Vostè té la culpa de bona part de la crisi de la nostra nació.

Si en comptes de comprar
gènere estranger i enriquir així altres nacions comprés el d'Espanya, la indústria podria
donar feina a tots els braços espanyols que estan aturats. Els nostres articles són de
qualitat superior; no hi ha cap motiu, dons, de menysprear-los comprant-ne d'estrangers.

M. GRAELL: Nuestra riqueza, 1928. (Traduït del castellà)

La política industrial de la dictadura intentava evitar situacions de sobreproducció al mercat

interior. El resultat real de la creació, el novembre del 1926, del Comité Regulador de la
Producció Industrial va ser la limitació de la competència. A partir d'aleshores, no es podien
constituir societats ni negocis industrials ni es podien ampliar o trasladar les instal·lacions
existents sense l'autorització del Comitè.

J. TUSELL: Historia de España en el siglo XX, 1998. (Traduït del castellà)

Va significar el decidit intervencionisme de l'Estat en l'economia i una certa planificació

d'aquesta economia, la construcció de grans obres públiques i la creació d'importants
monopolis estatals. Bàsicament va ser una política de finançament d'obres públiques i
d'expansió industrial mitjançant l'augment de la despesa pública -l'eix cabdal del qual va ser
el Pressupost Extraordinari del 1926-, que va tenir conseqüències a mitjà termini
probablement negatives per al sanejament de l'economia espanyola i per al seu
desenvolupament. Però, a curt termini, els resultats van ser brillantment efectistes (...).

J.P. FUSI i J. PALAFOX: España 1808-1996. El desafío de la modernidad, 1997. (Traduït del castellà)

1. En que consistia i quins objectiu pretenia aconseguir la política econòmica de la

dictadura?
El finançament de la despesa pública no es fa amb un increment fort progressiu de la
imposició. En el terreny de la reforma tributária, el fracàs de la dictadura és pràcticament
total, impotent davant els grups de poder econòmic i social oposats a modificacions
progressives en el sistema fiscal (...). Descartada una pressió fiscal general més alta, quina
és l'opció que la dictadura tria per finançar les inversions? La resposta no admet dubtes: les
emissions de deute públic per atendre les despeses del Pressupost extraordinari.

J.L. GARCÍA DELGADO i J.C. JIMÉNEZ: Un siglo de España. La economía, 1999. (Traduït
del castellà)

2. Quines van ser les accions principals en obres públiques i infraestructures? Com es
relaciona la política d’obres públiques de la dictadura amb l’increment del deute
públic? quins altres mitjans de finançament podria haver utilitzat?