Història Tema 9.

LA MODERNITZACIÓ ECONÒMICA I SOCIAL (1900-1930)

➢ INTRODUCCIÓ:

Quines dificultats va haver d'afrontar el procés de modernització econòmica i social i quins

progressos va aconseguir?

Al segle XX inicial, la societat espanyola i catalana va viure una modernització amb l'augment de les
grans ciutats, influenciada per noves formes d'energia com l'electricitat. Aquest canvi va consolidar el
model industrial i alterar la vida quotidiana, amb una població urbana més educada i noves
oportunitats laborals. Sorgí una societat oberta, influïda per publicacions, fotografia, fonògraf i
cinema. A Catalunya, el creixement va ser més ràpid i la indústria es va diversificar, perdent la seva
dominància tèxtil.

Tot i això, Espanya i Catalunya mostraven un retard cultural i científic respecte als països europeus
avançats, a causa de la limitada inversió en educació i ciència. Destacà el cas excepcional de Santiago
Ramón y Cajal (1852-1934), sense laboratori universitari, guardonat amb el Nobel de Medicina el 1906.

1. La transformació demogràfica

Al segle XIX, Espanya tenia una població amb taxes de mortalitat elevades i creixement lent. Al
començament del segle XX, va experimentar una transició demogràfica amb la disminució de les
taxes de mortalitat i natalitat, alineant-se amb altres països europeus. Aquest canvi es va deure a la
modernització econòmica i social.

1.1. El creixement de la població

Al segle XX, la població espanyola va experimentar un notable augment, passant de 18,6 milions el
1900 a 23,6 milions el 1930, impulsat principalment per la reducció de la mortalitat gràcies als
avenços mèdics i millores sanitàries. La disminució significativa de la mortalitat infantil i l'increment
de l'esperança de vida van ser destacades.

Simultàniament, es va observar una baixada en la natalitat, influïda per factors com l'augment de
dones alfabetitzades (de 32% el 1900 a 63% el 1930) i canvis socials en la família i el treball,
especialment a les àrees urbanes. Aquesta transició demogràfica va acostar Espanya al model de
creixement d'Europa occidental.

A Catalunya, la transició va ser més ràpida, semblant a altres regions industrialitzades, amb una
reducció notable de la mortalitat, lleu descens de la natalitat i un augment de l'esperança de vida.
L'increment poblacional d'1,9 a 2,8 milions entre 1900 i 1930 va ser motivat no tant pel creixement
vegetatiu com per una nova onada migratòria a la segona dècada del segle XX.
 ➢ QUÈ ÉS LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA?

La transició demogràfica és la transició d'una societat preindustrial amb altes taxes de natalitat i
mortalitat a una societat industrial amb taxes baixes en ambdues categories.

1.2. Èxode rural i migració transatlàntica

A la fi del segle XIX, Espanya va experimentar un èxode rural amb una disminució significativa de la
població agrària, passant del 66% el 1900 al 46% el 1930. Catalunya va ser un punt destacat
d'immigració, amb Barcelona com a destinació principal, on un de cada cinc residents en aquell
temps havia nascut fora de la regió.

A Catalunya, es van observar moviments de població des de les zones menys poblades cap a les àrees
econòmicament més actives com el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat. Espanya va ser
part de l'emigració massiva cap a Amèrica fins al 1929, amb un important moviment cap a
destinacions com Argentina, Cuba i Brasil.

Després de 1914, amb la Gran Guerra, les migracions exteriors van disminuir i les interiors van
augmentar, especialment cap a les grans ciutats amb demanda de feina. Aquesta mobilitat va
contribuir a desequilibris territorials, amb només cinc regions amb saldo migratori positiu i altres
amb saldos negatius notables, com Castella i Lleó, Galícia, Andalusia, Aragó i Castella-la Manxa.

1.3. El creixent procés d'urbanització

De 1900 a 1930, les ciutats espanyoles, especialment Madrid i Barcelona, van experimentar un notable
creixement de població a través de migracions internes, arribant prop d'un milió d'habitants el 1930.
Aquesta dinàmica va ser impulsada per l'oferta de feina en diversos sectors urbans i va coincidir amb
un intens procés d'urbanització, amb eixamples planificats i importants reformes a les ciutats.

Malgrat l'augment demogràfic a les províncies costaneres, l'interior va experimentar una

estabilització o disminució de població, amb algunes excepcions com Madrid, Saragossa i Valladolid.
Tot i aquest procés d'urbanització, només el 15% dels espanyols vivien a ciutats de més de 100.000
habitants el 1930, amb la majoria residint en localitats de menys de 20.000. Les principals ciutats,
Madrid i Barcelona, encara no superaven el milió d'habitants en aquest període.
 2. La lenta transformació de l'agricultura

2.1. L'augment de la producció agrària

Durant el primer terç del segle XX, el sector agrari va continuar sent preponderant a Espanya,
malgrat la seva disminució relativa en l'economia global. L'agricultura tradicional de cereals, menys
productiva, coexistia amb sectors més dinàmics com l'exportació de productes mediterranis, la
introducció de nous cultius i el creixent consum de carn i llet. La producció agrària va augmentar a
un ritme anual de l'1,9% durant el període 1900-1930, amb la ramaderia, els boscos i la pesca guanyant
rellevància. Tot i això, el sector cerealístic encara tenia un pes excessiu en 1930, amb baixa
productivitat i tecnologia agrícola limitada, mantenint les fluctuacions en les collites.

2.2. Els principals problemes del camp

L'obstacle primordial per al progrés de l'agricultura era la desigualtat en la possessió de terres, amb
grans propietats al sud i al centre que mostraven poc interès en innovar. La majoria de la pagesia
tenia dificultats per superar la producció de subsistència, especialment en el nord amb molts petits
propietaris. A això s'afegien factors com la baixa productivitat agrícola, causada per la climatologia i
la manca de regadiu, fent els productes espanyols poc competitius internacionalment. L'arribada de
productes agrícoles de països com els Estats Units, Argentina i Austràlia a preus més baixos va
conduir a l'estancament i dependència del sector cerealístic espanyol, amb els governs imposant
aranzels per protegir-lo. Malgrat la consciència dels problemes, els governs van ser reticents a
abordar qüestions fonamentals com la reforma agrària i van adoptar polítiques lentes i insuficients.
Les tensions socials al camp es van intensificar, amb la pagesia pobra tendint a emigrar com a
resposta als desafiaments no resolts.

➢ LA CRISI DE LA FIL·LOXERA A CATALUNYA

A Catalunya, a la transició al segle XX, la crisi agrària es va accentuar amb la devastació causada per
la fil·loxera, procedent de França, que va arruïnar extenses plantacions de vinya autòctona fins al
1910. Propietaris i arrendataris (rabassaires) van patir les conseqüències, ja que les inversions
anteriors per millorar plantacions van ser anul·lades. La solució va arribar amb la plantació de vinyes
amb un cep americà immune, tot i que la producció va disminuir. A més, la mort dels ceps va
provocar conflictes socials, amb propietaris que volien rescindir contractes amb els rabassaires
després de la devastació causada per la fil·loxera.
 2.3. L'agricultura a Catalunya: crisi i modernització

Superada la crisi de la fil·loxera, l'agricultura catalana va experimentar un augment de productivitat

amb la introducció de mecanització i noves tècniques. Malgrat la reducció de la població agrària, la
superfície conreada es va mantenir o augmentar. Es va evidenciar una dualitat al camp, amb algunes
comarques especialitzant-se en regadius i una agricultura orientada a hortalisses, fruites i productes
carnis per abastir Barcelona, mentre altres es van dedicar a la producció per a l'exportació, com
ametlles i oli. Les comarques interiors centrades en cereals van empobrir-se, i molta població va
emigrar. En conjunt, la producció agrícola catalana va créixer, passant del 8,6% al 9,7% del total
espanyol. Destacava l'augment de cereals, especialment l'arròs al delta de l'Ebre, així com el
desenvolupament del sector ramader, oli, fruites seques i patates en diverses comarques.

3. La modernització energètica i industrial

En el primer terç del segle XX, Espanya va experimentar una significativa modernització econòmica
amb l'adopció de l'electricitat i la incorporació de noves tecnologies. Aquesta transformació,
impulsada per inversions estrangeres, va propiciar l'expansió i diversificació de la producció
industrial, així com el desenvolupament dels serveis.

3.1. L'impacte del canvi energètic

Al llarg del segle XX, l'adopció de l'electricitat va ser crucial per al creixement econòmic a Espanya,
especialment a partir de 1910, amb una creixent demanda d'electricitat. Aquest canvi va veure la
substitució de petites companyies elèctriques locals per corporacions més grans amb inversió
estrangera. La construcció de centrals hidroelèctriques, sobretot al Pirineu català, va reduir la
dependència del carbó.

L'ús del petroli i els seus derivats, com la gasolina, va transformar els transports, facilitant el
desenvolupament de la navegació, l'automòbil i l'aviació. Aquesta diversificació energètica va
impulsar el desenvolupament industrial i millorar les condicions de vida, amb avantatges com
ascensors, electricitat i aigua corrent en l'àmbit residencial.

La modernització també va abastar les comunicacions, amb l'expansió del telègraf des de la dècada
del 1860 i la introducció posterior del telèfon i les emissions de ràdio a la dècada del 1920. No obstant
això, la seva adopció va ser més lenta que en altres països, predominant a les ciutats més grans fins al
1930, amb una presència limitada a les àrees rurals.
 3.2. La diversificació industrial

Durant les primeres tres dècades del segle XX, la producció industrial per càpita va créixer
significativament, experimentant un augment del 60% amb una taxa mitjana anual del 1,6%.
Catalunya va mantenir una posició destacada en la indústria espanyola, amb un nivell
d'industrialització considerablement més alt que la resta del país.

Hi va haver una diversificació de l'estructura industrial, amb la consolidació de les indústries

existents i l'aparició de noves. Tot i això, les indústries de béns de consum van continuar dominant,
contribuint gairebé a la meitat de la producció total. El desenvolupament industrial no va ser
uniforme, amb nous sectors experimentant un creixement substancial mentre els sectors
tradicionals mantenien un ritme més lent.

En els nous sectors, la indústria elèctrica va destacar pel seu ràpid creixement, especialment entre
1923 i 1930. La producció d'electricitat es va centrar en empreses com La Canadenca i indústries
hidroelèctriques vinculades a la banca basca. La indústria metal·lúrgica va veure un augment
significatiu impulsat per l'expansió de l'automòbil i els electrodomèstics. La Hispano Suiza, una
empresa automobilística establerta a Barcelona el 1904, va experimentar un creixement destacat
després de la Primera Guerra Mundial, gràcies a la baixada dels preus i al millorament de la renda i la
distribució del combustible.

➢ ELS DESEQUILIBRIS TERRITORIALS:

L'any 1930, Espanya presentava desigualtats territorials evidents, amb algunes regions destacant-se
per la seva activitat industrial, mineria o agricultura d'exportació, superant la mitjana nacional. Per
contra, altres àrees amb una economia agrícola tradicional mostraven rendes per sota de la mitjana i
baixes inversions en activitats productives.

L’any 1930, es van establir empreses de refinació i distribució de petroli, com Campsa, creada el 1927.
Es va popularitzar l'ús dels primers electrodomèstics, com aspiradors, neveres elèctriques, ràdios i
telèfons, encara que inicialment eren poc comuns a les llars espanyoles. A més, la indústria de la
construcció va créixer significativament gràcies a la consolidació de la indústria del ciment, amb la
fundació d'Asland el 1928, especialitzada en ciment Portland.

3.3. La indústria catalana: creixement i diversificació

Durant el primer terç del segle XX, la indústria catalana va experimentar un fort creixement i
diversificació. Tot i que la indústria tèxtil mantenia el domini, el seu pes específic va disminuir. Altres
sectors emergents com la mineria, l'energia, la química, el ciment i la siderúrgia van guanyar
importància. Les branques lleugeres, com la confecció, el cuir i el calçat, també van créixer. La
producció metal·lúrgica, especialment a Barcelona, va concentrar el 20% de la producció espanyola.
L'auge del sector elèctric va ser destacat, amb Barcelona liderant la il·luminació elèctrica. La demanda
creixent de noves infraestructures va ser impulsada per la inversió estrangera, amb la creació de
multinacionals com La Canadenca i Catalana de Gas i Electricitat al 1911. Malgrat la diversificació,
una part significativa de la producció, com els teixits de cotó, es destinava al mercat espanyol.

Catalunya rebia des d'altres regions espanyoles diversos productes i matèries primeres, com
alimentaris, semiacabats i matèries primeres per a la seva activitat industrial. Malgrat l'increment
del potencial econòmic català, la seva capacitat financera va disminuir, i la banca local va entrar en
una profunda crisi. Mentre l'activitat industrial es consolidava a Barcelona i l'àrea metropolitana, la
xarxa financera catalana va gairebé desaparèixer, creant una dependència progressiva de la banca
madrilenya o basca.

3.4. Augment de les inversions i dels serveis

El creixement econòmic va ser impulsat per inversions estrangeres en diversos sectors, com elèctric,
químic, metal·lúrgic, ferroviari, telefònic, automobilístic, bancari, petrolier i ciment. Les remeses
d'emigrants i el retorn de capitals des de l'Amèrica espanyola també van contribuir. El sector serveis
va créixer amb l'urbanització, generant demanda en educació, sanitat, transports i comunicacions.
Es van establir noves entitats bancàries i empreses d'assegurances. S'impulsaren noves
infraestructures com ports, embassaments i carreteres, amb un fort desenvolupament del sistema
ferroviari i millora de les comunicacions telegràfiques i telefòniques.

➢ LA FI DEL CORREU EN PAPER?

El servei postal es va establir al segle XVIII i va experimentar un augment massiu a la fi del XIX i
principis del XX amb la introducció del franqueig i ràpids mitjans de transport. No obstant això, al
final del segle XX, l'ús generalitzat del telèfon i d'Internet va provocar un canvi dràstic. El 2019, el 75%
dels espanyols no havia utilitzat la carta tradicional durant l'any anterior, ja que el telèfon i el correu
electrònic van reemplaçar pràcticament la correspondència en paper. La transformació digital va
marcar un gir significatiu en els hàbits postals.

4. La creixent intervenció de l'Estat

4.1. L'escassa recaptació de la Hisenda pública

El segle XIX, la Hisenda pública es va enfrontar a reptes importants, destacant la recaptació

insuficient i els elevats desequilibris pressupostaris. Després de la guerra de Cuba al principi del
segle XX, el deute nacional va superar la renda nacional, amb pagaments d'interessos que constituïen
el 34% del pressupost anual. La manca de reformes tributàries significatives i una estructura fiscal
desequilibrada contribuïen a aquesta precarietat econòmica. El sistema impositiu es centrava en
gran part en impostos indirectes, amb una pressió fiscal significativament baixa en comparació amb
altres estats europeus. Els pressupostos estaven desequilibrats amb una prioritat a les despeses de
defensa i seguretat, mentre que partides com educació, sanitat i obres públiques eren relegades. Això
va contribuir a una escassa inversió en aquests àmbits i a la persistència del dèficit.

➢ UN COMERÇ EXTERIOR DEFICITARI

Durant aquest període, la balança comercial espanyola solia ser deficitària, exportant productes
agrícoles i important carbó, maquinària i altres béns, amb l'única excepció durant la Primera Guerra
Mundial.

4.2. Proteccionisme i nacionalisme econòmic

Durant aquest període, l'economia espanyola es caracteritza per la restricció de la competència i la

intervenció estatal, amb empreses que acorden preus i quotes. Malgrat afavorir alguns sectors, com
l'agrari, industrial i miner, la política proteccionista encareix preus, restringeix la demanda i limita
les exportacions. L'Estat intervé mitjançant lleis, aranzels i ajudes fiscals, prioritzant la producció
nacional amb mesures com la Llei de protecció a la indústria del 1907. Aquesta orientació
proteccionista es tradueix en una major intervenció pública i inversions en infraestructures.

4.3. La política econòmica nacionalista de la dictadura

Durant la dictadura de Primo de Rivera, es va implementar una política econòmica nacionalista amb
un fort control estatal. Aquesta estratègia va incloure regulacions econòmiques, proteccionisme, i la
creació d'institucions corporatives per vincular els empresaris al règim. S'hi van establir restriccions
a la competència, com l'autorització governamental per a la creació d'empreses. Es van crear nous
monopolis, com la Companyia Telefònica Nacional i la Companyia Arrendatària del Monopoli de
Petroli. Les inversions en obres públiques i subvencions a empreses van augmentar, així com les
celebracions d'exposicions internacionals per mostrar els èxits econòmics del país. Tot i que hi va
haver creixement econòmic i ocupació, les despeses excessives de l'Estat van causar dèficit
pressupostari i un augment del deute públic sense preparar l'economia per a la competència
internacional ni millorar el mercat interior.
 ➢ L'IMPACTE DE LA CRISI DEL 1929

La crisi del 1929 va afectar principalment els sectors exportadors espanyols, especialment els
vinculats al comerç exterior com els productes agrícoles (vi, cítrics, oli d'oliva) i els minerals. Les
exportacions espanyoles van disminuir a causa de la baixa demanda internacional, tot i que la
depreciació de la pesseta va mitigar aquest impacte reduint els preus en moneda estrangera. A més,
es va interrompre l'emigració a Amèrica, que servia com a mecanisme per contrarestar l'increment
de l'atur agrari.

5. Cap a una societat de masses

A causa de canvis econòmics, la societat espanyola va modernitzar-se cap a una societat de masses,
amb la consolidació de la burgesia i el proletariat, la disminució de la pagesia i l'augment de les
classes mitjanes urbanes.

5.1. La persistència del món rural

Malgrat la modernització econòmica, el patrimoni rural continuava sent valorat per la societat com a
font de riquesa i estatus social. La vella aristocràcia i part de la burgesia financera es van fer
propietàries de terres, buscant diversificar inversions, i es va mantenir una petita burgesia agrària.

A la Manxa, Andalusia i Extremadura, una potent oligarquia controlava extensos latifundis, mentre a
Castella, Lleó, Aragó, Catalunya i València predominaven les petites i mitjanes propietats. En general,
els propietaris agraris tenien gran influència i ocupaven càrrecs polítics i administratius destacats.

Amb la reducció de pagesos a causa de l'èxode rural, encara constituïen una proporció significativa en
comparació amb altres societats europees industrialitzades. Aquest grup era divers, amb mitjans i
petits propietaris, arrendataris amb condicions variables i una gran quantitat de jornalers, alguns
temporers. Les dinàmiques específiques variaven per regions, com els subarrendaments a Galícia, els
parellers a Extremadura i jornalers abundants a Andalusia. A Catalunya, els pagesos tenien
propietats mitjanes o arrendaments estables. Es va destacar la creació de cooperatives agràries
catalanes, fomentant l'associacionisme entre pagesos per a l'emmagatzematge i la comercialització,
especialment de vi i oli.

5.2. Els grups urbans

L'aparició de la societat de masses va ser impulsada per l'augment de les classes urbanes, com la
burgesia, les classes mitjanes i el proletariat. La burgesia industrial a Espanya, liderada pels
industrials tèxtils catalans i els siderúrgics bascos, era relativament modesta comparada amb altres
països. L'expansió comercial, financera i administrativa va generar un creixement de les classes
mitjanes, especialment a Catalunya. El proletariat, principalment obrers industrials, va
experimentar un notable increment, destacant-se a Catalunya. Tot i algunes millores en les
condicions de vida dels obrers, encara es veien afectats per llargues jornades, sous baixos i habitatges
precaris, amb episodis cíclics de crisis econòmiques que generaven tensions socials.

5.3. El progrés educatiu i cultural

A l'inici del segle XX, l'alfabetització va augmentar significativament, passant del 45% al 70% entre
1900 i 1930. Aquest progrés va ser acompanyat de millores en el sistema educatiu, amb més recursos i
centres de formació professional. També es va observar un creixement moderat de la lectura, amb un
increment de l'edició de llibres i noves col·leccions de novel·la breu per al públic. Els avanços tècnics
en la impressió van impulsar la premsa escrita, que va passar a ser un instrument crucial de
comunicació entre els ciutadans i el poder, contribuint a la formació de l'opinió pública.

6. Les noves dones del segle XX

La situació de les dones va experimentar canvis al segle XX, tot i que amb lentitud i enfrontant
diversos problemes i obstacles.0

6.1. La persistència de la discriminació legal

La llei reflectia la discriminació envers les dones, que eren desproveïdes de drets polítics i
subordinades als homes, especialment en el matrimoni. Després de casar-se, les dones perdien molts
drets legals i quedaven sota la completa dependència dels seus marits. A Catalunya, però, el dret
català permetia als cònjuges mantenir la propietat dels seus béns després del matrimoni.ç

Segons el Codi Civil, les dones estaven obligades a obeir els seus marits i la desobediència era
sancionada amb presó. No se'ls permetia viure separades dels seus marits sense permís i la separació
matrimonial només es concedia en casos greus. A més, l'adulteri de les dones rebia un tractament
penal més sever que el dels homes.

6.2. El lent progrés en l'educació

A les primeres dècades del segle XX, es va produir un avanç progressiu de l'educació femenina a tots
els nivells. Les reformes del 1909 van estendre l'escolaritat obligatòria fins als dotze anys per a tots
dos sexes. Mesures del 1910 van posar fi a discriminacions, permetent a les dones matricular-se a la
universitat sense requerir permisos especials i igualant les oportunitats en les oposicions. La taxa
d'alfabetització femenina va créixer notablement, passant del 25,1% el 1900 al 50,1% el 1930. També es
va registrar un augment de la presència de dones en el batxillerat i l'obertura de dos instituts
femenins de segon ensenyament a Madrid i Barcelona el 1929.
 6.3. Les noves professions

La majoria de les dones que treballaven als inicis del segle XX ocupaven feines agrícoles, industrials o
de servei domèstic, amb moltes restriccions legals i resistències sindicals a la seva contractació. A
causa de les transformacions econòmiques, van sorgir noves professions femenines com telefonistes
o mecanògrafes, que requerien aprenentatge. El magisteri i altres feines com bibliotecària, mestra o
infermera van guanyar importància, amb l'obertura d'escoles especialitzades per a la formació
necessària. Aquestes noves oportunitats laborals van proporcionar a les dones independència i
millors condicions salarials, especialment en professions com el magisteri, que es va feminitzar.
L'accés de les dones al funcionariat no es va autoritzar fins al 1918, tot i que alguns cossos, com el de
jutges o magistrats, continuaven sent predominantment masculins.

6.4. La nova dona urbana

A les grans ciutats, va sorgir una nova classe de dones més instruïdes i independents, actives en els
àmbits laboral i social. El cinema i les revistes van difondre un model modern de dona, influent en la
manera de vestir i en la seva determinació d'independència. La imatge de dones que fumaven,
conduïen, portaven pantalons i participaven en activitats socials va ser promoguda pels mitjans de
comunicació als anys 20 i 30, tot i que aquest comportament va ser criticat pels sectors més
tradicionals.

6.5. Les primeres feministes

Entre la fi del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, va néixer un moviment feminista que
reclamava igualtat legal, drets a l'educació i al treball, i igualtat política. Concepción Arenal i Dolors
Monserdà van destacar en la promoció de la igualtat en diversos àmbits, mentre Teresa Claramunt va
defensar els drets de les treballadores. Francesca Bonnemaison va impulsar la cultura i l'educació
femenina. L'Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), creada a Madrid el 1918, liderada per
María Espinosa, Clara Campoamor i Victoria Kent, va impulsar la demanda del sufragi femení.
Margarita Nelken va publicar "La condición social de la mujer en España" el 1919, i la Cruzada de
Mujeres Españolas va organitzar la primera manifestació sufragista a Espanya.

➢ LA PETJADA DE LES DONES

Al començament del segle XX, algunes dones es van destacar com a periodistes a Espanya. Carmen
de Burgos, coneguda com a Colombine, va ser la primera dona corresponsal de guerra durant el
conflicte del Marroc. Carmen Karr va tenir un paper rellevant a la revista Feminal, mentre Josefina
Carabias i Irene Polo es van distingir com a reporteres.