BLOC TEMÀTIC 4.

LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL

(1833-1874)

· EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

• El Sexenni Democràtic és el període de la història d'Espanya que abasta des de

1868 fins a 1874.

• El seu origen ve marcat per la Revolució de 1868 (la Gloriosa), que es va iniciar
com un pronunciament més, però es va convertir en una autèntica revolució popular,
que va provocar la caiguda de la monarquia d'Isabel II i va donar lloc a un procés de
democratització de la vida política, la millor expressió de la qual va ser la Constitució
de 1869.

• No obstant això, durant el Sexenni Democràtic tampoc no es va aconseguir crear

un sistema polític estable capaç de solucionar els problemes del país. Finalment
l'experiència democràtica va acabar amb el cop d'estat del general Pavía que
va preparar el camí a la Restauració d'Alfons XII.

• A nivell internacional, el Sexenni Democràtic coincideix amb les unificacions d'Itàlia

i Alemanya i amb el reforçament del moviment obrer gràcies al paper de la I
Internacional.

1. LA REVOLUCIÓ I EL GOVERN PROVISIONAL (1868-1870)

1.1. Causes de la revolució de 1868 (La Gloriosa)

• A partir de 1860, la crisi econòmica i la crisi política van provocar una inestable
situació política i la fi de l'estabilitat econòmica.

• Una crisi financera va posar en evidència que les inversions ferroviàries no eren
rendibles (bombolla). En conseqüència, el valor de les accions ferroviàries en la Borsa
va caure estrepitosament. Es va produir una caiguda de les cotitzacions del deute
públic i d'altres entitats financeres.

1
https://nadaesgratis.es/admin/el-ferrocarril-espanol-en-el-siglo-xix-la-financiacion-
de-una-red-infrautilizada

• Una crisi industrial provocada per l'encariment del preu del cotó arran de la guerra
de Secessió dels Estats Units, que havia interromput les exportacions de cotó. Moltes
petites indústries tèxtils no van poder afrontar l'alça de preus, per la qual cosa van
fer fallida, l'atur va augmentar i el nivell de vida de les classes treballadores va
descendir.

• Una crisi de subsistències provocada per una successió de males collites va

derivar en una escassetat de blat i un augment del seu preu.

• Arribat l’any 1868, una gran part de la població tenia motius per a oposar-se al
sistema isabelí. Els grans inversors reclamaven mesures per a salvar les seves
inversions en Borsa; els industrials demanaven mesures proteccionistes; mentre que
els obrers denunciaven la seva misèria i van protagonitzar motins.

• El deteriorament polític es va fer evident quan el govern moderat en el poder es va

desentendre dels problemes del país. La seva reacció va ser reprimir les protestes,
tancar les Corts i governar per decret. La iniciativa conjunta de l'oposició (Pacte
d’Oostende) va desembocar en un alçament contra el govern i la monarquia.

1.2. La revolució Gloriosa

• El 18 de setembre de 1868, l'esquadra concentrada a Cadis al comandament de

l’almirall Topete va iniciar la revolta amb el suport del general Prim. L'endemà es
va afegir el general Serrano i es va fer públic un manifest sota el lema ¡Viva
España con honra! En ell es denunciava la corrupció de la monarquia, es demanava
la participació dels ciutadans, s'anunciava la formació d'un govern provisional i la
convocatòria de Corts constituents per sufragi universal. La revolta es va
estendre de manera inmediata per bona part del país.

2
• La reacció dels governants va ser agrupar l'exèrcit a Madrid i acabar amb la revolta;
però la batalla de Alcolea (Còrdova, 28 de setembre), entre les forces
governamentals i els insurrectes va significar el desastre de les forces borbòniques,
va portar a la dimissió del Govern i va provocar l'exili de la reina Isabel II, que es
trobava a Sant Sebastià.

1.3. El moviment revolucionari i les juntes

• En paral·lel al pronunciament militar, un ampli alçament popular es va produir a les

ciutats, amb una forta presència de progressistes, demòcrates i republicans. Es
van formar juntes revolucionàries que es van erigir com a poders autònoms, van
destituir les autoritats, van impulsar la Milícia Nacional i van incorporar les demandes
populars al seu programa. Es demanava l'abolició d'impostos de consums, la rebaixa
d'aranzels, la supressió de les quintes, l'abolició de la pena de mort i de l'esclavitud,
l'educació gratuïta, el dret al treball, la plena ampliació dels drets i llibertats i el
sufragi universal. Totes elles eren l'expressió d'aspiracions populars compartides per
republicans, demòcrates i sectors del progressisme

3
• Els dirigents progressistes (Prim) i unionistes (Serrano) veien amb preocupació
aquestes peticions i l'àmplia participació popular a les ciutats. Concebien la
revolució de dalt a baix i no de baix a dalt.

1.4 El Govern Provisional i les primeres reformes

• Amb l'acord de la Junta de Madrid es va nomenar un Govern Provisional presidit

per Prim i amb el general Serrano com a nou regent del regne. El nou executiu,
conformat per ministres progressistes i unionistes (Prim, Sagasta, Ruiz Zorilla i
Figuerola) i sense demòcrates ni republicans, va dissoldre les juntes (controlades
pels demòcrates), va frenar el procés revolucionari i va estabilitzar la situació fixant
la seva prioritat en el restabliment de l'ordre. Així mateix va promulgar decrets
democratitzadors i va acceptar demandes populars com la supressió dels consums,
que seran substituïts per un tribut personal proporcional a la renda de cada
contribuent.

• El seu objectiu era que la iniciativa política deixés de ser al carrer i no estigués a
les mans de demòcrates i republicans. Per a legitimar la nova situació política es van
convocar eleccions amb sufragi universal masculí per a majors de 25 anys, la qual
cosa constituïa una novetat.

• En 1868 es van celebrar eleccions per a ajuntaments i diputacions, en les quals els
republicans van aconseguir triomfar en 20 capitals de província. Les eleccions
constituents de 1869 van donar la victòria a la coalició governamental de
progressistes (120 escons), unionistes (80 escons) i demòcrates
monàrquics (40 escons), però també van aparèixer dues minories importants: els
carlistes (18 escons) i els republicans (85 diputats, gairebé tots federals).

https://www.historiaelectoral.com/e1869.html

4
1.5 La Constitució de 1869

• Les Corts es van reunir al febrer de 1869 perquè el nou parlament redactés una
Constitució, que va ser aprovada amb l'abstenció de carlistes i alguns republicans.
En ella es proposava un ampli règim de drets i llibertats, que la va perfilar com una
de les més democràtiques de la seva època. Incorporava els drets de manifestació,
reunió, associació, el sufragi universal masculí i la llibertat d'ensenyament.

• De la mateixa manera es reconeixia la llibertat de professar qualsevol religió, encara

que l'Estat havia de mantenir el culte i el clergat catòlics. També establia la sobirania
nacional i unes Corts compostes pel Congrés i el Senat. Atribuïa a ajuntaments i
diputacions la gestió dels interessos dels pobles de forma més descentralitzada.
Proclamava un poder judicial independent i la reforma del sistema de govern de les
províncies d'ultramar (Cuba i Puerto Rico) per a poder incorporar-les a la Constitució,
mentre les Filipines tindria una llei especial.

• En la forma d'Estat es va imposar una monarquia parlamentària en què la

potestat de fer lleis corresponia únicament a les Corts i el monarca no tenia dret a
veto, encara que podia interferir en les decisions de l'executiu i en la designació dels
ministres.

• Proclamada la Constitució, les Corts van establir una regència, que va recaure en
el general Serrano mentre el general Prim va ser designat cap de govern.

5
6
1.6 L'auge del republicanisme

• El republicanisme estava dividit en dues grans tendències: unitaris i federals.

a) Els unitaris, encapçalats per Emilio Castelar, defensaven una república

unitària i mantenien posicions més conservadores.
b) El Partit Republicà Federal, dirigit per Pi i Margall i Estanislao Figueras,
defensava una república federal, promulgava el laïcisme, s'oposava a la
intervenció de l'exèrcit en la política i defensava l'ampliació dels drets
democràtics i la intervenció de l'Estat en favor de les classes populars.

• Dins del federalisme també es diferenciaven els benèvols i els intransigents;

els primers controlaven la direcció del partit (Pi i Margall) i eren partidaris del respecte
a la legalitat. Els intransigents (liderat per José María Orense) donaven suport a la
insurrecció com a mètode per a proclamar la república federal, i propugnaven que
els diferents territoris podien declarar-se independents per a després pactar
lliurement la seva unió a una república federal.

1.7 Les reformes econòmiques

• Un dels objectius de la Gloriosa era reorientar la política econòmica amb l'objectiu

d'impulsar el creixement econòmic. En 1869, el ministre Laureano Figuerola va
impulsar una reforma aranzelària, que va reduir la protecció als productes nacionals,
va impulsar el lliurecanvisme i va obrir l'economia espanyola a l'exterior. Això va
portar al descontentament dels industrials cotoners catalans, que veien perillar la
seva hegemonia en el mercat espanyol.

• També es va assajar una reforma fiscal, per a introduir la contribució directa i

suprimir els consums, i es va establir la pesseta com a moneda nacional per a la
unificació monetària. Paral·lelament, es va dur a terme la desamortització del subsol
per a reduir el deute. La Llei de Mines de 1871 va posar a la venda els jaciments de
mineria metàl·lica a diferents companyies, essencialment estrangeres, que va
provocar un autèntic boom de la producció minera.

7
1.8 Les dificultats de la regència (1869-1870)

• Des dels seus inicis, el nou govern es va trobar amb l'oposició dels carlistes, que
defensaven la monarquia tradicional i el catolicisme, i dels moderats, que defensaven
el retorn de la monarquia borbònica i que es van anar agrupant sota el lideratge de
Cánovas del Castillo.

• L'aprovació de la monarquia va causar diversos alçaments per part dels republicans

federals en 1869 per a impulsar una república federal.

• La frustració de les aspiracions populars de millores socials va derivar en una

intensa conflictivitat social. El camperolat pretenia un repartiment de la terra, mentre
a les ciutats es produïen motins contra els consums, les quintes i l'augment dels
preus. El moviment obrer, que demandava millores en els salaris i de condicions de
treball, es va anar radicalitzant amb la difusió de l'internacionalisme, que postulava
la revolució social. Finalment, a la fi del 68 es va iniciar a Cuba un moviment
independentista que va desencadenar una guerra durant 10 anys.

8
2. A baix Les Quintes! (NO ESTUDIEU AIXÒ PER A L’EXAMEN)

• L'exèrcit va anar adquirint al llarg del segle XIX un caràcter nacional, obrint-se al
conjunt de la ciutadania.

• A pesar que els canvis en l'accés a l'oficialitat es van iniciar durant els anys 1808-
1814, fins a 1836 no es va eliminar legalment el privilegi de la noblesa que restringia
l'accés a l'alt comandament. Des de llavors, el criteri va ser socioeconòmic i la
burgesia va poder optar a la carrera militar, si bé la influència nobiliària no va arribar
a desaparèixer fins al Sexenni Democràtic.

• El liberalisme va imposar el reemplaçament com a sistema més important de

reclutament de tropes i va convertir el servei militar obligatori en un deure
constitucional. El govern fixava el nombre de soldats que es necessitaven cada any i
es repartia per províncies. Els reclutes suposaven al voltant d'una cinquena part dels
joves entre 18 i 24 anys i es triaven per sorteig.

9
• Un quinto podia eludir el servei militar pagant en metàl·lic directament a l'Estat, o
bé a un substitut que li reemplaçaria. Això, que es coneix com a redempció, va
permetre als rics eludir un servei militar que durava molts anys i el perill de mort
dels quals era molt elevat.

• El servei militar va passar a ser una contribució de sang de les classes populars, ja
que no podien pagar la redempció (1500-2000 pessetes) i fins i tot acceptaven el
pagament per a substituir a un soldat de lleva (500-1250 pessetes).

• Per tant, les quintes suposaven una injustícia social, el perill de mort i el mal
econòmic que provocava a les famílies. La seva supressió va ser una de les principals
reivindicacions populars al llarg del segle XIX.

3. LA MONARQUIA D’AMADEU DE SABOIA (gener 1871- febrer de 1873)

3.1 Una nova monarquia

• Com la Constitució de 1869 definia l'Estat espanyol com una monarquia

parlamentària, es va buscar un nou rei per a cobrir el buit d'Isabel II, la qual cosa va
provocar un problema internacional. El general Prim va ser l'encarregat de gestionar
una elecció que finalmente va recaure en Amadeu de Savoia, home amb una
concepció democràtica de la monarquia i fill de Víctor Manuel II, rei d'Itàlia i pare de
la Unificació italiana.

• Als seus 26 anys va ser triat rei d'Espanya per les Corts amb un suport reduït. Va
arribar tres dies després de l'assassinat del seu principal valedor, Prim, la qual cosa
va accentuar la inquietud sobre el seu mandat i li va provocar un sentiment de solitud.
El 2 de gener de 1871 va ser proclamat rei.

10
El seu regnat va tenir diverses dificultats. D'una banda, no va aconseguir l'acceptació
de les classes populars, que eren més sensibles a les propostes republicanes i
obreristes. Per un altre, l'aristocràcia isabelina no va acceptar al nou rei perquè
sol·licitaven la restauració borbònica. A més, una part de l'exèrcit no va expressar la
seva fidelitat al nou monarca.

• També l'Església va expressar la seva hostilitat a un Savoia, dinastia que havia

acabat amb els Estats Pontificis i reclòs al papa al Vaticà. Finalment, els carlistes ho
van considerar il·legítim i van passar de l'oposició política a la lluita armada (1872)

3.2 Una institucionalització fràgil i inestable

• Serrano va presidir el primer govern de la monarquia amb la participació

d'unionistes, progressistes i demòcrates. Va ser l'únic d'aquestes característiques ja
que més tard es va fragmentar en dos blocs a partir de la divisió dels progressistes:

• El nou Partit Constitucional, dirigit per Sagasta, va agrupar els progressistes

més conservadors i a membres de la Unión Liberal, que consideraven que la
revolució havia anat massa lluny

• El Partit Radical, de Ruiz Zorrilla, amb els progressistes d'esquerra i els

demòcrates, buscava un desenvolupament més democràtic amb la col·laboració
dels republicans.

• La lluita entre radicals i constitucionals va suposar una inestabilitat: en dos anys es

van formar 6 governs i es van convocar 3 eleccions. Els personalismes, el frau i
l'abstenció electoral mostraven la feble democratització política.

• Finalment, la coalició governamental (radicals, constitucionals i demòcrates) es va

desintegrar. La crisi política va afeblir en resum a la monarquia.

3.3 Els moviments contra la monarquia

• A més de comptar amb pocs suports socials i polítics, la monarquia va haver

d'enfrontar-se a forts moviments d'oposició, alguns d'ells armats.

• Els conservadors, sota el lideratge de Cánovas del Castillo, van organitzar la

restauració dels Borbons en la persona d'Alfons XII. Van comptar amb el suport de
l'Església i de les elits burgeses oposades a l'abolició de l'esclavitud o el
lliurecanvisme, i cada vegada més preocupats per l'auge del obrerisme i
republicanisme.

11
• Els carlistes van iniciar una guerra en defensa del tron del Carles VII, de la tradició,
els furs i el catolicisme. Es va iniciar amb partides al Nord Peninsular, agafant força
en 1873 i establint un Estat amb Estella com a capital. La guerra es va prolongar fins
a 1876.

• A Cuba, la insurrecció de 1868 es va convertir en una guerra colonial, dirigida per

propietaris criolls que aspiraven a reformes polítiques i econòmiques i defensaven
l'abolició de l'esclavitud. El govern va intentar introduir reformes que es van trobar
amb una forta oposició dels espanyols amb interessos a Cuba.

• Va haver-hi regirades dels sectors populars descontentaments amb unes reformes

insuficients. Això va afavorir la influència de l'internacionalisme a Espanya i la
radicalització dels conflictes. També els republicans van participar en insurreccions a
favor de la República Federal.

• Abans de res d’això, Amadeu de Savoia va renunciar al tron en 1873.

“Dos anys llargs ha que cenyeixo la corona, i l'Espanya viu en constant lluita,
de manera que la pau i la ventura que tan ardentment anhele són cada dia més lluny.
Si foren estrangers els enemics de la seua felicitat, aleshores, al capdavant d'aquests
soldats tan valents com soferts, seria el primer a combatre’ls; però tots els qui amb
l'espasa, amb la ploma, amb la paraula agreugen i perpetuen els mals de la Nació
són espanyols, tots ells invoquen el dolç nom de la pàtria, tots lluiten i s'afanyen pel
seu bé; i entre el fragor del combat, entre el confús, eixordador i contradictori clam
dels partits, (…) és impossible (…) trobar el remei per a tan grans mals”.

Aquestes són, senyors diputats, les raons que em mouen a retornar a la nació; i en
el seu nom a vosaltres, la corona que m'oferia el vot nacional, fent d'ella renuncia
per mi, pels meus fills i successors.

Estigueu segurs que en acomiadar-me de la corona no em desprenc de l'amor a

aquesta Espanya tan noble com desgraciada, i que no porto un altre pesar que el de
no haver-me estat possible procurar-la tot el bé què el meu lleial cor per a ella venia
de gust”.

Amadeu. Palacio de Madrid, 11 de febrer de 1873.

4. PER QUÈ UNES CORTS MONÀRQUIQUES VAN PROCLAMAR LA REPÚBLICA?

12
• Davant el buit de poder, el Congrés i el Senat es van reunir en Assemblea Nacional
per a trobar una solució. Pi i Margall va proposar la proclamació de la República.

• Els monàrquics, que eren la majoria, veien la nova República com una sortida
d'emergència, una estratègia per a guanyar temps i trobar a un nou rei. Per als
republicans, majoritàriament federals, suposava la ruptura amb el sistema anterior,
encara que aquesta no havia arribat per un moviment popular, com ells haguessin
desitjat.

• La República es va inaugurar amb un govern compost per republicans i radicals. Es

va decidir mantenir la vigència de la Constitució de 1869, sense els articles
monàrquics fins que unes Corts constituents definessin l'Estat com a federal o unitari.
Les tensions van portar al fet que el president Figueres formés un nou estat,
netament republicà.

• La perspectiva de Figueres va aprofundir la divisió entre els benèvols i els

intransigents. Aquests últims pretenien la proclamació immediata de la república
federal des de baix. Els escassos republicans unitaris defensaven la unitat de l'Estat
i tenien una posició més conservadora.

• La República va tenir un fort impacte en els sectors populars, que l'associaven a un

nou règim que havia de satisfer les seves aspiracions. Es van produir manifestacions,
es van constituir juntes revolucionàries i en algunes zones es va proclamar la
república federal. Es van intensificar les reivindicacions obreres i es van produir
moviments de repartiment de terres.

5. LA PRIMERA REPÚBLICA

(febrer de 1873-gener de 1874)

5.1 El projecte constitucional federal de 1873

• Després del Govern d'Estanislao Figueras, es van obrir noves Corts i es va formar
un govern presidit per Pi i Margall, el qual es va centrar en pacificar les insurreccions
i elaborar un projecte constitucional. S'inspirava en la Constitució de 1869 referent a
drets i llibertats. Establia la sobirania popular amb sufragi universal masculí i Corts
bicamerals amb un Congrés i un Senat, aquest com a cambra de representació
territorial, declarava la llibertat de culte i la separació d'Església i Estat, i prohibia la
subvenció a qualsevol religió.

• El canvi més radical va ser en l'estructura de l'Estat, definint una República federal
i dividint Espanya en 17 estats federals, comptant Cuba i Puerto Rico. Cada estat

13
tindria la seva pròpia constitució i competències. Trencava perquè, amb el model
centralista tradicional i definia un nou sistema democràtic. No obstant això, la
constitució no es va arribar a aprovar.

https://www.congreso.es/docu/constituciones/1869/cons1873_cd.pdf

5.2 Les guerres i el cantonalisme

• La proclamació de la República va accelerar el conflicte carlista, amb un exèrcit i

amb el domini de diversos territoris. Es va estendre per gran part de Catalunya, i es
va consolidar a les províncies basques i el Maestrazgo.

• La guerra a Cuba continuava estenent-se i la República va ser incapaç de frenar-

la, intentant donar una solució al problema amb el projecte federal de l'Estat, que
considerava a Cuba i Puerto Rico com un territori més de la Federació espanyola.

• La revolta cantonal va ser el conflicte més greu i el que va provocar la major situació
de crisi per al govern. El cantonalisme era un fenomen complex en el qual es
barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades per federals intransigents amb
les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes. La
proclamació de cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seva
pròpia legislació, va ser la conseqüència d'aplicar de manera directa l'estructura
federal des de baix, impulsada, al mateix temps, pel desig d'avançar en les reformes
socials i satisfer les aspiracions populars.

• En 1873 es proclama el cantó de Cartagena, que es constituïa un estat independent

i proclamava la República federal a Espanya, que s'impulsava, així, des de baix. El
moviment es va estendre, protagonitzat per intransigents, internacionalistes i els
sectors populars. L'eclosió del cantonalisme procedia, en definitiva, de la decepció
per l'escàs desenvolupament de la república i el seu limitat abast social.

• El president Pi i Margall va dimitir, sent substituït per Nicolás Salmerón, qui va

iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista, que va ser ràpidament
sufocat, a excepció de Cartagena. Amb això, l'exèrcit i caps com Pavía i Martínez
Campos se situaven com a bastions de l'ordre.

• Però Salmerón va dimitir en negar-se a signar dues penes de mort a cantonalistes.

Li va succeir Emilio Castelar, republicà unitari de caràcter conservador, que va
aconseguir plens poders de les Corts, que no va dubtar a tancar, i va governar per
decret, la qual cosa li va permetre restablir l'autoritat i reorganitzar l'exèrcit enfront
dels carlistes. Però es va enfrontar als federals que, en reobrir-se les Corts en 1874
(2-3 de gener), li van retirar la confiança. Quan es procedia a votar al nou govern,

14
les tropes del general Pavía, amb forces de la Guàrdia Civil, irrompien en el Congrés
dispersant als Diputats. Amb aquest cop d'estat quedaven dissoltes les Corts
constituents posant-se fi a la I República. S'obria un període de transició, la dictadura
del general Serrano (1874) que donarà lloc a la Restauració Borbònica.

15
6. La República de Serrano. Cap a la restauració dels Borbons (gener–
desembre de 1874).

El cop de Pavía pretenia frenar el viratge de la República cap a l'esquerra, i

posar fi a tanta inestabilitat. En substitució es va conformar un nou govern (coalició
progressistes i unionistes) que va establir una nova República presidida pel general
Serrano (“La dictadura de Serrano”), que es va estendre al llarg de 1874. Va
dissoldre les Corts, va il·legalitzar als federals i la I Internacional, va aplicar la censura
de premsa, va suspendre les garanties constitucionals i va suspendre ajuntaments i
diputacions i va enforntar-se amb èxit amb els carlins. Enfrontat als republicans,
pretenia incorporar als conservadors, però la majoria dels monàrquics havia votat pel
retorn dels Borbons.

Els alfonsins, dirigits per Cánovas del Castillo, guanyaven cada vegada més
adeptes. El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos es pronunciava
a Sagunt a favor del príncep Alfons, fill d'Isabel II, en qui aquesta havia abdicat. El
seu cop era aplaudit per tot el país, Serrano va optar per marxar a França mentre a
Madrid, el 31 de desembre de 1874, es constituïa el “ministeri-regència” sota la
presidència de Cánovas del Castillo. El 14 de gener de 1875 Alfons XII entrava a
Madrid sota una apoteòsica rebuda. Una nova etapa històrica, la Restauració,
s’iniciava al país.

El fracàs de la República es va deure a les divisions internes entre els propis

republicans (unionistes enfront de federalistes; federalistes enfront de cantonalistes)
i a les guerres en què es va veure immersa (tercera guerra carlina, guerra dels deu
anys, cantonalisme). També, la burgesia, que havia iniciat el procés revolucionari, va
donar un gir conservador davant el desordre i les primeres reivindicacions dels
incipients moviments obrers.

16