TRANSICIÓ, DEMOCRÀCIA I AUTONOMIA (1975-1986)

1. Inicis de la Transició (1975-1978)

La mort de Franco (20-XI-75) va convertir a Joan Carles I en rei d’Espanya (22-XI-75).

Aquest va jurar fidelitat als “Principios del Movimiento” i va prendre possessió de la
Corona davant les Corts franquistes.

1.1. La transició cap a la democràcia [pàgs. 376-377]

• Alternatives
A la mort de Franco (postfranquisme) havia tres alternatives:
1. continuïtat, que el règim continués sense cap canvi sota el comandament de Joan
Carles I, el qual havia jurat fidelitat als principis del Movimiento, aquesta era
l’opció dels immobilistes, o sigui els sectors ultres franquistes,
2. reformista, sectors moderats del franquisme, que pretenien una evolució cap a la
democràcia a partir d’una transformació progressiva i ordenada del règim,
3. ruptura democràtica, postura de l’oposició democràtica que era partidària de
l’establiment immediat de la democràcia sense tenir en compte el règim
franquista.

• Govern d’Arias Navarro (des. 1975 – juliol 1976)

Arias Navarro continua com a president de govern, en aquest govern estaven presents
reformistes com els ministres José Ma. de Areilza (Afers Exteriors), membre consell
privat de Joan Borbó; Fraga Iribarne (Governació) i Antonio Garrigues (Justícia). També
immobilistes com el general Fernando de Santiago (ministre de Defensa) i el propi Arias
Navarro. Aquest govern es va caracteritzar per reformes insuficients i lleis restrictives
sobre el dret de reunió i d’associació.

• Mobilitzacions populars
A Espanya destaca la unitat de l’oposició que va crear la Coordinació Democràtica
(Platajunta), a partir de la fusió de la Junta i de la Plataforma Democrática, partidària de
la ruptura democràtica (govern provisional i eleccions).

A tota Espanya es van registrar mobilitzacions populars amb demandes de democràcia i

llibertat democràtiques. A més d’autonomia en el cas de Catalunya i País Basc. A la
vegada hi havia conflictivitat laboral amb demandes laborals o salarials que van
comportar vagues generals a Catalunya, País Basc i Madrid que van ser reprimides
(detencions, acomiadaments,...).

A Catalunya cal destacar la defensa de l’autonomia per part de:

- l’Assemblea de Catalunya (1971): organisme unitari que disposava d’un gran
suport popular,
- el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (desembre del 1975), que
agrupava onze partits (dreta, centre i esquerra).

Apunts 1
• Govern d’Adolfo Suárez (juliol 1976 – juny 1977)
Els retards i dubtes d’Arias Navarro van suposar que el monarca li exigís la dimissió.
A continuació esdevé el nomenament del nou president Adolfo Suárez, que procedia dels
sectors reformistes del Movimiento, va actuar a favor de la reforma política, fent fora els
immobilistes del govern.

De les primeres actuacions del govern Suárez destaquem:

a) contactes amb l’oposició democràtica,
b) indult per a una part dels presos polítics,
c) el projecte de Llei de Reforma Política (LRP):
- aprovada per les Corts franquistes, que suposava la seva pròpia liquidació
(18 de novembre de 1976),
- aprovada en referèndum (15 de desembre de 1976),

Els mesos posteriors a l’aprovació de la LRP van haver-hi negociacions entre el govern i
les forces polítiques democràtiques, a la vegada que havia mobilitzacions a favor de la
democràcia al carrer, a les universitats, associacions de veïns,...

El govern Suárez va dur a terme noves actuacions vers la democratització com ara:
a) la llibertat sindical,
b) l’amnistia de presos polítics,
c) legalització partits polítics (excepció comunistes, ERC,...)
d) liquidació del Movimiento, el sindicat vertical, el Tribunal d’Ordre Públic,...
e) legalització PCE i PSUC, al mesos d’abril/maig 1977; en contra dels immobilistes i
de l’exèrcit.
f) convocatòria eleccions democràtiques (15 de juny de 1977),

1.2. Primeres eleccions democràtiques i Constitució del 1978

• Eleccions generals 1977 (15-J)

Trets a destacar del 15-J a nivell de l’Estat:

- alta participació,
- triomf electoral de la UCD amb 34% dels vots (166 diputats), liderada per Adolfo
Suárez, per majoria relativa,
- primera força d’oposició PSOE amb 28,4% dels vots (118 diputats), a continuació
PCE amb 9% (19), AP amb 8% (16), Pacte Democràtic amb 2,8% i PNB amb 1,7%,
entre d’altres.
- formació del primer govern democràtic després de la GCE.

A Catalunya la victòria electoral va ser per les esquerres, en primer lloc els socialistes (28
%), liderats per Joan Reventós, a continuació el PSUC (18 %). En el cas de Centristes de
Catalunya i Pacte Democràtic (Jordi Pujol) ambdues van obtenir el 16 %, i ERC 4,5%

Apunts 2
Constitució de 1978 i Estat de les Autonomies [pàgs. 378-379]

La redacció de la Constitució assolida per consens, per mitjà de la negociació i acord en

temes importants entre les forces polítiques. Va ser elaborada per una ponència de 7
membres (3 de UCD i 1 del PSOE, del PCE-PSUC, AP i Minoria Catalana). Va ser
aprovada en referèndum popular el 6 de desembre de 1978 per àmplia majoria.

Els trets essencials de la Constitució són:

• Defineix l’Estat espanyol com un Estat democràtic i social de dret, organitzat com
a monarquia parlamentària (la Corona té funcions representatives).
• Estableix l’Estat no confessional.
• Abolició de la pena de mort.
• Amplis drets i llibertats de caràcter civil i polític, com per exemple la igualtat
davant la llei de tots els espanyols.
• Llibertat de mercat, preveu la intervenció de l’Estat.
• Dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, que poden constituir-se en
comunitats autònomes ( “Estat de les autonomies”).
• Instaura el Tribunal Constitucional.

La Constitució del 1978 va instaurar un sistema polític i administratiu descentralitzat

amb la creació de les comunitats autònomes (Título VIII de la Constitución), que es
coneix com l’Estat de les Autonomies.

A nivell de l’estat espanyol, els procés de construcció de l’Estat de les Autonomies, es va

assolir a través de dues vies d’accés:
- article 151: accés ràpid i complet, és el cas de les nacionalitats històriques
(Catalunya, País, Basc i Galícia), Navarra i Andalusia,
- article 143: accés més lent que va ser utilitzat per la resta de regions.

En el cas de les nacionalitats històriques es van impulsar les seves autonomies

(preautonomies), a Catalunya (Generalitat provisional) el mes de setembre de 1977, al
País Basc (Consell General Basc), el gener de 1978 i Galícia (Xunta Provisional de
Galícia), el març de 1978.

Apunts 3
2. Recuperació de l’autonomia (Catalunya) [pàgs. 380-381]
2.1. Bases de la recuperació de l’autonomia de Catalunya
Les bases de la recuperació de l’autonomia de Catalunya es fonamenta en:
- l’ èxit electoral a Catalunya dels partits favorables a l’autonomia (15 de juny
de 1977),
- la constitució de l’Assemblea de Parlamentaris (juny 1977), que demanava la
restauració de la Generalitat,
- les mobilitzacions populars: campanya “Volem l’Estatut”, primera manifestació
tolerada de l’11 de setembre, a Sant Boi de Llobregat i la importància de la Diada
de l’Onze de Setembre de 1977, que aplegà a un milió de persones,
- el pacte entre la monarquia i la Generalitat republicana: negociacions entre
Suárez i Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili,
- el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya a l’octubre del 1977 va significar la
reinstauració de la Generalitat amb molt poc poder efectiu,
- la formació d’un govern de la Generalitat, amb tots els partits catalans (llevat
d’ AP), aquest govern tenia poc poder,
- Comissió Mixta de Traspassos entre Estat-Generalitat (gener 1978),

2.2. L’Estatut de Sau

L’Estatut d’Autonomia de Sau (1979), aspectes a destacar:
- l’elaboració de l’Estatut d’autonomia al parador de Sau (estiu de 1978) per una
Comissió de vint diputats de l’Assemblea de Parlamentaris,
- aprovació del text per l’Assemblea de Parlamentaris (desembre de 1978)
- aprovació a les Corts espanyoles el setembre del 1979,
- aprovació en referèndum a Catalunya, el 15 d’octubre de 1979,
- celebració de les primeres eleccions autonòmiques (20 de març del 1980):
victòria per majoria relativa de Convergència i Unió (CiU).

Les característiques de l’Estatut de Sau a destacar:

- Catalunya reconeguda com una nacionalitat, que exercia l’autogovern en el marc de
les Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol,
- declarava el català com la llengua pròpia i cooficial amb el castellà,

- la Generalitat configurada a partir de:

o poder legislatiu: Parlament de Catalunya,
o poder executiu: president i Consell Executiu,
o poder judicial: Tribunal Superior de Justícia (TSJC)

- atorgava a la Generalitat de competències exclusives (dret civil català, turisme,

cultura, ordenació del territori, obres públiques internes, educació,...) i competències
compartides (treball, justícia, ports i aeroports,...) Preveia la creació d’una policia
autonòmica (els Mossos d’Esquadra),

- el finançament autonòmic: transferències de l’Estat, recursos propis i impostos cedits

totalment o parcialment per l’Estat.

Apunts 4
3. L’etapa del consens polític (1978-1982) [pags. 382-383-384)
3.1. Crisi econòmica i Pactes de la Moncloa
Crisi econòmica internacional derivada de la decisió de l’OPEP de quadruplicar el preu
del petroli, l’any 1973.
Efectes a Espanya de la crisi a destacar van ser:
- reducció de les exportacions,
- descens de la inversió estrangera,
- disminució dels ingressos per turisme,
- retorn dels emigrants,
- crisi industrial en relació a la crisi energètica,
- augment de l’atur,
- augment de la inflació.

A Catalunya la caiguda de l’economia va ser més elevada, la crisi va afectar a la indústria,

la construcció i l’agricultura, mentre que el sector serveix va créixer.

Els Pactes de la Moncloa (25 d’octubre del 1977): va consistir en un acord entre el
govern i l’oposició per sanejar l’economia.

Els acords presos van ser:

- reduir la inflació,
- devaluar la pesseta,
- control de preus i la despesa pública,
- racionalització consum d’energia,
- moderació salarial,
- reforma marc laboral,
- reforma tributària (IRPF),
- reforma Seguretat Social, amb l’increment del finançament públic que va permetre
l’extensió de l’atur i sanitat i increment pensions de jubilació.
- i repartir els costos de la crisi. Els acords van ser signat pels principals partits,
organitzacions empresarials i centrals sindicals i ratificats pel Congrés.

3.2. Eleccions de 1979

Després de l’aprovació de la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que
van ser guanyades novament per la UCD (majoria relativa). En segon lloc es trobava el
PSOE i a més distància PCE i AP (CD).

De resultes de les eleccions es formà un govern en minoria d’UCD presidit per Suárez.
Com accció de govern destaca l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors (1980).

L’any 1979 va haver eleccions municipals. El triomf va ser per a la UCD, malgrat que
els socialistes van aconseguir la majoria de les grans ciutats.

La segona etapa de govern de la UCD cal destacar:

– l’augment del terrorisme,
– la crisi econòmica (inflació, atur, conflictivitat obrera,...)

Davant la crisi interna de la UCD, els socialistes van promoure una moció de censura
contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Leopoldo
Calvo Sotelo.

Apunts 5
3.3. El cop d’estat del 23 de febrer
Durant la votació d’investidura de Calvo Sotelo va esdevenir el cop d’estat del 23-F
(1981), que va ser preparat per una trama colpista dins de l’exèrcit amb connexions civils,
que pretenia destruir la democràcia.

Les accions més destacades van ser:

- l’ocupació del Congrés dels Diputats per part del tinent coronel de la Guàrdia
Civil, Antonio Tejero, interrompent la investidura del nou president, Leopoldo
Calvo Sotelo, retenint als diputats en les Corts,
- el pronunciament del capità general de València Milans del Bosch, a favor del cop
d’Estat militar,
- el missatge televisat del rei Joan Carles, que va desautoritzar els colpistes i va
defensar la democràcia, posant punt i final al cop d’estat.

3.4. La crisi de la UCD

De la presidència de Calvo Sotelo destaquen les següents actuaciones:
– l’Acord Nacional d’Ocupació,
– la Llei del divorci, que genera problemes interns dins UCD,
– la petició d’ingrés d’Espanya a l’OTAN, que va comptar amb l’oposició de les
esquerres,
– l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització Autonòmica (1982), que posava
límits al desenvolupament autonòmic, [LOHPA]

La desintegració de la UCD va suposar la sortida de membres del partit, en concret:

– els socialdemòcrates al PSOE,
– els conservadores a AP,

3.5. Obstacles a la democràcia

Involucionisme i colpisme militar
Va esdevenir a partir de les forces d’extrema dreta, que eren grups nostàlgics del
franquisme, entre les accions a destacar trobem:
- la dels grups violents, com la Triple A i els Guerrilleros de Cristo Rey, entre d’altres
accions destaca l’assassintat dels advocats laboralistes, vinculats al PCE i CCOO, al
seu despatx del carrer Atocha de Madrid,
- les publicacions de la premsa ultradretana, com per exemple “El Alcázar”,
- les conspiracions de grups de militars, com per exemple l’Operació Galàxia.

Terrorisme
Es va activar el terrorisme d’extrema esquerra, destacant actes violents de grups com els
GRAPO (Grupos Rev. Antifascistas Primero de Octubre) i el FRAP (Frente
Revolucionario Antifascista y Patriótico).

No obstant, l’activitat terrorista més important va ser d’ETA, que refusava la Constitució
de 1978 perquè no reconeixia el dret d’autodeterminació del poble basc. Aquesta
organització va emprendre una campanya d’atemptats adreçada a militars, forces d’ordre
públic,..., entre d’altres destaca la incidència de l’atemptat d’Hipercor de Barcelona
(1987).

A Catalunya va actuar una organització independentista, Terra Lliure, que va cometre

atemptats i segrestos fins el 1995, en què es va dissoldre.

Apunts 6
4. El govern socialista [pàg. 385]
4.1. Eleccions 1982
Les eleccions legislatives de l’octubre del 1982 va donar la majoria absoluta al PSOE
i la formació del govern socialista presidit per Felipe González i enfonsament de la
UCD i del PCE. A destacar l’ascens relatiu d’AP de Fraga, que es va convertir en el
principal partit de l’oposició, i la consolidació del PNB i de CiU. (veure resultats
electorals 1982, doc. 3, pàg. 386)

Els factors de l’èxit socialista:

- aspiracions de canvi d’una majoria de la població,
- evolució cap un moderantisme socialdemòcrata,

4.2. Actuacions govern socialista (1982-1986)

El govern socialista va desenvolupar un programa de reformes on es va prioritzar la lluita
contra la crisi econòmica, la racionalització de les administracions públiques i construcció
de l’Estat del Benestar.

Les principals actuacions del govern socialista van ser:

- modernització de la societat:
- reforma ensenyament, que es va concretar amb lleis com: LODE, que va
implantar l’escola obligatòria i gratuïta fins els 16 anys; Ley de Reforma
Universitària de 1983,...
- regulació avortament, amb una llei del 1985 que va despenalitzar en tres
supòsits: violació, risc per a la salut física i psíquica de la mare i malformació el
fetus.
- reforma militar, que va suposar la reducció del nombre d’oficials.

- plena integració a Europa:

- la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea es realitzà l’1
de gener de 1986;
- la ratificació de l’entrada a l’OTAN mitjançant referèndum (març del 1986)

Apunts 7
ANNEX
Principals partits i processos electorals
• A nivell estatal destaquen els següents partits:
– Unión de Centro Democrático (UCD), coalició de grups de centre dreta
(Democracia-Cristiana, Liberales, Independientes, Partido Popular, Social-
Democracia) articulats a l’entorn del propi president Suárez.
– Aliança Popular (AP), la dreta conservadora i bona part dels sectors franquistes,
amb Fraga com líder polític destacat.
- Partido Socialista Obrero Español (PSOE), que representava a l’esquerra més moderada, que
estava liderat per Felipe González.
- Partido Comunista de España (PCE), que estava situat més a l’esquerra del PSOE, tenia com a
líder a Santiago Carrillo.

• A nivell de Catalunya cal esmentar les següents forces polítiques:

- Partit Socialista de Catalunya (PSC/PSOE),
- Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC),
- Pacte Democràtic per Catalunya (coalició electoral encapçalada per Convergència
Democràtica de Catalunya + Esquerra Democràtica de Catalunya + Partit Socialista de
Catalunya [Reagrupament] + Front Nacional de Catalunya).

• Els processos electorals celebrats a Espanya, anteriors a la victòria electoral socialista de 1982, van
ser:
– Eleccions constituents (15 de juny de 1977): victòria majoria relativa la UCD,
- Eleccions legislatives (març de 1979): victòria majoria relativa la UCD.
- Eleccions municipals (abril de 1979): victòria d’esquerres a les grans ciutats.

Apunts 8
5. Catalunya autònoma
5.1. El sistema de partits a Catalunya
A Catalunya a difèrencia de l’estat hi ha un sistema de partits diferenciat, que es caracteritza pel
pluripartidisme.

Els principals partits polítics a la Catalunya autonòmica:

- ERC: Esquerra Republicana de Catalunya (partit fundat per Macià el 1931).
- PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya, de tendència comunista, va sorgir el 1936. El 1987
el PSUC i altres grups van constituir Iniciativa per Catalunya (IC).
- PSC/PSOE: Partit Socialista de Catalunya, resultat de la fusió de partits de caràcter socialista,
l’any 1978. El lider del PSC fou Joan Reventós.
- CiU: coalició formada des de 1979 per Convergència Democràtica de Catalunya (1975) i Unió
Democràtica de Catalunya (1931), sota el lideratge de Jordi Pujol.
- UCD: Unión de Centro Democrático, partit creat per Suárez el 1977. A Catalunya el 1979
s’anomenava CC (Centristes de Catalunya).
- AP: Alianza Popular, partit fundat per Manuel Fraga el 1976. Des de 1989 va passar a anomenar-
se PP, Partido Popular.

El comportament electoral a Catalunya ha estat diferenciat segons el tipus d’eleccions:

– Generals (Congrés i Senat, Espanya): predomini dels socialistes.
– Autonòmiques (Parlament de Catalunya): domini de CiU.
– Municipals (Ajuntaments):
o Grans ciutats: PSC/PSOE
o Ciutats mitjanes i pobles: CiU

5.2. Les eleccions al Parlament de Catalunya

Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 van resultar de majoria relativa de Convergència
i Unió (CiU). De resultes d’aquestes eleccions Jordi Pujol ocupà el càrrec de president de la Generalitat i
va formar un govern en minoria amb el suport d’ ERC,
En les següents eleccions autonòmiques de 1984, 1988 i 1992 es va registrar majoria absoluta de CiU, si bé
en les eleccions autonòmiques de 1995 es registrà majoria relativa de CiU.

5.3. Convergència i Unió a la Generalitat

L’aprovació de la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOHPA / LOAPA) l’any 1982, que
va fixar un sostre a les competències que podien ser traspassades a les autonomies, a més d’igualar-ne el
nivell competencial, va dificultar les relacions amb el govern central.

De l’activitat del govern de CiU en destaca el següent:

- Consolidació autogovern amb lleis pròpies: consolidació institucional, impuls de l’ensenyament
i de la universitat, la sanitat o l’ordenació del territori; creació dels Mossos d’Esquadra,...
- Traspàs de competències: Ensenyament i Sanitat, que requerien + pressupostos
- Recuperació de la llengua i cultura catalana: promovent la catalanització de la societat per mitjà
de la Llei de normalització lingüística (1983), Corporació de Ràdio Televisió de Catalunya
(TV3),...
- Finançament autonòmic: limitació dels recursos procedents de l’Estat.

Apunts 9
 PARTITS POLÍTICS TRANSICIÓ

PARTITS FUNDACIÓ TENDÈNCIA/IDEOLOGIA ÀMBIT LIDERS

UCD 1977 Centre/reformistes Estatal Adolfo Suárez
Demòcrates moderats
PSOE / PSC 1879/1978 Esquerra/Socialista Estatal / Felipe González
Catalunya Alfonso Guerra
Joan Raventós
PCE / PSUC 1921/1936 Esquerra/Comunista Estatal / Santiago Carrillo
Catalunya Dolores Ibarruri
G. López Raimundo
Jordi Solé Tura
AP 1976 Dreta/Conservadora Estatal Manuel Fraga
Alianza Popular López Rodó
PDC (coalició)* 1977 Centre/Nacionalista Catalunya Jordi Pujol
Miquel Roca
CDC 1974 Centre/Nacionalista Catalunya Jordi Pujol
UDC 1931 Centre/Democràcia Catalunya Anton Canelles
Cristiana i nacionalista
ERC 1931 Esquerra/Republicana Catalunya Heribert Barrera
Federal i nacionalista
PNB 1894 Centre/Nacionalista País Basc Xabier Arzalluz
Carlos Garaicoetxea
CiU (coalició 1978 Centre/Nacionalista Catalunya Jordi Pujol
CDC+UDC) Miquel Roca

* PDC: Pacte Democràtic per Catalunya (coalició electoral encapçalada per Convergència
Democràtica de Catalunya + Esquerra Democràtica + Partit Socialista de Catalunya
[Reagrupament] + Front Nacional de Catalunya)

ELECCIONS GENERALS A ESPANYA

PSA (PA)
PDC (CiU)
PCE/PSUC

ALTRES
EC7ERC
UC/DCC
AP (CD)

US-PSP
PSOE

UCD

UPC
CDS

PNB

PAR

UN
HB
EE

1977 118 16 165 20 8 11 1 6 1 2 2

1979 121 10 168 23 7 8 3 1 1 5 1 1 1
1982 202 107 11 2 4 8 12 2 1 1
PSOE: Partido Socialista Obrero Español
AP: Alianza Popular / CD: Coalició Democrática
UCD: Unión de Centro Democrático
CDS: Centro Democrático y Social
PCE: Partido Comunista Español / PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya
PNB: Partit Nacionalista Basc
PDC: Pacte Democràtic per Catalunya / CiU: Convergència i Unió
...

Apunts 10