitat.
 El taller de Tours, d'època tardocarolingia, de c. 840-900, amb els mateixos llibres
litú rgics més la novetat de les Bíblies. El model de evangelista és el mateix anterior,
al pupitre, amb un llenguatge ja medieval, no classicista, sense perspectiva ni
naturalitat ni proporció de la figura. No hi ha referències ni arquitectò niques ni de
paisatge naturalista en una imatge que ens presenta (amb dos registres) i un fons
neutre
 Devocionari de Carles el Calb (c. 870); ivori La Bíblia de Carles el Calb. Destaca la
Bíblia de Tours (840), relacionada amb els Beats mossà rabs, per la disputa
adopcionista, i d'ella sobresurten unes escenes del Gènesi (en quatre carrers
horitzontals), amb una gran eficàcia didà ctica. El Evangeliari de Tours presenta a
Sant Mateu (molt senzill, escrivint, amb un à ngel a dalt, separats per una franja
vermella).
A les bíblies, com la de Viviano (846), que presenta a l'emperador Lotnio en el seu
tron, s'introdueixen imatges de l'emperador en el seu tron, com una maiestas. É s
una novetat que passa a l'art otó nida. La il·lustració està en el Llibre de Lotnio.

En l’orfebreria el relleu està menys ressaltat. Exemples:

 Altar portà til d’Arnulf de Carintia (c. 870)
 Codex Aureus (c. 870) L'Escola de Tours va destacar per la il·luminació de
manuscrits. Encara que amb Alcuí l'atenció es va centrar en la correcció dels textos
i el contingut dels llibres més que en la seva decoració .

Fins a la segü ent generació no es van produir Bíblies en un sol volum que haurien de
prendre’s com a pauta durant tota l’Edat Mitjana. Encara que les il·lustracions de les
Bíblies de Tours só n molt limitades:
 Bíblia de Moutier-Grandval. Tours (834-843)
 Bíblia del comte Vivian o Primera Bíblia de Carles el Calb. Tours (843-851)
  Evangelis de Lotari. Tours (849-851)
 Bíblia de Bamberg. Tours (segon quart del segle IX)
 Sacramentari de Marmoutier. Tours (meitat del segle IX)
 Sacramentari de l’arquebisbe Drogo de Metz (c. 842)
El Taller de Metz, adscrit a la Cort a través de l’arquebisbe Drogo, fill il·legítim de
Carlemany, es dedicà a la il·luminació de manuscrits i la talla d’ivori:
 Codex Aureus de sant Emmerà .
 Salteri de Folchard. Saint-Gall, 872
 Psalterium Aureum. Saint-Gall, 890-920
 Talles d’ivori de Saint-Gall

Els manuscrits, (llibre carolingi) on s’arrepleguen les narracions de Carlemany però el que
més destaca es la decoració de la portada, amb molta pedreria i amb baixos relleus. Encara
que aquest tinga molt de text, la majoria té més il·lustracions, on estableixes.

Els cò dex de època carolíngia, hi ha varietat entre molt de treball i menys, algunes
portades pareixen més retaules que portades, la decoració depèn de la ma, ja que cada
amanuense tenia una forma de treballar distinta

A la mort de Carles III, destronat en el 887, els seus regnes s’escindiren en fragments. El
centre polític es va desplaçar a l’Est. En el 900, els hongaresos saquejaren Ità lia i l’Est
d’Alemanya.
Carlemany posà de manifest la seua iniciativa personals en la captació d’artistes, autors la
nacionalitat dels quals no està del tot clara (amb la participació d’algunes mullers),
responsables d’una sèrie de magnífics manuscrits.

Seixanta anys després d’aquestes invasions, el llegat de Carlemany va romandre i els

fonaments de la civilització medieval s’havien assentat sobre la pedra de sant Pere i sobre
la Seu de Roma, no sobre l’imperi. La consolidació de la tradició imperial
Després d’anys de confusió , els territoris germà nics se consolidaren sota Enric I, rei saxó .
Aquest monarca oposà resistència als eslaus i els hongaresos. Noves ciutats es convertiren
en centres missionals cristians, establertes amb vistes a l’evangelització dels bà rbars
orientals. Missions que, recolzades pel papat, van tindre un paper dominant en la política
dels
emperadors saxons.
En el 936 Otó n I es va coronar com a rei a Aquisgrà i en el 962 com a emperador a Roma:
el que va confirmar la seua sobirania sobre la cristiandat occidental, però amb la mirada
posada en l’Est i Sud. Els emperadors saxons van estar molt atents a Ità lia, per allò de
protegir
el papat i controlar Roma.

El recolzament de l’Església, per altra banda, era imprescindible per a l’imperi, ja que la
seua administració va evitar les pretensions i interessos de la feudalitat seglar. Convenia
que l’alta jerarquia de l’Església es composara de membres feudals. Aquesta jerarquia va
construir tants castells com esglésies i lluità junt a l’emperador o defensaren els seus
drets, amb l’espasa si fos necessari.
Per als fidels, la majoria dels bisbes eren sants, però no solament ells, també els
monarques i les seues esposes, ja que eren reverenciats com a éssers d’un altre ordre.
En els segles X i XI, una època d’anarquia, crueltat, feus privats, mà gia, i superstició , la
santedat es palpava en l’aire. Roma seguia sent el punt de referència per a l’home
medieval, era el
principal centre de pelegrinatge. Per a un bisbe resultava natural anar a Roma, però a més
la ciutat era una mena de dipò sit d’antiguitats i relíquies. Per al papat, els sobirans de la
dinastia saxona eren estrangers.

L’art otò nic es desenvoluparà a partir d’una base carolíngia. En arquitectura no han
sobreviscut molts exemples sobretot ABADIES I CATEDRALS:

o Catedral de Speyer (Spira), primera meitat del segle XI, Catedral de Spiria. Es una
planta basilical, inspirada en les romanes, un à pside molt desenvolupat, ja que se
ací se conserven les relíquies, i la importà ncia de les catedrals es rebre a molts
peregrins. Per fora tenen un acabat amb uns arcs llombards amb funció sustentant
o arqueries cegues . açò apareixerà fins a estil romà nic. Un creuer molt
desenvolupat acabat amb un cimbori. Continuem veient un nà rtex, al igual que les
carolíngies però comença a definir-se el primer art romà nic, no apareixen
columnes, sinó pilars. La façana apareixen dos torres, es una novetat que s’agafarà
amb el romà nic, i farà el us per a cridar al fidel. A més de la voluntat de agafar
altura

o Catedral de sant Maurici i santa Caterina (Magdeburg), 955 , es una planta

basilical, però destaca la girola, per a que els peregrins passejaren sense destorbar.
A mesura que el romà nic creix el creuer anirà desenvolupant-se. També les
capçaleres seran més gran, per a albergar més relíquies, i ser més important. La
façana encara que esta acabada en el gò tic, vegem com hi ha una intenció de anar
cap a dalt.

Hi ha també estils regionals:

 Catedral de Magú ncia (s. X-XI). Destruïda
 Església de sant Miquel de Hildesheim (1001-1033). Reconstruïda
 Església de l’abadia de sant Maximí (Tréveris), 934-952. Destruïda
 Catedral de Bamberg (1004-1012). Reconstruïda Catedral de Bamberg, mateix
esquema que Spiria, l’ú nic canvi es que les alqueries cegues del à pside son
finestrals, per a que il·lumina directament per l’à pside, pot ser per eixa raó per la
qual no tinga cimbori
 Església del convent de sant Ciriac de Gernrode (961) Totes les esglésies no van al
mateix ritme, algunes van desenvolupant-se més poc a poc, com el convent de sant
Ciriac, el interior té dos galeries, o tribuna, contra més capacitat de albergar a
fidels millor. El accés al creuer es una mena de arc de triomf, hi ha una separació
molt

A Germania, el Romà nic va nà ixer a Limburg an der Haardt (en runes), en la gran abadia
fundada en el 1025 per Conrad II: església basilical de 3 naus amb creuer, torres laterals
rodones, cripta amb volta, grans dimensions, les parets no només delimiten espais sinó
que es converteixen en un grup estructural, no tenia pilars, se reconverteixen en columnes

La primitiva catedral d’Estrasburg (1015-25).

Abadia de la Trinité en Caen, en la façana triple pò rtic, una entrada per a cada nau, cada
porta esta separada per un mainell, que és com una finestra bífora, en els arcs ja se va
donant el espai dels arcs( timpà ) per a que posteriorment se decorada amb escultura

A Normandia, la façana amb dues torres –comuna en l’alt Rin- fou adoptada en Notre-
Dame de Jumièges i en les dues abadies de Caen: La Trinité (1062-83) i Saint-É tienne
(1064-87), finançades per Guillem el Conqueridor. Presenta una solidesa en les dos torres
i la façana que les uneix. Estil romà nic, molt sò lid i senzill, sense ornamentar, solament
finestres i arcs de descarregues de mig punt. Per dins se veuen triforis, un gran arc amb
tres arqueries dintre.

Els capitells son troncocò nics i molt senzills. A més En la planta trobem el creuer molt
ampliat amb un à pside molt desenvolupat. Per a il·luminar el gran espai s’utilitzarien
finestrals al à pside

Els arquitectes normands portaren la tècnica d’obrir tribunes i triforis en els gruixuts
murs i augmentaren els pilars (que reforcen el sistema de masses i buits), ja de camí cap a
l’alt Gò tic. Exemples:

 Abadia de Westminster, a Londres (c. 1050-65)

 Abadia de Winchester (iniciada el 1079) Abacial de winchester model basilical
però ja no es pareguda a la del nord de Francia , es molt allargada, i mes modestes
en els seu creuer, l’à pside acaba en quadrat
 Abadia d’Ely (començada el 1080) A l’interior te dos triforis i la grossor dels arcs fa
que cada arc parega una porta. Se va complicant els matisos on se sosté, a la
columna se li van adossant columnes que van complicar la construcció ( PILARS
FASCICULATS. Es una construcció totalment solida.
 Abadia de Norwich (iniciada el 1096), aquestres 3 darreres inspirades en les de
Caen.

La volta de creueria s’hi adoptà a Normandia d’immediat i, des de ací, es va traslladar a

altres parts de França.

Les grans esglésies de Llombardia foren una síntesi de les tendències romà niques
franceses i imperials. Encara que a Ità lia trobem un romà nic més modest en alçada:
 Catedral de Parma, no se li dona tanta importà ncia a l’altura, açó se pot deure a
que en aquestos països hi ha mes llum i claror i no cal fer els edificis tan alts, se veu
la importà ncia de la influencia romana(la rajola), bandes llombardes. A la façana hi
ha molta arqueria, dissimulant així les tres naus. L’interior esta decorat amb
conjunts de tres arcades de mig punt amb un trifori damunt. El cimbori decorat
sobre trompes.
 Catedral de Mò dena, trobem uns arcs que inclouen triforis, la profusió de bandes
llombardes, a l’interior, hi ha alternança de pilars i columnes amb capitells
compostos, no te cimbori perquè sembla fosca.

 Catedral de Piacenza, aquestes dues darreres amb exteriors germà nics i interiors
francesos galeria amb arcades. Les portes tenen doble planta, i grans contraforts
 Església de sant d’Ambrogio, a Milà (1080, coberta després del 1117)
 Església de s. Sigismondo, a Rivolta d’Adda (1099)
  Església de s. Nazzaro Maggiore, a Milà (1086-93), aquestes 3 darreres amb voltes
de creueria.
La qual cosa fa possible que aquest nou pas en direcció a l’arquitectura de l’alt Gò tic es
donarà inicialment a Llombardia
Estem en el primer romà nic, a la zona de França, on sorgeix el romà nic i posteriorment el
gò tic, i van assentant-se cada vegada més les característiques romà niques. La ordre de
Cluny va començar a agafar molt importà ncia i així denota la qualitat i grandà ria dels
edificis

L’església abacial de CLUNY, va ser el bressol de l’ordre benedictina, arreplega el llegat de

san Benell , ora et labora, se li dona més importà ncia, ja que va ser l’encarregada de
expandir el romà nic. Les dimensions de les seues esglésies te una gran potencia.

En el 1042, la abadia principal tenia uns 70 monjos, el 1109 n’hi havia uns 300.
La seua creixent importà ncia féu créixer l’abadia i el seu primer gran mecenes fou Alfons
VI de Castella.
La nova església era una basílica de 5 naus, 2 creuers amb capelles auxiliars, un nà rtex…
Fou consagrada en el 1130 per Innocenci II i el monestir es va cloure poc després del
1180. En ella se pot apreciar distintes etapes des de romà nic inicial fins a gò tic.

La 3a església abacial de Cluny (iniciada cap el 1088) va erigir-se en franca competència

amb la catedral de Spira. Ja que Cluny es va convertir en la punta de llança de la reforma, la
resistència al poder imperial i de la reconquesta de territoris sota dominació musulmana
en la cristiandat occidental. L’expansió de Cluny, per el nord de Espanya, i encara que
aquesta zona mai havia segut”civilitzada” va deixar que arribaren per una raó econò mica,
contra més pelegrinatge, més diners deixen.
La conclusió de Cluny va coincidir amb que la torxa de la reforma eclesià stica havia passat
a mans de sant Bernat de Claraval i l’orde cistercenca, i l’estímul intel·lectual a mans de les
escoles catedralícies i les universitats.

Altres rivalitats es detecten en l’església monà stica de santa Maria de Ripoll (iniciada cap
el 1020), Un dels romà nics més purs, és més modest de altura, l’església te dos torres, una
alta i l’altra acabada amb un remat molt romà nic.
Aquesta té 5 naus, a les quals s’accedeix per un gran nà rtex, planta basilical, la nau
principal està emmarcat per pilars i les petites, estan entremesclades entre pilar-columna
L’art romà nic no utilitza arts plà stiques, però un cas d’aquest art es la portada de aquesta
església, es una mena de arc de triomf, dividit en faixes, on hi ha relleus que conten
histories, a més la porta en si ja te el caràcter que agafarà les portes romà niques.

Aquesta s’inspira en l’arquitectura imperial romana. Intenció que comparteix amb les
esglésies de peregrinació de Saint- -Martin, a Tours, Saint-Sernin, a Tolouse, i Santiago de
Compostela de competir amb sant Pere de Roma. Totes aquestes esglésies de peregrinació .
L’ESGLÉ SIA DE Saint- Senin, te mes grandà ria, i per tal te grans contraforts, en la porta no
hi ha cap decoració , sols se veu un esbocinament en la porta. El que destaca es el cimbori
molt desenvolupat. Eren parades, que se devien fer i per tant visitar les relíquies i llocs
sagrats.
A l’interior, trobem uns murs molt grossos, de on apareixen uns pilars cruciformes. Hi ha
trifori, i com podem veure no hi ha ornament en els capitells inferior, encara que sí en el
trifori.

Santiago de Compostela Santiago de Compostel·la s'havia convertit en el 3r centre de

peregrinació de la cristiandat després de Jerusalem i Roma. Va servir com a model a
d'altres esglésies menors de la ruta.
Els projectes d'aquest tipus de temples estaven condicionats per la necessitat d'un espai
on celebrar impressionants cerimò nies litú rgiques davant grans concurrències, moltes
capelles -relicae
Les obres van ser encarregades pels bisbes Diego Pelá ez (fins 1087) i Diego Gelmírez (fins
1128
1075 a 1128. Ú ltim terç segle XI- 1r terç segle XII. Edat Mitjana Catedral romà nica, típic
model d'església de peregrinació , amb planta de creu llatina de tres naus i capçalera amb
girola i absidioles. La longitud de l'edifici és de 97 metres.
Obra arquitectò nica realitzada en carreus de granit.

Les naus laterals, de menor altura i uns 5 metres d'amplada ho fan amb voltes d'arestes.
Sobre aquestes naus laterals s'alça la tribuna que treuen el cap a la nau central mitjançant
arcs geminats i es perllonga pel transsepte. Els seus vans exteriors, atrompetats,
proporcionen il·luminació a la part superior de la nau central, el que contrasta amb la
major penombra de la zona inferior.
Elements sustentant: Les voltes se sostenen mitjançant pilars compostos. La columnes
interiors es perllonguen fins a l'arrencada de l'arc faixó . El pes també recau en els murs i
les naus laterals traslladen el pes als contraforts exteriors. Hi predomina el mur sobre el
va. Interior convida al recolliment accentuat per l'escassa il·luminació .
El transsepte s'organitza també en tres naus en els extrems s'obren portades a l'exterior.
D'altra banda, en un dels seus costats majors aquest transsepte presenta quatre absidioles,
disposats dos a cada costat de la capçalera. Sobre el creuer s'alça un cimbori. En tota
aquest enorme transsepte s'alcen també tribunes sobre les naus laterals.
La capçalera de la catedral és d'àmplies dimensions i disposa d'una girola amb cinc
capelles radials en els absidioles. D'elles, la central presenta a l'interior forma absidiada,
mentre que l'exterior es tanca amb testera pla.
Tot l'espai interior del temple està organitzat de manera que els fidels (després de
concloure aquí la seva peregrinació fins a la tomba de l'apò stol Sant Jaume) poguessin
accedir a la catedral per la portada dels peus i recó rrer-la fins arribar a la girola, en l'espai
central es troba el sepulcre de l'esmentat apò stol. Tot aquest camí interior de l'edifici
permet que puguin desenvolupar-se sense interferències les cerimò nies religiosa
Santiago de Compostel·la, és un dels millors exemples d'església de peregrinació que es
construeixen durant el Romà nic. Aquesta obra resumeix perfectament les idees d'aquest
estil que va néixer a França i es va difondre per Europa a través dels camins peregrinació ,
creuades i monestirs. Un estil al servei de la religió , els privilegiats i el feudalisme.
La catedral de Santiago simbolitza, la importà ncia de la ciutat i de la seu bisbal en què es
troba situat el sepulcre d'un dels dotze apò stols. En aquest sentit, la mateixa planta de
l'església és imatge de la creu de Crist que va morir per la salvació del mó n.
Però , d'altra banda, la construcció simbolitza el poder que van adquirint els regnes
cristians del Nord davant del mó n musulmà , Al-Andalus, dominant la major part de la
Península.
El sepulcre de l'apò stol Santiago va ser redescobert cap a l'any 829. El fet de ser l'ú nica
tomba conservada de un dels dotze deixebles de Jesú s (juntament amb la de Sant Pere, a
Roma), va convertir a l'antiga Iria Flavia al centre de un moviment de peregrinacions que
va aconseguir a tota la cristiandat europea, Va sorgir així el camí de Sant Jaume, una ruta
de pelegrinatge que acabava precisament aquí el seu recorregut. Els diferents ramals
d'aquesta via s'unien després creuar els Pirineus, per recó rrer a continuació tot el nord
peninsular i concloure a Compostela. D'aquesta manera, el camí va facilitar els intercanvis
culturals entre les diferents zones del continent i va portar més enllà de les fronteres de la
península la fama d'una ciutat i d'una monarquia (l' astur- lleonesa) que va impulsar la
devoció a les relíquies de l'apò stol . Succeïa tot això en una Europa ruralitzada i feudal,
però que a poc a poc s'aniria obrint al desenvolupament de les ciutats, del comerç i de les
activitats burgeses, sempre sota l'atenta mirada de l'Església cristiana com controladora
ú nica de les consciències.
Hui en dia segueixen acudint milers de peregrins tots els anys, s’ha creat el centre artístic i
cultures de Espanya amb més repercussió en l’exterior

Altres models i influències:

o L’església dels sants Apò stols de Constantinoble fou model del tercer temple de
sant Marc a Venècia (1063-1114), s’utilitzen cú pules, que ens lliga a una tradició
bizantina, per això la gran influencia e daurats, des de l’absis fins el nà rtex la
creació de la planta. el qual també fou model per a la catedral de saint-Front de
Périgueaux (1120-1173) es una església romà nica, però amb gran provinença
oriental
o Les esglésies d’Aquità nia tindran marcats trets orientals, curiosament on arrelà
l’heretgia oriental dels cà tars.
o La catedral de Pisa (1063-1118) és una variant de l’estil llombard amb matisos
romans, bizantins i regust musulmà . La decoració de la façana, utilització de
columnes on les tribunes. Per dins seria més austera, i ens fa pensar que es un
prerenaixement per la finor de les columnes. Els capitells estan sintetitzats. El
trifori com en les altres esglésies romà niques. Les decoracions de les voltes es de
influencia andalusina i bizantina en el à pside, on se troba el pantocrà tor
o Influències musulmanes es detecten en la catedral de Casale de Monferrato,
aferrament de nervis, influencia de l’ islam, volta de creuer simple amb nervis
l’església de saint-Michel d’Aiguilhe, a Le Puy, des de fora apart de la creació de la
base per a aplanar-ho, però el que ens interessa és la portada, on se troba una
decoració mocà rab o la portada de Moissac (cap el 1120) determinades influencies
venen de Bizanci o al andalus, els quals utilitzen un refinament millor que els
constructors del romà nic

Arribats a aquest punt, ¿què és el Romà nic? “En el sentit més ampli, qualsevol obra
artística o arquitectò nica feta more romano és romà nica, i el terme, aplicat a un període de
temps, abraçaria entre la renovació carolíngia fins a finals del segle XII. S’ha intentat
dividir les obres d’aquesta à mplia època en “primer art romà ”, “alt romà nic”, “romà nic
tardà ”…, o
establir un paral·lelisme amb l’expansió de les llengües romanç i, per analogia,
contrastar els estils cortesans dels emperadors carolingis, otò nics i sàlics amb els estils
“populars” de finals del segle XI i el segle XII. `El romà nic –s’ha dit- es va produir com una
mutació en un procés més o menys continu´. En el segon quart d’aquest segle, la tendència
fou, de fet,
restringir el terme historicoartístic `romà nic´ al darrer quart del segle XI i la major part del
XII, encara que s’accepta en general que el `gò tic´ comença amb la reconstrucció de
l’abadia de sant Denís als voltants de 1145” (segons Beckwith).

Entre els segles XI i XIII Europa experimenta una època de creixement en en tots els
sentits, relacionat amb la imposició d’un nou sistema social i econò mic, el feudal, i que en
l’art tingué la seua expressió concreta en el Romà nic: el primer estil artístic medieval
d’Occident que presenta un estil unitari i comença a definir els trets culturals de la
civilització occidental.

La força expansiva d’Occident va suposar també el desbordament de les antigues fronteres

i el trencament de l’equilibri geopolític anterior. Els veïns més propers: islà mics, eslaus i
bizantins van ser els primers a patir l’agressivitat de la christianitas europea: la
reconquesta hispà nica i la marxa cap a l’Est dels alemanys o les creuades a Terra Santa.
Després de l’enfonsament de l’Imperi carolingi i la inseguretat provocada per les
incursions de víkings,
magiars i sarraïnes, Occident es fraccionà i es convertí en un mosaic de petits cèl·lules
territorials: els feus.

L’encasellament feudal, malgrat la seua imposició a vegades violenta, va suposar també

una evident pacificació . Els feudals deixaran de fer razzies sobre els territoris veïns en
busca de botí i viuran d’un exercici més sistemà tic de coerció , demanant rendes i tributs
als camperols a canvi de la seua tutela.
Aquella violència continguda es va canalitzar cap a una expansió de les fronteres naturals
de la cristiandat occidental.
Moltes influències orientals penetren per Europa. El continent estava gairebé despoblat, el
bosc, les pastures i les marjals cobrien quasi el 80% de les terres i la població apareixia
dispersa. Europa esta cobertes de terres de terres, marjals, on se trobava una fauna molt
diversa a la que trobem actualment. El clima canvia també i la sensació que es va tenir amb
la arribada de l’any 1000 s’ha matisat a molts nivells
Noves estructures socials i millores en els estris i les tècniques agrícoles feren que el
creixement i la prosperitat es feren un lloc, juntament amb la millora del clima.
La ciutat torna a erigir-se en centre dels intercanvis comarcals amb mercats setmanals. Al
Sud s’aprofiten les ruïnes antigues i al nord apareix el bourg.

Les ciutats s’articulaven amb uns pocs carrers principals que unien les portes de la
muralla amb el centre, i un confú s traçat de carrerons els enllaçaven.

El pes de l’Església és probablement el tret més definitori d’allò que es denomina “plena
Edat Mitjana”. La figura del papa deixà d’estar subordinada a la de l’emperador i començà
a postular-se com a cap de la cristiandat. Poc a poc el papa va assolint cada vegada una
importà ncia major.

L’Església va fer un gran esforç per assimilar moltes pràctiques supersticioses i paganes
sacralitzant allò que no pogué prohibir: els focs de purificació ritual de la primavera es
convertiren en la festa de sant Joan Baptista, l’equinocci d’hivern en Nadal, els ritus de
protecció del bestiar en la festa de sant Antoni Abat. Els llocs sagrats habituals es veuran
coronats per ermites de sants que s’apropien de les propietats benèfiques dels deus
pagans… Hi ha moltes festes que creien que só n cristianes erò realment el seu orige es
pagà, però se assimila per la església per no poder combatir-ho i eliminar-ho.

L’Església va escometre una important reforma de les seues estructures, a partir sobretot
del monacat, i buscant sempre una uniformització institucional que destacarà el predomini
absolut del pontífex. Es potencià la regla benedictina amb la seua mà xima ora et
labora,perfecta per als interessos d’una Església jerarquitzada i fidel a Roma.

La primera gran reforma de l’orde benedictí nasqué a Cluny, congregació que durant els
segles X i XII tingué la major importà ncia. Encara que no foren les ú niques que apareixen o
apareixeran, que poblaran eixa Europa al llarg dels segles. Els cluniacencs tenien
independència dels poders locals i dels bisbes. Només el papa estava per damunt de l’abat.
Ni tan sols el bisbe té juridisticció sobre els monestirs Les grans heretgies sorgides cap el
segle XI só n reflex del rebuig popular a la jerarquia feudal.

L’heretgia més perillosa per a l’Església fou la cà tara, de clar sentit revolucionari.
D’aquests temps data la invenció del purgatori: obria la possibilitat que els vius ajudaren
els morts a eixir d’aquell terrible lloc a través de les pregà ries, donatius, ofrenes… Les
misses de difunts van adquirir una gran rellevà ncia. Els laics començaren així a patrocinar
no sols misses i
aniversaris, sinó també capelles i art religió s.
Sorgeixen les peregrinacions a pesar dels recels de l’Església i l’ interès dels reis per tal
d’enfrontar-se a ella. Fou fonamental el contacte amb les relíquies, el que potencià el seu
comerç i el frau. É s el temps de freqü ents beatificacions i canonitzacions.

Aquestes vies van convertir-se en corrents comercials, culturals i artístics, les quals
contribuïren a vertebrar Europa. L’art es va convertir en un complement essencial de la
vida religiosa. Les imatges eren tan necessà ries per als illetrats com els textos per als savis.
Però la funció pedagò gica no era l’ú nica que havia d’acomplir l’art. S’esperava que
perpetuarà els grans esdeveniments, que ornarà els seus murs i que enlluernarà la visió .
Les obres d’art instruïen la intel·ligència, nodrien la memò ria i emocionaven el cor.
Algun clergue (artifex theorice) era sovint el creador intel·lectual de l’obra, diferent dels
executors de les obres. Encara que des de el principi s’utilitzava poc les escultures i
pintures, açò començarà a utilitzar-se més seguit en l’època del romà nic ple.

El simbolisme impregnava l’art; no deixava de ser la representació d’un codi social

d’actuació .
L’anonimat de l’artista no era quelcom desitjat pel col·lectiu, era produït perquè només se’l
considerava com a executor.
Cap a finals del segle XI, l’estatus de l’artista començà a canviar, sobretot en el mó n de les
grans construccions, a través de les quadrilles. Les formes de treball d’aquells artistes no
es diferenciaven gens de les de qualsevol altre ofici artesanal.
La paraula “romà nic” apareix durant el segle XVIII en el camp de la filologia per l’evolució
del llatí a les llengü es romà niques. Tot i això , el nou estil artístic va prendre les seues
principals característiques de l’art romà .
Periodització :
A)Primer romà nic: finals del segle X i el 3r quart del segle XI
B)Romà nic ple o madur: darrer terç del segle XI i la 1a meitat del segle XII
C)Romà nic tardà : mitjan del segle XII i 1r quart del segle XIII

Tanmateix, la seua evolució no és sincrò nica en tot el continent. Novetats:

1. Es manifesten en l’arquitectura, que no les arts plà stiques ancorades en el

passat carolingi.
2. La globalitat de l’edifici és concebuda amb un altre esperit d’acord amb
una nova forma de treballar els pedrapiquers i les necessitats noves del culte
unificat per Roma, reflectides en les parts de l’edifici.
3. Planta basilical de creu llatina amb la multiplicació d’altars secundaris
mercè a les relíquies i el creixement quantitatiu del clergat.
4. Gran transsepte amb absis en bateria per influència benedictina.
5. Deambulatori o girola anular al voltant de l’altar major, amb absidioles de
forma radial.
6. Creuer amb cimbori.
7. Dues torres als peus.
8. L’articulació exterior dels murs, per allò de trencar amb la paret llisa, amb
finestrals cecs o bandes llombardes.
9. Voltes de pedra: de canó semicircular (per a millorar la reverberació del
cant gregorià ), voltes d’aresta i de forn per a l’absis.

10. Embelliment dels pilars amb semi columnes que donaven cert relleu a les
parets.
11. Absis amb nínxols oberts al seu mur corbat.
12. Tribunes en les naus laterals (trifori).
 Les arts plà stiques:
-L’escultura monumental és gairebé inexistent
-L’escultura es dó na en els capitells des del segle XI (motius vegetals i geomètrics, sovint
entrellaçats)
-Cimacis
-Importà ncia de la miniatura realitzada en els grans centres monà stics: Beatus de Girona,
c. 975; Bíblia de sant Pere de Rodes…

TEMA 5
ELS ORIGENS DEL PRIMER ROMÀ NIC
Es dó na simultà niament en diversos llocs d'occident del continent europeu. No es posa la
historiografia d'acord d'on neix, ja que va ser simultani. Pel que anem a veure la zona del
nord d'Ità lia seria una dels focus, un altre dels focus, seria Catalunya. Veurem també el
nord d'Alemanya i la Borgonya francesa. Hi ha quatre focus més o menys, on naixerà el que
ja després s'ha en cunyat com romà nic. Si comparem les manifestacions comparteixen una
sèrie d'elements però só n diferents alhora. Anem a veure la segona fase de Cluny. La
segona fase romà nica.
A vegades comencen a treballar la pedra però com si fossin rajoles però més grans, encara
que de vegades també utilitzaven la rajola. Té un focus d'influència d'Ità lia en alguns llocs
com la zona de Catalunya i Llombardia.
Hi havia pocs recursos. La pedra no era en cru, s'utilitzava morter. S'utilitzaven els arcs
cecs. Plantes basilicals amb o sense transsepte. L'arc encara no era de pedra, de manera
que es feia servir una estructura de fusta. Els pedrapiquers d’aquesta regió treballaven
sobre un aparell menut imitaven amb pedra la forma de lles rajoles bizantines, allargades i
planes, i limitaven fins i tot les formes romanes. No es pedra al sec, sense cap unió , sinó
que utilitzen un conglomerat de calç, per tal no son pedres assentades unes sobre altres,
s’aparellava amb morter o calç i s’empedraven els arcs cecs i les lesenes com a motiu
decoratiu provinent segurament de Ravena
característiques:
•Arrels de tipus clà ssic.
•Aparell petit
•sostrada de fusta que acabés avançant en el segle en la construcció abovedada.
•Els suports, columnes, pilars, sempre sense capitell.
•Escasses formules decoratives.
•Arcs cecs
•nínxols absidals i forma de construcció rà pida.
•Planta basilical d'unes 3 o 5 naus, sense o amb transsepte
•Capçalera triconque
•grans torres de campanar.
• Edificis molt humils, amb cobertes planes de fusta, que fins a la segona meitat del segle XI
no abovedan.
• Lèxic ornamental basat en el joc de bandes i arquets en ressalt a l'exterior, articulant el
mur i creant sentit de verticalitat.
• Torres campanars ( "campaniles") generalment exempts, freqü entment de planta
quadrangular i que aconsegueixen una gran esveltesa i altura. En aquestes torres es crea
un ritme ascensorial amb l'obertura d'obertures en els diferents cossos. Aquests vans van
augmentant la seva llum segons van ascendint per tal d'alleugerir el pes que suporten els
pisos inferiors.
• Es fa servir el maó o el sillarejo molt ben assentat, que proporciona gran resistència als
murs.
• Absis sempre amb voltes.

Les possibilitats de creixement del monestirs o l’església dependrà totalment de la

economia que tinguen, o l’església mateixa o els senyors i la gent adinerada que
intervinguen en ella, inclò s depèn de si l’església te molts fidels, que deixen les donacions.

ABADIA DE POMPOSA, É s un tipus que es va a repartir. Té un campanar molt prominent,

d'acord amb les dimensions de l'església. Té una planta basilical, amb uns contraforts
enormes, per poder aixecar l'edifici. La capçalera quadrada, ja que no sempre han de ser
circular. Segurament una part d'aquesta edificació és posterior, perquè es tracten d'obres
que al llarg del temps van creixent.
La zona catalana té molta influència de Llombardia. Com les arcades cegues llombardes.
Pel que fa al l campanar a mesura que va adquirint alçada les obertures só n més grans ja
que ha de ser l'estructura més lleugera. Só n esglésies relativament baixes, una de les
peculiaritats del sud.
Per dins la capçalera és rodona. Columnes. Probablement hi hagi una cripta, i aquest tot
decorat al fresc. Associat a la tradició italiana, independentment de l'època. Els capitells
só n o bé compostos o corintis. Escassa plasticitat de la paret, perquè ú nicament serveixen
per il·luminar per dalt l'església. Per dins per tant tenim la típica església romà nica del
segle XI, amb una sostrada de fusta i decorat al fresc.
Quant a l'exterior hi ha pedra incrustada i rajola, que ens recorda a l'alt asturià . Amb
motius vegetals i animals. Apareix el xai místic, també probablement hi un lleó . Hi ha
diverses tonalitats, per donar plasticitat. Hi ha motius eucarístics, però també hi ha motius
mitolò gics de la decoració pagana.
• construïda al segle XI
• parentiu amb l'estil de les esglésies de Ravenna: està precedida per un nà rtex de tres
arcades, decorat amb arabescs simbò lics i l'estrella herà ldica de Pomposa
• L'interior de l'església es divideix en tres naus, recobertes de pintures al fresc
• A l'absis apareix Crist en actitud de beneir
• El presbiteri estava elevat sobre la cripta.
• policromia de maons de diferents tons i la reutilització de materials d'un edifici

MONESTIR DE SAN GIOVANNI, Ens transmet una puresa ornamental exterior. Veiem al
costat el baptisteri que recull la tradició del mausoleu de santa Constança entre d'altres,
típic de l'arquitectura italiana. Una gran torre. Església basilical sense creuer.
Veiem una voluntat d'alçada més important. Absis semicircular, l'edifici és de pedra
majorità riament. Típiques arcuacions de mig punt. La torre està a l'altura del que seria el
creuer. En l'arquitectura alemanya varia. É s una tipologia diferent al que hem vist. Veiem
cinc naus, capacitat constructiva per tant. Alguns contraforts sobresurten.
Quant a l'interior, hi ha el absis ornamentat amb el nou testament. Tornem a veure pintura
al fresc.
ABADIA DE SANT ABBONDIO, aquest esta més aprop del tipus nò rdic, degut a que el
remat de la nau a dos aigü es per a que caiga la neu. Só n dos torres que s’obrin els buits, en
les parts superiors. L’apsis sobreix molt i es una construcció en pedra. Fa la impressió que
té 5 naus, amb dos torres , se pot apreciar que era una església fortament economica, ja
que s’utilitza la mateixa pedra unida amb morter de calç. En cara que la portada seguix
sent molt modesta.

ESGLESIA DE SANTA MARIA LA MAGIORE LOMELLO

L'absis semicircular amb creuer. Aquesta fet rajola. Hi ha arcs diafragmà tics sobre la qual
se sustenta l'estructura de fusta. L'aparença dels arcs, és d'arcs triomfals. Però só n en
realitat arcs faixons. É s una església molt ben il·luminada. Lloa vans segurament hi só n per
treure pes, perquè no tenen cap funció clara.
• situada a Roma
• Una de les quatre basíliques majors de Roma
• que conserva la seva planta paleocristiana
• nombrosos afegits
• primer temple cristià dedicat a la Mare de Déu.
• El gran tresor de Santa Maria Major só n els mosaics paleocristians del segle V: el
principal es troba a l'Arc de triomf, i conté escenes de la vida de la Verge i de Crist nen.
• També só n d'època romana els 27 petits panells sota les finestres de la nau central, amb
escenes de l'Antic Testament. El gran mosaic de l'absis, en canvi, és ja d'època medieval
(segle XIII).
• La basílica va albergar des del seu inici una Gruta de la Nativitat, que recreava el lloc del
naixement de Crist (de la mateixa manera que Santa Croce in Gerusalemme recreava el
Calvari). Al segle VII es van dipositar en aquesta gruta les famoses relíquies del Pessebre,
portades de Terra Santa, que encara s'exposen a la cripta de la confessió , al costat del altar.
• situada al cim del turó de l'Esquilino El campanar d'estil romà nic renaixentista
• la Basílica està dividida en tres naus a on es troben dues files de columnes
• Santa Maria Major posseeix una estructura més aviat baixa i pesada i una sensació de
menor lluminositat que altres esglésies romanes.

MONESTIR DE SAN PERE DE RODES

Te aparença de fortificació , ja que era molt sovint els saquetjos. Hi ha dos torres una del
monestir i un altra de defensa, per defensarse dels saquejos. L’interior de l’església, el
sostre i tot es de pedra, son pilars flanquejats per columnes, hi ha una superposició de
columnes. Te un llegat clà ssic, un pedestal enorme, i sobre aquest hi ha dos columnes
clà ssiques, l’articulació dels murs es riquissima, amb clarobscurs. A l’interior hi ha una
mena de deambulatori, de san pere, per això s’explica que tinga una mena de dambulatori,
degut a que s’utilitzava per al peregrinatge

MONESTIR DE RIPOLL

Arnulfo va ordenar construir una església de cinc naus amb cinc absis, acabada amb voltes
de canó , encara que després se va ampliar a set els absis.
L'església compta amb un transsepte set absis i l'entrada emmarcada amb un pò rtic
decorat amb dos campanars a cada un dels costats.
El claustre consta de dos pisos. Està format, en cada costat, per tretze arcs semicirculars
amb capitells inspirats en l'estil corinti. Cadascun dels capitells té un dibuix original amb
temes que van des de la mitologia clà ssica als temes quotidians. La portada, que he dit
abans té aproximadament un metre de gruix, està composta per una sèrie de blocs de
pedra adossats a la paret de l'església.

El Pò rtic de Santa Maria de Ripoll, té en la part frontal d'aquest pò rtic està coberta per un
relleu Està dividit en set franges horitzontals. En les dues superiors es presenta a Déu en el
tron (pantocrà tor) i al seu voltant es poden veure els símbols dels quatre evangelistes
(Tetramorf); les franges es completen amb els benaurats i els ancians de l'apocalipsi, que
han obrat amb saviesa i justícia, pel que poden dedicar l'eternitat a adorar a Déu.

Les dues franges centrals estan dedicades a la histò ria de David i Salomó (les de
l'esquerra) i la de Moisès a la dreta. A l'altura dels ulls es presenta d'una banda (esquerra)
a David entre els mú sics i a la dreta Déu dó na les taules de la llei a Moisès, Aaron, un
príncep sense identificar i un bisbe. A la part inferior es poden apreciar diversos animals
mítics comunament identificats amb les visions del profeta Daniel.

El pò rtic està franquejat per dues està tues, prà cticament destruïdes, dedicades a Sant Pere
i Sant Pau, guardians de la porta de la basílica. Al voltant d'elles es mostren diverses
escenes, el cicle de Caín i Abel, el de Jonà s, etc. Completa el conjunt una representació dels
dotze mesos de l'any.

CATEDRAL DE SAN PERE VIC

La façana de la catedral pertany a la remodelació de 1803, presentant una aspecte

neoclà ssic. En la seva part superior, se situa una rosassa central, flanquejat per dues
finestres. Cada entrada de llum es correspon a la part inferior de la façana amb una
portada. Destaca la central, que descansa sobre dos parells de columnes dò riques i sobre
la qual se situa una figura de la verge. Les tres portades contenen arquivoltes de l'antiga
façana romà nica.

El campanar presenta trets del romà nic llombard. La seva planta és quadrada, mantenint
la seva forma des dels fonaments, fins a la part superior. Està dividit en sis pisos o cossos,
separats per franges de pedra entre els quals se situen els finestrals interior.
El claustre se situa al costat de la catedral, i està format per dos pisos. El superior és del
segle XIV, d'estil gò tic.. Destaca el llaurat dels capitells de les seves columnes. L'inferior,
d'estil romà nic, conté en el seu centre una escultura d’un filò sof
La cripta de la catedral és l'ú nica, al costat del campanar, que es manté de la catedral
romà nica inicial. Els capitells de les seves columnes só n encara més antics, havent
pertangut a l'antiga catedral preromà nica.

Església de sant Vicent de Cardona

Era un castell i dalt de tot se troba una església romà nica i la planta s’adapta al terreny i se
reforça en una mena de terrades per a que el fonament no s’enfonsen. Veien eixes
característiques tan típiques del romà nic
Per dins pareix rajola, però es pedra de menor tamany, la volta central es de canó i els arcs
laterals só n els forners, més rebaixats, no te molta amplitud però se deu a que s’adapta al
terreny. Al à pside trobem el pantocrà tor que es un tema molt comú que començarem a
trobar. Hi destaca la línia corba de voltes i arcs. Te planta basilical de tres naus(la central
molt més ampla i alta. A la capçalera hi ha tres absis i una cripta on es guardaven les
relíquies, situada baix de l’altar, açò el que fa es que cridara a més fidels. El transsepte es
molt curt, gairebé on sobresurt de la nau, al estar tant cap a fora ampliada de les naus. A
cada tram de la nau central hi corresponen tres petites voltes d’aresta de les naus lateral. A
l’entrada hi ha un atri a nà rtex cobert amb volta d’aresta. A sobre hi té una tribuna des de
on els vescomtes seguien les cerimò nies

Abadia de san Martí de Canigó

L’església esta sota una muntanya i s’ha construït i te com uns contraforts per a que
l’edifici no caiga ni s’ enfonsen. Se te que terraplenar llocs per poder construir el claustre i
diverses dependències. L’església s’adapta al terreny, per la qual no trobem un creuer,
però segueix les característiques bà siques, planta basilical, dividida per naus. A l’interior
es molt bà sica i en l’absis. Encara que sí que trobem la torre

Església de SANTA CECÍLIA, aquest tipus de esglésies es molt típic de la zona pirenaica.
Un sol sostre i tres absis en bateria. Algunes esglésies mai tingueren torre, si no que era
més fà cil crear un paretó on situar la campana per cridar als fidels. Per dins trobem gran
pilars i arcades sense cap tipus de decoració . L’altar encara que siga mínimament esta per
damunt de la planta normal.

ESGLÉSIES PRINCIPALS; (ambdues só n esglésies rurals)

SANTA MARIA DE TAULL En l’exterior mostra una església romà nica amb decoració
llombarda en els seus absis. La torre s'alça inclosa a l'edifici, als peus esta la nau sud. É s de
destacar la inclinació divergent que presenten una i altra. La planta de l'església és
basilical, amb tres naus i tres absis, sent els laterals més petits. La decoració externa és
llombarda, d'arcs cecs, molt simple i elegant.
Les façanes oest, nord i sud no tenen cap tipus d'ornamentació . Só n perfectament llises,
però mostren un aparell molt regular, fet amb carreus mitjans molt ben disposats en
filades regulars.
La torre del campanar, esta una mica torta, no està exempta, com la de Sant Climent, però
segueix exactament el mateix model, pel que fa a la seva descripció és prà cticament la
mateixa. É s alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí.
Correspon al grup de torres contemporà nies de les italianes edificades al segle XII, que es
van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior.
Consta de cinc pisos assentats sobre un sò col massís bastant alt. En les quatre cares de
cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al sò col hi ha una
sola finestra més cinc arcs cecs. En els altres pisos varia el nombre de finestres, separades
per columnes, els capitells de les quals estan disposats perpendicularment al mur de la
torre. Els tres ú ltims pisos porten, a manera d'imposta, un decoració com la dels absis.

Tota l'església va estar decorada amb pintures murals (en els absis, els murs i les
columnes), que van ser resistint en part el pas del temps. En alguns trams de la paret i de
l'absis central es va fer una reproducció d'aquestes pintures, perquè el visitant pugui tenir
una idea in situ.
Diversos historiadors d'art, després d'estudiar aquestes obres, han arribat a la conclusió
que, igual que a Sant Climent, els seus autors só n dos artistes diferents, però
contemporanis entre ells. Van haver de treballar sobre 1123,any en què es van consagrar
dues esglésies. a l’interior, esta té a la verge maria, queda el negatiu.

SANT CLIMENT DE TAULL

L'església de Sant Climent de Taü ll, situada a la província de Lleida, és una església
romà nica que data del segle XII. Pertany a l'estil romà nic però posseeix una gran influència
llombarda.

Posseeix una planta basilical formada per tres naus que queden rematades a la capçalera
per un absis al costat del que se situen, a banda i banda, dues absidioles. A més aquesta
església posseeix una torre exempta de forma quadrada, coronada per una teulada de
forma prismà tica, que consta de cinc pisos situats sobre un sò col, en cada un d'ells trobem
una sèrie d'obertures, la verticalitat és superior a l'horitzontalitat, que van descrivint un
notable augment de mida a mesura que ascendim. Sobre les obertures podem trobar una
sèrie d'arcuacions cegues de diminuta grandà ria que estableixen els límits entre pisos. En
el mur, construït a sillarejo, no trobem una gran quantitat d'obertures i portes, i les
existents só n finestres sageteres. Adossades al mur, podem trobar un seguit de mitges
columnes o contraforts en l'absis i absidioles en els cims trobem, envoltant les
construccions semicirculars, un fris dentat a l'interior observem uns ulls de bou. Sobre el
fris trobem la cornisa, sobre la qual està situat el sostre de forma semicircular coronat en
punta.

La torre exempta al mur tenia funció de campanar per atraure els cristians cap al culte, ja
que a diferència de la majoria de les esglésies de l'època, aquesta no es destina a la
peregrinació sinó com a lloc per al culte cristià. La influència llombarda i bizantina
s'observa sobretot en la seva planta, exemple és la torre exempta a manera de minaret
destacat per la seva verticalitat. En el seu interior destaquen pintures murals fetes a fresc
de manera que s'ha conservat perfectament la policromia. La més destacada és la situada a
l'absis central, aquesta descriu a un crist pantocrà tor assegut amb expressió hierà tica.
Aquesta pintura es caracteritza per la seva frontalitat, ja que tot i estar assegut no es
mostra amb claredat. Envoltant trobem els tetramorf i en la part inferior a apò stols
juntament amb la Mare de Déu.

Monestir de santa maria d’obarra

Presenta totes les característiques de l'estil llombard: les arcuacions cegues que
compassen els seus murs, separades per contraforts o lesenes i frisos de dents de serra.
Original d'aquest temple és el fris d'influència musulmana amb cel romboïdals que corona
l'absis central. Al centre de l’à pside major es troba la imatge d'una talla en pedra
policromada de la Verge d'Obarra del segle XIV i que va substituir a una altra anterior
romà nica.
L'edifici consta de tres naus dividides en sis trams, de les quals la central és més alta i
ampla i estan precedides per un presbiteri. Les naus estan culminades per absis
semicirculars coberts amb voltes de quart d'esfera que descansen en pilars cruciformes.
La teulada es divideix en tres parts, un de central més alt i dos vessants i per sota a cada
llac els laterals amb una sola caiguda.
El campanar es va començar a construir però els murs només van aconseguir una alçada
de 3 metres. En un dels murs laterals s'obre una portada amb grans dovelles
Es troba també una altra portada d'estil romà nic amb arc de mig punt i una arquivolta,
sobre aquesta porta es troba una finestra que presenta també un arc de mig punt.

Castell de loarre

La construcció se mimetitza amb el terreny arribant a confondre amb ell malgrat la seva
gran grandà ria. Tot el conjunt està envoltat d'una gran muralla, la qual té un perímetre de
172 metres. Està realitzada amb torrasses semicirculars, n'hi ha un rectangular on se situa
una de les entrades. La porta d'entrada de la construcció és d'estil romà nic amb decoració
en el timpà . Després d' ella s'obre una imponent escala coberta per una volta de canó i
adornada amb una sanefa de escacat jaqués. Als costats de l'escala hi ha dues estances, la
de l'esquerra és el cos de guà rdia i la de la dreta és la cripta de santa Quinteria, que va ser
lloc d'enterraments. Des d' ella per dues estretes escales s'accedeix a l'església.
Sobre la cripta s'ubica l'església de Sant Pere, una construcció romà nica d'una ú nica nau i
absis semicircular decorat amb columnes adossades als murs amb capitells tallats amb
motius fantà stics, vegetals i bíblics. La nau està coberta per volta de canó i decorada per
una llarga sanefa de escacat jaqués. I culminada per una gran cú pula entre l’absis i la nau.

A la dreta de la construcció es troben les dependències dels canò nics i dels nobles que van
habitar el castell. També hi ha el calabó s i la sala d'armes.
Al sud, en el que va ser la part del castell original i més militar, està el pati d'armes i al
costat d‘ell l'església de Santa Maria, la que hi havia abans de la fundació del monestir.
Destaca l'aljub amb capacitat per a guardar fins a 8.000 litres d'aigua, les estades militars,
la torre nord (que està destruïda) i les cuines.
La torre de la reina se situa sobre l'entrada a la part militar i protegeix la mateixa. La torre
de l'homenatge, té 5 plantes i està comunicada amb el castell per un pont llevadís

L’ART ROMÀ NIC PLE

A finals del segle XI, les tendències homogeneïtzadores en l’art es veuen reforçades
per l’estabilització de les rutes del comerç i de peregrinació i el triomf del papat
com a cap incontestat de l’Església.
Finals del segle XI Els monjos cluniacencs han arribat prà cticament a totes les
regions de l’Occident cristià i han propagat les seues idees, la litú rgia romana i la
seua visió de l’art. A pesar de les diferències regionals, en conjunt la unitat
estilística del Romà nic serà excepcional, com a reflex de la maduresa i de
l’expansió del feudalisme del qual n’era expressió .

Les arts evolucionen i van fent-se més complexes. Canvis dels edificis, tipus de
pedres inclò s algunes pareixen rajoles grans
Tanmateix, les està tues estaran al servei de l’arquitectura, subordinades a ella, com
una mena d’espill de la societat idealment harmò nica a què aspiraven els feudals.
Importarà més el conjunt que la individualitat de l’escultura, adaptant-se al marc
previst.
La seua funció , com les pintures, era la de ser una mena de “bíblies dels analfabets”,
però no sempre fou així: també transmetien obscurs missatges en clau molt difícils
de desentranyar.
Les histò ries de pedra no podien entendre’s separades de la vehement prèdica
d’un clergue. No així els programes dels claustres, destinats a la reflexió dels
monjos.
En l’escultura es palesa un desig de buscar nous efectes estètics i abandonar la
simplicitat constructiva del passat grà cies a la perícia dels pedrapiquers.
En general, els temples es normalitzen i repeteixen alguns trets bà sics de l’etapa
anterior.
L’estatuà ria omplirà els altars, les portades, les cornises, les columnes de les
esglésies i dels claustres. Un autèntic llibre de pedra ple de missatges i símbols.
El seu origen sembla provenir de l’estudi dels artistes més professionalitzats dels
sarcò fags i peces tardo romanes que es conservaven a les catedrals. El temple serà
una estructura extremadament complexa, una mena de microcosmos, una
al·legoria de l’ordre universal.

En pintura també hi han innovacions, sobretot per un major contacte amb l’Orient
bizantí a través d’Ità lia. Arquitectura, escultura, pintura i altres arts esdevenen un
tot inseparable.

L'església de peregrinació és un tipus d’església característica del mon

romà nic, que va sorgir a la llarga del Camí de Santiago en el segle XI.
Aquest tipus d’església té una planta en forma de creu llatina, dividida en tres o
cinc naus, segü ent la central mes ambla i alta que les laterals. Les naus laterals se
troben les galeries per a que descansen els peregrins. El creuer pot estar presentat
per un cimbori o una cú pula.
Al voltant de les naus laterals trobem petites capelles Per a que els peregrins
puguen passejar sense obstacles per el interior del temple i poder admirar les
relíquies que se guarden en l’altar major.
El arc preferit per als arquitectes romà nics és l'arc de mig punt, aquest arc genera
la volta de canó que es reforça amb arcs faixons. En les naus laterals s'utilitza la
volta d'aresta i en l'absis s'utilitza la volta de quart d'esfera. Els arcs se sostenen
amb pilars cruciformes o pilars amb columnes adossades.
A causa del considerable pes de les voltes, els murs eren molt gruixuts i no existien
penes vans. Aquests murs passaven el pes als contraforts.
La disposició de les tres o cinc naus també es manifestava a l'exterior a les
portades monumentals que donaven accés al temple. També s'observava des de
l'exterior el braç del transsepte que creua les naus de manera perpendicular. El
campanar i les torres completen l'edifici.

EL CAMÍ DE SANTIAGO En els s. XI i XII, els pelegrinatges i les croades van donar
cos a una de les èpoques més apassionants de la civilització cristiana. Les ordres
monà stiques, mimades pels reis i l'Església, van potenciar els pelegrinatges i es van
encarregar de construir al llarg dels itineraris tot tipus d'edificis d’escollida per als
pelegrins. Les destinacions acostumaven a ser: el Sant Sepulcre de Terra Santa, la
tomba de Sant Pere a Roma i la de sant Jaume a Galícia. El camí de Sant Jaume es va
convertir en la gran empresa dels monjos de l'ordre de Cluny, que van erigir
monestirs, abadies, basíliques i col·legiates en un estil romà nic ple.
Considerada com el punt de partida de les esglésies de peregrinació , va viure el seu
apogeu grà cies a les relíquies de la Santa Fe. A l'exterior, la capçalera revela
l'excel·lent articulació dels volums a diferent alçada: les capelles donen lloc a
l'absis i l'absis al cimbori octogonal del creuer església abacial de SANTA FE de
CONQUES
Santa Fe de Conques, finals del segle XI i principis del XII. Situada en una regió de
difícil accés, l'abadia va viure una època de gran esplendor grà cies a les relíquies
de Santa Fe, robades pels monjos a l'abadia veïna cap a l'any 880. En l'Edat Mitjana,
aquests actes no eren excepcionals, el que obligava als posseïdors de relíquies a
custodiar amb molt de compte.

Iglesia de Santa fe de Conques

«La característica més notò ria dels edificis carolingis i romà nics és la seva
combinació de recinte massís amb una forta direcció vertical. Així, l'església
romà nica és al mateix temps fortalesa i porta del cel, i els dos temes edilicis de
l'època, l'església i el castell, estan íntimament vinculats
presenta una nau central amb volta de canó i naus laterals cobertes per voltes
d'aresta. El transsepte es divideix en tres naus i s'obre a una capçalera amb
deambulatori (girola) i capelles radials. Dos escalonadament en els dos braços del
creuer. Aquest conjunt respon en tots els seus aspectes a les exigències de
circulació de les esglésies trucades de peregrinació . Per sobre de les capelles i la
girola s'eleva l'absis, decorat amb alts contraforts- columnes units per una arcatura
situada per sota de la cornisa. El cimbori octogonal del creuer, que disposa d'una
torreta amb escala, s'eleva per sobre del conjunt de la capçalera. Aquesta
disposició bé escalonada dels volums exteriors caracteritza les capçaleres
romà niques. La cú pula sobre trompes del creuer, amb vuit nervis, és una afegit del
segle XIV, igual que el campanar. Les eixutes estan decorades amb figures d'à ngels
al costat del cor i amb caps dels sants Pere i Pau en el costat de la nau. Els braços
del transsepte queden il·luminats per dos finestrals coronats per un ò cul. L'alçat
presenta, sobre les grans arcades i les naus laterals, un nivell de tribunes que
il·lumina la nau principal de forma indirecta grà cies a amplis finestres coronelles.
L'escultura va envair tot l'edifici i grans representacions iconogrà fiques van passar
a ocupar els timpans de les portades. En Conques, el Judici Final rep al creient que
es disposa a entrar a la casa de Déu.

Sain-Pierre de Moissac.
El timpà té escà s volum, és prou pla i estava policromat.
En el timpà apareix la visió descrita per sant Joan en l'Apocalipsi.
Al centre de la composició , exemple de jerarquia i de simetria, apareix hierà tic i
frontal la figura de Crist en majestat assegut al seu tron, beneint i sostenint el
Llibre de la llei coronat per un nimbe crucífer.
Envolten el Crist els símbols dels evangelistes ,: Mateu (home), Marc (lleó ), Lucas
(toro) i Joan (à guila). flanquejats per dos à ngels, de cà non allargat i adaptats a
l'espai i que porten uns pergamins, el que s'ha interpretat com una al·lusió al Judici
Final. La simetria,, es defineix per l'eix marcat per Crist, perllongat i subratllat pel
mainell . A banda i banda es distribueixen en diferents registres la gent gran amb
els seus instruments musicals.

VEEM UNA EVOLUCIÓ DE L’ESCULTURA:

Les figures s’adapten al marc como els símbols de los evangelistes que se corben
per a rodejar a Crist i els à ngels o els ancians. Antinatural isme . geomatització y
esquematització : se tracta de transmetre la idea d’autoritat de ací el hieratisme de
la figura central. També se observa en los ancians postures de las cames son
antinaturals.
Gran expressivitat que se observa en las mirades admiratives y extasiades de los
ancians cap a la divinitat.

Sant Pere d'Angulema.

L'element dominant de la Catedral és la seva façana Oest, en la qual el tema

principal és el "Crist en la Glò ria", envoltat dels 4 Evangelistes que ocupa el centre,
en el nivell més alt. Observem, a banda i banda d'aquest tema central, nombrosos
medallons en els quals es pensa que figuren els Apò stols, Sants i Benaurats.
Després, sota, sobre dos nivells, en arcs cecs romà nics, hi ha està tues la
identificació és objecte de diverses interpretacions, es diu que una d'elles podria
ser la Mare de Déu.
La Catedral d'Angoulême és d'estil romà nic bizantí. La seva planta està inscrita en
una creu llatina el braç i el transversal. La nau està coberta per 3 cú pules sobre
petxines i una central, de base octogonal, al centre del creuer. Hi ha quatre
absidioles que donen al cor, cobert per una volta de nínxol i per altres dos a cada
braç del creuer
Té dues torres. I una cú pula.
Molta importà ncia ja en l'escultura, no només en els timpans sinó en tota la façana.
Se surt dels canò niques, amb planta de creu llatina, té un creuer i no té girola, sinó
un absis amb absidioles. Ens segueix tant el prototip perquè França és molt
diversa. Hi ha petxines. Per dins ens recorda en certa manera a la gran arquitectura
de Bizanci, és a dir, a Santa Sofia.

Església Cluny III.

Els monestirs medievals constitueixen un dels baluards fonamentals de la societat

de l'època ja que actuen com a cèl·lules bà siques d'activitat religiosa, com unitats
d'explotació agropecuà ria en els seus feus, i só n a més elements fonamentals en la
cohesió i estructuració de la societat medieval.
No té res a veure la dues amb les tres. É s una església abacial, que só n per als
monjos, però aquesta clar que aquesta tenia recepció de fidels seculars. Só n 5 naus.
Aquestes esglésies depenien de les donacions.
Per tant, més enllà de la idea primigènia d'un monestir com un lloc aïllat del mó n
on desenvolupar una vida en soledat o en convivència religiosa per emular les
experiències místiques d'anacoretes i ermitans, les grans abadies medievals só n en
època del Romà nic grans centres de poder econò mic i polític, reflex perfecte del
monopoli exercit per l'Església a l'Europa feudal del Edat mitjana.
la influència dels monestirs medievals en la definició de l'estil romà nic en
arquitectura, així com en la difusió de l'estil per tota la cristiandat serà decisiva. En
primer lloc perquè es tracta de grans construccions, el nivell de qualitat i
atreviment a l'hora d'introduir novetats tècniques.
En general, els monestirs s'assentaven en llocs idíl·lics, en els quals la naturalesa
creava el marc idoni per trobar l'espiritualitat religiosa. L'epicentre i eix rector de
les abadies eren els claustres,. Al seu es disposaven la biblioteca, la sala capitular i
la Salade els Monjos, sala dedicada a la tasca intel·lectual. A més, el calafactorium, ,
el refectori o menjador, i la cuina.

En conjunt, comptant la galilea, l’església aconseguint una altura en el creuer més

gran, inaudita per a l'època. Les naus es cobreixen amb voltes, de canó reforçada
amb fajoses lleugerament apuntats a la nau central, i d'aresta en les laterals i
col·laterals. Aquestes dimensions i la volumetria d'un edifici de dos creuers,
A l'interior, destacava com es va indicar al principi, la perfecta harmonia
constructiva, que crea una sensació espacial à mplia i homogènia.
Les voltes s'eleven altíssimes, voltant-los-el així mateix quatre cú pules sobre
trompes en els dos creuers i en els braços del més gran.
Quant als suports directes es tractava de pilars complexos, de traça cruciforme i
columnes en els colzes.
En els murs s'obren vans, tots de mig punt en tres nivells, el que possibilita la
perfecta il·luminació de tan tremendes naus ja que com ja hem dit só n d'à mplia
llum.
Al marge de l'església, el conjunt abacial de Cluny es complementava amb les
estades conegudes que ja s'han comentat, i que van ser ampliant-se i multiplicant-
se amb el pas dels anys, fins a convertir a tot el conjunt monà stic en un empori
abacial de tals dimensions que de les seves restes, queda avui com a residu al
poblet de Cluny.

Sant Lazare d'Autun.

Sant Llà tzer d'Autun és una església de peregrinació francesa, on es guarden les
relíquies d'aquest sant, convertida posteriorment en catedral. La planta és de creu
llatina; l'interior presenta tres naus i creuer marcat, amb tribuna i coberta de volta
de canó reforçada amb arcs faixons..
El estil al que pertany esta obra es el Romà nic. La escultura romà nica es
antinatural y simbò lica. En la composició , clara y ordenada, destaca el "horror
vacui" la frontalitat, la simetria, l’equilibri. Les figures son solemnes, hierà tiques,
planes. L’escultura no té perspectiva ni profunditat,
.
San-Marie Madeleine, Vezelay.
La planta és de creu llatina amb el transsepte poc pronunciat. Capçalera à mplia
amb girola i capelles radials. Tres llargues naus. Té nà rtex. Les tres, cobertes amb
voltes d'arestes. Destaquen, trencant la sobrietat, els arcs faixons a la nau central
amb dovelles de pedra calcà ria blanques i vermelloses, aquests arcs, igual que els
de les naus laterals, a través de columnes adossades, descansen en els potents
pilars cruciformes, sobre els quals també està adossades les columnes sobre la
qual descansen els arcs formers de les naus laterals. amb motius decoratius
destaquen la línia d'imposta amb motius geomètrics així com arquivoltes
decorades tant en els arcs que separen les naus laterals com sobre els faixons de la
nau central. Els capitells amb relleus narratius, igual que els timpans de les
portades.
No té tribuna, l'interior està il·luminat amb una filada de finestres que s'obren
sobre la línia d'imposta a la nau central.

Iglesia de Berze la –ville. Apareix un crist pantocrà tor.

La pintura decorativa de la capella és un testimoni ú nic de la pintura mural
borgonyona cluniense del segle XII. Aquesta composició d'excel·lent factura
il·lustra un estil cluniense amb accents italo - bizantins, que posa de manifest
l'estreta relació que els abats de Cluny mantenien amb Roma i amb Montecassino,
bressol de l'ordre benedictina, que al seu torn es trobava en contacte amb el
Imperi bizantí. Santiago de Compostela resumeix lo que seria una
catedral de peregrinació . Aquest exemple de catedral no va tindre una influencia
posterior. Es per tant el ideal perfecte

ELS REGNES IBERICS

Santiago de Compostela- pórtico de la gloria.

Relleu gairebé d'embalum rodó . Hi ha una certa naturalitat, ja no és aquest
hieratisme. La forma de narrar és totalment diferent com hem vist fins ara. Fins i hi
ha una sèrie de detalls que sembla que siguin platerescs, apropant-se al barroc per
la hiper decoració . Sant Jaume al mig. L'apocalipsi, quatre à ngels portant els
símbols de la passió de Crist. Tot estava policromat.
Aquesta Crist i els evangelistes.
Catedral de Jaca.
La seva nau és més baixa. El cobriment és totalment gò tica, a més no és a típica
volta de creueria sinó que és una molt més complexa. Hi ha una alternança entre
pilars i columnes i no hi ha trifori. Passa de l'arquitrau a les finestres que só n les
que il·luminen el tempo. Si anem a una de les seves portades ens adonem que hi ha
diferències notables. Capitells vegetals, timpà , relativament petit, on hi ha un
crismó envoltat de dos lleons protectors. La planta tampoc té res a veure amb
Santiago i veiem com no té un creuer desenvolupat però si té creuer. I no té
deambulatori, tres absis i no té ni girola ni deambulatori. Alterna pilars i columnes.
Basílica de San Isidro, Leon.
Planta molt semblant a la de Jaca, i no a la de Sant Jaume. Creuer una mica més
desenvolupat i el que ens interessa és el panteó reial, on estaven enterrats.
Sitges, claustre.
El que queda és el claustre, un gran desenvolupament de l'escultura en els capitells
i en els cantons de claustre. Hi ha columnes torsos, só n innovacions que
s'incorporen. Claustre de dues altures. Intenten ser naturalistes. Apareix una
crucifixió de Jesucrist. Una altra escena, ampul·lositat en els vestits. També hi ha
una escena amb sant preses. S'intenta conjuntar tots els apò stols i Crist tenint un
paper central amb una postura diferent.
Crist de Carriazo.
Molt important que es conserva al museu arqueolò gics. Ens recorda a aquests
cristos de fusta que no tenen cap aire naturalista o obeeix a una sèrie de la lectura
frontal, amb les parts del cos lleugerament intuït. Però comparant-les amb altres
obres hi ha una gran diferència.
Itàlia

Quan la veiem des de qualsevol punt artístic tant és que si renaixement o barroc ...
estem veient una qü estió diversa, és a dir, Ità lia és molt diversa. Cada zona d'Ità lia
és molt diferent i peculiar.
Església de Sant Zeno.
Veiem les bandes llombardes, la rosassa. No hi ha triforis. No és una església de
pelegrinatge. Alterna pilars i columnes i algunes columnes adossades ja estan notant l'art
del Cister, és a dir, un art nu. Quant a la portada aquesta policromada.
Catedral de Mòdena.
Té tres arcuacions, só n galeries. É s de tres naus. Per dins nues típic cistercenc, però
capitells desenvolupats. Sembla que utilitza la rajola. Aquesta si que té tribuna.
Catedral de Parma
Té galeries. Un pò rtic típic del sud de França i de Ità lia que protegeix l'entrada. Aquesta
decorada posteriorment però pel que fa a l'articulació del mur desenvolupat través d'un
trifori. Tots só n pilars els quals tenen columnes adossades.
Catedral de Palerm.
Sembla més un castell que una catedral .Com que aquí havien estat els musulmans. Veiem
una arquitectura eclética. Té un gran impacte islà mic, però al mateix temps té una sèrie de
característiques que ens parla de l'arquitectura europea.
Iglesia de Santa Maria In Cosmedini, Roma.
Campanar romà nic. Una església més modesta. Pareix al principi del romà nic però
es del segle XII. Tres naus, sense trifori, columnes. Molt senzill. Sostre de fusta, etc..

ART ANGLONORMAND

ESGLESIA ABACIALS DE LA TRINITAT I DE SANIT ETIENNA, CAEN , son un conjunt d’esglésies,

una de la dona i l’altra de guillem el conqueridor. En la trinitat trobem arqueries ceges.
Catedral de durham
É s la primera que utilitza ia la volta de creueria, de manera que eren totalment
contemporà nies a la meitat del segle XII. Tribuna o trifori. É s tan gran que es desplaça cap
avall el creuer i a partir d'aquí la nau es perllonga i acaba en un absis sense girola. A volta
de creueria hi és però a part hi ha una construcció en fusta. Apareixen dues torres en la
façana. En una grandà ria que deu sobreeixir del horitzó , per dins hi ha pilars alternats amb
columnes i piares amb franges geomètriques, amb unes voltes molt detallades, i amb un
acabament com del gò tic, amb bò vedes apuntades i amb nervis.
Catedral de Canterbury.
Veiem el tipus d'arquitectura normanda. Grans pilars. Els arcs ja van apuntant i la coberta
original. Església molt elevada i d'una plasticitat considerable. dues torres en la façana i un
potent cimbori amb enormes finestrals per acoblar la llum, per dins tot son columnes amb
capitells lleugerament compost,una mica xato, a la vegada te trifori i claristori. Per fora es
gò tic, però per dins se manté el romà nic

CATEDRAL DE LINCOLN
El més interessant son els triforis i claristoris. També hi ha columnes que a la vegada esta
formada per diverses columnes distintes, que després de divideixen en nervis.
Catedral de MAGUNCIA

En aquestes sones anglo - germà niques solen destacar les torres redones, ací tornem a
veure un altre cimbori a la entrada. Se pareix a l’anterior però té una entrada circular amb
dos cimboris però no té una galilea. Per dins prà cticament es un romà nic molt nuu, hi ha
una gran diferencia entre la nau principal i les laterals.

L’ART ROMÀNIC
Tema 7. El romànic tardà
Durant la segona meitat del segle XII l’art europeu viu un període de transició , en el
qual conviuen les darreres formes del Romà nic amb l’inici del Gò tic, que ja
comença a albirar al nord de França. Es una etapa en què trobem tendències
estètiques fins i tot contrà ries. Aquest període no s’ha de confondre com un
moment de decadència, i generalment es tendeix a la complicació dels traçats: els
absis semicirculars só n emprats tal com els poligonals, les torres quadrades passen
a ser redones, els teulats es fan més inclinats, els frontons cobren una major força
expressiva, la decoració es desborda i les columnes i els pilar es fan més
complexos. Comencen a usar-se els arcs apuntats, es desenvolupen els
contraforts…
El feudalisme esta estenent-se per Europa. Apareixerà part del gò tic, se substituirà
la importà ncia de Cluny por la de la orde cistercenca, que se caracteritzà per eixa
revolució iconoclasta. El Cister que, té el seu origen en un monestirs fundada en
Citeaux.
Des de el punto de vista artístic, els monestirs estarà apartats de les rutes, se
caracteritzaran por la falta de decoració por la actitud iconoclasta,

Per ú ltim, el Cister en el segle XIII augmenta les novetats formals, estructurals y
admet les decoracions. Així pues al final del segle XII té lloc un canvi artístics que
anirà encaminat cap a l’aparició del gò tic.
Amb aquest desenvolupament, des de el punt de vista artístic, el rosetó se difon y
comença a construir-se nombrosos monestirs en les muntanyes.

Els edificis i les catedrals que composen aquest període se caracteritzen perquè comencen
a aparèixer els arcs apuntats, al principi com a simple recurs constructiu i més tard com a
art ornamental. Gairebé totes les esglésies dels monestirs del Cister es construeixen amb
aquests arcs al mateix temps que se segueixen usant els pesats contraforts i les arcuacions
de mig punt prò pies del ple romà nic. Es detecta una inspiració directa en les obres de
l'Antiguitat així com valors estètics bizantins juntament amb un naturalisme idealitzat
demostrat en l’ interès per la Natura. Aquesta evolució en l'art, es pot veure també en
l'escultura. Posant com a exemple, el Pò rtic de la Glò ria de la catedral de Santiago de
Compostel·la, que posseeix unes característiques que permeten considerar-la com a obra
romà nica de transició al gò tic.
Enfront de l'està tua - columna del romà nic primer, es poden veure un canvi en la
proporció dels personatges, i una comunicació entre ells..