Franquisme (1939 - 1975)

L’ 1 d’octubre del 1936, Franco es proclamat generalíssim, càrrec que mantindrà fins la data de la
seva mort 20 de novembre del 1975.

- Anàlisi de la naturalesa del règim i els suports

El franquisme va ser bàsicament la dictadura personal del general Francisco Franco Bahamonde,
natural de Ferrol i militar africanista. Va ser el general més jove de l'exèrcit espanyol i defensor d'un
clar nacionalisme espanyolista de carácter agressiu i excloent envers les minories nacionals de l'estat
espanyol.Tot defensant la unitat total i absoluta de l’estat espanyol. De formació catòlica, Franco
s’arribarà a identificar amb un personatge providencial, escollit per Déu, amb l’objectiu de salvar a
Espanya dels perills que l’amenaçaven. Per tant, catolicisme i pàtria serán dos dels seus principis
més importants, del pensament franquista.

Franco feia una interpretació heròica de la història d'Espanya segons la qual aquesta tenia un destí
imperial. En aquest sentit, segons el general, els models del passat que calia imitar eren:
- La època dels reis catòlics, conquesta i colonització d'Amèrica o
- La epòca dels primers austries, Carles I i Felip II.
Un passat gloriòs que calia recuperar tal i com feia Hitler a Alemanya i Mussolini a Italia.

En aquesta interpretació la decadència d’ Espanya havia estat el resultat directe de les influencies
exercides per la il.lustració i el liberalisme. De fet els enemics d’Espanya continuaven conspirant
contra el pais: els liberals, els maçons, els comunistes, els socialistes i els anarquistes (esquerra
obrera).
Valorava doncs d’una forma molt negativa la democracia, la divisió de poders i la revolució liberal i
en el seu lloc defensava la unitat, l’autoritat i la jerarquia, valors característics de l’estament
militar.
En aquest sentit, la dictadura franquista es caracteritzarà per:
1. Dictadura unipersonal personificada en la figura del general Franco
2. L’unipartidisme (partit únic) que impedirà qualsevol tipus de pluralisme polític
3. La imposició d’una divisió permanent de la societat espanyola entre vencedors i vençuts
4. El franquisme inspitat sobretot en el feixisme italià aspirarà a la construcció d’un NOU
ESTAT de carácter antidemocràtic i totalitari.

*Totalitarisme: règim polític caracteritzat per la inexistència d’una divisió de poders que tots ells es
concentraràn en una única persona o un partit únic i en el qual l’estat ho es tot, aquest es concebut
com la raó suprema d'existència dels individus, els quals no tindran reconegut cap dret ni llibertat
sinó només deures i obligacions envers aquest Estat.

Un nou estat totalitari que es carcteritzarà per:

- Subordinació de la societat a un líder (caudillo)
- Repressió total i absoluta de tots aquells sectors considerats contraris al règim
- Negació de les llibertats més bàsiques individuals i col·lectives
- Arbitrarietat jurídica
- Organització de grans concentracions de militants i simpatitzants del règim acompanyades de
tot una serie de senyals externs que demostren el seu suport al régim, al líder. (exemples:
salutació braç enlairat, crits adreçats al lider Franco, arriba Espanya!)
D’altra banda però el franquisme presentará una serie de singularitats que el diferenciarán del nazisme
alemany i del feixisme italià:

1. El règim franquista mai va tenir un partit tan cohesionat com el partit feixista italià o el partit
nacional socialista dels treballadors alemanys. FET i de la JONS es el resultat d’un decret
d’unificació (abril del 1937) de Falange Espanyols, JONS, carlins i sectors monàrquics.
2. La influencia de l’exercit, presencia militar en les institucions polítiques franquistes va ser
molt més important en el cas espanyol que no pas a Italià o alemanya
3. Presència de l’església en les formulacions doctrinals molt important a Espanya que no pas a
Italià o Alemanya.
4. El franquisme no va formular ni practicar els principis racials com el cas italià i alemany.

Suports del franquisme

- Exercit: va representar el suport més fidel a la dictadura i va constituir l’anomenat poder

persuasiu. En aquest sentit els càrrecs de l'exèrcit seran ministres, governadors civils i
ocuparan alts càrrecs dins l’Estat. Per últim, l’actuació de la jurisdicció militar en la repressió
de tots aquells elements contraris al règim (judicis sumaríssims)
- Església: constituirá el poder legitimador (justifica) davant l’opinió pública nacional i
internacional. Una esglesia que mai va denunciar els excesos ni els aixecaments dels
insurrectes i que va justificar la guerra com si es tractés de una Croada cristiana contra els
enemics que posaven en perill el país. L'església obtindrà importants concessions/
reconeixements sobretot davant la signatura del Concordat amb el Vaticà 1953 amb el qual:

1. Es garantia la presència de l'església en les més altes institucions del règim.

2. Es reconeixia la confessionalitat de l’Estat Espanyol, en el que la única religió reconeguda
serà la catòlica.
3. Es derrogaven totes les lleis laiques republicanes (s’acavava el matrimoni civil i el divorci)
4. Festivitats religioses d’obligada celebració (Pasqua, Dijous Sants..)
5. Es garantía el pagament mensual del personal eclesiástic (l’estat és fa carrec del manteniment
del culte i del clergat)
6. Ensenyament religiós obligatori tant en centres públics i privats i fins i tot en l'àmbit
universitari.
Els avantatges per tant que va obtenir l'església van ser indiscutibles. Ara bé, malgrat aquests acords
alguns sectors de l'església espanyola sobretot el clergat de base (cura/mossen d’un districte, no son
altes jerarquies, propers a la ciutadania) s’anirà distanciant del règim sobretot arran del Concili
Vaticà II celebrat entre 1962 -65 per situar-se al costat d’aquells sectors de la societat que exigien una
democratització del règim polític i una millora de les seves condicions de vida.
Aquest sector serà anomenat catolicisme social contraposat a l’anomenat nacional catolicisme que
representa a aquell sector de l'església compromeses amb el règim (franquisme), l’alta jerarquia.

Organitzacions catolicisme social:

- JOC (Joves Obrers i Catòlics)
- HOAC (Hermandad Obrera de acción católica)
En aquest sentit destacar figures com el bisbe de tarragona Francesc Vidal i Barraquer o l’abat de
Montserrat Aureli Escarré símbols de l’oposició de l’esglesia catalana envers el caracter dictatorial del
regim i que es van haver d’exiliar.

- Dreta política més conservadora: sobretot falangistes i tradicionalistes. Pilars ideologics del
règim constituiran l’anomenat poder organitzador social i sindical. Els falangistes
s’encarregaran de:
- Funcions de propaganda
- Organitzar sindicat vertical (conegut a Espanya en un primer moment com la CNS Central
Nacional Sindicalista i més endevant com la OSE Organització sindical espanyol) sindicat
únic/feixista en el qual s’encuadra de forma jerarquica patrons (amos) i obrers. Per tant, més
que un instrument que garantia els interessos de la clase obrera serà un instrument de control
de la clase obrera
- Gestionar el movimiento nacional, el nom que va prendre el partit únic FET (Falange
espanyola Tradicionalista)i de la JON a partir de 1958
- Controlaran els ministeris de treball, d’agricultura i d’habitatge

Pel que fa als tradicionalistes amb un pes politic menor, gairebé sempre gestionaran el ministeri de
justícia i encapçalaran la presidencia de les Corts franquistes.
Finalment destacar el suport social que rebra la dictadura per part dels grans terratinents, els petits i
mitjans propietaris rurals , les classes mitjanes urbanes de l’Espanya rural i sectors industrials i
financers.

Estudi de l’evolució política del règim (anàlisi del procés d’institucionalització polític de la
dictadura)
En aquest procès d’institucionalització polític podem diferenciar 3 fases:

1. Fase totalitaria (1939-1959): primer franquisme

2. Fase tecnocràtica/tecnòcrata (1959-1969)
3. Fase de descomposició (1969-1975)

- Fase totalitaria (1939-1959): primer franquisme

Fase caracteritzada pel retrocès econòmic, la involució (no evolució) ideològica i la duresa repressiva.
Una fase que alhora es subdivideix en 3 periodes marcats per l’evolució del context internacional:
1. Segona Guerra Mundial (1939-1945)
2. Aïllament internacional (1945-1950)
3. Guerra Freda (1950-1959)*La guerra Freda no acaba fins el 1989/1991 amb la caiguda del
mur de Berlín.

1.Segona Guerra Mundial (1939-1945): Quan esclata la segona guerra mundial (1 setembre del
1939) Espanya destrossada després de 3 anys de guerra civil es declarà neutral tot i la trobada entre
Hitler i Franco a Hendaia on es negociarà la possible entrada d’Espanya a la guerra. Ara bé, davant
dels exits militars alemanys (1940 Alemanya ha ocupat mitjà europa Polonia, Dinamarca, Noruega,
Belgica, Holanda, França…) Espanya es declara no beligerant que vol dir que sense participar
directament en el conflicte Espanya no amagara les seves simapties envers les potencies de l’eix
(Italia, Alemanya, Japó…). Unes simpaties que es traducirán en l’enviament de materies primeres,
sobretot minerals per a la fabricació de munició d'armes i l’enviament de la coneguda División Azul
(cos militar format per 18.000 voluntaris que entre l’any 1941 i 43 sota les ordres dels alemanys serà
enviat al front oriental a lluitar en la coneguda Operació Barbaroja contra la Unió Soviética.

Ara bé, a partir del 1943 i amb les primeres derrotes de l'exèrcit alemany espanya torna a declarar-se
neutral.
A nivell intern el règim franquista es va dotar de dos noves institucions:
1. Corts franquistes: es van reunir per primera vegada el 17 de març de 1943 formades per 424
procuradors (nom que rep el diputat a corts durant el franquisme) dels quals la meitat estaven
escollits directament per Franco. I l’altra, per les jerarquies més properes al dictador. Unes
corts que no seràn una institució democrática, sino que s’han d’entendre com una reunió de
gent fidel al règim/dictadura sense cap poder real/efectiu ja que el dictador es reservava la
facultat de redactar i aprovar les lleis.
2. Fuero de los españoles (17 de juliol 1945): s’ha d’entendre com una declaració de drets i
deures dels espanyols. Uns drets que mai es podien fer servir per questionar la unitat nacional,
espiritual i social d’Espanya i que en qualsevol moment podien quedar suspesos.

2.Aïllament internacional (1945-1950)

La derrota de les potències de l’eix a la segona guerra mundial va significar l’aillament internacional
del regim franquista. De fet les potencies vençedores (Inglaterra, França, USA, Unió soviética) van
considerar el regim franquista el darrer exemple del feixisme a Europa. En aquest sentit el 1946 la
ONU que tot just s’acabava de crear no va admetre a Espanya i tot seguit Fança torna a tancar la
frontera dels pirineus.
Poc després, per recomanació de la ONU, tots els països membres d'aquesta organització retiren els
seus embaixadors d’Espanya. Només un únic pais de tot el món va mantenir el seu embaixador a
Espanya, l’Argentina de Perón.
Davant d’aquesta situació el règim franquista desenvoluparà una discreta evolució politica més
aparent que real cap a formes menys totalitaries amb l’objectiu de millorar la seva imatge exterior. En
aquest sentit:
- L’any 1947 s’aprova la Ley de Sucesión que feia d’Espanya un regne sense rei però que
facultava al seu cap d’estat, Franco, per designar el seu successor a títol de rei quan ho
consideres necesari.
- Els representants falangistes del govern seran substituïts per representants del
nacionalcatolicisme és a dir aquell sector de l'església fidel al règim franquista com ara el
ministre d’afers exteriors Martín Artajo.
- Deixará de ser obligatoria la salutació braç enlairat
Mesures més aparents que reals. El régim continuará sent totalitari.

A més, a nivell intern el régim es dotará de dues noves institucions:

1. Consell de Regència, organisme encarregat de substituir el cap de l'estat (Franco) si aquest
arribés a morir sense haver designat el seu successor (regència: funció de rei en absencia
d’aquest).
2. Consell del Regne, institució encarregada juntament amb el consell de regència de escollir el
successor de Franco si aquest arribés a morir sense haver designat el seu successor (buscar el
rei si Franco mor sense designar-lo)
De qualsevol forma, serà molt significatiu que desde l’any 1948 el mateix Franco es fes càrrec de
l’educació del net d’Alfons XIII, per tant d’alguna manera ja tindrà clar qui serà el seu successor, el
príncep Joan Carles (net d’alfons XIII) qui al 1948 tenia només 10 anys.

3.Guerra Freda (1950-1959)

Període de tensió permananet a nivell mundial entre els Estats Units i els seus aliats i la Unió soviètica
i els seus aliats (capitalista vs comunista = món bipolar). Mai s’arribarà a un conflicte directe però si
de forma indirecta (guerra de Corea, guerra de Vietnam o crisi dels misiles de Cuba 1962). Serà en
aquest context de rivalitat quan es donarà un important valor politic a l’anticomunisme del règim
franquista i quan també es donará un important valor militar a l'estratègica situació geogràfica de
l’estat espanyol. En aquest sentit:
● L’any 1949 (fundació OTAN) la banca norteamericana concedirà un préstec economic al
govern espanyol a canvi de que aquest compri productes americans.
● El 1950 la ONU anularà l’aillament diplomatic i el 1951 tornen els embaixadors a Espanya.
● L’any 1953 el govern espanyol signa un tractat de cooperació politico-militar amb els Estats
Units conegut amb el nom El Pacte de Madrid a partir del qual s’establiran a Espanya les
primeres bases militars nortamericanes com ara a Torrejon, Rota o Saragossa a canvi d’ajudes
militars i economiques ridicules si les comparem amb les ajudes que han rebut aquells paisos
d’Europa que van acceptar el Pla Marshall (reconstruir Europa després de la segona guerra
mundial) Ridicules pero que faran miracles a l’economia espanyola, ajudran a revifar-la degut
a la mala situació/depressiva d’Espanya. A més també es signarà el Concordat amb el
Vaticà, Per tant, a partir del 1953 el regim franquista sera reconegut internacionalment per la
maxima autoritat politica, militar (EUA) i la maxima autoritat del crsitianisme (Vaticà)
● L’any 1955 España es admesa a la ONU

Ara bé, aquest reconeixement internacional no serà total i absolut, de fet el 1957 es signara el Tractat
de Roma, acte fundacional de la Comunitat económica europea (CEE) antecedent de l’actual Unió
Europea aleshores coneguda com l’Europa dels sis (Alemanya, França, Italia, Benelux
(belgica+holanda+luxemburg)) de la qual Espanya serà exclosa.

A nivell intern l’any 1958 s’aprovarà La Ley Fundamental de los principios del movimiento
nacional, que mantenia vigents bona part dels principis falangistes, uns que tothom que volia accedir
a un carrec public havia de jurar. A partir de la qual el partit unic FET i de les JONS pasará a
denominarse el movimiento nacional.

- Fase tecnocràtica/tecnòcrata (1959-1969)

Es una fase caracteritzada per la incorporació en els governs franquistes dels anomenats tecnocrates,
gent formada en economia, la majoria d’ells tècnics i representants del Opus Dei (Obra de Déu) que ja
és començaran a incorporar a partir del 1957. Caracteritzada per la modernització accelerada de
l’economia i la societat espanyola (el milagro español, anys de desarrollismo).
Una modernització que no vindrà acompanyada de canvis polítics significatius (modernització
económica sí, política no). Tot i que cal destacar el següent:
- 1966, aprovació llei de Prensa, obra del ministre de informació i turisme Manuel Fraga
Iribarne una llei que posibilitava una relativa llibertat d’expressió i d'impremta tot i que sota
el control de la censura oficial.

* Manuel Fraga Iribarne: Serà un dels pares de l’actual constitució espanyola i durant la transició
democratica va ser el fundador i cap de AP (Alianza popular) que serà l’actual PP.
 - El desembre del 1966 s’aprovava la Ley Orgánica del Estado que s’ha d’entendre com una
especie de constitució franquista, text de carácter juridic amb el qual es pretenia garantir la
continuitat del règim després de la mort del dictador. Segons aquesta es manenia la forma del
estat com un regne, es mantenia la fidelitat als principis fonamentals del movimiento nacional
/aprovat 58) i per primera vegada durant el franquisme es diferenciaven les funcions de cap
d’estat i cap de govern: cap d’estat (Franco) // cap de govern (persona de confiança del general).
D’acord amb aquesta llei, l’any 1969 i davant del progressiu deteriorament físic del general
Francisco Franco, el general va designar com al seu succesor al princep Juan Carlos qui va
jurar el carrec de futur rei el 23 de juliol 1969 davant les corts franquistes.

- 1967 s’aprovarà la Ley de Libertad religiosa a partir de la qual s’acceptava el culte privat
d’altres religions tot i que l’estat es continuarà manifestant confesional i catòlic.

-Fase de descomposició (1969-1975)

Els primers símptomes de descomposició de la dictadura franquista es van començar a evidenciar a
partir del 1969, símptomes que podem identificar de la següent manera:
1. Deteriorament físic del general Franco qui cada vegada més, delegarà més
competencies/poder al seu home de confiança, cap de govern l’Almirall Luis Carrero
Blanco
2. Progressiu distanciament de determinats sectors de l'església sobretot del conegut catolicisme
social característic d’organitzacions com la JOC i HOAC
3. Augment de la capacitat movilitzadora de l'oposició antifranquista (partits polítics clandestins,
associacions obreres clandestines i associacions i plataformes ciutadanes van intensificar les
seves activitats contra el règim franquista en favor d’una democratització política del país i
sobretot d’una millora de les condicions de vida de les classes populars.
4. Atemptats terroristes sobretot de dues organitzacions:
● ETA (Euskadi ta Askatasuna). Organització clandestina nascuda l’any 1959 fruit de
una esició de les joventuts del PNV i que l’any 1969 començarà la lluita armada
defensant la independencia del país vasc.
● FRAP (Frente Revolucionario Antifascista i patriotico) associació clandestina
terrorista d’extrema esquerra.

En aquest sentit el conegut Procés de Burgos 1970 contra militans de ETA i sobretot l’assesinat del
president de govern Luis Carrero Blanco a mans de ETA l’any 1973 en la coneguda Operación
“Ogro” van ser els fets mes rellevants dels darrers anys de la dictadura. Fets que tindran ressó a nivell
nacional i internacional ja que Luis Carrero Blanco era la persona que havia de garantir la continuitat
del règim després de la mort del general Francisco Franco.

5. Tensions i diferencies entre les dues grans families del franquisme d’aleshores:
- Sector immobilista: nucli dur, més reaccionari del franquisma conegut com a sector
bunquer partidaris de mantenir la continuitat del regim despres de la mort de Franco
- Sector aperturista: Adolfo Suarez (cara visible), sector paridari d’encapçelar un
proces politic que portes a la democratització del pais.

Les tensions que es produiran entre els dos sectors provocara una autentica paralisi política entre el
1969-1973. En aquest sentit durant els dos darrers anys de la dictaudra (1973-75) el cap de govern
també sera una persona molt propera al general Franco, serà el president Carlos Arias Navarro. La
seva obra política es caracteritzarà per la impotencia i violència i enduriment de la repressió. De fet, el
setembre del 1975 s’executaran penes de mort contra militants de ETA i del FRAP condemnats en un
consell de guerra sumaríssim. De fet, el 1974 un jove anarquista Salvador Puig Antich era executat a
la presó La Modelo de barcelona.

6. Conflicte del Sahara: per tal d’afavorir la descolonització d’aquest territori (el 1969 el
govern d’Espanya havia cedit el terriori del Ifni al Marroc), el govern espanyol seguint les
recomanacions de la ONU havia acceptat la celebració d’un référendum de autodeterminació i
la existencia del conegut Frente (organització independentista saharaui). El 1975, aprofitant la
agonia del dicator Franco el Marroc exigirá el lliurament del terriori. Tot seguit el rei Hassan
II va organitzar la coneguda Marxa Verda que s’ha d’entendre com una invasió del Sahara
protagonitzada per milers de ciutadans civils marroquins. Davant de la possibilitat de l’esclat
d’un conflicte armat el govern de Carlos Arias Navarro va claudicar i el 14 nov. 1975 va
signar els acords de Madrid amb els quals el territori del sàhara era lliurat al Marroc i
Mauritània. Poc després, el 20 de novembre del 1975 moria el general Francisco Franco.

- Evolució de l’economia i de la societat espanyola

Dues consideracions prèvies:
1. Pel que fa a l’evolució econòmica del país durant el franquisme es produirà un
important canvi a partir del 1959 (podem doncs diferenciar un abans i un després
d’aquesta data que serà quan s'aprovi el conegut Pla d’Estabilització i
Liberalització Econòmica, obra dels coneguts tecnòcrates) i sense el qual no es
podrà entendre la modernització econòmica que viurà Espanya

2. Entre els historiadors i historiadores hi ha un acord generalitzat en considerar que no

són els costos materials sinó els costos demogràfics (pèrdues humanes, persones que
van marxar, persones que van acabar empresonades i la caiguda de les taxes de natalitat) els
més rellevants de la guerra civil. Uns costos demogràfics que encara són objecte
d’estudi (defuncions directes o indirectes del conflicte, exili, empresonaments,
davallada de les taxa de natalitat…).

Dècada dels 40
L’índex de desenvolupament espanyol respecte a la mitjana europea occidental era, el 1929, del 66%.
El 1960, aquest índex era del 47%. Per tant, durant la primera meitat del franquisme (1939-59, fase
totalitària) Espanya augmentarà el seu distanciament respecte l’Europa occidental.
Serà una situació difícil per a Espanya, però també ho serà pel conjunt d’Europa, castigada per la crisi
econòmica derivada del crac del ‘29 i per la Segona Guerra Mundial. (el fet de que Espanya que hagi
patit una guerra no es una justificació d’aquest endarreriment ja que Europa també havia patit guerra)
En aquest sentit, la situació econòmica espanyola empitjorarà sobretot al llarg de la dècada dels 40.
Els ‘40 són un període depressió, d’estancament i d’empitjorament constant de les condicions de vida
del conjunt de la població espanyola (fam/subalimentació)
De fet, si entre els 1948-49 la majoria dels països europeus havien recuperat els seus valors anteriors a
la Segona Guerra Mundial gracies al Pla Marshall, a Espanya, els valors de la renda nacional de 1935
(abans de la guerra civil) no es recuperaran fins el 1952, la producció de béns de consum fins el 1954, i
la productivitat agrària fins el 1962.
Podem parlar doncs d’un retrocés generalitzat de l’economia espanyola. Causes d’aquesta situació
econòmica:
- No hem de tenir en compte els danys i les pèrdues materials de la guerra civil. Aquestes són
mínimes comparades amb les pèrdues demogràfiques. (perduès humanes més importants que
les pèrdues materials)
- L’hostilitat i l’aïllament internacionals van tenir la seves repercussions. Recordem que
Espanya va simpatitzar amb les potències totalitàries quan tradicionalment les seves relacions
econòmiques i comercials estaven lligades a les potències aliades.
- L’origen fonamental de la depressió i estancament de l’economia espanyola s’ha de buscar en
la mateixa política econòmica desenvolupada pel règim franquista. I a l’hora de parlar
d’aquesta política econòmica s’han de tenir presents dues consideracions:
a) els interessos econòmics i socials dels vencedors de la guerra civil
b) els principis ideològics del règim: l’autarquia (voluntat d'assolir autosuficiencia económica i
no haver de dependre de ningú)

a) els interessos econòmics i socials dels vencedors de la guerra civil

A la II República es va produir un augment dels salaris gràcies a les negociacions sindicals i, per tant,
un augment de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora. La implantació del règim franquista
va significar tot el contrari ja que la política desenvolupada per les autoritats franquistes afavorirà
extraordinàriament al capital empresarial i perjudicarà també de forma extraordinària a la classe
treballadora ja que es restituirà la capacitat d’acumulació capitalista mitjançant l’explotació
d’aquesta classe obrera. Així, si a la II República la jornada laboral s’havia reduït a les 44h/setmanals,
durant el franquisme aquesta jornada arribarà a les 64 h/setmanals.
Com i de quina manera actuarà el règim franquista?:
1. Amb una nova legislació que protegia els interessos empresarials i en la què desapareixien la
majoria dels drets i garanties laborals.(no hi ha sindicats, no hi ha dret a vaga…) Quedarà
prohibit el dret a la vaga i la afiliació al Sindicat Vertical arribarà a ser obligatòria.
2. Amb la repressió, prohibit i perseguint qualsevol tipus d’organització política i sindical
obrerista.
3. L’Estat es reservava la capacitat de fixar els salaris de tots els sectors i activitats
productives, empreses i categories professionals. S’organitzava així un sistema
absolutament centralitzat que permetia fixar uns salaris realment baixos i que garantia la
viabilitat de l’empresa sense que els obrers poguessin protestar (no tenen cap organització que
els representi, i el dret a la vaga o manifestació no estava reconegut). Teòricament, aquesta
intervenció estatal servia per controlar la inflació (augment extraordinari accelerat dels
preus), però a la pràctica no va ser així.

Fixem-nos en la següent taula:

● 1936=100 (índex=100, és un valor referencial que ens permet fer una comparativa d’aquest
indicador – poder adquisitiu - al llarg dels anys). L’any 1939 quan acaba la guerra el poder
adquisitiu s’ha reduit més d’un 50% i al 42 un 75% (reducció extraordinaria).
Els salaris, fixats per l’Estat, creixeran molts lentament, sempre per sota dels preus dels articles i
productes de primera necessitat. En canvi els preus d’aquest articles si que oscil·laran de forma
constant. El resultat serà doncs, un retrocés extraordinàriament important del poder adquisitiu de
la majoria de la població que, alhora, provocarà una davallada de la demanada, una caiguda de la
producció (si no hi ha demanda, per què produir?, manca d’estímul de les activitats productives), i una
contracció del mercat.
Els anys 40 seran anys de fam, de malnutrició i de difusió de malalties com ara la tuberculosi. De fet,
l’obsessió de la població serà la de aconseguir aliments fent llargues cues davant de les botigues o bé
intentant aconseguir algun producte d’estraperlo, és a dir, en el mercat negre (mercat paral·lel a l’oficial,
caracteritzat per l’especulació i on es comercialitzaran de forma il·legal productes de primera necessitat, en
alguns casos, gaudint de la complicitat de les autoritats públiques – corrupció -).

El negoci dels 40 no serà la pràctica industrial o productiva, sinó l’especulació, el mercat negre, que
aportarà grans beneficis, sobretot pel que fa a les matèries primeres – blat – i als carburants.

b) els principis ideològics del règim: l’autarquia.

L’autarquia és la voluntat d’assegurar l’autosuficiència econòmica del país sense tenir presents les
seves conseqüències. Una política econòmica inspirada en els feixismes europeus i que, a la pràctica,
comportarà el col·lapse del comerç exterior (afectat també per l’aïllament internacional =
extraordinària davallada del volum i valor de les importacions / exportacions).
Espanya però, no produïa matèries primeres imprescindibles com ara el cotó (molt important per a la
indústria tèxtil catalana), era energèticament dependent (petroli), i tampoc era capaç de produir els
aliments suficients per al conjunt de la població. Aquestes mancances provocaven l’encariment
d’aquests i altres productes que s’havien de racionar mitjançant els cupos i cartilles de racionament.

*Racionament: distribució planificada i ordenada (Estat) d’un producte que escasseja.

Cupo / cartilla de racionament: la quantitat d’aquest producte assignada. Generalment el cupo era de matèries
primeres per a les indústries i les cartilles de racionament d’aliments i béns de primera necessitat – sabó - per a
la població.

Durant aquests anys, s’intentarà substituir el petroli per altres fonts d’energia, com ara l’elèctrica, en
un intent de reduir el consum d’aquest combustible fòssil ja que no es podia importar la quantitat
necessària. Però fins i tot, durant la primera meitat dels anys 40, els talls i les restriccions en el
subministrament elèctric van ser una constant.
Restricció i autosuficiència van ser els pilars de l’autarquia. Una política inspirada en els exemples
italià i alemany, però sense tenir en compte les evidents diferències entre les economies d’aquests
països i l’economia espanyola.
D’altra banda, el 1941 es crearà l’INI (Institut Nacional d’Indústria) inspirat en l’IRI italià i amb la
idea de fer ressorgir la indústria espanyola, tot que no en la seva totalitat, sinó només determinats
sectors: la indústria pesant i la indústria militar, la qual cosa significarà:
- deixar de banda la indústria de béns de consum.
- la intervenció de l’Estat pel que fa a la producció.

Efectivament, tota l’activitat econòmica estarà sota el control estatal seguint les seves directrius
autàrquiques (d’autosuficiencia - l’estat fixara que es el que s’ha de produir i en quines quantitats) i,
amb aquest objectiu, es crearà la coneguda Comisaria de Abastecimientos y Transportes, un
organisme encarregat de controlar la producció des del seu origen (el productor) fins el consumidor.

Teòricament, aquest organisme comprava directament la producció al productor a un preu establert,

fixat, prèviament per les autoritats. Un preu baix, amb l’objectiu teòric de oferir aquests productes al
consumidor en el mercat oficial a un preu també baix, la qual cosa justificava també els salaris baixos.
(no cal que cobris més perque amb el que cobres ja tens suficient per satsifer les necessitats)

Ara bé, la realitat ve ser molt diferent. Al ser els preus de compra (fixats per l’Estat) tan baixos, bona
part de la producció no era declarada i no arribava al mercat oficial (mercat des abastit), sinó que era
desviada al mercat negre on els beneficis eren més grans (bé escàs = bé més car), sobretot si tenim en
compte que el mercat oficial quedava des abastit i els preus d’aquest productes en el mercat negre
oscil·laven de forma constant

Al camp, el petit camperol diversificarà la seva producció per tal d’assegurar-se la subsistència,
mentre que els grans propietaris i terratinents, que gaudien de favors polítics i que comptaran amb la
complicitat de les autoritats (corrupció) desviaran bona part de la seva producció cap al mercat negre,
origen d’autèntiques fortunes gràcies a l’especulació.

**Recordeu: el mercat oficial està des abastit (escassa capacitat productiva del país i desviament
d’una part de la producció que no és declarada). Els preus els fixa l’Estat.
Mercat negre: destinació de la producció no declarada on els preus oscil·len de forma extraordinària.
Resultat: racionament, fam, subalimentació. Si t’ho podies permetre, recorries al mercat negre; sinó,
a dependre del racionament i a patir gana.

La Comisaria, també haurà d’abastir de matèries primeres a la indústria mitjançant els cupos
assignats prèviament (cupó: quantitat de matèries primeres i energètiques que concedia l’Estat a
determinades empreses perquè poguessin funcionar), però sovint aquestes empreses també van
recórrer al mercat negre. Fins i tot, moltes indústries van aconseguir més beneficis revenent els seus
cupos en el mercat negre que no pas produint.
Conclusió: tres són els elements que expliquen aquesta depressiva situació econòmica espanyola:
1. La caiguda del poder adquisitiu de la majoria de la població. Els salaris baixos comporten
una davallada de la demanda i una contracció del mercat. Això es traduirà en una menor
activitat econòmica i una disminució de la renda nacional. L’enriquiment no prové de la
productivitat, sinó de l’especulació.
2. La desarticulació del mercat oficial com a resultat de la importància del mercat negre i del
fracàs dels canals de distribució oficials (Comisaria de Abastecimientos y Transportes).
3. El col·lapse del comerç exterior. Espanya depèn de l’exterior i aquest col·lapse es traduirà
en una manca de productes vitals per a l’activitat productiva del país, com ara els adobs
químics, el petroli o la maquinària industrial, i que afectarà de forma directa a l’agricultura.

*Inflació: fenòmen econòmic que es caracteritza per l’augment generalitzat dels preus
resultat o sinònim de la progressiva pèrdua de valor de la moneda.
Dècada dels 50
Dècada en la qual s’iniciarà un procés de liberalització econòmica trencant amb l’intervencionisme
autàrquic. Causes:
1. La mateixa realitat econòmica del país, un país que encara no havia recuperat els valors
econòmics anteriors a la guerra civil, quan a principis dels 50 la majoria dels països d’Europa
ja havien recuperat els seus valors tot i haver patit la II Guerra Mundial (gràcies a les ajudes
nord-americanes del Pla Marshall).
2. Les primeres manifestacions de malestar social i popular derivades de les males
condicions de vida que generava aquesta situació. L’autarquia continuava empitjorant la
situació del país i cada vegada més veus reclamaran un canvi. Dues expressions clares seran
la vaga de tramvies de Barcelona 1951 i la vaga del País Basc del 1953.
3. Les noves condicions internacionals caracteritzades pel reconeixement del règim franquista
(1953/1955) i pel procés d’expansió econòmica característic de la 2ª meitat del segle XX,
concretament entre 1945 i 1973.

La qüestió és que l’intervencionisme estatal en l'economia amb una voluntat autàrquica havia
estat un fracàs i l’economia espanyola es trobava en una profunda depressió. Situació que forçarà els
primers canvis en favor d’una progressiva liberalització de l’economia. En aquest sentit, el 18 de
juliol de 1951 es produirà un canvi de govern amb dos objectius principals:
1. Iniciar aquest procés de canvi i liberalització econòmica.
2. Iniciar els primers contactes internacionals que portaran a les negociacions del 1953 amb el
Vaticà i els EEUU
Un nou govern en el què apareixerà un ministre sense cartera ministerial: Luis Carrero Blanco, home
de confiança del dictador que defensarà la liberalització i els canvis necessaris de l’economia
espanyola sense que es produís cap canvi polític (immobilisme polític). De fet, l’opció de Carrero
Blanco havia estat dissenyada per un tecnòcrata representant de l’Opus Dei, Laureano López Rodó, i
serà la que finalment s’imposi.

D’aquesta manera, el 1953 es signarà el Pacte de Madrid amb els EEUU. Un pacte pel qual Espanya
rebrà ajudes econòmiques del país nord-americà, ridícules si les comparem amb les ajudes que
havien rebut els països de l’Europa Occidental que havien acceptat el Pla Marshall, però que seran
vitals per a l’economia espanyola, ja que permetran trencar el cercle viciós autàrquic dels quaranta
i poder importar productes de l’exterior.
Efectivament: les ajudes nord-americanes permetran importar aquells productes que escassejaven a
Espanya i que eren vitals per a les activitats productives del país, com ara fonts d’energia, matèria
primera, adobs químics o maquinària (noves tecnologies).
Uns productes que faran augmentar les inversions productives i que revitalitzaran diferents
sectors productius del país (tornaran a posar en marxa), la qual cosa es traduirà en un augment de
la producció i de l’oferta de béns que, de retruc, farà desaparèixer el mercat negre i el
racionament de béns.

De forma paral·lela, l'augment de l’oferta i de la producció de béns provocarà també una primera
reducció dels preus i estímul pel mercat consumidor.
A més, la revitalització de les activitats productives afavorirà l’augment de l’ocupació laboral (hi ha
una demanada de mà d’obra) que afavorirà l’augment dels salaris i de la demanda del mercat
consumidor. Elements molt important per tal de neutralitzar el malestar social. Una demanda que,
alhora, servirà d’estímul per augmentar les inversions productives i el resultat serà un creixement
de l’economia espanyola de tal forma que serà ara, al llarg dels 50, quan es recuperin els valors
econòmics anteriors a la guerra civil espanyola.
Ara bé, els 50 no seran un període d’un gran creixement econòmic, sinó un període de recuperació, de
recuperar la normalitat econòmica del país. Els 50 seran doncs els anys de la normalització
econòmica del país després de la depressió i l’estancament que havia provocat l’autarquia.

Resum del que van significar les ajudes econòmiques dels Estats Units, efectes a nivell econòmic:
1. Augment importacions d’articles vitals per l’economia espanyola
2. Augment inversions productives – sector primari i industrial
3. Revitalització activitat productiva
4. Augment producció de béns
5. Augment de la oferta
6. Desapareix el racionament i el mercat negre
7. Davallada preus bens = Augment de la demanda productes
= Augment demanda de mà d’obra, augment salarial (estimul demanda)
=Creixement econòmic = Normalització econòmica d’Espanya

De fet, el creixement dels 50 tenia un límits molt clars ja que el model era feble i no tenia garantida
la seva continuïtat, bàsicament per dos motius:
1. D’una banda per la balança comercial deficitària. El model econòmic autàrquic s’havia
fonamentat en el mercat intern i ara es feia evident la necessitat de recórrer al mercat exterior,
a les importacions d’aquells elements vitals per a l’economia i activitats productives
espanyoles. Unes importacions que si no eren compensades amb exportacions
provocaven aquest dèficit de la balança comercial que l’any 1956 es situava al voltant dels
371 milions de dòlars. (recordeu que la balança comercial mesura la relació entre el valor de
les exportacions i el valor de les importacions). De fet, les exportacions espanyoles estaven
aleshores limitades als cítrics i minerals; i industrialment, no era gens competitiva.
2. El problema de la inflació que serà incontrolable (1956 serà el pitjor any). El problema de la
inflació ja s’arrossegava des de la dècada dels 40, però als 50 aquesta inflació augmentarà
com a conseqüència de l’augment dels salaris. Uns salaris que encara estaven fixats per les
autoritats franquistes (el govern) i que durant aquests anys augmentaran per decret un 25%,
obra del ministre Girón i que es coneixerà com “el gironazo”.
Aquest augment però, provocarà un increment dels preus en el mercat, provocant d’aquesta manera
una espiral inflacionista: a cada nou augment salarial es produïa un augment exponencial dels preus
en el mercat.
Arribarà un moment en què la inflació serà incontrolable i provocant malestar social (la vaga
d’estudiants del 56 és un clar reflex) i tensions polítiques entre els representants del Movimiento
Nacional i els tecnòcrates que defensaven la necessitat de garantir la plena liberalització econòmica
sense cap tipus d’intervencionisme estatal.

Finalment, el 1957 es produirà un nou canvi de govern amb l’objectiu de aconseguir la liberalització
econòmica i la modernització productiva i en el qual ja trobarem els primers ministres tecnòcrates:
- Mariano Navarro Rubio, ministre d’Hisenda
- Alberto Ullastre, ministre de Comerç
Uns tecnòcrates que rebran el recolzament dels sectors capitalistes del país i que formularan els 1959
el conegut Pla d’Estabilització i Liberalització Econòmica (marca un abans i un després en la
història economica espanyola).
Un Pla necessari per garantir un creixement econòmic sostingut i que es començarà a elaborar a
Espanya amb la col·laboració del Fons Monetari Internacional (FMI) i que comptarà amb la
participació de tècnics com Joan Sardà i Dexeus.
Finalment, el juliol de 1959 s’aprovarà el Pla què, principalment, actuarà en tres àmbits
macroeconòmics:
1. S’eliminaran tots els mecanismes de control directe sobre l’economia presents des de la
dècada dels 40
2. Es reformarà el sistema financer amb la creació de nous bancs, alhora que s’intentarà
controlar la inflació mitjançant la pujada dels tipus de interès, congelant els salaris i els
preus, i oferint més facilitats a les inversions estrangeres.
3. Es liberalitzarà el sector exterior, és a dir, es deixarà importar capitals obrint el país a les
inversions estrangeres, i es donarà més llibertat a les exportacions i importacions. Per
afavorir aquestes mesures es devaluarà la pesseta.
Els efectes del Pla seran immediats tot i que durant els primers mesos van ser força negatius: la
productivitat de les empreses va reduir-se (recessió), els salaris van baixar, el cost de la vida va
augmentar i el nombre de persones aturades es va incrementar (1959 aquesta xifra va augmentar de
91.000 persones a 200.000). Les dificultats per trobar una feina expliquen ara les grans onades
migratòries a l’estranger de 1959-60 i 61.
Precisament el 1961 finalitza la fase estabilitzadora i el 1962 serà el primer any d’un creixement
econòmic important i sostingut, fenomen que s’estendrà fins el 1973.
Periode conegut com “El milagro económico español” o el desarrollismo: periode de creixement
económic de forma extraordinaria, L’objectiu de modernitzar el pais sense que es produis cap canvi
polític (sense reconeixer llibertats i drets, res de democracia ni liberalisme polític; només liberalisme
econòmic)

Recordem que el principal objectiu era garantir el creixement econòmic però sense que es produís
cap canvi polític, és a dir, la liberalització econòmica i l'immobilisme polític.

Dècada dels 60
La característica més rellevant d’aquesta dècada són els canvis socials produïts com a conseqüència
dels canvis econòmics. I en aquest sentit, el canvi migratori serà essencial. El 1959 s’aprova el Pla
d’Estabilització i s’acceleraran les migracions cap a l’exterior (recordem els seus efectes durant els
primers anys serán negatius) que, i desde una perspectiva econòmica, seran molt positives:
- Menys població = menor pressió sobre el problema de l’atur.
- Esdevindrà una important font d’ingressos per a l’economia espanyola ja que comportarà una
important entrada de divises estrangeres.
- Va afavorir que marxés l’excedent agrari i que es modernitzés el camp espanyol gràcies al
descens dràstic del nombre de jornalers.

També cal assenyalar la importància dels moviments migratoris interns, un fenomen d’una
magnitud sense precedents fins aleshores. Es tracta d’un moviment interregional que anirà de les
àrees rurals i agràries a les zones urbanes i industrials (èxode rural).
En aquest sentit, les principals àrees receptores d’aquests moviments migratoris interns seran Madrid,
Catalunya i el País Basc principalment; i València i Alacant en menor mesura. És a dir, el centre i la
perifèria peninsular que era on es trobava concentrada la major part de la indústria espanyola.
En canvi, les principals àrees migratòries seran Galícia, Castella i Lleó i de la Manxa, Andalusia i
Extremadura.
Principals conseqüències d’aquests moviments migratoris interns i que es calcula van afectar a uns 5
milions de persones:

- Canvi en el perfil demogràfic de la població. Si el 1950 la meitat de la població espanyola

era urbana, el 1970 aquesta ja representarà 2/3 parts. Ara bé, l’expansió de les ciutats
espanyoles es va caracteritzar per la manca de planificació i pel creixement desordenat i
sovint de mala qualitat de la perifèria (barraquisme - barris de barraques i àrees
suburvials).

- Canvi en la estructura productiva del país. És ara, al llarg d’aquests anys, quan Espanya
deixa de ser un país fonamentalment agrari i esdevé un país industrial i de serveis. De fet, el
sector secundari esdevindrà el motor d’aquest creixement econòmic durant aquests anys (la
producció industrial creixerà un 10%anual). Una indústria cada vegada més diversa:
metal·lúrgica, química, alimentació, i sectors tradicionals com el tèxtil. Als 70 s’obriran les
centrals nuclears de Vandellòs i d’Ascó.

- Canvi en l’estructura professional del país, ja que en un curt període de temps milers de
persones canviaran d’activitat i de forma de viure. És ara quan apareixerà una classe mitjana
més oberta i dinàmica, incentivada per la competència del mercat capitalista; i una classe
obrera més jove i qualificada.

Podem afirmar que tots aquests canvis es van produir amb retard i molt concentrats en el temps si els
comparem amb els mateixos canvis que havia experimentat l’Europa Occidental.
Tot plegat, es va traduir en una societat més complexa i moderna: canvi en l’estructura demogràfica
(urbana), canvi en l’estructura productiva (industrial), i canvi en l’estructura professional
(qualificada). Una qualificació lligada o vinculada a un altre element: la millora del nivell educatiu i
formatiu de la població, una educació que esdevindrà un element clau a l’hora de trobar una feina
qualificada i, per tant, més bé remunerada.
Una societat que s’anirà distanciant de la tutela i la influència de l’Església (procés de laïcització) i
que progressivament s’anirà transformant en una societat de consum gràcies a l’augment del poder
adquisitiu de la immensa majoria.
Finalment, un altre canvi social important, va ser el progressiu canvi del rol social de la dona. Una
dona que, al llarg dels 60’, s’incorporarà de forma significativa en el mercat laboral, sobretot a
l’administració i sector serveis.

D’altra banda, al llarg dels 60, el creixement econòmic espanyol serà molt important. Països
industrialitzats com Alemanya o Anglaterra tindran unes taxes de creixement més reduïdes o
moderades que l’espanyola. Clar que, el salt qualitatiu, ja l’havien fet aquests països abans (dècada
dels 50).
Un creixement de l’economia espanyola que s’explica, bàsicament, per la progressiva integració del
país en l’economia europea i mundial i que aleshores experimentaven un extraordinari creixement.
Per tant, serà un creixement induït, estimulat, des de fora, sobretot mitjançant tres vies:
 1. La necessitat europea de mà d’obra i que provocarà un intents moviment migratori des
d’Espanya cap a els països europeus necessitats. Els emigrants, generalment temporals,
enviaran i portaran divises estrangeres que seran invertides en el país (habitatges, negocis,
béns de consum…).
2. El turisme. A partir dels 50 el poder adquisitiu de bona part de la població europea
augmentarà de forma considerable, fet que afavorirà el desenvolupament d’aquesta activitat i
la planificació de les vacances, de tal forma que Espanya esdevindrà una de les principals
destinacions turístiques. Estímul també per millorar les xarxes de transport i comunicació
(primeres autopistes de peatge) i construir equipaments a les àrees turístiques del país.
3. I les inversions de capital estranger, sobretot tenint en compte els salaris dels treballadors
espanyols, més baixos que a la resta d’Europa Occidental; i l’extraordinari potencial del
mercat espanyol fruit de la seva modernització i desenvolupament.
Aquests tres elements, comportaran una extraordinària injecció de capitals a l’economia
espanyola, sense la qual no es pot entendre el “Milagro español” creixement econòmic
experimentat al llarg dels 60.

A partir dels 60, el creixement econòmic es convertirà en l’eix del discurs polític de les autoritats
deixant de banda l’ideològic. Un discurs polític que explicarà el creixement econòmic gràcies a
l’actuació del règim i a la seva política econòmica quan, en realitat, aquest creixement havia estat
possible gràcies al context i a la conjuntura d’expansió econòmica europea i mundial.
Així, al llarg dels 60 podem diferenciar dues etapes:
1. 1959-1964. Etapa caracteritzada per la liberalització de l’economia espanyola i en la què
desapareixen tots els mecanismes d’intervenció autàrquics creats al llarg de la dècada dels 40
(l’únic mèrit que es pot reconèixer a les autoritats franquistes)
parlar!!

2. 1964-final del franquismes. Etapa de planificació, plasmada en els coneguts Plans de

Desenvolupament que seran tres: 1964, 1968 i 1972. Una còpia dels plans de
desenvolupament econòmic francès i amb els què es volia donar una racionalitat i coherència
al creixement econòmic espanyol seguint dues línies d’actuació:
- D’una banda impulsant tota una sèrie d’inversions de caràcter públic i no privat, sobretot en
infraestructures.
- D’altra, incentivant el creixement i desenvolupament de determinades àrees del país
mitjançant la coneguda “política de polos de desarrollo”, una política més simbòlica i
propagandística que eficaç que pretenia reduir els desequilibris regionals mitjançant la
promoció de noves indústries en zones escassament industrialitzades. A la pràctica, les grans
fortunes i la banca invertirà en aquelles àrees més dinàmiques del país, del tal forma que
Madrid i Barcelona esdevindran els dos grans centres d’inversió del país. Serà ara quan
aparegui, per exemple, la Zona Franca de Barcelona.

De qualsevol forma, els recursos que tenia l’Estat eren limitats, ja que la seva política fiscal es
caracteritzarà per no fer pagar impostos a les grans fortunes espanyoles. De fet el impostos indirectes
(consum…) eren més elevats que els directes. És a dir, es feia pagar més als sectors que tenien menys
recursos.

Període caracteritzat per:

● La reconversió i el creixement econòmic d’un important nombre de sectors industrials
● El pes cada vegada més gran del sector dels serveis (progressiva terciarització)
● La crisi de l’agricultura tradicional
 ● I la creixent dependència de l’exterior, sobretot pel que fa a les importacions i al turisme.
Tot plegat, es traduirà en una integració més gran i una més gran sensibilitat respecte a les
oscil·lacions de l’economia mundial. parlar de la crisi mundial de 1973

De fet, l’expansió econòmica dels 60 es va aturar a partir del 1973 a causa de la crisi mundial
desencadenada arran de la guerra del Yom Kipur i la crisi del petroli quan els països de l’OPEP
reduiran la producció d’aquest combustible fòssil provocant el seu encariment a nivell internacional
(de 4,6$/barril a 11,92$).
Una crisi que a Espanya coincidirà amb l’etapa final del règim i que a nivell econòmic provocarà:
- Un augment de la inflació.
- Un augment del dèficit de la balança comercial (de 3.500 milions dòlars el 1973 a 7.000
l’any 1975).
- Un augment del dèficit pressupostari de l’Estat.
Situació que s’agreujarà per l’enduriment dels darrers anys del fraquisme (càrregues policials,
judicis sumaríssims, penes de mort i execucions) i l’augment de la pressió reivindicativa
d’importants sectors de la societat espanyola contraris al règim.

- Formes de repressió

Una de les principals característiques del règim franquista va ser la repressió, la repressió dirgida:
- contra els moviments d’esquerres i democràtics
- contra els valors que va representar la República
- i contra qualsevol manifestació nacionalista diferenciada de l’espanyolista, lingüística,
cultural o política.
Una repressió institucionalitzada, legitimada, ja que era una manera d’administrar la victòria sobre els
vençuts sense deixar cap mena d’esperança per a la reconciliació, com si es tractés d’un càstig diví.
L’objectiu era difondre el terror (empresonaments, persecucions, tortures i execucions) i apaivagar
qualsevol intent de dissidència. Temps de por i de silenci, en el qual les persones amagaven el seu
passat i no parlaven de política.

En aquest sentit, la repressió contra els moviments democràtics i d’esquerres es va articular mitjançant
dues lleis:
-Ley de Responsabilidades Políticas (1939)
-Ley de la Represión de la Masonería y el Comunismo (1940) - règim es definia com anticomunista

Segons aquestes lleis, totes dues de caràcter retroactiu (En dret implica l'extensió de l’aplicació
d’una norma o llei no només sobre fets o delictes estipulats a partir de la seva aprovació sinó que
s'aplicarà també als mateixos fets produïts amb anterioritat a la seva promulgació), els presumptes
delictes quedaven sotmesos a la jurisdicció militar i les penes (condemnes) anaven dels
empresonaments als afusellaments.
D’altra banda, el 1963 es crearà el TOP (Tribunal de Orden Público) encarregat de jutjar a partir
d’aleshores els delictes polítics, tot i que els delictes de terrorisme continuaran reservats a la
jurisdicció militar. Un dels judicis més coneguts del TOP serà l’anomenat procés 1001 contra
dirigents de les il·legals CCOO (Comissions Obreres, sindicat clandestí de tendència comunista) el
1973.
Paral·lelament, el món de l’administració pública, de la cultura i de la docència seran objecte de les
conegudes depuracions fent servir, sobretot, com a instrument la delació, sovint forçada; la qual cosa
donarà peu a la més absoluta arbitrarietat i a una autèntica aberració jurídica ja que molts professors i
funcionaris havien de demostrar la seva innocència sense saber de què se’ls acusava.
Una dada: a Catalunya, aquestes depuracions van significar l’acomiadament d’uns 25.000 funcionaris.
Centenars de mestres van ser expulsats o traslladats fora de Catalunya, alhora que centenars eren
desplaçats a Catalunya procedents de Castella i Extremadura per ocupar aquestes places.
La repressió cultural es practicarà també mitjançant els llibres de text, on s’enaltia de forma
desmesurada la figura del General, es tergiversava la història, i només es propagaven els valors dels
vencedors. De fet, l’educació va esdevenir un mitjà d’adoctrinament polític i religiós.
L’ensenyament primari i el mitjà va quedar majoritàriament en mans de l’Església, i es va imposar
l’obligatorietat de la religió i de la Formación del Espíritu Nacional, assignatura que ensenyava els
principis bàsics de la doctrina falangista.
També quedava prohibida la coeducació.
Pel fa a la condició de la dona, es van derogar tots els avenços aconseguits durant la II República i es
va consolidar un sistema de valors masclista que les considerava inferiors i que limitava la seva
funció social a l’àmbit domèstic. (Veure text comparatiu condició jurídica de la dona el 1934 i el
1968, PDF).
Pel que fa a Catalunya, es pot afirmar que Catalunya va perdre la guerra.
No oblidem que la dictadura franquista va voler imposar per la força un nacionalisme espanyolista
unitari, agressiu i excloent envers la resta de minories nacionals (uniformista i centralista).
En aquest sentit, els catalans i les catalanes, a més de patir la repressió social i política comuna a tot el
país, va sofrir la repressió sistemàtica de tots els seus senyals d’identitat en diversos àmbits:
● Política, amb la derogació de l’Estatut d’Autonomia (5 abril 1938).
● Cultural, amb la prohibició i persecució de l’ús públic de la llengua catalana.
● Simbòlica, amb la prohibició de banderes, himnes i cançons.
● Terminològica, amb el canvi de nom de places, carrers, avingudes i de la toponímia
(Sardañola).
● Econòmica, amb la confiscació dels béns de moltes associacions i institucions catalanes,
d’exiliats i de polítics republicans.
Tot i que a partir de la dècada dels 60’, sobretot amb l’aprovació de la Ley de Prensa de 1966 es va
obrir la possibilitat de publicar llibres i revistes en llengua catalana, a la pràctica la persecució va
continuar per mitjà de la censura, les multes i les prohibicions.
L’exemple més paradigmàtic d’aquesta repressió va ser l’afusellament del president de la Generalitat
Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 després d’un consell de guerra sumaríssim i de ser
condemnat a mort acusat del delicte de rebel·lió militar.

- Oposició antifranquista

Dècada dels 40’

Quan va finalitzar la guerra civil espanyola amb la victòria dels rebels i malgrat la repressió
desencadenada per aquests, es van constituir moviments de resistència i d’oposició a la dictadura,
tant a l’interior com a l’exili.
A Espanya, els fronts de lluita antifranquista van ser tres:
1. el moviment obrer.
2. els grups monàrquics que veien reduïdes les seves aspiracions de restaurar la monarquia a
Espanya.
 3. els maquis o guerrilla.

1. Moviment obrer
D’una banda, l’activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va
interrompre, tal i com ho demostren els empresonaments i les execucions de militants d’aquestes
formacions, tot i que aquestes activitats van ser mínimes, escasses, durant els primers anys de la
dictadura a causa de la duríssima repressió desencadenada pel règim (terror)
Tan sols destacar les vagues, poc nombroses i d'escassa repercussió a Catalunya (1945/46) i el País
Basc (1947)

2. Monàrquics
Els monàrquics, per la seva banda, amb el suport de la noblesa i de l’alta burgesia, van saber
guanyar-se el suport d’un sector de les forces armades i van adreçar el 1943 una carta col·lectiva al
general Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia.
Dos anys més tard, el 1945, el comte de Barcelona, Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare del
príncep Joan Carles, va fer públic a Lausana (Suïssa) un manifest on exigia a Franco que es retirés per
restaurar la institució monàrquica en la seva persona.
Franco, però, rebutjarà totes dues cartes.

3. Maquis o guerrilla
Pel que fa als maquis o guerrilla, aquests es van constituir en dos grups diferenciats:
a)d’una banda, un grup format a partir d’excombatents de la guerra civil espanyola, que encara
subsistien escampats per les muntanyes des de l’acabament del conflicte i que no el donaven per
finalitzat tot esperant el moment d’actuar juntament amb una ofensiva exterior contra el règim, a
priori, de les potències aliades de la II Guerra Mundial.
b)b) el segon grup el formaven unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França
i que havien format part de la Resistència del país veí. Aquests grups intentaran traslladar aquesta
experiència a Espanya. La seva acció més espectacular va ser l’intent d’ocupació de la Val d’Aran
(octubre 1944), que fracassarà a causa:
- de la falta de coordinació entre els diferents grups guerrillers
- de la repressió exercida per l’exèrcit i la Guàrdia Civil
- de l’escàs ressò que van tenir les seves accions en els mitjans de comunicació (censura)
- i del record de la guerra que aquestes accions provocaven entre la població civil.
Un intent frustrat protagonitzat per uns 4000 homes que malvivien en els boscos d’alta muntanya,
amb l’objectiu d’instaurar a la Val d’Aran un govern provisional de la República, enderrocar a Franco,
i retornar la democràcia a Espanya.

………
Dècada dels 50´
A la dècada dels 50’ l’oposició interior experimentarà tres canvis importants:
1. La renúncia a la lluita violenta (el 1948 el PCE i la CNT renunciaven a continuar la lluita
armada).
2. El canvi generacional dels seus militants o representants.
3. L’impuls que rebrà l’actuació opositora a les universitats i en el si dels mateixos sindicats
franquistes.
D’aquesta manera, en els 50’ apareixerà una conflictivitat social, de caràcter irregular, però molt
important si la comparem amb la dècada anterior. Es tracta d’una conflictivitat no directament política
però si amb clares connotacions polítiques protagonitzades per joves estudiants i obrers. I en
aquest sentit, cal tenir una cosa present, i és que s’ha produït una ruptura generacional, ja que
aquests joves no han viscut la guerra i seran persones que no han estat traumatitzades per la por i el
trauma que va provocar la guerra civil. És ara, a partir dels 50`quan es comença a manifestar el
malestar social i popular present en la societat espanyola davant les pèssimes condicions de vida
(fam, misèria…).
Les accions més freqüents de l’oposició seran la convocatòria de vagues, encara il·legals, on es
reivindicaran fonamentalment millores econòmiques. En aquest sentit, la vaga que va tenir un ressò
més gran va ser la vaga de tramvies de Barcelona al març de 1951 a causa de l’augment de les
tarifes.
Efectivament, al gener de 1951 el govern espanyol decideix augmentar les tarifes del tramvia a
Barcelona de 50 a 70 cèntims. A Madrid aquesta mesura no tindrà efecte i el preu es congelava en 40
cèntims.
D’aquesta manera a Barcelona es produirà la primera, i massiva, revolta popular en època
franquista, i s’organitzarà una campanya anònima i espontània de la població decidida a boicotejar
el tramvia.
La gent anirà a peu a tot arreu (feina, mercat, futbol…) i els tramvies circularan buits per la ciutat. La
premsa escrita, en un principi, no dirà res, però després començarà a fer al·lusions a una conspiració
comunista. No va servir de res. Darrera del boicot no hi havia cap organització política o sindical. Va
ser una resposta espontània de la població que ara, a més, començarà també a boicotejar la premsa.
Finalment no s’aconseguirà fer efectiu l’augment de les tarifes i el governador civil de Barcelona serà
destituït. La premsa clandestina i estrangera si que faran ressò dels fets i escamparan la notícia. Per
primera vegada, les autoritats franquistes havien estat vençudes.
A la resta del país també es produiran altres manifestacions, però cap va tenir la importància que va
tenir la de Barcelona.
Fins el 1956 no es tornarà a produir una altra mobilització important, aquesta vegada protagonitzada
pels estudiants universitaris.
La universitat espanyola estava controlada pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), però a la dècada
dels 50’ apareixerà un nou grup d’estudiants a les facultats espanyoles, uns estudiants que no havien
viscut ni patit la guerra i que exigiran una representació més democràtica dels estudiants
Així, el gener de 1956 es produiran mobilitzacions a Madrid davant del Ministeri d’Educació. Al
febrer aquestes mobilitzacions continuaran i paral·lelament s’organitzarà una manifestació falangista
que coincidirà i toparà amb la dels estudiant democràtics, produint-se un enfrontament en el qual un
jove falangista resultarà greument ferit
Ràpidament intervindrà el govern i ordenarà la detenció de tots aquells que participin d’aquestes
manifestacions estudiantils.
Paral·lelament a Barcelona, també es produiran mobilitzacions estudiantils molt semblants i que
provocaran el tancament d’aules i facultats.
Finalment, el 1959 es permetrà la lliure elecció de representants i delegats universitaris.
Aquestes mobilitzacions estudiantils de caire universitari, i la posterior intervenció policial i
tancament de les aules, es tornaran a produir, però d’una forma més contundent, a finals dels 60 i
principis dels 70.
Pel que fa al moviment obrer, la CNT i la UGT, no van poder recuperar bona part de la influència que
havien gaudit en el passat entre la classe treballadora. Ser militant d’una organització clandestina era
un risc que podia comportar la persecució, l’empresonament i la tortura.
Així doncs, l’estratègia de les diferents organitzacions polítiques i sindicals serà la d‘estar presents
(ser-hi) allà on hi havien treballadors aprofitant els espais mínims de legalitat per tirar endavant
l’oposició al règim. De quina manera?, aprofitant l’elecció dels enllaços sindicals (representants
escollits pels treballadors d’una empresa dins del sindicat) i dels delegats universitaris per tal
d’involucrar-se en el Sindicat Vertical i en el SEU respectivament.

………
Dècada dels 60’-70’
L’oposició durant la fase tecnocràtica de la dictadura s’obrí el 1962 amb el col·loqui de Munic, més
conegut amb el nom de “Contuberni de Munic”, una reunió que tingué lloc a Alemanya el juny de
1962 i que va aplegar a diferents dirigents de l’exili espanyol i a personalitats de l’interior del país
d’ideologia liberal, socialista i democratacristiana.
Aquesta reunió va ser important perquè va significar una primera reconciliació entre els espanyols, i
perquè va fer pública l’exigència d’un retorn de la democràcia i de les llibertats i drets fonaments dels
espanyols com a condició per tal de sol·licitar l’ingrés en la CEE (antecedent de l’actual UE).
La resposta de Franco, serà contundent i ordenarà l’empresonament i/o desterrament dels participants
d’aquella reunió.
D’altra banda, al llarg dels 60 i la primera meitat dels 70, l’oposició es va anar incrementant
progressivament, i les crítiques al règim es van estendre entre el conjunt de la societat. De fet, els
conflictes laborals es van multiplicar, conflictes que tindran el seu origen en reivindicacions laborals
i demandes de llibertats polítiques.
Pel que al moviment obrer, la seva actuació a través de vagues, reunions clandestines i manifestacions
va esdevenir molt més rotunda i va coincidir amb l’agitació universitària i els atemptats terroristes
(ETA, FRAP, GRAPO).
Un moviment obrer que va recuperar protagonisme gràcies a la fundació de la USO (Unión Sindical
Obrera) el 1961 (sindicat independent de partits polítics i d’arrel cristiana), i de les CCOO
(Comissions Obreres) el 1962, organització influenciada pel PSUC i el PCE
Paral·lelament, el moviment comunista anirà adquirint força tant a Catalunya a través del PSUC,
com a la resta de l’estat espanyol amb el PCE, un partit que, juntament amb el PSOE, es configuraran
com els partits més importants de la clandestinitat espanyola.
Santiago Carrillo liderava el PCE, i un jove sevillà pràcticament desconegut fins aleshores, Felipe
González, accedia el 1974 a la secretaria general del PSOE.
Pel que fa a les institucions/plataformes unitàries d’oposició al franquisme, cal destacar la Junta
Democràtica, creada el 1974 i encapçalada pels PCE; i la Plataforma de Convergència
Democràtica, creada el 1975 i liderada pel PSOE.
Unes plataformes que evidenciaven unes aliances antifranquistes de caràcter interclassista, entre
diferents sectors de la societat espanyola que, sense abandonar les mobilitzacions, esperaven la mort
del dictador per plantejar les seves alternatives polítiques de retorn a la democràcia.

CATALUNYA - 1971 Creació Assemblea de Catalunya (organisme ilegal i clandestí), plataforma

antifranquista que agrupava l'oposició catalana contra la dictaudura de Franco

EXPLICAR TAMBÉ LA CREACIÓ DE DUES PLATAFORMES UNITARIES (organitzacions d'esquerra):

- Junta Democratica
- Plataforma de Coordinación democratica