TEMA 14 -TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA

1 La Transició: reforma o ruptura pactada?

La nova monarquia de Joan Carles I

Nova monarquia de Joan Carles I . havia pres possessió com a cap de l’Estat el 22 de
novembre del 1975..

Futur de la monarquia s'associava a la capacitat d'impulsar un projecte reformista que havia

de desenvolupar el nou govern que presidia Carlos Arias Navarro ,proposta que es va
conèixer com l'esperit del 12 de febrer:
● Reforma de les lleis franquistes
● Reconeixement de drets dins dels Principios del Movimiento
● Reforma de les Corts que incorporés algun tipus de sufragi

Projecte rebutjat pel sector immobilista i de l'oposició antifranquista, el van considerar

insuficient, ja que no comportava l'establiment d'una democràcia.

La mobilització social i política

Des de gener del 1976, una onada de mobilitzacions, vagues i manifestacions pacífiques
van actuar i van posar a prova la voluntat reformista del govern.

Diversos actors socials reclamaven reformes, drets i democràcia. Destaquen les

manifestacions a Barcelona de febrer del 1976 i les vagues a Sabadell i el Baix Llobregat.

Paral·lelament, el protagonisme de l'oposició va augmentar i la Junta i la Plataforma de

Coordinació Democràtica va utilitzar la pressió del carrer per impulsar la ruptura
democràtica. A Catalunya, a més de l'Assemblea de Catalunya, al final del 1975 es va crear
el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Resposta del govern autoritària i repressiva. Contradeia l'esperit reformador que intentava
mostrar el govern. La monarquia es veia perjudicada davant aquesta imatge immobilista i la
resposta repressiva la desprestigiava davant l'Europa democràtica.

La monarquia pren la iniciativa: el govern Suárez

En aquestes condicions, el juliol del 1976, el rei Joan Carles i els seus col·laboradors van
forçar la dimissió d'Arias Navarro i el rei va promoure la formació d'un nou govern presidit
per un jove Adolfo Suárez, ministre secretari del Movimient.

El nou Govern va iniciar el mandat acostant-se a l'oposició.

● Va proclamar una amnistia que va permetre sortir de la presó bona part dels presos
antifranquistes
● Va impulsar el diàleg amb algunes forces democràtiques i va ampliar el dret
d'associació.

El seu objectiu es va centrar en la Llei de reforma política (LRP):

 ● Reconeixia drets i llibertats i proposava Corts bicamerals escollides per sufragi
universal
● Preveia la convocatòria d'eleccions en el termini de sis mesos i atorgava a les noves
Corts el desenvolupament de la reforma de les lleis fonamentals del franquisme per
instaurar una nova legalitat constitucional.

La Llei de reforma política: el camí a les eleccions

Aprovació de les Corts Franquistes a la Llei de reforma política. Va garantir als procuradors
que no hi hauria cap ruptura, que els seus privilegis no es veurien afectats i que la
monarquia i la sobirania única eren innegociables.

Celebració d'un referèndum per sufragi universal: Oposició entre el Sí i l'abstenció. Govern a
favor i búnquer en contra. El referèndum es va celebrar el desembre del 1976 amb una
participació del 77,8% i el "sí" va obtenir el 94%.

El govern de Suárez va negociar amb l'oposició les condicions per dur a terme unes
eleccions democràtiques:
● Es va iniciar una desarticulació de les institucions franquistes, com el Tribunal de
Orden Público o el Movimiento Nacional
● Liberalització amb la llibertat de premsa
● Legalització dels partits polítics
● Llibertat sindical o el dret de vaga.
Dinàmica alterada per la irrupció del terrorisme d’ETA , el GRAPO i l’extrema dreta que
pretenien sabotejar el procés.

Es va aprovar la llei electoral i l'abril del 1977 es va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya
(PCE) que va provocar una crisi de govern davant el rebuig dels sectors immobilistes.
Va quedar així configurat un nou panorama de partits:
● Esquerra PCE i PSOE
● Dreta Alianza Popular (AP) de Fraga
● Unión de Centro Democrático (UCD) de Suárez
● Partits regionals PNB, CDC

Les eleccions generals del 1977

UCD: 165 diputats PSOE: 118 diputats PCE: 19 diputats AP: 16 diputats
- Alta participació, (78.8 %) guanyades per la UCD amb el 34,4% dels vots, seguida
pel PSOE amb el 29,3%.
- Les formacions nacionalistes catalanes i basques van aconseguir una rellevància
especial dins el Congrés de Diputats.
- Resultats van provocar un bipartidisme imperfecte
- Resultats no desitjats per Suárez perquè no va obtenir la majoria absoluta del
Congrés, però va poder formar el primer Govern democràtic després de la Guerra
Civil.
- Política de consens: Aprovació de lleis i mesures que seran la base del sistema
democràtic. Llei d'amnistia, Pactes de la Moncloa o la reforma fiscal
Les Corts van iniciar la legislatura el 22 de juliol del 1977 i la primera llei que van debatre i
van aprovar per majoria va ser l'amnistia política. La Llei d’amnistia:
● Mesura de reconciliació nacional enfront de la divisió imposada per la dictadura entre
vencedors i vençuts.
● Posava en llibertat a més de 2500 presos polítics

El restabliment de la Generalitat de Catalunya

Assemblea de Parlamentaris Catalans (1977). Demana:
● Restauració de la Generalitat de Catalunya.
● Retorn del president a l’exili.
● Derogació de la llei que abolia l’Estatut de 1932.
● Constitució d’un govern provisional de Catalunya

També van tenir una gran repercussió les mobilitzacions populars al voltant de la campanya
"Volem l'estatut", Acte multitudinari 11 setembre 1976 a Sant Boi de Llobregat.

President Suárez negocia la tornada del president Tarradellas i el restabliment de la

Generalitat provisional.

Primer govern de la Generalitat provisional (desembre 1977).

Malgrat les escasses competències de què gaudia, aquest govern va dictar alguns decrets
de notable significat polític, com la introducció de l'ensenyament obligatori de la llengua
catalana al sistema educatiu.

Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat (1978)

Un context de crisi econòmica generalitzada

El primer govern democràtic es va iniciar en un context de greu crisi econòmica
internacional derivada de l'augment del preu del petroli (1973). L'economia espanyola
havia entrat en recessió:
● Disminució de les exportacions, les inversions estrangeres i els ingressos del
turisme. Per aquesta raó, la balança comercial del país va assolir un dèficit.
● Crisi industrial amb el tancament d'empreses i augment de l'atur.
● Es va assolir una inflació elevada, per això, les empreses perdien competitivitat, ja
que no s'havien adoptat mesures de contenció del consum. Davant d'aquesta
situació es va produir una vaga de capitals que va posar en tensió la nova
democràcia.
S'imposava actuar amb urgència amb mesures econòmiques que escometessin la
conflictivitat laboral creixent dels anys 1976 i 1977 i la inestabilitat política provocada per la
recrudescència del conflicte basc i de les temptatives involucionistes. Per fer-ho, Suárez va
buscar un ampli consens polític i social entre partits, sindicats, organitzacions
empresarials... que es va concretar en els Pactes de la Moncloa.

Els Pactes de la Moncloa

L'octubre del 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa que contenien dos acords:
Sanejament de l’economia i reforma fiscal:
 ● Es va devaluar la pesseta, es van limitar els salaris i es va aprovar l'acomiadament
lliure. Objectiu: reduir la inflació i el dèficit públic
● Reducció de la despesa pública i racionalització de la despesa d'energia
● Reforma fiscal de caràcter progressiu: creació de l'impost sobre la renda de les
persones físiques (IRPF) i l’Impost sobre el Patrimoni.
● Construcció de l'estat del benestar i la Seguretat Social cosa que va permetre
l'extensió de l'assegurança de desocupació i l'increment de les pensions.
● L'incompliment d'algunes d'aquestes mesures i l'inici de la segona crisi del petroli el
1979 va restar eficàcia a la seva aplicació.

Programa d'actuació jurídica i política:

● Mesures per permetre la llibertat d'expressió, reunió o associació
● Es va despenalitzar l'adulteri i es va regular la venda d'anticonceptius
● Llibertat d'activitat sindical
● Abolició de la censura

2 Les bases institucionals de la nova democràcia

Constitució= resultat d'acords entre la majoria de les forces polítiques parlamentàries
establiment de mesures polítiques, socials i econòmiques.

La Constitució del 1978

Per a la redacció es va elegir una ponència formada per 7 diputats dels partits amb
representació parlamentària, menys la representació basca, que la va delegar en la
catalana. Es van produir debats intensos entorn de les nacionalitats, la confessionalitat de
l'estat, l'educació… Va definir Espanya:
- Estat social i democràtic de dret
- Organitzat en monarquia parlamentària —--Corona feia la funció representativa
- Forces armades sotmeses al poder civil
- Separació de poders i establiment del Tribunal Constitucional (instància suprema)
- Establiment sobirania nacional que va reconèixer el dret dels territoris a l'autonomia,
fet que va obrir les portes a la descentralització.
- Incorporament d’un ampli catàleg de drets i llibertats
Aquest caràcter progressista va quedar reforçat per la no-discriminació per raons d'edat,
sexe, raça i religió, i va fixar el dret al vot a partir dels 18 anys.
Un cop aprovada la Constitució, amb només 6 vots en contra i 14 abstencions, el text va ser
avalat en referèndum el 6 de desembre del 1978, amb una participació del 67% i un 87%
de vots afirmatius.

L'estat de les autonomies

Poc després de la restauració de la Generalitat de Catalunya, es va materialitzar també
l'autonomia basca amb l'aprovació, el 6 de gener del 1978
Aquest procés es desenvolupava en paral·lel a la redacció de la Constitució que reconeixia
el dret a l'autonomia. Així, s'instaurava un sistema polític i administratiu descentralitzat amb
la creació de comunitats autònomes. Cadascuna s'havia de dotar d'un Estatut
d'Autonomia en què es definirien els òrgans legislatius propis. També marcarien les
competències pròpies que podien ser exclusives o compartides amb l'Estat. Per accedir a
l'autonomia es van establir dos procediments:
 - Article 151: Hi van accedir les nacionalitats històriques ratificades per referèndum
- Article 143: Hi van accedir la resta de regions
Constitució de 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes.

Els ajuntaments democràtics

L'última baula en
la configuració del
sistema va ser la
constitució dels
ajuntaments
democràtics
previstos en la

Constitució.Format per regidors electes per sufragi universal. . Les eleccions municipals es
van fer a l'abril del 1979. Es va produir la victòria de candidatures d'esquerres als
ajuntaments de les grans ciutats. I a Catalunya, victòria del PSC, sobretot a l’àrea
barcelonina i grans i mitjanes localitats. PSUC, a l’àrea metropolitana de Barcelona. CiU a
localitats mitjanes i petites.

3 El desplegament de la democràcia (1979-1982)

El nou govern de Suárez i la UCD

Es van produir eleccions al març 1979, resultat semblant a les del 1977, però l'abstenció es
va incrementar i van augmentar les candidatures territorials. La nova Coalició Democràtica
formada especialment per a aquestes eleccions, va reduir a 9 els diputats de l'antiga AP i va
veure com se li acostaven la nova coalició de Convergència i Unió (CiU). A Catalunya,
PSC i PSUC, van tornar a ser majoritaris.

El nou govern format per Suárez, havia de convocar les eleccions municipals, desenvolupar
les autonomies, afrontar la crisi econòmica, i frenar els intents involucionistes i l'escalada
terrorista desencadenada per ETA.

La celebració d'eleccions municipals no va ser favorable al govern perquè el pacte

PSOE-PCE va obtenir l'alcaldia en 27 capitals provincials que incloïen Madrid, Barcelona,
València, Sevilla i Màlaga. En canvi, la UCD va aconseguir 20 capitals de les dues
Castelles, Extremadura i Galícia. El mapa era molt diferent del derivat de les eleccions
generals i mostrava un govern que començava a afeblir-se, la qual cosa s'accentuaria amb
les eleccions autonòmiques en què la UCD va obtenir només el 10,55% dels vots a
Catalunya (1980), el 8,52% al País Basc (1980) i el 27,8% a Galícia (1981). El desgast
governamental es feia evident i el maig del 1980, el Govern es va veure sotmès a una
moció de censura presentada pel PSOE, que va guanyar Adolfo Suárez amb un marge
escàs.
La concertació social
Entre els anys 1979 i 1982, la crisi econòmica va empitjorar amb una nova pujada del preu
del petroli que va provocar el tancament d'empreses, augment de la desocupació i elevada
inflació. Per afrontar la crisi, el govern va desenvolupar una política de concertació social,
formalització d'acords entre l'administració, la patronal que estava agrupada en la
Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) i els sindicats. La
concertació va suposar acceptar la moderació salarial que significava que els salaris no
podien superar la inflació prevista. L'augment progressiu de les cobertures socials com l'atur
o les pensions va comportar la disminució de la conflictivitat laboral. Va permetre l'aprovació
de l'Estatut dels Treballadors el 1980.

El cop d'estat del 23F

L’'intent més rellevant es va dur a terme el 23 de febrer del 1981 (conegut com el 23F),
durant la votació de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez,
quan un grup de guàrdies civils comandats pel tinent coronel Antonio Tejero va irrompre
per la força en el Congrés dels Diputats.
El capità general Milans del Bosch es revoltava a València per imposar un cop d'estat. Altres
militars, com el general Armada, també van participar en la conspiració, en què diversos
polítics formaven la trama civil del cop. OBJECTIU:
- Paralitzar el procés democràtic i atorgar a l'exèrcit un paper destacat en el futur
govern
REACCIONS:
- Compareixença del rei en contra del cop i a favor de la democràcia
- Rebuig del conjunt de la societat
El cop fracassa

La crisi de la UCD
Govern de Calvo Sotelo= no va aconseguir resoldre les tensions internes ni l'hostilitat de
l'oposició. Aquesta es va accentuar amb la decisió del govern de Calvo Sotelo de sol·licitar,
el 1982, l'ingrés d'Espanya a l'OTAN. L'acció més destacada d'aquesta legislatura va ser
l'aprovació de la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOHPA) el 1982.
Calvo Sotelo no va aconseguir frenar el procés d'autodestrucció de la UCD i el mateix
Suárez va abandonar el partit per crear-ne un de nou: el Centro Democrático y Social
(CDS) el 1982. Al cap d'un mes, Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar eleccions.

4 La consecució de l'autonomia

L'estatut d'autonomia de Sau

● L'Assemblea de Parlamentaris Catalans va impulsar l'elaboració de l'Estatut

d'Autonomia.
● El projecte, anomenat Estatut de Sau pel nom del lloc on van tenir lloc les
reunions de treball de la Comissió.
● Nomena una Comissió a Sau per redactar el projecte.
● Aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris en 1978 i presentat a les Corts
espanyoles.
 ● Aprovat en referèndum en 1979.
● Ratificat al Congrés i Senat entra en vigor 1-1-1980.

Estatut de Sau:
● Reconeixia Catalunya com una nacionalitat amb autogovern constituïda en
Comunitat Autònoma
● Definia el català com a llengua pròpia de Catalunya en cooficialitat amb el
castellà
● Configurava la Generalitat formada per:
- Parlament: poder legislatiu, elegit per sufragi universal
- President: poder executiu, elegit pel Parlament
- Consell Executiu: poder executiu, elegit pel President

Les competències de la Generalitat

L'Estatut atorgava a la Generalitat competències legislatives i executives. Financiat amb
recursos propis i impostos cedits per l’Estat. Les competències podien ser:
● Exclusives: (limitades només per l’Estatut i la Constitució)
● Dret civil català.
● Turisme, cultura, investigació.
● Règim local, ordenació del territori.
● Obres públiques, assistència social, educació.
- Compartides: (limitades per la legislació bàsica de l’Estat)
- Treball, justícia
- Ports i aeroports, ordenació del transport
- Medi ambient i institucións penitenciàries.

La dinàmica política a Catalunya

El 20 de març del 1980 van celebrar-se les primeres eleccions autonòmiques, que van
suposar el triomf de CiU (28% dels vots).
La dinàmica política a Catalunya era diferent a la resta de l’Estat. Això s'ha evidenciat tant
en la diferent correlació de les forces polítiques a Catalunya com en el diferent
comportament electoral dels catalans segons el tipus d'eleccions.
No es consolida el model bipartidista PSOE-PP, presenta un sistema diferenciat, el govern
ha estat durant molts anys en mans de Convergència i Unió.
Comportament electoral estructurat en dos eixos:
- Eleccions autonòmiques: millors resultats partits nacionalistes
- Eleccions generals i municipals: millors resultats partits d’esquerra
5 S'imposa el bipartidisme a Espanya (1982-2007)

Els socialistes i el canvi (1982-1996)

Eleccions d’octubre del 1982:
- Consolidació del bipartidisme:
PSOE majoria absoluta amb més de 10 milions de vots. La coalició conservadora
liderada per AP, principal partit de l'oposició UCD i PCE quasi no van tenir suport i
les forces nacionalistes perifèriques es reforçaven.

Felipe González va configurar un govern socialista. Es va mantenir en el poder durant 4

legislatures. Majories absolutes el 1986 i el 1989 i suport de nacionalistes bascos i catalans
entre els anys 1993-1996.

Reformes i modernització
1. Reforma de l’Exèrcit:
- Subordinació en poder civil i fi de l'autonomia militar
- Reducció de comandaments i efectius a què va col·laborar l'objecció de
consciència i la insubmissió
- Renovació de l'armament.
La reforma es va accentuar amb l'entrada a l'OTAN, que es va fer efectiva després del
referèndum del 1986 en què el "sí" es va imposar amb un 52% dels vots.
2. Impuls de l'estat del benestar
3. Altres mesures

Creixement econòmic i integració en la CEE

L'any 1983 es va iniciar una etapa d'expansió econòmica, incentivada per la perspectiva
d'integració en la Comunitat Econòmica Europea (CEE) que es va fer efectiva el 1986. Va
exigir mesures contra la inflació i el dèficit públic i reconversió de la banca. També
reconversió industrial, que va suposar:
- Tancament o sanejament d'empreses públiques poc eficients
- Reestructuració de les empreses químiques i de la producció de béns d'equip.

El cost social va ser molt elevat arran dels acomiadaments massius i la contenció salarial,
encara que la concertació social va actuar de contrapès perquè va comportar la creixent
ampliació de les cobertures socials, especialment de la desocupació.

Tanmateix, aquestes mesures van ser insuficients, el malestar va créixer i una nova reforma
que precaritzava el mercat de treball va ser el detonant perquè els sindicats passessin a la
confrontació amb una vaga general obrera (1988).

Última legislatura socialista (1993) marcada per l'etapa de convergència amb Europa.
Va caldre frenar la despesa pública i procedir noves desregularitzacions laborals alhora que
es van iniciar privatitzacions de grans empreses públiques. En contrapartida, la creació del
fons de cohesió europea va suposar importants inversions i va estimular el creixement
econòmic.

L'acció política
La qüestió territorial:
- Transferència de competències a les CCAA i elevat grau de descentralització
- Profunds canvis en els municipis impulsats pels nous Ajuntaments
El terrorisme d’ETA:
- Principal problema polític
- Cruels atemptats com el d’Hipercor a Barcelona (1987)
- Afebliment progressiu de la banda
- Pacte d’Ajuria Enea (1988) signat per totes les forces democràtiques: repressió
contra la banda, col·laboració amb França, rebuig de la societat
Desgast del PSOE als anys 90:
- Augment de la conflictivitat social i els casos de corrupció
- Augment del suport electoral del Partit Popular (1989), antiga AP

Alternança en el poder: l'ascens del PP

L'any 1996 es va iniciar un nou cicle polític amb la victòria en les eleccions del PP,
encapçalat per José María Aznar. Sense majoria absoluta, va tenir el suport de partits
nacionalistes. Algunes mesures destacades:
- Abolició del servei militar obligatori
- Traspàs de competències a les autonomies
Tensió amb el País Basc:
- Cèrcol policial i judicial a ETA Fracàs de les negociacions de pau
- Rebuig social al terrorisme assassinat de Miguel A. Blanco (1997)
- Fracàs del Pacte de Lizarra (1998) que proposava el dret a l'autodeterminació com
a mitjà per assolir una pau negociada amb ETA i que va ser rebutjat pel govern.
Etapa de bonança econòmica:
- Creixement demogràfic (arribada d'immigrants) i creació d'ocupació
- Mesures d'ajustament econòmic per accedir a la zona euro
- Millora de les infraestructures amb els fons europeus

El segon govern Aznar

Les eleccions de l'any 2000 van donar la majoria absoluta al PP. En aquesta etapa, la gestió
de la crisi del Prestige, un petrolier que va naufragar a les costes de Galícia el 2002, va
agreujar una catàstrofe ecològica. L'èxit de la incorporació a la zona euro el 2002 va
consolidar el creixement econòmic en què la construcció va adquirir una gran rellevància.
La llei del sòl del 1998 va obrir les portes a la requalificació de terrenys mentre la compra
d'habitatges i segones residències es va veure afavorida per l'accés a crèdits barats i les
famílies es van endeutar. Tot això va confluir en una gran bombolla immobiliària.

El govern va impulsar la liberalització econòmica amb la privatització total de grans

empreses i va estrènyer els vincles amb influents sectors financers i empresarials. Es va
facilitar l'accés al mercat educatiu i universitari d'iniciativa privada en detriment del
finançament públic. També es va limitar l'autonomia universitària amb la Llei orgànica
d'universitats (2001), es va reestructurar l'ensenyament mitjà amb la Llei orgànica de
qualitat de l'ensenyament (2002) i es va implementar una nova reforma laboral que
precaritzava l'ocupació.

Per afrontar el tema d'ETA, el PP i el PSOE van signar el Pacte Antiterrorista el 2001 que
va il·legalitzar els partits que no condemnaven el terrorisme el 2002. ETA va anar afeblint-se
gradualment i a partir del 2004 no es van dur a terme atemptats amb víctimes mortals.
En política exterior, Aznar va promoure un acostament als Estats Units i la Gran Bretanya
després dels atemptats a Nova York del 2001 i va donar suport a la invasió militar de
l'Iraq el març del 2003. Aquesta decisió va provocar un ampli rebuig social identificat amb
el lema "no a la guerra".

Les eleccions del 2004

Davant les noves eleccions del 2004, Aznar va cedir la representació a Mariano Rajoy en
una conjuntura en què les enquestes auguraven una victòria folgada del PP. L’atemptat
terrorista a l'estació d'Atocha de Madrid l'11 de març, que va provocar 191 morts i més de
2 000 ferits va alterar la situació. Es va formar un govern socialista encapçalat per José
Luis Rodríguez Zapatero, amb el suport d'IU i ERC. El gir progressista en el govern es va
iniciar amb la retirada de les tropes de l'Iraq, cosa que va provocar un fort distanciament
amb els Estats Units.