Tema 5 – Les transformacions socioeconòmiques del segle XIX

Al principi del segle XIX, Espanya era un país endarrerit respecte a les zones més
desenvolupades del continent europeu. Al llar del segle, però, va experimentar canvis en les
estructures demogràfiques, socials i econòmiques especialment en algunes àrees. La
població va augmentar, encara que la mortalitat infantil va mantenir-se molt elevada. Els
nivells de desenvolupament desiguals van afavorir fluxos migratoris interns, del camp a la
ciutat i van afavorir la transformació dels principals nuclis urbans. L’agricultura va
continuar sent la principal activitat econòmica. La terra va rendir més gràcies a la
introducció de millores tècniques, però les reformes liberals que van canviar el règim de
propietat van consolidar el repartiment desigual de la terra. El procés d’industrialització va
afectar només a algunes regions. Entre els canvis socials cal destacar el creixement i
consolidació de la burgesia i l’aparició d’un nombrós proletariat industrial,
sotmès a unes dures condicions de vida i de treball, que van afavorir l’aparició
d’un obrerisme molt actiu.

Al llarg del segle XIX es va dur a Espanya un procés de transformació econòmica que
pretenia seguir el model de Revolució Industrial característica de l’Europa Occidental,
amb diversos elements:

a. Una revolució agrària que a Espanya no es va arribar a produir;

b. El desenvolupament de la indústria tèxtil, que resultava barata i que només es va
produir a Catalunya;
c. La introducció de la màquina de vapor i del ferrocarril;
d. I, com a conseqüència, el desenvolupament del maquinisme;

1La demografia espanyola en el segle XIX

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la població europea va experimentar un

creixement molt important (162MM a 265MM en un segle). Aquest augment es coneix com
a transició demogràfica (pas del cicle demogràfic de l’Antic Règim o preindustrial al
cicle demogràfic modern o industrial).

1.1. L’augment de la població espanyola

L’augment es produí gracies a les elevades taxes de natalitat (35%-40%) i la disminució de

la mortalitat, com a conseqüència de les millores en l’alimentació i dels avenços de la
medicina i de la higiene. En 70 anys la població va augmentar un 40% (10,5M al cens de
Floridablanca -1787- a 18,1M). Paral·lelament es produí pèrdua de població de los zones de
l’interior en benefici de les del litoral, a excepció de la capital.

Malalties epidèmiques
El cicle demogràfic modern s’inicià amb la reducció de la mortalitat catastròfica.
L’impacte mortal de la pesta negra va ser substituït per altres malalties, com la verola, la
febre groga o el còlera, però mai amb els índex de mortalitat d’abans.
1
Al llarg del segle, les epidèmies, relacionades amb la mobilitat militar, els fluxos comercials i
la insalubritat urbana, va plantejar moltes dificultats a les autoritats medicosanitàries.
Barcelona va patir grans brots de febre groga i de còlera.

1.2. El món rural i la crisi de subsistència

L’augment de la superfície de terra dedicada a l’agricultura i la substitució progressiva del

guaret per la rotació dels conreus va contribuir a fer disminuir l’impacte de les crisi de
subsistència provocades per les pèrdues de collita i pels elevats preus del blat. Aquestes
van afectar el país periòdicament al llarg de tot el segle (més de dotze crisis).

1.3. El creixement urbà i les malalties socials

El creixement de les ciutat que va tenir lloc al llarg del segle XIX va generar
problemes mèdics i sanitaris nous. L’increment de la població, l’existència de tàpies i
muralles, les dificultats d’aprovisionament d’aigua potable i l’eliminació de les aigües
residuals, es van convertir en problemes greus per les autoritats municipals incapaces de
donar una solució satisfactòria.

Les pèssimes condicions higièniques van donar pas a les malalties infecciones. La
tuberculosi va ser la principal, provocada per condicions deficients de salubritat pública. La
“tisi” es va convertir en la malaltia del proletariat urbà que havia nascut amb la
industrialització.

Les autoritats municipals, conscients de la necessitats de transformar els nuclis urbans, van
promoure l’elaboració de plans de transformació urbanística, amb els quals es pretenia
racionalitzar el creixement de l’espai urbà i aportar solucions als problemes de salubritat.
Ciutats com Barcelona, Madrid, Bilbao o Sant Sebastià van aprovar plans d’eixample al
llarg de la segona meitat del segle.

1.4. Els fluxos migratoris

La industria espanyola era incapaç d’absorbir els excedents de mà d’obra procedents del
creixement demogràfic, de la transformació de l’agricultura i dels canvis de les industries
tradicionals.

Davant de la situació de manca de feina, entre 1835 i 1881, un nombre important de

baleàrics, alacantins, murcians i andalusos i alguns valencians van emigrar a l’Algèria
francesa com a mà d’obra barata. Altres destinacions van ser l’Argentina, el Brasil, l’
Uruguai i Cuba.
L’ emigració a Amèrica s’intensificà al llar de la segona meitat del segle, i es convertí, de
lluny, en la més important. L’abaratiment dels preus de transport marítim ho va afavorir
(una mitjana anual de 61.000 espanyols). L’emigració catalana va anar
majoritàriament a Cuba.

Indià: Es coneix amb el nom d’indià l’emigrant, principalment de la costa cantàbrica i de

Catalunya, que va anar a Amèrica i va tornar a la terra on havia nascut. De l’enyorament de
la terra americana en donen testimoni les palmeres que molts van plantar a l’entrada de les
2
cases que es van fer construir en estil colonial i que van esdevenir un dels símbols dels
emigrants d’Amèrica que en van tornar enriquits.

1.5. La població de Catalunya al segle XIX

Al 1860 Catalunya va arribar a la xifra de 1,6M i el 1900 a 1,9M. Aquest augment va ser
degut a l’acceleració del creixement de la població com a resultat d’una alta natalitat i
fecunditat.

La població es concentrava a Barcelona i a les comarques properes; les de l’interior, les del
sud i les de muntanya eren les menys poblades.

Barcelona, Tarrassa, Sabadell, Manresa i Mataró eren les poblacions que van concentrar la
major part del creixement demogràfic del conjunt de Barcelona. Vic, Olot i Reus van
experimentar pèrdues, però no tan grans com les de les zones pirinenques. El canvi de
model econòmic i la manca d’expectatives van provocar aquest intens procés de
transvasament del camp a la ciutat i de l’interior la costa, que va generar un
important desequilibri demogràfic.

1.6. L’emigració catalana a les Antilles

Les dues terceres parts dels emigrants catalans del segle XIX van anar a Cuba i
Puerto Rico. Van ser el complement mercantil necessari per a l’economia productiva. Allí
es venien els vins catalans i es comprava el cotó necessari per a la industria tèxtil. Les illes
s’utilitzaven com a plataforma per als negocis amb tot Amèrica.

Es tractava d’una emigració de joves de poblacions costaneres, la majoria d’entre 11 i 18

anys, pertanyents a sectors mitjans i alts de la població: estudiants i fills d’artesans i
comerciants. El flux d’emigrants va minvar a partir de la primera guerra per a la
independència cubana, coneguda com la guerra dels Deu Anys o la Guerra Llarga (1868-
1878).

2. L’agricultura i el món rural

La producció agrària de l’Antic Règim estava limitada per l’ordenament jurídic senyorial de
la propietat de la terra.
Els governs liberals del segle XIX partien d’una nova concepció jurídica de la propietat que
implicava la liquidació de les formes pròpies de l’Antic Règim (senyories, mayorazgos, béns
comunals, etc.) i la consolidació de la propietat privada de la terra, com element essencial
de la nova organització capitalista de l’economia. Així la terra va passar a ser una
mercaderia que es podia vendre i comprar lliurement.

Des de les Corts de Cadis, els liberals espanyols van impulsar l’eliminació de tots els
obstacles que impedien la lliure compravenda de la terra i la modernització de les
explotacions. Però les desamortitzacions van acabar esdevenint expedients per a solucionar
els greus problemes de la Hisenda pública.

2.1. Els canvis en el règim de la propietat de la terra

3
Les Corts de Cadis van desvincular les terres de la noblesa, però la manera com es va fer va
permetre a la noblesa transformar les seves senyories territorials en terres de propietat
privada, incorporant moltes terres sobre les quals solament tenien drets jurisdiccionals. Els
grans perjudicats van ser els pagesos que no van poder demostrar amb títols de
propietat que les terres eren seves i la majoria dels tribunals van decidir sistemàticament a
favor de la noblesa, considerada propietària natural. La majoria dels pagesos van quedar
lliures de rendes senyorials, però la seva situació va millorar poc. Es van convertir en
arrendataris d’un propietari privat o jornalers.

Les lleis desamortitzadores de Mendizábal i Madoz van permetre l’estat expropiar i

subhastar les propietats amortitzades o de ma morta que tenien l’Església catòlica i els
municipis.

La desamortització no va solucionar els greus problemes financers de la hisenda pública i

van aprofundir l’estructura latifundista de la propietat agrària. Els grans beneficiaris van ser
l’alta burgesia urbana i els grans propietaris rurals. L’esperança del liberalisme progressista
que, a partir de la desamortització, la majoria dels mitjans i petits pagesos esdevindrien
propietaris no es va aconseguir, perquè, amb l’excepció d’algunes zones, van comprar terres
els qui ja en tenien i els qui posseïen recursos per adquirir-ne. No obstant no pot ser
considerada un fracàs, perquè va complir alguns dels seus objectius: finançar la guerra
carlina, pal·liar el dèficit de la hisenda, fomentar la construcció del ferrocarril i fer passar
una gran quantitat de terres de conreu a mans d’individus interessats en augmentar la
producció i comercialitzar-la per a obtenir-hi beneficis.

Les noves formes de propietat a Catalunya

A Catalunya la desamortització no va generar un traspàs de la propietat d’una magnitud
comparable a la resta d’Espanya, perquè les propietats de l’Església i dels municipis eren
menors. Es va oferir als pagesos la possibilitat de rendir el cens que pagaven i accedir a
la propietat, i aquest fet va afavorir el control de la pagesia sobre la terra. A més els
contractes de conreu a llarg termini (emfiteusi, rabassa morta) permetien al pagès
arrendatari apropiar-se d’una bona part del producte i van estimular les millores per
incrementar la producció. Gràcies a això l’evolució de l’agricultura a Catalunya va ser
superior a la d’altres zones de l’estat. Aquesta és la raó del suport d’una bona part de la
pagesia a la causa carlina al llarg del segle XIX per defensar els valors d’una societat
tradicional i el rebuig dels nous impostos estatals.

2.2. L’especialització regional dels conreus

Al llarg del segle XIX es va produir una especialització regional de la producció

agrària a Espanya. La zona nord amb producció de cereals, el blat de moro i la patata;
l’interior, amb cereals; l’àrea mediterrània, amb vinya i productes d’horta.
A Catalunya, la vinya, per obtenir-ne vi i aiguardent, va constituir el motor principal d’una
agricultura cada vegada més especialitzada per comarques; les oliveres i els arbres fruiters
hi van tenir també una importància considerable.

La clau de l’expansió de la vinya va ser la venda de vi i aiguardent a la resta d’Espanya i

l’exportació cap als mercats atlàntics, sobretot les colònies antillanes. L’exportació a Cuba

4
va ser un element important del desenvolupament de l’agricultura catalana. Els vaixells
tornaven amb sucre, que es venia a tota Espanya.

2.3. La crisi agrària de finals de segle

Entre els anys 1880 i 1910 una crisi agrària es va estendre er l’Europa occidental.
Inicialment la crisi va afectar la producció de cereals, com a conseqüència de la
importació d’una gran quantitat de blat procedent de països no europeus, però la
crisi es va estendre a la vinya de resultes de l’epidèmia de fil·loxera (insecte que
ataca les arrels dels ceps i en provoca la mort).

La crisi de la fil·loxera i el conflicte rabassaire

La dècada dels vuitanta, la fil·loxera va fer estralls a França, cosa que va beneficiar la
producció espanyola, però als anys noranta la fil·loxera va destruir els ceps de
Catalunya i d’arreu d’Espanya. La plaga es va combatre plantant ceps americans,
immunes a l’insecte, però a la llarga va afectar els contractes de rabassa morta, segons els
quals els propietàries cedien un tros de terra a un rabassaire perquè hi plantés vinya, a
condició de recuperar-lo quan haguessin mort dos terços dels ceps plantats. Així va esclatar
el conflicte rabassaire. A partir de 1896 i gràcies a la signatura de contractes
d’arrendament i parceria, favorables als antics rabassaires, el conflicte es va anar
apaivagant.
Rabassaire és el nom de la persona que conrea una terra amb contracte de “rabassa
morta”. Conreo en règim d’arrendament d’un tros de terra per conrear-hi vinya, amb la
condició de restar resolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats.

3. El procés d’industrialització

Al llarg del segle XIX, el conjunt de l’Estat espanyol, exceptuant les zones industrials de
Catalunya i del País Basc, presentava mostres d’un gran endarreriment econòmic
respecte dels països més desenvolupats d’Europa.

La industrialització a Catalunya va començar a la dècada dels trenta, amb el

desenvolupament d’una important indústria tèxtil, i la indústria siderometal·lúrgica basca
va arrencar després de la Tercera Guerra Carlina (1876).

La industrialització e Catalunya va constituir una excepció dins el panorama

espanyol i, fins el començament del segle XX, Catalunya va ser la fàbrica
d’Espanya. El motor d’aquesta embranzida industrial va ser la indústria tèxtil
cotonera, que va continuar la tradició manufacturera iniciada al segle XVIII.

3.1. La indústria tèxtil catalana

La indústria moderna a Catalunya es va iniciar en el sector tèxtil cotoner. Els seus orígens es
troben a les fàbriques d’indianes, que havien augmentat la producció i havien incorporat
les primeres filadores mecàniques. Les mesures liberals que van promoure la supressió dels
privilegis gremials, van permetre la mecanització de la indústria a Catalunya.

La guerra del Francès (1808-1814) i la pèrdua de la majoria de les colònies americanes

(1824) va tenir un impacte negatiu al conjunt de l’economia espanyola, especialment en la
tradicional indústria tèxtil cotonera catalana. Aquesta, però, va donar símptomes de
5
recuperació a la dècada dels anys vint. Les mesures proteccionistes del govern van estimular
el sector. Entre el 1832 i 1833 es va instal·lar al carrer Tallers de Barcelona la fàbrica tèxtil
de Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia, la primera que va utilitzar la màquina de
vapor a Espanya. Catalunya iniciava així un procés de transformació econòmica i
tecnològica que la va convertir en la primera regió industrial d’Espanya.

La indústria tèxtil cotonera va créixer amb força des del 1841 fins el 1857. Es van construir
al terme municipal de Sants dues de les principals indústries tèxtils accionades per vapor
del Principat, El Vapor Vell, de Güell, Ramis i Cia., i El Vapor Nou, propietat de la
societat anònima, L’Espanya Industrial. Els industrials catalans van arribar a controlar
el mercat espanyol gràcies als aranzels proteccionistes, amb una quota de mercat espanyol
de més del 90%. Per això Catalunya va ser considerada la fàbrica d’Espanya.

La crisi del cotó provocada per la Guerra de Secessió nord-americana (1861-1865) va tancar
aquesta primera etapa, la més important, d’expansió de la indústria tèxtil. En acabar-se la
guerra es van restablir les importacions, però això no va posar fi a la crisi, degut a la fallida
de les companyies ferroviàries catalanes entre 1864 i 1866 i la crisi financera de 1866, que
no es va superar fins al decenni de 1870-1880.

El vapors i les colònies industrials

A Catalunya van coexistir dos models d’organització de la producció industrial: els vapors i
les colònies.

El vapor es va convertir en la fot d’energia del procés industrialitzador. Les

fàbriques que utilitzaven l’energia del carbó, conegudes com a vapors, es van concentrar en
els nuclis urbans. En canvi les fàbriques que van optar per la energia hidràulica per reduir
costos de producció es van establir al llarg de les conques dels rius Llobregat i Ter. Això va
donar origen, en moltes ocasions, a les anomenades colònies industrials, pobles obrers
que funcionaven com a veritables nuclis urbans autosuficients, integrats per la casa de
l’amo, els habitatges per als treballadors, la infermeria, la cooperativa de queviures,
l’església, la fonda, l’escola i altres serveis. Aquest sistema va afavorir el control gairebé
absolut dels obrers per part dels empresaris. A diferència dels vapors, on els vincles entre
treballadors i empresaris eren estrictament laborals, a les colònies s’hi va establir unes
relacions dominades pel paternalisme dels amos i amb poca conflictivitat social.

L’organització de la producció a les colònies tenia inconvenients perquè exigia unes

construccions més complexes i reduïa el procés de producció quan baixava el cabdal d’aigua
durant els mesos d’estiu. El preu del transport era més alta a causa de la distància fins als
ports, per on entraven les primeres matèries. També tenia avantatges: gratuïtat de l’aigua,
mà d’obra més barata i no tan reivindicativa com la urbana i beneficis fiscals per fomentar
el poblament rural.

A Catalunya hi havia més de 60 colònies industrials, la major part dedicades a la indústria

tèxtil cotonera. Cal destacar la de Can Sedó, a Esparraguera, i la de l’Ametlla de Merola.

Youtube: Veure el vídeo titulat Catalunya, la fàbrica d’Espanya – 25’.

3.2. La indústria siderometal·lúrgica

6
La siderúrgia va ser el sector que, a partir de la segona meitat del segle XIX, va acompanyar
el sector tèxtil en la implantació de la indústria moderna. Aquest sector va estar molt lligat
al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó.

La manca de competitivitat, per els elevats costos de producció i per no disposar de prou
carbó i a bo preu, va fer fracassar els intents de desenvolupar una industria siderúrgica a
Andalusia (la producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica a la Península durant
trenta anys, però va fracassar per la manca de carbó de coc) i a Catalunya entre 1830 i 1870.

Entre 1830 i 1840 es van construir unes quantes foneries a Barcelona: la fàbrica Bonaplata,
o El Nuevo Vulcano. A l’any 1840 es va posar en marxa La Barcelonesa de Fundición i el
1855, La Maquinista Terrestre i Marítima. Es va construir el primer vagó i la primera
locomotora.

A mitjans de segle, a Astúries es va desenvolupar una indústria metal·lúrgica

força important, gràcies a capitals estrangers i a la producció d’hulla a la conca del
Nalón. El 1868, la indústria asturiana va produir el 46% del total de la producció siderúrgica
espanyola. Aquesta indústria no es va modernitzar fins després de la Tercera Guerra
Carlina, moment en què es va establir un circuit d’exportació de mineral de ferro i
d’importació de carbó amb el Regne Unit.

Els primers alts forns es van instal·lar a l’esquerra de la ria de Bilbao, punt de
sortida i d’arribada dels vaixells. Amb això es va desenvolupar la marina mercant basca i el
sector naval. La consolidació d’un eix comercial entre Bilbao i Cardiff, basat en l’exportació
de mineral de ferro a la Gran Bretanya i la importació de carbó gal·lès per als alts forns, va
tenir un paper de primer ordre en la industrialització del País Basc.

3.3. La mineria

Entre els anys 1874 i 1914 va tenir lloc l’explotació massiva dels jaciments miners del subsòl
espanyol. Espanya va ser un dels principals exportadors internacionals de minerals
durant el segle XIX, especialment a partir del segon terç. A la Península hi havia plom,
ferro, zinc i mercuri, però hi mancava carbó a un preu competitiu. Aquest va ser un gran
problema per a la dinamització del procés industrialitzador espanyol. Van ser importants
els jaciments miners espanyols de plom al sud peninsular, els de coure de Riotinto (Huelva),
que van arribar a encapçalar la producció mundial, els de mercuri d’Almadén (Ciudad Real)
i el de zinc de Cantàbria.

A més, la riquesa minera no es va saber aprofitar en benefici propi, bona part de les
explotacions van passar a mans de capitals estrangers. La Llei de mines del 1868,
promulgada pel ministre català Laureà Figuerola, va suposar la fi de la reglamentació de
les concessions mineres i la liberalització del sector, que va iniciar l’explotació massiva dels
jaciments espanyols. L’expansió de la producció minera s’explica per tres factors: l’augment
de la demanda internacional, els avenços tècnics, que van abaratir els costos, i
l’endeutament crònic de la hisenda espanyola, que va impulsar la concessió d’explotació
dels jaciments a companyies estrangeres a canvi de compensacions monetàries per a l’estat.
bases per a la mineria, va estimular les inversions estrangeres. L’aranzel que va proposar
el seu successor, Segismundo Moret, va desgravar el minerals exportats. Les
7
conseqüències d’aquestes mesures van ser l’especulació i la colonització de la industria per
part de capitals estrangers.

4. Comerç, infraestructures i comunicacions

El comerç es presenta estretament lligat als mitjans de transport i la xarxa de

comunicacions. L’Espanya del segle XIX va ser un país fonamentalment exportador de
primeres matèries i de productes del camp, i importador de productes manufacturats, fonts
d’energia i primeres matèries. La xarxa de comunicacions terrestre era molt
deficitària i el mercat interior estava molt condicionat pel mal estat de les carreteres.
L’ estat liberal va millorar la xarxa de carreteres i va impulsar la construcció d’una xarxa
ferroviària, però les primeres iniciatives partien del sector privat.

4.1. El comerç exterior

L’exportació de minerals i de productes agraris, especialment de vi, i la importació de béns

de consum i de primeres matèries industrials, com el cotó de floca, o el combustibles, com el
carbó, van ser la base de l’activitat econòmica comercial amb l’exterior. França i el Regne
Unit van ser els principals destinataris de les exportacions espanyoles i els principals països
proveïdors.

La balança de pagaments, clarament deficitària, s’equilibrava gràcies als beneficis del

comerç colonial i a l’arribada de capital estranger per construir societats anònimes.

La indústria colonial i el comerç d’esclaus

Des de finals del segle XVIII fins l’any 1820, el comerç català amb Amèrica es va
fonamentar en l’exportació d’aiguardent i la importació de sucre, que es venia la resta
d’Espanya i Europa.

Directament relacionada amb la indústria sucrera cubana, que utilitzava abundant mà

d’obra esclava, es va desenvolupar la participació de comerciants catalans en el tràfic
d’esclaus, que durant molts anys generà grans beneficis econòmics.

Lliurecanvisme i proteccionisme
La política aranzelària espanyola va evolucionar des d’una primera etapa de progrés del
lliurecanvisme, fins al 1870, a una altra de domini del proteccionisme. Els industrials tèxtils
catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos van
pressionar els governs per protegir els seus productes.

Lliurecanvisme: Política econòmica que suprimeix les traves del comerç internacional i
postula la lliure circulació de mercaderies.

Proteccionisme: Política econòmica que dificulta l’entrada en un país de productes

estrangers que fan competència als productes nacionals.

4.2. La xarxa de vies de comunicació terrestre

8
Al principi del segle XIX el transport terrestre per carretera era lent, perillós i car. La
situació no va canviar gaire durant la primera meitat del segle. El ferrocarril es va convertir
en la gran esperança d’abaratir el transport terrestre.
El 1845 una companyia anglesa va iniciar els treballs de construcció de la línea de
ferrocarril de Barcelona a Mataró, la primera de Catalunya i de la Península, que es va
inaugurar l’any 1848. El gran impuls no va arribar fins que es va aprovar la Llei general
de ferrocarrils del 1855. A partir de la qual es van construir 10.800 km de línea fèrria.
La xarxa ferroviària va adoptar una estructura radial que va deixar grans zones del territori
sense línea. Per raons d’evolució tècnica, es va construir una línea d’amplada xarxa europea,
fet que va encarir les exportacions i les importacions, ja que a la frontera amb França les
mercaderies s’havien de canviar de tren.

4.3. Correus i telègrafs

La modernització del servei de correus, juntament amb la innovació del telègraf, van ser dos
elements molt importants en la configuració de la societat moderna. Entre el 1853 i el 1855
es va construir la línea Madrid-Irún.

5. Les transformacions socials i el moviment obrer

5.1. La burgesia i el proletariat industrial

A l’Espanya del segle XIX i molt especialment a Catalunya, on les noves formes productives
industrials de tipus capitalista van arrelar més ràpidament, s’hi van constituir dos grans
grups socials. D’una banda la burgesia, posseïdora de riquesa urbana, industrial o agrària.
D’una altra, el proletariat, integrat pels qui només posseïen el salari que rebien pel seu
treball manual.

La riquesa i la capacitat van esdevenir els criteris de diferenciació del nou model de societat,
que feia de l’esforç personal un dels principals mecanisme de promoció social.

El nou sistema social no era pas igualitari, ja que consagrava diferències socials,
econòmiques i polítiques. Tothom era igual davant la llei, però a la pràctica no tothom podia
participar a la vida política oficial, ja que va estar limitada durant molt de temps pel dret de
sufragi censatari, que restringia a una minoria de la població, la de renda mes alta, el
dret de vot i de presentar-se per a ser elegit com a representant de la nació. El nou sistema
era rigorosament classista, ja que fixava rígides diferències socials segons els
nivells d’ingressos.

Era una societat dinàmica, perquè era possible ascendir socialment si s’aconseguia l’èxit
econòmic o professional.

Una altra característica va ser el procés d’urbanització i l’increment del nombre de

treballadors vinculats al sector dels serveis. Però el procés social més transcendent
va ser la transformació d’una part de la població de camperols i menestrals en
obrers industrials, l’aparició d’un proletariat industrial cada cop més nombrós, sotmès a
unes condicions de treball i de vida molt dures que contrastaven de manera esfereïdora amb
el nivell d’estil de vida de la burgesia.
9
 Els contrastos socials, molt evidents, van posar els fonaments d’un fort
ressentiment social que va potenciar la conflictivitat dels últims anys del segle XIX. Van
aparèixer nous moviments socials (obrerisme i sindicalisme) i ideologies polítiques que
reclamaven millores salarials i laborals per als més desfavorits i que denunciaven el
capitalisme com un sistema social injust.

La burgesia industrial catalana

Entre el 1838 i el 1868 la burgesia catalana, concentrada sobretot a la ciutat de Barcelona,
va viure un moment d’esplendor lligat al desenvolupament de la indústria. Industrials,
propietaris de finques urbanes dedicats a l’especulació immobiliària, negociants i una nova
generació d’”indians” que havien repatriat capitals de les colònies americanes a la dècada
del 1820. Van ser els Güell, Bonaplata, Muntadas, Girona, Arnús, Ferrer i Vidal, o l’indià
Antoni López, enriquit a Cuba i fundador de l’empresa naviliera Companía Transatlántica i
de Tabacos de Filipinas.

5.2 El moviment obrer

Els orígens de la classe obrera van indissolublement lligats al procés

d’industrialització que es va produir a Catalunya al llarg del segle XIX. Amb el decurs
del segle els obrers fabrils van augmentar a Astúries i al País Basc, de resultes del
creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica. Les condicions laborals i salarials dels
obrers eren semblants a tot arreu.

Mentre que per a uns grups socials el creixement industrial i agrari va comportar grans
beneficis, per a uns altres, com el proletariat, no va suposar cap millora de les condicions de
vida. Consegüentment, les lluites socials es van intensificar al llarg del segle XIX. El
moviment obrer, que va sorgir al segle XIX amb la industrialització, es pot definir com el
conjunt de manifestacions dels obrers industrials en defensa dels seus
interessos com a treballadors.

Les dures condicions de vida i de feina van afavorir-ne el desenvolupament. El treballadors

van haver d’afrontar reglaments molt severs, jornades laborals de 12 a 14 hores, i sobretot,
ritmes de producció intensos i salaris baixos. A més, la legislació liberal limitava o prohibia
el dret d’associació. Les condicions laborals eren especialment dures per a les dones i els
nens.

El orígens i les primeres manifestacions

La primitiva legislació liberal no contemplava cap tipus de normativa per regular les
relacions laborals i prohibia l’associació obrera. Davant d’això, les primeres manifestacions
de protesta contra el nou sistema industrial van prendre un caràcter violent, clandestí i
espontani. A la dècada del 1820, les primeres reaccions dels obrers contra l’explotació van
ser els atacs violents contra les màquines (luddisme) i els empresaris, als qui feien
responsables de l’atur i la misèria. L’any 1821 els treballadors de la indústria artesana
d’Alcoi van assaltar la ciutat i en van cremar els tallers mecànics. Però l’incident més
rellevant va ser l’incendi, l’agost del 1835, de la fàbrica Bonaplata a Barcelona, el primer
vapor que havia funcionat a espanya.

10
Molt aviat els obrers es van adonar de que el problema no eren les màquines sinó les
condicions de treball que imposaven els propietaris i l’eix de la protesta es va centrar en les
millores laborals i en la defensa del dret d’associació. Va sorgir així un primer
associacionisme obrer i es van crear societats de socors mutus, a les quals els obreres
lliuraven una petita quota per assegurar-se un ajuda en cas d’atur o de malaltia i
l’assistència dels seus en cas de mort del mutualista. El 1840 es va fundar a Barcelona
l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera. Va ser prohibida.

El moviment obrer va poder actuar amb més llibertat en els períodes de govern
progressistes. A partir de Sexenni Democràtic, l’obrerisme espanyol va entrar en
contacte amb l’Associació Internacional de Teballadors (AIT).

La vaga fou el principal mitjà utilitzat per forçar les negociacions i entre els anys 1840-1843,
durant l’etapa progressista d’Espartero, foren força nombroses.

El conflicte de les selfactines i la primera vaga general

Amb l’arribada del Bienni Progressista es van tornar a autoritzar les associacions de
treballadors i el moviment obrer es va radicalitzar, estimulat per un encariment dels
aliments. A Barcelona, el juliol de 1854 va esclatar el conflicte de les màquines de filar
conegudes amb el nom de selfactines. Els obrers responsabilitzaven les noves màquines
de la reducció dràstica dels llocs de treball. El moviment va ser durament reprimit pel capità
general, que va adoptar mesures severes contra les associacions obreres. Els treballadors
van respondre amb una vaga general (del 2 a l’11 de juliol de 1855) per reivindicar el
reconeixement del dret d’associació i la limitació de la jornada laboral. Les
propostes no foren acceptades i la intervenció de l’exèrcit va posar fi al conflicte. La tornada
dels moderats al poder va comportar un nou decret, l’any 1857, que prohibia totes les
associacions obreres.

La influència de l’AIT
El primer obrerisme espanyol va estar molt vinculat al republicanisme federal. Però la
manca de reformes efectives i les disputes interès dintre del federalisme van anar allunyant
del republicanisme el proletariat i van anar escampant-se les actituds de rebuig a la
participació política. L’arribada a espanya de les ideologies internacionalistes comportà que
una bona part del proletariat català anés adoptant una actitud apolítica i propera a
l’anarquisme.

L’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), coneguda com a Primera

Internacional, va ser una organització creada a Londres l’any 1864 en defensa de la unió
dels treballadors de tot el món per lluitar per l’emancipació de la classe obrera.

El períodes de llibertats inaugurat amb la Revolució de Setembre de 1868 va permetre

difondre entre els treballadors espanyols el programes de l’Associació Internacional de
Treballadors (AIT). L’italià Giuseppe Fanelli, seguidor de l’anarquista Mikhaïl
Bakunin, va estendre entre els treballadors espanyols les resolucions oficials de l’AIT i
l’ideari anarquista de Bakunin. A començaments de l’any 1869, Fanelli va fundar un nucli
provisional de l’AIT a Madrid, integrat per tipògrafs de foment de les Arts i posteriorment
va fundar un altre a Barcelona, que va impulsar la celebració del Primer Congrés Obrer el
juny de 1870. Bona part de les associacions es van adherir a la Internacional, i es va fundar
la Federeació Regional Espanyola de l’AIT (FRE), on es van prendre acords clarament
concordants amb la línia anarquista de l’obrerisme. S’hi va definir la vaga com l’arma
11
fonamental del proletariat, així com l’apoliticisme, i la realització de la revolució social pel
camí de l’acció directa.

Entre la moderació i el radicalisme

L’any 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, i va impulsar la
creació d’un grup d’internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions marxistes,
amb una campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquerís el poder polític.
Les discrepàncies internes entre els dos corrents internacionalistes van ser constants, però
la majoria de les organitzacions espanyoles de l’AIT van mantenir l’orientació bakunista.

La FRE va estar perseguida per les autoritats, i problemes interns, divisions entre marxistes
s bakunistes, la van afeblir.

5.2. Anarquisme i socialisme (1874-1900)

Al l’establiment del règim de la Restauració l’any 1874 les organitzacions
obreres van ser objecte d’una dura repressió i es van veure forçades a la
clandestinitat. L’ascens del liberals al poder, l’any 1881, va comportar una
major permissivitat i les associacions obreres van ser legalitzades novament.

El corrents anarquistes
El 1881, la secció espanyola de la Internacional (FRE), de tendència bakunista, va canviar el
seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a causa
de la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter
internacional dirigides des de l’estranger. La nova federació, que tenia la implantació més
nombrosa entre els jornalers d’Andalusia i els obreres de Catalunya, va augmentar el
nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Els
desacords dins d’aquesta organització i la repressió constant sobre el moviment obrer i
pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa i organitzés
grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra els fonaments del
capitalisme: l’estat, la burgesia i l’Església.

Durant l’etapa 1893-1897 es van produir els actes més remarcables de violència:
atemptats contra personatges cabdals de la vida política (Cánovas i Martínez Campos);
bombes del Liceu, una institució representativa de la societat burgesa barcelonina, i contra
la processó del Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica. La mano
Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia i a la qual es van atribuir
assassinats i l’incendi de collites i d’edificis. Els atemptats o les revoltes anarquistes van ser
seguits d’una gran repressió, moltes vegades indiscriminada, i van provocar un espiral de
violència. El moment culminar d’aquesta espiral va ser el procés de Montjuïc, el 1897 a
Barcelona, en què van condemnar i van fer executar a cinc anarquistes.

Acció directa: Activitat individual i violenta de l’anarquisme de caràcter terrorista.

Anarcosindicalisme: Corrent de l’anarquisme partidari de l’acció col·lectiva i

revolucionària dels treballadors, agrupats en sindicats revolucionaris, i contraria als
mètodes terroristes.

El socialisme obrer
L’Agrupación Socialista Madrileña, de caràcter marxista, fundada per Pablo Iglesias, va
ser el nucli originari del Partido Socialista Obrero Español. Amb un programa de
12
 reformes immediates que incloïen el dret d’associació, de reunió i de manifestació, el sufragi
universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil i altres
mesures socials.

A partir de l’aprovació de la Llei d’associacions del 1887, es van legalitzar un gran

nombre de sindicats de treballadors, com la UGT, d’ideologia socialista, fundada a
Barcelona l’any 1888.

La celebració per primera vegada a Espanya del Primer de Maig, l’any 1890, va
representar una fita molt important dins la història del moviment obrer espanyol. Els
anarquistes van llegir la idea de vaga general indefinida, els socialistes van optar per moure
les masses, mentre que per al sindicalistes moderats tenia una funció commemorativa. El
fet de no aconseguir la reducció de la jornada a vuit hores, i com la vaga no havia resolt res,
els sectors més radicals de l’anarquisme van usar la violència (atemptats) en la
dècada dels noranta.

Per ajudar a estudiar:

- Cronologia del segle XIX espanyol
- Ideologies i les corrents polítiques a l’Espanya de mitjans del segle XIX
- Comentari de text resolt, llegit a classe, sobre Les colònies industrials a la
conca del riu Llobregat (fotocòpies).
- www.portaldhistoria.com

Bibliografia:
- Història 2n Batxillerat, Ed. Santillana
- Wikipedia

13