TEMA 5: L’ECONOMIA ESPANYOLA EN LA

DEMOCRÀCIA
Reforma, integració i crisi
Introducció
Durant la transició a la democràcia, econòmicament trobem 2 etapes del creixement: els anys
60 on el creixement segueix el ritme d’Europa, i els anys 75-85, on Espanya experimenta una
caiguda més pronunciada. Després el creixement ja segueix el ritme d’Europa.

Respecte a la demografia, durant la transició i la democràcia, la població segueix creixent. En

part és per l’arribada d’immigrants, que passa de 0’2 milions en 1970 a 4’5 milions en 2018.

Final de la dictadura, transició i democràcia

1973 assassinat de Carrero Blanco
1975 mort de Franco
1975 proclamació de Juan Carlos I
1977 matança d’Atocha
1977 primeres eleccions democràtiques
1978 Constitució
1981 intent de colp d’Estat militar
1987 atemptat d’ETA a Hipercor (Barcelona)

1977-1982 Unió de Centre Democràtic (Adolfo Suárez i L. Calvo

Sotelo)
1982-1996 P.S.O.E. (Felipe González)
1996-2004 Partit Popular (José Mª Aznar)

2004-2011 P.S.O.E. (José L. Rodríguez Zapatero)

2012- 2018 P.P. (Mariano Rajoy)

2018 …..? P.S.O.E. (Pedro Sánchez

1
Catalunya: del final del franquisme a la transició
Torna la reivindicació autonomista: “Volem l’Estatut”.

En 1977 retorna Josep Tarradellas (exiliat), i es restableix la Generalitat.

Amb la constitució espanyola de 1978 naix l’Estat de les autonomies. L’Art 2 indicava la unitat
nacional, però reconeix i garantitza el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions.

L’estatut d’Autonomia s’aprova en 1979 per ampla majoria.

Comença així l’hegemonia de Convergència i Unió (Jordi Pujol), i la catalanització i

nacionalització de Catalunya.

1- L’impacte de la crisi econòmica iniciada en 1973

La principal causa d’aquesta crisi va ser la pujada de preus del petroli, provocada per la
restricció d’aquest per part de l’OPEP. L’augment dels preus del combustible van fer pujar els
costos de producció. Amb la demanda de millores salarials, van augmentar també els costos
laborals, accentuant-se així, encara més, la inflació.

En el cas d’Espanya, la crisi va començar més tard, ja que va coincidir amb la transició política i
el govern va compensar la pujada dels preus mitjançant una compensació per part de l’Estat.
No es va promoure el deixar de consumir petroli, sino que es va consumir molt. Açò va
provocar un augment de la despesa pública, amb la conseqüent crisi fiscal, i dèficit públic i
exterior.

Els efectes de la recessió mundial van ser:

 Tornada d’emigrants (?)

 Caiguda del turisme
 Caiguda de la inversió exterior i les exportacions

A la indústria espanyoal:

 Caiguda de la demanda
 Augmenta la competència exterior
 Augment dels costos energètics i laborals

2
A la crisi, s’havia de sumar els efectes de la inestabilitat política: es tractava d’un govern
temporal que venia de la dictadura, i es van convocar eleccions. Efectes:

 Incerteses als resultats

 Retard en la presa de decisions
 Demanda de millores en les condicions de treball

Amb tot, s’agreuja la situació del sector públic (especialment a l’INI); però també perd
rendibilitat el sector privat, produint-se nombrosos tancaments d’empreses.

Observem com la taxa de creixement del PIB i el PIB per càpita, que no havien parat de pujar
desde els anys 50, disminueixen dràsticament amb els efectes de la crisi de 1973.

Espanya es trobava en una situació d’estanflació: estancament econòmic al mateix temps que
augmenta la inflació i l’atur.

La pèssima situació econòmica va provocar una caiguda dels valors bursàtils, que va
desencadenar una crisi financera. També, com els bancs havien concentrat excessiu risc en la
industrialització, la caiguda de la bossa va produir la fallida dels banc. Per tant la recessió de
1976 va ser una triple crisi.

2- Les respostes a la crisi sota els governs de la UCD i del PSOE

2.1- El factor polític

El primer govern va ser de la UCD, amb feblesa i inestabilitat: es tractava d’un aglutinat de la
dreta política que volia distanciar-se del franquisme. La inestabilitat interna i governamental,
junt a la crisi que es vivia, va provocar la dimissió del president Suárez.

En les eleccions de 1982, el PSOE aconsegueix majoria absoluta, otorgant estabilitat política i
capacitat reformista. Però el PSOE tenia una contradicció, que era la de proposar millores
social-demòcrates en un context internacional d’ascens del neoliberalisme (Ronald Reagan i
Margaret Thatcher). Però va tractar d’estabilitzar l’economia, incentivar el creixement i
promoure una petita redistribució.

2.2- Els pactes de la Moncloa (Adolfo Suárez i E. Fuentes Quintana, 1977)

Els pactes de la moncloa van ser uns acords signats en octubre de 197 entre el president,
partits polítics, congrés dels diputats amb recolzament de CCOO, amb l’objectiu de procurar la
estabilització del procés de transició a la democràcia, i adoptar una política econòmica que
continguera la gran inflació. A grans trets, va consistir en:

 Majors llibertats: es prohibeix la censura prèvia, s’aproven els drets de reunió, llibertat
d’expressió, etc

3
  Es reconeix l’acomiadament lliure per a un màxim del 5% de la plantilla, el dret
d’associació sindical. Però:
o Els sindicats acceptaven una moderació salarial (per a reduir la inflació), i
reduïen la conflictivitat; a canvi el govern ampliaria prestacions socials: l’inici
d’un Estat del Benestar (cobertura de l’atur, pensions públiques, major
despesa en educació, sanitat, etc.)
 En l’àmbit social, es reconeixen més drets a les dones: despenalització de l’adulteri
 Reforma tributària: Es crea el IRPF, per a modernitzar el sistema fiscal anacrònic i
ineficient

Amb la disminució dels costos laborals, les empreses havien d’adaptar-se a major competència
i productivitat.

Tots van acceptar les reformes estructurals al sistema financer, el paper de l’empresa pública,
etc.

Però la 2a crisi del petroli va aturar les millores que estaven donant-se en matèria d’inflació o
dèficit extern.

Si aprofundim més en els canvis que es van donar, trobem 2 àmbits d’actuació: les polítiques
estabilitzadores i les reformes estructurals.

2.3- Les polítiques estabilitzadores

Correcció de la inflació

La correcció de la inflació existent (14’4% en 1982) es va fer per 2 vies:

 Moderació salarial (pacte entre empreses i sindicats)

 Política monetària: El Banc d’Espanya exercia un major control del crèdit bancari, és a
dir es va augmentar el coeficient de caixa: les entitats bancàries havien de quedar-se
més diners en reserves.

Amb tot, la inflació es va aconseguir reduir a un 8’8% en 1986. Però l’atur i el dèficit
persisteixen.

L’atur creix a causa de:

 Lent creixement econòmic

 Per raons demogràfiques creix la població activa
 Final de l’emigració

El dèficit creix per:

 L’augment de la despesa pública en moments de baix creixement econòmic

 Ajudes a la reconversió industrial i bancària

4
Correcció del dèficit exterior

El dèficit exterior que s’havia aguditzat fins a 1977, canvia bruscament amb la política
econòmica dels Pactes de la Moncloa.

2.4 Reformes estructurals

A) Sanejament del sistema financer

Darrere de la crisi bancària, el sistema financer estava amenaçat:

 hi havia 63 bancs en dificultats (1985)

 235.000 actius afectats (1985)
 Baixa eficiència del sistema financer a causa de l’intervencionisme franquista
 La crisi industrial havia fet augmentar la morositat

L’Estat va ajudar a revertir aquesta situació de feblesa del sistema financer. Es va ajudar amb la
Corporació Bancària i amb la creació del Fons de Garantia de Dipòsits, per a protegir als
dipositants i als estalviadors. Consistia en que en cas de fallida d’una entitat, els fons quedaven
garantits fins a 100.000 per entitat i titular. En total es van fer depòsits de 1’3 bilions de pts
(8000 milions d’€).

El cost de la crisi va ser elevat per a l’economia espanyola, i el sistema bancari i financer va
quedar completament diferent al d’abans de la crisi, amb importants fusions de bancs.

Els principals bancs es van agrupar en 5:

 Banco Popular
 Banco Santander
 Banco Central Hispano
 Banco Bilbao Vizcaya
 Banco Argentaria

Finalment en 1999 es van tornar a agrupar en 2 grans bancs: Banco Santander C.H. i BBVA.

B) Reconversió industrial

La reconversió industrial van ser un conjunt de polítiques de reconversió del sector primari i
secundari enfocades a la reindustrialització, que va durar durar tota la dècada dels 80, per a fer
front a la crisi industrial (tant a les empreses privades com a la situació de fallida de l’INI).

Les mesures que es van donar van ser:

 Subvencions i crèdits a algunes empreses concretes (sobretot en la siderúrgia i el

sector naval)
 Creació de ZUR (Zones d’Urgent Re-industrialització)

5
  Reducció i re-estructuració de L’INI.:
o Es produeixen alguns tancaments, com el de Altos Hornos del Mediterráneo
o Es donen algunes remodelacions, com en ENSIDESA
o Es donen privatitzacions, com la de REPSOL
o També es donen algunes expropiacions, com la de RUMASA
En 1996 es crea el SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones Industriales), una entitat
pública empresarial creada amb la finalitat de gestionar les participacions empresarials
de titularitat pública

La re industrialització té 2 vertents: una limitació industrial de les empreses en crisi, amb

mesures com la reducció de la producció, la qual cosa té un efecte negatiu sobre la producció i
l’ocupació, reduint-se la plantilla en moltes empreses; i la vertent de la reindustrialització
mitjançant la modernització tecnològica dels sector viables.

C) Implantació de l’Estat del Benestar

(completar amb lo de la pràctica 2)

D) Aplicació de la reforma tributària

La reforma fiscal de 1977 va suposar una ruptura amb el sistema fiscal heretat del règim
franquista, i la modernització i homologació amb els sistemes fiscals europeus, i una major
lluita contra el frau fiscal.

Respecte als impostos directes, s’instaura l’IRPF (acabant amb el sistema d’imposició personal)
i l’Impost de Societats.

Respecte als impostos indirectes es crea l’IVA EN 1986.

Un principi bàsic era la progressivitat, influint ací la socialdemocràcia, és a dir els impostos
fiscals tendien a incrementar-se amb la renda. Però per influència de la OCDE açò tenia
correccions:

 S’introdueixen modificacions que otorguen un tractament fiscal més favorable per a

les rentes de capital (reducció de tributació)
 Es creen actius financers sense retenció
 Creixent pes de les rendes de treball (contribueixen més del que representen de la
renda nacional)

Amb l’aplicació de la reforma es produeix un augment de les declaracions per IRPF: de 400.000
en 1977 a 14 milions en 1995.

També augmenta substancialment la recaptació, tot i que encara era la segona més baixa de la
CEE, però era la que més havia crescut.

6
3- Els cicles de creixement des de 1985
1985-1992: creixement i modernització
1992-1994: Crisi breu però profunda
1994:2008: nou cicle de creixement

3.1- El factor polític

En aquest període governa majoritàriament el PSOE, sent sempre el PP la segona força política.

Durant els anys del PSOE s’accentuen els enfrontaments sindicals. Trobem la vaga general de
1988 convocada per CCOO i UGT, convocada contra una reforma en el mercat laboral, que
abaratia l’acomiadament i introduïa els contractes temporals per als joves treballadors. El
PSOE vivia els dilemes de la socialdemocràcia al voler ser un partit d’esquerres en un context
d’auge del neoliberalisme als governs d’altres països.

Durant els anys del PP (a partir de 1996), Espanya va estar baix la disciplina de Maastrich, és a
dir havia de complir unes condicions per a poder formar part de la Unió Econòmica i monetària
(UEM) europea. Criteris com baixa inflació, baix dèficit públic, o baix deute públic, entre altres.

Es dona una reestructuració administrativa i política: l’Estat perdia atribucions:

 Es transfereixen les competències sobre els serveis públics a les Comunitats

Autònomes, finançats amb transferències de l’Estat
 Situació peculiar dels concerts del País Basc i de Navarra: a partir del seu passat foral,
la Constitució consagra una excepció i concedeix autonomia fiscal. Són les comunitats
les que recapten i fixen els impostos i transfereixen una part (el cupo) a l’Estat.
 La integració en la CEE limita la política econòmica

3.2- L’increment de la despesa pública

A més de la despesa en l’Estat del Benestar, les inversions públiques tenen en aquesta època
un fort pes en el PIB: UN 5% del PIB en 1991, el doble de la mitjana de la OCDE. Aquesta
despesa va dedicada a:

 Cobrir el dèficit tradicional en infraestructures: es duplica la xarxa d’autovies, es

milloren les carreteres, renovació de ports i aeroports, augment capacitat dels
embassaments, modernització de RENFE, AVE,etc.
 Els 5 anys previs a la Expo Sevilla i als Jocs Olímpics de 1992 es centra la despesa en
finançar els 2 esdeveniments
 Desenvolupament del sistema públic de recerca en I+D. Es dobla la despesa, però
seguix estant molt per davall de la dels primers països europeus.

En aquesta època es dona un caràcter redistributiu de la política d’infraestructures a favor de

les regions menys desenvolupades, com podia ser Andalusia, Extremadura o Castella-La Manxa

7
3.3- La integració en la Comunitat Econòmica Europea, 1986

La CEE va ser una unió econòmica entre països. L’objectiu de la qual era aconseguir la
integració econòmica, incloent un mercat comú i la unió d’aduanes. La integració d’Espanya en
la CEE va suposar la culminació d’una aspiració iniciada en 1962 (Franco va començar els
tràmits per a entrar), i va comportar una sèrie de conseqüències econòmiques:

 Ràpida apertura a partir d’una economia molt tancada. Grau d’apertura passa del 27%
en 1975 al 615 EN 1995. Creix el comerç amb els països de la CEE, s’europeitza el
comerç.
 Amb la reducció d’aranzels, les importacions creixen més que les exportacions. Per
tant creix el dèficit comercial. Però les exportacions també creixen.
 Augment de la inversió exterior, ara sobretot la compra d’empreses espanyoles per
part d’inversors estrangers. Per exemple, el sector agro-alimentari.
 Transferència de recursos europeus: Espanya es converteix en un receptor d’ajuda.
En el Fons de Cohesió Econòmica i Social de 1992 es van destinar ajudes a xarxes de
transport i projectes medi-ambientals en regions per baix de la mitjana europea, on
estava Espanya.

CATALUNYA A L’ESPANYA DEMOCRÀTICA

Des del 1980 fins al 2003 reina l’hegemonia política de Convergència i Unió de Jordi Pujol, que
es caracteritza per:

 La nacionalització: “Construir Catalunya”

 La lluita per les competències autonòmiques
 Tindre presència al Congrés espanyol i recolzar a governs en minoria

Pel sistema electoral, Barcelona ix sub-representada, ja que els escons costen molts més
votants.

Barcelona té sempre un govern socialista: Pasqual Maragall de 1982-1977

De 2003 a 2010 hi ha governs Tripartit. Es dona:

 Un nou estatut d’Autonomia, aprovat en referèndum en 2006

 La sentència del Tribunal Constitucional en 1010, que modifica alguns punts
 Reacció del nacionalisme: “Som una nació. Nosaltres decidim”.

De 2010-2016: Torna Convergència amb Artur Mas. Ascendeix l’independentisme en el context

de crisi econòmica. Es canalitza la indignació social contra l’Estat Espanyol i cap a la
independència. Els arguments que s’utilitzen contra Espanya son: la discriminació en
infraestructures, el dèficit en la balança fiscal catalana “espanya ens roba”, impostos més alts a
Catalunya.

8
Respecte a la demografia, es produeix un creixement econòmic de 2 milions d’habitants entre
1980 i 2016.

Es consolida el lideratge en la contribució al PIB espanyol.

Barcelona es transforma d’una ciutat industrial a una ciutat dedicada al sector serveis, gràcies
a les olimpíades de 1992 i inversions estatals.

Apareix un sistema financer propi i molt influent amb la creació en 1990 de la Caixa d’Estalvis i
Pensions i el Banc Sabadell.

4. Les febleses del creixement i l crisi del 2008

4.1- El creixement espanyol: èxits

Abans de que arribara la crisi de 2008, Espanya viu una transformació destacada en el context
europeu:

 D’una economia tancada i intervinguda a una economia oberta

 Creixement econòmic per damunt de la mitjana, procés de convergència
 Una de les majors creacions de llocs de treball En 2007 una taxa d’atur del 7’9%.
 Ràpida creació d’un Estat del Benestar comparable al d’Europa.

Però aquest creixement econòmic venia acompanyat de diverses febleses.

4.2- Febleses: baixa productivitat des de finals de segle

Des dels anys 60, la taxa d’augment de la productivitat (que havia sigut molt alta al incorporar
les noves tecnologies europees) comença a descendir a finals de segle per davall de la mitjana
europea. Les causes són:

 Inversió elevada que s’havia dirigit al sector immobiliari, on la rendibilitat no depèn de

la productivitat sinó de l’expectativa d’augment del valor
 La creença en què els mercats produirien l’eficiència, que va fer abandonar polítiques
públiques industrials
 Baixa despesa en I+D
 Empreses de menor mida. Predomini de micro empreses, petites i mitjanes empreses, i
no tantes grans empreses (+250 empleats), en comparació a EUA, Regne Unit o
Alemanya.

9
4.3- Febleses: dèficit exterior

El fet de tindre una baixa productivitat, junt a tindre una moneda única, va augmentar el
dèficit comercial fins al 10% del PIB (el major del món). No es va reaccionar davant l’augment
del dèficit per:

 La moneda única impedia devaluar

 El gran fluxe de capital exterior permetia finançar el dèficit (préstecs exteriors =10%
del PIB)
 Es pensava que dins de la UE el dèficit no era greu.

Tot i això, el sector exportador no era menyspreable, però no era suficient.

4.4- Febleses: persisència d’elevades taxes d’atur

Les elevades taxes d’atur durant aquesta època són una peculiaritat espanyola. Venen
donades inicialment pel creixement de la població activa a causa de la creació d’una reserva de
treballadors que provenia del sector agrari desmantellat, i de la incorporació de les dones el
mercat laboral durant la democràcia.

L’ocupació seguix una evolució ondulant, segons el cicle es creen o es destrueixen nombrosos
llocs de treball. Això es per:

 El gran pes del sector immobiliari.

 Gran pes de les petites empreses amb baixa intensitat de capital i dificultats per a la
flexibilitat interna. S’ajusten amb contractes temporals i amb l’acomiadament de
plantilla.

Existeix un debat sobre quines son els causes de l’atur:

 La rigidesa del marc laboral, heretada del franquisme: resulta car acomiadar a la gent.
Per alguns historiadors l’excessiva protecció desincentiva la contractació. La
introducció del contracte temporal dualitza el mercat de treball, però seguix
mantenint una part dels treballadors massa protegits.
Altres autors argumenten que el comiat s’ha abaratit molt en successives reformes, i
que el ràpid augment de l’atur en les recessions es deu al pes dels contractes
temporals.

 El tipus de negociació i els convenis sectorials. (poder dels sindicats)

Poc a poc hi ha un fort augment de l’ocupació, arribant a la mitjana europea en 2007. La

important entrada d’immigrants no ha suposat un problema, ja que els treballs que accepten
no son competència interna: servei domèstic, agricultura, hosteleria, en dures condicions
laborals.

10
Sorgeix el dubte de per què l’elevat atur no ha generat conflicte social. Hi ha diverses
explicacions:

 Dubtes sobre les xifres oficials i economia submergida. Enquestes socio-demogràfiques

demostren que hi ha major quantitat de població ocupada que la que diuen les en
questes de l’EPA, o que hi ha una gran quantitat de població no activa que realitza
treball remunerat.
 La cobertura pública (prestacions per desocupació i demés serveis públics) fan que
algunes famílies puguen seguir vivint sense treballar (amb fortes dificultats
evidentment).
 El paper de les estructures familiars. Joventut precària en l’atur que viu en casa dels
pares i és mantinguda per la família. Incapacitat per a independitzar-se.
 El paper desmobilitzador dels mitjans de comunicació, que han fet creure que existeix
una “classe mitjana” i que eixe és el seu poder adquisitiu. No es lluita per millores
salarials ni laborals.

4.5. Febleses: la bombolla immobiliària

Durant els primers anys de la dècada del 2000 creix desmesuradament la quantitat
d’habitatges, molt per damunt del que creix la població. A més, aquest augment dels
habitatges ve acompanyat d’un augment dels preus.

Amb la liberalització del sistema financer, les entitats financeres estaven lliures de
regularitzacions. Es van dedicar a augmentar els préstecs hipotecaris, al mateix temps que
augmentaven les hipoteques d’alt risc, fent pujar el preu de la vivenda. Els bancs no van
intervindre, i el sistema financer es mantenia bàsicament pel crèdit barat i per el continuat
augment del preu de la vivenda.

Les causes de que es formara aquesta aquesta bombolla van ser:

 l’experiència empresarial
 mà d’obra abundant i mercat de treball flexible.
 Finançament abundant i barat
 La legislació urbanística era també favorable a la construcció,
 Legislació fiscal favorable
 S’inverteix en habitatge per les expectatives de revalització

Els efectes de la bombolla van ser l’augment del pes de la contribució de la construcció al PIB i
a l’ocupació. També un canvi en la burgesia empresarial, i es va produir una corrupció
administrativa desmesurada.

11
4.6- La crisi iniciada el 2008 ha aflorat les febleses

Però a 2005 els tipus d’interés pugen, encarint les hipoteques, i els preus de
les vivendes van començar a baixar. Els títols hipotecaris perden valor i
aquestes entitats comencen a quebrar.

En 2008 es dona l’impacte en Espanya de la crisi financera internacional. En el

cas d’Espanya, l’economia es va veure molt afectada, a causa dels
desequilibris que havia acumulat el sector productiu.

L’impacte es dona en un context d’esgotament del cicle immobiliari (reducció de noves

construccions, menor contractació), i d’elevat endeutament de famílies i empreses.

En 2009, els bancs i les caixes tenen problemes, a causa de la desaparició del crèdit extern.

Comença així una recessió en el sector de la construcció, reduint l’ocupació. Cau el consum i la
inversió.

Amb la caiguda del crèdit intern, les empreses tenen dificultats, i es produeixen fallides i més
desocupació.

Es produeix una contracció brusca dels ingressos públics, augmentant el dèficit públic i
l’endeutament, provocant problemes de finançament públic.

12