TEMA 9.

LA TRANSICIÓ I EL RESTABLIMENT DE LA DEMOCRÀCIA

1. CRISI DEL RÈGIM
A/ L’AGONIA DEL DICTADOR
El president del govern Luis Carrero Blanco va morir en atemptat d'ETA el 20 de desembre de 1973. L'impacte
fou extraordinari perquè era l'home que havia de garantir la continuïtat del règim. Franco va recórrer a Carlos
Arias Navarro per formar un nou govern que continua una dinàmica d'immobilisme polític. Els oberturistes no
aconseguiren d'imposar la seva presència. Per contra, es va confirmar la preeminència del búnker, amb important
presència d'alts comandaments militars i cohesionat al voltant del caràcter inalterable dels principis del 18 de
juliol que va frenar l'oberturisme.
Paral·lelament, s'incrementà la repressió. La violència policial va ser extrema. S'aprovà una duríssima Llei
antiterrorista (1975) amb el pretext de l'activisme terrorista de grups com ETA, FRAP o GRAPO. I retornà
l'aplicació de la pena de mort, que va comportar l'execució a garrot vil de l'anarquista Salvador Puig Antich
(3 de març de 1974) i l'afusellament de 2 militants d'ETA i 3 del FRAP el 27 de setembre de 1975.
En plena crisi, el govern s'hagué d'encarar el conflicte al Sàhara. El rei Hassan II del Marroc n'impulsà la
invasió pacífica coneguda com la Marxa Verda, l'octubre del 1975. Espanya claudicà i el 14 de novembre
signava els acords de Madrid: el Sàhara passà a domini del Marroc i de Mauritània, mentre el Front Polisario
quedava sol en la defensa de l'autodeterminació .
B/ L'AUGE DE L'ANTIFRANQUISME
Es potencia la formació d'organismes unitaris de l'oposició per definir una alternativa democràtica:
• Catalunya: el 1969 es va formar una Coordinadora de Forces Polítiques que aglutinava diversos grups
(PSUC, MSC, ERC, FNC i UD). El procés unitari va culminar pel novembre del 1971 amb la constitució de
l'Assemblea de Catalunya, que incorporà organitzacions polítiques i sindicals clandestines, assemblees locals i
comarcals, entitats legals (col·legis professionals, associacions de veïns...) i personalitats independents. Va definir
un programa de quatre punts: llibertats polítiques, amnistia, restabliment provisional de l'Estatut
d'Autonomia del 1932, i coordinació amb les altres forces democràtiques de l'Estat espanyol. Així mateix, es va
procedir a una certa recomposició de l'espai polític antifranquista. Al costat del PSUC, cal assenyalar la
fundació de CDC (1974), que aglutinà els sectors moderats del catalanisme, i la fragmentació de l'espai
socialista, Convergència Socialista (a partir del MSC i el FOC), i Reagrupament Socialista i la minúscula
Federació Catalana del PSOE.
• Espanya: el PCE, principal referent de l'antifranquisme, impulsà la Junta Democràtica (juliol del
1974) que englobà CCOO, el PSP, independents, monàrquics, i carlins. Mentre que el PSOE va procedir a una
renovació, 1974, quan militants joves de l'interior (Felipe González, Alfonso Guerra...) van desplaçar els vells
dirigents. Pel juliol del 1975 impulsà la Plataforma de Convergència Democràtica (amb la UGT, el PNB, i altres
grups d’esquerra.
2. LA TRANSICIÓ POLÍTICA
A la mort de Franco (20 de novembre del 1975) va precipitar-se un procés de transició política, les bases del
qual les havia posat l'antifranquisme temps enrere, i que va comptar des de llavors amb la intervenció dels
sectors reformistes procedents del mateix règim, amb el rei com a referent principal.
A/ DE LA RUPTURA DEMOCRÀTICA A LA REFORMA POLÍTICA
El 22 de novembre de 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya. Això no va suposar,
inicialment, cap canvi. Arias Navarro fou confirmat president d'un govern que va mantenir una política
immobilista.

1
L'oposició propugnà la ruptura democràtica i impulsà mobilitzacions reivindicatives (amnistia, llibertat,
Estatut d'Autonomia, ajuntaments democràtics...) en un context d'intensa conflictivitat social (vagues). A
més, va definir una alternativa unitària amb la formació del Consell de les Forces Polítiques de
Catalunya (desembre del 1975) pels partits polítics catalans i amb la creació de Coordinación Democràtica, a
la resta d'Espanya.
El 30 de juny de 1976 el govern Arias va dimitir i el substituí un jove polític, Adolfo Suárez, que havia de
respondre a les perspectives democratitzadores. Suárez va iniciar contactes amb l'oposició, va adoptar
algunes decisions significatives (com una tímida amnistia) i elaborà la Llei de Reforma Política (LRP):
Text que proclamava la democràcia i la sobirania popular a Espanya, i preveia la transformació de
les Corts franquistes en un Congrés de Diputats i un Senat elegits per sufragi universal.
Desmantellava les institucions de la dictadura i anunciava eleccions.
Això fou possible per la renovada força del reformisme dins del règim, en un moment que la democratització
semblava inevitable i que no podia dur-se a terme sense l'oposició. A més, es van rebre garanties que no
s'exigirien responsabilitats als implicats en la dictadura, que conservarien la seva posició social i que
l'esquerra comunista es mantindria il·legalitzada
L'oposició considerà ambigu el projecte. Per això, va fer campanya per l'abstenció: un 22,6% a Espanya i un
26% a Catalunya. El triomf del "sí" va donar la iniciativa política al govern i obligà l'oposició a un
replantejament de la seva estratègia. Va abandonar-se la perspectiva rupturista, s'acceptà la monarquia i
l'acció dels partits polítics va desplaçar el protagonisme dels organismes unitaris i les mobilitzacions populars.
B/ LES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES
Les eleccions a Corts constituents van ser fixades pel 15 de juny de 1977. Van legalitzar-se els partits polítics
essent la pedra de toc la del PCE i del PSUC a causa de l'oposició militar i del búnker. Però la violència dels
grups "ultres" s'havia intensificat amb accions com l'assassinat d'advocats laboralistes vinculats al PCE a
Madrid (1977), i l'increment de la violència terrorista (GRAPO, ETA...) augmentava la tensió política i social.
Al voltant de Suàrez va crear-se la Union de Centro Democràtica (UCD), que aglutinava el reformisme
franquista. La dreta franquista continuista Alianza Popular amb Fraga Iribarne i López Rodó. El PSOE al
volant de Felipe Gonzàlez i Adolfo Guerra. I, el PCE, legalitzat el 9 d'abril de 1977, amb dirigents històrics
com Dolores Ibàrruri i Santiago Carrillo. Les eleccions van donar el triomf a la UCD, situaren el PSOE com a
segona força política, allunyaren el PCE de les expectatives previstes i deixaren AP en un quart lloc.
A Catalunya els resultats electorals foren diferents. El triomf va ser per les esquerres: pel PSC de Joan
Reventós amb un 28% dels vots, i el PSUC liderat per Gregori López Raimundo, amb un 18%, mentre al
Senat s'imposava la candidatura d'Entesa dels Catalans (socialistes, comunistes, republicans). Els Centristes
de Catalunya-UCD es van quedar en el 16%, similar al Pacte Democràtic (CDC, UDC...) de Jordi Pujol. El
pluralisme del mapa polític català es completava amb representacions minoritàries (AP, ERC...)
C/ L'ETAPA CONSTITUENT I LA FORJA DE L'AUTONOMIA CATALANA
Les Corts van aprovar la Constitució elaborada per 7 membres (3 de UCD i 1 del PSOE, del PCE-PSUC, AP i
Minoria Catalana). Era un text curt, flexible, que definia Espanya com un Estat democràtic i social de dret,
organitzat com a monarquia parlamentària i l'exèrcit quedava sotmès al poder civil. Fixava el caràcter no
confessional de l'Estat, feia un ampli reconeixement de drets col·lectius i llibertats individuals, abolia la pena de
mort. El 6 de desembre de 1978 va ser aprovada en plebiscit i les Corts es van dissoldre
Un dels elements singulars era la nova organització territorial que liquidava l'ordenació centralista i definia
nacionalitats (Catalunya, País Basc í Galícia) i regions autònomes. Obria el camí a la formació de CCAA.

2
A Catalunya, la reivindicació autonòmica, avalada pels resultats electorals, era impulsada per mobilitzacions tan
multitudinàries com les de I'l 11 de setembre de 1976 (a Sant Boi de Llobregat) i de 1977 (coneguda com la
del milió de persones al passeig de Gràcia). Tot plegat va col·laborar al restabliment provisional de la Generalitat i
al retorn del seu president a l'exili Josep Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977. Poc després es va materialitzar
l'autonomia basca i es constituïa la Xunta provisional de Galícia.
D/ LA CRISI ECONÒMICA I ELS PACTES DE LA MONCLOA
A partir del 1975 es va patir greument l'impacte de la crisi mundial iniciada el 1973 i que tingué en l'augment
del preu del petroli l'agent bàsic de la recessió, situaren l'economia en una situació de crisi extrema. A més,
els governs, més preocupats per la situació política, van agreujar la situació. Defugiren d'impulsar cap
reconversió industrial. Això va fer augmentar la despesa pública i la inflació es disparà: la pujada dels preus fou
la més alta de l'Europa occidental. Mentre que a Catalunya, els efectes foren molt greus atesa la importància
del sector secundari.
El 27 d'octubre de 1977, signats els Pactes de la Moncloa pels principals partits polítics, organitzacions
empresarials i sindicats, s'adoptà un conjunt de mesures per afrontar la crisi. Va devaluar-se la pesseta, es dis-
senyà una política de control monetari i de la despesa pública i es procedí a les reformes de la Seguretat
Social i tributària, amb la creació dels impostos sobre el patrimoni i la renda de les persones físiques (IRPF).
Espanya s'incorporava a l'estructura fiscal dels països europeus i es posaven les bases de l'Estat del benestar.
E/ L'ETAPA CENTRISTA, 1978-1982
En aquest context van celebrar-se noves eleccions el març del 1979, que van suposar la reedició dels resultats
anteriors.. El nou govern va afrontar la crisi econòmica amb la continuïtat d'una política de consens que va
comportar l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors (1979). Però l'eficàcia de la seva gestió ben aviat fou
qüestionada, augmentà el malestar polític i social i l'oposició va reforçar-se. El fracàs relatiu de la UCD a les
eleccions municipals del 1979, que permeteren la formació d'ajuntaments d'esquerres a les grans ciutats, i la
derrota a les autonòmiques tant de Catalunya com del País Basc (1980) afebliren un govern que, des de llavors,
posà obstacles al desplegament autonòmic (Galícia, Andalusia)
Aquesta crisi va traslladar-se a l'interior del partit on aviat s'evidenciaren les diferències ideològiques
entre els sectors més dretans i els escorats cap al centresquerra.. Va tenir lloc una paràl·lisi governativa
mentre la violència política i el terrorisme assolien el primer pla de l'actualitat. La incipient democràcia
semblava naufragar. Suarez va dimitir el 19 de gener de 1981
Fou llavors que va materialitzar-se la reacció ultra en forma d'intent de cop d'Estat militar, resultat d'una
intensa tasca subversiva dins l'exèrcit i amb importants connexions civils. El 23 de febrer de 1981 té lloc el
fracassat intent de cop d’Estat del tinent coronel Antonio Tejero que entrava al Congrés dels Diputats quan
s'estava procedint a la investidura del nou cap de govern Leopoldo Calvo Sotelo. Però els efectes de
l'amenaça antidemocràtica es deixaren sentir, ja que el procés autonòmic quedava retallat amb l'aprovació de
la Llei Orgànica d'Harmonització Territorial (1982).
3. L’ETAPA SOCIALISTA
A/ EL CANVI SOCIALISTA
L'octubre del 1982 van celebrar-se eleccions legislatives que van donar la majoria absoluta al PSOE mentre la
UCD i el PCE s'enfonsaven, AP emergia com el partit de la dreta, i es consolidava el PNB i CiU. La victòria
socialista va presentar-se sota la consigna del canvi, que liquidava definitivament el franquisme, i va estar
encapçalada per un líder carismàtic, Felipe Gonzàlez, i un discurs de modernització que incorporava un
ampli programa de reformes interclassista.

3
El primer centre d'atenció fou la crisi econòmica. Va impulsar-se la reconversió industrial i la liberalització
econòmica per tal de rellançar la iniciativa privada, modernitzar l'aparell productiu, limitar la inflació i afavorir
els beneficis empresarials. Això es va acompanyar de la lluita contra l'atur i de la reforma laboral.
Tanmateix, el desplegament de l'Estat del benestar amb un sistema eficaç de protecció social no va produir-se
fins a finals dels 80 amb la universalització de la sanitat pública gratuïta i del sistema de pensions. Això
suposava el funcionament efectiu del sistema fiscal basat en la generalització dels impostos directes, amb
caràcter progressiu -és a dir, en funció de la riquesa individual- per tal de fer front a la despesa pública
La reforma de l'ensenyament va significar impulsar l'ensenyament públic i una política de subvencions de
l'escola privada, ara concertades, que va endegar un sistema mixt, que garantí l'escolarització plena (fins al
16 anys segons la LOGSE). Va regular-se l'avortament i va reformar-se l'exèrcit a través de la reducció dels
seus efectius, de la seva professionalització, de la seva subjecció al poder civil i la seva incorporació a
organismes internacionals com l'OTAN.
Finalment, van posar l'èmfasi en la integració europea: I'l de gener de 1986 Espanya va incorporar-se a la
Comunitat Econòmica Europea i posà fi al seu aïllament. Més problemàtica fou la integració a l'OTAN ja
que els socialistes s'hi havien oposat l'any 1981. Ara bé, quan van convocar el referèndum d'adhesió (març
del 1986), feren una intensa campanya a favor del sí, que finalment va triomfar.
B/ EL DECLIVI SOCIALISTA
La política econòmica del PSOE va permetre una lenta recuperació de la crisi i, des del 1986, una represa del
creixement. Fou llavors que començà a plantejar-se la redistribució dels beneficis.
El PSOE, tot i guanyar les eleccions del 1989, va patir una sensible pèrdua de vots; l'abstenció s'incrementà. La
conflictivitat social i laboral s'intensificà fins el 1992, que el PSOE s'avingué a pactar amb els sindicats i a
accentuar la política social: augment de sous i de les pensions, política d'ocupació, nova llei de vaga i augment
dels drets sindicals. Concessions que van provocar el descontent de l'elit patronal i de sectors de les classes
mitjanes. Això va coincidir amb l'enfortiment de l'oposició conservadora: AP va transformar-se en Partit Popular
(1989), va procedir a una renovació generacional i va reorientar-se per trencar la seva identificació amb el
franquisme i definir una política centrista pròpia.
Des de llavors va iniciar-se el declivi socialista al qual van col·laborar decisivament diversos escàndols. D'una
banda, els GAL: grups de pistolers que havien atemptat contra presumptes membres d'ETA. De l'altra, els
casos de corrupció econòmica vinculats a alts càrrecs de l'administració socialista. Tot plegat fou aprofitat per
l'oposició que va engegar duríssimes campanyes de denúncia que, sovint, sobrepassaren la demagògia per tal
de desgastar el govern.
A més, des del 1992 es desaccelerà el creixement econòmic i això afavorí el gir de les classes mitjanes cap
al conservadorisme. A les eleccions del 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta i hagué de governar amb el
suport del PNB i de CiU, que generà queixes de determinades comunitats (Extremadura, Andalusia...).
4. LA CATALUNYA AUTÒNOMA
A/ EL RESTABLIMENT DE LA GENERALITAT
L'octubre del 1977 tornà de l'exili el president Josep Tarradellas i es restablí la Generalitat que formà un
govern d'unitat de tots els partits (llevat d'AP) per dotar d'entitat una institució sense competències en
aquells moments i l'Assemblea de Parlamentaris impulsava l'elaboració d'un avantprojecte d'Estatut
d'Autonomia. Es va designar una comissió de 20 diputats que redactà l'Estatut de Sau, aprovat per les
Corts espanyoles el setembre del 1979 i ratificat el 15 d'octubre en referèndum.
L'Estatut és un text breu que dota el govern català de competències en àmbits com educació, sanitat,

4
obres públiques, ordenació del territori, justícia i política lingüística i cultural. Preveu la creació
d'una policia pròpia (els Mossos d'Esquadra).
El 20 de març de 1980 van celebrar-se les primeres eleccions autonòmiques, que van suposar el triomf de CiU,
amb un 28% dels vots. Jordi Pujol va formar un govern en minoria, amb el suport d'ERC, i impulsà el
desenvolupament de l'Estatut amb l'objectiu d'aconseguir el màxim de competències possibles. L'aprovació de
la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA 1982) trencà aquesta dinàmica i situà l'acció
política en la defensa del caràcter nacional de Catalunya. A les eleccions del 1984 CiU va aconseguir una
majoria absoluta que va revalidar (1988, 1992) fins al 1995, en que quedà en majoria simple
Fins els 90 el PSC no es mostrà capaç de vertebrar una alternativa a CiU mentre consolidava en l'àmbit
municipal el seu principal actiu polític. El PSUC, que havia patit una profunda crisi, impulsà una nova formació,
Iniciativa per Catalunya (IC, 1987). ERC es va refer de la sèrie d'escissions continuades,. I el PP vertebrava
una dreta allunyada del nacionalisme de CiU.
B/ L'ACCIÓ DE GOVERN DE LA GENERALITAT
La tasca del govern autònom es va dirigir a consolidar les institucions pròpies amb les lleis sobre
organització del govern, de la funció pública, de la policia autonòmica, etc., i a impulsar el desenvolupament
de matèries bàsiques com l'ensenyament, la sanitat o l'ordenació del territori a partir de la nova divisió
comarcal. Ara bé, la qüestió lingüística i la catalanització de la societat va constituir l'espai d'atenció
preferent. La Llei de Normalització Lingüística, aprovada (1983) per tots els partits llevat d'AP, va
significar un pas decisiu al respecte. La promoció del català, des de l'ensenyament primari fins a
l'administració, a la premsa, a les publicacions, a les emissores de ràdio o de televisió, ha estat un element
fonamental perquè el català esdevingués una llengua viva en una societat bilingüe
La millora d'infraestructures materials i serveis públics va posar sobre la taula el tema del finançament
autonòmic ja que les transferències de recursos de l'Estat eren les principals entrades econòmiques per a
l'administració autonòmica. La polèmica va produir-se perquè el volum de diners que els catalans rebien
de l'administració central en relació amb el que li aportaven presentava un saldo negatiu que, el 1988, se
situava en un dèficit de 650 euros per persona. Mentre que, a la resta de l'Estat la proporció s'invertia i
donava un superàvit de 282 euros.
Però a les eleccions autonòmiques del 2003 es va produir un canvi en l'orientació. El PSC-CpC va ser, per un
estret marge, el partit més votat i el seu líder, Pasqual Maragall, va ser elegit president de la Generalitat, al
capdavant d'un govern de coalició format pel PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA.
5. ELS GOVERNS DEL PARTIT POPULAR
Les eleccions generals de març del 1996 van ser guanyades pel PP, però amb majoria relativa, la investidura de
José M. Aznar va necessitar del suport dels partits nacionalistes (CiU, PNB i Coalició Canària)
A/ EL GOVERN EN MINORIA
L'acció del govern del PP es va orientar cap a donar una sensació de continuïtat i a allunyar els temors que
podria representar una involució democràtica i per això mostrà una actitud centrista i pactista.
En l'àmbit interior, tingué la voluntat de continuar una política social que assegurés l'Estat del benestar, inicià
un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes, dels quals depenia l'estabilitat del
govern. Amb aquests pactà un increment de les transferències a les Comunitats Autònomes, la millora del
sistema per finançar-les i la desaparició dels governs civils. Tot i així, es va produir un agreujament
progressiu de la qüestió basca a causa de l'increment de les accions terroristes d'ETA (segrest i assassinat del
regidor d'Ermua Miguel Àngel Blanco) i de la crisi de les relacions entre el PNB i el PP i el PSOE.

5
En l'àmbit internacional, l'objectiu prioritari va ser la integració monetària d'Espanya a la Unió Europea. L'any
1997 Espanya es va integrar també en l'estructura militar de l'O-TAN. Potser la reforma de més
transcendència de la primera legislatura va ser la supressió del servei militar obligatori, que es va veure
afavorida pel final de la tensió bèl·lica entre els blocs
B/ UNA CONJUNTURA ECONÒMICA FAVORABLE
La bona conjuntura econòmica d'Europa i l'èxit del procés d'incorporació econòmica a la Unió Europea, amb
l'ajut dels importants fons estructurals i de cohesió europeus, van permetre l'inici d'una etapa d'expansió.
Això va fer possible la creació de llocs de treball i el descens de l'atur. Aquesta situació permeté també
l'expansió d'importants grups econòmics espanyols (bancs, telecomunicacions, energia, etc.) cap a
Llatinoamèrica (Argentina, Veneçuela, Mèxic, Puerto Rico, Perú, etc.).
Tot i així, la distància que separa el PIB per càpita espanyol de la mitjana de la Unió Europea encara és
considerable. D'altra banda, la inflació espanyola continua estant per damunt de la de la majoria de països de
la UE i Espanya encara és el país amb la taxa d'atur més alta. I, a més, les reformes de la contractació laboral
han comportat el creixement dels llocs de treball temporals i precaris i no han reduït de manera apreciable
les diferències entre regions.
Els acords de convergència monetària europea de Maastrich (creació del Banc Europeu i implantació de l'euro)
obligaren a la reducció del dèficit i de l'endeutament públics. Per aconseguir-los el principal procediment
emprat fou la política de privatització de les empreses públiques més rendibles (Argentaria, Endesa, Repsol,
Telefónica, Transmediterrànea, Tabacalera, etc.)
C/ EL GOVERN AMB MAJORIA ABSOLUTA
A les eleccions generals de març del 2000, el PP va aconseguir la majoria absoluta, 183 diputats, i per tant
no va necessitar pactar suports parlamentaris. El nou govern va desenvolupar una política de rectificació de
part de l'obra legislativa dels governs socialistes, amb una orientació més conservadora, i menys conciliadora
amb els partits nacionalistes, antics aliats en la legislatura anterior
Es van endegar un seguit de reformes en el terreny educatiu (Llei de Qualitat de l'Ensenyament, Llei de Reforma
Universitària...) que a causa del seu caràcter centralista provocaren la protesta de la majoria de les comunitats
autònomes. També es va promulgar una Llei d'Estrangeria, que pretenia regular l'arribada i la presència de
treballadors estrangers i un nou Pla Hidrològic Nacional, que va provocar grans protestes populars a l'Aragó i a
les comarques del delta de l'Ebre.
El novembre del 2002 va tenir lloc el desastre ecològic provocat pel petrolier Prestige, que vessà milers de
tones de fuel sobre les costes del nord peninsular. Això provocà un ampli moviment de protesta contra els
governs de Madrid i de Galícia per la seva tardana actuació.
En l'àmbit exterior, el govern va propiciar un canvi en la política d'aliances en donar prioritat a l'apropament
als Estats Units. El suport del govern d'Aznar a la intervenció militar dels EUA a Iraq (març del 2003) generà
protestes ciutadanes donat que una bona part de l'opinió pública espanyola manifestà la seva oposició a la
guerra
6. CANVI SOCIAL I NOVES MENTALITATS
A/ DEMOCRATITZACIÓ I MODERNITZACIÓ
El canvi més rellevant, allò que ha permès una forta transformació de la societat catalana, ha estat la
democratització del país. La Constitució del 1978 i les lleis posteriors van donar pas a un conjunt de
reformes, àmpliament demanades els darrers anys del franquisme, que van equiparar el marc polític i social
de Catalunya amb el de la resta de països del nostre entorn. La Constitució va garantir les llibertats

6
individuals i cíviques, com ara la llibertat de pensament, d'expressió, d'associació, d'opció política o de
religió. Els ciutadans i ciutadanes són lliures per opinar, expressar-se i associar-se, en funció de les seves idees
i amb els únics límits del respecte a les lleis. Per primer cop en la nostra història contemporània, gaudim d'un
llarg període de democràcia que ha anat transformant tot el teixit social i ha permès que els valors del
respecte, la tolerància, la diversitat i la pluralitat s'hagin anat consolidant.
Des del punt de vista dels comportaments privats, l'aprovació de les lleis del divorci o de la interrupció
voluntària de l'embaràs, la despenalització de les relacions extramatri-monials o de l'homosexualitat van
significar també un profund canvi en els costums i els comportaments socials. La laïcització progressiva,
amb la pèrdua de protagonisme de l'Església catòlica en les relacions.socials (matrimoni, bateig, enterrament)
i en el món educatiu, va permetre un ventall més ample d'opcions ideològiques i religioses. En resum: en els
últims anys hem vist aparèixer una nova concepció de les relacions sexuals, de parella, del paper de la dona o
de la família
Així mateix, la generalització de l'ensenyament obligatori fins als 16 anys, la universalització del sistema
sanitari o de les pensions, han augmentat el nivell cultural i de benestar de la societat i han permès la
introducció d'hàbits culturals i d'oci propis d'una societat moderna: vacances, turisme, espectacles, etc.
D'altra banda, la fi de la dictadura i la implantació del sistema democràtic va permetre la relació en peu
d'igualtat amb la resta de països democràtics i essencialment la integració del nostre país a les institucions
econòmiques i polítiques europees. Així, en un procés no exempt de dificultats, s'ha caminat cap a una
profunda reestructuració i modernització de la nostra economia, amb una enorme expansió del sector
serveis, una progressiva incorporació de les dones al món laboral, un retard en l'accés dels joves al treball i una
reducció de la vida laboral amb l'avançament de les jubilacions.
B/ NOUS VALORS
La millora de les condicions socials i l'augment del nivell de vida han apropat el nostre país als estàndards de
qualitat de vida dels països de l'Europa occidental i han donat lloc a l'aparició de preocupacions semblants
respecte al present i al futur. Cada cop existeix una consciència més àmplia sobre els problemes ecològics i
mediambientals que provoca l'actual model de creixement industrial i el consum desfermat. Així, a Catalunya,
sorgeixen en els últims anys nombrosos grups de defensa del medi, que pressionen l'Administració per a la
conservació d'espais naturals i el control d'activitats perilloses. Així mateix, l'aparició entre els joves
d'una consciència antibel·licista i pacifista va donar lloc a un ampli moviment contra el servei militar i a
favor de l'objecció de consciència. Com a resultat d'aquest moviment, noves lleis han acabat amb el servei
militar obligatori.
D'altra banda, la llarga tradició associativa i cívica de la societat catalana ha trobat la seva millor
expressió, els darrers anys, al voltant d'associacions, entitats, fundacions, organitzacions religioses, i
qualsevol altra forma d'ONG (Organitzacions No Governamentals) moltes de les quals tenen com a
objectiu la solidaritat i la col·laboració amb els més desafavorits de la nostra societat i especialment amb
els pobles del Tercer Món.
Catalunya en té la més àmplia organització i afiliació de tot Espanya. Moltes ONC han nascut a
Catalunya i gaudeixen de reconeixement internacional. En els últims anys, un moviment creixent
contra la globalització i els efectes perversos d'aquest model de domini dels països rics sobre els països
pobres ha donat lloc a l'aparició de nombrosos grups d'activistes antiglobalització |PQC. 361.

7
C/ CANVIS EN EL PAPER DE LA DONA
La imatge i el paper de la dona han canviat radicalment al nostre país els últims 20 anys. El seu paper,
quasi exclusiu, de mestressa de casa i mare de família dels anys 70, la seva posició social a l'ombra del pare
i del marit, la seva subsidiari-tat econòmica, s'han anat transformant per donar lloc a una incorporació
massiva de les dones al món públic (social, econòmic o polític), com no ho havia estat a cap altre mo-
ment de la nostra història. Les claus per entendre aquest procés són essencialment tres: el canvi de la
legislació per a l'equiparació dels drets d'homes i dones, la massiva incorporació de les dones a l'escola i a
la Universitat, i la independència econòmica per la seva incorporació al món extradomèstic.
La creació l'any 1983 de l'Instituto de la Mujer i de l'Institut Català de la Dona (1985), evidencien
l'interès de les administracions per erradicar la desigualtat del col·lectiu femení. Aquestes i d'altres
institucions promouen programes de protecció de la dona, de defensa de la igualtat laboral i social, tot
vetllant per la no discriminació per raó de sexe. En la mateixa direcció s'han dut a terme reformes
legislatives en l'àmbit social, en la legislació laboral (Estatut dels Treballadors) i de Seguretat Social, i en
els codis Civil i Penal.
Tot i això, avui la igualtat és encara més legal que real. A Catalunya, el nombre de dones estudiants
universitàries és equiparable al d'homes, però els càrrecs laborals o polítics de responsabilitat són encara
eminentment masculins. La dona s'ha incorporat al món del treball, però les tasques de la llar són
encara competència majoritària de les dones i és encara lentíssima l'extensió de la corresponsabili-tat
masculina en el treball domèstic o la cura dels nens i dels vells. Les lleis defensen les dones i les
col·loquen en peu d'igualtat amb els homes, però cada any milers de dones pateixen maltractaments
domèstics que algunes vegades arriben a produir-los la mort. Fins i tot, la interpretació i l'aplicació de les
lleis en casos de discriminació i maltractament és molts cops motiu de polèmica, en posar-se de manifest
una certa justificació dels delictes pel fet de ser comesos contra dones, pels seus marits o els seus caps
laborals
Amb tot, la profunda transformació del paper de les dones ha generat en la societat catalana un nou
model de parella i de família. Alguns experts diuen que aquest és, potser, el fet més revolucionari en les
societats occidentals de la segona meitat del segle XX, en estendre a la meitat dels seus ciutadans, les
dones, els drets i les llibertats que per a la resta, els homes, ja eren una conquesta des del segle passat.