Tema 6: EL FRANQUISME

1a fase: el tancament (1939-1959)

1. UN RÈGIM DICTATORIAL
1.1 Característiques del franquisme

Franco va assumir el poder absolut en ser proclamat cap de l’estat del govern, del moviment
i de l’exèrcit.
Els trets ideològics són:
- Totalitarisme: serà una dictadura inspirada en el model feixista Italià i Alemany.
Es va suprimir la constitució del 1931.
Va prohibir els partits polítics i sindicats.
Clausurar el parlament.
- Cabdillisme: Franco serà caudillo d’Espanya, concentra tots els poders i serà el
president de l’únic partit ‘’FET i JONS’’.
- Concepció unitarista i centralista de l’estat:
Ultra - nacionalisme espanyol que acaba amb les autonomies i persegueix als
nacionalismes perifèrics (Catalunya, País Basc, Galícia)
Hi haurà una repressió planificada de la oposició: es persegueix i elimina als republicans i
es prohibeixen els partits i els sindicats.
Hi haurà el control dels mitjans de comunicació (censura).
El mateix règim es definia com: anticomunista, antidemocrata, antieuropeo, antiseparatista i
antiliberal

2. UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA

.
2.1 Els instruments de repressió:

Es va institucionalitzar la repressió dels contraris al règim (republicans, comunistes,

catalanistes i euskeres) aprovant les lleis:
1. Llei de responsabilitats polítiques (1939) per depurar a les persones que havien
col·laborat amb la república.
2. Llei de repressió del comunisme i de la maçoneria (1940) per obrir expedient a les
persones que defensaven idees contràries a la religió, la pàtria i a les seves
institucions fonamentals.
3. També es va restablir la pena de mort (1940).
L'exèrcit va ser el braç executor de la política represiva desde 1939 fins al 1963 que es crea
el tribunal d'ordre públic (TOP) amb jurisdicció civil per jutjar els delictes polítics. L'Exèrcit,
organitzat el tribunals militars, feia consells de guerra i la indefensió dels processats era
gairebé total. Uns 40.000 catalans foren jutjats en consells de guerra entre 1939 i 1945. En
el conjunt d’Espanya es van executar unes 150.000 persones de les quals unes 50.000 ho
van ser en la postguerra. A Catalunya es van executar unes 4.000 persones per motius
polítics i entre ells Lluis Companys (1940).
Una altre mesura de repressió va ser la població empresonada a la presó Model de
Barcelona a l’any 1939 hi havia 13.000 reclusos quan només té capacitat per 1.000 a tot
Espanya a l'any 1940 hi havien 280.000 presos i 23.000 eren dones. Una bona part dels
recursos eren enviats als batallons de treballadors a fer feines de reconstrucció en unes
condicions semblants als treballs forçats.
La finalitat d’aquestes mesures repressives era l’exemplaritat i el càstig per difondre el terror
entre la població. Va ser un temps de por i de silenci, s’amagava el passat i no es parlava de
política.

2.2. Confiscació de béns i depuracions: Altres mesures repressives van ser:

- La confiscació i l’espoli del patrimoni dels vençuts. Particulars, d’entitats, partits,

associacions, centres culturals, etc.

- Depuració generalitzada dels funcionaris del sector públic i es va pressionar per fer el
mateix en el sector privat. El cos del magisteri és el que va patir les depuracions més dures.
També es van depurar els col·legis professionals com el de metges, advocats,
periodistes,...Professions liberals del sector privat també van patir la depuració tots els
exiliats, els militans de partits i organitzacions d’esquerres.

A Catalunya els funcionaris van ser substituïts per mestres ideologicament afins al règim per
tal de castellanitzar l’administració i l’ensenyament.

2.3. La política franquista envers Catalunya: Per imposar el principi de la “Unidad de

España” es van perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals de Catalunya, Euskadi i
Galícia. Tenien especial obssessió pel “separatismo catalán”. El dia 5 d’abril de 1938,
Franco va signar un decret que abolia l’Estatut de Catalunya i l’autogovern. El franquisme va
practicar un veritable genocidi cultural: prohibició dels símbols identitaris de Catalunya, es
van retolar els carrers en castellà, es va eliminar la llengua catalana de la vida i els espais
públics, de l’escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i social, edició de llibres,
premsa, obres de teatre, esglésies, etc.

El control va ser tan exhaustiu i sistemàtic que va suposar entre altres aspectes:

- la revisió de totes les edicions de llibres

- destrucció d’arxius i de llibres considerats perillosos
- prohibició d’autors i d’obres
- modificació d’arguments, escenes, vestuaris i de diàlegs

Volien imposar el castellà com a única llengua oficial i de cultura, però la resistència de
determinats sectors de la societat van aconseguir que en la segona etapa del franquisme es
tolerés un ús restringit i limitat del català.

3. RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM

ETAPES:

Segona Guerra Mundial (1939-1945)

1939 / Franco declara la neutralitat d’Espanya en la Segona Guerra Mundial tot i donar el
seu suport a les potències de l’Eix.
1940 / La victòria d’Alemanya sobre França va motivar el pas de la neutralitat a la
no-beligerància que implicava el suport diplomàtic i econòmic d’Espanya a les potències de
l’Eix.. Alemanya i Itàlia van reunir-se amb Franco per tractar la integració espanyola en el
conflicte però les compensacions econòmiques i territorials que Franco demanava a Hitler li
van semblar excessives i Espanya no va entrar en el conflicte però hi va col·laborar amb
l’enviament de material estratègic (carbur de wolframi o carbur de tungstè, també anomenat
widia), aprovisionaments, una unitat de voluntaris (La División Azul) i 10500 espanyols van
desplaçar- se a treballar a Alemanya.

1943 / El mes d’octubre d’aquest any la guerra comença a ser desfavorable a les Potències
de l’Eix. Els governs britànic i nord-americà pressionen Franco perquè es distanciés
formalment de l’Eix. Aquest mateix mes, Espanya va tornar a l’ estatus de neutralitat estricta
i es va ordenar la retirada i dissolució de la División Azul.

1945 / Derrota d’Alemanya. La guerra acaba a Europa.

Començava una nova fase que va apartar el falangisme dels llocs més destacats del règim
així com deixar en desús la nomenclatura i el ritual feixista com la salutació amb el braç
alçat. El franquisme es va començar a presentar com un règim catòlic, conservador i
anticomunista que, en el moment adient, podia evolucionar cap a una monarquia.

Aïllament

1945 / 1947 Anys d’aïllament i rebuig internacional del franquisme.

Les Nacions Unides, l’any 1946, van condemnar de manera explícita el règim de Franco,
imposat per la força gràcies a Hitler i Mussolini. Espanya vivia un període d’autarquia
econòmica.

L’any 1946, França va tancar la frontera amb Espanya i un acord general de la ONU va
recomanar la retirar dels ambaixadors dels diferents països de Madrid. L’any 1947, Espanya
no es va poder beneficiar del programa d’ajuda econòmica nordamericana a Europa,
l’anomenat Pla Marshall.

L’any 1949, Espanya va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’Organització
del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), constituïda el mes d’abril d’aquest any.

Tot aquest boicot no va fer desistir a Franco i als grups que li donaven suport de
perpetuar-se en el poder i la condemna internacional el franquisme la va presentar com una
maniobra estrangera per desprestigiar Espanya i portar els espanyols a una nova guerra
civil. Aquests fets van tenir un cost econòmic i polític enorme per a Espanya.

Reconeixament internacional

1947 / 1953, la divisió del món en dos blocs antagònics URSS i EUA més l’ inici de la
Guerra Freda va canviar la consideració d’Espanya que va passar de ser la rebutjada a
l’aliada del món occidental en la seva lluita contra el comunisme. Va començar l’acceptació
internacional del règim.

L’any 1947 / EEUU es neguen a imposar noves sancions a Espanya.

L’any 1950 / Una nova resolució revoca la retirada d’ambaixadors d’Espanya. L’any 1951 /
Franco remodela el govern amb la intenció d’apropar-se a les potències occidentals que li
permetin aconseguir alguns èxits en política exterior. Comença la segona etapa del
franquisme amb el predomini del nacionalcatolicisme que dóna més pes als catòlics en
detriment dels falangistes. En aquest període destaquen en Luís Carrero Blanco
(subsecretari de presidència) i Joaquín Ruiz Jiménez (ministre d’educació).

L’any 1953 / Signatura dels acords amb els EUA i signatura del Concordat amb la Santa
Seu. Aquests acords van comportar el definitiu reconeixement internacional del règim per
part dels països del bloc occidental:

EUA: Bases Militars

St. SEU: estatus de privilegis i religió única

ESPANYA: ajudes econòmiques i material bèl·lic

Primers intents d’obertura

1953 / 1959, primers intents d’obertura, necessitat d’acabar amb l’autarquia i obrir-se a
l’exterior per liberalitzar l’economia. En aquells moments Espanya estava a punt d’una
fallida. Augmenten les protestes socials (protestes obreres i primers moviments
estudiantils).

L’any 1957 / Remodelació del govern que aparta els falangistes i li dóna entrada als
anomenats tecnòcrates procedents de la institució catòlica Opus Dei.
Van presentar un programa económic dirigit a devaluar la peseta, blocar els salaris dels
funcionaris, iniciar una feble reforma fiscal
Que pretenien una liberalització del règim en l’àmbit econòmic, sense tocar els seus
principis polítics.
Es va abandonar l’autarquia en ingressar a organismes econòmics internacionals a l’any
1958:
OECE ( Organització Europea de Cooperació Econòmica)
FMI ( Fons Monetari Internacional)
 Aquesta nova generació de polítics protagonitzarà el creixement econòmic de la dècada del
1960.  

4. L’ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT

4.1 Les lleis fonamentals
A partir de 1953 la dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat (imatge democràtica
però sense ser-ho) ja que Franco legislava per decret.
1. El fuero del trabajo - declarava els principis laborals, pero prohibia la vaga i els
sindicats
2. La llei constitutiva de les corts espanyoles - Va crear unes corts que no tenien poder
legislatiu i els seus membres no eren escollits per sufragi universal.
3. El fuero de los espanyoles- com una declaració dels drets civils (els drets i els
deures dels espanyols).
4. La llei de referèndum on contemplaba les consultes populars.
5. La llei de principios del movimiento. - Tots els funcionaris estaven obligats a jurar els
principios abans de prendre posició.
 6. La llei de successió - preveia una monarquia com a succesora del franquisme; ja que
Franco tenia la potestat de nomenar al seu successor.

5. AUTARQUIA I RACIONAMENT (1939-1959)

L’autarquia respon a una organització política i econòmica d’autosuficiència. En el cas del
franquisme, la doctrina autàrquica entén que el més gran benestar social i polític d’un Estat
només s’aconsegueix produint a l’interior del país la major quantitat de béns de consum.

Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser l’autosuficiència

econòmica (autarquia). La política feixista va fomentar una política econòmica d’aïllament
exterior i de substitució del lliure mercat per la intervenció de l’Estat en l’economia.

La política autàrquica va tenir tres grans àmbits:

● Reglamentació del comerç exterior: L’Estat controlava i autoritzava les
importacions i les exportacions. Es van reduir les importacions als productes
considerats imprescindibles, això va comportar l’encariment dels productes importats
com el petroli, i va afectar les matèries primeres com el cotó. Aquesta reducció de
productes importats també va comportar una gran escassetat de béns de consum.
● Foment de la indústria, sobretot pública. Es van fomentar les indústries de béns
d’equipament que van rebre ajuda pública elevada.
Les indústries de béns de consum que, majoritàriament pertanyien al sector privat,
no van gaudir dels privilegis atorgats a les empreses d’interès nacional ( millors
quotes de matèries primeres, menys limitació en les restriccions elèctriques,...).
Catalunya era el territori amb més indústries de béns de consum.
- 1941 / Nacionalització de totes les companyies de ferrocarrils i es va crear la Red
Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE).
- 1945 / Nacionalització de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE).
- Creació de l’ Instituto Nacional de Industria (INI) que havia d’impulsar la creació
d’un gran nombre d’empreses públiques.
L’Estat va prioritzar la inversió en sectors vinculats a la defensa militar (hidrocarburs,
vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia,...
- 1943 / Creació d’ Iberia i del Banco Exterior de España.
- 1944 / Creació d’ Endesa
- 1946 / Creació d’ Enher
- 1949 / Creació d’ Ensidesa
- 1950 / Creació de Seat
● Sector agrari intervingut per l’Estat per regular la producció, la comercialització, els
preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van
provocar un descens en la producció.
La política autàrquica portà estancament econòmic i paralització en la modernització
de l’economia espanyola.
Sobretot a CATALUNYA ja que aquesta economia va comportar inconvenients:
- denegació de permisos de: reconversió, instal·lació, expansió de fàbriques.
- obstacles, no es distribuïen: matèries primeres, eines ni màquines.
- Aquesta discriminació anava encaminada a desplaçar Catalunya i també el país
Basc i a convertir Madrid en la capital econòmica i productiva del país.
L’economia autàrquica comportava el control del mercat per l’Estat. Els productors havien
de vendre el producte segons preu de taxa, l’Administració revenia els productes al client
segons preu regulat per l’Estat. Aquesta intervenció de preus a la baixa, va portar als
agricultors a amagar part de la producció per vendre-la al mercat negre o estraperlo ( el
mercat negre afectava els aliments, les matèries primeres i els productes industrials) a uns
preus 3-4 vegades superiors als oficials. El comerç clandestí va facturar grans quantitats de
productes d’una qualitat pèssima o de succedaris.
El resultat va ser la manca d’aliments i el racionament dels productes de primera necessitat
que es distribuïen per mitjà de les cartilles de racionament, vigents fins a l’any 1952. Les
famílies disposaven d’una cartilla segons quina fos la seva posició social.
Les dures condicions de vida van provocar un augment del barraquisme als afores de
Madrid, Barcelona, València i Bilbao. També va augmentar la vida en coves i els habitatges
rellogats. La manca d’higiene, bona alimentació i les dures condicions de vida van fer que
tornessin a aparèixer malalties que s’havien eradicat com: el còlera, la tuberculosi, el tifus,
raquitisme i envelliment prematur.
Només l’ajuda facilitada per l’ Argentina de Perón va pal·liar la fam de molta població. (
vedella, blat)

En aquesta foto (Arxiu Tobella) podem veure un moro venent queviures al carrer, l’any 1939,
just després de l’entrada de les forces d’ocupació franquistes a Terrassa.

Recordem que en aquelles dates els aliments de primera necessitat (pa, oli, …) anaven racionats i que tan sols es podien
adquirir mitjançant les cartilles de racionament. Si algú volia més pa tenia que comprar-lo al mercat il·legal i els moros
que van entrar amb les tropes nacionals van ésser els primers encarregats d’oferir-los, amb el consentiment de les
autoritats de l’època.
Manresa, 30/5/1942: noticia sobre la incautación, por parte de la Guardia Civil, de 90 litros de

aceite y de seis terneras, destinados al comercio en el mercado negro.

6. EXILI I RESTINCENCIA

6.2. Resistència
-L’oposició des de l’exili era feble i dispersa. Es confiava en una intervenció aliada a
Espanya per combatre el franquisme després de la guerra ( Operació Reconquesta
d’Espanya). Ben aviat van sorgir divergències entre ells, uns volien la restauració
republicana i altres volien tornar a la monarquia.
La resistència tingué la màxima expressió amb els maquis( antics combatents republicans
que no es resignaven a la derrota i feien activitat guerrillera, la mayoria comunistes i
anarquistes). Destaca la invasió de la Vall d’Aran a l’any 1944, organitzada pels comunistes.
Aquesta activitat guerrillera es va mantenir fins a l’any 1952.
Algunes organitzacions van desaparèixer o es van dividir. Només el PCE_PSUC entengué
que calia un canvi tàctic: perduda la guerra, consolidada la dictadura, s’havia de connectar
amb les classes populars . S’inicià una nova etapa en la qual els partits i sindicats es van
anar vinculant a la lluita social i reivindicativa de les classes populars.
-Entre el 1945 i 1947 hi van haver els primers brots de conflictivitat obrera a Catalunya,
astúries i Euskadi, anaven contra la precarietat de les condicions de vida i de treball:
● 1945/ conflictes laborals a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró provocats pels
baixos salaris.
● 1946/ pel gener de 1946 tenia lloc una primera vaga general a Manresa
● 1947/ vaga general al País Basc
● 1948/ vaga a Astúries
● 1951/ Boicot als tramvies de Barcelona, motivat per la pujada de preus del bitllet en
un context de salaris de fam i carestia de tota mena. Va fer que el governador civil i
l’alcalde de Barcelona fossin destituits i la puja de tarifes va ser anul·lada.
● 1957/ segona vaga de tramvies de Barcelona que va desencadenar la protesta
estudiantil coneguda com els FETS DEL PARANIMF ( protesta per part dels
estudiants, que després seran sancionats, per les detencions que hi hagué a causa
de la vaga. Durant les protestes es van llençar retrats de Franco i José Antonio Primo de
Rivera al carrer i la universitat va ser tancada per les autoritats franquistes durant un
mes. 700 estudiants sancionats). Aquests fets van significar l’inici d’un important
moviment estudiantil contra el franquisme.

Al Juliol de 1957 es va remodelar el govern apartant-ne una mica els falangistes en benefici
dels ministres catòlics (Opus-Dei).
El fracàs de la autarquía era evident. Era necessària una nova orientació econòmica: serà
l’anomenat “desarrollismo”, una planificació económica que afavorís al creixement.

FRANQUISME  II (no examen)

1.EL CANVI D’ORIENTACIÓ DE L’ECONOMIA
1.1. Els governs del “desarrollismo”.
El govern format per Franco l’any 1957 i els successius van suposar un canvi significatiu. Serà la
transició cap a la segona etapa, dominada pels TECNÒCRATES:
• Nova generació de polítics.
• Alguns vinculats a l’Opus Dei.
 • Relacionats amb elits econòmiques.
 • Creixement econòmic = principal garantia d’estabilitat social.
• Perfil més tècnic.
 • Objectiu: incorporació a la gestió de l’Estat de criteris de racionalitat i eficàcia econòmica per
assegurar continuïtat del règim.
 • Volien un REFORMISME TÈCNIC per trobar una sortida a la greu situació econòmica i social
derivada de l’autarquia.
Causes del canvi d’orientació: 1. Mala conjuntura econòmica de finals de la dècada del 1950.
                                                2. Pressió dels organismes internacionals.
                                                3. Augment de les protestes socials.
                                               4. Europa vivia una ETAPA DE RECUPERACIÓ ECONÒMICA després de la
Segona Guerra Mundial, l’economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicions favorables.
 
1.    .2. El pla d’estabilització.
 
La primera acció correctora va ser el PLA D’ESTABILITZACIÓ (1959).
 Objectiu: posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i
financera.
 Tres grans eixos: ESTABILITZACIÓ DE L’ECONOMIA: Per reduir la inflació: s'apugen els tipus
d'interès bancari; es limita la concessió de crèdits; es congelen els salaris.
 Per poder limitar el dèficit públic es porta a terme la reforma fiscal per augmentar la
recaptació i per limitar la despesa d l’Estat.
 LIBERALITZACIÓ INTERIOR DE L’ECONOMIA: Es va dur a terme a partir de l’eliminació
d’organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preus fixos.
 LIBERALITZACIÓ EXTERIOR DE L’ECONOMIA:
 Objectiu: eliminar els obstacles a l’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió
de capitals exterior. S’anuncia la CONVERTIBILITAT de la pesseta per facilitar els intercanvis. A
canvi de tot això, diversos organismes internacionals van donar PRÈSTECS a Espanya. Totes
aquestes mesures volien incorporar l’economia espanyola als MERCATS INTERNACIONALS
per posar les bases d’un creixement econòmic posterior.
 
 1.3. Els plans de desenvolupament
 
A la dècada del 1960 es posa en marxa els PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I
SOCIAL.
 - Es promulguen tres amb una vigència quadriennal: 1964-1967/ 1968-1971/ 1972- 1975. -
Es crea el càrrec de comissari del pla de desenvolupament: LAUREÀ LÓPEZ RODÓ.
El projecte consistia a aplicar una PLANIFICACIÓ ECONÒMICA INDICATIVA. Objectiu:
impulsar des de l’Estat el creixement de l’economia mitjançant: programar activitats del
sector públic i oferir als inversors privats informació i previsió i incentius fiscals i
subvencions.
Tenia dues línies d’actuació: ACCIONS ESTRUCTURALS Solucionar algunes
deficiències de la indústria. POLS DE DESENVOLUPAMENT Intentaran reduir els
desequilibris econòmics regionals.
A Catalunya va tenir poca repercussió. L’actuació més important va ser l’impuls al
sector petroquímic a Tarragona i ajuts a la construcció d’una refineria de petroli
(iniciativa i capital privats).
En general no va assolir els objectius. Per què? Perquè els recursos públics eren pocs i
a vegades es malbarataven o s’invertien de manera ineficaç.
Globalment van tenir ESCASSA RELLEVÀNCIA: l’èxit més gran va ser proveir la iniciativa
privada d’infraestructures.
 
 2.ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC
 
 2.1. Una industrialització accelerada.
 
L’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974. Ja des del 1950 es va
mantenir per sobre de l’economia espanyola.
Causes del desenvolupament:
 1. Renovació de les activitats agràries.
 2. Gran augment dels sectors secundari i terciari. El creixement industrial va ser degut:
MILLORAMENT DE LA PRODUCTIVITAT: baixos salaris, importació tecnològica i
inversió CAPITALS ESTRANGERS. L’augment de la productivitat va permetre la BAIXA
dels PREUS. Va afavorir les EXPORTACIONS. L’augment del nombre d’assalariats va
augmentar el de consumidors , més la difusió de les compres a termini van donar lloc a
un AUGMENT DE LA DEMANDA de béns de consum duradors.
A CATALUNYA, igual que a la resta d’Espanya, totes les branques industrials es van
expandir.
 Algunes van esdevenir el motor de creixement econòmic com la INDÚSTRIA
METAL·LÚRGICA vinculada a la producció d’automòbils, d’electrodomèstic i de
maquinària (però menys). Les indústries van tenir una taxa de creixement molt elevada a
ESPANYA. Els sectors més tradicionals també van experimentar un augment molt
significatiu. El creixement més intens va ser a les zones amb tradició industrial: Biscaia,
Catalunya, Astúries.
 Expansió econòmica a zones noves com Madrid. També es van crear nous
ENCLAVAMENTS INDUSTRIALS (Valladolid, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva,
València i Burgos).
L’estructura industrial catalana va continuar assentada sobre el PREDOMINI DE LA
PETITA i LA MITJANA EMPRESA.
 Química, Energètica, Siderúrgica, Construcció Naval, Construcció. A diferència de la
resta d’Espanya ,no hi havia  grans empreses amb una presència de capital públic de
l’IN  a excepció de laI: SEAT, Pegaso i ENHER.
La  CONCENTRACIÓ ECONÒMICA era a les 5 comarques industrials: Barcelonès, Baix
Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme. 70% de la producció industrial.
 2.2. La reconversió de l’agricultura tradicional.
 
Les transformacions econòmiques de la dècada del 1960 van suposar la crisi de
l’agricultura tradicional.
 Aquesta estava basada en:
 • Abundància de mà d’obra.
 • Salaris baixos.
 • Adequació de l’oferta a les demandes del mercat.
 Subsistia un ampli MINIFUNDISME al costat de grans LATIFUNDIS.
L’ÈXODE RURAL i la disminució de la mà d’obra pagesa va fer augmentar els salaris.
Els empresaris agrícoles van iniciar un PROCÉS DE MECANITZACIÓ i ús d’adobs
químics. La intensificació dels conreus va reduir més l’ocupació al camp i va fer
augmentar l’emigració.
El millorament de la renda de la població va comportar una DIVERSIFICACIÓ DE LA
DEMANDA d’aliments.
Per millora la productivitat agrària el govern va estimular la concentració parcel·lària i va
promoure la construcció de regadius.
La POBLACIÓ ACTIVA AGRÀRIA VA DISMINUIR.
A CATALUNYA, entre 1950-1975, el nombre de pagesos es va reduir a ¼ part.
La composició del PRODUCTE AGRÍCOLA CATALÀ va canviar: La producció de cereals
va disminuir Augmenta la producció de: Viticultura Fruita Cítrics Productes d’horta
Tubercles Expansió de la superfícies dedicada a arbres fruiters. Gran expansió de la
ramaderia intensiva. En tres etapes: 1. Aviram. 2. Porquí 3. Vacum.
 
 2.3. El progrés del sector terciari.
 
En la dècada del 1960, es va donar un augment considerable del pes dels serveis en el
conjunt de l’economia espanyola.
 Factors que influeixen en la TERCIARITZACIÓ:  Procés d’urbanització molt intens.
Augment de les xarxes de distribució i de comerç. Millora  dels mitjans de transport i
comunicació. El turisme.
A CATALUNYA, el sector terciari va ser menys important que el secundari.
El BOOM TURÍSTIC de la dècada del 1960 va comportar una font d’ingressos elevats i
l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis complementaris.
El benestar europeu i la generalització de les vacances pagades va generar un FLUX DE
TURISTES a Espanya.
Les necessitats de finançament van promoure també el creixement del SECTOR
BANCARI, que va invertir en empreses industrials.
El COMERÇ INTERNACIONAL també va experimentar canvis significatius: va augmentar
les importacions, sobretot de béns d’equipament, productes energètics i derivats i
matèries primeres. Va augmentar les exportacions, sobretot els béns acabats.
 
2.4. El finançament exterior del creixement.
 
La clau del creixement econòmic va ser l’obtenció de recursos de l’exterior per finançar
les importacions.
 QUINS RECURSOS?
 1. INVERSIÓ DE CAPITALS, fonamentalment de l’Europa occidental i destinats a la
indústria.
 2. DIVISES proporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus.
 3. REMESES que els espanyols que havien emigrat a Europa enviaven a les seves
famílies.
 
 2.5. Les limitacions de l’economia espanyola.
 
Entre les limitacions principals destaca:
- Tot i l’augment del 40% en la renda per habitants entre els anys 1960-1975, el NIVELL
de VIDA es va mantenir per sota del de les economies més industrialitzades d’Europa.
- Polarització del creixement econòmic en els SECTORS INDUSTRIALS i DE SERVEIS.
El sector agrari quedava relativament abandonat: el camp va restar en una situació de
retard.
- La població rural va emigrar.
-Es consolida una economia amb una gran DEPENDÈNCIA de la TECNOLOGIA i de la
INVERSIÓ ESTRANGERES. Van haver de comprar patents i importar maquinària,
supeditació de l’economia espanyola als ritmes de creixement i a les decisions
d’empreses estrangeres.
 
 
3 . CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL
 
 3.1. L’augment de la població.
 
Fort augment demogràfic del BABY BOOM:
CAUSES: - Natalitat elevada (millors condicions de vida).
- Descens de la mortalitat (especialment la infantil per les millores sanitàries).
-Augment de l’esperança de vida (fins els 70-76 anys).
Es fa una política natalista que manté alta la taxa de fecunditat (2, 8 fills per dona).
Composició per edats: augmenta el percentatge de població joves (boom demogràfic) i
 de població vella (augment de l’esperança de vida), en detriment de l’adulta.
El creixement de la POBLACIÓ CATALANA va ser encara més accelerat: de 3,9 milions
(1960) als 5,5 milions (1975). Sobretot per l’arribada de la gran onada migratòria.
 Però l’estancament de l’ocupació i els desequilibris regionals afavoriren un fort
moviment migratori, bàsicament rural, en dues direccions:
 - Exterior: 1.300.000 espanyols van establir-se (no tots permanentment) als països
europeus més dinàmics, com ara França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.
 - Interior: 4.000.000 es desplaçaren des de Castella, Andalusia, Extremadura, Múrcia i
Galícia, principalment, cap a Catalunya, Madrid, País Basc i País Valencià.  • A
Catalunya hi hagué una allau immigratòria sense precedents (1’8 milions entre el 1940 i
el 1975). Hi participaren també catalans de l’interior.
 La destinació era el cinturó industrial de Barcelona fonamentalment.
 • Aquests moviments es van fer sense cap mena de planificació, donant lloc a fortes
conseqüències com el barraquisme o la proliferació de barris sense serveis.)ç

Les noves pautes socials i culturals

L’expansió de l’economia va comportar una transformació profunda de la societat. Com?
Deixant enrere la misèria i la rígida moral de la postguerra i avançant cap a unes pautes socials i uns
hàbits culturals propis.
L’augment del poder adquisitiu va donar la possibilitat d’entrar a la SOCIETAT de CONSUM:
- Es va viure amb gran intensitat.
- Nou utillatge: frigorífics, televisors, altres electrodomèstics...
- Popularitza l’automòbil (Seat 600) de producció nacional.
- El nivell d'educació de la població va millorar considerablement. 1970. LLEI GENERAL
D’EDUCACIÓ: remodela el sistema educatiu; augment de la població escolaritzada (des
d’ensenyament primari fins la universitat); oferia als qui volien continuar estudiant , la doble
via de la Formació Professional i del Batxillerat.
El nou sistema educatiu provocaria progressivament una certa estatalització de
l'ensenyament, que va eliminar el fins llavors monopoli educatiu de l'Església, creixement
inversions de l’Estat en l’educació; disminució de l’analfabetisme.
-Canvis significatiu en la família: substitució de la família extensa per la FAMÍLIA NUCLEAR
(pares i fills) típica del món urbà i industrial.
- La condició FEMENINA també va canviar:
1. La dona comença a abandonar el paper tradicional, s’incorpora al món dels estudis i el
treball.
2. Nova mentalitat que defensava la seva llibertat: NOU MOVIMENT FEMINISTA. 3. Malgrat la
incorporació de la dona a noves activitats, la taxa d’ocupació femenina molt per sota de la
mitjana.
- La RENOVACIÓ DE L’ESGLÉSIA derivada del Concili Vaticà II va tenir gran impacte a Espanya.
-Un sector de l’Església comença a distanciar-se del règim. - Context de secularització
creixent i de disminució de la seva influència.
​ El progrés econòmic, la modernització social i el canvi de pautes culturals van suposar
menys suport social al règim.
​ EL CANVI SOCIAL VA ESTIMULAR EL CREIXEMENT D’UN NOU TIPUS D’OPOSICIÓ QUE
RECLAMAVA LA DEMOCRATITZACIÓ DEL RÈGIM.

REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME

​ 1. El govern dels tecnòcrates.

 L’obertura a l’exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació radical de la societat
fan que el govern emprengui un seguit de reformes polítiques per amagar alguns aspectes
del franquisme.
L’ascensió política de Carrero Blanco va reforçar els TECNÒCRATES vinculats a l’Opus Dei al si
del govern.
Els governs a partir del 1962 incorporaren nous ministres de la línia tecnocràtica: Alberto
Ullastres, Laureà López Rodó; i joves falangistes com MANUEL FRAGA IRIBARNE (cartera
Informació i Turisme. )
​ Objectiu d'aquests governs: a. Promoció desenvolupament econòmic.
b. RENOVACIÓ POLÍTICA. Modernització: administració,
legislació, institucions del règim.
Segons el seu programa la prosperitat econòmica enfortiria la pau social i supliria la manca
de llibertats i de participació política de la societat espanyola.
El millorament del BENESTAR SOCIAL donaria aparença de modernitat a la dictadura.

​ .2. Les reformes legislatives.

La nova orientació del govern obligà a un impuls legislatiu per modernitzar les institucions,
per calmar les tensions socials i per canalitzar les discrepàncies entre les famílies.
Al 1963 es crea el TRIBUNAL D’ORDRE PÚBLIC (TOP): delictes polítics a jurisdicció civil. Es
pretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior.
- Es va augmentar la tolerància i la permissivitat:
1. LLEI DE PREMSA (1966): Manuel Fraga ( Ministre d'Informació i Turisme), va fer Suprimir la
censura prèvia i es podia publicar noves revistes públiques i llibres, es va passar, a la
denominada política de “ premsa orientada” la qual podia castigar amb multes i suspensions
per als que superessin el marge de tolerància previst. La televisió es va convertir, en un mirall
involuntari del món ( TVE va començar a emetre l'any 1956)
2. LLEI DE LLIBERTAT RELIGIOSA (1967). Igualtat de totes les religions i llibertat de culte.
3. LLEI DE REPRESENTACIÓ FAMILIAR. Elecció de 108 procuradors que formen el terç familiar.
Només persones afins al Movimiento i a més limitava el dret de vot als caps de família.
- Es modifica el marc de les relacions laborals:
1. LLEIS DE CONVENIS COL·LECTIUS (1958). Negociar salaris i condicions laborals entre
empresaris i obrers. Jurats d’empresa i enllaços sindicals. Aquest nou marc va permetre
“l’entradisme” = entrada de treballadors opositors als franquisme. Van ser molt importants
les eleccions sindicals del 1966. Les candidatures impulsades pels sindicats clandestins
(CCOO i USO) van tenir èxit.
- L’any 1967 s’aprova la LLEI DE LA SEGURETAT SOCIAL: amplià els mecanismes de cobertura
social. Construcció d’un incipient Estat del benestar.
L'Estat facilitarà una assistència mèdica de pensions, de subsidis i d'indemnitzacions als
afiliats.
- L’any 1967, es promulga la LLEI ORGÀNICA de l’ESTAT (LOE).
Es pretenia coronar l’edifici institucional del franquisme.
• Aprovada en referèndum.
• Retocs en algunes lleis fonamentals.
• Depurava el llenguatge feixista.
• Confirmava la institució monàrquica del règim.
• Concretava les funcions dels òrgans de l’Estat:
1. Concentració poders dictador.
2. Separació entre el cap de l’Estat i president del govern (Franco va exercir els dos càrrecs
 fins al 1973).
- L’any 1969, s’aprova la LLEI DE SUCCESSIÓ.
Franco designà com a successor : Joan Carles de Borbó amb el títol de Príncep d’Espanya.
Franco va disposar acuradament la continu¨tat i va projectar una monarquia fidel als
principis del Movimiento, cosa que li va fer exclamar que tot estava “ atado y bien atado”
Això va agreujar les tensions entre els tecnòcrates (partidaris de la successió monàrquica) i
els falangistes (volien impulsar les institucions del Movimiento com a garantia de la
continuïtat del règim).

.3. Les relacions internacionals.

L’any 1962, Espanya sol·licità l' ingrés a la COMUNITAT ECONÒMICA EUROPEA i se li va negar
perquè no era un estat democràtic.
L’any 1970 es va signar un ACORD PREFERENCIAL. Es redueixen els aranzels i afavorí les
exportacions industrials espanyoles.
Espanya participà en el PROCÉS DE DESCOLONITZACIÓ africà.
​ L’any 1956 França pacta amb el rei del Marroc el reconeixement de la independència del
protectorat. Espanya es va veure forçada a retirar-se.
​ L’any 1968 es concedí la independència a GUINEA EQUATORIAL.
​ El 1969 es cedeix al Marroc el territori de l’IFNI.
​ Es va mantenir el Sàhara occidental fins al 1975.

.4. El triomf de l’immobilisme.

Els enfrontaments entre reformistes i immobilistes al si del govern esclaten públicament

l’any 1969 arran de L'ESCÀNDOL MATESA (empresa maquinària tèxtil connectada amb l’Opus
Dei).
L’ESCÀNDOL MATESA va tenir a veure amb un frau fiscal relacionat amb l’exportació de
maquinària tèxtil. Van haver-hi denúncies de corrupció.
Va ser un afer àmpliament difós per la premsa. Es culpà l’obertura informativa propiciada
per la Llei de Premsa.
Va tenir REPERCUSSIONS POLÍTIQUES IMPORTANTS:
1. Expulsió dels sector més tecnòcrates del govern.
2. Carrero Blanco, vicepresident del nou govern, va veure la necessitat d’endurir la política
interna del règim tot restringint la Llei de Premsa i augmentant la repressió.
​ Alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i l’ESTAT D’EXCEPCIÓ (1969-
1970) va ser un recurs. Es van augmentar les detencions i la violència policíaca.
El CONSELL DE GUERRA A BURGOS (1970) amb la petició de 6 penes de mort va suposar
àmplies protestes i una campanya internacional que demanava l’indult. Franco va exercir el
dret de gràcia.
Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim es van decantar a
favor de les POSICIONS IMMOBILISTES avalades per Carrero Blanco.
Es va paralitzar el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques.
La nova Llei Sindical (1971) va ser un recull de normes ja vigents.
Es va endurir la política sancionadora de la Llei de Premsa.

.CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA

1. Els moviments socials d’oposició.

La protesta del treballadors va ser un focus principal de tensió a partir de la dècada del 1960.
 Va augmentar la intensitat de les vagues i de les reivindicacions obreres.
Entre el 1960 i el 1975 els CONFLICTES LABORALS van augmentar, sobretot a zones amb
tradició sindical més arrelada: Astúries, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia entre d’altres. La
majoria dels conflictes tenien el seu origen en qüestions laborals i molt es van acabar
polititzant.
L’any 1962, Astúries va patir una vaga de minaires que es va estendre pels principals nuclis
industrials del país (500.000 obrers).
La conflictivitat obrera estimulà el sorgiment d’un SINDICALISME al marge de l’oficial.
​ Una altre element de contestació va ser el MOVIMENT ESTUDIANTIL, que a partir de la
dècada del 1960 va manifestar el seu ideari antifranquista.
​ L’any 1964 neix a Barcelona CCOO, un sindicat independent i democràtic que impulsava la
lluita laboral i política. Combinava acció il·legal (vagues) amb acció legal (elecció enllaços
sindicals).
En una Universitat massificada i de baixa qualitat, la insatisfacció i l'agitació van ser
constants.
El govern va adoptar només accions d'ordre públic: expulsar, detenir, torturar i empresonar
estudiants i professors per haver assistit a reunions o per haver constituït associacions
il·legals tancar les facultats.

​ L’any 1966, 33 intel·lectuals i 400 estudiants de la UB, en un acte celebrat al convent dels
Caputxins de Sarrià van crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de
Barcelona (SDEUB). Van romandre assetjats durant 2 dies i finalment la policia va detenir tots
els participants. Va haver una manifestació de capellans en protesta per les tortures policials
a un estudiant.
L’any 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes es separen de
CCOO i funden UNIÓ SINDICAL OBRERA (USO).
-Durant la dècada del 1970 es donen més moviments socials.
-Gran importància dels MOVIMENTS de les ORGANITZACIONS VEÏNALS. Impulsades per una
minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida per als barris.
- La difusió dels postulats reformistes del CONCILI VATICÀ II i la preocupació per la injustícia
social va donar lloc a l’aparició dins de l’ESGLÉSIA CATÒLICA d’actituds crítiques contra la
dictadura. Des d'aleshores, es va manifestar l'escletxa existent entre el clergat jove ( vinculat
a l'obrerisme i a Catalunya, al catalanisme) i la jerarquia.
Declaracions de l’abat de Montserrat (1964) al diari “ Le Monde” en que denunciava els
abusos i el caire anticristià del règim, li va costar el desterrament. Participació
d’organitzacions catòliques (JOC, HOAC) ( Juventud Obrera Cristiana, Hermandad Obrera de
Acción Católica) en les mobilitzacions. Una part de la jerarquia eclesiàstica es va distanciar
del règim. Manifestació pacífica de 130 capellans a Barcelona contra els maltractaments a
comissaria .
Davant la volada que prenien els esdeveniments, el govern va fer construir el 1969 una presó
per als sacerdots “ rojos” a Zamora.
1971 en la Conferència Episcopal, presidida pel Cardenal Vicent Enrique i Tarrancón,
demanava públicament perdó pel paper exercit per l'Església arran dels fets del 1936 i
donava suport a les reivindicacions democràtiques.
-La reivindicació democràtica va arribar també a les files de l’EXÈRCIT, on un grup d’oficials va
crear la UNIÓN MILITAR DEMOCRÁTICA (UMD).

.2. Els grups polítics antifranquistes.

L’extensió de la conflictivitat social va donar lloc al creixement i recomposició de l’OPOSICIÓ

POLÍTICA AL FRANQUISME.
 Els partits polítics van renovar els seus dirigents i les seves activitats.
​ A CATALUNYA:
1. L’organització d’esquerra amb una estructura organitzativa clandestina més sòlida era el
PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (PSUC). Tenia una implantació social
considerable.
2. Paper important de les organitzacions socialistes: FRONT OBRER de CATALUNYA (FOC),
1961. MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA (MSC). 3. Altres grups amb presència
testimonial poc activa: UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA (UDC). FRONT NACIONAL DE
CATALUNYA (FNC). ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC). 4. El 1974, neix
CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA de CATALUNYA (CDC): catalanista de centre. Tota aquesta
oposició va coordinar la seva actuació: COMISSIÓ COORDINADORA de FORCES POLÍTIQUES
de CATALUNYA (1969).
​ A la RESTA DE L’ESTAT:
1. El grup més actiu era el PARTIDO COMUNISTA de ESPAÑA (PCE).
2. També mantenia la seva organització el PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL (PSOE).
3. L’oposició moderada estava representada per la DEMOCRÀCIA CRISTIANA, amb poca base
social però amb alguns líders de prestigi. •Barreja d’idees socialitzants i de nacionalisme
radical •Estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir del 1968.
Al PAÍS BASC, el PARTIT NACIONALISTA BASC (PNB) mantenia la seva estructura, el fet de més
repercussió fou la creació d’ETA l’any 1959.
L’any 1962, el PSOE va participar en el IV Congrés del Moviment Europeu, anomenat “EL
CONTUBERNI DE MUNICH”. Es reivindicava la necessitat d’una Espanya democràtica.

.3. La represa cultural de Catalunya.

Certa tolerància del règim que es va aprofitar.

Emergeix un MOVIMENT CIVIL CATALANISTA: Va anar acompanyat de CAMPANYES
REIVINDICATIVES en defensa de la catalanitat i de les llibertats democràtiques.
També es va produir un moviment important de RENOVACIÓ PEDAGÒGICA (Rosa Sensat). •
Primeres revistes en català: Serra d’Or.
• Creació i consolidació d’entitats: Omnium Cultural.
• Creació i consolidació de projectes cultural com Enciclopèdia Catalana.
• Creació d’editorials: Edicions 62.
• Fenòmen molt important: Nova Cançó catalana.
• Fets del Palau de la Música de Barcelona (1960): detenció de dirigents que havien repartit
fulls de mà i que havien entornat cançons catalanistes.

.LA CRISI DE LA DICTADURA

.1. La crisi política del règim.

CARRERO BLANCO va ser la persona més important per mantenir la unió de totes les famílies
franquistes i assegurar la continuïtat del règim després de la mort del dictador. `El 20 de
desembre de 1973 va ser assassinat per ETA a Madrid.
A partir d’aquest moment la fractura entre els IMMOBILISTES i els OBERTURISTES va ser cada
vegada més gran.
​ OBERTURISTES: Conveniència d’un canvi progressiu mitjançant la creació d’associacions
polítiques dins del Movimiento.
​ IMMOBILISTES: Continuïtat a qualsevol preu. Els sectors més ultres s’oposaven a qualsevol
transformació. Eren els anomenats BÚNQUERS (comandaments militars, vells falangistes i
 polítics més recalcitrants com: José A. Girón i Blas Piñar).
El gener de 1974 es forma un nou govern presidit per CARLOS ARIAS NAVARRO, pretenia unir
oberturistes i immobilistes.
Programa “ESPÍRITU del 12 DE FEBRERO”.
Els sectors ultradretans van denunciar un perill imminent i van forçar que el govern d’Arias
Navarro es decantés clarament vers l’IMMOBILISME.
Els ministres oberturistes van abandonar el govern.
• Va prometre una nova llei municipal per triar els alcaldes i els membres de les diputacions
provincials.
• Va augmentar el poder dels procuradors a les Corts i va augmentar el nombre.
• Anuncià reformes sindicals.
• Nova llei sobre associacions polítiques.

.2. L’expansió dels moviments antifranquistes

TERRORISME:
L'any 1959 es va produir el naixement d'ETA ( Euskadi Ta Askatasuna “ País Basc Llibertat”)
amb l'objectiu d'aconseguir la independència del País Basc per mitjà de la lluita armada.
L'assassinat del cap de la policia de S. Sebastià realitzat per ETA l'any 1968 va provocar el
restabliment dels consells de guerra.
​ El 1970, el règim va iniciar el consell de guerra de Burgos contra setze etarres, contra els
quals es demanava penes de mort o de cadena perpètua. Aquell procés va tenir una amplia
contestació social arreu d'Espanya i també d'Europa, sota la reivindicació de l'abolició de la
pena de mort. Davant la pressió dels governs democràtics i del Vaticà, Franco no va tenir més
remei que commutar les condemnes de mort.
CATALUNYA:
​ L'oposició clandestina va eixamplar enormement la base social durant la dècada dels 60.
​ La repressió però, continuava sent forta: el 1960 van ser empresonats i torturats coneguts
catalanistes com ara Jordi Pujol, pel fet de difondre fulls i entonar cançons catalanes.
També va ser detingut i mort a la Direcció General de Seguretat, el comunista Julián Grimau ,
acusat encara de fets esdevinguts durant la guerra civil.
A partir del 1973, creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació
política.
La PROTESTA OBRERA I D’ESTUDIANTS va augmentar considerablement i els GRUPS
D’OPOSICIÓ van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització.
L’any 1971 es creà l’ASSEMBLEA de CATALUNYA, tota l’oposició catalana. Mobilitzà una
oposició de masses amb l’eslògan “LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’AUTONOMIA”.
El 1974, per iniciativa del PCE es constitueix a París la JUNTA DEMOCRÀTICA de ESPAÑA.
El 1975, el PSOE impulsà la PLATAFORMA DE CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA juntament amb
la UGT, el PNB i altres sectors democratacristians. CCOO Partits d’esquerra Personalitats dreta
democràtica Programa:
- Formació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic i adoptar de manera
immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots
els partits polítics.
L’any 1976, la Junta i la Plataforma, que tenien un programa semblant es van fusionar
formant COORDINACIÓN DEMOCRÀTICA O PLATAJUNTA.

Els últims anys de la dictadura va haver-hi una intensificació de la VIOLÈNCIA POLÍTICA:

1. ETA va augmentar els atemptats i va sorgir un nou TERRORISME ultraesquerrà: FRAP( Front
Revolucionar Armat Popular la seva ideologia era marxista-leninista)) i GRAPO ( Grupos de
Resistència Antifascista Primero de Octubre, ideologia comunista).
2. Intensificació de la REPRESSIÓ: 1974, execució Puig Antich; 1975, nou decret llei
antiterrorista: instauració d’un Estat d’excepció permanent; 1975, condemnats a mort i
executats dos activistes d’ETA i tres del FRAP.

.3. La mort del dictador

La malaltia de Franco es va anar agreujant els anys 1974-1975. Això feia que no pogués
exercir les seves funcions.
El CONFLICTE DEL SÀHARA serà un nou focus desestabilitzador.
• Era un territori ric en fosfats.
• Cobejat pels països veïns.
• 1973 es crea el Front Polisario, una organització nacionalista per la independència.
• Espanya optà per acceptar la descolonització.
• Hassan II del Marroc organitzà (octubre 75), la MARXA VERDA, invasió pacífica del territori
sahrahui.
• El 14 de novembre es signa l’ACORD de MADRID: lliurament del Sàhara al Marroc i a
Mauritània.
Franco va morir el 20 de novembre de 1975.
Deixà un règim en crisi profunda. La pretensió que el dictador tenia el futur d'Espanya
“atado y bien atado” va acabar sent una il·lusió sense fonament.

PREGUNTAS EXAMEN:
MORT LLUIS COMPANYS: 15 Oct 1940 (0,25)