Tema 12: Espanya i Catalunya del 1939 al 1982

1. La llarga postguerra (1939-1956)

Franco: instaurar règim dictatorial totalitari. Estat: posició oposada a la de les democràcies liberals occidentals.
Preceptes ideològics de la dreta tradicional i del feixisme: base ideològica del règim.

1.1. El franquisme, una dictadura totalitària

Règim polític imposat per Franco: articulava entorn de la figura del líder, personalitzada en ell mateix. Franco: cap de
l’Estat, cabdill d’Espanya i generalíssim dels exèrcits; concentrava els poders legislatiu, executiu, judicial, militar i
polític, era el cap de l’únic partit polític admès legalment, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, o
Movimiento Nacional. Base social del règim: sectors més conservadors de la societat, l’alta burgesia, l’exèrcit i
l’Església.

La dictadura, dues prioritats:

- Suprimir les llibertats: eliminar els drets individuals i col·lectius, com les llibertats de reunió, expressió,
manifestació, religió i premsa.
- Eliminar l’oposició: política repressiva contra: donar suport a la República, executats o empresonats. Depurar
Administració: prescindint: funcionaris sospitosos de no ser adeptes al règim.

Conseqüència: nombrosos espanyols: exili, i molts exiliats durant la guerra: no van tornar al país.

1.2. Adaptació a la conjuntura internacional

Primers anys: franquisme: canvia d’aliats internacionals, relacions exteriors espanyoles: travessar tres etapes.

- Finalitzar Guerra Civil: Espanya: excel·lents relacions: potències de l’Eix: suport militar i polític a Franco. Govern
de Franco: declarar primer neutral i després no bel·ligerant en Segona Guerra Mundial.
- Victòria dels aliats: Espanya: aïllament internacional: rebuig majoria països: dictadura franquista. No admesa a
l’ONU i no es beneficia de les ajudes del Pla Marshall. 1946: retirada dels ambaixadors estrangers.
- Anys cinquanta: Guerra Freda, Franco: aliat anticomunista d’importància estratègica. 1953: acord amb USA:
permetre a l’exèrcit nord-americà establir bases militars a Espanya a canvi ajuda econòmica. Espanya: admesa a
la Unesco (1952) i a l’ONU (1955).

2. Tecnocràcia i desarrollismo (1956-1969)

Inclusió Espanya: escenari polític internacional: canvi de model en la política i l’economia. Algunes de les «famílies»
del règim: falangista (perdre protagonisme, en benefici d’altres grups més disposats a emprendre reformes).

2.1. Tecnòcrates i reformistes

Àmbit polític: progressiva renovació dels dirigents: final anys cinquanta: dos grups entre «famílies» del règim:

- Tecnòcrates: procedents de l’Opus Dei, partidari de liberalitzar l’economia: modernitzar el país, mantenint
intactes els principis autoritaris i ultracatòlics del règim. L. López Rodó.
- Reformistes: procedents de la Falange, aplicar reformes: objectiu: evolució política del règim. J. Solís Ruiz.

Seixanta: aprofitant creixement econòmic del país, dictadura: reformes importants: no democratitzar el sistema:

- Ideològiques i institucionals: Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958) i Llei Orgànica de l’Estat (1967):
principis sobre l’Estat franquista i es configurava l’anomenada democràcia orgànica.
- Socials: Llei de Convenis Col·lectius (1958) i Llei de Bases de la Seguretat Social (1963): negociació directa entre
empresaris i obrers i unificar les assegurances de previsió social.
- Repressives: Tribunal d’Ordre Públic (1963) i Llei de Premsa (1966): legislació civil: delictes polítics i suprimir:
censura publicacions.

2.2. El desarrollismo econòmic

Anys seixanta: Espanya: desenvolupament econòmic extraordinari. Règim: miracle: creixement accelerat o
desarrollismo; provoca desequilibris. 1959: Pla d’Estabilització: liberalització econòmica: fi autarquia. Programa de
planificació per coordinar el creixement econòmic: successius plans de desenvolupament quadriennals, 1964 - 1976.

Creixement econòmic: diversos factors:

- Pèrdua protagonisme en el poder de dos de les famílies del franquisme (els militars i els falangistes): benefici:
grups: caràcter monàrquic i de l’Opus Dei.
- Ajuda nord-americana: préstecs de diners i suport tecnològic.
- Auge de l’economia europea: inversions de capital i exportació: productes agrícoles i de consum.
- Emigració espanyols: Europa.
- Desenvolupament: turisme europeu: zones costaneres espanyoles.

Creixement desequilibrat: gran dependència de l’exterior i dels ingressos excepcionals i conjunturals. Indústria:
modernitzar: tecnologia estrangera, i experimentar: gran creixement. Desenvolupament: siderúrgica, automobilística
i química. Agricultura: augmentar producció: mecanització camp, ús adobs, especialització cultius i programa de
regadius. 1960-1970: important èxode rural. Emigrar: àrees industrials, zones turístiques de la costa mediterrània i
Europa. Espanya: país urbanitzat, classes mitjanes: gran augment, i nous valors: de l’exterior: societat moderna.

3. El final del franquisme (1969-1975)

Presència de Franco: imprescindible per al règim dictatorial: poder: en la seva persona. Decadència física de Franco:
règim franquista.

3.1. La crisi del règim

Crisi política del franquisme: diversos aspectes:

- Decadència física de Franco: 1969: Corts designar: príncep Joan Carles de Borbó successor. Va assumir de
manera provisional l’estiu 1974, per la malaltia de Franco.
- Designació d’un cap de Govern: 1973, intent per perpetuar el règim, Franco: nomenar president Govern: Luis
Carrero Blanco, assassinat per ETA aquell any. Succeir Carlos Arias Navarro.
- Lluites internes: Incertesa: després de la mort del dictador: tensions internes entre franquistes: partidaris de la
intransigència (anomenats el búnker) i partidaris de permetre una certa flexibilitat.

Oposició antifranquista: multiplicar: protestes i qualsevol activitat ciutadana: manifestació contra el règim. Les dues
principals plataformes il·legals i pacífiques de lluita antifranquista eren:

- Partits: prenent força i intentar organitzar-se. Destacaren: (PCE), (PSOE) i els partits nacionalistes catalans i
bascos.
- Sindicats: mobilitzacions i vagues convocades per Comissions Obreres: constants.

3.2. La crisi econòmica

1973: augment preu del petroli: fi del creixement i nova etapa de recessió econòmica mundial. Espanya: alça dels
preus, descens turisme (disminució ingressos de divises) i reducció inversions (fallida algunes empreses).
Conseqüència immediata: augment atur: setanta. Això i la inflació (augment preus): descens nivell de vida: gran
descontent i agitació social. Crisi: limitacions: desarrollismo, i diferències entre: regions avançades i més
endarrerides, i grans desigualtats socials. No organitzar: serveis públics de qualitat ni prestacions socials.

4. La transició a la democràcia

Llei de Successió: nomenament Joan Carles de Borbó: cap de l’Estat i rei d’Espanya. Primeres actuacions: manifest la
intenció: règim democràtic. Període posterior proclamació: 22 novembre 1975: conegut com transició.

4.1. Comença la transició

Mesures més destacades:

- Continuïtat d’Arias Navarro: president del nou Govern, objectiu: tranquil·litzar: sectors més franquistes.
Utilitzant mètodes propis del règim franquista.
- Contactes amb oposició i alguns líders estrangers : suport per introduir: canvis que conduirien a la democràcia.
- Indult general: sortida de la presó d’alguns líders de l’oposició.

Inici de la ruptura: decisió del rei de substituir Arias Navarro per Adolfo Suárez.

4.2. La reforma política

Primera fase reforma política: desmantellar estructures institucionals dictadura franquista. President Suárez
(ministre: Moviment franquista), aplicar gradualment una estratègia de ruptura pactada: suport democràtics.
Amnistia: començar modificar: lleis heretades del franquisme. Aperturisme: iniciar amb l’aprovació per les Corts
franquistes de la Llei per a la Reforma Política promoguda pel seu president T. Fernández-Miranda. Llei: sotmesa a
referèndum (15 desembre 1976) i resultat: favorable per una majoria aclaparadora. Pas fonamental per establiment
sistema democràtic: legalització partits polítics oposició i sindicats. Novembre 1976: legalització partits polítics,
excepte PCE, oposava l’exèrcit. Abril 1977: legalitzar PCE, provocar protestes sectors militars. Pluralitat política: 15
juny 1977: primeres eleccions democràtiques des del temps de la República. Resultats electorals: configurar unes
Corts Constituents on el partit Unió de Centre Democràtic (UCD), una coalició heterogènia creada i liderada per
Adolfo Suárez, tenia una majoria relativa que li permetia governar.

5. Els primers governs de la transició

Adolfo Suárez: construir nova estructura institucional democràtica. Unir: forces polítiques més importants del país
mitjançant una política de consens. Primer gran consens: materialitzar en els anomenats Pactes de la Moncloa ( 25
octubre 1977). Partits polítics, sindicats i patronal: mesures econòmiques: ajudar: país: àmbit social, final temporal
dels enfrontaments socials.

5.1. La Constitució de 1978

Major èxit de Suárez: aprovació: Constitució de 1978. Durant uns mesos, un grup de polítics i juristes: elaborar una
ponència per a la seva posterior discussió al Congrés. Constitució: aprovada pel Congrés i el Senat després de
diverses jornades de debat. Text: s’ajustava als valors de la democràcia. Establia monarquia parlamentària,
reconeixia sobirania popular i sufragi universal per a elecció dels representants del poder legislatiu, estipulava divisió
de poders i contenia declaració de drets i llibertats. Últim pas: referèndum. 6 desembre 1978: majoria dels ciutadans
va ratificar el text.

5.2. Les amenaces a la democràcia

Després etapa del consens constitucional: situació política: crispant: diversos factors: crisi econòmica,
descentralització Estat, escalada accions terroristes (ETA), i malestar i amenaces colpistes d’alguns militars
franquistes. Gener 1981: Suárez: dimissió davant la divisió del seu propi partit. 23 febrer: votació de Leopoldo Calvo-
Sotelo: nou president del Govern, un destacament de guàrdies civils: comandament: tinent coronel Antonio Tejero:
ocupar el Congrés i va segrestar els diputats, intent: cop d’Estat: imposar: govern que retallés les llibertats
democràtiques.

7. Catalunya: del franquisme a la democràcia

Dura repressió contra forces obreres i esquerres comuna, règim franquista: descatalanització i reespanyolització de
Catalunya, objectiu: desaparèixer el sentiment d’identitat nacional.

7.1. El règim franquista

Catalunya: perd: institucions polítiques i culturals, prohibir i perseguir: organitzacions polítiques, sindicals i cíviques,
especialment les obreres, democràtiques i nacionalistes. Repressió política i social: prohibir l’ús públic del catalana
(escrita com parlada) en mitjans de comunicació, ensenyament i qualsevol institució pública o privada. Part de
població catalana (dirigents i militants de partits obrers, republicans i catalanistes i afiliats a sindicats) molts exiliar, i
altres empresonats o executats, president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat castell de Montjuïc de
Barcelona: 1940.
  L’oposició al règim:

Anys cinquanta: oposició al règim: minoritària i amb influència molt dèbil, causa: dura repressió. Organitzacions i
moviments molt dispars: les organitzacions polítiques i sindicals republicanes (CNT, PSUC, ERC), reorganitzar-se,
defensors de la lluita armada com: maquis, protestes obreres: millores laborals i salarials, o grups clandestins:
foment cultura catalana. Anys cinquanta i seixanta: oposició catalana al franquisme, radicalitzant i fent-se més
majoritària. Protestes, manifestacions i vagues protagonitzades: estudiants, polítics i sindicalistes organitzats en la
clandestinitat. Crear partits polítics, sindicats democràtics obrers i estudiantils (tots en la clandestinitat) i altres
grups, com associacions de veïns, entitats culturals, etc. Accions: més repercussió i representar: desafiament al
règim.Dins d’aquest moviment destacar el PSUC (més ben organitzat i amb més suport social). Col·laboraren amb
qualsevol força antifranquista i va tenir: paper fonamental en la mobilització ciutadana fins a la fi del règim.
L’Assemblea de Catalunya: novembre de 1971: aplegava nombrosos moviments polítics, sindicals, socials i culturals,
nova fita en: lluita per la democratització i l’autonomia.

7.2. El restabliment de la Generalitat

Mort: Franco i evolució política: cap a democràcia: afavoriren objectius reivindicats: per les forces polítiques
catalanes. Conseqüència: Assemblea de Catalunya: dissolgué 1977, després de les eleccions generals de juny del
1977. Diputats catalans escollits: formar l’Assemblea de Parlamentaris: pressionar el Govern de Suárez perquè
restablís les institucions catalanes. 29 setembre 1977: restablir provisional: Govern de la Generalitat de Catalunya i a
octubre: reconegué com a president Josep Tarradellas, exili, a França. Torna: 23 octubre, frase que ha passat a la
història: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!». Primer Govern de la Generalitat: presidit per Tarradellas: Govern
d’unitat, integrat per membres de les principals forces polítiques catalanes. Primer objectiu: nou Estatut per a
Catalunya. Estatut d’Autonomia: aprovat: 25 octubre 1979: gran majoria del poble català. Tarradellas: convocar
primeres eleccions: nou Parlament de Catalunya per al mes de març del 1980. Convergència i Unió (CiU): guanyà les
primeres eleccions autonòmiques: Jordi Pujol: president de la Generalitat.