LA TRANSICIÓ ESPANYOLA 1975-1982

I.TRANSICIÓ A LA DEMOCRACIA: REFORMA O RUPTURA 1975-1977.

I.1.Característiques de la transició.
I.2.Opció reformista de Joan Carles I.
I.3.El continuisme d’Arias Navarro i l’aposta per les reformes.
I.4.El govern de Adolfo Suárez.
 La ruptura pactada.
 La llei de la reforma política (LLRP).
 La legislació de l’oposició.
 Les eleccions a Corts Constituents.
 Els partits.
 Les eleccions.
II. EL PERÍODE CONSTITUENT: UNA ETAPA DE CONCENS 1977-79.
II.1. Crisi econòmica i pacte social.
II.1.1. La crisi econòmica.
II.1.2.Els Pactes de la Moncloa “la reforma fiscal”.

II.2.LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L'ESTAT DE LES AUTONOMIES

. INTRODUCCIÓ
II.2 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA CONSTITUCIÓ DE 1978
II.2.2 . Els "pares " de la Constitució
II.2.3 . El procés constitucional
II.2.4 . Contingut de la Constitució : principis i valors que la sustenten
II.3.. L'ESTAT DE LES AUTONOMIES
II.3.1 . La base de l'Estat de les autonomies: la Constitució de 1978
II.3.2 . Definició del " Estat de les Autonomies "
II.3.3 . " Cafè per a tots"
II.3.4. Cronologia del procés descentralitzador
*. CONCLUSIÓ.
III. LA DEMOCRACIA AMENAÇADA 1979-1981.
III.1.El govern d’Adolfo Suárez.
III.2. L’escalada terrorista.
III.3. Les pressions colpistes: 23-F i les seves conseqüències.

IV.EL GOVERN DE LEOPOLDO CALVO SOTELO (1981-1982)-

LA DEMOCRÀCIA 1982- fins a l’actualitat

V. ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA 1982- fins a l’actualitat

*INTRODUCCIÓ.
LES ELECCIONS 1982
V.1. ELS GOVERNS DEL PSOE (1982-1996)
-PRIMERA LEGISLATURA PSOE (1982-1986) –Felipe González-
-SEGONA LEGISLATURA PSOE (1986-1989) –Felipe González-
-TERCERA LEGISLATURA PSOE(1989-1996) –Felipe González-
V.2.ELS GOVERNS DEL PP (1996-2004)
-PRIMERA LEGISLATURA PP (1996-2000) -José Mª Aznar
-SEGONA LEGISLATURA PP (2000-2004)- José Mª Aznar

1
 V.3.ELS GOVERNS DEL PSOE (2004-2011)
-PRIMERA LEGISLATURA PSOE (2004-2008)- José Luís Rodríguez Zapatero
-SEGONA LEGISLATURA PSOE (2008-2011) -José Luís Rodríguez Zapatero
V.4.ELS GOVERNS DEL PP(2011......
-PRIMERA LEGISLATURA PP (2011-2014) –Mariano Rajoy-
-GOVERN EN FUNCIONS PP 2015-16 (11 mesos) –Mariano Rajoy-
-SEGONA LEGISLATUR PP (2016....... –Mariano Rajoy-

I.CANVIS ECONÒMICS SOCIALS I CULTURALS.

I.LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA: REFORMA O RUPTURA .

La mort de F. Franco marca l’inici d’una nova etapa en la Hª d’Espanya: la TRANSICIÓ a la
democràcia. Malgrat les mesures articulades pel règim, no existia un projecte clar d’evolució política en
un moment què fins i tot els franquistes reconeixien la necessitat d’algun canvi
La transició democràtica és el període de restauració de les institucions democràtiques que
va produir-se a Espanya entre 1975 i 1982. Aquesta transició va iniciar-se amb la mort de Franco i
la proclamació de Juan Carlos I ( 22- novembre-1975) com a rei i cap de Estat, el que va suposar, a
més, la restauració de la monarquia borbònica per tercera vegada en la història d'Espanya.
L’objectiu polític prioritari , que comptà amb el suport de la Corona i dels distints sectors
antifranquistes, era evitar una nova fractura de la societat espanyola. Però la tensió entre sectors
reformistes i sectors rupturistes originà moments de crisi.
La victòria electoral del PSOE, el 1982, ha estat acceptada generalment com el moment històric
que marcà la fi de la transició. L'arribada al poder d'un dels grans partits polítics històrics supervivents
de l'etapa anterior a la Guerra Civil significava la definitiva consolidació democràtica d'Espanya, ja que
començaren a governar el hereus polítics dels que havien perdut al 1939 i havien estat marginats del
govern durant el règim franquista.
Dins de la transició destaca el quinquenni 1975-79, una etapa constituent en la que es va
dissenyar l'actual Estat espanyol. Per alguns autors, durant aquest anys es desenvolupà, en sentit
estricte, la transició democràtica.

I.1. CARACTERÍSTIQUES DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA.

1. Fou una evolució controlada del franquisme vers la democràcia; per tant, no es va
produir una ruptura clara entre els dos sistemes. Va tenir lloc un canvi polític substancial,
doncs es varen alterar les regles del joc i la legalitat vigent, però sense reemplaçar als que
tenien el poder com a conseqüència de la legalitat franquista. Fou per tant una operació a
mig camí entre la reforma d'un Estat bàsicament autoritari i la ruptura que hauria suposat la
substitució de la monarquia per un altre règim.
2. Es considera un exemple dels canvis i la maduresa assolits per la societat espanyola en els
anys setanta, quan el règim franquista va demostrar la seva incapacitat per governar un país
industrialitzat i urbanitzat. L'evolució fou relativament pacífica i no va comportar reformes
econòmiques i socials o profundes.
3. Fou el resultat d'un acord, consens o pacte entre alguns dirigents i polítics de l'antic
Estat franquista i l'oposició, a la que se li va facilitar la integració en el sistema a canvi de
la supressió dels aspectes més radicals dels seus respectius programes -republicanisme,
revolució social, situació especial o independència de Catalunya i País Basc, petició de
responsabilitats polítiques i socials als dirigents del franquisme per la repressió i la
vulneració dels drets humans-.

2
Juan Carlos I jura davant les corts franquistes el càrrec de rei d’Espanya (22-XI-1975
https://www.youtube.com/watch?v=Dhj6SaEy4sQ
Renuncia a la corona espanyola de Juan de Borbon (maig-1977)
https://www.youtube.com/watch?v=0Lha5FdBpzM

4. Tot i que es va basar en pactes entre polítics, va respondre a la pressió i mobilització

popular, que influí decisivament per tal que es produïssin canvis substancials. Per tant, la
transició no fou solament el resultat de la habilitat política de grans personalitats polítiques,
ni tampoc conseqüència de la pressió de les masses sobre els dirigents, sinó que va mantenir
un equilibri entre ambdós suposats.

I.2.L’OPCIÓ REFORMISTA DE JOAN CARLES I.

La mort de Franco (20-novembre-1975) posà en funcionament els mecanismes institucionals de
la successió en el càrrec de Cap d’Estat –1969 Ley Organica del Estado”, i Joan Carles fou nomenat rei
d’Espanya (22-XI-1975). La nova monarquia naixia legitimada pel franquisme, el que li assegurava el
control dels aparells de l’Estat: l’exèrcit, l’administració i les forces d’ordre públic. Tots aquests
estaments esperaven que fes realitat una monarquia autoritària que mantingués el més essencial del
franquisme, encara que hi anés introduint algunes reformes. L’oposició exigia canvis ràpids i
significatius.

I.3. EL CONTINUISME D’ARIAS NAVARRO I L’APOSTA PER LES REFORMES.(XI-1975/VI-1976)

En el discurs de coronació, davant les corts franquistes, el rei anunciava les seves intencions
reformistes i la seva voluntat d’iniciar una monarquia integradora i un futur de concòrdia
nacional. Els primers actes del nou rei van estar adreçats a tranquil·litzar l’aparell franquista, l’exèrcit
inclòs. En aquest sentit cal entendre la continuïtat d’Arias Navarro com president del govern . Arias
Navarro va formar un nou gabinet, amb Fraga Iribarne i altres personalitats. El nou govern es va
mostrar ben aviat, incapaç de dur a terme qualsevol reforma democràtica
Tot i això el rei va iniciar una sèrie de mesures que deixen veure el reformisme:
 Promulgació el 26-XI-1975 d’un indult parcial per presos polítics que va permetre
sortir de la presó alguns polítics i dirigents sindicals de l’oposició. ex: Marcelino
Camacho -líder de Comissions Obreres (CCOO)-
 Nomena president de les Corts i del Consell del Regne, el 3-XII-1975, Torcuato
Fernández Miranda, home pròxim al rei. Aquest fet serà considerat clau per la
transformació del règim des de dins.
 Va obligar a Arias Navarro a integrar en el seu govern alguns dels representants
més destacats del reformisme franquista, com: Fraga, Areilza, Osorio i Garrigues.
 Va iniciar contactes amb l’oposició i amb destacats líders dels països europeus,
amb l’objectiu d’aconseguir el suport necessari per a iniciar els canvis que havien de
dur cap a la democràcia.
El 30 de juny 1976, Arias Navarro es va veure obligat a dimitir, en bona part forçat pel monarca,
que es mostrava disposat a estimular una democratització política a fi d’estabilitzar la monarquia
mateixa. Arias Navarro fou substituït per Adolfo Suárez, jove polític procedent dels sectors reformistes
del Movimiento que connectava amb les pretensions de la Corona.

I.4. EL GOVERN DE SUÁREZ.(VII-1976/VI-1977)

Adolfo Suárez va iniciar un nou estil de fer política.
La primera etapa de govern de Adolfo Suárez (juliol-1976 / Juny-1977) té les següents
característiques:
 Inicià contactes amb l’oposició democràtica per tal d’implicar-la en el procés de reforma. Fou
així com es va començar a obrir camí l’estratègia de la ruptura pactada –via que intentava
donar pas a un altre sistema però començant pel desmantellament gradual de l’estructura i
la legislació heretades del règim anterior-.
3
 Proposà un atrevit projecte, la llei de reforma política (LRP) aprovada el 18-XI-
1976 per les mateixes corts franquistes. Aquesta llei:
Pretenia:acabar amb el règim franquista.
 Proclamava la democràcia com l’organització política pròpia de l’Estat espanyol i
reclamava la sobirania popular.
 Preveia la transformació de les Corts existents en un Congrés de Diputats i un Senat
elegits per sufragi universal. Corts bicamerals que per formar-les calia convocar
eleccions.
 Preveu la creació de nous òrgans institucionals, així com també l'abolició implícita de
totes les institucions franquistes
 Anunciava unes futures eleccions democràtiques.
representava per tant, l’inici del desmantellament del franquisme.
Aquesta llei havia de ser votada per les Corts franquistes,i el vot a favor suposaria la seva pròpia
desaparició ( la de les Corts franquistes.).Llei haraquiri de les corts franquistes.
 La legalització de l’oposició. Era un pas fonamental per a l’establiment d’un sistema
democràtic.
- L’any 1976 es va legalitzar el PSOE liderat per Felipe González i Alfonso Guerra.
- Alianza Popular (AP) era una unió d’antics càrrecs polítics franquistes –Manuel
Fraga, Carlos Arias Navarro..-Defensors de valors tradicionals:autoritarisme, ordre,
catolicisme, anticomunisme. El 1989 patí una profunda crisi i fou refundat amb el nom
de Partido Popular (PP) sota la direcció de Jose Mª Aznar (victòria electoral 1996).
- El partit comunista (PCE). La seva legalització fou un dels fets més importants de la
reforma política espanyola, a la que s’oposaven alguns sectors de l’exèrcit. Era
reconegut per la lluita contra el franquisme i la defensa de la democràcia. El màxim
dirigent Santiago Carrillo. El PCE fou legalitzat a l’abril de 1977, arrel d’aquest fet
les Forces Armades van expressar la seva protesta. Però Suárez va continuar
negociant amb l’oposició mesures com la dissolució del Tribunal d’Ordre Públic, del
sindicat Vertical i fins i tot del Movimiento Nacional.....
 Les eleccions a Corts Constituents
Un cop garantida la pluralitat política, els partits es varen preparar per a concorre en les
primeres eleccions democràtiques que se celebraven a Espanya des dels temps de la IIna
República (II-1936).
ELS PRIMERS PARTITS POLÍTICS
PARTITS CARACTERÍSTIQUES
Formació política de dretes. Creada –1976 i
encapçalada per Manuel Fraga Iribarne.
ALIANZA POPULAR Representava el conservadorisme de la classe
dirigent compromesa amb el franquisme.
Grup Centrista que s’aglutina al voltant de Adolfo
Suárez.
UNION DE CENTRO DEMOCRÀTIC

Era el partit més antic dels existents a Espanya

(1879). Al 1974 a França s’havia renovat amb una
PSOE nova direcció: Felipe González i Adolfo Guerra Es
definia com
antifranquista, marxista i democràtic. Finalment
adoptà l’etiqueta de socialdemòcrata.

Formació política liderada per dues figures

PCE històriques del partit, Dolores Ibárruri i Santiago

4
 Carrillo. Es va mantenir com a baluard de l’esquerra i
de la lluita antifranquista. Legalitzat a l’abril del 1977

A més d’aquests 4 grans partits n’hi ha altres també d’àmbit nacional, encara que de menys
importància:
1. Fuerza Nueva, força política d’extrema dreta dirigida per Blas Piñar.
2. Partit Socialista Popular (PSP) dirigit per Tierno Galván.

També hi ha partits nacionalistes:

1. Partit Nacionalista Basc, partit tradicional de la dreta nacionalista moderada.

2. Esquerra Republicana de Catalunya
3. Convergència Democràtica de Catalunya
4. Unió Democràtica de Catalunya
5. Bloque Nacionalista Gallego
6. Partido Socialista Andaluz després anomenat Partit Andalusista
7. Unió Valenciana

Finalment el 15 de juny de 1977 es varen celebrar les eleccions, amb una participació del 80% ,
que van donar la victòria, amb una majoria relativa, a la UCD (165 diputats). El PSOE ( 118 diputats)
es va convertí en la segona força política , mentre que el PCE (20 diputats)es va quedar molt lluny de
les seves expectatives, tal com va passar a AP (16 diputats). Els partits nacionalistes –PNV i UDC-
assoleixen un ampli suport a les seves respectives regions. L’extrema esquerra no va aconseguir
representació.

Eleccions 15-juny 1977

Participació 78’83 %

5
 LEY DEL GOBIERNO SUÁREZ PARA LA REFORMA POLÍTICA 18 novembre-1976)

Art. 1.1. La democracia, en la organización política del Estado español, se basa en la supremacía de la Ley,
expresión de la voluntad soberana del pueblo. Los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan
a todos los órganos del Estado.
2. La potestad de elaborar y aprobar las leyes reside en las Cortes. El Rey sanciona y promulga las leyes.

Art. 2.1. Las Cortes se componen del Congreso de Diputados y del Senado.
2. Los diputados del Congreso serán elegidos por sufragio universal, directo y secreto de los españoles mayores
de edad.
3. Los senadores serán elegidos en representación de las entidades territoriales. El rey podrá designar para cada
legislatura senadores en número no superior a la quinta parte de los elegidos.
5. El Congreso y el Senado establecerán sus propios Reglamentos y elegirán sus respectivos presidentes. (...)

Art. 3.2. Cualquier reforma constitucional requerirá la aprobación por la mayoría absoluta de los miembros del
Congreso y del Senado. (...).
3. El Rey, antes de sancionar una Ley de Reforma Constitucional, deberá someter el proyecto a referéndum de la
nación.

Art. 5. El rey podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional, sea o no de carácter
constitucional, para que decida mediante referéndum, cuyos resultados se impondrán a todos los órganos del
Estado. (...)

II. EL PERÍODE CONSTITUENT: UNA ETAPA DE CONCENS 1977-1979.

Després de les eleccions, la UCD va intentar governar en solitari establint pactes amb altres forces
polítiques amb l’objectiu de:
1. Construir un nou marc polític democràtic mitjançant una Constitució .
2. Construir l’Estat de les Autonomies
3. Gestionar una política econòmica per posar fre a la crisi (efectes crisi del 1973) .

II.1..CRISI ECONÒMICA I PACTE SOCIAL.

La transició política de la dictadura a la democràcia va tenir lloc mentre s’iniciava una crisi
econòmica internacional .En una conjuntura dominada per la crisi del dòlar, l’Organització de Països
Exportadors de Petroli (OPEP), van quadruplicar el preu del petroli, producte fonamental per a les
economies dels països desenvolupats.

II.1.1.La crisi econòmica

La pujada del preu del petroli va desencadenar una recessió que duraria més d’una dècada.
L’economia espanyola va patir la crisi amb una gravetat extrema a partir del 1975, quan als problemes
econòmics s’hi van afegir la incertesa política, i els errors de les autoritats econòmiques. A partir del
1979, una nova pujada del petroli va accentuar encara més la recessió.
La crisi va ser, sobretot, una crisi industrial. La profunditat de la recessió és inseparable de dues
causes:
1. L’elevat consum d’energia per unitat productiva va fer augmentar molt els costos i els preus
de venda.

6
 2. L’elevat pes en el total de la indústria de les activitats de poc contingut tecnològic, com els
béns de consum, siderúrgia, construcció naval i material de transport, en les quals la crisi va
assolir proporcions més greus.

L’atur va créixer a un ritme anual molt alt i va arribar al 10% l’any 1979. El descens de la
renda va ser més intens a les zones amb una indústria en recessió.
Els errors en la lluita contra la crisi van ser considerables, sens dubte per la prioritat atorgada
als problemes d’índole política. Els ministre d’Indústria dels primers governs de la UCD van agreujar les
repercussions de la crisi pel fet d’incorporar al sector públic algunes empreses privades que feien fallida
o que tenien greus dificultats. La conseqüència fou l’augment de les pèrdues del grup INI, el que suposà
un augment de la despesa pública, amb els consegüents efectes negatius sobre la taxa d’inflació.

II.1.2. Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal. (CONCENS)

Van passar quasi quatre anys des del començament de la recessió, iniciada arrel de la crisi del
petroli del 1973, sense que es donés cap canvi significatiu en la política econòmica. ELS PACTES DE LA
MONCLOA, signats el 25 d’Octubre de 1977 pel govern, els partits parlamentaris i les centrals
sindicals i la patronal, foren ratificats pel Congrés . Fou un gran acord econòmic que proposava un nou
model de relacions laborals i pretenia neutralitzar la conflictivitat social per fer front a la crisi a Espanya.
Els seus dos objectius fonamentals van ser:
 Reduir la inflació. Pel que es va optar per devaluar la pesseta, reducció de la despesa pública,
reforma fiscal, control dels salaris, del dèficit exterior....
 Posar en pràctica un conjunt de reformes per repartir equitativament els costos de la
crisi .En aquest sentit es va fer una reforma del pressupost i control de la Seguretat Social,
Reforma fiscal ( entrada en vigor l' impost extraordinari sobre el patrimoni, també impost
sobre la renda de les persones físiques (IRPF)) . Modernització del sistema financer, nou marc
de relacions laborals –es fixen límits als augments salarials i plantegen un ambiciós pla
d’ocupació.

Fonamentalment es centrà en l’adopció de mesures:

Econòmiques: reforma fiscal i control dels salaris, del dèficit exterior, de la inflació i del creixent atur.
Però també inclogué decisions de caràcter polític i social com: funcions dels sindicats, reforma de
l’ensenyança, de la Seguretat Social i de la legislació laboral, transformació dels mitjans de comunicació
governamentals
Valoració: Aquests pactes van servir per:
 Frenar la tendència negativa de l’economia.
 Reduir la inflació i el dèficit exterior
 No van aconseguir frenar l’increment de l’atur.
La seva aplicació es va veure limitada per la segona crisi mundial del petroli 1979
PACTES DE LA MONCLOA
El Govern i els partits polítics consideren que la superació de la crisi es veurà facilitada en introduir simultàniament, amb
les mesures abans enunciades, una sèrie de transformacions de fons en el sistema econòmic referents a les següents àrees:
1. Reforma fiscal ja iniciada
2. Perfeccionament del control de la despesa pública
3. Creixent participació de la societat en les decisions i en el funcionament de la Seguretat Social
4. Programa educatiu amb la creació del nombre de llocs escolars que siguin necessaris per assegurar la plena
escolarització.
5. Mesures dirigides a impedir l'especulació en matèria de sòl urbà i urbanitzable i conduents a facilitar l'accés a l'habitatge.
6. Transformació del marc actual de relacions laborals per mitjà del desenvolupament de l'acció sindical i d'un codi de
drets i obligacions dels treballadors
7. Reforma del sistema financer, amb liberalització progressiva pel que fa al sector privat i amb una democratització
efectiva de les institucions financeres públiques.
8. Modernització agrària, amb revisió en les lleis de desenvolupament agrari, arrendaments rústics i foment del
cooperativisme.
9. Estatut de l'empresa pública.

Presidència del Govern no. 1977.10.09

7
II.2.LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L'ESTAT DE LES AUTONOMIES

INTRODUCCIÓ
La Transició espanyola a la democràcia va tenir com a fita fonamental l'elaboració d'un text
constitucional , fruit del consens entre els partits democràtics . Aquesta Carta Magna o Llei de Lleis va
venir a substituir les velles lleis franquistes (“Leyes fundamentales del Estado”) , sent la base legal del
nou Estat , un Estat descentralitzat que a partir d' ara seria anomenat de les autonomies . Ha estat i és
la pedra angular de la Transició i de la Democràcia espanyola .

II.2.1. . CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA CONSTITUCIÓ DE 1978

II.2.2 . Els "pares " de la Constitució
- Un cop celebrades les eleccions generals al juny de 1977 , guanyades pel partit centrista UCD , el partit
d'Adolfo Suárez , es va posar en marxa la tasca d'elaborar una Constitució(procés constituent) .
Recordem que l'última que havia estat promulgada a Espanya havia estat durant la Segona República el
1931 , ja que durant la Dictadura de Franco no en va existir cap , tan sols diversos furs i lleis .
- El disseny del text constitucional es va fonamentar en la política de consens entre partits és a dir ,
dels pactes i concessions entre els diferents forces polítiques . Es va crear així , una comissió
constitucional formada per diputats experts en dret , molts lligats a la Universitat , que serien els
encarregats d'elaborar el projecte . Als integrants d'aquesta comissió se'ls coneix com els " set
magnífics pares- redactors de la Constitució" , és a dir , els " pares de la Constitució" : Gabriel Cisneros
, Pérez Llorca i Herrero de Miñón per part d’ UCD ; Manuel Fraga d'AP ; Peces Barba del PSOE ; Jordi
Solé Tura del PCE i Miquel Roca per part de CiU . És important ressaltar que en aquesta comissió no hi
havia cap membre del partit nacionalista basc PNB. Per aquest motiu, el PNB va propiciar l'abstenció .

II.2.3 . El procés constitucional

- La primera reunió de la Comissió per redactar la Constitució va ser el 22 d'agost de 1977. Per elaborar
la Llei de lleis es van necessitar més de 400 hores de debats públics i moltes hores de negociacions
8
secretes . Tot en un temps relativament curt : 15 intensos mesos de tensions i distensions polítiques
enmig d'una situació econòmica explosiva , més d'un 40% d'inflació , un IPC desbocat i una taxa d'atur
que no deixava d'augmentar . A aquestes circumstàncies cal afegir els atemptats terroristes . Durant
l'etapa de l'elaboració de la Constitució van ser assassinats 23 policies , 22 guàrdia civils , 3 militars i 23
civils . Va ser sens dubte una etapa dura i difícil , però plena d'esperança .
- La redacció final la Constitució va ser deguda a dos polítics , un UCD anomenat Fernando Abril
Martorell i un altre del PSOE , Alfonso Guerra . Ells van salvar els esculls que s'estaven produint en els
debats per dur a terme la Constitució . Partint des de posicions molt diferents van aconseguir arribar a
un acord de mínims cedint en moltes de les seves posicions .
- Després de la seva debat al Congrés i al Senat (on es van introduir algunes reformes) , el text final va
ser aprovat en el Ple del Congrés dels Diputats per 316 vots a favor , 6 en contra i 3 abstencions .
Finalment , el Projecte de Constitució va ser sotmès a referèndum dels ciutadans el 6 de desembre
de 1978. Ser aprovat per la majoria del cos electoral : el 87,9 % dels vots , és a dir , va obtenir el vot de
2/ 3 dels espanyols que podien votar . Al País Basc l'abstenció va ser important , ja que el PNB l'havia
aconsellat . Sancionada pel rei , va entrar en vigor el 29 de desembre de 1978.
- Per la resta , cal destacar que ha estat modificada dues vegades: la primera vegada va ser el 1992
per concedir el dret al vot en les eleccions municipals als ciutadans de la Unió Europea que viuen a
Espanya . Aquesta modificació es va fer necessària després de la ratificació per Espanya del Tractat de
la Unió Europea . I la segona ha estat el setembre de 2011 , sota la presidència del govern socialista de
Rodríguez Zapatero i amb el suport del PP i l'oposició de diverses forces polítiques (Esquerra Unida ,
nacionalistes , etc . ) . L'objectiu d'aquesta reforma , que ha estat molt polèmica , és fixar un sostre al
marge que té l'Estat ( tant el central com l'autonòmic ) per endeutar-se. La idea és aconseguir un pacte
d'estabilitat pressupostària , és a dir, que totes les administracions públiques fixin les seves despeses
en funció dels seus ingressos . Les administracions poden incórrer en superàvit ( més ingressos que
despeses) però mai en dèficit ( més despeses que ingressos ) . Aquesta reforma es començarà a aplicar
l'any 2020 .
II.2.4 . Contingut de la Constitució : principis i valors que la sustenten
- Podem definir la Constitució com el text suprem i bàsic del nostre sistema polític i jurídic . És la nostra
llei fonamental , la base de totes les altres , la Llei de Lleis . A ella estan subjectes els poders públics i els
ciutadans d'Espanya . Ha de prevaler materialment sobre la resta de l'ordenament jurídic i els poders
públics que en deriven .
- La Constitució espanyola de 1978 respon a un esquema del constitucionalisme clàssic . Es compon de
169 articles , reunits en un títol preliminar i 10 títols , 4 disposicions addicionals , 9 disposicions
transitòries , etc .

- Aquesta Constitució va ser la primera de la nostra història realitzada per consens . És una llei pactada
i no partidista . Per primera vegada en la història del constitucionalisme espanyol estem davant d'una
Constitució que no respon als interessos i a la ideologia del partit en el govern . Mai un text d'aquestes
característiques havia emparat més de 30 anys de convivència en pau i llibertat .
- Presenta influències de textos semblants que estaven vigents a l'Europa de l'època ( italiana ,
alemanya , i fins i tot les pròpies constitucions espanyoles , especialment la de 1812 i 1931 ) .
- Aquesta Constitució no només va suposar la ruptura jurídica amb el franquisme i el primer text
democràtic després de 36 anys de dictadura , sinó que va ser és en paraules del Rei , " la norma
fonamental per la qual ha de regir-se la nostra convivència democràtica" .
- Els principis i valors que sustenten la nostra Constitució amb els democràtics ( justícia , llibertat , etc
. ) , Basats a considerar al nostre país com un Estat de Dret , defensant la divisió de poders , bàsica en
tota democràcia que es preï .
-És una Constitució prou oberta i ambigua per poder ser adaptada a la ideologia de qualsevol
partit democràtic que arribés a governar , sense obligar per tant a canvis freqüents .
- Aquesta Constitució defineix Espanya com un Estat democràtic i social de Dret,-de DRET en tant
que està sotmès a les lleis i als poders de l’Estat, DEMOCRÀTIC perquè els seus poders emanen del poble
per mitja de la sobirania popular i SOCIAL per l’interès de vetllar per la igualtat de tots els ciutadans)-,.
en el qual la sobirania resideix en el poble espanyol , aquesta sobirania s’exerceix a partir del sufragi

9
universal masculí i femení a partir dels 18 anys. Reconeix com forma de govern una monarquia
parlamentària en la qual el Rei és reconegut com a Cap de l'Estat i de les Forces Armades. El seu càrrec
és vitalici i la Corona hereditària ( primant la línia de successió masculina ) . Les seves atribucions estan
subordinades a la Constitució i consisteixen en : representació simbòlica de la nació , sanció de les lleis
aprovades per les Corts i el comandament suprem nominal de les Forces Armades . No té , però, cap
poder d'intervenció en el govern , se li confereix només un paper d'àrbitre moderador .
-La Constitució estableix la divisió de poders :
a ) el poder legislatiu ( les Corts ) està format per dues cambres ( bicameral ) que són el Congrés
i el Senat . Ambdues són elegides per sufragi universal i exerceixen el poder legislatiu .
Els diputats i senadors són triats cada quatre anys . El president del Govern és elegit pel Congrés
dels Diputats a proposta del rei . Els ministres són nomenats pel rei a proposta del president del
Govern.
b ) el poder executiu es basava en l'actuació del Govern ( president , ministres , etc . ) format per
membres del partit polític majoritari al Congrés .
c ) el poder judicial està format per jutjats i tribunals , situant-se en al capdavant el Tribunal
Suprem . Es crea el Tribunal Constitucional la funció és evitar qualsevol violació de la Constitució
i vigilar que no hi hagi lleis que contradiguin al text constitucional . És també el màxim òrgan
encarregat de protegir els drets i llibertats fonamentals .
- La Constitució espanyola garanteix les llibertats fonamentals ( ideològica , d'expressió , reunió ,
religió ) . L'Estat es declara aconfessional però al mateix temps es reconeix una certa consideració
especial cap a la religió tradicionalment majoritària , el catolicisme . Suposa fi del concordat signat entre
l’Estat franquista i l’església al seu lloc es farà un acord el 1979 . Va quedar abolida la pena de mort i
la tortura i es va establir la majoria d'edat als 18 anys .
-Reconeix Espanya com un estat plurinacional, estat políticament descentralitzat. Dret voluntari
de les regions a l’autonomia
- En algunes complexes qüestions costar molt arribar a acords donada la diversitat d'opinions , per
exemple en el tema de l'avortament , la pena de mort , l'educació , qüestions socioeconòmiques , etc .
Malgrat totes les dificultats , el text va ser votat positivament per personalitats tan contraposades com
Fraga (AP) i Carrillo(PCE) . En última instància , es va tractar de la primera Constitució espanyola
amb tan ampli espectre de suports .

II.3 . L'ESTAT DE LES AUTONOMIES

II.3.1 . El marc legal : la Constitució de 1978
- La gran novetat de la Constitució de 1978 és el reconeixement ple de les comunitats autònomes ,
que ha servit per avançar en el procés de descentralització política i administrativa . " S'ha dit , i no en
va , que aquesta és la Constitució de les autonomies"
- L'estructuració de l'Estat espanyol com a Estat de les Autonomies part d'una base legal : la Constitució
espanyola de 1978 . L'article 2 de la Constitució Espanyola de 1978 declara la unitat indissoluble de
la nació espanyola , garantint el dret d'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren .
Aquest dret està regulat pel Títol VIII « De l'organització territorial de l'Estat» l'article 137 diu :"L'estat
s'organitza territorialment en municipis , províncies i CCAA que ho constitueixin , totes aquestes
entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels seus respectius interessos" .
- Es va produir , així , una reorganització de l'Estat que implicava una forta descentralització , és a dir
, que el poder no estigués centrat només en els òrgans de govern establerts a Madrid ( la capital
d'Espanya ) , sinó que les diferents regions , que s'organitzarien en autonomies o comunitats autònomes
tinguessin àmplies cotes d'autogovern en aspectes claus com l'educació, la sanitat , la cultura , etc .

II.3.2 . Definició del " Estat de les Autonomies "

- Així les coses , la Constitució de 1978 proposa un Estat unitari però articulat en autonomies regionals
. L'Estat espanyol s'organitza territorialment en municipis , en províncies i en comunitats autònomes .
En total , som 17 autonomies i dues ciutats autònomes ( Ceuta i Mellilla , constituïdes el 1995 ) . Cada
comunitat autònoma està formada per una o diverses províncies fins a un total de 50 en tot el
territori nacional . Al seu torn cada província està dividida en un nombre variable de municipis que a

10
tot Espanya sumen un total de més de 8000 . Els municipis són les entitats territorials bàsiques en
l'organització territorial d'Espanya .
- Cadascuna d'aquestes comunitats té una Assemblea Legislativa i un Govern propis . D'altra
banda, la Constitució també estableix el principi de solidaritat i l'equilibri econòmic entre les
diferents regions del territori espanyol . Per salvaguardar el principi de solidaritat entre les diferents
comunitats autònomes la Constitució estableix un Fons de Compensació Econòmica destinat a
corregir i intentar neutralitzar els desequilibris i desigualtats interregionals .
- Les comunitats autònomes són províncies o agrupacions de províncies que accedeixen al seu
autogovern , però mantenint institucions comuns dins de l'Estat espanyol :
- Cal ressaltar que la Constitució dota d' autonomia a les diferents comunitats , però que l'Estat
és l'únic sobirà . El model d'estat autonòmic és una barreja entre els models d'estat integral
republicà francès i estat regional italià. En l'estat unitari la sobirania resideix en el poble
espanyol i no és divisible .
- El govern central es reserva l'exclusivitat de les competències sobre relacions internacionals ,
defensa , forces armades , sistema monetari i Hisenda . Les comunitats autònomes tindran
competències de : urbanisme, turisme , carreteres , transports , pesca , ensenyament , policia i
protecció del medi ambient . Cada Comunitat Autònoma formarà uns parlaments propis i elegirà
el seu president de govern propi i les taxes noves que en cadascuna es puguin crear .
- Segons estableix la Constitució , la norma bàsica que regeix cada comunitat autònoma s'anomena
Estatut i l'Estat ho reconeix i empara com a part integrant del seu ordenament jurídic.

II.3.3 . " Cafè per a tots"

L'establiment de l'Estat de les Autonomies ha estat un procés extraordinàriament complex .
L'establiment de l'autonomia política com a forma d'organització territorial del poder de l'Estat
va suposar el reconeixement de les aspiracions d'autogovern dels nacionalistes i el final del rígid
centralisme anterior . Les ànsies d' autogovern eren molt evidents en algunes regions espanyoles ,
particularment en les anomenades nacionalitats històriques , com Catalunya o el País Basc i aviat van
ser contagiant-se a les altres regions . És el que es va denominar Cafè per a tots , és a dir , la creació
d'autonomies a tot Espanya , no només en algunes regions .
- Es va establir un model flexible , obert i ambigu que d'una banda conjugués els desitjos de les
anomenades nacionalitats històriques ( Catalunya , País Basc i Galícia ) i d'altra permetés un grau
menor i més lent d'autonomia a la resta de les regions . Es van establir dos models d'accés a l'autonomia
en els articles 151 i el 143 . Això va ser font de conflicte en la dècada dels vuitanta i en l'actualitat .

II.3.4 . Cronologia del procés descentralitzador

- El text constitucional admet les desigualtats entre les CCAA en distingir entre nacionalitats o
comunitats històriques ( Catalunya , País Basc i Galícia ) de la resta de les regions . Com a conseqüència
, es van establir dues vies per crear CCAA : la via ràpida (prevista en l'art. 151 ) permetia l' accés directe
mitjançant l'aprovació en referèndum d'un Estatut d'Autonomia i la via lenta ( recollida en l'art . 143 )
fixava la assumpció de competències en el termini 5 anys sense precisar referèndum per constituir-se
en comunitat .
- Així , la formació de les Comunitats Autònoms es va produir durant l'etapa compresa entre 1979-1983
, és a dir , a cavall entre la Transició i el període democràtic .
- Els primers estatuts que es van aprovar van ser el basc i el català a l'octubre de 1979 .
- El 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques a Catalunya i al País Basc , formant-se
així , els primers governs autonòmics .
- El 1981 es van aprovar els estatuts d'autonomia d'Astúries, Andalusia I Cantàbria . A la resta de les
regions , es van establir les Autonomies entre els anys 1982 i 1983 ( en el cas de Canàries , des el 10
d'agost de 1982, data d'aprovació de l'Estatut d'Autonomia ) , i en el cas de Ceuta i Melilla , són ciutats
autònomes des de març de 1995.
- En l'actualitat les diferents CCAA continuen reclamant al Govern Central més competències , i temes
recurrents la descentralització dels ingressos , el control del sistema educatiu i sanitari i , en casos
concrets , el reconeixement de la consideració de nació .

11
CONCLUSIÓ
La democràtica Constitució espanyola de 1978 va ser fruit del consens , del pacte entre els
diversos partits polítics . És una Constitució per a tots els espanyols . D'altra banda, aquesta
Constitució assenyala la indissoluble unitat de la nostra nació , però reconeix i garanteix el dret a
l'autonomia de les diferents nacionalitats i regions que la conformen . En definitiva , les comunitats
autònomes han rebut un poder polític i uns recursos econòmics que en un termini curt de temps han
convertit Espanya en un dels països més descentralitzats del món .

III. LA DEMOCRÀCIA AMENAÇADA 1979-1982.

III.1.EL DESCRÈDIT DEL GOVERN D’UCD.

Després de l’aprovació de la Constitució es van dissoldre les Corts i es van convocar eleccions
legislatives pel març-1979 . El triomf de la UCD (35 % dels vots), el PSOE (29%), més ajustat que en el
1977, no va significar l’inici d’un període d’estabilitat. Poc després abril-1979, eleccions municipals,
es va produir el triomf de l’oposició d’esquerres. El PSOE i PCE van establir un pacte municipal i van
aconseguir governar els ajuntaments de les principals ciutats, el que va presagiar les dificultats
immediates de la UCD.
Les Corts iniciaren la tasca legislativa i s’aprova els estatuts d’autonomia Basc i Català. S’aprovà també
la Llei orgànica del Tribunal Constitucional i la del Consell General del Poder Judicial, així com l’Estatut
dels treballadors.. Però va ser el procés autonòmic i les divisions internes allò que va fer evident la
feblesa del partit (UCD) i va precipitar la crisi del govern.
El resultat de les eleccions autonòmiques al P.Basc i Catalunya (març-1980), on UCD va perdre un
gran nombre de vots a favor d’altres forces polítiques, va posar de manifest la pèrdua de suport de la
política governamental.
Al mateix temps, les divisions dins la UCD es van agreujar, hi havia discrepàncies internes en els
continguts de les reformes bàsiques:
 Com la d’ensenyament, amb l’Estatut dels centres docents.

12
  La de les administracions públiques, amb la llei d’autonomia universitària o la llei
d’incompatibilitats dels càrrecs públics.
 En l’àmbit laboral, divergències a partir de la retirada de la llei de llibertat sindical, per
pressions patronals.
 Divergències ideològiques entre els sectors:
 Més dretans – democristians, liberals i els reformistes franquistes-
 El centre-esquerra –socialdemòcrates-
Aquesta situació va provocar la dimissió (juliol-1980) de Fernando Abril Martorell, vice-
president del govern i mà dreta de Adolfo Suárez, qui va dimitir també com a president del
govern el gener de 1981. L’UCD va elegir com a successor a Leopoldo Calvo Sotelo, qui malgrat
els esforços no va poder frenar la descomposició del partit.
En Resum Suárez es va mostrar més eficaç en el desmantellament del franquisme que no
pas en l’edificació de la democràcia, i no va aconseguir un lideratge incontestable dins de la UCD
que fou un partit creat artificialment per a les eleccions de 1977. Des del principi fou una “bomba
d’efecte retardat”, perquè hi havia dirigents polítics, els “barons” que volien obtenir les majors
cotes de poder. Tot això provocà enfrontaments i divisions internes de caràcter ideològic
(postures més a la dreta o de caràcter socialdemòcrata) que anaven desgastant políticament a
Suárez. , .
Les principals amenaces per a consolidar el procés de transició provenien de
l’involucionisme, del colpisme militar i del terrorisme.

III.2. L’ESCALADA TERRORISTA.

El problema més greu amb què es va enfrontar el govern de Suárez fou l’enorme tensió provocada
per l’escalada terrorista que alimentava les proclames antidemocràtiques del “búnquer” franquista i
fomentava el colpisme en el si de les Forces Armades.
Les forces d’extrema dreta nostàlgiques del franquisme es van mobilitzar per a impedir la
consolidació de la democràcia organitzarien manifestacions o grups violents de pistolers com els
Guerrilleros de Cristo Rey o la Triple A.
També organitzaren intents colpistes com l’Operació Galàxia
Operació Galàxia : nom en clau que es va donar a un pla per executar un cop d’estat el 1978 a l’estat espanyol. Prengué el nom de la
cafeteria Galaxia (actualment, Van Gogh Café), a Madrid on es van reunir els oficials complotats l’11 de novembre de 1978. Pretenien aturar el
procés de reforma política que estava portant l’estat espanyol des del franquisme a la democràcia.

La data prevista per al cop d'estat era el divendres 17 de novembre de1978, coincidint amb un viatge oficial del rei Joan Carles I a Mèxic. El pla
consistia en la presa del palau de La Moncloa, on detindrien el govern en ple, que en aquell moment estaria celebrant Consell de Ministres sota
la presidència d'Adolfo Suárez, i tot seguit haurien forçat el rei a constituir un govern provisional de "salvació nacional". Les tres persones
encarregades de l'operació eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el capità de la Policia Armada Ricardo Sáenz de
Ynestrillas[1] i un coronel de l'Estat Major que no s'ha pogut identificar mai.

El 8 de maig de 1980 foren jutjats els dos sospitosos principals, Tejero i Ynestrillas. Ambdós van declarar que la conversa de la
cafeteria Galaxia tan sols havia estat «una discussió teòrica sobre la possibilitat de fer un cop d'estat», i no un complot real. El fiscal va
demanar sis anys per a Tejero i cinc per a Ynestrillas, però només foren condemnats a set mesos i un dia, i a sis mesos i un dia,
respectivament. Cap dels dos no perdé el seu rang militar. No hi va haver manera de saber el nom del tercer militar complotat .
Aquests militars van seguir conspirant contra la democràcia i, pocs anys després, van protagonitzar el cop d'estat del 23-F
El terrorisme d’extrema esquerra estava vinculat al FRAP. –Front Revolucionari Antifeixista i
Patriota- qui després de perpetrà varis atemptats contra les forces de l’ordre públic va acabar
desapareixent al final de la dècada i l’actuació del GRAPO –Grupos Revolucionarios Antifascistas
Primero de Octubre-. Però l’activitat terrorista principal provenia d’ETA que va emprendre una intensa
campanya d’atemptats. A partir de 1977, ETA (terrorisme independentista) va intensificar la seva
activitat, amb l’objectiu que el govern acceptés el programa per a la independència d’ Euskadi elaborat
per KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista). La seva acció armada es va veure complementada per
l’activitat política desplegada des d’Herri Batasuna, una coalició electoral apareguda l’octubre-1978.

13
 L’objectiu de totes aquestes organitzacions terroristes era minar la credibilitat de la naixent
democràcia i provocar l’actitud colpista de les Forces Armades i dels cossos de seguretat de l’Estat,
contra els quals anaven adreçats especialment els seus atemptats.

Tot això, explica la dimissió de Suárez davant les pantalles de TVE el 29 de gener de 1981: “ no
vull que la democràcia sigui un altre parèntesi en la Història d’Espanya”. Era conscient de les seves
limitacions i de la feblesa del seu lideratge, per tant, no volia comprometre més l’estabilitat de la
democràcia. La veritat és que la UCD sempre havia patit de ser un partit poc cohesionat amb
personalitats, els barons, que lluitaven pel poder. Com a causa de la dimissió, el president només es va
referir al desgast patit per 5 anys de govern, però les crítiques rebudes dins del seu propi partit van
tenir indubtablement un paper rellevant en la seva decisió, així com les fortes pressions de sectors
empresarials i militars contra la seva persona. Els que havien contribuït a desplaçar-lo, aviat van
reconèixer que el problema no estava en Suárez sinó en la pròpia UCD que continuaria la seva
descomposició pel “canibalisme feroç” que en ella hi havia. Suárez es va quedar sol, per això va dimitir.
Tenia en contra a:
 Al seu partit –UCD-.
 Al rei que tenia por que la caiguda de Suárez arrossegués la Corona ja que tots es dirigien a
Joan Carles per a criticar a Suárez.
 Al partits de l’oposició tant el PSOE com AP
 A l’Exèrcit pel que consideraven una traïció en legalitzar el PCE i les autonomies que podrien
trencar la unitat d’Espanya.
 L’Església pel projecte de la llei del divorci.
 El govern dels EEUU que no veia amb bons ulls la política exterior espanyola cada dia més
propera dels països no alineats (Palestina amb Arafat) i no partidària d’incorporar-se el
l’OTAN.
 Els empresaris i la banca per la inestabilitat sociopolítica.
 Els mitjans de comunicació.

Suárez ho havia fet molt bé el procés més complicat en passar d’una dictadura a una
democràcia però després semblava que ho feia tot malament. Per entendre el cop d’estat del 23-
F s’ha de tenir en compte l’atmosfera que es respirava en aquells moments: atemptats, crisi
econòmica, agitació dels ultres, divisions de la UCD, el problema de les autonomies etc.

III.3.LES PRESSIONS COLPISTES DEL 23-F I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES.

L’amenaça per al sistema democràtic procedia fonamentalment de la reacció militar, de contingut
ultra i corporatiu. Una part de l’exèrcit era franquista i decididament hostil al procés democràtic.
La jerarquia militar s’havia sentit traïda per Suárez quan aquest va decidir de legalitzar el PCE, i
quan no va reeixir la pressió dels militars de la UMD (Unió Militar Democràtica) perquè no es
suprimís la pena de mort, també pel desenvolupament autonòmic, pel terrorisme -escalada
14
terrorista promoguda per ETA en els primers anys de la democràcia- i per la anunciada reforma del
mateix exèrcit.....foren els arguments emprats pels militars descontents; aquests ja havien organitzat
conspiracions contra el nou sistema polític, com la “operación Galaxia”-1978 que havia fracassat-.
Aquests factors van precipitar una acció subversiva dins l’exèrcit que va cristal·litzar en el cop
d’Estat del 23 de febrer de 1981.
La trama colpista, amb connexions civils, que pretenia la destrucció de la democràcia esperava
el moment propici. El 29 de gener de 1981 Suárez havia dimitit i els colpistes van aprofitar aquesta
circumstància. El 23 de febrer-1981 el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero, al front
d’un grup de guàrdies civils va ocupar al Congrés dels Diputats on s’estava votant la investidura
del nou candidat a president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, anuncià l’arribada d’una nova
autoritat militar(possiblement el general Armada) i mantingué com a ostatges tots els diputats. El
capità general Milans del Bosch es va revoltar a València i va treure els tancs al carrer i declarà
l’Estat de guerra, alhora que es constatava el temor de la població civil i la divisió dels militars. Els
objectius dels colpistes eren confusos i segurament no coincidents, però tots compartien una clara
intenció de paralitzar el procés democràtic i atorgar a l’Exèrcit un paper rellevant en el govern que
havia de constituir-se posteriorment.
(Es parla que van haver-hi 3 cops: el d’Armada ( que seria el cap polític), el de Milans (cap
militar) i el de Tejero (cap operatiu del detonant del cop en assaltar el Congrés a les 6’23 de la
tarda). Els 3 foren els protagonistes del cop, entre ells van desenvolupar la trama. El cop d’Armada
(enemistat amb Suárez) per imposar un Govern de salvació nacional similar al francès de De Gaulle,
el cop de Milans (enemistat amb Gutiérrez Mellado) a la manera de Primo de Rivera contra la
democràcia però no contra la monarquia i el cop de Tejero contra la democràcia i la monarquia
perquè era el més franquista de tots i odiava els comunistes.
Els 3 creien que el seu cop era el mateix per això el donaren: Tejero assaltant el Congrés, Milans
treient els tancs al carrer i Armada que estava i no estava en el 23F i així es va entrevistar amb Tejero
en el Congrés (23’30 hores) perquè volia parlar amb els diputats per a proposar-los un govern de
salvació nacional presidit per ell i format per polítics dels distints partits (fins i tot comunistes). Però
Tejero no va acceptar, ell volia un govern militar: “jo no he assaltat el Congrés per això”. Armada
abandonaria el Congrés dient que Tejero estava boig.
Mentrestant, el rei des de la Zarzuela parlaria per telèfon amb tots els Capitans Generals per
aturar el cop. Es crearia un Govern d’emergència i més bé simbòlic format per subsecretaris de tots
els ministeris i presidit per Francisco Laina, Secretari d’Estat de Seguretat. La situació era molt
confusa. Tres esquadrons del regiment de Villaviciosa ocuparen les instal·lacions de RTVE en Prado
del Rey. El general Juste cap de la Divisió Cuirassada Brunete, que pareixia disposat a secundar a
Armada, va telefonar a la Zarzuela (cap a les 7 de la tarda) preguntant per Armada i Sabino
Fernández Campos (Secretari General de la Casa del Rei, càrrec que abans ocuparia Armada, antic
preceptor del rei) li contestaria la famosa frase: “ ni està ni l’esperem” per a demostrar que el rei no
tenia res a veure amb Armada , així es va anar dissipant. la coartada reial. Fernández Campos no es
fiava d’Armada i li aconsellà al rei que el mantingués lluny de Palau, encara que el rei al primer
militar que va cridar per a veure que havia passat fou a Armada, a qui li va dir que es mantingés en
el seu lloc ajudant al general Gabeiras, Cap de l’Estat Major. Està clar que Armada no va anar a la
Zarzuela però va estar actuant a la seva.
A la una de la matinada es va emetre el missatge de rei al país condemnat el cop ja que ell estava
a favor de l’ordre constitucional.
La Divisió Brunete no va intervenir, sols a última hora uns quans homes encapçalats pel
comandant Pardo Zancada però més que res a títol personal, ja estava clar que el cop fracassaria.
A les 5 de la matinada Milans es va rendir, va complir les ordres del rei i les tropes tornaren als
quarters. Tejero va entendre que la seva idea de cop no era ni la d’Armada ni la de Milans i va preferir
rendir-se: a migdia del 24 , després de la firma del pacte entre Tejero i Armada( l’anomenat “pacte
del capó” sobre les condicions de la rendició dels colpistes). Tejero s’entregava al seu superior i
abandonava l’edifici, el cop s’havia acabat.
Quan Armada, Milans i Tejero s’adonaren que no era sols un cop sinó 3 cops distints es quan
vindria el fracàs. Havien planejat el cop comptant que l’Exèrcit de seguida els seguiria perquè era un

15
 Exèrcit franquista. En això no s’equivocaren (era franquista)però precisament per això es quedaren
sols. Els militars franquistes estaven acostumats a obeir ordres cegament. Simpatitzaven amb el cop i
es passaren tota la nit esperant una ordre que mai va arribar. Finalment, van rebre el missatge del
rei i obeïren: L’esperit franquista havia donat el cop i el mateix esperit l’havia fet fracassar.
El que l’Exèrcit passes la nit del 23F als quartels fou la millor prova de que el Rei no recolzava
l’intent colpista com els colpistes volien fer creure. El Rei va aturar el cop, d’aquesta manera
blindaria a la Corona.

Fins aquí, hem explicat els esdeveniments més significatius del cop però a partir d’aquells
moments començaren les conjetures i hipòtesis sobre ell. Des de llavors, s’ha escrit molts llibres sobre
el tema però sempre de la mà descriptors i periodistes i no per historiadors ja que no existeixen
documents escrits sobre els fets. Podrien destacar”Anatomia de un instante” de Javier Cercas i “23F,
el Rey y su secreto” de Jesús Palacios.

Fins que el rei no va comparèixer a TVE, a la matinada, i va desqualificar els revoltats i va demanar
l’acatament de l’ordre constitucional(**), no hi va haver la seguretat del fracàs del cop d’Estat. El 24
de febrer, les tropes que havien assaltat el Congrés es van rendir i els diputats que havien estat
retinguts en van sortir il·lesos. Només un civil i 32 militars, amb el general Alfonso Armada com a
oficial de rang més alt van ser jutjats en un consell de guerra :les penes van ser mínimes.
La manca de suport al cop d’Estat per part dels alts comandaments militars i la postura contraria
del rei va fer fracassar l’alçament. El fracàs del 23 de febrer va representar el principi de la
desaparició de l’amenaça militar, també la determinació del rei en defensar la democràcia li va donar
una legitimitat que reforçava la legitimitat dinàstica i democràtica que ja tenia, i va enfortir i
revitalitzar la democràcia espanyola que vivia el moment més crític de la transició. El 27 de febrer
s’organitzaren en tota Espanya, grans manifestacions en favor de la democràcia.
(**)

“Al dirigirme a todos los españoles con brevedad y concisión en las circunstancias extraordinarias que en estos
momentos estamos viviendo, pido a todos la mayor serenidad y confianza y les hago saber que he cursado a los
Capitanes Generales de las regiones militares, zonas marítimas y regiones aéreas la orden siguiente: Ante la
situación creada por los sucesos desarrollados en el palacio del Congreso, y para evitar cualquier posible
confusión, confirmo que he ordenado a las autoridades civiles y a la Junta de Jefes del Estado Mayor que tomen
las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.

Cualquier medida de carácter militar que, en su caso, hubiera de tomarse deberá contar con la aprobación de la
Junta de Jefes del Estado Mayor.

La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la Patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o
actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada
por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum.”

Mensaje del rey Juan Carlos I en la noche del 23-24 de Febrero 1981

IV. EL GOVERN DE LEOPOLDO CALVO SOTELO (1981-1982)

El govern de Calvo Sotelo (UCD), després d’una breu trajectòria un any i mig, va entrà en una fase
d’agonia, fins que a l’agost de 1982 es van dissoldre les Corts i es van convocar eleccions generals
anticipades..
La gestió de govern de Calvo Sotelo va ser controvertida, la situació era molt difícil:crisi econòmica,
divisions internes de la UCD i sense el recolzament d’un govern que no era el seu sinó el de Suárez. Ell
deia que era “el president d’un Govern sense partit, d’un govern de gestió”.
16
 L’obra de govern:
o Judici als colpistes donant un pas històric en el difícil camí de l’establiment definitiu de la
superioritat jeràrquica del poder civil sobre el militar. Va recórrer la sentència del T.Suprem
per augmentar la pena.
o Treballar el mapa autonòmic que avui hi ha, independentment de la via ràpida o lenta per a
que tots tinguessin les mateixes competències i que els poders donats a les autonomies no
fossin sobrepassats.
o Col·laboració dels partits nacionalistes -PNV i CiU- que van aportar el seu suport a un
govern feble.
o L’aprovació Llei del divorci, que suposà un augment de les crítiques, fins i tot internes, a
més, de l’Església.
o Ingrés d’Espanya en la OTAN com a pas previ per a l’ingrès en la CEE malgrat la campanya
d’oposició del PSOE, qui va prometre la convocatòria d’un referèndum si guanyava les
eleccions.

Convocatòria d’eleccions anticipades i fi del govern de Calvo Sotelo

Malgrat l’obra de govern, aquest va entrar en una fase agònica per el propi declivi de la UCD. Fins
i tot, el mateix Suárez va abandonar-la a fi de fundar un nou partit, el Centre Democràtic i Social.
Aquesta situació afavorí que les Corts es dissolguessin i es van convocar eleccions generals per a
octubre de 1982. que suposarien la mort del partit que havia dut a terme la Transició. Com a
candidat de la UCD es presentaria Landelino Lavilla.

El balanç de la Transició resulta necessàriament positiu, no sols per haver configurat un règim
democràtic de convivència, sinó per haver-ho fet quan les dificultats inicials eren més grans que les
que podien existir en altres països com Portugal o Grècia.
La Història de la Transició, amb les seves llums i ombres, va ser , per primera vegada, la
Història feta en comú per tots els espanyols. Es va fer el que en aquells moments es podia fer per la
por que es tenia de l’Exèrcit i per la delicada situació socioeconòmica.

V. ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982... actualitat.)

V.1.ELS GOVERNS SOCIALISTES (PSOE) 1982-1996

INTRODUCCIÓ: EL CAMÍ DEL PSOE VERS EL GOVERN

17
 La agonia de la UCD creava unes condicions excel·lents per a l’oposició, especialment per al PSOE
per la seva posició de partit de centre-esquerra. Això va ser possible gràcies a la transformació
experimentada durant els dos congressos celebrat a 1979 en els que s’abandonaren els plantejaments
teòrics radicals i es va adoptar una posició reformista, més adequada a la societat espanyola d’aquells
moments: el partit es va transformar de marxista en socialdemòcrata, apostant per la modernització de
la societat i la reforma de l’Estat.
No es suficient al·ludir al declivi de la UCD per explicar la posterior victòria socialista, també va
contribuir-hi la crisi interna del PCE per els mals resultats obtinguts en les eleccions de 1979 degut a
la crisi interna del partit: els fidels a Santiago Carrillo (eurocomunisme), els prosoviètics i els
renovadors. Més tard, per a fer front a la crisi apareixeria Esquerra Unida.

LES ELECCIONS DEL 1982 I EL TRIOMF SOCIALISTA.

Les eleccions de l’octubre de 1982 van significar un triomf espectacular del PSOE que guanyava
per majoria absoluta amb el 48’11% dels vots, més de 10 milions de vots, amb 202 escons: havia
passat de ser el partit hegemònic de l’esquerra a ser-ho de tot el sistema polític. El lema utilitzat “per
el canvi” no suposava tant un programa previ sinó la voluntat genèrica de canviar la forma de fer
política a Espanya. El PSOE havia estat capaç de recollir les aspiracions de canvi de la majoria del poble
i s’havia configurat com un partit modern, socialdemòcrata, amb un nucli dirigent cohesionat i el
lideratge indiscutible de Felipe González.
Els partits que podien competir amb ell en el vot de centre o d’ esquerres, la UCD i el PCE, estaven
en crisi:
 La UCD es va enfonsar únicament va obtenir el 6’8·% del vots amb 12 escons
 -El PCE el 4% amb 4 escons.
- La segona força més votada, 26’1%, 106 escons el Partit Popular (PP)-denominació que adoptar
Aliança Popular després el seu Congrés de 1989-, va liderar l'oposició des de la dreta si bé va oferir el
seu suport en camps com la seguretat, el desenvolupament autonòmic o les relacions internacionals.
-Es consolidaven els partits nacionalistes.
-El CDS de Suárez sols va aconseguir el 2’89% amb 2 escons.
El PSOE fou elegit amb les promeses de sanejar l'administració, una política socialdemòcrata, la
realització d'un referèndum anti-OTAN, modernitzar les empreses i crear 800000 llocs de treball, la seva
acció de govern va frustrar moltes esperances.

Podem dir que aquestes eleccions significaren el final de la Transició (encara que institucionalment
va concloure amb la Constitució) per 3 raons:

per el gir polític que va representar ja que arribava al poder un partit que no procedia del
règim anterior. Això significava la normalització definitiva de l’alternança política.
 perquè d’ara endavant no hi hauria un perill real d’involucionisme ( fre o retrocés polític).
 perquè comptava amb el recolzament de més de 10 milions d’espanyols que li havien donat el seu
vot.

LA PRIMERA LEGISLATURA DEL PSOE (1982-1986) –FELIPE GONZÁLEZ- -majoria absoluta-

DISCURS D’INVESTIDURA DE FELIPE GONZALEZ MARQUEZ (30 desembre 1982 en Congrés de diputats.
El Gobierno cumplirá y hará cumplir la ley. No permitiendo ninguna actuación al margen de la Constitución, y los que piensen
que pueden violentarla encontrarán una respuesta rigurosa por nuestra parte (…) Ni el terror, ni el chantaje, ni los intentos
involucionistas desviarán la decisión del Gobierno de hacer cumplir la Constitución (…) El 28 de octubre supone la más importante
derrota moral para los que desean suplantar la voluntad de los ciudadanos (…) con tesón para allanar los obstáculos que aún se
oponen a nuestra plena integración en las Comunidades Europeas y creemos que no será pretencioso conseguir la adhesión,
dentro del horizonte dado por la presente legislatura (…)

18
 Examinaremos también con toda atención los términos de nuestra relación defensiva y de cooperación con los Estados Unidos
de América y reestudiaremos, con el rigor necesario para la defensa de nuestro interés y de nuestra dignidad, la decisión adoptada
por el anterior Gobierno español en relación con el Tratado del Atlántico Norte, manteniendo nuestros compromisos con el pueblo
español”.
ABC, 1 de diciembre de 1982, pp. 24-27.

OBRA DE GOVERN:
1. El primer problema que va haver de tractar el nou govern, i que no havia estat abordat durant tota
la transició, era el de la greu situació econòmica que necessitava mesures urgents. Per si fos poc
en 1979 es va iniciar una nova crisi del petroli que va comportar un encariment dels productes. Per
solucionar la crisi econòmica es van prendre mesures molt dures: devaluació de la pesseta, pujada
dels tipus d'interès, augment dels impostos ... La mesura més espectacular va ser el procés de
reconversió industrial que va portar al tancament de moltes empreses siderometal·lúrgiques que
no eren rendibles. També es va expropiar a l'holding de Rumasa (Ruiz Mateos), una empresa
gegantina que amenaçava fallida i que hagués deixat a l'atur a milers de persones.
L'objectiu era sanejar l'economia, però les mesures liberalització del mercat del treball i els
increments de beneficis empresarials varen originar una onada de protestes per par dels sindicats,
després de dos anys d'ajustos es va iniciar novament el creixement econòmic que seria espectacular a
la segona dècada dels vuitanta.

2. Podem qualificar aquests anys com els anys de les reformes.

EN POLÍTICA INTERIOR es van reformar:
 Les Forces Armades per evitar nous cops d'Estat (l'últim va ser avortat el 1985),
 També es van reformar els cossos de seguretat de l'Estat per què fossin eficaços en la lluita
contra ETA que es mantenia implacable amb atemptats diaris. Pel que fa a les reformes de
contingut social
 Es va aprovar la LODE –Ley Orgànica del derecho a la Educacion-, la nova llei educativa que
creava els consells escolars en els centres, es va reformar també el funcionament de les
universitats per augmentar l'autonomia d'aquests centres, van suposar un enfrontament amb
l’església, que augmentà arrel de la llei de despenalització de l’avortament.
 També es va reformar la justícia.
 Però la reforma més polèmica d'aquesta etapa va ser la llei de despenalització de
l'avortament que va ser durament contestada per la dreta i per l'Església catòlica.

EN POLÍTICA EXTERIOR:
L’èxit més notable d'aquesta etapa va ser la incorporació d'Espanya a la Comunitat Econòmica
Europea –CEE-, que era com es deia llavors la Unió Europea, l’acord es signà al juny del 1985 i la seva
incorporació s’inicià el dia 1 de gener de 1986, el que afavorí la inversió estrangera a Espanya.
Un tema controvertit fou el viratge polític que el PSOE va donar en l’assumpte de la permanència o no
a l'OTAN, un dels eixos de la seva campanya electoral, Felipe González va passar del NO a l'OTAN a
donar suport a la permanència en aquest organisme. Va convocar un referèndum i va sortir el sí (els
mitjans de comunicació oficials es van bolcar amb el sí i el president va amenaçar amb dimitir si sortia
el no.

LA SEGONA LESGISLATURA DEL PSOE (1986-1989) –FELIPE GONZÁLEZ- majoria absoluta-

El Partit Socialista va repetir majoria absoluta a les eleccions de 1986, Coalició Popular va repetir
resultats i Fraga va renunciar com a líder obrint-se en el partit una llarga crisi que va acabar el 1989
amb l'elecció de José María Aznar com a president del partit. Esquerra Unida va estar a partir d'ara
dirigida per Julio Anguita.
En aquesta legislatura es va configurar definitivament l'Estat autonòmic.

19
 Però el fet més transcendent del període és l'espectacular creixement econòmic motivat per les
mesures dutes a terme en l'anterior legislatura i l'etapa de prosperitat a nivell internacional i que
arribaria fins a 1992. L'augment de la recaptació –implantació del IVA , l’entrada en el Sistema
Monetari Europeu i l'arribada de fons europeus va permetre dur a terme una política de inversions
públiques sense precedents: construcció d'autovies i autopistes (es passà de 1900 Km (1985) a 5500
Km(1992), modernització de vies fèrries i inici construcció AVE, millora dels serveis sanitaris i
educatius ... També concentració empresarial i financer (BBV..) El que va permetre l’extensió de l’Estat
del benestar i un increment considerable del nivell de vida dels espanyols. No obstant això, l'altra
cara de la moneda va ser l'augment de les desigualtats socials i el creixement de l'atur. Aquests fets
van ser denunciats pels sindicats que el dia 14 desembre 1988 van convocar una vaga general que va
ser seguida per prop del 90% de la població.

LA TERCERA LEGISLATURA DEL PSOE (1989-1993) –FELIPE GONZÁLEZ-

El Govern va tornar a guanyar per tercera vegada les eleccions amb majoria absoluta però aquesta
vegada amb un descens significatiu del nombre de votants. En el pla econòmic, parlar d'aquesta
legislatura és parlar dels esdeveniments de 1992. Espanya va organitzar dos grans esdeveniments a
nivell internacional: l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. Per a tots dos
esdeveniments es van realitzar enormes inversions econòmiques: AVE Madrid-Sevilla, reordenació de
les dues ciutats ... En general els dos esdeveniments van ser un èxit. Al 1992 es continuava el creixement
econòmic, això va permetre completar els plans de carretera i les dotacions socials. Especial
importància va tenir la inversió educativa adreçada a la nova construcció de centres escolars a causa de
la nova reforma educativa la LOGSE –Ley Orgànica General del SISTEMA EDUCATIVO aprovada el
1991.
Però a partir de 1993 es va iniciar una crisi econòmica a nivell internacional que va afectar
profundament a Espanya per les enormes inversions realitzades en 1992. En pocs mesos es va enfonsar
el consum, es va disparar la inflació, va créixer l'atur fins als tres milions i van tancar moltes empreses,
els bons temps havien acabat.
En política internacional Espanya va participar en la guerra del Golf el 1991 i a més, va ser seu la
Conferència de Pau del Pròxim Orient entre israelians i palestins per la qual es va iniciar una
aproximació entre els dos enemics acèrrims.
En la lluita contra el terrorisme Espanya es va veure beneficiada per la col·laboració francesa i per la
unió de gairebé totes les forces polítiques contra el terrorisme. Però va esclatar l'escàndol dels GAL
(Grups Antiterroriste d’Alliberament)- grups armats parapolicials que practicaren el que es coneix
com a Guerra bruta o terrorisme d'Estat a Espanya i França durant la dècada del 1980 amb la
col·laboració d'alts funcionaris del Ministeri de l'Interior espanyol, aleshores dirigit pel PSOE del
president Felipe González per intentar acabar con el santuari de l'organització ETA a França- va sortir
a la llum pública quan dos d'aquests policies van ser condemnats i acusaren el ministre de l'Interior.
També a finals d'aquesta legislatura van començar a aparèixer els primers casos de corrupció: el germà
del vicepresident -Alfonso Guerra- va ser acusat de tràfic d'influències; i l'escàndol de Filesa, una trama
d'empreses que tenien com a objectiu finançar de manera il·legal a PSOE.

En resum els casos de corrupció, tràfic d’influències i l’especulació van minar definitivament la
popularitat de Felipe González. Les grans despeses socials i d’infraestructures dels esdeveniments
del 1992 (Olimpíades de Barcelona i Exposició Internacional de Sevilla) varen causar un augment de la
inflació. La signatura del tractat de Maastrich (1992) va col·locar a l’economia espanyola sota unes
restriccions comunitàries que accentuaren les divisions internes del partit. L’augment de l’Atur , que
arribà als 3 milions, ..tots aquests fets van obligar al president a convocar eleccions.

LA QUARTA LEGISLATURA SOCIALISTA (1993-1996) –FELIPE GONZÁLEZ- (minoria)

Les eleccions de juny 1993 van donar la victòria al PSOE, però en minoria, per governar va
buscar el suport de CiU (Convergència i Unió) i PNB (Partit Nacionalista Basc), ambdós partits
nacionalistes.

20
Els desequilibris dels comptes públics va obligar a una política d'ajustos públics (retallades en els drets
de l'atur, retallades en despeses de sanitat i ensenyament ...). A més es van produir conflictes comercials
importants amb la Unió Europea, amb el Marroc i amb el Canadà. L'opinió pública i els partits de l'oposició
van acusar el govern d'haver negociat malament l'entrada a la Unió Europea i de no saber defensar els
interessos nacionals a l'exterior.

Però el més representatiu d’aquesta etapa són els nombrosos casos de corrupció que van
aparèixer. Uns van ser estrictament financers (intervenció de Banesto ...); altres venien de l'etapa
anterior (GAL i Filesa); però el cas que més va desprestigiar al Govern va ser el de Luis Roldán, director
general de la Guàrdia Civil, acusat d'una estafa milionària en cobrar comissions il·legals per la
contractació d'obra pública en les casernes de la Guardia Civil. L'últim escàndol va ser la identificació
dels cadàvers de dos supòsits etarres -Lasa i Zabala- que van ser segrestats, torturats i assassinats en
circumstància estranyes, les proves apuntaven a membres de la Guàrdia Civil.
A causa de tots aquests escàndols el clima polític era irrespirable. El 1995 Convergència i Unió, aliat
indispensable per al Govern, va votar contra els pressupostos, Felipe González va assumir la seva
derrota i va convocar eleccions per a maig de 1996.

V.2. ELS GOVERNS DEL PARTIT POPULAR (1996-2004).

PRIMERA LEGISLATURA DEL PARTIT POPULAR (1996-2000)-J.Mª AZNAR-

Les eleccions del 3 maig 1996 van donar una ajustada victòria al PP (156 diputats, front als 141
del PSOE, aquest resulta l’obligava a pactar i va governar amb el suport dels nacionalistes (CIU i els
regionalistes canaris), fou en la segona legislatura que va assolir una majoria absoluta, foren els
governs de José María Aznar. L’arribada del PP al poder no va suposar una ruptura amb la línea
substancial del PSOE, significà la consolidació de la democràcia, doncs implicava l’alternança política i
l’arribada de la dreta moderada al govern del país.
El PP va optà per un viratge vers posicions de centre dreta mentre que en temes socials va dur a
terme una política fins a cert punt continuista . Negociació amb les centrals sindicals garantien el
poder adquisitiu de les pensions –PACTE DE TOLEDO-.
La recuperació econòmica que s’inicià el 1995 es consolidà en els anys del PP. La política
antiinflacionista i de rigor pressupostari practicada per Rodrigo Rato i l’excel·lent cojuntura
internacional possibilitaren una etapa de creixement econòmic, l’atur i la inflació davallen el que va
permetre assolir el requisits econòmics de Maastricht.
El suport de CiU va tenir com a conseqüència que el govern aprovés algunes mesures autonomistes,
com la cessió del 30% de l'IRPF a les comunitats autònomes i la supressió dels governadors civils.
D'altra banda, el govern del P.P. posar en marxa un ampli programa de privatització de les grans
empreses de titularitat pública, entre les quals hi havia la petroliera Repsol i la companyia de
telecomunicacions Telefónica, i també Ibèria ; aquesta política de privatitzacions era inspirada per
una ideologia neoliberal i per la necessitat de complir amb els criteris de convergència econòmica
europea marcats per el tractat de Maastricht amb l'objectiu d'avançar cap a la moneda única europea.
Espanya superà amb èxit els criteris exigits, en part recolzat per un canvi de tendència internacional
que apuntava cap a una nova etapa d'expansió econòmica.
En relació amb el terrorisme ETA va proclamar una treva en 1998, deguda en part a la massiva
protesta per l’ assassinat de Miguel Ángel Blanco,conseller del PP al juliol de 1997, aquesta treva
acostar al PNB cap Herri Batasuna el braç polític d'ETA i van arribar a formar un front únic a favor de
la independència (pacte de Lizarra). Això va ocasionar la ruptura entre el govern de José Mª Aznar i
el PNB. Es va acabar la treva el 1999 i l’ organització terrorista va tornar a matar, una de les seves
víctimes més conegudes va ser l'antic ministre socialista Ernest Lluch. Aquest fet va dur la signatura ,
el PP i el PSOE, del pacte antiterrorista. També el Govern incentivar un procés de professionalització
de les
21
 Forces Armades, amb una important reducció d'efectius, això comportar la supressió del servei
militar obligatori.
Un dels problemes més greus d'aquests anys fou l'arribada d'un gran nombre d'immigrants, en
gran part procedents del nord d'Àfrica. Aquesta immigració és bastant dramàtica perquè molts morien
ofegats a l'intentar creuar l'estret de Gibraltar.

SEGONA LEGISLATURA DEL PARTIT POPULAR (2000-2004) J.Mª AZNAR- majoria absoluta-
Al març del 2000 es van celebrar eleccions generals obtenint el PP majoria absoluta. Tot i la bona
situació econòmica, durant aquesta legislatura el clima de tensió social i política va anar en augment a
causa de l'actitud del govern d'imposar els seus plantejaments, costés el que costés. Així va dur a terme
una reforma laboral per decret; és a dir, sense el consens dels sindicats, que va provocar al juny de 2002
una vaga general.
A més va desenvolupar una sèrie de lleis que modificaven la legislació socialista precedent: Llei
d'Estrangeria, Llei Orgànica d'Universitats, Llei Orgànica de la qualitat de l'Ensenyament (LOCE),
Llei de Partits (per iniciativa del PSOE, va dotar al govern d'una major capacitat per il·legalitzar als grups
polítics afins a ETA).
Altres actuacions destacades del govern d'Aznar en aquest període van ser: la supressió del servei militar
obligatori i la creació d'un exèrcit professional o la creació d'un Pla Hidrològic que preveia grans
transvasaments d'unes conques fluvials a altres (el projecte més controvertit era el transvasament de
l’Ebre).
El prestigi del govern es va enfosquir amb la difusió dels escàndols financers de la privatització de
Telefónica, el cas Gescartera, l'enfonsament del petrolier Prestige i l'activa participació d'Espanya en la
guerra de l'Iraq (2003). Això últim va suposar un gir important en la política internacional d'Espanya a
alinear-se amb EUA
Les actituds ultra-nacionalistes i sobretot l'abusiu control dels mitjans de comunicació públics i privats van
restar credibilitat al Partit Popular. Després dels successos de l'11 de març de 2004 (atemptats de
Madrid)-l’11 M- el PP va perdre les eleccions el març de 2004.
El dia 1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda comuna a gairebé tots els països
comunitaris: l'euro .
Per la seva banda, el P.S.O.E. inicià un procés de reestructuració. José Luis Rodríguez Zapatero
resultà elegit nou líder del partit després de diversos intents d'ocupar el lideratge del partit (Joaquín
Almunia, Josep Borrell).

ELS GOVERNS DEL PSOE (2004-2011)

PRIMERA LEGISLATURA PSOE (2004-2008) - JOSÉ LUIS RODRÍGUEZ ZAPATERO-

Les eleccions del dia 14 de març de 2004, i després d'un brutal atemptat terrorista d'Al-Qaida a
Madrid el dia 11, (11. M) van donar la majoria a José Luis Rodríguez Zapatero amb 164 diputats
enfront dels 148 del PP. S’iniciava així el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero líder del
PSOE.

22
La primera mesura adoptada pel govern del PSOE va ser la retirada de les tropes de l'Iraq. A partir d'aquí
es va comprometre a retirar el Pla Hidrològic Nacional i reformar les lleis educatives (Llei Orgànica
d'Educació LOE) aprovades pels populars.
En aquesta primera etapa es va desenvolupar una important tasca legislativa de caràcter social: Llei
Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes, llei de dependència, llei que permet el
matrimoni entre persones del mateix sexe. Algunes d'aquestes actuacions van suposar l'oposició de
l'Església catòlica.

SEGONA LEGISLATURA PSOE ( 2008-2011) - JOSÉ LUIS RODRÍGUEZ ZAPATERO-

A les eleccions generals del 9 de març de 2008, que partien amb uns pronòstics d’empat tècnic,
va suposar la victòria del PSOE quasi per majoria (sols li falten 7 diputats). S’ha format un clar
bipartidisme PSOE/ PP al parlament espanyol.
La crisi econòmica que s’inicià el 2008 va desgastar molt al govern del PSOE i provocà un
augment de la crispació política per part de l’oposició. Tot això donaria lloc a avançar les eleccions al
novembre de 2011. el PP –Mariano Rajoy- va obtenir la majoria absoluta.
En l'actualitat 2017 continua al gorvern el PP encapçalat per Mariano Rajoy (sent aquesta la
seva segona legislatura).

V.4.ELS GOVERNS DEL PP (2011………)

PRIMERA LEGISLATURA PP (2011-……) -Mariano Rajoy- (majoria absoluta)-

A les eleccions generals del novembre 2011 el PP –Mariano Rajoy- va obtenir la majoria absoluta, en bona
part, fou un efecte de la crisi econòmica, però no ha suposat una millora de la situació. Més bé el contrari,
ja que el govern del PP segueix aprofundint en les mateixes polítiques d'austeritat que el darrer del PSOE,
situació en la que es veuen forçats pels organismes internacionals que condicionen els préstecs amb noves
mesures. Així, el govern de Rajoy ha seguit retallant despesa pública i eliminant drets laborals (reforma laboral
de 2012), sense que això millori la situació crítica de l'economia ni la taxa d'atur, que ja supera el seu màxim
en democràcia, amb un 27% (EPA d'abril de 2013).

En l'actualitat 2017 continua al gorvern el PP encapçalat per Mariano Rajoy (sent aquesta la
seva segona legislatura).

23
 DISCURS D’ABDICACIÓ DEL REI JUAN CARLOS I (2-06-2014)

https://www.youtube.com/watch?v=kn2UkjB8BhA

VI. CANVIS ECONÒMICS, SOCIALS I CULTURALS.

En el transcurs dels últims 25 anys Espanya s'ha integrat totalment en l'economia capitalista del seu
entorn. L'entrada a la Unió Europea i a la unitat monetària ha obligat a un procés de modernització i
de competitivitat en tots els sectors. Encara arrossega alguns problemes estructurals importants com
són el predomini de la petita i mitjana empresa i la baixa inversió en recerca i desenvolupament.
En 50 anys ha passat de ser una societat amb predomini del sector agrari a una societat terciària amb un
gran sector de serveis. La població ha sofert un gran procés d'urbanització amb la consegüent pèrdua de
valors tradicionals. La ciutat al seu torn ha portat problemes com la solitud, les drogues, l'increment dels
suburbis ...
El concepte de família ha variat; l'aparició d'unitats familiars monoparentals, les unions de fet, l'acceptació
social de l'homosexualitat ha suposat un cop dur per a una societat que encara es basava en pressupostos
socials catòlics.
S'ha elevat a nivell d'estudis i de preparació tecnològica en general. En l'actualitat hi ha gairebé
2000000 d'estudiants universitaris, molt per sobre de la mitjana d'alguns països europeus de l'entorn.
Aquests canvis han originat canvis profunds en la mentalitat de la societat. El moviment feminista i la
lluita per la igualtat de drets i oportunitats de les dones han triomfat socialment. Les desigualtats socials
tendeixen a reduir-se. La defensa del medi ambient i la preocupació ecològica ja forma part de tots els
programes públics i privats. La multiplicació dels mitjans de comunicació i la massiva emigració ha originat
la potenciació de la diversitat i la tolerància ....

1-
Texto.
El mensaje de la Corona ( 22 de noviembre de 1975)

24
"En esta hora cargada de emoción y esperanza, llena de dolor por los acontecimientos que
acabamos de vivir, asumo la Corona del reino con pleno sentimiento de mi responsabilidad ante el
pueblo español. Hoy comienza una nueva etapa de la historia de España. Esta etapa que hemos
de recorrer juntos se inicia en la paz, el trabajo y la prosperidad, fruto del esfuerzo común y de la
decidida voluntad colectiva. La Monarquía será el fiel guardián de esa herencia y procurará en todo
momento mantener la más estrecha relación con el pueblo. La institución que personifico integra a
todos los españoles, y hoy en esta hora trascendental os convoco porque a todos nos incumbe por
igual el deber de servir a España. Que todos entiendan con generosidad y altura de miras que
nuestro futuro se basará en un efectivo consenso de concordia nacional. Pido a Dios ayuda ( ... ) y
con el ejemplo de tantos predecesores que unificaron, pacificaron y engrandecieron a todos los
pueblos de España, deseo ser capaz de actuar como moderador, como guardián del sistema
constitucional y corno promotor de la justicia ( ... ). Un orden justo, igual para todos, permite
reconocer dentro de la unidad del Reino y del Estado las peculiaridades regionales (...) El Rey
quiere serlo de todos a un tiempo y de cada uno en su cultura en su historia y en su tradición (... ).
Como primer soldado de la nación, me dedicaré con ahínco a que las fuerzas armadas de España,
ejemplo de patriotismo y disciplina, tengan la eficacia y la potencia que requiere nuestro pueblo.
(...) La corona entiende como deber fundamental el reconocimiento de los derechos sociales y
económicos, cuyo fin es asegurar a todos los españoles las condiciones de carácter material que
les permitan un ejercicio efectivo de todas sus libertades (... ). El Rey, que es y se siente
profundamente católico, expresa su más respetuosa consideración por la Iglesia (... )."

2-

Renuncia al tro de JUAN DE BORBÓ (pare) en favor de Juan Carlos I (fill) (14 DE MAIG 1977)

“Mi padre, Su Majestad el Rey Alfonso XIII, el 14 de abril de 1931, en su mensaje de despedida al pueblo español, suspendió
deliberadamente el ejercicio del poder, manifestando de forma terminante que deseaba apartarse de cuanto fuese lanzar un compatriota
contra otro en fratricida guerra, pero sin renunciar a ninguno de sus derechos, que no consideraba suyos, sino, como dijo, "un depósito
acumulado por la Historia, de cuya custodia ha de pedirme rigurosa cuenta". Esta actitud de mi padre, que revela un amor acendrado a
España, que todos le han reconocido, ha sido una constante de mi vida, pues desde joven me consagré a su servicio.

Por circunstancias especiales de todos conocidas recayó sobre mí este depósito sagrado y el Rey Alfonso XIII, el 15 de enero de 1941, en
su manifiesto de abdicación, decía: "Ofrezco a mi Patria la renuncia de mis derechos para que por ley histórica de sucesión a la Corona
quede automáticamente designado, sin discusión posible en cuanto a la legitimidad, mi hijo el Príncipe Don Juan, que encarna en su
persona la institución monárquica y que será el día de mañana, cuando España lo juzgue oportuno, el Rey de todos los españoles".

En su testamento recomendó a su familia que me reconociesen como Jefe de la Familia Real, como siempre le había correspondido al Rey
en la Monarquía española.

Cuando llegó la hora de su muerte, con plena conciencia de sus actos, invocando el santo nombre de Dios, pidiendo perdón y
perdonando a todos, me dio, estando de rodillas, junto a su lecho, el último mandato: "Majestad: sobre todo, España".

El 28 de febrero de 1941 yo tenía ventisiete años. No se habían cumplido todavía dos desde la terminación de nuestra guerra civil y el
mundo se sumergía en la mayor conflagración que ha conocido la Historia. Allí, en Roma, asumí el legado histórico de la Monarquía
española, que recibía de mi padre.

El amor inmenso a España, que caracterizaba fundamentalmente al Rey Alfonso XIII, me lo inculcó desde niño, y creo no solo haberlo
conservado, sino quizáa aumentado en tantos años de esperanza ilusionada. El espíritu de servicio a nuestro pueblo, la custodia de los
derechos de la dinastía, el amor a nuestra bandera, la unidad de la Patria, admitiendo su enriquecimiento con las peculiaridades
regionales, han sido constantes que, grabadas en mi alma, me han acompañado siempre.

El respeto a la voluntad popular, la defensa de los derechos personales, la custodia de la tradición, el deseo del mayor bienestar posible
promoviendo los avances sociales justos, han sido y serán preocupación constante de nuestra familia, que nunca regateó esfuerzo y
admitió todos los sacrificios, por duros que fuesen, si se trataba de servir a España. En suma, el Rey tiene que serlo para todos los
españoles.
25
Fiel a estos principios, durante treinta y seis años he venido sosteniendo invariablemente que la institución monárquica ha de adecuarse
a las realidades sociales que los tiempos demandan; que el Rey tenía que ejercer un poder arbitral por encima de los partidos políticos y
clases sociales sin distinciones; que la Monarquía tenía que ser un Estado de Derecho, en el que gobernantes y gobernados han de estar
sometidos a las leyes dictadas por los organismos legislativos constituidos por una auténtica representación del pueblo español, había
que respetar el ejercicio y la práctica de las otras religiones dentro de un régimen de libertad de cultos, como estableció el Concilio
Vaticano II; y, finalmente, que España, por su historia y por su presente, tiene derecho a participar destacadamente en el concierto de las
naciones del mundo civilizado.

No siempre este mi pensamiento político llegó exactamente a conocimiento de los españoles a pesar de haber estado en todo momento
presidido por el mejor deseo de servir a España. También sobre mi persona y sobre la Monarquía se vertieron toda clase de juicios
adversos, pero hoy veo con satisfacción que el tiempo los está rectificando.

Por todo ello, instaurada y consolidada la Monarquía en la persona de mi hijo y heredero Don Juan Carlos, que en las primeras
singladuras de su reinado ha encontrado la aquiescencia popular claramente manifestada y que en el orden internacional abre nuevos
caminos para la Patria, creo llegado el momento de entregarle el legado histórico que heredé y, en consecuencia, ofrezco a mi Patria la
renuncia de los derechos históricos de la Monarquía española, sus títulos, privilegios y la jefatura de la familia y Casa Real de España,
que recibí de mi padre, el Rey Alfonso XIII, deseando conservar para mí, y usar como hasta ahora, el título de Conde de Barcelona.

En virtud de esta mi renuncia, sucede en la plenitud de los derechos dinásticos como Rey de España a mi padre el Rey Alfonso XIII, mi
hijo y heredero el Rey Don Juan Carlos I.

¡Majestad, por España, todo por España, viva España, viva el Rey!.”

3
La Ley para la Reforma Política
El artículo décimo de la Ley de Sucesión enumera las leyes fundamentales y dispone que ‘para derogarlas o
modificarlas será necesario, además del acuerdo de las Cortes, el Referéndum de la Nación (...)’.
Se somete a Referéndum de la Nación el Proyecto de Ley para la Reforma Política, de rango fundamental, aprobado
por las Cortes españolas en su sesión plenaria del día 18 del presente mes y cuyo texto literal es el siguiente:
Art. 1.º 1. La democracia en el Estado español se basa en la supremacía de la Ley, expresión de la voluntad soberana
del pueblo. Los derechos de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado.
2. La potestad de elaborar y aprobar las leyes reside en las Cortes. El Rey sanciona y promulga las leyes.
Art. 2.° 1. Las Cortes se componen del Congreso de los Diputados y el Senado. 2. Los diputados del Congreso serán
elegidos por sufragio universal, directo y secreto de los españoles mayores de edad. 3. Los senadores serán elegidos
en representación de las entidades territoriales. El Rey podrá designar para cada legislatura senadores en número no
superior a la quinta parte del de los elegidos. 4. la duración del mandato de diputados y senadores será de cuatro años
(...). Art. 5.° El Rey podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional, sea o no de carácter
constitucional, para que decida mediante referéndum, cuyos resultados se impondrán a todos los órganos del Estado
(...).
Disposición final
Art. 1 º. La presente Ley tendrá rango de Ley Fundamental.
Art. 2.° El Referéndum se efectuará con sujeción al procedimiento que establece en el Real Decreto de la Presidencia
de Gobierno 2636/1976, de 1 9/Xl, y tendrá lugar el quince de diciembre del año actual.
Art. 3 La consulta se llevará a cabo formulando la siguiente pregunta: ‘¿Aprueba el Proyecto de Ley para la Reforma
Política?’.
Dado en Madrid a 24 de noviembre de 1976.
El Presidente de Gobierno Adolfo Suárez González

DISCURSO DE DIMISIÓN DE ADOLFO SUAREZ (Marzo-1981)

26
Hay momentos en la vida de todo hombre en los que se asume un especial sentido de la responsabilidad. Yo
creo haberla sabido asumir dignamente durante los casi cinco años que he sido presidente del Gobierno.
Hoy, sin embargo, la responsabilidad que siento me parece infinitamente mayor.

Hoy tengo la responsabilidad de explicarles, desde la confianza y la legitimidad con la que me invistieron
como presidente constitucional, las razones por las que presento, irrevocablemente, mi dimisión como
presidente del Gobierno y mi decisión de dejar la presidencia de la Unión de Centro Democrático.

No es una decisión fácil. Pero hay encrucijadas tanto en nuestra propia vida personal como en la historia de
los pueblos en las que uno debe preguntarse, serena y objetivamente, si presta un mejor servicio a la
colectividad permaneciendo en su puesto o renunciando a él. He llegado al convencimiento de que hoy, y, en
las actuales circunstancias, mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia en la
Presidencia.

Me voy, pues, sin que nadie me lo haya pedido, desoyendo la petición y las presiones con las que se me ha
instado a permanecer en mi puesto, con el convencimiento de que este comportamiento, por poco
comprensible que pueda parecer a primera vista, es el que creo que mi patria me exige en este momento.

No me voy por cansancio. No me voy porque haya sufrido un revés superior a mi capacidad de encaje. No
me voy por temor al futuro. Me voy porque ya las palabras parecen no ser suficientes y es preciso demostrar
con hechos lo que somos y lo que queremos.

Nada más lejos de la realidad que la imagen que se ha querido dar de mi con la de una persona aferrada al
cargo. Todo político ha de tener vocación de poder, voluntad de continuidad y de permanencia en el marco
de unos principios.

Pero un político que además pretenda servir al Estado debe saber en qué momento el precio que el pueblo ha
de pagar por su permanencia y su continuidad es superior al precio que siempre implica el cambio de la
persona que encarna las mayores responsabilidades ejecutivas de la vida política de la nación.

Yo creo saberlo, tengo el convencimiento, de que esta es la situación en la que nos hallamos y, por eso, mi
decisión es tan firme como meditada. He sufrido un importante desgaste durante mis casi cinco años de
presidente. Ninguna otra persona, a lo largo de los últimos 150 años, ha permanecido tanto tiempo
gobernando democráticamente en España.

Mi desgaste personal ha permitido articular un sistema de libertades, un nuevo modelo de convivencia social
y un nuevo modelo de Estado. Creo, por tanto, que ha merecido la pena. Pero, como frecuentemente ocurre
en la historia, la continuidad de una obra exige un cambio de personas y yo no quiero que el sistema
democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España. Trato de que mi
decisión sea un acto de estricta lealtad.

De lealtad hacia España, cuya vida libre ha de ser el fundamento irrenunciable para superar una historia
repleta de traumas y de frustaciones; de lealtad hacia la idea de un centro político que se estructure en forma
de partido interclasista, reformista y progresista, y que tiene comprometido su esfuerzo en una tarea de
erradicación de tantas injusticias como todavía perviven en nuestro país; de lealtad a la Corona, a cuya causa
he dedicado todos mis esfuerzos, por entender que sólo en torno a ella es posible la reconciliación de los
españoles y una patria de todos, y de lealtad, si me lo permiten, hacia mi propia obra.

Pero este profundo sentimiento de lealtad exige hoy también que se produzcan hechos que, como el que
asumo, actúen de revulsivo moral que ayude a restablecer la credibilidad en las personas y en las
instituciones.

Quizás los modos y maneras que a menudo se utilizan para juzgar a las personas no sean los más adecuados
para una convivencia serena. No me he quejado en ningún momento de la crítica. Siempre la he aceptado
serenamente. Pero creo que tengo fuerza moral para pedir que, en el futuro, no se recurra a la inútil

27
descalificación global, a la visceralidad o al ataque personal porque creo que se perjudica el normal y estable
funcionamiento de las instituciones democráticas. La crítica pública y profunda de los actos de Gobierno es
una necesidad, por no decir una obligación, en un sistema democrático de Gobierno basado en la opinión
pública. Pero el ataque irracionalmente sistemático, la permanente descalificación de las personas y de
cualquier solución con que se trata de enfocar los problemas del país, no son un arma legítima porque,
precisamente pueden desorientar a la opinión pública en que se apoya el propio sistema democrático de
convivencia.

Querría transmitirles mi sentimiento de que sigue habiendo muchas razones para conservar la fe, para
mantenerse firmes y confiar en nosotros los españoles. Lo digo con el ansia de quien quiere conservar la
fuerza necesaria para fortalecer en todos sus corazones la idea de la unidad de España, la voluntad de
fortalecer las instituciones democráticas y la necesidad de prestar un mayor respeto a las personas y la
legitimidad de los poderes públicos.

Yo por mi parte, les prometo que como diputado y como militante de mi partido seguiré entregado en cuerpo
y alma a la defensa y divulgación del compromiso ético y del rearme moral que necesita la sociedad
española.

Todos podemos servir a este objetivo desde nuestro trabajo y desde la confianza de que, si todos queremos,
nadie podrá apartarnos de las metas que, como nación libre y desarrollada nos hemos trazado.

Se puede prescindir de una persona en concreto. Pero no podemos prescindir del esfuerzo que todos juntos
hemos de hacer para construir una España de todos y para todos. Por eso no me puedo permitir ninguna
queja ni ningún gesto de amargura. Tenemos que mantenernos en la esperanza, convencidos de que las
circunstancias seguirán siendo difíciles durante algún tiempo, pero con la seguridad de que si no
desfallecemos vamos a seguir adelante.

Algo muy importante tiene que cambiar en nuestras actitudes y comportamientos. Y yo quiero contribuir,
con mi renuncia, a que este cambio sea realmente posible e inmediato.

Debemos hacer todo lo necesario para que se recobre la confianza, para que se disipen los descontentos y los
desencantos. Y para ello es preciso convocar al país a un gran esfuerzo. Es necesario que el pueblo español
se agrupe en torno a las ideas básicas, a las instituciones y las personas promovidas democráticamente a la
dirección de los asuntos públicos.

Los principales problemas de España tienen hoy el tratamiento adecuado para darles solución. En UCD hay
hombres capaces de continuar la labor de Gobierno con eficacia, profesionalidad y sentido del Estado y para
afrontar este cambio con toda normalidad. Les pido que les apoyen y que renueven en ellos su confianza
para que cuenten con el necesario margen de tiempo para poder culminar la labor emprendida.

Deseo para España, y para todos y cada uno de ustedes y de sus familias, un futuro de paz y bienestar. Esta
ha sido la única justificación de mi gestión política y va a seguir siendo la razón fundamental de mi vida.
Les doy las gracias por su sacrificio, por su colaboración y por las reiteradas pruebas de confianza que me
han otorgado.

Quise corresponder a ellas con entrega absoluta a mi trabajo y con dedicación, abnegación y generosidad.
Les prometo que donde quiera que esté me mantendré identificado con sus aspiraciones. Que estaré siempre
a su lado y que trataré, en la medida de mis fuerzas, de mantenerme en la misma línea y con el mismo
espíritu de trabajo.

Muchas gracias a todos y por todo.

28