ATENEU SANT PACIÀ – FACULTAT DE TEOLOGIA

Ermitans i monjos
al Montsant

Breu estudi sobre la influència

de la tradició eremítica prioratina
en els orígens de la Cartoixa d’Escaladei

Història de l’Església en l’edat mitjana

Professor: David Abadías
Alumne: Samuel Gutiérrez

Barcelona 2018
 Ermitans i monjos al Montsant

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ: EL MONTSANT, MUNTANYA SANTA…..………………3

2. EREMITISME I MONAQUISME EN DIÀLEG AL MONTSANT…………….4

2.1 TRADICIÓ EREMÍTICA AL PRIORAT…………………….………….5

2.2 ELS ORÍGENS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI………………..…10

2.3 INFLUÈNCIA DE L’EREMITISME EN LA FUNDACIÓ CARTOIXANA…14

3. CONCLUSIONS……………………………………………..………..…18

4. BIBLIOGRAFIA………………………………………..…………….…21

!2
 Ermitans i monjos al Montsant

1. INTRODUCCIÓ: EL MONTSANT, MUNTANYA SANTA

El Montsant, a l’extrem nord de la fossa del Priorat (…) El nom li ve dels temps
immediats a la Reconquesta, durant els quals fou habitatge d’ermitans. L’aire
místic del gran repeu, amb l’alterós espadat que el volta per totes bandes,
corrobora a fer apropiat el nom de “santa muntanya”.1

La serra del Montsant, a la comarca tarragonina del Priorat, no és ni

massa alta (1.166 m a la Punta Corbatera) ni massa llarga (17 km de
longitud des del Coll d’Albarca fins a la fondalada de Cabassers). No és
exuberant com Montserrat ni tampoc especialment feréstega. Tanmateix, a
les seves contrades es respira quelcom inexplicable que la fa particularment
atraient. Potser una certa olor de santedat. No en va ha estat, durant segles,
recer d’ermitans i monjos que han trobat en aquesta «santa muntanya» un
lloc privilegiat per viure amb garanties la seva vocació solitària, silenciosa,
ascètica i contemplativa.
Encara avui, a la mateixa serra del Montsant o pels voltants, trobem una
vintena d’ermites o eremitoris que, en millors o pitjors condicions, han
sobreviscut durant vuit segles i donen testimoni, a la seva manera, de la
presència a la regió d’aquests «homes i dones de Déu». Des de fa unes
quantes dècades, a més, s’està recuperant l’antiga Cartoixa d’Escaladei, la
primera de la península Ibèrica, de finals del segle XII, que va conjuminar
en el seu interior la vida eremítica i la vida cenobítica.
Però no només això. També hi trobem avui «pedres vives». Al Montsant
encara hi perdura la vida eremítica. Molt més reduïda i fràgil que fa vuit
segles, però igual de radical i interpel·ladora. Elles, perquè són sobretot
dones ermitanes, són hereves d’una llarga tradició eremítica, ben arrelada a la
Catalunya nova. Amb la seva vida, com els antics anacoretes i monjos, també
elles ens parlen avui d’un Déu pel qual val la pena deixar-ho, literalment, tot.


1J. IGLÉSIES, El Priorat i riberes de l’Ebre, Barcelona: 1931, citat per L. MASIP
BRACONS, Ermitans a la literatura medieval, Barcelona: PAM 1999, 45.

!3
 Ermitans i monjos al Montsant

2. EREMITISME I MONAQUISME EN DIÀLEG AL MONTSANT

Entre els segles XI i XII, als inicis de la baixa edat mitjana, comencem a
trobar documentats a la serra del Montsant un gran nombre d’anacoretes
que van fer d’aquestes contrades una mena de «catedral de l’oració».2 Tot i
que hi ha discrepàncies entre els historiadors, sembla que la tradició
eremítica en aquests territoris és anterior a «la incorporació de la Catalunya
nova a la civilització cristiana, esdevinguda a mitjan segle XII i acomplerta
per Ramon Berenguer IV amb l’alliberament de Lleida, Tortosa i Siurana».3
Sense necessitat de recórrer a llegendes, que n’hi ha i moltes com ja
veurem, es pot suposar que aquesta tradició solitària al Montsant no s’inicia
en el segle XII, que és quan apareixen les primeres fonts escrites. Alguns
historiadors apunten a una presència ben arrelada en la zona, afavorida per
«uns espais geogràfics en litigi que, per les mateixes raons que no oferien
seguretat a la vida social i familiar organitzada, esdevenien bons llocs de
refugi per a la seva mena de vida solitària i contemplativa, d’abstracció de
les coses terrenals». 4
A mesura que es van anar reconquerint territoris a l’islam, estan
documentades també, en el segle XII i XIII, donacions reials amb l’objectiu
d’ampliar eremitoris, que en alguns casos es van acabar transformant en
cenobis. Al mateix temps va haver-hi diversos intents d’establir-hi la vida
monàstica, floreixent aleshores en la Catalunya més septentrional. Segons
afirma Eufemià Fort, «les grans fundacions monàstiques de la Catalunya
nova, tant les que perseveraren temps i, fins i tot, llargues centúries, com
les que assoliren solament una vida esblaimada i efímera, es nodriren en els
seus començaments de la vitalitat i la proliferació de la vida eremítica».5

2 L. MASIP BRACONS, Ermitans a la literatura medieval, Barcelona: Publicacions de

l’Abadia de Montserrat 1999, 46.
3 E. FORT I COGUL, «L’eremitisme a la Cataluya Nova», Studia Monastica 7.1 (1965), 63.
4 Ibíd.
5 Ibíd, 64.

!4
 Ermitans i monjos al Montsant

És, precisament, aquesta relació entre eremitisme i monaquisme la que

ens interessa aprofundir en aquest modest estudi. I més concretament, la
relació entre els eremites del Montsant i la fundació, a finals del segle XII i
principis del XIII, de la primera Cartoixa de la península ibèrica, Escaladei.
Quin paper va tenir la llarga tradició eremítica prioratina en la fundació
cartoixana? Com van influir en l’arribada i l’establiment dels fills de sant
Bru a Catalunya? És veritat, com s’atreveixen a asseverar alguns
historiadors, que alguns dels primers cartoixans van ser anacoretes del
Montsant, dels quals va sortir fins i tot, el primer prior?
És probable que no arribem a una resposta definitiva, en part perquè s’ha
perdut el document fundacional de la Cartoixa prioratina. Intentarem, però,
de la mà d’alguns dels grans estudiosos de l’eremitisme a la Catalunya
Nova i dels orígens d’Escaladei, cercar la més gran plausibilitat històrica,
tot distingint la veritat històrica de les llegendes. No per desterrar aquestes
darreres i llançar-les a l’oblit, sinó més aviat per posar-les en el seu lloc, és
a dir, al voltant de la llar de foc, en les fredes nits d’hivern, per a la
fascinació de petits i grans.

2.1 TRADICIÓ EREMÍTICA AL PRIORAT

Com ja hem dit, la comarca del Priorat, i concretament el Montsant i els

seus voltants, van ser poblats per eremites des d’antuvi. Les primeres
proves documentals, amb una mica de solidesa històrica, es remunten al
segle XII, coincidint amb la conquesta cristiana del territori. L’historiador
Josep Lladonosa apunta, però, que la vida eremítica en aquestes contrades
ja havia florit en els segles VII o VIII i, fins i tot, ha volgut veure una
continuïtat dels ascetes al llarg dels segles de domini musulmà, així com
una certa connivència:

De molt abans que les tropes de Ramon Berenguer IV deslliuressin les ciutats de

!5
 Ermitans i monjos al Montsant

Lleida i Tortosa, vers els anys 1148 i 1149, certs indrets del Montsant ja eren
poblats d’ermitans sense altre aixopluc que la concavitat d’una balma mig tapada
per la brossa i el boscatge, ni altre aliment que els fruits amargs i les herbes de la
selva.6

I continua dient Lladonosa, amb aquest to bucòlic, que deixa entreveure

una certa recreació literària, més propera a la llegenda que no pas a la
veritat històrica:

La majestuosa unitat geològica del Montsant ha creat la seva inconfusible bellesa,

que colpí l’ànima ingènua de l’home primitiu, i encengué de passió mística el cor
d’innombrables anacoretes amics de la soledat.7

Així i tot, l’historiador lleidatà no és dels més agosarats pel que fa a la

datació més antiga de la tradició eremítica prioratina. Mn. Antoni Fonts
Gondolbeu, capellà il·lustrat i rector de Poboleda a principis del segle XX,
va publicar l’any 1915 una monografia sobre Poboleda i Escaladei en la
qual arribava a insinuar que l’eremitisme al Montsant s’inicia en l’època de
sant Magí, anacoreta del segle III, arran de les primeres persecucions dels
cristians, i que continuaria durant el temps de domini dels musulmans per
arribar a l’apogeu després de la conquesta cristiana. Segons l’autor, alguns
dels «nobles barons» que hi havien participat, fins i tot es retirarien després
a la muntanya per fer-hi vida eremítica.8 En el pròleg d’aquesta mateixa
obra, Ezequiel Gort reconeix que «històricament no es pot descartar la
possibilitat d’una certa presència eremítica al Montsant en els temps
immediats anteriors a la conquesta cristiana, però el fet és que
documentalment no els trobem fins després de la caiguda de Siurana a

6 J. LLADONOSA, «El Montsant i els ermitans», Analecta montserratensia IX (1962), 326.

7 Ibíd.
8Cf. A. FONTS GONDOLBEU, Poboleda i Escaladei: edició facsímil de la «Monografía
acerca del origen del Monasterio de "Scala Dei" y de la villa de Poboleda», Reus:
Carrutxa 2004, 95 pp.

!6
 Ermitans i monjos al Montsant

mans cristianes el 1154»9. Al mateix temps, però, com a bon historiador,

recorda que només queda constància escrita d’aquells eremites «que van
pretendre portar endavant alguna fundació de certa volada, perquè molts —
els eremites en el sentit més pur— no van generar mai cap document escrit
que avui pugui avalar la seva existència»10. La raó és senzilla: per viure la
fe en la solitud del desert, sense res i lluny del món, no calien papers
escrits, sinó només la convicció religiosa i la fortalesa per suportar una vida
tan aspra. «En qualsevol cas —acaba assenyalant Gort—, ells devien ser
els primers cristians a residir en aquests paratges, precisament per la
solitud. Ells van fer de les muntanyes el seu desert.»11
Més enllà de les tradicions llegendàries que es van començar a difondre
cap al segle XIII i que, per la seva vistositat, han quedat ben gravades a
l’imaginari col·lectiu, el cert és que la primera notícia documentada que
al·ludeix a la presència d’eremites a la zona correspon a la donació de
Cèrvoles, l’any 1157, feta pel comte Ramon Berenguer IV a favor de
Ramon de Vallbona amb la intenció de què hi construeixi, inicialment, una
església en honor de Santa Maria i, a mitjà termini, un cenobi benedictí. 12
Tot i que, en aquest cas, el projecte monàstic no reeixirà, comencem ja a
constatar, l’estreta relació entre eremitisme i monaquisme, en el marc de la
voluntat reial de repoblar i cristianitzar les terres acabades de reconquerir
de la Catalunya Nova.
Ramon, conegut com l’eremita de Vallbona, és, cronològicament, el
primer anacoreta que trobem relacionat amb el Montsant i un dels més
carismàtics. Lladonosa el descriu amb trets mítics, alimentat només
d’herbes i aglans, sense voler mai «tastar la mel que regalimava dels
eixams embotits dins de les escletxes de les roques, ni tampoc el pa ni el vi

9 Ibíd, 16.
10 Ibíd.
11 Ibíd.
12 Ibíd, 17.

!7
 Ermitans i monjos al Montsant

que li oferien els vianants i les persones devotes que el visitaven, moguts
per la devoció». Ja veiem com l’historiador lleidatà s’hi recrea a partir de
les poques fonts documentals que ens donen llum sobre la seva figura.
Tanmateix, és innegable que Ramon de Vallbona va ser un dels pares
espirituals dels anacoretes del Montsant, amb prestigi polític i religiós, que
a més de Cèrvoles, va organitzar algunes altres cases: Colobres, Vallbona,
Sant Esperit, Montesquiu, Santa Maria de Montsant i Poboleda. Alguns
historiadors apunten la hipòtesi que Ramon dugués una vida itinerant, atesa
la seva activa presència en diversos centres eremítics de zona durant els
mateixos períodes de temps.13
Tot i la influència decisiva i el lideratge espiritual de Ramon de Vallbona
en diversos eremitoris del Montsant, sembla que, pròpiament, el primer
ermità de la muntanya va ser el sacerdot Pere, penitent, que en algunes
escriptures de l’època apareix com a Petrus de Monte Sancto. Hi ha autors,
però, que consideren que Pere sacerdot i Pere de Montsant eren dues
persones diferents. En qualsevol cas, segons Lladonosa, «hem de creure
que va ser ell qui va donar a la muntanya el nom que avui porta, tal com
s’esdevingué a Vallbona amb el primer ermità Ramon». 14 Hi ha diversos
documents que el posen en relació amb Ramon de Vallbona i apunten
també, d’alguna manera, com ja veurem, cap a la fundació d’Escaladei. Tot
i les llicències literàries, és interessant veure què diu Josep Lladonosa
d’aquesta relació:

Ramon de Vallbona algunes vegades sortia del seu ermitatge per comunicar-se
espiritualment amb els altres anacoretes del país. Si anà a Siurana i Tortosa,
naturalment va passar pel Montsant i conegué Pere, el sacerdot penitent, amb qui,
finalment, s’associà i obtingueren dels senyors de les muntanyes recristianitzades

13 Cf N. PETIT BORDES, «Estudi de les fonts documentals que informen sobre els
orígens, la fundació i els primers temps del monestir cistercenc de Vallbona», URTX:
revista cultural de l’Urgell 14 (2001), p. 86.
14 LLADONOSA, «El Montsant i els ermitans», 347.

!8
 Ermitans i monjos al Montsant

una extensió de terra per a repoblar-la.15

L’autor insinua també que Pere de Montsant va agafar el relleu de

Ramon de Vallbona en la direcció espiritual dels altres eremites de la
muntanya: «Pere de Montsant d’un bell principi marcarà la norma a seguir
dels ermitans a ell confiats.»16
Sigui com sigui, perquè no és fàcil precisar l’itinerari que van fer, un
document del 1173 del fons de pergamins de Poblet situa Ramon de
Vallbona i Pere de Montsant, junts, a Poboleda. La dada és important en
relació amb la fundació d’Escaladei, ja que, segons la tradició cartoixana,
és molt probable que la residència inicial dels monjos blancs fos Poboleda,
abans del seu trasllat, a principis del segle XIII, al monestir definitiu. «És
possible que els primers cartoixans —afirma Gort en el pròleg a la
monografia de Mn. Fonts—, en establir-s’hi, aprofitessin l’antic eremitori i
hi residissin alguns anys mentre es bastia la casa definitiva.»17
Però no avancem encara esdeveniments. Tot i l’interès que tenen per al
nostre estudi, Ramon de Vallbona i Pere de Montsant no són els únics
eremites il·lustres en aquestes latituds durant aquest període. Encara que
molt breument, no podem deixar d’esmentar Fra Guerau (que fins i tot
donarà nom a un bellíssim congost), així com Pere Balb i els solitaris de
Bonrepòs. Són els més coneguts, però no els únics. La majoria restaran en
l’anonimat, fidels al seu carisma solitari i discret, i alguns, fins i tot,
perduraran més enllà de la irrupció de les noves cases monàstiques. Seran,
això sí, molt pocs, i gairebé durat dues centúries no tindrem notícies de cap
ermità de renom al Montsant.

15 Ibíd, 348.
16 Ibíd.
17 FONTS GONDOLBEU, Poboleda i Escaladei, 20.

!9
 Ermitans i monjos al Montsant

2.2 ELS ORÍGENS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI

De la mà de l’historiador Ezequiel Gort, ens endinsem ara en la història

dels orígens de la primera Cartoixa de la península Ibèrica. Abans, però,
repassem el naixement de la singular proposta monàstica cartoixana en el
marc d’una renovació eclesial més àmplia, «de canvi vers unes formes més
genuïnes d’entendre la imitació de Crist». 18 «És una època de formació de
nous ordes —recorda Gort—, de renovadors dels vells esquemes, uns
renovadors que en un moment o altre, passaren tots per la retirada espiritual
que representa l’eremitisme» 19.
Fundada per sant Bru a finals del segle XI —encara que no va ser
aprovada fins al 1164 pel papa Alexandre III—, l’Orde Cartoixà va néixer
com una nova manera d’entendre «la vida solitària, silenciosa,
contemplativa, del monjo eremita». 20 Es tractava de viure l’eremitisme en
comunitat, tot organitzant la vida d’uns monjos que eren a la vegada
eremites i cenobites. Per la seva radicalitat, el seu progrés va anar força
lent. Tant és així que en tot un segle el nombre de fundacions no arribessin
a la quarantena. Avui ens semblaria tota una heroïcitat, però en aquella
època no ho era pas…
Explica Gort a Escaladei. La Cartoixa del Montsant que quan el rei
Alfons I el Cast va tenir notícia de l’orde de sant Bru i de les virtuts dels
seus monjos, va voler que s’instal·lessin a Catalunya. 21 Fins aquí una
primera suposició versemblant i amb una certa plausibilitat històrica. No ho
és tant el que segueix… En un to ja clarament llegendari, es diu que el rei
va enviar dos cavallers a recórrer Catalunya amb la missió de buscar un
bon lloc, idoni, per situar el primer monestir d’aquest orde al seu regne.

18 E. GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, Reus: Fundació Roger Belfort 1998, 14.
19 Ibíd.
20 Ibíd.
21 Cf. E. GORT, Escaladei. La Cartoixa de Montsant, Albarca: La Carxana 2008, 11.

!10
 Ermitans i monjos al Montsant

Van escorcollar el país d’un extrem a un altre fins que van arribar al
Montsant, i un cop allà baixaren a una vall al peu mateix de la muntanya:

Allí els dos cavallers trobaren un pastor amb el seu ramat, cosa que aprofitaren
per demanar informació sobre aquell bell indret on es trobaven. El pastor els
contestà tot allò sobre el que fou interrogat, i encara va afegir un detall que
meravellà els dos oients. Allí, al mig de la vall, hi havia un pi altívol —que el
pastor els assenyalà amb la seva gaiata— que sobrepassava tots els altres i on ell
havia vist com apareixia una escala per on pujaven i baixaven àngels. Després
d’això, els cavallers ja no tenien cap dubte que havien trobat el lloc ideal per a
l’establiment dels cartoixans i així ho van fer saber al rei, que tot seguit va oferir
aquell territori a l’orde. Els cartoixans van bastir el seu monestir a redós d’aquell
arbre que permetia una tan fàcil comunicació amb el cel.22

Realment, com a llegenda, és magnífica i molt evocadora. És la història

que han cregut i recollit en els seus textos els cartoixans, i que encara avui
perdura en l’imaginari col·lectiu. Fins i tot el nom del monestir, Escaladei,
estaria així més que justificat. Llàstima que la veritat històrica no hagi estat
capaç de corroborar aquesta bella contalla…
La llegenda, però, no s’atura aquí, tot allargant el relat mític fins a la
figura del primer prior, que és identificada amb l’ermità Pere de Montsant,
del qual ja hem parlat. Mn. Antoni Fonts, en una nova rauxa de temeritat
històrica, fins i tot, afirma convençut que era de nacionalitat francesa,
cavaller de l’Orde militar del Sant Sepulcre, que havia participat en la
reconquesta catalana i havia decidit quedar-se després al Montsant com a
ermità. 23
El relat llegendari al voltant dels orígens d’Escaladei no és del tot
gratuït. Ha estat alimentat per la pèrdua del document fundacional, que ens
impedeix precisar no només les vicissituds i quins van ser els pares

22 Ibíd, 12.
23 Cf. FONTS, Poboleda i Escaladei, 39.

!11
 Ermitans i monjos al Montsant

fundadors sinó també la data de fundació. És un text cartoixà del segle

XVII el document més antic que ens informa sobre això i que obre la porta
a la recreació historico-literària.
També al voltant de la data hi ha hagut moltes hipòtesis. Alguns situen la
fundació al voltant del 1163, data que va ser comunament acceptada fins al
segle XX, quan estudiosos com Eufemià Fort o Josep Lladonosa la van
rebutjar. Va ser, però, l’historiador Josep Trenchs, qui finalment la va situar
correctament l’any 1194.24 Així, almenys, ho creu E. Gort: «Penso que la
datació de Trenchs és la correcta perquè encaixa perfectament amb allò que
permet interpretar la documentació coneguda i justifica del tot el perquè no
s’ha conservat cap document atribuïble als nostres cartoixans al llarg de la
segona meitat del segle XII.»25
La hipòtesi avui més consolidada —recordem que no existeix, o almenys
no s’ha trobat el document fundacional— és que l’entrada de l’orde a la
península Ibèrica es va gestar l’any 1193, quan el pare general dels
Cartoixans va enviar al rei Alfons I el Cast alguns delegats per tractar
l’establiment dels fills de sant Bru a Catalunya. És probable també que
aquest enviament fos motivat per l’interès del mateix monarca. La fundació
efectiva d’Escaladei, segons E. Gort, es va portar a terme «dins de la
segona meitat de l’any 1194 i a finals d’any ja existia, instal·lada
provisionalment en un antic eremitori a l’actual vila de Poboleda. Cap a
l’any 1203 ja es bastia el monestir definitiu a la coma Pregona, prop de la
Morera de Montsant, és a dir, a lloc on va romandre definitivament».26
El mateix Trenchs, qui va datar la fundació el 1194, és qui s’aventura a

24 Cf. J. TRENCHS, «El Montsant y sus monasterios: colección diplomática

(1164-1212)», dins Historia medieval. Anales de la Universidad de Alicante, 2. Alacant:
Universitat 1983, 212.
25 GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, 22.
26 E. GORT, «La Cartoixa d’Escaladei i l’Orde cartoixà a Catalunya», Analecta
cartusiana 139 (1999), 16.

!12
 Ermitans i monjos al Montsant

recollir també el nom i la procedència dels primers monjos. Sembla que

van arribar de la Provença i eren sis: Gerard, Pere de Repausatori, Pere,
Duran. Guillem i Esteve. 27 Afegeix, però, que «amb l’arribada dels monjos
francesos, el grup d’ermitants seguidors de Pere de Montsant es va passar,
gairebé en la seva totalitat, al nou orde i el cap dels ermitans va ser
reconegut com a primer prior extraordinari fins al 1197, l’any que va
morir».28
Ens trobem, doncs, segons Trenchs, a l’eremitori de Poboleda l’any
1194, amb dos grups de monjos diferenciats: els pròpiament cartoixans,
vinguts de Provença, i els eremites autòctons del Montsant, encapçalats per
Pere de Montsant. Sembla que tot quadra, però no tenim la certesa històrica
que aquests dos grups es trobessin a Poboleda. També genera molts dubtes
el priorat extraordinari de Pere de Montsant, tot i que és un fet que era
acceptat, fins i tot, pels mateixos monjos d’Escaladei segles després. «No
podem acceptar avui —afirma E. Gort— i penso que amb raó, aquest
personatge com a primer prior d’Escaladei. Pere de Montsant podia ser un
eremita que residia des de feia molts anys en aquelles muntanyes i que
tenia alguns seguidors que després potser s’incorporaren a Escaladei. I
potser encara el mateix Pere de Montsant hi arribà a ingressar, però
difícilment podria arribar mai a ser el seu primer prior.»29 De la mateixa
opinió és el monjo de Poblet i historiador Agustí Altisent, qui considera
inacceptable històricament aquesta tradició: «És molt improbable que la
cosa fos així —un ordre, en fundar, envia el seu propi superior—, però crec
que la idea prové del fet que Pere de Montsant formà part dels ermitans de
Poboleda a partir d’un cert moment.»30

27 Cf. TRENCHS, «El Montsant y sus monasterios», 212-213.

28 Ibíd, 213.
29 GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, 25.
30A. ALTISENT, «Ramon de Vallbona i l’eremitori de Poboleda», Studia Monastica 10.1
(1968), 143.

!13
 Ermitans i monjos al Montsant

Davant d’aquest enrenou històric, amb hipòtesis i contra-hipòtesis, ens

preguntem si podem arribar a establir un sòlid lligam històric entre
eremitisme i monaquisme cartoixà al Montsant. Quina va ser la relació real
entre els eremites del Montsant i Escaladei? Com es van influir i
retroalimentar? On acaba la història i comença la llegenda?
Les preguntes són escaients i oportunes. És un aspecte històric
interessant que valdria la pena aprofundir. La història, però, es basa en fets
contrastats per bones fonts documentals, que en aquest cas són escasses i
poc concloents. Tot i això, amb les investigacions més recents a la mà,
podem arriscar-nos a fer algunes consideracions.

2.3 INFLUÈNCIA DE L’EREMITISME EN LA FUNDACIÓ CARTOIXANA

Eremitori de Santa Maria de Poboleda. Heus aquí, com hem vist, el punt
històric més fort de contacte entre un grup d’ermitans del Montsant i els
monjos cartoixans convidats per Alfons el Cast a fundar a Catalunya. Les
dates, però, ballen, i posen en seriós dubte un vincle real, històricament
documentat, que és el que han suggerit historiadors com Eufemià Fort o
Josep Lladonosa. Negaria això una possible influència dels eremites
prioratins sobre la Cartoixa d’Escaladei? Potser no cal arribar tan lluny. El
fil és molt prim. Per això val la pena, abans, assegurar la cordada.
Sabem del cert que l’any 1173 hi havia un grup d’ermitans establerts a
Poboleda. Així ho testimonia un document trobat a l’Arxiu Històric de
Madrid, del fons de pergamins de Poblet, que expressa l’entrada efectiva i
personal d’un tal Gombau a Poboleda, on vivien una mena de fratribus ibi
manentibus representats col·lectivament per Ramon de Vallbona.31 També
un document del 1171, una mica més confús, en dóna testimoni d’aquesta
presència a Poboleda. «No sabem res de l’origen de l’eremitori —apunta
Altisent— però sí que l’any 1173 trobem Ramon de Vallbona com a pare

31 Cf. Ibíd.

!14
 Ermitans i monjos al Montsant

espiritual del grup, i podem admetre com a molt probable que ell fou també
el responsable inicial de l’anada o dels desplaçaments d’uns ermitans cap a
aquell indret.»32 Pere de Montsant també figura en el document de 1173
com a testimoni. El pare Altisent dedueix que havia baixat de Santa Maria
del Montsant a Poboleda i que, probablement, juntament amb ell, haguessin
baixat alguns altres primitius anacoretes de Cèrvoles per integrar-se en
l’eremitori de Poboleda; un eremitori, certament, organitzat, però no pas un
monestir.
Tant Agustí Altisent com Ezequiel Gort, dos dels historiadors recents que
més s’han ocupat del tema, creuen que la comunitat no va perdurar gaire a
Poboleda. Han trobat proves documentals que demostren que l’any 1180,
probablement després de morir Ramon de Vallbona, l’eremitori de
Poboleda va passar a mans del monestir de Vallbona. D’aquesta manera,
quan l’any 1194 el rei Alfons va pretendre establir allà els primers
cartoixans, es va veure obligar a recuperar algunes terres per mitjà d’una
permuta: «A partir d’aquest moment el rei quedava amb les mans lliures
per fer aquí un nou establiment, aquesta vegada a favor dels monjos
cartoixans.»33 Sembla que els primers pares en van prendre possessió abans
d’acabar aquest mateix any.
La tradició cartoixana afirma que va ser el rei fundador, Alfons el Cast,
qui va fer construir una humil església dedicada a Santa Maria i després
també un claustre amb dotze cel·les, donant-los una renda suficient per al
manteniment dels monjos. «La tradició es barreja aquí novament amb la
realitat — sosté Gort—. És possible que la residència inicial dels cartoixans
fos la casa que després va ser coneguda amb el nom de “Granja de Albes”,
que “fonch la primera casa de Poboleda” segons un text de l’any 1756.» 34

32 Ibíd, 144.
33 GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, 26.
34 Ibíd, 27-28.

!15
 Ermitans i monjos al Montsant

També és possible que aquesta casa hagués estat l’antic eremitori i que hi
residissin uns quants anys mentre es bastia el monestir definitiu, a la Vall
de l’Oliver i la coma Pregona. No se sap el temps que va durar la seva
estada a Poboleda, encara que Gort apunta que, com a mínim, fins al 1203:
«Cal pensar que va ocupar íntegrament tot el mandat del primer prior,
Gerard, i potser encara, almenys, bona part del mandat del segon, Pere de
Repausatori.» 35
Tot i aquesta sòlida hipòtesi històrica, no podem menysprear el treball
d’il·lustres historiadors com ara Eufemià Fort o Josep Lladonosa, que han
defensat que «tots els cenobis establerts i prosperats a les nostres
comarques es vivificaren de la saba pròdiga d’un anacoretisme
esponerós». 36 Fort arriba, fins i tot, a afirmar que el grup d’eremites del
Montsant, «originà cases monàstiques tan importants com Bonrepòs o
Scala Dei, amb el fet singular que aquest darrer monestir, que, per cartoixà,
fou marcadament eremític, creiem que més aviat afavorí, més que no pas
obstaculitzà, la pervivència de l’anacoretisme en àmbits tan veïns com les
valls i els cingles del Montsant».37 I més encara, està convençut «de
l’origen anacorètic de Poboleda, i que quan allí comparegueren els
cartoixans, s’assentaren damunt les bases d’arrelada tradició religiosa i de
pràctica eremítica». 38
També Lladonosa és del mateix parer. Tant és així que en el seu escrit
sobre El Montsant i els ermitans dedica tot un capítol als «ermitans
fundadors de la Cartoixa de Scala Dei».39 Afirma convençut que «Pere de
Montsant inclinà els seus companys devers la Cartoixa, probablement a
requeriment dels nostres monarques, que anhelaven l’establiment dels fills

35 Ibíd, 28.
36 FORT I COGUL, «L’eremitisme a la Cataluya Nova», 70.
37 Ibíd, 72-73.
38 Ibíd, 95.
39 LLADONOSA, «El Montsant i els ermitans», 346.

!16
 Ermitans i monjos al Montsant

de sant Bru a Catalunya, i el piadós sacerdot hi accedí atret per l’esperit

eremític del nou orde».40 Lladonosa defensa així la catalanitat dels primers
monjos cartoixans, encara que admet que després hi va haver alguns
«francesos» procedents de la Gran Cartoixa. També apunta que «la nova
Cartoixa no va rebre el nom de Scala Dei fins al 1203, any en què els antics
anacoretes abandonaren Poboleda per anar a la raconada entre els cingles
de Montalt i Pregona, on es van quedar definitivament».41
La hipòtesi de Lladonosa i Fort és molt atraient. Si fos veritat,
confirmaria la intuïció d’un vincle estret i directe entre els anacoretes del
Montsant i la fundació de la Cartoixa d’Escaladei. Tanmateix, les proves
documentals són febles i poc concloents. Amb la informació que ens ha
arribat, es fa difícil justificar històricament una relació tan directa, encara
que és molt versemblant que en la fundació d’Escaladei tingués un paper
important la tradició de vida eremítica des de feia força anys. «Una tradició
eremítica —acaba reconeixent E. Gort— que fins i tot sembla que va fer
que l’indret fos conegut precisament com a Mont sant. A més, encara a
finals del segle XII aquest lloc devia ser poc poblat i així encara podia
oferir les condicions bàsiques per a un establiment cartoixà, o de qualsevol
grup eremític: el desert.»42

40 Ibíd, 348.
41 Ibíd, 349.
42 GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, 24.

!17
 Ermitans i monjos al Montsant

3. CONCLUSIONS

A la falda del Montsant, al peu de les cingleres solanes de la serra Major,

al nord de la comarca del Priorat, trobem encara avui, tot i que en runes,
l’antic monestir cartoixà d’Escaladei, el primer de l’Orde de Sant Bru
fundat a la península Ibèrica. La visita casual del seu recuperat espai
museístic va despertar l’interès pels seus orígens i va suscitar també la
pregunta sobre el vincle més o menys estret amb una tradició eremítica ben
arrelada a la zona. Atret, des de sempre, per l’eremitisme, em feia gràcia
poder esbrinar si hi havia hagut, o no, una relació directa entre els ermitans
del Montsant i la fundació d’Escaladei. Mai no hauria imaginat que aquest
senzill i molt concret punt de partida ens duria fins on ens ha dut, sobretot
després de descobrir, molt aviat, que no comptem amb el document
fundacional de l’emblemàtica Cartoixa prioratina.
Amb temor i tremolor ens vam endinsar en un terreny «històricament»
fràgil, caminant una mica a les palpentes, sense fonts documentals prou
sòlides, a mig camí entre la llegenda i la història, tot intentant destriar el
blat del jull. Guiats pels diversos historiadors que, tot i les seves
divergències, s’havien endinsat abans en aquesta fascinant aventura, vam
començar a fer les primeres passes en una investigació realment modesta,
però crec que realitzada amb honestedat i entusiasme. Davant d’una
pregunta simple, molt i molt acotada, que tractava un aspecte concret dels
molts que es podrien tractar tant pel que fa a l’eremitisme al Montsant com
a la fundació de la Cartoixa, podríem dir que els resultats són minsos i poc
cridaners. És veritat: ho són. El somni d’un possible vincle estretíssim entre
aquestes dues tradicions s’ha esvaït i la hipòtesi inicial ha quedat en no-res.
No tenim el gran titular que vinculi eremitisme i Cartoixa al Montsant.
Tampoc no podem calibrar la influència dels uns sobre els altres. Cal,
doncs, parlar de fracàs? Creiem, sincerament, que no, perquè, més enllà del
resultat final, el viatge ha valgut molt la pena.

!18
 Ermitans i monjos al Montsant

La recerca de la més gran plausibilitat històrica ens ha permès conèixer i

valorar la tasca de l’historiador, contrastar les investigacions d’uns i
d’altres en aquest tema i aprendre a distingir la veritat històrica de les
llegendes. També ens ha permès, és clar, arribar a algunes conclusions.
Tal com ja hem assenyalat, fins que les investigacions recents no han
esbrinat amb més claredat la gènesi d’Escaladei, «predominava la creença
que el monestir havia estat fundat dècades abans del 1194, i que l’eremita
Pere de Montsant, juntament amb altres anacoretes residents per aquells
voltants, n’era el fundador i en resultà ser el primer prior».43 En el darrer
treball publicat sobre L’eremitisme a Montsant, Eduard Miquel acaba
afirmant, després de consultar totes les investigacions realitzades fins ara,
que «l’eremitisme present en aquells temps a Montsant no tingué res a
veure, almenys d’una forma directa, amb el procés constitutiu del nou
cenobi».44 Segons l’historiador, «va ser el desig del rei Alfons el Cast de
bastir un desert cartoixà a Catalunya, que resultà ser el primer de tota la
península, i l’empenta de monjos vinguts de fora el que produïren l’erecció
del monestir».45 Les motivacions del monarca per afavorir el monaquisme
a la zona podien ser diverses, no només per devoció o per voluntat que hi
arrelés el cristianisme catòlic després de la reconquesta catalana, sinó
també per motius estratègics. «Val a dir —precisa Miquel— que el
catarisme en aquell temps era una amenaça en expansió i l’àrea al voltant
del Montsant fou una zona que rebé molta immigració que professava
aquesta variant del cristianisme, reconeguda en aquella època [i en aquesta]
com a heretgia que calia erradicar.»46 De fet, els cartoixans acabarien tenint
un paper molt important contra el catarisme al Montsant, encara que això ja
haurà de ser objecte d’un altre estudi.

43 E. MIQUEL SOLSONA, L’eremitisme a Montsant, Autoedició 2011, 91.

44 Ibíd, 91-92.
45 Ibíd, 92.
46 Ibíd.

!19
 Ermitans i monjos al Montsant

Més enllà dels motius estratègics o devocionals, que no podem

menysprear, i independentment de si hi hagué o no escala celestial amb
seguici d’àngels, Eduard Miquel acaba assenyalant la raó principal d’aquest
emplaçament: el poder captivador del Montsant. «Es devia concebre com
l’espai idoni per a la vida contemplativa —apunta—, on el recolliment, la
meditació i la pregària no només hi eren factibles sinó que hi resultaven del
tot escaients.» 47 Tant és així que la fundació cartoixana va arrelar fortament
en la santa muntanya, arribant fins i tot a «controlar», durant segles, la vida
eremítica de la zona. L’autor de L’eremitisme a Montsant creu que és
normal pensar que cuidessin l’elecció dels ermitans amb un perfil i una
espiritualitat afins als fills de sant Bru. En aquest sentit, Miquel obre una
altra via d’investigació, també interessantíssima: la influència de la
Cartoixa en l’eremitisme posterior al Montsant. Una influència que, segons
ell, podia esdevenir una arma de doble fil: «D’una banda podia allunyar
aquells que cercaven un lloc lliure de dependències i, de l’altra, podia ser
terreny adobat per aquells que pretenien el recolliment i el recés a l’empara
d’una institució monàstica i més encara tractant-se d’una cartoixa i del
caràcter eremític del seu orde.» 48
Sigui com sigui, aquest aspecte sobrepassa també la nostra modesta
investigació. Nosaltres ens aturem aquí, als peus del Montsant, a la Vall de
l’Oliver i la Coma Pregona, seduïts per un massís silenciós i solitari,
fascinant, que tot ell ens parla misteriosament de Déu. Provaria això la
presència ancestral d’anacoretes a la zona? Potser, fins i tot, de sant Magí,
al segle III? Històricament és molt poc probable, gairebé impossible, però
en una acampada d’estiu, tot cantant a la vora del foc, no deixarem mai
d’insinuar aquesta possibilitat, perquè se non è vero… 


47 Ibíd, 95.
48 Ibíd, 96.

!20
 Ermitans i monjos al Montsant

4. BIBLIOGRAFIA

ALTISENT, A., «Ramon de Vallbona i l’eremitori de Poboleda», Studia

Monastica 10.1 (1968), pp.141-149.

FONTS GONDOLBEU, A., Poboleda i Escaladei: edició facsímil de la

«Monografía acerca del origen del Monasterio de "Scala Dei" y de
la villa de Poboleda», Reus: Carrutxa 2004, 95 pp.

FORT I COGUL, E., «L’eremitisme a la Cataluya Nova», Studia Monastica,

7.1 (1965), pp. 63-108.

GORT, E., Història de la Cartoixa d’Escaladei, Reus: Fundació Roger

Belfort 1998, 482 pp.

—, «La Cartoixa d’Escaladei i l’Orde cartoixà a Catalunya», Analecta

cartusiana 139 (1999), pp.15-26.

—, Escaladei. La Cartoixa de Montsant, Albarca: La Carxana 2008, 206 pp.

LLADONOSA, J., «El Montsant i els ermitans», Analecta montserratensia,

IX (1962), pp. 325-385.

MASIP BRACONS, L., Ermitans a la literatura medieval, Barcelona: PAM

1999, 188 pp.

MIQUEL SOLSONA, E., L’eremitisme a Montsant, Autoedició 2011, 179 pp.

PETIT BORDES, N., «Estudi de les fonts documentals que informen sobre
els orígens, la fundació i els primers temps del monestir cistercenc de
Vallbona», URTX: revista cultural de l’Urgell 14 (2001), pp. 83-116.

TRENCHS, J., «El Montsant y sus monasterios: colección diplomática

(1164-1212)», dins Historia medieval. Anales de la Universidad de
Alicante, 2. Alacant: Universitat 1983, pp. 207-231.

!21