MMEE 2 Història Catalunya II

UD002132_V(06) MD.PlantillaTexto(01)Cat.
dot
HISTÒRIA DE CATALUNYA (PART II)

ÍNDEX
MOTIVACIÓ................................................................................................ 3
PROPÒSITS................................................................................................ 4
PREPARACIÓ PER A LA UNITAT ................................................................ 5
1. EL SEGLE XIX: LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM I LA CONSTRUCCIÓ
DE L'ESTAT LIBERAL ............................................................................. 7
2. CATALUNYA, LA INDUSTRIALITZACIÓ I L'OBRERISME ....................... 12
3. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA I EL CATALANISME POLÍTIC ............. 16
4. EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX (1898-1931)..................................... 19
5. LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL ...................................................... 24
6. LA DICTADURA FRANQUISTA .............................................................. 29
7. LA TRANSICIÓ I LA RECUPERACIÓ DE L'AUTONOMIA ........................ 34
8. LA CATALUNYA DEL SEGLE XXI .......................................................... 36
CONCLUSIONS......................................................................................... 41
RECAPITULACIÓ ...................................................................................... 42
AUTOCOMPROVACIÓ .............................................................................. 43
SOLUCIONARI .......................................................................................... 47
PROPOSTA D'AMPLIACIÓ ........................................................................ 48
BIBLIOGRAFIA ......................................................................................... 49
1
MOTIVACIÓ
Si conèixer la història dels nostres avantpassats és important, conèixer com van

viure els pare dels nostres pares, és una cosa essencial per al nostre desenvo-
lupament i per entendre moltes de les situacions i rivalitats que es plantegen
avui en dia.
Si vols conèixer una mica millor la història recent i potser entendre perquè els
avis materns i paterns no es parlen a Nadal, segueix llegint i potser trobis les
respostes.
3
PROPÒSITS
En aquesta unitat veurem l'evolució de Catalunya fins als anys 80 del segle XX.
Relacionarem els principals fets polítics, econòmics i socials de Catalunya i Es-

panya per intentar entendre la situació actual del nostre país.
Coneixerem els principals moviments artístics del segle XX.
4
PREPARACIÓ PER A LA UNITAT
Els segles XIX i XX són cabdals per tal d'entendre la situació actual del nostre
país. Aquests van ser dos segles plens de convulsions i canvis de tot tipus que
van donar pas a un nou tipus de societat. Es trencaran les velles estructures
socials i econòmiques cap a unes de més democràtiques i igualitàries. Aquest
procés va estar ple de retrocessos contradiccions, enfrontaments, resistències,
guerres i injustícies.
Catalunya, globalment, va tenir un creixement econòmic i va modernitzar les

seves estructures, la qual cosa va provocar greus tensions i enfrontaments a
més d'una atracció de masses de treballadors de zones rurals de la resta de
l'estat espanyol. En l'àmbit polític i cultural, a Catalunya es va donar un movi-
ment de recuperació de la llengua com a vehicle cultural i una demanda de més
poder de decisió mitjançant l'autonomia o la independència. Tots aquests pro-
cessos els va tallar d'arrel la dictadura del general Franco fins que amb la mort
del general es van recuperar les institucions pròpies.
5
1. EL SEGLE XIX: LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM I

LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL
A finals del segle XVIII es produeix un fenomen que tindrà una repercussió cab-
dal en la història europea, és la Revolució Francesa. Una de les principals coses
que cal destacar d'aquesta revolució és que trenca amb l'antic règim, és a dir,
amb l'estructura sociopolítica anterior que es basava encara en el feudalisme i
que no reconeixia els drets de tots els individus. En aquest sentit, la Revolució
Francesa adopta els principis dels il·lustrats, la igualtat, la llibertat, la propietat,
entre d'altres. Tot i això aquest procés és lent i no mancat de contradiccions i
retrocessos. En tot cas, aquesta nova ideologia i aquest nou procés marcaran
profundament tot l'esdevenir europeu.
La Revolució Francesa va ser un important moviment

soci polític esdevingut entre el 1789 i 1799. Una de
les consignes més rellevants d'aquest període va ser
"Liberté, égalité, Fraternité". Podríem entendre la revo-
lució francesa com l'inici de l'edat contemporània.
Pel que fa al cas català, a més de la difusió de les obres dels il·lustrats francesos
entre la minoria més culta, la seva influència va ser profunda en la societat cata-
lana i espanyola de l'època. Un dels primers contactes i repercussions a Catalu-
nya va ser la Guerra Gran de 1793-1795 quan les tropes franceses estaven en
territori català en guerra amb la monarquia espanyola, i l'ocupació napoleònica, i
de l'ocupació de les tropes napoleòniques, a partir de 1808, que provocà un
aixecament popular antifrancès , que a la vegada, significava un aixecament con-
tra l'estat per l'absolutisme.
7
Però la influència més clara i patent va passar a partir de la Guerra del Francès
(1808-1814). La manera de combatre les tropes d'ocupació franceses va ser
mitjançant el moviment de guerrilles, que eren petits grups armats que coneixi-
en molt bé el terreny i que feien atacs emboscats de manera ràpida i per sor-
presa sobre les tropes franceses que no estaven preparades per aquest tipus
de combats. A més, d'aquests grups tenien la simpatia i rebien l'ajuda de la po-
blació civil. Un setge remarcable de la Guerra del Francès va ser la ciutat de Gi-
rona. Mentre passava tot això, el país es va dividir en dos bàndols:
 Els afrancesats: eren els partidaris de l'ocupació i de la ideologia fran-

cesa. Principalment eren burgesos, nobles i alts funcionaris partidaris
de les idees il·lustrades. Creien que l'ocupació francesa portaria la mo-
dernització de l'estat espanyol.
Napoleó va comprar el tron d'Espanya en favor del seu

germà Josep, aquest va obtenir col·laboració activa
dels anomenats afrancesats, alguns d'aquests afran-
cesats actuaven per interès econòmic o personal, però
també hi havia alguns que actuaven per convicció, a
aquest grup se li coneix com el partit dels Josefins.
 Els patriotes: aquest grup el conformaven els contraris a l'ocupació

francesa. La major part del poble era patriota. Tos volien expulsar els
francesos i la tornada del rei Ferran VII, però uns a més volien el retorn
a la situació anterior, és a dir, a l'absolutisme i a l'antic règim. Aquests
són els anomenats absolutistes. En canvi hi havia uns altres patriotes
que volien canvis profunds en el sistema politicosocial espanyol, són els
patriotes liberals.
Un dels episodis clau d'aquest període va ser la convocatòria de Corts a la ciutat

resistent de Cadis. El 24 de setembre de 1810 es van iniciar els treballs d'aques-
tes Corts. Tots els participants eren patriotes, però estaven dividits entre absolu-
tistes i liberals. Els liberals es van imposar en aquestes Corts i el 19 de març de
1812 es va aprovar una Constitució que recollia alguns dels principis liberals,
com la sobirania nacional, la divisió de poders entre el legislatiu, l'executiu i el
judicial, etc. Aquesta va ser la primera Constitució espanyola –sense tenir en
compte la feta pels francesos a Baiona-, en la que va tenir un paper important el
català Antoni de Capmany.
8
Amb la derrota definitiva dels exèrcits napoleònics i la tornada de Ferran VII al

tron espanyol (1814) aquesta Constitució va ser derogada i es va retornar a la
situació anterior, a l'absolutisme.
Havien passat massa coses i la situació era massa complexa perquè es pogués
retornar a la situació anterior a la dominació francesa. Hi havia una inestabilitat
política, dificultats econòmiques i un empobriment de la població. Molts burge-
sos i sectors populars de les ciutats no volien aquest retorn a l'absolutisme.
També sectors militars que no eren d'origen noble estaven descontents amb la
situació de retorn a l'absolutisme. Per últim la situació econòmica de la hisenda
reial era molt desfavorable i augmentava el descontentament general. Calia una
reforma de la hisenda, que les classes privilegiades, els nobles i l'església pa-
guessin impostos i un repartiment de la riquesa territorial.
En aquest context, és on hem de situar el pronunciament del coronel Riego, el

1820, que triomfà i retornà la Constitució de Cadis. S'iniciaven tot un seguit d'ai-
xecaments militars per retornar al règim liberal, aquests es coneixen com a pro-
nunciamientos. Del 1820 al 1823 es va reinstaurar un règim de caire liberal,
conegut com a "Trienni Liberal", en el que s'aplicà mesures liberals per corregir
l'economia (llibertat econòmica industrial, primera desamortització eclesiàsti-
ca...), fins que la Santa Aliança, agrupació de les principals potències absolutistes
europees, va fer fracassar l'estat liberal, posant el país enmig d'una guerra civil.
Aquest exèrcit era conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va enderrocar
el govern i abolir la Constitució de nou.
Els darrers anys del regnat de Ferran VII es van significar pel retorn a l'absolu-
tisme, és la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII va morir el 1833 i va deixar
com a hereva la seva filla Isabel, al ser derogada la Llei sàlica, que prohibia reg-
nar a les dones, la qual cosa va comportar un rebuig dels sectors més tradicio-
nalistes encapçalats per Carles, germà de Ferran VII i oncle d'Isabel, que prete-
nia el tron.
Durant el segle XIX es donaran un seguit de lluites entre els partidaris de la

branca borbònica d'Isabel i els partidaris de la branca borbònica de Carles. Són
les conegudes guerres carlines. Isabel era menor d'edat i la seva mare, Maria
Cristina, va ser regent del 1833 fins al 1841, substituïda després pel general Es-
partero fins al 1844, quan Isabel va arribar a la majoria d'edat i va ser nomenada
reina amb el nom d'Isabel II.
9
En aquests moments de l'història, s'origina el carlisme,

que va durar molts anys.
Aquest és un període complex de la història d'Espanya de 1833 al 1874, amb tot

un seguit de canvis encaminats a modernitzar el país, no sense resistències dels
sectors més immobilistes i tradicionalistes de la societat espanyola. Es va anant
construint un estat liberal.
El 1837 es va fer una nova Constitució promoguda pels sectors liberals. Aquesta
Constitució reconeixia la sobirania nacional, però no era com la de 1812, ja que
no reconeixia el sufragi universal masculí sinó el censatari, és a dir que no tots
els homes podien votar (les dones no es tenien en compte), només podien votar
els homes que arribaven a un cens anual determinat, és a dir, a un determinat
nivell d'ingressos. Per tant, era una Constitució més conservadora que la de
1812. Fins l'any 1840, Catalunya va estar envolta en la Primera Guerra Carlina.
En canvi, un dels fets més destacats en aquest període va ser la reforma sobre
la propietat de la terra. Es van expropiar i reprivatitzar els béns de l'Església, és
la coneguda desamortització de 1837. Aquestes terres, un cop desamortitzades,
eren venudes per l'Estat en pública subhasta i això beneficiava les classes amb
diners per comprar-les, la burgesia i sectors de la noblesa. Aquest fet també
afavoria que aquestes terres passessin a ser rendibles, ja que aquests compra-
dors en volien treure un benefici. Els burgesos i nobles, en ser afavorits per
aquest procés, van ser favorables als canvis liberals. Les classes més humils com
els pagesos no van poder aconseguir la propietat d'aquestes terres a causa de
la seva situació econòmica. Els diners obtinguts per l'Estat en aquesta operació
es van utilitzar per fer front a la mala situació de la hisenda pública i per finançar
l'exèrcit liberal que combatia contra els insurrectes carlistes, sobretot al País
Basc, Navarra i Catalunya. Aquests aixecaments popular a Barcelona, anome-
nats bullangues al 1837, significaven el descontent de la població i acabaren en
accions anticlericals.
L'any 1844 es va encetar un nou període conegut com la Dècada Moderada. Es

va promulgà una nova Constitució, la de 1845, que tenia un caire menys pro-
gressista, d'aquí el nom de moderada. Aquesta nova Constitució instaurava la
sobirania compartida, és a dir, la sobirania no requeia només en el conjunt de la
10
nació sinó que també era compartida per la corona. En aquest període es van
consolidar les transformacions realitzades, la majoria de la burgesia havia acon-
seguit els canvis que volia, com la propietat de la terra, i ara volia pau per gau-
dir-ne, per això aquest període és més moderat.
Tot i això, i a causa de la corrupció d'aquests governs més moderats, el 1854 es

va encetar un nou període més progressista, és el Bienni Progressista (1854-
1856). Durant aquesta petita interrupció dels governs moderats es va aplicar
una nova desamortització de terres, en aquest cas sobre les terres civils o co-
munals. Un cop retornats els moderats al govern es continuà el procés de mo-
dernització del país. Mentre els sectors més progressistes estaven conspirant
contra la corona i contra els seus governs moderats. Aquesta conspiració va
tenir els seus fruits el 1868 amb una revolució de caire progressista encapçala-
da pel general Joan Prim. D'aquesta manera s'encetava un nou període, el Se-
xenni Revolucionari (1868-1874).
Els governs progressistes d'aquests anys van intentar modernitzar i democratit-

zar el país. Entre altres coses, es va promoure una nova Constitució de caire
més progressista i democràtica (1869). Aquesta Constitució reconeixia el sufragi
universal, la democratització dels ajuntaments, consolidar els drets bàsics com
el d'associació, expressió, de reunió, etc. Aquest va ser un període molt inesta-
ble, i tot i que en un primer moment es va destronar la monarquia i es va ins-
taurar una regència provisional, a la fi es va decidir reinstaurar la figura d'un rei.
Es va decidir que no fos de la casa dels Borbons i el 1870 es va instaurar la mo-
narquia dels Savoia, d'origen italià. Amadeu I de Savoia va ser nomenat rei dels
espanyols i Isabel II va marxar del país. No va ser fàcil per a Amadeu I intentar
ser acceptat com a rei. A més de ser estranger va haver d'afrontar l'esclat d'una
nova guerra carlina i insurreccions de caire republicà. A causa de tot això va ab-
dicar i amb l'assassinat del general Prim, el 1873 es va proclamar la Primera Re-
pública, que tampoc va tenir prou estabilitat per poder-se consolidar i va durar
només 11 mesos. Un dels presidents d'aquesta breu república va ser el català Pi
i Margall. Finalment el 1874 es va reinstaurar la monarquia borbònica amb el fill
d'Isabel II, Alfons XII.
Amadeu de Savoia va abdicar el 11 febrer 1873.
11
2. CATALUNYA, LA INDUSTRIALITZACIÓ I
L'OBRERISME
Anglaterra va ser el país pioner en el desenvolupament industrial. Ja a mitjans

del segle XVIII es va produir la mecanització de la filatura i, després, del tissatge
(fàbrica de teixits). Per tant, la primera etapa de la industrialització anglesa es va
donar al sector tèxtil, en l'anomenada "Revolució Industrial". En una segona eta-
pa, a mitjans del segle XIX, es va produir la industrialització del sector del ferro.
D'aquesta manera Anglaterra va esdevenir el país més industrialitzat del món.
Altres zones d'Europa van seguir l'exemple anglès: França, Alemanya i, també,
Catalunya, van ser els més industrialitzats.
Catalunya va seguir el model anglès d'industrialització: el primer sector de me-

canitzar-se va ser el tèxtil i, concretament, en els teixits de cotó. A finals del segle
XVIII ja es va iniciar aquest procés, però va tenir interrupcions per situacions
bèl·liques i no seria fins a la dècada dels anys 30 del segle XIX que s'aniria conso-
lidant el procés. Cal destacar la primera fàbrica moguda per una màquina de
vapor, la Bonaplata, que es va construir el 1833 a Barcelona.
Josep Bonaplata, va viatjar a Anglaterra per conèixer

de primera mà, la industrialització de les fàbriques
tèxtils d'Anglaterra, al seu retorn va fundar la societat
Bonaplata, sent una de les famílies més importants
en la industrialització de Catalunya. Fou cremada du-
rant els avalots de l'agost del 1835 per sectors arte-
sanals que pensaven seria la seva ruïna (luddisme).
12
A més del cotó, en algunes ciutats com Sabadell, Sant Martí de Provençals i Ter-
rassa també es va desenvolupar una indústria tèxtil al voltant de la llana. La ma-
jor part de les empreses catalanes eren de capitals familiars. Paral·lelament a
aquest creixement es va donar el desenvolupament de la xarxa ferroviària, amb
la primera línia, que es va inaugurar el 1848 entre Mataró i Barcelona. La distri-
bució de les empreses catalanes es va donar bàsicament al litoral i al costat de
rius com el Llobregat i el Ter. Al litoral perquè era una manera d'assegurar-se
l'abastiment, per via marítima, del carbó que feia de combustible a les màquines
de vapor, i al costat dels rius per tal d'aprofitar la força de l'aigua per al funcio-
nament de la maquinària.
Hi destaquen empreses de construcció mecànica

com La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el
1855.
La industrialització catalana tenia dos problemes principals, un era el problema

del mercat, ja que el mercat espanyol era quasi inexistent per la situació dolenta
de la major part de la població espanyola, per tant hi havia una demanda de
productes molt petita. Hi havia la possibilitat del mercat exterior però els indus-
trials catalans hi van desistir, perquè les seves indústries eren menys competiti-
ves que les d'altres països, sobretot les angleses. Per això, la burgesia catalana
va donar suport a les polítiques proteccionistes, és a dir, fer pagar aranzels als
productes industrials d'altres països per assegurar-se el petit mercat espanyol.
L'altre problema estava relacionat amb el carbó, que era la base energètica de
les indústries. Catalunya i Espanya tenien poc carbó, a més aquest carbó no era
tan bo com l'anglès. Això va provocar que les indústries catalanes haguessin
d'importar la major part del carbó, cosa que feia augmentar el preu dels pro-
ductes industrials catalans i per tant els feia menys competitius.
El 85% del carbó que consumia Catalunya fins al

1900 provenia del país de Gal·les i d'Anglaterra.
13
Aquesta transformació no va ser tan sols econòmica, sinó que va comportar

importants transformacions en les estructures socials. La burgesia industrial va
esdevenir la classe econòmica dominant i va aparèixer una nova classe social, la
classe obrera. Aquests treballadors es definien perquè venien la seva feina a
canvi d'un salari, no tenien independència econòmica i provenien en la seva
majoria de l'agricultura i de l'artesanat urbà, que havia entrat en decadència a
causa de la competència de les fàbriques que estaven més tecnificades i produ-
ïen més quantitat i més barat. Aquesta nova classe social es troba en una situa-
ció indefensa davant dels abusos de la classe burgesa i davant les possibles cri-
sis econòmiques. No tenien cap mena de subsidi en cas de perdre la feina, jor-
nades laborals molt llargues, treball infantil, acomiadaments lliures, no tenien
drets sindicals ni seguretat social, greus accidents laborals, condicions higièni-
ques pèssimes, etc. El 1834 es crea un document per un grup de teixidors que
es queixen a les autoritats de Barcelona, d'engrandir la llargària de les peces per
els seus patrons rebent el mateix salari.
El conjunt d'aquestes condicions i el sorgiment paral·lel d'un nou pensament

polític, el socialisme, va provocar que aquesta nova classe social anés agafant
consciència de classe i es comencés a organitzar mitjançant la creació de sindi-
cats que defensaven els interessos socials i econòmics dels treballadors. Van
crear escoles obreres i ateneus per als obrers i els seus fills, i sobretot van posar
en marxa una nova manera de lluita per pressionar la burgesia dominant per
millorar les seves condicions laborals i de vida, la vaga. No va ser una lluita fàcil,
ja que la burgesia i les classes dirigents es van resistir molt a aquestes deman-
des, el dret d'associació i manifestació no existien, les vagues eren perseguides,
s'empresonaven els sindicalistes, etc. Tot i això, lentament, es van anar conquis-
tant aquestes reivindicacions sobretot la reducció de la jornada laboral i les mi-
llores salarials.
En el cas català, els primers sindicats van sorgir de les files dels treballadors del
tèxtil, el 1840 es constitueix a Barcelona la Societat de Protecció Mútua de Tei-
xidors de Cotó. De fet les primeres associacions obreres no tenien un caràcter
polític clar, eren més associacions de caire social, per ajudar els seus membres.
Els principals conflictes es van donar per motius sala-

rials i per la incorporació de nova maquinària que
portava a la pràctica la reducció del nombre de treba-
lladors i els abocava a la pobresa més absoluta. La
resposta dels treballadors catalans va ser en alguns
casos violenta, fins i tot es van cremar fàbriques.
14
A mesura que la industrialització catalana avançava també ho feia la mobilització

obrera. A vegades el moviment obrer català anava conjuntament de la mà del
republicanisme democràtic i d'esquerres, però també van quallar amb força a
Catalunya les idees anarquistes. El 1870, aprofitant el primer Congrés Obrer
Espanyol a Barcelona, adherit a la Internacional, s'imposa la importància i persis-
tència del moviment anarquista. Més endavant, el 1881, es celebra a Barcelona
el Congrés de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, i Pablo Igle-
sias fundà al 1879 el PSOE a Madrid i l'UGT a Barcelona el 1888, amb índole
marxista . Important el sindicalisme modera de les Tres Classes de Vapor.
No podem oblidar les altres transformacions, a més de la industrialització, fet

econòmic més rellevant d'aquest segle XIX. El creixement demogràfic segueix
pujant igual que va fer al segle XVIII, es passa de 900.000 habitants al final del
1700 a 1.752.000 el 1877. En aquest àmbit hi destaca els nuclis urbans i les ciu-
tats, sobre tot, Barcelona, amb l'enderroc de les muralles i el projecte urbanístic
ideat per Ildefons Cerdà, l'Eixample.
En relació a l'agricultura, a part de la tradicional amb els cereals, apareix una

més orientada al mercat actual, com el conreu de l'avellana i ametlla a Tarrago-
na, l'arròs al Baix Ebre i Montsià, les patates al Maresme i Osona o els arbres
fruiters a Lleida... La vinya creix molt ràpidament entre 1868 i 1880, per la crisi
de la fil·loxera a França. La plaga va passar a Catalunya i es va estendre molt de
pressa, provocant una crisi i conflictes amb els rabassaires, per tant, el 1922 es
forma el sindicat de pagès més gran de Catalunya, la Unió de Rabassaires.
15
3. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA I
EL CATALANISME POLÍTIC
Al final de 1874 un militar, el general Martínez Campos, mitjançant un pronunci-

ament va acabar amb la dèbil Primera República Espanyola i va reinstaurar la
monarquia borbònica de la mà d'Alfons XII, fill d'Isabel II. Es va fer una nova
Constitució de caire liberal, la de 1876. Aquest període es coneixerà com a Res-
tauració i es basarà en l'alternança política entre dos grups, els liberals de Sa-
gasta i els conservadors, altres partits com republicans, carlins i socialistes no
accedirien al govern tot i que sí que obtindrien escons.
El creador de la nova Constitució va ser Cánovas del

Castillo.
Aquest fet de repartir-se el poder entre dos partits es va aconseguir mitjançant

la corrupció política i el control que exercien els governadors civils sobre els
ajuntaments. A més hem d'assenyalar un fenomen molt característic de l'època,
el caciquisme, que consistia en el control que feien grans terratinents i propieta-
ris sobre la resta de la població a canvi d'ajuda econòmica, feina etc. Es donava
principalment al sud d'Espanya, on aquest terratinent aprofitava la seva situació
socioeconòmica per imposar un o altre candidat, segons els seus interessos.
16
Dins d'aquest context tan corrupte va sorgir el nacionalisme català, lligat a dos
fenòmens principals: d'una banda la Revolució Industrial i de l'altra, l'extensió
del Romanticisme. Les idees romàntiques europees van influenciar intel·lectuals
catalans que van recuperar el català com a llengua literària.
El català havia estat sempre la llengua del país, però a

partir del Decret de Nova Planta el 1716 va quedar
reduït a una llengua d'ús popular i no oficial ni literari.
Amb el moviment conegut com a Renaixença es recupera l'ús literari del català,
teatre, poesia, dret, història i el folklore. Però aquest moviment no era unitari, hi
havia una Renaixença de caire més benestant i conservadora i una amb un caire
més esquerrà i radical. Aquests grups coincidien a demanar una autonomia per
a Catalunya.
En el període del Sexenni Revolucionari (1868-1874) els republicans federals van

ser la força preeminent a Catalunya, aquest grup volia la constitució d'un estat
català que es federés amb la resta d'estats de la península Ibèrica. La I Repúbli-
ca Espanyola va fracassar i molts d'aquests republicans van evolucionar cap a
postures de caire nacionalista. També gent amb altres ideologies polítiques van
arribar a postures nacionalistes.
Comencen a trobar-se en congressos catalanistes com els de 1881 i 1883. Es

fan diferents accions reivindicatives per un tracte diferencial de Catalunya. Pu-
blicacions com el Diari Català de Valentí almirall o La Veu de Montserrat del grup
catòlic de Vic o com les de la Renaixença, més radicals, es plantegen qüestions
d'agitació catalanista. El 1885, es crea el Memorial de Greuges amb Valentí Almi-
rall. Aquest memorial era un document que es va lliurar al monarca on es plas-
maven idees contràries al centralisme i es reclamava el dret civil català, entre
altres coses. El 1886 Valentí Almirall va publicar el llibre Lo catalanisme, que re-
flecteix aquesta ideologia. Altres llibres destacats van ser, dins de l'àmbit catòlic i
conservador, el del bisbe Torras i Bages, La Tradició Catalana (1892); i el d'Enric
Prat de la Riba i Pere Muntañola, Compendi de Doctrina Catalanista. El 1891 es va
fundar la Unió Catalanista, agrupació que volia donar una personalitat pròpia a
Catalunya que el 1892 en una assemblea feta a Manresa va redactar les Bases
per a la Constitució Regional Catalana (1892).
17
Les Bases per a la Constitució Regional Catalana són

conegudes com a Bases de Manresa, on es reivindica-
va una autonomia per a Catalunya.
Tot i aquests moviments, agrupacions, llibres, el nacionalisme català era minori-

tari a la societat de finals del segle XIX. Les seves accions eren de caire princi-
palment cultural i poc o gens polítiques. La crisi de 1898 (la pèrdua de Cuba i les
Filipines i Puerto Rico) va afectar els interessos de part de la burgesia catalana i
va propiciar que aquests veiessin clar que els seus interessos no eren defensats
pel govern de l'Estat. A partir d'aquest moment el catalanisme s'aniria articulant
mitjançant la pràctica política, sobretot en el tombant de segle amb l'aparició de
la Lliga Regionalista que es fundà al 1901.
El 1868, en ple Sexenni Revolucionari, el general Prim va dissoldre les Esquadres

de Catalunya. En primer lloc perquè eren pagades pels ajuntaments i per les
diputacions, mentre que la Guàrdia Civil era pagada per l'Estat. Però també van
ser suprimides perquè aquest Cos tenia un clar component monàrquic i el Se-
xenni Revolucionari va suposar la caiguda d'Isabel II.
El 1875 es replanteja el restabliment dels Mossos d'Esquadra i el 1880 es reor-

ganitzen de nou.
Els mossos eren mal vistos per les classes populars, tenien fama entre la page-
sia de l'interior i suport de la capitania i una part de la burgesia catalana. Però
van resultar útils, perquè tal i com es veu l'ordre públic per part de la Restaura-
ció, es volia restablir l'ordre institucional i la monarquia en Alfons XII. Qualsevol
que ajudés en aquesta tasca per garantir la pau pública i el control de la situació
política com el caciquisme, era ben acceptat.
Per tant, la Diputació de Barcelona restitueix els Mossos d'Esquadra el 1877 i el

1880 n'aprovà el Reglament. Continuen sent forces auxiliars de la Guàrdia Civil,
sent suport per a l'ordre en zones no cobertes en les funcions policials i com a
defensa de la propietat privada del camp. Les altres tres diputacions catalanes
no podien fer front al seu manteniment, eren menys poblades i amb seguretat
pública menys conflictiva, van continua només amb la Guàrdia Civil.
18
4. EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX (1898-1931)

Catalunya i Espanya havia tingut al llarg del segle XIX un cert desenvolupament
que no havia estat suficient per posar-se al nivell dels països europeus més
desenvolupats. Espanya, a finals del segle XIX perdia les seves últimes colònies
(Cuba, les Filipines i Puerto Rico), la qual cosa va tenir un gran impacte en l'eco-
nomia de molts sectors i en el conjunt de la societat. Alhora, Espanya es va llençar
a l'aventura colonial a l'Àfrica, al nord del Marroc, al Sàhara Occidental i Guinea.
L'exèrcit espanyol es va trobar amb una forta resistència del poble marroquí i
l'opinió pública espanyola es va manifestar en contra d'aquesta aventura colonial.
Espanya era encara un país poc desenvolupat que basava la seva economia en
l'agricultura. Només Catalunya i el País Basc havien endegat processos industria-
litzadors.
Pel que fa a l'agricultura, aquesta estava endarrerida amb l'excepció algunes

zones del país, per exemple el sector dels cítrics a València, que s'havia moder-
nitzat. En general, l'agricultura espanyola va entrar en crisi perquè no podia fer
front als productes d'altres països que eren molt més competitius. El blat i la
vinya van rebre la competència d'altres països. Per tal de combatre aquesta
competència es van adoptar polítiques proteccionistes, és a dir, els productes
estrangers que eren més barats havien de pagar forts aranzels i, per tant, deixa-
ven de ser tan competitius.
19
Deixar de ser competitius no era la solució, ja que

perpetuava aquestes tècniques endarrerides i no
ajudava a la modernització del país.
Pel que fa a la indústria, també va registrar l'endarreriment generalitzat del país.

La indústria catalana va conèixer dos processos: el de diversificació, amb les
industries del sector químic, material elèctric, ciment, de l'automòbil. metal·lúrgic
i surer; i energètic, amb l'electricitat que va ser introduïda per una empresa de
capital estranger, La Canadenca, el 1919.
La demografia va créixer: durant el primer terç del segle XX, es va passar

d'1.966.382 habitants el 1900 a 2.791.292 habitants el 1930. Durant els anys de
la Primera Guerra Mundial i al final dels anys 20, per les obres fetes per a l'Ex-
posició Universal de 1929, es va produir la primera onada immigratòria proce-
dent de les regions d'Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria.
Aquests van ser uns anys complexos. La crisi econò-

mica va provocar una crisi política i alguns intel·lectuals
castellans van denunciar l'endarreriment espanyol:
són coneguts com els de la Generació del 98.
A Catalunya es va produir el creixement del moviment nacionalista, amb victò-

ries electorals i un major suport social. Destacaven dos tipus de moviments,
un de caire més burgès i nacionalista representat per la Lliga Regionalista, diri-
gida per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Aquest nou partit, amb la
"candidatura dels quatre presidents", triomfà a Barcelona. Aquesta victòria
significava el triomf del catalanisme polític i un contratemps als partits dinàs-
tics i al caciquisme. El segon era més popular, radical, anticlerical i anticatala-
nista, representat per Alejandro Lerroux, que va fundar un partit republicà.
També van sorgir amb força partits republicans catalanistes. Els primers van
ser una escissió de la Lliga el 1904. Entre aquests destacaven Domènech i
Montaner, entre d'altres.
20
Aquest increment del sentiment català ja fos autonomista o independentista no

estava exempt de crítiques. Ja hem vist la creació de partits anticatalanistes com
el de Lerroux, però a més hi va haver enfrontaments amb altres sectors. Un de
destacat va ser l'assalt que uns grups de militars van fer a la seu del setmanari
satíric Cu-Cut! i a la del diari La Veu de Catalunya el 1905. El motiu d'aquest atac
va ser la publicació d'uns acudits referents a l'exèrcit. Aquest fet va radicalitzar
les posicions, d'una banda el govern de l'Estat no va fer res contra els assaltants
i a més va prohibir aquestes publicacions i va elaborar una llei que atacava el
catalanisme, la Llei de Jurisdiccions.
D'altra banda, la totalitat de partits catalans des dels carlins fins als de caire re-
publicà, agrupacions i entitats van formar Solidaritat Catalana, i en van quedar
fora els partits dinàstics i els lerrouxistes. Solidaritat Catalana va guanyar les
eleccions de 1907 amb 41 diputats de Solidaritat de 44 diputats electes. Això
volia dir que s'estenia per tota Catalunya l sentiment d'una entitat política cata-
lanista i un rebuig al caciquisme tradicional i als partits dinàstics. El 1909 es va
dissoldre a causa de les divisions internes, la Lliga va intentar dirigir-ne el movi-
ment i els fets de la Setmana Tràgica. Un altre fenomen a destacar d'aquest
període és l'organització del moviment obrer.
El 1909 es va produir l'episodi conflictiu de la Setmana Tràgica. A partir d'una

vaga de tramvies durant l'última setmana del mes de juliol es va proclamar a
Barcelona una vaga general a causa del descontentament de la població amb la
política de lleves de l'exèrcit espanyol per proporcionar soldats a l'aventura co-
lonial espanyola al Marroc. Es van cremar convents i hi va haver tota mena d'a-
tacs a interessos religiosos. La resposta del govern va ser la proclamació de l'es-
tat de guerra i l'aplicació d'una repressió indiscriminada i dura. El pedagog fun-
dador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser acusat pel govern
d'instigador dels fets i va ser afusellat junt amb cinc persones.
El 1888 es va fundar a Catalunya la UGT i el 1907, la Solidaritat Obrera com a

resposta a la Solidaritat Catalana, que es veia com un moviment burgès contrari
als treballadors.
El 1910 es transforma la Solidaritat Obrera en un sindicat estatal en un congrés

a Barcelona i neix la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) amb un caràc-
ter anarcosindicalista i que promulgava la vaga general i l'acció directa com a
mitjà de lluita. Tots aquests factors van dur a una situació social complicada, el
pistolerisme (atemptats contra obrers i empresaris) va ser freqüent en aquells
anys. Aquest va ser el sindicat més important de la Catalunya contemporània.
21
Mentrestant, la Lliga Regionalista va lluitar perquè la monarquia espanyola reco-

negués la particularitat del cas català, dirigir-se cap una institució d'autogovern.
El 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya, que coordinava les quatre
diputacions provincials catalanes. Era un organisme que gestionava competèn-
cies de caire cultural i d'obres públiques. Un dels seus principals objectius va ser
normalitzar la llengua catalana, potenciar la xarxa de carreteres i impulsar el
sector econòmic català, amb l'industria, agricultura i la formació tècnica de tre-
balladors qualificats.
La Mancomunitat de Catalunya la van presidir Enric

Prat de la Riba, des del 1914 fins la seva mort al 1917,
i Josep Puig i Cadafalch, del 1917 al 1923.
En el context internacional aquells anys venien marcats per l'esclat de la Primera

Guerra Mundial (1914-1918). Espanya s'hi va mostrar neutral i això va tenir una
incidència molt positiva per a les indústries i l'economia en general. Els països impli-
cats en la guerra necessitaven molts productes per poder dur a terme les seves
campanyes, i va ser gràcies a aquesta demanda que les indústries del nostre país
van tenir molts guanys. Però un cop acabada la guerra hi va haver una forta reduc-
ció de la demanda i, per tant, una davallada dels beneficis d'aquestes indústries,
que va dur a una reducció del nombre de treballadors i un increment de l'atur.
A més durant la mateixa guerra, el 1917 es va produir la Revolució Bolxevic a

Rússia que va donar esperances a sectors proletaris i va espantar sectors bur-
gesos. Tots aquests factors van radicalitzar la situació social ja complicada, al
febrer-març de 1919 es va produir la vaga de La Canadenca, que va implicar
molts treballadors i va ser durament reprimida. El factor del pistolerisme va ser
molt dur i sagnant en aquests anys fins al 1923. Pistolers de cada sindicat i dels
empresaris i l'actuació de les forces d'ordre públic amb l'anomenada Llei de
fugues van fer que l'índex d'assassinats i ferits fos molt alt.
Aquest període va acabar amb el cop d'estat del general Miguel Primo de Rivera,
que intentava amb aquesta acció posar ordre social, finalitzar amb la guerra del
Marroc, i assegurar la unitat d'Espanya, que ell considerava en perill per l'augment
del sentiment nacionalista a zones d'Espanya. El general va tenir el suport de sec-
tors del catalanisme moderat que veien amb molta preocupació la força de l'a-
narcosindicalisme i temien per un intent de revolució seguint l'exemple rus.
22
Aquests grups del catalanisme moderat van retirar el seu suport al general quan
va començar a aplicar la seva política anticatalanista. Dissolució de les Corts,
prohibició dels partits polítics, repressió contra la CNT, supressió el 1925 de la
Mancomunitat de Catalunya. Va aconseguir, però, acabar amb la guerra del
Marroc i va potenciar una política d'obres públiques. El catalanisme amb grups
radicals nacionalistes i el partit de Francesc Macià, Estat Català, van reaccionar
d'una manera més radical amb l'intent d'atemptat contra el Rei Alfons XIII, o el
projecte d'invasió des de França (Prats de Molló) el 1926. Tots van fracassar,
però van tenir un gran ressò.
El 1910 es va formar la Unió Federal Nacionalista Re-

publicana. El 1919 Francesc Macià va fundar la Fede-
ració Democràtica Nacionalista i el 1922, Estat Català.
Aquest republicanisme independentista va culminar
amb la fusió de diversos grups en un de nou. D'a-
questa manera naixia el 1931 Esquerra Republicana
de Catalunya, fruit de la fusió del Partit Republicà Ca-
talà de Lluís Companys, Estat Català i un grup d'in-
tel·lectuals.
El sufragi universal a Espanya va tenir lloc l'1 d'octubre de 1931, estant realment
vigent el 1977, a causa de la Guerra Civil i el Règim Franquista.
23
5. LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL

La dictadura del general Primo de Rivera tenia cada cop menys partidaris. A més
dels sectors clarament contraris, anarquistes, catalanistes, sindicalistes, republi-
cans, etc., hem d'afegir que molts monàrquics, intel·lectuals i militars van retirar
el seu suport al general. Primo de Rivera va dimitir el 30 de gener de 1930. El rei
també va quedar tocat pel seu suport al general.
El 12 d'abril de 1931 va suposar el triomf de les candidatures republicanes i socia-

listes a les eleccions municipals d'arreu d'Espanya. El rei es va exiliar i es va pro-
clamar la II República Espanyola. A Catalunya també van guanyar els partits repu-
blicans i d'esquerra. Esquerra Republicana de Catalunya va guanyar les eleccions i
Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931, proclamava la República Catalana.
A causa de les pressions del govern espanyol aquesta República Catalana es va

convertir en Generalitat de Catalunya. Macià va formar un govern provisional
per fer el projecte d'una autonomia per a Catalunya. El 20 de juny de 1931 es va
crear una comissió per redactar el projecte d'estatut d'autonomia, l'Estatut de
Núria. Aquest era un projecte ambiciós que plantejava una relació entre Catalu-
nya i Espanya d'igual a igual.
El 2 d'agost del mateix any es va fer un referèndum a Catalunya que va ser

aprovat per la majoria dels catalans, però les Corts de la República Espanyola en
van retall els continguts perquè el consideraven excessivament nacionalista. El
cop d'estat frustrat del general Sanjurjo, l'estiu de 1932, va fer que els parlamen-
taris es decidissin a aprovar-lo pel setembre. Finalment, el 9 de setembre de
1932 s'aprova l'Estatut, tot i que molts sectors espanyolistes hi estaven clara-
ment en contra. L'Estatut definitiu del 32 era molt més limitat que el del 31.
24
D'aquesta manera recuperava poder de decisió polí-

tica. El Parlament català va aprovar un seguit de lleis
molt progressistes per l'època com la que establia la
majoria d'edat als 21 anys, o la llei de contractes de
conreu. El 1933 moria el president Macià i era substi-
tuït per Lluís Companys.
A Espanya van governar els partits republicans i socialistes del 1931 fins al 1933,
conegut com el Bienni Radical Socialista. Aquest govern va intentar dur a terme
els canvis més urgents que calia a Espanya com la reforma agrària, l'autonomia
de Catalunya, la reforma militar, les relacions amb l'Església, etc. Però la situació
econòmica era molt dolenta a causa de la crisi mundial provocada pel crac de la
borsa de Nova York el 1929.
A les eleccions de novembre de 1933 es van imposar les candidatures de cen-

tredreta i l'octubre de 1934 es va instaurar un govern amb membres de la CE-
DA, partit de dreta que tenia un profund sentiment anticatalanista. Aquest perí-
ode es coneix com el Bienni Conservador o Bienni Negre. La política de dretes
d'aquest govern va provocar el descontentament d'amplis sectors d'esquerres
espanyols. A Astúries es va produir una vaga general i la insurrecció obrera que
va ser reprimida amb molta duresa pels militars. Era un avanç del feixisme.
CEDA: Confederación Española de Derechas

Autónomas.
D'altra banda, el Tribunal de Garanties Constitucionals va invalidar la llei de con-

tractes de conreu de la Generalitat que pretenia millorar les condicions dels
camperols que no eren propietaris de les terres. En resposta a aquesta prohibi-
ció, el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català el 6 d'octubre de
1934 dins una hipotètica República Espanyola. El govern espanyol va enviar l'e-
xèrcit i en poques hores la Generalitat es va rendir. El govern de la Generalitat
va ser empresonat i va suspendre la institució del govern de Catalunya.
25
Les Esquadres a partir de l'abril del 1931, amb la República es van mantenir i
adaptar al nou règim, tenint un caràcter diferent fins aquell moment. Es van iden-
tificar amb les institucions autonòmiques i amb el govern català, lleials als presi-
dents de la Generalitat i vinculades al projecte populista republicà i catalanista
d'aquells anys. El 14 d'abril de 1931, el capità Frederic Escofet, caporal del desta-
cament de la Garriga, es va posar a les ordres del president Macià, que havia pro-
clamat la República Catalana. Es van destituir els anteriors comandaments i Pérez
Farràs, comandant d'artilleria, va ser nomenat comandant dels Mossos.
Durant aquest anys de tensions polítiques i socials, els mossos defensaven les
institucions de govern. El 14 d'octubre de 1932, el president Macià signava un
decret mitjançant el qual s'estenia el cos policial dels mossos a tot Catalunya. A
partir de l'Estatut, tots els cossos policials van passar a dependre del Comissari-
at d'Ordre Públic, competència que va ser prioritària per als polítics. Després
dels fets d'Octubre, les Esquadres, van ser desarmades pel fet d'haver atacat
l'exèrcit, però amb un nou comandant, tornaren funcionar en les tasques pròpi-
es de seguretat.
En les eleccions de febrer de 1936 es van enfrontar els partits d'esquerres i els
de dretes units, respectivament en dos fronts, el Front Popular, d'esquerres i el
Front d'Ordre, de dretes. Aquest fet ens mostra com n'estava de polaritzada la
vida política i social a Espanya i a Catalunya els anys 30 del segle XX. Va guanyar
el Front Popular i a Catalunya també es va imposar el Front d'esquerres de Cata-
lunya, la qual cosa va comportar l'alliberament dels detinguts i el restabliment
de l'Estatut i de la Generalitat, el retorn de Lluís Companys amb el govern em-
presonat i una amnistia generalitzada. Entre els alliberats eren els comanda-
ments i responsables dels mossos. El juliol de 1936 es produïa una revolta mili-
tar que duia Espanya a la Guerra Civil.
La tornada a Barcelona del president Companys, es-

cortat per motoristes de la guàrdia urbana i dels
mossos, seria la imatge més il·lustrativa d'aquells
moments.
26
La victòria del Front Popular a les eleccions i la seva política de reformes va fer
que els sectors militars, de dretes, monàrquics i els nous grups d'ideologia fei-
xista que van aparèixer aquells anys, provoquessin un aixecament militar per fer
caure la República. El 17-18 de juliol es va dur a terme contra el govern legítim
republicà. La defensa va ser protagonitzada per organitzacions obreres arma-
des i per la Guàrdia d'Assalt, les Esquadres i la Guàrdia Civil, la fidelitat i el com-
promís dels quals respecte del poder va ser consolidada. Espanya quedà dividi-
da en dues, però aquest aixecament militar va fracassar a moltes zones del país
i va portar a una guerra civil.
A Catalunya l'aixecament militar no va triomfar per la resistència armada de les

organitzacions obreres i per la col·laboració entre la Guàrdia Civil i la Generalitat.
Espanya es va fracturar socialment entre dos bàndols i es van radicalitzar les
posicions. La Revolta va triomfar a les Balears, a les Canàries, al nord d'Àfrica, a
Navarra, a part d'Aragó i a part de Castella i Lleó. Les tropes dels insurrectes van
travessar l'estret de Gibraltar i van ocupar Sevilla i Extremadura per avançar
posteriorment cap a Madrid, que va resistir l'ocupació fins al final de la guerra.
Les tropes franquistes comptaven amb l'ajuda dels italians i els alemanys. En
canvi, el govern legítim de la República no va rebre l'ajuda ni dels anglesos ni del
govern d'esquerres francès. Tot i això, cal destacar que es van organitzar briga-
des de voluntaris estrangers que van venir a Espanya a lluitar contra els insur-
rectes, eren les conegudes Brigades Internacionals.
Al final, la millor preparació, amb l'ajuda d'Alemanya i Itàlia, va suposar la victòria

dels exèrcits del general Franco que durant la guerra s'havia fet amb el control
dels insurrectes. En definitiva aquesta guerra civil va suposar la fi de la II Repú-
blica Espanyola, que era un règim democràtic i legítim, triat per la majoria de la
població, i la substitució d'aquest per un règim totalitarista, antidemocràtic i
amb un fort component feixista en els seus primers anys, que va durar fins a la
mort del dictador Franco.
Mentre durava la guerra, la situació interna de Catalunya era complexa. En teoria

el poder el tenien la Generalitat i els ajuntaments però en la realitat i a causa de la
guerra, el control de la situació la tenien els comitès de milícies antifeixistes, agru-
pacions de partits d'esquerres i els sindicats encapçalats per la CNT-FAI. No es va
corregir la dualitat de poder fins al setembre de 1936 amb el nou govern de la
Generalitat, en el qual estaven representades les forces obreres, inclosa la CNT.
27
A Catalunya hi va haver atacs contra esglésies, es van

cremar convents, hi va haver assassinats, es van ata-
car interessos de tots aquells sospitosos de donar
suport o simpatitzar amb els insurgents, es van ocu-
par i col·lectivitzar fàbriques, es van crear milícies per
anar al front, etc.
El 1937 van passar els Fets de Maig, que mostraven la divisió interna entre els
comunistes partidaris de guanyar la guerra i després fer una revolució, i els
anarquistes partidaris d'accelerar els canvis revolucionaris. Els primers estaven
representats pel PSUC-UGT i amb el suport de la Generalitat. Els segons estaven
representats per la CNT i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Un inci-
dent armat entre la CNT i el POUM, contra ERC i el PSUC, pel control de l'edifici
de la Telefònica, va provocar centenars de morts dins el mateix bàndol republi-
cà. S'ha de tenir en compte que hi havia un rerefons internacional. La Unió Sovi-
ètica, dirigida per Stalin, un dels pocs països que venien armament a la Repúbli-
ca, no volia que anarquistes i trotskistes monopolitzessin el poder a Espanya.
Finalment la CNT i el POUM foren atrapats.
En la batalla de l'Ebre, amb ofensives i contraofensives, es va decidir el destí mili-

tar de Catalunya. El 26 de gener de 1939 van entrar a Barcelona i el 9 de febrer
van arribar a la frontera amb França. Centenars de milers de ciutadans van ha-
ver d'exiliar-se, primer a França i després a altres països com Mèxic. Es van en-
cetar polítiques de repressió, afusellaments, depuracions de funcionaris públics,
etc. El 15 d'octubre de 1940, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís
Companys va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona.
28
6. LA DICTADURA FRANQUISTA
La instauració d'una dictadura va suposar una persecució de tots aquells que no
eren afins al règim. Des de polítics de la legítima República, fins a funcionaris de
l'administració republicana, passant per la destrucció de les institucions demo-
cràtiques i autonòmiques. A Catalunya el català va ser prohibit, se'n va suprimir
l'ensenyament a l'escola, es van canviar noms de carrers i fins i tot noms de po-
blacions, repressió per a qualsevol signe de catalanitat (himne, bandera, institu-
cions...). El fet més destacat va ser l'exili de milers de ciutadans a altres països
europeus i americans. Lluís Companys fou afusellat al Castell de Montjuïc el 15
d'octubre de 1940, quan va ser detingut per la Gestapo alemanya a França i
portat a Espanya.
El règim franquista va tenir un component heterogeni. El van formar múltiples

sectors amb interessos, sovint, diferents i contraris. Des de feixistes, fins a mo-
nàrquics borbons, monàrquics carlins, militars, etc. Aquest fet explica, en part,
com el règim del general Franco va perdurar en el temps. En els primers anys, i
coincidint amb els moments de màxim apogeu dels règims feixistes a Europa, el
franquisme es va significar per un predomini dels polítics falangistes i per una
estètica semblant als feixistes italians i als nazis alemanys.
Aquests primers anys van ser els de la repressió més

dura, es van abolir drets fonamentals com el dret de
sindicació lliure, de reunió, es van prohibir els partits
polítics, etc.
29
El franquisme va tenir, durant tots aquests anys, diferents tipus d'oposició. El

règim es configurava En els primers anys hi havia una oposició armada clandes-
tina formada per excombatents republicans i anarquistes antifranquistes, els
coneguts maquis. Aquests lluitaven des de les muntanyes i zones rurals contra
l'exèrcit i la Guàrdia Civil fins que els cossos de seguretat de l'Estat els van anar
derrotar.
Els últims maquis van ser empresonats i afusellats els

primers anys dels 60.
El règim franquista es va constituir com un règim policial, de fet el mateix partit

únic era considerat un braç més de la policia, tal com es pot comprovar en la
Llei de vigilancia y seguridad de 1941. Es van produir depuracions dins la Guàr-
dia Civil i la policia i la suspensió d'alguns cossos policials, entre ells, els Mossos
d'Esquadra. Fins a l'any 1952 els Mossos, integrats en l'exèrcit espanyol van ser
restituïts com una guàrdia, de la Diputació de Barcelona, presidida, en aquells
moments, pel marquès de Castell-Florite.
Però la situació va canviar quan a Europa es van imposar els règims democràtics
sobre els feixistes. La derrota de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista va compor-
tar un ràpid canvi d'orientació política del franquisme. Es temia que els països
aliats continuessin la lluita contra Espanya pels components feixistes que tenien
en la seva ideologia i en el seu govern. Els feixistes del règim van ser apartats
dels càrrecs més importants i es va intentar donar una imatge de moderació
davant dels altres països europeus. Es van aprovar lleis com la Ley de Sucesión
a la Jefatura del Estado (1947) que configuraven l'estat espanyol com a regne,
tot i que no hi havia rei. Tot i aquests intents per donar una visió d'obertura da-
vant del món, les Nacions Unides van considerar el franquisme com una remi-
niscència dels règims feixistes. Es va decidir el tancament de les fronteres amb
l'estat espanyol i la retirada dels ambaixadors. Països com l'Argentina, Suïssa, el
Vaticà i Portugal no ho van fer.
30
Va succeir un fenomen internacional de la màxima rellevància va donar alè al

règim franquista i el va ajudar a consolidar-se. Aquest fenomen era la Guerra
Freda i la política de Blocs. Quan va finalitzar la II Guerra Mundial hi havia dues
grans potències i dues grans concepcions d'entendre el món. D'una banda,
l'URSS i el seu sistema comunista, i de l'altra, els EUA i el capitalisme. La major
part dels països es van alinear amb més o menys grau amb un o altre sistema.
Franco havia estat sempre un anticomunista declarat. Aquest fet va fer que els
EUA veiessin el règim franquista com un valuós aliat i van començar a donar
suport al règim del general Franco, la qual cosa va comportar la consolidació del
franquisme. Els americans van aconseguir instal·lar en territori espanyol bases
militars a canvi del suport que donaven al general Franco.
Tenim doncs, que entre els anys 50 i 60 hi va haver una clara liberalització exte-
rior i econòmica però no va passar el mateix amb la política ni amb els drets de
la població. Va anar canviant la política econòmica, per part de nous governs
tecnòcrates amb personalitats de l'Opus Dei, liberalitzant-la i superant la fase
autàrquica. Durant els anys 60 van entrar al govern membres monàrquics i tec-
nòcrates que anteposaven l'eficàcia econòmica a una ideologia concreta. Amb
aquest nou govern i gràcies a la favorable conjuntura econòmica mundial, Espa-
nya va conèixer un gran creixement econòmic. Sobretot es va desenvolupar el
sector turístic i l'industrial amb empreses com la SEAT.
Les zones rurals més endarrerides es van veure despoblades pel reclam de les
zones industrials i la compra de béns de consum com electrodomèstics, vehi-
cles, etc. Molta població va marxar del camp a les ciutats més industrialitzades.
Catalunya va rebre molta immigració andalusa, extremenya, murciana, etc. Alho-
ra molta població espanyola va emigrar a països europeus buscant millores
econòmiques. Aquests espanyols enviaven després part dels sous a les seves
famílies i, per tant, Espanya ingressava molts diners en divises.
En aquests anys 60 el règim estava preocupat per assegurar-se la continuïtat

després de Franco.
El 1966 es va aprovar la Ley Orgánica del Estado, on

s'intentava donar una visió més lliberal del règim per
tal de poder perpetuar el règim, però, com veurem
més endavant, aquesta operació no va tenir èxit.
31
Els anys 70 van suposar la crisi final i el col·lapse del règim. D'una banda van ser
anys d'una davallada econòmica que es va agreujar a partir de 1973 amb la crisi
del petroli que va fer augmentar el preu del barril de cru de manera espectacu-
lar i va afectar l'economia mundial.
Pel que fa a la política el franquisme estava cada cop més aïllat. El 1973 ETA as-
sassinava l'almirall Carrero Blanco, que era l'home fort del règim i el que hipotè-
ticament n'hauria de vetllar per la continuïtat un cop mort Franco. A Europa
aquests són uns anys on finalitzen dictadures com la dels coronels grecs i la de
Portugal. La pressió dels països democràtics europeus era cada vegada més
forta en contra del franquisme. La mort del general Franco el 20 de novembre
de 1975 encetaria un procés de transició cap a un règim democràtic.
L'oposició política dels primers anys es va dur a terme des de l'exili amb els re-
presentants de la República Espanyola, el govern basc i la Generalitat de Catalu-
nya. Altres organitzacions polítiques contràries al règim van ser el Front Nacional
de Catalunya o el Consell Nacional Català. També nuclis actius del PSUC, la CNT i
el Partit Comunista d'Espanya (PCE). També hi va haver manifestacions contràri-
es al règim de caire més o menys espontani com la vaga dels tramvies de 1951 a
Barcelona, on la població no va agafar el tramvia com a protesta per un aug-
ment de preu del bitllet a la ciutat de Barcelona. Amb el temps, la resistència
interior es va anar fent més important.
Amb l'estancament del règim es va produir un increment de l'organització obre-

ra al marge del sindicalisme oficial, l'organització dels estudiants universitaris,
l'activitat de partits polítics clandestins, desvetllament de grups catalanistes —
fets del Palau el 1960, que suposaren l'empresonament de Jordi Pujol—, de
canvis en l'Església catòlica arran del Concili Vaticà II, que produïa una separació
entre Església i estat, i un desvetllament cultural amb fenòmens com la publica-
ció de llibres en català o la Nova Cançó.
El 1961 es va crear la Unió Sindical Obrera (USO) i el

1964, Comissions Obreres (CCOO). El 1959 d'una es-
cissió del Partit Nacionalista Basc es va crear Euskadi
Ta Askatasuna (ETA), que van utilitzar la lluita armada
contra el règim franquista.
32
En els últims anys del franquisme es van crear múltiples organitzacions de caire
divers, per exemple Convergència Democràtica de Catalunya, el Partit Socialista
Popular (PSP), etc. D'altres que ja existien es van anant reactivant, són el cas de la
UGT, el PSOE, Unió Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya,
entre d'altres. També cal esmentar el cas d'associacions de veïns i de plataformes
unitàries com l'Assemblea de Catalunya que reivindicava la llibertat, l'amnistia i l'es-
tatut d'autonomia, o la Plataforma i la Junta Democràtica d'Espanya.
A partir dels anys setanta el règim es troba en dificultats. S'atura el creixement

econòmic i la crisi del petroli a partir de 1973 va provocar una crisi econòmica
generalitzada a Occident. Per altra banda, altres règims autoritaris van desaparèi-
xer a Europa occidental. El consell de guerra de Burgos, contra activistes d'ETA, va
cridar l'atenció nacional i internacional, i van tenir que commutar les penes de
mort imposades. L'activitat d'ETA seguia, i el 1973 assassinava l'almirall Carrero
Blanco, l'home fort del règim. L'oposició a Catalunya, des de 1971, es trobava en-
torn de l'Assemblea de Catalunya. Es va fer popular el lema "Llibertat, amnistia i
estatut d'autonomia". El 20 de novembre de 1975 moria el general Franco.
33
7. LA TRANSICIÓ I LA RECUPERACIÓ
DE L'AUTONOMIA
Definim la Transició com el període que aniria des de la mort del dictador Fran-
co fins a la consolidació del sistema democràtic a l'estat espanyol. Aquest perío-
de és difícil d'emmarcar ja que és discutible definir en quin moment el sistema
democràtic es va consolidar, alguns autors creuen que la Transició encara no ha
finalitzat.
A la mort de Franco, Joan Carles I de Borbó va ser nomenat rei d'Espanya. Va no-
menar ben aviat Adolfo Suárez com a President del govern i li va encomanar que
conduís un procés de reforma política cap a un règim parlamentari democràtic.
El 1976 es va aprovar mitjançant referèndum la Llei per a la Reforma Política, és a

dir, que s'agafava el camí de la reforma del règim i no un camí de clara ruptura.
El 15 de juny de 1977 es van donar les primeres eleccions lliures a les Corts,
prèviament s'havia legalitzat la majoria dels partits polítics a excepció dels que
explícitament es declaraven republicans o independentistes, que serien legalit-
zats posteriorment.
Aquestes Corts van ser constituents amb l'objectiu de

fer una Constitució.
34
El 6 de desembre de 1978 es va sotmetre a referèndum la Constitució democrà-

tica. El resultat va ser favorable a la nova Constitució que reconeixia la plurinaci-
onalitat de l'Estat, el dret a l'autonomia, la divisió de poders, reinstaurava els
drets fonamentals com el d'associació, de reunió, de manifestació, etc.
Un cop aprovada la Constitució es van dissoldre de nou les Corts i es van con-
vocar eleccions (1979) que va guanyar la Unión del Centro Democrático.
El 28 d'octubre de 1982 se celebren les terceres eleccions a els Corts. En aquest

cas va guanyar per majoria absoluta el PSOE i, per tant, es va produir una alter-
nança política sense violència i de manera democràtica. Per alguns, aquesta
alternança va marcar la fi de la Transició.
Pel que fa a Catalunya, cal destacar que el 23 d'octubre de 1977 va tornar el pre-
sident de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas, que havia estat exiliat. Es
va treballar durant l'estiu de 1978 per elaborar un projecte d'estatut d'autonomia,
conegut com l'Estatut de Sau. Va passar a les Corts, on es va aprovar i després es
va sotmetre a referèndum pel poble català el 25 d'octubre de 1979.
D'aquesta manera Catalunya recuperava el seu autogovern. El 20 de març de

1980 se celebraven les primeres eleccions al Parlament català des de 1933.
Convergència i Unió va obtenir la majoria relativa i el seu cap, el Molt Honorable
Senyor Jordi Pujol, va esdevenir el 126è president de la Generalitat des de la
fundació de la Generalitat amb Berenguer de Cruïlles l'any 1359, fins 2003. El
Govern de Jordi Pujol va aportar qüestions rellevants a Catalunya:
 La formació d'una nova administració catalana.
 L'articulació de les noves institucions.
 La creació d'un espai comunicacional en català, amb la creació de la

Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació.
 La creació d'un espai policial pròpia amb el desplegament dels Mossos

d'Esquadra.
 El possibilisme i la negociació en les relacions entre Generalitat-Estat, a

través de suports parlamentaris a Madrid a canvi de transferències o
demanada de recursos.
Durant el mandat de Jordi Pujol es va produir l'intent del cop d'Estat (Tejero, 23
de febrer de 1981), l'entrada d'Espanya a la Unió Europea i a l'OTAN, el període
de govern del PSOE de Felipe González com a president (1982-1996) i el de José
Mª Aznar, del PP (1996-2004), així com la celebració dels Jocs Olímpics de Barce-
lona (1992) sota l'alcaldia de Joan Maragall.
35
8. LA CATALUNYA DEL SEGLE XXI

El Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall seria el president de la Generalitat
del 2003 al 2006. En aquest període el Parlament de Catalunya elaborà un nou
estatut d'autonomia que, després de ser aprovat a la cambra catalana i a les
Corts Espanyoles, fou referendat pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006.
Del 2003 al 2010. Tripartit.
Després de les eleccions del 16 de novembre de 2003 es produeix un acord per

formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de
Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).
 El 14 de desembre de 2003 els màxims dirigents de les tres formacions

signaren l'acord conegut com a «Pacte del Tinell», del qual sorgí un go-
vern presidit pel socialista Pasqual Maragall i format per 16 consellers i
conselleres (8 del PSC-CpC, 6 d'ERC i 2 d'ICV-EUiA). "El Tripartit".
 Gener de 2004: el Conseller Primer, Josep Lluís Carod Rovira, viatjà a

Perpinyà per dialogar amb representants de la banda terrorista ETA,
quan estava com a President en funcions. Això provoca una crisi política
i acaba amb la dimissió del Conseller Primer. El President Maragall
manté a Carod Rovira com a Conseller sense competències dins del go-
vern fins al 27 de gener de 2004, moment en què abandona definitiva-
ment el govern.
 20 de febrer del 2004: Josep Bargalló és nomenat nou Conseller Primer.
36
 Desembre 2005: el president decideix fer una remodelació del govern

canviant algun conseller amb fortes pressions i malestar de tots els par-
tits que formaven el tripartit que obliguen a ajornar-la.
 El 20 d'abril de 2006 es produeix el canvi previst que afecta a 6 conse-
lleries.
 Maig de 2006 segona remodelació, l'11 de maig, arran de l'anunci d'ERC
que la formació demanaria el vot negatiu en el referèndum sobre el
nou Estatut, el president Pasqual Maragall va decidir, sense consultar-
ho amb els seus socis de govern, expulsar els consellers i conselleres
d'ERC del Govern. Això va suposar que ERC passés a l'oposició i fortes
crítiques d'ICV-EUiA. ICV-EUiA es va negar a gestionar cap de les conse-
lleries vacants i va condicionar el seu suport a Maragall a la convocatò-
ria d'eleccions anticipades després de la realització del referèndum es-
tatutari.
 18 de juny de 2006, la ciutadania de Catalunya aprovà en un referèn-
dum el nou Estatut que substituïa l'Estatut de 1979. D'aquí passà al
Congrés dels Diputats de Madrid, on fou discutit i aprovat el 30 de març
de 2006, i pel Senat el 10 de maig. El Partit Popular, en aquells mo-
ments a l'oposició al Govern del PSOE a Espanya, va presentar diversos
recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut català. Després de quatre
anys vigent, el 28 de juny de 2010, va sortir la sentència del Tribunal
Constitucional que modificava substancialment l'Estatut.
 21 de juny del 2006: Pasqual Maragall havia anunciat que convocaria les
eleccions a la tardor, sense especificar data, el 21 de juny de 2006 (des-
prés del referèndum sobre la reforma de nou estatut d'autonomia) Mar-
gall anuncia que no es presentarà a les pròximes eleccions catalanes.
 8 setembre 2006: es dissol el Parlament de Catalunya i es convoquen les
eleccions per a l'1 de novembre de 2006, que varen portar a la presidèn-
cia de la Generalitat el Molt Honorable Senyor José Montilla, del PSC.
 Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre
de 2006 es produeix un acord per formar un govern anomenat Entesa
Nacional pel Progrés entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC),
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya
Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).
 El 28 de novembre de 2006 es constitueix un govern presidit pel socia-
lista José Montilla i format per 14 consellers i conselleres (7 del PSC, 5
d'ERC i 2 d'ICV-EUiA). Anomenat segon govern tripartit.
 4 d'octubre del 2010: el President de la Generalitat, José Montilla, sig-
nà el decret de dissolució del Parlament de Catalunya a la seva seu.
37
Hem de recordar elements claus a partir de l'any 2010 per conèixer el context
polític:
 Les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, en

què guanyaria Convergència i Unió, essent nomenat President de la Gene-
ralitat Artur Mas. Durant la campanya electoral, Mas, havia reclamat el
"pacte fiscal" que estava inspirat en el concert basc, és a dir un acord eco-
nòmic amb l'Estat per garantir un finançament regular per a Catalunya.
 A les eleccions del 20 de novembre de 2011 a Espanya, que va guanyar

per majoria absoluta el Partit Popular, essent el seu cap Mariano Rajoy,
que comportà la negació d'acceptar aquest tipus de proposta.
Per altra part la situació socioeconòmica és difícil en aquest anys, la greu crisi
econòmica (iniciada per una crisi financera internacional), la paralització de l'ac-
tivitat econòmica, les retallades de les institucions públiques (ensenyament, sa-
lut, obres públiques, despeses socials...), van provocar la crisi afectés de forma
generalitzada (atur, desnonaments, hipoteques, clàusules abusives de la banca,
disminució de les prestacions socials, etc.).
L'any 2012, el president de la Generalitat, el Molt Honorable Senyor Artur Mas

(2010-2015), començà a reclamar un estat propi per a Catalunya, un cop fracas-
sada la seva proposta de pacte fiscal després de reunir-se amb el president es-
panyol Mariano Rajoy. I ho va fer convocant noves eleccions al Parlament de Cata-
lunya, celebrades el 25 de novembre, que van donar una majoria favorable al
"dret a decidir" i que determinaren que tota l'estratègia política fos orientada a
intentar celebrar un referèndum per demanar l'opinió al poble de Catalunya so-
bre el seu futur.
El 12 de desembre de 2013 s'anunciava un acord de consens entre CDC, UDC,

ERC, ICV, EUiA i la CUP per tal de portar a terme una "consulta" el 9 de novem-
bre de 2014 a la ciutadania (van participar més de dos milions de persones). La
consulta fou suspesa i prohibida pel Tribunal Constitucional, que va portar la
Fiscalia a denunciar els membres del govern Artur Mas, Joana Ortega, Irene Ri-
gau i Francesc Homs (al 2017, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va
inhabilitar a l'expresident Artur Mas per un termini de dos anys, com a culpable
d'un delicte de desobediència per l'organització de la consulta del 9-N, també
van ser condemnats Joana Ortega a un any i nou mesos d'inhabilitació i Irene
Rigau a un any i sis mesos). La situació política portà a la convocatòria de noves
eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre de 2015.
38
A les eleccions del 2015 s'hi presentà la coalició "Junts pel Sí", que les guanyà, i
d'on sortiria una majoria parlamentària a favor de la celebració d'un referèndum
per la independència. Fou investit com a nou president de la Generalitat el Molt
Honorable Senyor Carles Puigdemont, que va ser President del 10 de gener de
2016 al 27 d'octubre de 2017, cessat per l'aplicació de l'article 155 de CE.
El Govern espanyol va convocar el 21 de desembre de 2017 noves eleccions a

Catalunya i, el 14 de maig de 2018, el Parlament va elegir a Joaquim Torra com a
nou president. La presa de possessió del nou Govern el 2 de juny de 2018 va
deixar sense efecte l'aplicació de l'article 155 de la CE.
39
CONCLUSIONS
Repassar la història recent, pot portar moltes vegades a sorpreses, veient com
en uns pocs anys, les coses eren tan diferents de com les vivim ara.
Els canvis al llarg del segle XX a Espanya i a Catalunya, són realment enormes, i
els moviments socials van d'un extrem a un altre, al seu torn, conjugar això amb
l'art, ens pot donar una idea, de les necessitats vitals dels autors en cada mo-
ment de la seva vida.
41
RECAPITULACIÓ
En aquesta unitat hem vist la història més recent de Catalunya centrant-nos en

el segle XX.
Des de la industrialització i la creació dels primers sindicats a principis del segle

a la primera i segona república.
Hem conegut les etapes més convulses i estranyes de la nostra història recent,
amb els canvis en el govern, l'arribada de la guerra civil i l'obscurantisme de la
dictadura.
Malgrat tot això Catalunya va saber tornar a crear-se, i recuperar des del Catala-
nisme, gran part de la seva identitat.
42
AUTOCOMPROVACIÓ
1. Com s'anomena el període que va de 1820 a 1823?
a) Dècada Ominosa.
b) Sexenni Revolucionari.
c) Antic règim.
d) Trienni Liberal.
2. Quin sector va ser el que es va industrialitzar primer?
a) La siderúrgia.
b) La química.
c) L'alimentària.
d) El tèxtil.
3. A quin fenomen, principalment, fem referència quan parlem de la crisi

de 1898?
a) A la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines.
b) A la greu crisi econòmica.
c) A l'aparició del nacionalisme català.
d) Les tres anteriors són correctes.
43
4. Quins van ser els principals dirigents de la Lliga?
a) Francesc Macià i Lluís Companys.
b) Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
c) Alejandro Lerroux.
d) Cap de les anteriors és correcta.
5. Quin any es va fundar la CNT?
a) 1905.
b) 1888.
c) 1910.
d) 1914.
6. Com es coneix el projecte d'estatut d'autonomia que es va proposar

durant la II República?
a) El de Sau.
b) El de Núria.
c) El del 31.
d) Cap de les tres és correcta.
7. Com es coneixen els fets que van passar el 1937 a Barcelona?
a) Els Fets de Juliol.

b) Els Fets de Març.
c) Els Fets de Maig.
d) Els Fets de Juny.
8. Els anys 60 del segle XX es van significar per?
a) Un gran creixement econòmic.

b) L'inici de la Transició política.
c) La mort del general Franco.
d) Una crisi econòmica.
44
9. Les principals reivindicacions de l'Assemblea de Catalunya van ser?
a) Independència i revolució.
b) Llibertat, amnistia i independència.
c) Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.
d) Cap de les tres és correcta.
10. Com es deia el president de la Generalitat a l'exili que va retornar a

Catalunya el 1977?
a) Jordi Pujol.
b) Josep Irla.
c) Lluís Companys.
d) Josep Tarradellas.
45
SOLUCIONARI
1. d 2. d 3. a 4. b 5. c
6. b 7. c 8. a 9. c 10. d
47
PROPOSTA D'AMPLIACIÓ
Per intentar conèixer millor la història, el millor és fer-ho de primera mà, i si és

possible coneixent les dues cares de la moneda. Si tens opció de parlar amb
alguna persona gran i amb les idees clares, pots aprendre molt sobre els dar-
rers 50 anys d'història.
48
BIBLIOGRAFIA
 GIL NOBALES, A. El Triennio Liberal. Estudios de Historia Contemporánea.
 SALRACH, J. M. Conèixer la Història de Catalunya. Barcelona: Vicens-Vives,

1988-<1995>.
 CUCURELLA, S. y RAMISA, M. Geografia i Història. 3r i 4t d'ESO. Barcelona:

Casals, 1996.
 GARCIA, M. i GATELL, C. Temps. Història Contemporània. Barcelona: Vi-

cens Vives, 1992.
 Història de la Catalunya Contemporània. Barcelona: Pòrtic-Biblioteca Uni-

versitària, 1999.
 RIQUER I PERMANYER, B (dir.). Història: política, societat i cultura dels Paï-

sos Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, <1995-1998>.
 Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
 Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona, 1992.
49

MMEE 2 Història Catalunya II

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

MMEE 2 Història Catalunya II

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

UD002132_V(06) MD.PlantillaTexto(01)Cat.

HISTÒRIA DE CATALUNYA (PART II)

Si conèixer la història dels nostres avantpassats és important, conèixer com van

Relacionarem els principals fets polítics, econòmics i socials de Catalunya i Es-

Coneixerem els principals moviments artístics del segle XX.

PREPARACIÓ PER A LA UNITAT

Catalunya, globalment, va tenir un creixement econòmic i va modernitzar les

1. EL SEGLE XIX: LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM I

La Revolució Francesa va ser un important moviment

 Els afrancesats: eren els partidaris de l'ocupació i de la ideologia fran-

Napoleó va comprar el tron d'Espanya en favor del seu

 Els patriotes: aquest grup el conformaven els contraris a l'ocupació

Un dels episodis clau d'aquest període va ser la convocatòria de Corts a la ciutat

Amb la derrota definitiva dels exèrcits napoleònics i la tornada de Ferran VII al

En aquest context, és on hem de situar el pronunciament del coronel Riego, el

Durant el segle XIX es donaran un seguit de lluites entre els partidaris de la

En aquests moments de l'història, s'origina el carlisme,

Aquest és un període complex de la història d'Espanya de 1833 al 1874, amb tot

L'any 1844 es va encetar un nou període conegut com la Dècada Moderada. Es

Tot i això, i a causa de la corrupció d'aquests governs més moderats, el 1854 es

Els governs progressistes d'aquests anys van intentar modernitzar i democratit-

Amadeu de Savoia va abdicar el 11 febrer 1873.

Anglaterra va ser el país pioner en el desenvolupament industrial. Ja a mitjans

Catalunya va seguir el model anglès d'industrialització: el primer sector de me-

Josep Bonaplata, va viatjar a Anglaterra per conèixer

Hi destaquen empreses de construcció mecànica

La industrialització catalana tenia dos problemes principals, un era el problema

El 85% del carbó que consumia Catalunya fins al

Aquesta transformació no va ser tan sols econòmica, sinó que va comportar

El conjunt d'aquestes condicions i el sorgiment paral·lel d'un nou pensament

Els principals conflictes es van donar per motius sala-

A mesura que la industrialització catalana avançava també ho feia la mobilització

No podem oblidar les altres transformacions, a més de la industrialització, fet

En relació a l'agricultura, a part de la tradicional amb els cereals, apareix una

Al final de 1874 un militar, el general Martínez Campos, mitjançant un pronunci-

El creador de la nova Constitució va ser Cánovas del

Aquest fet de repartir-se el poder entre dos partits es va aconseguir mitjançant

El català havia estat sempre la llengua del país, però a

En el període del Sexenni Revolucionari (1868-1874) els republicans federals van

Comencen a trobar-se en congressos catalanistes com els de 1881 i 1883. Es

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana són

Tot i aquests moviments, agrupacions, llibres, el nacionalisme català era minori-

El 1868, en ple Sexenni Revolucionari, el general Prim va dissoldre les Esquadres

El 1875 es replanteja el restabliment dels Mossos d'Esquadra i el 1880 es reor-

Per tant, la Diputació de Barcelona restitueix els Mossos d'Esquadra el 1877 i el

4. EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX (1898-1931)

Pel que fa a l'agricultura, aquesta estava endarrerida amb l'excepció algunes

Deixar de ser competitius no era la solució, ja que

Pel que fa a la indústria, també va registrar l'endarreriment generalitzat del país.

La demografia va créixer: durant el primer terç del segle XX, es va passar

Aquests van ser uns anys complexos. La crisi econò-

A Catalunya es va produir el creixement del moviment nacionalista, amb victò-

Aquest increment del sentiment català ja fos autonomista o independentista no

El 1909 es va produir l'episodi conflictiu de la Setmana Tràgica. A partir d'una

El 1888 es va fundar a Catalunya la UGT i el 1907, la Solidaritat Obrera com a

El 1910 es transforma la Solidaritat Obrera en un sindicat estatal en un congrés

Mentrestant, la Lliga Regionalista va lluitar perquè la monarquia espanyola reco-

La Mancomunitat de Catalunya la van presidir Enric

En el context internacional aquells anys venien marcats per l'esclat de la Primera

A més durant la mateixa guerra, el 1917 es va produir la Revolució Bolxevic a

El 1910 es va formar la Unió Federal Nacionalista Re-

5. LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL

El 12 d'abril de 1931 va suposar el triomf de les candidatures republicanes i socia-