El Franquisme ( 1936-1975)

El franquisme el podríem considerar, generalment, una dictadura personal del general

Francisco Franco. Cap governant de la història contemporània espanyola ha tingut mai un poder
tant absolut i il·limitat com el que va assolir Franco des de finals de la Guerra Civil fins a la
seva mort. Aquest poder absolut va ser, gràcies, als suports que durant tot el seu règim va tenir.
Franco va ser un militar africanista, d’un catolicisme elemental que defensava un nacionalisme
espanyol de caràcter agressiu i violent. Com altres militars de l’època, considerava les virtuts
que tradicionalment s’atribuïa l’exèrcit - la jerarquia, la disciplina i l’ordre- com l’essència dels
valors nacionals. Els seus sentiments religiosos, sobretot durant la guerra civil, es van
intensificar gràcies al suport de la jerarquia de l’Església, que va qualificar la insurrecció militar
de croada. El nacionalisme agressiu del general Franco es basava en una interpretació heroica
de la història d’Espanya, segons la qual aquesta tenia un destí imperial. Els models del passat
que calia imitar eren, sobretot, l’època dels Reis Catòlics, la conquesta d’Amèrica i l’imperi
dels Àustries. Segons el dictador, els enemics naturals que conspiraven permanent contra
Espanya eren, a més dels liberals, els maçons, els anarquistes, els jueus, els socialistes i els
comunistes. A més, la seva idea d’Espanya, monolítica i homogènia, s’identificava amb
Castella, sense admetre, en aquest sentit, cap altra diferència nacional, com ara la basca o la
catalana, que considerava que eren separatistes que calia combatre i eliminar.

Valorava negativament la democràcia i la separació de poders de la revolució liberal, i creia en

la unitat, l’autoritat i la jerarquia, tres conceptes militars bàsics que ell encarnava. Per tant, es
preveia un objectiu prioritari : mantenir-se en el poder sense límits temporals de cap mena, amb
l’excusa de salvar el país i redreçar-lo pels camins de l’Imperi.

Així mateix, el franquisme, especialment durant els primers anys, es va caracteritzar per la
imposició d’un creixent feixisme a Espanya. Es tractava, de fet, de la construcció d’un Estat
nou, essencialment antidemocràtic i totalitari. Quan parlem de totalitari ens referim a la
denominació per qualificar un règim polític caracteritzat per la inexistència de la separació de
poders, que estan concentrats en una sola persona o en un sol partit, en el qual l’Estat és
concebut com la suprema i absoluta raó de ser dels individus. Així doncs, aquest Estat es
caracteritzava per la submissió a un cabdill, la repressió total dels sectors considerats desafectes,
la negació de les llibertats bàsiques ( de reunió, d’expressió i d’associació), la pràctica de
l’arbitrarietat jurídica, la retòrica anticapitalista i anticlassista pseudorevolucionària , i
l’organització de moviments de masses.

Com que la dictadura franquista va durar trenta anys més que els altres feixismes europeus, es
va haver d’anar adaptant a les noves circumstàncies internacionals i socials. Així, va esborrar
progressivament els aspectes externs més cridaners i va adquirir un to de respectabilitat i de
tolerància més aparent que real. Mai no va renunciar, però, als seus principis bàsics. La
dictadura franquista també presentava algunes especificitats. A diferència del nazisme alemany
i del feixisme italià, el règim del general Franco no va tenir un partit únic tant cohesionat,
l’exèrcit va tenir una influència més gran, i la presència del catolicisme en les formulacions
doctrinals va ser molt més important. A diferència, també, dels totalitarismes europeus, no va
formular ni practicar els principis racistes que van caracteritzar els primers, tot i que invocava
la raça i malparlava dels jueus.

Els suports de Franco

Els suports més visibles de la dictadura franquista van ser l’exèrcit, l’església, la Falange, els
Tradicionalistes i la dreta més conservadora. Els militars van ser el suport més decidit i fidel de
la dictadura franquista. Molts ministres, governadors civils i alts càrrecs burocràtics del règim
eren militars. La jerarquia eclesiàstica i bona part del clergat van constituir el poder legitimador
de la dictadura franquista davant de l’opinió catòlica nacional i internacional. La Falange i els
Tradicionalistes van ser també pilars ideològics fonamentals del sistema franquista. La Falange,
durant la primera etapa del règim constituïa un cos burocràtic de l’Estat, amb funcions de
propaganda i d’organització del sindicat vertical. D’altra banda, algunes de les principals
característiques del règim franquista van ser:

- El caràcter unipersonal per damunt de grups i estaments.

- L’unipartidisme.

- La imposició de la divisió permanent del país entre vencedors i vençuts. Així doncs, podem
considerar el franquisme, en els seus primers anys, un reflexa del feixisme europeu,
generalment antidemocràtic i totalitari.
 Fases del franquisme

- La fase totalitària (1939-1959): va estar caracteritzada pel retrocés econòmic, la

involució ideològica i la duresa de la repressió. Hi podem destacar tres etapes fins de la fase
totalitària.

- En primer lloc, la Segona Guerra Mundial (1939-1945). L’evolució de la II GM va

condicionar la política interior espanyola, ja que Espanya a l’inici de la guerra es va mantenir
neutral. Davant dels triomfs d’Alemanya entre el 1939 i el 1940, Espanya va passar de la
neutralitat a la no-bel·ligerància, és a dir, mostrar simpatia per les potències de l’eix a través de
l’enviament de mineral i de tropes per defensar les potències de l’eix. Ho va fer a través de la
División Azul: voluntaris espanyols que van lluitar al costat dels alemanys.

Però a partir de 1942, la guerra va començar a anar malament per les potències de l’eix i
Espanya va tornar a proclamar-se neutral. En aquest context internacional, per tapar les
simpaties cap als règims feixistes, Franco va crear dues noves institucions: Les Corts i el
Fuero de los Españoles, considerat una mena de succedani de constitució per a la població
espanyola.

- En segon lloc: L’aïllament internacional (1945-1950). A la fi de la II GM, la dictadura

franquista va quedar aïllada internacionalment ja que era considerat l’últim reducte europeu
feixista. La ONU, recentment creada, no va admetre el règim franquista i el govern francès va
tancar fronteres amb Espanya. Franco per millorar la imatge del règim va eliminar la salutació
amb el braç enlaire, i va promulgar la Ley de Sucesion ( 1947) amb la qual pretenia esborrar
la imatge feixista més visible del règim. Així doncs, amb aquesta nova llei, Espanya esdevenia
un regne, encara que tots els poders els continuava ostentant el propi Franco.

-En tercer lloc : La guerra Freda (1950-1959): La tensió entre EEUU i la URSS va donar un
valor polític important a l’anticomunisme del règim espanyol ja que la situació militar
espanyola li proporcionava un alt valor militar als Estats Units. Així mateix, l’any 1949, la
banca nord-americana li va concedir un préstec al govern espanyol. En 1950, la ONU va anular
l’aïllament diplomàtic del règim espanyol. Al 1953 els Estats Units signaren amb el govern
espanyol el Pacte de Madrid, segons el qual, es creaven bases militars nord-americanes a
espanya a canvi d’ajut militar i econòmic.
Un reflexa d’aquesta consolidació va ser l’aprovació de la Ley Fundamental de Principios
del Movimiento Nacional, segons la qual, els conceptes de família, municipi i sindicat eren els
únics sistemes de participació política.

La fase tecnocràtica (1959-1969): es va caracteritzar per la incorporació dels tecnòcrates,

persones de formació econòmica rigorosa incorporades al govern l’any 1957. Aquesta fase
destaca també per la modernització accelerada de l’economia i la societat espanyola. Durant
aquesta fase, es van aprovar lleis significatives com la Ley de prensa ( 1966), segons la qual,
permetia la llibertat d’expressió, tot i que amb molt de control. La Ley de Libertad religiosa
(1967) , que tolerava el culte privat i públic. Durant aquesta etapa, la principal llei promulgada
va ser la Ley Orgánica del Estado, segons la qual, era una mena de constitució franquista la
qual es volia assegurar la pervivència del règim després de la mort del dictador. Franco va
designar com al seu successor al príncep Joan Carles, que va jurar l’acceptació a les Corts al
1969.

Per últim, la fase de descomposició del règim ( 1969-1975). A partir de 1969, el

règim franquista comença a presentar signes de descomposició. Alguns signes d’aquest desgast
de la dictadura van ser el distanciament progressiu de l’església i la capacitat mobilitzadora de
l’oposició. En aquesta descomposició, el grup terrorista ETA va tenir molt a veure.

Com ja he explicat durant tot el vídeo, el règim franquista, des dels seus orígens, va portar a
terme una repressió desenfrenada en contra dels moviments democràtics i d’esquerres, contra
tots els valors que va representar la República i contra qualsevol expressió nacionalista. La
repressió contra els moviments democràtics i d’esquerres es va articular mitjançant dues lleis:
la Ley de Responsabilidades Políticas ( 1939) i la Ley de Represión de la Masonería y el
Comunismo ( 1940). Aquestes lleis defensaven que qualsevol delicte que es cometés durant el
règim franquista seria sotmès a la jurisdicció militar.

En el aspecte cultural, per imposar els valors dels vencedors es practicà per mitjà de llibres de
text, en què la figura de Franco era la única legitima del règim, es tergiversava la història i es
portava a terme una propaganda manipulada. A Catalunya, la dictadura franquista va voler
imposar per la forçà un nacionalisme espanyol unitari, eliminant totes les nacionalitats existents.
Els Catalans, a més de la repressió social i política, també van sofrir una repressió sistemàtica
en tots els sentits referents a la identitat catalana: derogació de l’Estatut , prohibició i persecució
de l’ús públic de la llengua catalana, prohibició de la senyera i del ball de les sardanes i el canvi
de nom d’algunes places i carrers. L’acte més emblemàtic de la repressió de la dictadura
franquista va ser l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys, el 15 d’Octubre
de 1940.

Per últim, crec que és important fer una breu explicació sobre l’oposició al règim franquista.
Durant la fase totalitària (1939-1959), el front antifranquista va estar dividit en tres
moviments principals: el moviment obrer, els grups monàrquics i el maquis o guerrilla. Els
grups monàrquics, la base social dels quals eren la noblesa i l’alta burgesia, van portar a terme
una oposició basada en la conspiració; el maquis o guerrilla, va estar dividit en dos grups: el
primer es va formar a partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya. El segon
grup el constituïen les unitats que havien lluitat contra els alemanys a França, els quals,
intentaven traspassar aquella experiència als espanyols opositors del règim. A la dècada de
1950, l’oposició va evolucionar cap a la renuncia de la pràctica violenta i cap a la transformació
social i generacional dels seus membres. A Catalunya, a l’exili, els polítics republicans catalans
van mantenir la Generalitat com a institució legítima del poble català. Josep Irla va ser nomenat
president com a successor de Lluís Companys. També a l’exili, es va fer una tasca important de
normalització cultural i de difusió del fet català en les institucions internacionals. A Catalunya,
els grups nacionalistes, representats en el Front Popular de Catalunya, van desenvolupar una
important tasca d’agitació.

D’altra banda, de la fase tecnocràtica a la fi de la dictadura ( 1959- 1975) l’oposició va

aconseguir un gran ressò a partir de 1962, amb el col·loqui de Munic, segons el qual, alguns
dirigents republicans exiliats van exigir les llibertats i els drets bàsics a Espanya per poder entrar
en el Mercat Comú Europeu. Pel que fa al moviment obrer, la seva actuació, amb vagues,
reunions i assemblees va tenir molt de ressò i, juntament amb accions terroristes del FRAP i
ETA, van aconseguir la desestabilització del règim. Durant aquest context, el PCE i el PSOE,
es van configurar com els principals partits opositors del règim. A Catalunya en particular, van
destacar els Fets de Palau.
Repressió i violència durant el règim franquista

Així doncs, durant la immediata postguerra, el règim franquista va aplicar la legislació

repressiva generada durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), encara que no ho va aplicar
amb la mateixa freqüència ni intensitat, sinó que la va ampliar i matisar a través d’un conjunt
d’ordres, decrets i lleis de caràcter complementari. Durant el període de 1939-1948, el centre
de la política repressiva franquista va ser la “ justícia” militar que, amb les seves pretensions
d’urgència de jutjar casos republicans i amb els seus consells de guerra, va omplir, els que
tenien més sort a les presons i, els que tenien menys sort, al cementiri.

Desenes de milers de persones van ser sotmeses a consells de guerra, de les quals el 90% van
ser condemnades, i d’aquestes, el 85% van assumir penes de presó d’entre 6 i 30 anys i un 15%
a penes de mort. Aquesta legislació militar va ser completada amb la “ Ley de
Responsabilidades Políticas”, promulgada el 9 de febrer de 1939, amb la plena intenció
d’extorsionar econòmicament a les famílies republicanes i als seus hereters en cas de mort.

D’altra banda, el general Francisco Franco també va promulgar la “Ley de Represión de la

Masonería y el Comunismo”, al març de 1940, i la “Causa General”, a l’abril de 1940, segons
la qual, intentarà recollir tots els detalls que no havien constat en les lleis anteriors.

Per tant, aquest conjunt de lleis repressives tenien un únic objectiu: legalitzar processos judicials
sense cap tipus de garantia jurídica. En els processos “ Sumarísimos de Urgencia” i en els
consells de guerra, s’englobaven en un mateix procés judicial, al voltant de trenta o fins i tot,
quaranta persones que, sense possibilitat de defensa, eren condemnades a penes de mort, a
cadena perpetua o d’entre 12 i 20 anys de presó.

Aquests judicis “sumarísimos” tenien com a objectiu castigar de manera exemplar a totes les
persones que s’havien oposat al triomf del franquisme i terroritzar a les persones menys
atemorides.
En paraules de Júlio Aróstegui ( 2012),

En lo que la dictadura franquista resulta mejor caracterizada en su imagen singular fue en el

hecho de que aquel proyecto histórico no contempló nunca una mínima transacción con el
vencido ni tampoco la perspectiva de reconciliación tras una guerra civil. Por tanto, nunca
pretendió construir un futuro nuevo de una manera seria. Se constituyó como una ideología y
un sistema basado en la exclusión, servidos por un imponente aparato de represión. (Aróstegui,
2012, p. 435)

Així doncs, l’aplicació d’aquestes lleis, i com a conseqüència, dels judicis en contra de la
societat simpatitzant de la República, va comportar l’afusellament de dotzenes de milers de
persones, condemnades per diferents actes des de l’any 1934. Si agafem algunes de les dades
referents a Catalunya, podem determinar que durant la dècada dels anys 40, no hi va haver cap
any, ni cap mes, que no afusellessin a un nombre considerables de presos. Entre 1939 i 1953,
es van produir aproximadament 3.390 execucions legals. Al País Valencià, entre 1939 i 1956,
el nombre d’afusellats va arribar fins a la xifra de 4.720 aproximadament. ( Pagès, 2004)

El període repressiu que va tenir més repercussió en el context franquista no va arribar fins
1940. Els canvis en l’evolució de la II Guerra Mundial- on en aquell moment Espanya recolzava
a les potències de l’Eix, que començaven a perdre la guerra- van motivar a que el règim
ralentitzés el ritme dels afusellaments.

Però, a partir de 1944, com a conseqüència de la creixent oposició al règim, simbolitzada en

diferents localitzacions geogràfiques espanyoles, van aparèixer els guerrillers o maquís, que
eren grups escampats per les zones de muntanya i tenien com a objectiu principal continuar la
guerra, que no la donaven per acabada, tot esperant el moment oportú que permetés dur a terme
una ofensiva exterior contra la dictadura ( Prats i Trepat, 2009). Aquesta aparició va comportar
una nova onada de violència que va tenir el seu màxim apogeu en el que els historiadors
espanyols contemporanis han denominat el “ Trienni del terror”, entre els anys 1947 i 1949,
quan la repressió es va dur a terme a partir de la Lei de Represión del Bandidaje y Terrorismo,
el 18 d’abril de 1947. ( Pagès, 2004)

A la dècada de 1950, l’oposició interior va experimentar tres canvis: la renúncia a la pràctica

violenta, la transformació social i generacional dels seus membres, i l’impuls de l’actuació
opositora a les universitats i en el si dels mateixos sindicats franquistes, per aprofitar les
eleccions a enllaços sindicals i jurats d’empresa. Les accions més freqüents de l’oposició eren
les convocatòries de vagues, que encara eren il·legals, en què es reivindicaven millores
econòmiques. La vaga de més ressò va ser la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951.
Davant d’aquestes actuacions, el règim franquista va reaccionar de dues maneres: en primer
lloc, va endurir la repressió, mitjançant la Ley contra el Badidaje y el Terrorismo (1958) i la
Ley de Orden Público (1959) i, de l’altra, va acceptar una certa flexibilitat pel que fa a les
demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos (1958)

Durant la dècada de 1960 i la primera meitat de la de 1970, l’oposició es va anar incrementant

progressivament , i les crítiques al règim es van estendre per tota la societat. La conspiració
monàrquica impulsada per persones vinculades a Joan de Borbó i per diversos grups de la
democràcia cristiana va continuar. La Junta Democràtica (1974), institució unitària de
l’oposició creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de Convergencia Democrática (1975),
instància similar aglutinada al voltant del PSOE, van evidenciar que l’antifranquisme aplegava
diverses classes socials. Va caldre, però, la mort del dictador per plantejar alternatives polítiques
de retorn a la democràcia.

El franquisme a Catalunya

A Catalunya, el franquisme complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la

repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors
significaren la imposició d'una sola cultura i d'una sola llengua, la castellana. La seva voluntat
d'anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita. Al Principat
el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l'afusellament (1940)
del president Companys n'és el símbol—. Forçà l'exili de més de 200 000 catalans, i entre els
que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus
quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí
l'estatut d'autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats
catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions.

Així mateix, des de l’exili es va dur una tasca molt important. Els polítics republicans catalans
van mantenir la Generalitat com a institució legítima del poble català. Josep Irla va ser anomenat
president com a successor de Lluis Companys. També a l’exili es va dur a terme una tasca
transcendental de normalització cultural i de difusió del fet català en els fòrums internacionals,
en la qual, van tenir un paper molt important alguns intel·lectuals, com per exemple, Josep M.
Batista i Roca, Josep Trueta i Pau Casals.

A Catalunya, els grups nacionalistes, aglutinats des del 1939 en el Front Nacional de Catalunya
(FNC), van desenvolupar una important i arriscada tasca d’agitació. També diversos sectors
d’esquerra van confluir en el Front de la Llibertat, que el 1945 va donar lloc al Moviment
Socialista de Catalunya( MSC). ( Prats i Trepat, 2009)

D’altra banda, a partir dels anys 50, es va accelerar de manera significativa les publicacions en
català. Encara que la censura formava part de la vida cultural i, conseqüentment, literària
catalana, va haver-hi una publicació que no va ser eliminada de la vida pública catalana: la
Notícia de Catalunya de Jaume Vicens, en 1954, segons el qual, defensava una interpretació del
passat català i analitzava alguns aspectes concrets de la conflictivitat en l’edat contemporània (
Santacana, 2015). Un grup de joves cristians, liderats que ni més ni menys que Jordi Pujol, van
crear els grups CC ( Crist-Catalunya), que van promoure diverses campanyes de signe
catalanista i antifranquista. ( Prats i Trepat, 2009)

A partir dels anys 60, va aparèixer un nou aparell elèctric revolucionari que serviria per difondre
una determinada concepció de la identitat espanyola a tot el territori: la televisió. La influència
de la televisió i de la ràdio, sempre supervisades i sota control del règim, va servir per sotmetre
a la població espanyola, de manera indirecta, a regir els seus pilars ideològics sota un mateix
punt de vista: una cultura d’evasió de masses. Tant la televisió, com la ràdio, van servir al
govern dictatorial per difondre un concepte unitarista espanyol, en la qual, els referents catalans
apareixien esporàdicament com a senyal d’integració d’una regió en la nacionalitat espanyola.
( Santacana, 2015)

Però, la realitat era ben diferent, a les elits franquistes els hi preocupava la falta d’integració del
poble català, tant en lo referent a l’àmbit social, com en el polític, ja que l’escassa presència de
dirigents catalans en les institucions franquistes era un fet ( Santacana, 2015). És per això que,
ja en la dècada dels anys 60, a Catalunya apareixeran alguns moviments reivindicatius, en els
quals destaquen: en primer lloc, els Fets de Palau, segons els quals, l’Orfeó Català va programar
per el 19 de maig de 1960, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, un concert
commemoratiu del centenari del naixement del poeta Joan Maragall. Durant el concert, que hi
havia la presència d’autoritats franquistes, en el moment en què s’havia d’interpretar el Cant de
la Senyera, encara que havia estat prohibida per els governadors civils franquistes, el públic la
va començar a cantar i van haver-hi detinguts, entre ells, Jordi Pujol. ( Prats i Trepat)

Així mateix, en els darrers 15 anys de la dictadura franquista, la societat civil catalana va
promoure moltes iniciatives culturals que van tenir una incidència fonamental en la recuperació
de la consciència nacional, i indirectament, en la política antifranquista. En l’àmbit territorial,
destaca la creació d’Edicions 62, que va ser la primera a publicar únicament llibres en català.
L’exemple més significatiu d’aquest moviment social espontani que pretenia difondre les
reivindicacions nacionals catalanes va ser el moviment de la Nova Cançó, integrat entre d’altres
per: Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluis Lach. D’altra banda, també , va
iniciar la seva tasca Òmnium Cultural, una institució de caire privat dedicada a promoure
diferents activitats culturals catalanes. ( Prats i Trepat, 2009) És en aquest context dels anys 60
quan sorgeix un nou concepte, el de Països Catalans.

A partir de 1971, els grups de l’oposició van tractar d’impulsar iniciatives d’integració i unitat.
La persistència de la dictadura i el seu enduriment final van precipitar la recerca de solucions
organitzatives i de programes consensuats en uns mínims comuns. Un precedent d’aquest
moviment unitari va ser la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969).
Però, la plataforma unitària més important va ser l’Assemblea de Catalunya, de 1971, que es
basava en l’acceptació de 4 punts principals: llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia o
solidaritat amb tots els pobles d’Espanya. (Santacana, 2015)

Per tant, a mode de conclusió, les característiques específiques del règim respecte Catalunya va
ser la intenció de suprimir, eliminar i censurar qualsevol moviment reivindicatiu de la identitat
catalana. Podem observar que durant tot els anys que va durar el règim franquista, els catalans
van passar per diferents processos, des de les primeres iniciatives d’algunes institucions
catalanes que tenien com a objectiu el triomf de la llibertat cultural del poble català fins a la
creació de l’Assemblea de Catalunya. En la meva opinió, aquest procés català va triomfar
gràcies a totes les persones que van anteposar el sentiment de tot un poble, davant de la por i la
repressió d’un règim que negava l’existència d’una identitat que no fos la espanyola.
 Evolució demogràfica, econòmica i social durant el règim franquista

Un cop hem parlat de l’evolució política del règim franquista, és important parlar una mica
sobre la demografia, l’economia i la vida social de les persones durant tota l’etapa franquista.

En primer lloc, a nivell demogràfic, després de la Guerra Civil, va augmentar la mortalitat degut
a les males condicions laborals, higièniques i alimentaries que travessava el país. Aquests fets
van tenir unes repercussions demogràfiques, socials i econòmiques molt negatives.

És important destacar la caiguda de la natalitat, l’augment de la mortalitat i la disminució

d’homes respecte del de dones. Passats els anys de la post guerra, l’evolució demogràfica
espanyola va continuar caracteritzada per un decreixement de les taxes de natalitat i mortalitat.
Però, a partir de 1960, el creixement de la natalitat va ser un fet, que, a més a més, va coincidir
amb el procés d’industrialització i urbanització del país. D’altra banda, la migració interior del
país va seguir una doble tendència: de les zones agrícoles de l’interior fins a la perifèria
industrial i, dins de cada regió, dels nuclis de població més petits als més grans. Les principals
zones d’acollida van ser Catalunya, Madrid i el País Basc.

A la dècada de 1960, coincidint amb l’expansió econòmica, la migració interior s’intensificà,

cosa que es va mantenir fins al final de la dictadura franquista. Un dels principals problemes de
la migració interior va ser l’establiment de la població immigrant en àrees suburbanes que va
desencadenar en un problema d’habitatge, reflexa en barraquisme. A nivell de Catalunya,
aquesta va doblar els efectius humans durant el període de la dictadura franquista: va passar de
2.900.000 l’any 1940 a 5.700.000 l’any 1975. La raó principal d’aquest increment espectacular
de la població va ser l’onada migratòria que s’inicià pocs anys després d’haver acabat la Guerra
Civil.

Així doncs, un cop hem explicat l’evolució demogràfica, és important fer una breu referència a
l’evolució econòmica. Hem de tenir en compte que la Guerra Civil va comportar la destrucció
i uns costos econòmics importants: enormes despeses en armament, calculades en 300.000
milions de pessetes ; destrucció d’edificis públics ; xarxes de comunicació, etc.
El verdader problema d’aquest esdeveniment va ser que l’estancament i la depressió econòmica
continuessin durant 20 anys. En aquest context econòmic, va sorgir l’autarquia. El primer
franquisme, fidel a la ideologia feixista, optà, en un marc de repressió absoluta del moviment
obrer, per una política basada en l’autarquia, segons la qual, pretenien: en primer lloc, aïllar-se
econòmicament de l’exterior i, en segon lloc, la intervenció de l’Estat en la producció, la
distribució de béns en la fixació de preus i de valors de canvi de moneda. En aquest context
autàrquic, es va crear en 1941, l’INI ( Instituto Nacional de Industria), amb la finalitat que
l’Estat pogués fabricar aquells productes necessaris que l’empresa privada no estava en
condicions de produir.

D’altra banda, arribats a la dècada de 1950, Espanya va començar a recuperar la situació

econòmica d’abans de la Guerra Civil. Tot i que el règim no abandonà l’autarquia de manera
explícita, sí que va suprimir algunes mesures intervencionistes. Això, juntament amb la fi de
l’aïllament internacional i l’ajut nord-americà, va permetre un creixement econòmic moderat.
Encara que durant la dècada de 1950 va haver-hi un creixement econòmic, aquest no va ser
equilibrat i va desencadenar en dues conseqüències: la inflació, arran dels increments salarials
i la disminució de divises de l’Estat.

Per aturar aquest creixement desenfrenat de la inflació es va crear el Pla d’Estabilització i

Liberalització de 1959. Aquest pla tenia com a objectiu principal aturar la inflació i liberalitzar
el sector exterior, és a dir, deixar importar capitals i donar més llibertats per a les importacions
i exportacions. Durant els primers mesos, el Pla d’Estabilització no va ser efectiu, la
productivitat de les empreses va caure, els sous dels treballadors van baixar en termes reals i el
cost de vida va augmentar desencadenant en un greu crisis econòmica.

A mode de conclusió, la vida quotidiana de les persones durant el franquisme depenia de la

seva classe social i de la seva vinculació amb els vencedors o els vençuts. Encara que el règim
dictatorial de Franco defensava que les persones que no estaven involucrades en delictes de
sang no havien de patir per a res, la realitat era molt diferent i hi havia detencions i
empresonaments constants a persones considerades simpatitzants del moviment republicà.

Un dels mitjans preferits del règim per controlar a la societat va ser la por i la repressió . D’altra
banda, durant els anys franquistes, la fam era una realitat i la majoria d’espanyols estaven
obsessionats en l’obtenció de queviures i d’energia per poder fer i escalfar-se el menjar. A més
a més, com ja he explicat anteriorment, les condicions laborals dels treballadors havia
empitjorat ja que moltes persones havien de treballar més hores de les 8 diàries ja que
necessitaven cobrir les necessitats bàsiques de la família.

D’altra banda, per acabar, m’agradaria explicar que la dictadura franquista va comportar el
retorn dels valors tradicionals masclistes i la pèrdua de tots els drets que s’havia aconseguit
durant la Segona República. A partir de 1960, es van modificar alguns aspectes de la legislació
franquista segons la qual la condició femenina va millorar. Aquest fet ho van aconseguir gràcies
a les reivindicacions feministes.

Bibliografia

- Buxadera, Julià (1998). “El franquisme”. Buxaweb

- "El terror blanc, 1939-1953". En: Pagès, Pelai. El franquisme a Catalunya (1939-
1977), vol. 5 - La repressió franquista. p. 52-58. Edicions 62.
- “El franquisme”. En: Prats, Joaquim i Trepat, Cristòfol. Història. p. 271-282.
Barcanova.
- “ La represión: el adn del franquismo espanyol”. En: Arnabat, Ramón.
Cuadernos de historia, vol.39. p. 34-4.
-"Una dictadura 'sui generis': ideología de exclusión y aparato represivo". En:
Aróstegui, Julio. La dictadura franquista. La institucionalització d'un règim. p.
423-456. Universitat de Barcelona.