TEMA 13: Democràcia i autonomia

1. La crisi del govern de la UCD (1979-1982)

2. L’etapa socialista (1982-1996)
3. L’etapa del PP (1996-2004) i el retorn del PSOE
4. Espanya en l’esfera internacional
5. Desenvolupament econòmic i estat del benestar
6. La Catalunya autònoma
7. L’evolució de la societat catalana i espanyola

1.- La crisi del govern de la UCD (1979-1982)

1.1.- El segon govern de Suárez

Després de ser aprovada la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals

(el dia 1 de març), les va guanyar la UCD.
Aquell any hi va haver també eleccions municipals. La UCD va obtenir el major
nombre de regidors elegits, però el PSOE va aconseguir bons resultats a les grans
ciutats. Gràcies als vots dels regidors comunistes, va ocupar l’alcaldia de Madrid,
Barcelona, València, Valladolid, Vigo, Saragossa...
Aquesta segona etapa de govern de la UCD va estar marcada per la fi del consens
parlamentari i per les dificultats per governar.
El descens de vots de la UCD a les eleccions municipals es va veure agreujat pels
resultats de les eleccions autonòmiques al País Basc i a Catalunya (1980), on va
retrocedir.

1.2.- Els enemics de la democràcia

La fragilitat de la democràcia espanyola es va evidenciar també per l’assetjament

de grups d’extrema esquerra i de neofranquistes. Aquests sectors van optar per la
violència per obstaculitzar la democràcia, com els Guerrilleros de Cristo Rey i Triple
A, d’extrema dreta, i ETA, el FRAP i el GRAPO, d’extrema esquerra.
Organitzacions terroristes com ETA, que defensava la independència del País Basc,
i el GRAPO o el FRAP, anticapitalistes, no acceptaven la Constitució.
Grups d’extrema dreta nostàlgics del franquisme van protagonitzar aldarulls al
carrer.
Entre el 1977 i el 1981 el nombre d’atemptats terroristes va augmentar.
A més, bona part de l’exèrcit, format els anys de la Guerra Civil i de la immediata
postguerra, no acceptava l’establiment de la democràcia, la legalització del PCE, ni
el reconeixement de l’autonomia de les nacionalitats històriques. Molts militars també
eren partidaris d’actuar amb més duresa contra el terrorisme. La situació va arribar a
extrems d’haver de desactivar alguns cops d’estat (Operación Galaxia, 1978).

1.3.- El cop d’estat del 23-F

A començaments del 1981 es vivia una situació molt tensa. El terrorisme d’ETA
actuava amb gran força, la situació econòmica es trobava en un punt crític i hi havia
una greu crisi política.
Davant la crisi d’UCD (patia una forta divisió interna entre els socialdemòcrates,
més progressistes, i els democratacristians, més conservadors), els socialistes van

1
promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del
govern i va ser substituït per Calvo Sotelo.
Però el 23 de febrer del 1981, mentre es desenvolupava al Congrés la investidura
del nou president, es va produir un intent de cop d’estat que pretenia restringir la
democràcia.
El tinent coronel Tejero, amb més de 200 guàrdies civils, va ocupar la cambra i va
mantenir segrestat el govern i els diputats durant gairebé tot un dia. A València, el
general Milans del Bosch va declarar l’estat de guerra i va ocupar militarment la
ciutat.
L’actitud ferma del rei Joan Carles en el suport de la democràcia, l’oposició d’alguns
comandaments militars i la unitat de les forces polítiques democràtiques van fer
fracassar el cop d’estat.
El fracàs del cop va proporcionar un breu parèntesi de tranquil·litat en la crisi interna
d’UCD, tot i així, el partit es va dissoldre definitivament a l’estiu del 1982. Davant
d’aquesta situació Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar eleccions
anticipades pel 28 d’octubre.

2.- L’etapa socialista (1982-1996)

2.1.- La victòria electoral

El PSOE va guanyar les eleccions del 1982 i es va nomenar Felipe González

president del govern. Van obtenir 202 diputats (majoria absoluta), cosa que li va
permetre dur a terme una còmoda acció de govern.
La victòria del PSOE tenia una dimensió històrica perquè mai en la història
d’Espanya un partit no havia aconseguit, en unes eleccions democràtiques, un
resultat tan ampli. Aquesta hegemonia socialista es va mantenir en les eleccions
autonòmiques (excepte a Catalunya, el País Basc i Galícia), en les municipals i en
les eleccions generals del 1986 i el 1989 (va mantenir la majora absoluta, però amb
menys diputats). En canvi, les eleccions generals del 1993 van implicar un canvi de
tendència i el PSOE va perdre la majoria absoluta.
El PSOE pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una
imatge de moderació.
Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La
UCD va anar desapareixent.
El PCE, per la seva banda, també va rebre un notable descens electoral (es
refundarà i serà Izquierda Unida), i la principal oposició va passar a ser Alianza
Popular (a partir del 1989, PP).

2.2.- Les reformes socialistes

El canvi socialista es va concretar en un programa de reformes amb diversos

objectius: reestructuració industrial, gran impuls a les obres públiques, increment
dels serveis públics i les prestacions socials, ingrés d’Espanya a la Comunitat
Econòmica Europea. El que es pretenia era la modernització d’Espanya i
l’aprovació de mesures que tendissin a l’establiment d’una societat més justa sense
qüestionar l’existència de la propietat privada. A més, volien aconseguir el màxim
grau de consens social possible per garantir el caràcter irreversible de les reformes.
Mesures:

2
 - La lluita contra la crisi. Es va aconseguir en aquest període una disminució
de la inflació i una modernització de l’estructura econòmica. Això va ser
gràcies a un increment important dels impostos i un ús cada cop més gran de
la inspecció d’hisenda per combatre el frau fiscal. Tot i així, van fracassar
amb la política d’ocupació, ja que l’atur va seguir creixent fins a situar-se en
els nivells més alts d’Europa (vaga general del 14 de desembre del 1988).
- Per reduir els efectes socials de la crisi, es van incrementar els serveis
públics i les prestacions. Es va aprovar una extensió del règim de la
Seguretat Social i es va generalitzar la sanitat pública. Es va aprovar una
despenalització parcial de l’avortament. També es van impulsar les obres
públiques.
- En el camp de l’ensenyament es va fer la llei d’autonomia universitària, es va
garantir el finançament amb diners públics de l’escola privada concertada
(LODE – Llei orgànica reguladora del dret a l’educació) i la LOGSE (Llei
d’ordenació general del sistema educatiu) va implantar un nou sistema
educatiu en substitució de la Llei general d’educació del 1970.
- Política interior. Es va impulsar una reforma de l’exèrcit (més reduït i
professionalitzat, eficaç i compromès amb la democràcia) i es van prendre
mesures contra el terrorisme. En els primers anys del govern socialista van
aparèixer els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), un grup terrorista
que, amb el suport de l’aparell de l’estat, va atemptar contra militants i
simpatitzants d’ETA.
- Política internacional. El 1985 es va firmar el Tractat d’Adhesió a la
Comunitat Econòmica Europea. Es va decidir la permanència definitiva
d’Espanya a l’OTAN (1986) a partir d’un referèndum (4 comunitats autònomes
van votar en contra: Catalunya, Navarra, País Basc i Canàries).

2.3.- La crisi i el relleu al poder

Des del 1990 era perceptible la creixent pèrdua de popularitat del PSOE davant
l’opinió pública. Els socialistes van guanya les eleccions generals del 1993, però van
perdre la majoria absoluta i van governar amb el suport de CiU (el PP ho va criticar
durament i va promoure una forta campanya anticatalana arreu d’Espanya).
Els últims anys de govern socialista van estar marcats per un empitjorament de la
situació econòmica i pels escàndols polítics, que van dur a la convocatòria
d’eleccions anticipades al març de 1996.

- Es van produir casos de corrupció relacionats amb el finançament irregular

del partit, l’enriquiment il·legal d’importants dirigents socialistes (alguns amb
responsabilitats de govern) i escoltes telefòniques a algunes personalitats
polítiques del país.
- També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials amb la
guerra bruta protagonitzada pels GAL contra ETA.

El Partido Popular va iniciar una dura oposició parlamentària contra Felipe

González, provocant un clima polític molt agre i crispat entre PSOE i PP. A més,
CiU va retirar el suport parlamentari al POSE i davant la debilitat del govern, es van
convocar eleccions anticipades el març del 1996.

3.- L’etapa del PP (1996-2004) i el retorn del PSOE

3
 3.1.- El govern del PP en minoria

L’acció de govern del Partido Popular en la seva primera legislatura va tenir una
orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa
socialista anterior, ja que la seva victòria va ser molt ajustada i van necessitar el
suport de CiU i dels regionalistes canaris per governar.
El primer govern del PP, sense majoria absoluta, es va centrar en la reducció del
dèficit de l’Estat, la disminució de l’atur i la integració d’Espanya a l’Europa de l’euro.

- El nou executiu va mantenir una política social que assegurés l’estat del
benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits
nacionalistes (els necessitaven).
- El govern del PP va portar a terme un extens programa de privatització de
les grans empreses de titularitat pública (Repsol, Telefònica...).
- En política internacional, es va intentar la consecució de la integració
monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro.
- El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN.

Tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes va empitjorar.

3.2.- El govern del PP en majoria

A les eleccions generals del 12 de març del 2000, el PP va aconseguir majoria

absoluta i José María Aznar va formar nou govern i va poder modificar lleis del
període socialista.

- Es van dur a terme reformes en matèria educativa (Llei d’universitats, Llei de

qualitat de l’ensenyament), laboral, de política migratòria (Llei d’estrangeria -
la immigració del Magrib havia augmentat molt en els últims anys) i de lluita
antiterrorista.
- La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la
inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc.
- En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units, que va
comportar el suport d’Espanya a la guerra a l’Iraq (2003). Però la seva
participació, al costat dels Estats Units, a la invasió de l’Iraq va generar una
important oposició.

El març del 2004 es van convocar eleccions generals. Tres dies abans, un atemptat
terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció
nacional. La mala gestió per part del PP de la situació va provocar la seva derrota
definitiva en les eleccions.

3.3.- El retorn del PSOE

Després de l’atemptat de l’11 de març del 2004, el PSOE va guanyar les eleccions, i
José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern.

- Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles

d’Iraq.

4
 - Va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA,
que més tard es va trencar.
- Zapatero va impulsar lleis socials, com la Llei de matrimonis homosexuals i
la Llei d’igualtat entre homes i dones.

El març del 2008 es van convocar eleccions generals, que van ser guanyades
novament pel PSOE, i Zapatero va formar un nou govern.
La segona legislatura socialista va estar molt marcada per la crisi econòmica
mundial. En aquest context ETA va anunciar un alto al foc permanent i, el 2011,
Zapatero es va veure obligat a convocar eleccions anticipades. El PP va obtenir la
majoria absoluta i Mariano Rajoy va ser nomenat president.

4.- Espanya en l’esfera internacional

4.1.- L’ingrés a la CEE i a l’OTAN

L’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea va suposar importants

reestructuracions en l’economia i la legislació espanyoles per acostar-les a les
dels països comunitaris: reconversió industrial, ajustaments en la producció
agropecuària, descens de la inflació i del dèficit, inversió en el sector públic...
L’economia espanyola, històricament, s’havia desenvolupat, en bona part, gràcies a
l’existència d’una forta política proteccionista, i ara s’havia d’adaptar a un nou
marc de relacions econòmiques basades en el lliurecanvisme. Aquesta adaptació
es va fer de manera gradual, mitjançant un període transitori.
El Tractat d’Adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea es va produir el 12 de
juny del 1985. Això va suposar la integració en un mercat de grans dimensions i ser
l’estat més beneficiat pels fons de cohesió (traspàs de rendes dels països
econòmicament més poderosos als estats menys desenvolupats de la CEE).
Espanya va ingressar a l’OTAN el maig del 1982 i es va incorporar a la seva
estructura militar el 1997.

4.2.- La projecció internacional d’Espanya

L’ingrés d’Espanya a la Comunitat Europea va afavorir la seva projecció

internacional: l’ha convertit en el nexe principal en les relacions de la Unió Europea
amb Amèrica Llatina, ha participat en diverses missions militars internacionals
(Afganistan, Iraq, Líbia...), en missions humanitàries, etc.

5.- Desenvolupament econòmic i estat del benestar

5.1.- La situació econòmica

Després del franquisme, que va deixar una economia endarrerida i poc competitiva,
els primers governs democràtics van engegar mesures urgents per modernitzar el
país.
El creixement econòmic va començar el 1986 i va tenir el seu auge entre el 1996 i el
2008, malgrat que es mantenien problemes estructurals (dèficit de la balança
comercial, productivitat baixa, endarreriment tecnològic...).
Hi va haver un breu període de recessió entre el 1992 i el 1996 (a causa de
l’ocupació de Kuwait per l’Iraq), amb la contenció de la despesa pública (congelació

5
de sous de funcionaris, disminució de la inversió pública, devaluació de la
pesseta...). També es va incrementar l’atur, la inflació i el dèficit exterior, i hi va haver
una disminució del consum privat.
Algunes de les mesures que es prendre per afavorir el redreçament de l’economia
espanyola van ser l’augment del preu de la benzina, la reconversió industrial
(especialment de la siderometal·lúrgia i la construcció naval), l’augment de les
inversions estrangeres amb negocis de caire especulatiu (que van permetre
desenvolupar la producció, l’ocupació i la inversió)...

5.2.- L’estat del benestar

Amb la millora econòmica es va donar una consolidació de l’estat del benestar,

amb la generalització dels serveis i polítiques assistencials: augment de les
cobertures socials, atenció sanitària pública, ensenyament obligatori i gratuït, serveis
d’ajuda a les famílies, etc.

5.3.- La crisi del 2008

El 2008 es va iniciar una profunda crisi financera als Estats Units, que es va
estendre ràpidament per Europa. A Espanya, la crisi també ha afectat el sector
financer, així com la construcció i la indústria:

- Europa ha hagut d’intervenir per evitar la fallida de moltes entitats bancàries.

S’ha produït una disminució radical dels préstecs (cosa que repercuteix en el
finançament de les empreses i el consum).
- L’increment dels pressupostos en serveis socials, infraestructures, funció
pública, etc., ha elevat l’endeutament de l’estat. Davant de les dificultats de
finançament s’ha reduït la inversió i s’han realitzat retallades generalitzades.
- Com a conseqüència, s’ha produït un increment espectacular de l’atur (més
de 5 milions de persones el 2011).

6.- La Catalunya autònoma

6.1.- El restabliment de l’autonomia catalana

El retorn de Tarradellas. L’any 1977, el president Suárez va pactar el restabliment

de la Generalitat de Catalunya i el retorn de l’exili del seu president, Josep
Tarradellas.
L’Estatut de Sau. A diferència del que havia succeït en el període de la Generalitat
republicana, el procés de redacció del nou estatut es va fer d’una manera
sincronitzada amb la marxa del procés constituent espanyol. Així els polítics catalans
volien evitar les retallades que va patir l’Estatut de Núria, perquè l’estatut
s’adequaria, des del primer moment, al marc constitucional espanyol.
El 25 d’octubre del 1979 el poble català va ratificar l’Estatut d’Autonomia, redactat
per una comissió de 20 parlamentaris que es van reunir al parador de Sau (4
socialistes, 3 de CDC, 3 del PSUC, 3 d’UCD, 1 d’UDC, 1 d’ERC, 1 d’AP i 4 senadors
d’Entesa dels Catalans) i aprovat (molt retallat, malgrat adaptar-se a la legalitat
constitucional) pel Congrés dels Diputats de Madrid. El nou Estatut definia Catalunya
com una nacionalitat i reconeixia la Generalitat com la institució política de
l’autogovern.

6
Segons l’Estatut:

- El poder legislatiu està en mans del Parlament, elegit per sufragi universal,
per un període de 4 anys i mitjançant un sistema de sufragi proporcional.
- El poder executiu és exercit pel President de la Generalitat i un Consell
executiu. El President és elegit pel Parlament i nomenat pel rei.
- Al cim del poder judicial hi ha el Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
- La Sindicatura de Comptes és l’encarregada de supervisar les despeses de la
Generalitat.
- La divisió territorial es basa en els municipis i les comarques.
- El català és la llengua pròpia de Catalunya, és cooficial amb el castellà i
l’aranès serà objecte d’ensenyament i especial respecte i protecció.
- El dret civil català s’aplicarà a Catalunya amb preferència sobre qualsevol
altre.
- Les competències de la Generalitat poden ser exclusives, compartides i
plenes.
- Competències exclusives: la legislació en dret civil català, cultura, patrimoni
històric, arxius, biblioteques, museus, ordenació del territori, turisme, obres
públiques que no siguin d’interès general de l’estat, aprofitaments hidràulics
quan les aigües corrin íntegrament dins de Catalunya, artesania,
cooperatives, col·legis professionals, joventut, assistència social, promoció de
la dona, protecció i tutela de menors, esport i lleure, espectacles, casinos i
jocs.
- Competències compartides: ordenació del sector pesquer, protecció del
medi ambient, règim miner i energètic, legislació penitenciària, propietat
intel·lectual i industrial...
- Competències plenes: agricultura, indústria i ensenyament. A més, es diu
que la Generalitat podrà crear una policia autonòmica.

Les primeres eleccions autonòmiques. El 20 de març del 1980 van celebrar-se les
primeres eleccions autonòmiques i van suposar el triomf de Convergència i Unió i
Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat. Aquest resultat va crear una
sorpresa generalitzada, ja que els pronòstics donaven la victòria al PSC. CiU va
comptar amb el suport d’ERC que es va fer amb la presidència del Parlament
(Heribert Barrera).
A partir del 1980 hi va haver tres períodes:

- Governs de Convergència i Unió, presidits per Jordi Pujol (1980-2003).

- Governs tripartits (PSC, ERC i ICV-EUA), presidits per Pasqual Maragall i
per José Montilla (2003-2010).
- Des de 2010: govern de CiU presidit per Artur Mas.

6.2.- El sistema de partits a Catalunya

El sistema de partits de Catalunya és força més plural que el del conjunt d’Espanya
que, fins aproximadament cap al 2012, cada cop més estava dominat per dos grans
partits, el PSOE i el PP. Això ha canviat en els últims anys amb la irrupció de
Podemos, Ciudadanos, Vox...

7
Aquest fet es deu a què a Catalunya es presenten més partits, ja que ho fan els que
estan presents en tot l’àmbit electoral espanyol i les opcions polítiques de caràcter
nacionalista que només actuen a Catalunya. A més, bona part dels electors vota de
manera diferent segons si es tracta d’eleccions generals, europees, municipals o
autonòmiques (és l’anomenat vot dual).
L’espectre polític de Catalunya estava integrat per cinc formacions amb
representació parlamentària: Convergència i Unió (CiU), el Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC, partit estatutàriament independent, però integrat al PSOE),
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la coalició Iniciativa per Catalunya Verds
– Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUA, antigament eren el PSUC) i el Partit
Popular (PP).
En els últims anys hi ha partits que han desaparegut i han estat substituïts per
noves formacions i n’han aparegut de nous: CiU ha quedat substituït pel PDeCAT i
Junts per Catalunya, ICV-EUA ha estat reemplaçat per Catalunya en Comú Podem,
han aparegut Ciutadans, Vox, la CUP...

6.3.- Els governs de Convergència i Unió

El govern de la Generalitat ha estat en mans de Convergència i Unió durant vint-i-

tres anys. En les eleccions del 1984, les del 1988 i les del 1992 van aconseguir
majoria absoluta. A partir del 1995 la van perdre i van haver de tornar a pactar (amb
els socialistes o ERC).
El seu líder, Jordi Pujol, ha estat elegit president de la Generalitat en sis ocasions
consecutives.
Les principals actuacions del govern de CiU van anar dirigides a consolidar les
institucions catalanes, a dissenyar un model sanitari i educatiu propis i a impulsar
l’ús de la llengua catalana (Llei de normalització lingüística, 1983 – Llei d’immersió
lingüística a les escoles, 1992 – Llei de política lingüística, 1998).
També cal remarcar la Llei d’ordenació territorial (1987), que va significar la
creació de 41 comarques, i el desenvolupament d’una policia autonòmica (Mossos
d’Esquadra).

6.4.- Els governs tripartits

Com a resultat de les eleccions autonòmiques del 2003 es va constituir un govern de

coalició tripartit integrat pel PSC, ERC i ICV-EUA i presidit pel socialista Pasqual
Maragall.
El govern es va proposar l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia.
L’Estatut, notablement retocat per les Corts espanyoles, va ser aprovat pels catalans
en referèndum l’any 2006. El nou Estatut estableix la consideració de Catalunya
com a nació, més altres competències.
La complexa elaboració de l’Estatut va provocar una crisi en el govern de Maragall.
Va convocar eleccions anticipades el 2006 i es va tornar a constituir un govern
tripartit amb José Montilla com a president.
El 2010 el Tribunal Constitucional va retallar el nou Estatut (el PP en va denunciar
diversos articles).
Després de les eleccions de novembre del 2010, Artur Mas, de CiU, va ser escollit
nou president de la Generalitat.

7.- L’evolució de la societat catalana i espanyola

8
 7.1.- Els canvis demogràfics i econòmics

Tant a Espanya com a Catalunya s’han produït canvis demogràfics importants:

- El descens de la natalitat. Les taxes de fecunditat han estat molt baixes i el

creixement natural escàs. S’ha produït un descens de la taxa de fecunditat i
un retard en l’edat de matrimoni i de reproducció. Aquestes pautes són fruit
d’un millor nivell de vida.
- Ha augmentat l’esperança de vida, la qual cosa ha comportat l’envelliment
de la població. Això ha provocat que la mortalitat hagi experimentat un
lleuger increment en els últims anys.

Des de mitjans de la dècada del 1990 fins al 2008, Espanya i, sobretot, Catalunya
han esdevingut zones receptores d’immigrants procedents, principalment, de
l’Amèrica Llatina, del Magrib i de l’Europa de l’Est. Però la crisi ha frenat les
arribades i moltes famílies han retornat al seu país d’origen.
La consolidació de l’estat del benestar. A les últimes dècades el consum i la
renda nacional bruta han augmentat. Això situa Espanya entre els 15 estats més rics
del món. Tot i així, hi ha dubtes de com es podrà mantenir aquest estat del benestar
en el futur, a causa de l’envelliment de la població (hi haurà més població jubilada
que activa i és possible que no hi hagi prou diners per pagar totes les pensions).

7.2.- Les noves pautes socials

Socialment els canvis han estat molt decisius:

- Creixement significatiu de la participació de la dona a la vida política, social i

cultural.
- Variacions en l’estructura familiar (creixement de les famílies
monoparentals, parelles de fet, augment de l’adopció de nens i nenes d’altres
països...).
- Notable secularització de la societat (l’Església ha perdut molta de la seva
influència social, educativa i cultural). Aquesta tendència segueix anant en
augment.