TEMA 14: EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC(1959-1975)

1.1 ELS GOVERNS DEL “DESARROLLISMO”

Aquesta segona etapa del franquisme va estar dominada pels tecnòcrates, alguns dels quals
estaven vinculats a l’Opus Dei. El seu perfil era més tècnic que ideològic ja que el seu objectiu
era incorporar a la gestió de l’Estat criteris de racionalitat i d’eficàcia econòmica. Defensaven
un reformisme tècnic i la sortida de la crisi econòmica i social derivada de l’autarquia, però
sense qüestionar la dictadura.

Les causes d’aquest canvi d’orientació van ser la mala conjuntura econòmica del final de la
dècada de 1950(exhauriment de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació i fort
desequilibri pressupostari); la pressió dels organisme internacionals i l’augment de les
protestes socials.

1.2 EL PLA D’ESTABILITZACIÓ

El primer projecte d’actuació va ser el pla d’estabilització(1959) que comprenia tres grans
eixos:

 Estabilització de l’economia: per reduir la inflació es pujarien els tipus d’interès

bancari i es congelarien els sous i per limitar el dèficit públic es faria una reforma fiscal
per incrementar la recaptació i reduir la despesa pública.
 Liberalització interior de l’economia: es van eliminar els organismes estatals
interventors i es va posar fi a la reglamentació dels preus fixos.
 Liberalització exterior de l’economia: es volien eliminar els obstacles a l’entrada de
mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals estrangers. Es va anunciar la
convertibilitat de la pesseta, que es va devaluar un 50% en relació amb el dòlar.

Diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya, a canvi, de complir

aquests compromisos.

1.3 ELS PLANS DE DESENVOLUPAMENT

A la dècada del 1960, es van iniciar els plans de desenvolupament econòmic i social. Se’n van
promulgar tres i cadascun tenia una vigència quadriennal; per supervisar el seu funcionament
es va crear el càrrec de comissari, per al qual va ser nomenat Laureà López Rodó . El projecte
consistia a aplicar una planificació econòmica indicativa, amb l’objectiu d’impulsar des de
l’Estat el creixement econòmic.

Els plans van seguir dues línies d’actuació : les accions estructurals (volien augmentar la
productivitat i la grandària de les empreses) i els pols de desenvolupament (pretenien reduir
els desequilibris econòmics regionals). La seva actuació més important va ser l’impuls del
sector petroquímic a Tarragona i els ajuts per a la construcció d’una refineria de petroli de
capital privat.

La planificació franquista no va assolir els objectius programats. El seu gran èxit va ser proveir
la iniciativa privada d’infraestructures(electrificació, refineries de petroli, carreteres, etc) i de
productes bàsics(acer, carbó, alumini,etc) que van afavorir el creixement industrial.
2.1 UNA INDUSTRIALITZACIÓ ACCELERADA

L’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974 gràcies a l’augment de

productivitat de les indústries que s’explica per diferents factors: baixos salaris, importació de
tecnologia i inversió de capitals estrangers. L’augment de la productivitat va permetre la
baixada dels preus i va afavorir les exportacions. També va pujar la demanda a l’augmentar el
nombre de treballadors i amb la difusió de les compres a terminis.

A Catalunya el sector que va liderar el progrés industrial va ser la indústria

metal·lúrgica(automòbils , electrodomèstics i maquinària). En el context de tot l’Estat espanyol
van destacar la indústria química, l’energètica, la siderúrgica, la de la construcció naval i la de
la construcció. El creixement va ser més intens a les zones amb tradició industrial (Biscaia,
Catalunya, Astúries), però també es va produir una gran expansió econòmica a zones noves
com Madrid i es van crear nous enclavaments industrials a València, Alacant, Ferrol, Vigo,
Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos.

A Catalunya hi predominava la petita i mitjana empresa i no hi havia grans empreses de capital

públic, llevat de la SEAT; la Pegaso i ENHER. Es va consolidar la concentració econòmica en cinc
comarques(Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme).
El Tarragonès i el Baix Camp les seguien pel que fa al creixement econòmic.

2.2 LA RECONVERSIÓ DE L’AGRICULTURA TRADICIONAL

El creixement industrial va estimular l’èxode rural que va fer augmentar els salaris al camp. Els
empresaris agrícoles van iniciar un procés de mecanització i d’ús d’adobs químics. Tot això va
fer augmentar més l’emigració. En augmentar la renda al camp es va diversificar la demanda
d’aliments, amb disminució del consum de cereals i de llegums i augment de productes
ramaders i hortofrutícoles. Per millorar la productivitat agrària el govern va estimular la
concentració parcel·lària i va promoure la construcció de regadius.

A Catalunya, entre el 1950 i el 1975, el nombre de pagesos es va reduir a la quarta part. Pel
que fa als productes, van augmentar la viticultura, la fruita (plana lleidatana), els cítrics, els
productes d’horta i els tubercles. La ramaderia intensiva(aviram, porquí, vacum) va tenir una
gran expansió.

2.3 EL PROGRÉS DEL SECTOR TERCIARI

Hi va haver una terciarització (creixement del sector serveis) dins de l’economia espanyola per
diferents raons: intensitat del procés d’urbanització, augment de les xarxes de distribució i de
comerç, millora dels mitjans de transport i de comunicació i increment del turisme. En canvi, a
Catalunya era més important el sector secundari que el terciari sobretot perquè hi havia
menys empleats dels organismes de l’administració pública de l’Estat.

A la dècada del 1960 es va produir un boom turístic molt influït pel benestar europeu i la
generalització de les vacances pagades. Els turistes, que escollien Espanya pels preus
econòmics, les platges i el clima, procedien sobretot d’Alemanya, França, Holanda, Bèlgica i
Suïssa i més del 30% tenien com a destinació Catalunya. Això va provocar un creixement del
sector bancari.
El comerç internacional va augmentar i les importacions van ser superior a les exportacions,
per tant, la balança de pagaments es va mantenir negativa. S’exportaven béns acabats i
s’importaven béns d’equipament, productes energètics i derivats del petroli i matèries
primeres.

2.4 EL FINANÇAMENT EXTERIOR DEL CREIXEMENT

Les importacions es van poder finançar gràcies als següents recursos:

 Inversió de capitals procedents de l’Europa occidental.

 Divises proporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus.
 Remeses que els emigrants enviaven a les famílies.

2.5 LES LIMITACIONS DE L’ECONOMIA ESPANYOLA

Entre les limitacions més importants destaquen:

 La polarització del creixement econòmic en el sector secundari i terciari, que va

provocar una situació de retard en el camp espanyol.
 L’escassa despesa en investigació i la feblesa del sector financer espanyol que va
comportar una gran dependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres.
 El nivell de vida es va mantenir per sota de les economies més industrialitzades
d’Europa.
 La manca d’infraestructures per donar solidesa i continuïtat al creixement.

3.CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL

3.1 AUGMENT DE LA POBLACIÓ

La taxa de creixement anual més alta de la població espanyola es va situar a la dècada de 1960
gràcies al descens de la mortalitat, sobretot la infantil; una natalitat elevada com a resultat
d’unes condicions de vida millors i la política franquista natalista; i l’augment de l’esperança de
vida.

A Catalunya el creixement va ser més accelerat com a conseqüència de l’onada migratòria i la

natalitat més elevada dels nouvinguts, que va situar la taxa de natalitat catalana per damunt
de la mitjana espanyola.

3.2 ELS MOVIMENTS MIGRATORIS

A la dècada del 1960 hi va haver un intens èxode rural afavorit pel procés de mecanització i
modernització de l’agricultura. Els emigrants procedien de les zones agrícoles d’Espanya,
sobretot d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia.

En les migracions interiors les destinacions principals eren Madrid, Catalunya, el País Basc i
València i en les exteriors França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.

Aquest procés migratori es va realitzar sense cap mena de planificació i va provocar

desequilibris territorials i conseqüències socials. Va ser molt intens a Catalunya, sobretot a
Barcelona i al cinturó industrial(Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, Sant
Feliu de Llobregat, Sant Boi...) . Aquestes poblacions van créixer sense disposar
d’infraestructures i van arribar fins la saturació. Això va provocar el barraquisme i la
proliferació de barris mal equipats. També hi va haver un despoblament en les zones de
muntanya i de l’interior de Catalunya.

3.3 ELS CANVIS EN L’ESTRUCTURA SOCIAL

La distribució sectorial de la població activa va canviar:els actius agrícoles van passar del 50% al
21 %, els industrials del 24% al 38% i els ocupats en els serveis, del 25% al 41%. Va augmentar
moltíssim el nombre d’obrers industrials i sobretot a Catalunya, que eren el 85% de la població
activa catalana.

Una llei de convenis col·lectius promulgada el 1958 permetia en el marc del sindicalisme
vertical, negociar els salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers, també havia
establert els enllaços sindicals i els jurats d’empresa. En les eleccions sindicals del 1966, van
obtenir molt èxit les candidatures impulsades pels sindicats clandestins(CCOO i USO).

L’any 1967 es va aprovar la Llei de la Seguretat Social. Es va iniciar la construcció d’un incipient
Estat del benestar, però amb un gran retard respecte a Europa. Aquest mateix any es va
promulgar la Llei orgànica de l’Estat(LOE), aprovada en referèndum,la qual concretava les
funcions dels òrgans de l’Estat i mantenia la concentració de poders del dictador, però hi
introduïa la separació entre el cap de l’Estat i el president del govern.

L’any 1969, i d’acord amb l’estipulat a la Llei de successió, Franco va designar com a successor,
amb el títol de príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó. Això va provocar un agreujament de
les tensions entre tecnòcrates i falangistes, ja que els primers eren defensors de la monarquia i
els segons d’impulsar les institucions del Movimiento.

3.4 LES RELACIONS INTERNACIONALS

L’any 1962 a Espanya se li va negar l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, però l’any 1970
va aconseguir signar-hi un acord preferencial que va permetre reduir els aranzels i afavorir les
exportacions industrials espanyoles.

Malgrat les protestes dels militars, Espanya va haver de retirar-se del Marroc; l’any 1968 es va
concedir la independència a Guinea Equatorial i, el 1969, es va cedir al Marroc el territori d’Ifni.

3.5 EL TRIOMF DE L’IMMOBILISME

L’any 1969 es va produir l’escàndol Matesa, una empresa de maquinària tèxtil relacionada amb
l’Opus Dei, la qual va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària
tèxtil, en el qual hi estaven implicats alts càrrecs del règim. Aquest cas va tenir repercussions
polítiques perquè va provocar l’expulsió dels sectors més tecnòcrates del govern. Davant la
situació, el vicepresident del govern l’almirall Carrero Blanco, va augmentar la repressió i va
restringir la Llei de premsa.

Sovint es declarava l’Estat d’excepció(1969-1970) i en el consell de guerra de Burgos (1970) el

fiscal va demanar sis penes de mort contra militants d’ETA. Això va provocar moltes protestes i
es va retornar a les posicions immobilistes avalades per Franco i Carrero Blanco. En aquesta
direcció es va paralitzar la Llei d’associacions polítiques, la nova llei sindical consolidava el
sindicalisme vertical i es van endurir les sancions de la Llei de premsa.

5.1 ELS MOVIMENTS SOCIALS D’OPOSICIÓ

Entre els anys 1960 i 1975 hi hagué molts conflictes laborals a Astúries, Barcelona, Guipúscoa i
Biscaia que es van escampar per Madrid, Pamplona, Ferrol, Vigo, Sevilla, València i Valladolid.
L’any 1962 va tenir lloc a Astúries una vaga de minaires.

Tot això va provocar el naixement d’un sindicalisme al marge de l’oficial. L’any 1964 va néixer a
Barcelona les Comissions Obreres, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita
laboral i política. L’any 1967 un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres
Cristianes van fundar la Unió Sindical Obrera(USO).

L’any 1966 estudiants de la Universitat de Barcelona, en un acte celebrat al convent dels

Caputxins de Sarrià crearen el Sindicat Democràtic d’Estudiants, que va ser el dinamitzador de
la protesta estudiantil.

A la dècada del 1970 van sorgir els moviments de les organitzacions veïnals als barris populars
de les grans ciutats. Reclamaven millors condicions de vida per a uns barris desatesos per
l’administració.

Dins l’Església Catòlica aparegueren actituds crítiques amb la dictadura propiciades per la
difusió dels postulats reformistes del concili Vaticà II. Dins d’aquesta línia cal esmentar les
declaracions de l’abat de Montserrat i la participació d’organitzacions catòliques en les
mobilitzacions obreres. La reivindicació democràtica va arribar també a les files de l’exèrcit, en
el qual un grup d’oficials va crear la Unión Militar Democrática(UMD).

5.2 ELS GRUPS POLÍTICS ANTIFRANQUISTES

Hi va haver una recomposició de l’oposició política al franquisme per millorar l’actuació i fer
augmentar el suport social. A Catalunya el Partit Socialista Unificat de Catalunya(PSUC) va
penetrar en les organitzacions de masses(Comissions Obreres, associacions d’estudiants...) i va
aconseguir una gran implantació social. També van tenir un paper important organitzacions
socialistes com el Front Obrer de Catalunya i el Moviment Socialista de Catalunya. En un segon
terme hi havia: la Unió Democràtica de Catalunya, el Front Nacional de Catalunya i Esquerra
Republicana. Aquesta oposició va crear la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de
Catalunya per elaborar estratègies comunes. El 1974 va néixer Convergència Democràtica de
Catalunya.

A la resta de l’Estat el partit més important era el Partido Comunista de España(PCE) i el

Partido Socialista Obrero Español; l’oposició moderada la representava la democràcia cristiana.
L’any 1962 les forces polítiques antifranquistes van participar en el IV Congrés del Moviment
Europeu,on es va reivindicar la necessitat d’una Espanya democràtica.

Al País Basc el Partit Nacionalista Basc mantenia la seva estructura, però el fet més important
va ser la creació d’ETA, l’any 1959. Aquesta organització era una barreja d’idees socialitzants i
de nacionalisme radical i a partir del 1968 va preconitzar la lluita armada contra el franquisme.
5.3 LA REPRESA CULTURAL DE CATALUNY,A

A Catalunya va sorgir un moviment cívic catalanista que comportà l’aparició d’unes primeres
revistes en català com Serra d’Or, la creació d’entitats com Òmnium Cultural, projectes
culturals(Enciclopèdia Catalana), editorials(Edicions 62) i la Nova Cançó catalana(Raimon, Joan
Manuel Serrat...)

Van tenir molta incidència els Fets del Palau de la Música de Barcelona, on alguns dirigents van
ser detinguts per entonar cançons catalanistes. Van haver diferents campanyes: “Volem bisbes
catalans” i “Català a l’escola”. En paral·lel es va produir un moviment de renovació
pedagògica(Rosa Sensat).

6. LA CRISI DE LA DICTADURA

6.1 LA CRISI POLÍTICA DEL RÈGIM

Carrero Blanco va esdevenir la persona cabdal per assegurar la continuïtat del règim després
de la mort del dictador, però tot això va ser truncat quan va ser assassinat per ETA en un
atemptat a Madrid. Arran d’aquest fet va augmentar la fractura entre els immobilistes i els
oberturistes. Els sectors més ultres formaven el búnquer.

L’any 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir
oberturistes i immobilistes. El seu programa va quedar resumit en l’anomenat “espiritu del 12
de febrero”. Aquesta expressió fa referència a la data en què el president va pronunciar a les
Corts un discurs de presentació d’un projecte d’obertura que contemplava una nova llei
municipal per escollir alcaldes i membres de les diputacions provincials...

Els sectors ultradretans van forçar que, amb Franco greument malalt, el govern d’Arias
Navarro es decantés cap a l’ immobilisme. Decebuts, els ministres oberturistes van abandonar
el govern.

6.2 L’EXPANSIÓ DELS MOVIMENTS ANTIFRANQUISTES

La protesta obrera i d’estudiants va augmentar moltíssim i els grups d’oposició van promoure
la creació d’organismes unitaris. Així l’any 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que
compenia tota l’oposició catalana(partits, sindicats, entitats...) i va mobilitzar una oposició de
masses amb l’eslògan”llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. En l’àmbit global espanyol, el
1974, per iniciativa del PCE, es va constituir a París la Junta Democrática de España, que
integrava comissions Obreres, partits d’esquerra i personalitats de la dreta democràtica. El seu
programa propugnava la formació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic.
El 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica, juntament amb la
UGT i el PNB. L’any 1976 la Junta i la Plataforma es van fusionar en Coordinación Democrática
o Platajunta.

En els últims anys de la dictadura es van incrementar els atemptats d’ETA i va sorgir un nou
grup terrorista ultraesquerrà(el FRAP i el GRAPO). El franquisme va intensificar la repressió i
l’any 1974 va ser executat Puig Antich, un jove militant anarquista. Es va instaurar l’Estat
d’excepció permanent i van ser condemnats a mort i executats, malgrat les peticions
internacionals d’indult, dos activistes d’ETA i tres del FRAP.

6.3 LA MORT DEL DICTADOR

En els darrers anys (1974-1975) del règim de Franco, Espanya va haver de resoldre el conflicte
del Sahara(territori ric en fosfats i cobejat per Marroc, Algèria i Mauritània). L’any 1973 els
saharauís havien creat el Front Polisario(organització nacionalista que lluitava per la
independència). Espanya finalment va acceptar un referèndum d’autodeterminació del
territori.

El rei Hassan II del Marroc amb el suport dels Estats Units va organitzar l’octubre de 1975, la
Marxa Verda(invasió pacífica del territori saharauí). Per por d’una possible guerra, Espanya va
claudicar i es va signar l’Acord de Madrid que suposava el lliurament del Sahara al Marroc i a
Mauritània.

Franco va morir el 20 de novembre del 1975 i darrere seu deixava un règim anacrònic i una
crisi profunda.