TEMES 3-4 ART BIZANTÍI ART ISLÀMIC

CONTEXT HISTÒRIC COMÚ PER A L’ART ISLÀMIC I EL BIZANTÍ

Al començament del primer mil·leni, Europa estava dividida en dues zones: al sud i
a l’oest dels rius Rin i Danubi, la civilització romana, unida cultural i
lingüísticament; i al nord i est d’estos rius: l’Europa germànica i eslava, més
endarrerida.
Al segle IV, l’emperador Teodosi divideix l’Imperi romà entre els seus fills, per
defensar-lo millor de possibles invasions, les quals arribarien uns anys després, ja en el
segle V.
Els pobles germànics
s’estableixen a l’Imperi
romà d’Occident al 476,
mentre que el d’Orient,
amb el nou nom de
Bizanci, perviurà fins al
segle XV.
Els pobles bàrbars van fer
seua la cultura càssica i el
cristianisme, substituint
l’antiga distinció
romà/bàrbar per la de
cristià/pagà. Este seria
l’origen de les nacions que
configurarien l’Europa
posterior.

CONTEXT EXCLUSIU PER A L’ART BIZANTÍ

L’any 330, l’emperador Constantí I, el Gran, consagrà la ciutat de Constantinoble

(Istambul actual), sobre l’antiga colònia grega de Bizanci. En morir, l’any 395, es
constituí l’Imperi Romà d’Orient, amb Arcadi, fill de l’emperador Teodosi,
convertint-se en capital del nou imperi. Constantinoble, sobreviuria a l’invasió
germànica, erigint-se com a única hereva de la dignitat imperial i cultural romana i
com a model artístic a imitar. Al segle IV, amb Justinià, canvia el seu nom a
Bizanci, assolint la seua màxima esplendor (Segle d’or).
Més endavant, als segles VIII i IX, sorgirà un moviment iconoclasta derivat de
l’auge de la veneració de relíquies i d’imatges sacres (idolatria), que acabaria
destruint moltes d’elles (etapa fosca).
Després, es viurà una nova época de renaixement cultural acompanyat d’una
expansió territorial fins la pèrdua de poder entre els segles XIV i XV, que finalitzaria
amb la presa de la ciutat pels turcs otomans, l’any 1453.
CARACTERÍSTIQUES DE L’ART BIZANTÍ

Les manifestacions artístiques més significatives són les arquitectures i els mosaics,
amb emprentes de l’art romà, cristià, grec i oriental.
La riquesa i la diversitat són pròpies del llegat bizantí, de les seues litúrgies
sumptuoses, la importància de la família real i de al seua cort i la grandesa de l’imperi.
L’auge de les pelegrinacions va propiciar l’augment de les manifestacions
artístiques.
Plantes centralitzades, lleugeresa i lluminositat amb grans cúpules decorades amb
mosaics daurats.
A l’escultura destaquen els relleus en ivori i els treballs d’orfebreria, dedicats a
glorificar l’emperador i enaltir les autoritats religioses i polítiques.
A les arts pictòriques, destaquen la pintura mural i les icones (sobre fusta)
religioses, llevat del període iconoclasta.

A l’arquitectura destaca la basílica, que va prendre la planta basilical romana amb

atri (o pati per als no batejats), nàrtex (o pòrtic d’accés a l’interior), coberta a dos
aiguavessos (tots ells elements romans); i tribuna (nova incorporació per albergar
les dones a la part superior de la nau central).
En l’època de Justinià, les formes s’orientalitzen i les cúpules, ara més grans,
s’assenten sobre petxines o trompes (Sant Vital de Ravenna), o sobre altres cúpules
més reduïdes (Santa Sofia de Constantinoble).
L’arc de mig punt, la volta de canó i la volta d’aristes de tradició romana també es
faran servir a l’arquitectura.
Els capitells es desevolupen amb una nova peça colocada sobre este, anomenda
cimaci (amb forma piramidal invertida i decorada i la finalitat d’alleugerar el pes).
A l’exterior són
austeres (maó i
pedra sense
decorar)
contrastant amb el
luxe interior.

Als mosaics
destaquen les
temàtiques
religioses del
Pantocràtor o Crist
en majestat ubicat a
la cúpula, la
Theotokos o Verge
Maria entronitzada, a l’absis central, la Deisi o conjunt de Déu amb la Verge i sant
Joan Baptiste, i altres episodis bíblics de la vida de Jesús, la Verge… o del propi
emperador amb la seua cort acompanyats per figures divines o sants.

DEISI DE SANT MARCOS DE VENÈCIA VERGE TEOTOKOS BIZANTINA

Destaquen la Deisi de Santa Sofia de Constantinoble i els mosaics de Sant Vital de
Ravenna sobre l'emperadriu Teodora i l’emperador Justinià.

MOSAIC DE SANT VITAL DE RAVENNA: L’EMPERADRIU TEODORA AMB LA SEUA CORT.

CONTEXT EXCLUSIU PER A L’ART ISLÀMIC

Mentrestant, al segle VII, a la Península Aràbiga, tenia lloc un fenomen

extraordinari: l’aparició de l’islam, una religió monoteista, revelada a Mahoma
(l’únic profeta) per l’arcàngel Gabriel durant les seues meditacions a la cova
d’Hira, que afirmava que no hi havia més déu que Al·là. Les ensenyances de
l’islam es desenvolupen al llibre sagrat de l’Alcorà.
Mahoma va ser perseguit per contradir les religions politeistes prèvies a l’islam,
que adoraven entre altres la Kaba, conservada al santuari de la Meca. Com a
conseqüència, va haver de fugir de La Meca a Medina, l’any 622 (hégira o
fugida), marcant l’inici del calendari musulmà.
La nova religió va unir els àrabs instant-los a la conquesta de nous territoris per
predicar la fe. Després de la mort de Mahoma, l’any 632, els seus successors, en
menys d’un segle, arribaren a l’Índia per l’est i a la Península Ibèrica per l’oest, on
fundaren Al-Andalus després de véncer els visigots al 711 (batalla de Guadalete), i
establiren la capital a Damasc (Síria).
La conquesta de la Península Ibèrica, a excepció d’alguns territoris muntanyosos del
nord, va ser prou ràpida, quedant incorporada a l’imperi islàmic (Emirat
dependent de Damasc) fins la seua independència política al 756 (Emirat
independent de Bagdad, amb Adberraman I, únic supervivient del genocidi de la
dinastia Omeia pels Abassides) i religiosa al 929 (Califat de Còrdova, amb
Abderraman III). L’any 1492, l’últim reducte d’Al-Andalus, el regne nassarita de
Granada, va ser conquerit pels RRCC (reis catòlics), posant fi a l’etapa
hispanomusulmana. No obstant, la resistència dels visigots va fundar nuclis
significatius a les muntanyes el nord a partir dels quals va començar la
reconquesta cristiana. En el temps d’ocupació musulmana a la península, als territoris
cristians es desenvolupà l’estil romànic primer, i gòtic més endavant; mentre que
l’emprenta musulmana continuaria als territoris reconquerits a través de l’art mudéjar
(estil artístic desenvolupat als regnes cristians amb influències, materials i elements de
l’art hispanomusulmà).
Els àrabs intensificaren el comerç als seus territoris, perfeccionaren les tècniques
agrícoles i desenvoluparen els coneiximents culturals i científics.
A nivell social, dividiren la població entre musulmans (àrabs, berbers, fatimís…) i
no musulmans (jueus, cristians, zoroastres…) als quals permetien mantindre la
seua fe i terres a canvi del pagament duns impostos determinats. A l’escala social,
prioritzaren ela àrabs sobre la resta de musulmans, la qual cosa provocaria
revoltes en més d’una ocasió.

CARACTERÍSTIQUES DE L’ART ISLÀMIC

Sintètic, utilitza elements de diverses tradicions com a conseqüència del respecte

que tenien per altres tradicions i religions: sassànida, bizantina, grega, romana,
visigoda o oriental.
Unitari, degut a les directrius islàmiques. La fe determina totes les facetes de la vida,
incloent l’artística.
Conceptual, tendeix a l’abstracció: línies, geometria, vegetació, escriptura…
Destaquen sobretot les manifestacions arquitectòniques civils (banys públics,
madrasses com la de Samarcanda, palaus com l’Alhambra de Granada o el Palau de
l’Aljaferia a Saragossa; i caravanserralls) i religioses (mesquites com les de
Còrdova, Damasc, Jerusalem; tombes i mausoleus com el Taj Mahal), austeres a
l’exterior i amb luxosa decoració interior.

Pintura i escultura pràcticament inexistents per la iconoclàstia, que pretenia evitar

l’adoració de les imatges. No es representa la figura humana.
La decoració és profusa i abarca tots els espais (horor vacui): atauric (vegetal),
llaceria (geomètrica), epigràfica (escriptura), draps de sebka, gelosies...

Colors brillants i reflexos lluminosos.

Els materials més emprats són efímers (de curta duració): la fusta, la rajola, l’algeps
i la mamposteria.
Les edificacions no són
elevades, per la qual cosa
no requereixen de grans
estructures
sustentadores o de suport
i harmonitzen amb
l’entorn.

S’empren pilars i
columnes com a suport,
normalment estilitzats,
amb capitells corintis,
vegetals o de mocàrabs.

Els arcs emprats són de mig punt, peraltats, de ferradura o califals, de ferradura
apuntats o túmids, lobulats, polilobulats, angrelats, entrecreuats i de mocàrabs.
Moltes vegades inclouen un arrabà (alfiz).
Les cobertes solen ser planes de fusta (amb artesonat), voltades o amb cúpules
gallonades, estrelades, de mocàrabs…

A l’època Omeia, destaca la mescla d’elements artístics d’estils anteriors amb una
evolució tècnica que arribaria al seu punt àlgid durant el Califat de Còrdova amb
arcuacions o voltes de nervis de la seua mesquita.
Durant la invasió almohade, l’estil es torna més auster i sobri, prioritzant
l’estructura arquitectònica sobre la decoració.
En la darrera época (nassarita), es crea un llenguatge propi, ric a nivell decoratiu
però pobresa material.
ARQUITECTURA RELIGIOSA: LA MESQUITA

Un pati o sahn descobert i porticat, amb una font (sabil) per a purificar-se
(ablucions) i un minaret (torre des d’on es crida a l’oració), dona pas a la sala
d’oració (haram), dividida en naus perpendiculars al mur (alquibla), orientat a la
Meca, on s’obri un nínxol cap a on es dirigeix l’oració (mihrab), Prop d’este s’alça
un púlpit o mínbar, enfront del qual se situa una capella per a les autoritats, més
profusament decorada (maqsura).