Guia del TEMA 4: TRANSFORMACIONS SOCIOECONÒMIQUES

FINS 1931
Ja hem vist els fets polítics que van passar durant el segle XIX i el primer terç del segle
XX. En els 3 següents temes veurem altres aspectes importants que ens han d’ajudar a
entendre una mica millor la resta de segle XX i fins els nostres dies.
En aquest tema 5 veiem les transformacions socioeconòmiques que pateix Espanya.

Haurem de donar resposta a preguntes com per què Espanya no és un país important en
l’aspecte industrial? Per què al llarg del segle XIX Espanya era un país d’immigrants? De
totes les regions marxava la gent?
També haurem de veure com a Catalunya comença la industrialització. Què era un
vapor? Què era una colònia? Un exemple podria ser-ho la colònia Güell?

Comencem dient que aquestes transformacions no són tan àmplies ni de fons com a
Anglaterra o França. Això ens explicarà perquè Espanya ha estat quasi sempre a la cua
dels països industrials d’Europa.
Avui en dia el paper de les dones dins la societat podríem dir que és d’igualtat amb
l’home, però com era aquest paper a principis del segle XX? Era el mateix ser una dona
a l’ambient rural que a la ciutat? I dins de la ciutat eren iguals segons on es vivia?
Quan comencen a construir-se els primers edificis amb pisos era el mateix viure a la
planta baixa que a l’àtic? Creus que té algun segon significat que a un pis li diguessin el
“principal”?

4.0 Introducció
Al llarg del s XIX hi ha l’intent d’introduir canvis en l’estructura socioeconòmica que
conduïssin a implantar el sistema liberal-capitalista seguint el model d’Anglaterra i França.
No s’aconsegueix plenament.
Fases:
1a) 1800-1834 fase de creixement econòmic precari degut a guerres, males collites, pèrdua
de les colònies americanes

2a) 1834-1874 fase de creixement econòmic notori però sense arribar al nivell dels països
com França i Anglaterra. No es produeix la revolució industrial amb la força desitjada.
El creixement es veu condicionat per dues concepcions políico-econòmiques oposades:
- lliurecanvismes: defensada pels terratinents
- proteccionisme defensada per la burgesia industrial perifèrica (País Basc i Catalunya)
En aquest període es fa la desamortització agrària, la llei del ferrocarril, la llei d’explotació
minera. Aquests dos últims aspectes comporten la introducció de capitals estrangers però
també que aquests controlin la riquesa minera del país.

3a) 1875-1914 Els mercats estrangers es fan forts però Espanya es troba que no pot
competir ni amb productes ni preus i a més hi ha al camp la plaga de la fil·loxera.
En el canvi de segle es segueix més la política proteccionista que porta una certa represa
econòmica.

4a) 1914-1931 En aquest període hi ha la influència de la 1a guerra mundial que ens

portarà “la febre d’or” per acabar amb la crisi econòmica mundial de 1929 que dóna lloc a la
gran depressió.

4.1 Demografia
1
És una etapa de creixement demogràfic important però menys que en altres països de
l’entorn.
Característiques demogràfiques:
- Natalitat molt alta 35-40 per mil
- Mortalitat alta degut a les guerres, les epidèmies, les crisis de subsistència, el
retard en la industrialització, les males condicions higièniques. Però en disminució a mesura
que entrem en el s.XX degut a les millores de l’alimentació, mèdiques i d’higiene.
- Esperança de vida creix a final del període estarà en els 50 anys

La població és en la seva major part rural i dedicada a l’agricultura. Al llarg del segle i
sobretot a inicis del s.XX creix la població urbana degut a la industrialització i serveis.
Les grans ciutats estan a la perifèria excepte Madrid.

El moviment migratori interior és del camp cap a la ciutat a mesura que neix la
industrialització, es farà més important en el s XX. De l’interior cap a la perifèria.
El moviment migratori exterior és de sortida d’Espanya sobretot cap a Àfrica i Amèrica.

Amb la industrialització Catalunya passa a ser lloc que atreu immigrants per ocupar llocs de
treball a la indústria, construcció del metro, obres de la exposició universal.

4.2 L’agricultura i el món rural

La situació tradicional era que la terra estava en mans dels senyors, dels ajuntaments i de
l’Església (el conjunt es deia en mans mortes doncs no es podien vendre) Són propietaris
rendistes, és a dir volen la terra pel prestigi i no per l’explotació comercial.
Durant aquest període es vol fer una reforma agrària
* La reforma agrària és un procés reformista que busca la dissolució del conjunt de les
relacions productives de l’agricultura tradicional per tal d’establir un nou sistema que busqui
l’explotació de la terra amb criteris capitalistes (model anglès del segle XVIII-XIX).
Per això cal abolir el règim senyorial i que la terra sigui una mercaderia més de mercat. És a
dir cal desvincular-la dels títols nobiliaris, desamortitzar les terres comunals dels
ajuntaments i de l’Església.
L’objectiu és aconseguir una individualització de la propietat que permeti la seva
mecanització o el conreu intensiu destinat al mercat.
Però de fet, tal com es fa el procés a Espanya ens porta a una concentració de la terra en
mans de rics burgesos i banquers i a una proletarització dels camperols que, al no haver
indústria, s’han de quedar al camp com a mà d’obra barata i això fa que els nous amos no
mecanitzin les terres.

* La desamortització és el procés pel qual l’estat s’apropia de gran part dels béns de
l’Església i les terres comunals dels ajuntaments, són declarats béns nacionals i són venuts
a particulars en subhasta pública.
El procés de desamortització de terres té dos moments:
1836 Desamortització de Mendizabal. Lligada a la llei de reforma del clergat i per reduir el
deute públic.
Objectius:
 Reduir el deute públic.
 Obtenir diners per finançar les guerres carlines.
 Crear un cos de propietaris lleials als liberals i que defensin el sistema en cas de perill.
No es pretén millorar la situació dels camperols amb un repartiment de terres

Els passos:
 Supressió de les ordres religioses excepte les de beneficència.
 Declarar monestirs, convents i propietats de l’Església béns nacionals, a canvi l’estat
pagarà ajuts al clergat.
 Subhasta del béns. Es pot pagar amb títols de Deute públic o amb diners. Això beneficia
a qui tenia títols de deute públic i a burgesos o banquers amb diners.

Conseqüències:
2
 No es recullen tants diners com es preveia.
 Es manté l’absentisme dels propietaris i no es fan les millores que es preveien. Es
mantenen o es creen latifundis.
 S’inverteixen en terres diners que hagueren pogut servir per industrialitzar el país.
 Els camperols continuen igual de mal o pitjor (es converteixen en arrendataris o
jornalers).

 1855 Desamortització de Madoz: Afecta als béns del clergat que quedaven, de l’Estat
(Corona), dels ajuntaments (terres comunals), dels ordes militars, de les confraries, de
les institucions benèfiques i dels partidaris del carlisme.
Objectius:
 Obtenir diners per equilibrar els pressupostos, amortitzar el deute i finançar la
modernització del país (el ferrocarril, indústria...)

El procés és igual que abans però la forma de pagar havia de ser amb diners.

Conseqüències:
 Tampoc aconsegueix els objectius.
 Els camperols més pobres van sortir perjudicats (perdien els béns comunals i de propis
d’on treien cacera, llenya i altres productes per a la subsistència) i l’església (es violaven
els acords de 1845 i el Concordat de 1851).
 Es completa la transformació de totes les formes de propietat anteriors en propietat
privada capitalista.

Com que la productivitat a penes millora i la burgesia inverteix en terres, a Espanya la

majoria de la població continua dedicant-se a l’agricultura i ni es desenvolupa la indústria ni
es generalitza una agricultura més productiva, comercial i moderna
Per acudir a l’augment de demanda de productes agraris cal recórrer a rompuda de terres
marginals que necessiten més esforç i menys rendiment, això augmenta els costos i no
permet competir en els mercats internacionals. El pagès es farà partidari de les polítiques
proteccionistes.

Els cereals (i llegums) continuen sent el principal cultiu, gràcies al proteccionisme agrari,
però la viticultura (vinya), les oliveres (oli) i els tarongers tenen un major creixement a
l’últim terç del segle XIX

* En el camp és important l’estructura de la propietat. Així tenim:

1- Latifundis predominant a Andalusia, Castella la Manxa, Extremadura. Molts d’ells tenen el
seu origen a la reconquesta però altres ara amb les desamortitzacions. Uns pocs propietaris
molt rics i una majoria de jornalers extremadament pobres això ens portarà conflictes socials
greus.
2- Minifundis: propietats petites que a vegades són insuficients per a mantenir a la família
de camperols la qual cosa afavoreix la seva immigració: Galícia i Submeseta Nord.

3- Propietats mitjanes. És el tipus de propietat més abundant a Catalunya.

El pagès era propietari d’una part de les terres que conreava i altres les tenia amb
arrendaments a llarg o curt termini.
Les formes de contracte d’arrendament eren:
la Rabassa morta (els rabassaires) dóna dret a cultivar mentre la planta posada el
primer any estigués viva. Es va fer amb la vinya. Portarà al conflicte dels rabassaires
sobretot quan la crisi de la fil·loxera.
L’Emfiteusi era una cessió de la terra al pagès que podia deixar el contracte amb
herència de pares a fills (per tant era a perpetuïtat).

* A Espanya hi ha una especialització de conreus segons les zones.

Al nord es dediquen al cereal i al blat de moro i la patata
Al centre es dediquen sobretot al cereal
A la zona mediterrània al cultiu d’horta, cítrics, fruita dolça.

3
A final de segle XIX hi ha la crisi de la fil·loxera, primer a França i després arriba a Espanya
el 1891. Un bacteri que ataca les arrels de la vinya i les mata. La solució és arrancar totes
les vinyes i plantar ceps de peu americà que resisteix al bacteri. Això portarà,a Catalunya, a
part de la crisi econòmica del pagès, al fet de que el propietari de terra arrendada amb el
contracta de rabassa morta ara vegi que pot recuperar la terra.
El pagès per defendre’s crea la Unió de Rabassaires (sindicat de pagesos) i comença un
conflicte que acaba amb la firma de nous contractes d’arrendament i parceries.

4.3 La industrialització
La situació inicial és d’endarreriment respecte a Anglaterra i França degut a
- la poca demanada interna (era una societat molt autosuficient)
- la política proteccionista que no estimula la renovació
- la manca d’inversions, es prefereix ser rendista amb terres
- les males comunicacions
- un mercat interior desestructurat on encara hi havia “fronteres internes”. Amb
diferents tipus de sistemes de mesures, impostos…

La industrialització a Espanya comença en dos productes:

a) el Tèxtil. Es desenvolupa sobretot a Catalunya. Però s’ha d’importar la matèria primera
(el cotó) i la font d’energia (el carbó).
Hi ha unes condicions prèvies que afavoreixen com:
- existència de capital que es treu del comerç i de les manufactures
- té com a precedent els teixits d’indianes del segle XVIII: teixits de cotó estampats
- la mà d’obra és barata i prové del creixement natural i de l’alliberada per les
desamortitzacions.
- Esperit d’iniciativa de la societat catalana.

Obstacles:
L’escassa capacitat de compra dels espanyols, la majoria d’ells pobres i sense més
diners que els necessaris per a comprar els aliments per a menjar
La competència del tèxtil britànic, més barat (per això demanen constantment als
governs polítiques proteccionistes)
L’escassetat de fonts d’energia: mala qualitat del carbó mineral i escàs aprofitament
dels pocs salts d’aigua existents
Posició excèntrica respecte a Europa: la posició en un cantó del continent en un
moment de costos alts de transport dificulta l’abastiment de matèries primeres i l’exportació
del producte final
La desincentivació a les inversions en indústria: era menys arriscat invertir en terres,
deute públic o el mateix ferrocarril que no en indústria.

Entre 1832 i 1833 s’instauren les primers indústries modernes, el vapor era la seva força
motriu. El Vapor dels Bonaplata va ser la primera, després el Vapor nou, el Vapor vell, la
España Industrial i d’altres. Aquesta indústria del vapor seguia el model anglès
A partir de 1860 hi ha fàbriques que s’estableixen al costat dels rius Ter, Llobregat,
Cardener, i aprofiten la força de l’aigua. Formen les colònies tèxtil
Una colònia tèxtil era com un poble doncs hi havia la fàbrica, les cases dels treballadors, la
casa de l’amo o encarregat, l’escola, la botiga, l’església, el metge… De forma que el
treballador no havia de sortir d’allà, així l’amo controlava la vida del treballador i evitava
que estigués en contacte amb el moviment obrer.

b) la Siderúrgia es desenvolupa més al País Basc tot i que les primeres siderúrgies estaven
a la zona de Màlaga. Però és amb la instal·lació dels alts forns a la ria de Bilbao que aquesta
regió es converteix en la principal zona siderúrgica d’Espanya.
Aquesta indústria fa servir el ferro de les mines que té a prop i el carbó que ve d’Anglaterra
o d’Astúries. Aprofitaven la tornada dels vaixells que duien el ferro basc a Anglaterra per
dur carbó barat i de qualitat de Gal·les, creixent molt en pocs anys i amb inversions
basques pròpies.
La política proteccionista li dóna el monopoli del mercat espanyol. S’obren mercats per la
construcció de vaixells de ferro, del ferrocarril, i la mecanització del camp.
4
Al mateix temps estimula la creació d’altres indústries com la química, la maquinària, la de
transports, les drassanes.

A final de segle la indústria pateix una sèrie de transformacions com:

; la introducció de la electricitat com a font d’energia que permet independitzar les
indústries tèxtils dels rius.
; la diversificació dels sectors
; l’augment de la productivitat minera

Però la situació no millora massa degut a:

; la dificultat de competir amb l’exterior, no hi ha competitivitat
; debilitat del mercat interior que no estimula la innovació
; la pèrdua de les últimes colònies

Les èpoques de crisi coincideixen amb els moments d’aldarulls obrers com la setmana
Tràgica de Barcelona, el període del pistolerisme.

Però el fet polític que més va influir va ser la 1ª guerra mundial.

Espanya va passar a ser la subministradora dels països en conflicte davant la creixent
demanda de menjar, mineria i tèxtil. Això portarà a un augment dels preus i dels beneficis
que dóna lloc al període que es coneix com “la febre d’or”. Però tots aquests beneficis no
serveixen per millorar l’estructura industrial i econòmica ni les condicions de vida i de treball
dels obrers que acaba tot en el conflicte de la vaga general revolucionària de 1917.
Quan acaba la guerra i es perden els mercats comença una gran crisi econòmica que fa
augmentar la conflictivitat social a més de la influència de la revolució russa. L’establiment
de polítiques proteccionistes milloren una mica la situació i donaran pau social.
També després de la guerra moltes empreses familiars, davant les dificultats econòmiques
passaran a ser Societats Anònimes.

c) la mineria
El creixement de la mineria espanyola té lloc entre 1874 i 1914, però per part,
majoritàriament, de companyies estrangeres, arran de la Llei de Mines de 1868
Destaca l’extracció de carbó i ferro, però també trobem mercuri, pirites, coure, plom o zinc
Causes de l’expansió:
- La demanda internacional
- Els avanços en les tècniques d’extracció
- La inversió de companyies estrangeres (Llei de Mines) per tant els beneficis no es
quedaven al país.
La inversió de companyies estrangeres (Rotschild) millora la Hisenda, però no va propiciar
un desenvolupament industrial a partir del ferro i el carbó
L’extracció de carbó va ser important mentre es va prohibir la importació de carbó europeu,
però quan es va permetre (1869) el carbó espanyol era de menys qualitat i més car, per la
qual cosa sols va poder sobreviure amb ajudes
El ferro, especialment el basc, va ser molt important, exportant-se a mitja Europa
El ferro basc va propiciar el creixement d’una indústria siderúrgica basca important des de
finals del segle XIX: els vaixells que duien el ferro a Anglaterra tornaven carregats de carbó
de major qualitat que va servir per a construir siderúrgies que convertiren el mineral de
ferro en acer, gràcies als capitals que s’havien tret de les mines de ferro.

5
4.4 El mercat interior
Durant el període es crea un mercat únic interior doncs hi havia gran diversitat de normes
comercial locals a més de diversitat de pesos, mesures i monedes.
Cal uniformitzar el mercat:
; llei de societats anònimes.
; supressió de les duanes interiors
; 1869 s’instaura la pesseta com a moneda única
; creació del banc d’Espanya (és la unió del banc de S. Fernando i el banc d’Isabel II)
com a únic banc emissor de paper moneda
; unificació del sistema d’impostos doncs hi havia gran diferència i quantitat
d’impostos segons zones i ciutats.
; ingressos de l’estat per monopolis i estancs
; nou sistema de fiscalitat

Però el creixement d’aquest mercat serà molt lent per la manca de demanda (escassa
capacitat adquisitiva de la immensa majoria de la població) i l’escàs desenvolupament
industrial que se’n deriva (predomini de l’agricultura)

4.5 L’augment del comerç exterior

El comerç exterior creix moltíssim al llarg del segle XIX, canviant els països principals amb
què es comerciava: es passa de comerciar amb les colònies a comerciar amb França i
Anglaterra després de perdre la majoria de colònies americanes
També canvien els productes:
d’exportar oli, vi, llana, plom i aiguardent a exportar vi, plom, ferro, teixits de cotó i
suro;
d’importar teixits, sucre i cotó a importar cotó, carbó, blat, fustes, tabac i maquinària

La política econòmica va ser, sobretot, proteccionista, posant aranzels importants als

productes estrangers per la pressió dels cerealistes castellans, els industrials del tèxtil
català, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos (sols durant el Sexenni es va
obrir pas el lliurecanvisme)

La intervenció de l’Estat en l’economia va ser creixent: privilegis fiscals a les empreses,

subsidis, primes, comandes directes i, sobretot, aranzels i proteccionisme davant dels
productes exteriors (aranzels de 1891, 1906 i 1922)

Les ajudes de l’Estat, el proteccionisme, els acords entre les empreses per repartir-se el
mercat i els monopolis afavoriren les empreses dins d’Espanya, però les van fer poc
competitives a l’exterior i els preus eren més alts per als consumidors, que, per tant,
compraven menys (demanda menor) i feien més lent el creixement

4.6 La societat
En la primera meitat del segle XIX canvia el model econòmic i social: es passa d’una
societat feudal dividida en estaments (privilegiats i no privilegiats) a una societat capitalista
dividida en classes (burgesia i proletariat)
La pertinença a una o altra classe social està en funció de la riquesa, de la possessió dels
mitjans de producció i pot variar al llarg de la vida d’una persona

La societat d’abans del 1931 era una societat molt conscient de la seva posició social. El
pobre se sentia pobre i el ric es veia ric i feia sentir la seva riquesa i poder, això va provocar
l’enfrontament entre les dues classes socials. La burgesia cada cop més volia semblar-se i
actuar com les classes altes. Per això poder dir que només i havia dues classes socials: Els
proletaris i els patrons.
Una de les manifestacions més evidents d’aquesta desigualtat social era l’analfabetisme que
el 1900 superava el 63%, però en algunes províncies agrícoles del sud s’arribava al 80%
d’analfabets.
Les classes mitges que a Europa eren el motor del canvi i de la industrialització, a Espanya
quasi que no existien i només n’hi havia a les grans ciutats.

6
A) La burgesia és el grup social dominant:
Posseeix els mitjans de producció i contracta mà d’obra assalariada per a treballar en
ells a canvi d’un salari inferior al valor del seu treball, quedant-se la plusvàlua o benefici
A ella pertanyen tant la nova burgesia com la vella noblesa, que ara serà propietària
privada capitalista de les seves terres (sense deixar de ser noblesa perquè manté els títols
nobiliaris)

Dins de la burgesia podem distingir:

a.1) Burgesia terratinent
Amb les reformes agràries liberals la vella noblesa terratinent passa a ser propietària plena
de les terres i, encara que perd els privilegis de l’Antic Règim, conserva la seva riquesa i es
transforma en burgesia terratinent, emparentant en moltes ocasions amb la burgesia
industrial i comercial i invertint en altres negocis, a més de conservar gran part del seu
poder polític (“camarillas” que pressionen a Isabel II com a exemple)
La baixa noblesa (“hidalgos”), amb molts deutes i menys terres, es veurà molt perjudicada
per la pèrdua de privilegis, especialment pel fet de pagar impostos, i acabaran
transformant-se en propietaris agraris mitjans

a.2) Burgesia comercial i financera:

Es dediquen als negocis, el comerç, les inversions, bancs,...
Adquireix un enorme poder econòmic i polític amb les reformes liberals: compra terres de la
desamortització, inverteix en deute públic i ferrocarril i està darrere dels principals partits
polítics liberals
Procedent de quasi tota Espanya, se sol instal·lar a Madrid, la capital política i financera del
país

a.3) Burgesia industrial:

Es troba sobretot a les zones industrials (Catalunya i País Basc)
Té un gran poder econòmic, però no tant polític, per la qual cosa s’aliarà amb la burgesia
terratinent cerealista per a pressionar els governs i afavorir una política proteccionista

* Estil de vida de les classes dominats:

Propensió de la burgesia i la noblesa a viure de rendes (excepte la burgesia
industrial)
Aliances matrimonials entre noblesa i burgesia
Fan ostentació de la riquesa: cases, festes i recepcions, carruatges, vestits,...
Tenen les seves pròpies formes d’oci: teatres d’òpera, jardins, balls,...
Reben una forta influència de l’església. Al clergat se’l priva de gran part dels seus
béns i del monopoli de l’educació, però l’església catòlica continuarà tenint una gran
influència social i política.
Paper secundari de la dona (àmbit privat de la família, costura, música, ball i un bon
matrimoni com a objectiu)

B) El proletariat és el grup social dominat:

No té mitjans de producció i no té més remei que vendre la seva força de treball a
canvi d’un salari
És el grup més nombrós, tant a les ciutats (treballadors urbans industrials) com al
camp (jornalers)

Distingirem els vells artesans i grups urbans, els camperols i jornalers i el nou proletariat
industrial, units per unes pèssimes condicions de vida, properes a l’estricta subsistència
A les ciutats, com al segle XVIII, continua havent una important població dedicada al servei
domèstic (dones procedents del camp sobretot) i artesans que subsisteixen, però molts
d’ells s’arruïnen en no poder fer front als nous productes industrials

7
b.1 Els camperols:
La seva situació varia molt segons la zona: a Castella la Manxa, Extremadura i
Andalusia la majoria de camperols passen a ser camperols sense terra; mentre que a
Catalunya o València una bona part dels camperols (sobretot els mitjans i rics) accedeixen a
la propietat de la seva terra, però amb minifundisme.
Quatre situacions:
El petit propietari que treballa la seva terra
L’arrendatari que lloga al burgès la terra que treballa
El criat que treballa permanentment per al terratinent
El jornaler sense terres (proletariat agrícola)
En tot cas, la situació dels camperols no era bona i les terres, en general, acabaren en mans
de qui no les cultivava, estant sotmesos els camperols a la burgesia i la nova figura del
cacic o notable
Al sud del Tajo, predominen els jornalers sense terres, amb condicions de vida molt
miserables que els portaran a demanar repartiment de terres i lluitar per elles o a emigrar a
les ciutats en busca de treball a la indústria incipient

b.2 La nova classe social a les ciutats serà el proletariat urbà: persones que no tenien més
que el seu treball i que el venien als burgesos a canvi d’un salari, suportant llargues i
penoses jornades de treball a les fàbriques a canvi de salaris ínfims, vivint en condicions
molt deficients

Dels jornalers sense terres i el proletariat urbà naixeran els moviments socials més
importants de la història d’Espanya contemporània: el moviment obrer

C) Entre mig es situen unes classes mitjanes poc nombroses (5% de la població) compostes
per petits burgesos, professionals liberals o funcionaris públics: intentaven imitar l’estil de
vida i educació de la burgesia, però amb una riquesa molt inferior i una ideologia més liberal
en la majoria d’ocasions

D) En aquest societat la dona tenia un paper empitjorat per:

- la condició d’inferioritat respecte a l’home que fins i tot venia regulat a la llei.
- la seva finalitat prioritària era la reproducció, tenir cura dels fills i de la casa.
- no té vida pública

La seva situació canvia quan a final de segle hi ha:

; una reducció de la natalitat
; un accés a treballar fora de casa en treballs que eren considerats masculins
(funcionaria)
; accés a la cultura i a l’educació
; accés a l’àmbit públic.